Marc Mir Capella i l’agulla de Cleopatra

Malauradament, no es disposa de gaire documentació personal i  familiar sobre la vida i l’obra de  Marc Mir Capella (Sant Sadurní d’Anoia, 1851 – 1903). Aquest propietari agrícola sadurninenc  de la casa pairal de can Guineu es va significar  a partir de 1887 quan va encapçalar la replantació èpica amb ceps americans de les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera.

L’explicació d’aquest dèficit ens obliga a remuntar-nos als segles XIX i XX. Al llarg de la història més recent hi ha hagut diversos moments en què l’arxiu de la casa pairal de can Guineu  hauria pogut sofrir pèrdues irreparables. Quan el juliol de 1936 s’hi instal·là  la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)  i el Comitè de Milícies Antifeixistes  locals, quan mesos després aquesta casa pairal es va convertir en residència de refugiats republicans que havien arribat a  la Vila procedents de zones en guerra en d’altres indrets de l’Estat, quan les nits del  20 al 21  de gener de 1939  i la següent alguns soldats republicans en retirada s’hi van allotjar,  i quan  l’any 2000 es va buidar l’immoble  precipitadament després de la mort de Maria Teresa Mir   Vidal   ─la darrera representant de la nissaga Mir─,   podrien haver desaparegut o extraviat fotografies,  llibres i documents interessants, conscient o  inconscientment. Un besnét de Marc Mir Capella (MMC d’ara en endavant), Pere Ignasi Fages de Climent  Mir ( fill del poeta Carles Fages de Climent i d’una de les tres nétes sadurninenques de MMC, Ramona Mir Ràfols) , em va comentar en una ocasió que quan la família va retornar a can Guineu després de la Guerra Civil es van trobar amb totes les calaixeres, taules, canteranos  i armaris  sense els corresponents calaixos, els quals els refugiats havien cremat per escalfar-se durant aquells hiverns. Vés a saber què se’n fa del que contenien.

D’altra documentació imprescindible per conèixer en precisió els negocis de la família Mir, com  els llibres de comptabilitat del Molí de l’Aixertell,  del Molí Guineu i del Molí del Racó, van romandre allí quan es va procedir a llogar-los primer i a vendre’ls després,   i  ja no els van recuperar perquè ningú no se’n va preocupar. Tampoc es van salvar acabada la Guerra Civil molts documents  d’Antoni Mir i Capella de can Guineu que es conservaven al Museu Boet del carrer de l’Església.

Durant el segle XIX no hi ha constància  explícita que ni durant la Guerra del Francès ni en cap de les tres guerres carlines successives s’hagués saquejat o  ocupat can Guineu, però no seria d’estranyar que en alguna d’aquestes quatre ocasions la casa pairal hagués sofert alguna expoliació.

Encara hi podria haver una altra  explicació a tanta dissort. Fa uns deu anys vaig accedir al soterrani d’un immoble modernista ubicat en un dels carrers més cèntrics  del Vendrell, propietat aleshores de l’esposa de Raül Maria Mir  Ragué ( fill de Raül Maria Mir i Comas, nét de Rafael Mir i Deàs i besnét de Magí Mir Molins) on s’havien traslladat els arxius de cal Magí Guineu del número 10 del  Raval de Sant Sadurní. Aquest immoble va ser construït pel notari Magí Mir  Molins ( germà de Jaume Mir Molins i , per tant, oncle de MMC) a mitjans del segle XIX i el seu besnét se’l va vendre  a la dècada dels setanta del segle passat. Allí al Vendrell s’hi amuntegaven,  en unes condicions deplorables,  llibres, fotografies  i documents de can Guineu ─barrejats amb materials editorials de les revistes Resumen de Agricultura i El Cultivador Moderno─ els quals, molt probablement, van ser  traspassats  pels successors  de  MMC a Rafael Mir i Deàs  després de la mort  del seu oncle.

Alguns dels documents disponibles  sobre MMC  han aparegut  de forma sorprenent en poder  de particulars que en principi no els haurien de tenir si no fos perquè en algun moment,  i qui sap per quin motiu i en quines circumstàncies,  van arribar a les seves mans. En alguns casos sembla fàcil trobar-hi una explicació versemblant, però en d’altres  o be cal  recórrer a hipòtesis temeràries  o, simplement,  no s’hi troba cap mena de relació,  ni pròxima ni remota. I encara sort que s’hagin salvat !

El gruix de documentació de can Guineu es troba actualment sota el control de Josep Maria Rossell Mir que la conserva en condicions  adequades a la seva masia d’El Rebato (Subirats),

El resultat de tot plegat no  és gaire engrescador. Per això quan es localitza i s’analitza un document com el que ara comentarem sembla talment com si se’ns obrís una finestra al passat i recuperéssim una part de la història.

El  diari del viatge  de Marc Mir a Terra Santa

L’original del diari manuscrit  que MMC va redactar durant el seu viatge a Terra Santa fa  més de deu o quinze anys que va desaparèixer de can Guineu, però se sap qui el té. Estic intentant que el cedeixin per lliurar-lo immediatament a l’arxiu  familiar o a l’arxiu municipal, però ara com ara totes les gestions han resultat infructuoses. Per garantir que en un futur es pugui resoldre positivament  aquesta cessió, considero prudent no divulgar el nom de la persona que el conserva, ja que podria qüestionar-se com és que el té en el seu poder i aleshores es podria complicar encara més el seu eventual retorn. Tot i així no s’hauria de descartar  del tot que la persona que se’l va emportar de can Guineu, ara  ja difunta, o li haguessin regalat o  l’hagués rescatat en algun moment  per evitar la seva destrucció. Si hagués esdevingut així, li hauríem d’estar eternament agraïts… si és que encara es conserva.

Es disposa d’un joc de fotocòpies del diari  que conserva una  besnéta de MMC, Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix ( Gelida),  el qual s’inicia al port de Barcelona un 20 de novembre  de no s’indica ben bé  de qui any. Aquesta era una incògnita fins el dia d’avui que sortosament hem pogut aclarir ( no figurava en lloc, ni al diari del viatge, ni a la biografia que va escriure el seu fill Pere Mir Ràfols el 1909 ─en la qual ni cita el viatge a Terra Santa─, ni en d’altres articles i reportatges històrics posteriors sobre el personatge). El periple d’aquell viatge en vaixell de vapor ens porta a Roma (24 de novembre), Nàpols (27 de novembre), Alexandria (6 de desembre), Jaifa (10 de desembre) , Jerusalem (13 de desembre) , Jericó (16 de desembre) i Betlem (18 de desembre). A partir del 19 de desembre ja no hi va anotar res més i no sabem si MMC va romandre a Betlem  fins la nit de Nadal i  quan va iniciar el viatge de tornada. Es tracte, simplement, d’una ressenya turística, sense comentaris o reflexions que ens permetin endevinar com li va afectar aquella peregrinació l’ànim o  l’ànima de MMC. Per tant, amb aquest diari disposem del relat d’un mes de la vida de MMC. Però ens calia intentar aclarir l’any, ja que  en qualssevol biografia, aquesta és una data rellevant.

L’obelisc de Cleopatra al port d’Alexandria

Què hi té a veure  el viatge de MMC  a Terra Santa amb l’obelisc de Cleopatra? ¿Com els podem relacionar,  si aquesta peça arqueològica va ser construïda per Tutmosis III el 1450 adC a Heliopolis (Egipte) , i MMC va  néixer tres mil tres cents dos anys després a Sant Sadurní? Els obeliscs o les agulles de Cleopatra eren dues columnes gairebé idèntiques que encara es conserven, una al Central Park de Nova York i l’altre a l’Embankment de Westminster,  al Tàmesi a Londres. La història és molt coneguda: les agulles van ser traslladades a Alexandria  l’any 12  aC  per Cèsar August i es van instal·lar allí al palau de Cleopatra, la darrera reina d’Egipte.

