Fa 50 anys: Franco guanya un referèndum amb el 93’14% de vots afirmatius

Immers com estic ja en la redacció del segon volum de la trilogia Relats sadurninencs ─ el que portarà per títol Relats franquistes, 1939 – 1975─, m’ha tocat redactar un capítol sobre el referèndum que va convocar el 14 de desembre de 1966 el règim del general Franco per a perpetuar-se en el poder, ara farà exactament 50 anys . Que ningú hi busqui tres peus al gat ni cap mena de relació, ni pròxima ni remota, amb la situació actual a Catalunya, ja que no hi ha cap similitud entre aquella circumstància històrica i l’actual, ni es poden establir comparacions, ni compartir valoracions, ni extrapolar resultats. Ha estat simplement una casualitat. Es tracta d’un exercici de recuperació de la memòria històrica que s’ha de tenir en consideració i prou, sense més transcendència. Potser algú pensi que és una mica inoportú , però també ho seria en els propers mesos fins que se celebri l’eventual referèndum unilateral d’independència que ens han promès i també durant els mesos següents, fos quin fons el resultat.

El generalísimo Francisco Franco Bahamonde ( 1892 – 1975) va guanyar el referèndum del 1966 amb el 93’ 14% de vots afirmatius dels sadurninecs majors de 21 anys. El vot també era secret, com ara. Franco va ser un dels dictadors del segle XX que va morir de malaltia, a diferència de Hitler i de Mussolini que van tenir un final violent. També Mao Tse Tung va acabar els seus dies a causa d’una mort natural. Sobre la defunció de Stalin hi ha algunes versions que indiquen que es va tractar d’una mort provocada. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El generalísimo Francisco Franco Bahamonde ( 1892 – 1975) va guanyar el referèndum del 1966 amb el 93’ 14% de vots afirmatius dels sadurninecs majors de 21 anys. El vot també era secret, com ara. Franco va ser un dels dictadors del segle XX que va morir de malaltia, a diferència de Hitler i de Mussolini que van tenir un final violent. També Mao Tse Tung va acabar els seus dies a causa d’una mort natural. Sobre la defunció de Stalin hi ha algunes versions que indiquen que es va tractar d’una mort provocada. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El referèndum convocat pel general Franco el 14 de desembre de 1966 plantejava sí o no a la Ley Orgánica del Estado que significava de fet la institucionalització del règim franquista sorgit d’una Guerra Civil i la continuïtat del dictador al capdavant de la Jefatura del Estado. L’antecedent més immediat era el Referèndum de la llei de successió a la Suprema autoritat de l’Estat celebrat el 6 de juliol de 1947 amb la mateixa finalitat. En aquesta ocasió , dels 2691 electors van anar a votar 2.389 ( el 88’77%) , dels quals el 92’84 % van votar sí, 67 ( el 2’81%) ni i hi van haver 104 (4’35%) vots en blac o nuls.

Els resultats de 1966 ─amb una participació del 90’39 % dels electors ( 3851 persones) ─ van donar el 93’14% de vots afirmatius (3587) i l’1’86% de negatius (72). Cent noranta – dos veïns majors de 21 anys ( el 4’98%) van votar en blanc o els seus vots van ser anul·lats. Tant el 1947 com el 1966 els electors van ser sotmesos a un bombardeig de propaganda a favor del sí , sense opció d’escoltar una sola veu contrària. Tot i així, el vot era secret.

Ves per on, exactament deu anys després, el 15 de desembre de 1976, en el referèndum per a la Reforma política que significaria de fet l’enterrament del franquisme, el 83’33% dels sadurninecs (4306 persones) van participar-hi , amb un 93’77% de vots afirmatius ( 4038) . En les tres ocasions el sí es va situar a l’entorn del 93%, tant si es tractava de perpetuar Franco en el poder ( 1947 i 1966) , com d’acabar amb el règim franquista (1976) .

