La petjada dels apotecaris de cal Viader

Ens els darrers tres segles s’han succeït a Sant Sadurní d’Anoia ( Alt Penedès) cinc apotecaris de la mateixa nissaga dels Viader del carrer Hospital que tots ells han tingut una incidència més o menys important en la vida local i també més enllà dels límits estrictes del terme municipal. Malauradament, la majoria de les nissagues locals tradicionals han anat desapareixent del municipi al llarg del segle XX sense que ens en adonéssim : els Mir de can Guineu també del carrer Hospital i els Mir de cal Magí Guineu del Raval; els Romeu de can Romeu dels Borrulls ; els Milà de la Roca de la Plaça Nova; els Rovira de cal Mota del Raval i els altres Rovira de la Foradada; els Marquesos de Monistrol; els Raventós de cal Pau Francesc de la Plaça de la Vila; els Domènech d’Espiells… ; d’altres segueixen vinculades al poble ─com la dels xocolaters de cal Simón, els Mestres de la Plaça de la Vila, la nissaga dels músics de ca l’Escolà, també del carrer Hospital i els Poch de can Catasús, entre d’altres─, i una nissaga en concret , els Raventós de can Codorníu─ que des del segle quinzè havien viscut ininterrompudament al poble, però que durant la segona meitat del segle XX van traslladar-se a Barcelona─ han recuperat recentment la seva vinculació familiar amb al municipi. La nissaga Viader és una de les famílies que més alcaldes ha donat a la Vila, com ara explicaré, a l’igual que els Milà de la Roca, els Romeu dels Borrulls i els Mir de can Guineu… tres alcaldes per cadascuna d’aquestes famílies.

Malauradament ningú no reivindica la memòria de les nissagues desaparegudes, com si mai no haguessin existit i com sinó haguessin exercit cap influència en la vida local. Aquest buit és conseqüència d’una barreja de desconeixement, indiferència, desídia i amnèsia. La meva intervenció glosant la vessant pública dels cinc Viader apotecaris no és cap panegíric ni cap apologia, sinó simplement un reconeixement públic de les trajectòries personals de cinc sadurninencs notables que van dignificar la seva professió i que van transcendir-la actuant també en altres àmbits de la vida del municipi.

La nissaga dels Viader dedicada a la farmàcia es troba ara en el darrer capítol de la seva història, i el seu actual exponent, Ramon Viader Guixà, que n’és plenament conscient, no està disposat de cap manera a que la petjada familiar passi desapercebuda i s’acabi perdent en el túnel del temps.

El darrer llibre de Ramon Viader Guixà, sobre la nissaga de metges i apotecaris familiars. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Seguí (1800 – 1877) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Antoni Viader Janer (1835 – 1910) i la seva segona esposa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Escayola (1884 – 1968). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Font (1912 – 1982). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Ramon Viader Guixà (1948) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader i Seguí ( Girona, 1800 – Sant Sadurní d’Anoia, 1877)

Es tracta de l’apotecari que va iniciar a Sant Sadurní la nissaga de cal Viader. Narcís Viader i Seguí havia nascut a Girona el 1801. Quan va obtenir el títol acadèmic el 1827 es traslladà a Sant Sadurní, on va adquirir la farmàcia Millet del carrer de l’Església i poc després la va traspassar al carrer Hospital, número 4.

Segons s’indica en la seva documentació acadèmica que es conserva a l’arxiu familiar , Narcís Viader Seguí, quan va haver d’obtenir la corresponent titulació universitària : “ […] fue examinado en las materias teóricas y prácticas de ella por los Catedráticos Examinadores del Real Colegio de dicha Facultad de San Victoriano de Barcelona, quienes le aprobaron por haber satisfecho cumplidamente a las preguntas que se le hicieron, y prestó después ante los mismos Examinadores juramento de defender el Misterio de la Purísima Concepción de la Virgen María Nuestra Señora, ser fiel al Rey N.S., enseñar y sostener la doctrina del Concilio de Constanza contra el Regicidio, la soberanía de S.M. y los derechos de su corona, no haber pertenecido ni haber de pertenecer jamás á sociedades secretas proscritas por las leyes, usar y ejercer bien y fielmente dicha Facultad, guardar sigilo en los casos concernientes y dar de limosna á los pobres las medicinas que pudiere […]”. Particularment surrealista era que un farmacèutic hagués de jurar defensar el Misteri de la Puríssima Concepció ( una qüestió aquesta que s’escapava de la humana comprensió i s’allunyava de les tasques d’un farmacèutic) , ser fidel al Rei ( res de vel·leïtats republicanes, com les que havien promogut els francesos a finals del segle anterior ) , defensar el Concili de Constanza ( de l’any 1413, si sí, de mil quatre-cents tretze) que va posar fi al Gran Cisme d’Occident de l’església catòlica confirmant Roma com l’epicentre del cristianisme; i no practicar la maçoneria . No coneixem prou la història de la nissaga d’aquest personatge , però sembla que després d’ell aquest darrer precepte se’l van saltar , amb tots els honors, al menys fins just després de la Guerra Civil (1936 – 1939) . Mai no ha estat innoble ser maçó ─de fet els seus principis humanistes de llibertat, igualtat , fraternitat i tolerància eren i són els mateixos de la Revolució francesa─ només que l’església catòlica els havia excomunicat el 1832 després de l’encíclica Mirari vos i els acusaven de tots els mals a l’igual que als jueus. Va ser el general Franco qui va inventar allò de la conspiració judeomasònica.

Sant Sadurní era un poble d’uns 2700 habitants a mitjans del segle XIX. La seva curta etapa d’alcalde iniciada el 1854 va transcórrer sense cap esdeveniment rellevant, més enllà de fer–se càrrec dels problemes de la Vila, particularment el permanent dèficit d’aigua. Era una persona culta i que estava al dia de l’evolució de la seva professió. Entre els seus llibres que es conserven hi ha les obres de farmàcia dels millors autors contemporanis i alguns fins i tot dels segles anteriors.

Antoni Viader i Janer ( Sant Sadurní d’Anoia, 1835 – 1910)

Sant Sadurní tenia una població a l’entorn dels 3000 habitants. De sentiment més o menys federal, el 1869 Antoni Viader i Janer va organitzar una manifestació al poble contra les quintes militars i els impostos. Era fill de Narcís Viader i Seguí i pare, a la vegada, de Narcís Viader i Escayola, tots tres apotecaris i alcaldes. Va ser alcalde en dues ocasions: el 1873 i 1874, i durant el període 1895 – 1898 . En el seu primer mandat, Antoni Viader va exercir d’alcalde només set mesos, en el període corresponent a la Primera República Espanyola i al setge de Sant Sadurní per part de les tropes carlines. Amb motiu d’aquesta Tercera Guerra Carlina s’endegaren, a l’agost de 1873, unes importants obres de fortificació que no pogueren evitar que al març de 1874 els carlins s’apoderessin de la població. D’aquesta època destaca la construcció de merlets a la teulada del campanar de l’església, ara desapareguts, on s’instal·là un canó i l’edificació de les torres fortificades de la font del Mingo –que s’ha restaurat fa uns anys a l’actual carrer de Jacint Verdaguer– i de la que estava situada al costat del camí a Sant Pere de Riudebitlles, a ponent de la Vila. Per aquest motiu d’inseguretat de la Tercera Guerra carlina va dimitir del càrrec d’alcalde i es traslladà a viure a un altre municipi. El mateix camí van fer les famílies de Josep Raventós Fatjó, de can Codorniu i de Jaume Mir Molins, de can Guineu.

Vint-i-un anys després, el 1895, va ser alcalde una altra vegada i d’aquesta segona etapa destaca l’enderrocament de l’antic campanar del rellotge, a la cantonada del Cafè de la Plaça, i de la inauguració de la torre metàl·lica del campanar de la Casa de la Vila. Quan el manyà Antoni Forns Huguet li va presentar el dibuix d’aquesta estructura de ferro, en la qual les campanes quedaven tant empresonades a l’interior , l’alcalde Antoni Viader li va comentar: “ ─Tonet ! Que tens por que les campanes s’escapin?”.

Era un personatge culte i delirós d’estar al dia de l’evolució científica farmacològica i mèdica. Per això estava subscrit a les millors revistes i publicacions de l’època. Es comentava que durant la seva etapa d’estudiant de farmàcia a Barcelona s’havia afiliat a la maçoneria i que la practicava en secret.

Narcís Viader i Escayola ( Sant Sadurní d’Anoia , 1884 – 1968 )

Sant Sadurní era un poble d’uns 3500 o 4000 habitants. El tercer farmacèutic de la nissaga dels Viader també va ser alcalde, com el seu pare i com el seu avi. En el cas de Narcís Viader , durant la Dictadura de Primo de Rivera. Abans el 1916, ja havia estat regidor republicà. El 1910 havia estat un dels promotors d’una publicació local titulada La Riuada; i el 1911, quan no era ni regidor ni res, va enderrocar dos immobles i va cedir gratuïtament al municipi el solar resultant que anava del carrer Hospital – Esgléssia al carrer Sant Pere, on des d’aleshores hi ha el carrer que porta el seu nom, el qual permetia obrir un pas gairebé per la meitat del llarg carrer que anava des dels Quatre Cantons fins el torrent de la Canaleta ( l’actual plaça del pont romà).

