Una processó del 1904 a Sant Jaume Sesoliveres

Un reportatge fotogràfic inèdit, procedent d’uns negatius de vidre localitzats a la hisenda de cal Marrugat de la Fortesa (municipi de Piera, a l’Anoia , molt a prop de Sant Sadurní), ens permet reviure la que sembla la processó de l’1 de febrer de 1904, fa exactament 113 anys, en honor a Sant Nicasi. La identificació de l’indret no ha estat gens difícil, perquè mantinc viva la imatge del campanar de Sant Jaume Sesoliveres que apareix en tres de les fotos ( hi passo sovint quan vaig d’excursió amb el quad) ; i en quan a l’any, l’he deduït a partir d’altres imatges capturades a Sant Sadurní que es troben barrejades entre els negatius en qüestió i que es poden datar amb absoluta precisió (entre d’altres, les corresponents a la visita del rei Alfons XIII i la primera desfilada dels gegants de mossèn Ramonet, ambdós esdeveniments de 1904). Malauradament aquestes fotografies de Sant Jaume Sesoliveres no són de gran qualitat, però sens dubte tenen un gran valor documental i, en darrera instància, més val això que res. Dubto que d’aquesta processó n’hi hagi d’anteriors.

L’itinerari de la processó amb la imatge de Sant Nicasi no segueix estrictament pels camins consolidats sinó que transcorre per entremig de matolls. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La processó sortint del recinte parroquial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. Malauradament no es pot llegit la placa de marbre que hi ha penjada en aquest element que sembla una font. Algú es va descuidar les seves petges dactilars en el negatiu… FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El capellà guarnit per a l’ocasió, amb dos escolans i dues noies , tots quatre amb els ciris apagats, perquè, com veurem a la imatge següent, aquell dia fa molt vent. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La capçalera de la processó sortint del recinte immediat al temple parroquial , amb els estendards voleiant. Observis que només un dels tren nens que s’ho miren s’ha descobert en senyal de respecte, mentre l’escolà que porta la creu que obre el pas s’ha cansat d’esperar i reposa. Aquesta mena de barraca mig cilíndrica i mig cònica que ocupa un lloc destacat a l’escena, bastida tota ella amb còdols del riu Anoia, és un pou d’aigua medieval per al proveïments dels veïns. Sense el servei d’aigua corrent a domicili, aquest era un recurs habitual en el món rural. L’amic Josep Maria Martí, resident a Sant Jaume, em comenta que recorda perfectament que aquest pou encara existia quan ell era petit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Foto actual del mateix indret de la imatge anterior capturada una mica d’esquitllada. El balcó es manté exactament al mateix lloc, el pou ha desaparegut i el seu lloc l’ocupa una petita plaça ( queda fora de la fotografia) i l’immoble frontal ha crescut una planta més. En contrapunt ha aparegut una reixa a l’accés al temple que un operari municipal està pintant. FOTO DE L’AUTOR (26 DE MAIG DE 2017)

La presència dels músics a la processó ens indica que es tracta d’una festa religiosa sonada ( en sentit literal i en sentit figurat): ni més ni menys que la diada en què s’honora Sant Nicasi , per la seva suposada intervenció en eradicar una epidèmia l’any 1889 que havia ocasionat una gran mortalitat infantil en aquest petit poble de l’Anoia, a tocar de l’Alt Penedès. Aquesta fotografia està desenfocada i el negatiu de vidre molt malmès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El rector de torn, més aviat grassonet. Les panotxes de blat de moro que pengen del balcó són una imatge habitual de totes les masies que en conreen. No acabo d’identificar l’au que s’intueix a l’angle inferior dret i que crida l’atenció dels tres protagonista de la segona fila de la foto. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Altra vegada els músics rodejats de veïnes i veïns de Sant Jaume Sesoliveres, de totes les edats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els portants de la imatge de Sant Nicasi i dels estendards en un indret molt ventós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Altra vegada el grup de portants de la imatge de Sant Nicasi , dels estendards i els músics, en un moment què sembla que el vent ha afluixat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Fa un segle ( i abans… i després) la creença de que les sequeres es podien resoldre amb la intervenció del Sant Crist de Piera era una constant a Sant Sadurní d’Anoia. Fins-i- tot el plenari de l’Ajuntament d’aquest municipi va acordar que el 15 de maig de 1905, davant l’escassetat d’aigua, uns representants del Consistori es desplacessin a Piera (Anoia), invitats per l’alcalde d’aquella població, per assistir a les funcions religioses convocades davant la imatge de Sant Crist per tal que plogués. Una cosa semblant havia esdevingut, entre d’altres dates, el 17 de març i l’11 d’abril de 1817 i a la primavera o l’estiu de 1867.