¿ És que tothom era franquista el 1947 i el 1966 i tothom havia esdevingut demòcrata el 1976? Ni una cosa ni l’altra, però si que una gran majoria de la població adulta no volia ficar-se amb problemes i combregava amb pragmatisme amb el que se’ls oferia des dels poders de l’Estat. Una de les grans diferències entre els referèndums de 1947 i 1966 i el de 1976 era que en les dues primeres oportunitats imperava la pressió i la coacció del règim i en la darrera, mort el dictador, ja s’albirava la llibertat. Però no ens enganyem, ni a Sant Sadurní ni a Catalunya, ni a Espanya el poble senzill va estar a l’alçada de les circumstàncies quan calia oposar-se al franquisme i restaurar la democràcia. Els relats èpics que ara s’expliquen intentant demostrar que els ciutadans es van guanyar a pols la llibertat no s’ajusten a la realitat i no suporten la lupa despiatada de la història.

Del 22 de gener de 1939 fins a mitjans la dècada dels seixanta va imperar el pànic per la repressió que el règim havia orquestrat, però el 1966 la submissió al franquisme era motivada per una barreja de por, covardia, interès, prudència i indiferència. Només una minoria es va comprometre de debò en la transició de la dictadura a la democràcia per assolir les més altes fites de llibertat. A Sant Sadurní, estirant el fil al màxim, podríem arribar a una cinquantena de persones…tirant llarg. En una població d’entre els 5268 habitants de l’any 1960 i els 7071 del 1970, una mica més de l’1% de la població es podia considerar compromesa. Filant més prim hauríem de matisar la xifra ja que el nivell de compromís no era ben be el mateix… però deixem-ho a l’entorn de l’1%.

L’oposició al règim a la Vila era irrellevant i les úniques manifestacions populars que mantenien viu el sentiment catalanista eren parlar el català en família , al carrer i a l’església ( però no a l’escola, ni tampoc aprendre a escriure’l); batejar el fill amb el nom de Jordi ( o a la filla amb el de Montserrat), fer cagar el tió per Nadal (i altres divertiments tradicionals similars) , anar de romeria a Montserrat ( com qui anava a Fàtima o a Lourdes) , ballar sardanes ( amb orgull i amb el cap ben alt , com manen els cànons !) , ser soci del Barça ( mai de l’Espanyol) , està subscrit a Serra d’Or ( només hi havia un parell de veïns que ho estaven a la publicació democratacristiana Cuadernos para el Diàlogo, i gairebé ningú llegia periòdicament la publicació Horizonte Español del Partido Comunista de España ) , portar penjada al coll una medalla de la Moreneta ( o de Sant Jordi) , i menjar sovint botifarra amb mongetes ( o pa amb tomàquet) . Tot molt prosaic i nostrat, però del tot insuficient per fer pessigolles a la dictadura, com es va fer evident amb el 93’14 % de suport al dictador que fet i fer encara va durar 9 anys més. Els sindicats oficials ─el de les fàbriques i el del camp─ resultaven inútils a l’hora de defensar els interessos dels treballadors i dels pagesos… i idíl·lics per als empresaris xampanyistes i per als propietaris agrícoles.

Anuncis

3 pensaments sobre “Fa 50 anys: Franco guanya un referèndum amb el 93’14% de vots afirmatius

  1. He rebut aquest mail.

    Benvolgut,Carles,

    Caldria afegir que votar al referendum era obligatori i que es va anenaçar amb no pagar el salari a qui no hi anés…Els herois van ser aquests trescents que no van anar-hi…

    Enric Canals

  2. Benvolgut Enric,

    Vés a saber aquest tres cents que tu dius , perquè no hi van anar a votar: problemes amb el cens ?, defuncions ? , Impedits ? , malalts? , absents?.Tot el que tu vulguis i més, va fer el règim , però el vot en darrera instància era secret i ningú es veia obligat a mostrar què havia votat….

    Cordialment,

    Carles …,

  3. El meu sogre Josep Prats Capafons va ser un d’aquests 300 que no van anar-hi. Va ser perqué tenia les coses molt clares quan es tractava d’en Franco i encara que li descontessin del salari no hi hagués anat (que no li van treure res).

    Ismael Pavia

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s