La petjada dels apotecaris de cal Viader

Ens els darrers tres segles s’han succeït a Sant Sadurní d’Anoia ( Alt Penedès) cinc apotecaris de la mateixa nissaga dels Viader del carrer Hospital que tots ells han tingut una incidència més o menys important en la vida local i també més enllà dels límits estrictes del terme municipal. Malauradament, la majoria de les nissagues locals tradicionals han anat desapareixent del municipi al llarg del segle XX sense que ens en adonéssim : els Mir de can Guineu també del carrer Hospital i els Mir de cal Magí Guineu del Raval; els Romeu de can Romeu dels Borrulls ; els Milà de la Roca de la Plaça Nova; els Rovira de cal Mota del Raval i els altres Rovira de la Foradada; els Marquesos de Monistrol; els Raventós de cal Pau Francesc de la Plaça de la Vila; els Domènech d’Espiells… ; d’altres segueixen vinculades al poble ─com la dels xocolaters de cal Simón, els Mestres de la Plaça de la Vila, la nissaga dels músics de ca l’Escolà, també del carrer Hospital i els Poch de can Catasús, entre d’altres─, i una nissaga en concret , els Raventós de can Codorníu─ que des del segle quinzè havien viscut ininterrompudament al poble, però que durant la segona meitat del segle XX van traslladar-se a Barcelona─ han recuperat recentment la seva vinculació familiar amb al municipi. La nissaga Viader és una de les famílies que més alcaldes ha donat a la Vila, com ara explicaré, a l’igual que els Milà de la Roca, els Romeu dels Borrulls i els Mir de can Guineu… tres alcaldes per cadascuna d’aquestes famílies.

Malauradament ningú no reivindica la memòria de les nissagues desaparegudes, com si mai no haguessin existit i com sinó haguessin exercit cap influència en la vida local. Aquest buit és conseqüència d’una barreja de desconeixement, indiferència, desídia i amnèsia. La meva intervenció glosant la vessant pública dels cinc Viader apotecaris no és cap panegíric ni cap apologia, sinó simplement un reconeixement públic de les trajectòries personals de cinc sadurninencs notables que van dignificar la seva professió i que van transcendir-la actuant també en altres àmbits de la vida del municipi.

La nissaga dels Viader dedicada a la farmàcia es troba ara en el darrer capítol de la seva història, i el seu actual exponent, Ramon Viader Guixà, que n’és plenament conscient, no està disposat de cap manera a que la petjada familiar passi desapercebuda i s’acabi perdent en el túnel del temps.

El darrer llibre de Ramon Viader Guixà, sobre la nissaga de metges i apotecaris familiars. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Seguí (1800 – 1877) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Antoni Viader Janer (1835 – 1910) i la seva segona esposa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Escayola (1884 – 1968). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader Font (1912 – 1982). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Ramon Viader Guixà (1948) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER RAMON VIADER GUIXÀ

Narcís Viader i Seguí ( Girona, 1800 – Sant Sadurní d’Anoia, 1877)

Es tracta de l’apotecari que va iniciar a Sant Sadurní la nissaga de cal Viader. Narcís Viader i Seguí havia nascut a Girona el 1801. Quan va obtenir el títol acadèmic el 1827 es traslladà a Sant Sadurní, on va adquirir la farmàcia Millet del carrer de l’Església i poc després la va traspassar al carrer Hospital, número 4.

