Els gravats al boix d’Enric Cristòfor Ricart per a Codorníu

Rescatem deu imatges encarregades per Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu ( ¿o va ser el seu pare Manuel Raventós Domènech, mort el 1930 ?) a l’artista vilanoví Enric Cristòfor Ricart Nin (Vilanova i la Geltrú, 1 de novembre de 1893 – 11 de març de 1960) , el qual, com a gravador al boix assolí una gran categoria tècnica. En la simplicitat de les composicions Ricart aconseguí el propòsit de sintetitzar la idea en unes figures molt esquemàtiques i d’enllaçar amb el boix antic. A meitat del segle XX (i potser abans) aquestes deu imatges es van utilitzar com elements publicitaris de la marca Codorníu.

El roure centenari de can Codorníu va esdevenir un referent de la marca que li atorgava arrelament al país i a les vinyes. El millor escriptor local sadurninenc, Jaume Raventós Domènech, també de can Codorníu, li va dedicar un capítol de la seva obra Memòries d’un cabaler. Explicava amb molta imaginació que el roure de can Codorníu s’havia enamorat de l’alzina de can Ros ( Els Casots, Subirats) . Avui, malauradament, ni l’un ni l’altra segueixen dempeus. Tots dos han sucumbit definitivament en aquestes primeres dècades del segle XXI. Ara precisament es compleixen trenta anys des que el Consell d’Administració de Codorníu, S.A. presidit per Manuel Raventós Artés, quan jo era alcalde de Sant Sadurní, va decidir portar-me als tribunals per haver atorgat una llicència d’edificació a l’empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. que incloïa el roure centenari dintre dels límits de l’actuació arquitectònica. La raó era evident, perquè els terrenys sobre els quals havia crescut i vivia el roure no eren ni havien estat mai de Codorníu, S.A. sinó dels promotors de la nova cava Raventós Blanc. Tal vegada el que es pretenia era intimidar el consistori ja que Codorníu , S.A. era aleshores encara la primera empresa del municipi. Finalment el tribunal va sentenciar el que era evident i es va acabar el contenciós. Val a dir que Manuel Raventós Artés em va trucar personalment per disculpar-se adduint que ell s’havia limitat a obeïr les ordres del Consell d’Administració, tot i que des del primer moment estava convençut de que no tenien raó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.

Aquesta imatge pretenia fixar en l’imaginari popular l’origen medieval de la nissaga Raventós de can Codorníu. Aquest és un concepte que sembla quin sap què, però que actualment no té massa contingut. Sense anar més lluny, Freixenet, l’actual líder del sector, és un invent del segle XX, com qui diu fa quatre dies… si ho comparem amb l’antigor de Codorníu. Tot i que en les actuals etiquetes de Codorníu s’indica la data de 1551 ( tal vegada algú descobrirà aviat un document que retrocedirà encara trenta, quaranta o cent anys més) el cert és que no aporta gran cosa al producte, a la seva imatge i al seu pedigree. ¿ A qui l’importa que la Coca – Cola es vagi inventar el 8 de maig de 1886? Dubto que ni l’u per milió dels consumidors habituals hi concedeixi cap mena d’importància. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La verema és un tema recurrent en tot el que envolta el món del cava. S’ha d’evidenciar que el cava ve del vi , que el vi surt del raïm, que el raïm sorgeix del cep i que el cep arrela i creix a la terra. Codorníu ha presumit sempre d’aquest arrelament perquè disposava i disposa de vinyes en diferents indrets del país, però resulta evident que no tot el vi que embotellen és de collita pròpia. La resta d’el.laboradors si fa o no fa i n’hi ha que compren tot el vi que necessiten. L’invent esbiaixat de la denominació d’origen cava atribuint aquest concepte no a un territori específic ( com la Champagne, la Rioja o qualssevol de les italianes o alemanyes ) sinó a la modalitat de producció , a la llarga ha resultat pervers per als pagesos que van perdre des del primer moment la capacitat de determinar el preu del raïm… mentre ha funcionat a les mil meravelles per als productors de cava establerts arreu ( a Catalunya, Extremadura, Aragó, Navarra , Comunitat Valenciana, entre d’altres). Fins ara, que venen maldades. En aquest context advers, sembla imprescindible presumir d’un relat singular i apel·lar a la collita pròpia procedent d’un territori concret i privilegiat. Aquest pot ser encara un plus de qualitat. Però ¿què explicaran els elaboradors que no tinguin vinyes pròpies o prou hectàrees que justifiquin la seva producció? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Les dones veremadores sempre han estat una constant en les vinyes de can Codorníu de Sant Sadurní. Bé, hauríem de dir dels hereus de can Codorníu, ja que l’hisenda agrícola pròpiament dita no formava part de la societat anònima. Josep Raventós Fatjó, que l’havia hererat del seu pare, la va transmetre a Manuel Raventós Domènech, aquest a Manuel Raventós Fatjó el qual a la vegada la va traspassar a Josep Maria Raventós Blanc. Ara mateix no recordo exactament si aquest darrer la va cedir al seu fill gran, Manuel Raventós Negra, o es va incorporar als actius de la nova empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. La transmissió de la hisenda agrícola familiar de Raïmat ( el Segrià) , adquirida el 1914 per Manuel Raventós Domènech , va funcionar d’una altra manera ( se la van repartir els germans Raventós Fatjó) . Però no era d’això del què volia parlar, sinó de les dones veremadores de can Codorníu. Aquesta ha estat sempre una activitat laboral propicia a les dones en el món rural, tot i que acabi fent-se feixuga al llarg d’una jornada de 10 hores, que era l’habitual fa un segle. La presència femenina a la verema es va estendre a la fàbrica quan Manuel Raventós Domènech va posar en marxa el seu negoci del xampany. Allí, però, les feines eren les de rentar ampolles i les de manipular-les en el procés final a l’hora d’etiquetar-les, embolicar-les amb paper cel·lofàn, col·locar-les a l’interior de fundes de palla i encaixar-les de dotze en dotze. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La fabricació de taps de suro per a les ampolles de champagne franceses i per a les de xampany català va dinamitzar la indústria surera de les comarques gironines durant bona part del segle XX. La manipulació inicial va donar pas a la mecanització i els portuguesos van irrompre en força en el mercat. Entre els representants més notables d’aquest sector industrial que viatjaven sovint a Sant Sadurní destacà Felip Calvet Costa ( 1916 – 2001), el qual, des que és mort, ningú ha aixecat la veu per reivindicar la seva memòria. Un dels fills de Manuel Raventós Domènech , Jesús Raventós Fatjó, dirigia els anys trenta una fàbrica de taps de suro per a les ampolles de xampany de Codorníu . Mentrestant el seu germà Manuel s’ocupava de l’empresa a Sant Sadurní i l’altre germà Magí portava la direcció de VENSA (Vins Escumosos Naturals, S.A.), que comercialitzava la segona marca Delapierre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El dégorgement era un dels moments claus del méthode champenoise que actualment ja està també totalment mecanitzat. El procés de substitució es va iniciar fa 55 anys, quan Codorníu va implementar el sistema champagel, mitjançant el qual es congelaven els brocs de les ampolles de xampany just abans del degorjament, atrapant en el gel les impureses que calia eliminar. Manuel Raventós i Domènech ( 1862 – 1930) de can Codorníu ho havia descartat molts anys abans. Amb aquest invent es va perdre el ritual i l’espectacularitat de l’instant i es va acabar la màgia i el misteri… però es va guanyar en productivitat, sense afectar a la qualitat del producte. Va esdevenir exactament el mateix amb el tradicional remenat de les ampolles de xampany als pupitres. Aquesta és la fórmula per a vèncer en el futur. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Tap de suro en el que s’han marcat al foc les inicials RC (Raventós Codorníu) . Es tractava d’una qüestió de marca en la qual cosa una de les lletres potenciava l’altra. D’una banda el cognom Raventós que es va unir per sempre a partir del segle XVIè a l’altre cognom Codorníu, quan la pubilla d’aquesta casa es va casar amb un pretendent dels Raventós. Ara sembla que ja s’ha trobat documentació que permet retrocedir al segle XVè i si segueixen burxant encara aniran més enrere. Podrien situar-se a l’època de les terribles pestes del segle XIV. No sé si aquest exercici retrospectiu aporta alguna cosa a la marca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El carro arrossegat per bous transportant caixes de Codorníu no és un estirabot sense solta no volta. Efectivament, a finals del XIX i principis del XX els bous s’utilitzaven al Penedès per a les feines agrícoles que requerien més força animal. Després van venir els locomòbils ( les màquines de vapor) i els tractors. S’explica una anècdota molt divertida relacionada amb el carro que feia el repartiment de les caixes de xampany Codorníu a la ciutat de Barcelona. El seu propietari, Manuel Raventós Domènech ( germà de l’escriptor Jaume Raventós citat anteriorment) va ordenar al seu carreter que reculés amb violència en un cèntric carrer , amb tota la mala intenció de provocar un incident i que totes les caixes caiguessin a terra provocant la trencadissa de centenars d’ampolles de xampany. L’endemà, els diaris de la ciutat informaven del desvagell, donant a conèixer el nom de la marca de xampany Codorníu entre els lectors. El recurs gràfic de les muntanyes de Montserrat utilitzat per Ricart va ser premonitori ja que des d’aleshores moltes de les empreses del sector l’han copiat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Un dels atributs d’aquesta aureola publicitària de Codorníu era la paritat entre homes i dones. Aquest valor que ara s’anomena igualtat de gènere no era tant habitual a l’època com ho és ara, al menys sobre el paper, ja que a la pràctica esdevé una altra de les entelèquies recurrents de moda, com el dinamisme de la societat civil, el dret a un salari just, la lluita contra el canvi climàtic … No sé si va ser un encàrrec explícit o s’ho va inventar l’artista, però ja hem vist en altres imatges anteriors la importància que se li dóna a la dona. Sigui com sigui, en aquest cas, fifthy – fifthy. Si repasséssim els noms de les persones que han ocupat el càrrec de president del consell d’administració d’una gran societat anònima catalana, costaria trobar-hi una dona. En el cas d’empreses xampanyistes de Sant Sadurní en tenim al menys sis exemples més o menys recents: les senyores Montserrat Fatjó Tintorer (1864 – 1956) de Codorníu , Eulàlia Sagués Mestres del xampany Mestres , Ramona Roig Manobens ( 1888 – 1978) de Santacana Roig , Dolors Sala Vivé ( 1889 – 1978) de Freixenet , Isabel Ordi Soldevila (1904 – 1990) de les caves Rigol i actualment Maria del Mar Raventós Chalbaud de Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Sis dibuixos de Valentí Castanys, a les memòries d’un futbolista sadurninenc

