Octubre de 1977: l’amnistia

El 17 d’octubre d’ara fa 40 anys entrà en vigor la llei d’amnistia, a conseqüència de la qual els presos polítics del franquisme van sortir de la presó i els exiliats republicans van poder tornar a Catalunya i a Espanya sense por a ser detinguts i jutjats.

Recollida de signatures a favor de l’amnistia, als porxos de l’església parroquial, a finals de desembre de 1975 i principis de 1976. A la imatge veiem, d’esquerra a dreta, ajupit i signant darrera la taula , Jaume Esteve i Nutó de cal Ritu. Al seu costat la noia Maria Formosa i Esteva; una segona noia d’esquena, no identificada; Joan Quintana i Forns; una tercera noia també d’esquena i tampoc no identificada i Ramon Rigol i Mach. Asseguts al pedrís de la porta lateral del temple, una quarta noia i un altre noi. La senyora dempeus al cancell de la porta principal sembla esperar algú, ja que no ha gosat entrar al temple i es manté impertèrrita al seu lloc d’esquena al què està esdevenint (m’expliquen que era la mare d’un conegut i peculiar personatge de l’època, anomenat la Valeria). L’improvisat cartell enganxat a la paret del temple amb esparadrap informava del sentit de l’acte a favor de l’amnistia. La resta de personatges de la fotografia ( els dos nens que veiem en primer terme i les dues noies que apareixen pel fons) , tampoc han estat identificats. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’exiliat republicà sadurninenc més famós, Pere Esteve Llopart, el Pere Valent, amb la seva esposa Laieta Catasús Masana van ser dos dels primers exiliats que van tornar després de la Guerra Civil. La foto es va capturar a París durant la dècada dels seixanta. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALR T PENEDÈS

El primer i més destacat exiliat republicà sadurninenc era Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, un dels màxims dirigents del Comitè de Milícies Antifeixistes local del 1936 , que vivia des de la dècada dels seixanta a la Rue de Mimosas, 7 de Perpinyà i que anteriorment ja havia entrat d’incògnit al país. Ho feia encara d’amagat, per precaució, ja que temia que alguns dels falangistes més radicals actuessin pel seu compte al marge de la nova llei. S’entrevistà discretament a Barcelona i a Sant Sadurní amb familiars i amics que l’havien visitat a l’exili uns anys abans i va fer proselitisme de la causa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La biografia d’aquest personatge la podeu llegir sencera al meu darrer llibre Relats republicans, però aprofito per publicar-ne un resum en aquest post.

Pere Esteve i Llopart (Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996) , el Pere Valent, i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana van sortir de França on s’havien exiliat al final de la Guerra Civil, en direcció a la República Dominicana, el 1940, a bord d’un dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap a la seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República. La darrera setmana de gener de 1939 havia estat a Figueres, participant en l’evacuació de refugiats civils i militars cap a la frontera francesa. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia casualment la seva esposa, la seva cunyada i altres membres de la seva família. També hi eren els seus companys de partit Ernest Roca i Guilera i Valentí Zaragoza i Verges. A França va ser confinat en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell.

Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas, vivia a la Plaza Capuchinos, a l’Avenida San Martín, i explotava un petit quiosc de llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta. Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas, capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro, on constituí una petita empresa de fabricació de persianes graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart, i per prescripció mèdica, es va vendre el negoci de les persianes i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir al barri de la Floresta, en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.

A finals de la dècada dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Jenaro Costas Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve i Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Jenaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosa i paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Jenaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a nom de Jenaro Costas Puig. A la seu del Centre Català de Caracas, i també al seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del Partit Comunista Espanyol (PCE) a Caracas, es reunia amb membres del partit com Emili Mira i Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i Fidias Robusté, entre d’altres, i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un conegut seu que venia sovint a Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines que tenien algun familiar del PSUC empresonat, o que es trobaven en una situació precària, sobres personalitzats a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rendiments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.

L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi i retornà a Veneçuela des del port de Le Havre a bord del vaixell Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir a Mauzac, al departament de la Dordonya, i més endavant va anar a raure a Perpinyà, al número 17 de la Rue des Mimosas, ben be al darrera del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinyà, amb la gran palmera del jardí que quaranta anys encara es conservava, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada dels setanta va entrar a Catalunya clandestinament en diverses ocasions per visitar els seus familiars i per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògnit i de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Immediatament després de l’amnistia general de l’octubre de 1977 va tornar al seu poble sense les precaucions que havia tingut amb anterioritat, fins el punt que va córrer la veu que ja havia tornat de l’exili. No era aquesta la seva intenció, ja que es trobava bé a Perpinyà. El 1978 va ser operat a Montpellier d’un càncer al pit.

El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcalde de l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat. El 1980 va ser operat tres vegades, una de les quals d’urgència, a causa d’un tercer infart al Centre Cardiovascular de Toulouse. Després d’un quart infart i d’una altra operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieur Jenaro Costas Puig va morir a Perpinyà el 1996, on el van enterrar , ara sí, amb el nom de Pere Esteve i Llopart.

Anuncis

3 pensaments sobre “Octubre de 1977: l’amnistia

  1. Hola Carles,
    Els dos xicots asseguts al pedris del baptisteri son: amb ulleres fosques el Josep Romagosa i el que sembla que parla o badalla diria que és en Lluís Mateu. En aquell temps tots estaven, juntament amb en Joan Quintana, a l’òrbita de jes joventuts del PSUC.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s