Un exemple de com es pot ignorar la història (durant un grapat d’anys)

Només el cavista penedesenc Oriol Rosell Almirall (1919 – 2011) m’havia parlat d’esquitllada de Manuel de Chopitea Castelló, el marit de Mercè Rossell Domènech, la penúltima propietària de la hisenda d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia. Però mai ningú havia fet cap mena de referència a la filla petita del matrimoni , Maria Josep de Chopitea Rossell, nascuda el 1915. El pare i aquesta segona filla van tenir unes vides força convulses que ara finalment hem pogut conèixer i podrem divulgar.

La nissaga Rosell tenia la casa pairal al número 10 del carrer de la Font de Vilafranca del Penedès i la finca agrícola més important de la seva propietat era ( i és ) la de Can Cassanyes al terme municipal de Castellet i la Gornal.

Mercè Rossell Domènech era germana d’Antoni i Josep Maria Rossell, assassinat aquest el 1936. Després de la mort del seu germà Josep va heretar la finca d’Espiells de Sant Sadurní. Amb l’aprovació de la seva filla gran Mercè de Chopitea Rossell, nascuda el 1912, van acabar cedint-la a l’Ajuntament i aquest la va traspassar a la Diputació de Barcelona després d’acordar que allí s’hi instal·laria l’escola de viticultura i enologia que porta el seu nom.

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero) , al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero) , al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rosell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rosell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Mercè Rossell Domènech ( Vilafranca del Penedès, 1889 - Barcelona, 1983) quan encara era soltera , als jardins de la finca familiar de can Cassanyes (Castellet i la Gornal, Alt Penedès). FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Mercè Rossell Domènech ( Vilafranca del Penedès, 1889 – Barcelona, 1983) quan encara era soltera , als jardins de la finca familiar de can Cassanyes (Castellet i la Gornal, Alt Penedès). FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Manuel de Chopitea Castelló ( Barcelona, 1880 - Barcelona, 4 d’agost de 1951) i la seva esposa Mercè Rossell Domènech ( Vilafranca del Penedès, 1889 - Barcelona, 1983) , amb la seva filla gran, Mercè de Chopitea Rossell ( Barcelona, 1912 - 1995) . Mercè Rossell Domènech es va divorciar del seu marit perquè li era infidel i es va desentendre de la seva filla petita perquè durant la Guerra Civil es va aparellar amb el Cònsol General de Mèxic a Espanya i Portugal, Luis Octavio Madero, a qui Mercè Rossell considerava comunista. Amb el pas dels anys la mare i la filla gran van fer pinya i es va mantenir unides, mentre el marit i la filla petita ( Maria Josep) es van independitzar, cadascú per la seva banda, es van desentendre del nucli familiar, però van mantenir una certa relació fins que el pare va morir el 1951. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Manuel de Chopitea Castelló ( Barcelona, 1880 – Barcelona, 4 d’agost de 1951) i la seva esposa Mercè Rossell Domènech ( Vilafranca del Penedès, 1889 – Barcelona, 1983) , amb la seva filla gran, Mercè de Chopitea Rossell ( Barcelona, 1912 – 1995) . Mercè Rossell Domènech es va divorciar del seu marit perquè li era infidel i es va desentendre de la seva filla petita perquè durant la Guerra Civil es va aparellar amb el Cònsol General de Mèxic a Espanya i Portugal, Luis Octavio Madero, a qui Mercè Rossell considerava comunista. Amb el pas dels anys la mare i la filla gran van fer pinya i es va mantenir unides, mentre el marit i la filla petita ( Maria Josep) es van independitzar, cadascú per la seva banda, es van desentendre del nucli familiar, però van mantenir una certa relació fins que el pare va morir el 1951. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Mercè de Chopitea Rossell, quan devia tenir disset o divuit anys, la darrera propietària de la hisenda d’Espiells abans que la cedís a l’Ajuntament de Sant Sadurní , a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar a fons entre 1979 i 1988 ( quan ella ja tenia més de 67 anys i la vida havia fet estralls en la seva bellesa). Mai ens va parlar, ni tant sols d’esquitllada, ni del seu pare Manuel ni de la seva germana Maria Josep. Com si mai haguessin existit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Mercè de Chopitea Rossell, quan devia tenir disset o divuit anys, la darrera propietària de la hisenda d’Espiells abans que la cedís a l’Ajuntament de Sant Sadurní , a qui vaig tenir l’oportunitat de conèixer i tractar a fons entre 1979 i 1988 ( quan ella ja tenia més de 67 anys i la vida havia fet estralls en la seva bellesa). Mai ens va parlar, ni tant sols d’esquitllada, ni del seu pare Manuel ni de la seva germana Maria Josep. Com si mai haguessin existit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Dret dalt del vehicle el farmacèutic Josep Maria Rossell Domènech, el 17 de febrer de 1923 al Passeig de Gràcia de Barcelona, amb motiu de la rua del dia de Sant Antoni. Va ser assassinat el 1936 pels milicians sadurninencs al Pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) . Asseguts al darrera Paulina Almirall i ben abrigat el nen Oriol Rosell Almirall. El personatge assegut al costat del conductor encara no ha estat identificat. FOTO DE M. MATEO DEL FONS DE LES CAVES ORIOL ROSSELL

