Dues històries que caldria poder demostrar de forma fefaent

Caldria consultar els arxius de Codorníu, S.A. i de l’empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. per poder documentar amb xifres concretes quan vi va vendre als francesos Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) mentre aquells tenien les vinyes mortes i improductives a causa de la fil·loxera ( i la plaga encara no havia afectat Catalunya), i també quantes ampolles de xampany en punta va vendre a la prestigiosa casa Moët durant la Primera Guerra Mundial, perquè aquesta ─amb les vinyes improductives i el personal laboral mobilitzat al front no en podia elaborar─, les pogués comercialitzar per tot Europa amb la seva etiqueta com si fos autèntic champagne francès.

Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) de can Codorníu, a l’època anterior a quan la fil·loxera va envaïr el Penedès. FONS DE L’AUTOR

Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) de can Codorníu, a l’època anterior a quan la fil·loxera va envaïr el Penedès. FONS DE L’AUTOR

Manuel Raventós i Domènech hauria contribuït a que alguns vinaters francesos i una important empresa xampanyista d’Épernay superessin les adversitats empresarials provocades per la plaga de la fil.loxera i per la Primera Guerra Mundial. La foto correspondria a la segona dècada del segle XX. FONS DE L’AUTOR

Manuel Raventós i Domènech hauria contribuït a que alguns vinaters francesos i una important empresa xampanyista d’Épernay superessin les adversitats empresarials provocades per la plaga de la fil.loxera i per la Primera Guerra Mundial. La foto correspondria a la segona dècada del segle XX. FONS DE L’AUTOR

No es tracta de cap secret, ni molt menys ─com tampoc és res del que se’n hagin d’amagar o avergonyir─, però de cara a documentar bé la història potser caldria aportar xifres concretes de la venda de vi de can Codorníu als francesos quan aquests patien la plaga de la fil·loxera (i quan aquesta encara no havia afectat a les vinyes de Catalunya) i d’ampolles de xampany en punta durant la Primera Guerra Mundial (de la qual sortosament els nostres avantpassats en varen quedar al marge) . Hi ha dos texts literaris que ens posen sobre la pista.

El primer és de l’escriptor Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938), germà de Manuel Raventós de can Codorníu, i per tant coneixedor fidel del que realment esdevingué. El text en qüestió el va publicar a les pàgines 267 i 268 del segon volum de la seva obra Proses de bon seny: “ […] Abans de la fil·loxera [ s’entén abans que la plaga arribés a Catalunya, quan encara no havia travessat la frontera francesa], tots els ceps feien raïms: allò era una glòria. Per l’hivern clavaven a terra una estaca de xarel·lo o de sumoll, venia la primavera i brotava: a l’any vinent ja tenia un raïmet, als tres anys ja en tenia un penjoll, als quatre anys ja omplia la cistella. Es moria un cep i poca feina ens donava; del cep del costat hi fèiem un colgat i ja teníem cep nou. Venia la collita, vinga omplir cistells i premses i cups. A l’hivern quedaven plenes tota la filera de bótes del celler. Què dic bótes! si no l’havíem de menester. Els cups encara feien bromera i ja venia el francès a preguntar-nos quant ne volíem. Cinc duros? , sis duros? Què més tenia duro ençà, duro enllà… no ens regatejaven el ral !. Vinga omplir bocois a raig de cup, vinguen unces i més unces, eren d’or i Santes Pasqües. El vi ja estava venut.

Quins temps aquells!… ¿I després? Una mala bestiota, xica, molt xica, però més dolenta que una pedregada i lletja com un pecat, que per tot el món se’n diu fil·loxera, feu trontollar les vinyes de tota la terra rodona. Mala negada! Pobres de nosaltres si no hagués vingut el cep americà. Però així i tot, com canviaren les coses! Provatures i més provatures, patir i més patir. No hi pot haver vinyes en Iloc si no les empelten sobre cep americà. Sense peu americà no hi ha ceps. Sense empelt no hi ha raïms. D’aquests raïms, i bon goig que en puguem tenir, ne farem vi, i després de molt suar, el vendrem i, si podem, a quinze pessetes.

Planteu i empelteu i llaureu i caveu i esmejanqueu i ara sofre i després sulfat d’una mena i més tard sulfat d’una altra mena; i si no haveu estat desgraciats pel cuc, ni per l’escarbató, ni per la clorosis, ni per l’antracnosis, ni pel black-rot, ni per la pedregada, collireu vi per a vendre’l a quinze pessetes, i bon goig! “ Queda clar que el comprador francès, afectat al seu país per la fil·loxera, es feia amb bocois de vi de can Codorníu pagant-los a preu d’or. Jaume Raventós i Domènech dixit. Aquesta cita és tant eloqüent sobre el que va representar la Febre d’Or a Catalunya al darrer quart del segle XIX, que s’hauria de reproduir literalment i sistemàticament quan es pretengui explicar aquest episodi de la nostra història contemporània.

Segons les Obres completes de Josep Maria de Sagarra (1894 – 1961) , publicades a Barcelona el 1967 per l’Editorial Selecta, a la Col·lecció Biblioteca Perenne , volum 22, pàgina 1308 , Manuel Raventós i Domènech hauria elaborat a Sant Sadurní les ampolles de xampany que Moët Chandon no podia produir a França a causa de la Gran Guerra ( amb les fàbriques aturades, el personal mobilitzat al front i les vinyes improductives), les quals s’haurien enviat a Épernay per a la seva distribució i comercialització, amb etiquetes de Moët Chandon. D’altres informacions orals indicaven que Manuel Raventós només havia facilitat vi o ampolles en punta abans del degorjat , i que s’ho va cobrar amb accions de la societat francesa que , anys després, en vendre-se-les, li van permetre obtenir importants plusvàlues. D’això ara faria un segle. Entre la documentació de l’Arxiu Codorníu catalogada fins el 20 de març de 2016 no ha estat possible localitzar un sol document d’aquesta eventual relació entre Codorníu i Moët Chandon que la pogués aclarir. Tal vegada es podria trobar entre la documentació pendent encara d’inventariar. Tampoc les actuals generacions de la família Raventós no recorden haver escoltat mai aquesta història o llegenda. De ben segur que aquesta segona operació ─cas d’haver-se produït realment─ s’hauria realitzat amb la màxima discreció, exigida sobretot per la part francesa. Josep Maria de Sagarra dixit.

Encara que pensant-hi una estona mentre caminava aquest matí, tal vegada caldria orientar la recerca d’aquesta informació sobre la venda de vi cap a l’arxiu de l’empresa Josep Maria Raventós i Blanc, S.A., on és més lògic que s’hi pogués conservar, ja que allí es troba la documentació personal i familiar de Manuel Raventós i Domènech i també la de la seva hisenda agrícola. Caldrà comentar-ho al seu besnét Manuel Raventós i Negra quan ens tornem a veure.

Vides anònimes (algunes més que unes altres)

Algú hauria d’investigar i escriure les biografies de totes les veïnes i els veïns de Sant Sadurní que han exercit de monja, de capellà o de religiós fora del municipi al llarg de la història. Aquest no és un tema que m’atregui particularment (i per això no penso dedicar-m’hi), però crec que seria inèdit i que podria tenir un cert interès. O no, vés a saber ? De moment aquí van unes fotos i uns comentaris per anar fent bullir l’olla.

