Quatre esdeveniments reeixits de fa exactament mig segle

La dècada dels seixanta d’ara fa 50 anys ha estat considerada una de les més transcendents del segle XX ja que els esdeveniments històrics que s’hi van concentrar van provocar uns grans canvi a nivell mundial, estatal i local. Els que la vam viure intensament la recordem amb enyorança i el que es van limitar a deixar passar els anys de forma rutinària només la van gaudir d’esquitllada. Semblava que la utopia era a tocar, així ens ho van fer creure i ens ho vàrem empassar com uns il·lusos. Malauradament , mig segle després, podem constatar una vegada més que la utopia va ser una de les grans víctimes del segle XX. El 1967 en particular , a Sant Sadurní es van produir, entre d’altres, quatre esdeveniments d’una certa entitat.

Joan Castellví Esteve ( 1944 – 1995) de cal Menut del carrer de l’Església, fuster de professió, va ser un dels joves que es va comprometre políticament a finals de la dècada dels seixanta. Freqüentava la Llar parroquial amb assiduïtat. No es perdia una reunió sindical clandestina i cap de les manifestacions no autoritzades a Barcelona. Anava molt a la seva i no s’afilià mai a cap partit ni sindicat. Va morir el 1995. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JOAN ANTON FEIXAS, DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Castellví Esteve ( 1944 – 1995) de cal Menut del carrer de l’Església, fuster de professió, va ser un dels joves que es va comprometre políticament a finals de la dècada dels seixanta. Freqüentava la Llar parroquial amb assiduïtat. No es perdia una reunió sindical clandestina i cap de les manifestacions no autoritzades a Barcelona. Anava molt a la seva i no s’afilià mai a cap partit ni sindicat. Va morir el 1995. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JOAN ANTON FEIXAS, DEL FONS DE L’AUTOR

Els primers alumnes de l’Escola Vilarnau del curs 1966 – 1967, als porxos del temple parroquial. Aquest va ser el darrer curs que l’Escola Vilarnau va impartir les classes a les aules provisionals de la Llar. Ves per on, tots aquests alumnes ja tenen cinquanta anys més. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Els primers alumnes de l’Escola Vilarnau del curs 1966 – 1967, als porxos del temple parroquial. Aquest va ser el darrer curs que l’Escola Vilarnau va impartir les classes a les aules provisionals de la Llar. Ves per on, tots aquests alumnes ja tenen cinquanta anys més. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Maria Assumpció Raventós Torras a finals de la dècada dels cinquanta, quan ja havia entrat en el període informalista. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO FACILITADA PER RAMON NADAL PANADÈS, EDITOR DEL CATÀLEG M. ASSUMPCIÓ RAVENTÓS. EL PERÍODE INFORMALISTA (1958 – 1968).

Maria Assumpció Raventós Torras a finals de la dècada dels cinquanta, quan ja havia entrat en el període informalista. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO FACILITADA PER RAMON NADAL PANADÈS, EDITOR DEL CATÀLEG M. ASSUMPCIÓ RAVENTÓS. EL PERÍODE INFORMALISTA (1958 – 1968).

Joan Manuel Serrat va actuar en el festival Gratacels de l’any 1967 que se celebrà el 22 d’abril a l’Ateneu. Ell també tenia cinquanta anys menys. ¿ Algú disposa de més fotografies d’aquells festivals ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Manuel Serrat va actuar en el festival Gratacels de l’any 1967 que se celebrà el 22 d’abril a l’Ateneu. Ell també tenia cinquanta anys menys. ¿ Algú disposa de més fotografies d’aquells festivals ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Primer esdeveniment: les activitats de la Llar parroquial superen ben aviat els objectius establerts inicialment.