Dret dalt del vehicle el farmacèutic Josep Maria Rossell Domènech, el 17 de febrer de 1923 al Passeig de Gràcia de Barcelona, amb motiu de la rua del dia de Sant Antoni. Va ser assassinat el 1936 pels milicians sadurninencs al Pont del Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat) . Asseguts al darrera Paulina Almirall i ben abrigat el nen Oriol Rosell Almirall. El personatge assegut al costat del conductor encara no ha estat identificat. FOTO DE M. MATEO DEL FONS DE LES CAVES ORIOL ROSSELL

L’existència d’una segona filla del matrimoni de Manuel de Chopitea Castelló (Barcelona, 1880 – 1951) i Mercè Rossell Domènech (Vilafranca, 1889 – Barcelona, 1983) ha estat una enorme sorpresa que m’ha regalat la profesora Helena Buffery de l’University College Cork de la República d’Irlanda. Va ser ella qui es va posar en contacte després d’haver llegit aquest blog i em va donar la referència del personatge i de la seva història personal que en forma de novel·la autobiogràfica es va editar a Mèxic DF el 1954 amb el títol Sola. Després de l’assassinat el 1936 de Josep Maria Rosell Domènech, de 50 anys, solter i sense descendència, les seves propietats i finques agrícoles, entre elles la d’Espiells, van ser heretades per la seva germana Mercè Rosell Domènech que aleshores tenia dues filles, Mercè i Maria Josep, i ja s’havia separat legalment del seu marit Manuel de Chopitea Castelló. Fins el 1939 però, un cop acabada la Guerra Civil, no en va poder prendre possessió.

Es transcriuen alguns fragments d’aquesta novel·la. Després del cop d’Estat del General Franco contra la República, Maria Josep de Chopitea, que vivia amb la seva amiga Pliarín en el pis familiar de Barcelona [ la mare i la germana gran s’havien refugiat a València i el pare a Suïssa ] , havia acollit dos joves a casa seva que li van ocasionar un greu problema: ” En primer lloc, els joves estaven identificats amb la causa de Franco, i sobretot el que dels dos era parent meu, el qual havia fracassat en el seu intent de passar-se a les seves files [ …] Els dos nois parlaven sempre en veu baixa i no es deixaven veure als balcons. La meva única targeta de racionament no arribava per tots quatre i aconseguir més comestibles era la nostra obsessió. Ens en sortíem amb bon humor. El meu parent és un home dotat de molta intel·ligència i sempre resulta agradable poder conversar amb algú que gaudeixi d’aquesta facultat. Malauradament no la va posar al servei d’una causa justa […] vam tenir la mala sort que van detenir al seu germà gran i el van amenaçar que matarien a la seva mare i a la seva germana, a més de les tortures que li van etzibar perquè delatés l’amagatall del seu germà. Un dia, quan vaig tornar del meu treball, que jo no era el mateix d’abans sinó un altre en el departament oficial de radiodifusió, vaig trobar la meva casa regirada i en un desordre espantós. Uns agents m’estaven esperant. S’havien emportat als dos nois. La Pilarín es trobava en un racó forassenyada i maltractada. Ens van portar a la txeca del SIM ( Servei d’Informació Militar) a la Bonanova, dirigida per un tal Garcés que tenia amb prou feines més de vint anys d’edat.

Vàrem estar incomunicades. En un moment donat vaig veure desfilar altres presos, entre els quals vaig identificar els meus protegits i amb ells, el culpable de la nostra detenció. Caminaven sense ganes, desencaixats i amb el cap cot. Espontàniament vaig avançar en direcció al grup, desitjosa d’abraçar-los, però una ma tosca va agafar el meu canell amb violència i em va llençar contra les altres presoneres. Vivíem tots sota el mateix sostre, encara que en llocs diferents. La meva cel·la estava bruta, sense mobiliari. L’únic menjar que em van proporcionar va ser un potatge de cigrons, molt salat. Era espantós haver d’admetre les albades sense llum, sentir desitjos d’empènyer les parets per guanyar més espai i comprendre que era inútil l’anhel; cansar-se de donar voltes i més voltes en passos curts i deixar-se caure sobre el terra humit i pestilent […] Allí em van interrogar. Vaig procurar aparentment mantenir la serenitat, però m’inquietava que ningú conegués la nostra situació i ningú pogués fer res per salvar-nos. Tot i així, un parent d’una cosina meva, membre de seguretat d’aquella txeca, va coincidir amb mi en un passadís quan em portaven a declarar. Ell em va mirar llargament i va baixar els ulls sense adonar-me si m’havia reconegut. Després, pensatiu i sense dir res, va continuar el seu camí. Durant les meves declaracions, per prudència, no vaig voler nomenar a cap persona ni tampoc vaig demanar que em deixessin avisar algú. Em van tractar malament, m’empenyien contra les parets i em vexaven amb burles i amenaces. Una d’elles era que si no declarava la veritat em portarien al Castell; altres que em tallarien els cabells al zero i que em desfigurarien la cara. Em van fotografiar amb magnesi, sorprenent-me en postures que mai hauria volgut que em veiéssin. De sobte em van deixar en llibertat. A la sortida vaig trobar a la Pilarín que igualment estava lliure. Mai vaig saber si aquell parent de parents va intercedir per nosaltres, però jo li guardo agraïment perquè tinc la presumpció que li dec el final d’aquell suplici i la llibertat […] Els dos nois van ser traslladats a la caserna Carles Marx, prop del Parc Municipal. Em va costar trobar-los i els vaig visitar varies vegades. fins que van ser destinats a treballs forçats que consistien en construir fortificacions”.

