La nebulosa insuportable

Una carta inèdita de Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu, escrita fa 82 anys, ens permet reflexionar sobre alguns arguments que s’utilitzen per justificar l’actual moviment independentista.

Carta inèdita enviada per Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu a una colla d’amics i coneguts seus, el 18 de novembre de 1932, demanant el vot per a la candidatura de Concòrdia Ciutadana, la marca electoral en aquella ocasió de la Lliga Regionalista i d’Unió Democràtica de Catalunya. Va obtenir 138.500 vots, darrera de la candidatura guanyadora encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya que en va aconseguir 224.800. Clica a sobre i s’ampliarà. CEDIDA PER CARME MONTSERRAT GOMIS

Carta inèdita enviada per Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu a una colla d’amics i coneguts seus, el 18 de novembre de 1932, demanant el vot per a la candidatura de Concòrdia Ciutadana, la marca electoral en aquella ocasió de la Lliga Regionalista i d’Unió Democràtica de Catalunya. Va obtenir 138.500 vots, darrera de la candidatura guanyadora encapçalada per Esquerra Republicana de Catalunya que en va aconseguir 224.800. Clica a sobre i s’ampliarà. CEDIDA PER CARME MONTSERRAT GOMIS

De la implicació de Manuel Raventós Fatjó (1907 – 1977), de can Codorníu, en qüestions polítiques en tenim molt poca informació. A diferència del seu pare i del seu fill gran (Manuel Raventós Domènech i Josep Maria Raventós Blanc, respectivament) ell mai no va ostentar cap càrrec públic ni es va comprometre excessivament amb cap opció política. Potser per això el 1936 ni ell ni cap membre de la seva família va ser objecte de persecució o assassinat, i van poder fugir a l’exili l’estiu d’aquell mateix any sense massa complicacions. Que durant la batalla de l’Ebre el seu castell de Raimat (el Segrià) fos ocupat pel general Franco i aquest establís allí el comandament militar del seu exèrcit no comportava a priori cap identificació ideològica de Raventós amb el feixisme, i que deu anys després, el juny de 1949, invités al dictador a visitar les seves caves de Sant Sadurní, tampoc. Diríem que va contemporitzar amb la dictadura, de la mateixa manera que ho havia fet el seu pare entre 1923 i 1929 durant els anys del govern colpista del general Miguel Primo de Rivera i d’igual forma que ho va viure ell, els seus fills i tota la burgesia catalana entre 1939 i 1975 sota la bóta del general Franco. No es pot acusar per tant a la família Raventós de can Codorníu d’haver fomentat o propiciat el cop d’Estat franquista, ni la dictadura feixista, ni de ser falangistes, ni d’haver col·laborat amb el Movimiento Nacional. En tot cas se li pot retreure que no vagi fer res per oposar-se al règim i enderrocar-lo, però aquest greuge el podem estendre al 99’99 % de la ciutadania de l’època. Així doncs mal de muchos, consuelo de tontos. Manuel Raventós ─conservador, catalanista, empresari xampanyista, propietari agrícola, catòlic practicant i soci de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre─ devia simpatitzar o militar el 1932 amb la Lliga Regionalista més que amb Unió Democràtica.

Aquesta introducció emmarca la seva carta inèdita que encapçala el post d’avui. La va escriure el 18 de novembre de 1932, fa per tant vuitanta-dos anys, i en ella demanava el vot a les properes eleccions per a la candidatura Concòrdia ciutadana, la marca que en aquella ocasió es van inventar la Lliga regionalista i Unió Democràtica de Catalunya. Abans però d’entrar en el detall, deixeu-me fixar la meva posició: crec que no hi ha més alternativa que la independència de Catalunya, però que el procés endegat no té prou rigor i solidesa. Tot i així el 9N vaig votar SÍ, SÍ. Ho tornaré a dir d’una manera col·loquial: crec que és una presa de pèl i un foc d’encenalls… i l’alternativa de la Tercera Via que hi ha sobre la taula, la que proposa una reforma de la Constitució, també em sembla una enganyifa i/o una entelèquia.

