Vuitanta anys després de ser envestida accidentalment el 26 de juliol de 1937 per un tanc republicà de fabricació soviètica T 26 – B, tornant de la batalla de Brunete durant la Guerra Civil espanyola, ha aparegut la imatge inèdita i icònica en la qual s’identifica la fotògrafa Gerda Taro (Gerta Pohorylle. Stuttgart, 1910 – El Escorial, 1937) poc abans de morir. El seu company professional i sentimental Robert Capa se’n va assabentar a Paris, quan llegia un diari a la sala d’espera d’un dentista. Capa moriria també accidentalment 17 anys després al Vietnam, quan va trepitjar una mina mentre amb l’exèrcit francès es retirava de Dien Bien Phu.
La fotografia de Gerda Taro agonitzant acompanyada pel doctor hongarès John Kiszely, de les Brigades Internacionals, a l’hospital de guerra d’El Escorial. 26 de juliol de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.
Gerda Taro ( 1910 – 1937) abans de viatjar a Espanya per capturar fotografies de la Guerra Civil des del bàndol republicà. . Cliqueu a sobre i s’ampliarà.
Gerda Taro en acció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.
Gerda Taro amb el seu company professional i sentimental Robert Capa , en la terrassa d’un cafè de París, el 1935. Van treballar junts a Espanya durant la Guerra Civil i algunes de les fotografies que se’ls hi atribueixen en particular podrien correspondre a l’altre integrant de la famosa parella. Fins i tot la més icònica de totes les fotografies de la Guerra Civil espanyola atribuïda a Robert Capa, la del milicià amb camisa blanca abatut per un tret a Espejo ( Córdoba) , que ja s’ha demostrat que va ser un retrat d’una ficció, podria ser en realitat obra de Gerda Taro. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.
Foto de Robert Capa ajupit mentre inflaven la roda d’un vehicle en algun indret de l’Espanya republicana i en una data indeterminada. Aquesta imatge també va ser inèdita en el seu moment, quan l’autor d’aquest post la va identificar junt amb d’altres entre les fotografies que el corresponsal britànic del The Daily Telegraph, Henry Buckley, va capturar durant la Guerra Civil i que la seva família va conservar al domicili de Sitges on va viure els darrers anys de la seva vida . FOTO DEL FONS HENRY BUCKLEY. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Dos mites de la fotografia del segle XX que havien estat aparellats, Gerda Taro (1910 – 1937 i Robert Capa (1913 – 1954) , van morir tràgicament mentre exercien la seva professió en dos sengles conflicte bèl·lics, el 1937 al final de la batalla de Belchite i el 1954 al Vietnam, respectivament. Centenars d’altres van patir el mateix destí en el reguitzell de guerres i conflictes armats que van assolar el planeta en la passada centúria. Però Taro i Capa ens toquen de prop perquè es van donar a conèixer pels seus reportatges de la Guerra Civil espanyola que es van difondre en les millor publicacions gràfiques de l’època.
Eren dos joves intrèpids i agosarats que es volien guanyar la vida fent fotografies. Per triomfar es van canviar els seus noms d’origen ( Gerta Pohorylle i Enro Friedman) i van optar per d’altres que van considerar més comercials. Quan van arribar junts a Espejo ( Córdoba) el 5 de setembre de 1936 van adonar-se que el front es trobava encara a uns 40 quilòmetres de distància i van decidir simular unes escenes bèl·liques que van immortalitzar en un dels reportatges més famosos de la Guerra Civil espanyola. Entre les imatges d’aquella jornada s’hi troba la del milicià republicà presumptament abatut per un tret de les tropes nacionals, atribuïda a Robert Capa. La foto en qüestió segueix essent una de les més iconogràfiques del segle XX i diversos historiadors i experts afirmen que podria ser obra de Gerda Taro.
Gairebé onze mesos després Gerda Taro es retirava el 26 de juliol de 1937 de la batalla de Brunete quan accidentalment va ser envestida per un tanc republicà de fabricació soviètica T26 – B i va ser traslladada ferida de mort a l’hospital militar d’ El Escorial on va morir. Allí va ser atesa pel metge hongarès John Kiszely que s’havia traslladat a Espanya per lluitar contra Franco enquadrat a les Brigades Internacionals. Les restes de Gerda Taro van ser traslladades i enterrades al cementiri de Père-Lachaise de París.
Mentre el doctor Kiszely l’atenia a El Escorial un fotògraf anònim va capturar la imatge que encapçala aquest post d’avui, la qual es va divulgar fa només uns dies per Twiter. La foto ja es coneixia però s’ignorava qui era la dona que hi apareixia. Gràcies al testimoni de veu del propi Kiszely localitzat a l’Arxiu del Museu Imperial de la Guerra de Londres podem afirmar que es tracta, efectivament, de Gerda Taro. En el fragment d’àudio de 1992 s’hi diu literalment: “ Mirant enrere, recordo amb interès que em va arribar una dona ferida, gairebé morta. No tenia ni idea de qui es tractava. Vaig descobrir després que era la dona de Robert Capa”.
Resulta sorprenent i molt gratificant descobrir encara fotos inèdites de la Guerra Civil i més encara si es tracta d’imatges relacionades amb Robert Capa i Gerda Taro. Vaig viure personalment aquesta experiència el 2006, quan gairebé per casualitat vaig localitzar a Sitges el fons fotogràfic del corresponsal del The Daily Telegraph a la Guerra Civil espanyola, el britànic Henry Buckley, en el qual vaig identificar quatre imatges inèdites en les que apareixia personalment Robert Capa. Una d’elles es reprodueix també a la capçalera d’aquest post d’avui i tota la col·lecció està dipositada a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.
Si vols llegir el meu treball de recerca sobre la més famosa fotografia atribuïda a Robert Capa clica aquí.
A cada poble i ciutat de Catalunya es distribuïen casa per casa uns programes de ma en els quals s’anunciaven les pel·lícules que properament es projectarien als cinemes del municipi. Eren la millor manera de fer-ne publicitat. El cinema va esdevenir el gran espectacle de lleure de postguerra.
Anvers i revers del programa de cinema de l’Ateneu incautat ( aleshores Hogar del Productor y Descanso) corresponent als mesos d’agost i setembre de 1952. La pel·lícula anunciada era la mítica Lo que el viento se llevó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers i revers del programa de cinema Centro Parroquial ( més conegut com la Cambra) corresponent al diumenge 17 de novembre de 1952, anunciant la pel·lícula espanyola Vuelo 971. D’’aquests programes de la Cambra se’n va fer molt pocs, mentre que dels de l’Ateneu i el Centre a centenars. Aquest es va imprimir a Gràfiques Llopart mentre que els dels altres dos cinemes van sortir de la Impremta Varias. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers i revers del programa de cinema del Centro Nacional ( el Centre) de finals de setembre de 1952, amb la pel·lícula Las minas del rey Salomón. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers d’un programa del Hogar del Productor y Descanso ( l’Ateneu) dels dies 3 i 4 d’abril de 1948 corresponent a la pel·lícula La dama de la frontera en el qual el censor va ordenar camuflar amb un rectangle daurat l’escot dels pits de l’actriu Yvonne de Carlo a l’angle inferior esquerre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Anvers del programa del Centro Nacional ( el Centre) dels dies 28 i 29 de maig de 1949 corresponent a la pel·lícula Noche y dia en el qual el censor va ordenar que desapareguessin les cuixes de les artistes de revista tapades per una franja daurada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Ni l’Ateneu era l’Ateneu, ni el Centre el Centre, ni la Cambra la Cambra. Durant la postguerra a aquests tres cinemes locals de Sant Sadurní els van canviar el nom oficial i els van batejar com Hogar del Productor y Descanso, Centro Nacional i Centro Parroquial, respectivament. A la pràctica però tothom seguia identificant-los amb la denominació tradicional. Per fer calaix tots tres se les enginyaven per atreure espectadors a les sessions setmanals de cinema i un dels elements fonamentals era la publicitat en forma d’aquests fulletons que es repartien casa per casa. En una època en que no existia ni internet, ni televisió, ni emissores de radio ni premsa local…només funcionava el boca-orella, bé en forma literal o bé mitjançant aquesta mena de suport publicitari i d’uns cartells que es penjaven en lloc transitats. Ara mateix costa d’imaginar-s’ho … però no hi havien gaire més opcions. Els anversos d’aquests fulletons els imprimien la distribuïdora i els reversos a cada municipi amb els horaris i dies de projecció i altres informacions d’interès, com els preus de les entrades.
