Els ponts de postguerra

Després de la Guerra Civil (1936 – 1939), grups de civils republicans procedents de camps de presoners i de la Model de Barcelona van ser obligats a treballar en la reconstrucció dels ponts (i altres obres públiques) de Sant Sadurní que havien estat enderrocats el 22 de gener de 1939, durant la retirada de l’Exèrcit Popular . Un reportatge fotogràfic inèdit (o gairebé) i unes memòries d’un vendrellenc ens permeten reviure l’execució d’aquelles obres públiques a càrrec d’esclaus del règim franquista.

Reconstrucció el 1941 del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1941 del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1941 de les darreres arcades del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Vista frontal de la reconstrucció el 1941 d’una arcada del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint l’encofrat d’una de les arcades del pont. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint l’encofrat d’una de les arcades del pont . La foto esta capturada mirant cap al castell de Subirats , és a dir cap el sud. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint els fonaments dels pilars. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Femí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans ja han enllestit pràcticament la feina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans ja han enllestit pràcticament la feina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Presos de la Model de Barcelona treballant a pic i pala el 1943 o 1944 en la construcció del nou col·lector al torrent de la Canaleta. Fet i fet aquest antic torrent travessava l’actual plaça anomenada del Pont Romà, però en realitat el pont que es va dinamitar allí el 22 de gener de 1939 no era d’origen romà, sinó del segle XVIIIè. La confusió s’arrossega des d’abans de la Guerra Civil. El pres del Vendrell de 31 anys, Joan Rius Morgades, hi va ser destinat i va escriure a les seves memòries: “ Corria l’any 1943, i l’Administració cregué factible i econòmic a l’erari públic de destinar els penats que emplenaven les presons de l’Estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts , carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors en música, en lletres, escrivents, oficinistes, etcètera, una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers dies i setmanes per la feixuguesa del treball i encara més de l’aprenentatge […]”. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Presos republicans treballant de picapedrers i esculpint les peces que han ser servir per a reconstruir el pont sobre la línia del ferrocarril, el 1941, a Sant Sadurní d’Anoia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Abans no es complissin tres anys de l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes el 22 de gener de 1939, es van enllestir les obres de reconstrucció del pont sobre la riera Lavernó estrenat el 1883, l’anomenat pont de l’estació, i del pont sobre la línia de ferrocarril que havien estat enderrocats durant la retirada republicana. El 29 de novembre de 1941 es va inaugurar solemnement el primer, sota la presidència del general franquista Alfredo Kindelán. L’obra havia estat executada sota la direcció del comandant Juan Cámpora Rodríguez, per un batalló d’enginyers del Cos d’Exèrcit d’Urgell, amb la col·laboració dels tècnics del servei de ponts i camins de Catalunya i amb una mà d’obra integrada per presos republicans que complien condemna a les presons franquistes. La placa inaugural deia literalment: “ Diputación de Barcelona. Puente de San Sadurní construído por el Servicio Militar de Puentes y Caminos en colaboración con la Jefatura de Via y Obras de la Diputación de Barcelona. 29 de noviembre de 1941”. Ni mitja paraula per als civils republicans qui hi havien deixat la pell. En contrapunt, al general Kindelàn, que es va limitar a tallar la cinta inaugural, les autoritats locals del règim locals el van honorar dedicant-li un carrer del poble.

El pretext de la decisió d’utilitzar presos republicans com a ma d’obra per a la construcció d’obres públiques a la postguerra responia a la teoria inventada pel jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar ( Madrid, 1875 – 1939) , la qual va comportar la creació per part del règim franquista del Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo, el 7 d’octubre de 1938. Des d’aleshores aquest organisme va esdevenir el gran gestor dels rendiments dels treballs forçats per als presos. La redempció de penes per dies treballats va representar un xantatge infame amb tota regla.