En les seves memòries recordava també els inicis del seu idil·li amb el Cònsol General de Mèxic a Espanya i Portugal, Luis Octavio Madero. S’havien conegut quan ell es trobava a Barcelona i ella feia de telefonista a l’Hotel Majestic de la capital catalana. A principis de setembre de 1938 van sortir de cacera traslladant-se a Piera (Anoia): ” […] un agradable y sano aroma de pino, tomillo y romero, embriagándome de optimismo y de contento. José Carlos, que tenía mi mano entre las suyas, me dijo: Quiero que esté muy feliz y me tenga plena confianza. La otra vez que salí de cacería pensé mucho en usted. Me forjé la ilusión de que próximamente habría de acompañarme. Le esperan muchas sorpresas. Felipe envió un telegrama para que todo esté preparado de acuerdo con mis instrucciones. Además, mi amigo Alaix, llevando a otros compañeros, se nos adelantó en su coche con el propósito de ver que no falte nada cuando lleguemos. Tranquilícese; téngame confianza, que no ocurrirá nada que usted no quiera. El beso que ahora puso en mi mano me hizo estremecer. Confusa, quedé largo rato sin pronunciar palabra. Al pasar por Sabadell se nos unió el simpático amigo Pepe, y la conversación se animó hasta que llegamos a Piera, en donde debíamos pasar la noche para emprender la cacería al despuntar el alba. Piera es un pueblecito pintoresco y tranquilo. Sus casas, enjabelgadas, están tocando a la montaña, escalonadamente. Se ven, de trecho en trecho, algunas panas de sarmientos negros y torcidos, rematados en doseles de hojas verdes por arriba de las fachadas. Al fondo —por encima de espesos encinos— asoman las torres de la vieja iglesia, cubiertas por la pátina del tiempo; más allá, se mecen los cipreses del camposanto. Las calles son angostas y empinadas; por entre sus baldosas, crece y obstinadamente reverdece la hierba. A nuestro paso, los pacíficos habitantes iban cerrando los carcomidos portones y, asimismo, una por una, las diminutas ventanas. Al apearnos del coche, sentimos frío. La noche, sin más faroles que la luz de las estrellas, nos pareció hermosísima. Piera estaba envuelta en el silencio, sin más voces que el lejano ladrido de algún perro y el canto de los grillos. Sólo en la posada La ginesta había luz y alboroto. El porrón, lleno de vino tinto, pasaba de mano en mano, y era aquello verdadero regalo del cielo para nuestras secas gargantas. José Carlos se resistía a beber por el temor de que, al levantar el porrón, se le derramara el vino; no obstante, ante la insistencia general, lo intentó con tal éxito que celebramos su hazaña aplaudiendo entusiasmados. Nos fue servida suculenta cena en la que no faltó el pernil y las típicas butifarras con samfaina. Tras los postres, bebimos abundante y exquisito moscatel. La alegría parecía contagiosa: alegría general y sin nombre. José Carlos era el centro de la reunión. — ¡Hubiera usted visto el pueblo en su fiesta mayor! le dijo la patrona, dejando de remover las brasas del hogar, cuando ya crepitaba el fuego de los leños […].

[…] Esta vez, sin darnos cuenta, nos abrazamos y, sin saber cómo, unimos nuestros labios. Temblábamos cual dos frágiles ramas movidas por la brisa. Aquel beso era la ofrenda de nuestro gran amor. Me sentí sacudida por un fuerte palpitar en las sienes y el corazón. Un intenso calor me abrasaba, invadiéndome todo el cuerpo. Se apoderaron de mí las ansias de beber otro beso. Vi en los ojos de José Carlos un brillo que me deslumbró, y un fuego me devoraba. Su nuevo beso me dejó en arrobamiento. Era la fuga de todos los miedos y la presencia de un deseo que me invitaba al abandono. El embeleso en el que me sumergí me era desconocido. José Carlos me besaba el cabello, la frente y, deslizando su cálido aliento por mis mejillas, retornaba a besar mis labios. Me arrulló los oídos con palabras de las que sólo entendí el timbre melodioso de su voz, que me sonaba dulce y persuasivo. Repentinamente, me tomó en sus brazos como si en realidad estuviera desmayada; sentí en mi rostro el fresco roce de aquellas enigmáticas cortinas blancas, que también me acariciaban al pasar, y. . . advertí que mi cuerpo frágil era depositado y se hundía sobre el mullido y blanco tálamo. Recuerdo que José Carlos, de hinojos en el suelo, su ardiente rostro junto a mis mejillas y apretando mi mano contra su pecho, me preguntó: —¿Quieres ser mía? Te juro que no te abandonaré. Me desconcertó la insospechada magnitud de la pregunta; no sabía que el amor es la fusión de dos cuerpos; no imaginába el hecho. Me estremecí, comprendiendo que había llegado el momento de saberlo y, asustada, abrí los ojos lo más que pude, exclamando: —José Carlos: de pronto he sentido miedo. ¿Qué quieres decir? —¡Chiquilla! ¿Me quieres mucho, verdad? —Sí, te quiero mucho. Pues, déjate acariciar; ya eres toda una mujer. No podría explicar más. El amor es algo muy íntimo que sólo a nosotros pertenece. Una última ráfaga bastó para quebrantar, en unos instantes, el misterio de mi inocencia. Se me olvidó estrechar la medalla de Hija de María que traía sobre mi pecho e implorar la protección de la Virgen. En un momento, al expirar la última protesta de pudor, mi pureza se evadió. Casi sin darnos cuenta habíamos unido nuestras existencias; del mismo modo, nuestras vidas quedaron confundidas[…]”

La seva crònica del 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes és força eloqüent: “[…] Vàrem reprendre la marxa. Era la matinada del 24 de gener. Felipe [el xofer del cònsul] es desesperava per obrir-se pas entre els incomptables vehicles i vianants que intentaven circular per la carretera. Cada dos per tres trobàvem controls de carrabiners o soldats que ens obligaven a canviar de ruta. Les discussions eren inútils i no hi havia cap altra alternativa que obeir.