Del seu pas per l’ajuntament durant la dictadura, el projecte més important que va endegar va ser afrontar el problema de l’aigua al municipi amb criteris científics i no com s’havia anat fent per intuïció. Quan era només primer tinent d’alcalde ( el primer alcalde de la dictadura va ser Agustí Gramona Canals, que no tenia res a veure amb els Gramona del xampany) va promoure l’encàrrec d’un Plànol topogràfic – geològic- hidràulic de la conca receptora i l’emplaçament de les captacions, i un Projecte de correcció de barrancs per a l’abastiment de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia. De tots els membre d’aquell consistori l’únic que tenia aquesta perspectiva científica era ell, i a més coneixia a la persona més indicada de l’època per afrontar el repte, el doctor en ciències naturals Marià Faura Sans ( que a més era clergue). El treball es va lliurar a l’Ajuntament quan Narcis Viader ja era alcalde el 1927 i es va aplicar amb èxit els anys següents. Una part de la correspondència entre el doctor Marià Faura i Narcís Viader i de la documentació relacionada amb aquest tema ha aparegut, ves per on, a l’arxiu familiar de cal Viader i ja està degudament catalogada i ben aviat es podrà consultar. Era el farmacèutic titular ( com els seus avantpassats i el seu successor) , responsable junt amb el metge titular de la sanitat al municipi ( aigües, vacunacions, higiene pública…)

Després de la Guerra Civil, a Narcís Viader i Escayola el van convocar a la Casa de la Vila el 20 de juny de 1939 , sense advertir-lo que seria interrogat per dos agents del Cuerpo de Investigación y Vigilancia de la Brigada Político – Social de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, desplaçats expressament a Sant Sadurní. El van detenir immediatament després d’interrogar-los i el van empresonar a Vilafranca, i se li va va obrir un sumari d’urgència (causa número 11559) en el qual se’l relacionava amb els assassinats dels germans Pere i Ramon Fontanals i Torelló l’estiu de 1936, a l’inici de la Guerra Civil. Si més no això era el que havia denunciat la senyora Maria Torelló i Mas, mare dels dos difunts. Durant els dies i les setmanes següents a Narcís Viader se li va complicar encara més la seva situació ja que les senyores Maria Nicolau i Ràfols ( vídua de Josep Sabaté i Vidal ) i Teresa Sabater Nicolau ( vídua de Pacià Carbó i Roig) també el van pretendre involucrar en els assassinats del seus respectius marits durant aquell mateix estiu de 1936. Diferents testimonis que van comparèixer oportunament van assenyalar amb el dit a Viader per les seves bones relacions amb alguns membres del Comitè de Milícies local , en particular amb Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent; per la seva actitud durant el conflicte rabassaire mostrant-se més favorable als interessos dels pagesos que la resta de propietaris locals (aquesta acusació va ser formulada concretament per Pere Mir i Ràfols de can Guineu i pel seu administrador Francesc Llopart i Alemany, el Pere Jan) ; per la immunitat de que ell i la seva família van gaudir a la Vila durant tot el període de la guerra ; i per la suposada pertinença de Viader a la maçoneria (també al seu pare, Antonio Viader i Janer, l’havien considerat maçó). De menor entitat eren els retrets de que no assistia mai a oir missa i que en totes les circumstàncies polítiques procurava contemporitzar amb les autoritats locals (efectivament, havia exercit de farmacèutic municipal abans i durant la dictadura de Primo de Rivera i al llarg dels anys de la Segona República). Altres notables sadurninencs van qüestionar i refusar les greus acusacions d’assassinats i el 29 de setembre , davant la inconsistència dels testimonis i de les proves, va ser alliberat. La sentència absolutòria va arribar el 10 de novembre de 1939. Narcís Viader Escayola era un personatge rigurós, discret i estoic.

Jo el vaig conèixer perquè la meva mare i la meva cosina germana en algunes festes sonades havien anat a servir a cal Viader. Jo m’hi deixava caure a l’hora dels postres perquè sabia que sempre sobrava un trosset de pastís i recordo que, quan jo devia tenir 10 o 12 anys, el senyor Narcís , quan em veia, sempre em preguntava si ja sabia què volia estudiar quan fos més gran. Era una pregunta inquietant, perquè en aquella època no totes les famílies podien pagar estudis superiors als seus fills , però aquella insistència del senyor Narcís em devia influir poc o molt per considerar l’oferta que em feia. Quan hi penso, em venen al cap aquells versos del poeta Kavafis que deien que calia “anar a ciutat a aprendre dels que saben”. Per això Narcís Viader va encarregar el projecte de les aigües a un doctor en ciències naturals de Barcelona i potser per això em preguntava què volia estudiar jo… a Barcelona.

Narcís Viader i Font ( Sant Sadurní d’Anoia, 1912 – 1982)

A mitjans del segle XX Sant Sadurní tenia uns 5000 habitants. Narcís Viader i Font va interrompre la línia familiar d’alcaldes de Sant Sadurní i mai va formar part de cap consistori franquista, tot i que sembla que li haurien proposat. Tampoc es van perpetuar les insinuacions maçòniques que havien acompanyat el seu pare i el seu avi. El seu àmbit d’actuació professional va deixar de ser només local i va esdevenir més ampli ja que tenia també una farmàcia a Barcelona. Narcís Viader Font va emprendre la fabricació i comercialització d’un massatge facial amb la marca Myrasol (el Floïd sadurninenc) entre 1943 i 1951. El 1959 va entrar a formar part de la Junta del Col・legi de Apotecaris de Barcelona.

Avui vull posar en valor una actuació seva de fa exactament 50 anys i que no apareix en els llibres d’història. Narcís Viader i Font va ser un dels sis veïns que van promoure la creació de l’Escola Vilarnau ( junt amb Jordi Llopart i Romeu , Joan Font i Torelló, Joan Rosell i Mata, Joan Parera i Cardús i Modest Rigol i Ordi). Aquella escola va representar un gran pas endavant en qüestions que aleshores eren gairebé utòpiques: l’escola en català, l’escola laica, l’escola mixta de nens i nens, l’escola activa i l’escola amb un nombre ajustat d’alumnes per aula. Va ser un èxit que va arrossegar de retruc la modernització de la resta d’escoles privades religioses del municipi. Narcís Viader, un farmacèutic del que aleshores s’anomenava burgesia local, li donava a aquell grup de promotors de l’Escola Vilarnau una consistència i solidesa lluny de vel·leïtats i d’aventures. El seu tarannà assenyat i rigorós ( afegit als atributs dels altres cinc sadurninencs embarcat en el projecte), va resultar determinant.

El meu record personal està lligat als diumenges a les tardes de la primera meitat de la dècada dels seixanta , quan després de tancar l’emissora de ràdio local, anàvem amb el seu fill Pere, a casa seva del carrer Hospital. Quan pujàvem les escales que separàvem la botiga de farmàcia del menjador el Pere m’indicava posant-se un dit en vertical als llavis que no fes soroll, perquè el seu pare hi estava escoltant una òpera o un concert. A l’interior del menjador un llegendari tocadiscs de la marca Thorens oferia una musicalitat que estava a anys llums dels tocadiscs de l’emissora de ràdio i dels de les altres cases de la Vila. No sabem com sona la música celestial , però dubto que superi la qualitat d’un tocadiscs Thorens. Tota la vida he associat l’exquisidesa i l’amor per a la música amb el senyor Narcís Viader.

I també el recordo que quan em van plantejar l’homenatge personal que se li va retre el 1981, vaig oferir el saló de sessions de la Casa de la Vila amb tots els honors, perquè aleshores jo ja coneixia la trajectòria personal dels quatre Viader apotecaris i la intervenció directa i discreta de Narcís Viader Font en la creació de l’Escola Vilarnau.

Ramon Viader i Guixà ( Sant Sadurní d’Anoia, 1948)

Durant la trajectòria professional de Ramon Viader, Sant Sadurní va passar d’uns 8.000 a uns 12.000 habitants. La seva tasca professional i empresarial ens és més coneguda que les dels seus avantpassats perquè és la més recent, i el seu àmbit d’actuació no ha estat només de caràcter local, sinó comarcal, nacional, estatal i internacional. El Ramon Viader es va abocar professionalment al laboratori Viaderlab , la seva passió, i el temps li va donar la raó des del 1977 fins l’any 2013, quan la situació es va capgirar. Viaderlab va ser un laboratori particularment orientat per atendre els requeriments de vinaters i elaboradors de vins i caves i va esdevenir un referent e primer ordre en tant que aplicava les tècniques més actuals i el màxim rigor i professionalitat.

Més enllà d’aquestes estrictes circumstàncies professionals i empresarials, a mi em correspon en aquest acte posar en valor les seves activitats alienes. El 1983 va ser membre de la Junta de la recent creada Associació Catalana d’Enòlegs; el 1987 fou President de l’Associació Espanyola d’Enòlegs; el 1991 President de la Unió Internacional d’Enòlegs, i el 1993 president de la Federación Española de Asociaciones de Enólogos. Va ser el segon president de la Confraria del Cava Sant Sadurní i actualmente imparteix un seminari de Qualitat a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

D’aquesta projecció de Ramon Viader més enllà de la pròpia professió o del propi negoci vull destacar les seves quatre obres de recerca i difusió publicades entre 1977 i l’actualitat: la seva tesis doctoral Influencia de la concentración de algunos metabolitos de aminoácidos sobre la actividad ATPasa cerebral (1977); el Manual de control de calidad (1989); Vi, cos i cervell ( editada en català el 2011, si bé el 2005 ja s’havia publicat en italià); i finalment aquesta obra que presentem avui. A més al seu web personal hi podreu trobar altres treballs i aportacions.

La decisió de Ramon Viader de tancar el laboratori equivaldrà també a baixar el teló definitiu de la nissaga dels apotecaris de cal Viader a Sant Sadurní. I ho està fent amb molt rigor. Possar punt i final a una llarga tradició professional de tota una nissaga es pot fer de moltes maneres, però només n’hi ha una de ben feta, aquella que preserva la història familiar i la posa en valor de cara al futur. Això, exactament això, és que està fent el Ramon en aquesta etapa de la seva vida.

A l’hora de fer el balanç d’aquests cinc personatges ( insisteixo, només des de l’òptica cívica i social) crec que podem treure una sèrie de conclusions, sense ànim de fer apologia ni de ser exhaustiu. Cadascú de nosaltres ho veurà a la seva manera, i potser que alguns dels trets que ara comentaré s’hagin accentuat més en uns que en uns altres, però a mi em sembla que els cinc Viader apotecaris han tingut una idiosincràsia peculiar, com una mena d’identitat personal i familiar. De què estava fornida aquesta identitat personal i familiar dels Viader? En primer lloc, gràcies a una formació acadèmica i a una activitat professional lligades amb la salut i el benestar de les persones ; amb vocació científica; amb una predisposició a projectar-se socialment, més enllà de l’àmbit estrictament professional, familiar i gremial ; amb una actitud personal davant la societat de treball, discreció, reflexió i serenitat persuasiva, que ha defugit els comportaments agres, estridents i fora de tò; amb un estil impecable propi d’uns gentlemans britànics; i amb uns judicis i reflexions dels quals es podia deduir la saviesa de la tradició familiar que portaven a la motxilla de l’esquena. Eren també persones il·lustrades , potser no en el sentit profund de la Il·lustració del segle XVIII , però sí en el sentit més popular , sinònim de persones cultes.

Això és el que hi ha hagut, com deia Shakespeare, “al darrera d’una casa de poble i d’un nom” . dels Viader de la farmàcia del carrer Hospital de Sant Sadurní. Per tot plegat , crec que és just recordar i estar agraïts a la nissaga dels Viader. (Fragments de la meva intervenció en l’acte de presentació de la darrera obra de Ramon Viader, el passat 20 d’aquest mes d’abril, a la Fassina de can Guineu).