Sobre la reconstrucció del pont de cal Fermí Font (Subirats) que permetia travessar la riera Lavernó, a la carretera de Gelida (just on actualment s’hi troba la depuradora municipal de Sant Sadurní), i sobre la canalització del torrent de la Canaleta a l’indret de l’anomenada actualment Plaça del Pont Romà, disposem del testimoni d’un pres republicà de la Model de Barcelona que hi va ser destinat. Josep Rius Morgades (El Vendrell, 1912 – 1996) a la seva obra Catalunya estimada (1977) va explicar: “ Corria l’any 1943, i l’Administració cregué factible i econòmic a l’erari públic de destinar els penats que emplenaven les presons de l’Estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts , carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors en música, en lletres, escrivents, oficinistes, etcètera, una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers dies i setmanes per la feixuguesa del treball i encara més de l’aprenentatge. Malgrat aquestes primeres dificultats agreujades per la poca qualitat en el menjar, molts dels destacaments a Catalunya foren compensats per un tracte humaníssim entre la població civil, que fins i tot civilitzava a poc a poc a els guardians.

Una trentena de presos de la Model de Barcelona fórem destinats per aquest curiós sistema a la població de Sant Sadurní d’Anoia per a continuar la reconstrucció del pont sobre el Lavernó, en la carretera que va de la capital del xampany a Gelida i Martorell. També fórem utilitzats per a la construcció d’una claveguera principal que, a més, servia per conduir l’aigua del torrent que travessava la Vila i traslladar-les al nivell del llit modest del riu Lavernó, el darrer afluent de l’Anoia, a menys de dos quilòmetres del seu modest aiguabarreig.

Malgrat la nul·la simpatia d’un treball que ens fou imposat no per altra causa veritable, sinó per haver perdut la guerra civil, realitzàrem la tasca constructiva en un ambient que la població total de Sant Sadurní convertí en agradable pel tracte amistós i deferent que sempre tingué amb els presoners que construírem el pont i la claveguera. Aquesta última facilità la construcció d’una gran plaça i la constitució d’un nou barri. Per cert que durant el temps de la seva construcció s’esdevingué un hivern amb molta neu i plujós en desmesura. Fou tanta l’aigua caiguda a Sant Sadurní i els seus voltants que els trens estigueren més de vuit dies sense poder circular, i quan ho feren havien de fer transbord des de Gelida, els procedents de Barcelona, i des de Vilafranca els que venien de Tarragona. La carretera, a dos cents metres del pont del Lavernó en direcció a Gelida, quedà tallada com si fons un pastís; un tros quedà a nivell de la carretera , l’altra quedà a dos o tres metres de desnivell, esllavissat cercant el fons del Lavernó, en direcció de l’aiguabarreig. Les terres d’aquells contorns, argiloses, acostumen a donar aquests trencacaps, però llavors fou cosa extraordinària.

Recordo que quan treballàvem a gran fondària per buscar el nivell de la claveguera al cel obert, amb una inclinació molt pronunciada, el que això escriu, preveient el perill dels esllavissaments, que per tres vegades es produïren, per sort sense conseqüències, que d’haver estat nosaltres creients , hauríem dit amb tota propietat o quasi, miraculoses. No obstant això els que tenien més perills, valents i agosarats, no ho acceptaren mai, que un vigilés les terres, Amb tot, quan quedà la claveguera ensorrada del tot per la caiguda de dos trossos , tubs de l’anterior petita claveguera i les terres que les sostenien, pogueren cridar a temps, salvant dues vides dels nostres.

En aquells dies, al costat de la carretera , davant el sot on nosaltres construíem la gran claveguera hi havia tres cases del poble, juntes, i al seu darrera, en un desnivell d’uns quatre o cinc metres d’altura, la terra d’una vinya. Les cases estaven construïdes a uns metres, vuit?, suficients per a un petit pati o corral. Doncs bé. A la matinada, quan ens posàrem a la feina, poguérem ajudar a una de les famílies que vivia més a prop de la Vila, a desallotjar tots els mobles de la casa, des de llits i calaixeres, armaris, etcètera, etcètera… mentrestant, el propietari, que devia viure sol, desesperat, sols tenia esma per a mirar la casa que s’enrunava i treure’s la gorra del cap, ajupin-te-la amb la ma plana i maquinalment tornar-se-la a posar, i així no una vegada sinó cent i més. Durant els treballs que férem els presos per a salvar el mobiliari ell fou un espectador de fang.