El dissabte 25 de febrer de 1967, a un quart d’onze de la nit , el sociòleg Alfonso Carlos Comín (1933 – 1980) va pronunciar una conferència amb el títol Responsabilidad laico cristiana ante la problemática de nuestro país , i els dissabtes 1, 8 i 15 d’abril, l’advocat mallorquí Joan Colomar, afiliat al Front Obrer de Catalunya (FOC) ─la branca catalana del Frente de Liberación Popular (FLP) espanyol─ més o menys a la mateixa hora, i des d’una posició més marxista que cristiana, va impartir el Cursillo sobre realidad española contemporànea amb els enunciats següents: Coloquio entorno al desarrollo industrial: Vinculación tradicional del capital financiero con la oligarquia territorial. Concentración y extensión del capital financiero. Situación de la pequeña y mediana empresa. Papel de la banca en la industrialización de los últimos años. Capital financiero y Estado. Penetración del capital extranjero en España. Agricultura e industrialización: Distribución de la tierra y política económica del Estado. Capitalización, el problema de los intermediarios. La política del capital financiero en el campo. Su evolución en los últimos años. Movimientos migratorios y desequilibrios regionales. Liberalización y democratización. L’assistència a la conferència de Alfonso Carlos Comín va ser d’una cinquantena de veïnes i veïns, mentre que al curset només s’hi van presentar com a molt 10 persones, entre les quals només recordo als sadurninencs Josep Rafecas Carbó, Francesc Ventura Sala, Joan Piñol Sabater, Joan Castellví Esteve , Modest Rigol Ordi que n’havia estat l’organitzador i els vilanovins militants del FOC, Jaume Bertran Carbonell, que treballava a la fàbrica Pirelli i Josep Rovira Roig que es guanyava la vida fent de transportista entre la capital del Garraf i Barcelona ( Aquest segon personatge es traslladà posteriorment al País Basc on es va incorporar a la lluita armada d’ETA, fou detingut, empresonat i torturat i embogí, morint el 2013). Poc després el mateix Modest Rigol va preparar un altre seminari amb el temari següent: Del capitalisme liberal al socialisme utòpic, El socialisme científic i la socialdemocràcia clàssica, Anarquisme i sindicalisme revolucionari, El leninisme, la revolució rusa i la polèmica Trotsky – Stalin, La guerra civil espanyola, Problemàtica dels països subdesenvolupats, La revolució xinesa i la revolució cubana i Problemàtica social i política dels països del capitalisme avançat.

Va ser aquest any quan els dos militants del FOC vilanovins van plantejar la possibilitat d’instal·lar una impressora manual clandestina en un immoble deshabitat de Sant Sadurní i allí s’hi van imprimir mitja dotzena de pamflets que després es traslladaven per tren a Barcelona on es lliuraven al veí de Vilanova que treballava atenent encàrrecs i comandes entre aquestes dues poblacions. En una d’aquestes ocasions, quan l’encarregat de la impremta de Sant Sadurní feia el trajecte entre l’immoble en qüestió i l’estació del ferrocarril, carregat amb una bossa de viatge plena de pamflets que costava d’arrossegar, va sentir una veu darrera seu que li va dir : ─Xicot, vas molt carregat. Vols que t’ajudi fins al tren ? . Quan el jove es va girar per saber qui s’oferia per compartir aquella càrrega tant comprometedora es va trobar ni més ni menys que amb l’exalcalde i ex Jefe local del Movimiento Claudi Casanovas ! Al jove li va caure el món a sobre i va pensar que ja l’havien descobert. Però no. Tots dos van portar la bossa fins el tren, sense que l’exalcalde sospités del seu contingut. Així va ser com tot un exalcalde falangista i addicte al règim franquista va col·laborar inconscientment en una operació de propaganda clandestina. El de la bossa de viatge era jo. Quan els vilanovins van conèixer l’anècdota es van alarmar i immediatament es van emportar la impressora a un altre municipi.

En contrapunt amb l’entusiasme que havia practicat l’església espanyola amb el nacionalcatolicisme franquista ( la barreja perversa del feixisme i del catolicisme de guerra i de postguerra), a Catalunya en general i a Sant Sadurní en particular, a partir de la la dècada dels seixanta, les parròquies van esdevenir focus d’oposició al règim i de promoció de tota mena d’activitats de tipus catalanista. Van acollir sindicats i partits clandestins, van promoure organitzacions infantils i juvenils (com els boy scouts), van editar revistes i butlletins en la llengua del país fent així difusió de la cultura catalana… en resum, van obrir un paraigües protector que va permetre a la dècada següent la normalització democràtica i cultural del país.

Segon esdeveniment: la Cooperativa Escolar Vilarnau.