El 1869, en el moment més gloriós de la dinastia fundada per Muhammad Ali, el governador sobirà Khedive Ismail d’Egipte va regalar un dels dos obeliscs  als Estats Units en agraïment per la seva contribució a la construcció del canal de Suez ( l’altre ja l’havia cedit el 1819 al Regne Unit el mateix Muhammad Ali, en commemoració de les victòries de Lord Nelson a la batalla del Nil i de sir Ralph Abercromby a la batalla d’ Alexandria, esdevingudes ambdues el 1801). Com és sabut, el canal havia estat construït per Lesseps i a la inauguració hi faltava, significativament, la reina Victòria d’Anglaterra. Sis anys més tard, el 1875, desbordat per la crisi financera, Khedive Ismail va vendre les seves accions del canal a Anglaterra, per un plat de llenties. Era el començament del protectorat britànic sobre Egipte, que  seguia sent de manera oficial una província de l’imperi turc. El 1879 Khedive Ismail va ser obligat a abdicar i va ser succeït pel seu fill Teufik, un home de caràcter molt dèbil.

El 22 de gener de 1881 es va inaugurar el nou emplaçament  d’un dels obeliscs de Cleopatra, al Central Park de Nova York. Per tant, entre 1869 i 1881 l’obelisc  hauria viatjat per mar d’Alexandria  als Estat Units.

      Curiosament,  al diari de MMC hi ha una breu referència a l’obelisc de Cleopatra que m’havia passat desapercebuda i que  ara ens ha permès  de retruc determinar l’any en què va fer el seu viatge a Terra Santa. El dia 10 de desembre MMC hi escriu des del port d’Alexandria, aleshores sota protectorat britànic“ Vejem la columna de Cleopatra que s’emporten als Estats Units”. El temps de verb d’aquesta frase d’onze paraules, en present, ens permet precisar que l’obelisc en qüestió estava en la fase inicial del seu viatge. A partir d’aquesta informació ha estat molt fàcil comprovar que va ser  precisament l’any 1879 quan MMC la va veure, mentre la carregaven al vaixell que la va traslladar a Nova York, on va arribar el 20 de juliol de l’any següent. L’obelisc  de granit vermell extret de les pedreres d’Assuan amb jeroglífics esculpits tenia una alçada de 21’5 metres i  pesava 180 tones.

Més difícil i divertit ha resultat trobar imatges fotogràfiques de l’obelisc al port d’Alexandria a finals de 1879. En la que es reprodueix, adquirida a Encore–editions.com, veiem l’obelisc  en posició horitzontal i l’estructura de fusta  que s’hi va bastir per facilitar la càrrega al vaixell. I tot plegat coronat, vés per on,  per l’omnipresent  bandera nord-americana, la mateixa que va admirar  el sadurninenc MMC el 10 de desembre de 1879. Per entaforar-lo dins el vaixell Dessoug van obrir un forat  a  babord  de la proa, el van introduir horitzontalment i  després van segellar l’obertura per fer la travessa del Mediterrani i l’Atlàntic. En arribar a NYC van fer l’operació inversa.

Algú podria pensar que això no té cap rellevància, que què més dona un any que un altre, però sí que té la seva importància. Ara podem afirmar, per exemple, que MMC no va viatjar en aquella ocasió amb la seva esposa,  Antònia   Ràfols Fontanals, ja que precisament aquell 19 de novembre de 1879, la vigília d’embarcar-se ell cap a Terra Santa,  va néixer a Sant Sadurní  el seu fill Jaume Mir Ràfols, el qual, malauradament,  va morir el 2 de febrer de 1892. I també podem elucubrar i pensar  que no es devia assabentar d’immediat de l’atemptat  del forner anarquista Francisco Otero contra el rei Alfons XII i la seva segona esposa María Cristina de Habsburg-Lorena (Doña virtudes) , esdevingut  a Madrid el 30 de desembre, quan probablement  MMC es trobava dalt del vaixell de tornada a Barcelona.  A un monàrquic convençut com ell, aquella notícia el devia trasbalsar.

MMC tenia aleshores 27 anys i encara no s’havia significat en cap dels aspectes que van determinar després la seva vida. El 1879 l’alcalde de Sant Sadurní era Joan Casanovas Prats de cal Milà  de la Roca, que residia a la plaça Nova, al qual va substituir el propi MMC el 1881. (En la primera de les fotografies que es reprodueixen veiem MMC amb al seva esposa Antònia Ràfols Fontanals i el seu fill gran Pere Mir Ràfols, probablement a l’estiu de 1880, quan ja feia uns mesos que  hauria tornat del  viatge a Terra Santa, a la seva finca de  la platja de Creixell. L’immoble que s’hi veu a la platja, convenientment restaurat fa un any per Josep Maria Rosell Mir,  segueix al mateix lloc. A les dues darreres imatges, l’agulla  de Cleopatra  que MMC va veure al port d’Alexandria el 10 de desembre de 1879 al seu emplaçament actual al Central Park de Nova York; i una comparativa de l’estat de conservació de l’agulla de Central Park que  després de 131 anys a Manhattan s’ha deteriorat més que en els tres mil tres cents trenta un anys anteriors).

Un dels llibres que em va obrir els ulls fa cinquanta anys

Horizonte español era una publicació periòdica de l’editorial Ruedo Ibérico, vinculada al Partido Comunista de España (PCE), i per extensió al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que es distribuïa clandestinament durant el franquisme. Aquest exemplar en concret, imprès a Itàlia, me’l va regalar a finals de 1966 ( fa mig segle !) el sadurninenc exiliat des del 1939, Pere Esteve i Llopart, quan, procedent de Veneçuela, ja s’havia establert a la Rue de Mimosas, 7 de la ciutat de Perpinyà (Departament de Llenguadoc – Pirineus), capital del Rosselló.

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

Qui més qui menys té un bon record dels llibres que més el van influir a la seva adolescència i joventut … i també un mal record dels més nefastos. Per citar-ne només un dels que no convé recordar, perquè va fer més mal que bé a tota una generació, El diari de Daniel, una obra del capellà francès Michel Quoist (1921 – 1997) que sortosament no ha deixat rastre a la literatura universal, però que en el seu moment, a la dècada dels seixanta del segle passat, va esdevenir un best-seller. El vicari de la parròquia de Sant Sadurní s’encarregava de fer circular nombrosos exemplars entre els nois , mentre amb l’altre ma repartia a les noies El diari d’Anna Maria, una altra perla de la mateixa poca categoria i del mateix malaurat autor. Quina entabanada! Quina manera més barroera d’engalipar el jovent sobre l’amor i la sexualitat! Sort que la influència es va limitar als qui freqüentàvem la Llar i les catequesis de torn, que érem una minoria. A mi en particular em va amargar la festa… i d’aquí plora la criatura.

En contrapunt , pocs anys després un amic em va regalar Horizonte español 1966, una publicació clandestina del Partido Comunista de España (PCE)… el dimoni amb cua i banyes. Als anys seixanta el règim franquista es trobava en la seva plenitud. Concretament el 1964 havia commemorat els 25 años de paz, una celebració que a tots els pobles i ciutats de l’Estat va servir per aglutinar els addictes al règim i per acollonir encara més els contraris. A Sant Sadurní no es movia ni una fulla… a excepció d’algunes activitats clandestines que, ves per on, se celebraven a la Llar parroquial sota la protecció del rector i del vicari de torn. Aquest seria el contrapunt a allò que s’explicava en el paràgraf anterior : d’una banda reaccionaris amb la sexualitat i d’una altra progressistes i compromesos amb l’oposició al règim franquista. Devia ser llavors quan, per explicar un exemple entre d’altres , mossèn Lluís Maria Vidal i mossèn Salvador Sallent van acollir d’amagat a la rectoria durant una bona temporada a Alfonso Carlos Comín Ros (1933 – 1980) , el pare de l’actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya , un enginyer , periodista, polític i intel·lectual afiliat al PSUC que era perseguit per la policia política del franquisme.

L’índex d’aquest segon volum reunia articles i ponències sobre ideologies, lluites obreres, política, societat, emigració, opinió pública, nacionalitats, economia, sindicalisme, església, pla de desenvolupament, premsa, relacions exteriors, turisme, oposició, ensenyament, agricultura, liberalització, Opus Dei, lluites estudiantils, exili, oligarquia, mercat comú i socialisme. No hi havia cap temàtica relacionada amb la joventut i la sexualitat , amb la qual cosa aquesta qüestió seguia essent un tabú de l’època. Gràcies a cadascun d’aquests apartats vaig prendre consciència de les diferents problemàtiques i vaig començar a tenir opinió que amb els anys vaig anar matisant. Cuadernos para el diálogo, Serra d’or i Destino eren aleshores les úniques publicacions periòdiques que llegia habitualment. Estava subscrit a la primera, a la biblioteca de la Llar trobava puntualment la segona i la meva mare em portava la tercera amb un setmana de retard, quan els propietaris de la impremta Varias que hi estaven subscrits ja l’havien fullejat. A més comprava uns llibrets temàtics de la col·lecció francesa Que sais-je?.