Què havia succeït? Doncs que la terra argilosa de dalt de la vinya, amb tanta neu i aguda caiguda, s’havia convertit en fang i buscava com fa l’aigua, el seu nivell, trossejant les parets i els embans de la cas com si fossin de paper. Fou un salvament perillós, però total, davant la figura trastocada d’un home que res no podia fer per a salvar la seva llar. Fou nostre nobilíssima correspondència a la simpatia dels sadurninencs vers els presos constructors. També recordem com totes les cases que fabricaven xampany a la Vila , quan venia alguna festa important, ens obsequiaven amb botelles del preuat vi, que nosaltres compartíem amb els familiars que ens visitaven. Això no obstant, per constatar com la casa més important de la indústria xampanyera, sempre havia desairat els nostres almoiners, dos nois de bon tracte i presència , amb l’excusa un xic murriesca de que era una societat i no estaven facultats per a fer donatius, encara que fos als constructors, menys que mal pagats del pont i de la claveguera.

Això fou comentat moltes vegades, entre nosaltres, i heus ací que el destí ens vingué, també, a fer justícia. Resultat de les pluges que tants estralls van fer a Sant Sadurní, quan s’enfonsà la cas d’aquell pagès, la carretera que passava pel davant fins la plaça quedà plena de fang. Per allí passà, o provar de passar, el gerent de l’empresa i, és clar, quedà enllotat fins més amunt de les rodes. Sense esperar que demanessin ajuda, els més forts i joves entre nosaltres, agafaren el gran cotxe i, som si fos de palla, el traslladaren a lloc sec. Aquell bon senyor no sabia com agraïr tanta diligència. Recordo que vaig dir a l’amic Querol de Terrassa que feia d’escrivent, que remarqués com les cases de xampany ens oferien l’alegria d’aquell fastuós producte del raïm. Aquesta vegada fou acceptat el suggeriment. Tres caixes d’Extra ens foren distribuïdes.

Teníem tracte de favor per entrar al cine. Pagàvem la meitat del preu, com els soldats. Una vegada férem una festa i celebràrem un partit de futbol entre els components del pont i de la claveguera, i hom, ens facilità el camp i les pilotes. En la primera part recordo que vaig córrer molt i que sempre tenia la pilota al costat, sense efectivitat. A la segona part ja no podia fer una passa. Tots teníem amics del poble i de la comarca. Personalment, a més dels meus oncles que eren de Subirats i Santa Fè, un jove de can Batista que portava cada setmana un requisit a un tal Dolç, de Gelida, en trobar-se que l’havien traslladat a la Model a petició pròpia, em dedicà a mi la seva simpàtica visita i la seva ofrena voluntària de postres. També fou un fet simpàtic remarcat per tots nosaltres, la salutació ben franca i amical a tots els presos treballadors, per part de dues formoses filles de la casa gran, que passaven amb una tartana molt sovint. En aquells moments de màxima duresa de fets i tracte de la dictadura franquista, era talment emulsiu i reconfortant el somriure de dues estrelles, sense pretensions, a un pobres marginats. Poc abans de la Fira o de la Festa Major de Sant Sadurní de l’any 1944 , i per por de la repercussió de la lluita dels maquis a la frontera, fórem traslladats altra vegada la Model de Barcelona. El comportament liberal del poble de Sant Sadurní sempre més ens servirà d’estímul, per la seva bondat i companyonia. El Vendrell, 18 de maig del 1977”.