Vam arribar a Girona, la ciutat dels quatre rius, creuada per alguns ponts de pedra i un de fusta, amb una magna i sòlida catedral, amb una única nau que ofereix una grandiosa perspectiva i una vista impressionant. Sobre el claustre destacava del campanar conegut amb el nom de Torre de Carlemany, una torre superba, un monument de l’època romanobizantina. Els carrers de Girona estaven inundats d’emigrants, entre els quals vam trobar-ne molts de coneguts: polítics, funcionaris i intel·lectuals. Les notícies que ens van donar eren desastroses. Les forces republicanes , lluitant valerosament, es retiraven, finalment, pas a pas, seguint la llera del Segre fins a Puigcerdà que més tard esdevindria una ferma i heroica posició fronterera. Sobre d’ella, en un darrer i desesperat esforç, es va replegar l’Exèrcit de l’Est, evitant que amb la seva ocupació fossin capturades les diferents unitats abans d’arribar al Portús i a Portbou, destinacions finals de la resistència armada. Corria la veu que el general Riquelme havia dit que estava disposat a defensar la capital fins al darrer resistent […] Gairebé no vàrem poder menjar res . A Felipe se li aclucaven els ulls i vam decidir que dormís mitja hora a l’interior del cotxe en un carreró de Girona.

Vam sortir de Girona amb direcció a Figueres. José Carlos [nom inventat que corresponia al del cònsol mexicà Luis Octavio Madero] va intentar conduir ell l’automòbil, però tenia més dificultats encara que Felipe i va desistir. Amb moltes dificultats vam poder arribar. Les notícies eren pitjors; a Barcelona els canons i les metralladores ja havien callat per sempre, les esquadretes d’avions enemigues passejaven el seu triomf, volant superbes sobre la ciutat; i les primeres divisions franquistes van ocupar el Tibidabo i Montjuïc. Barcelona va caure el dijous 26 de gener a la tarda. Des de l’Empalme fins a Girona els mortífers vols de metralladores , a tocar del terra, es succeïen amb aterridora freqüència, encertant al blanc sobre les carreteres plenes de fugitius indefensos. Vàrem saber que a Figueres estava reunit el Parlament de la República Espanyola. També , que a Olot s’instal·laria provisionalment el Govern i el Parlament de Catalunya ja que en aquella població s’hi trobava una gran majoria de diputats del parlament català i consellers de la Generalitat. Figueres presentava un aspecte impressionant. Centenars de dones i soldats. vells i nens, amb les marques de la fam a les cares, s’amuntegaven sota els ponts , a les places públiques i en els encreuaments de carreteres. Les cares d’aquella gent em feien por. Tenien els solcs profunds del drama intern reflectit a les seves cares, pàl·lides i afilades, i en la mirada , àvida i desorbitada de les seves parpelles vidrioses. Figueres no era la ciutat que havia alegre i neta que havia conegut en companyia del meu pare.

Com que no trobàvem benzina enlloc vàrem estar un dia aturats. Els comentaris ens turmentaven encara més. Mataró, Granollers i altres ciutats, una darrera l’altra, anaven caient sense resistència. L’enemic era l’amo de la carretera del litoral per on nosaltres havíem escapat […] I a córrer una altra vegada. Frisàvem per arribar a la frontera. Per la carretera es veien caravanes de milicians sense armes, amuntegats en els vehicles, des d’una tartana fins un automòbil del darrer model. La majoria anaven a peu, arrossegant-se i encorbats pel pes de l’angoixa. ¡ Res tan depriment com assistir a l’espectacle d’un exèrcit derrotat i contemplar l’èxode d’un poble aterrat!. En una rasa, a una banda de la carretera, paria una dona mentre d’altres l’ajudaven. Els vianants, sense aturar-se, miraven respectuosament el naixement d’una nova vida en mig de la tragèdia.

Per Agullana va passar una camioneta carregada de baguls. A sobre hi anaven mossos d’esquadra amb els seus típics uniformes de color blau i les gorres ribetejades en vermell . Anaven proveïts de mosquetons, cartutxeres i corretjam i calçats amb les seves característiques espardenyes de cintes negres entortolligades als turmells. Aviat va córrer la veu que els baguls contenien, tal vegada, part dels arxius de la Generalitat de Catalunya. Una dona cadavèrica demanava auxili xisclant i aixecant una criatura de dos o tres anys per sobre el seu cap. La camioneta es va aturar el un solc de la carretera i va ser aleshores quan ella va intentar pujar-hi, però unes mans rudes la van rebutjar. Aleshores va llençar la criatura sobre els paquets de la camioneta dient-li al mosso que el va caçar al vol: —Porteu-lo a França. Si puc arribar-hi ja el sabré trobar. La camioneta va desaparèixer i la dona es va perdre en la llunyania, amb els seus cabells a l’aire, com una bandera esfilagarsada.