Un primer comentari que fa al cas és que aquell model de cinemes de poble ha desaparegut del tot a causa de la progressiva proliferació d’alternatives ( televisió, videos i DVD, internet, youtube, canals de tota mena…). Algunes fórmules ( com les sales múltiples de cinema i els cineclubs) mantenen aquella vella tradició social de participar en grup en una activitat de lleure. Aquesta ha estat una de les grans aportacions de la tecnologia al deteriorament de la vida social i de la convivència , en benefici de l’aïllament i de l’ individualisme, sigui unipersonal, familiar o de clan, que en els pobles i ciutats petits ha fet estralls. Cada dia que passa es fa més evident la derrota dels ideals de fraternitat enfront l’egoisme imperant.
Crida molt l’atenció que les il·lustracions a tot color d’aquests programes dels cinemes locals no fossin fotogrames o fotomuntatges de les pel·lícules sinó dibuixos. No deixa de ser un contrasentit que la publicitat d’un art basat en la fotografia ( o si ho preferiu en la cinematografia) recorri a composicions artístiques alienes a la tècnica fotogràfica. Encara avui perdura majoritàriament aquesta particularitat als cinemes. Ho trobem natural, però ben mirat és força curiós.
Alguns dels anversos d’aquests programes de ma van ser censurats a Sant Sadurní a l’Impremta Varias per indicació de les autoritats i civils i religioses del poble. Es van utilitzar formes barroeres, com imprimir taques de tinta daurada sobre escots i cuixes o siluetes femenines una mica provocatives que ara ens semblarien del tot innocents ( veure les imatges 4 i 5 d’aquest post) . Al cinema de la Cambra, el vicari parroquial de torn s’encarregava de col·locar oportunament una cortina de roba davant el focus del projector quan s’iniciava una escena que es considerava escabrosa ( habitualment quan la parella protagonista es besava a la boca) i la retirava quan ja havia passat el perill. Mentre duraven aquells segons de foscor, la cridòria i els xiulets de protesta del públic no s’aturaven. És de suposar que algú, prèviament, havia visionat el film i hauria pres nota dels moments crucials en què calia actuar de censor d’estar per casa. Si l’escena poc recomanable era molt llarga se l’eliminava sencera de les bobines abans de la projecció i es tornava a enganxar al seu lloc després de la sessió. A la cabina els operaris disposaven oportunament d’un dispositiu per empalmar i de la cola adequada que pudia a acetona. Ves a saber quina la categoria humana, ètica i moral d’aquells personatges que s’havien convertit en vigilants i censors , de grat o per força ! Sí en canvi que es podria valorar l’immens mal que van fer a moltes generacions, imposant-los una moral, una sensualitat, una ètica, una sexualitat , un erotisme, una escala da valors … situats a les antípodes del que imperava aleshores als països europeus més avançats.
El control del cinema havia estat des dels seus inicis una temptació per als qui es consideraven posseïdors de la veritat. El gran escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938) de can Codorníu ho tenia molt clar. El 1915 , a la seva obra Proses de Bon Seny va escriure : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”. Si hagués pogut constatar com ha evolucionat aquesta qüestió des de la restauració de la democràcia als anys setanta , l’ensurt hagués estat tan majúscul que hauria patit un infart.
Un altre comentari que encara pot semblar més estrafolari: a l’accés principal al temple parroquial s’havia instal·lat una cartellera protegida per una tapa de vidre, a l’interior de la qual s’enganxaven amb xinxetes unes fitxes que corresponien a cadascuna de les pel·lícules que es projectarien properament al poble, en les quals se les qualificava segons la moral catòlica imperant a l’època per tal que els feligresos sabessin prèviament a què atendre’s. No era ben bé una censura, ja que les pel·lícules havien estat censurades prèviament per les autoritats pertinents del règim i eren sotmeses a una segona censura domèstica, sinó una mena de guia que en principi havia d’orientar sobre la conveniència de si anar o no a veure el film en qüestió. Sempre vaig pensar que aquella estratègia era un immens despropòsit ja que, ves per on, com pitjor es qualificava una determinada pel·lícula en aquelles fitxes per ser contrària a la moral, o perquè es mostrava el cos femení de forma impúdica, o perquè propiciava la violència, o perquè atemptava contra els principis religiosos… més morbositat generava en els eventuals espectadors i la seva fama s’estenia ràpidament entre els sectors populars. I també el cas contrari: com millor es puntuava o recomanava un film perquè fomentava els valors morals i polítics de torn menys interès generava entre bona part del públic sadurninenc.
Ara que l’Ajuntament de Sant Sadurní s’ha compromès a comprar la casa pairal de can Guineu per 300.000 euros ( un autèntic disbarat atès l’incompliment definitiu del compromís adquirit el 1987 per les empreses compradores Freixenet, Codorníu i Juvé i Camps d’instal·lar-hi el Consell Regulador de Cava, i més encara tenint en compte l’estat d’abandó i deteriorament de l’immoble en qüestió que exigirà una inversió mil.lionària per la seva restauració), recuperem una fotografia inèdita de 1903 o 1904, de quan la família que ocupava aquest immoble es trobava en un moment de gran esplendor.
Foto. Al pati posterior de la casa pairal de can Guineu ( el que dóna a l’era) la família de Pere Mir Ràfols ( al centre de la imatge, al costat de la seva dona i cobert amb una gorra), amb les minyones, mainaderes i masovers de la casa, atenen un comandament de la Guàrdia Civil local vestit de gala, mentre Antoni Mir i Capella ( l’oncle Tonet) al primer esglaó de l’escala manipula una càmera fotogràfica. L’esposa de Pere Mir, Maria Vidal, aixeca la primera filla del matrimoni, Ramona Mir i Vidal, nascuda el 1903. Per tant aquesta foto podria ser del mateix 1903 o de 1904. Observi´s que encara no s’havien plantat les cinc palmeres que durant moltes dècades van ocupar posteriorment aquest espai i que, entre 2012 i 2014, els tres propietaris de l’immoble ( les empreses Freixenet , Codorníu i Juvé i Camps ) van deixar morir per desídia, víctimes de la plaga de morrut roig. Cilqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE RAÜL MARIA MIR I COMAS, DEL FONS DE L’AUTOR, ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.
Si vols llegir els comentaris sobre la mort de les cinc palmeres del pati posterior de can Guineu el 2014 clica aquí.
