Una col·lecció de postals de 1902

Aquesta col·lecció de nou postals publicitàries de l’empresa del Champagne Codorníu de Sant Sadurní d’Anoia va ser dibuixada per l’artista Llorenç Brunet i Torroll (Badalona, 1873 – Barcelona, 1939) i sembla representar l’acceptació i el reconeixement del nou rei d’Espanya Alfons XIII (Madrid, 1886 – Roma, 1941) per part de tots els estaments socials, i la seva coronació, el 17 de maig de 1902. Només s’hi troba a faltar el clergat… potser perquè aleshores no devia beure xampany, sinó només vi de missa?

L’aquarel·lista Llorenç Brunet i Torroll el 1932, a la plaça de l’Església de Sant Sadurní d’Anoia, mentre dibuixava el temple parroquial. Feia trenta anys que havia enllestit la col·lecció de postals en honor del rei Alfons XIII, per a l’empresari Manuel Raventós i Domènech de can Codorníu. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

L’aquarel·lista Llorenç Brunet i Torroll el 1932, a la plaça de l’Església de Sant Sadurní d’Anoia, mentre dibuixava el temple parroquial. Feia trenta anys que havia enllestit la col·lecció de postals en honor del rei Alfons XIII, per a l’empresari Manuel Raventós i Domènech de can Codorníu. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Després de dibuixar amb llapis les seves obres Brunet les colorava amb aquarel·les. FOTO DE 1932 DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Després de dibuixar amb llapis les seves obres Brunet les colorava amb aquarel·les. FOTO DE 1932 DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Llorenç Brunet va fer una exposició dels seus dibuixos als locals de la Cambra Agrícola, al carrer Montserrat de Sant Sadurní, amb motiu de les Fires de 1932. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Llorenç Brunet va fer una exposició dels seus dibuixos als locals de la Cambra Agrícola, al carrer Montserrat de Sant Sadurní, amb motiu de les Fires de 1932. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER RAÜL MARIA MIR I RAGUÉ.

Dibuix de Llorenç Brunet de l’indret del pont del capdavall de la Vila sobre el Torrent de la Canaleta, considerat erròniament d’origen romà. Al Skyline sadurninenc destaca la torre de ferro del campanar de la Casa de la Vila i els tres xipresos de cal Mestres, al carrer Sant Pere. Aquesta il·lustració es va utilitzar per a la portada del programa de Fires de 1932. FONS DE L’AUTOR

Dibuix de Llorenç Brunet de l’indret del pont del capdavall de la Vila sobre el Torrent de la Canaleta, considerat erròniament d’origen romà. Al Skyline sadurninenc destaca la torre de ferro del campanar de la Casa de la Vila i els tres xipresos de cal Mestres, al carrer Sant Pere. Aquesta il·lustració es va utilitzar per a la portada del programa de Fires de 1932. FONS DE L’AUTOR

Les banderes espanyoles predominen a l’escena i s’insinua (només s’insinua) la senyera catalana. Els barrets de copa es combinen amb d’altres d’indefinits per donar a entendre que tant els rics com els pobres saluden la coronació del nou rei. Pel que fa a la dona que destaca sobre l’altra, no hi ha dubte: es tracte d’una andalusa amb el seu tocat tradicional. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Les banderes espanyoles predominen a l’escena i s’insinua (només s’insinua) la senyera catalana. Els barrets de copa es combinen amb d’altres d’indefinits per donar a entendre que tant els rics com els pobres saluden la coronació del nou rei. Pel que fa a la dona que destaca sobre l’altra, no hi ha dubte: es tracte d’una andalusa amb el seu tocat tradicional. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta barreja de ciutadans vestits amb els trajos tradicionals de diferents indrets de l’Estat espanyol saluden el monarca en presència de l’estament militar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta barreja de ciutadans vestits amb els trajos tradicionals de diferents indrets de l’Estat espanyol saluden el monarca en presència de l’estament militar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

La milícia i la noblesa espanyola estan representades en aquesta postal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

La milícia i la noblesa espanyola estan representades en aquesta postal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Diputats, senadors i ministres de l’època. Segur que un bon fisonomista els podria identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Diputats, senadors i ministres de l’època. Segur que un bon fisonomista els podria identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més diputats, senadors i ministres. El penúltim començant per la dreta sembla Antonio Maura i Muntaner ( 1853 – 1925) que en diverses ocasions del regnat d’Alfons XIII seria president del Consell de Ministres. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més diputats, senadors i ministres. El penúltim començant per la dreta sembla Antonio Maura i Muntaner ( 1853 – 1925) que en diverses ocasions del regnat d’Alfons XIII seria president del Consell de Ministres. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Segueixen més autoritats i polítics. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Segueixen més autoritats i polítics. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més i més, encara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Més i més, encara. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Quin reguitzell de civils i militars ! Les fesomies devien correspondre a personalitats destacades de l’època. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Quin reguitzell de civils i militars ! Les fesomies devien correspondre a personalitats destacades de l’època. Cliqueu a sobre i
s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

En aquest grup central es pretenia simbolitzar els ambaixadors estrangers a Espanya que també donaven la benvinguda a Alfons XIII. Sorprèn que en tota la seqüència d’aquestes nou postals no es vagi aprofitar l’ocasió per representar que per a celebrar l’efemèride de la coronació es brindava amb champagne Codorníu, proveïdor oficial de la Casa Reial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

En aquest grup central es pretenia simbolitzar els ambaixadors estrangers a Espanya que també donaven la benvinguda a Alfons XIII. Sorprèn que en tota la seqüència d’aquestes nou postals no es vagi aprofitar l’ocasió per representar que per a celebrar l’efemèride de la coronació es brindava amb champagne Codorníu, proveïdor oficial de la Casa Reial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE POSTALS DEL FONS DE L’AUTOR

Anuncis

L’enigma d’un amulet sadurninenc

Parlar d’arqueologia de la Prehistòria, de l’Antiguitat , de l’Edat Mitjana o de la primera etapa de l’Edat Moderna de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) és gairebé una fabulació, perquè de restes d’aquelles èpoques n’hi ha ben poques i les peces  arqueològiques que es conserven  procedents d’excavacions  o de localitzacions es troben disperses en diferents museus i cases particulars, com al Vinseum de Vilafranca ( on hi ha dipositada  per cert la premsa de raïm que forma part de l’escut municipal de la vila),  al del Centre Excursionista de Catalunya, en un immoble penedesenc propietat de Josep Maria Rossell Mir, besnét de Marc Mir Capella de can Guineu, així com en algunes cases pairals de les famílies tradicionals del municipi i de la comarca.

D’altres,  que  haurien estat localitzades o catalogades a finals del segle XIX  i principis del XX per Antoni Mir  Capella ─i que s’exhibien al seu Museu Boet de Sant Sadurní─, van desaparèixer  d’allí amb motiu de la Guerra Civil (1936 – 1939) i de moltes d’elles no se’n ha sabut res més.

Abans d’Antoni Mir, ¿va haver-hi algú que es vagi ocupar de preservar les restes arqueològiques de les diferents etapes històriques que  es van anar succeint en aquell racó de món? Probablement sí, encara que no en tinguem constància explícita, i el  que sembla més versemblant és que quan Antoni Mir va decidir obrir el seu museu, aquelles persones o famílies que disposaven de peces escadusseres que havien localitzat en terres sadurninenques  o subiratenques al llarg dels segles els hi  vagin lliurar a ell per bastir el seu projecte. Aquest podria ser el cas de les que es van trobar al Pujol d’en Figueres, a prop del castell de Subirats, i de les quals se’n tenen referències bastant precises.

Aquesta pregunta que em feia unes línies més amunt ja me la vaig plantejar el 1989, quan amb motiu d’unes obres de urbanització de la plaça de Monistrol d’Anoia es va desenterrar una necròpolis romana del segle II  o III dC amb esquelets ben conservats dins tombes  cobertes per lloses funeràries, ceràmica, monedes, agulles d’os, fragments de peces de marbre i vidre i un didal. En aquella plaça hi havíem jugat la mainada;  els veïns s’hi  proveïen d’aigua potable en una font, hi batien el blat i hi bastien els pallers; els capellans hi celebraven  les processons… i amb motiu de la Festa Major s’hi instal·lava un envelat on hi ballaven els  residents i els convidats. Mai ningú no es podia imaginar que allí sota s’hi trobaven les arrels romanes del municipi ! O potser sí, però no se li devia donar cap importància, o tal vegada l’indret  de Monistrol va quedar despoblat durant dècades o segles i els que van venir després no es van adonar del què hi havia al subsòl, o vés a saber què va esdevenir.  En qualssevol cas, no va ser fins les darreries del segle XIX que a Sant Sadurní es va desvetllar simultàniament l’interès per la geologia, per l’arqueologia, per l’espeleologia, per la geografia  i per la botànica;  i tot de la mà d’Antoni Mir Capella (Sant Sadurní, 1860 – 1936) de can Guineu que va comptar amb la col·laboració dels millors científics catalans de l’època, com el clergue Norbert Font i Sagué, emparentat amb una família sadurninenca.

La figura d’aquell personatge va quedar eclipsada pel seu germà gran, Marc Mir Capella (Sant Sadurní, 1851 – 1903) , quan  a partir de 1887 aquest va assumir un paper molt destacat en l’epopeia de replantar les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera. Malauradament, no es disposa de cap biografia del personatge ni tant sols existeix un trist inventari de tot el que va aconseguir reunir en aquell museu particular del carrer de l’Església: fòssils de tota mena,  destrals neolítiques (pedres de llamp), ceràmica, rajoles medievals decorades, pots d’apotecari,  peces escultòriques de caràcter religiós, pintures, postals, fotografies, llibres i documents antics, una col·lecció de panoràmiques  de Sant Sadurní  dibuixades i pintades pel seu pare, Jaume Mir Molins,  un plec de fitxes d’espeleologia corresponents a coves i avencs de les comarques del Penedès i de l’Anoia, segells, monedes, claus de pany, balances romanes,  fragments arquitectònics amb escultures  i piques de pedra,   eines del camp, mobles, baguls i caixes de núvia, creus de pedra i de metall procedents de les tombes de l’antic fossar municipal adossat al temple parroquial,… Al finalitzar la Guerra Civil s’hauria pogut intentar recuperar el seu llegat, però Antoni Mir, l’oncle  Tonet,  havia mort el 1936 i ningú de la seva família o autoritat municipal no s’hi va implicar. Els prohoms d’aquell franquisme incipient, a més de feixistes, eren uns ignorants, i tot aquell  fons  del Museu Boet que el juliol de 1936 havia estat preservat pels regidors republicans, concretament, entre d’altres,  per Daniel Forns Torelló, com ell personalment em va explicar, a partir del 22 de gener de 1939  es va dispersar, malmetre o, senzillament,  destruir. (A les il·lustracions que  es reprodueixen veiem   en primer lloc Antoni Mir Capella en una de les sales del seu Museu Boet del carrer de l’Església de Sant Sadurní, els darrers anys del segle XIX.  A la segona s’identifica Antoni Mir Capella i seu nebot Berenguer Mir Comas en una altra de les sales del museu. A la tercera, darrera la mateixa taula del Museu Boet, tres personatges que ara com ara ha estat impossible d’identificar; i  a la quarta,  una altra perspectiva de l’interior del museu).

