Els dibuixos de Junceda per il·lustrar les Memòries d’un cabaler

Per enllestir aquesta sèrie de cinc reportatges sobre col·leccions de dibuixos d’interès local que ja ha comptat amb els artistes Amigó, Valentí Castanys, Enric Cristòfor Ricart i Manuel Brunet i Torroll, publiquem avui el darrer, amb algunes de les més de cent imatges que Junceda (Joan García Junceda Supervia. Barcelona, 1881 – Blanes, 1948) va realitzar per a l’obra Memòries d’un cabaler, de l’escriptor local Jaume Raventós i Domènech de can Codorníu, editada a Barcelona el 1932. No hi ha manera de localitzar els successors d’aquest escriptor d’origen sadurninenc, tot i haver-ho intentat reiteradament per diversos conductes. Voldria proposar-los-hi una qüestió del seu interès. Algú en té notícia o sap com facilitar-me el contacte?

1. Els carros eren el mitjà de transport més habitual en el món rural. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

2. Els safareigs ocupaven bona part de les tasques de les dones de pagès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

3. Dibuix de Jaume Raventós Domènech escrivint les seves Memòries d’un cabaler a can Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

4. Tots les qüestions relacionades amb la mort tenien encara un component de misteri i terror a finals del segle XIX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

5. L’aigua bombejada des d’un pou proper a l’Anoia arriba a can Codorníu en presència de les autoritats civils i religioses de Sant Sadurní assegudes a primera fila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DEL FONS DE L’AUTOR

Sóc dels qui creu que Jaume Raventós Domènech ( Sant Sadurní d’Anoia, 1868 – Barcelona, 1938) , de can Codorníu, és el millor escriptor local contemporani i que la seva obra autobiogràfica Memòries d’un cabaler (1932) és el llibre més representatiu d’aquest autor, més, però molt més, que la seva col·lecció de Proses de bon seny. El primer es pot llegir encara ara perquè ha superat amb èxit l’inexorable pas del temps i es podria comentar a les escoles, mentre que la segona és tant mística i sobrenatural que ja fa dècades que cau de les mans i no recuperarà mai més la seva vigència. Segur que hi haurà qui pensarà el contrari, però no cal gastar ni una milionèsima de mil·ligram de matèria gris per intentar convèncer-nos recíprocament. Seria un esforç inútil.

Les il·lustracions de Junceda per a les Memòries d’un cabaler sumen més d’un centenar i estan distribuïdes al llarg dels diferents capítols de l’obra a raó d’una al principi i l’altra al final. Junceda fou un dels dibuixants i caricaturistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX.

Recomano doncs les Memòries d’un cabaler perquè es tracta de la única aportació literària que descriu la vida al camp en el municipi de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) el darrer quart del segle XIX. Els texts són una delícia perquè estan ben escrits, tenen contingut i molta gràcia, tres virtuts molt difícils d’assolir simultàniament. Hi ha algunes afirmacions nostrades i tronades que el lector descobrirà immediatament, com la que es refereix a la classe social rural dirigent de l’època: “Aquesta nostra aristocràcia té la missió de governar els municipis ultra perpetuar la pròpia dinastia. La missió de governar la té per naturalesa i el sufragi que la hi tregui és un sufragi sense seny, mal organitzat i il·legítim, perquè desbanca els qui són naturalment constituïts en autoritat per la il·lustració [en minúscula] , pels interessos que representen i pel fet de llur domini territorial”.

Aquesta visió pairalista i patrimonial del poder local havia quedat obsoleta des de la Revolució francesa i, sense anar més lluny, amb el triomf de les esquerres el 12 d’abril de 1931 a Catalunya i Espanya i molt probablement el mateix Jaume Raventós la devia qüestionar els seus darrers anys de vida. En contrapunt hi ha fragments entranyables que comparteixo íntimament i m’emocionen , com aquest referit a la mort de la seva mare: “[…] No la vaig veure morir. I encara una cosa pitjor: quan la mare en els darrers moments va mirar als voltants del llit no hi va trobar tots els seus fills ! Què devia pensar? Allò va deixar-me un clau a dintre. Jo pensava que tenia la ferida curada amb tants anys que han passat; però ara me’n adono que el clau hi és encara, i per poc que es faci sorollar, la ferida raja”. Jo tampoc vaig estar al costat de la meva mare quan va morir i la ferida encara dol més perquè era fill únic.