Aquells dies les rodalies d’Agullana eren terres privilegiades. A la seva petita escola nacional s’hi havia instal·lat el Ministeri d’Estat de la República espanyola. A certa distància, l’Estat Major General de l’exèrcit republicà. Molt a prop el mas Perxés, va tenir l’honor de ser la darrera residència de la Generalitat, presumpte palau del Parlament català i la casa els intel·lectuals. Des d’allí, el president del Govern català, Lluís Companys Jover; Carles Pi – Sunyer, conseller de cultura; Pere Bosch Gimpera, conseller de justícia; Martí Rouret, sots-secretari de la presidència, diversos consellers de la Generalitat, utilitzant diversos mitjans van passar més tard a França, el 6 de febrer, tres dies després de que el president de la República, Manuel Azaña, acompanyat pel president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrios i seguit per tots els membres del Govern central, haguessin abandonat ja el territori peninsular.

Pels darrers trams de carretera , lliure encara de la imminent invasió franquista , avançava el nostre malmès cotxet. Havíem perdut una porta pel camí , però no podíem perdre temps per recuperar-la i lligar-la com fos; havíem tingut avaries del motor i necessitàvem aigua que José Carlos i jo vam haver d’anar a buscar a una masia propera travessant torrents plens de fang i colpejats per un aire fred, metre Felipe intentava com podia reparar el vehicle. D’aquesta manera, passant peripècies melodramàtiques, vam arribar a la Jonquera […] No hi havia temps per discutir amb les autoritats franceses i els vam deixar amb la paraula a la boca just en el moment que un allau de molta gent va sobrepassar la línia divisòria, buscant refugi en el país veí. El 30 de gener vam creuar la frontera per El Portús. Era una matinada glacial. L’aire del Pirineu penetrava en els meu pulmons i em tallava els bronquis. L’automòbil havia entrat en territori francès [aprofitant les credencials diplomàtiques] quan em vaig girar. Enrera quedava la dolça Catalunya, tan meva i tan llunyana com la de mossèn Jacint Verdaguer: Dolça Catalunya/ pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya/ d’enyorança es mor […].

Uns soldats de gegantina alçada i de cares de color negre ens van aturar […] Al final van entendre de qui es tractava i ens van deixar continuar el viatge. Vam arribar a Perpinyà […] No hi havia cap habitació disponible en cap hotel i vàrem haver de compartir les que ja estaven ocupades […] va arribar un cablegrama en el qual li ordenaven que anés a París per rebre instruccions i embarcar-se en el primer vapor que sortís en direcció a Nova York, per des d’allí viatjar a Mèxic. Els plors i l’angoixa en van apoderar de mi. Va ser un vertader calvari per ell ja que a més el turmentava la meva sort i la separació […] —No pateixis tant — em va dir —t’aconseguiré un passaport d’una altra nacionalitat i podràs anar a Suïssa i donar-li una sorpresa al teu pare. Des de Mèxic, quan sàpiga la meva nova destinació, t’avisaré i ens reunirem on sigui. Ens casarem de seguida que tornem a estar junts. Abans veuràs i abraçaràs el teu pare. No ploris, tot sortirà bé […] En el mateix cotxe i amb les mateixes incomoditats vam continuar la ruta que travessa una plana magnífica: Carcasonne, la que va ser model de fortificació medieval, que es conservava igual que 700 anys enrera; Toulouse […] on vam poder passejar pels seus carrers per admirar i fer-nos una idea d’aquella important i antiga ciutat […] Altra vegada en ruta, Montauban, Cahors, Brive, Limoges, molt coneguda per la seva indústria artística de porcellanes; Châteauroux, la ciutat de les jornades napoleòniques; Orleáns, casa pairal dels famosos Ducs alliberada dels anglesos per Joana d’Arc, la llegendària donzella heroica; i per fi, París.

[…] Quin contrast més violent ! En qüestió de pocs dies vam passar de la tragèdia a la indiferència: de la meva Barcelona destrossada i malmesa al París lluminós i magnífic. Pels Camps Elisis la llum em produïa dolor a les retines, talment com si em clavessin agulles d’or. José Carlos em va deixar a l’Hotel Mont Thabor i se’n va anar a presentar-se a la Legació de Mèxic. Va tornar amb la notícia de que dos dies després, exactament el 4 de febrer, hauria d’embarcar al port de Cherbourg en el Queen Mary. I tanmateix que abans jo aniria a Ginebra. Ambdues decisions eren irrevocables. En el fons del seu cor es moria de ganes per tornar a la seva pàtria i tornar a veure els seus; això es traslluïa en l’expressió dels seus ulls i era comprensible. Em parlava del seu estimat Mèxic amb un entusiasme desbordant, de la seva mare i de Rosario [nom fictici de la seva filla mexicana] com si en una pantalla veiés desfilar éssers, paisatges i objectes enyorats. S’oblidava de la resta i em sembla que fins i tot s’oblidava de mi. Què hauria donat jo per participar de la seva eufòria. […] Em trobava a París sense adonar-me’n. Però, què m’importava a mi París ?[…] Després d’un llarg i cansat viatge em vaig banyar i em vaig arreglar per sortir de festa, o, com diuen a París Tournée des grands ducs. Els entorns del l’Hotel Mont – Thabor, situat en el carrer del mateix nom, eren luxosos, prop de les Tulleries i de les places Vendôme i l’Òpera. Els aparadors de les botigues exhibien les novetats i delicadeses somiades per qualssevol dona […] L’espectacle del Casino de París em va deixar perplexa sense saber si allò era bogeria o atreviment; no obstant, hi havia tanta bellesa en les cares i els cossos de les artistes que al cap d’una estona baix deixar de pensar en l’atreviment d’aquells nus. Música, ball, cant, explosions fascinants, conjunt harmoniós. La figura de Chevalier sobresortia pels seus dots d’artista i pel domini absolut del seu gènere. Elegant, fi, amb el seu inseparable barret de palla i fent gala de saber jugar amb el bastó, cantava amb el seu accent peculiar i amb una gràcia infinita Paris je t’aime, la cançó més popular aleshores. El públic era selecte; els homes aparentaven ser molt senyors i les dones desorientaven amb les seves joies i amb el seu gust refinat. Abans de que s’acabés l’espectacle ens vam traslladar immediatament a Les Folies Bergère, prop del carrer Trevise. L’espectacle era molt semblant a l’anterior, però sense la presència de Chevalier no va resultat tant atractiu.