Al Centre Sant Pere Apòstol de la parròquia de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, el capellà sadurninenc mossèn Serafí Alemany Esteve de cal Serafí ( amb el davantal de feina i amb la brotxa ensabonada a la ma dreta apunt ) va oferir als pobres i indigents del barri un servei d’afaitar que, pel que sembla, va tenir força èxit a la dècada dels quaranta del segle XX . No es pot negar que va ser una iniciativa imaginativa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Al Centre Sant Pere Apòstol de la parròquia de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, el capellà sadurninenc mossèn Serafí Alemany Esteve de cal Serafí ( amb el davantal de feina i amb la brotxa ensabonada a la ma dreta apunt ) va oferir als pobres i indigents del barri un servei d’afaitar que, pel que sembla, va tenir força èxit a la dècada dels quaranta del segle XX . No es pot negar que va ser una iniciativa imaginativa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Joan Alemany Esteve de cal Serafi (1920 – 2008), germà de l’anterior i també capellà, a la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle passat . És un dels tres sadurninencs que a títol individual gaudeix del reconeixement de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1994) . Els altres dos són l’artista Maria Assumpció Raventós Torras i l’empresari del sector del cava Josep Ferrer Sala de Freixenet. N’hi ha algun més que ara no recordi ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Joan Alemany Esteve de cal Serafi (1920 – 2008), germà de l’anterior i també capellà, a la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle passat . És un dels tres sadurninencs que a títol individual gaudeix del reconeixement de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1994) . Els altres dos són l’artista Maria Assumpció Raventós Torras i l’empresari del sector del cava Josep Ferrer Sala de Freixenet. N’hi ha algun més que ara no recordi ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Fragments de metralla de setze i dotze mil·límetres que es van extreure del front del soldat republicà Joan Alemany Esteve, ferit a la Batalla de l’Ebre el 1938. Sembla que abans d’incrustar-se-li van rebotar contra una superfície dura que va reduir la força de l’impacte i només el van tocar d’esquitllada. Gràcies a aquesta giragonsa va salvar la vida. Els dos fragments estan en poder del seu nebot Serafí Cervera Alemany, de cal Serafí, embolcallats en una gasa tacada de sang del dia que se li va fer l’extracció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, REALITZADA PER MARIA ROSA FERRÉ GALIMANY.

Fragments de metralla de setze i dotze mil·límetres que es van extreure del front del soldat republicà Joan Alemany Esteve, ferit a la Batalla de l’Ebre el 1938. Sembla que abans d’incrustar-se-li van rebotar contra una superfície dura que va reduir la força de l’impacte i només el van tocar d’esquitllada. Gràcies a aquesta giragonsa va salvar la vida. Els dos fragments estan en poder del seu nebot Serafí Cervera Alemany, de cal Serafí, embolcallats en una gasa tacada de sang del dia que se li va fer l’extracció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, REALITZADA PER MARIA ROSA FERRÉ GALIMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell de cal Serafí, oncle dels dos anteriors, l’any 1959, que ja s’havia retirat . Va exercir de sacerdot durant la primera meitat del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell de cal Serafí, oncle dels dos anteriors, l’any 1959, que ja s’havia retirat . Va exercir de sacerdot durant la primera meitat del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell dalt d’un camell ( concretament del que va al davant), acompanyat d’un altre religiós i d’un guia local, a l’indret de les piràmides de Gizeh ( Egipte), l’any 1930. Els altres dos personatges són el que guiava els animals i l’aiguader. Viatjava o havia viatjat en pelegrinatge a Terra Santa i va aprofitar per visitar les ja aleshores famoses piràmides. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell dalt d’un camell ( concretament del que va al davant), acompanyat d’un altre religiós i d’un guia local, a l’indret de les piràmides de Gizeh ( Egipte), l’any 1930. Els altres dos personatges són el que guiava els animals i l’aiguader. Viatjava o havia viatjat en pelegrinatge a Terra Santa i va aprofitar per visitar les ja aleshores famoses piràmides. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Josep Maria Casanovas Santacana de cal Fidel de la Plaça Vella, de 24 anys, va ser un dels sis religiosos sadurninencs no residents al municipi que van ser assassinats els primers mesos de la Guerra Civil . En aquest cas la seva mort va esdevenir al cementiri de Les Corts de Barcelona, l’1 de novembre de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

Josep Maria Casanovas Santacana de cal Fidel de la Plaça Vella, de 24 anys, va ser un dels sis religiosos sadurninencs no residents al municipi que van ser assassinats els primers mesos de la Guerra Civil . En aquest cas la seva mort va esdevenir al cementiri de Les Corts de Barcelona, l’1 de novembre de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

Sadurní Raventós Pous de can Codorniu, fill de Josep Raventós Catasús i Mariana Pous, va ser monjo de Montserrat fins el 1835, data en la que va penjar els hàbits i va tornar a casa seva. Va morir el 1877. Segur que al segle XIX i els anteriors algunes veïnes i veïns també havien optat per fer-se religiosos. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ARXIU CODORNÍU.

Sadurní Raventós Pous de can Codorniu, fill de Josep Raventós Catasús i Mariana Pous, va ser monjo de Montserrat fins el 1835, data en la que va penjar els hàbits i va tornar a casa seva. Va morir el 1877. Segur que al segle XIX i els anteriors algunes veïnes i veïns també havien optat per fer-se religiosos. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ARXIU CODORNÍU.

La monja sadurnineca Carme Alemany Esteve de cal Serafí, el 23 de maig de 1959 a Sabadell . Dues germanes seves, Rosa i Montserrat, també es van fer monges i dos germans, Serafí i Joan, capellans. Tots ells eren nebots de mossèn Serafí Alemany Vendrell. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La monja sadurnineca Carme Alemany Esteve de cal Serafí, el 23 de maig de 1959 a Sabadell . Dues germanes seves, Rosa i Montserrat, també es van fer monges i dos germans, Serafí i Joan, capellans. Tots ells eren nebots de mossèn Serafí Alemany Vendrell. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La família Alemany de cal Serafí va ser la que més religiosos va aportar a l’església durant el segle XX. Dels set fills que veiem a la fotografia al voltant dels seus pares (Joan Alemany Vendrell i la seva esposa), tres es van fer monges ( Carme, Rosa i Montserrat) i dos capellans ( Serafí, dret amb sotana i Joan). L’oncle de tots aquests joves, mossèn Serafí Alemany Vendrell, va ser en certa manera el precursor. Aquesta fotografia es va capturar el 1939, just després de la Guerra Civil, en celebració de que tots els membres de la família havien resultat il·lesos. De les cinc noies no acabo de saber qui és qui. Algú les identifica? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La família Alemany de cal Serafí va ser la que més religiosos va aportar a l’església durant el segle XX. Dels set fills que veiem a la fotografia al voltant dels seus pares (Joan Alemany Vendrell i la seva esposa), tres es van fer monges ( Carme, Rosa i Montserrat) i dos capellans ( Serafí, dret amb sotana i Joan). L’oncle de tots aquests joves, mossèn Serafí Alemany Vendrell, va ser en certa manera el precursor. Aquesta fotografia es va capturar el 1939, just després de la Guerra Civil, en celebració de que tots els membres de la família havien resultat il·lesos. De les cinc noies no acabo de saber qui és qui. Algú les identifica? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La història de cada poble i de cada ciutat té un capítol que s’acostuma a ignorar, aquell que hauria d’explicar les peripècies de les veïnes i veïns que havent-hi nascut i viscut van marxar per prosseguir les seves vides en altres territoris. Fa quatre anys vaig publicar un extens reportatge sobre el tema relatiu a veïnes i veïns de Sant Sadurní d’Anoia, que podeu llegir aquí.

L’èxode més copiós i dramàtic es va produir a causa de la Guerra Civil espanyola quan primer van fugir unes desenes de veïns, després van ser mobilitzats 728 joves i homes, i finalment més de 300 sadurninencs van travessar la frontera francesa. Les històries d’aquests darrers exiliats, dels quals molts no van poder tornar, les podreu llegir al meu proper llibre Relats republicans. Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1939. El més notable va ser el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas i Maristany, del qual disposem de la biografia escrita pel seu fill Joan Casanovas Cuberta. Si no voleu esperar l’edició de l’obra Relats republicans, podeu llegir un resum aquí.

Abans i després d’aquest capítol de la nostra història contemporània centenars i centenars de veïnes i veïns van abandonar la seva vila nadiua per provar fortuna; per cercar aventura, felicitat o futur, o per a realitzar-se personalment en altres indrets del món. D’entre aquest grup de migrants hi ha un col·lectiu que té entitat pròpia, el de les religioses i els religiosos sadurninencs que van exercir i exerceixen la seva vocació en llocs i circumstàncies molt variades i dels quals se’n sap ben poca cosa ( amb algunes excepcions) . Segur que he perdut el fil dels darrers trenta anys i que me’n deixaré alguns, però ara mateix recordo a Josep Maria Casanovas Santacana de cal Fidel, Jaume Catasús Botifoll, Antoni Forns Carulla, Pere Tubella Rosell, Constantí Roca Huguet i el seu germà Cristí Roca i Huguet, Serafí Alemany Vendrell de cal Serafí i els seus dos nebots Joan i Serafí Alemany Esteve; Francesc Llopart Romeu de cal Pere Jan ; el missioner Antoni Lésera Banaclochs; Joan Mata Ollé de cal Lincon; Ramon Santacana Feliu, Josep Alemany Castells, Joan Anton Ventura Sala; les tres germanes Rosa, Carme i Montserrat Alemany Esteve de cal Serafí; les dues germanes de cal Montardit, Montserrat i Conxita Santacana Oliver i la seva neboda Elisabet Forns Santacana també de cal Montardit i Rosa Estruch de cal Pau Gravat… Teresa Raventós Fatjó, filla de Manuel Raventós Domènech de can Codorniu i de Montserrat Fatjó Tintorer, va ingressar a principis del segle passat en un convent, però desconec si va acabar fent-se monja.

