Més imatges del fons fotogràfic cedit per Codorniu

La col·lecció de 1023 negatius fotogràfics que Codorniu S.A. va dipositar formalment el passat 29 de novembre a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès correspon principalment al període 1900 – 1930, quan, després de superar la plaga de la fil·loxera , Manuel Raventós i Domènech ( Sant Sadurní d’Anoia, 1862 – Barcelona, 1930), va emprendre amb determinació la producció de xampany de cava amb la marca Codorniu. Aquesta etapa viu una autèntica revolució industrial , amb la transformació d’un petit negoci de vins i misteles amb la primera empresa catalana de producció de xampany amb l’anomenat méthode champenoise.

Aquest nombrós grup d’ empleades i empleats temporers de Manuel Raventós i Domènech per a la verema es desplacen de bon matí des de la hisenda de can Codorniu fins al temple parroquial de Sant Sadurní per complir amb el precepte de la missa dominical. En això Manuel Raventós era intransigent i ho propiciava. Observis que van molt nets, ben arreglats i en aparent recolliment. Algunes somriuen en adonar-se de la presència del fotògraf. Es distingeixen dos grups de dones, les que van cobertes ostensiblement amb un mocador al cap, provinents de les comarques interiors del sud de Catalunya, i les que ja han optat per la modernitat, oriündes de Sant Sadurní i dels pobles propers. L’indret és inconfusible. El fotògraf s’hauria situat on actualment hi la cruïlla del cinturó de ronda amb la carretera d’accés a can Codorníu i hauria enfocat en direcció nord. El marge que s’aprecia travessant la foto de banda a banda podria ser l’anomenat camí dels paperers , que utilitzaven els fabricants de paper de la conca del Mediona i Riudebitlles per transportar les seves produccions a Barcelona. Aquest reportatge es podria haver capturat entre 1905 i 1915. Ens preguntem on s’hauria enfilat el fotògraf per capturar aquesta imatge ja que la perspectiva indica que estava ubicat en una posició elevada, Va pujar a un arbre? Portava una escala? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest nombrós grup d’ empleades i empleats temporers de Manuel Raventós i Domènech per a la verema es desplacen de bon matí des de la hisenda de can Codorniu fins al temple parroquial de Sant Sadurní per complir amb el precepte de la missa dominical. En això Manuel Raventós era intransigent i ho propiciava. Observis que van molt nets, ben arreglats i en aparent recolliment. Algunes somriuen en adonar-se de la presència del fotògraf. Es distingeixen dos grups de dones, les que van cobertes ostensiblement amb un mocador al cap, provinents de les comarques interiors del sud de Catalunya, i les que ja han optat per la modernitat, oriündes de Sant Sadurní i dels pobles propers. L’indret és inconfusible. El fotògraf s’hauria situat on actualment hi la cruïlla del cinturó de ronda amb la carretera d’accés a can Codorníu i hauria enfocat en direcció nord. El marge que s’aprecia travessant la foto de banda a banda podria ser l’anomenat camí dels paperers , que utilitzaven els fabricants de paper de la conca del Mediona i Riudebitlles per transportar les seves produccions a Barcelona. Aquest reportatge es podria haver capturat entre 1905 i 1915. Ens preguntem on s’hauria enfilat el fotògraf per capturar aquesta imatge ja que la perspectiva indica que estava ubicat en una posició elevada, Va pujar a un arbre? Portava una escala? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de collidores i collidors durant la verema a la hisenda de Manuel Raventós i Domènech. Les dones situades a l’entorn dels coves de canya i vímet seleccionen els raïms per eliminar els grans podrits. Ho fan a ma. Vestides com van deuen passar molta calor. El grup d’homes de l’esquerra, més còmodes en el vestir, pensen un cove ple de raïms amb una balança romana, mentre el carreter, a l’altra extrem, espera el moment d’acabar de carregar el carro per traslladar la verema fins a les premses. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de collidores i collidors durant la verema a la hisenda de Manuel Raventós i Domènech. Les dones situades a l’entorn dels coves de canya i vímet seleccionen els raïms per eliminar els grans podrits. Ho fan a ma. Vestides com van deuen passar molta calor. El grup d’homes de l’esquerra, més còmodes en el vestir, pensen un cove ple de raïms amb una balança romana, mentre el carreter, a l’altra extrem, espera el moment d’acabar de carregar el carro per traslladar la verema fins a les premses. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Detall del ritual l’operació de pesat d’una portadora de raïm amb una balança romana. Les portadores de fusta, a diferència dels coves de canya i vímet, permetien prémer els raïms i entaforar-hi més quilos. Es creia que la coberta d’espart, anomenada taparó ( n’hi que en diuen caparó) , garantia el manteniment de les propietats aromàtiques dels raïms. Un dels treballadors llueix una camisa força peculiar a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Detall del ritual l’operació de pesat d’una portadora de raïm amb una balança romana. Les portadores de fusta, a diferència dels coves de canya i vímet, permetien prémer els raïms i entaforar-hi més quilos. Es creia que la coberta d’espart, anomenada taparó ( n’hi que en diuen caparó) , garantia el manteniment de les propietats aromàtiques dels raïms. Un dels treballadors llueix una camisa força peculiar a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Càrrega de coves de raïm dalt d’un carro per a traslladar-los a les premses de can Codorniu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Càrrega de coves de raïm dalt d’un carro per a traslladar-los a les premses de can Codorniu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un cop descarregats els raïms a les premses els coves es traslladen altra vegada a les vinyes. Al fons es veuen les cúpules de la torre modernista, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Just darrera el carro s’hi pot veure un pal d’una escomesa elèctrica o telefònica que representava aleshores la modernitat. El fotògraf estaria mirant cap a llevant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un cop descarregats els raïms a les premses els coves es traslladen altra vegada a les vinyes. Al fons es veuen les cúpules de la torre modernista, obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch. Just darrera el carro s’hi pot veure un pal d’una escomesa elèctrica o telefònica que representava aleshores la modernitat. El fotògraf estaria mirant cap a llevant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una de les dues premses mecàniques instal·lades per Manuel Raventós i Domènech a l’altre immoble modernista del mateix arquitecte Josep Puig i Cadafalch, Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una de les dues premses mecàniques instal·lades per Manuel Raventós i Domènech a l’altre immoble modernista del mateix arquitecte Josep Puig i Cadafalch, Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Transvasament del most, després de la primera fermentació, a les botes de fusta que s’apilaran a l’interior del celler modernista de can Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Transvasament del most, després de la primera fermentació, a les botes de fusta que s’apilaran a l’interior del celler modernista de can Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Dues colles de treballadors de can Codorniu procedint a l’embotellament de les ampolles on el vi experimentarà una segona fermentació i es convertirà en xampany. La distribució d’aquests treballadors permet identificar els successius processos, des que les ampolles buides arriben a l’indret on s’emplenaran fins que un cop plenes i tapades es situen a l’interior dels cistells de vímet que es baixaran a les caves. Els dos operaris més elevats cuiten per proveir de taps de suro que descendeixen simplement per la força de la gravetat. La seqüència esdevé al celler modernista. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Dues colles de treballadors de can Codorniu procedint a l’embotellament de les ampolles on el vi experimentarà una segona fermentació i es convertirà en xampany. La distribució d’aquests treballadors permet identificar els successius processos, des que les ampolles buides arriben a l’indret on s’emplenaran fins que un cop plenes i tapades es situen a l’interior dels cistells de vímet que es baixaran a les caves. Els dos operaris més elevats cuiten per proveir de taps de suro que descendeixen simplement per la força de la gravetat. La seqüència esdevé al celler modernista. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A l’interior de l’expedició, el quart immoble modernista de can Codorníu, obra també de Josep Puig i Cadafalch , un treballador col·loca les ampolles de xampany ja etiquetades i protegides per una funda de palla a l’interior d’una caixa de fusta de dotze unitats. En aquesta ocasió es tracta de la varietat Extra. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A l’interior de l’expedició, el quart immoble modernista de can Codorníu, obra també de Josep Puig i Cadafalch , un treballador col·loca les ampolles de xampany ja etiquetades i protegides per una funda de palla a l’interior d’una caixa de fusta de dotze unitats. En aquesta ocasió es tracta de la varietat Extra. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un altre empleat de Manuel Raventós i Domènech, degudament proveït d’unes tisores de podar, observa un cep emparrat. Es poden visualitzar els filferros que permeten que els sarments s’hi subjectin adequadament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un altre empleat de Manuel Raventós i Domènech, degudament proveït d’unes tisores de podar, observa un cep emparrat. Es poden visualitzar els filferros que permeten que els sarments s’hi subjectin adequadament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els paletes , manobres i aprenents que construeixen la torre familiar de Manuel Raventós i Domènech segons els plànols de Josep Puig i Cadalafch, L’execució de l’obra s’ha adjudicat a Bonaventura Manobens, un paleta del Raval de Sant Sadurní que ofereix habitualment els seus serveis a can Codorníu ( el veiem cobert amb una gorra dalt d’un balcó) . Els dos operaris que s’han enfilat sobre la barana del balcó del primer pis apareixen amb la cara borrosa perquè s’ha mogut lleugerament mentre es capturada aquesta imatge. Tocant de peus a terra veiem tres dones proveïdes de cistells de canya i vímet que acaben de portar el dinar als seus respectius marits o germans enfilats dalt de les bastides. Aquesta és una pràctica que se sovintejarà també per als treballadors de l’empresa fins ben entrada la dècada dels cinquanta. També s’hi ha traslladat un parell de nens, fills, molt probablement d’algun dels paletes o manobres o dels amos, criats o masovers de can Codorniu . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els paletes , manobres i aprenents que construeixen la torre familiar de Manuel Raventós i Domènech segons els plànols de Josep Puig i Cadalafch, L’execució de l’obra s’ha adjudicat a Bonaventura Manobens, un paleta del Raval de Sant Sadurní que ofereix habitualment els seus serveis a can Codorníu ( el veiem cobert amb una gorra dalt d’un balcó) . Els dos operaris que s’han enfilat sobre la barana del balcó del primer pis apareixen amb la cara borrosa perquè s’ha mogut lleugerament mentre es capturada aquesta imatge. Tocant de peus a terra veiem tres dones proveïdes de cistells de canya i vímet que acaben de portar el dinar als seus respectius marits o germans enfilats dalt de les bastides. Aquesta és una pràctica que se sovintejarà també per als treballadors de l’empresa fins ben entrada la dècada dels cinquanta. També s’hi ha traslladat un parell de nens, fills, molt probablement d’algun dels paletes o manobres o dels amos, criats o masovers de can Codorniu . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Les imatges fotogràfiques d’aquest fons mostren la canalització per a l’aprofitament de les aigües de l’Anoia i l’obtenció d’energia elèctrica; les tasques vitícoles a la hisenda de can Codorníu, a Sant Sadurní d’Anoia; els avenços tecnològics en l’obtenció i tractament del vi ( com les premses mecàniques, els filtres i les bombes de transvasament); l’emmagatzematge de vi a les bótes dels cellers; el procés d’el.laboració de les ampolles de xampany, des de l’embotellat fins l’etiquetat i encaixat, passant per la seva segona fermentació a l’interior de les immenses galeries subterrànies; la construcció entre 1900 i 1906, dels quatre recintes modernistes a càrrec de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (les premses, els cellers, l’expedició i la torre familiar) ; els reportatges destinats a l’ensinistrament del cambrers a l’hora de servir el xampany a les taules de les famílies benestants i als restaurants de categoria; els estants de Codorníu a diferents fires, com el de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929, on es va construir un immoble coronat amb una ampolla de xampany gegant. Hi ha també una sèrie d’imatges de les diferents varietats d’ampolles de xampany de Codorniu de l’època, com el Non Plus Ultra –la més cara–, l’Extra, el Cremant i des de la segona meitat de la dècada dels vint, el Delapierre–la més barata.