Més fotos inèdites d’entre 1882 i 1932

Localitzada una altra col·lecció inèdita de negatius fotogràfics de vidre   que ens mostren escenes de finals del segle XIX i primer terç del XX. Corresponen la majoria a la família de la farmàcia Viader del carrer Hospital de Sant Sadurní d’Anoia, i entre la més antiga i la més moderna hi pot haver un decalatge d’uns 50 anys.

El pont de l’estació, sobre la riera Lavernó, construït el 1882. L’obra sembla que es conserva impecable , de la qual cosa es podria deduir que la foto es podria haver capturat entre la data de construcció i finals del segle XIX. Aquest pont seria destruit el 22 de gener de 1939, durant la retirada republicana al final de la Guerra Civil, i es va reconstruir per presos polítics de la Model de Barcelona. A l’horitzó es distingeix perfectament el Montcau i aquesta circumstància ens permet afirmar que el fotògraf s’hauria situat en el camí d’accés al Mas de la Riera mirant cap a llevant. Si ens situéssim avui al mateix indret veuríem la silueta del Montcau exactament al mateix lloc i aparentment en les mateixes condicions , però per desgràcia aquell entorn s’ha deteriorat a causa de les urbanitzacions properes i de les línies d’alta tensió que creuen tota la zona, sense cap mena de respecte per al medi ambient i amb la total indiferència ( i complicitat) de l’anomenada ampul·losament societat civil (una entelèquia de l’alçada d’un campanar, no de poble, sinó de catedral). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

 

Ens trobem a l’any 1890 i els que veiem són els artesans de la família Amat de cal Cisteller del carrer Hospital, paret per paret de la farmàcia Viader. Treballen els vímets i les canyes per bastir coves i cistells seguint una tècnica inventada al Neolític i gairebé desapareguda a la segona meitat del segle XX , a excepció dels tallers i negocis encara existents a diferents indrets de Catalunya. Potser allí ens podrien explicar quina era la funció de l’artilugi que mostra a la seva ma dreta el personatge central, dret i cobert amb una gorra. Tots menys el nen van fer cas al retratista anònim quan els va demanar que no es moguessin i que miressin fixament a la càmera fins que sortís un ocellet. Algun dels protagonistes somriu, cosa impròpia en aquells primers anys de la fotografia. Ara mateix no sabria dir amb total certesa si a Sant Sadurní en queden d’aquests professionals, però un segle enrere era un negoci pròsper, com tants d’altres que han sucumbit a la modernitat. La matèria primera sortia gratis, només calia anar a tallar canyes i branques de vímet que creixien en llocs humits, com torrents, rieres i rius. Un dels torrents més generosos en aquest sentit era el de la Canaleta, la jungla de la meva infantesa. El poeta local Jaume Marigó va escriure precisament un poema que portava per títol Als vímets: “M’agrada de tallar els vímets de l’Anoia,/ veient i sentit l’aigua que passa i parrupeja/ al peu dels vímets verds, que són com una joia/ de plaer i el seu brancam m’ombreja./ De l’Avernó (o Lavernó) els vímets també em plau collir-los/ en un bell lloc ple d’arbres i esbarzers/ i després gronxar-los, i tot seguit portar-los,/passant per la passera que salta d’allò més./ Més, ningú no copsarà la dolça poesia/ que tenen aquests vímets, del riu enamorats,/ que mai més no fruiran de la meva companyia/i moriran ben sols del món abandonats./ I encara brotaran algunes primaveres,/ també aniran creixent amb l’escalfor del sol./En ells cantaran, al migjorn, caderneres,/ i a les nits, el mussol, i al matí, el rossinyol.” Una mica bucòlic i molt carrincló, però és el que hi ha. Malauradament ja han desaparegut els amics de cal Cisteller del carrer Hospital i de cal Marigó de carrer Sant Antoni i encara ens queden per sort els de cal Viader. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Aquesta foto és anterior a 1910 ja que el personatge masculí que hi veiem era el farmacèutic Antoni Viader Janer , nascut el 1835 i mort als 75 anys; i la senyora que l’acompanya era la seva segona dona, que tenia els ulls clars . Aquesta és una altra professió que ha evolucionat en els darrers tres segles. Sense anar més lluny, el pare d’Antoni Viader Janer, Narcís Viader Seguí ( 1800 – 1877), també farmacèutic sadurninenc, quan va haver d’obtenir la corresponent titulació acadèmica: […] fue examinado en las materias teóricas y prácticas de ella por los Catedráticos Examinadores del Real Colegio de dicha Facultad de San Victoriano de Barcelona, quienes le aprobaron por haber satisfecho cumplidamente a las preguntas que se le hicieron, y prestó después ante los mismos Examinadores juramento de defender el Misterio de la Purísima Concepción de la Virgen María Nuestra Señora, ser fiel al Rey N.S., enseñar y sostener la doctrina del Concilio de Constanza contra el Regicidio, la soberanía de S.M. y los derechos de su corona, no haber pertenecido ni haber de pertenecer jamás á sociedades secretas proscritas por las leyes, usar y ejercer bien y fielmente dicha Facultad, guardar sigilo en los casos concernientes y dar de limosna á los pobres las medicinas que pudiere […]”. Particularment surrealista era que un farmacèutic hagués de jurar defensar el Misteri de la Puríssima Concepció ( una filigrana dialèctica realment recargolada) , ser fidel al Rei ( res de vel·leïtats republicanes, com les que havien promogut els francesos a finals del segle anterior ) , defensar el Concili de Constanza ( de l’any 1413, si sí, de mil quatre-cents tretze) i no practicar la maçoneria. No conec prou la història de la nissaga des d’Antoni Viader Janer , però sembla que aquest darrer precepte se’l van saltar , amb tots els honors, al menys fins just després de la Guerra Civil (1936 – 1939) . Mai no ha estat innoble ser maçó, només que els acusaven de tots els mals a l’igual que als jueus. Va ser el general Franco qui va inventar allò de la conspiració judeomasònica. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Font (1912 – 1982, el seu germà petit Antonio i un jove desconegut entre ells dos , enfilats dalt la teulada de la farmàcia del carrer Hospital. Hi ha una colla de detalls que il·lustren l’escena. En primer lloc, la silueta de fons del Montcau ( de 643 metres) , inconfusible, que tanca la vall per llevant. Per la part baixa de la bata de l’escola de Narcís Viader s’observa la casa Mir Ragué i altres del carrer Diputació, així com una de les palmeres del pati interior de can Guineu ( les van deixar morir , atacades pel morrut roig, a la segona dècada del segle XX, els tres propietaris que havien adquirit l’immoble el 1987, Freixenet, Codorníu i Juvé & Camps). A l’altra banda del grup sobresurt el campanar del temple parroquial i una silueta rectangular de color blanc que ara mateix no acabo d’identificar. Algú sap de què es tractava? El fotògraf s’hauria situat d’esquena al campanar de la Casa de la Vila mirant cap a l’est i la imatge s’hauria capturat el 1927 o 1928. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Les famílies de Narcís Viader i Paco Marsal , el 1927 o 1928 , en una sortida al camp i a la platja. Narcís Viader Escayola (1884 – 1968) i la seva esposa Eulàlia Font Rigol ( entre el fotògraf i el cotxe més proper) amb els seus fills Narcís ( amb un plat per barret i una forquilla a la ma) ), Antonio (amb corbata) i un noi no identificat ( amb llacet). Una mica separats, l’ajudant de la farmàcia, Paco Marsal (Francesc Marsal Bosch, 1894 – 1967) amb la seva dona, Carme Puig Martí, i el Jaume, el seu fill gran ( mort a Sant Sadurní a causa d’una malaltia durant la Guerra Civil, mentre el seu pare es trobava en un hospital militar republicà de Girona). Per unes altres fotos de la mateixa excursió sabem que la destinació final va ser una platja no identificada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Font al volant d’un cotxe de l’època ( entre 1927 i 1930). Per les seves dimensions no sembla un cotxe familiar, sinó més aviat un vehicle destinat als transport de viatgers. Ben posades hi devien acomodar-se unes deu persones. El nen que està dret en primer terme no ha estat identificat i el que està assegut a l’interior tampoc. Posats a elucubrar , aquest vehicle podria ser un dels que tenien a cal Xic Maxina per llogar amb motiu de casaments, bateigs i festes familiars. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Vista general de l’avinguda principal amb les fonts lluminoses i del pavelló central de Montjuïc de l’Exposició Internacional de Barcelona de 1929. La imatge sembla capturada els primers dies de la mostra, potser a finals de maig de 1929. Ja m’agradaria veure la reacció de l’amic Pere Viader Guixà al veure aquesta fotografia de les fonts de Montjuïc. Ves per on, el que són les coses ! El Pere va treballar durat una colla d’anys com enginyer responsable d’aquestes fonts tant espectaculars… sense saber que a casa seva de Sant Sadurní hi havia aquest negatiu de vidre des del 1929 ! D’aquesta foto no acabo d’entendre una de les dues línies lluminoses horitzontals que es van impressionar en el negatiu (al quadrat inferior esquerre) , mentre l’obturador de la màquina fotogràfica va romandre obert entre uns 10 o 15 segons, que és el temps que devia tardar un d’aquells cotxes en fer el trajecte des de l’escala d’accés a les fonts a la plaça d’Espanya. Com és que una de les dues línies lluminoses és més curta que l’altra? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