Per això penso que és oportú que analitzem el contingut de la carta de Manuel Raventós de 1932. El primer paràgraf, aquell que comença “Aquesta vegada l’assumpte té una transcendència tal…”, el podrien signar amb els ulls clucs tots i cadascun dels partits actuals favorables a la independència. La “ pèrdua de la personalitat com a poble” i la “ nostra ruïna material” eren i són un unes amenaces externes típiques i tòpiques que tenien i tenen requesta, que aglutinen portes endins i que predisposen sistemàticament en contra de l’enemic exterior. Això de la personalitat i de la ruïna material són dos conceptes ambigus. Perquè ¿ com es podia mesurar amb rigor aquella pèrdua de personalitat?, ¿era la mateixa la ruïna material per l’amo de can Codorníu que per un simple pagès o treballador de la seva empresa? Una nebulosa. I actualment, respecte a la personalitat ¿què és concretament el que hi ha en joc? No em vingueu amb floridures i em llegiu el memorial de greuges a l’ús, amb el ministre Wert al capdavant. I sobre la ruïna material, ¿ a què es refereixen realment quan els actuals promotors de la independència parlen de l’ofec econòmic de Catalunya? ¿ És la mateixa la ruïna material pels qui ocupen la cúspide de la piràmide social que pels pàries de la puta base? En aquesta futura Catalunya independent ¿ quin serà el model econòmic? Independència sí; però per fer quin país, quina nació, quin Estat? Perquè si ha de ser el mateix que dins l’Espanya Imperial (o com el francès, o l’italià, o el britànic… amb mi que no hi comptin). Qualssevol observador no contaminat admet per exemple que no és el mateix el què predica i desitja CiU que la CUP (encara que quan vaig veure com s’abraçaven Artur Mas i David Fernández la nit del 9N vaig pensar que aquest darrer s’havia venut l’enteniment). D’ERC prefereixo no parlar-ne, perquè m’ha deixat estupefacte i no entenc res. No estic a l’alçada. Des que el seu fundador Francesc Macià en va inventar allò de “ Dretes? Esquerres? Catalunya !” obviant així el debat en el terreny social, no me’n refio ni un pèl. Gràcies a aquest eslògan publicitari ERC va guanyar el 1932 per 224.800 vots a la candidatura Concòrdia ciutadana, que en va obtenir 138.500.

En relació a la transcendència d’aquell moment de 1932, constato que era i torna a ser un argument recurrent, èpic, motivador… però falaç. Després del que hem viscut en els darrers quatre anys ja he perdut el compte dels moments transcendentals.

El segon paràgraf té el seu què. Parla de Regió i d’un anterior govern inepte. No sé si en aquella època el debat entre regió, nació o nacionalitat tenia el mateix sentit que té ara, però en aquesta deriva no m’hi trobareu. Sí que constato que culpar al govern anterior (sigui al d’aquí o al de Madrid), és un recurs de manual que sistemàticament s’utilitza per justificar un cert grau d’incapacitat o d’incompetència pròpies.

Del darrer paràgraf em fixo en la frase final : “ […] tenim de fer un esforç suprem per a salvar el patrimoni espiritual i material de la nostra Pàtria”. Déu n’hi do. Vuitanta-dos anys després se’ns diu el mateix, però amb unes paraules més depurades. ¿ Què era el patrimoni espiritual i material de Catalunya? Suposo que un cristià practicant com Raventós apel·lava a la tradició espiritual catòlica d’arrel catalana (Torras i Bages) i també al manteniment del patrimoni familiar industrial i agrícola. Per tant, cap vel·leïtat revolucionària, pur conservadorisme. L’embolic semàntic, amb expressions èpiques a propòsit, devia complaure els electors afins, mentre procurava esgarrapar vots als contraris. Res de nou sota la capa de sol, però molts hi van caure de quatre potes.

La carta en qüestió obviava en aquella ocasió tots els contenciosos socials i, en particular, el conflicte més greu que afectava moltes famílies sadurninenques: el problema rabassaire. Ni una sola paraula per no esverar el galliner i limitar-se a parlar només del sexe dels àngels. Com ara.