Segons s’indica en la seva documentació acadèmica que es conserva a l’arxiu familiar , Narcís Viader Seguí, quan va haver d’obtenir la corresponent titulació universitària : “ […] fue examinado en las materias teóricas y prácticas de ella por los Catedráticos Examinadores del Real Colegio de dicha Facultad de San Victoriano de Barcelona, quienes le aprobaron por haber satisfecho cumplidamente a las preguntas que se le hicieron, y prestó después ante los mismos Examinadores juramento de defender el Misterio de la Purísima Concepción de la Virgen María Nuestra Señora, ser fiel al Rey N.S., enseñar y sostener la doctrina del Concilio de Constanza contra el Regicidio, la soberanía de S.M. y los derechos de su corona, no haber pertenecido ni haber de pertenecer jamás á sociedades secretas proscritas por las leyes, usar y ejercer bien y fielmente dicha Facultad, guardar sigilo en los casos concernientes y dar de limosna á los pobres las medicinas que pudiere […]”. Particularment surrealista era que un farmacèutic hagués de jurar defensar el Misteri de la Puríssima Concepció ( una qüestió aquesta que s’escapava de la humana comprensió i s’allunyava de les tasques d’un farmacèutic) , ser fidel al Rei ( res de vel·leïtats republicanes, com les que havien promogut els francesos a finals del segle anterior ) , defensar el Concili de Constanza ( de l’any 1413, si sí, de mil quatre-cents tretze) que va posar fi al Gran Cisme d’Occident de l’església catòlica confirmant Roma com l’epicentre del cristianisme; i no practicar la maçoneria . No coneixem prou la història de la nissaga d’aquest personatge , però sembla que després d’ell aquest darrer precepte se’l van saltar , amb tots els honors, al menys fins just després de la Guerra Civil (1936 – 1939) . Mai no ha estat innoble ser maçó ─de fet els seus principis humanistes de llibertat, igualtat , fraternitat i tolerància eren i són els mateixos de la Revolució francesa─ només que l’església catòlica els havia excomunicat el 1832 després de l’encíclica Mirari vos i els acusaven de tots els mals a l’igual que als jueus. Va ser el general Franco qui va inventar allò de la conspiració judeomasònica.

Sant Sadurní era un poble d’uns 2700 habitants a mitjans del segle XIX. La seva curta etapa d’alcalde iniciada el 1854 va transcórrer sense cap esdeveniment rellevant, més enllà de fer–se càrrec dels problemes de la Vila, particularment el permanent dèficit d’aigua. Era una persona culta i que estava al dia de l’evolució de la seva professió. Entre els seus llibres que es conserven hi ha les obres de farmàcia dels millors autors contemporanis i alguns fins i tot dels segles anteriors.

Antoni Viader i Janer ( Sant Sadurní d’Anoia, 1835 – 1910)

Sant Sadurní tenia una població a l’entorn dels 3000 habitants. De sentiment més o menys federal, el 1869 Antoni Viader i Janer va organitzar una manifestació al poble contra les quintes militars i els impostos. Era fill de Narcís Viader i Seguí i pare, a la vegada, de Narcís Viader i Escayola, tots tres apotecaris i alcaldes. Va ser alcalde en dues ocasions: el 1873 i 1874, i durant el període 1895 – 1898 . En el seu primer mandat, Antoni Viader va exercir d’alcalde només set mesos, en el període corresponent a la Primera República Espanyola i al setge de Sant Sadurní per part de les tropes carlines. Amb motiu d’aquesta Tercera Guerra Carlina s’endegaren, a l’agost de 1873, unes importants obres de fortificació que no pogueren evitar que al març de 1874 els carlins s’apoderessin de la població. D’aquesta època destaca la construcció de merlets a la teulada del campanar de l’església, ara desapareguts, on s’instal·là un canó i l’edificació de les torres fortificades de la font del Mingo –que s’ha restaurat fa uns anys a l’actual carrer de Jacint Verdaguer– i de la que estava situada al costat del camí a Sant Pere de Riudebitlles, a ponent de la Vila. Per aquest motiu d’inseguretat de la Tercera Guerra carlina va dimitir del càrrec d’alcalde i es traslladà a viure a un altre municipi. El mateix camí van fer les famílies de Josep Raventós Fatjó, de can Codorniu i de Jaume Mir Molins, de can Guineu.

Vint-i-un anys després, el 1895, va ser alcalde una altra vegada i d’aquesta segona etapa destaca l’enderrocament de l’antic campanar del rellotge, a la cantonada del Cafè de la Plaça, i de la inauguració de la torre metàl·lica del campanar de la Casa de la Vila. Quan el manyà Antoni Forns Huguet li va presentar el dibuix d’aquesta estructura de ferro, en la qual les campanes quedaven tant empresonades a l’interior , l’alcalde Antoni Viader li va comentar: “ ─Tonet ! Que tens por que les campanes s’escapin?”.

Era un personatge culte i delirós d’estar al dia de l’evolució científica farmacològica i mèdica. Per això estava subscrit a les millors revistes i publicacions de l’època. Es comentava que durant la seva etapa d’estudiant de farmàcia a Barcelona s’havia afiliat a la maçoneria i que la practicava en secret.