Un dels capítols més interessants de la seva gran obra Memòries d’un cabaler porta per títol Una mica de topografia: “ La serralada de la Figuerola (pseudònim de l’indret del terme municipal de Subirats, a l’alçada del castell de Subirats, anomenat realment Pujol d’en Figueres) , en forma d’amfiteatre guaitant a llevant, abraça unes comes que moren a l’esplanada on és la casa de can Feliu ( pseudònim de can Codorníu) . Sota la casa unes quintanes fiquen els peus a la riera. En aquelles comes hi trobaríem encara alguna runa de la casa antiga. A l’esquerra de la serralada, pel cantó de migdia i part de fora de l’amfiteatre, una lleugera vessant porta a una plana alta que domina la casa i la vila, com posada que n’és al mig, i que és tallada pel cantó de llevant per unes timbes feréstegues acabades a les Illes, terres baixes festonades per la salzareda.

A la dreta de la serralada i també part de fora de l’amfiteatre, pel cantó de tramuntana, una vessant dreta i alta mor a una altra plana, que amb una segona inflexió porta ai Prat també vorejat de salzareda. La riera Noia, quan va de la salzareda del Prat a la de les Illes, abans de passar per sota can Feliu fa un revolt de noranta graus defensat per un morro, el massís del Bosc del Forn, fet de tapaç prou fort per resistir el rosec de l’aigua i massa tou per servir de pedrera. Quan el paleta vol una carretada de pedra de fer paret no sabria d’on treure-la, sí no hi hagués el rieral i els seus palets i còdols. Al grop del Bosc del Forn, oberta de cara a la riera, hi ha la boca d’un cau famós, d’on no en surten les fures fins que l’han provocat a vomitar tres o quatre conills. També serà interessant al caçador prendre vistes de les timbes plenes de brossa que miren la riera dels tres o quatre xaragalls vestits de bardisses que van de les planes a la riera i del serral a les comes. Cada bardissa d’aquestes a l’hora del sol té el seu hoste vestit de pèl i guarnit d’orelles llargues, aquestes bardisses solen ésser també el refugi de les perdius alades que el gos no troba. L’obaga que baixa de la Plana al Prat és tota ella una bardissa que tindrà ben segur sis canes d’ampla per cent de llarg. Per fer-ne sortir els conills calen ben bé quatre o cinc bons bardissers que sàpiguen treballar combinats. Ja us dic jo que els pobres quissos ( sinònim de gossos) en sortiran amb les orelles i la cua ben esgarrinxades dels esbarzers. S’ha donat el cas d’entrar-hi un perdiguerot matusser d’aquests gruixuts i d’orelles grosses i haver-lo de treure destralejant els arços, els esbarzers i les mates, relligat tot junt per un embolic de corretjoles espinoses.

Encara que sentiu els noms de Bosc del Forn, Prat, Camp de les tres Punters, Les Tires, L’Oliverar (denominacions d’indrets de la hisenda de can Codornú, la majoria inventats) , tot és vinya espessa. Aquestes paraules són reminiscències de temps llunyans, però no trobareu en lloc ni el bosc, ni les pastures, ni el sembrat, ni les oliveres. De l’antic bosc queden no més de mitja dotzena de pins que, quan s’han vist sols, s’han fet gegants. Dels oliverars en queden alguns arbres escadussers per ombra dels pagesos, arbres migrats que la vinya cuida ofegar. No més al costat de la casa ha quedat un bosquet de pins borts torts i migrats, que s’han salvat de la destral perquè tapen una ràpida vessant de terra soldonenca, on els ceps no hi podrien arrelar. Del Maiol de la Font no en trobaríeu tampoc la font: hi degué ésser en temps antic, si no hi fou somiada. El reialme que he descrit no tindrà més enllà de dos-cents jornals. Jo el conec pam a pam si voleu, cep a cep. He passat els camins i rases i els corriols per on es poden escalar les timbes, i jo mateix a cop de magall he refet les escaletes gastades. Davant les bardisses he fet de caçador i de gos, segons les circumstàncies, els arbres m’han fet ombra corn als pagesos o m’han servit de aguant com als ocells, i la riera l’he passada i traspassada a peu aixut i aigua arreu. De dalt estant del serral he contat els pobles de la conca del Noia, des de Vallbona fins a l’indret de Gelida, i m’he mirat carinyosament i he cridat pel seu nom totes les masies d’aquest tros de món i he fet malbé molts parells d’espardenyes pels camins, terrossos, pedruscall i gatoses d’aquesta i de l’altra banda. Quan els estudis m’embotien els ulls i la miopia m’amenaçava, la vista d’aquests amples paisatges n’asserenava la mirada. De tot arreu es pot veure la silueta dentada del Montserrat i el piquet blanc corn un cap d’agulla de picar de l’ermita de Sant Joan que tenim girada de cara. Molts dies d’estiu, quan el sol bat de ple la finestra de la casa de l’ermità, per allà a mig mati, hi reparareu un punt lluent. Podrà ésser que l’ermità en aquella hora obri la vidriera i llavors us passarà pels ulls com un llampec de claror. Nosaltres dèiem: ─L’ermità de Sant Joan ja pren la fresca.”