La família dels Mir de Can Guineu era el 1903 la segona més rica resident al municipi, però el seu nivell de vida era el més ostensible del poble. A diferència dels Raventós de can Codorníu, que ocupaven el primer lloc en l’escala de riquesa, els Mir vivien de les rendes de les seves finques rústiques i urbanes, dels lloguers dels seus molins i dels rendiments de les accions, obligacions, bons i altres títols que integraven la seva important cartera de valors. Per la seva banda, Manuel Raventós i Domènech es trobava en un moment excepcional potenciant el seu xampany Codorníu. Mentre els Mir, com ja s’ha explicat, vivien de renda en l’opulència, els Raventós treballaven i s’arriscaven empresarialment, practicant l’austeritat i la mesura. Dues estratègies i actituds completament oposades que responien als perfils antagònics dels dos hereus, el de can Guineu, Pere Mir i Ràfols (1878 – 1952) , i el de can Codorníu, Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930).
A la casa pairal de can Guineu lligaven els gossos amb llonganisses i tot responia a un estil senyorívol i refinat. Nedaven en l’abundància i no s’estaven de res. La imatge que es reprodueix de 1903 o 1904 correspon a un moment decisiu de la nissaga dels Mir, quan morta recentment la figura mítica de Marc Mir i Capella (1851 -1903), ja havia nascut la primera de les tres filles que va tenir el darrer hereu masculí de la família, Pere Mir i Ràfols. Després de Ramona Mir Vidal, nascuda del 1903, van néixer les seves dues germanes Maria Teresa (1906) i Maria Antònia ( 1910). La imatge no té cap secret ni amaga cap misteri, més enllà d’aclarir el perquè un guàrdia civil vestit de gala es trobava aquell dia al pati de can Guineu. La resposta podria ser molt simple: la caserna dels guàrdies es trobava en aquella època a pocs metres, al carrer Sant Antoni, just on actualment hi ha una porta d’accés al jardí posterior de l’immoble de la família Viader, els antics titulars de l’actual farmàcia del carrer Hospital, número 2.
Tampoc és cap incògnita qui va capturar la imatge. El fotògraf ocasional hauria estat en aquesta ocasió el jove sadurninenc Raül Maria Mir i Comas (1887 – 1962) de cal Magí Guineu del Raval. Es pot afirmar perquè el corresponent negatiu de vidre es trobava junt amb d’altres en una capsa de cartró que em va ser facilitada pel seu fill Raül Maria Mir i Ragué. Entre aquells negatius s’hi trobaven també les imatges capturades amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Sant Sadurní, l’octubre de 1904 i les primeres que es van capturar als gegants de mossèn Ramonet (Ramon Garriga i Boixader). Totes aquestes fotos estan dipositades a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès en un fons que porta el meu nom.
Es tractava de màquines eminentment agrícoles (com tractors , arades , segadores, màquines de batre…) que més endavant van evolucionar cap a l’àmbit de les obres públiques i construccions (llevaneus, moviment de terres…) i a partir de 1937 , ja en plena Guerra Civil, cap l’àmbit militar (carros d’assalt, tancs, vehicles per a l’arrossegament de peces d’artilleria , avions…).
Tractor eruga per a l’arrossegament d’arades i altre maquinària agrícola, fabricada el 1920 per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN
Màquina de batre de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN
Arada i desbrossadora de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN
Màquina de segar i de lligar garbes de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach . La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN
Es desconeixia (o millor dit, jo desconeixia) a què s’havia dedicat l’empresa sadurninenca de cal Benach abans que a la dècada dels trenta del segle passat fabriqués maquinària per a construccions i obres públiques. En coneixen això sí , i es conserven, imatges d’aquests vehicles així com dels que després , durant la Guerra Civil, van sortir d’aquells tallers per ser enviats als diferents fronts de guerra, però que jo sàpiga mai s’havien localitzat fotografies dels primers anys d’activitat de cal Benach.
Aquí les teniu per gentilesa de l’amic Pere Parera i Jordan. Es tracta de quatre màquines de 1920, fabricades per Vda. J. Benach, Constructors Metàl·lics, al carrer Hospital Nou, número 17 de Sant Sadurní ( i oficina al Passeig de Gràcia, número 15 de Barcelona) , dues motoritzades i dues per ser arrossegades: un tractor eruga, una màquina de batre, una arada i desbrossadora i una màquina de segar i lligar garbes. Si aquesta era la producció de cal Benach als anys vint podríem deduir que inicialment, a principis de la dècada dels vint, l’empresa tenia una vocació eminentment agrícola ( i potser de forma exclusiva). Les característiques de la producció industrial de cal Benach evidencia que aquesta empresa disposava des del primer moment d’una tecnologia molt avançada.
L’evolució del negoci va evolucionar després cap a la fabricació de maquinària per a un altre sector , sota de la denominació de Maquinària Moderna per a Obres Públiques i Construccions, S.A. Durant la Guerra Civil (1936 – 1939) i amb el nom de Fàbrica Z, Empresa Col.lectivitzada, va orientar-se cap a la construcció de tancs, carros d’assalt i carros d’arrossegament d’avions i peces d’artilleria. Acabada la guerra i havent desaparegut sense ser localitzat ni viu ni mort un dels principals propietaris, Joan Benach i Olivella, l’empresa va desaparèixer i Sant Sadurní va perdre definitivament una societat capdavantera en l’àmbit industrial aliè al xampany.
El 14 d’abril de 1931, es va proclamar la República, que va estar vigent durant gairebé 8 anys. Ara que tenim tant propers els esdeveniments de la recent proclamació de la República Catalana el passat 27 d’octubre, és un bon moment per recordar com se’n van sortir airosos en aquella ocasió de fa més de 86 anys.
El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Lluçà ( al centre de la imatge) , acompanyat de l’alcalde republicà de Sant Sadurní, Miquel Bruna i Vilà ( el veiem darrera del quadre) en el moment de lliurar el diploma de Patrici Honorable del municipi al president del Parlament de Catalunya, l’advocat sadurninenc Joan Casanovas i Maristany ( a la dreta de Macià), el 8 de setembre de 1933, al saló de sessions de la Casa de la Vila de Sant Sadurní. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.
Ciqueu i podreu llegir el capítol del meu darrer llibre Relats republicans en el qual s’explica la proclamació de la República a Sant Sadurní.
Una dècada després de la Guerra Civil a tots els pobles i ciutats de Catalunya l’església catòlica convivia de forma entusiasta amb el feixisme, sota la fórmula del nacionalcatolicisme.
Una processó pels carrers de Sant Sadurní, just a l’indret dels Quatre Cantons , amb cartells de Francisco Franco commemoratius dels deu primers anys del règim penjats a les parets de l’immoble de Cal Xic de l’Agustí. Fixeu-vos que totes són dones. La situació preeminent dels dos cartells franquistes per damunt de les noies de la processó és una metàfora del domini del règim franquista sobre la religió catòlica sadurninenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN ROSELL I MEDALL
La victòria franquista, amb la derrota de la República i la repressió de tots aquells que s’havien significat favorables, li va permetre a l’església catòlica catalana recuperar el protagonisme i els privilegis seculars de què gaudia abans del 14 d’abril de 1931. Entre aquesta data i l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes , la legislació republicana ( secularització i ensenyament laic, dret de vot a les dones, divorci , avortament en determinats supòsits, matrimonis i enterraments civils, restricció de l’ocupació de l’espai públic per actes religiosos…) havia situat l’església catòlica i la seva moral en l’àmbit que li corresponia d’acord amb els principis republicans: en l’esfera privada. Més o menys igual, sense anar més lluny, que a la veïna República Francesa. Entre 1936 i 1939 la revolució i la Guerra Civil va radicalitzar la persecució contra la institució eclesiàstica i els seus ministres i acòlits. Malauradament aquest tràgic capítol de la nostra història tenyeix de negre tota l’etapa republicana (1931 – 1939) , però també en aquest cas cal situar cada cosa al seu lloc, destriar el gra de la palla i jutjar apart un període i un altre.