Els sis primers d’aquesta llista, tots ells residents en altres municipis, van ser assassinats l’estiu de 1936 : Jaume Catasús Botifoll, sacerdot de 61 anys destinat al sanatori de Terrassa, el 25 de juliol de 1936 ; Antoni Forns Carulla, sacerdot de 74 anys i capellà de la parròquia de Sant Joan de Gràcia ( Barcelona),el 30 de juliol de 1936 a l’Arrabassada; Pere Tubella Rosell, religiós de 36 anys que tenia el benefici del Sagrat Cor de la parròquia de Sant Salvador al Vendrell (Baix Penedès), a Tarragona el 8 de setembre de 1936 ; Constantí Roca Huguet, religiós de 41 anys de l’orde de Sant Joan de Déu destinat a Calafell (Baix Penedès), el 30 de juliol de 1936 ; i Cristí Roca i Huguet, religiós de l’orde de Sant Joan de Déu destinat a Carabanchel (Madrid), l’1 de setembre de 1936 a Boadilla del Monte ( Madrid). Finalment, Josep Maria Casanovas Santacana, de 24 anys, l’1 de novembre de 1937 al cementiri de Les Corts de Barcelona. Sobre aquest assassinat podeu llegir unes referències aquí.

De Serafí Alemany Vendrell només tinc una nota que explica que el 1930 va realitzar una peregrinació a Terra Santa i que a l’anada o a la tornada va visitar les tres piràmides d’Egipte (veure dues de les fotos de la capçalera); el seu nebot Serafí Alemany Esteve ( veure una altra de les fotos inicials), un dels capellans més vigilat pels franquistes per les seves activitats catalanistes, va estar molts anys a la parròquia de l’Oratori de Sant Felip Neri i el seu germà Joan va lluitar al bàndol republicà a la batalla de l’Ebre on va ser ferit i es va exiliar uns dies a França al final de la guerra. De 1964 fins el 1998 va ser rector de la parròquia de la Comunitat Eclesial de Sant Ildefons de Barcelona. El 1994 li havien concedit la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Des del 1966 Francesc Llopart Romeu va ser regent i ecònom de la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona fins la seva mort el 1976. Va tenir una projecció destacada dins l’església barcelonina que algú em va explicar en una ocasió, però se m’ha extraviat la nota que vaig escriure aleshores. Antoni Lésera es trobava al continent sud-americà a la dècada dels seixanta. A Joan Mata Ollé li vaig perdre la pista però sé que va passar els darrers dies de la seva vida en una residència de Sant Cugat del Vallès. Tots ells ja són morts. De Ramon Santacana Feliu i Josep Alemany Castells no en sé res de res. Joan Anton Ventura Sala ─tot i no haver nascut a Sant Sadurní sinó a Mollet del Vallès (1943)─ hi visqué part de la seva infància i joventut. D’ell es disposa de més informació : es va traslladar a Vilafranca el 1967 com a diaca i va ser ordenat sacerdot a Sant Sadurní l’any 1968. Va ser un dels fundadors i primer director del setmanari vilafranquí Tothom. El 1975 va ser traslladat a una parròquia de Barcelona i poc temps després va deixar el sacerdoci i va estudiar la carrera de Geografia i Història. Des de l’any 1981 exercí de professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell, on resideix actualment. Les tres germanes Rosa, Carme i Montserrat Alemany Esteve de cal Serafí, les dues germanes Montserrat i Conxita Santacana Oliver de cal Montardit i Teresa Raventós Fatjó de can Codorníu també són mortes i l’Elisabet Forns Santacana i la Rosa Estruch segueixen exercint la seva vocació.

Me’n adono que tots els noms citats corresponen al segle XX. Però, i abans? Només tinc registrada una referència al meu arxiu, la de Sadurní Raventós Pous de can Codorniu que va ser monjo de Montserrat, però que el 1835 va penjar els hàbits i va tornar a casa. Va morir el 1877. És evident que en falten ( em temo molt que m’he descuidat d’algú molt rellevant i em balla pel cap que a la família Mir de can Guineu hi va haver també més d’ una monja i més d’un un capellà; caldria revisar a fons l’arbre genealògic des del 1576), però ho deixo per a qui li vingui de gust i vulgui estirar d’aquest fil. Es va perdre l’oportunitat de fer aquesta recerca amb cara i ulls amb motiu de la redacció i edició el 2006 del llibre Parròquia de Sant Sadurní. 300 anys d’història ( 1705 – 2005) … però malauradament no va ser aquest l’únic dèficit i greuge d’aquesta publicació. El capítol d’aquesta obra Records d’infantesa i joventut escrit precisament per mossèn Joan Alemany Esteve que es publica entre la pàgina 117 i la 123 es podria aprofitar per fornir els primers anys de la seva biografia, en canvi el quadre que s’inclou al final d’aquesta darrera pàgina titulat Altres mossens nascuts a Sant Sadurní és del tot incomplet i injustificable pels oblits ( només se’n relacionen sis i a mi, que no m’hi va res, me’n surten quinze), i masclista en el fons, per no considerar també les dones religioses locals. Confiem que no passin tres cents anys més abans no es faci un treball històric rigorós comme il faut sobre aquest tema.

Fa 50 anys: Franco guanya un referèndum amb el 93’14% de vots afirmatius

Immers com estic ja en la redacció del segon volum de la trilogia Relats sadurninencs ─ el que portarà per títol Relats franquistes, 1939 – 1975─, m’ha tocat redactar un capítol sobre el referèndum que va convocar el 14 de desembre de 1966 el règim del general Franco per a perpetuar-se en el poder, ara farà exactament 50 anys . Que ningú hi busqui tres peus al gat ni cap mena de relació, ni pròxima ni remota, amb la situació actual a Catalunya, ja que no hi ha cap similitud entre aquella circumstància històrica i l’actual, ni es poden establir comparacions, ni compartir valoracions, ni extrapolar resultats. Ha estat simplement una casualitat. Es tracta d’un exercici de recuperació de la memòria històrica que s’ha de tenir en consideració i prou, sense més transcendència. Potser algú pensi que és una mica inoportú , però també ho seria en els propers mesos fins que se celebri l’eventual referèndum unilateral d’independència que ens han promès i també durant els mesos següents, fos quin fons el resultat.

El generalísimo Francisco Franco Bahamonde ( 1892 – 1975) va guanyar el referèndum del 1966 amb el 93’ 14% de vots afirmatius dels sadurninecs majors de 21 anys. El vot també era secret, com ara. Franco va ser un dels dictadors del segle XX que va morir de malaltia, a diferència de Hitler i de Mussolini que van tenir un final violent. També Mao Tse Tung va acabar els seus dies a causa d’una mort natural. Sobre la defunció de Stalin hi ha algunes versions que indiquen que es va tractar d’una mort provocada. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El generalísimo Francisco Franco Bahamonde ( 1892 – 1975) va guanyar el referèndum del 1966 amb el 93’ 14% de vots afirmatius dels sadurninecs majors de 21 anys. El vot també era secret, com ara. Franco va ser un dels dictadors del segle XX que va morir de malaltia, a diferència de Hitler i de Mussolini que van tenir un final violent. També Mao Tse Tung va acabar els seus dies a causa d’una mort natural. Sobre la defunció de Stalin hi ha algunes versions que indiquen que es va tractar d’una mort provocada. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El referèndum convocat pel general Franco el 14 de desembre de 1966 plantejava sí o no a la Ley Orgánica del Estado que significava de fet la institucionalització del règim franquista sorgit d’una Guerra Civil i la continuïtat del dictador al capdavant de la Jefatura del Estado. L’antecedent més immediat era el Referèndum de la llei de successió a la Suprema autoritat de l’Estat celebrat el 6 de juliol de 1947 amb la mateixa finalitat. En aquesta ocasió , dels 2691 electors van anar a votar 2.389 ( el 88’77%) , dels quals el 92’84 % van votar sí, 67 ( el 2’81%) ni i hi van haver 104 (4’35%) vots en blac o nuls.