Hi ha un reportatge de grans moviments de terres que encara no s’ha aclarit si pertany a les excavacions a pic i pala per a soterrar-hi els nous cellers (1902) ; o a la construcció del llac de can Codorniu (1907), quan Manuel Raventós era diputat a Corts integrat a la candidatura de Solidaritat Catalana; o a la colonització de la finca de 3000 hectàrees que Manuel Raventós va comprar a Raïmat (comarca del Segrià) a partir de 1914.

D’aquest període d’entre 1900 i 1930 es troben a faltar els negatius dels reportatges fotogràfics que es van realitzar a can Codorniu amb motiu de la històrica visita que el rei Alfons XIII va realitzar-hi el 17 d’abril de 1904. Aquell dia es van reunir a can Codorniu els retratistes Santiago Pérez, Emile Pécheux, Pagès, Tomàs Matamala i l’enviat per la revista Nuevo Mundo. Tots ells li haurien facilitat reproduccions fotogràfiques a Manuel Raventós, però no els negatius. Només s’ha conservat un negatiu de vidre que hauria estat capturat per Josep Fatjó, el qual, molt probablement, era familiar de l’esposa de Manuel Raventós, la senyora Montserrat Fatjó i Tintorer.

D’imatges familiars n’hi ha quatre mal comptades i d’actes en els que hi vagi participar Manuel Raventós i Domènech quatre més, les que es van capturar a l’Estació Enològica de Vilafranca.

Aquestes fotografies es van fer servir a l’època –i també recentment– per a la il·lustració de llibres, fulletons i reportatges de promoció a publicacions periòdiques, col·leccions de postals i publicitat en general . Una gran majoria es podrien atribuir al fotògraf sadurninenc Jaume Font i Ribera, establert en un estudi d’Igualada des que va tornar de Cuba arran la independència d’aquesta antiga colònia espanyola , però que també es guanyava la vida fent de retratista ambulant pels pobles de les comarques de l’Anoia i el Penedès. Algunes d’escadusseres les podria haver capturat el mateix Josep Fatjó, o l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que acostumava a fotografiar l’evolució de les seves obres.

Crida l’atenció –per inusual– que Manuel Raventós i Domènech, a més d’encarregar les fotografies i d’obtenir-ne còpies per a la seva divulgació , concertés amb els retratistes el lliurement dels negatius, deixant-los sense la possibilitat de fer-ne cap mena d’utilització comercial. Tal vegada en vagi fer duplicats. I encara és més sorprenent el bon estat de conservació d’aquests vells negatius de vidre un segle després, essent com són tant sensibles al pas del temps.

Actualment les imatges contribuiran a documentar i divulgar la gran tasca empresarial i agrícola de Manuel Raventós i Domènech, la modernització de les tasques agrícoles , la revolució tecnològica i el creixement de la producció de Codorníu ( el 1900 la venda d’ampolles de xampany era de 117.000 unitats, i el 1930 assolí ja la xifra d’un milió), i la consolidació durant el primer terç del segle XX d’una marca de prestigi a Catalunya i a l’Estat.

El fons fotogràfic de Codorniu del primer terç del segle XX a l’abast de tothom

La col·lecció de 1023 negatius fotogràfics que Codorníu, S.A. ha dipositat formalment fa una setmana a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès correspon principalment al període 1900 – 1930, quan, després de superar la plaga de la fil·loxera , Manuel Raventós i Domènech ( Sant Sadurní d’Anoia, 1862 – Barcelona, 1930), va emprendre amb determinació la producció de xampany de cava amb la marca Codorniu. Aquesta etapa viu una autèntica revolució industrial , amb la transformació d’un petit negoci de vins i misteles amb la primera empresa catalana de producció de xampany amb l’anomenat méthode champenoise.

Manuel Raventós i Domènech (Sant Sadurní d’Anoia, 1862 – Barcelona, 1930), una de les figures locals més lúcides entre 1887 i 1930. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.

Manuel Raventós i Domènech (Sant Sadurní d’Anoia, 1862 – Barcelona, 1930), una de les figures locals més lúcides entre 1887 i 1930. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.

Les imatges fotogràfiques d’aquest fons mostren la canalització per a l’aprofitament de les aigües de l’Anoia i l’obtenció d’energia elèctrica; les tasques vitícoles a la hisenda de can Codorníu, a Sant Sadurní d’Anoia; els avenços tecnològics en l’obtenció i tractament del vi ( com les premses mecàniques, els filtres i les bombes de transvasament); l’emmagatzematge de vi a les bótes dels cellers; el procés d’el.laboració de les ampolles de xampany, des de l’embotellat fins l’etiquetat i encaixat, passant per la seva segona fermentació a l’interior de les immenses galeries subterrànies; la construcció entre 1900 i 1906, dels quatre recintes modernistes a càrrec de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch (les premses, els cellers, l’expedició i la torre familiar) ; els reportatges destinats a l’ensinistrament del cambrers a l’hora de servir el xampany a les taules de les famílies benestants i als restaurants de categoria; els estants de Codorníu a diferents fires, com el de l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929, on es va construir un immoble coronat amb una ampolla de xampany gegant. Hi ha també una sèrie d’imatges de les diferents varietats d’ampolles de xampany de Codorniu de l’època, com el Non Plus Ultra la més cara, l’Extra, el Cremant i des de la segona meitat de la dècada dels vint, el Delapierre la més barata.

Hi ha un reportatge de grans moviments de terres que encara no s’ha aclarit si pertany a les excavacions a pic i pala per a soterrar-hi els nous cellers (1902) ; o a la construcció del llac de can Codorniu (1907), quan Manuel Raventós era diputat a Corts integrat a la candidatura de Solidaritat Catalana; o a la colonització de la finca de 3000 hectàrees que Manuel Raventós va comprar a Raïmat (comarca del Segrià) a partir de 1914.

D’aquest període d’entre 1900 i 1930 es troben a faltar els negatius dels reportatges fotogràfics que es van realitzar a can Codorniu amb motiu de la històrica visita que el rei Alfons XIII va realitzar-hi el 17 d’abril de 1904. Aquell dia es van reunir a can Codorniu els retratistes Santiago Pérez, Emile Pécheux, Pagès, Tomàs Matamala i l’enviat per la revista Nuevo Mundo. Tots ells li haurien facilitat reproduccions fotogràfiques a Manuel Raventós, però no els negatius. Només s’ha conservat un negatiu que hauria estat capturat per Josep Fatjó, el qual, molt probablement, era familiar de l’esposa de Manuel Raventós, la senyora Montserrat Fatjó i Tintorer.

D’imatges familiars n’hi ha quatre mal comptades i d’actes en els que hi vagi participar Manuel Raventós i Domènech quatre més, les que es van capturar a l’Estació Enològica de Vilafranca. 

Aquestes fotografies es van fer servir a l’època i també recentmentper a la il·lustració de llibres, fulletons i reportatges de promoció a publicacions periòdiques, col·leccions de postals i publicitat en general . Una gran majoria es podrien atribuir al fotògraf sadurninenc Jaume Font i Ribera, establert en un estudi d’Igualada des que va tornar de Cuba arran la independència d’aquesta antiga colònia espanyola , però que també es guanyava la vida fent de retratista ambulant pels pobles de les comarques de l’Anoia i el Penedès. Algunes d’escadusseres les podria haver capturat el mateix Josep Fatjó, o l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, que acostumava a fotografiar l’evolució de les seves obres.

Crida l’atenció per inusual que Manuel Raventós i Domènech, a més d’encarregar les fotografies i d’obtenir-ne còpies per a la seva divulgació , concertés amb els retratistes el lliurement dels negatius, deixant-los sense la possibilitat de fer-ne cap mena d’utilització comercial. Tal vegada en vagi fer duplicats. I encara és més sorprenent el bon estat de conservació d’aquests vells negatius de vidre un segle després, essent com són tant sensibles al pas del temps.

Actualment les imatges contribuiran a documentar i divulgar la gran tasca empresarial i agrícola de Manuel Raventós i Domènech, la modernització de les tasques agrícoles , la revolució tecnològica i el creixement de la producció de Codorníu ( el 1900 la venda d’ampolles de xampany era de 117.000 unitats, i el 1930 assolí ja la xifra d’un milió), i la consolidació durant el primer terç del segle XX d’una marca de prestigi a Catalunya i a l’Estat.

Manuel Raventós i Domènech amb cinc dels nou fills que ha tingut del matrimoni amb Montserrat Fatjó i Tintorer. El retratista ambulant Jaume Font i Ribera ha bastit un estudi improvisat per capturar la fotografia i emmarcar-la després convenientment en el procés posterior al laboratori. Ens trobem en el tombant de segle. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Manuel Raventós i Domènech amb cinc dels nou fills que ha tingut del matrimoni amb Montserrat Fatjó i Tintorer. El retratista ambulant Jaume Font i Ribera ha bastit un estudi improvisat per capturar la fotografia i emmarcar-la després convenientment en el procés posterior al laboratori. Ens trobem en el tombant de segle. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En aquest negatiu de vidre mig trencat veiem els nou fills de Manuel Raventós i Montserrat Fatjó i Tintorer que van sobreviure als primers dies del part. Dos més, Jaume i Ignasi no ho van aconseguir. Els seus noms eren Josep (el més gran, nascut el 1888 i que va morir als 20 anys), Manuel, Magí, Lluís i el nen més petit, Jesús. Les nenes es deien Maria, Montserrat, Teresa i Maria Dolors. La foto podria ser de 1907 o 1908 ja que el més petit de tots que està assegut sobre el burret era Jesús Raventós i Fatjó, nascut el 1904, i el pare de l’actual presidenta de Codorniu. Per tant la senyora Maria del Mar Raventós (i les seves dues germanes Begoña i Ana Tere) serien les úniques nétes vives del patriarca Manuel Raventós i Domènech. Que ningú es pensi que ella és més gran del compte ( de fet és més jove que jo) ja que es van produir tres fets que ajuden a entendre aquesta circumstància familiar. El primer és que el seu pare era el més petit dels fills de Manuel Raventós ( es portava 16 anys amb el més gran) , el segon és que Jesús Raventós i Fatjó ( el pare de la presidenta) es va casar quan tenia 42 anys. I el tercer que la Maria del Mar era la germana petita. Entre una cosa, l’altra i l’altra s’ha saltat una generació. Mentre els seus cosins parlen del besavi, en referència a Manuel Raventós i Domènech, ella es refereix a l’avi. Podria tractar-se de la darrera foto en la que es veuen junts els germans, Josep i Jesús, ja que l’hereu, 16 anys més gran, va morir poc després. Al fons s’identifica el Montcau i a la dreta Torre Ramona, sota el castell de Subirats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En aquest negatiu de vidre mig trencat veiem els nou fills de Manuel Raventós i Montserrat Fatjó i Tintorer que van sobreviure als primers dies del part. Dos més, Jaume i Ignasi no ho van aconseguir. Els seus noms eren Josep (el més gran, nascut el 1888 i que va morir als 20 anys), Manuel, Magí, Lluís i el nen més petit, Jesús. Les nenes es deien Maria, Montserrat, Teresa i Maria Dolors. La foto podria ser de 1907 o 1908 ja que el més petit de tots que està assegut sobre el burret era Jesús Raventós i Fatjó, nascut el 1904, i el pare de l’actual presidenta de Codorniu. Per tant la senyora Maria del Mar Raventós (i les seves dues germanes Begoña i Ana Tere) serien les úniques nétes vives del patriarca Manuel Raventós i Domènech. Que ningú es pensi que ella és més gran del compte ( de fet és més jove que jo) ja que es van produir tres fets que ajuden a entendre aquesta circumstància familiar. El primer és que el seu pare era el més petit dels fills de Manuel Raventós ( es portava 16 anys amb el més gran) , el segon és que Jesús Raventós i Fatjó ( el pare de la presidenta) es va casar quan tenia 42 anys. I el tercer que la Maria del Mar era la germana petita. Entre una cosa, l’altra i l’altra s’ha saltat una generació. Mentre els seus cosins parlen del besavi, en referència a Manuel Raventós i Domènech, ella es refereix a l’avi. Podria tractar-se de la darrera foto en la que es veuen junts els germans, Josep i Jesús, ja que l’hereu, 16 anys més gran, va morir poc després. Al fons s’identifica el Montcau i a la dreta Torre Ramona, sota el castell de Subirats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La mecanització de Codorniu a principis del segle XX va començar per obtenir llum elèctrica i força motriu pròpies. Veiem la sala de màquines amb dues dinamos de corrent alterna de 60 i 40 cavalls respectivament, instal·lades per Manuel Raventós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La mecanització de Codorniu a principis del segle XX va començar per obtenir llum elèctrica i força motriu pròpies. Veiem la sala de màquines amb dues dinamos de corrent alterna de 60 i 40 cavalls respectivament, instal·lades per Manuel Raventós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’aigua captada al riu Anoia, a través d’una resclosa situada entre la Fortesa i Sant Jaume Sesoliveres (Anoia) i d’una rec d’uns tres o quatre quilòmetres de llargada, arribava a can Codorniu on aquesta moderna bomba centrífuga de mil litres per segon la distribuïa pels diferents immobles de l’empresa. L’aigua del riu era neta, però no potable. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’aigua captada al riu Anoia, a través d’una resclosa situada entre la Fortesa i Sant Jaume Sesoliveres (Anoia) i d’una rec d’uns tres o quatre quilòmetres de llargada, arribava a can Codorniu on aquesta moderna bomba centrífuga de mil litres per segon la distribuïa pels diferents immobles de l’empresa. L’aigua del riu era neta, però no potable. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Moderna màquina mòbil per pasteuritzar el vi, presentada per Manuel Raventós a l’Estació Enològica de Vilafranca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Moderna màquina mòbil per pasteuritzar el vi, presentada per Manuel Raventós a l’Estació Enològica de Vilafranca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Manuel Raventós i Domènech (al centre de la imatge vestit de color clar) fent un tast de vins amb d’altres vinicultors i professors de l’Estació Enològica de Vilafranca. A la paret del fons s’indiquen els productes químics relacionats amb la vitivinicultura. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENE

