L’alcalde republicà sadurninenc Napoleó Montagut Duran va tenir dos fills, Octavi i Joan. A principis de la segona meitat del mes de gener de 1939, després de la caiguda de Tarragona en poder de les tropes nacionals, Joan Montagut es trobava amb el seu pare a la zona de l’Ordal (Alt Penedès) construint fortificacions per intentar aturar l’avenç de les tropes franquistes que avançaven per la carretera que, des del sud, comunicava amb la capital catalana. Per culpa d’un malentès amb el seu pare, es va retirar amb els refugiats republicans amb direcció a la frontera francesa, acabant com tants d’altres als camps d’internament de les platges d’Argelers i Sany Cyprien (a la costa mediterrània del Departament dels Pirineus Orientals). A causa de la seva edat va ser repatriat al cap de pocs dies a través de la frontera d’Hendaia. Quan van empresonar el seu pare van anar a viure amb la seva mare al carrer Provença, davant mateix de la Model i a l’hora de fer el servei militar obligatori va ser destinat a Melilla. Després va treballar de forner a la pastisseria del seu oncle, precisament on havien detingut el seu pare. Després va ingressar d’ordenança a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona on amb el pas dels anys va arribar a exercir de director d’oficina. Es va casar amb Montserrat Antolí Royo i van tenir tres fills: Teresa, Montserrat i Joan. Es transcriu el fragment de les seves memòries que relaten el seu exili.
Joan Montagut un parell d’anys després del seu exili a França, aventura aquesta que explica a les seves memòries. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN MONTAGUT ANTOLÍ
” [..…] La carretera anava plena de gom a gom i ja sentien les canonades . Quan apareixien els avions bombardejant i metrallant tothom corria pels camps. Recordo que mentre fugia, a estones dalt d’un camió i d’altres a peu, observava els cossos inflats i abandonats de les víctimes dels dies anteriors. Devíem anar molt ràpid ja que a mesura que ens allunyàvem tot esdevenia més tranquil. Quan hi vàrem arribar, Figueres era un garbuix de soldats, milicians i civils. Jo anava amb un altre xicot i ens vàrem instal·lar en una fonda abandonada on vàrem poder dormir després d’uns dies de camí. L’endemà, quan vàrem arribar a Pont de Molins vàrem observar com una generació estava assaltant un magatzem d’intendència, d’on ens vàrem emportar tabac, pots de llet, xocolata, mongetes, arròs… ja teníem menjar per un dies. Seguint el camí vam anar a parar a un poble que es diu Biure on vam passar la nit i al dia següent , carretera enllà, en direcció a la frontera.
La carretera estava plena de gent que avançava a banda i banda de l’asfalt i de vehicles aturats ( carros, camions, cotxes, autocars…) perquè no els deixaven entrar a França. Un cop vàrem travessar la frontera a peu vigilats pels gendarmes ens obligaren a desprendre’s de tot el què portàvem i es van crear unes piles immenses de fusells i pistoles requisades. A empentes ens van fer seguir la carretera vigilats ja per moros i senegalesos. A l’arribar a Le Bolou ens van separar els homes de les dones i els nens, i a mi em van prendre per un adult. Quan vàrem arribar a la platja d’Argelers ens vàrem adonar que hi havia milers i milers de persones. Bé, això de persones és un dir, perquè, semblàvem homes primitius estirats a la sorra i tapats, els més afortunats, amb una manta. Feia un fred que pelava i no ens podíem escapar ja que estàvem rodejats per uns senegalesos muntats a cavall.
L’endemà van instal·lar unes fonts de les quals sortia aigua completament salada que per a rentar-te ja servia, però quan la bevies era com una purga que t’obligava a córrer de seguida cap a primera línia de mar, que és on fèiem les necessitats. Si deixaves una peça de terra sobre la sorra de la platja veies que es movia sacsejada pels polls que l’arrossegàvem. Tot i li vigilància els moros i dels senegalesos varen rodejar el camp amb filferrades de punxes perquè ningú s’escapés; i els que ho intentaven no anaven gaire lluny ja que a tots els pobles de les rodalies hi havia també vigilància. Els que detenien fora del camp eren severament castigats.
Calculo que al tercer dia van arribar uns camions plens de pans grossos. Vist i no vist, ja que malgrat que estaven protegits pels guàrdies, l’un per aquí, l’altre per allà, van buidar els camions. No sé com m’ho vaig fer, però vaig aconseguir arreplegar-ne un i me’l vaig menjar en qüestió de segons. Els guàrdies que anaven a cavall estaven proveïts d’uns fuets molt llargs i els feien servir quan algú desobeïa les seves ordres, fuetejant a tort i a dret sense miraments. En una ocasió, un milicià al qual un guardià havia estovat amb el fuet es va treure una pistola que portava amagada i li va etzibar un tret que no se si el va matar o no. Tots els presos que havien observat l’incident van sortir corrent.
Quan pels altaveus van anunciar que els que volguessin tornar a Espanya s’havien de presentar a la porta del camp, vaig anar-hi, perquè sense el meu pare què hi feia jo allí? Van ser tants els que hi van acudir que davant l’allau de voluntaris per tornar amb Franco els guàrdies en van veure desbordats i van començar a repartir llenya a tort i a dret. Mentrestant, la resta de presoners del camp no feien més que cridar-nos que érem uns feixistes. Quan van posar ordre, ens van fer pujar en uns camions i ens van portar al camp de Saint Cyprien, situat a uns quilòmetres de distància, però ubicat també en una platja. Aquest segon camp estava equipat amb un barraques que t’evitaven haver de dormir a la intempèrie i el menjar era millor. A Saint Cyprien hi havia dos camps, l’un en deien de la República i l’altre de Franco, però el primer estava en millors condicions gràcies a les gestions de l’ambaixador d’Espanya […]”.
A contracorrent 