Els resultats de 1966 ─amb una participació del 90’39 % dels electors ( 3851 persones) ─ van donar el 93’14% de vots afirmatius (3587) i l’1’86% de negatius (72). Cent noranta – dos veïns majors de 21 anys ( el 4’98%) van votar en blanc o els seus vots van ser anul·lats. Tant el 1947 com el 1966 els electors van ser sotmesos a un bombardeig de propaganda a favor del sí , sense opció d’escoltar una sola veu contrària. Tot i així, el vot era secret.

Ves per on, exactament deu anys després, el 15 de desembre de 1976, en el referèndum per a la Reforma política que significaria de fet l’enterrament del franquisme, el 83’33% dels sadurninecs (4306 persones) van participar-hi , amb un 93’77% de vots afirmatius ( 4038) . En les tres ocasions el sí es va situar a l’entorn del 93%, tant si es tractava de perpetuar Franco en el poder ( 1947 i 1966) , com d’acabar amb el règim franquista (1976) .

¿ És que tothom era franquista el 1947 i el 1966 i tothom havia esdevingut demòcrata el 1976? Ni una cosa ni l’altra, però si que una gran majoria de la població adulta no volia ficar-se amb problemes i combregava amb pragmatisme amb el que se’ls oferia des dels poders de l’Estat. Una de les grans diferències entre els referèndums de 1947 i 1966 i el de 1976 era que en les dues primeres oportunitats imperava la pressió i la coacció del règim i en la darrera, mort el dictador, ja s’albirava la llibertat. Però no ens enganyem, ni a Sant Sadurní ni a Catalunya, ni a Espanya el poble senzill va estar a l’alçada de les circumstàncies quan calia oposar-se al franquisme i restaurar la democràcia. Els relats èpics que ara s’expliquen intentant demostrar que els ciutadans es van guanyar a pols la llibertat no s’ajusten a la realitat i no suporten la lupa despiatada de la història.

Del 22 de gener de 1939 fins a mitjans la dècada dels seixanta va imperar el pànic per la repressió que el règim havia orquestrat, però el 1966 la submissió al franquisme era motivada per una barreja de por, covardia, interès, prudència i indiferència. Només una minoria es va comprometre de debò en la transició de la dictadura a la democràcia per assolir les més altes fites de llibertat. A Sant Sadurní, estirant el fil al màxim, podríem arribar a una cinquantena de persones…tirant llarg. En una població d’entre els 5268 habitants de l’any 1960 i els 7071 del 1970, una mica més de l’1% de la població es podia considerar compromesa. Filant més prim hauríem de matisar la xifra ja que el nivell de compromís no era ben be el mateix… però deixem-ho a l’entorn de l’1%.

L’oposició al règim a la Vila era irrellevant i les úniques manifestacions populars que mantenien viu el sentiment catalanista eren parlar el català en família , al carrer i a l’església ( però no a l’escola, ni tampoc aprendre a escriure’l); batejar el fill amb el nom de Jordi ( o a la filla amb el de Montserrat), fer cagar el tió per Nadal (i altres divertiments tradicionals similars) , anar de romeria a Montserrat ( com qui anava a Fàtima o a Lourdes) , ballar sardanes ( amb orgull i amb el cap ben alt , com manen els cànons !) , ser soci del Barça ( mai de l’Espanyol) , està subscrit a Serra d’Or ( només hi havia un parell de veïns que ho estaven a la publicació democratacristiana Cuadernos para el Diàlogo, i gairebé ningú llegia periòdicament la publicació Horizonte Español del Partido Comunista de España ) , portar penjada al coll una medalla de la Moreneta ( o de Sant Jordi) , i menjar sovint botifarra amb mongetes ( o pa amb tomàquet) . Tot molt prosaic i nostrat, però del tot insuficient per fer pessigolles a la dictadura, com es va fer evident amb el 93’14 % de suport al dictador que fet i fer encara va durar 9 anys més. Els sindicats oficials ─el de les fàbriques i el del camp─ resultaven inútils a l’hora de defensar els interessos dels treballadors i dels pagesos… i idíl·lics per als empresaris xampanyistes i per als propietaris agrícoles.

Quinze guerres particulars

80è aniversari de l’inici de la Guerra Civil. Els anys més convulsos de la història local, als fronts, a la rereguarda,  a l’exili i a la Segona Guerra Mundial, a través dels diaris personals i les memòries  de catorze veïns i una veïna, autòctons i ocasionals.

Cliqueu aquí i podreu llegir l'article publicat enguany en el programa de Fires de Sant Sadurní d'Anoia.

Cliqueu aquí i podreu llegir l’article publicat enguany en el programa de Fires de Sant Sadurní d’Anoia.

L’enigma d’un amulet sadurninenc

Parlar d’arqueologia de la Prehistòria, de l’Antiguitat , de l’Edat Mitjana o de la primera etapa de l’Edat Moderna de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) és gairebé una fabulació, perquè de restes d’aquelles èpoques n’hi ha ben poques i les peces  arqueològiques que es conserven  procedents d’excavacions  o de localitzacions es troben disperses en diferents museus i cases particulars, com al Vinseum de Vilafranca ( on hi ha dipositada  per cert la premsa de raïm que forma part de l’escut municipal de la vila),  al del Centre Excursionista de Catalunya, en un immoble penedesenc propietat de Josep Maria Rossell Mir, besnét de Marc Mir Capella de can Guineu, així com en algunes cases pairals de les famílies tradicionals del municipi i de la comarca.

D’altres,  que  haurien estat localitzades o catalogades a finals del segle XIX  i principis del XX per Antoni Mir  Capella ─i que s’exhibien al seu Museu Boet de Sant Sadurní─, van desaparèixer  d’allí amb motiu de la Guerra Civil (1936 – 1939) i de moltes d’elles no se’n ha sabut res més.

Abans d’Antoni Mir, ¿va haver-hi algú que es vagi ocupar de preservar les restes arqueològiques de les diferents etapes històriques que  es van anar succeint en aquell racó de món? Probablement sí, encara que no en tinguem constància explícita, i el  que sembla més versemblant és que quan Antoni Mir va decidir obrir el seu museu, aquelles persones o famílies que disposaven de peces escadusseres que havien localitzat en terres sadurninenques  o subiratenques al llarg dels segles els hi  vagin lliurar a ell per bastir el seu projecte. Aquest podria ser el cas de les que es van trobar al Pujol d’en Figueres, a prop del castell de Subirats, i de les quals se’n tenen referències bastant precises.

Aquesta pregunta que em feia unes línies més amunt ja me la vaig plantejar el 1989, quan amb motiu d’unes obres de urbanització de la plaça de Monistrol d’Anoia es va desenterrar una necròpolis romana del segle II  o III dC amb esquelets ben conservats dins tombes  cobertes per lloses funeràries, ceràmica, monedes, agulles d’os, fragments de peces de marbre i vidre i un didal. En aquella plaça hi havíem jugat la mainada;  els veïns s’hi  proveïen d’aigua potable en una font, hi batien el blat i hi bastien els pallers; els capellans hi celebraven  les processons… i amb motiu de la Festa Major s’hi instal·lava un envelat on hi ballaven els  residents i els convidats. Mai ningú no es podia imaginar que allí sota s’hi trobaven les arrels romanes del municipi ! O potser sí, però no se li devia donar cap importància, o tal vegada l’indret  de Monistrol va quedar despoblat durant dècades o segles i els que van venir després no es van adonar del què hi havia al subsòl, o vés a saber què va esdevenir.  En qualssevol cas, no va ser fins les darreries del segle XIX que a Sant Sadurní es va desvetllar simultàniament l’interès per la geologia, per l’arqueologia, per l’espeleologia, per la geografia  i per la botànica;  i tot de la mà d’Antoni Mir Capella (Sant Sadurní, 1860 – 1936) de can Guineu que va comptar amb la col·laboració dels millors científics catalans de l’època, com el clergue Norbert Font i Sagué, emparentat amb una família sadurninenca.