Manuel Raventós i Domènech (al centre de la imatge vestit de color clar) fent un tast de vins amb d’altres vinicultors i professors de l’Estació Enològica de Vilafranca. A la paret del fons s’indiquen els productes químics relacionats amb la vitivinicultura. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENE

L’immoble modernista de les premses, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch, amb un rètol en català que prohibeix pujar al moll. La imatge correspon a un mes de setembre de la primera dècada del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’immoble modernista de les premses, dissenyat per Josep Puig i Cadafalch, amb un rètol en català que prohibeix pujar al moll. La imatge correspon a un mes de setembre de la primera dècada del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’immoble modernista destinat a l’expedició del xampany, obra de Josep Puig i Cadafalch. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’immoble modernista destinat a l’expedició del xampany, obra de Josep Puig i Cadafalch. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Les modernes premses mecàniques instal·lades per Manuel Raventós i Domènech al recinte modernista dissenyat per Josep Puig i Cadafalch a can Codorniu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈ

Les modernes premses mecàniques instal·lades per Manuel Raventós i Domènech al recinte modernista dissenyat per Josep Puig i Cadafalch a can Codorniu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈ

Després de la verema les portadores de fusta i els coves de vímet i canya es renten al riu Anoia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Després de la verema les portadores de fusta i els coves de vímet i canya es renten al riu Anoia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un treballador de can Codorniu colpejant una ampolla buida contra una altra per verificar amb el soroll del repic si les ampolles havien arribat a l’empresa senceres, esquerdades o trencades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un treballador de can Codorniu colpejant una ampolla buida contra una altra per verificar amb el soroll del repic si les ampolles havien arribat a l’empresa senceres, esquerdades o trencades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Màquina moderna de rentar ampolles noves amb plomes d’au giratòries. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Màquina moderna de rentar ampolles noves amb plomes d’au giratòries. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una colla de treballadors al fons de les mines fent la tasca de degorjat tant característica del méthode champenoise. Manuel Raventós i Domènech havia importat la maquinària de França. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una colla de treballadors al fons de les mines fent la tasca de degorjat tant característica del méthode champenoise. Manuel Raventós i Domènech havia importat la maquinària de França. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En lloc dels tradicionals morrions del filferro per subjectar els taps de suro després de l’operació de degorjat, sembla que Manuel Raventós va fer provatures amb cordill. No hi ha constància que l’experiència vagi reeixir i es podria tractar d’una temptativa fallida. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En lloc dels tradicionals morrions del filferro per subjectar els taps de suro després de l’operació de degorjat, sembla que Manuel Raventós va fer provatures amb cordill. No hi ha constància que l’experiència vagi reeixir i es podria tractar d’una temptativa fallida. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de treballadors dels cellers i les mines manipulant sense solta ni volta ampolles de xampany ja etiquetades de Codorniu, a l’interior del celler modernista de Josep Puig i Cadafalch. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de treballadors dels cellers i les mines manipulant sense solta ni volta ampolles de xampany ja etiquetades de Codorniu, a l’interior del celler modernista de Josep Puig i Cadafalch. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Trasllat de les caixes de xampany de can Codorniu a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní quan encara no s’havien comprat vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Trasllat de les caixes de xampany de can Codorniu a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní quan encara no s’havien comprat vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A la segona meitat de la dècada dels vint , els fills de Manuel Raventós i Domènech, Manuel, Magí i Jesús van treure al mercat la marca barata Delapierre, diferenciada de Codorniu. Va resultar un encert comercial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A la segona meitat de la dècada dels vint , els fills de Manuel Raventós i Domènech, Manuel, Magí i Jesús van treure al mercat la marca barata Delapierre, diferenciada de Codorniu. Va resultar un encert comercial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest rebut retratat al fons de Codorniu canvia la història. Fins ara es creia que aquesta varietat de xampany de cava barat –elaborat també a can Codorniu amb vins de segona– s’havia començat a vendre el 1929, però l’any que hi apareix és el 1924. Devia ser el primer i per això l’haurien recuperat, fotografiat i conservat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest rebut retratat al fons de Codorniu canvia la història. Fins ara es creia que aquesta varietat de xampany de cava barat –elaborat també a can Codorniu amb vins de segona– s’havia començat a vendre el 1929, però l’any que hi apareix és el 1924. Devia ser el primer i per això l’haurien recuperat, fotografiat i conservat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’estand de Codorniu a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929. Es trobava situat ben bé al costat d’una porta d’accés al recinte i com que l’ampolla era prou notòria els sevillans la van batejar com la puerta de la botella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’estand de Codorniu a l’Exposició Iberoamericana de Sevilla de 1929. Es trobava situat ben bé al costat d’una porta d’accés al recinte i com que l’ampolla era prou notòria els sevillans la van batejar com la puerta de la botella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Alguns dels reportatges fotogràfics van servir per instruir als cambrers dels restaurants de renom sobre el ritual que calia seguir per servir el xampany. En aquesta imatge el cambrer mostra al client com el tap de suro s’ha conservat en perfecte estat dins l’ampolla, com una garantia de la bona preservació del producte a l’interior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Alguns dels reportatges fotogràfics van servir per instruir als cambrers dels restaurants de renom sobre el ritual que calia seguir per servir el xampany. En aquesta imatge el cambrer mostra al client com el tap de suro s’ha conservat en perfecte estat dins l’ampolla, com una garantia de la bona preservació del producte a l’interior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un esquitx de l’Operació Valquiria al cementiri de Vilafranca del Penedès

De l’atemptat contra Adolf Hitler esdevingut el 20 de juliol de 1944 , encaçalat pel coronel nazi Claus von Stauffenberg, se’n va derivar la seva execució així com les dels militars implicats en l’intent frustrat. Un d’ells era el tinent general Karl Paul Immanuel von Hase (1885-1944 ), aleshores comandant de Berlín. Llegeix com la seva esposa Margarethe va ser enterrada al cementiri de Vilafranca.

Clica per consultar el PDF de l’article

Tretze dibuixos locals

El post d’avui és de circumstàncies, vull dir que es podria publicar d’aquí un mes, un any o una dècada i tindria el mateix interès. Va de dibuixos de temes de Sant Sadurní, des del 1813 fins el 1939.

Des de sempre els mapes militars han estat els més precisos i preuats. Aquest que es reprodueix correspon a l’època de la Guerra del Francès, fa més de dos cents anys, i mostra perfectament el nucli urbà de Sant Sadurní així com totes les masies aïllades del terme i la fàbrica de paper del Molí Guineu, propietat aleshores de la família Mir de can Guineu; els camins radials que comunicaven amb Vilafranca, Martorell, Sant Pere de Riudebitlles i Monistrol; i el riu Anoia, la riera Lavernó i els torrents que travessaven el municipi. Amb tota aquesta informació sobre l’orografia del territori, el moviment i el desplegament de les tropes i del material militar es podia dur a terme d’acord amb un pla preestablert. Tres dels accidents orogràfics que aleshores exigien molta precisió i definició eren els rius, les rieres i els torrents. I el terme i les rodalies de Sant Sadurní eren molt interessants en aquest aspecte, ja que s’hi comptaven prop d’una vintena de cursos d’aigua, entre els constants (l’Anoia, el Riudebitlles i la riera Lavernó) i els ocasional. Poder travessar-los pels indrets més adequats era una exigència estratègica de primer ordre. Crida molt l’atenció que en aquest mapa no es faci cap referència gràfica al Riudebitlles. No s’acaba d’entendre el descuit quan del que es tracta és d’un curs d’aigua constant i rellevant, molt més important que la riera Lavernó i que en el seu tram final discorre per terme de Sant Sadurní. Tampoc es van dibuixar els torrents que donen a l’Anoia a les zones de Monistrol, can Catassús, Vilarnau, la Foradada, Espiells i Pas de Piles; ni la continuació del torrent de Prunamala un cop travessada la carretera de Vilafranca; ni els que aboquen a la riera Lavernó procedents del terme de Subirats, con el del Tro. Segur que els entesos sabran interpretar millor que jo aquestes mancances sense massa esforç. El lector podrà observar en primer lloc, a l’esquerra del mapa, el torrent de Bellestar (també conegut com de can Ferrer), que desemboca a l’Anoia entre Monistrol i can Catassús . En l’actualitat està parcialment soterrat, convertit en col·lector, i circula paral·lel al cinturó de ronda per l’indret del barri dels Habitatges Vilarnau. Uns centenars de metres més avall es troba amb el pantà de can Codorniu, construït a mitjans de la primera dècada del segle passat per Manuel Raventós i Domènech. Des d’allí fins a la desembocadura es troba a cel obert. Seguint el mapa en el sentit de les agulles del rellotge observem en segon lloc el torrent de la Triola, que, travessant l’actual cinturó de ronda i la carretera de Gelida a l’alçada de les caves Torre Blanca, anava directe a la riera Lavernó. No en queda ni rastre. El curs del tercer torrent, el de la Canaleta, que vorejava la vila pel nord i per llevant, s’ha soterrat i integrat a l’actual nucli urbà. Discorria pels actuals carrers de Barcelona, per un tram de la Rambla de la Generalitat i per l’espai que ocupa el Col·legi Sant Josep fins a la plaça del Pont Romà. Els darrers metres, després de travessar l’indret de la plaça i la zona actual d’aparcament, es troba també al descobert fins a desembocar a la riera Lavernó . En aquest punt se’l denominava, alternativament, de les Sulcies i Pasteller. En diagonal hi veiem en quart lloc el torrent de les Solanes, el qual també va a parar a la riera Lavernó. Aquest torrent s’anomenava també de Rocabruna perquè passava just al costat d’una zona rocosa de color negre, ara desapareguda. El seu traçat al descobert va en paral·lel al polígon de cal Mir, travessa soterrat la carretera de Vilafranca i la urbanització confrontada fins a abocar al Lavernó. Finalment, el torrent de Prunamala i el de Juí, que travessen soterrats la carretera de Sant Sadurní a Vilafranca, per on durant segles hi hagué un pont de fusta. El de Prunamala, des del seus orígens a cal Mota fins a la riera Lavernó, és d’una frondositat i profunditat notables i una lliçó de geologia de com un torrent erosiona un territori al llarg dels mil·lennis. En el de Juí, que s’inicia gairebé en els límits del terme de Sant Sadurní amb el de Torrelavit i que senyala la partió d’aquell terme amb el de Subirats, s’hi troba la font de Juí. Quan el 1813 es va dibuixar aquest mapa militar, les tropes franceses del mariscal Louis Gabriel Suchet que havien ocupat Sant Sadurní van ser atacades al serral de la Rigola per les del general Manso, provocant als gavatxos nombrosos morts i ferits. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL CENTRO CARTOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. MINISTERIO DE DEFENSA.