A mig camí entre Sant Sadurní d’Anoia i Piera s’hi trobava ( i encara s’hi troba i s’hi trobarà) Sant Jaume Sesoliveres, un petit barri pertanyent al municipi de Piera, amb una església romànica del segle XIè. Allí, el 1889 van conviure dues calamitats, d’una banda la fil·loxera, que va matar totes les vinyes, i d’una altra una epidèmia que va provocar una gran mortalitat infantil. Als veïns es van encomanar a Sant Nicasi i a partir d’aquell moment , ves per on, es van acabar les defuncions dels infants. La fil·loxera mentrestant va seguir el seu curs i no hi va haver qui l’aturés. Tal vegada els feligresos de Sant Jaume es van inspirar en els veïns de Gavà (Baix Llobregat) que a mitjans del segle XVIIè també havien invocat Déu mitjançant Sant Nicasi per alliberar-se de la pesta, la qual cosa, diuen, va esdevenir efectivament . A Gavà van encarregar una imatge del sant i cada 14 de desembre la treien en processó pels carrers del poble.

A Sant Jaume, segons explica l’actual rector mossèn Jaume Fons i Esteve, la Festa de San Nicasi “ té una tradició de més d’un segle, concretament des de l’any 1889, quan una plaga de pesta va provocar una gran mortalitat infantil. El poble es va encomanar al sant i es va comprometre a celebrar aquesta festa si no morien més nens a partir d’aleshores, i així va ser que cada 1 de febrer se celebrava un ofici en honor al sant. A partir del 1970, la festa es va traslladar al primer diumenge de febrer i és tradició que els que han tingut fills des en el darrer anys treguin la imatge del sant i la portin en processó pels carrers del poble. Una tradició de la qual els veïns de Sant Jaume estan molt orgullosos i volen fer perdurar al llarg de molts anys”. No devia esdevenir ben bé una plaga de pesta, com la descriu aquest mossèn Jaume emulant el relat bíblic potser per intimidar el personal, sinó una epidèmia més prosaica, probablement de dengue, idèntica o similar a la que també va patir mesos després Sant Sadurní , aigües avall de l’Anoia, entre el desembre de 1890 i el gener de 1891, a causa precisament de la infecció que transmetien els mosquits infectes del riu. En aquest cas el dengue va afectar fins a 214 veïnes i veïns de Sant Sadurní i va haver set víctimes mortals.

Sant Sadurní d’Anoia i Sant Jaume Sesoliveres ja havien compartit moltes calamitats al llarg dels segles , però una plaga en concret el 1687, en aquest cas la de llagostes, ara sí, com una de les set d’Egipte que s’explica en l’Antic Testament. La crònica escrita aquell mateix any per Josep Romeu de can Romeu dels Borrulls ( a mig camí entres aquelles dues poblacions i molt a prop d’on s’han localitzat els negatius fotogràfics de vidre) explica que : “ Arribà aquella plaga, tan tremenda, el dia 10 del dit mes de Juliol de l’any 1687 a Barcelona fins i tot entrà dins de la ciutat. El que no cregueren mai, la gent de la ciutat, que aquells animals fessin tant de dany ni caussessin tata feredat, aleshores es desenganyaren tots. El Marquès de Leganés, aleshores, era en aquell moment virrei de Catalunya, hi donà l’ordre prenguessin les dones que sabien que vivien malament, començant per les que tenien correspondència amb els de palau, perquè tenien l’ira de Déu, con en efecte era de témer. La major preocupació fou quan veieren que niaven i feien cria per l’any vinent, i això fou el pitjor del mes de Juliol. Feien un forat dins la terra, i allí quedava un canonet que tenia mig quart de llarg, de la llargada d’una ploma d’olla, ple d’uns ous que ren poc més grossos que uns ous d’abella, quan la mare els ha fets, i a cada canonet, hi feien més de trenta d’aquells ous i d’altres més de quaranta.