Tanmateix, el mateix Josep Rius Morgades, durant la seva estada al poble, va compondre el poema Sant Sadurní, amb uns versos d’estar per casa, que es reprodueixen més com a curiositat i testimoniatge que per la seva qualitat poètica: “Jo era presoner, / al qual tot mancava, / els meus oncles, l’alè/ que m’encoratjava./Botins i can Fabet/ els veïns de Sant Sadurní/ portant un cistell/ amb la teca i el vi./ El cistell era gran,/ omplert fins el bell cim/ del rebost bo i triant/ del pernil fins el raïm./La garrafa del vi, / plena era de festa, / feliç, jo els veia venir, / des de la finestra./ Tenia els peus lligats,/feixuc sentia mon cor,/ mos oncles arribats,/ tot prenia gai color./ Nostàlgia familiar,/prompte de mi fugia,/quan podia visitar,/ uns moments, la masia./ La llar de can Fabet,/ joia era de mon cor,/ a taula satisfet,/ hi tenia lloc d’honor./ També sempre recordaré,/ l’amistat d’aquell cabaler/ natural de can Batista,/ cada festa trobava plaer/ oferint unes garlandes/ invent d’un pagès llaminer.”

Aquesta vida miserable es pagava misèrrimament. Els presos sotmesos a aquest sistema de la redempció de les penes pel treball cobraven un jornal de 0’50 cèntims de pesseta, dues per la seva dona (si estava casat) i una pesseta per cada fill menor de quinze anys. Aquesta remuneració, en el millor dels casos, representava un quart o un terç del que cobraven els treballadors del sector privat. De l’allotjament i la manutenció mentre durava l’obra se’n ocupava l’Estat, però a Sant Sadurní alguns condemnats amb prou recursos familiars residien a cal Ton de la Fonda del carrer Sant Antoni, com va ser el cas del pintor Joan Josep Tharrats i Vidal (Girona, 1918 – Barcelona, 2001). La majoria ocupaven els baixos de l’actual immoble de l’Índex. A tot Espanya , la progressió dels presos republicans destinats a aquestes tasques va evolucionar a l’alça: a finals de 1939 ja n’hi havia 12.781; el 1940, 18.739; el 1941, 18.375; el 1942, 23.610; el 1943, prop de 25.000… Les obres més emblemàtiques a Catalunya van ser la reconstrucció dels ponts de Roda de Ter; de Manresa, sobre el Cardener; de Girona, sobre el riu Onyar; el de l’estació de Sant Sadurní i el de cal Font ( Subirats) sobre la riera Lavernó ….

A Barcelona es van restaurar els pavellons de la caserna Jaume I ; a Tarragona es van construir cases per als oficials de l’exèrcit i van aixecar una nova presó; i a Lleida es va crear un complex militar que es va batejar amb el nom de Ciudad del Generalísmo, amb casernes per a infanteria i artilleria, hospital militar i un grup de vivendes protegides per a oficials i suboficials de l’Exèrcit. L’obra més emblemàtica a tot l’Estat bastida amb el treball de presos republicans va ser el Valle de los Caídos a Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial). La xifra dels penats oscil·là anualment entre 400 i 500 treballadors forçats que s’anaven renovant periòdicament, la qual cosa permet afirmar que en total haurien estat entre sis o set mil els que hi van desfilar. Altres obres importants, però de menor entitat , van ser la construcció del ferrocarril Madrid – Burgos i el Canal del Bajo Guadalquivir ( més conegut com el Canal de los Presos), a més de la restauració de carreteres i línies del ferrocarril. En algunes d’aquestes obres hi van treballar sadurninencs destinats a batallons disciplinaris, com els soldats republicans Josep Esteve Ràfols, Pere Varias Gibert, Josep Moliner Cardús i Jaume Piñol Tubella, entre molts d’altres. ( En el meu proper llibre Relats republicans que es presentarà el proper 30 de setembre, a les 6 de la tarda a la Fassina de can Guineu de Sant Sadurní , s’inclouen les històries dels veïns locals que van treballar forçats en aquestes circumstàncies després de la Guerra Civil).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s