Des de sempre els mapes militars han estat els més precisos i preuats. Aquest que es reprodueix correspon a l’època de la Guerra del Francès, fa més de dos cents anys, i mostra perfectament el nucli urbà de Sant Sadurní així com totes les masies aïllades del terme i la fàbrica de paper del Molí Guineu, propietat aleshores de la família Mir de can Guineu; els camins radials que comunicaven amb Vilafranca, Martorell, Sant Pere de Riudebitlles i Monistrol; i el riu Anoia, la riera Lavernó i els torrents que travessaven el municipi. Amb tota aquesta informació sobre l’orografia del territori, el moviment i el desplegament de les tropes i del material militar es podia dur a terme d’acord amb un pla preestablert. Tres dels accidents orogràfics que aleshores exigien molta precisió i definició eren els rius, les rieres i els torrents. I el terme i les rodalies de Sant Sadurní eren molt interessants en aquest aspecte, ja que s’hi comptaven prop d’una vintena de cursos d’aigua, entre els constants (l’Anoia, el Riudebitlles i la riera Lavernó) i els ocasional. Poder travessar-los pels indrets més adequats era una exigència estratègica de primer ordre. Crida molt l’atenció que en aquest mapa no es faci cap referència gràfica al Riudebitlles. No s’acaba d’entendre el descuit quan del que es tracta és d’un curs d’aigua constant i rellevant, molt més important que la riera Lavernó i que en el seu tram final discorre per terme de Sant Sadurní. Tampoc es van dibuixar els torrents que donen a l’Anoia a les zones de Monistrol, can Catassús, Vilarnau, la Foradada, Espiells i Pas de Piles; ni la continuació del torrent de Prunamala un cop travessada la carretera de Vilafranca; ni els que aboquen a la riera Lavernó procedents del terme de Subirats, con el del Tro. Segur que els entesos sabran interpretar millor que jo aquestes mancances sense massa esforç. El lector podrà observar en primer lloc, a l’esquerra del mapa, el torrent de Bellestar (també conegut com de can Ferrer), que desemboca a l’Anoia entre Monistrol i can Catassús . En l’actualitat està parcialment soterrat, convertit en col·lector, i circula paral·lel al cinturó de ronda per l’indret del barri dels Habitatges Vilarnau. Uns centenars de metres més avall es troba amb el pantà de can Codorniu, construït a mitjans de la primera dècada del segle passat per Manuel Raventós i Domènech. Des d’allí fins a la desembocadura es troba a cel obert. Seguint el mapa en el sentit de les agulles del rellotge observem en segon lloc el torrent de la Triola, que, travessant l’actual cinturó de ronda i la carretera de Gelida a l’alçada de les caves Torre Blanca, anava directe a la riera Lavernó. No en queda ni rastre. El curs del tercer torrent, el de la Canaleta, que vorejava la vila pel nord i per llevant, s’ha soterrat i integrat a l’actual nucli urbà. Discorria pels actuals carrers de Barcelona, per un tram de la Rambla de la Generalitat i per l’espai que ocupa el Col·legi Sant Josep fins a la plaça del Pont Romà. Els darrers metres, després de travessar l’indret de la plaça i la zona actual d’aparcament, es troba també al descobert fins a desembocar a la riera Lavernó . En aquest punt se’l denominava, alternativament, de les Sulcies i Pasteller. En diagonal hi veiem en quart lloc el torrent de les Solanes, el qual també va a parar a la riera Lavernó. Aquest torrent s’anomenava també de Rocabruna perquè passava just al costat d’una zona rocosa de color negre, ara desapareguda. El seu traçat al descobert va en paral·lel al polígon de cal Mir, travessa soterrat la carretera de Vilafranca i la urbanització confrontada fins a abocar al Lavernó. Finalment, el torrent de Prunamala i el de Juí, que travessen soterrats la carretera de Sant Sadurní a Vilafranca, per on durant segles hi hagué un pont de fusta. El de Prunamala, des del seus orígens a cal Mota fins a la riera Lavernó, és d’una frondositat i profunditat notables i una lliçó de geologia de com un torrent erosiona un territori al llarg dels mil·lennis. En el de Juí, que s’inicia gairebé en els límits del terme de Sant Sadurní amb el de Torrelavit i que senyala la partió d’aquell terme amb el de Subirats, s’hi troba la font de Juí. Quan el 1813 es va dibuixar aquest mapa militar, les tropes franceses del mariscal Louis Gabriel Suchet que havien ocupat Sant Sadurní van ser atacades al serral de la Rigola per les del general Manso, provocant als gavatxos nombrosos morts i ferits. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL CENTRO CARTOGRÁFICO DEL EJÉRCITO. MINISTERIO DE DEFENSA.

Panoràmica de Sant Sadurní des de la Torre Pubilla, l’any 1862. Es pot observar la senzilla muralla que rodejava la població a causa de les dues primeres Guerres Carlines. A l’extrem dret, el temple parroquial i al fons la silueta de les muntanyes de Montserrat. En primer terme la masia del Mas de la Riera i la Timba , i a l’extrem esquerre un forn de terrissa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, DIBUIX ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Panoràmica de Sant Sadurní des de la Torre Pubilla, l’any 1862. Es pot observar la senzilla muralla que rodejava la població a causa de les dues primeres Guerres Carlines. A l’extrem dret, el temple parroquial i al fons la silueta de les muntanyes de Montserrat. En primer terme la masia del Mas de la Riera i la Timba , i a l’extrem esquerre un forn de terrissa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, DIBUIX ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Vista de l’indret dels Quatre Cantons ( la cruïlla del Raval amb els carrers Montserrat i Cavallers) des del terrat de cal Magí Guineu del Raval, el 1862 . Aquest immoble des d’on es va realitzar aquest dibuix havia estat construït recentment pel notari Magí Mir Molins de can Guineu. S’identifica a l’horitzó el Montcau i la Serralada litoral en aquell indret. A l’interior de la Vila sobresurten la torre de cal Mestres ( encara existent però molt restaurada) i el campanar de la Plaça de l’Om ( l’actual plaça de l’Ajuntament) ja desaparegut. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . DIBUIX ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Vista de l’indret dels Quatre Cantons ( la cruïlla del Raval amb els carrers Montserrat i Cavallers) des del terrat de cal Magí Guineu del Raval, el 1862 . Aquest immoble des d’on es va realitzar aquest dibuix havia estat construït recentment pel notari Magí Mir Molins de can Guineu. S’identifica a l’horitzó el Montcau i la Serralada litoral en aquell indret. A l’interior de la Vila sobresurten la torre de cal Mestres ( encara existent però molt restaurada) i el campanar de la Plaça de l’Om ( l’actual plaça de l’Ajuntament) ja desaparegut. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . DIBUIX ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Més o menys a la mateixa època, Jaume Mir i Molins de can Guineu ( 1826 – 1874) va dibuixar els mapes que es reprodueixen en el llibre que vaig publicar el 2010 que porta per títol Atles de can Guineu (1400 – 1865). Sant Sadurní d’Anoia i Subirats en la cartografia i els dibuixos de Jaume Mir Molins. Sobre aquest mapa concret de la il·lustració podeu documentar-vos clicant: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/01/18/una-col%C2%B7leccio-de-postals-de-1902/ . Cliqueu a sobre i s’ampliarà . MAPA ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Més o menys a la mateixa època, Jaume Mir i Molins de can Guineu ( 1826 – 1874) va dibuixar els mapes que es reprodueixen en el llibre que vaig publicar el 2010 que porta per títol Atles de can Guineu (1400 – 1865). Sant Sadurní d’Anoia i Subirats en la cartografia i els dibuixos de Jaume Mir Molins. Sobre aquest mapa concret de la il·lustració podeu documentar-vos clicant: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/01/18/una-col%C2%B7leccio-de-postals-de-1902/
. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . MAPA ORIGINAL DE JAUME MIR MOLINS DE CAN GUINEU . FONS DE L’AUTOR