Un cotxe ens va portar al París nocturn. Havíem decidit recórrer cabarets i era la primera vegada que jo veia una cosa semblant. Estava una mica espantada, fins i tot de mi mateixa, per trobar-me en aquells indrets. A més, després d’un bon sopar , amb un bon vi i un bon xampany, em sentia molt a gust.

Vàrem continuar la carrera cap el barri de Montparnasse. A la confluència de La Coupole predominaven els efeminats. Es feien notar amb els seus gests delicats, coincidint amb amb un lleuger maquillatge als pòmuls i als llavis, amb les mans ben cuidades, trajos extravagants de colors contrastats i en l’ollal una flor, generalment blanca, junt amb una ploma de faisà o de perdiu. A la Boule noire, les parets i els sostres estaven recoberts amb autògrafs, inscripcions i dibuixos. Entre ells sobresortien les petjades de personatges bohemis que, amb el temps, havien esdevinguts famosos. De sobte ens va sorprendre una baralla entre dos individus dels suburbis parisencs, situats a prop d’una noia amb aspecte de vedette asseguda en una taula […] La baralla va pujar de to per moments, mentre la dona els volia separar just quan l’orquestra va irrompre amb un tango. Un dels simulats rivals cobert amb una gorra negra i un mocador vermell lligat al coll va agafar a la ballarina pels cabells i la va llençar a terra al mig de la pista. Anava vestida amb una faldilla de setí negre, oberta d’un costat, molt ajustada al cos i deixant al descobert la tornejada cama fins més amunt del genoll. Com un llangardaix es va arrossegar fins a la seva parella que la va alçar bruscament iniciant el rítmics passos del tango. En diverses ocasions ella va ser llançada a l’aire o a terra per ser rebuda després per aquells braços fornits que l’estrenyien apassionadament. El ball es desenvolupava amb violenta, morbosa i creixent emoció. La dona portava els cabells despentinats i oferia un espectacle impressionant. Quan van acabar de ballar em sembla que em vaig sentir més cansada que la pròpia parella.

A la recerca d’altres indrets i emocions vam entrar a La Cabane cubaine , on vàrem poder observar el clàssic gigolo el qual, lluny de ser efeminat, es deixava mantenir per les dones i tenia la gosadia de d’estar gelós de la seva poulette. Vam estar també de pas a L’Ange blanc, Le Paradis i per acabar de fer-la grossa al Tabarin, on em vaig escandalitzar encara més pel conjunt d’actuacions que explicaven gràficament el naixement i evolució del vestit de la dona. No vaig voler veure el final perquè em sembla que m’hauria escandalitzat com el començament[…] A la plaça Blanche, el Moulin rouge ens obria les portes. Allí és on varen romandre més temps. José Carlos va ballar amb mi fent-me sentir , com sempre , un delit embriagador[…] Els tres mosqueters ens vàrem adreçar a la plaça Pigalle . Vàrem entrar al cafè Au Soleil levant, en el qual, rendint culte al seu nom, s’hi aturava gent de pas, transformant-lo en vertader encreuament de classes socials: tranuitadors de somriure irònic, vestits de frac i acompanyats de dames vestides de soirée, amb les cares pàl·lides i la taca lívida entorn de les parpelles inferiors; homes que matinaven, de constitució robusta i galtes vermelles, amb els trajos ajustats i nets. Uns i altres coincidien en les primeres hores del dia, camí a destins oposats i diferents activitats[…].

L’endemà [ 3 de febrer ] : “Vàrem sortir junts al carrer […] i ens vam adreça a Les Tulleries i vam entrar a visitar el Louvre. M’hauria agradat quedar-me indefinidament en aquell palau i museu dels més rics del món, per a gaudir i saturar-me de tanta magnificència, però la sirena que advertia el tancament del museu va posar fi a la nostra visita […] Vam dinar en el Café de la paix[…]. El 4 de febrer “Vam creuar la Normandia per Evreux, Lisieux i Caen. Quan vam arribar a Cherbourg es van interrompre els nostres col·loquis sobre l’amor. El tren arriba fins el mateix dic des d’ es d’on es pot veure l’estàtua de bronze que representa Napoleó a cavall, assenyalant amb el braç estès la seva enemiga: Anglaterra. El Queen Mary es trobava ancorat a alta mar i calia dur a terme el transbord de persones i equipatges […] Quan van tocar les sirenes vaig perdre per complet la presència d’ànim. Els ulls se’m van ennuvolar i vaig començar a plorar de forma desoladora. José Carlos em va fer un petó, embolcallant les meves galtes entre les seves mans, va acaronar els meus cabells i ens vam tornar a petonejar. Ell també plorava[…] Un tripulant ens va advertir, molt educadament, que calia que jo abandonés el vaixell i em va arrencar literalment dels braços de José Carlos. Vaig travessar per una filera de guàrdies marins formats. La banda musical interpretava sonorament el God Save the King […] El Quen Mary va començar a balancejar-se sobre les aigües mentre nosaltres ens desplaçàvem cap a la costa. El vaixell a mesura que s’allunyava era un punt daurat en la immensitat del mar, una estrella inabastable”.