Narcís Viader i Escayola ( Sant Sadurní d’Anoia , 1884 – 1968 )

Sant Sadurní era un poble d’uns 3500 o 4000 habitants. El tercer farmacèutic de la nissaga dels Viader també va ser alcalde, com el seu pare i com el seu avi. En el cas de Narcís Viader , durant la Dictadura de Primo de Rivera. Abans el 1916, ja havia estat regidor republicà. El 1910 havia estat un dels promotors d’una publicació local titulada La Riuada; i el 1911, quan no era ni regidor ni res, va enderrocar dos immobles i va cedir gratuïtament al municipi el solar resultant que anava del carrer Hospital – Esgléssia al carrer Sant Pere, on des d’aleshores hi ha el carrer que porta el seu nom, el qual permetia obrir un pas gairebé per la meitat del llarg carrer que anava des dels Quatre Cantons fins el torrent de la Canaleta ( l’actual plaça del pont romà).

Del seu pas per l’ajuntament durant la dictadura, el projecte més important que va endegar va ser afrontar el problema de l’aigua al municipi amb criteris científics i no com s’havia anat fent per intuïció. Quan era només primer tinent d’alcalde ( el primer alcalde de la dictadura va ser Agustí Gramona Canals, que no tenia res a veure amb els Gramona del xampany) va promoure l’encàrrec d’un Plànol topogràfic – geològic- hidràulic de la conca receptora i l’emplaçament de les captacions, i un Projecte de correcció de barrancs per a l’abastiment de la Vila de Sant Sadurní d’Anoia. De tots els membre d’aquell consistori l’únic que tenia aquesta perspectiva científica era ell, i a més coneixia a la persona més indicada de l’època per afrontar el repte, el doctor en ciències naturals Marià Faura Sans ( que a més era clergue). El treball es va lliurar a l’Ajuntament quan Narcis Viader ja era alcalde el 1927 i es va aplicar amb èxit els anys següents. Una part de la correspondència entre el doctor Marià Faura i Narcís Viader i de la documentació relacionada amb aquest tema ha aparegut, ves per on, a l’arxiu familiar de cal Viader i ja està degudament catalogada i ben aviat es podrà consultar. Era el farmacèutic titular ( com els seus avantpassats i el seu successor) , responsable junt amb el metge titular de la sanitat al municipi ( aigües, vacunacions, higiene pública…)

Després de la Guerra Civil, a Narcís Viader i Escayola el van convocar a la Casa de la Vila el 20 de juny de 1939 , sense advertir-lo que seria interrogat per dos agents del Cuerpo de Investigación y Vigilancia de la Brigada Político – Social de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, desplaçats expressament a Sant Sadurní. El van detenir immediatament després d’interrogar-los i el van empresonar a Vilafranca, i se li va va obrir un sumari d’urgència (causa número 11559) en el qual se’l relacionava amb els assassinats dels germans Pere i Ramon Fontanals i Torelló l’estiu de 1936, a l’inici de la Guerra Civil. Si més no això era el que havia denunciat la senyora Maria Torelló i Mas, mare dels dos difunts. Durant els dies i les setmanes següents a Narcís Viader se li va complicar encara més la seva situació ja que les senyores Maria Nicolau i Ràfols ( vídua de Josep Sabaté i Vidal ) i Teresa Sabater Nicolau ( vídua de Pacià Carbó i Roig) també el van pretendre involucrar en els assassinats del seus respectius marits durant aquell mateix estiu de 1936. Diferents testimonis que van comparèixer oportunament van assenyalar amb el dit a Viader per les seves bones relacions amb alguns membres del Comitè de Milícies local , en particular amb Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent; per la seva actitud durant el conflicte rabassaire mostrant-se més favorable als interessos dels pagesos que la resta de propietaris locals (aquesta acusació va ser formulada concretament per Pere Mir i Ràfols de can Guineu i pel seu administrador Francesc Llopart i Alemany, el Pere Jan) ; per la immunitat de que ell i la seva família van gaudir a la Vila durant tot el període de la guerra ; i per la suposada pertinença de Viader a la maçoneria (també al seu pare, Antonio Viader i Janer, l’havien considerat maçó). De menor entitat eren els retrets de que no assistia mai a oir missa i que en totes les circumstàncies polítiques procurava contemporitzar amb les autoritats locals (efectivament, havia exercit de farmacèutic municipal abans i durant la dictadura de Primo de Rivera i al llarg dels anys de la Segona República). Altres notables sadurninencs van qüestionar i refusar les greus acusacions d’assassinats i el 29 de setembre , davant la inconsistència dels testimonis i de les proves, va ser alliberat. La sentència absolutòria va arribar el 10 de novembre de 1939. Narcís Viader Escayola era un personatge rigurós, discret i estoic.