El misteriós amulet sadurninenc

D’aquesta peça arqueològica  sadurninenca  no n’havia sentit  a parlar mai i  en sabem ben poca cosa, tret que  a finals de 1897 a can Guineu   de Sant Sadurní van lliurar una reproducció en guix  de la mateixa al científic barceloní Norbert Font i Sagué,  per tal que se’n fes un diagnòstic per determinar la seva antiguitat. L’amulet  de pedra en qüestió s’hauria localitzat a quatre metres de profunditat en uns terrenys d’al·luvió en una data i en una finca indeterminada, propietat de Marc Mir Capella de can Guineu.

Per tant,  sabem del cert : 1) que va ser ell (o  el seu germà Antoni Mir Capella)   el qui va fer  la còpia de guix (no només en va fer una, sinó varies, que es  van enviar a diferents arqueòlegs), i qui la va lliurar a Font i Sagué; 2) que el penjoll original va restar a Sant Sadurní, molt probablement  al Museu Boet;   3) que  alguns arqueòlegs  nacionals i internacionals que havien rebut còpies en guix van trametre els seus  corresponents dictàmens per escrit,  i 4) que  la còpia de guix enviada  el 1897, concretament  a Norbert Font i Sagué,  no s’ha pogut localitzar enlloc, però, sortosament, se’n conserven uns dibuixos realitzats, molt probablement, pel propi Font i Sagué. (A les imatges veiem  els  dos dibuixos de l’amulet i una recreació virtual feta sobre un disc de  pedra per Pere Cantons)

Per completar el relat sobre l’estat de la qüestió afegim que el penjoll original es podria haver extraviat a partir de 1936 o de 1939  ─quan es va desmantellar el Museu Boet─, i que els descendents de la família Mir de can Guineu no recorden haver-lo vist mai, ni tampoc alguna reproducció en guix.

       Una vegada més  sentim frustració,  que com una mena de plaga bíblica s’abat cíclicament sobre Sant Sadurní: desapareixen el Museu Boet, els gegants de mossèn Ramonet, la documentació municipal anterior a 1822, la placa de bronze de la plaça republicana de Pau Casals, les medalles que els alcaldes i els regidors  de finals del XIX portaven penjades al coll, els llibres d’actes del Comitè de Milícies Antifeixistes i els de la Falange franquista, les creus de terme seculars, les restes dels soldats francesos morts al Serral de la Rigola el 7 d’agost de 1813  que van ser localitzades i enterrades altra vegada després de la Guerra Civil… i així, inexorablement, la nostra història es va empobrint de mica en mica.

Tornant al penjoll sadurninenc, es transcriuen tot seguit set dictàmens realitzats el 1897 per diferents arqueòlegs anònims (a excepció del número 7, que va  remetre  l’arqueòleg Manuel de Berlanga el qual, prèviament, havia consultat al cèlebre arqueòleg alemany Ernst Willibald Emil Hübner).

1. Monsiéur, je vous remércie d’avoir bien voulu m’envoyer l’em­premte en platre de la curieux pétite piérre trouvée à Barcelone. Je ne puis malheureusement pas vous éclairer sur l’origine et la signification de ce monument. L’absence de toute inscription ne permet guére d’emetre de conjectures. Je doute pourtant, qu’it soit chrétien; il n’en sèrait, du reste, que plus interéssant […]”

2. “Cher Monsiéur: la piérre gravée dont on vous a envoyé de Barcelone un moulage en platre, et au sujet de la quelle vous me faites l’honneur de me consulter, est certainement moderne. Sur l’ une des faces on voit un ange coiffé d’unne couronne impériale fermée, dont la forme ne saurait étre antérieure au XVIè  siécle. Sur l’autre face, un personnage me parait lutter contre un oiseau (aigle?). Le travail est tres barbare et en dehors de la couronne que je viens de caracteriser, rien dans ce monument ne permet, mirant moi, d’ en preciser l’ époque. Les signes gravés sur le bord sont, si j’en juge d’aprés le moulage, une addition postérieure. D’aucuns paraisent étre des chiffres, d’autres des lettres latines on hebraiques; on y voit […] et la trinquete -§-, peutt étre méme l’ S barré si fréquemment employé au XVIè siecle. Tont cela me parait autoriser à conclure que nous avons là une piérre magique ou cabalistique comme ii en circulait tant an XVIè  siécle et que les magiciens et sorciers de lo cour de Cathérine de Médicis avaient beaucoup contribué á méttre á la mode en France[…].

3. «Muito agradeço a V. la honra que me conceden consultandome sobre o objecto de que me mandou a reproducçào. Nào ha dúvida na sua authenticidade? Amuleto nào me parece que seja; parece-me porém un objecto byzantino. Todavia digo isto a V. com toda a reserva[…]”.

4 “[…] il me sémble pouvoir affirmer que vons ne vous trompez pas.

 C’est bien une amulette chrétienne. Je le crois d’époque assez récente.  L’ange de l’une des faces porte une couronne qui rapelle de tres pres à mon avis, les couronnes que portent en Spagne les viérges miraculeu­ses. Je ne connais pas assez le christianisme pour expliquer les symboles de l’ homme et de oiseau ni de ange portant une étoile […].”

5.  “[…] La epoca exacta à que pertany l’objecte trobat à St. Sadurní, jo tampoch puch dirli. Es mes, tampoch m’ atreviria à assegurar de cert lo qué es y lo qué representa. Per més que les representacions figura­des tenen ayre antich y quelcom d’oriental, no crech que la pedra pu­ga atribuhirse a la edat antiga. En les lletres y signes grabats, n’ hi ha algunes que no corresponen à cap abecedari antich conegut, y que’m sembla haver vist altres vegades com a representacions de signes del zodíach: procuraré recordar a hont y comprobarho, y si trobo alguna cosa ja li escriuré.

Opino que pot ser una especie de amulet màgich, dels molt usats en los últims temps de la edat antiga y durant los primers sigles de la edat mitjana, contenint representacions y signes misteriosos als que atri­buihen determinades virtuts. En una paraula, que es tina pedra de les anomenades abraxas, si be aquestes per lo general eren pedres fines[…].

6.“ […] Dicha piedra es en efecto cristiana, un amuleto; pero de los cristianes gnósticos, cuya heregía introdujo en las Galias primero y luego en España un tal Mano, discípulo de Basílides (S. II). Es una piedra gnóstica de las Ilamadas Abraxas, con leyendas confusas, como muchas otras de estas piedras aue las tienen en caractéres griegos, fenicios, hebreos y latinos (de todo esto participan) y no dicen nada. Lleva por eI anverso el gallo (símbolo de Jesucristo) al que parece adorar una figura que debe ser un gnóstico. Por el reverso lleva un angel con la estrella simbolo del sol. Es objeto estimable, pero de poco valor. Se lo dà científico el haber sido descubierto en España[…]”.

7. “[…] Los relieves son muy bajos pero parecen antiguos, no encontrando ninguna señal cristiana en ellos, ni acierto qué pueda significar la figura alada con corona y astro, y la otra desnuda con la mano derecha alzada y un roseton al lado de la cabeza, tal vez una campanilla: debajo en el mismo lado un cisne, una aguila ó un ave cualquiera. Me recuerda ciertos plomos ibéricos que he visto. Las letras grabadas en un lado parecen antiguas, las otras modernas, estas no las entiendo, y las otras, aunque pudiera interpertrarse ó mejor leerse VIVas denariï septuaginta septem no se alcanza comprender lo que quieran significar”.

Norbert  Font i Sagué, a la vista d’aquests  set informes tan dispars va concloure:

“[…]Devant d’opinions diferentes pertanyents a  arqueólechs de regoneguda competencia, un home es queda confós y no s’ atreveix á decidirse ni per la una, ni per la altra. Les cartes  2 y 5 convenen en que’s  tracta d’un amulet mágich, y á  primera vista sembla aquesta la opinió mes encertada, De bon principi jo vaig creurer que era una pedra cristiana, un amulet que deuría anar encastat en un anell de metall, com ho denotan les dues depressions que’s veuhen abdós costats del gall y del home nú, y ‘l  foradet que hi ha sobre’l cap de aquest. Crech que ‘s tracta de una pedra cristiana per los detalls de l‘ angel ab las estrellas a la mà,  tan usat en los monuments cristians de totes les époques, y les creus que por ten sobre ‘l cap tan l‘home com lo gall;  ademés, los caràc­ters de la part superior del angel tenen molta semblança ab l’anagrama gótich de Cristo; s’ hi veu la I gótica, la H gó­tica surmontada per la creu, y la S tancada, que corresponen exactament a  Jesús; aquesta fou ma primera impresió de la qual no m’he pogut desfer encara, per més que no haja sapi­gut interpretar l‘ altre mot. Y per altra part no soch sol, com havem vist ab les cartes, en defensar semblant opinió.

La factura general ab tot y ser molt bárbara no dexa d’esser artística en alguns detalls, especialment en la espressió de les cares; denotant per çó un art ó un artista rudimentari. Encara que alguns detalls semblen bizantins, no crech que realment ho sien, sino que son deguts á la poca habilitat del grabador”.

    Això és  el que hi ha,  i  com es diu col·loquialment, hi ha  de tot i per  a tots els gustos.  Han passat  cent quinze anys des que es van emetre aquests dictàmens i la ciència arqueològica ha avançat molt des d’aleshores  i tal vegada hi hagi algun arqueòleg lector d’aquest blog que  hi pugui fer una aportació interessant.  (La vuitena fotografia correspon a l’excursió que Norbert Font i Sagué va fer a l’Avenc d’en Roca de l’Ordal (Vallirana) , el 4 de setembre de 1907, en la qual el veiem a ell agafat al coll de l’animal que hi va transportar les cordes i les escales, mentre Antoni Mir  Capella està just darrera seu i Pere Mir  Ràfols ( l’hereu de Marc Mir Capella) , amb un salacot blanc,  està assegut a l’entrada de l’avenc amb un bastó a la ma dreta ( l’únic que no va fer cas al fotògraf  J.M. Có de Triola quan va recomanar  en aquella ocasió que s’estiguessin quiets  per fer el retrat va ser l’animal de càrrega, i per això es veu borrós a la imatge).