A partir de 1939 va funcionar la llei del pèndol i l’església catalana, amb el beneplàcit del franquisme, va tornar a ocupar els dominis que, al seu entendre, els havien estat robats. En el cas de Sant Sadurní es van recuperar les tres escoles religioses ( el Col·legi Sant Josep, el del Carme i l’Escola Professional i Domèstica), la parròquia va envair l’espai públic amb actes litúrgics i de proselitisme, va imposar la seva moral i costums a la població i va adoctrinar els ciutadans convertint-los en feligresos. Aquesta estratègia comportava acceptar de facto el règim franquista i les seves pràctiques feixistes i dictatorials, en allò que es va definir com el nacionalcatolicisme. La foto que encapçala aquest post d’avui és ben representativa al respecte i mostra la barreja entre la religió i el règim que es declarava vencedor del comunisme , amb la preeminència del segon sobre la primera.
Una mostra d’aquesta perversa identificació la trobem en un article publicat a la revista parroquial sadurninenca Juventud Cristiana amb motiu de la visita itinerant de la Mare de Déu de Fàtima el 1951, relacionant-la ves per on amb un altre esdeveniment de fa exactament un segle : “ Notemos la coincidencia: el 16 de abril de 1917 llegaron a Petrogrado Lenin y Trotsky, tomando el mando de la revolución social comunista. El 7 de noviembre del mismo año triunfaba en Petrogrado y en Moscú el bolchevismo, que se habia propuesto pasar a hierro y fuego a todo el mundo. Pues bien, entre estas dos fechas tuvieron lugar las seis apariciones de Fátima: de mayo a octubre el dia 13 de cada mes. Es decir: cuando en el extremo oriental de Europa, el anticristo desencadenaba contra Dios y contra la sociedad civil la más fiera de las batallas, en el extremo occidental del mismo continente, en Portugal, aparecía la grande enemiga, la eterna enemiga de la serpiente infiel, la vencedora de todas las batallas de Dios, para indicarnos el único camino de la salvación”.
Aquest manifest només el podia haver redactat una ment malaltissa o embogida , un fanàtic o un psicòtic, i la seva publicació a Juventud Cristiana va ser una mostra fidel de la ideologia del nacionalcatolicisme imperant a l’època. Quina por! Llegir-lo ara provoca incredulitat i estupor. Què hi tenien a veure Lenin, Trotsky i els bolxevics amb la mare de Déu de Fàtima? Quina remota relació podia haver-hi entre les imaginàries aparicions mensuals de la Verge a Portugal i la revolució soviètica de 1917? Quin era el simbolisme de la metàfora de la serpiente infiel? Com s’entén que vagin desaprofitar unes dates tant significades per a blasmar també de pas contra la República? Com és que es van oblidar de barrejar-hi, fent-s’ho venir bé, els separatistes, els marxistes, els jueus i els maçons, els enemics recurrents del règim franquista? Va haver-hi algun veí incrèdul que es vagi convertir a la fe amb aquests arguments?
Durant tota la dècada dels quaranta, dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta es va mantenir aquesta situació, que es començaria a desbloquejar progressivament i que es capgiraria irreversiblement als anys setanta. Res però pot esborrar aquesta etapa negra de l’església sadurninenca, catalana i espanyola durant el franquisme.
D’ençà el 2013 Caixa Penedès va desaparèixer integrada en el Banco Mare Nostrum (BMN), una part de les seves sucursals es van vendre al Banc Sabadell i la seva Obra Social la va heretar en condicions molt precàries la Fundació Pinnae. Fa unes setmanes el BMN va desaparèixer en integrar-se a Bankia. Entre una cosa , l’altra i l’altra s’ha perdut definitivament el rastre d’una secular entitat d’estalvi comarcal i s’ha devaluat extremadament la participació accionarial de Pinnae, primer en el BMN i actualment en Bankia, amb la qual cosa la dotació econòmica per dur a terme l’activitat d’obra social de la Fundació Pinnae s’ha vist molt minvada. Com es va produïr l’esfondrament i l’escàndol de Caixa Penedès? Llegeix el què vaig escriure en aquest mateix blog el 14 d’agost de 2014.
Durant l’època dels dos Tripartits (Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa ) entre els anys 2003 i 2010, primer amb Pasqual Maragall de president de la Generalitat i després amb José Montilla, a les caixes d’estalvis catalanes es van cometre els mateixos errors i abusos que en l’etapa anterior de 23 anys sota els successius governs de Jordi Pujol ( de 1980 a 2003). En la foto veiem l’expresident de Caixa Penedès Ricard Pagès saludant al president de la Generalitat José Montilla, en el transcurs d’un acte estrictament institucional. Actualment Ricard Pagès ha estat condemnat a dos anys de presó per administració deslleial ( que no complirà perquè en el darrer moment del judici ell i els altres quatre implicats van tornar els diners per rebaixar la pena de presó inicial), José Montilla és senador a Madrid i la caixa d’estalvis comarcal ja no existeix FONS DE L’AUTOR
Només començar poso sobre la taula un avís per a navegants, per evitar malentesos i susceptibilitats: malgrat el subtitular d’aquest article i les responsabilitats que tenen els socialistes en l’esfondrament i desaparició de les caixes d’estalvis catalanes (a excepció de la Caixa que és la única que segueix operativa, malgrat que la majoria de les males pràctiques de la resta també les tenia incorporades), no en són ells ni de bon tros els principals culpables. Com s’anirà desgranant al llarg d’aquest article, hi ha una bona colla d’artífexs del desastre que mereixen més reprovació social que el PSC; la qual cosa no treu que cadascú es lamenti del que li toca més de prop, i crec que cal evidenciar-ho, si més no per assenyalar-los també a ells amb el dit acusador. Alerto que a mesura que s’avanci en la lectura d’aquests post podríem caure fàcilment en la temptació d’anar concloent pel que fa a les caixes desaparegudes que entre todos las mataron y ellas sola se murieron, però serianomés una manera de fugir d’estudi ja quecom fa aquella altra dita castellana, mal de muchos, consuelo de tontos. En aquest cas seria més pertinent recórrer a aquella tercera dita de que cada palo aguante su vela… encara que la flota ja s’hagi enfonsat i només continuï navegant la caixa de l’estrella.
Escric aquest breu article des de la frustració i l’emprenyament, com també comprovareu d’immediat, i constato que aquest exercici d’autocrítica em sembla que no l’ha fet ningú més, la qual cosa deu voler dir : o que estic desinformat o ofuscat (no ho crec perquè m’he llegit tots els llibres que s’han editat sobre el tema i he escodrinyat els mitjans de comunicació en els darrers anys ), o sóc un masoquista, o un idealista o un il·luminat. Ja ho sentirem a dir!