Rellegint aquests dies d’estiu alguns dels capítols d’Horizonte español 1966 , he trobat molt interessant el que porta per títol Veinticinco años de movimiento nacional en Cataluña signat amb el pseudònim de Joan Roig, en el qual es fa un repàs a la història interna de Catalunya entre els períodes 1939 – 1950, 1951 – 1959 i 1960 – 1964. Per les generacions més joves aquesta crònica se situaria en el Neolític, però per als que els vàrem viure esdevé molt personal i entranyable. Eren uns anys en que la consciència catalanista, tant neutralitzada en la postguerra, es va manifestar en múltiples iniciatives culturals i populars. Jaume Vicens Vives ja havia publicat Notícia de Catalunya (1954); Salvador Espriu va presentar La pell de brau (1960); Pere Quart, Vacances pagades (1961) i Paco Candel, Els altres catalans (1964). El 1961 va iniciar-se el moviment de la Nova cançó catalana, el 1963 el diari francès Le Monde va publicar una entrevista amb el pare abat de Montserrat, Dom Aureli Maria Escarré, en la qual es manifestava en contra del règim del general Franco. Feia quatre anys (octubre de 1959) que havia esclatat l’escàndol del director de La Vanguardia Luis Galinsoga quan aquest personatge va increpar i insultar un capellà que havia fet l’homilia en català en una església de Barcelona. La campanya popular que s’organitzà a Catalunya va aconseguir la destitució de Galinsoga i d’això se’n van fer ressò tots els mitjans de comunicació de l’època … però van passar de puntetes sobre un altre conseqüència d’aquest fet: el trasllat forçós del capellà en qüestió ordenat pel bisbe de torn, de la capital catalana a Torrelavit, un petit poble de l’Alt Penedès. Aquest clergue, ves per on, era mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar que amb el pas dels anys va ser també rector de Sant Sadurní, per retornar altra vegada a Torrelavit on romangué fins a la seva jubilació. Actualment resideix a Barcelona.

La crònica que es comenta ignora però un aspecte que considero important i que ja he comentat anteriorment. Des del meu agnosticisme discret que visc sense fer-ne escarafalls, jo hi afegiria la implicació de l’església catalana en tot el procés de la transició nacional. En contrapunt amb l’entusiasme que havia experimentat l’església espanyola amb el nacionalcatolicisme franquista ( la barreja perversa del feixisme i del catolicisme de guerra i de postguerra), a Catalunya , a partir de la dècada dels seixanta, les parròquies van esdevenir focus d’oposició al règim i de promoció de tota mena d’activitats de tipus catalanista. Van acollir sindicats i partits clandestins, van promoure organitzacions infantils i juvenils (com els boy scouts), van editar revistes i butlletins en la llengua del país fent així difusió de la cultura catalana… en resum, van obrir un paraigües protector que va permetre la normalització democràtica i cultural del país. Precisament, l’11 de maig d’aquell 1966, unes desenes de capellans es van manifestar a la Via Laietana que va finalitzar amb una brutal intervenció policial. El mateix any el convent dels caputxins de Sarrià acollí una trobada d’estudiants, coneguda com la Caputxinada ( del 9 a l’11 de març) , on va tenir lloc l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’actuació de la policia, que va encerclar el convent durant tres dies, generà un ample suport popular que fins i tot tingué ressò internacionalment. I d’això ja fa mig segle!

Quaranta anys de la Marxa de la Llibertat

El deu i l’onze d’agost de 1976, una de les columnes de l’anomenada Marxa de la Llibertat va visitar Sant Sadurní. Feia gairebé nou mesos que havia mort el dictador i a la Vila ja es manifestaven públicament les aspiracions democràtiques a través de l’anomenada Assemblea de Catalunya que reclamava llibertat, amnistia, estatut d’autonomia i també ajuntaments escollits pels veïns.

El grup de marxaires de la columna Abat Escarré van aixecar una torre humana al mig de la Plaça de l’Ajuntament imitant els castellers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El grup de marxaires de la columna Abat Escarré van aixecar una torre humana al mig de la Plaça de l’Ajuntament imitant els castellers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En diferents indrets de la plaça de l’Ajuntament es van exhibir diversos plafons amb les reivindicacions recurrents del moment. En aquesta fotografia veiem el que es va dedicar a l’ensenyament públic, laic i gratuït i òbviament en català. Veieu alguna cara o esquena coneguda? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

En diferents indrets de la plaça de l’Ajuntament es van exhibir diversos plafons amb les reivindicacions recurrents del moment. En aquesta fotografia veiem el que es va dedicar a l’ensenyament públic, laic i gratuït i òbviament en català. Veieu alguna cara o esquena coneguda? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un bon nombre de jovent del poble va formar dues rotllanes paral·leles i van ballar una sardana: hi veiem Francesc Llopart i Puignau , Carme Raventós i Soler , Sadurní Munné i Carbó, Àngels Puigmartí i Esteve , Salvador Bertrán i Casadó... Noms, es necessiten més noms. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un bon nombre de jovent del poble va formar dues rotllanes paral·leles i van ballar una sardana: hi veiem Francesc Llopart i Puignau , Carme Raventós i Soler , Sadurní Munné i Carbó, Àngels Puigmartí i Esteve , Salvador Bertrán i Casadó… Noms, es necessiten més noms. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Al bell mig de les rotllanes el nen Daniel Sáez i Forns i al fons la seva germana Teresa i el jove Antoni Lloret i Albet. Identifiqueu algú més ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Al bell mig de les rotllanes el nen Daniel Sáez i Forns i al fons la seva germana Teresa i el jove Antoni Lloret i Albet. Identifiqueu algú més ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CAPTURADA PER L’AUTOR. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Guàrdia Civil local i forània va seguir de prop l’esdeveniment, que no havia estat autoritzat, i va fer comparèixer dos dels organitzadors a la caserna local per advertir-los del risc que corrien si s’alterava l’ordre públic. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La Guàrdia Civil local i forània va seguir de prop l’esdeveniment, que no havia estat autoritzat, i va fer comparèixer dos dels organitzadors a la caserna local per advertir-los del risc que corrien si s’alterava l’ordre públic. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La iniciativa de la Marxa de la Llibertat pretenia divulgar arreu del país els tres objectius fundacionals de l’Assemblea de Catalunya: llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Sota el lema “Poble català, posa’t a caminar“ diferents columnes de marxaires es van repartir el territori i van visitar les poblacions més importants de cada comarca. Una d’aquestes columnes, l’anomenada Abat Escarré, va arribar a Sant Sadurní la tarda del 10 d’agost i va ser rebuda per una colla de veïns locals que es van encarregar d’acollir els seus integrants en diferents domicilis particulars. La Marxa de la Llibertat no va tenir, ni de bon tros, el ressò i la repercussió de les manifestacions organitzades els tres darrers onzes de setembre per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC).

 

Aquella activitat de 1976 va representar la culminació d’una colla d’actes que s’havien organitzat a Sant Sadurní en favor de l’amnistia. Com explicava jo mateix en la publicació local Joventut Cristiana corresponent al número d’aquell mes d’agost de 1976: s’havien publicat diversos articles sobre aquesta exigència a la mateixa revista; s’havien recollit 600 signatures d’adhesió; quatre regidors de l’ajuntament havien presentat el 7 de gener una moció demanant la concessió d’una amnistia per als presos polítics; els cinc partits democràtics constituïts recentment a la Vila s’havien manifestat a favor de la mateixa; al recital de cançó de Raimon a l’Ateneu un miler de joves havien cridat la consigna i havien passejat per tota la sala una senyera catalana amb la llegenda Amnistia; una vintena de sadurninenques i sadurninecs portant tres grans pancartes s’havien manifestat a Vilafranca (17 de juliol) reclamant també l’alliberament dels empresonats per raons de caràcter polític i l’Assemblea de Catalunya a Sant Sadurní també s’hi havia adherit.