      La novena és una col·lecció de  nou destrals neolítiques (pedres de  llamp) que  Antoni Mir Capella va localitzar a Font-rubí  (concretament a Santa Maria de Bellver i al Mas Costós) , que  les exhibia al seu museu i que encara es conserven penjades en una paret d’una masia de Subirats propietat de Josep Maria Rossell Mir. Precisament, l’abril de 1901  Antoni Mir Capella va regalar  una pedra de llamp  al científic  Norbert Font i Sagué per al museu de Centre Excursionista de Catalunya.

      I finalment, la desena, una altra rampoina del Museu Boet que encara es  conserva. Es tracta d’un fragment metàl·lic de la bomba anarquista que es va llençar durant la processó del Corpus de l’any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona, on van morir vuit persones  ( al text manuscrit  a la cartolina sobre la que està cosit el fragment de la bomba s’indica erròniament carrer Canvis Vells)  , que es va clavar a la porta de l’establiment ubicat al número 1 d’aquest carrer i que el sombrerer Josep Ramogosa devia regalar a Antoni Mir Capella. Actualment el conserva el doctor Ramon Rossell Mir. IMATGES DEL FONS DE L’AUTOR )

Espiells en temps de la fil•loxera

Una fotografia inèdita molt deteriorada, que es podria datar d’entre 1880 i 1890, convenientment restaurada, permet visualitzar l’indret d’Espiells (Sant Sadurní d’Anoia) on es va construir un segle després l’Escola de Viticultura i Enologia Mercè Rossell i Domènech.

La fotografia original de la finca i de la casa pairal d’Espiells es trobava en molt mal estat de conservació i estripada en quatre trossos enganxats barroerament. Es tracta d’una còpia positiva formada per una capa d’albúmina (proteïna de l’ou) que conté una imatge a base de plata en suspensió, dipositada sobre una capa de paper extremadament fi. Aquest procediment va ser utilitzat des de l’any 1850 fins el 1890 aproximadament. La imatge s’obté mitjançant l’ennegriment directe i es vira a l’or abans de ser fixada. L’èxit d’aquest procediment fou degut al refinament de la imatge, el contrast, la riquesa en els detalls, la profunditat en els tons i l’acabat satinat a la superfície. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO J.S, CEDIDA PER CARME GELI FERRER I DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La fotografia original de la finca i de la casa pairal d’Espiells es trobava en molt mal estat de conservació i estripada en quatre trossos enganxats barroerament. Es tracta d’una còpia positiva formada per una capa d’albúmina (proteïna de l’ou) que conté una imatge a base de plata en suspensió, dipositada sobre una capa de paper extremadament fi. Aquest procediment va ser utilitzat des de l’any 1850 fins el 1890 aproximadament. La imatge s’obté mitjançant l’ennegriment directe i es vira a l’or abans de ser fixada. L’èxit d’aquest procediment fou degut al refinament de la imatge, el contrast, la riquesa en els detalls, la profunditat en els tons i l’acabat satinat a la superfície. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO J.S, CEDIDA PER CARME GELI FERRER I DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La comparació amb la imatge anterior permet adonar-se de la qualitat de la feina de restauració digital realitzada per Montse Gil d’Antique Portrait. Aquesta panoràmica de la casa pairal i els cellers d’Espiells és anterior a la fil.loxera. Va ser en aquestes vinyes on el 15 d’octubre de 1887 Manuel Domènech Vinyals va detectar el primer cep infectat per la fil.loxera al terme municipal de Sant Sadurní. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO J.S, CEDIDA PER CARME GELI FERRER, RESTAURADA PER MONTSE GIL D’ANTIQUE PORTRAIT I DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La comparació amb la imatge anterior permet adonar-se de la qualitat de la feina de restauració digital realitzada per Montse Gil d’Antique Portrait. Aquesta panoràmica de la casa pairal i els cellers d’Espiells és anterior a la fil.loxera. Va ser en aquestes vinyes on el 15 d’octubre de 1887 Manuel Domènech Vinyals va detectar el primer cep infectat per la fil.loxera al terme municipal de Sant Sadurní. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO J.S, CEDIDA PER CARME GELI FERRER, RESTAURADA PER MONTSE GIL D’ANTIQUE PORTRAIT I DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Panoràmica actual del mateix indret però no exactament capturada des del mateix metre quadrat. Hauria calgut situar-se una mica més enrera i a més alçada de forma que amb la nova perspectiva es veiés també la serra de fons d’Els Casots. En aquesta instantània s’aprecia la miranda que no estava construïda quan es va realitzar la foto d’abans de la fil•loxera, i l’ermita romànica que sí que hi era. FOTO DE L’AUTOR

Panoràmica actual del mateix indret però no exactament capturada des del mateix metre quadrat. Hauria calgut situar-se una mica més enrera i a més alçada de forma que amb la nova perspectiva es veiés també la serra de fons d’Els Casots. En aquesta instantània s’aprecia la miranda que no estava construïda quan es va realitzar la foto d’abans de la fil•loxera, i l’ermita romànica que sí que hi era. FOTO DE L’AUTOR

Altra vegada em toca reconèixer i lloar la feina ben feta, en aquest cas també per Montse Gil de l’empresa Antique Portrait que és qui ha restaurat aquesta fotografia d’Espiells tant i tant deteriorada. Algú la va estripar ves a saber quan… i algú va tenir l’encert de recollir els quatre bocins i tornar-los a enganxar. Ens podríem preguntar perquè van fer una cosa i la contrària i qui sap on ens portaria aquesta elucubració. Si em permeteu una disquisició sobre aquest tema m’atreviria a aventurar una hipòtesis versemblant: em sembla endevinar que els pàmpols dels ceps que surten a la foto estan molt pansits i el personatge que se’ls mira impotent ens indicaria que hi veu quelcom que no li agrada. Podria tractar-se de la fil·loxera que, com és ben sabut, va aparèixer en aquestes vinyes d’Espiells a partir del 15 d’octubre de 1887. Un cop obtinguda la fotografia, algú devia considerar que no calia immortalitzar aquella desgràcia que va destruir la riquesa de la finca i de la comarca i va procedir a estripar la còpia fotogràfica. Però no la va llençar.

En un altre moment s’hauria valorat més la imatge de la casa pairal, dels cellers, de les velles masies i de la capella romànica i es va tornar a fer la composició dels quatre bocins. ( Si se t’acudeix alguna altra interpretació, t’agrairé que me l’expliquis).

Quan et trobes amb una foto tant malmesa com aquesta hi ha un segon en el qual et planteges si l’envies directament a la paperera o si et compliques la vida ( i la butxaca) per mirar de recuperar-la. En un instant de dubte t’hi jugues una espurna d’Història.

El que avui és important és que la doctora Carme Geli Ferrer ─l’hereva del doctor Josep Maria Geli, casat amb Mercè de Chopitea Rossell d’Espiells─ la vagi recollir de la casa pairal d’aquest barri sadurninenc, la vagi conservar, me la vagi regalar perquè en fes el que volgués i que jo l’hagi cedit a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

Aquesta transfiguració no s’ha produït així com així gràcies a un miracle de la divina providència o només prement un botó, sinó que el sortilegi és fruit d’un treball molt acurat que té el seu valor en art i en diners i d’una tècnica digital inimaginable fa només trenta anys. El resultat esdevé una joia que, ves per on, ens permet recuperar per primera vegada un indret de Sant Sadurní tal i com era fa uns 130 anys. I això no té preu.

En relació a l’autor de la foto original només disposem de les sigles J.S estampades sobre la cartolina a l’angle inferior dret. He estat revisant el meu arxiu buscant noms de retratistes de l’època que es moguessin per Sant Sadurní i l’únic que s’hi assembla és Josep Sagristà, un fotògraf ambulant d’Igualada, on hi tenia el seu estudi, del qual hi ha moltes imatges escampades per la comarca. (Si busqueu en aquest mateix blog el post que porta per títol Un retoc mal girbat de data 14 de juliol d’enguany veure un altre retrat fet per ell, en el revers del qual hi ha impresa la seva raó comercial). No conec ni la seva data de naixement i ni la de defunció, ni tampoc que va ser de la seva vida i per això els hi passo aquesta patata calenta als amics de la capital de l’Anoia, Antoni Dalmau i Fèlix Tarrida. Per acabar de reblar el clau afegiré que darrera les inicials J.S. hi ha una lletra A pràcticament il·legible.

(Podeu veure una altra feina de restauració magistral al post d’aquest blog que porta per títol Un dels primers sadurninencs conduint un vehicle a motor de quatre rodes, de data 25 de novembre de 2013, realitzada també per Antique Portrait; i encara una tercera mostra també molt meritòria en el post que porta per títol Sant Quintí de Mediona, qui t’ha vist i qui et veu, de data 20 de maig de 2013, de la qual és autor Fèlix Tarrida de Muchbetterpictures).

Una altra panoràmica del mateix indret d’Espiells, aquesta de mitjans del segle XX. Mentre les anteriors miren cap el sud, aquesta ens mostra la perspectiva contrària en direcció nord, amb les muntanyes de Montserrat a l’horitzó. FOTO CEDIDA PER CARME GELI FERRER

Una altra panoràmica del mateix indret d’Espiells, aquesta de mitjans del segle XX. Mentre les anteriors miren cap el sud, aquesta ens mostra la perspectiva contrària en direcció nord, amb les muntanyes de Montserrat a l’horitzó. FOTO CEDIDA PER CARME GELI FERRER

Clica a sobre i veuràs quina feinada i de quina qualitat ha estat la tasca de Montse Gil d’Antique Portrait per restaurar aquesta fotografia tant deteriorada. VIDEO FACILITAT PER ANTIQUE PORTRAIT I PER L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una rampoina curiosa de la batalla de l’Ebre i una recerca internacional

El meu amic sadurninenc Antoni Mas Bel em va regalar fa uns mesos una navalla de butxaca canadenca molt ben conservada que un conegut seu havia localitzat en una barraca de pagès situada a uns tres o quatre quilòmetres d’El Perelló, en un dels escenaris de la batalla de l’Ebre. Li hem seguit la pista i ens sembla haver identificat a qui podria pertànyer durant la Guerra Civil espanyola. O era propietat de Charles Beasor, o de Clyde Raymond Crossley, de John Patrick McElligott, de Shand Robertson o d’un desconegut que es va limitar a identificar-se amb el nom de Beamish, tots ells de Nanaimo (Canadà) i voluntaris de la Brigada Internacional MacKenzie-Papineau. I si no era de cap d’aquests cinc, aleshores ves a saber qui podia ser el seu propietari.