Des del 1963 estava en marxa la Cooperativa Escolar Vilarnau, una experiència docent que va trencar amb el model establert pel franquisme. El nom llegendari i mig oblidat de Vilarnau corresponia a una casa forta o castell medieval ja desaparegut, del qual se’n té notícia des del 1196, que es trobava ubicat al pujol de Santa Maria, a la riba esquerra de l’Anoia i al peu del camí que anava de Sant Sadurní a Sant Llorenç d’Hortons.

Les dues escoles privades de pagament existents al municipi, el Col·legi Sant Josep i el Col·legi del Carme, impartien les classes en castellà, el nombre d’alumnes per aula era molt elevat, aplicaven l’estricte separació entre nenes i nens, el model d’ensenyament es basava en l’autoritat, es declaraven confessionals en tant que el primer estava regit per l’orde dels Hermanos Gabrielistas i el segon per les Germanes Carmelites , i alguns dels respectius religiosos i religioses no gaudien de la titulació acadèmica adequada, amb la qual cosa se’n ressentia la qualitat de l’ensenyament. Simultàniament, l’escola pública i gratuïta de la Plaça Nova, presentava també algunes d’aquestes característiques ( el castellà com a llengua escolar, la masificació, l’autoritarisme i aules de nenes i de nens separades) però no tenia caràcter religiós ni dèficits teòrics de mestres qualificats, tot i que no gaudia de massa prestigi. L’Acadèmia Sàbat del carrer Diputació, també privada i de pagament, es movia entre dues aigües: en castellà, mixta, professors titulats i no titulats, pocs alumnes per aula i res de vel·leïtats religioses.

Amb aquest esquema l’accés de les noies i els nois al batxillerat , i per tant després als estudis universitaris, era molt selectiu i tenia molt a veure amb la situació econòmica de cada família o bé amb les beques que concedien les dues grans empreses xampanyistes locals.

Els impulsors d’aquesta iniciativa van ser una colla de pares : Modest Rigol Ordi , Joan Font Torelló, Joan Rosell Mata, Jordi Llopart Romeu , Joan Parera Cardús i Narcís Viader Font, que des del primer moment van tenir la parròquia al costat, amb el rector mossèn Lluís Maria Vidal i el vicari Salvador Sallent. Les seves intencions les van deixar ben clares des del primer moment. Volien per al seus fills una escola de qualitat, per tant tots els professors disposarien de la titulació acadèmica corresponent; volien un ensenyament modern en el que els alumnes se sentissin plenament actius ; volien un màxim de trenta alumnes per aula; volien una escola laica ( en aquesta tendència els religiosos de la parròquia que van secundar el projecte van tenir un comportament exemplar); volien una escola catalana ( aquesta pretensió en aquells moments era una gosadia ) , volien que les nenes i els nens convisquessin a les aules i als patis, volien atreure alumnes d’altres municipis i volien que el centre fos econòmicament assequible per a la majoria de famílies.

Els tres primers cursos es van impartir a la Llar parroquial i el setembre de 1967 ja es va estrenar una escola nova amb vuit aules, en terrenys cedits gratuïtament pel xampanyista Antoni Parera Rossell (1916 – 2007) de Castellblanch. En aquella època Antoni Parera ja havia esdevingut un mecenes que es feia càrrec cada vegada més dels dèficits econòmics de la Llar. A partir de 1971 seria decisiu per a la creació i consolidació de l’Escola d’Art. Es miri com es miri l’Escola Vilarnau va significar un desafiament que al llarg dels anys va resultar reeixit i que va actuar de revulsiu arrossegant als altres centres privats del municipi per a posar-se al dia. L’èxit de la operació va animar als seus promotors a embarcar-se en altres aventures.

Tercer esdeveniment: seguint la seva projecció internacional l’artista Maria Assumpció Raventós exposa la seva obra a la Tyee Motel, Bristish Columbia (Canadà).

El 1963, Maria Assumpció Raventós Torras (Sant Sadurní d’Anoia, 1930) ─la millor artista plàstica local del segle XX i potser també de tota la història municipal─ havia exposat a la Galeria Brimkem d’Estocolm ( Suècia) i el 1964 a la Galeria Le Divan de París. Es trobava en un moment de plenitud, en ple període informalista. Ella havia estat una de les primeres veïnes de Sant Sadurní de postguerra que havien fet cas (sense saber-ho) a la recomanació que el poeta grec Konstantinos Kavafis ( 1863 – 1933) havia inclòs en els següents versos del poema Ítaca: “ […] que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes, per aprendre i aprendre dels que saben […]”. Per això, per aprendre dels que sabien, es va matricular i va cursar els seus estudis a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. La seva era una de les poques famílies sadurninenques de l’època que s’ho va poder permetre. Allí va romandre i va iniciar la seva projecció nacional, estatal i internacional.