1. L’aprovació i el manteniment d’una llei de caixes que aviat es va demostrar que no servia.
Narcís Serra Serra, exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat de Catalunya, exministre de Defensa, exvicepresident del Govern de l’Estat, expresident de Catalunya Caixa i Catalunya Banc per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona i actualment processat a l’espera de judici. Durant els quatre anys que va presidir l’entitat va cobrar 236.808 euros el 2007, 260.440 el 2008, 260.380 el 2009 i 246.393 el 2010. Quan va comparèixer davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya i li van preguntar sobre les seves capacitats per presidir una entitat financera va respondre que una persona com ell, que havia ocupat tants càrrecs polítics, estava perfectament acreditada per ocupar la presidència de Catalunya Caixa i que a més era doctor en econòmiques. Ningú li va rebatre aquests arguments tant inconsistents… com si ser alcalde, conseller de la Generalitat, ministre o vicepresident del govern de l’Estat fos una garantia d’eficàcia per ocupar una presidència d’una entitat financera o com si a un doctor enginyer sense experiència l’haguessin col·locat al volant d’un cotxe de Fórmula 1. Per acabar de reblar el clau també va manifestar que per tal de paliar l’extrema ignorància en matèria econòmica i financera que van detectar entre els consellers, van organitzar…cursets de comptabilitat. Admirable ! FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Antoni Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya entre 1984 i 2005, per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona que en tenia el control majoritari. És autor de llibre Els errors de les caixes, editat el 2011, en el qual relata l’esfondrament del model català de caixes d’estalvis com si fos només un simple espectador, sense reconèixer cap mena de responsabilitat personal i professional en l’afer després de ser president de Caixa Cataluna durant 11 anys. Després del rescat de Bankia per un import de 22.424 ME el més important és el de Catalunya Banc, amb 12.052 ME. Aquesta entitat va ser l’hereva dels balanços contaminats per la bombolla immobiliària de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa. FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA
Poc després d’entrar en vigor la llei de caixes catalana a la primera meitat de la dècada dels vuitanta ja es va veure que el disseny i la composició dels òrgans de govern per tal de controlar-ne la gestió i l’aplicació dels resultats era una pantomima. En realitat es tractava d’un plagi del model franquista de democràcia orgànica que determinava la representació a les Corts Generals pels famosos terços (el familiar, el municipal i el sindical). Alguns jo ho havíem manifestat mentre es tramitava la llei al Parlament de Catalunya i no ens van fer cas.
Així, a l’article d’autor anònim Caixes d’Estalvis. Es democratitzen?, publicat al setmanari vilafranquí Tothom, el 7 de gener de 1978, s’afirmava fa 35 anys “Si bé amb aquesta llei pot semblar en principi una certa democratització de la gestió popular, la veritat és, certament, una altra. En primer lloc caldrà veure l’operativitat que aquests compromissaris i aquesta assemblea general tindran a la pràctica. Imagimen-nos com podran elegir uns senyors elegits per sorteig, que no es coneixen de res, una assemblea general d’entre ells mateixos. I com aquesta assemblea podrà elegir altra vegada les comissions de control i de gestió. Aquesta llei, estranyament posada en vigor en un període que podríem considerar democràtic, significa un pas enrera en la possibilitat d’aconseguir un control real de la gestió de les caixes d’estalvis, sobretot en uns moments tant importants de la nostra història. És evident que amb unes eleccions programades d’aquesta forma és del tot impossible formar equips coherents que portin endavant una tasca positiva. Si hem de ser sincers, després de repassar-nos un parell de vegades la llei, no creiem que aquest incursió de la democràcia orgànica en la vida espanyola arribi massa lluny. Si no ja en parlarem”. Els autors vilafranquins d’aquest d’article ho van encerar gairebé tot, només la van errar quan van afirmar que la llei no arribaria massa lluny… si és que es referien a l’horitzó temporal. Si el que volien dir és que no s’avançaria gens en la democratització real dels òrgans de govern, doncs, malauradament, haurem de reconèixer que s’ha complert la seva premonició.
La immensa majoria dels representants proposats pels ens locals (regidors, alcaldes i diputats provincials de gairebé tots els partits) pels impositors i per les entitats culturals per formar part de les Assemblees i els Consells d’Administració ( molts d’ells triats a dit fent trampes o suggerits a priori per les pròpies entitats, sense un mínim coneixement de com funcionava el negoci financer, ni una experiència professional adequada), no tenien ni la més remota idea del què els tocava controlar ni de com fer-ho, i els delegats del personal es preocupaven amb preferència del manteniment del seus status quoparticulardins el sector financer. Les honroses excepcions confirmaven la regla.Els directius de les caixes que tan van influir en la redacció de la llei estaven així encantats de la vida ja que tenien les mans lliures per continuar fent i desfent el que els donava la gana, amb total descontrol i impunitat, com durant l’etapa anterior de la dictadura. Els seus sous, sobresous, plans de pensions i altres gratificacions els consideraven matèria reservada i ningú dels Consells d’Administració no s’atrevia a preguntar per no importunar-los. A bodes em convides !
I malgrat aquesta constatació flagrant a Catalunya els successius governs de CiU no van moure ni un dit per millorar la llei en els aspectes substancials…i tampoc l’oposició socialista ni cap altre s’hi va amoïnar. I quan aquests van governar en el Tripartit entre 2003 i 2010, amb un conseller d’economia socialista i una majoria suficient al Parlament de Catalunya tampoc van afrontar els canvis imprescindibles. Perquè no van voler, no van saber, no van poder… o no els van deixar. Ja sota el govern del PP amb majoria absoluta, el PSOE va tenir un rampell d’honestedat i va reunir a Madrid els seus barons territorials per plantejar una reforma de la llei. Impossible, els mateixos representants de les diferents autonomies que controlaven les corresponents caixes d’estalvis van frenar-la per no perdre privilegis. A Catalunya, també el socialista Pasqual Maragall va intentar a finals de 2002 o principis de 2003 millorar la llei catalana, però li va resultar impossible proposar determinades mesures al Principat mentre a la resta de l’Estat es mantenien esquemes més anacrònics.
Les entitats d’estalvi catalanes per la seva banda davant de qualssevol vel·leïtat de reforma van posar el crit al cel i els seus prohoms van saber pressionar amb eficàcia per deixar les coses com estaven. Conec una empresa de comunicació que en aquella època cobrava una important quantitat mensual per mantenir una bona sintonia entre la direcció d’una determinada caixa catalana i la cúpula dels principals partits polítics… o al menys aquesta era la moto que venia el director de la citada agència de comunicació sota el seu eslògan de lubrificar les relacions. Fa quatre mesos me’l vaig trobar al teatre i em va comentar que cada vegada estava més convençut que els dos grans partits catalans es van convertir en els tontos útils del negoci de les caixes. Cruel, però qui sap si tenia més raó que un sant.
Així, a casa nostra, tothom es va resignar i adequar al model i qui més qui menys se’n va saber aprofitar. Els uns amb dietes per assistència a les reunions habituals dels òrgans de govern de les caixes, els altres amb alguna subvenció o patrocini per a l’entitat o institució afí; els de més ençà col·locant familiars, amics i coneguts o companys de partit com empleats en nòmina de les entitats; els d’allí obtenint crèdits i préstecs personals en condicions preferents; els més grandets aconseguint una jubilació daurada en alguna poltrona d’un consell d’administració d’alguna filial de l’entitat d’estalvi, i els més atrapats aconseguint finançament ordinari i refinançament per omnia saecula saeculorum pels corresponents partits i sindicats. Un model pervers i viciat d’origen. Una teranyina d’interessos compartits (o un pessebre vivent ple de menjadores) on tothom s’atipava, amb el compromís de no matar la gallina dels ous d’or. Es va establir una mena de consens social sota el principi de que “ aixòno es toca que és de vidre” i aquí va néixer la impunitat.