El dibuixant Valentí Castanys Borràs (1898 – 1965) va il·lustrar fa 58 anys les memòries d’un futbolista sadurninenc, Alfons Romeu Sabater, el Fonso de cal Ton de la Fonda, amb sis imatges entranyables que ens ajuden a entendre que la dèria del futbol no és d’ara sinó que ve de lluny. L’obra, que porta per títol Memòries i divagacions d’un futbolista discret (1957) , és una petita joia literària local que mereix ser rellegida periòdicament. Romeu va debutar al primer equip del Barça al partit inaugural de la temporada de la lliga 1935 – 1936 . Va ser una glòria efímera ja que només va jugar mitja part, no el van tornar a convocar i el van traspassar al Sabadell.

Alfons Romeu i Sabater, l’autor del llibret Memòries i divagacions d’un futbolista discret, editada el 1959 i reeditada per l’Ajuntament de Sant Sadurní en facsímil el 1985. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS , DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957) , DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

Alfons Romeu i Sabater, l’autor del llibret Memòries i divagacions d’un futbolista discret, editada el 1959 i reeditada per l’Ajuntament de Sant Sadurní en facsímil el 1985. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS , DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957) , DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

”Jo somiava només en el futbol”. És curiós que l’únic text que hi ha en castellà en l’obra d’Alfons Romeu estigui en aquest dibuix i probablement tingui una explicació versemblant. L’autor va anar a escola al col·legi dels hermanos gabrielistas que impartien les classes en llengua castellana (òbviament també les de geografia i història). Els seus somnis Romeu els hauria recordat doncs en castellà, tot i que la resta de l’obra està escrita en català, gens habitual a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

”Jo somiava només en el futbol”. És curiós que l’únic text que hi ha en castellà en l’obra d’Alfons Romeu estigui en aquest dibuix i probablement tingui una explicació versemblant. L’autor va anar a escola al col·legi dels hermanos gabrielistas que impartien les classes en llengua castellana (òbviament també les de geografia i història). Els seus somnis Romeu els hauria recordat doncs en castellà, tot i que la resta de l’obra està escrita en català, gens habitual a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Fou doncs una lluita mascle, apassionada, la d’aquell partit de can Catasús”. La baralla a can Catasús va ser èpica i hi van intervenir jugadors i veïns. Se’n va parlar durant dècades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Fou doncs una lluita mascle, apassionada, la d’aquell partit de can Catasús”. La baralla a can Catasús va ser èpica i hi van intervenir jugadors i veïns. Se’n va parlar durant dècades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Un gol és la plasmació del deliri, és l’arribada dels prínceps de Mónaco, l’Agha-Kan, en Churchill i el Negus, tots de cop”. Ara hauríem de canviar els noms d’aquests personatges i parlar dels prínceps actuals del Japó o de Tailàndia, d’un dels potentats dels emirats àrabs, del primer o de la primera ministra britànica de torn o del paranoic Donald Trump , i del president de la República Democràtica Federal de Etiòpia, del qual no escric el nom perquè des que redacto aquest text fins que es publiqui pot esdevenir per enèsima vegada un altre cop d’estat i enderrocar-lo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Un gol és la plasmació del deliri, és l’arribada dels prínceps de Mónaco, l’Agha-Kan, en Churchill i el Negus, tots de cop”. Ara hauríem de canviar els noms d’aquests personatges i parlar dels prínceps actuals del Japó o de Tailàndia, d’un dels potentats dels emirats àrabs, del primer o de la primera ministra britànica de torn o del paranoic Donald Trump , i del president de la República Democràtica Federal de Etiòpia, del qual no escric el nom perquè des que redacto aquest text fins que es publiqui pot esdevenir per enèsima vegada un altre cop d’estat i enderrocar-lo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“El futbol ha creat una literatura”. Premsa en castellà, òbviament, perquè la llengua catalana estava proscrita en els diaris i revistes que es venien als quioscs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET(1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“El futbol ha creat una literatura”. Premsa en castellà, òbviament, perquè la llengua catalana estava proscrita en els diaris i revistes que es venien als quioscs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET(1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Abans la gent treballava; ara assessora”. Ironia fina a l’època... que ja ha esdevingut habitual i no fa gràcia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Abans la gent treballava; ara assessora”. Ironia fina a l’època… que ja ha esdevingut habitual i no fa gràcia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