Amb una inversió privada prevista de 5.986.721’38 pessetes de l’època, l’1 d’agost de 1881 es presentà el projecte del ferrocarril Igualada - Sant Sadurní, que pretenia unir aquestes dues poblacions a través dels municipis de Vilanova del Camí, la Pobla de Claramunt, Capellades, Cabrera d’Anoia, el Badorc, Mediona, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles i Torrelavit. El projecte contemplava la construcció de sis túnels d’una llargada total de 1.785 metres i dotze ponts. La línia ferroviària havia de tenir 33’52 quilò- metres, amb una amplada de via d’un metre, i el seu traçat es pot visualitzar al plànol adjunt. Un dels esdeveniments més destacats de l’oposició a aquest projecte fou la iniciativa de l’alcalde de Vilafranca, Hermenegild Clascar, el qual va constituir i presidir una comissió local per tal de convèncer els promotors del ferrocarril de fer-lo arribar a la capital comarcal en lloc de Sant Sadurní. L’argument es fonamentava en”[…] las ventajas que ha de reportarle su nueva línea, recorriendo desde Capellades las ricas comarcas de San Quintín, San Pedro y Pla del Penedès, sobre los exiguos rendimientos que podria esperar de las desiertas y pobres márgenes del Noya [referència explícita a Sant Sadurní d’Anoia, però, observi el lector, sense ni tant sols anomenar aquest municipi] y desde aquel punto hasta Gelida”. Ho podria haver plantejat d’una manera més literària, educada i cordial, i menys displicent, però no hi ha dubte que l’alcalde vilafranquí Hermenegild Clascar es va llençar directe a la jugular. El seu argument era bastant demagògic i poc rigorós, ja que de la comparació dels municipis de Sant Quintí, Sant Pere de Riudebitlles i el Pla del Penedès, amb el de Sant Sadurní, no es podia concloure a l’època que aquest darrer fos més pobre que els altres tres, al contrari. Pel que sigui, el projecte no es va materialitzar i els inversors van recuperar els seus diners. Potser hi va influir la caiguda de la cotització de les accions de la resta d’empreses ferroviàries en no assolir-se els objectius de rendiment previstos, la qual cosa va alarmar els inversors; potser la crisi agrícola de la fil·loxera els va desanimar o potser no s’assolí la totalitat del capital necessari per tirar endavant. O potser una mica o molt de cada cosa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Amb una inversió privada prevista de 5.986.721’38 pessetes de l’època, l’1 d’agost de 1881 es presentà el projecte del ferrocarril Igualada – Sant Sadurní, que pretenia unir aquestes dues poblacions a través dels municipis de Vilanova del Camí, la Pobla de Claramunt, Capellades, Cabrera d’Anoia, el Badorc, Mediona, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles i Torrelavit. El projecte contemplava la construcció de sis túnels d’una llargada total de 1.785 metres i dotze ponts. La línia ferroviària havia de tenir 33’52 quilò- metres, amb una amplada de via d’un metre, i el seu traçat es pot visualitzar al plànol adjunt. Un dels esdeveniments més destacats de l’oposició a aquest projecte fou la iniciativa de l’alcalde de Vilafranca, Hermenegild Clascar, el qual va constituir i presidir una comissió local per tal de convèncer els promotors del ferrocarril de fer-lo arribar a la capital comarcal en lloc de Sant Sadurní. L’argument es fonamentava en”[…] las ventajas que ha de reportarle su nueva línea, recorriendo desde Capellades las ricas comarcas de San Quintín, San Pedro y Pla del Penedès, sobre los exiguos rendimientos que podria esperar de las desiertas y pobres márgenes del Noya [referència explícita a Sant Sadurní d’Anoia, però, observi el lector, sense ni tant sols anomenar aquest municipi] y desde aquel punto hasta Gelida”. Ho podria haver plantejat d’una manera més literària, educada i cordial, i menys displicent, però no hi ha dubte que l’alcalde vilafranquí Hermenegild Clascar es va llençar directe a la jugular. El seu argument era bastant demagògic i poc rigorós, ja que de la comparació dels municipis de Sant Quintí, Sant Pere de Riudebitlles i el Pla del Penedès, amb el de Sant Sadurní, no es podia concloure a l’època que aquest darrer fos més pobre que els altres tres, al contrari. Pel que sigui, el projecte no es va materialitzar i els inversors van recuperar els seus diners. Potser hi va influir la caiguda de la cotització de les accions de la resta d’empreses ferroviàries en no assolir-se els objectius de rendiment previstos, la qual cosa va alarmar els inversors; potser la crisi agrícola de la fil·loxera els va desanimar o potser no s’assolí la totalitat del capital necessari per tirar endavant. O potser una mica o molt de cada cosa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Dibuix il·lustratiu de la metamorfosi de la fil.loxera i de la seva acció perniciosa sobre les arrels dels ceps. Veiem la Phyloxera vastatix pel dors (1), pel ventre (2), i de costat i xuclant (3). Podem veure també el pic (4) , el poll alat (5), el fragment d’una arrel en la qual s’ha instal·lat el poll , provocant amb la succió els bonys i les protuberàncies (6) i una arrel més vella (7) amb la fil·loxera hivernant (8). La seva grandària , sense ales i una vegada adherides a les arrels pot arribar a un màxim de 0’75 mm. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Dibuix il·lustratiu de la metamorfosi de la fil.loxera i de la seva acció perniciosa sobre les arrels dels ceps. Veiem la Phyloxera vastatix pel dors (1), pel ventre (2), i de costat i xuclant (3). Podem veure també el pic (4) , el poll alat (5), el fragment d’una arrel en la qual s’ha instal·lat el poll , provocant amb la succió els bonys i les protuberàncies (6) i una arrel més vella (7) amb la fil·loxera hivernant (8). La seva grandària , sense ales i una vegada adherides a les arrels pot arribar a un màxim de 0’75 mm. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Dibuix a color de les runes del castell de Subirats a principis del segle XX, d’autor desconegut. Sembla un dibuix d’un nen o d’un adolescent. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Dibuix a color de les runes del castell de Subirats a principis del segle XX, d’autor desconegut. Sembla un dibuix d’un nen o d’un adolescent. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

L'obra pública local més important de 1909 va ser la construcció d'una passarel·la sobre l'Anoia, a l'alçada del Molinet, prop de Monistrol , d'una llargada de 130 metres i una amplada de metre i mig. El pressupost total va ser de 15.694'58 pessetes de l'època. La va projectar l'enginyer Vicenç de la Fuente, que va ser l’autor del plànol adjunt. Abans de la seva construcció els veïns de Monistrol, Can Catassús i Can Benet i la Prua que volien arribar a Sant Sadurní a peu ( o els de la Vila que pretenien desplaçar-se a aquests barris allunyats del casc urbà) ho havien de fer franquejant la Ilera de la riera per alguna de les passeres de fusta per a vianants que hi havia ancorades, o per algun dels trams propers d'escassa fondària saltant de pedra en pedra, descalços i arremangats o dalt d'un carro. El problema més greu es plantejava quan una riuada ho impedia. Aleshores no els quedava més remei que traslladar-se a peu per camins rurals fins a Gelida i des d'allí seguir la via del tren fins arribar a la vila. O a l'inrevés. I una vegada feta la feina, retornar per on havien transitat unes hores abans. Si calculem la distància, ens adonarem que entre l'anada i la tornada havien de fer en total uns quinze o vint quilòmetres a peu, és a dir, unes cinc hores de camí. En la construcció de la pasarel.la hi van treballar veïns de Sant Sadurní, de Monistrol i de Can Catassús. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

L’obra pública local més important de 1909 va ser la construcció d’una passarel·la sobre l’Anoia, a l’alçada del Molinet, prop de Monistrol , d’una llargada de 130 metres i una amplada de metre i mig. El pressupost total va ser de 15.694’58 pessetes de l’època. La va projectar l’enginyer Vicenç de la Fuente, que va ser l’autor del plànol adjunt. Abans de la seva construcció els veïns de Monistrol, Can Catassús i Can Benet i la Prua que volien arribar a Sant Sadurní a peu ( o els de la Vila que pretenien desplaçar-se a aquests barris allunyats del casc urbà) ho havien de fer franquejant la Ilera de la riera per alguna de les passeres de fusta per a vianants que hi havia ancorades, o per algun dels trams propers d’escassa fondària saltant de pedra en pedra, descalços i arremangats o dalt d’un carro. El problema més greu es plantejava quan una riuada ho impedia. Aleshores no els quedava més remei que traslladar-se a peu per camins rurals fins a Gelida i des d’allí seguir la via del tren fins arribar a la vila. O a l’inrevés. I una vegada feta la feina, retornar per on havien transitat unes hores abans. Si calculem la distància, ens adonarem que entre l’anada i la tornada havien de fer en total uns quinze o vint quilòmetres a peu, és a dir, unes cinc hores de camí. En la construcció de la pasarel.la hi van treballar veïns de Sant Sadurní, de Monistrol i de Can Catassús. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Esquema d’un xassís dissenyat pel mecànic local Pelegrí Forns del carrer Sant Pere. Estava preparat per a un motor de dos cilindres de la marca francesa Panhard et Levassor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Esquema d’un xassís dissenyat pel mecànic local Pelegrí Forns del carrer Sant Pere. Estava preparat per a un motor de dos cilindres de la marca francesa Panhard et Levassor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Il·lustració de 1934 del dibuixant barceloní Llorenç Brunet Torroll en la qual s’hi veu el pont del capdavall de la Vila , sobre el torrent de la Canaleta, i el portal d’accés al poble per Llevant. AL skyline sadurninenc sobresurten el campanar de la Casa de la Vila i els tres xiprers de cal Mestres. Aquest pont va ser destruït el 22 de gener de 1939 durant la retirada de les tropes republicanes. Aquell any, per les Fires, Brunet va presentar una sèrie de dibuixos sobre temes locals i de les rodalies. No ha estat possible localitzar-los fins ara ni tampoc als descendents del dibuioxant, malgrat les múltiples gestions realitzades. D’aquest mateix dibuixant són les postals d’una col·lecció que Codorníu va posar en circulació el 1902 per promoure la seva marca de xampany. (Per veure-les cliqueu a continuació: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/01/18/una-col%C2%B7leccio-de-postals-de-1902) / Per ampliar aquesta il·lustració cliqueu a sobre. FONS DE L’AUTOR

Il·lustració de 1934 del dibuixant barceloní Llorenç Brunet Torroll en la qual s’hi veu el pont del capdavall de la Vila , sobre el torrent de la Canaleta, i el portal d’accés al poble per Llevant. AL skyline sadurninenc sobresurten el campanar de la Casa de la Vila i els tres xiprers de cal Mestres. Aquest pont va ser destruït el 22 de gener de 1939 durant la retirada de les tropes republicanes. Aquell any, per les Fires, Brunet va presentar una sèrie de dibuixos sobre temes locals i de les rodalies. No ha estat possible localitzar-los fins ara ni tampoc als descendents del dibuioxant, malgrat les múltiples gestions realitzades. D’aquest mateix dibuixant són les postals d’una col·lecció que Codorníu va posar en circulació el 1902 per promoure la seva marca de xampany. (Per veure-les cliqueu a continuació: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/01/18/una-col%C2%B7leccio-de-postals-de-1902) / Per ampliar aquesta il·lustració cliqueu a sobre. FONS DE L’AUTOR

Un dels plànols del projecte d’un carro blindat dissenyat el 1935 per l’enginyer i propietari de cal Benach, Joan Benach Olivella. Segons el experts es tractava d’un prototip d’avançada tecnologia... que mai es va arribar a construir als tallers de Sant Sadurní. Els que es van bastir a cal Benach durant els anys de Guerra Civil ( 1936 – 1939) no eren tant avançats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Un dels plànols del projecte d’un carro blindat dissenyat el 1935 per l’enginyer i propietari de cal Benach, Joan Benach Olivella. Segons el experts es tractava d’un prototip d’avançada tecnologia… que mai es va arribar a construir als tallers de Sant Sadurní. Els que es van bastir a cal Benach durant els anys de Guerra Civil ( 1936 – 1939) no eren tant avançats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Disseny d’un dels bitllets de paper moneda emesos per l’Ajuntament de Sant Sadurní el 1937. N’hi havia de 25 i 50 cèntims i d’una pesseta i se’n van fer dues edicions, Uns es coneixen com els de la “copa alta” perquè la matrona l’aixeca amb la ma dreta fins a l’alçada del cap i els altres els de la “copa baixa”, per raons òbvies. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Disseny d’un dels bitllets de paper moneda emesos per l’Ajuntament de Sant Sadurní el 1937. N’hi havia de 25 i 50 cèntims i d’una pesseta i se’n van fer dues edicions, Uns es coneixen com els de la “copa alta” perquè la matrona l’aixeca amb la ma dreta fins a l’alçada del cap i els altres els de la “copa baixa”, per raons òbvies. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Il·lustració per a la coberta del programa de Fires de l’any 1939 del dibuixant Pedragosa. Sense les dues banderes espanyoles i el grafisme del Año de la Victoria aquesta obra podria servir per anunciar qualssevol event festiu o esportiu. Dona tota la impressió que ja estava dibuixada per un altre motiu i que s’hi van afegir els referents franquistes per aprofitar-la per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Il·lustració per a la coberta del programa de Fires de l’any 1939 del dibuixant Pedragosa. Sense les dues banderes espanyoles i el grafisme del Año de la Victoria aquesta obra podria servir per anunciar qualssevol event festiu o esportiu. Dona tota la impressió que ja estava dibuixada per un altre motiu i que s’hi van afegir els referents franquistes per aprofitar-la per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Final reeixit d’una altra recerca que ha durat quaranta anys

Fa uns quaranta anys em vaig proposar , entre molts d’altres objectius (alguns del quals han acabat en no res , però que no els explico perquè la gent no vol sentir a parlar de fracassos), intentar localitzar una fotografia personal de la única víctima local del dia de l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes, el 22 de gener de 1939 . Després de vuitanta anys i escaig d’aquest tràgic esdeveniment, aquí la teniu. Maria Glaciá i Soler va resultar ferida greument a l’esquena per la metralla d’una de les bombes llençades pels avions de la Legió Cóndor nazi a l’indret de les Casetes de cal Mir, i va morir set setmanes després (el 15 de març de 1939) . La foto inèdita és de quan ella devia tenir només uns vint anys (quan va morir en tenia 43) i m’ha estat facilitada finalment per un familiar seu, el joier i amic sadurninenc Joan Andreu i Sabaté.