Ningú podrà al·legar ignorància, començant pels presidents del govern de l’Estat Felipe González Márquez, José Maria Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero; continuant pels presidents de la Generalitat Jordi Pujol Soley, Pasqual Maragall Mira i José Montilla Aguilera; pels consellers d’economia de la Generalitat Josep Maria Cullell, Josep Manuel Basáñez, Ramon Trias Fargas, Macià Alavedra, Artur Mas, Francesc Homs i Antoni Castells, i pels presidents de les diputacions que tenien el control d’una caixa d’estalvis ( Barcelona, Tarragona i Girona) ; seguint pels presidents de Catalunya Caixa, el catedràtic Antoni Serra Ramoneda i l’exministre i exconseller Narcís Serra Serra, ambdós d’obediència socialista, i acabant pel president de Caixa Girona, Arcadi Calzada Salavedra, diputat de Convergència i Unió i vicepresident del Parlament de Catalunya. Entremig tot un ventall de rellevants personatges polítics (ministres i consellers d’economia de la Generalitat, diputats, presidents d’altres autonomies i d’altres de caixes catalanes i espanyoles i primers secretaris dels partits) que tenint-ho a les seves mans i tractant-se d’un tema que queia sota la seva responsabilitat, no van saber (o no van poder o no van voler) aturar a temps el desgavell.
En el llibre titulat Els errors de les caixes de Josep Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya durant onze anys explica com funcionaven els processos electorals dels representants dels impositors als òrgans de govern a la seva (i de totes) les entitats : “ El procés s’iniciava amb un sorteig entre els milers, o millor dit els centenars de milers, de dipositants, per nomenar els compromissaris. El sorteig es feia amb garanties suficients, com la presència notarial, per assegurar la seva imparcialitat. Tot seguit, els compromissaris de cada circumscripció electoral es reunien en un local, normalment una oficina de la pròpia caixa, per elegir entre ells el seus representants a l’assemblea general
El més lògic era que, tenint en compte l’amplitud el col·lectiu del que havien estat extrets, els votants no es coneguessin entre ells, per la qual cosa els resultava difícil saber a qui concedir el seu vot, de tal manera que l’empleat de la caixa, que era qui normalment feia de director d’orquestra, tenia un gran marge de maniobra per aconseguir que finalment s’elegís al candidat que més li convenia al màxim executiu. Aquest, prèviament, s’hauria encarregat d’escodrinyar tots els antecedents, des dels professionals als familiars i polítics, dels elegits per sorteig en cada circumscripció, per veure quin tenia el perfil més convenient. El seu nom era llavors comunicat al director d’orquestra que havia de fer tot el possible perquè sortís vencedor. La meva experiència és que entre la llista dels qui el director de la caixa que jo presidia considerava idonis perquè s’integressin a l’assemblea general com representants dels impositors i la dels que finalment ho feien hi havia una coincidència que, si no era total, presentava poques excepcions”.
Després de la seva sinceritat i de la seva postura asèptica, vénen les preguntes; així doncs, ¿ que va fer el senyor Serra Ramoneda quan era president durant onze anys per corregir aquest vici ? ¿ Va proposar una modificació de la llei o del procediment? ¿ LI va cantar la canya al director general de torn ?
Per amenitzar una mica el relat permeteu-me explicar una anècdota al respecte.
Amb una periodicitat molt estricte, el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Macià Alavedra Moner, iniciava una tongada de visites a les caixes i era rebut amb tota solemnitat per membres dels respectius Consells d’Administració. A Caixa Penedès es parlava una mica per sobre de la marxa de l’entitat a partir d’un esquema convencional (darrer compte de resultats, comentaris sobre les principals partides del balanç, objectius a curt i mitjà termini, plans d’expansió de la xarxa d’oficines, obra social…) sense mirar-se els papers (se suposa que a les altres caixes la cosa devia anar si fa no fa) i se li oferia un tiveri comme il faut (després que el president de torn pronunciés aquella oració Déu i pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres… amén!), degudament proveït de vins i caves de la terra. Mai Alavedra es va interessar per l’eficàcia dels òrgans de govern de l’entitat, ni mai dels mais va mostrar cap mena d’inquietud sobre la seva inutilitat o sobre una eventual reforma per tal de corregir el dèficit de control més que evident. (En canvi a l’hora d’acomiadar-se, ves per on, sorgia indefectiblement un comentari per part seva sobre l’evolució professional, no se sap ben bé cap a on, d’una nova pintora cridada a revolucionar l’art del segle XXI : Doris Malfeito.
Dies després, any rera any, entre 1989 i 1997, es presentava a la caixa el marxant de la pintora amb un parell de quadres i una factura que feia caure d’esquena (entre 300.000 pessetes el més barats i un milió i mig els més cars), que l’entitat abonava religiosament amb càrrec als pressupostos de l’Obra Social. En algunes ocasions molt compromeses, aquests quadres es regalaven amb motiu del casament del familiar d’un conseller, cerimònia a la que es convidava el president o el director general de l’entitat, i així es treien el mort de sobre. Quan Macià Alavedra va deixar de ser conseller d’economia després de nou anys d’exercir el càrrec, la cotització de l’obra artística de Doris Malfeito, l’esposa de Macià Alavedra, va caure en picat ( per un import total de 175 euros es podia adquirir a todocolección.net un quadre pintat per ella del Parc de Santa Amèlia de Barcelona de 93 x 73 cm, amb un marc de fusta noble. En el desglossament del preu s’aclaria que el marc sol, sense la tela, valia 135 euros), i quan més endavant Alavedra va ser detingut en l’operació anticorrupció denominada Pretoria ( tot un prohom de la pàtria i un Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, acusat de corrupció i enviat a la presó, a l’igual que tot un Conseller de Governació, Jordi Ausàs Coll d’ERC condemnat a presó per dedicar-se al contraban de tabac mentre exercia de conseller… quin país ! ), els quadres de la seva dona es van despenjar de les sales nobles de les caixes i en van enviar als magatzems on plens de pols van tenir el mateix trist destí que les pròpies entitats d’estalvis: la fi del cagaelàstics).
Quan el 1997 Artur Mas va substituir Alavedra al capdavant de la Conselleria d’Economia i Finances tampoc es va qüestionar el model de control de les caixes i es va perpetuar el beneplàcit dels govern de CiU a uns òrgans de govern paràsits del sistema. Durant els mandats respectius dels consellers Francesc Homs i Antoni Castells tot va continuar igual… de malament. Per entendre una mica com funcionaven les coses en una determinada caixa d’estalvis ─la primera que s’ha pogut estudiar a fons en un judici contra els seus cinc exdirectius ( Caixa Penedès)─ i per extensió a totes les altres, es transcriuen a continuació alguns paràgrafs de la sentència del magistrat de l’Audiència Nacional José Vázquez Honrubia de data 29 de maig de 2014:“ […] El problema subyacente estriba en que la Asamblea General se nutre de colectivos tales como Corporaciones Municipales, impositores, empleados y entidades culturales, que, a su vez, designan consejeros tanto para el Consejo de Administració́n como para la Comisió́n ejecutiva, donde los acusados ostentaban y mantenían como vicepresidentes las funciones de direcció́n y control de las reuniones.
Y lo que han trasmitido a este Juzgador los consejeros no directivos de lo que ocurría en las citadas reuniones, ha sido completamente deplorable. Así, se ha oí́do a un profesor, un comerciante, un agricultor, un sindicalista, un representante de una asociación cultural y el alcalde de una pequeña localidad, los cuales, evidentemente, carecían de formació́n específica bancaria-financiera y se limitaban a prestar su asentimiento a las fórmulas más o menos alambicadas que en las reuniones se les presentaban por los altos directivos. El Secretario de Actas, subordinado de estos, ha reiterado que no existía prácticamente orden del día, o este era idéntico de una reunión a otra sin aportarles previamente documentación alguna y que el debate era inexistente o se reducía a la mínima expresión, aduciendo algún testigo que cuando la pregunta o cuestionamiento era más directo, los acusados acababan eludiendo el tema con hábiles y, a veces, complejos evasivas de carácter técnico-financiero.