Alfons Romeu Sabater presentant el 1957 el seu llibre Memòries i divagacions d’un futbolista discret a la biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, a l’Era d’en Guineu. Assisteixen les autoritats municipals, amb l’alcalde franquista Joan Miró Galofré al capdavant; els prohoms de la Falange, encapçalats pel sastre Claudio Casanovas Santacana; el director de les Escoles Nacionals senyor Madriles; el director de la sucursal de la Caixa de Pensions Josep Aubareda, i d’altres sadurninencs com Daniel Forns Torelló, Pere Puignau Forns, Ramon Rigol Ordi, el xarcuter artesà de cal Miqueló del carrer Hospital i l’advocat Josep Oriol Marrugat Castro de cal Marrugat de la Fortesa, entre d’altres. En total uns trenta-quatre homes... i una sola dona no identificada (al marge esquerre, asseguda discretament a segona fila). Aquest era el paper residual de la dona en els actes públics no religiosos de fa 50 o 60 anys (en contrapunt, l’assistència de les dones als actes litúrgics era majoritària) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Alfons Romeu Sabater presentant el 1957 el seu llibre Memòries i divagacions d’un futbolista discret a la biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, a l’Era d’en Guineu. Assisteixen les autoritats municipals, amb l’alcalde franquista Joan Miró Galofré al capdavant; els prohoms de la Falange, encapçalats pel sastre Claudio Casanovas Santacana; el director de les Escoles Nacionals senyor Madriles; el director de la sucursal de la Caixa de Pensions Josep Aubareda, i d’altres sadurninencs com Daniel Forns Torelló, Pere Puignau Forns, Ramon Rigol Ordi, el xarcuter artesà de cal Miqueló del carrer Hospital i l’advocat Josep Oriol Marrugat Castro de cal Marrugat de la Fortesa, entre d’altres. En total uns trenta-quatre homes… i una sola dona no identificada (al marge esquerre, asseguda discretament a segona fila). Aquest era el paper residual de la dona en els actes públics no religiosos de fa 50 o 60 anys (en contrapunt, l’assistència de les dones als actes litúrgics era majoritària) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’obra d’Alfons Romeu Sabater, Memòries i divagacions d’un futbolista discret (1959) gaudeix de l’honor d’haver estat l’únic llibre local escrit en llengua catalana durant la dictadura franquista. Feia aleshores exactament cinquanta anys que el secretari municipal Pelegrí Torelló Borràs havia publicat la seva Monografia Històrica-pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoya, escrita també en català. L‘una i l’altra, finançades pels seus autors respectius, són dos referents de la bibliografia local i van ser reeditades oportunament en facsímil pel primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX.

Les memòries futbolístiques d’Alfons Romeu són una delícia , són divertides i es poden llegir en una o dues hores, depèn de la velocitat de creuer de cadascú. Ens parlen d’un personatge, Josep Raventós Ferrer de Sant Sadurní d’Anoia ( en realitat és una autobiografia del mateix Romeu), que gira al voltant de l’univers del futbol. Com tants d’altres la seva inclinació per aquest esport es va iniciar al camp del col·legi dels Hermanos Gabrielistas del carrer Hospital de Sant Sadurní, va competir als equip del Centre i l’Ateneu durant la Segona República i el seu moment àlgid el va viure a l’inici de la temporada de la lliga de 1935 – 1936, quan Romeu, efectivament, va debutar al primer equip del Barça al camp de Les Corts. A la mitja part el van substituir i poc després el van traspassar al Sabadell.

L’obra és un compendi d’anècdotes i vivències divertides protagonitzades pel futbolista Josep Raventós ( vull dir per Alfons Romeu) amanides amb reflexions personals certament originals i algunes realment ocurrents per l’època. Com aquesta: “ […] Finalment el capitalisme futbolístic necessità la democratització dels milions; és a dir que els milions es fessin assequibles a les classes més humils. Els milionaris han d’ésser pocs i mal avinguts. El que pretenc dir és que els pobres han de poder parlar de milions […]”.

Hi ha una vivència en el llibre de la qual jo també vaig ser protagonista a la meva infantesa al camp de futbol del Centre, en més d’una ocasió. Escriu Romeu: “[…] El camp estava situat vora un torrent, que voreja la riera Lavernó. El torrent ha motivat que algunes vegades s‘hagi suspès un partit per manca de pilota, o sobretot quan baixa la rierada. Quan han caigut tres o quatre pilotes a baix a la riera, si l’equip de criatures contractat cada diumenge per fer les devolucions consegüents, a raó de dos rals per barba, bada una mica, no hi ha manera de continuar el partit i a l’àrbitre no li queda més remei que donar-lo per acabat […]”. Si mai algú volgués inspirar-se per filmar una pel·lícula tipus Amarcord, ambientada en el Sant Sadurní de la República i de la postguerra, trobaria a Memòries i divagacions… força material susceptible d’esdevenir belles imatges cinematogràfiques. Noms com el de l’entrenador Sesus, els dels jugadors locals Betes, Bartoldo i Rubio, i el del barber Vicens Canals del Raval posen cara i ulls a un personatges fellinians.

Segons la Wikipedia, Valentí Castanys Borràs (1898 – 1965) va ser la principal figura i impulsor de la revista d’humor esportiu Xut!, nascuda el 1922. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En PatufetEl Senyor CanonsEl Be NegreLa Veu de Catalunya,La RamblaLa Ciutat. Va assolir una gran popularitat com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple la popular família Sistachs. Durant la Guerra Civil anà a Donosti, on col·laborà a publicacions com Flechas i Pelayos, amb el pseudònim As. Després de la guerra col·laborà a Destino i al diari esportiu El Mundo Deportivo, que deixà el 1946 per fer un acudit diari a El Correo Catalána a més de crear El Once, amb el que pretengué emular l’èxit del Xut!. L’any 1963 dos monòlegs escrits per ell van ser gravats en un disc pel popular actor Joan Capri. Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i sense complicacions i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, fou un dels principals humoristes catalans de la postguerra.

Deu dibuixos locals de fa 60 anys

Una col·lecció de deu dibuixos inèdits (o gairebé) , realitzats per un artista (tal vegada foraster) del qual només coneixem el primer cognom (sembla que signava Amigó), ens permet descobrir com era Sant Sadurní el 1957. No és gran cosa, però quan impera el buit qualssevol aportació és molt ben rebuda.