Maria Glaciá i Soler (1896 – 1939) , era de la família dels masovers de cal Magí Guineu del Raval i vivia al carrer Provença, número 8. La fotografia inèdita correspondria a la meitat dels anys vint i no al 1939, quan va resultar ferida greu a l’esquena el 22 de gener de 1939. Va morir el 15 de març del mateix any. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE V. MORANTE, CEDIDA PER JOAN ANDREU I SABATÉ. FONS DE L’AUTOR.

Maria Glaciá i Soler (1896 – 1939) , era de la família dels masovers de cal Magí Guineu del Raval i vivia al carrer Provença, número 8. La fotografia inèdita correspondria a la meitat dels anys vint i no al 1939, quan va resultar ferida greu a l’esquena el 22 de gener de 1939. Va morir el 15 de març del mateix any. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE V. MORANTE, CEDIDA PER JOAN ANDREU I SABATÉ. FONS DE L’AUTOR.

Dos aparells alemanys Junkers JU 87 Stuka ( en alemany Sturzkampfflugzeug) idèntics als que va bombardejar Sant Sadurní el 22 de gener de 1939. El trens d’aterratge encara no eren retràctils. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Dos aparells alemanys Junkers JU 87 Stuka ( en alemany Sturzkampfflugzeug) idèntics als que va bombardejar Sant Sadurní el 22 de gener de 1939. El trens d’aterratge encara no eren retràctils. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El nínxol del cementiri municipal de Sant Sadurní on va ser enterrada Maria Glaciá i Soler l’any 1939. Observis que la grafia del cognom és diferent ( Graciá). En alguns documents oficials ( a diferència del Registre Civil on consta la seva defunció) el nom complet de la víctima apareix com Maria Graciá i Solé, Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR

El nínxol del cementiri municipal de Sant Sadurní on va ser enterrada Maria Glaciá i Soler l’any 1939. Observis que la grafia del cognom és diferent ( Graciá). En alguns documents oficials ( a diferència del Registre Civil on consta la seva defunció) el nom complet de la víctima apareix com Maria Graciá i Solé, Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR

Aquesta dèria de recuperar les fotos antigues de Sant Sadurní no s’acabarà mai, perquè és molt gratificant. Cada dia que n’obtinc una de nova (això de nova és un dir, perquè en realitat moltes són velles i rònegues, però sí que representen una novetat per a la meva col·lecció particular), i aconsegueixo identificar-la, experimento una íntima satisfacció ja que entenc que he contribuït a la recerca i preservació de la memòria dels sadurninecs . La col·lecció sencera que vaig dipositar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès seria així la memòria col·lectiva de Sant Sadurní.

La dona de la fotografia hauria continuat en l’oblit absolut, si no m’hagués proposat rescatar la imatge. La seva història va acabar el 15 de març de 1939, quan va morir a causa de les ferides que havia rebut el 22 de gener, data en la qual els avions alemanys de la Legió Cóndor van bombardejar Sant Sadurní. Segons el testimoni personal de la veïna sadurninenca Maria Esteva i Ràfols, que vivia aleshores a les Casetes de cal Mir : ” […] Érem a finals de gener de 1939 i vam marxar de casa per anar cap a baix el torrent de cal Mir ( l’anomenat Torrent de Rocabruna), ja passaven soldats nacionals i van dir que hi havia una dona allí dalt […] Hi vàrem anar i hi trobàrem la dona ajaguda al costat d’un paller […] li havia entrat una metralla a la medul·la. Els soldats que transitaven pels voltants ens van dir que la prenguéssim cap a l’hospital[…]”. Es tractava de Maria Glaciá i Soler, de 43 anys , nascuda a Paüls ( comarca del Baix Ebre) , filla d’Enric Glaciá i Rosa Soler, casada i pagesa de professió. Formava part de la família dels masovers de cal Magí Guineu del Raval i vivia al carrer Provença, núm.8. Segons la mateixa Maria Esteva : ” […] davant de les Casetes del Mir van caure quatre bombes […]”. Una altra veïna, Montserrat Miquel i Cardús, que transitava ocasionalment per la zona acompanyada del seu fill gran es van haver de protegir del bombardeig a l’interior d’una rasa, essent coberts prèviament l’un i l’altra amb un feix de canyes per un pagès. Si voleu llegir el relat sobre el final de la Guerra Civil a Sant Sadurní cliqueu aquí.

A vegades tinc la íntima impressió de que m’enganyo a mi mateix imaginant-me que, com en aquest cas, he rescatat a algú de l’oblit; perquè després de difondre la seva fotografia en una publicació qualssevol , o en aquest mateix blog, passen els dies, les setmanes, els mesos i els anys i malauradament torna a desaparèixer altra vegada la seva imatge i el seu record. Hauré d’admetre que tot és efímer i que , com deia l’escriptor argentí Jorge Luis Borges (1899 – 1986), “ tots avancem inexorablement cap a l’anonimat”. I per reblar el clau Borges va afegir “però alguns hi arriben abans que uns altres”.

Deu fotografies a mig identificar

Una fotografia sense identificar del tot és com una història incompleta. Ens podem quedar embadalits mirant-la, però si no som capaços de saber el dia i el lloc on es va capturar , les circumstàncies i els noms dels protagonistes que eventualment hi apareguin ens quedarem a mitges. Les deu fotografies que vénen a continuació tenen algun d’aquests dèficits i podria ser que entre els seguidors d’aquest blog hi hagi qui em pugui ajudar a esvair-los. Si voleu fer un comentari sobre les imatges aprofiteu el requadre que trobareu al final de les fotografies.

L’he localitzat aquest estiu entre els plecs del fons d’una caixa de cartró que guardava a les golfes , i no recordo ni qui ni quan me la va facilitar. D’això ha de fer molts anys. Al revers hi ha escrit en tinta Mas Badó. 31 de enero de 1939. III Año Triunfal. Es tracta sens dubte d’un militar nacional de cavalleria ( i de tres dones que podrien ser de la seva família), la darrera setmana de gener de 1939, quan les tropes franquistes ja havien sobrepassat el Penedès i també la ciutat de Barcelona procedents de l’Ebre. Algú sap on es trobava ( o on es troba) Mas Badó? Podria ser que l’arquitectura de l’immoble ens ajudés a identificar-lo. Amb una mica de sort fins i tot podríem arribar a posar noms i cognoms als quatre protagonistes de la fotografia. Del cavall no caldria el nom. Cliqueu a sobre i s’ampliarà i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

L’he localitzat aquest estiu entre els plecs del fons d’una caixa de cartró que guardava a les golfes , i no recordo ni qui ni quan me la va facilitar. D’això ha de fer molts anys. Al revers hi ha escrit en tinta Mas Badó. 31 de enero de 1939. III Año Triunfal. Es tracta sens dubte d’un militar nacional de cavalleria ( i de tres dones que podrien ser de la seva família), la darrera setmana de gener de 1939, quan les tropes franquistes ja havien sobrepassat el Penedès i també la ciutat de Barcelona procedents de l’Ebre. Algú sap on es trobava ( o on es troba) Mas Badó? Podria ser que l’arquitectura de l’immoble ens ajudés a identificar-lo. Amb una mica de sort fins i tot podríem arribar a posar noms i cognoms als quatre protagonistes de la fotografia. Del cavall no caldria el nom. Cliqueu a sobre i s’ampliarà i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La parella de gegants situada ben bé al mig són els de Sant Sadurní i els del darrera els de Vilafranca. L’immoble de fons sembla el de l’actual Generalitat de Catalunya, però la imatge s’hauria capturat els anys cinquanta quan era seu de la Diputació de Barcelona. Les qüestions no resoltes són: 1) quan i perquè aquests gegants eren a Barcelona ?; i 2) entre els personatges s’identifica algun dels que aleshores portaven els gegants? Jo diria que el de l’extrem dret amb una cigarreta a la boca era l’empleat municipal sadurninenc Blai Carda, però no sé si en algun moment va formar part dels portants dels gegants. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La parella de gegants situada ben bé al mig són els de Sant Sadurní i els del darrera els de Vilafranca. L’immoble de fons sembla el de l’actual Generalitat de Catalunya, però la imatge s’hauria capturat els anys cinquanta quan era seu de la Diputació de Barcelona. Les qüestions no resoltes són: 1) quan i perquè aquests gegants eren a Barcelona ?; i 2) entre els personatges s’identifica algun dels que aleshores portaven els gegants? Jo diria que el de l’extrem dret amb una cigarreta a la boca era l’empleat municipal sadurninenc Blai Carda, però no sé si en algun moment va formar part dels portants dels gegants. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta és la carrossa que es va guarnir fa exactament 50 anys, amb motiu de la Festa d’Homenatge a la Vellesa. Els dubtes que tenim són els següents: 1) quin és el segon cognom de la primera de les noies Conxita Tubella, la que es troba més a l’esquerra de la foto; 2) la segona noia, seguint l’ordre de lectura, és Maria Àngels Varias Torner i la que té asseguda al davant, la tercera, és Teresa Aubareda. Quin era el seu segon cognom?; 3) les noies quatre i cinc no les tenim identificades i per tant ens falten noms i cognoms; 4) i la darrera és la Núria Poch Esteve, cap problema. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta és la carrossa que es va guarnir fa exactament 50 anys, amb motiu de la Festa d’Homenatge a la Vellesa. Els dubtes que tenim són els següents: 1) quin és el segon cognom de la primera de les noies Conxita Tubella, la que es troba més a l’esquerra de la foto; 2) la segona noia, seguint l’ordre de lectura, és Maria Àngels Varias Torner i la que té asseguda al davant, la tercera, és Teresa Aubareda. Quin era el seu segon cognom?; 3) les noies quatre i cinc no les tenim identificades i per tant ens falten noms i cognoms; 4) i la darrera és la Núria Poch Esteve, cap problema. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta panoràmica de Sant Sadurní des de la carretera d’Els Casots es podria situar a la dècada dels quaranta del segle passat. Però, qui eren aquests dos personatges ? Què hi feien? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta panoràmica de Sant Sadurní des de la carretera d’Els Casots es podria situar a la dècada dels quaranta del segle passat. Però, qui eren aquests dos personatges ? Què hi feien? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Tres treballadores de can Codorniu embolicant a ma les ampolles de xampany, a la dècada dels cinquanta. No en tenim cap d’identificada, tot i que la primera sembla la dona d’un altre empleat de Codorniu que es deia Arnán i que vivien al carrer de les Àrpies. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Tres treballadores de can Codorniu embolicant a ma les ampolles de xampany, a la dècada dels cinquanta. No en tenim cap d’identificada, tot i que la primera sembla la dona d’un altre empleat de Codorniu que es deia Arnán i que vivien al carrer de les Àrpies. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

¿Algú identifica aquest carboner que obtenia carbó vegetal en els boscos de les rodalies de Sant Sadurní ? Anys trenta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

