El meu llibre de Sant Jordi d’enguany

La setmana passada, el 23 d’abril de 2015 concretament, Diada de Sant Jordi, es va presentar el llibre Viure i conviure a Puigdàlber. Els atractius del municipi més petit de Catalunya del qual sóc l’autor del text. Les fotografies actuals són de l’amic Pere Pascual Salat, veí del poble, i les antigues ens les han facilitat les famílies més tradicionals del poble. Quan el senyor alcalde David Masdeu ens va encarregar aquest llibre fa uns deu mesos a través de l’editor Ramon Nadal dubtàvem de que, tractant-se com es tracta del terme municipal més petit de Catalunya, hi hagués prou teca com per fer-ne un llibre. Al final ha resultat que l’hem hagut d’escapçar una mica ja que el fotògraf i jo ens havíem passat de frenada. Tot i així, el resultat és molt digne. L’obra s’ha distribuït entre els veïns del poble i els exemplars sobrants es poden adquirir a l’ajuntament. Pel proper Sant Jordi en presentarem un altre que ja està en marxa.

Aquesta destral de pedra basàltica (també anomenada pedra de llamp) és la peça arqueològica més antiga que s’ha localitzat al municipi de Puigdàlber. Es conserva al Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya) a Vilafranca del Penedès. La va cedir Sebastià Jané Domingo (Vilafranca del Penedès, 1925-1996), que només va indicar que procedia de Puigdàlber, sense més concreció. Malauradament Sebastià Jané va morir fa dinou anys i la seva família només ha pogut aclarir que qui tenia realment una vinculació amb aquest municipi era el seu germà Josep, també difunt. Josep Jané Domingo es dedicava l’agricultura a la seva finca propera a Puigdàlber i amb els seus tractors realitzava treballs de moviment de terres per a altres propietaris i pagesos veïns que es dedicaven a la viticultura. Ell hauria pogut desenterrar i trobar la destral i lliurar-la al seu germà. FOTO CEDIDA PER VINSEUM

Aquesta destral de pedra basàltica (també anomenada pedra de llamp) és la peça arqueològica més antiga que s’ha localitzat al municipi de Puigdàlber. Es conserva al Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya) a Vilafranca del Penedès. La va cedir Sebastià Jané Domingo (Vilafranca del Penedès, 1925-1996), que només va indicar que procedia de Puigdàlber, sense més concreció. Malauradament Sebastià Jané va morir fa dinou anys i la seva família només ha pogut aclarir que qui tenia realment una vinculació amb aquest municipi era el seu germà Josep, també difunt. Josep Jané Domingo es dedicava l’agricultura a la seva finca propera a Puigdàlber i amb els seus tractors realitzava treballs de moviment de terres per a altres propietaris i pagesos veïns que es dedicaven a la viticultura. Ell hauria pogut desenterrar i trobar la destral i lliurar-la al seu germà. FOTO CEDIDA PER VINSEUM

L’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans ( Puigdàlber, 1896 – Bram, 1939) és un dels referents de la història d’aquest petit municipi de l’Alt Penedès. Ara sabem que va morir al camp de Bram (Departament d’Aude) a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el 16 de juny de 1939. Va ser enterrat en una parcel·la propera al camp, anomenada Bajoli, i a la dècada dels cinquanta les seves restes van ser traslladades a la fossa comuna del cementiri comunal de Montréal de l’Aude. La figura de l’alcalde republicà de Puigdàlber, Manuel Parellada Mitjans de cal Cisteller, traspassa de llarg els límits de la història local i ens ofereix el testimoni d’un ciutadà compromès amb el seu país i amb les causes socials en què ell creia profundament. No es mereixia el final que va tenir ni, l’oblit i la indiferència que ràpidament es va imposar al seu poble. Tampoc es mereixia ser testimoni de l’esfondrament de tots els seus ideals: la República i la democràcia van ser derrotades pel general Franco amb l’ajut de Hitler i Mussolini, Catalunya va perdre tots els seus drets nacionals, el cooperativisme agrícola no va resoldre cap dels problemes de la vitivinicultura del país i la causa rabassaire va ser totalment aniquilada. Personalment, l’infortuni era el seu fidel aliat i al final dels seus dies no albirava cap futur. El balanç de la seva vida no podia ser més dissortat. Tot això ho devia tenir molt present mentre agonitzava, lluny de la seva família, al record de la qual devia dedicar el seu darrer alè de vida. La cita que l’escriptor i filòsof francès Albert Camus va publicar com a testimoni de la seva participació voluntària a la Guerra Civil Espanyola, en què va defensar la causa republicana, ve com anell al dit per retre un darrer homenatge a l’alcalde Manuel Parellada: «Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa. Això és el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal.» Un bell epitafi que haurem de dibuixar en el buit perquè no hi ha cap làpida personal on esculpir-lo.FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