A principis de juny de 1939 Maria Josep de Chopitea treballava en caràcter voluntari per la Creu Roja Internacional a la Maison des Congrés de Ginebra ( Suïssa), tramitant peticions de refugiats espanyols i esperant el moment de viatjar a Mèxic per casar-se amb Luis Octavio Madero : ” Tots els dies passàvem per les meves mans entre dos-cents i tres-cents casos als quals jo denominava coincidències evidents; és a dir: un refugiat ens adreçava una sol·licitud per escrit des d’un camp de concentració on es trobava, donant-nos les seves dades personals i comentant, per exemple, la brigada a la qual pertanyia, sota les ordres de qui havia estat, el seu partit polític, si era civil o militar, la forma com va sortir d’Espanya, etc. i a més de demanar auxilis d’infermeria, formulava el desig de saber on era la seva dona, familiar o persona de la seva amistat, per la qual cosa ens aportava detalls i alguna orientació. Aleshores jo posava en pràctica el nostre sistema consultant els registres i si no trobava l’interessat revisava les sol·licituds arribades no només dels altres camps de concentració, sinó també de qualssevol punt de França, d’Àfrica o d’Espanya. D’una manera o d’una altra aconseguia noms, cognoms i demés detalls que procurava casar la persona buscada amb qui la buscava, atenent constantment les peticions angoixades que arribàvem de forma ininterrompuda […] D’aquesta forma aconseguíem comunicar i transmetre notícies a més d’enviar ajuda i socors. Jo també m’encarregava de redactar missatges en espanyol, curts i condensats i moltes vegades em tocava la ingrata misió de comunicar de defuncions.

Entre els nombrosos noms de vius i desapareguts reconeixia amistats, polítics, militars, homes de ciència, escriptors i artistes. Tres-cents mil espanyols: homes, dones i nens es trobaven allí, a França, reclosos en els camps de concentració, sofrint humiliacions, martiris, fam i set; molt d’ells ferits i gairebé tots malalts. A més de sofriment moral i físic sentien la tortura d’ignorar la sort d’altres éssers estimats, degut a una imposada i cruel desbandada.

Els camps de concentració a França eren molts i amb gairebé tots hi teníem contacte. Entre ells sobresortien Saynt Cyprien, Argelers, Vernet de l’Ariège, Barcarés, Lodève, Collioure, Grus, Bram, Colombes, Rivesaltes, Agde i Sept-Fons. Les sol·licituds que rebíem reflectien els aspectes més entranyables d’aquell intens drama. Uns, de forma precisa, altres utilitzant frases esgarrifoses. Però tots ens donaven a conèixer les seves penes i l’infern que estaven vivint. I quan els arribava el consol que el Comitè Internacional de la Creu Roja podia aportar-los ens manifestaven el seu agraïment amb una vehemència enternidora”. El 26 d’octubre de 1939 Maria Josep de Chopitea va embarcar al port de Burdeus en el vaixell Washington amb destinació a Nova York i des d’allí el 5 de novembre va emprendre el viatge en tren en direcció a Mèxic. L’esperava Luis Octavio Madero amb qui es va casar el 18 d’agost de 1943 quan ell ja bevia més del comte. No van tenir fills. Quan va caure en l’alcoholisme ella el va deixar, però va mantenir sempre un bell record d’aquell idil·li.

La història ignorada i tràgica de Manuel de Chopitea Castelló (1880 – 1951) no és ben be la mateixa que em va explicar personalment un familiar seu fa uns deu anys. L’amic cavista penedesenc Oriol Rosell Almirall (1919 – 2011) era cosí de Mercè Rossell Domènech, parlava amb convenciment i em va semblar que el que ell em deia era versemblant. Per això la vaig publicar en aquest mateix blog. He revisat les notes que vaig prendre en aquella conversa i ratifico que el que vaig entendre va ser el que es va acabar publicant després. Rectificar és de savis, tot i que malgrat haver-ho fet infinitat de vegades no acabo de descobrir els meus progressos personals en matèria de saviesa.

La veritat però és una mica diferent, al menys això és el que he pogut comprovar, simplement, buscant la referència Chopitea a l’hemeroteca de La Vanguardia de Barcelona. Hi ha varies dates relacionades amb el tema des de fa més de noranta anys , els dies 4 i 7 de maig de 1924; i els 22, 23, 24 i 25 de febrer de 1927, entre d’altres. Per descabdellar la història, però, crec que la crònica que es va publicar el 4 de maig de 1924, sobre un tràgic esdeveniment del dia anterior, és prou eloqüent. Sota el títol Una mujer muerta y un hombre herido s’hi explica: Antecedentes. A las once y media de la mañana se desarrolló ayer, en el piso primero, puerta primera de la casa señalada con el número 3 de la calle de Villarroel, un sangriento drama, del que fue víctima una agraciada joven de 23 años, soltera, y su matador, un hombre de 44 años, casado e ingeniero de profesión. Ambos sostenían relaciones de carácter íntimo desde hace unos cinco años. Hace poco tiempo, un mes o dos, las relaciones entre ellos se enfriaron algo, porque él, celoso, supuso que su amante había trabado amistad con un joven de su edad, y con tal motivo surgieron discrepancias, disgustos, recriminaciones, amenazas y súplicas, terminando todo ello en un rompimiento, con el consiguiente disgusto por parte de él, que adoraba a su amante.