¿Algú identifica aquest carboner que obtenia carbó vegetal en els boscos de les rodalies de Sant Sadurní ? Anys trenta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Falten els noms i cognoms d’aquestes alumnes de l’Escola Professional i Domèstica dels anys trenta. La primera començant per l’esquerra, com qui llegeix un texte, era Pilar Puigmartí Prats de cal Ferrer Nou. I les altres qui eren? ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Falten els noms i cognoms d’aquestes alumnes de l’Escola Professional i Domèstica dels anys trenta. La primera començant per l’esquerra, com qui llegeix un texte, era Pilar Puigmartí Prats de cal Ferrer Nou. I les altres qui eren? ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquest grup de joves sadurninecs es va fer la foto a principis de la dècada dels trenta o durant els primers anys republicans. Només conec un que es deia Pere Font, que després va ser mecànic de cal Cuñat i que vivia on ara hi ha la plaça del Pont Romà. Seria el que està assegut a primera fila repenjant la galta sobre la ma esquerra. I els altres, qui éren ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquest grup de joves sadurninecs es va fer la foto a principis de la dècada dels trenta o durant els primers anys republicans. Només conec un que es deia Pere Font, que després va ser mecànic de cal Cuñat i que vivia on ara hi ha la plaça del Pont Romà. Seria el que està assegut a primera fila repenjant la galta sobre la ma esquerra. I els altres, qui éren ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La Cobla Jazz Orquestra La Principal dirigida per l’alcalde republicà Napoleó Montagut Forns ( a la dreta) . Hi havia algun altre músic del poble ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La Cobla Jazz Orquestra La Principal dirigida per l’alcalde republicà Napoleó Montagut Forns ( a la dreta) . Hi havia algun altre músic del poble ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Grup de noies sense identificar passejant pel carrer Sant Antoni, ben bé al davant del número 1, on ara hi ha el local dels socialistes sadurninecs, a la dècada dels cinquanta o dels seixanta. En coneixeu alguna ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NÚRIA TENA VALERO

Grup de noies sense identificar passejant pel carrer Sant Antoni, ben bé al davant del número 1, on ara hi ha el local dels socialistes sadurninecs, a la dècada dels cinquanta o dels seixanta. En coneixeu alguna ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà, i si voleu fer un comentari aprofiteu el requadre al final de les imatges. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NÚRIA TENA VALERO

Imatges virtuals que permeten recuperar la història

Quan no hi ha forma de recuperar imatges sobre fets esdevinguts d’una certa rellevància ( perquè la fotografia que eventualment es va fer s’ha extraviat, perquè no se’n va fer cap, o perquè no existeix cap pintura o dibuix al·legòric coetani) és del tot lícit recórrer a imaginatives il·lustracions artístiques i a composicions fotogràfiques i digitals. Cal però procurar que la informació de la que es parteix sigui contrastada i fefaent i que el producte final sigui de qualitat. Vegem unes mostres virtuals de moments importants de la història local de Sant Sadurní d’Anoia dels quals no disposàvem d’imatges i que ara es poden visualitzar gràcies a la feina més o menys reeixida de bons dibuixants i tècnics del Photoshop contemporanis. M’ho vaig proposar fa uns anys identificant una sèrie d’esdeveniments rellevants i encarregant-ne l’execució i ara, finalment, crec que es pot donar la feina per enllestida. Sempre es podria millorar, només caldria que algú més també s’ho proposés i s’hi impliqués. Tot i que no és veritat que una imatge valgui més que mil paraules, totes aquestes escenes virtuals si que provoquen el sortilegi de substituir l’imaginari particular de cadascú sobre cada esdeveniment en abstracte , per una imatge comuna que retindrem per sempre en la retina i en la memòria.

De l’enderroc del monument a Marc Mi Capella de Can Guineu, que des del 1905 estava situat al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní, no teníem imatges, perquè sembla que es va materialitzar una nit de la segona quinzena de juliol de 1936, quan no hi havia cap fotògraf preparat i amb l’equip adequat. Tampoc sabem la data exacta perquè no es disposa de cap referència explícita al respecte. Els pagesos que el van enderrocar van actuar així contra el què representava can Guineu en el context del conflicte rabassaire que es vivia aleshores a Sant Sadurní i a tot Catalunya. El fill de marc Mir Capella i hereu de can Guineu, Pere Mir Ràfols, membre de la Lliga Regionalista i soci de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, havia estat un dels propietaris rurals que més s’havia oposat a la Llei de Contractes de Conreu i havia estat implacable amb els seus rabassaires després dels Fets del 6 d’octubre de 1934. Segons els testimonis orals van actuar no més de deu veïns, tots homes, que van col·locar les cordes on es poden veure en la il·lustració adjunta. En un primer intent, aquestes es van trencar o deslligar i alguns pagesos van caure de cul a terra. Després es devien assegurar i van assolir l’objectiu. Un dels actuants ( Joan Raventós i Varias , el Tupinamba ) va expressar la seva alegria fent una enorme botifarra, alçant el braç i plegant-lo en senyal de menyspreu a tot el que simbolitzava Marc Mir i can Guineu. Disposar ara d’una bona il·lustració d’aquell esdeveniment és una manera de reviure millor un fet històric de gran simbolisme de la revolució local de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE ESCENAJEDA DEL DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR.

De l’enderroc del monument a Marc Mi Capella de Can Guineu, que des del 1905 estava situat al bell mig de la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní, no teníem imatges, perquè sembla que es va materialitzar una nit de la segona quinzena de juliol de 1936, quan no hi havia cap fotògraf preparat i amb l’equip adequat. Tampoc sabem la data exacta perquè no es disposa de cap referència explícita al respecte. Els pagesos que el van enderrocar van actuar així contra el què representava can Guineu en el context del conflicte rabassaire que es vivia aleshores a Sant Sadurní i a tot Catalunya. El fill de marc Mir Capella i hereu de can Guineu, Pere Mir Ràfols, membre de la Lliga Regionalista i soci de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, havia estat un dels propietaris rurals que més s’havia oposat a la Llei de Contractes de Conreu i havia estat implacable amb els seus rabassaires després dels Fets del 6 d’octubre de 1934. Segons els testimonis orals van actuar no més de deu veïns, tots homes, que van col·locar les cordes on es poden veure en la il·lustració adjunta. En un primer intent, aquestes es van trencar o deslligar i alguns pagesos van caure de cul a terra. Després es devien assegurar i van assolir l’objectiu. Un dels actuants ( Joan Raventós i Varias , el Tupinamba ) va expressar la seva alegria fent una enorme botifarra, alçant el braç i plegant-lo en senyal de menyspreu a tot el que simbolitzava Marc Mir i can Guineu. Disposar ara d’una bona il·lustració d’aquell esdeveniment és una manera de reviure millor un fet històric de gran simbolisme de la revolució local de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE ESCENAJEDA DEL DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR.

Fins ara, la única imatge relacionada amb l’enderroc del monument a Marc Mir Capella era aquesta fotografia que jo mateix vaig realitzar 60 anys després de l’incident. Disposava d’un bust de Marc Mir que el Jaume Esteve Nutó de cal Ritu va realitzar un estiu de principis de la dècada dels vuitanta. Ell va fer un motlle i tot seguit en va treure algunes peces en ciment. La que em va regalar encara la conservo. Només va caldre afegir-hi una corda vella situada estratègicament i fer una foto. El resultat era força impactant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR

Fins ara, la única imatge relacionada amb l’enderroc del monument a Marc Mir Capella era aquesta fotografia que jo mateix vaig realitzar 60 anys després de l’incident. Disposava d’un bust de Marc Mir que el Jaume Esteve Nutó de cal Ritu va realitzar un estiu de principis de la dècada dels vuitanta. Ell va fer un motlle i tot seguit en va treure algunes peces en ciment. La que em va regalar encara la conservo. Només va caldre afegir-hi una corda vella situada estratègicament i fer una foto. El resultat era força impactant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR

Òbviament no es disposa del tampó original del Comitè de Milícies Antifeixistes local (1936) , però sí d’alguns documents en els quals s’hi pot veure l’estampació del segell. Només ha calgut trobar un tampó similar qualssevol de l’època, situar-lo estratègicament al costat d’una estampació del Comitè i fer una foto del conjunt. El resultat és creïble , no fa mal a ningú i permet il·lustrar qualssevol relat sobre el Comitè local. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Òbviament no es disposa del tampó original del Comitè de Milícies Antifeixistes local (1936) , però sí d’alguns documents en els quals s’hi pot veure l’estampació del segell. Només ha calgut trobar un tampó similar qualssevol de l’època, situar-lo estratègicament al costat d’una estampació del Comitè i fer una foto del conjunt. El resultat és creïble , no fa mal a ningú i permet il·lustrar qualssevol relat sobre el Comitè local. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Tampoc s’ha recuperat el tampó original dels rabassaires sadurninencs de 1936. S’ha practicat la mateixa argúcia que en el cas anterior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Tampoc s’ha recuperat el tampó original dels rabassaires sadurninencs de 1936. S’ha practicat la mateixa argúcia que en el cas anterior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Ja us podeu imaginar que tampoc aquest és el tampó original de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1936. Vés a saber què se’n va fer d’aquest i dels altres dos ! La composició és força versemblant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE ,L’AUTOR

Ja us podeu imaginar que tampoc aquest és el tampó original de la Confederació Nacional del Treball (CNT) de 1936. Vés a saber què se’n va fer d’aquest i dels altres dos ! La composició és força versemblant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE ,L’AUTOR

Quan es va incendiar el temple parroquial a finals de juliol de 1936 òbviament hi havia testimonis...però no un fotògraf. S’ha reconstruït l’incident amb realitat virtual, a partir d’una foto de l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

Quan es va incendiar el temple parroquial a finals de juliol de 1936 òbviament hi havia testimonis…però no un fotògraf. S’ha reconstruït l’incident amb realitat virtual, a partir d’una foto de l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

D’un dels assassinats a Sant Sadurní durant la revolució de 1936, Josep Sabaté Vidal, només es disposava d’una foto minúscula molt deteriorada i esgrogueïda, impossible de recuperar. Tampoc s’ha pogut localitzar la seva família. Què es podia fer, doncs ? L’amic dibuixant vilafranquí Joan Anton Mascaró Fuentes ha aconseguit refer la seva imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN ANTON MASCARÓ FUENTES.

D’un dels assassinats a Sant Sadurní durant la revolució de 1936, Josep Sabaté Vidal, només es disposava d’una foto minúscula molt deteriorada i esgrogueïda, impossible de recuperar. Tampoc s’ha pogut localitzar la seva família. Què es podia fer, doncs ? L’amic dibuixant vilafranquí Joan Anton Mascaró Fuentes ha aconseguit refer la seva imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN ANTON MASCARÓ FUENTES.

El 1937 la Confederació Nacional del Treball de Sant Sadurní (CNT) va instal·lar una cooperativa de consum al temple parroquial de la Vila. Es van eliminar i tapar els elements ornamentals de la façana que tenien alguna reminiscència religiosa i s’hi va pintar el nom de Cooperativa Confederal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

El 1937 la Confederació Nacional del Treball de Sant Sadurní (CNT) va instal·lar una cooperativa de consum al temple parroquial de la Vila. Es van eliminar i tapar els elements ornamentals de la façana que tenien alguna reminiscència religiosa i s’hi va pintar el nom de Cooperativa Confederal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

Sobre la retirada de les campanes del cloquer parroquial durant la Guerra Civil per aprofitar el metall per a la indústria de guerra, hi ha tres versions : què es van llençar daltabaix i al caure es van trencar; que es van baixar lentament amb una corriola; i que van començar a baixar-les efectivament amb una corda però que aviat es van cansar van optar per la primera opció. Per no trobar entrebancs van actuar per la única paret del campanar en la qual no hi havia teulada. En qualssevol cas no es disposa de la data exacta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

Sobre la retirada de les campanes del cloquer parroquial durant la Guerra Civil per aprofitar el metall per a la indústria de guerra, hi ha tres versions : què es van llençar daltabaix i al caure es van trencar; que es van baixar lentament amb una corriola; i que van començar a baixar-les efectivament amb una corda però que aviat es van cansar van optar per la primera opció. Per no trobar entrebancs van actuar per la única paret del campanar en la qual no hi havia teulada. En qualssevol cas no es disposa de la data exacta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

Un dels esdeveniments històrics del 22 de gener de 1939 ( el darrer dia de la República a Sant Sadurní) va ser la voladura del pont de l’estació sobre la riera Lavernó, per part de l’exèrcit republicà en retirada. No hi havia cap fotògraf a prop. Fa entre 55 i 60 anys , quan encara no tenia la falera per les fotografies antigues, en vaig veure una a cal Serafí que em va impressionar en la que es veia de lluny la fumera originada per l’explosió. No hi hagut manera de recuperar-la. Segons les explicacions orals d’un dels seus artífexs, l’exiliat Josep Fabregat Segarra , i una foto del pont corresponent a l’època, Pere Cantons ha realitzat aquesta simulació digital que permet fer-se una idea més precisa de l’esdeveniment. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