La figura d’aquell personatge va quedar eclipsada pel seu germà gran, Marc Mir Capella (Sant Sadurní, 1851 – 1903) , quan  a partir de 1887 aquest va assumir un paper molt destacat en l’epopeia de replantar les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera. Malauradament, no es disposa de cap biografia del personatge ni tant sols existeix un trist inventari de tot el que va aconseguir reunir en aquell museu particular del carrer de l’Església: fòssils de tota mena,  destrals neolítiques (pedres de llamp), ceràmica, rajoles medievals decorades, pots d’apotecari,  peces escultòriques de caràcter religiós, pintures, postals, fotografies, llibres i documents antics, una col·lecció de panoràmiques  de Sant Sadurní  dibuixades i pintades pel seu pare, Jaume Mir Molins,  un plec de fitxes d’espeleologia corresponents a coves i avencs de les comarques del Penedès i de l’Anoia, segells, monedes, claus de pany, balances romanes,  fragments arquitectònics amb escultures  i piques de pedra,   eines del camp, mobles, baguls i caixes de núvia, creus de pedra i de metall procedents de les tombes de l’antic fossar municipal adossat al temple parroquial,… Al finalitzar la Guerra Civil s’hauria pogut intentar recuperar el seu llegat, però Antoni Mir, l’oncle  Tonet,  havia mort el 1936 i ningú de la seva família o autoritat municipal no s’hi va implicar. Els prohoms d’aquell franquisme incipient, a més de feixistes, eren uns ignorants, i tot aquell  fons  del Museu Boet que el juliol de 1936 havia estat preservat pels regidors republicans, concretament, entre d’altres,  per Daniel Forns Torelló, com ell personalment em va explicar, a partir del 22 de gener de 1939  es va dispersar, malmetre o, senzillament,  destruir. (A les il·lustracions que  es reprodueixen veiem   en primer lloc Antoni Mir Capella en una de les sales del seu Museu Boet del carrer de l’Església de Sant Sadurní, els darrers anys del segle XIX.  A la segona s’identifica Antoni Mir Capella i seu nebot Berenguer Mir Comas en una altra de les sales del museu. A la tercera, darrera la mateixa taula del Museu Boet, tres personatges que ara com ara ha estat impossible d’identificar; i  a la quarta,  una altra perspectiva de l’interior del museu).

El misteriós amulet sadurninenc

D’aquesta peça arqueològica  sadurninenca  no n’havia sentit  a parlar mai i  en sabem ben poca cosa, tret que  a finals de 1897 a can Guineu   de Sant Sadurní van lliurar una reproducció en guix  de la mateixa al científic barceloní Norbert Font i Sagué,  per tal que se’n fes un diagnòstic per determinar la seva antiguitat. L’amulet  de pedra en qüestió s’hauria localitzat a quatre metres de profunditat en uns terrenys d’al·luvió en una data i en una finca indeterminada, propietat de Marc Mir Capella de can Guineu.

Per tant,  sabem del cert : 1) que va ser ell (o  el seu germà Antoni Mir Capella)   el qui va fer  la còpia de guix (no només en va fer una, sinó varies, que es  van enviar a diferents arqueòlegs), i qui la va lliurar a Font i Sagué; 2) que el penjoll original va restar a Sant Sadurní, molt probablement  al Museu Boet;   3) que  alguns arqueòlegs  nacionals i internacionals que havien rebut còpies en guix van trametre els seus  corresponents dictàmens per escrit,  i 4) que  la còpia de guix enviada  el 1897, concretament  a Norbert Font i Sagué,  no s’ha pogut localitzar enlloc, però, sortosament, se’n conserven uns dibuixos realitzats, molt probablement, pel propi Font i Sagué. (A les imatges veiem  els  dos dibuixos de l’amulet i una recreació virtual feta sobre un disc de  pedra per Pere Cantons)

Per completar el relat sobre l’estat de la qüestió afegim que el penjoll original es podria haver extraviat a partir de 1936 o de 1939  ─quan es va desmantellar el Museu Boet─, i que els descendents de la família Mir de can Guineu no recorden haver-lo vist mai, ni tampoc alguna reproducció en guix.

       Una vegada més  sentim frustració,  que com una mena de plaga bíblica s’abat cíclicament sobre Sant Sadurní: desapareixen el Museu Boet, els gegants de mossèn Ramonet, la documentació municipal anterior a 1822, la placa de bronze de la plaça republicana de Pau Casals, les medalles que els alcaldes i els regidors  de finals del XIX portaven penjades al coll, els llibres d’actes del Comitè de Milícies Antifeixistes i els de la Falange franquista, les creus de terme seculars, les restes dels soldats francesos morts al Serral de la Rigola el 7 d’agost de 1813  que van ser localitzades i enterrades altra vegada després de la Guerra Civil… i així, inexorablement, la nostra història es va empobrint de mica en mica.

Tornant al penjoll sadurninenc, es transcriuen tot seguit set dictàmens realitzats el 1897 per diferents arqueòlegs anònims (a excepció del número 7, que va  remetre  l’arqueòleg Manuel de Berlanga el qual, prèviament, havia consultat al cèlebre arqueòleg alemany Ernst Willibald Emil Hübner).

1. Monsiéur, je vous remércie d’avoir bien voulu m’envoyer l’em­premte en platre de la curieux pétite piérre trouvée à Barcelone. Je ne puis malheureusement pas vous éclairer sur l’origine et la signification de ce monument. L’absence de toute inscription ne permet guére d’emetre de conjectures. Je doute pourtant, qu’it soit chrétien; il n’en sèrait, du reste, que plus interéssant […]”

2. “Cher Monsiéur: la piérre gravée dont on vous a envoyé de Barcelone un moulage en platre, et au sujet de la quelle vous me faites l’honneur de me consulter, est certainement moderne. Sur l’ une des faces on voit un ange coiffé d’unne couronne impériale fermée, dont la forme ne saurait étre antérieure au XVIè  siécle. Sur l’autre face, un personnage me parait lutter contre un oiseau (aigle?). Le travail est tres barbare et en dehors de la couronne que je viens de caracteriser, rien dans ce monument ne permet, mirant moi, d’ en preciser l’ époque. Les signes gravés sur le bord sont, si j’en juge d’aprés le moulage, une addition postérieure. D’aucuns paraisent étre des chiffres, d’autres des lettres latines on hebraiques; on y voit […] et la trinquete -§-, peutt étre méme l’ S barré si fréquemment employé au XVIè siecle. Tont cela me parait autoriser à conclure que nous avons là une piérre magique ou cabalistique comme ii en circulait tant an XVIè  siécle et que les magiciens et sorciers de lo cour de Cathérine de Médicis avaient beaucoup contribué á méttre á la mode en France[…].

3. «Muito agradeço a V. la honra que me conceden consultandome sobre o objecto de que me mandou a reproducçào. Nào ha dúvida na sua authenticidade? Amuleto nào me parece que seja; parece-me porém un objecto byzantino. Todavia digo isto a V. com toda a reserva[…]”.

4 “[…] il me sémble pouvoir affirmer que vons ne vous trompez pas.

 C’est bien une amulette chrétienne. Je le crois d’époque assez récente.  L’ange de l’une des faces porte une couronne qui rapelle de tres pres à mon avis, les couronnes que portent en Spagne les viérges miraculeu­ses. Je ne connais pas assez le christianisme pour expliquer les symboles de l’ homme et de oiseau ni de ange portant une étoile […].”

5.  “[…] La epoca exacta à que pertany l’objecte trobat à St. Sadurní, jo tampoch puch dirli. Es mes, tampoch m’ atreviria à assegurar de cert lo qué es y lo qué representa. Per més que les representacions figura­des tenen ayre antich y quelcom d’oriental, no crech que la pedra pu­ga atribuhirse a la edat antiga. En les lletres y signes grabats, n’ hi ha algunes que no corresponen à cap abecedari antich conegut, y que’m sembla haver vist altres vegades com a representacions de signes del zodíach: procuraré recordar a hont y comprobarho, y si trobo alguna cosa ja li escriuré.

Opino que pot ser una especie de amulet màgich, dels molt usats en los últims temps de la edat antiga y durant los primers sigles de la edat mitjana, contenint representacions y signes misteriosos als que atri­buihen determinades virtuts. En una paraula, que es tina pedra de les anomenades abraxas, si be aquestes per lo general eren pedres fines[…].

6.“ […] Dicha piedra es en efecto cristiana, un amuleto; pero de los cristianes gnósticos, cuya heregía introdujo en las Galias primero y luego en España un tal Mano, discípulo de Basílides (S. II). Es una piedra gnóstica de las Ilamadas Abraxas, con leyendas confusas, como muchas otras de estas piedras aue las tienen en caractéres griegos, fenicios, hebreos y latinos (de todo esto participan) y no dicen nada. Lleva por eI anverso el gallo (símbolo de Jesucristo) al que parece adorar una figura que debe ser un gnóstico. Por el reverso lleva un angel con la estrella simbolo del sol. Es objeto estimable, pero de poco valor. Se lo dà científico el haber sido descubierto en España[…]”.