El jove Narcís Viader Font (1912 – 1982) simulant que toca una guitarra , quan en realitat sosté una tíbia i fuma una cigarreta, amb tres companys de carrera de farmàcia o de medicina. El jove anònim que té al seu costat porta una calavera i dos ossos húmers creuats entre les mans, simulant l’ensenya dels pirates. El tercer no participa del ritual macabre i al quart sembla que només li ha tocat un peroné. Ni estan extremadament seriosos ni tampoc somrients, sembla talment que per a ells sigui una situació intranscendent. La fotografia s’’hauria pogut capturar entre 1930 i 1932 i els quatre protagonistes són de casa bona, amb trajos de qualitat, rellotges de polsera , corbates i llacet, bon calçat, ben clenxinats, ben afaitats i ben alimentats. Vaja que no eren uns qualssevol. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Barcelona, 18 de febrer de 1931. A la imatge veiem la doctora García i als personatges Serra, Garcia, Dalli, Àngel, Murga, Esteva i al jove farmacèutic Narcís Viader Font de Sant Sadurní ( dret e l’extrem esquerre). Poques vegades et trobes amb una imatge tant ben documentada, gràcies als noms i a la data que apareixen escrits amb guix a la pissarra. Dóna la impressió que aquest era un recurs de manual del fotògraf i que a mesura que els diferents joves se situaven entorn d’una noia ( o d’un noi) per retratar-se , s’esborraven els noms dels figurants anteriors i se substituïen pels nous protagonistes de l’escena. A l’hora de positivar les fotografies s’excloïa l’espai de la pissarra i el grup quedava molt endreçat. Arribat el moment de cobrar les còpies el fotògraf sabia exactament a qui corresponien. Si aquesta era la proporció de dones farmacèutiques en relació als homes la ràtio era d’1 sobre 7, el 14’28 %. Actualment és del 71’5% la qual cosa indica l’extraordinària progressió de la dona en aquesta professió en els darrers 86 anys. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Hi ha fesomies que identifico a la primera ( o al menys a mi m’ho sembla) malgrat que no hagi conegut personalment als protagonistes d’una fotografia. En aquest cas vaig creure que l’home amb banyador fumant i marcant paquet era Bartomeu Gramona Purcell i els altres, dos fills seus ( en va tenir tres, Pau, Bartomeu i Josep Lluís). A través de l’amiga Carme Rodríguez ho hem preguntat a Josep Lluís Gramona Batlle el qual ha confirmat efectivament que es tracta del seu pare i dels seus dos germans, Pau ( el més gran) i Bartomeu. La imatge s’hauria capturat a la platja d’El Francàs (Vendrell). Us preguntareu com m’ho faig per encertar aquestes identificacions i és només qüestió de memòria visual. Entre els milers de fotografies que conservo memoritzades (apart estan escanejades i ben catalogades a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès) n’hi ha algunes de l’equip de futbol del Club Esportiu Noya de l’Ateneu dels anys vint i en dues d’elles hi ha el jove Bartomeu Gramona perfectament identificat, gràcies a que fa quaranta anys algú que no recordo m’ho va indicar. A partir d’aquí és qüestió de conservar ben desperta la memòria menjant cues de pansa, que des de sempre ha estat un bon remei per mantenir allunyat al senyor Alzheimer ! Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Una noia anònima molt estilitzada i en banyador en el que sembla una piscina pública. Aquesta imatge una mica desenfocada contrasta amb l’anterior ja que mentre que en aquella els protagonistes es veuen realment d’una altra època, en aquesta la jove té l’aparença de ser més actual. Ella sap perfectament com estirar els peus i col·locar els braços perquè destaqui la seva silueta i elegància. Ves a saber de qui es tractava i de quin any és la foto ! Sembla talment dels anys vint o trenta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS RAMON VIADER GUIXÀ

Un dibuix escadusser de Joan Pascual Garriga

El 20 de desembre de 1962, en un tràgic accident de circulació, van morir quatre veïns de Sant Sadurní. Un d’ells era el rellotger del carrer Cavallers Joan Pascual Garriga, de 42 anys , el qual, a més d’haver estat un destacat jugador de futbol, era un bon artista gràfic. Només conservo una còpia d’un dels seus dibuixos que em va ser facilitada ja fa uns anys pel col·leccionista local Jordi Parera Cardús. Després dels cinc reportatges anteriors dedicats tots a col·leccions de dibuixos sadurninencs (les d’Amigó, Valentí Castanys, Enric Cristòfor Ricart, Llorenç Brunet i Junceda), la il·lustració escadussera d’avui vindria a ser com la torna o la cirereta del pastís de tota la sèrie.

Aquest dibuix de l’artista sadurninenc Joan Pascual Garriga (1920 – 1962) mostra la pràctica de l’estraperlo prop d’una estació de ferrocarril a les dècades dels quaranta i dels cinquanta del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIT PER JORDI PARERA CARDÚS

Quan faig l’exercici retrospectiu d’intentar posar cara i ulls a la pràctica estraperlista a la meva infantesa, durant els anys d’autarquia, em ve al record la figura de Rosa Alerany, més coneguda com la Rosita estraperlista, la mare dels germans Aurora, Antonio, Teresa i Lluís Gil Alerany , que vivien en un immoble de pisos del carrer Montserrat, entre la Plaça Nova i el torrent de la Canaleta ( avui Rambla de la Generalitat). El marit de la Rosita treballava a can Codorníu i ella s’espavilava per contribuir a l’economia familiar proveint mig d’amagat tabac ros americà (Lucky Styrike, Pall Mall, Marlboro, Winston, Chesferfield…) i de pipa (sobretot de la marca aromàtica Amsterdamer), així com d’altres articles com licors, mitges , perfums i sabons de marca. Recordo l’escala fosca i inhòspita d’aquell immoble, pudent d’humitat, ipujant-la amb il·lusió i baixant-la satisfet amb el botí furtiu.

La Rosita estraperlista no era la única que es dedicava a aquesta activitat. A més d’altres que li feien la competència distribuint a la menuda els mateixos productes al mateix municipi n’hi havia alguns més espavilats que treballaven a l’engròs, facilitant farina, sucre, patates, oli… de sota ma. Alguns d’aquests es van fer rics o van poder viure en millors condicions que les habituals. La Guàrdia Civil deixava fer, però tot plegat es movia en una zona fosca , sense fer escarafalls i procurant no esverar el galliner.

El dibuix de Joan Pascual ens mostra el moment en que des de dalt d’un vagó de tercera de RENFE (en aquella època hi havia vagons de primera, de segona i de tercera) es llencen daltabaix els farcells que contenen les mercaderies, mentre un exèrcit de còmplices els recullen i se’ls emporten. Un d’ells s’ha estripat i se’n extreu una barra de pa; una dona s’esglaia quan se’n adona que un dels farcells ha anat a parar sota les rodes de vagó i es malmetrà el seu contingut; una parella es baralla disputant-se un dels paquets…En aquella època, a diferència de l’actual, els vidres dels vagons de tren es podien alçar i baixar. Lògicament l’escena que Pascual va dibuixar no era imaginada, però sí que era exagerada, en el sentit que difícilment haurien pogut coincidir a Sant Sadurní tants estraperlistes junts dalt i baix d’un mateix vagó. Tal vegada el dibuixant hauria volgut plasmar la realitat prop d’una zona molt més poblada.

Segons la Wikipedia : “ El contraban és un acte delictiu mitjançant el qual es passen mercaderies d’un indret a un altre (separats per una frontera o divisió establerta i acordada) sense declarar-ho a les autoritats i, si s’escau, sense pagar els aranzels corresponents […] En èpoques d’autarquia o dificultats al comerç exterior, el contraban se sol centrar en articles de primera necessitat, que són difícils de trobar als mercats legals, o en altres casos a productes de luxe o superflus, gravats amb molts d’imposts (tabac,licor, objectes electrònics) […] En molts de casos el contraban cessa quan canvien les circumstàncies que l’han afavorit, com són els casos citats anteriorment, o l’abolició de la llei seca als Estats Units, però en altres, perduren i fins i tot es fan més forts al llarg del temps, com és el cas de les drogues “.

Havia perdut de vista tots els germans Gil Alerany fins que fa uns quatre o cinc anys, casualment, vaig anar a visitar amb uns amics el museu de la farmàcia de Llívia (Baixa Cerdanya). A la sortida, mentre caminaven per un carreró pel qual abans no havíem transitat, varem decidir anar a prendre un cafè en un bar proper . L’establiment era buit de clients i darrera el mostrador, d’esquena a la porta d’accés, hi havia un home de la meva edat que endreçava unes ampolles en les prestatgeries. Vaig saludar-lo cordialment amb el bon dia de rigor afegint que volíem un cafè. A l’instant, sense girar-se, i com si hagués estat impulsat per un reflex condicionat, aquell home anònim va exclamar: “ ─Tu ets el Querol de Sant Sadurní !”. Em vaig quedar tant sorprès i atònit com poques vegades m’ha succeït a la vida. Li vaig preguntar qui era i com és que m’havia identificat sense veure’m , i em respondre que era l’Antonio Gil Alerany, company d’escola i veí meu fins als anys cinquanta al carrer Montserrat de Sant Sadurní, i perquè havia reconegut la meva veu ! Havia passat més de mig segle des que ell s’havia establert a Llívia, en tot aquest temps no ens havíem vist ni escoltat i ho va encertar de ple. Mai hauria imaginat que hi hagués persones capaces de recordar un registre de veu després de tant temps, però ara en puc donar fe… a no ser que l’amic Antoni Gil hagués tingut l’oportunitat de veure’m recentment en algun programa de televisió o m’hagués escoltat a la tertúlia setmanal de la cadena SER en la que jo participava aleshores, que també podria ser. Ja se que aquesta anècdota no té res a veure amb el dibuix que encapçala el post d’avui, però és oportuna i en qualssevol cas ja em disculpareu.

Els dibuixos de Junceda per il·lustrar les Memòries d’un cabaler

Per enllestir aquesta sèrie de cinc reportatges sobre col·leccions de dibuixos d’interès local que ja ha comptat amb els artistes Amigó, Valentí Castanys, Enric Cristòfor Ricart i Manuel Brunet i Torroll, publiquem avui el darrer, amb algunes de les més de cent imatges que Junceda (Joan García Junceda Supervia. Barcelona, 1881 – Blanes, 1948) va realitzar per a l’obra Memòries d’un cabaler, de l’escriptor local Jaume Raventós i Domènech de can Codorníu, editada a Barcelona el 1932. No hi ha manera de localitzar els successors d’aquest escriptor d’origen sadurninenc, tot i haver-ho intentat reiteradament per diversos conductes. Voldria proposar-los-hi una qüestió del seu interès. Algú en té notícia o sap com facilitar-me el contacte?

1. Els carros eren el mitjà de transport més habitual en el món rural. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

2. Els safareigs ocupaven bona part de les tasques de les dones de pagès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

3. Dibuix de Jaume Raventós Domènech escrivint les seves Memòries d’un cabaler a can Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

4. Tots les qüestions relacionades amb la mort tenien encara un component de misteri i terror a finals del segle XIX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

5. L’aigua bombejada des d’un pou proper a l’Anoia arriba a can Codorníu en presència de les autoritats civils i religioses de Sant Sadurní assegudes a primera fila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

Sóc dels qui creu que Jaume Raventós Domènech ( Sant Sadurní d’Anoia, 1868 – Barcelona, 1938) , de can Codorníu, és el millor escriptor local contemporani i que la seva obra autobiogràfica Memòries d’un cabaler (1932) és el llibre més representatiu d’aquest autor, més, però molt més, que la seva col·lecció de Proses de bon seny. El primer es pot llegir encara ara perquè ha superat amb èxit l’inexorable pas del temps i es podria comentar a les escoles, mentre que la segona és tant mística i sobrenatural que ja fa dècades que cau de les mans i no recuperarà mai més la seva vigència. Segur que hi haurà qui pensarà el contrari, però no cal gastar ni una milionèsima de mil·ligram de matèria gris per intentar convèncer-nos recíprocament. Seria un esforç inútil.