La navalla canadenca vista per una de les seves cares. El text diu BY PRESENTING THIS KNIFE. THE HOLDER WILL BA ALLOWED. FIFTY CENTS ON ANY SUIT OR OVERCOAT, que mal traduït vol dir Portant aquesta navalla obtindràs un descompte de 50 centaus per la compra de qualssevol vestit o gavardina. FOTO DE L’AUTOR

La navalla canadenca vista per una de les seves cares. El text diu BY PRESENTING THIS KNIFE. THE HOLDER WILL BA ALLOWED. FIFTY CENTS ON ANY SUIT OR OVERCOAT, que mal traduït vol dir Portant aquesta navalla obtindràs un descompte de 50 centaus per la compra de qualssevol vestit o gavardina. FOTO DE L’AUTOR

L’altra cara de la mateixa navalla amb la inscripció HARVEY MURPHY. MEN’S AND BOY’S OUTFIFTERS. FIT REFORM STORE NANAIMO.B.C. Nanaimo és una ciutat del Canadà. FOTO DE L’AUTOR

L’altra cara de la mateixa navalla amb la inscripció HARVEY MURPHY. MEN’S AND BOY’S OUTFIFTERS. FIT REFORM STORE NANAIMO.B.C. Nanaimo és una ciutat del Canadà. FOTO DE L’AUTOR

Quan l’Antoni Mas de cal Rabella de Sant Sadurní em va regalar aquesta navalla canadenca que un amic seu havia localitzat en una barraca de pagès del municipi d’El Perelló (comarca del Baix Ebre) em va dir amb una certa ironia : ─Té, segur que tu ets capaç de trobar quin militar la va perdre durant la batalla de l’Ebre. A més de la navalla, el seu amic li va dir que quan la va trobar, fa molts i molts anys, allí hi havia un casc i altres rampoines militars de l’època de la Guerra Civil espanyola (1936 – 1939). Dels texts que es poden llegir a l’anvers i al revers ( veure les dues fotos anteriors i llegir els peus corresponents) es desprèn que era un objecte publicitari d’una botiga de la ciutat canadenca de Nanaimo.

Pocs mesos després crec que estem en condicions de proposar no un, sinó cinc noms de residents a la ciutat de Nanaimo que van venir a Espanya per a lluitar contra Franco enquadrats a la brigada MacKenzie-Papineau, i que podrien ser els seus propietaris. Dels cinc, tres van tenir una vida força atzarosa que ara s’ha pogut reconstruir i també tots tres van resultar ferits en els camps de batalla espanyols i catalans.

Les Brigades Internacionals a la Guerra Civil espanyola van respondre a una mobilització de voluntaris de 54 països, organitzada pels respectius partits comunistes a partir de la crida del Komintern, amb l’objectiu de combatre el feixisme a Espanya i de retruc a Europa. En total es calcula que podrien haver vingut un 59.380 voluntaris (1500 eren canadencs), dels quals uns 15000 hi van perdre la vida.

A partir de l’octubre de 1938, quan la batalla de l’Ebre ja es donava per perduda, i seguint l’ordre donada per Juan Negrín, president del Govern de la Segona República, van abandonar la lluita i una immensa majoria va retornar immediatament als seus països d’origen, mentre un nombre molt reduït va romandre a Espanya fins el darrer moment.

No he estat jo en aquesta ocasió qui ha fet la recerca, sinó l’amic historiador John Alcalde, català de Santa Margarida i els Monjos resident a Aurora i professor a la Universitat de la propera Chicago (USA). Ell ha dut a terme la investigació sobre el terreny i aquests són uns fragments dels resultats que ha assolit:

“ […] Quan vaig veure el nom de la navalla, el primer que vaig pensar és que era una referència al líder sindical comunista Harvey Murphy. Però la subsegüent investigació m’ha demostrat que estava molt equivocat. La navalla es part d’una campanya publicitària d’una tenda de roba d’homes (Harvey Murphy Men’s & Boys Outfitters) de la ciutat canadenca de Nanaimo propietat d’un conegut home de negocis: Harvey Murphy. El nostre Harvey Murphy era un pilar de la comunitat (membre de la cambra de comerç de la ciutat) i la tenda va formar part del paisatge com a mínim des de la dècada del 1910 fins als anys 70. En algun moment de la seva història la tenda va passar a dir-se Harvey Murphy Men’s Wear.

La tenda era un punt de trobada social molt important per a la ciutat (cosa que pot explicar la importància d’en Harvey Murphy) i fins i tot el seu soterrani va ser la seu del club pugilístic del municipi de 1964 al 1966. Per poder obtenir més informació de la tenda hauria d’anar a Vancouver i no crec que això passi massa aviat.

[…] Nanaimo era una ciutat minera molt important (una de les mines de carbó més grans del Canadà) on els sindicats i comunistes eren molt forts, això explica que la ciutat enviés diversos voluntaris a la MacKenzie-Papineau. El moviment obrer de Nanaimo sempre ha estat molt potent i com a mostra hi ha una de les institucions més representatives dels esforços dels obrers per millorar la seva educació: L’institut literari obrer de Nanaimo, fundat el 1862. Els obrers van aconseguir que l’empresa cedís el terreny i financés la institució, que va esdevenir un dels focus culturals de la ciutat amb els seus espectacles, concerts i balls entre d’altres activitats. Als anys 30 les mines comencen a tancar i la ciutat passa uns moments molt difícils (potser afegint una motivació extra als voluntaris de la MacKenzie-Papineau).

[ …] Finalment, he pogut acabar la recerca d’informació relacionada amb la historia de la navalla canadenca. Després d’unes poques setmanes d’espera, aquí tens la segona part de la història que pot complementar la informació que et vaig enviar fa algunes setmanes d’en Harvey Murphy, la seva tenda, i la ciutat de Nanaimo. He trobat que hi havia 5 voluntaris que declaraven que procedien de Nanaimo, i per tant els consideraré els sospitosos número 1 per haver portat aquella navalla a la nostra terra. Hi ha molts voluntaris als documents que no expliquen d’on venen, o que son de poblets satèl·lits de Nanaimo, o segur que alguns dels que van posar Vancouver eren residents de Nanaimo. O sigui que en realitat, mai no sabrem qui la va portar, però aquest pocs que si van marcar Nanaimo ens hauran de servir de cas estudi del conjunt. De totes formes son històries molt diferents i que il·lustren molt bé la diversitat de la Mackenzie–Papineau Battalion. Un dels cincs va escriure només Beamish en la seva inscripció sense donar mes informació i no he pogut trobar res d’ell, tot i que fins i tot he pensat que potser era un joc de paraules amb Be Amish (ser un amish) fet per riure o per amagar la identitat.

Aquí tens una miqueta d’informació i context dels voluntaris que van deixar Nanaimo per anar a lluitar per una causa que creien justa:
 
Charles Beasor

Va néixer el 1912/1913 a Manchester. El 25 de març del 1930 ve deixar la seva vida de treballador del camp per anar a Liverpool i embarcar al Nefoundland amb destinació a Halifax, Nova Escòcia. Va arribar a Canada el 6 d’Abril del 1930 per treballar com a pintor per la Canadian Pacific Railway. Aquesta companyia era una de les empreses més grans del país i on la influencia dels sindicats era molt forta. Potser degut a la forta influència dels comunistes als sindicals ferroviaris, Charles va decidir d’anar a lluitar a la Guerra Civil Espanyola amb la Mackenzie–Papineau Battalion (el que no sé és si va deixar la feina o ve va decidir fer-se voluntari en perdre-la per la crisi dels anys trenta). Va ser ferit en acció (no he pogut trobar on) i va tornar a Nanaimo per morir allà el 1939 (encara que no ho he pogut confirmar, sospito que degut a les ferides de guerra, ja que era molt jove).

Clyde Raymond Crossley

Va néixer el 1912 a Taunton, Massachusetts. L’any 1931 va anar a viure al Canadà, en concret a la zona de Vancouver, on es troba Nanaimo (suposo que buscant feina per la crisi). Va fer de mariner mercant als anys 30 i 40 (apareix al manifest de diversos vaixells). En algun moment, va deixar la feina de mariner per anar a lluitar a la Guerra Civil Espanyola amb la Mackenzie–Papineau Battalion on els records indiquen que va ser ferit i va sobreviure. Com a curiositat, els arxius nacionals canadencs tenen un document (al qual no he pogut accedir ja que només es pot veure a l’arxiu, però n’he llegit un resum) que es l’informe de la evaluacio política que un comissari polític de les brigades li va fer a en Crossley (Comintern Papers, NAC MG10 K2, Fonds 545, File List 6, File 545, pp. 97-101). L’informe diu que no és membre del partit comunista i que per tant no havia estat ideològicament evaluat. El comissari conclou que es un bon soldat i ideològicament acceptable, per això va rebre una bona puntuació.

John Patrick McElligott

Va néixer el 1905 a la ciutat de Tralee, Kerry, Irlanda. Va adquirir experiència militar durant la guerra d’independència i la guerra civil irlandesa. Va ser membre del IRA des de que els col·laboracionistes pro-britànics van matar al seu pare i germà el 1918, fins al 1926 quant va ser capturat. Un cop acabada i perduda la guerra civil irlandesa, va ser empresonat fins el 1929, any en que va escapar i emigrar al Canadà. Allà va viatjar pel país fent feines diverses (com per exemple miner al Yukon). Finalment es va establir a l’àrea de Vancouver on va treballar de granger, miner, o mariner. Va ser allà on es va fer membre del Partit Comunista Canadenc el 1934, de qui va ser un membre localment destacat degut a la seva feina organitzant camps de refugiats i desplaçats econòmics pel partit i organitzant sindicats. El 1937 es va fer voluntari per anar a lluitar a la Guerra Civil Espanyola amb la Mackenzie–Papineau Battalion, va arribar a la península el 26 d’octubre del 1937. Degut a la seva experiència militar prèvia va ser destinant a entrenar soldats d’infanteria de la XV brigada internacional. Un temps després va ser traslladat a un batalló de metralladores. Durant la retirada dels voluntaris internacionals del front d’Aragó, McElligott va rebre l’ordre de muntar una posició defensiva prop de Híjar per cobrir la retirada de les tropes canadenques. Va participar a la batalla de l’Ebre on va ser ferit i condecorat per la seva valentia personal. Va ser part de l’últim grup de brigadistes internacionals en marxar de la Peninsula. Va lluitar a la Segona Guerra Mundial i després va tornar a Vancouver, on va viure a l’anonimat fins a la seva mort el 1984.