 

El primer dia de l’estada de la columna Abat Escarré a la Vila es va celebrar a la sala d’actes de la Llar una taula rodona al final de la qual els 150 assistents van aprovar per aclamació el següent manifest: “ Nosaltres, ciutadans de Catalunya, veïns de Sant Sadurní d’Anoia, manifestem públicament que les necessitats més elementals de la nostra vida col·lectiva no troben ressò ni poden resoldre’s per les actuals institucions municipals que, pel seu caràcter no democràtic, es troben incapacitades per resoldre les exigències del nostre poble. Entenem que la democratització autèntica i plena de la vida municipal implica les següents condicions. 1ª El reconeixement i la participació de tots els partits polítics sense exclusions, en el marc de la total llibertat d’expressió i propaganda. 2ª Les eleccions per sufragi universal de la totalitat dels ajuntaments. 3ª La liquidació del sistema corporativista dels terços. 4ª El dret de vot des del 18 anys. I manifestem també que uns ajuntaments democràtics només són possibles amb la conquesta d’una alternativa definida per l’amnistia sense exclusions, les llibertats polítiques i sindicals, i concretament a Catalunya, com expressió d’aquestes llibertats, el restabliment provisional de l’Estatut d’Autonomia de 1932. Llibertat ! Amnistia! Estatut d’Autonomia!”. Pel qui no n’estiguin al cas el “sistema corporativista del terços” era un invent franquista recollit en la Ley de Bases de Règimen Local de 1945 gràcies a la qual els consistoris es constituïen a base d’un terç en representació familiar ( escollit pels caps de família), un altre terç d’origen sindical ( escollit pels sindicats franquistes locals) i un darrer terç corporatiu ( escollit per les entitats econòmiques, culturals i professionals del municipi). A la pràctica l’alcalde l’acabava decidint el governador civil de torn i tot plegat era un muntatge del règim molt allunyat del que s’estilava a les democràcies europees de l’època.

L’endemà onze d’agost, al bell mig de la Plaça de l’Ajuntament es van instal·lar diversos plafons reivindicatius i es va organitzar una ballada de sardanes, en la que els participants lluïen samarretes amb el símbol i la consigna de la Marxa. El grup de marxaires van aixecar un improvisat castell. Les forces locals de la Guàrdia Civil reforçades per d’altres que seguien l’itinerari de la columna van cridar a la caserna de Sant Sadurní a dos dels organitzadors de l’acollida als marxaires, els veïns Jordi Llopart i Romeu i Ramon Rigol i Ordi, membres fundadors ambdós de l’Assemblea de Catalunya a la Vila. Els van recordar que aquella iniciativa no estava autoritzada i que actuarien amb contundència si s’alterava l’ordre públic. L’un i l’altre van deixar clar que no estava prevista cap acció d’aquesta mena i que tot esdevindria de forma pacífica, com efectivament va succeir. Finalment els marxaires van reprendre el camí sense cap incident.

L’implicació i el compromís polític de la població de Sant Sadurní en la transició democràtica va ser minoritària. Els partits encara il·legals aglutinaven un nombre molt reduït de militants i simpatitzants i l’hegemonia corresponia als d’esquerres (Partit Socialista Unificat de Catalunya, Convergència Socialista de Catalunya, Reagrupament Democràtic, Partido Socialista Obrero Español i la històrica Esquerra Republicana de Catalunya), mentre que la dreta nacionalista era pràcticament irrellevant. Tant és així que quan Convergència Democràtica de Catalunya es va presentar per primera vegada a la Vila, van ser dos militants socialistes ( el Marcel Gabarró i jo mateix) els qui amb els seus cotxes particulars van haver de traslladar Miquel Roca i Junyent, un dels líders fundadors de CDC, de Barcelona a Sant Sadurní i tornada. Ningú més a la Vila s’hi va atrevir o oferir. Prou que a la Vila hi havia un reduït grup de militants o simpatitzants ( un dels quals era el doctor Antoni Nin) , però en aquella ocasió per si un cas no es van voler comprometre.

Uns pocs anys després de la Marxa de la Llibertat hi va haver un atracament a la sucursal de Banca Catalana al Raval de Sant Sadurní d’Anoia, just en el moment en que la senyoreta Maria Teresa Mir i Vidal ( 1906 – 2000) de can Guineu es trobava al despatx del director, Climent Rosell, gestionant els seus recursos dipositats a l’entitat financera. Els lladres ─que van actuar a cara descoberta─ van fugir abans que arribés la Guàrdia Civil. Durant el posterior interrogatori al director, els inspectors policials li van mostrar un àlbum on hi havia fotografies de delinqüents per si n’identificaven alguns d’ells com els autors del robatori. Ves per on, entre una colla de quinquis i malfactors va aparèixer la fotografia de l’impressor Jordi Llopart i Romeu, un honorable ciutadà que tot i ser regidor del darrer ajuntament franquista havia estat, com ja s’ha indicat, un dels organitzadors de la Marxa de la Llibertat a Sant Sadurní ( el maig de l’any següent, ell mateix i els regidors Joan Roca Gibert i Joan Quintana Brull van plantejar infructuosament una moció al plenari de l’Ajuntament sol·licitant la restitució de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932. Anteriorment s’havia fet un tip d’imprimir tota mena de pamflets, programes i revistes de partits i sindicats clandestins i d’agrupacions i associacions cíviques i antifranquistes). El director de la sucursal de Banca Catalana, que coneixia perfectament la trajectòria de Jordi Llopart, es va estranyar en gran manera que se’l barregés amb aquella colla d’indesitjables. Tot plegat ens fa pensar que massa fins no devien ser aquells arxius policials!

Un capítol ocult de la història de Codorníu

Entre el 24 d’octubre de 1936 i el 21 de gener de 1939  ─quan els treballadors  de la CNT i de la UGT de l’empresa del xampany Codorníu  es van fer càrrec de  la direcció, en absència dels seus propietaris que s’havien exiliat a causa de la Guerra Civil─  es  va viure una experiència  inèdita que ara finalment s’ha pogut  analitzar i valorar en detall, gràcies a la documentació recuperada i catalogada que es conserva en el flamant Arxiu de Codorníu, ubicat a la torre modernista construïda per  Josep Puig i Cadafalch a  l’interior  del complex d’aquesta empresa de cava a Sant Sadurní d’Anoia. Allí  hi hem treballat  uns dies  aquest estiu els amics Gorgonio Góngora Ruz, Enric Tomàs Guix i jo mateix ─amb l’eficaç col·laboració de l’arxivera Elena Lastra─ buidant la informació comptable dels anys de guerra. Llegeix en autèntica primícia  com van evolucionar les vendes i els beneficis de la companyia sota el control obrer. Feia 40 anys que hi anava al darrere i he de reconèixer que malgrat que hi falta una part de la documentació històrica  de Codorníu i  de la  seva filial VENSA que no s’ha pogut localitzar, els resultats assolits per la recerca han satisfet les expectatives i ens sembla haver pogut donar una resposta versemblant al dilema que es plantejava a la capçalera d’aquest post d’avui.