Portal d’accés a l’interior de la Vila , després de travessar el pont sobre el torrent de la Canaleta, mal identificat com un pont romà. Cliqueu a sobre i s’ampliarà FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Portal d’accés a l’interior de la Vila , després de travessar el pont sobre el torrent de la Canaleta, mal identificat com un pont romà. Cliqueu a sobre i s’ampliarà FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Vista panoràmica de Sant Sadurní, amb l’indret de la Timba sobre la riera Lavernó en primer terme. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Vista panoràmica de Sant Sadurní, amb l’indret de la Timba sobre la riera Lavernó en primer terme. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pont sobre la riera Lavernó, reconstruït després de la Guerra Civil per presos polítics de la Model de Barcelona ja que l’anterior havia estat enderrocat el 22 de gener de 1939 durant la retirada republicana. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pont sobre la riera Lavernó, reconstruït després de la Guerra Civil per presos polítics de la Model de Barcelona ja que l’anterior havia estat enderrocat el 22 de gener de 1939 durant la retirada republicana. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Casa de la Vila, un cop enderrocat l’immoble de ca les Tuies ( o Tiues) que estava situat de forma perpendicular a la part dreta de l’Ajuntament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Casa de la Vila, un cop enderrocat l’immoble de ca les Tuies ( o Tiues) que estava situat de forma perpendicular a la part dreta de l’Ajuntament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Torre de defensa de la Font del Mingo, construïda a la Tercera Guerra Carlina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Torre de defensa de la Font del Mingo, construïda a la Tercera Guerra Carlina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà, FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Església parroquial amb les reixes de ferro protectores instal·lades el 1925, un cop enllestida la rehabilitació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Església parroquial amb les reixes de ferro protectores instal·lades el 1925, un cop enllestida la rehabilitació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Carrer de les Àrpies ( l’actual carrer Montserrat) en la seva part més alta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Carrer de les Àrpies ( l’actual carrer Montserrat) en la seva part més alta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pati porxat de can Guineu, accessible des del carrer Hospital. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pati porxat de can Guineu, accessible des del carrer Hospital. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pati porxat de can Guineu, accessible des del carrer Hospital . Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pati porxat de can Guineu, accessible des del carrer Hospital . Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Interior d’unes caves d’una marca de xampany indeterminada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Interior d’unes caves d’una marca de xampany indeterminada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà , FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Primer dibuix. El portal d’accés a l’interior de la Vila després de travessar el torrent de la Canaleta era una de les entrades més importants de la Vila. Aquest portal abans de 1797 estava instal·lat als Quatre Cantons (per això de l’actual carrer Cavallers, oficialment Doctor Escayola, en deien carrer del Portal). El 1848, durant la Segona Guerra Carlina o Guerra dels Matiners , els carlins que assetjaven el poble, encapçalats per l’anomenat el Cadiraire, van intentar infructuosament abatre la porta per ocupar la Vila. A la dècada dels seixanta del segle XX es va desmantellar peça per peça i es va conservar en un magatzem municipal però, malauradament, quan ja en el segle XXI l’ajuntament presidit per alcalde Joan Amat i Solè va decidir reposar-lo, només es conservava la pedra central, que és la que presideix actualment la rèplica del portal instal·lada en el mateix indret.

Segon dibuix. En iniciar-se la dècada dels cinquanta Sant Sadurní tenia només uns 4200 habitants ( igual que el 1930 i el 1940) , però va ser precisament en aquells anys quan s’inicià un fort creixement demogràfic a causa principalment de la immigració de famílies foranies, de forma que entre 1950 i 1975 el cens de població gairebé es va doblar. Els límits del casc urbà es mantenien estables a mitjans del segle , tot i que es començava a ocupar la que s’anomenava Zona Nord, el major desgavell urbanístic de tota la història local. Al sud , el límit era la Timba, una zona inhòspita que al llarg dels segles s’havia conformat a causa de l’erosió de la riera Lavernó i de l’abandó municipal. Aquest paratge es va dignificar, ves per on, també durant el mandat del mateix alcalde citat anteriorment.

Tercer dibuix. El pont sobre la riera Lavernó, destruït el 22 de gener de 1939 durant la retirada republicana, havia estat reconstruït després de la Guerra Civil per presos polítics de la Model de Barcelona. Havia estat inaugurat pel general franquista Alfredo Kindelán i les autoritats locals del règim n’estaven tant agraïdes (al general, no als presos republicans que havien fet la feina) que li van dedicar un carrer del municipi. La recent reforma i millora d’aquest pont va ser la darrera obra de l’ajuntament presidit també per Joan Amat . Quan vaig a Sant Sadurní m’ho faig venir bé per transitar-hi ja que em sembla molt digne.

Quart dibuix. La Casa de la Vila es va ampliar amb l’adquisició per part de l’Ajuntament d’un immoble adossat perpendicularment a la façana conegut com ca les Tiues ( o Tuies ). Al dibuix de 1957 es pot observar perfectament el lloc que ocupava , entre la paret lateral sud de la Casa de la Vila i el carrer Sant Antoni. Precisament allí mateix s’observa una teulada que sobresurt i que corresponia a un altre immoble propietat de la família Viader destinat a caserna de la Guàrdia Civil, fa temps desaparegut. La font de ferro colat d’aquella plaça era idèntica a d’altres del mateix model instal·lades en diferents indrets del poble. ¡ Quantes vegades m’hi vaig refrescar!

Cinquè dibuix. La torre fortificada de la Font del Mingo és un dels pocs vestigis locals de les Guerres Carlines que es conserven en bon estat. Sota aquesta torre rajava una font d’aigua potable que abocava en un abeurador per als animals i que lluïa un rètol de ceràmica amb aquesta llegenda en forma d’estrofa : “ Assedegats que cerqueu / aigua fresca i regalada/ de millor no en trobareu / en cap lloc de la contrada”.

Sisè dibuix. L’església parroquial i el campanar es conservaven impecables després de les reformes de 1925. Les reixes que impedien l’accés a l’interior del temple eren el reflex d’una època en què imperava el poder diví omnipresent. A la dècada següent, sobretot a partir del Concili Vaticà II , l’actitud de l’església va esdevenir més propera i les reixes en conseqüència van desaparèixer.

Setè dibuix. Al dibuix dels anys cinquanta de la part més alta del carrer Montserrat (conegut popularment com el carrer de les Àrpies) hi ha cinc elements que no es veuen així com així i que recordo perfectament de la meva infantesa: la pols, els sots, els fems, la pudor i el fang. Els tres primers són més o menys evidents al dibuix. Un carrer terrós, sense asfaltar, és un focus de pols, com la que intuïm que hi devia haver . Quan plovia, aquesta terra s’escolava fins a un repetjó que canalitzava l’aigua fins a la vorera, creant un pronunciat reguerot. Els animals de càrrega que transitaven per aquest indret a les dècades dels quaranta , dels cinquanta i dels seixanta del segle passat no controlaven els seus esfínters, com fem els humans, i quan tenien ganes de pixar i cagar… pixaven cagaven sense miraments i els carreters deixaven els excrements al mig del carrer ( els podeu identificar també al dibuix, vull dir els excrements, no els carreters). La pudor era per tant omnipresent . I finalment, el fang, que els dies de pluja i posteriors substituïa la pols efímera amb terrossos solidificats que, seguint un cicle predeterminat, esdevenien finalment, altra vegada, pols. De pols a fang i de fang a pols, en un cercle viciós interminable. Aquest efecte tant primari que durant els segles precedents s’havia fet habitual només es va capgirar quan va aparèixer l’asfalt, amb la urbanització del carrer.