Ningú millor que la pròpia Maria Assumpció Raventós per explicar la seva evolució creativa fins poc després de la dècada dels seixanta : “ La meva creació plàstica la podria resumir en quatre trets: el 1954 la meva pintura i gravat parteixen del figurativisme més absolut. Poc després, buscant una construcció del quadre més rigorosa, vaig simplificant i intensificant l’equilibri constructiu per donar una versió més personal de les figures i dels objectes triats, tenint en compte l’admiració per Cezanne.

El 1956, tradueixo plàsticament les sensacions i inquietuds per trobar nous camins expressius, introdueixo ritmes compositius i amplis contorns de negre per donar força als temes humans i socials que m’interessen. Penso en Picasso i en l’art romànic. El 1960 s’obre un període de composicions lineals o masses anguloses, responent a la necessitat de transformar el món real i sensible (Worringer) en una voluntat d’estil, en allò subjectiu i poètic. El 1962, el color s’allibera i pren autonomia. Influència de l’informalisme. Integració de nous materials i recerca de noves imatges i realitats. Admiració per Tàpies i l’art oriental.

El 1964, els gravats i les pintures estan fonamentat en símbols; formes que fluctuen en espais immensos, recolzant la base del quadre en sòlides masses de gruixuts empastaments, amb una única referencialitat que podria trobar-se en paisatges mentals o suggeriments psicològics. A partir de 1966 fins el 1972, l’equilibri de línies i volums, segueix sent motiu de recerca i d’investigació, insinuant-se en alguns quadres, tapissos i gravats una nova figuració, en un incessant escollir i eliminar, construir i desconstruir fins aconseguir l’autèntica expressió i llibertat artística”.

De totes les definicions d’informalisme que he pogut consultar he seleccionat la que Joan Gil Gregorio va escriure en les primeres pàgines del catàleg M. Assumpció Raventós. El període informalista (1958 – 1968) editat el 2015 per Andana. “ […] A diferència de l’abstracció, que planteja l’obra artística com a resultat de la aprehensió per part de l’artista de determinats elements fins a essencializar-los i reduir-los a signes, l’informalisme es basa en la selecció dels elements reals elaborats intel·lectualment. Per aquest motiu va calar d’una manera molt profunda en l’ànim dels artistes tant en l’escena internacional com a Catalunya pel que representa de compromís personal enfront la barbàrie d’una Segona Guerra Mundial i, posteriorment, pel sofriment d’una dura repressió cultural i política del nostre país. La societat, arruïnada i destruïda, vivia de ple en un atmosfera d’horror i d’angoixa i va ser en aquest ambient on es va generar una expressió plàstica que reflecteix aquesta inquietud. Per aquests artistes la creació plàstica obeeix a necessitats de l’ànima i per això deixarà de significar alguna cosa per simplement ser una presència tangible que s’imposa davant l’espectador […]”. L’evolució artística de Maria Assumpció Raventós a partir dels anys setanta va continuar amb èxit per altres viaranys. El 1991 li fou concedit el premi Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Quart esdeveniment: el festival Gratacels sintonitza amb les ànsies del jovent local.

El 1964, per primera vegada, se celebrà la Diada de Sant Jordi en un festival massiu a l’anomenat Centro Nacional ( el Centre). El van batejar amb el nom de Gratacels i se’n va fer successives edicions els anys 1965, 1966, 1967 i 1968, alternant amb els locals de l’Ateneu. Els organitzadors eren una colla de joves que, o bé es movien al redós de la parròquia (al Centre Excursionista, a Ràdio Sant Sadurní, a la Llar, a l’escoltisme, a la redacció de Joventut Cristiana…) com Àngels Puigmartí Esteva, Àngels Parera Cardús, Carme Raventós Guasch, Carme Rodríguez Palau , Dolors Freginals Carbó, Dolors Montserrat Culleré, Dolors Casanovas Roig, Rosa Maria Parera Bosch, Pepi Pérez Albiol, Maria Teresa Duran Torras, Pere Duran Torras, Antoni Montserrat Bardella, Jaume Sabaté Llopart, Lluís Guardiet Carbonell, Sadurní Munné Carbó , Joan Canadell Dalmau , Joan Piñol Sabater i jo mateix ; o bé formaven part del grup d’estudiants que en aquells anys encara cursaven o ja havien enllestit els seus estudis superiors a Barcelona ─com Elisabet i Maria Forns Santacana, Marcel Gabarró Pallarès, Pere Viader Guixà, Francesc Raventós Torras, Josep Maria Raventós Broch…). Hi havia també un nucli de persones de més edat que exercien una mena de tutela generacional: Pere Puignau Forns, Montserrat Rubiralta Subirana, el vicari Salvador Sallent , Joan Rosell Mata, Jordi Llopart i Romeu….