Els obrers  anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT)  i  els socialistes de la Unió General de Treballadors (UGT) van col·lectivitzar  el 1936 l’empresa Codorniu  de Sadurní d’Anoia (sense el Sant)  i es van fer càrrec de la seva direcció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. SEGELL DE GOMA DEL FONS DE  L’AUTOR

Els obrers anarquistes de la Confederació Nacional del Treball (CNT) i els socialistes de la Unió General de Treballadors (UGT) van col·lectivitzar el 1936 l’empresa Codorniu de Sadurní d’Anoia (sense el Sant) i es van fer càrrec de la seva direcció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. SEGELL DE GOMA DEL FONS DE L’AUTOR

L’ampolla més cara de Codorníu, la varietat Non Plus Ultra,  del primer terç del segle XX. La gamma dels xampanys de  la marca era aleshores  a més del Non Plus Ultra,  el Cremant, l’Extra i l’Escumós. El Delapierre  era un negoci a part. FOTO  DE  JAUME FONT, DEL FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’ampolla més cara de Codorníu, la varietat Non Plus Ultra, del primer terç del segle XX. La gamma dels xampanys de la marca era aleshores a més del Non Plus Ultra, el Cremant, l’Extra i l’Escumós. El Delapierre era un negoci a part. FOTO DE JAUME FONT, DEL FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ampolla del xampany de cava Alfredo Delapierre, l’oferta barata de Codorníu, que fins el 1936  (i també després de la guerra) venia en exclusiva la  seva distribuïdora filial VENSA  per  no desprestigiar la marca més cara i de més qualitat.  Per això  a l’etiqueta no hi apareixia cap referència a Codorníu. VENSA (acrònim de Vinos Espumosos Naturales, S.A. corresponent al nom en francès de l’empresa catalana Vins Mousseux Naturels, S.A) a més  de vendre  en exclusiva la totalitat de la producció de Delapierre  al mercat  català i espanyol sembla que també comercialitzava les quatre varietats de  la marca Codorníu només a la ciutat de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.FOTO  DE  JAUME FONT, DEL FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ampolla del xampany de cava Alfredo Delapierre, l’oferta barata de Codorníu, que fins el 1936 (i també després de la guerra) venia en exclusiva la seva distribuïdora filial VENSA per no desprestigiar la marca més cara i de més qualitat. Per això a l’etiqueta no hi apareixia cap referència a Codorníu. VENSA (acrònim de Vinos Espumosos Naturales, S.A. corresponent al nom en francès de l’empresa catalana Vins Mousseux Naturels, S.A) a més de vendre en exclusiva la totalitat de la producció de Delapierre al mercat català i espanyol sembla que també comercialitzava les quatre varietats de la marca Codorníu només a la ciutat de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.FOTO DE JAUME FONT, DEL FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

 

Clica aquí per llegir el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu.

Clica aquí per llegir el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu.

Aquesta etiqueta  en català del xampany  de la marca Vi escumós  de l’empresa   sadurninenca Vins Mousseux Naturels, S.A. (la filial de Codorníu,  el nom de la qual en castellà  era Vinos Espumosos Naturales, S.A  i  que era coneguda amb l’acrònim de VENSA) demostraria  potser que  durant la República aquesta distribuïdora   no només vendria Codorníu i Delapierre,  sinó que comercialitzaria una tercera marca encara més barata,  elaborades totes  tres a Sant Sadurní. O això o es tractaria  d’una prova d’impremta  d’una etiqueta  d’un intent frustrat de treure al mercat la marca Vi escumós. Dubto que hi hagi algú al món que m’ho pugui aclarir... Cliqueu a sobre i s’ampliarà. ETIQUETA DEL FONS DE L’AUTOR, COMPRADA A LA FIRA D’ANTIQUARIS DE VILAFRANCA L’11 D’OCTUBRE DE 2015.

Aquesta etiqueta en català del xampany de la marca Vi escumós de l’empresa sadurninenca Vins Mousseux Naturels, S.A. (la filial de Codorníu, el nom de la qual en castellà era Vinos Espumosos Naturales, S.A i que era coneguda amb l’acrònim de VENSA) demostraria potser que durant la República aquesta distribuïdora no només vendria Codorníu i Delapierre, sinó que comercialitzaria una tercera marca encara més barata, elaborades totes tres a Sant Sadurní. O això o es tractaria d’una prova d’impremta d’una etiqueta d’un intent frustrat de treure al mercat la marca Vi escumós. Dubto que hi hagi algú al món que m’ho pugui aclarir… Cliqueu a sobre i s’ampliarà. ETIQUETA DEL FONS DE L’AUTOR, COMPRADA A LA FIRA D’ANTIQUARIS DE VILAFRANCA L’11 D’OCTUBRE DE 2015.

Les víctimes de la revolució de 1936

Vuitanta anys després s’aconsegueix reunir per primera vegada les fotografies i imatges individuals dels 23 assassinats de Sant Sadurní d’Anoia, a l’inici de la Guerra Civil el 1936, com a conseqüència de la intervenció directa o indirecta del Comitè de Milícies Antifeixistes local. Aquesta recopilació és el resultat d’una recerca inèdita i només faltaria eventualment la fotografia de Joan Benach i Olivella, que ha estat impossible d’aconseguir. Aquest propietari dels Tallers Benach (Maquinaria Moderna para Construcciones y Obras Públicas, S.A) va desaparèixer durant la revolució i no se’n va saber mai més res. També s’ha perdut el rastre de la seva família, tot i l’interès per a localitzar-la.

Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní va ser el responsable dels 23 assassinats i una desaparició que es van produir després de l’intent de cop d’estat fallit del general Franco contra la República. Sis veïns més van ser també assassinats en altres indrets, sense que el comitè local hi tingués res a veure. Totes les víctimes van ser homes. SEGELL DE GOMA DEL FONS DE L’AUTOR

Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní va ser el responsable dels 23 assassinats i una desaparició que es van produir després de l’intent de cop d’estat fallit del general Franco contra la República. Sis veïns més van ser també assassinats en altres indrets, sense que el comitè local hi tingués res a veure. Totes les víctimes van ser homes. SEGELL DE GOMA DEL FONS DE L’AUTOR

Els Comitès de Milícies Antifeixistes ─els quals es van constituir a tots els pobles i ciutats de Catalunya en defensa de la República i com a reacció fulminant al cop d’Estat militar encapçalat pel general Franco que des del 18 de juliol de 1936 va triomfar en d’altres indrets de l’Estat espanyol─ van ser els responsables de la immensa majoria dels assassinats que es van produir durant aquells mesos de juliol, agost i setembre. En el cas de Sant Sadurní les víctimes mortals que es puguin atribuir de forma directa o d’esquitllada al comitè local van ser vint-i-dues i aquests són els seus noms per ordre alfabètic: Antonio Bardella i Paul, el capellà Josep Maria Casanovas i Santacana de cal Fidel, Emili Castells i Rosich, Pacià Carbó i Roig, José Maria Casas Natino, Pere Duran i Sàbat de can Benet, Pere Ferrer i Bosch i el seu fill Joan Ferrer i Sala de cal Freixenet, els germans xampanyistes Pere i Ramon Fontanals i Torelló, Salvador Gibert i Singla, Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan, Joan Llopart i Ferrer de cal Fogotaire, Joan Oliver i Cardús, Jacint Oliver i Garriga del xampany Calixtus, Antoni Raventós i Ferrer, Jaume Raventós i Poch de cal Pau Francesc, Pere Raventós i Varias de cal Mariameta, Miquel Roig i Oliver de cal Feru, l’encarregat de la hisenda d’Espiells, Josep Maria Rossell i Domènech, farmacèutic de Barcelona i propietari de la finca d’Espiells, Antoni Rovira i Jané de cal Foradat, Josep Sabaté i Vidal i Marcial Sendra i Morera, el Madurell, l’encarregat de les mines de can Codorníu. La darrera víctima , Joan Benach i Olivella, es va donar per desapareguda i al llarg dels darrers 80 anys no se’n ha pogut treure l’entrellat, com si no s’hagués volgut deixar-ne rastre.

A més de tots ells, uns altres sis veïns de Sant Sadurní van morir assassinats a diferents indrets sense que en cap d’aquests casos el comitè local hi tingués res a veure: l’encarregat de Manuel Raventós i Fatjó a la hisenda de Raïmat, Josep Esteve i Poch, veí de Monistrol d’Anoia; i els religiosos Jaume Catasús i Botifoll, Antoni Forns i Carulla, Pere Tubella i Rosell i els germans Constanci i Cristí Roca i Huguet , ambdós membres de l’ordre de Sant Joan de Déu. En total doncs 30 víctimes mortals.