Les il·lustracions de Junceda per a les Memòries d’un cabaler sumen més d’un centenar i estan distribuïdes al llarg dels diferents capítols de l’obra a raó d’una al principi i l’altra al final. Junceda fou un dels dibuixants i caricaturistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX.

Recomano doncs les Memòries d’un cabaler perquè es tracta de la única aportació literària que descriu la vida al camp en el municipi de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) el darrer quart del segle XIX. Els texts són una delícia perquè estan ben escrits, tenen contingut i molta gràcia, tres virtuts molt difícils d’assolir simultàniament. Hi ha algunes afirmacions nostrades i tronades que el lector descobrirà immediatament, com la que es refereix a la classe social rural dirigent de l’època: “Aquesta nostra aristocràcia té la missió de governar els municipis ultra perpetuar la pròpia dinastia. La missió de governar la té per naturalesa i el sufragi que la hi tregui és un sufragi sense seny, mal organitzat i il·legítim, perquè desbanca els qui són naturalment constituïts en autoritat per la il·lustració [en minúscula] , pels interessos que representen i pel fet de llur domini territorial”.

Aquesta visió pairalista i patrimonial del poder local havia quedat obsoleta des de la Revolució francesa i, sense anar més lluny, amb el triomf de les esquerres el 12 d’abril de 1931 a Catalunya i Espanya i molt probablement el mateix Jaume Raventós la devia qüestionar els seus darrers anys de vida. En contrapunt hi ha fragments entranyables que comparteixo íntimament i m’emocionen , com aquest referit a la mort de la seva mare: “[…] No la vaig veure morir. I encara una cosa pitjor: quan la mare en els darrers moments va mirar als voltants del llit no hi va trobar tots els seus fills ! Què devia pensar? Allò va deixar-me un clau a dintre. Jo pensava que tenia la ferida curada amb tants anys que han passat; però ara me’n adono que el clau hi és encara, i per poc que es faci sorollar, la ferida raja”. Jo tampoc vaig estar al costat de la meva mare quan va morir i la ferida encara dol més perquè era fill únic.

Un dels capítols més interessants de la seva gran obra Memòries d’un cabaler porta per títol Una mica de topografia: “ La serralada de la Figuerola (pseudònim de l’indret del terme municipal de Subirats, a l’alçada del castell de Subirats, anomenat realment Pujol d’en Figueres) , en forma d’amfiteatre guaitant a llevant, abraça unes comes que moren a l’esplanada on és la casa de can Feliu ( pseudònim de can Codorníu) . Sota la casa unes quintanes fiquen els peus a la riera. En aquelles comes hi trobaríem encara alguna runa de la casa antiga. A l’esquerra de la serralada, pel cantó de migdia i part de fora de l’amfiteatre, una lleugera vessant porta a una plana alta que domina la casa i la vila, com posada que n’és al mig, i que és tallada pel cantó de llevant per unes timbes feréstegues acabades a les Illes, terres baixes festonades per la salzareda.

A la dreta de la serralada i també part de fora de l’amfiteatre, pel cantó de tramuntana, una vessant dreta i alta mor a una altra plana, que amb una segona inflexió porta ai Prat també vorejat de salzareda. La riera Noia, quan va de la salzareda del Prat a la de les Illes, abans de passar per sota can Feliu fa un revolt de noranta graus defensat per un morro, el massís del Bosc del Forn, fet de tapaç prou fort per resistir el rosec de l’aigua i massa tou per servir de pedrera. Quan el paleta vol una carretada de pedra de fer paret no sabria d’on treure-la, sí no hi hagués el rieral i els seus palets i còdols. Al grop del Bosc del Forn, oberta de cara a la riera, hi ha la boca d’un cau famós, d’on no en surten les fures fins que l’han provocat a vomitar tres o quatre conills. També serà interessant al caçador prendre vistes de les timbes plenes de brossa que miren la riera dels tres o quatre xaragalls vestits de bardisses que van de les planes a la riera i del serral a les comes. Cada bardissa d’aquestes a l’hora del sol té el seu hoste vestit de pèl i guarnit d’orelles llargues, aquestes bardisses solen ésser també el refugi de les perdius alades que el gos no troba. L’obaga que baixa de la Plana al Prat és tota ella una bardissa que tindrà ben segur sis canes d’ampla per cent de llarg. Per fer-ne sortir els conills calen ben bé quatre o cinc bons bardissers que sàpiguen treballar combinats. Ja us dic jo que els pobres quissos ( sinònim de gossos) en sortiran amb les orelles i la cua ben esgarrinxades dels esbarzers. S’ha donat el cas d’entrar-hi un perdiguerot matusser d’aquests gruixuts i d’orelles grosses i haver-lo de treure destralejant els arços, els esbarzers i les mates, relligat tot junt per un embolic de corretjoles espinoses.

Encara que sentiu els noms de Bosc del Forn, Prat, Camp de les tres Punters, Les Tires, L’Oliverar (denominacions d’indrets de la hisenda de can Codornú, la majoria inventats) , tot és vinya espessa. Aquestes paraules són reminiscències de temps llunyans, però no trobareu en lloc ni el bosc, ni les pastures, ni el sembrat, ni les oliveres. De l’antic bosc queden no més de mitja dotzena de pins que, quan s’han vist sols, s’han fet gegants. Dels oliverars en queden alguns arbres escadussers per ombra dels pagesos, arbres migrats que la vinya cuida ofegar. No més al costat de la casa ha quedat un bosquet de pins borts torts i migrats, que s’han salvat de la destral perquè tapen una ràpida vessant de terra soldonenca, on els ceps no hi podrien arrelar. Del Maiol de la Font no en trobaríeu tampoc la font: hi degué ésser en temps antic, si no hi fou somiada. El reialme que he descrit no tindrà més enllà de dos-cents jornals. Jo el conec pam a pam si voleu, cep a cep. He passat els camins i rases i els corriols per on es poden escalar les timbes, i jo mateix a cop de magall he refet les escaletes gastades. Davant les bardisses he fet de caçador i de gos, segons les circumstàncies, els arbres m’han fet ombra corn als pagesos o m’han servit de aguant com als ocells, i la riera l’he passada i traspassada a peu aixut i aigua arreu. De dalt estant del serral he contat els pobles de la conca del Noia, des de Vallbona fins a l’indret de Gelida, i m’he mirat carinyosament i he cridat pel seu nom totes les masies d’aquest tros de món i he fet malbé molts parells d’espardenyes pels camins, terrossos, pedruscall i gatoses d’aquesta i de l’altra banda. Quan els estudis m’embotien els ulls i la miopia m’amenaçava, la vista d’aquests amples paisatges n’asserenava la mirada. De tot arreu es pot veure la silueta dentada del Montserrat i el piquet blanc corn un cap d’agulla de picar de l’ermita de Sant Joan que tenim girada de cara. Molts dies d’estiu, quan el sol bat de ple la finestra de la casa de l’ermità, per allà a mig mati, hi reparareu un punt lluent. Podrà ésser que l’ermità en aquella hora obri la vidriera i llavors us passarà pels ulls com un llampec de claror. Nosaltres dèiem: ─L’ermità de Sant Joan ja pren la fresca.”

Un altre capítol exquisit de les Memòries d’un cabaler porta per títol Cap a la missa major: “ De com un home muda de parer en poques hores jo en puc posar un cas. Sóc jo mateix. I no pas amb aquella mena de mudar que és pròpia de savis, sinó amb una mena de mudar més aviat viciosa. El dissabte al vespre, tot sopant, es parlava a taula de la distribució per la missa de l’endemà. Uns havien d’anar a la matinal a punta de sol, altres a la baixa de les vuit, altres a la missa major de les deu. La casa no podia quedar desemparada. ja se sabia que la cuinera havia d’anar a la primera per tornar amb la compra a bona hora. La baba (aquest era el nom familiar que donàvem a l’àvia), prop dels vuitanta anys, autoritat major honorària de ia casa, acompanyada del pare, que poques vegades la deixava en els actes solemnials, havia d’anar a missa major. Els altres ad libitum, que vol dir, cada u al seu gust; així ens havien ensenyat de dir-ho al col·legi el primer any de llatí. Pel que toca a mi, de part de vespre era molt matiner. La missa baixa (a l’estiu s’entén) era l’hora de més calor: encara no bufava la marinada. La missa major, a més de calorosa, era un quart, com si diguéssim una eternitat, més llarga que les altres i encara calia anar-hi més guarnit i travat. Jo estava en aquella hora per la missa matinal i encarregava a la cuinera que a dos quarts de cinc piqués ben fort a la porta de la meva cambra. Si em despertava a les quatre, en el meu cervell s’anava operant un canvi d’opinió. Tanmateix no havia dormit ni vuit hores i trobava molt justificada la son a dos quarts de cinc del matí. Altrament a la missa baixa no hi havia sermó del senyor Rector i aixà la feia més curta. Pel que toca a combregar també era bona hora la de les vuit. Es clar que arribaria de retorn a casa més enllà de les nou i esmorzaria tard i ja no tindria esma de donar una volta amb aquell sol que queia; però no passaria malament un matí a casa regirant les golfes o jugant a bales. I la conseqüència de totes aquestes consideracions era que a dos quarts de cinc feia el sord als cops que la Quima dava a la porta i, si tant insistia, li responia amb un bé vaja, prou, et dic, que posava fi a la demanda, i tombava de l’altre costat en recerca de la son de la matinada més dolça que la bresca.

No era, doncs, estrany que a les set, a l’entrar la mare a la cambra, jo dormís com un soc, Quin fer més dolç la mare! Obria un través de dit el finestró, que la ratlla de la claror no em ferís els ulls, i abans de cridar-me, trastejava, obria calaixos I se m’acostava a la vora del llit. I jo feia l’adormit pel goig de sentir el trasteig de Ia mare sense veure-la i per l’esperança de sentir-me caure al front un petó sense veure’l venir. I queia el petó, ¡vaja si queia! I llavors m’escapava el riure. I la mare tot baixet em parlava a l’orella que eren les set i m’explicava on tenia la muda i el vestit del diumenge. Emperò jo tenia una son de pagès, que deia la mare, i somicava i rondinava i em regirava i responia a la mare que ja aniria a combregar un dia entre setmana, que no havia pogut dormir per mor de la calor i dels mosquits, que aniria a missa major.