Shand/Shane Robertson

El seu pare havia emigrat d’Escòcia el 1870. Shand Robertson va néixer el 1888/89 a la província de Manitoba, o sigui que va ser voluntari al voltant dels 50 anys, això si que té mèrit. D’ell només sabem que era un treballador i no hi ha constància de que vagi resultar ferit durant la guerra. Era d’origen escocès i es declarava presbiterià.”

En fi, això és tot el que hi ha. La navalla l’hauria pogut perdre qualssevol d’ells, o l’haurien pogut regalar a un amic que també l’hagués acabat perdent o bescanviar-la per aliments, roba, tabac o alcohol que també la va acabar perdent. També podria ser que un altre brigadista canadenc hagués visitat Nanaimo ocasionalment i l’hagués aconseguit, o que un veí d’aquesta ciutat l’hagués enviat com un obsequi a un familiar seu resident ves a saber on i que després hagués viatjat a Espanya per combatre al costat de la República amb la navalla a la butxaca. En tot cas amic Antoni Mas, gràcies pel regal. I sàpigues que els canadencs que conserven la memòria de la brigada Mackenzie–Papineau me l’han demanat pel seu petit museu. M’ho estic pensant però ja et pots imaginar que els hi acabaré regalant. Si en alguna ocasió futura em vols tornar a obsequiar amb una altra de les rampoines que tens penjades al soterrani de casa teva provinents de les terres de l’Ebre, on fa tants anys que t’hi perds, i vols saber la seva història, ja saps on em tens. Per cert, ¿aquell casc militar oxidat, d’on em vas dir que l’havies tret…?

Localitzada una pel·lícula de Sant Sadurní de fa gairebé 90 anys

Correspon a una visita que l’estiu de 1926 els directius nord-americans de Fox Productions i els seus representants a Espanya de la Hispano Foxfilm, S.A.E. van realitzar a la finca de la Foradada de Sant Sadurní, propietat aleshores d’Antonio Rovira i Jané, el qual, deu anys després, va ser assassinat durant la revolució que va esclatar en resposta al cop d’Estat frustrat del general Franco. A més de tots ells hi podreu veure l’esposa d’Antonio Rovira, Assumpció Tomàs i Andreu, i la seva filla Maria Madrona Rovira i Tomàs, a qui molts encara recordem.

Antonio Rovira i Jané (1884 – 1936), propietari agrícola i empresari del cine i l’espectacle que va ser assassinat per la FAI el 19 de setembre de 1936, precisament per Fermí Coll, el mateix individu que deu anys abans havia treballat de pistoler a les seves ordres en el Sindicat Lliure promogut per la patronal catalana sota la protecció del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (el nom de pila ja donava una pista sobre els mètodes que va practicar en l’exercici del seu càrrec de governador, tota una premonició dels seus progenitors). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA (Barcelona)

Antonio Rovira i Jané (1884 – 1936), propietari agrícola i empresari del cine i l’espectacle que va ser assassinat per la FAI el 19 de setembre de 1936, precisament per Fermí Coll, el mateix individu que deu anys abans havia treballat de pistoler a les seves ordres en el Sindicat Lliure promogut per la patronal catalana sota la protecció del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (el nom de pila ja donava una pista sobre els mètodes que va practicar en l’exercici del seu càrrec de governador, tota una premonició dels seus progenitors). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA (Barcelona)

Antonio Rovira i Jané (1884 – 1936), propietari agrícola i empresari del cine i l’espectacle que va ser assassinat per la FAI el 19 de setembre de 1936, precisament per Fermí Coll, el mateix individu que deu anys abans havia treballat de pistoler a les seves ordres en el Sindicat Lliure promogut per la patronal catalana sota la protecció del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (el nom de pila ja donava una pista sobre els mètodes que va practicar en l’exercici del seu càrrec de governador, tota una premonició dels seus progenitors). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA (Barcelona)

Antonio Rovira i Jané (1884 – 1936), propietari agrícola i empresari del cine i l’espectacle que va ser assassinat per la FAI el 19 de setembre de 1936, precisament per Fermí Coll, el mateix individu que deu anys abans havia treballat de pistoler a les seves ordres en el Sindicat Lliure promogut per la patronal catalana sota la protecció del governador civil de Barcelona Severiano Martínez Anido (el nom de pila ja donava una pista sobre els mètodes que va practicar en l’exercici del seu càrrec de governador, tota una premonició dels seus progenitors). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA (Barcelona)

Que jo sàpiga no hi ha ningú a Sant Sadurní que s’hagi dedicat a recopilar pel·lícules antigues i és una llàstima perquè segur que a les cases de les famílies més benestants n’hi devia haver des de principis del segle XX. A can Codorníu, per exemple, van conservar durant més de quaranta anys la pel·lícula de la visita a les seves caves del rei Alfons XIII el 1904, però sembla que es va cremar en un incendi que es va declarar a meitat del segle passat a les oficines de Codorníu a la Gran Via, 644 de Barcelona. Als arxius de la Filmoteca de Catalunya es conserva una pel·lícula de la visita que el president del govern basc, José Antonio Agirre, va realitzar a les mateixes caves Codorníu durant la guerra; i al fons del NODO (el noticiari del règim franquista) vaig trobar-hi fa molts anys alguns reportatges cinematogràfics molt interessants sobre diferents temes sadurninencs. Tinc el convenciment que n’hi ha d’haver moltes més. Aquesta és una assignatura pendent que algú hauria d’intentar aprovar amb una bona nota.

Per començar, al post d’avui s’hi inclou una pel·lícula de 6 minuts de l’any 1926 en la qual hi podreu veure els directius nord-americans de Fox Productions, i els seus representants a Espanya de la distribuïdora cinematogràfica Hispano Foxfilm, S.A.E, el dia que van ser invitats pel propietari agrícola i empresari del cinema i l’espectacle Antonio Rovira i Jané de la Foradada de Sant Sadurní. També hi surten l’esposa i la filla d’aquest personatge involucrat la dècada anterior en la repressió obrera durant la Dictadura de Primo de Rivera promoguda per la patronal catalana, sota la protecció del governador civil de Barcelona, Severiano Martínez Anido. La filmació m’ha estat facilitada per Narcís Viader i Rovira de Barcelona, nét d’Antonio Rovira Jané. La seva filla, Maria Madrona Rovira i Tomàs, ens demostra en aquesta pel·lícula que ja aleshores era molt decidida, fins el punt que la podríem considerar una de les primeres dones sadurninenques que es va atrevir a conduir un vehicle a motor. Geni i figura !

A les primeres setmanes de la Guerra Civil els dos darrers assassinats atribuïbles al Comitè de Milícies Antifeixistes local van ser precisament els dels propietaris agrícoles Antonio Rovira i Jané de cal Foradat, de 52 anys i Josep Maria Rossell i Domènech d’Espiells de 55, esdevinguts el 19 de setembre al pont de Lledoner (Vallirana, Baix Llobregat). El principal sospitós de l’assassinat d’Antonio Rovira va ser executat pels seus propis correligionaris el 1937 donada la seva extrema crueltat. Segons diverses informacions coincidents, però impossibles de comprovar, Fermí Coll ( el Garrell o el Blanc) era un milicià sanguinari que a la dècada dels vint havia estat contractat per Antonio Rovira com a pistoler a sou del Sindicat Lliure, el qual es dedicava a assassinar i reprimir els líders del moïment obrer. Per tant, Coll, que ves per on s’havia afiliat a la FAI i havia esdevingut un milicià molt actiu del Comitè de Sant Sadurní, coneixia perfectament la història oculta d’Antonio Rovira al servei de la Dictadura de Primo de Rivera i en particular del general Severiano Martínez Anido. I a la inversa. Per evitar ser delatat, Coll es va oferir per acabar amb la vida de Rovira i ho va fer d’una forma extremadament cruel, tant sanguinària que, en no poder comprovar-se, ultrapassa de llarg la línia vermella que jo mateix m’he imposat per no contribuir a difondre una presumpte història molt escabrosa. Josep Maria Rossell va ser afusellat també al pont del Lledoner i sembla que en aquest cas un dels impulsors intel·lectuals de l’assassinat va ser un rabassaire de l’hisenda d’Espiells que se sentia agreujat després d’haver hagut de retornar-li els quilos de raïm que ell havia retingut de més de les veremes de 1931, 1932, 1933 i 1934. Rossell estava afiliat a la Confederación Española de Derechas Autònomas (CEDA).

Cliqueu a sobre per veure la pel·lícula de 6 minuts corresponent a la visita dels directius nord-americans de Fox Productions i els seus representants a Espanya de la distribuïdora Hispano Foxfilm, S.A.E. a la hisenda de la Foradada, propietat d’Antonio Rovira i Jané. PEL.LÍCULA DE 1926 CEDIDA PER NARCÍS VIADER I ROVIRA (BARCELONA)

 

Les darreres hores de vida del regidor republicà sadurninenc Antoni Lloret Miquel (1901 – 1949)

Es transcriuen i es publiquen per primera vegada els documents originals que expliquen la versió oficial de la seva mort, amb l’informe de l’autòpsia on s’afirma que, malgrat les aparences, no es va tractar d’un suïcidi. L’expedient en qüestió es troba a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero a l’edifici del Govern Militar de Barcelona i és de lliure consulta.

Antoni Lloret Miquel (1901 – 1949) va ser regidor republicà i va col.laborar amb el Comitè de Milícies Antifeixistes. La foto correspòn a la primera meitat de la dècada dels trenta. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antoni Lloret Miquel (1901 – 1949) va ser regidor republicà i va col.laborar amb el Comitè de Milícies Antifeixistes. La foto correspòn a la primera meitat de la dècada dels trenta. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antoni Lloret va romandre deu anys i tres mesos amagat a casa seva després de la Guerra Civil i l’endemà de la seva presentació voluntària a la Casa de la Vila ( el dilluns 25 d’abril de 1949) va aparèixer mort a la cel·la dels Jutjats Militars de Barcelona on l’havien traslladat. Aquesta fotografia s’hauria capturat uns catorze o quinze anys després de l’anterior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Antoni Lloret va romandre deu anys i tres mesos amagat a casa seva després de la Guerra Civil i l’endemà de la seva presentació voluntària a la Casa de la Vila ( el dilluns 25 d’abril de 1949) va aparèixer mort a la cel·la dels Jutjats Militars de Barcelona on l’havien traslladat. Aquesta fotografia s’hauria capturat uns catorze o quinze anys després de l’anterior. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

L’alcalde falangista Joan Miró Galofré, al centre de la imatge, que ocupà el càrrec des de 1946 fins al 1958, brindant a casa seva de Sant Sadurní amb els comandaments de la VI Flota de la Navy nord-americana per les Fires de 1953, quatre anys després del tràgic desenllaç de la vida d’Antoni Lloret. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

L’alcalde falangista Joan Miró Galofré, al centre de la imatge, que ocupà el càrrec des de 1946 fins al 1958, brindant a casa seva de Sant Sadurní amb els comandaments de la VI Flota de la Navy nord-americana per les Fires de 1953, quatre anys després del tràgic desenllaç de la vida d’Antoni Lloret. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El darrer capítol del drama de la repressió la Guerra Civil dels sadurninencs va esdevenir el dilluns 25 d’abril de 1949, deu anys i tres mesos després que les tropes franquistes haguessin ocupat el municipi. Des d’aquesta data del 22 de gener de 1939 el regidor republicà Antoni Lloret Miquel havia estat amagat a l’interior del país, tan a casa seva del carrer de Cavallers de Sant Sadurní com en una masia del Torrent Fondo de Sant Llorenç d’Hortons (Alt Penedès). El diumenge 24 d’abril al matí va sortir del seu amagatall i es va presentar a primera hora a les autoritats municipals del seu poble, aquestes el van lliurar a la Guàrdia Civil local que el van traslladar a la tarda al Jutjat Militar de Guàrdia de la Capitania General de la 4a Regió Militar situat a les Rambles de Barcelona, on l’endemà, dilluns 25 d’abril, a dos quarts de deu del matí, va aparèixer mort a la cel·la on l’havien empresonat la vigília anterior.