7. “[…] Los relieves son muy bajos pero parecen antiguos, no encontrando ninguna señal cristiana en ellos, ni acierto qué pueda significar la figura alada con corona y astro, y la otra desnuda con la mano derecha alzada y un roseton al lado de la cabeza, tal vez una campanilla: debajo en el mismo lado un cisne, una aguila ó un ave cualquiera. Me recuerda ciertos plomos ibéricos que he visto. Las letras grabadas en un lado parecen antiguas, las otras modernas, estas no las entiendo, y las otras, aunque pudiera interpertrarse ó mejor leerse VIVas denariï septuaginta septem no se alcanza comprender lo que quieran significar”.

Norbert  Font i Sagué, a la vista d’aquests  set informes tan dispars va concloure:

“[…]Devant d’opinions diferentes pertanyents a  arqueólechs de regoneguda competencia, un home es queda confós y no s’ atreveix á decidirse ni per la una, ni per la altra. Les cartes  2 y 5 convenen en que’s  tracta d’un amulet mágich, y á  primera vista sembla aquesta la opinió mes encertada, De bon principi jo vaig creurer que era una pedra cristiana, un amulet que deuría anar encastat en un anell de metall, com ho denotan les dues depressions que’s veuhen abdós costats del gall y del home nú, y ‘l  foradet que hi ha sobre’l cap de aquest. Crech que ‘s tracta de una pedra cristiana per los detalls de l‘ angel ab las estrellas a la mà,  tan usat en los monuments cristians de totes les époques, y les creus que por ten sobre ‘l cap tan l‘home com lo gall;  ademés, los caràc­ters de la part superior del angel tenen molta semblança ab l’anagrama gótich de Cristo; s’ hi veu la I gótica, la H gó­tica surmontada per la creu, y la S tancada, que corresponen exactament a  Jesús; aquesta fou ma primera impresió de la qual no m’he pogut desfer encara, per més que no haja sapi­gut interpretar l‘ altre mot. Y per altra part no soch sol, com havem vist ab les cartes, en defensar semblant opinió.

La factura general ab tot y ser molt bárbara no dexa d’esser artística en alguns detalls, especialment en la espressió de les cares; denotant per çó un art ó un artista rudimentari. Encara que alguns detalls semblen bizantins, no crech que realment ho sien, sino que son deguts á la poca habilitat del grabador”.

    Això és  el que hi ha,  i  com es diu col·loquialment, hi ha  de tot i per  a tots els gustos.  Han passat  cent quinze anys des que es van emetre aquests dictàmens i la ciència arqueològica ha avançat molt des d’aleshores  i tal vegada hi hagi algun arqueòleg lector d’aquest blog que  hi pugui fer una aportació interessant.  (La vuitena fotografia correspon a l’excursió que Norbert Font i Sagué va fer a l’Avenc d’en Roca de l’Ordal (Vallirana) , el 4 de setembre de 1907, en la qual el veiem a ell agafat al coll de l’animal que hi va transportar les cordes i les escales, mentre Antoni Mir  Capella està just darrera seu i Pere Mir  Ràfols ( l’hereu de Marc Mir Capella) , amb un salacot blanc,  està assegut a l’entrada de l’avenc amb un bastó a la ma dreta ( l’únic que no va fer cas al fotògraf  J.M. Có de Triola quan va recomanar  en aquella ocasió que s’estiguessin quiets  per fer el retrat va ser l’animal de càrrega, i per això es veu borrós a la imatge).

      La novena és una col·lecció de  nou destrals neolítiques (pedres de  llamp) que  Antoni Mir Capella va localitzar a Font-rubí  (concretament a Santa Maria de Bellver i al Mas Costós) , que  les exhibia al seu museu i que encara es conserven penjades en una paret d’una masia de Subirats propietat de Josep Maria Rossell Mir. Precisament, l’abril de 1901  Antoni Mir Capella va regalar  una pedra de llamp  al científic  Norbert Font i Sagué per al museu de Centre Excursionista de Catalunya.

      I finalment, la desena, una altra rampoina del Museu Boet que encara es  conserva. Es tracta d’un fragment metàl·lic de la bomba anarquista que es va llençar durant la processó del Corpus de l’any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona, on van morir vuit persones  ( al text manuscrit  a la cartolina sobre la que està cosit el fragment de la bomba s’indica erròniament carrer Canvis Vells)  , que es va clavar a la porta de l’establiment ubicat al número 1 d’aquest carrer i que el sombrerer Josep Ramogosa devia regalar a Antoni Mir Capella. Actualment el conserva el doctor Ramon Rossell Mir. IMATGES DEL FONS DE L’AUTOR )

Marc Mir Capella i l’agulla de Cleopatra

Malauradament, no es disposa de gaire documentació personal i  familiar sobre la vida i l’obra de  Marc Mir Capella (Sant Sadurní d’Anoia, 1851 – 1903). Aquest propietari agrícola sadurninenc  de la casa pairal de can Guineu es va significar  a partir de 1887 quan va encapçalar la replantació èpica amb ceps americans de les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera.

L’explicació d’aquest dèficit ens obliga a remuntar-nos als segles XIX i XX. Al llarg de la història més recent hi ha hagut diversos moments en què l’arxiu de la casa pairal de can Guineu  hauria pogut sofrir pèrdues irreparables. Quan el juliol de 1936 s’hi instal·là  la Federació Anarquista Ibèrica (FAI)  i el Comitè de Milícies Antifeixistes  locals, quan mesos després aquesta casa pairal es va convertir en residència de refugiats republicans que havien arribat a  la Vila procedents de zones en guerra en d’altres indrets de l’Estat, quan les nits del  20 al 21  de gener de 1939  i la següent alguns soldats republicans en retirada s’hi van allotjar,  i quan  l’any 2000 es va buidar l’immoble  precipitadament després de la mort de Maria Teresa Mir   Vidal   ─la darrera representant de la nissaga Mir─,   podrien haver desaparegut o extraviat fotografies,  llibres i documents interessants, conscient o  inconscientment. Un besnét de Marc Mir Capella (MMC d’ara en endavant), Pere Ignasi Fages de Climent  Mir ( fill del poeta Carles Fages de Climent i d’una de les tres nétes sadurninenques de MMC, Ramona Mir Ràfols) , em va comentar en una ocasió que quan la família va retornar a can Guineu després de la Guerra Civil es van trobar amb totes les calaixeres, taules, canteranos  i armaris  sense els corresponents calaixos, els quals els refugiats havien cremat per escalfar-se durant aquells hiverns. Vés a saber què se’n fa del que contenien.

D’altra documentació imprescindible per conèixer en precisió els negocis de la família Mir, com  els llibres de comptabilitat del Molí de l’Aixertell,  del Molí Guineu i del Molí del Racó, van romandre allí quan es va procedir a llogar-los primer i a vendre’ls després,   i  ja no els van recuperar perquè ningú no se’n va preocupar. Tampoc es van salvar acabada la Guerra Civil molts documents  d’Antoni Mir i Capella de can Guineu que es conservaven al Museu Boet del carrer de l’Església.

Durant el segle XIX no hi ha constància  explícita que ni durant la Guerra del Francès ni en cap de les tres guerres carlines successives s’hagués saquejat o  ocupat can Guineu, però no seria d’estranyar que en alguna d’aquestes quatre ocasions la casa pairal hagués sofert alguna expoliació.

Encara hi podria haver una altra  explicació a tanta dissort. Fa uns deu anys vaig accedir al soterrani d’un immoble modernista ubicat en un dels carrers més cèntrics  del Vendrell, propietat aleshores de l’esposa de Raül Maria Mir  Ragué ( fill de Raül Maria Mir i Comas, nét de Rafael Mir i Deàs i besnét de Magí Mir Molins) on s’havien traslladat els arxius de cal Magí Guineu del número 10 del  Raval de Sant Sadurní. Aquest immoble va ser construït pel notari Magí Mir  Molins ( germà de Jaume Mir Molins i , per tant, oncle de MMC) a mitjans del segle XIX i el seu besnét se’l va vendre  a la dècada dels setanta del segle passat. Allí al Vendrell s’hi amuntegaven,  en unes condicions deplorables,  llibres, fotografies  i documents de can Guineu ─barrejats amb materials editorials de les revistes Resumen de Agricultura i El Cultivador Moderno─ els quals, molt probablement, van ser  traspassats  pels successors  de  MMC a Rafael Mir i Deàs  després de la mort  del seu oncle.