Tot això només per mitja hora de jeure sense dormir; perquè, encara no havia passat mitja hora, la gana em treia del llit i em portava a la cuina a disputar amb la Quima, disputes que no acabaven fins que l’esmorzar era a taula pels que ja havien tornat de missa matinal i pels que havien d’anar a missa major. A dos quarts de deu la tartana ja estava guarnida. El Damià, nom que daven al matxo vell perquè així es deia el firaire que ens l’havia venut, enganxat a la tartana aculada al portalet del pati del darrera, esperava resignadament la veu del Joanet carreter. Pujats que foren al carruatge la baba, el pare, la germaneta petita i jo, es va asseure al seu sitial del braç dret el Joanet amb la catxuxa maca i una clavellina a l’orella lluint entremig dels cabells encrespats del costat esquerre i arri! camí amunt.

El primer terç del camí era d’allò més gronxador per mor de les roderes que havien enfondit els carros traginant vi tota la setmana, i s’acabava a la creueta, el punt més alt del camí amb vistes a la vila. El pare feia sempre el comentari que ell no hi havia aconseguit la creu que el nom dava a entendre, però que un dia o altre hi faria posar la creu, per mor que els que anessin pel camí de can Feliu comprenguessin que s’acostaven a una casa cristiana. En el segon terç de camí que parava al camí de la creu trencada, antic camí de la vila a Barcelona passant per la riera fins Martorell, es trobava el cementiri, amb la paret on rascava el botó de la roda de la tartana. Ja se sabia: en passant prop d’aquell sant lloc, el pare es treia el barret de palla i començava un Parenostre pels difunts de la família.

En el darrer terç de camí ens trobàvem invariablement amb el Janot de la senalla prop del pontarró del torrent on anava a parar el clavegueró de les aigües brutes de tot el poble. Per seguir aquelles carreteres, que ja havien passat d’anada i de tornada els carrets i els animals de bast de totes les masies d’aquell cantó, era una hora ben escollida, amb probabilitats d’omplir la senalla. Llavors l’àvia es girava a la meva germana de vuit anys, tres més petita que jo, per dir-li:

─El teu amiguet, Sumpta.

I la Sumpta treia el cap pel darrera de la tartana, li feia al Janot quatre pams de nassos i li esclatava una rialla fresca de diumenge de matí, El pobre Janot, xicot ja de setze anys, curt, caparrut i beneitó, tot agraït a aquella afectuosa demostració, començava arrugant la cara de través marcant una rialla grotesca i acabava badant una boca de pam i fent llengotes amb una llengua gruixuda, ampla i llarga com la d’un vedell. Si algun diumenge la Sumpta no anava a missa major hauríeu vist com el Janot mirava passar i remirava allunyar-se la tartana, tot bocabadat que ningú en fes cas; com també la Sumpta, si no trobava el Janot en aquell tros de camí, no parava de preguntar al metge parent, a l’adroguer o al campaner si sabien si estava malalt i més d’una vegada havia buidat la guardiola a casa de la seva pobra mare viuda. Si la beneiteria del pobre Janot venia de les embriagueses del seu pare es deia molt; però encara no era cosa ben establerta.

La pujada del carrer del capdavall de la vila, empedrada de voluminosos còdols portats de la riera de l’Avernó, era digne coronament de l’accidentat viatge sotraguejant-nos totes les juntures i entranyes penjades.

Jo que havia baladrejat tot el camí corn un beneit i rigut com un descosit, empenyent i pegant i pessigant la meva germana, al davant de les escales de l’església m’hauríeu vist amb una cara més formal que un gastador. Mireu bé i sabreu per què. Estic a l’hora de complir una solemnial obligació. La baba em necessita per muntar les escales. Amb el seu braç dret es repenja al braç del meu pare, però, la mà esquerra, la té fermament posada sobre el meu cap. Jo li faig de puntal. Ella n’està contenta jo n’estic gelós. I ara us ho diré: més de quatre vegades, si passo per alt les misses de més aviat, no és per son ni per mandra ni per gana, sinó per la satisfacció d’apuntalar amb la meva persona un tros de casa que és en perill d’enrunar-se”. En el meu proper llibre Relats republicans que es publicarà a finals del proper mes de setembre hi ha un capítol dedicat a aquest important escriptor local.

Una col·lecció de postals de 1902

Aquesta col·lecció de nou postals publicitàries de l’empresa del Champagne Codorníu de Sant Sadurní d’Anoia va ser dibuixada per l’artista Llorenç Brunet i Torroll (Badalona, 1873 – Barcelona, 1939) i sembla representar l’acceptació i el reconeixement del nou rei d’Espanya Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941) per part de tots els estaments socials, i la seva coronació, el 17 de maig de 1902. Només s’hi troba a faltar el clergat… potser perquè aleshores no devia beure xampany, sinó només vi de missa?

L’aquarel·lista Llorenç Brunet i Torroll el 1932, a la plaça de l’Església de Sant Sadurní d’Anoia, mentre dibuixava el temple parroquial. Feia trenta anys que havia enllestit la col·lecció de postals en honor del rei Alfons XIII, per a l’empresari Manuel Raventós i Domènech de can Codorníu. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

L’aquarel·lista Llorenç Brunet i Torroll el 1932, a la plaça de l’Església de Sant Sadurní d’Anoia, mentre dibuixava el temple parroquial. Feia trenta anys que havia enllestit la col·lecció de postals en honor del rei Alfons XIII, per a l’empresari Manuel Raventós i Domènech de can Codorníu. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Després de dibuixar amb llapis les seves obres Brunet les colorava amb aquarel·les. FOTO DE 1932 DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Després de dibuixar amb llapis les seves obres Brunet les colorava amb aquarel·les. FOTO DE 1932 DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Llorenç Brunet va fer una exposició dels seus dibuixos als locals de la Cambra Agrícola, al carrer Montserrat de Sant Sadurní, amb motiu de les Fires de 1932. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Llorenç Brunet va fer una exposició dels seus dibuixos als locals de la Cambra Agrícola, al carrer Montserrat de Sant Sadurní, amb motiu de les Fires de 1932. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Dibuix de Llorenç Brunet de l’indret del pont del capdavall de la Vila sobre el Torrent de la Canaleta, considerat erròniament d’origen romà. Al Skyline sadurninenc destaca la torre de ferro del campanar de la Casa de la Vila i els tres xipresos de cal Mestres, al carrer Sant Pere. Aquesta il·lustració es va utilitzar per a la portada del programa de Fires de 1932. FONS DE L’AUTOR

Dibuix de Llorenç Brunet de l’indret del pont del capdavall de la Vila sobre el Torrent de la Canaleta, considerat erròniament d’origen romà. Al Skyline sadurninenc destaca la torre de ferro del campanar de la Casa de la Vila i els tres xipresos de cal Mestres, al carrer Sant Pere. Aquesta il·lustració es va utilitzar per a la portada del programa de Fires de 1932. FONS DE L’AUTOR

Les banderes espanyoles predominen a l’escena i s’insinua (només s’insinua) la senyera catalana. Els barrets de copa es combinen amb d’altres d’indefinits per donar a entendre que tant els rics com els pobres saluden la coronació del nou rei. Pel que fa a la dona que destaca sobre l’altra, no hi ha dubte: es tracte d’una andalusa amb el seu tocat tradicional. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Les banderes espanyoles predominen a l’escena i s’insinua (només s’insinua) la senyera catalana. Els barrets de copa es combinen amb d’altres d’indefinits per donar a entendre que tant els rics com els pobres saluden la coronació del nou rei. Pel que fa a la dona que destaca sobre l’altra, no hi ha dubte: es tracte d’una andalusa amb el seu tocat tradicional. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta barreja de ciutadans vestits amb els trajos tradicionals de diferents indrets de l’Estat espanyol saluden el monarca en presència de l’estament militar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta barreja de ciutadans vestits amb els trajos tradicionals de diferents indrets de l’Estat espanyol saluden el monarca en presència de l’estament militar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

La milícia i la noblesa espanyola estan representades en aquesta postal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

La milícia i la noblesa espanyola estan representades en aquesta postal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Diputats, senadors i ministres de l’època. Segur que un bon fisonomista els podria identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Diputats, senadors i ministres de l’època. Segur que un bon fisonomista els podria identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més diputats, senadors i ministres. El penúltim començant per la dreta sembla Antonio Maura i Muntaner ( 1853 – 1925) que en diverses ocasions del regnat d’Alfons XIII seria president del Consell de Ministres. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més diputats, senadors i ministres. El penúltim començant per la dreta sembla Antonio Maura i Muntaner ( 1853 – 1925) que en diverses ocasions del regnat d’Alfons XIII seria president del Consell de Ministres. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Segueixen més autoritats i polítics. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Segueixen més autoritats i polítics. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més i més, encara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més i més, encara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Quin reguitzell de civils i militars ! Les fesomies devien correspondre a personalitats destacades de l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Quin reguitzell de civils i militars ! Les fesomies devien correspondre a personalitats destacades de l’època. Cliqueu a sobre i
s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

En aquest grup central es pretenia simbolitzar els ambaixadors estrangers a Espanya que també donaven la benvinguda a Alfons XIII. Sorprèn que en tota la seqüència d’aquestes nou postals no es vagi aprofitar l’ocasió per representar que per a celebrar l’efemèride de la coronació es brindava amb champagne Codorníu, proveïdor oficial de la Casa Reial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

En aquest grup central es pretenia simbolitzar els ambaixadors estrangers a Espanya que també donaven la benvinguda a Alfons XIII. Sorprèn que en tota la seqüència d’aquestes nou postals no es vagi aprofitar l’ocasió per representar que per a celebrar l’efemèride de la coronació es brindava amb champagne Codorníu, proveïdor oficial de la Casa Reial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Els gravats al boix d’Enric Cristòfor Ricart per a Codorníu

Rescatem deu imatges encarregades per Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu ( ¿o va ser el seu pare Manuel Raventós Domènech, mort el 1930 ?) a l’artista vilanoví Enric Cristòfor Ricart Nin (Vilanova i la Geltrú, 1 de novembre de 1893 – 11 de març de 1960) , el qual, com a gravador al boix assolí una gran categoria tècnica. En la simplicitat de les composicions Ricart aconseguí el propòsit de sintetitzar la idea en unes figures molt esquemàtiques i d’enllaçar amb el boix antic. A meitat del segle XX (i potser abans) aquestes deu imatges es van utilitzar com elements publicitaris de la marca Codorníu.