Els documents inèdits que es transcriuen a continuació els quals no vaig localitzar fins el juliol de 2015 formen part del procediment que el Jutge Instructor del citat jutjat militar de guàrdia, el Comandant d’Artilleria Manuel Risco Bernal, i els seus dos secretaris, el soldat d’automòbils Ramon Servil Cortay i el Sotsoficial d’Infanteria Manuel Bautista Torregrasa, van instruir a partir del mateix diumenge 24 d’abril. L’expedient que es conserva a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero del Govern Militar de Barcelona porta el número 68447. El primer document que obre l’expedient és l’ofici que l’alcalde falangista de Sant Sadurní, Joan Miró Galofré, va enviar al Jutge de Guàrdia del Jutjat Especial Militar Permanent de la Capitanía General de la 4a Regió: ” […] acude ante V.S. y expone: que uno de los elementos marxistas más destacados de esta localidad, antes y durante el Glorioso Movimiento Nacional fue el vecino Antonio Lloret Miquel. Como concejal del Ayuntamiento fue de los principales dirigentes de la revolución de octubre de 1934, procediendo a la detención y encarcelamiento de personas de derechas, entre ellas, venerables ancianos.

Después de les elecciones del 16 de febrereo de 1936, reintegrado en el cargo de Consejal del Ayuntamiento, contribuyó a la supresión de la enseñanza religiosa y manifestación del culto católico, siendo entusiasta propagador de las ideas marxistas y del desorden.

A la iniciación del Glorioso Movimiento Nacional formó parte, simultáneamente con el cargo de Teniente de Alcalde [y] del Comité Rojo, distinguiéndose como de los más influyentes en dicho Comité, permaneciendo en el mismo hasta la liberación de la Villa. Dentro del Comité rojo fue uno de los principales organizadores de las milicias marxistas encargadas de realizar los asesinatos y otros actos criminales, haciendo registros personalmente en domicilios de personas de derechas.

Es uno de los responsables de los asesinatos, numerosos saqueos, asaltos, incautaciones, persecuciones, encarcelamientos y otros demanes. Las personas asesinadas durante su actuación en el Comité rojo furon las siguientes [ aquí s’hi inclou la coneguda llista de les 24 víctimes mortals sadurninenques]. Por el testimonio de gran número de vecinos es público y notorio en esta localidad que uno de los principales responsables de tales hechos es el detenido Antonio Lloret Miquel.

Al aproximarse las Victoriosas Fuerzas del Ejército Nacional huyó de esta Villa con otros rojos del pueblo, habiendo permanecido ausente y oculto hasta la fecha que ha comparecido a esta población. Su presencia en esta Villa ha producido indignación general y gran número de personas perjudicadas y familiares de los asesinados por la horda roja, han comparecido ante esta Alcaldia clamando se haga justicia,. Es cuanto tengo el honor de denunciar a V.S. con entrega del detenido a la Fuerza Pública. Dios guarde a V.S. muchos años. San Sadurní de Noya. 24 de abril de 1949″.

El segon document és una diligència signada pel mateix alcalde: ” San Sadurní de Noya, 24 de abril de 1949, a las 18 horas, cuarenta y cinco minutos se hace entrega del escrito-denuncia y del detenido Antonio Lloret Miquel al Sr. Comandante del Puesto de la Guardia Civil de esta Villa, para su conducción al Juzgado Militar, firmando en correspondiente recibo que certifico”.

Segueix en l’expedient la declaració d’Antoni Lloret davant el Jutge de Guàrdia: ” Preguntado por qué motivo ha sido detenido: [respòn] que no ha sido detenido sino que se ha presentado voluntariamente. [Preguntat] qué motivos tenia para presentar-se: [ respòn] que se presentó al cabo de diez años de la terminación de la Guerra Civil, después de haber estado escondido todo este tiempo en su casa como consecuencia de la cobardía suya al no querer presentarse ante las autoridades por haber sido durante el período rojo, componenente del Ayuntamiento, haciendo constar que en el cargo de Tercer Teniente de Alcalde estuvo durante medio año aproximadamente, o sea hasta que pasaron a formar parte de los Ayuntamientos los componentes de los partidos políticos nombrados por la Generalidad de Cataluña, y por el motivo de haberse enterado de que la pena que se le impuso en el Juzgado Especial de Responsabilidades Políticas estando el que declara en rebeldía, había quedado sin condena y presentándose para quedar a disposición de las autoridades.

[Preguntat] Cómo se enteró de la resolución que hace constar anteriormente dice que se enteró cuando su hijo le trajo un documento que así lo decía, y cuyo documento está en poder del Cabo de la Guardia Civil [ de Sant Sadurní] igual que una cédula del año 1939 y una tarjeta de su abogado. [ Preguntat] Si formó parte del Comité rojo de San Sadurní de Noya: dice que no. [Preguntat] Si fue uno de los organizadores de las milicias marxistas, participando en el registro domiciliarios y asesinatos de los veinticuatro mártires de aquella localidad [diu] que no participó en ninguno de ellos. Preguntado si conocía a los señores que furon asesinados en el pueblo, y si con alguno tenia enemistad consecuente de la política o el negocio, dice que conocía a algunos, no teniendo enemistad con ninguno de ellos, por ningún motivo.

[Instat perquè] Cite nombres de testigos que puedan deponer en su favor y que conozcan su actuación directa en el período rojo, dice que por conocer sus buenas acciones cuando la época roja, tiene que citar a D. Saturnino Olivé Torelló, vecino de San Sadurní, a D. Salvador Rovira, a a la esposa de Andrés Hernández, hoy fallecido, y a Doña Eulalia Montardit, queriendo hacer constar que al primero facilitó la huida de sus primos llamados Fontanals, los cuales, desgraciadamente, fueron después asesinados; al segundo y esposo de la tercera, les facilitó asimismo la huida acompañando personalmente a D. Andrés Hernández hasta esta plaza [Barcelona] y cuyo señor falleció en el mes de septiembre del pasado año por lo que cita a su esposa; u en cuanto a la última es prima del asesinado D. Jacinto Oliver, la cual suplicó al que declara, se enterara qué habia de cierto en la detención de su primo, presentándose el declarante al Comité, donde le dijeron que no había ningún detenido, enterándose posteriormente que había sido asesinado, logrando un permiso para un coche en el que fueron a reconocer el cadáver, asimismo manifiesta que a este reconocimiento acompañó a la Sra. Santacana ( habiendo dicho anteriormente Montardit por ser este el motivo de la casa) la esposa del declarante.

Y encontrándose en este estado la presente declaración el señor Juez, vista la nerviosidad de que está poseído el declarante, suspendió esta declaración, hasta tanto no se reponga, continuándose en el momento oportuno, negándose a firmar por el motivo expuesto el que declara y haciéndolo como testigo el Guardia de Servicio Pascual García Ferrer, junto con S.S. y presente secretario doy fe”. Hi ha quatre signatures, però no la d’Antoni Lloret.

El següent document ja porta data de l’endemà, 25 d’abril: ” Don Daniel Oter del Campo, Capitán médico del Cuerpo de Sanidad Militar con destino en el Regimiento de Infanteria Mixto Ultonia núimero 59 certifica : La defunción de Antonio Lloret Miquel de unos 50 años de edad, ocurrida en el calabozo de Juzgados Militares en el dia 25 de abril de 1949, a lass nueve y media horas aproximadamente por shock hemorrágico a consecuencia de heridas cortantes paralelas en región palmar antebrazo izquierdo, extremo distal que interesa piel y profundizan a vasos originando hemorragia externa. Y para que conste y a efectos oportunos y por orden de la Jefatura de Sanidad Militar a instrucción del Sr. Juez Militar del Eeventual número 4 en funciones de Guardia, se expide esta certificación en la Plaza de Barcelona, a 25 de abril de 1949″.

Les Declaracions dels tres Agents de la Policia Armada de Servei en els Jutjats Militar que en aquelles hores s’havien encarregat de la custòdia d’Antoni Lloret van ser molt semblants. Pascual García Ferrer, de 27 anys, casat i natural de Sigra (Terol) preguntat per si quan Antoni Lloret va ser empressonat a la cel.la després de suspendre’s la seva declaració va observar alguna anormalitat en la conducta del detingut, va respondre: ” Dice que al ser entregado por la Guardia Civil el detenido Antonio Lloret Miquel como tiene ordenado, le cacheó debidamente sin encontrarle arma alguna, dejando en su poder los efectos personales como son tabaco, los lentes de leer ( ópticos) y los contra el sol, no habiendo notado anormalidad alguna durante la noche hasta las nueve de la mañana que efecturon el relevo de servicio, dejándole hasta aquel moment normal ni observar tampoco signo alguno que demostrata desequilibril nervioso o mental.

[Preguntat] Si en su conversación con el detenido le manifestó el mismo que tenia intención de suicidarse o algo parecido, dice que no le dijo absolutament nada de esto, agregando que c asi no hablaron como no fuera para darle las buenas noches.

[Preguntat] Si tiene algo más que decir, dice que quiere hacer constar que por haber presenciado la declaración, y por el estado que se hallaba de nerviosismo el individuo citado, estrechó la vigilancia, pero sin haber observado como tiene declarado anormalidad alguna hasta su relevo del servicio. Y no teniendo más que decir se firma […] “. Segueix la signatura de Pascual García Ferrer.