Ésta, firme en su propósito de dar por terminadas definitivamente sus relaciones, se negó en varias ocasiones a acceder a las insistentes súplicas del amante que la requería para reanudar su interrumpida vida en común. Ayer por la mañana, y con dicho objeto, el amante despreciado que se llama don Manuel Chopitea Castelló, casado e ingeniero, como ya hemos dicho, con domicilio en la calle de Diputación, 271, tercero, estuvo dos veces en casa de su ex amante, llamada Josefa Argelich Fabregat, y no encontrándola, volvió algo más tarde, cuando ésta acababa de llegar. ¿Cómo ocurrió el hecho? ¿Qué pasó entre ellos? Difícil es saberlo, porque ella, cuando llegó el juez de guardia señor Vergara con el médico forense doctor Trías y el oficial señor Marcó, ya había expirado.

Los vecinos manifestaron que oyeron un disparo de arma de fuego seguido a poco de otro, y una voz de mujer demandando auxilio con voz apenas perceptible, que acudieron a socorrerla y que la herida expiró diciendo: ─Me ha matado. Josefa Argelich presentaba una herida en el lado izquierdo del pecho, que le atravesaba el corazón. Cerca de ella, de pie, y manando sangre por la boca, y empuñando un revólver Smith de pequeño calibre, estaba don Manuel de Chopitea, el cual fue conducido al dispensario de la calle de Sepúlveda, en el que los médicos de guardia le apreciaron una herida de bala, con entrada por detrás del mentón, con orificio de salida por el labio inferior, de pronóstico reservado.

En un automóvil fue conducido el herido al juzgado de guardia, en cuyos calabozos ingresó incomunicado. Don Manuel de Chopitea explicó el hecho en la forma siguiente: relató el origen de sus relaciones e incidencias de las mismas como hemos apuntado y únicamente difiere su relato de los antecedentes expuestas, desde el momento, en que despedido por Josefa y desesperado por ello, dice, concibió la idea de suicidarse, en cuyo efecto escribió una carta a su esposa despidiéndose de ella, y otra al juez dándole cuenta de su resolución y de los motivos que a ello le inducían. Para poner en práctica su plan, fue ayer al domicilio de Josefa no encontrándola en él por dos veces, y a la tercera, cuando llegó ella, que había pasado la noche fuera de su casa, sacó del bolsillo el revólver, abalanzándose su ex amante sobre él, diciéndole que fuera a matarse a otro sitio. Forcejearon ambos v el arma se disparó, hiriendo el proyectil a Josefa. Al ver que se tambaleaba y perdía el color volvió el arma contra sí, disparándola y produciéndose la herida que sufre. Terminó el señor Chopitea negando que tuviera intención de matar a Josefa y que la herida de ésta fue casual y consecuencia de la lucha que mantuvo con él para arrebatarle el arma. El juzgado se incautó del revólver con tres cápsulas cargadas y dos vacías, de un mechón de pelos y varios retratos de ella que llevaba él en los bolsillos. Las diligencias instruidas por el juez de guardia pasarán hoy el de la Universidad, en cuya demarcación se cometió el delito. Los médicos forenses, doctores Martínez y Bravo, practicaran hoy la autopsia al cadáver de Josefa Argelich. Hoy ingresará en la cárcel el señor Chopitea”. (Si voleu conèixer el desenllaç del seu judici, podeu consultar on line l’hemeroteca de La Vanguardia dels dies 22, 23, 24 i 25 de febrer de 1927. Si a més voleu llegir un extens relat sobre la resta de la vida de Manuel de Chopitea, el trobareu a partir de la pàgina 29 de la novel·la autobiogràfica Sola que Maria Josep de Chopitea Rossell va publicar a Mèxic per primera vegada el 1954. Podeu comprar un exemplar de segona ma de la segona edició mexicana de 1979 a bon preu, a través d’internet o a l’adreça perezgaldos@perezgaldos.com).

Aquest escàndol va provocar que Mercè Rosell Domènech es divorciés del seu marit després d’obtenir la nul·litat del matrimoni gràcies a l’amistat que la família tenia amb el dictador Miguel Primo de Rivera ( 1870 – 1930) . Ella i la filla gran Mercè es van desentendre totalment de Manuel de Chopitea, aquest es va arruïnar, va caure malalt i no el van socórrer fins poc abans de la seva mort el 1951. Només la filla petita, també apartada de la família, hi va mantenir una certa relació des de la distància mexicana. Sabem que Maria Josep de Chopitea estava viva l’any 2000. Hem establert els contactes necessaris per conèixer on, quan i com va morir, ja que és del tot improbable que havent nascut el 12 de novembre de 2015 encara estigués en aquest món.

Anuncis

Un pensament sobre “Un exemple de com es pot ignorar la història (durant un grapat d’anys)

  1. Es un poderosa historia de amor y de dolor que bien podría llegar a la pantalla del cine como tantas otras que ocurrieron durante esos trágicos años.
    Gracias, Carles, por tu incesante búsqueda en el pasado reciente.
    Un abrazo.
    Jaime Ferrer

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s