Vuitè i novè dibuix. El pati porxat de can Guineu és un dels indrets notables del casc urbà… que actualment és inaccessible i per tant inútil. Des del 2000 aquest immoble és tancat i s’està degradant perquè els seus tres propietaris (les societat Codorníu, Freixenet i Juvé i Camps) no volen, no saben o no poden evitar-ho. La situació d’aquesta casa pairal és estratègica i caldria destinar-la a alguna activitat de promoció local. Malauradament, cada dia que passi la rehabilitació costarà més diners. Segons informa el setmanari comarcal , els propietaris han presentat formalment una oferta de venda a l’Ajuntament … després de desdir-se de l’objectiu pel quan van comprar l’immoble el 1987 ( anticipant-se amb nocturnitat i traïdoria a l’Ajuntament de torn) : ubicar-hi el Consell Regulador del Cava, que actualment, ves per on, segueix radicat a Vilafranca ( on per cert no estan establertes les principals empreses del sector … ni tampoc les menys importants) . Aquest canvi de criteri després de gairebé 30 anys (alguns sospiten que ja fa temps que se’n havien desentès) , no s’acaba d’entendre fàcilment i tal vegada caldria qüestionar-lo.

Desè dibuix. Les caves ja ocupaven una bona part del subsòl del casc urbà i dels afores. A finals de la dècada del cinquanta però el xampany de cava i el xampany gasat convivien amb naturalitat i res feia preveure l’evolució vertiginosa de les vendes d’aquests dos articles de consum. La producció que l’any 1950 havia estat en total de 5.7000.000 ampolles, deu anys després va assolir la xifra de 10. 500.00 i el 1975 , 61.000.000. El xampany de cava va acabar imposant-se i ara es troba en una crisi de difícil solució (cliqueu aquí).

A la recerca de la identitat d’un aviador nazi abatut a Guadalajara

¿A qui podrien correspondre les inicials O G M aparegudes a l’estoig d’una màscara de gas atribuïda a un aviador de la Legió Cóndor nazi, mort a la batalla de Gualadajara, durant la Guerra Civil espanyola, fa exactament 80 anys?

La màscara de gas , amb el seu estoig metàl·lic corresponent i en perfecte estat de conservació, va ser retirada per un soldat reusenc republicà, Francesc Recasens Cabré, de l’interior de la carlinga d’un avió de la Legió Cóndor nazi, després de ser abatut o accidentat i morir-hi els seus tripulants, a la batalla Guadalajara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

La màscara de gas , amb el seu estoig metàl·lic corresponent i en perfecte estat de conservació, va ser retirada per un soldat reusenc republicà, Francesc Recasens Cabré, de l’interior de la carlinga d’un avió de la Legió Cóndor nazi, després de ser abatut o accidentat i morir-hi els seus tripulants, a la batalla Guadalajara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

Referència de la sèrie de fabricació original de la màscara de gas d’un dels tripulants d’un avió nazi de la Legió Condor abatut a Guadalajara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

Referència de la sèrie de fabricació original de la màscara de gas d’un dels tripulants d’un avió nazi de la Legió Condor abatut a Guadalajara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

A la tapa del recipient metàl·lic de la màscara de gas figuren rascades i perfectament llegibles les inicials O G M. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

A la tapa del recipient metàl·lic de la màscara de gas figuren rascades i perfectament llegibles les inicials O G M. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS RÀFOLS BAGES

Vuitanta anys després, exactament, de la batalla de Guadalajara (del 8 al 23 de març), durant la Guerra Civil espanyola, encara apareixen relíquies que generen recerques inèdites d’un cert interès. La qüestió del post d’avui sembla inicialment molt senzilla: ¿ algun aviador alemany de la Legió Cóndor , amb les inicials OGM, va morir el 1937 a la batalla de Guadalajara, quan el seu aparell va caure o va ser abatut?. Segur que la llista de les víctimes alemanyes a la Guerra d’Espanya, i més concretament a Guadalajara, deu ser pública i resultaria relativament fàcil fer la comprovació… però encara no l’he sabut trobar enlloc. Prou que podria ser que aquestes inicials OGM ja estiguessin gravades a la tapa de la capsa metàl·lica abans de que la màscara fos destinada finalment a un dels ocupants de l’avió alemany sinistrat (el qual, ves a saber quines inicials tenia), però la curiositat m’empeny a provar fortuna. Amb aquest recurs extraordinari d’internet tal vegada es pugui resoldre la qüestió en unes hores o en pocs dies.

La màscara en qüestió, amb la seva corresponent capsa metàl·lica, va ser retirada de l’interior d’un avió alemany de la Legió Cóndor nazi, abatut o avariat, a la batalla de Guadalajara, per part del veí de Reus, el soldat republicà Francesc Recasens Cabré, i segons les explicacions que ell va donar als seus familiars després de la guerra , corresponia a un dels tripulants de l’aparell morts en aquelles circumstàncies. Recasens estudiava dret a Saragossa quan va esclatar la guerra i el van mobilitzar al bàndol republicà. Se suposa que per la seva formació acadèmica va ser destinat a les oficines de l’Estat Major , on actuava d’adjunt o d’assistent del coronel anarquista Cipriano Mera Sanz (1897 – 1975).

Quan l’amic Lluís Ràfols Bages em va explicar aquesta història i em va facilitar les fotos de la capçalera ja el vaig advertir que si tenim èxit en l’intent d’identificar l’eventual titular de la màscara, rebrà peticions o ofertes per part d’alguna agrupació o museu militar per aconseguir-la i exhibir-la en alguna vitrina alemanya. És el que em va passar a mi després d’una recerca similar, feta també a partir d’una rampoina de la batalla de l’Ebre que pertanyia, ves per on, a un canadenc.

Cliqueu aquí i podreu llegir el resultat d’una recerca anterior, que al final va resultar reeixida.

La panoràmica més antiga de l’església del castell de Subirats

Existeix un quadre (o existia encara fa uns vint-i-cinc o trenta anys) en el qual es podia admirar l’església amb el seu campanar, la rectoria i el fossar situats dalt del turó del castell de Subirats (Alt Penedès) , tal i com eren a la primera meitat del segle XIX (i probablement també durant els segles anteriors). La senyoreta Maria Teresa Mir i Vidal (1906 -2000) de can Guineu el va regalar, mig a contracor, a la monja Josefina Olivella que habitava aquell indret, amb la condició de que s’exhibís a l’interior del recinte eclesiàstic del castell de Subirats perquè els feligresos el poguessin contemplar. Desapareguda la monja, al quadre en qüestió se li ha perdut la pista . Què se’n haurà fet? Qui el deu tenir? Ara que aquells immobles han recuperat l’activitat confesional, s’hauria de procurar localitzar-lo per retornar-lo al lloc per al qual va ser regalat.