L’Agent de la Policia Armada Ciriaco Catalinas Maroto, de 27 anys, solter, natural de Madrid, va declarar : ” [Preguntat] Como tuvo conocimiento de las heridas que se produjeron en la muñeca izquierda del detenido en los calabozos de estos Juzgados Antonio Lloret Miquel, dice que al relevar el servicio a las nueve de la mañana le dijo el Guardia saliente que tenia a su cargo un detenido recluido en los calabozos de los Juzgados Militare, no habiendo notado en el mismo anormalidad alguna, por lo que dejó continuara en la misma situación hasta que por el Juzgado fuera reclamado para prestar declaración, avisándole su compañero de servicio don Antonio Espinete González que en el transcurso de la última inspección de vigilancia se encontró con el detenido echado a lo largo del banco existente en dicho calabozo, por lo que han penetrado en el mismo, pudiendo observar que tenia una herida en el brazo izquierdo a la altura de la muñeca, por lo que seguidamente han avisado al Teniente de la Farmacia Militar sito en el mismo edificio para ver de prestar el correspondiente auxilio al herido y cuyo Teniente notificó que habia fallecido ya, avisando al mismo tiempo que a la Farmacia a este Juzgado al objeto de notificar el hecho.

[Preguntat] Si durante alguna de les inspecciones observó alguna anormalidad en la conducta del detenido: dice que no observó ninguna en absoluto, viéndole normal en su estado, lo que también han podido observar las mujeres encargadas de la limpieza a las cuales asimismo acompañó en su servicio, no habiéndose acercado al detenido ni por las immediaciones del calabozo,persona alguna como no fueran sus compoañeros del servicio.

[Preguntat] Si tiene algo más que decir, dice que no […]” . Al final de la declaració hi ha la signatura de Ciriaco Catalinas Maroto.

El tercer Agent de la Policia Militar de guàrdia Antonio Espinete González, de 25 anys, casat i natural de Madrid, quan va ser preguntat de la forma com havia tingut coneixement del fet ocorregut al matí del 25 d’abril en aquella presó del Jutjat Militar va explicar que : ” [ …] a las nueve de la mañana del dia de la fecha, efectuó el relevo del servicio habiéndole enterado la Guardia saliente que tenien a su cargo un detenido recluido en el calabozo de estos Juzgados, por lo que junto con sus compañeros de servicio, inspeccionaron el citado detenido no notando nada anormal en su conducta y actuación y en el transcurso de una de las inspecciones ha visto que estaba echado a lo largo del banco existente en dicho calabozo, por lo que le invitó a levantarse y al ver que no contestaba dió una voz a su compañero D. Ciriaco Catalinas Maroto, con el cual entró en el calabozo viendo que tenia una herida en la muñeca izquierda, por lo que avisaron immediatamente a la Farmacia Militar existente en el mismo edificio, para ver de prestar los debidos auxilios […]”. També en aquest cas l’Agent Antonio Espinete González va signar la seva declaració.

Seguint estrictament amb els documents que conté l’expedient de la detenció d’Antonio Lloret, apareix un inventari dels seus efectes personals realitzat després de la seva mort : ” En la plaza de Barcelona a 25 de Abril de 1949. Registrados que fueron las ropas del cadáver del anotado al margen, se encontraron los siguientes efectos: en un pañuelo de hierba se encontraba una bufanda marrón claro, tres pañuelos de bolsillo, un pantalón gris, una cazadora y seis cajetillas de tabaco. En la ropa que llevaba que consistía en traje compuesto de americana y pantalón de una tonalidad gris, un pullover del mismo color gris, una camisa azul celeste y corbata con topos, zapatos negros y calcetines grises, encontrando en sus bolsillos unas gafas ópticas con estuche, otras contra el sol partidas por la mitad y un cristal roto y en pedazos, una cartera vacia, tres pañuelos de bolsillo, media cajetilla de tabaco, un billetero conteniendo treinta y dos pesetas con noventa céntimos y fotografias y dos libritos de papel de fumar marca jaramago. El numerario era moneda española en curso, constando de un billete de 25 pesetas Serie B, número 2087172, otro de cinco pesetas, Serie E, número 7006785 y dos de a peseta, Serie A, número 7198051 y Serie G, número 1370453 respectivamente, y los noventa y cinco céntimos en calderilla. Todo lo que por orden del señor Juez queda depositado en el Juzgado Militar de lo que yo Secretario doy fe. Eugenio [cognom il.legible]”.

Un altre document interessant és la declaració del mateix 25 d’abril del Tinent Practicant Ángel Custa Donat, de 53 anys, casat i nascut a Martos (Jaén): ” Preguntado si en el dia de la fecha ha auxiliado al detenido Antonio Lloret Miquel que se encontraba en los calabozos de este Juzgado, manifiesta que sobre las nueve y media del dia de la fecha fue requerido por uno de los guardias que hacen servicio en los edificios de estos Juzgados, se personó con el propósito de auxiliar al individuo de referencia, observando que dicho individuo se hallaba tumbado sobre el banco en posición de cubito supino, que su cuerpo estaba caliente, que las arterias cubital y radial derechas así como en las temporales no se apreciaban los latidos cardíacos, que la reacción corneo-palpebral y la reacción del iris estaban abolidas de lo que se deduce que el individuo en cuestión presentaba un estado de muerte aparente, no pudiendo afirmarlo por el poco tiempo transcurrrido y no presentar por tanto ningún signo de muerte real. Así fue, manifestando al Sr. Juez Instructor de Guardia presente en aquel momento […]”.

La declaració de l’advocat d’Antoni Lloret, Josep Maria Pareja Sacañas, de 49 anys, natural i resident a la Rambla de Catalunya, 87 de Barcelona, feta el dimarts 26 d’abril conté nous elements: ” Preguntado convenientemente manifiesta que el sábado por la noche recibió en su despacho la visita de Antonio Lloret Miquel al que había citado para que le facilitara datos para formular una declaración jurada que debía ser elevada a Madrid para pedir que se le incluyera en los beneficios de la amnistia y facilidades que se conceden a los exiliados políticos que regresan a España desde el extranjero, con cuyo caso presentaba su situación cierta similitud pues aunque no habia salido de España, habia permanecido oculto desde el año 1939 temeroso de las consecuencias de un expediente de responsabilidades políticas en que se habia dictado, en su rebeldia, sentencia condenatoria a 10 años de relegación ; que contra el reiterado e inexistente criterio del declarante se empeñó el señor Lloret en presentarse el dia siguiente domingo, a primera hora a las autoridades del pueblo de San Sadurní de Noya, donde habia tenido su residencia y de cuyo Ayuntamiento era concejal en julio de 1936, motivo por el que se le habia seguido el expresado expediente de responsabilidades políticas; que de las manifestaciones del señor Lloret y de referencia fidedignas tiene la impresión el declarante de que no era responsable de ningún crimen ni delito común, por lo que no duda de que la responsabilidad en que por cualquier otro concepto pudiera estar comprendido, se hubieses declarado comprendida en los indultos concedidos por el Gobierno y así lo hubiera declarado sin duda la Junta constituida en Madrid para la depuración de responsabilidades; que de modo extraño, el señor Lloret no hizo ningún caso de los consejos del declarante para que ante todo se formulase su declaración jurada relativa a su actuación en período rojo y demorase su presentación hasta después de tramitado la misma, dando claramente la impresión que se hallaba poseido de una idea fija y perturbadora, efecto tal vez de la depresión de ánimo que al hallarse oculto durante tantos años le habia causado; que al saber el dia de ayer por la esposa del señor Lloret que esta habia sido detenido al efectuar su presentación en la Alcaldía de Sant Sadurní de Noya y que habia sido conducido ante este Juzgado la acompañó para interesarse por la situación del detenido, enterándose entonces que habia puesto fin a su vida, cosa solo racionalmente explicable por los efectos de la perturbación que ya la habia parecido notar en la entrevista que tuvo con çel el sábado por la noche.

Preguntado sobre su impresión respecto a la responsabilidad criminal que pudiera pesar sobre el señor Lloret manifiesta que no cree pudiese ser otra que la de responsabilidades políticas y por su actuación como concejal, sin haber tenido participación alguna directa ni indirecta en crímenes y delitos comunes, confirmándole en tal impresión las mismas manifestaciones de personas que han depuesto como testigos de acucasión en el expediente de responsabilidades políticas.

Preguntado sobre la posibilidad de su ocultación durante tan largo tiempo en su mismo domiclio de San Sadurní de Noya, manifiesta que si ello fue así no se explica pudiendo ello pasar desapercibido al conocimiento de las autoridades locales dado el gran número de años […]”.

A aquesta documentació oficial inqüestionable des del punt de vista històric (altra cosa diferent és si ens la creiem fil per randa sense qüestionar-la), caldria afegir-hi tres testimonis de primera fila que ens podrien ajudar a a entendre què és el que realment podria haver esdevingut: el de l’esposa d’Antoni Lloret Miquel, Ramona Bertran Masanell; el de Joan Rosell Mata de cal Ticus que aleshores treballava d’administratiu a les caves Miró, i el d’un dels guàrdies civils de la parella que va escortar Lloret fins a Barcelona. Segons la versió de Ramona Bertran que és la que van explicar i mantenir sempre els fills del matrimoni, Antònia una setmana abans dels fets del 24 d’abril ella personalment havia mantingut converses amb el rector de la parròquia, mossèn Lluís Maria Vidal Bosch, per encàrrec del seu marit, perquè fes de mediador amb l’alcalde Joan Miró Galofré. La proposta era que tota vegada que Antoni Lloret no havia comès cap delicte pel qual se li puguéssin demanar responsabilitats criminals durant la Guerra Civil, estava disposat a sortir del seu amagatall i presentar-se personalment a les autoritats amb la garantia de que només se li aplicarien eventuals responsabilitats polítiques, les quals, a la vegada, podrien quedar anul.lades per una amnistia en curs. Sembla que l’alcalde Miró, coneixedor de que efectivament a Lloret no se li podien atribuïr actes criminals, va acceptar en principi el tracte, manifestant que per garantir l’èxit de l’operació millor que Lloret es presentés a la Casa de la Vila i no a la Guàrdia Civil, el dia i l’hora pactada prèviament.