Un altre capítol exquisit de les Memòries d’un cabaler porta per títol Cap a la missa major: “ De com un home muda de parer en poques hores jo en puc posar un cas. Sóc jo mateix. I no pas amb aquella mena de mudar que és pròpia de savis, sinó amb una mena de mudar més aviat viciosa. El dissabte al vespre, tot sopant, es parlava a taula de la distribució per la missa de l’endemà. Uns havien d’anar a la matinal a punta de sol, altres a la baixa de les vuit, altres a la missa major de les deu. La casa no podia quedar desemparada. ja se sabia que la cuinera havia d’anar a la primera per tornar amb la compra a bona hora. La baba (aquest era el nom familiar que donàvem a l’àvia), prop dels vuitanta anys, autoritat major honorària de ia casa, acompanyada del pare, que poques vegades la deixava en els actes solemnials, havia d’anar a missa major. Els altres ad libitum, que vol dir, cada u al seu gust; així ens havien ensenyat de dir-ho al col·legi el primer any de llatí. Pel que toca a mi, de part de vespre era molt matiner. La missa baixa (a l’estiu s’entén) era l’hora de més calor: encara no bufava la marinada. La missa major, a més de calorosa, era un quart, com si diguéssim una eternitat, més llarga que les altres i encara calia anar-hi més guarnit i travat. Jo estava en aquella hora per la missa matinal i encarregava a la cuinera que a dos quarts de cinc piqués ben fort a la porta de la meva cambra. Si em despertava a les quatre, en el meu cervell s’anava operant un canvi d’opinió. Tanmateix no havia dormit ni vuit hores i trobava molt justificada la son a dos quarts de cinc del matí. Altrament a la missa baixa no hi havia sermó del senyor Rector i aixà la feia més curta. Pel que toca a combregar també era bona hora la de les vuit. Es clar que arribaria de retorn a casa més enllà de les nou i esmorzaria tard i ja no tindria esma de donar una volta amb aquell sol que queia; però no passaria malament un matí a casa regirant les golfes o jugant a bales. I la conseqüència de totes aquestes consideracions era que a dos quarts de cinc feia el sord als cops que la Quima dava a la porta i, si tant insistia, li responia amb un bé vaja, prou, et dic, que posava fi a la demanda, i tombava de l’altre costat en recerca de la son de la matinada més dolça que la bresca.

No era, doncs, estrany que a les set, a l’entrar la mare a la cambra, jo dormís com un soc, Quin fer més dolç la mare! Obria un través de dit el finestró, que la ratlla de la claror no em ferís els ulls, i abans de cridar-me, trastejava, obria calaixos I se m’acostava a la vora del llit. I jo feia l’adormit pel goig de sentir el trasteig de Ia mare sense veure-la i per l’esperança de sentir-me caure al front un petó sense veure’l venir. I queia el petó, ¡vaja si queia! I llavors m’escapava el riure. I la mare tot baixet em parlava a l’orella que eren les set i m’explicava on tenia la muda i el vestit del diumenge. Emperò jo tenia una son de pagès, que deia la mare, i somicava i rondinava i em regirava i responia a la mare que ja aniria a combregar un dia entre setmana, que no havia pogut dormir per mor de la calor i dels mosquits, que aniria a missa major.