Jo el vaig conèixer perquè la meva mare i la meva cosina germana en algunes festes sonades havien anat a servir a cal Viader. Jo m’hi deixava caure a l’hora dels postres perquè sabia que sempre sobrava un trosset de pastís i recordo que, quan jo devia tenir 10 o 12 anys, el senyor Narcís , quan em veia, sempre em preguntava si ja sabia què volia estudiar quan fos més gran. Era una pregunta inquietant, perquè en aquella època no totes les famílies podien pagar estudis superiors als seus fills , però aquella insistència del senyor Narcís em devia influir poc o molt per considerar l’oferta que em feia. Quan hi penso, em venen al cap aquells versos del poeta Kavafis que deien que calia “anar a ciutat a aprendre dels que saben”. Per això Narcís Viader va encarregar el projecte de les aigües a un doctor en ciències naturals de Barcelona i potser per això em preguntava què volia estudiar jo… a Barcelona.

Narcís Viader i Font ( Sant Sadurní d’Anoia, 1912 – 1982)

A mitjans del segle XX Sant Sadurní tenia uns 5000 habitants. Narcís Viader i Font va interrompre la línia familiar d’alcaldes de Sant Sadurní i mai va formar part de cap consistori franquista, tot i que sembla que li haurien proposat. Tampoc es van perpetuar les insinuacions maçòniques que havien acompanyat el seu pare i el seu avi. El seu àmbit d’actuació professional va deixar de ser només local i va esdevenir més ampli ja que tenia també una farmàcia a Barcelona. Narcís Viader Font va emprendre la fabricació i comercialització d’un massatge facial amb la marca Myrasol (el Floïd sadurninenc) entre 1943 i 1951. El 1959 va entrar a formar part de la Junta del Col・legi de Apotecaris de Barcelona.

Avui vull posar en valor una actuació seva de fa exactament 50 anys i que no apareix en els llibres d’història. Narcís Viader i Font va ser un dels sis veïns que van promoure la creació de l’Escola Vilarnau ( junt amb Jordi Llopart i Romeu , Joan Font i Torelló, Joan Rosell i Mata, Joan Parera i Cardús i Modest Rigol i Ordi). Aquella escola va representar un gran pas endavant en qüestions que aleshores eren gairebé utòpiques: l’escola en català, l’escola laica, l’escola mixta de nens i nens, l’escola activa i l’escola amb un nombre ajustat d’alumnes per aula. Va ser un èxit que va arrossegar de retruc la modernització de la resta d’escoles privades religioses del municipi. Narcís Viader, un farmacèutic del que aleshores s’anomenava burgesia local, li donava a aquell grup de promotors de l’Escola Vilarnau una consistència i solidesa lluny de vel·leïtats i d’aventures. El seu tarannà assenyat i rigorós ( afegit als atributs dels altres cinc sadurninencs embarcat en el projecte), va resultar determinant.

El meu record personal està lligat als diumenges a les tardes de la primera meitat de la dècada dels seixanta , quan després de tancar l’emissora de ràdio local, anàvem amb el seu fill Pere, a casa seva del carrer Hospital. Quan pujàvem les escales que separàvem la botiga de farmàcia del menjador el Pere m’indicava posant-se un dit en vertical als llavis que no fes soroll, perquè el seu pare hi estava escoltant una òpera o un concert. A l’interior del menjador un llegendari tocadiscs de la marca Thorens oferia una musicalitat que estava a anys llums dels tocadiscs de l’emissora de ràdio i dels de les altres cases de la Vila. No sabem com sona la música celestial , però dubto que superi la qualitat d’un tocadiscs Thorens. Tota la vida he associat l’exquisidesa i l’amor per a la música amb el senyor Narcís Viader.

I també el recordo que quan em van plantejar l’homenatge personal que se li va retre el 1981, vaig oferir el saló de sessions de la Casa de la Vila amb tots els honors, perquè aleshores jo ja coneixia la trajectòria personal dels quatre Viader apotecaris i la intervenció directa i discreta de Narcís Viader Font en la creació de l’Escola Vilarnau.

