Els cromos dels jugadors del Barça patrocinats per Castellblanch

L’empresari sadurninenc Antoni Parera Rosell (1916 – 2007) va aprofitar que el Barça havia guanyat la lliga de la temporada 1950 – 1951 per promocionar el seu xampany de la marca Castellblanch, utilitzant les fotografies dels jugadors de l’equip amb les quals va bastir una llegendària col·lecció de 12 cromos. L’estratègia comercial va reeixir i la temporada següent va repetir la promoció. El post d’aquesta setmana és de circumstàncies i ja el tenia preparat al rebost per quan sortís un viatge o un contratemps, que és efectivament el que ha esdevingut. Res de l’altre món.

El mític Kubala. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

Revers dels cromos en els quals s’explicaven les bases del Primer Gran Concus convocat pel xampany Castellblanch. Cal distingir aquesta col·lecció de la segona, editada l’any següent. . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

El porter Ramallets. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTO

Biosca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

Basora. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

Çonzalvo III. És un dels tres cromos que falten a la meva col·lecció. IMATGE D’INTERNET

Martin, Aldecoa, Seguer i Nicolau. Tinc els cromos d’Aldecoa i Nicolau, però el falten els de Martin i Seguer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE D’INTERNET

César. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

Calvet. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

Segarra. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL·LECCIÓ DEL FONS DE L’AUTOR

La dèria pel futbol no és un invent de les generacions actuals sinó de fa dècades i l’explotació publicitària del seus jugadors ve de molt lluny. En el cas de Sant Sadurní, de fa exactament 66 anys, quan Antoni Parera Rosell (1916 – 2007) de les caves Castellblanch va promoure un Gran Concurs en el qual podien participar tots els col·leccionistes d’uns cromos dels jugadors del Futbol Club Barcelona que havien guanyat la lliga de la temporada 1951 – 1952. El Ton Parera en aquestes qüestions era un visionari i la va encertar de ple. Per als de la meva edat, el gran mite de l’època era Kubala amb una entitat similar a la dels Messi o Neymar actuals. Recordo que el meu pare em va portar al camp del Centre de Sant Sadurní , el 25 de juliol de 1952, perquè l’equip de futbol local reforçat amb jugadors del Barça , com el porter Velasco, i altres com Biosca, Martin, Flotats, Bosch i Kubala, van enfrontar-se al CD Europa al qual van vèncer per 4 a 3.

En aquells mateixos anys , Ton Parera (o la seva empresa de publicitat, ves a saber) es va inventar un posicionament de la marca realment ambiciós i a la vegada inquietant. Sobre la imatge d’una cursa de cavalls ja a la recta final apareixia la llegenda “Sólo uno puede ser el primero”, i una gran ampolla de Castellblanch. Què es pretenia exactament amb aquesta afirmació tant òbvia, ampul·losa i genèrica? Fa seixanta i tants anys Castellblanch no era ni de bon tros la primera empresa del sector en quant a producció, ni ho havia estat mai, ni havia estat pionera en aparèixer al mercat, ni el seu producte era el número u en qualitat, ni encapçalava cap ranking d’exportació o d’inversió publicitària, ni res que s’hi assemblés; però això no tenien perquè saber-ho els crèduls consumidors disposats si calia a beure a galet. El Ton Parera, a més de visionari era més murri que ningú. En això sí que era el primer… però ja li creixia a l’ombra un competidor que l’acabaria substituint al setial: Josep Ferrer Sala, de Freixenet. La carrera professional del Ton Parera en el món del xampany va acabar venent-se l’empresa Castellblanch a José Maria Ruiz Mateos de Rumasa, en un darrer acte suprem de murrieria. Després que l’Estat li expropiés el 23 de febrer de 1983, ves per on, va aparèixer Josep Ferrer i se la va quedar, juntament amb les altres empreses del holding dedicades als vins i caves. Expliquen que l’hora de pagar-les ( havent assumit prèviament els passius) , Josep Ferrer es va treure la targeta de crèdit de la butxaca i va comentar amb ironia de la fina: “ ─Cobreu d’aquí”.

Antoni Parera també va ostentar durant un cert temps el lideratge en el mecenatge local, facilitant una colla de projectes com l’Escola Vilarnau, l’Escola d’Art 71 , l’Escola de Música , la Fundació d’Art Castellblanch, la Fundació Cultural Antoni Parera , la revista Joventut Cristiana i d’altres que haurem de mantenir en l’anonimat per voluntat expressa del personatge, però malauradament no va aconseguir atreure deixebles que l’emulessin i avui per avui aquest tema del mecenatge local està gairebé mort i enterrat. Ves per on, hem començat parlant de cromos i hem acabat lamentant el buit que va deixar el Ton Parera.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s