L’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans ( Puigdàlber, 1896 – Bram, 1939) és un dels referents de la història d’aquest petit municipi de l’Alt Penedès. Ara sabem que va morir al camp de Bram (Departament d’Aude) a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el 16 de juny de 1939. Va ser enterrat en una parcel·la propera al camp, anomenada Bajoli, i a la dècada dels cinquanta les seves restes van ser traslladades a la fossa comuna del cementiri comunal de Montréal de l’Aude. La figura de l’alcalde republicà de Puigdàlber, Manuel Parellada Mitjans de cal Cisteller, traspassa de llarg els límits de la història local i ens ofereix el testimoni d’un ciutadà compromès amb el seu país i amb les causes socials en què ell creia profundament. No es mereixia el final que va tenir ni, l’oblit i la indiferència que ràpidament es va imposar al seu poble. Tampoc es mereixia ser testimoni de l’esfondrament de tots els seus ideals: la República i la democràcia van ser derrotades pel general Franco amb l’ajut de Hitler i
Mussolini, Catalunya va perdre tots els seus drets nacionals, el cooperativisme agrícola no va resoldre cap dels problemes de la vitivinicultura del país i la causa rabassaire va ser totalment aniquilada. Personalment, l’infortuni era el seu fidel aliat i al final dels seus dies no albirava cap futur. El balanç de la seva vida no podia ser més dissortat. Tot això ho devia tenir molt present mentre agonitzava, lluny de la seva família, al record de la qual devia dedicar el seu darrer alè de vida. La cita que l’escriptor i filòsof francès Albert Camus va publicar com a testimoni de la seva participació voluntària a la Guerra Civil Espanyola, en què va defensar la causa republicana, ve com anell al dit per retre un darrer homenatge a l’alcalde Manuel Parellada: «Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa. Això és el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal.» Un bell epitafi que haurem de dibuixar en el buit perquè no hi ha cap làpida personal on esculpir-lo.FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Durant tota la segona meitat del segle XX aquesta era la imatge més característica de Puigdàlber, impossible de dissimular. Muntanyes de canyes apilades de forma ordenada que feien recordar els poblats dels indis americans, amb aquelles cabanes que admiràvem a les pel·lícules de cowboys. Les canyes i els vímets han estat les matèries primeres que tot un reguitzell de famílies del poble han utilitzat per guanyar-se la vida en els darrers segles. Amb aquest material es bastien els canyissos, els cistells i els coves de tota mena, tan propis del món rural. Els canyers (Arundo donax) es troben arreu de la comarca i acostumen a poblar els marges de vinyes, camins, carreteres, torrents, rius i rieres. No tots són iguals, ni de la mateixa qualitat. La saviesa popular aconsellava tallar les canyes en les llunes velles dels mesos de desembre o gener, quan els dies són més curts i freds, i l’eina més adequada per fer-ho era i és el tallacanyes. Després cal triar-les, lligar-les amb cordills i filferros i traslladar-les a un espai assolellat perquè s’assequin. Si es conserven ajagudes s’hi reprodueixen fongs i es podreixen ràpidament. Es feien servir per a diversos usos: a més de canyissos, celrassos, tancats per a horts i animals, coves i cistells, s’utilitzaven per a la construcció d’habitatges i per fer joguines i instruments musicals. L’indret que es veu a la fotografia estava (i està) situat entre les cases del poble i la C-15 i era propietat de la família Vallès, on en aquella època hi fabricaven canyissos. Aquesta nissaga artesanal la va començar Antonio Vallès Miquel, nascut el 1908, la va continuar el seu fill Antonio Vallès Ferrando (1933) i la manté actualment Antonio Vallès Esteve (1967), nét del primer i fill del segon. Ves per on, tots tres es poden identificar en aquesta imatge... si sabéssiu on mirar. FOTO CEDIDA PER ANTONIO VALLÈS ESTEVE