El març de l’any 1687 hi hagué tanta abundància d’aquells animals, en particular en alguna feixa que no es conreuava, que es podien fer córrer amb un tiràs, com es fa córrer el blat a l’era quan ja és batut. Quan neixien eren blanques, per cap de 5 o 6 dies es tornaven negres, la gent en veia tanta multitud de llagostes que començaren a perseguir-les i matar-les. Les Universitats llogaven gent i els feien anar on més n’hi havia, durant qusi un mes, però veient que no era possible matar-les i que les foces humanes no eren suficients per anorrear-les, acudiren a la Divina Misericòrdia, tenint cura de posar per intercessors els sants, prenent cada Vila o lloc un sant per advocat, que intercedís amb Déu Nostre Senyor i que els deslliurés de la plaga.

Posaren diferents sants o rodolins, els treien per sort, el que sortia el prenien per patró. A Vilafranca, prengueren Sant Antoni de Padua, el terme de Subirats Sant Marc, a Gelida Sant Francesc, a Monistrol de Noya Sant Magí, a Sant Jaume de Noya (Sant Jaume Sesoliveres) Sant Cosme i Sant Damià, nosaltres ( es refereix a can Romeu de la Fortesa) Santa Creu, Sant Antoni de Padua. A penes fou feta aquesta diligència quedà destruïda la plaga de la llagosta, sens saber, com ni de quina manera desaparagueren ens quedar-ne ni una. Cosa que havia de quedar escrita amb lletres d’or. Quan posaren el sant o rodolí a Santa Creu de Creixà, el dit Sant Antoni de Padua, fou posat en rodolí per instància meva. Eixí, per sort, que jo tingui molta alegria, per la raó que li tinc gran devoció, donat que en tinc rebuts, de dit sant, grans favors i els que espero rebre. Prego als qui em succeiran perpètuament en aquesta casa i posseiran aquesta hisenda, el tinguin en particular devoció i que l’anomenin si desitgen encertar i que amb el cor li demanin, que els donarà Nostre Senyor el que més els convindrà. L’Urgell i la Segarra no prengueren aquests medis i foren castigats, per això nosaltres, prenent-los, fórem deslliurats”.

Es desconeix l’autor del reportatge fotogràfic inèdit de 1904 que il·lustra el post d’avui, localitzat a la masia de cal Marrugat de la Fortesa, però gràcies a ell se’ns obre una finestra a aquesta celebració i ens permet observar tots els matisos i detalls de més d’un segle enrere. Un d’aquests detalls m’inquieta: trobo que si la processó se celebrava un primer de febrer molts dels protagonistes no anaven massa abrigats… al contrari, sembla talment primavera o estiu. Tot plegat no acaba de lligar. Algú m’ho pot aclarir.

Aquí i veuràs la processó de Sant Jaume Sesoliveres de l’any 2014 en honor a Sant Nicasi:

Anuncis

2 pensaments sobre “Una processó del 1904 a Sant Jaume Sesoliveres

  1. Interessant, tant des del punt de vista de la tradició folklòrica-religiosa com de la història local.
    Fins i tot obre les portes als historiadors locals per poder documentar i relacionar algunes persones (si es que algunes pesones guarden fotografies del seus familiars d’època)
    Un bon punt de partida seria documentar l’origen i motivacions de la devoció vers el sant!, penso jo.
    Bona troballa Carles! , cal agraïr a la familia Marrugat aquesta cessió. el bó fora que n’hi hagues més de families que posessin documents semblans a mans de les persones que estimen la història. LLE

  2. Bon dia. El fet d’haver estar escolà (….naturalment ratapà) de la basílica de Santa Maria de Vilafranca, aquestes fotos m’han tentat la memòria. A veure: en la 3ra foto cal dir que el capella ens porta una capa “pluvial” imagino que, com és deia els anys 50, “ricamente decorada”; en la 4ta, l’ escolans obren la processó amb ganfarons, ho he mirat al diccionari perquè no n’estava segur de la seva grafia i, mirin, el seu significat “ESTANDARD USAT COM INSÍGNIA DE GUERRA DURANT L’EDAT MITJANA.” (Diccionari Edicions 62). Per últim en la 7a foto, el capellà duu un sombrero del dits de “teula”. Amén

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s