Tot això només per mitja hora de jeure sense dormir; perquè, encara no havia passat mitja hora, la gana em treia del llit i em portava a la cuina a disputar amb la Quima, disputes que no acabaven fins que l’esmorzar era a taula pels que ja havien tornat de missa matinal i pels que havien d’anar a missa major. A dos quarts de deu la tartana ja estava guarnida. El Damià, nom que daven al matxo vell perquè així es deia el firaire que ens l’havia venut, enganxat a la tartana aculada al portalet del pati del darrera, esperava resignadament la veu del Joanet carreter. Pujats que foren al carruatge la baba, el pare, la germaneta petita i jo, es va asseure al seu sitial del braç dret el Joanet amb la catxuxa maca i una clavellina a l’orella lluint entremig dels cabells encrespats del costat esquerre i arri! camí amunt.

El primer terç del camí era d’allò més gronxador per mor de les roderes que havien enfondit els carros traginant vi tota la setmana, i s’acabava a la creueta, el punt més alt del camí amb vistes a la vila. El pare feia sempre el comentari que ell no hi havia aconseguit la creu que el nom dava a entendre, però que un dia o altre hi faria posar la creu, per mor que els que anessin pel camí de can Feliu comprenguessin que s’acostaven a una casa cristiana. En el segon terç de camí que parava al camí de la creu trencada, antic camí de la vila a Barcelona passant per la riera fins Martorell, es trobava el cementiri, amb la paret on rascava el botó de la roda de la tartana. Ja se sabia: en passant prop d’aquell sant lloc, el pare es treia el barret de palla i començava un Parenostre pels difunts de la família.

En el darrer terç de camí ens trobàvem invariablement amb el Janot de la senalla prop del pontarró del torrent on anava a parar el clavegueró de les aigües brutes de tot el poble. Per seguir aquelles carreteres, que ja havien passat d’anada i de tornada els carrets i els animals de bast de totes les masies d’aquell cantó, era una hora ben escollida, amb probabilitats d’omplir la senalla. Llavors l’àvia es girava a la meva germana de vuit anys, tres més petita que jo, per dir-li:

─El teu amiguet, Sumpta.

I la Sumpta treia el cap pel darrera de la tartana, li feia al Janot quatre pams de nassos i li esclatava una rialla fresca de diumenge de matí, El pobre Janot, xicot ja de setze anys, curt, caparrut i beneitó, tot agraït a aquella afectuosa demostració, començava arrugant la cara de través marcant una rialla grotesca i acabava badant una boca de pam i fent llengotes amb una llengua gruixuda, ampla i llarga com la d’un vedell. Si algun diumenge la Sumpta no anava a missa major hauríeu vist com el Janot mirava passar i remirava allunyar-se la tartana, tot bocabadat que ningú en fes cas; com també la Sumpta, si no trobava el Janot en aquell tros de camí, no parava de preguntar al metge parent, a l’adroguer o al campaner si sabien si estava malalt i més d’una vegada havia buidat la guardiola a casa de la seva pobra mare viuda. Si la beneiteria del pobre Janot venia de les embriagueses del seu pare es deia molt; però encara no era cosa ben establerta.

La pujada del carrer del capdavall de la vila, empedrada de voluminosos còdols portats de la riera de l’Avernó, era digne coronament de l’accidentat viatge sotraguejant-nos totes les juntures i entranyes penjades.

Jo que havia baladrejat tot el camí corn un beneit i rigut com un descosit, empenyent i pegant i pessigant la meva germana, al davant de les escales de l’església m’hauríeu vist amb una cara més formal que un gastador. Mireu bé i sabreu per què. Estic a l’hora de complir una solemnial obligació. La baba em necessita per muntar les escales. Amb el seu braç dret es repenja al braç del meu pare, però, la mà esquerra, la té fermament posada sobre el meu cap. Jo li faig de puntal. Ella n’està contenta jo n’estic gelós. I ara us ho diré: més de quatre vegades, si passo per alt les misses de més aviat, no és per son ni per mandra ni per gana, sinó per la satisfacció d’apuntalar amb la meva persona un tros de casa que és en perill d’enrunar-se”. En el meu proper llibre Relats republicans que es publicarà a finals del proper mes de setembre hi ha un capítol dedicat a aquest important escriptor local.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s