Alguns dels documents disponibles  sobre MMC  han aparegut  de forma sorprenent en poder  de particulars que en principi no els haurien de tenir si no fos perquè en algun moment,  i qui sap per quin motiu i en quines circumstàncies,  van arribar a les seves mans. En alguns casos sembla fàcil trobar-hi una explicació versemblant, però en d’altres  o be cal  recórrer a hipòtesis temeràries  o, simplement,  no s’hi troba cap mena de relació,  ni pròxima ni remota. I encara sort que s’hagin salvat !

El gruix de documentació de can Guineu es troba actualment sota el control de Josep Maria Rossell Mir que la conserva en condicions  adequades a la seva masia d’El Rebato (Subirats),

El resultat de tot plegat no  és gaire engrescador. Per això quan es localitza i s’analitza un document com el que ara comentarem sembla talment com si se’ns obrís una finestra al passat i recuperéssim una part de la història.

El  diari del viatge  de Marc Mir a Terra Santa

L’original del diari manuscrit  que MMC va redactar durant el seu viatge a Terra Santa fa  més de deu o quinze anys que va desaparèixer de can Guineu, però se sap qui el té. Estic intentant que el cedeixin per lliurar-lo immediatament a l’arxiu  familiar o a l’arxiu municipal, però ara com ara totes les gestions han resultat infructuoses. Per garantir que en un futur es pugui resoldre positivament  aquesta cessió, considero prudent no divulgar el nom de la persona que el conserva, ja que podria qüestionar-se com és que el té en el seu poder i aleshores es podria complicar encara més el seu eventual retorn. Tot i així no s’hauria de descartar  del tot que la persona que se’l va emportar de can Guineu, ara  ja difunta, o li haguessin regalat o  l’hagués rescatat en algun moment  per evitar la seva destrucció. Si hagués esdevingut així, li hauríem d’estar eternament agraïts… si és que encara es conserva.

Es disposa d’un joc de fotocòpies del diari  que conserva una  besnéta de MMC, Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix ( Gelida),  el qual s’inicia al port de Barcelona un 20 de novembre  de no s’indica ben bé  de qui any. Aquesta era una incògnita fins el dia d’avui que sortosament hem pogut aclarir ( no figurava en lloc, ni al diari del viatge, ni a la biografia que va escriure el seu fill Pere Mir Ràfols el 1909 ─en la qual ni cita el viatge a Terra Santa─, ni en d’altres articles i reportatges històrics posteriors sobre el personatge). El periple d’aquell viatge en vaixell de vapor ens porta a Roma (24 de novembre), Nàpols (27 de novembre), Alexandria (6 de desembre), Jaifa (10 de desembre) , Jerusalem (13 de desembre) , Jericó (16 de desembre) i Betlem (18 de desembre). A partir del 19 de desembre ja no hi va anotar res més i no sabem si MMC va romandre a Betlem  fins la nit de Nadal i  quan va iniciar el viatge de tornada. Es tracte, simplement, d’una ressenya turística, sense comentaris o reflexions que ens permetin endevinar com li va afectar aquella peregrinació l’ànim o  l’ànima de MMC. Per tant, amb aquest diari disposem del relat d’un mes de la vida de MMC. Però ens calia intentar aclarir l’any, ja que  en qualssevol biografia, aquesta és una data rellevant.

L’obelisc de Cleopatra al port d’Alexandria

Què hi té a veure  el viatge de MMC  a Terra Santa amb l’obelisc de Cleopatra? ¿Com els podem relacionar,  si aquesta peça arqueològica va ser construïda per Tutmosis III el 1450 adC a Heliopolis (Egipte) , i MMC va  néixer tres mil tres cents dos anys després a Sant Sadurní? Els obeliscs o les agulles de Cleopatra eren dues columnes gairebé idèntiques que encara es conserven, una al Central Park de Nova York i l’altre a l’Embankment de Westminster,  al Tàmesi a Londres. La història és molt coneguda: les agulles van ser traslladades a Alexandria  l’any 12  aC  per Cèsar August i es van instal·lar allí al palau de Cleopatra, la darrera reina d’Egipte.

El 1869, en el moment més gloriós de la dinastia fundada per Muhammad Ali, el governador sobirà Khedive Ismail d’Egipte va regalar un dels dos obeliscs  als Estats Units en agraïment per la seva contribució a la construcció del canal de Suez ( l’altre ja l’havia cedit el 1819 al Regne Unit el mateix Muhammad Ali, en commemoració de les victòries de Lord Nelson a la batalla del Nil i de sir Ralph Abercromby a la batalla d’ Alexandria, esdevingudes ambdues el 1801). Com és sabut, el canal havia estat construït per Lesseps i a la inauguració hi faltava, significativament, la reina Victòria d’Anglaterra. Sis anys més tard, el 1875, desbordat per la crisi financera, Khedive Ismail va vendre les seves accions del canal a Anglaterra, per un plat de llenties. Era el començament del protectorat britànic sobre Egipte, que  seguia sent de manera oficial una província de l’imperi turc. El 1879 Khedive Ismail va ser obligat a abdicar i va ser succeït pel seu fill Teufik, un home de caràcter molt dèbil.

El 22 de gener de 1881 es va inaugurar el nou emplaçament  d’un dels obeliscs de Cleopatra, al Central Park de Nova York. Per tant, entre 1869 i 1881 l’obelisc  hauria viatjat per mar d’Alexandria  als Estat Units.

      Curiosament,  al diari de MMC hi ha una breu referència a l’obelisc de Cleopatra que m’havia passat desapercebuda i que  ara ens ha permès  de retruc determinar l’any en què va fer el seu viatge a Terra Santa. El dia 10 de desembre MMC hi escriu des del port d’Alexandria, aleshores sota protectorat britànic“ Vejem la columna de Cleopatra que s’emporten als Estats Units”. El temps de verb d’aquesta frase d’onze paraules, en present, ens permet precisar que l’obelisc en qüestió estava en la fase inicial del seu viatge. A partir d’aquesta informació ha estat molt fàcil comprovar que va ser  precisament l’any 1879 quan MMC la va veure, mentre la carregaven al vaixell que la va traslladar a Nova York, on va arribar el 20 de juliol de l’any següent. L’obelisc  de granit vermell extret de les pedreres d’Assuan amb jeroglífics esculpits tenia una alçada de 21’5 metres i  pesava 180 tones.

Més difícil i divertit ha resultat trobar imatges fotogràfiques de l’obelisc al port d’Alexandria a finals de 1879. En la que es reprodueix, adquirida a Encore–editions.com, veiem l’obelisc  en posició horitzontal i l’estructura de fusta  que s’hi va bastir per facilitar la càrrega al vaixell. I tot plegat coronat, vés per on,  per l’omnipresent  bandera nord-americana, la mateixa que va admirar  el sadurninenc MMC el 10 de desembre de 1879. Per entaforar-lo dins el vaixell Dessoug van obrir un forat  a  babord  de la proa, el van introduir horitzontalment i  després van segellar l’obertura per fer la travessa del Mediterrani i l’Atlàntic. En arribar a NYC van fer l’operació inversa.

Algú podria pensar que això no té cap rellevància, que què més dona un any que un altre, però sí que té la seva importància. Ara podem afirmar, per exemple, que MMC no va viatjar en aquella ocasió amb la seva esposa,  Antònia   Ràfols Fontanals, ja que precisament aquell 19 de novembre de 1879, la vigília d’embarcar-se ell cap a Terra Santa,  va néixer a Sant Sadurní  el seu fill Jaume Mir Ràfols, el qual, malauradament,  va morir el 2 de febrer de 1892. I també podem elucubrar i pensar  que no es devia assabentar d’immediat de l’atemptat  del forner anarquista Francisco Otero contra el rei Alfons XII i la seva segona esposa María Cristina de Habsburg-Lorena (Doña virtudes) , esdevingut  a Madrid el 30 de desembre, quan probablement  MMC es trobava dalt del vaixell de tornada a Barcelona.  A un monàrquic convençut com ell, aquella notícia el devia trasbalsar.