La tela en qüestió mostra l’església amb el seu campanar, la rectoria i el cementiri annex, tot dalt del turó del castell de Subirats. Aquesta podria ser la imatge que millor reflecteix la realitat d’aquest indret a la primera meitat del segle XIX ( i qui sap si també durant els segles anteriors) . Ara sabem del cert on estava situat el cementiri ( si és que no es tracta d’una concessió de l’artista, que també podria ser) . Aquesta fotografia formava part de l’inventari dels béns de can Guineu realitzat quan la senyoreta Maria Teresa Mir i Vidal encara hi vivia i es desconeix el nom de l’artista que va pintar el quadre. Va ser ella la que el va regalar a la monja Josefina Olivella que habitava el recinte de Subirats. Si algú vol reproduir la foto o veure-la augmentada, que cliqui a sobre . FONS DE L’AUTOR. FOTOGRAFIA CEDIDA PER RAMON ROSELL MIR

La tela en qüestió mostra l’església amb el seu campanar, la rectoria i el cementiri annex, tot dalt del turó del castell de Subirats. Aquesta podria ser la imatge que millor reflecteix la realitat d’aquest indret a la primera meitat del segle XIX ( i qui sap si també durant els segles anteriors) . Ara sabem del cert on estava situat el cementiri ( si és que no es tracta d’una concessió de l’artista, que també podria ser) . Aquesta fotografia formava part de l’inventari dels béns de can Guineu realitzat quan la senyoreta Maria Teresa Mir i Vidal encara hi vivia i es desconeix el nom de l’artista que va pintar el quadre. Va ser ella la que el va regalar a la monja Josefina Olivella que habitava el recinte de Subirats. Si algú vol reproduir la foto o veure-la augmentada, que cliqui a sobre . FONS DE L’AUTOR. FOTOGRAFIA CEDIDA PER RAMON ROSELL MIR

Fotografia actual del mateix indret del castell de Subirats que veiem a la pintura anterior. Del campanar només hi ha les restes i del cementiri ni rastre ( el nou fossar està a cobert, a la banda contrària de l’escala d’accés) . És evident que la restauració de tot aquest indret no va ser gens respectuosa amb la tradició centenària. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Fotografia actual del mateix indret del castell de Subirats que veiem a la pintura anterior. Del campanar només hi ha les restes i del cementiri ni rastre ( el nou fossar està a cobert, a la banda contrària de l’escala d’accés) . És evident que la restauració de tot aquest indret no va ser gens respectuosa amb la tradició centenària. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Vista de l’edifici en runes que a mitjans del segle XX ocupava l’espai que anteriorment havia estat destinat a fossar de l’església del castell de Subirats . Al fons sembla identificar-se el conjunt d’immobles de can Codorniu. A l’altra banda de l’anomenat torrent de la Torre s’hi troba el Pujol d’en Figueras, l’assentament ibèric més antic d’aquestes contrades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Vista de l’edifici en runes que a mitjans del segle XX ocupava l’espai que anteriorment havia estat destinat a fossar de l’església del castell de Subirats . Al fons sembla identificar-se el conjunt d’immobles de can Codorniu. A l’altra banda de l’anomenat torrent de la Torre s’hi troba el Pujol d’en Figueras, l’assentament ibèric més antic d’aquestes contrades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta història costaria d’interessar si no disposéssim sortosament de la fotografia que encapçala el post d’avui. Correspon a un quadre del patrimoni de can Guineu, inventariat i catalogat quan la senyoreta Maria Teresa Mir Vidal ( 1906 – 2000) encara hi vivia, i l’ha conservat ( la foto, no el quadre) un nebot seu, el doctor Ramon Rosell Mir. El quadre en qüestió penjava d’una paret de can Guineu en una de les sales nobles de la casa pairal i va ser regalat per la darrera resident de can Guineu ( la mateixa Maria Teresa) a la monja Josefina Olivella que residia al recinte rehabilitat del castell de Subirats , la qual havia aplicat una pressió de tercer grau per aconseguir-lo. Quan Maria Teresa finalment va cedir, el tracte va ser que el quadre es penjaria al recinte de la rectoria del mateix castell perquè els feligresos el poguessin admirar. En aquelles circumstàncies no es va signar cap document, però el doctor Ramon Rosell Mir, nebot de la senyoreta Maria Teresa, està disposat a anar on calgui per acreditar l’origen de l’obra i la voluntat de la seva tia.

La pintura a l’oli mostra l’església, el campanar amb dues campanes i la rectoria, tot aplegat darrera un baluard proveït d’espitlleres i, a l’exterior, el fossar amb tres xipresos i amb un accés particular. El conjunt sembla harmònic i dóna tota la impressió d’estar consolidat de molt temps enrere. La dona i la criatura van vestides de forma tant poc concreta que costa deduir l’època en què van ser pintades. Si els restauradors que van projectar les darreres rehabilitacions dels immobles del castell de Subirats haguessin disposat d’aquesta imatge ( i també, tot sigui dit, d’una certa dosi de sensibilitat) , tal vegada ens hauríem estalviat les atzagaiades hi que van cometre.

Per les actuals generacions de sadurninencs, Subirats, tot i ser un terme municipal veí, sona distant i llunyà. Fa de mal dir, però dubto que arribés al deu o al vint per cent el nombre de veïnes i veïns del terme de Sant Sadurní d’Anoia que recordessin que fins el 1764 el seu poble es deia Sant Sadurní de Subirats, i que el castell era aleshores una referència propera i estimada. Amb la separació de fa dos-cents cinquanta tres anys els sadurninecs es van girar d’esquena al castell… tot i mantenir una certa rutina per a les celebracions religioses autòctones.

Al llarg dels darrers vint anys no recordo haver vist mai el quadre allí dalt (perquè m’hauria cridat molt l’atenció; la qual cosa no vol dir que no hi fos, efectivament ) , però el que és segur és que ara no hi és. Així m’ho confirma la senyora Montse Roset Armengol, l’actual promotora de tot el recinte, la qual, per intentar tancar el cercle, ha consultat avui, 4 de febrer, a l’anterior rector responsable mossèn Josep Raventós i l’actual, mossèn Carles Catasús. S’espera resposta en un sentit o un altre.

Sobre la destinació del quadre es podrien aventurar un parell d’hipòtesis, totes dues donant per descomptada la bona fe. La primera seria que per tal de preservar-lo, el rector de la parròquia de torn, un cop morta la monja, hagués decidit traslladar-lo provisionalment a un lloc més segur . Una segona hipòtesis ens portaria al moment en què els familiars de la monja morta van retirar del recinte del castell tot allò que van creure que era de propietat particular de la difunta. En aquest segon cas el quadre podria estar en algun dels domicilis d’aquests familiars. Em resisteixo a contemplar altres opcions ( que s’ha extraviat, que es va destruir, que el van robar, que el va comprar un antiquari o un col·leccionista d’art…) perquè qualssevol de les dues anteriors és força versemblant. Si algú vol iniciar la recerca ja sap per on començar.

No és la primera vegada que em trobo amb una situació com aquesta. El 1979 , quan vaig accedir a l’alcaldia de Sant Sadurní, em vaig interessar per un altre quadre que Montserrat Raventós Fatjó de can Codorníu havia regalat a l’Escola Professional i Domèstica creada precisament per ella mateixa i les seves dues germanes el 1914. Es tractava d’una pintura d’en Joan Llimona Bruguera (1860 – 1926) en la qual hi havia les tres figures tradicionals del pessebre. El quadre en qüestió constava en l’inventari de l’escola quan aquesta es va municipalitzar durant la Segona República, però havia desaparegut després de la Guerra Civil. No em vaig creure la primera versió del secretari de torn del consistori, Jaume Coca Freginals , el qual , per treure’s el mort de sobre, va recórrer a aquella expressió de manual tant pròpia del postfranquisme : “ ─ El devien cremar els rojos”, al·ludint als membres del Comitè de Milícies Antifeixistes local i als regidors republicans sadurninencs que havien governat el municipi entre el 18 de juliol de 1936 i el 22 de gener de 1939. El mateix personatge es va manifestar exactament igual quan em vaig interessar pels llibres oficials de l’Ajuntament del període 1936 – 1939… recuperats els 19 exemplars en perfecte estat de revista l’any 2010.