Antonio Bardella i Paul . 60 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antonio Bardella i Paul . 60 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El capellà Josep Maria Casanovas i Santacana, de cal Fidel. La implicació del Comitè de Milícies Antifeixistes local en aquest assassinat va ser només d’esquitllada. L’havia detingut a Barcelona una patrulla de control de la ciutat i es va rebre una trucada telefònica a l’Ajuntament de Sant Sadurní demanant informació sobre el personatge. Sembla que el milicià de guàrdia, Salvador Colet i Vidal, hauria confirmat que efectivament es tractava d’un capellà. Casanovas va aparèixer mort al cementiri de Les Corts el 31 d’octubre de 1936. La família sempre va considerar doncs que el responsable de la seva execució havia estat Salvador Colet, el qual posteriorment va ser alcalde de Sant Sadurní, es va exiliar el 1939 i va morir a França. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El capellà Josep Maria Casanovas i Santacana, de cal Fidel. La implicació del Comitè de Milícies Antifeixistes local en aquest assassinat va ser només d’esquitllada. L’havia detingut a Barcelona una patrulla de control de la ciutat i es va rebre una trucada telefònica a l’Ajuntament de Sant Sadurní demanant informació sobre el personatge. Sembla que el milicià de guàrdia, Salvador Colet i Vidal, hauria confirmat que efectivament es tractava d’un capellà. Casanovas va aparèixer mort al cementiri de Les Corts el 31 d’octubre de 1936. La família sempre va considerar doncs que el responsable de la seva execució havia estat Salvador Colet, el qual posteriorment va ser alcalde de Sant Sadurní, es va exiliar el 1939 i va morir a França. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Emili Castells i Rosich. 58 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Emili Castells i Rosich. 58 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pacià Carbó i Roig. 32 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pacià Carbó i Roig. 32 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

José Maria Casas Natino. 23 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

José Maria Casas Natino. 23 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pere Duran i Sàbat , el Parrot, de can Benet. 47 anys. Assassinat prop de Masquefa (Anoia) el 15 d’agost de 1936 . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER ANNA MARIA DURAN

Pere Duran i Sàbat , el Parrot, de can Benet. 47 anys. Assassinat prop de Masquefa (Anoia) el 15 d’agost de 1936 . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER ANNA MARIA DURAN

Pere Ferrer i Bosch de cal Freixenet. 50 anys. Va ser assassinat a Barcelona junt amb el seu germà Joan, resident aquest a Sant Quintí de Mediona, el 28 d’agost de 1936. El president del Parlament de Catalunya, el sadurninec Joan Casanovas i Maristany, va intervenir per evitar-ho, però l’operació de rescat que en principi va resultar exitosa es va frustrar al darrer moment. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pere Ferrer i Bosch de cal Freixenet. 50 anys. Va ser assassinat a Barcelona junt amb el seu germà Joan, resident aquest a Sant Quintí de Mediona, el 28 d’agost de 1936. El president del Parlament de Catalunya, el sadurninec Joan Casanovas i Maristany, va intervenir per evitar-ho, però l’operació de rescat que en principi va resultar exitosa es va frustrar al darrer moment. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Ferrer i Sala de cal Freixenet, fill de l’anterior. 23 anys. Finalment s’ha conegut el desenllaç del seu tràgic final: després de ser detingut a Gelida va ser empresonat a la seu del Secretariat de les Patrulles de Control de les Milícies Antifeixistes de Barcelona, a la Gran Via, 617, i en una torre de l’Avinguda del Tibidabo propera al Consolat General de la Unió Soviètica. Posteriorment va ser afusellat a la paret del cementiri de Montcada i Reixac i el seu cadàver es va incinerar al forn de la fàbrica de ciment d’aquest municipi del Vallès Oriental per no deixar rastre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Ferrer i Sala de cal Freixenet, fill de l’anterior. 23 anys. Finalment s’ha conegut el desenllaç del seu tràgic final: després de ser detingut a Gelida va ser empresonat a la seu del Secretariat de les Patrulles de Control de les Milícies Antifeixistes de Barcelona, a la Gran Via, 617, i en una torre de l’Avinguda del Tibidabo propera al Consolat General de la Unió Soviètica. Posteriorment va ser afusellat a la paret del cementiri de Montcada i Reixac i el seu cadàver es va incinerar al forn de la fàbrica de ciment d’aquest municipi del Vallès Oriental per no deixar rastre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El xampanyista Pere Fontanals i Torelló. 34 anys. Mort el 16 d’agost de 1936 al costat del seu germà Ramon i de Joan Llopart i Ferrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El xampanyista Pere Fontanals i Torelló. 34 anys. Mort el 16 d’agost de 1936 al costat del seu germà Ramon i de Joan Llopart i Ferrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Ramon Fontanals i Torelló, germà de l’anterior. 35 anys. Aquests dos germans van ser assassinats juntament amb Joan Llopart i Ferrer, el 16 d’agost de 1936, per un escamot de milicians sota les ordres de Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent. Després van cremar els cadàvers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Ramon Fontanals i Torelló, germà de l’anterior. 35 anys. Aquests dos germans van ser assassinats juntament amb Joan Llopart i Ferrer, el 16 d’agost de 1936, per un escamot de milicians sota les ordres de Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent. Després van cremar els cadàvers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Salvador Gibert i Singla. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 45 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Salvador Gibert i Singla. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 45 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan. 38 anys. Assassinat el 23 d’agost de 1936. Era germà de l’administrador de can Guineu, Francesc Llopart. Molt probablement els milicians de Gelida que el van detenir, mentre fugia per la via del ferrocarril en direcció a Barcelona, el van confondre o li van fer pagar a ell els greuges que el seu germà havia infligit als rabassaires. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER JACINTA LLOPART I BAQUÉS

Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan. 38 anys. Assassinat el 23 d’agost de 1936. Era germà de l’administrador de can Guineu, Francesc Llopart. Molt probablement els milicians de Gelida que el van detenir, mentre fugia per la via del ferrocarril en direcció a Barcelona, el van confondre o li van fer pagar a ell els greuges que el seu germà havia infligit als rabassaires. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER JACINTA LLOPART I BAQUÉS

Joan Llopart i Ferrer de cal Fogotaire. 60 anys. Assassinat el 16 d’agost de 1936 junt amb els germans Pere i Ramon Fontanals. Després van cremar els tres cadàvers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Llopart i Ferrer de cal Fogotaire. 60 anys. Assassinat el 16 d’agost de 1936 junt amb els germans Pere i Ramon Fontanals. Després van cremar els tres cadàvers. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Oliver i Cardús. Assassinat al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) el 31 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 55 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER MIQUEL BARGALLÓ I TENA DE LA FAMÍLIA DE CAL MIQUELÓ

Joan Oliver i Cardús. Assassinat al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) el 31 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 55 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER MIQUEL BARGALLÓ I TENA DE LA FAMÍLIA DE CAL MIQUELÓ

Jacint Oliver i Garriga del xampany Calixtus. 21 anys. Intentava passar la frontera francesa i el seu cadàver va aparèixer el 4 de setembre de 1936 al Coll d’Ares (Ripollès). No s’ha pogut acreditar que el Comitè de Milícies sadurninenc tingués cap mena de relació amb aquest assassinat, si bé hi ha qui afirma que també en aquest cas s’hauria rebut a la Casa de la Vila una trucada telefònica demanant informació sobre el personatge en qüestió i que la resposta hauria estat decisiva per al seu assassinat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Jacint Oliver i Garriga del xampany Calixtus. 21 anys. Intentava passar la frontera francesa i el seu cadàver va aparèixer el 4 de setembre de 1936 al Coll d’Ares (Ripollès). No s’ha pogut acreditar que el Comitè de Milícies sadurninenc tingués cap mena de relació amb aquest assassinat, si bé hi ha qui afirma que també en aquest cas s’hauria rebut a la Casa de la Vila una trucada telefònica demanant informació sobre el personatge en qüestió i que la resposta hauria estat decisiva per al seu assassinat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antoni Raventós i Ferrer. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 38 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antoni Raventós i Ferrer. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. 38 anys. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Jaume Raventós i Poch, xampanyista de cal Pau Francesc. 65 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER LA SEVA FAMÍLIA

Jaume Raventós i Poch, xampanyista de cal Pau Francesc. 65 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER LA SEVA FAMÍLIA

Pere Raventós i Varias de cal Mariameta. 65 anys. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Pere Raventós i Varias de cal Mariameta. 65 anys. Assassinat junt amb dos veïns més al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 30 d’agost de 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Miquel Roig i Oliver de cal Feru, l’encarregat de la hisenda d’Espiells. 25 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Miquel Roig i Oliver de cal Feru, l’encarregat de la hisenda d’Espiells. 25 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Josep Maria Rossell i Domènech, farmacèutic de 55 anys, de Barcelona i propietari de la finca d’Espiells. Assassinat al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 19 de setembre de 1936, junt amb Antonio Rovira i Jané de cal Foradat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER LA SEVA NEBODA MERCÈ DE CHOPITEA I ROSSELL