Sota el lema Diada de Sant Jordi 1964. Festival Amor i joventut el primer any els organitzadors van emplenar la sala d’actes de joves d’entre 16 i 25 anys com mai abans s’havia aconseguit. L’enunciat del festival incloïa elements prou atractius, d’una banda el de la diada del patró de Catalunya (una celebració ofegada per la dictadura) i d’una altra els conceptes d’amor i joventut, propis d’aquella generació nascuda a la postguerra. El programa de Gratacels anunciava entrevistes, poesia, cinema, moda , actualitat, urbanisme, humor, excursionisme, panorama internacional, ensenyament, música i interpretacions a càrrec de figures de la Nova cancó i de conjunts moderns. I tot en llengua catalana, proscrita de les escoles pel règim franquista des del final de la Guerra Civil però que s’havia mantingut en els nuclis familiars i en els usos socials; a Ràdio Sant Sadurní, en els grups de poesia i teatre d’aficionats ( com Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torras que puntualment s’havia representat a La Cambra per les festes de Nadal i Cap d’any), en una col·lecció de cançoners infantils i juvenils i en els actes de culte religiós, a la publicació local Joventut Cristiana , i en els escassos llibres i revistes en català que es podien consultar a la biblioteca de la Caixa de Pensions.

Aquesta colla de joves s’atrevia a plantejar per primera vegada dalt d’un escenari qüestions d’abast local ( com les restriccions d’aigua, l’urbanisme salvatge, el cooperativisme vinícola…) interpel·lant els regidors franquistes no escollits pels veïns; i de caràcter més general, com la llei de premsa. Tot un exercici democràtic en plena dictadura, que va començar a donar veu a tota una generació.

El 1967 el plat fort del Gratacels que se celebraria el 22 d’abril a l’Ateneu seria la representació d’una peça èpica de Baltasar Porcel que portava per títol Èxode, interpretada per Miquel Rossell Juanhuix, Albert Brichs Torelló, Lluís Ràfols Bages, Sadurní Munné, Pere Parera Jordan, Pere Rebordosa Gil, Josep Cardús Guilera i Carme Rodríguez sota la direcció de Joan Canadell, i el primer recital de Joan Manuel Serrat a la Vila.

La sintonia musical del festival Gratacels era la banda sonora del western Wagon train composada per Fain i Brooks, interpretada per Hill Bowen i la seva orquestra i seleccionada pel tàndem Pere Viader – Josep Maria Raventós. Es tractava d’un disc enregistrat el 1960 per Decca Stereo (si el voleu escoltar cinquanta-set anys després cliqueu : https://soundcloud.com/oriol-querol-ferr/tren).

Anuncis

Un pensament sobre “Quatre esdeveniments reeixits de fa exactament mig segle

  1. He rebut aquest mail

    Hola Carles!

    Com sempre el teus reportatges resulten molt interessants.

    En referència a l’actuació de Joan Manuel Serrat, vaig ser jo qui el va anar a buscar a Barcelona, amb el cotxe del meu pare. El vaig anar a buscar a l’hotel Balmoral de la Via Augusta de Barcelona a on estava amb la cantant Elsa Baeza.

    Em sembla recordar que després de la actuació vàrem anar a fer una copa de cava a casa de la Montserrat Costa ( Cal Costa). Potser ella ho recordi més bé. Pel que fa a les fotos, em sembla que hi ha poca cosa. Fer fotos no era tant fàcil com avui amb les digitals.

    Pere Viader i Guixà

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s