La meva crítica al procés que estem vivint és, com ja he dit, que el trobo poc seriós (volia escriure delirant, però al final he optat per aigualir l’expressió) i que en conseqüència ens bombardegen contínuament amb típics tòpics, suats i ambigus, que treballen la llàgrima fàcil del personal, però que amaguen, d’una banda, la voluntat d’escombrar cap a casa al preu que sigui i d’una altra l’estratègia de no parlar dels greus problemes actuals que patim ni tampoc del model econòmic per l’endemà de la independència. Li reconec això si un mèrit: que dotzenes d’entusiastes que en els darrers cinquanta anys no van moure ni un dit per acabar amb el franquisme, per consolidar la democràcia i per establir l’autonomia s’atreveixen ara a menystenir-me i donar-me lliçons de patriotisme perquè no els hi compro la moto que en volen vendre. A tots ells voldria dir que en la política es pot deambular amb escàs bagatge intel·lectual, però no sense unes mínimes referències sociològiques i històriques. Les societats democràtiques actuals, per homogènies que semblin des de la llunyania, són complexes i no hi ha propòsit unitari que pugui diluir la medul·la ideològica de les diferents opcions en competició electoral. La proposta de l’anomenada llista de país per a les properes eleccions (plebiscitàries o constituents), encara que es justifiqui amb l’argument d’extrema excepcionalitat, és una simple enganyifa i comportaria un enorme frau.

(Tinc un deute personal amb Manuel Raventós Fatjó i quan es presenta una oportunitat no m’estic d’agraïr-li. Gràcies a les beques que em va concedir en tant que fill d’un treballador de la seva empresa vaig poder estudiar el batxillerat. No me n’amago, al contrari, me’n sento orgullós.)

Anuncis

8 pensaments sobre “La nebulosa insuportable

  1. M´´es que polèmica, tristesa. A alg´´u li agrada la situaci´´o actual despr´´es del 9N? Nom´´es als contraris del proc´´es independentista. Cert. Però ja hi som: dos catalans = tres perepunyetes. El nus de la q¨¨uesti´´o ´´es si vols que el nostre país sigui independent o no. Si es que no, be, d’acord, estàs fent la teva campanya “embrutant” el tema (per cert, costa poc). Si es que s´´i, no us entenc. Tan costa entendre que hi ha un objectiu prioritari i els altres s’hi han de supeditar i despr´´es ja en parlarem? NO entenc els que diuen: Catalunya independent si però d’esquerres (o al rev´´es). Això ´´es el mateix que dir fum (socialistes, podemos, uni´´o, etc) o, continuareu desapareixent i nosaltres rient (PP, ciutadans, etc).
    Us imagineu un espanyol dient: si espanya no es d’esquerres prefereixo que desapareixi?
    Tristesa, molta tristesa.

    Catalunya independent, perquè? Perquè el seu poble decideixi que vol ser!
    Fèlix Senabre