Josep Maria Rossell i Domènech, farmacèutic de 55 anys, de Barcelona i propietari de la finca d’Espiells. Assassinat al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 19 de setembre de 1936, junt amb Antonio Rovira i Jané de cal Foradat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER LA SEVA NEBODA MERCÈ DE CHOPITEA I ROSSELL

Antoni Rovira i Jané de cal Foradat. 56 anys. Assassinat al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 19 de setembre de 1936. Una hora abans, quan havia estat detingut al seu domicili de la Plaça Nova per un escamot integrat entre d’altres pel sadurninenc Fermí Coll, havia estat objecte de la mutilació dels seus genitals al mig del carrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA

Antoni Rovira i Jané de cal Foradat. 56 anys. Assassinat al pont del Lledoner ( Vallirana, Baix Llobregat) el 19 de setembre de 1936. Una hora abans, quan havia estat detingut al seu domicili de la Plaça Nova per un escamot integrat entre d’altres pel sadurninenc Fermí Coll, havia estat objecte de la mutilació dels seus genitals al mig del carrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA

Josep Sabaté i Vidal. 54 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana , Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR, REALITZAT PER JOAN ANTÓN MASCARÓ FUENTES

Josep Sabaté i Vidal. 54 anys. Assassinat junt amb sis sadurninecs més la nit del 30 al 31 de juliol de 1936 al pont del Lledoner (Vallirana , Baix Llobregat) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR, REALITZAT PER JOAN ANTÓN MASCARÓ FUENTES

Marcial Sendra i Morera, el Madurell , l’encarregat de les mines de can Codorníu. 49 anys. El darrer de la llista per ordre alfabètic, va ser el primer en morir assassinat el 28 de juliol de 1936 a Gelida. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

L’encarregat de la finca de Raimat, propietat dels germans Raventós i Fatjó, Josep Esteve i Poch ( el Josepet de ca la Juanita de Monistrol d’Anoia) i la seva esposa Josefa Vendrell i Auger, el dia del seu casament. El matrimoni va tenir tres fills, Josep ( nascut el 1919), Joana ( 1921) i Joan (1924). Josep Esteve i Poch va ser un dels sis sadurninencs que van ser ser assassinats sense la intervenció del comitè de Sant Sadurní. Els altres cinc eren religiosos. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER JOANA ESTEVE I VENDRELL, DEL FONS DE L’AUTOR

L’encarregat de la finca de Raimat, propietat dels germans Raventós i Fatjó, Josep Esteve i Poch ( el Josepet de ca la Juanita de Monistrol d’Anoia) i la seva esposa Josefa Vendrell i Auger, el dia del seu casament. El matrimoni va tenir tres fills, Josep ( nascut el 1919), Joana ( 1921) i Joan (1924). Josep Esteve i Poch va ser un dels sis sadurninencs que van ser ser assassinats sense la intervenció del comitè de Sant Sadurní. Els altres cinc eren religiosos. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER JOANA ESTEVE I VENDRELL, DEL FONS DE L’AUTOR

Aquestes són imatges cinematogràfiques protagonitzades per Antonio Rovira i Jané de cal Foradat (un dels afusellats pel Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní ) i la seva família (la seva dona Assumpció Tomàs i Andreu i la seva filla Maria Madrona Rovira i Tomàs) a la finca de la Foradada amb motiu de la visita el 1926 d’uns directius nord-americans de la Fox Productions i dels seus representants a Espanya de la Hispano Foxfilm, S.A.E. IMATGES CINEMATOGRÀFIQUES CEDIDES PER NARCÍS VIADER I ROVIRA

Cliqueu aquí i podreu llegir els esdeveniments que es van desencadenar a Sant Sadurní a partir del 18 de juliol de 1936.

El darrer fenòmen geològic rellevant de Sant Sadurní d’Anoia

Entre 1731 i 1740, una gran esllavissada va propiciar que el riu Anoia tirés pel dret i abandonés la llera original que vorejava, fent un gran meandre, la plana del Molí Guineu, a l’indret de la Foradada.

Aquesta fotografia és de finals del segle XIX i en ella s’observa la nova llera de l’Anoia en aquest indret de la Foradada. Fins a la quarta dècada del segle XVIII just en aquest punt existia un turó que obligava el riu a fer un gran meandre per la part oposada de la fotografia. S’identifiquen a la plana el Molí Guineu i el masset d’Espiells de la família Montserrat i dalt la carena l’immoble de la casa pairal dels propietaris de la hisenda destinada actualment a l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech. La miranda d’Espiells encara no s’havia edificat. En aquesta zona plana s’hi troba actualment el gran centre logístic de Mercadona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST.

Aquesta fotografia és de finals del segle XIX i en ella s’observa la nova llera de l’Anoia en aquest indret de la Foradada. Fins a la quarta dècada del segle XVIII just en aquest punt existia un turó que obligava el riu a fer un gran meandre per la part oposada de la fotografia. S’identifiquen a la plana el Molí Guineu i el masset d’Espiells de la família Montserrat i dalt la carena l’immoble de la casa pairal dels propietaris de la hisenda destinada actualment a l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech. La miranda d’Espiells encara no s’havia edificat. En aquesta zona plana s’hi troba actualment el gran centre logístic de Mercadona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST.

Cal advertir al lector que conegui l’orografia actual de Sant Sadurní ( i encara més al qui no la conegui) que l’indret dibuixat per Jaume Mir i Molins ja no existeix tal i com era abans de 1731. Entre aquest any i el 1740 esdevingué en aquest lloc el darrer fenomen geològic de Sant Sadurní que va modificar substancialment el paisatge. Ens trobem a l’indret de la Foradada. A ponent el riu Anoia, al tram que comença a can Catassús i que avança cap al meandre del Salvar (A4), deixant can Codorniu a la dreta (A2) i el castell de Vilarnau (B2) i can Mir de Dalt (B2) a l’esquerra. El riu segueix pel sud fins al meandre (D4), on es desvia cap a tramuntana (D4, C3 i C2). En aquest punt (D4) el riu havia erosionat la riba còncava originant un gran forat a la muntanya. Al nord (D1 i E1) i a l’est (E2, E3 i E4) tornem a trobar el traçat del riu Anoia. Per ajudar el lector a situar-se correctament direm que al sud, de ponent a llevant, fora dels límits del mapa, transcorre actualment en paral·lel la carretera que va de Sant Sadurní a Gelida, des del dipòsit d’aigua de Freixenet fins a la rotonda de la Foradada. Aquest mapa va ser dibuixat a mitjans del segle XIX per Jaume Mir i Molins de can Guineu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST, DEL LLIBRE ATLES DE CAN GUINEU (2010).

Cal advertir al lector que conegui l’orografia actual de Sant Sadurní ( i encara més al qui no la conegui) que l’indret dibuixat per Jaume Mir i Molins ja no existeix tal i com era abans de 1731. Entre aquest any i el 1740 esdevingué en aquest lloc el darrer fenomen geològic de Sant Sadurní que va modificar substancialment el paisatge. Ens trobem a l’indret de la Foradada. A ponent el riu Anoia, al tram que comença a can Catassús i que avança cap al meandre del Salvar (A4), deixant can Codorniu a la dreta (A2) i el castell de Vilarnau (B2) i can Mir de Dalt (B2) a l’esquerra. El riu segueix pel sud fins al meandre (D4), on es desvia cap a tramuntana (D4, C3 i C2). En aquest punt (D4) el riu havia erosionat la riba còncava originant un gran forat a la muntanya. Al nord (D1 i E1) i a l’est (E2, E3 i E4) tornem a trobar el traçat del riu Anoia. Per ajudar el lector a situar-se correctament direm que al sud, de ponent a llevant, fora dels límits del mapa, transcorre actualment en paral·lel la carretera que va de Sant Sadurní a Gelida, des del dipòsit d’aigua de Freixenet fins a la rotonda de la Foradada. Aquest mapa va ser dibuixat a mitjans del segle XIX per Jaume Mir i Molins de can Guineu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST, DEL LLIBRE ATLES DE CAN GUINEU (2010).