Vaig imaginar en contrapunt que algú l’hauria pogut retirar oportunament i vaig denunciar hàbilment la seva absència en els ambients adequats, manifestant l’interès de l’Ajuntament per a recuperar-lo. Oli en un llum. En qüestió de dies una dona molt concreta que el tenia a casa seva ( jo havia rebut prèviament una confidència en aquest sentit) el va portar a la Casa de la Vila. Varem convenir ella i jo , de cara a la galeria, que la intervenció d’aquesta sadurninenca quan es va emportar el quadre de l’escola hauria estat providencial, evitant així que es perdés, desaparegués o destruís. Durant els anys que vaig ser alcalde (i malgrat el meu agnosticisme) el vaig tenir penjat al despatx de l’alcaldia … i suposo que allí deu continuar. Pel desembre de 1981 l’Ajuntament laic el va reproduir en la felicitació de Nadal. Tant de bo que el quadre del castell de Subirats es localitzi també ben aviat!

Quadre pintat per Joan Llimona Bruguera (1860 – 1926) que la senyoreta Montserrat Raventós Fatjó de can Codorníu va regalar el 1914 a l’Escola Professional i Domèstica. Havia desaparegut després de la Guerra Civil ( ni abans, ni durant) i el 1979, l’alcalde de torn ( jo mateix vaja, sense embuts), el va recuperar d’un domicili particular de Sant Sadurní i el va dipositar a l’Ajuntament. Malauradament, la fotografia del meu arxiu s’ha descolorit en els darrers 35 anys i ha perdut la riquesa cromàtica original. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Quadre pintat per Joan Llimona Bruguera (1860 – 1926) que la senyoreta Montserrat Raventós Fatjó de can Codorníu va regalar el 1914 a l’Escola Professional i Domèstica. Havia desaparegut després de la Guerra Civil ( ni abans, ni durant) i el 1979, l’alcalde de torn ( jo mateix vaja, sense embuts), el va recuperar d’un domicili particular de Sant Sadurní i el va dipositar a l’Ajuntament. Malauradament, la fotografia del meu arxiu s’ha descolorit en els darrers 35 anys i ha perdut la riquesa cromàtica original. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Una elucubració amb sobredosi d’imaginació i temeritat

¿Podria ser aquest l’immoble on a partir de 1900 s’hi instal.là la primera central elèctrica de Sant Sadurní ? Aquesta fotografia inèdita i a la vegada misteriosa de principis del XX permet elucubrar, amb una dosi important d’imaginació i temeritat, sobre si l’immoble que s’hi observa podria contenir les instal·lacions de la Sociedad Anónima la Eléctrica del Noya, prop del riu Anoia i de can Codorníu. El negatiu fotogràfic original de vidre no porta cap mena d’indicació que ens ho aclareixi. L’hi he estat donat voltes mirant i remirant la foto i em resisteixo a abandonar aquesta hipòtesis. Si es demostrés que vaig ben orientat, hauríem posat cara i ulls a un gran projecte local de 1900. I si no es tractava d’una petita central elèctrica al mig del camp ¿què et suggereix la imatge? S’agraeixen els comentaris al final del post.

Immoble no identificat de les rodalies de Sant Sadurní a principis del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS D L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Immoble no identificat de les rodalies de Sant Sadurní a principis del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS D L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

No es disposa de cap fotografia acreditada de les instal·lacions de producció d’electricitat estrenades el 24 de maig de 1900 a Sant Sadurní ( millor dit, jo en concret no n’he localitzat cap, la qual cosa no vol dir que algú en tingui o n’hagi vist alguna). Aquesta iniciativa la van dur a terme una colla de propietaris i prohoms locals , entre els quals hi havia Manuel Raventós i Domènech de can Codorníu, el metge Antoni Escayola i Font i el farmacèutic Narcís Viader i Escayola.

De l’observació de la foto que il·lustra el post d’avui es dedueixen una colla de suposicions una mica o molt agosarades. Sembla que: 1) les obres de l’immoble siguin recents i no es veuen deteriorades pel pas del anys o per les inclemències del temps; 2) no sembla que l’immoble en qüestió ( o al menys la part que s’observa) estigui destinat a habitatge, o a granja de bestiar o a una instal·lació vitivinícola, o a magatzem; 3) el gran dipòsit de ferro no sembla contenir aigua , sinó tal vegada gas ( podria ser l’anomenat gas pobre) o potser gas-oil ( menys probable) , i la politja que veiem situada a la part superior devia servir per tapar i destapar el recipient per emplenar-lo; 4) la xemeneia metàl·lica que sobresurt per la teulada també indueix a creure que allí dins es produïa alguna mena de combustió, com la del gas (o del gas-oil) provinent del dipòsit exterior, amb la finalitat de provocar el funcionament dels motors i les dinamos; 5) l’operari porta un drap a les mans, no una eina agrícola o domèstica , propi d’algú que manipula o engrassa maquinària industrial; 6) sobre la porta d’accés al recinte hi havia un cartell , ara il·legible, que devia indicar de què es tractava o que calia prendre alguna mena de precaució ( diria que la primera paraula del rètol és NO; al menys a mi m’ho sembla) ; 7) el pal de fusta en forma de creu que sobresurt per la teulada més elevada és d’una certa complexitat, amb diversos aïllants que subjecten varis fils i no només els que correspondrien a una escomesa d’una senzilla masia. Podrien canalitzar la sortida de l’electricitat de la centraleta; i 8) l’indret és ben rural, amb una vinya a tocar de l’immoble, com ho era el lloc on es va instal·lar el 1900 la central elèctrica de Sant Sadurní. En contrapunt em crida l’atenció que no es vegi cal bombeta elèctrica en lloc. Ni una.

Si efectivament fos el que m’imagino, hauré descobert una fotografia de la primera central local de producció d’energia elèctrica… i això seria una altra gran aportació al coneixement de la història local. De la segona, la que va instal·lar Manuel Raventós i Domènech a can Codorníu, ja teníem imatges; i de la tercera, la de Cooperativa Elèctrica Sansadurninense, també. Després mai no hi hagut cap iniciativa autòctona per proveïr d’electricitat el municipi.

Algú amb més criteri tècnic hauria de valorar tots aquests elements ( i també els que se m’escapen) per confirmar o no la hipòtesis plantejada. En circumstàncies com aquesta acostuma a funcionar l’opció alternativa per exclusió , és a dir, si no era la central elèctrica rudimentària de la Sociedad Anónima Eléctrica del Noya, ¿que dimonis podia amagar aquest immoble misteriós que justifiqués el dipòsit exterior, i que tot plegat s’hagués retratat fa més de cent anys?

El miratge del pet i fum

El sector del cava -que disposa de bons productes, empresaris, professionals i empleats- gaudeix encara d’un prestigi guanyat a pols durant generacions i té capacitat , imaginació i recursos per superar les adversitats que afronta en els darrers anys . Però ¿on són els estrategs? Ja cal que espavilin, perquè venen maldades.