    • Bon dia Fèlix.
      Jo soc dels que pensa que un procés com el que es viu a Catalunya no es pot sustentar únicament amb la bandera. La independència és un instrument, no una finalitat en si mateix. Si hem de ser independents per tenir un país ple de desigualtats, un país fet a la mida de Fainés, Gabarrós, Nuñezs, Pujols Alemanys o Alavedres, et diré que no m’interessa. Ni a mi ni a la majoria de la ciutadania catalana.
      Si volem tenir una Catalunya Estat, hem d’anar més enllà del discurs únic de la independència; la independència és -o hauria de ser- un dels instruments per tenir un país millor, una societat més justa i una ciutadania amb possibilitats de prosperar per les seves capacitats més que pel seu naixement.
      En aquests moments de descrèdit de la política, la de “Volem la independència per canviar-ho tot”, és l’aposta guanyadora. Això implica una renovació del discurs i orientar-lo a un nou concepte de la política dins de la futura Catalunya Estat (rendició de comptes als electors, transparència en la gestió tant del partits com de les administracions, renovació i no acumulació de noms ni de càrrecs). Per tant, el discurs no es pot reduïr a la independència. La fórmula o relat per justificar la nostra posició hauria de ser: Independència + nou discurs + noves maneres de fer política + democràcia + model de país.
      I en Mas, només vol salvar el seu partit i tapar les vergonyes de Pujols, Alavedres, Prenafetes, i altres mangants amagats i no tant amagats. La llista de país que proposa és una estafa. Es una trampa per poder continuar manant (perquè la dreta no governa. Mana).
      Si tant mira pel país, que convoqui eleccions, i si els independentistes sumen majoria, que s’iniciii un procés constituent on les majories determinaran quin tipus de país volem, i com que les majories sumen, es podran crear estructures de’Estat i al final, podrem votar una Constitució catalana.
      La fe, és un concepte eclesial. La bondat tampoc es un valor que cotitzi en política, i per tant, reservem a cadascú la seva tasca. Si fem una llista de país, plena d’independents, hem d’encomanar la redacció de la Constitució catalana i la creació d’estructures d’Estat al Lluis Llach, a la Núria Feliu, al Mikimoto, etc… aquesta gent poden ser referents pel seu àmbit, però la pollitica s’ha de reservar als politcs. Això és com quan per Sant Jordi ens volen vendre com a lliteratura els llibres dels presentadors mediàtics de la tele: Buenafuente, Soler, etc… Aquesta és la trampa del Mas: jugar a enredar al personal per poder continuar manant ell. La politica ha de viure de contrastos d’idees, de fets i sobretot de vots a cadascuna de les opcions ben contrastades.
      Ah, a banda d’això, que siguis feliç, Fèlix.

      • A veure si ho he entès. O sigui, que si no es pot aconseguir ser independents i al mateix temps, es a dir, immediatament, ja tenir un país acollonant, més val quedar-nos com estem, es a dir, desapareixent com a país i manant els de sempre, amb la corrupció … Sincerament, no ho entenc.

        Gràcies per desitjar-me felicitat. Cada dia lluito per això.

        Salutacions

      • Quan es creen estructures d’Estat, quan es fan lleis marc, s’està dibuixant quina mena d’Estat estem construïnt. Si aquestes lleis les fan gent propera al govern, neolliberals de primera fornada, tindrem un país que només respondrà als interessos d’una determinada gent, els interessos dels que ens han proporcionat dosis dobles de retallades i triples de patiments per a moltes famílies. I que a més, quan van començar a manar, treien pit davant de Rajoy dient que ells retallaven més, que ells eren més pinxos que ningú amb les tisores. O es que no tenim memòria?
        Aquesta és la qüestió. Quan s’entra en un procés constituent, es quan estem definint el país que viurem. I això no és una qüestió menor, perquè si hem de fer tot aquest recorregut on hi haurà molta incertesa i molt patiment per quedar-nos com estem o pitjao, sincerament, no cal.
        Jo no vull la independència per salvar els mobles de Convergència. Ni els d’Esquerra, ni els de ningú. Jo vull la independència, però la vull per tenir un país millor i perquè tothom tingui pel que val, on no hi hagi espabilats ni portes giratòries ni vividors del poder.
        Espero haver-me explicat de forma prou clara

  2. Carles estic completament d’acord. Fa molts dies que tot plegat em te profundament decebut. Veure els mateixos personatges que volen perpetuar les mateixes maneres de fer, amb l’única diferencia que on posa “Espanya” ho taxem i posem “Catalunya” no em serveix. Quan veig les giragonses de tots els que es volen recol·locar en la nova situació se’m regira l’estomac. Penso que pot ser bo un govern mes proper, però cal un canvi de sistema i de maneres. Cal que deixin de disfressar-se amb la senyera i que puguem triar de debò qui volem que vagi el davant. Les propostes unitàries poden ser ben be una aigua tèrbola on hi nedin tota mena de peixos, alguns amb forces espines.

  3. ….preuats, jo el que vull és canviar d'”amo”. L’oligarquia central no es NI capaç de fer rutllar l’estat Autonòmic pel que jo vaig apostar i fer callar, d’una vegada, als independentistes. Doncs ara soc independentista per assumoir les responsabilitats d’engegar a can pistraus el “peix el cove”, el victimisme, al ministre Wert…fer-ho millor que ells, no pot costas massa. Senzillament fent-ho a l’inrevès n’hi ha prou. I, per últim Carles, les paraules son, com deia aquell “PER ENTENDREN’S, no per ENTENDRE-LES. La carta de Raventós és més clara que l’aigua… només cal contextualitzar-la i no posar-se a discutir, metafòricament parlant, amb el document.
    A reveure!!