Ramon Viader i Guixà ( Sant Sadurní d’Anoia, 1948)

Durant la trajectòria professional de Ramon Viader, Sant Sadurní va passar d’uns 8.000 a uns 12.000 habitants. La seva tasca professional i empresarial ens és més coneguda que les dels seus avantpassats perquè és la més recent, i el seu àmbit d’actuació no ha estat només de caràcter local, sinó comarcal, nacional, estatal i internacional. El Ramon Viader es va abocar professionalment al laboratori Viaderlab , la seva passió, i el temps li va donar la raó des del 1977 fins l’any 2013, quan la situació es va capgirar. Viaderlab va ser un laboratori particularment orientat per atendre els requeriments de vinaters i elaboradors de vins i caves i va esdevenir un referent e primer ordre en tant que aplicava les tècniques més actuals i el màxim rigor i professionalitat.

Més enllà d’aquestes estrictes circumstàncies professionals i empresarials, a mi em correspon en aquest acte posar en valor les seves activitats alienes. El 1983 va ser membre de la Junta de la recent creada Associació Catalana d’Enòlegs; el 1987 fou President de l’Associació Espanyola d’Enòlegs; el 1991 President de la Unió Internacional d’Enòlegs, i el 1993 president de la Federación Española de Asociaciones de Enólogos. Va ser el segon president de la Confraria del Cava Sant Sadurní i actualmente imparteix un seminari de Qualitat a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

D’aquesta projecció de Ramon Viader més enllà de la pròpia professió o del propi negoci vull destacar les seves quatre obres de recerca i difusió publicades entre 1977 i l’actualitat: la seva tesis doctoral Influencia de la concentración de algunos metabolitos de aminoácidos sobre la actividad ATPasa cerebral (1977); el Manual de control de calidad (1989); Vi, cos i cervell ( editada en català el 2011, si bé el 2005 ja s’havia publicat en italià); i finalment aquesta obra que presentem avui. A més al seu web personal hi podreu trobar altres treballs i aportacions.

La decisió de Ramon Viader de tancar el laboratori equivaldrà també a baixar el teló definitiu de la nissaga dels apotecaris de cal Viader a Sant Sadurní. I ho està fent amb molt rigor. Possar punt i final a una llarga tradició professional de tota una nissaga es pot fer de moltes maneres, però només n’hi ha una de ben feta, aquella que preserva la història familiar i la posa en valor de cara al futur. Això, exactament això, és que està fent el Ramon en aquesta etapa de la seva vida.

A l’hora de fer el balanç d’aquests cinc personatges ( insisteixo, només des de l’òptica cívica i social) crec que podem treure una sèrie de conclusions, sense ànim de fer apologia ni de ser exhaustiu. Cadascú de nosaltres ho veurà a la seva manera, i potser que alguns dels trets que ara comentaré s’hagin accentuat més en uns que en uns altres, però a mi em sembla que els cinc Viader apotecaris han tingut una idiosincràsia peculiar, com una mena d’identitat personal i familiar. De què estava fornida aquesta identitat personal i familiar dels Viader? En primer lloc, gràcies a una formació acadèmica i a una activitat professional lligades amb la salut i el benestar de les persones ; amb vocació científica; amb una predisposició a projectar-se socialment, més enllà de l’àmbit estrictament professional, familiar i gremial ; amb una actitud personal davant la societat de treball, discreció, reflexió i serenitat persuasiva, que ha defugit els comportaments agres, estridents i fora de tò; amb un estil impecable propi d’uns gentlemans britànics; i amb uns judicis i reflexions dels quals es podia deduir la saviesa de la tradició familiar que portaven a la motxilla de l’esquena. Eren també persones il·lustrades , potser no en el sentit profund de la Il·lustració del segle XVIII , però sí en el sentit més popular , sinònim de persones cultes.

Això és el que hi ha hagut, com deia Shakespeare, “al darrera d’una casa de poble i d’un nom” . dels Viader de la farmàcia del carrer Hospital de Sant Sadurní. Per tot plegat , crec que és just recordar i estar agraïts a la nissaga dels Viader. (Fragments de la meva intervenció en l’acte de presentació de la darrera obra de Ramon Viader, el passat 20 d’aquest mes d’abril, a la Fassina de can Guineu).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s