El roure centenari de can Codorníu va esdevenir un referent de la marca que li atorgava arrelament al país i a les vinyes. El millor escriptor local sadurninenc, Jaume Raventós Domènech, també de can Codorníu, li va dedicar un capítol de la seva obra Memòries d’un cabaler. Explicava amb molta imaginació que el roure de can Codorníu s’havia enamorat de l’alzina de can Ros ( Els Casots, Subirats) . Avui, malauradament, ni l’un ni l’altra segueixen dempeus. Tots dos han sucumbit definitivament en aquestes primeres dècades del segle XXI. Ara precisament es compleixen trenta anys des que el Consell d’Administració de Codorníu, S.A. presidit per Manuel Raventós Artés, quan jo era alcalde de Sant Sadurní, va decidir portar-me als tribunals per haver atorgat una llicència d’edificació a l’empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. que incloïa el roure centenari dintre dels límits de l’actuació arquitectònica. La raó era evident, perquè els terrenys sobre els quals havia crescut i vivia el roure no eren ni havien estat mai de Codorníu, S.A. sinó dels promotors de la nova cava Raventós Blanc. Tal vegada el que es pretenia era intimidar el consistori ja que Codorníu , S.A. era aleshores encara la primera empresa del municipi. Finalment el tribunal va sentenciar el que era evident i es va acabar el contenciós. Val a dir que Manuel Raventós Artés em va trucar personalment per disculpar-se adduint que ell s’havia limitat a obeïr les ordres del Consell d’Administració, tot i que des del primer moment estava convençut de que no tenien raó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.

Aquesta imatge pretenia fixar en l’imaginari popular l’origen medieval de la nissaga Raventós de can Codorníu. Aquest és un concepte que sembla quin sap què, però que actualment no té massa contingut. Sense anar més lluny, Freixenet, l’actual líder del sector, és un invent del segle XX, com qui diu fa quatre dies… si ho comparem amb l’antigor de Codorníu. Tot i que en les actuals etiquetes de Codorníu s’indica la data de 1551 ( tal vegada algú descobrirà aviat un document que retrocedirà encara trenta, quaranta o cent anys més) el cert és que no aporta gran cosa al producte, a la seva imatge i al seu pedigree. ¿ A qui l’importa que la Coca – Cola es vagi inventar el 8 de maig de 1886? Dubto que ni l’u per milió dels consumidors habituals hi concedeixi cap mena d’importància. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La verema és un tema recurrent en tot el que envolta el món del cava. S’ha d’evidenciar que el cava ve del vi , que el vi surt del raïm, que el raïm sorgeix del cep i que el cep arrela i creix a la terra. Codorníu ha presumit sempre d’aquest arrelament perquè disposava i disposa de vinyes en diferents indrets del país, però resulta evident que no tot el vi que embotellen és de collita pròpia. La resta d’el.laboradors si fa o no fa i n’hi ha que compren tot el vi que necessiten. L’invent esbiaixat de la denominació d’origen cava atribuint aquest concepte no a un territori específic ( com la Champagne, la Rioja o qualssevol de les italianes o alemanyes ) sinó a la modalitat de producció , a la llarga ha resultat pervers per als pagesos que van perdre des del primer moment la capacitat de determinar el preu del raïm… mentre ha funcionat a les mil meravelles per als productors de cava establerts arreu ( a Catalunya, Extremadura, Aragó, Navarra , Comunitat Valenciana, entre d’altres). Fins ara, que venen maldades. En aquest context advers, sembla imprescindible presumir d’un relat singular i apel·lar a la collita pròpia procedent d’un territori concret i privilegiat. Aquest pot ser encara un plus de qualitat. Però ¿què explicaran els elaboradors que no tinguin vinyes pròpies o prou hectàrees que justifiquin la seva producció? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Les dones veremadores sempre han estat una constant en les vinyes de can Codorníu de Sant Sadurní. Bé, hauríem de dir dels hereus de can Codorníu, ja que l’hisenda agrícola pròpiament dita no formava part de la societat anònima. Josep Raventós Fatjó, que l’havia hererat del seu pare, la va transmetre a Manuel Raventós Domènech, aquest a Manuel Raventós Fatjó el qual a la vegada la va traspassar a Josep Maria Raventós Blanc. Ara mateix no recordo exactament si aquest darrer la va cedir al seu fill gran, Manuel Raventós Negra, o es va incorporar als actius de la nova empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. La transmissió de la hisenda agrícola familiar de Raïmat ( el Segrià) , adquirida el 1914 per Manuel Raventós Domènech , va funcionar d’una altra manera ( se la van repartir els germans Raventós Fatjó) . Però no era d’això del què volia parlar, sinó de les dones veremadores de can Codorníu. Aquesta ha estat sempre una activitat laboral propicia a les dones en el món rural, tot i que acabi fent-se feixuga al llarg d’una jornada de 10 hores, que era l’habitual fa un segle. La presència femenina a la verema es va estendre a la fàbrica quan Manuel Raventós Domènech va posar en marxa el seu negoci del xampany. Allí, però, les feines eren les de rentar ampolles i les de manipular-les en el procés final a l’hora d’etiquetar-les, embolicar-les amb paper cel·lofàn, col·locar-les a l’interior de fundes de palla i encaixar-les de dotze en dotze. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La fabricació de taps de suro per a les ampolles de champagne franceses i per a les de xampany català va dinamitzar la indústria surera de les comarques gironines durant bona part del segle XX. La manipulació inicial va donar pas a la mecanització i els portuguesos van irrompre en força en el mercat. Entre els representants més notables d’aquest sector industrial que viatjaven sovint a Sant Sadurní destacà Felip Calvet Costa ( 1916 – 2001), el qual, des que és mort, ningú ha aixecat la veu per reivindicar la seva memòria. Un dels fills de Manuel Raventós Domènech , Jesús Raventós Fatjó, dirigia els anys trenta una fàbrica de taps de suro per a les ampolles de xampany de Codorníu . Mentrestant el seu germà Manuel s’ocupava de l’empresa a Sant Sadurní i l’altre germà Magí portava la direcció de VENSA (Vins Escumosos Naturals, S.A.), que comercialitzava la segona marca Delapierre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El dégorgement era un dels moments claus del méthode champenoise que actualment ja està també totalment mecanitzat. El procés de substitució es va iniciar fa 55 anys, quan Codorníu va implementar el sistema champagel, mitjançant el qual es congelaven els brocs de les ampolles de xampany just abans del degorjament, atrapant en el gel les impureses que calia eliminar. Manuel Raventós i Domènech ( 1862 – 1930) de can Codorníu ho havia descartat molts anys abans. Amb aquest invent es va perdre el ritual i l’espectacularitat de l’instant i es va acabar la màgia i el misteri… però es va guanyar en productivitat, sense afectar a la qualitat del producte. Va esdevenir exactament el mateix amb el tradicional remenat de les ampolles de xampany als pupitres. Aquesta és la fórmula per a vèncer en el futur. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Tap de suro en el que s’han marcat al foc les inicials RC (Raventós Codorníu) . Es tractava d’una qüestió de marca en la qual cosa una de les lletres potenciava l’altra. D’una banda el cognom Raventós que es va unir per sempre a partir del segle XVIè a l’altre cognom Codorníu, quan la pubilla d’aquesta casa es va casar amb un pretendent dels Raventós. Ara sembla que ja s’ha trobat documentació que permet retrocedir al segle XVè i si segueixen burxant encara aniran més enrere. Podrien situar-se a l’època de les terribles pestes del segle XIV. No sé si aquest exercici retrospectiu aporta alguna cosa a la marca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El carro arrossegat per bous transportant caixes de Codorníu no és un estirabot sense solta no volta. Efectivament, a finals del XIX i principis del XX els bous s’utilitzaven al Penedès per a les feines agrícoles que requerien més força animal. Després van venir els locomòbils ( les màquines de vapor) i els tractors. S’explica una anècdota molt divertida relacionada amb el carro que feia el repartiment de les caixes de xampany Codorníu a la ciutat de Barcelona. El seu propietari, Manuel Raventós Domènech ( germà de l’escriptor Jaume Raventós citat anteriorment) va ordenar al seu carreter que reculés amb violència en un cèntric carrer , amb tota la mala intenció de provocar un incident i que totes les caixes caiguessin a terra provocant la trencadissa de centenars d’ampolles de xampany. L’endemà, els diaris de la ciutat informaven del desvagell, donant a conèixer el nom de la marca de xampany Codorníu entre els lectors. El recurs gràfic de les muntanyes de Montserrat utilitzat per Ricart va ser premonitori ja que des d’aleshores moltes de les empreses del sector l’han copiat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Un dels atributs d’aquesta aureola publicitària de Codorníu era la paritat entre homes i dones. Aquest valor que ara s’anomena igualtat de gènere no era tant habitual a l’època com ho és ara, al menys sobre el paper, ja que a la pràctica esdevé una altra de les entelèquies recurrents de moda, com el dinamisme de la societat civil, el dret a un salari just, la lluita contra el canvi climàtic … No sé si va ser un encàrrec explícit o s’ho va inventar l’artista, però ja hem vist en altres imatges anteriors la importància que se li dóna a la dona. Sigui com sigui, en aquest cas, fifthy – fifthy. Si repasséssim els noms de les persones que han ocupat el càrrec de president del consell d’administració d’una gran societat anònima catalana, costaria trobar-hi una dona. En el cas d’empreses xampanyistes de Sant Sadurní en tenim al menys sis exemples més o menys recents: les senyores Montserrat Fatjó Tintorer (1864 – 1956) de Codorníu , Eulàlia Sagués Mestres del xampany Mestres , Ramona Roig Manobens ( 1888 – 1978) de Santacana Roig , Dolors Sala Vivé ( 1889 – 1978) de Freixenet , Isabel Ordi Soldevila (1904 – 1990) de les caves Rigol i actualment Maria del Mar Raventós Chalbaud de Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Sis dibuixos de Valentí Castanys, a les memòries d’un futbolista sadurninenc

El dibuixant Valentí Castanys Borràs (1898 – 1965) va il·lustrar fa 58 anys les memòries d’un futbolista sadurninenc, Alfons Romeu Sabater, el Fonso de cal Ton de la Fonda, amb sis imatges entranyables que ens ajuden a entendre que la dèria del futbol no és d’ara sinó que ve de lluny. L’obra, que porta per títol Memòries i divagacions d’un futbolista discret (1957) , és una petita joia literària local que mereix ser rellegida periòdicament. Romeu va debutar al primer equip del Barça al partit inaugural de la temporada de la lliga 1935 – 1936 . Va ser una glòria efímera ja que només va jugar mitja part, no el van tornar a convocar i el van traspassar al Sabadell.