  4. Per la proposta del bloc en forma de document i el intent de contextualitzar-lo amb els esdeveniments actuals diria que pot esser una manera de sortir de polleguera .
    Els catalans , que se suposa que som els que vivim en aquestes contrades demanem a crits que ens manin la farda descrita més amunt.
    La farda actual , no la passada, per combatre-la dins del nostre païs i perquè no es puguin amagar dins de la farda espanyolista i no tinguem tots plegats el prejudici de Estocolm que és aquell de que deixem la feina per demà doncs a MADRIZ ja ens trauran les castanyes del foc.

    Salutacions

  5. Estimat Carles,

    He llegit la lletra del Manuel Raventós que has publicat en el teu Bloc referida a la recomanació que fa a un amic per tal que voti en les properes eleccions (entenc que a les del 20 de novembre del 1932 al Parlament de Catalunya) i, així mateix, aquest que recomani al seus amics a votar la recent constituïda “Concòrdia Ciutadana”.
    Pel contingut de la lletra de Raventós res de nou. Es tracta d’un element de la dreta ultramuntana que vetlla pels seus interessos i que fa veure que té un cert caire patriòtic que, com be dius tu, prové dels dos inspiradors nacionalistes clericals, els Bisbes, Torras i Bages i Morgades. Es evident que aquesta Concòrdia Ciutadana era patrocinada per la Lliga Regionalista de Cambó i amb alguns elements d’UDC.
    El que si m’ha sorprès més és aquesta hipèrbole que fas, aprofitant la lletra amb el denominat procés d’autodeterminació que ens ocupa actualment. Ja saps -perquè ho hem discutit alguna vegada- que no estic massa d’acord amb el plantejament que en fas. Et compro això que dius (sic) …”La proposta de l’anomenada llista de país per a les properes eleccions (plebiscitàries o constituents), encara que es justifiqui amb l’argument d’extrema excepcionalitat, és una simple enganyifa i comportaria un enorme frau.” Però discrepo de la simplicitat critica que utilitzes perquè, a parer teu, no dones cap solució o idea al problema. Fragmentar Catalunya ideològicament en dretes i esquerres té quelcom d’absurd. Catalunya té molts episodis d’aquests, durant la II República ja va passar que comunistes i anarquistes lluitant contra el feixisme es liquidessin els uns i els altres. Som un país complicat i complexa, jo sempre dic que la via més sindicalista que hi ha a Barcelona (Via Laietana) està presidida per la figura d’un empresari ultraconservador (Cambó), que finançà Franco i passà la guerra civil a Suïssa donant-se la gran vida. No deixa de ser una paradoxa que reflexa la complexitat social catalana.
    Tampoc estic massa d’acord amb la simplicitat critica a Macià per haver dit “Dretes? Esquerres? Catalunya!!” després d’haver aconseguit coses que en aquells moments eren impensables, jugant-se la vida en moltes d’elles. Les proclames s’han de contextualitzar al moment que un les diu. Es evident que el significat de la mateixa fa referencia a que les accions fetes des del independentisme han de defensar la nació i no es pot sotmetre la defensa de Catalunya a cap interès o ideologia de partit. Cambó també va fer una proclama en un míting al Teatre Bosc l’any 1918 “Monarquia? República? Catalunya!!” per intentar mantenir la Lliga Regionalista al marge de la pugna entre l’esquerra catalanista i la monarquia, això no defineix pas la figura de Cambó que no va esdevenir pas un patriota català. O sigui, Macià en aquests moments és historia i se l’ha de contextualitzar a l’època en que va viure.
    Jo, sincerament, respecte al procés penso que primer hem de guanyar la batalla i després, evidentment, vindrà el moment de les ideologies, això serà quan ja siguem subjectes sobirans del nostre propi Estat.

    Ramon

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s