MMC tenia aleshores 27 anys i encara no s’havia significat en cap dels aspectes que van determinar després la seva vida. El 1879 l’alcalde de Sant Sadurní era Joan Casanovas Prats de cal Milà  de la Roca, que residia a la plaça Nova, al qual va substituir el propi MMC el 1881. (En la primera de les fotografies que es reprodueixen veiem MMC amb al seva esposa Antònia Ràfols Fontanals i el seu fill gran Pere Mir Ràfols, probablement a l’estiu de 1880, quan ja feia uns mesos que  hauria tornat del  viatge a Terra Santa, a la seva finca de  la platja de Creixell. L’immoble que s’hi veu a la platja, convenientment restaurat fa un any per Josep Maria Rosell Mir,  segueix al mateix lloc. A les dues darreres imatges, l’agulla  de Cleopatra  que MMC va veure al port d’Alexandria el 10 de desembre de 1879 al seu emplaçament actual al Central Park de Nova York; i una comparativa de l’estat de conservació de l’agulla de Central Park que  després de 131 anys a Manhattan s’ha deteriorat més que en els tres mil tres cents trenta un anys anteriors).

Un dels llibres que em va obrir els ulls fa cinquanta anys

Horizonte español era una publicació periòdica de l’editorial Ruedo Ibérico, vinculada al Partido Comunista de España (PCE), i per extensió al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que es distribuïa clandestinament durant el franquisme. Aquest exemplar en concret, imprès a Itàlia, me’l va regalar a finals de 1966 ( fa mig segle !) el sadurninenc exiliat des del 1939, Pere Esteve i Llopart, quan, procedent de Veneçuela, ja s’havia establert a la Rue de Mimosas, 7 de la ciutat de Perpinyà (Departament de Llenguadoc – Pirineus), capital del Rosselló.

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

Qui més qui menys té un bon record dels llibres que més el van influir a la seva adolescència i joventut … i també un mal record dels més nefastos. Per citar-ne només un dels que no convé recordar, perquè va fer més mal que bé a tota una generació, El diari de Daniel, una obra del capellà francès Michel Quoist (1921 – 1997) que sortosament no ha deixat rastre a la literatura universal, però que en el seu moment, a la dècada dels seixanta del segle passat, va esdevenir un best-seller. El vicari de la parròquia de Sant Sadurní s’encarregava de fer circular nombrosos exemplars entre els nois , mentre amb l’altre ma repartia a les noies El diari d’Anna Maria, una altra perla de la mateixa poca categoria i del mateix malaurat autor. Quina entabanada! Quina manera més barroera d’engalipar el jovent sobre l’amor i la sexualitat! Sort que la influència es va limitar als qui freqüentàvem la Llar i les catequesis de torn, que érem una minoria. A mi en particular em va amargar la festa… i d’aquí plora la criatura.

En contrapunt , pocs anys després un amic em va regalar Horizonte español 1966, una publicació clandestina del Partido Comunista de España (PCE)… el dimoni amb cua i banyes. Als anys seixanta el règim franquista es trobava en la seva plenitud. Concretament el 1964 havia commemorat els 25 años de paz, una celebració que a tots els pobles i ciutats de l’Estat va servir per aglutinar els addictes al règim i per acollonir encara més els contraris. A Sant Sadurní no es movia ni una fulla… a excepció d’algunes activitats clandestines que, ves per on, se celebraven a la Llar parroquial sota la protecció del rector i del vicari de torn. Aquest seria el contrapunt a allò que s’explicava en el paràgraf anterior : d’una banda reaccionaris amb la sexualitat i d’una altra progressistes i compromesos amb l’oposició al règim franquista. Devia ser llavors quan, per explicar un exemple entre d’altres , mossèn Lluís Maria Vidal i mossèn Salvador Sallent van acollir d’amagat a la rectoria durant una bona temporada a Alfonso Carlos Comín Ros (1933 – 1980) , el pare de l’actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya , un enginyer , periodista, polític i intel·lectual afiliat al PSUC que era perseguit per la policia política del franquisme.

L’índex d’aquest segon volum reunia articles i ponències sobre ideologies, lluites obreres, política, societat, emigració, opinió pública, nacionalitats, economia, sindicalisme, església, pla de desenvolupament, premsa, relacions exteriors, turisme, oposició, ensenyament, agricultura, liberalització, Opus Dei, lluites estudiantils, exili, oligarquia, mercat comú i socialisme. No hi havia cap temàtica relacionada amb la joventut i la sexualitat , amb la qual cosa aquesta qüestió seguia essent un tabú de l’època. Gràcies a cadascun d’aquests apartats vaig prendre consciència de les diferents problemàtiques i vaig començar a tenir opinió que amb els anys vaig anar matisant. Cuadernos para el diálogo, Serra d’or i Destino eren aleshores les úniques publicacions periòdiques que llegia habitualment. Estava subscrit a la primera, a la biblioteca de la Llar trobava puntualment la segona i la meva mare em portava la tercera amb un setmana de retard, quan els propietaris de la impremta Varias que hi estaven subscrits ja l’havien fullejat. A més comprava uns llibrets temàtics de la col·lecció francesa Que sais-je?.

Rellegint aquests dies d’estiu alguns dels capítols d’Horizonte español 1966 , he trobat molt interessant el que porta per títol Veinticinco años de movimiento nacional en Cataluña signat amb el pseudònim de Joan Roig, en el qual es fa un repàs a la història interna de Catalunya entre els períodes 1939 – 1950, 1951 – 1959 i 1960 – 1964. Per les generacions més joves aquesta crònica se situaria en el Neolític, però per als que els vàrem viure esdevé molt personal i entranyable. Eren uns anys en que la consciència catalanista, tant neutralitzada en la postguerra, es va manifestar en múltiples iniciatives culturals i populars. Jaume Vicens Vives ja havia publicat Notícia de Catalunya (1954); Salvador Espriu va presentar La pell de brau (1960); Pere Quart, Vacances pagades (1961) i Paco Candel, Els altres catalans (1964). El 1961 va iniciar-se el moviment de la Nova cançó catalana, el 1963 el diari francès Le Monde va publicar una entrevista amb el pare abat de Montserrat, Dom Aureli Maria Escarré, en la qual es manifestava en contra del règim del general Franco. Feia quatre anys (octubre de 1959) que havia esclatat l’escàndol del director de La Vanguardia Luis Galinsoga quan aquest personatge va increpar i insultar un capellà que havia fet l’homilia en català en una església de Barcelona. La campanya popular que s’organitzà a Catalunya va aconseguir la destitució de Galinsoga i d’això se’n van fer ressò tots els mitjans de comunicació de l’època … però van passar de puntetes sobre un altre conseqüència d’aquest fet: el trasllat forçós del capellà en qüestió ordenat pel bisbe de torn, de la capital catalana a Torrelavit, un petit poble de l’Alt Penedès. Aquest clergue, ves per on, era mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar que amb el pas dels anys va ser també rector de Sant Sadurní, per retornar altra vegada a Torrelavit on romangué fins a la seva jubilació. Actualment resideix a Barcelona.

La crònica que es comenta ignora però un aspecte que considero important i que ja he comentat anteriorment. Des del meu agnosticisme discret que visc sense fer-ne escarafalls, jo hi afegiria la implicació de l’església catalana en tot el procés de la transició nacional. En contrapunt amb l’entusiasme que havia experimentat l’església espanyola amb el nacionalcatolicisme franquista ( la barreja perversa del feixisme i del catolicisme de guerra i de postguerra), a Catalunya , a partir de la dècada dels seixanta, les parròquies van esdevenir focus d’oposició al règim i de promoció de tota mena d’activitats de tipus catalanista. Van acollir sindicats i partits clandestins, van promoure organitzacions infantils i juvenils (com els boy scouts), van editar revistes i butlletins en la llengua del país fent així difusió de la cultura catalana… en resum, van obrir un paraigües protector que va permetre la normalització democràtica i cultural del país. Precisament, l’11 de maig d’aquell 1966, unes desenes de capellans es van manifestar a la Via Laietana que va finalitzar amb una brutal intervenció policial. El mateix any el convent dels caputxins de Sarrià acollí una trobada d’estudiants, coneguda com la Caputxinada ( del 9 a l’11 de març) , on va tenir lloc l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’actuació de la policia, que va encerclar el convent durant tres dies, generà un ample suport popular que fins i tot tingué ressò internacionalment. I d’això ja fa mig segle!