Quan el diumenge 24 d’abril al matí va còrrer la veu que Lloret s’havia presentat a l’Ajuntament ─com explica el propi alcalde en l’ofici que va redactar en aquells moments: ” […] Su presencia en esta Villa ha producido indignación general y gran número de personas perjudicadas y familiares de los asesinados por la horda roja, han comparecido ante esta Alcaldia clamando se haga justicia[…]”─, Joan Miró s’hauria vist superat pels esdeveniments, pels familiars i pels falangistes que s’havien reunit a corre-cuita a la Casa de la Vila, on van insultar, escridassar, amenaçar i colpejar amb un bastó Antoni Lloret. Va ser en aquell context que Miró va signar el citat document amb les duríssimes acusacions, totalment desmesurades i inexactes, trencant així el compromís que havia establert amb el rector de la parròquia i amb l’esposa del detingut. Quan ja a la caserna de la Guàrdia Civil Lloret va conèixer el contingut de l’ofici de l’alcalde Joan Miró se’n devia adonar que la situació havia donat un gir molt perillós.

Potser per això, durant el trajecte en taxi que el va portar a Barcelona escortat per una parella de Guàrdies Civils, i segons el relat que un d’ells li va explicar també a Joan Rosell Mata dies després dels fets, en arribar al Pont del Lledoner, Lloret hauria demanat que s’aturéssin perquè tenia ganes d’orinar. Aprofitant una distracció dels vigilants hauria intentar llençarse daltabaix del viaducte, essent neutralitzat ràpidament i introduït de nou emmanillat a l’interior del vehicle. Tot plegat que el lloc escollit fos exactament el sinistre Pont del Lledoner, que el cotxe s’hagués aturat precisament al bell mig del viaducte i no en un revolt discret, i que calia emfatitzar el suïcidi del protagonistaestén una ombra de dubte sobre la versió del número de la Guàrdia Civil. Vés a saber.

La versió del suicidi és la que va circular immediatament per Sant Sadurní a partir del mateix dilluns 25 d’abril, però aviat la suspicàcia, la desconfiança i la incredulitat popular de que Lloret s’hagués obert les venes van posssar en circulació la versió alternativa de que hauria pogut ser assassinat. Suicidi o execució, aquest era el dilema que la paparessa oficial desmentia categòricament afirmant que s’havia tret la vida. Durant quaranta anys aquest autor va intentar infructuosament localitzar l’informe de l’autòpsia de Lloret ( suposant que efectivament se li hagués practicat) i un dels arxius consultats el 2003 va ser el de l’Hospital Clínic de Barcelona que és on la família va poder veure finalment el seu cadàver. El director de centre, al qual vaig recòrrer en darrera instància, em va assegurar que els documents i historials mèdics d’aquella època s’havien destruït feia temps arran d’una obres de reforma.

Però sortosament, entre la documentació relativa a la mort d’Antoni Lloret localitzada finalment a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero de Barcelona s’hi troba l’informe de la seva autòpsia. Li van practicar al dipósit de cadàvers de l’Hospital Clínic de Barcelona el dimarts 26 d’abril els Capitans Metges Jesús Martínez Abril i Luis Díaz Gil i conté de forma molt detallada els comentaris i observacions tant de l’aspecte exterior del cadàver, com de l’interior de les seves cavitats craniana, toràcica i abdominal. En el darrer paràgraf s’afirma sobre la causa de la seva mort : ” Por todo lo expuesto, fué una muerte súbita, tal vez por una causa emocional intensa ya que el citado individuo debia ser hipertenso, ya que la herida del antebrazo izquierdo que presentaba al parecer un intendo de suicidio, no justifica la causa al parecer aparente de muerte por hemorragia externa ya que no tiene seccionado ningún vaso importante, creyendo que la sangre que pudo perder a juzgar por lo que en la autopsia se ha encontrado debió ser muy pequeña y no puede justificar la muerte. Que la muerte fue una muerta súbita por insuficiencia cardíaca”.

Intentant trobar una explicació versemblant de tot plegat a partir dels documents oficials i dels testimonis orals disponibles ( convenint prèviament que uns i altres podrien no ajustar-se exactament a la realitat) es podria suposar que l’estat emocional de Lloret després de 10 anys i cinc mesos de romandre amagat devia estar força alterat. Era del tot conscient que la seva família ho estava passant malament, entre d’altres raons, per la incertesa i la angoixa de la situació i perquè no podien comptar amb els ingressos econòmics derivats de la seva professió de sastre. Tant el seu advocat que el dissabte 23 d’abril ja va detectar que donava “claramente la impresión que se hallaba poseido de una idea fija y perturbadora, efecto tal vez de la depresión de ánimo que al hallarse oculto durante tantos años le habia causado”─, com en Jutge Militar de Guàrdia que l’interrogà per primera vegada el diumenge 24 i que es va veure obligat a aturar la sessió quan se’n adonà del nerviosisme del detingutho van manifestar clarament en els documents transcrits.

Antoni Lloret, que ja devia venir tocat, en poques hores s’hauria hagut d’enfrontar a una sèrie de situacions adverses encadenades. La primera, quan el seu advocat pretengué convènce’l que canviés de criteri sobre la seva decisió de presentar-se voluntàriament el dia següent a les autoritats locals, fins que es resolgués la petició d’amnistia; la segona quan a través del rector de la parròquia i de Joan Rosell Mata se li recomanà exactament el mateix atesa la virulència contra ell que l’alcalde havia detectat entre els falangistes locals; la tercera quan es va veure a la Casa de la Vila sol i rodejat de falangistes furibunds i familiars d’assassinats el 1936 que l’escridassaven, l’insultaven, l’amenaçaven i el colpejaven; la quarta quan s’assabentà de l’ofici del mateix alcalde en el qual l’acusava injustament de que era : “[…] uno de los responsables de los asesinatos, numerosos saqueos, asaltos, incautaciones, persecuciones, encarcelamientos y otros demanes. […] Por el testimonio de gran número de vecinos es público y notorio en esta localidad que uno de los principales responsables de tales hechos es el detenido Antonio Lloret Miquel”. Lloret estava confiat que des de l’1 de febrer de 1947 la pena que se li havia impossat el 30 d’agost de 1941 pel Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques havia quedat sense efecte i qui aquest informe de l’alcalde que capgirava la situació jurídica equivalia de fet a una sentència de pena de mort. Hi hauria un cinquè moment clau per fer-se una idea de la pressió creixent sobre el detingut, que va ser l’incident real o imaginari al Pont del Lledoner, quan segons la versió d’un dels dos Guàrdies Civils que l’escortava en el trajecte fins a Barcelona intentà llençarse daltabaix del viaducte, essent interceptat en el darrer moment. Ja al Jutjat Militar de Barcelona, quan va ser interrogat, se li va tornar a fer evident que les preguntes giraven entorn dels 24 assassinats de sadurninencs durant la Guerra Civil, quan ell tenia l’absolita convicció de que no hi va participar i no hi va tenir res a veure.

Arribat en aquest punt, la nit del diumenge 24 d’abril, sol a la cel·la d’una presó inhòspita barcelonina, sense haver pogut disposar de la companyia i assessorament del seu advocat, podria haver intentat obrir-se les venes…sense aconseguir-ho. La sang vessada, poca o molta, podria haver estat el darrer impacte emocional previ a la mort. En l’informe de l’autòpsia però hi ha una frase que crida l’atenció a qualssevol inexperta en aquestes qüestions : ” Por todo lo expuesto, fué una muerte súbita [ per insuficència cardíaca], tal vez por una causa emocional intensa ya que el citado individuo debia ser hipertenso […]”. Una suposició d’aquesta naturalesa relativa a si Lloret era o no era hipertens sembla una llicència gratuïta en un informe d’autòpsia rigorós, o si més no qüestionable. Per la mateixa regla de tres els dos forenses haurien pogut escriure-hi que la víctima hauria estat sotmesa a un estrés i a una pressió tan insuportable que cap ésser humà l’hauria pogut suportar. Però no, tot i reconeixent la possibilitat d’una causa emocional intensa, li van endossar al mort la responsabilitat per tractar-se, suposadament tot sigui dit, d’una persona hipertensa. Intentant una síntesi podríem convenir ( insisteixo una altra vegada, donant per vàlids els documents i els testimonis) que la mort de Lloret a causa d’insuficiència cardíaca va ser provocada pel cúmul d’adversitats a que es va haver d’afrontar el dissabte 24 i el diumenge 24 d’abril de 1949.

Hi ha com a mínim 10 preguntes pertinents que a aquestes alçades es molt difícil de que algú les respongui: 1a. Durant la seva estada a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Sadurní va ser objecte d’alguna agressió, com ja havia esdevingut a l’Ajuntament ? 2a. Què va passar realment al pont del Lledoner ? 3a. Si allí tot va succeir com va explicar un dels dos guàrdies, perquè no en van informar oportunament en arribar a Barcelona per posar sobre avís de l’intent de suïcidi a les autoritats judicials militars que es van fer càrrec del detingut? 4a. En quines condicions físiques i psíquiques va arribar Lloret als Jutjats Militar de Barcelona després del seu viatge des de Sant Sadurní? 5a. L’interrogatori en aquests jutjats va ser pacífic o se li va aplicar alguna violència? 6a. Perquè el jutge el va interrogar sense la presència del seu advocat? 7a. Com és que quan el jutge es va adonar de “ la nerviosidad de que está poseído el declarante” a més de suspendre la sessió no va alertar al metge de guàrdia perquè li facilités un tranquil·litzant? 8a. Com és que li van deixar les ulleres de sol a l’interior de la cel·la de la presó dels Jutjats Militars de Barcelona ? Perquè les necessitava? 9a. Perquè es va justificar la mort de Lloret, fins i tot en documents oficials, com un suïcidi ? . La darrera pregunta sorgeix arran la resposta final de la compareixença del seu advocat, en la que manifesta la seva estranyesa perquè les autoritats locals desconeguessin que Lloret s’havia passat deu anys i cinc mesos amagat a casa seva del carrar Cavallers sense ser descobert. Aquest comentari va ser del tot pertinent ja que segons diverses fonts orals se suposava que hi estava amagat i es tolerava sense fer-ne escarafalls. Perquè doncs es va passar de la tolerància a la venjança en qüestió d’hores?

Aquest darrer drama de la Guerra Civil em devia afectar profundament. Jo tenia tres anys i tres mesos i mig i recordo com si fos ara que la meva mare va entrar al nostre domicili del carrer Montserrat, número 30 de Sant Sadurní, cridant de forma forassenyada: ” Han mort el Lloret, han mort al Lloret, han mort al Lloret !”. Devia ser el 25 d’abril de 1949. Aquella imatge m’ha acompanyat tota la vida i això que fins bastants anys després no vaig saber ni qui era el Lloret, ni que al meu poble i al meu país hi havia hagut una terrible Guerra Civil. Sempre he cregut que aquell dia la meva mare em va transmetre el cuquet de la recerca històrica i de la política. Una raó més, seixanta i tants després, per estar-li enormement agraït.