Un dels esdeveniments històrics del 22 de gener de 1939 ( el darrer dia de la República a Sant Sadurní) va ser la voladura del pont de l’estació sobre la riera Lavernó, per part de l’exèrcit republicà en retirada. No hi havia cap fotògraf a prop. Fa entre 55 i 60 anys , quan encara no tenia la falera per les fotografies antigues, en vaig veure una a cal Serafí que em va impressionar en la que es veia de lluny la fumera originada per l’explosió. No hi hagut manera de recuperar-la. Segons les explicacions orals d’un dels seus artífexs, l’exiliat Josep Fabregat Segarra , i una foto del pont corresponent a l’època, Pere Cantons ha realitzat aquesta simulació digital que permet fer-se una idea més precisa de l’esdeveniment. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

El bombardeig de Sant Sadurní del 22 de gener de 1939 tampoc es va fotografiar. Tothom s’havia amagat a l’interior de les caves de xampany que servien de refugi. Altra vegada Pere Cantonas ha situat sobre una foto de l’època els avions alemanys Junkers 87 Stuka de la Legió Cóndor i dos dels impactes de les bombes a l’interior del casc urbà, prop de cal Montardit i de la Fonda Neus. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

El bombardeig de Sant Sadurní del 22 de gener de 1939 tampoc es va fotografiar. Tothom s’havia amagat a l’interior de les caves de xampany que servien de refugi. Altra vegada Pere Cantonas ha situat sobre una foto de l’època els avions alemanys Junkers 87 Stuka de la Legió Cóndor i dos dels impactes de les bombes a l’interior del casc urbà, prop de cal Montardit i de la Fonda Neus. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE VIRTUAL CREADA DE PERE CANTONS. FONS DE L’AUTOR

L’altre incident més o menys simultàni d’aquell 22 de gener de 1939 el va protagonizar a can Codorníu un escamot comandat per un brigadista internacional, el capità republicà argentí José Acosta. En una entrevista publicada al diari Clarín de Buenos Aires el 14 d’abril de 1996 explicava : “[...] Nos retirábamos de Tarragona. El mando decidió formar un pequeño comando para inspeccionar las bodegas Codorníu, ya entonces muy famosas por su champán. Las bodegas estaban administradas por los anarquistas de la CNT y de la FAI, que habían conser¬vado la producción y también la exportación de champán, por lo que contaban con dinero. Nos dieron órdenes de cargar los camiones con las cajas listas para la exportación. Cargamos hasta donde pudimos. Pero Codorníu era un emporio: había kilómetros de cavas, donde descansaban las botellas mientras el champán maduraba. La instrucción fue destruir lo que no pudiéramos llevar. No sabíamos lo que íbamos a desencadenar cuando vaciamos nuestras ametralladoras contra las filas de botellas. Las balas las hacían añicos, pero entonces comenzó un estrépito infernal: por simpatía estallaban las galerias sin necesidad de nuestras balas. Casi no tuvimos tiempo de reaccionar. Un océano de espuma nos rodeó en escasos minutos y entonces escapamos gritando en esos túneles donde retumbaban hasta el infinito las explosiones de champán”. Aquesta visió apocalíptica calia visualitzar-la i així ho va interpretar l’amic Josep Gual Tutusaus de Sant Quintí de Mediona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

L’altre incident més o menys simultàni d’aquell 22 de gener de 1939 el va protagonizar a can Codorníu un escamot comandat per un brigadista internacional, el capità republicà argentí José Acosta. En una entrevista publicada al diari Clarín de Buenos Aires el 14 d’abril de 1996 explicava : “[…] Nos retirábamos de Tarragona. El mando decidió formar un pequeño comando para inspeccionar las bodegas Codorníu, ya entonces muy famosas por su champán. Las bodegas estaban administradas por los anarquistas de la CNT y de la FAI, que habían conser¬vado la producción y también la exportación de champán, por lo que contaban con dinero. Nos dieron órdenes de cargar los camiones con las cajas listas para la exportación. Cargamos hasta donde pudimos. Pero Codorníu era un emporio: había kilómetros de cavas, donde descansaban las botellas mientras el champán maduraba. La instrucción fue destruir lo que no pudiéramos llevar. No sabíamos lo que íbamos a desencadenar cuando vaciamos nuestras ametralladoras contra las filas de botellas. Las balas las hacían añicos, pero entonces comenzó un estrépito infernal: por simpatía estallaban las galerias sin necesidad de nuestras balas. Casi no tuvimos tiempo de reaccionar. Un océano de espuma nos rodeó en escasos minutos y entonces escapamos gritando en esos túneles donde retumbaban hasta el infinito las explosiones de champán”. Aquesta visió apocalíptica calia visualitzar-la i així ho va interpretar l’amic Josep Gual Tutusaus de Sant Quintí de Mediona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

El gran meandre que el riu Anoia descrivia a l’indret de la Foradada ( on actualment es troben els magatzems logístics de Mercadona) va desaparèixer entre 1731 i 1740. Allí l’erosió del riu va originar un forat que es va anar fent gran fins que es va produir una esllavissada que va arrossegar el turó sobre el qual s’havia edificat la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada, enrunada el 1508. Des d’aleshores l’Anoia va tirar pel dret. La il·lustració de l’amic Joan Puig ajuda a entendre com era la geografia d’aquest indret abans del segle XVI. Si voleu més informació sobre aquest fenomen geològic, cliqueu aquí: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/07/12/el-darrer-fenomen-geologic-rellevant-de-sant-sadurni-danoia/ . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN PUIG PUIG. FONS DE L’AUTOR

El gran meandre que el riu Anoia descrivia a l’indret de la Foradada ( on actualment es troben els magatzems logístics de Mercadona) va desaparèixer entre 1731 i 1740. Allí l’erosió del riu va originar un forat que es va anar fent gran fins que es va produir una esllavissada que va arrossegar el turó sobre el qual s’havia edificat la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada, enrunada el 1508. Des d’aleshores l’Anoia va tirar pel dret. La il·lustració de l’amic Joan Puig ajuda a entendre com era la geografia d’aquest indret abans del segle XVI. Si voleu més informació sobre aquest fenomen geològic, cliqueu aquí: https://carlesquerol.wordpress.com/2016/07/12/el-darrer-fenomen-geologic-rellevant-de-sant-sadurni-danoia/ . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN PUIG PUIG. FONS DE L’AUTOR

La casa del Comú de la Universitat de Subirats ─que englobava des del 1673 les quatre parròquies de Sant Sadurní, Sant Pere de Lavern, Sant Pau d’Ordal i Sant Pere de Subirats─ estava ubicada al mateix solar on ara hi ha la Casa de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia i orientada també cap a ponent. Es va enderrocar a la dècada dels vuitanta del segle XIX. S’ha pogut dibuixar gràcies en aquest cas a una il.lustració publiocda a la premsa de l’època i a un croquis que es va reproduir en el llibre Monografia Històrica-Pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoya, escrita per Pelegrí Torelló i Borràs i editada el 1909. L’arbre que ocupa una part important de la imatge és l’om que segons la tradició oral es troba al davant de la Casa del Comú, fins el punt que d’aquell indret en deien la Plaça de l’Om. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech explica en un dels seus llibres més coneguts que en aquesta plaça s’hi feien les execucions del condemnats a mort i que els caps de família hi portaven els seus fills perquè veiessin el trist destí dels malfactors. Perquè mai se’n oblidessin, i just en el moment el botxí culminava la seva feina, clavaven un bon clatellot als pobres infants que assistien espaordits a l’espectacle. La senyera catalana onejant a la façana de la Casa del Comú és una llicència de l’artista al qual va trair el subconscient. L’escena podria correspondre a qualssevol moment entre les dates de construcció i enderroc de l’immoble en qüestió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN PUIG I PUIG . FONS DE L’AUTOR

La celebració de la separació de la parròquia de Sant Sadurní de les altres tres que formaven juntes la Universitat de Subirats, per tal d’independitzar-se, es va commemorar el 28 de maig de 1764. En aquella època encara no s’havia inventat la fotografia ni tampoc hi havia cap dibuixant disposat a immortalitzar aquell moment històric. També era de nit. Segons unes notes manuscrites d’Isidre Mata del Racó “ […] La nit de la separació de justícia, que fou dit dia vint-i-vuit de maig del dit any mil set-cents seixanta-quatre, los habitants de la Vila de Sant Sadurní, en manifestació del contento i alegria los causà dita separació, posaren llums a les finestres i a les portes de les cases i plantaren un pi i de sobre hi posaven teies enceses. Tota la nit durà la lluminària i los homes i dones a les portes i carrer no tenien altra conversa que parlar de la separació. Duraren tres nits contínues la lluminària […]. Amb aquesta informació ( i amb una fotografia del campanar i de la façana de l’església parroquial -que en aquella època no devia ser ben be així- es va poder dibuixar aquesta interessant il·lustració que permet rememorar aquell esdeveniment . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

La celebració de la separació de la parròquia de Sant Sadurní de les altres tres que formaven juntes la Universitat de Subirats, per tal d’independitzar-se, es va commemorar el 28 de maig de 1764. En aquella època encara no s’havia inventat la fotografia ni tampoc hi havia cap dibuixant disposat a immortalitzar aquell moment històric. També era de nit. Segons unes notes manuscrites d’Isidre Mata del Racó “ [...] La nit de la separació de justícia, que fou dit dia vint-i-vuit de maig del dit any mil set-cents seixanta-quatre, los habitants de la Vila de Sant Sadurní, en manifestació del contento i alegria los causà dita separació, posaren llums a les finestres i a les portes de les cases i plantaren un pi i de sobre hi posaven teies enceses. Tota la nit durà la lluminària i los homes i dones a les portes i carrer no tenien altra conversa que parlar de la separació. Duraren tres nits contínues la lluminària [...]. Amb aquesta informació ( i amb una fotografia del campanar i de la façana de l’església parroquial -que en aquella època no devia ser ben be així- es va poder dibuixar aquesta interessant il·lustració que permet rememorar aquell esdeveniment . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

La casa del Comú de la Universitat de Subirats ─que englobava des del 1673 les quatre parròquies de Sant Sadurní, Sant Pere de Lavern, Sant Pau d’Ordal i Sant Pere de Subirats─ estava ubicada al mateix solar on ara hi ha la Casa de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia i orientada també cap a ponent. Es va enderrocar a la dècada dels vuitanta del segle XIX. S’ha pogut dibuixar gràcies en aquest cas a una il.lustració publiocda a la premsa de l’època i a un croquis que es va reproduir en el llibre Monografia Històrica-Pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoya, escrita per Pelegrí Torelló i Borràs i editada el 1909. L’arbre que ocupa una part important de la imatge és l’om que segons la tradició oral es troba al davant de la Casa del Comú, fins el punt que d’aquell indret en deien la Plaça de l’Om. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech explica en un dels seus llibres més coneguts que en aquesta plaça s’hi feien les execucions del condemnats a mort i que els caps de família hi portaven els seus fills perquè veiessin el trist destí dels malfactors. Perquè mai se’n oblidessin, i just en el moment el botxí culminava la seva feina, clavaven un bon clatellot als pobres infants que assistien espaordits a l’espectacle. La senyera catalana onejant a la façana de la Casa del Comú és una llicència de l’artista al qual va trair el subconscient. L’escena podria correspondre a qualssevol moment entre les dates de construcció i enderroc de l’immoble en qüestió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX ORIGINAL DE JOAN PUIG I PUIG . FONS DE L’AUTOR