Todos los testigos, no olvidemos, meros impositores, representantes de los trabajadores, etc. han relatado su satisfacción por estar en unos órganos directivos de una entidad de la que se sentían orgullosos como emblemática de su pueblo o comarca; y si alguna expresión han repetido, es la de plena confianza en los altos directivos de la entidad, de tal modo que tanto por su falta de conocimientos específicos financieros- bancarios, como por la actitud de los acusados por la forma y modo en que les presentaban los temas, es fácil colegir y concluir que todos esos órganos de supuesto control dentro de la Caja y aprobación, generalmente, por mero asentimiento, eran una pura fachada formal donde los acusados hacían y deshacían a su antojo y a los efectos que aquí interesan, burlando el control interno e, incluso, buscando ampararse en tan sedicentes acuerdos, todo ello de comú́n acuerdo como plan preordenado para obtener unos derechos económicos exorbitantes en propio beneficio y en perjuicio de Caixa Penedés. […]
En cuanto a los Presidentes, de avanzada edad, eran personas también sin formación específica, ostentando un cargo puramente honorífico y representativo y que, como ha resultado a la postre tan manipulados por los acusados como los consejeros extraídos de la Asamblea general. Y si algo, también, han reiterado en juicio, es que tenían depositada una total, plena y absoluta confianza en los acusados, por lo que entendían que jamás actuarían en beneficio propio y en perjuicio de la entidad. Añádase a ello que los acusados jamás cuantificaron numéricamente, de manera clara y terminante, sus remuneraciones ni sus derechos pasivos, que en las cuentas anuales no especificaban individualmente sus retribuciones ni aportaciones a planes de jubilación, sino que lo maquillaban presentando las aportaciones globales de todos los directivos”. La meva opinió al respecte és que aquesta generalització de candidesa i innocència, i de deixar-se manipular, que el magistrat estén a tots els consellers és temerària i errònia, i en el cas de Caixa Penedès m’hauria agradat poder discutir-li. El fiscal i també el magistrat es van aturar a meitat de camí i si bé van aconseguir el reconeixement de culpabilitat per part dels acusats, no van voler o saber arribar al fons de la qüestió. N’hi havia més d’un i més de deu consellers que sabien perfectament quin era el joc… i se n’aprofitaven. En resum, que ni els uns eren tan hàbils ni els altres tots uns babaus.
Hi ha com a mínim dues teories sobre la gènesis d’aquest desgavell dels òrgans de govern de les caixes catalanes: una posa un èmfasi especial en la idealització de la societat civil segons el prisma de la llei de CiU en els inicis de l’autogovern, com si Catalunya fos un paradís idíl·lic de gent benintencionada i disposada a fer país per damunt de cap altra interès particular; i l’altra, que considera que se sabia perfectament que aquella legislació sobre les caixes era una farsa al servei de determinats interessos de la burgesia del país, que ja controlava les caixes i que volia perpetuar-s’hi. Vist com ha esdevingut tot plegat, crec que l’explicació seria una síntesis molt acurada d’aquestes dues visions de la jugada, molt pròpia de les dues ànimes de CiU.
No sé si canviant la llei per fer-la més eficaç s’hauria evitat la catàstrofe, però calia haver-ho intentat una i mil vegades i segur que el final no hauria estat tan desolador. I no es va fer en allò que era substancial. Amb tot no puc obviar l’al·lusió a la famosa frase que Petroni va escriure a la seva obra el Satiricó el segle I dC “ ¿ De què serveixen les lleis on només governen els diners ?
Dol molt que en tot plegat s’hi hagin vist embolicats gairebé tots els partits polítics, però dol el doble que s’hi hagi vist atrapat en particular el més proper a la teva ideologia.
2. Uns alcaldes, regidors i diputats força irresponsables
Imaginem-nos l’escena. Un alcalde o regidor de Convergència i Unió o del PSC ( també algun d’escadusser d’ERC, d’Iniciativa per Catalunya o del PPC), de qualssevol poble o ciutat de Catalunya, que és o no diputat provincial, rep una trucada del primer secretari territorial del seu partit oferint-li formar part de l’Assemblea General d’una caixa d’estalvis i tal vegada també del seu Consell d’Administració, en compliment de la llei vigent. Se sent afalagat i honorat perquè s’hagi pensat en ell i sap perfectament que es tracte d’un càrrec remunerat amb dietes per assistència i sobretot d’una certa rellevància social. Coneix companys seus que li han explicat que per Nadal reben un obsequi del president de la caixa que deu n’hi do. El darrer va ser un creuer per la Mediterrània per a ell i la seva parella, diferent del de l’exercici anterior que va recórrer els països bàltics.
No es qüestiona si és o no és la persona més indicada ( en realitat és un inútil en matèria comptable i financera, per no saber no sap ni interpretar un simple balanç, però ja ho dissimularà posant cara de pòquer quan convingui), ni es qüestiona si és ètic acceptar un càrrec pel qual no s’està qualificat… Pensa només en el prestigi de cara als companys de partit, a la família, al veïnatge i a la galeria, en que es relacionarà amb el bo i millor de la comarca ( ai, la vanitat ) i que tal vegada pugui esgarrapar subvencions i patrocinis pel seu ajuntament o per una entitat del seu municipi. I pensa, diguem-ho tot, en les dietes i en el creuer.
Arriba el primer dia de l’Assemblea o del Consell i li presenten per a la seva aprovació un reguitzell d’acords redactats amb un llenguatge que a ell li sembla d’una altra galàxia, no entén res, no pregunta per no fer el ridícul, confon l’actiu i el passiu, el més elemental; afirma amb el cap que hi està d’acord (o alçant la ma perquè quedi més democràtic ) i signa l’acta procurant fer bona lletra. Quan toca decidir quin percentatge dels beneficis anuals s’aplica a l’Obra Social i en quins projectes s’apunta a la proposta del president i de la direcció de l’entitat, sense qüestionar-la, sense oferir cap alternativa, sense un mínim criteri sobre l’estratègia més adequada d’invertir aquells recursos en funció d’unes prioritats més socials. Mai rep consells, indicacions o suggeriments del seu partit de com enfocar les inversions en Obra Social i tampoc els demana perquè tots han entès perfectament quin és el joc. Es limita a fer de figura decorativa, expressió que va utilitzar el magistrat de l’Audiència Nacional, José Vázquez Honrubia, en el primer judici contra exdirectius d’entitats financeres, en aquest cas els de Caixa Penedès.
A la sortida de la reunió li lliuren el taló, se’n van a dinar en un bon restaurant (pagant la caixa of course) i fins la propera. Abans d’acomiadar-se el president de l’entitat li dona la ma i l’abraça efusivament, la qual cosa el fa sentir important. Li explicarà a la dona (o al marit o al company) així que arribi a casa. Emotiu, oi ?
Doncs aquesta ha estat, amb algunes honroses excepcions, la crònica de dotzenes i dotzenes de regidors i alcaldes catalans ( socialistes i encara més de CiU, i menys d’ERC, del PP i d’Iniciativa, dels quals us podria explicar vida i miracles ) que durant més d’un quart de segle han participat en aquesta gran pallassada, sense que ningú, ningú, ningú dimitís per saber-se incompetent, o perquè tenia problemes de consciència, o perquè no podia dormir a les nits. On era l’ètica individual ? On era la responsabilitat dels partits ?