Recreació idealitzada de l’indret en qüestió, mirant cap a llevant, quan el riu erosionava la muntanya i la foradava ( d’aquí ve el nom de la Foradada) i obligava l’Anoia a dibuixar un gran meandre per la plana del Molí Guineu. Veiem la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada , enrunada el 1508 i els vestigis de la qual van desaparèixer definitivament entre 1731 i 1740. DIBUIX DE JOAN PUIG I PUIG, DEL FONS DE L’AUTOR.

Recreació idealitzada de l’indret en qüestió, mirant cap a llevant, quan el riu erosionava la muntanya i la foradava ( d’aquí ve el nom de la Foradada) i obligava l’Anoia a dibuixar un gran meandre per la plana del Molí Guineu. Veiem la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada , enrunada el 1508 i els vestigis de la qual van desaparèixer definitivament entre 1731 i 1740. DIBUIX DE JOAN PUIG I PUIG, DEL FONS DE L’AUTOR.

Ens trobem davant d’un dels escenaris més interessants dels voltants de Sant Sadurní i el que va experimentar un dels canvis més espectaculars dels darrers segles. Al pujol de Santa Maria (B1) trobem el castell de Vilarnau, a la riba esquerra de l’Anoia i al peu del camí que anava de Sant Sadurní a Sant Llorenç d’Hortons (A2, A1, B1 i C1). D’aquest castell o casa forta de Vilarnau i de la capella romànica adjunta se’n té notícia des de 1196. La capella en honor a Sant Maria ja estava enrunada el 1508.

Just al costat del castell, hi trobem la masia de can Mir de Dalt (B2), construïda per Bartomeu Mir de can Guineu a principis del segle XVII. Bartomeu Mir tenia també en propietat la finca de can Mir de Dalt (B1, C1, D1, E1 i F1). Molt a prop veiem el molí de Vilarnau (C2) construït el 1600 per Llorens Montserrat i Mir, propietari de la finca de les Planes de Vilarnau. Aquest molí fariner –conegut com el Molí del Racó– estava en mal estat el 1653 i va ser rehabilitat durant la segona meitat del segle XVII.

La família Mir de can Guineu, a través de Pere Mir i Ros (1701-1787) l’adquireix el 1753. Entre 1787 i 1808 es va simultaniejar l’activitat de molí fariner amb la de molí de paper d’estrassa, però el 1824 el propietari Pere Mir i Porta traslladà les moles per al blat a un altre molí, aigües avall de l’Anoia. Així, el molí de Vilarnau, que des de feia segles es dedicava exclusivament a produir farina, s’especialitzà a partir de 1824 en la fabricació de paper, fins al seu enderrocament. Durant la Guerra del Francès, el 7 d’agost de 1813, el general Manso atacà les tropes franceses del general Suchet, acampades al Serral de la Rigola, que protegien la producció de farina del molí de Vilarnau per a les tropes. De totes aquestes edificacions –el castell de Vilarnau, la capella romànica, la masia de can Mir de Dalt i el molí de Vilarnau– no en queda res actualment. Del gran meandre per la vall tampoc resta a l’actualitat més que la llera seca del riu. Com ja s’ha indicat, tot aquest espai central l’ocupa avui el gran magatzem de mercaderies de Mercadona.

A l’altra banda del riu Anoia trobem el mas de can Codorniu (A2). Situat també a la vora del camí que va a Sant Llorenç d’Hortons, aquest mas era propietat el 1551 de Jaume Codorniu, l’antecedent més remot conegut de l’actual nissaga dels Raventós de can Codorniu.

La capella romànica de Sant Miquel de la Foradada està situada sobre un turó (D4) que havia estat foradat per la base a causa de l’erosió del riu. A les cròniques de les visites pastorals del bisbe de Barcelona Ponç de Gualba dels anys 1314 i 1325 se’n fa referència, i està documentat que el 1509 estava malmesa i que el 1731 s’havia mig ensorrat. El 1740, com s’explicarà tot seguit, havien desaparegut la capella (D4) i la muntanya (D3 i D4) sobre la qual s’havia construït el temple al segle XIII. El salt d’Espiells (F1) és, efectivament, un desnivell del torrent d’Espiells (F1 i F2) on les aigües pluvials feien una cascada quan hi havia una forta tempesta.

L’indret de la Foradada després de l’esfondrament del turó damunt del qual s’hi trobava la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada. Aquest mapa va ser dibuixat a mitjans del segle XIX per Jaume Mir i Molins de can Guineu . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST, DEL LLIBRE ATLES DE CAN GUINEU (2010).

L’indret de la Foradada després de l’esfondrament del turó damunt del qual s’hi trobava la capella romànica de Sant Miquel de la Foradada. Aquest mapa va ser dibuixat a mitjans del segle XIX per Jaume Mir i Molins de can Guineu . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. MAPA DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST, DEL LLIBRE ATLES DE CAN GUINEU (2010).

L’esfondrament, entre 1731 i 1740, de la petita muntanya sobre la qual s’havia construït la capella de Sant Miquel de la Foradada (D4) a causa de l’erosió de l’Anoia va determinar que a partir d’aquell moment la llera del riu seguís un traçat més curt (C4, D4 i E4). En la crònica de la visita del bisbe de Barcelona de 1740 s’indica que “Sota els límits de Sant Pere de Subirats, es conserven els vestigis de la Capella de Sant Miquel de la Foradada, que el riu Anoia s’endugué”.

Pelegrí Torelló, a la seva obra editada a Sant Sadurní el 1909 que es cita a la bibliografia, va escriure en relació a aquest fenomen geològic: “Hi ha casos, diu Font y Sagué, en què l’erosió, obrant sens parar y acostant les dues corves, origina una espècie de ferradura ab un verdader istme al mitg que-s va estrenyent fins que-s romp la part més prima, formant-s’hi un portell o un pont natural per ahont s’hi aboca l’aygua, la qual aleshores abandona el curs primitiu. Tenim un exemple d’aquest fenomen a l’Anoya, al lloc anomenat La Foradada, al costat del molí fariner del Guineu, no tenint notícia del temps en què ocorregué el rompiment”. A partir de 1740, doncs, les Planes de Vilarnau i la Foradada van formar un gran espai sense la divisió física que provocava el riu.

En aquest nou indret Pere Mir i Ros (1701-1787) va construir un nou molí paperer (D3). Es tracta del molí més important dels de can Guineu. Fou edificat entre 1775 i 1777 amb una inversió de 13.297 lliures, a càrrec de l’arquitecte de Barcelona Salvador Trevaria. Del 1789 al 1796 Pere Mir i Porta (1762-1834) hi edificà una ampliació, invertint 16.916 lliures i 5 sous en la nova fàbrica i 20.000 lliures més per la canalització de l’aigua. Encara el 1849 Pere Mir i Viladoms (1793-1853) aixecà un pis nou. Es dedicà sempre a la producció de paper.

Els rendiments del molí d’estrassa (C2) i d’aquest nou molí paperer (D3) a l’època de Pere Mir i Porta devien ser extraordinaris, si ens atenem al que va escriure després el seu nét Jaume Mir i Molins.

El molí fariner (D4) s’hi va instal·lar el 1820, quan Pere Mir i Porta desmantellà un molí pelleter i hi va traslladar les moles del Molí de Vilarnau (C2). El fet que estigués també a la finca de les Planes de Vilarnau, que també es dediqués a fer farina i que les molen fossin les mateixes del vell molí fariner expliquen que se’l conegués popularment per molí de Vilarnau, generant-se així una certa confusió.

En aquest mapa, hi veiem dues edificacions que no existien abans de l’esfondrament i del canvi del curs del riu. El Maset de la Foradada (E3) i el Maset d’Espiells (F4). Del primer, no se’n té cap informació ni n’existeixen runes ni vestigis, i podria tractar-se d’un error del dibuixant en situar incorrectament la masia de la Foradada. El segon segueix al mateix lloc. La zona puntejada en color blau (A1, B2, B3 i B4) correspondria a terrenys propers al riu dedicats a horta.