Alfons Romeu i Sabater, l’autor del llibret Memòries i divagacions d’un futbolista discret, editada el 1959 i reeditada per l’Ajuntament de Sant Sadurní en facsímil el 1985. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS , DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957) , DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

Alfons Romeu i Sabater, l’autor del llibret Memòries i divagacions d’un futbolista discret, editada el 1959 i reeditada per l’Ajuntament de Sant Sadurní en facsímil el 1985. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS , DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957) , DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

”Jo somiava només en el futbol”. És curiós que l’únic text que hi ha en castellà en l’obra d’Alfons Romeu estigui en aquest dibuix i probablement tingui una explicació versemblant. L’autor va anar a escola al col·legi dels hermanos gabrielistas que impartien les classes en llengua castellana (òbviament també les de geografia i història). Els seus somnis Romeu els hauria recordat doncs en castellà, tot i que la resta de l’obra està escrita en català, gens habitual a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

”Jo somiava només en el futbol”. És curiós que l’únic text que hi ha en castellà en l’obra d’Alfons Romeu estigui en aquest dibuix i probablement tingui una explicació versemblant. L’autor va anar a escola al col·legi dels hermanos gabrielistas que impartien les classes en llengua castellana (òbviament també les de geografia i història). Els seus somnis Romeu els hauria recordat doncs en castellà, tot i que la resta de l’obra està escrita en català, gens habitual a l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Fou doncs una lluita mascle, apassionada, la d’aquell partit de can Catasús”. La baralla a can Catasús va ser èpica i hi van intervenir jugadors i veïns. Se’n va parlar durant dècades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Fou doncs una lluita mascle, apassionada, la d’aquell partit de can Catasús”. La baralla a can Catasús va ser èpica i hi van intervenir jugadors i veïns. Se’n va parlar durant dècades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Un gol és la plasmació del deliri, és l’arribada dels prínceps de Mónaco, l’Agha-Kan, en Churchill i el Negus, tots de cop”. Ara hauríem de canviar els noms d’aquests personatges i parlar dels prínceps actuals del Japó o de Tailàndia, d’un dels potentats dels emirats àrabs, del primer o de la primera ministra britànica de torn o del paranoic Donald Trump , i del president de la República Democràtica Federal de Etiòpia, del qual no escric el nom perquè des que redacto aquest text fins que es publiqui pot esdevenir per enèsima vegada un altre cop d’estat i enderrocar-lo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Un gol és la plasmació del deliri, és l’arribada dels prínceps de Mónaco, l’Agha-Kan, en Churchill i el Negus, tots de cop”. Ara hauríem de canviar els noms d’aquests personatges i parlar dels prínceps actuals del Japó o de Tailàndia, d’un dels potentats dels emirats àrabs, del primer o de la primera ministra britànica de torn o del paranoic Donald Trump , i del president de la República Democràtica Federal de Etiòpia, del qual no escric el nom perquè des que redacto aquest text fins que es publiqui pot esdevenir per enèsima vegada un altre cop d’estat i enderrocar-lo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“El futbol ha creat una literatura”. Premsa en castellà, òbviament, perquè la llengua catalana estava proscrita en els diaris i revistes que es venien als quioscs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET(1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“El futbol ha creat una literatura”. Premsa en castellà, òbviament, perquè la llengua catalana estava proscrita en els diaris i revistes que es venien als quioscs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET(1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Abans la gent treballava; ara assessora”. Ironia fina a l’època... que ja ha esdevingut habitual i no fa gràcia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

“Abans la gent treballava; ara assessora”. Ironia fina a l’època… que ja ha esdevingut habitual i no fa gràcia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE VALENTÍ CASTANYS, DEL LLIBRE MEMÒRIES I DIVAGACIONS D’UN FUTBOLISTA DISCRET (1957), DE L’AUTOR SADURNINENC ALFONS ROMEU SABATER.

Alfons Romeu Sabater presentant el 1957 el seu llibre Memòries i divagacions d’un futbolista discret a la biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, a l’Era d’en Guineu. Assisteixen les autoritats municipals, amb l’alcalde franquista Joan Miró Galofré al capdavant; els prohoms de la Falange, encapçalats pel sastre Claudio Casanovas Santacana; el director de les Escoles Nacionals senyor Madriles; el director de la sucursal de la Caixa de Pensions Josep Aubareda, i d’altres sadurninencs com Daniel Forns Torelló, Pere Puignau Forns, Ramon Rigol Ordi, el xarcuter artesà de cal Miqueló del carrer Hospital i l’advocat Josep Oriol Marrugat Castro de cal Marrugat de la Fortesa, entre d’altres. En total uns trenta-quatre homes... i una sola dona no identificada (al marge esquerre, asseguda discretament a segona fila). Aquest era el paper residual de la dona en els actes públics no religiosos de fa 50 o 60 anys (en contrapunt, l’assistència de les dones als actes litúrgics era majoritària) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Alfons Romeu Sabater presentant el 1957 el seu llibre Memòries i divagacions d’un futbolista discret a la biblioteca de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, a l’Era d’en Guineu. Assisteixen les autoritats municipals, amb l’alcalde franquista Joan Miró Galofré al capdavant; els prohoms de la Falange, encapçalats pel sastre Claudio Casanovas Santacana; el director de les Escoles Nacionals senyor Madriles; el director de la sucursal de la Caixa de Pensions Josep Aubareda, i d’altres sadurninencs com Daniel Forns Torelló, Pere Puignau Forns, Ramon Rigol Ordi, el xarcuter artesà de cal Miqueló del carrer Hospital i l’advocat Josep Oriol Marrugat Castro de cal Marrugat de la Fortesa, entre d’altres. En total uns trenta-quatre homes… i una sola dona no identificada (al marge esquerre, asseguda discretament a segona fila). Aquest era el paper residual de la dona en els actes públics no religiosos de fa 50 o 60 anys (en contrapunt, l’assistència de les dones als actes litúrgics era majoritària) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’obra d’Alfons Romeu Sabater, Memòries i divagacions d’un futbolista discret (1959) gaudeix de l’honor d’haver estat l’únic llibre local escrit en llengua catalana durant la dictadura franquista. Feia aleshores exactament cinquanta anys que el secretari municipal Pelegrí Torelló Borràs havia publicat la seva Monografia Històrica-pintoresca de la Vila de Sant Sadurní d’Anoya, escrita també en català. L‘una i l’altra, finançades pels seus autors respectius, són dos referents de la bibliografia local i van ser reeditades oportunament en facsímil pel primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX.

Les memòries futbolístiques d’Alfons Romeu són una delícia , són divertides i es poden llegir en una o dues hores, depèn de la velocitat de creuer de cadascú. Ens parlen d’un personatge, Josep Raventós Ferrer de Sant Sadurní d’Anoia ( en realitat és una autobiografia del mateix Romeu), que gira al voltant de l’univers del futbol. Com tants d’altres la seva inclinació per aquest esport es va iniciar al camp del col·legi dels Hermanos Gabrielistas del carrer Hospital de Sant Sadurní, va competir als equip del Centre i l’Ateneu durant la Segona República i el seu moment àlgid el va viure a l’inici de la temporada de la lliga de 1935 – 1936, quan Romeu, efectivament, va debutar al primer equip del Barça al camp de Les Corts. A la mitja part el van substituir i poc després el van traspassar al Sabadell.

L’obra és un compendi d’anècdotes i vivències divertides protagonitzades pel futbolista Josep Raventós ( vull dir per Alfons Romeu) amanides amb reflexions personals certament originals i algunes realment ocurrents per l’època. Com aquesta: “ […] Finalment el capitalisme futbolístic necessità la democratització dels milions; és a dir que els milions es fessin assequibles a les classes més humils. Els milionaris han d’ésser pocs i mal avinguts. El que pretenc dir és que els pobres han de poder parlar de milions […]”.

Hi ha una vivència en el llibre de la qual jo també vaig ser protagonista a la meva infantesa al camp de futbol del Centre, en més d’una ocasió. Escriu Romeu: “[…] El camp estava situat vora un torrent, que voreja la riera Lavernó. El torrent ha motivat que algunes vegades s‘hagi suspès un partit per manca de pilota, o sobretot quan baixa la rierada. Quan han caigut tres o quatre pilotes a baix a la riera, si l’equip de criatures contractat cada diumenge per fer les devolucions consegüents, a raó de dos rals per barba, bada una mica, no hi ha manera de continuar el partit i a l’àrbitre no li queda més remei que donar-lo per acabat […]”. Si mai algú volgués inspirar-se per filmar una pel·lícula tipus Amarcord, ambientada en el Sant Sadurní de la República i de la postguerra, trobaria a Memòries i divagacions… força material susceptible d’esdevenir belles imatges cinematogràfiques. Noms com el de l’entrenador Sesus, els dels jugadors locals Betes, Bartoldo i Rubio, i el del barber Vicens Canals del Raval posen cara i ulls a un personatges fellinians.

Segons la Wikipedia, Valentí Castanys Borràs (1898 – 1965) va ser la principal figura i impulsor de la revista d’humor esportiu Xut!, nascuda el 1922. Fou col·laborador d’un gran nombre de publicacions d’humor gràfic i informació general: En PatufetEl Senyor CanonsEl Be NegreLa Veu de Catalunya,La RamblaLa Ciutat. Va assolir una gran popularitat com a humorista radiofònic, conferenciant i escriptor, en crear, per exemple la popular família Sistachs. Durant la Guerra Civil anà a Donosti, on col·laborà a publicacions com Flechas i Pelayos, amb el pseudònim As. Després de la guerra col·laborà a Destino i al diari esportiu El Mundo Deportivo, que deixà el 1946 per fer un acudit diari a El Correo Catalána a més de crear El Once, amb el que pretengué emular l’èxit del Xut!. L’any 1963 dos monòlegs escrits per ell van ser gravats en un disc pel popular actor Joan Capri. Amb el seu humor blanc i costumista, un grafisme net i sense complicacions i un estil de caricatura estilitzada sense massa exageració, fou un dels principals humoristes catalans de la postguerra.