Durant tota la segona meitat del segle XX aquesta era la imatge més característica de Puigdàlber, impossible de dissimular. Muntanyes de canyes apilades de forma ordenada que feien recordar els poblats dels indis americans, amb aquelles cabanes que admiràvem a les pel·lícules de cowboys. Les canyes i els vímets han estat les matèries primeres que tot un reguitzell de famílies del poble han utilitzat per guanyar-se la vida en els darrers segles. Amb aquest material es bastien els canyissos, els cistells i els coves de tota mena, tan propis del món rural. Els canyers (Arundo donax) es troben arreu de la comarca i acostumen a poblar els marges de vinyes, camins, carreteres, torrents, rius i rieres. No tots són iguals, ni de la mateixa qualitat. La saviesa popular aconsellava tallar les canyes en les llunes velles dels mesos de desembre o gener, quan els dies són més curts i freds, i l’eina més adequada per fer-ho era i és el tallacanyes. Després cal triar-les, lligar-les amb cordills i filferros i traslladar-les a un espai assolellat perquè s’assequin. Si es conserven ajagudes s’hi reprodueixen fongs i es podreixen ràpidament. Es feien servir per a diversos usos: a més de canyissos,
celrassos, tancats per a horts i animals, coves i cistells, s’utilitzaven per a la construcció d’habitatges i per fer joguines i instruments musicals. L’indret que es veu a la fotografia estava (i està) situat entre les cases del poble i la C-15 i era propietat de la família Vallès, on en aquella època hi fabricaven canyissos. Aquesta nissaga artesanal la va començar Antonio Vallès Miquel, nascut el 1908, la va continuar el seu fill Antonio Vallès Ferrando (1933) i la manté actualment Antonio Vallès Esteve (1967), nét del primer i fill del segon. Ves per on, tots tres es poden identificar en aquesta imatge… si
sabéssiu on mirar. FOTO CEDIDA PER ANTONIO VALLÈS ESTEVE

Una de les imatges inèdites del llibre és aquest plànol de la primera meitat del segle XIX que correspon als Capbreus de les propietats que la família Cuscó de la Granada tenia al municipi de Puigdàlber. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PLÀNOL DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una de les imatges inèdites del llibre és aquest plànol de la primera meitat del segle XIX que correspon als Capbreus de les propietats que la família Cuscó de la Granada tenia al municipi de Puigdàlber. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PLÀNOL DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Cliqueu aquí i podreu llegir i admirar el llibre editat per l’Ajuntament de Puigdàlber (Alt Penedès) amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2015. En tot cas però, sempre és millor tenir-lo imprès en suport paper. El podeu demanar a l’ajuntament.

Cliqueu aquí i podreu llegir i admirar el llibre editat per l’Ajuntament de Puigdàlber (Alt Penedès) amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2015. En tot cas però, sempre és millor tenir-lo imprès en suport paper. El podeu demanar a l’ajuntament.

Anuncis

Un pensament sobre “El meu llibre de Sant Jordi d’enguany

  1. Bon dia Carles.

    Felicitats pel llibre.

    M’agradaria tenir-lo.

    També el llibre que vas fer de Sant Sadurní, el que va sortir en facícles. El meu que tenia el vaig donar al Santi Vidal.

    L’editor em va dir que en tenia i m’el faria arribar, i res de res.

    Un petó.

    Pepi

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s