Instal·lació per fer vi gasificat, bastant tecnificada per tractar-se de finals dels anys vint. Es veuen dues botes , de les quals una devia ser pel vi i l'altra pel licor d'expedició. Davant d’una d’elles el petit filtre Seitz/Sepsa per deixar el vi ben brillant. Veiem també la màquina de gasar, amb les fundes metàl·liques per cobrir les ampolles de vidre ( i evitar així les conseqüències de les explosions ocasionals) , i la màquina de dosificar al costat, on s’observen els dos pistonets per introduir el licor mesurat (semi sec, brut, dolç...) a les ampolles que sortien de la gasadora. La imatge correspòn a la marca Montaner , del carrer de l’Església, desapareguda a finals del vint o principis dels trenta. La descripció de la imatge l’ha escrit Lluís Ràfols i Bages. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LOLA MONTANER.

Instal·lació per fer vi gasificat, bastant tecnificada per tractar-se de finals dels anys vint. Es veuen dues botes , de les quals una devia ser pel vi i l’altra pel licor d’expedició. Davant d’una d’elles el petit filtre Seitz/Sepsa per deixar el vi ben brillant. Veiem també la màquina de gasar, amb les fundes metàl·liques per cobrir les ampolles de vidre ( i evitar així les conseqüències de les explosions ocasionals) , i la màquina de dosificar al costat, on s’observen els dos pistonets per introduir el licor mesurat (semi sec, brut, dolç…) a les ampolles que sortien de la gasadora. La imatge correspòn a la marca Montaner , del carrer de l’Església, desapareguda a finals del vint o principis dels trenta. La descripció de la imatge l’ha escrit Lluís Ràfols i Bages. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LOLA MONTANER.

Cartell publicitari del xampany Montaner ( final dels anys vint) , elaborat amb la màquina de la imatge anterior. Quan el rector de la parròquia va veure l’original en el qual la figura femenina apareixia nua va fer mans i mànigues perquè es cobrís amb un vel. El resultat no va ser gaire reeixit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. CARTELL DEL FONS DE L’AUTOR

Cartell publicitari del xampany Montaner ( final dels anys vint) , elaborat amb la màquina de la imatge anterior. Quan el rector de la parròquia va veure l’original en el qual la figura femenina apareixia nua va fer mans i mànigues perquè es cobrís amb un vel. El resultat no va ser gaire reeixit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. CARTELL DEL FONS DE L’AUTOR

Aquestes màquines per fer xampany gasificat van representar un hite en la història industrial de Sant Sadurní, ja que van permetre crear un mercat per a un producte barat i poc prestigiat que s’emmirallava amb el xampany de cava català i el champagne francès. Com que quan s’obrien les ampolles feien un soroll estrident i s’alliberava escuma, aviat es va batejar aquell invent a nivell popular com xampany de pet i fum. Salvant però totes les distàncies que vulgueu , ( i ja em perdonareu la metàfora) , una cosa era fumar-se un Montecristo o un Cohiba i una altra molt diferent un succedani en forma de caliquenyo, encara que també fos tabac. Només Codorniu va evitar caure en la temptació (malgrat la marca barata Delapierre, que ves per on s’el.laborava amb el méthode champenoise) . A partir de la dècada dels setanta del segle passat però es va aixecar el llistó de la qualitat i del prestigi i les instal·lacions similars a les que es veuen a la fotografia adjunta van anar desapareixent fins a convertir-se en residuals. El cava va ocupar gairebé tot l’espai, amb producte adequat per a la banda baixa, per a la mitja i per a l’alta. En aquests darrers quaranta anys un bon nombre d’el.laboradors s’han fet rics, d’altres han plegat i n’hi ha que han sobreviscut a trompicons.

Ara el sector del cava es troba en un altre atzucac de difícil sortida. “ El negoci del cava ja no és el que era” , afirma en privat un dels accionistes de referència d’una de les dues grans empreses actuals del sector, que se’m demana mantenir l’anonimat ( no acostumo a donar cap versemblança als anònims… però en aquest cas faré una excepció). Pel que m’expliquen , sembla que en els darrers anys s’han produït una sèrie de circumstàncies que han generat una crisi de calat. “La competència és el motor de la història” ( la frase original de Karl Marx en realitat era :“ la lluita de classes és el motor de la història”, però l’he pervertit a propòsit per fer-m’ho venir bé), i a aquesta competència polièdrica es deu l’actual estat de la qüestió.

D’una banda la irrupció per la part baixa del mercat ─pel que fa al preu, no a la qualitat─ d’una marca de cava molt potent en distribució i vendes (Jaume Serra , del Grup García Carrión), que comença a qüestionar de facto l’hegemonia històrica de Freixenet en aquest segment de consumidors. D’altres el.laboradors també se’n han ressentit i se’n ressenten de forma notable. Un segon competidor en els mercats internacionals és la irrupció amb força de l’anomenat prosseco, un vi escumós d’origen italià ( no elaborat amb el méthode champenoise) que s’ha sabut situar en l’imaginari popular a uns preus molt assequibles. Un tercer competidor l’hauríem de buscar en el mercat alemany, on les exportacions de Freixenet han sofert un retrocés notable. Tot plegat afecta directament els comptes de resultats i, en el cas particular d’aquesta darrera empresa, al nucli accionarial de la societat ( com s’ha posat de manifest en la crisi recent protagonitzada per les diferents famílies propietàries de la marca que, després del castell de foc d’encenalls amb gran ressò mediàtic, s’ha instal·lat en una letargia semblant a una via morta. D’aquí uns dies, setmanes o mesos, quan es torni a plantejar el conflicte entre els accionistes de Freixenet, ves per on, es visualitzarà aquella altra sentència marxista ( no del Groucho sinó de l’altre), que diu : “ la història sempre es repeteix; el que succeeix però és que allò que en principi es presenta com una tragèdia, esdevé després en forma de comèdia”).

Cal dir que la crisi no colpeja a tothom per igual. Alguns , com Juvé i Camps, s’està recuperant després d’uns anys difícils; d’altres , com Raventós i Blanc, ha sabut situar amb èxit els seus productes en mercats internacionals (en aquest cas, principalment als USA… ai el Trump! ) . Parxet ni s’immuta, mentre Codorníu afronta amb resignació el càstig dels déus que creuen immerescut.

Però no tot són causes exògenes, també n’hi ha d’endògenes. No tots els el.laboradors es senten a gust amb la denominació tradicional “cava” perquè creuen que la paraula s’ha prostituït i s’identifica cada vegada més amb producte barat. Per això alguns fabricants han abandonat la Denominació d’Origen Cava i per això mateix el sector s’inventa noves denominacions per contrarestar la mala imatge del genèric. Tampoc s’han optimitzat els costos de producció (malgrat l’extrema severitat que s’ha aplicat de forma despiatada amb els pagesos a l’hora de comprar-los el raïm; qüestió aquesta que no hauria de servir de precedent per qüestionar en un futur els sous i les condicions laborals dels treballadors), i el Consell Regulador no sap, no vol, o no pot aplicar mesures entusiastes i encertades per promocionar el producte. Sembla talment que aquest organisme tingui la funció principal d’actuar de moderador o de controlador per preservar els interessos particulars antagònics en joc, i residualment , assumeixi la tasca de potenciar l’auge de tot el col·lectiu.

Aquest sector, que disposa de bons productes, empresaris, professionals i empleats, gaudeix encara d’un prestigi guanyat a pols durant generacions i té capacitat , imaginació i recursos per superar les adversitats. Però ¿ on són els estrategs? Ja cal que espavilin, perquè venen maldades.