Els representants dels ajuntaments i els seus respectius partits polítics hi tenen una greu responsabilitat en el descontrol generat, ja que de tots els integrants dels òrgans de govern de les caixes era l’únic col·lectiu realment democràtic, amb una certa homogeneïtat i interès comú, i capaç de promoure els canvis legals necessaris per corregir els dèficits detectats.
En el cas de Caixa Penedès (tot i no ocupar els ens locals més que el 20% d’aquests òrgans de govern) dels catorze conselleres i consellers en representació des ajuntaments entre 1979 i 2013, dotze eren membres destacats de Convergència i Unió (Pere Puignau Forns, regidor de Sant Sadurní; Pere Parera Cartrò, alcalde de Gelida i president del Consell Comarcal; Jaume Llopart Alemany, alcalde de Font-rubí; Raimon Gusi Amigó, regidor de Vilafranca i president del Consell Comarcal; Angèlica Rodríguez Herrera, alcaldessa de Sant Quintí de Mediona i presidenta del Consell Comarcal; Xavier Forés Garcia i Joaquim Vázquez Barbat, regidors de l’Ajuntament de Vilafranca; Elisabeth Colomer Vidal, regidora del Pla del Penedès; Pau Perdices Pla, alcalde de Viella; Albert Vancells Noguer, exalcalde de la Bisbal d’Empordà i president del Consell Comarcal respectiu; Salvador Esteve Figueras, alcalde de Martorell (l’actual president de la Diputació de Barcelona) i Joan Raventós Pujadó, exdiputat al Parlament de Catalunya) ; mentre que només dos ho eren del Partit dels Socialistes de Catalunya (Lluís Valls Comas, alcalde de Gelida, que va ser conseller només uns mesos i Carles Baiget Haro, alcalde de Sant Llorenç d’Hortons). Ramon Xena Pereta, d’Esquerra Republicana de Catalunya, President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va renunciar al càrrec de conseller de CP abans de prendre possessió, tot declarant que “el control de l’entitat estava segrestat en mans d’un grup conservador, que es subvencionava una escola de l’Opus la qual imposava la separació dels alumnes en funció del sexe, que no tenia una implicació social a la comarca i que no s’aplicava una política lingüística favorable al català al País Valencià i a la Franja”. (Si vols veure i escoltar unes declaracions recents de Ramon Xena en relació a Caixa Penedès, pots veure el següent vídeo
La diferència numèrica entre els dos partits majoritaris no responia a la realitat electoral de la comarca durant aquest període i no és només de 12 consellers a 2, sinó que entre els 12 convergents van acumular 62 anys als consells i només 8 els socialistes (1 any o menys Lluís Valls i 7 Carles Baiget, dels quals els dos darrers ja no era l’alcalde de Sant Llorenç). És evident que posats a filar prim, i en aquest cas concret de Caixa Penedès, caldria ser molt més crític amb CiU que amb els socialistes. Segur que si féssim el mateix exercici a Catalunya Caixa el greuge seria a l’inrevés, si el repetíssim a Caixa Tarragona i a Caixa Girona trobaríem unes proporcions similars, i si ens entretinguéssim a revisar la composició dels consells d’Administració de Caixa Manresa, Caixa Manlleu, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Laietana si fa no fa com a Caixa Penedès.
A mi em preocupa que un alcalde, un regidor o un partit d’un altre color hagin entrat en aquest tripijoc, el que m’exaspera és que ho hagin fet també els socialistes. Aquesta responsabilitat ( irresponsabilitat pel que fa al cas ) i aquesta vergonya no ens la traurà ningú. I als altres tampoc.
3. Dos governs d’esquerres (i molts més de dretes) que se sentien còmodes i cofois practicant el laissez faireetlaissez passer.
Més enllà de l’impacte de la crisi que ha afectat tot el sistema financer català i espanyol resulta evident que no totes les entitats han acabat de la mateixa manera. S’han salvat algunes caixes, com les basques, la d’Ontinyent i la Caixa de l’estrella, i alguns bancs com els Popular, Santander, BBVA, Sabadell……però una bona colla de caixes catalanes i espanyoles han desaparegut del mapa. A Catalunya, totes menys una. Per explicar-ho d’una forma més gràfica, la tempesta desencadenada el 2008 va atrapar totes les naus en mig de la Mediterrània i només es va salvar la més sòlida i la més ben tripulada.
Durant el període immediatament anterior a l’esfondrament del sistema a Catalunya governava el Tripartit. Eren els anys de més èxit de les caixes catalanes, oferint hipoteques a tort i a dret sense cap mena de restricció i inflant desmesuradament la bombolla immobiliària. Això ja venia de lluny, quan governava CiU. Els objectius anuals de creixement de les caixes s’incentivaven amb campanyes de publicitat i suculents comissions per a tota l’estructura comercial, des del director general ( amb compensacions milionàries) fins el darrer empleat de les sucursals (molt més modestes) que fomentaven la cobdícia en proporció directament proporcional al sobresou anual. L’expansió territorial de la xarxa d’oficines de les caixes va assolir uns límits inaudits, fins el punt que en llogarets de menys d’un miler d’habitants n’apareixien una… o dues.
Aquí es va perdre el nord i el seny (com després s’ha demostrat malauradament) però no es va fer prou (o res) per evitar-ho. A qui corresponia aquesta responsabilitat ? Al Banco de España?, al govern de l’Estat?, al Departament d’Economia del Govern de la Generalitat ?, als membres dels consells d’administració de les caixes?…Al final, el uno por el otro, la casa sin barrer.
Les Obres Socials de les caixes catalanes van continuar igual durant els dos Tripartits, amb els mateixos vicis i virtuts d’abans, però sense una estratègia per implicar-les en els problemes més socials des d’una perspectiva d’esquerres. Malgrat els anys de bonança, tampoc van forçar una major dotació percentual dels beneficis a l’Obra Social ( a excepció de Caixa Penedès, com exposaré tot seguit) i algunes van continuar jugant amb la picaresca d’anunciar a bombo i platerets una xifra a l’inici de l’exercici i liquidar-ne una altra molt inferior a final d’any. Aquesta era la pràctica habitual a Caixa Penedès que, com anunciava fa un moment, va passar d’una aportació a l’Obra Social del 8’26% el 2004, al 14’87 % el 2005 a instàncies del Consell Comarcal de l’Alt Penedès presidit per Lluís Valls, que va pressionar en aquest sentit al Tripartit de la Generalitat perquè aquest a la vegada forcés un increment en la partida d’Obra Social a Caixa Penedès.
Els sous de la immensa majoria els alts directius de les caixes catalanes van entrar en una espiral a l’alça fins assolir xifres estratosfèriques, sense límit i amb la única referència dels sous dels alts directius bancaris, ignorant que treballaven en una empresa de finalitat social. Per arrodonir-ho van augmentar-se també els bonus i sobresous i les dotacions als plans de pensions ocults, amagats o camuflats. Molts consellers manifesten ara que desconeixien aquests partides i que no recorden haver-les aprovat en cap consell d’administració. Costa de creure, només cal consultar els Informes de gestió anuals dels bancs i caixes al web de la Comisión Nacional de Mercado de Valores. Allí hi eren. Aquesta excusa no valdria pel governs de la Generalitat de torn ja que haurien disposat puntualment de tota la informació al respecte. Ara, quan s’han destapat els escàndols, tothom coincideix en denunciar que es tractava de xifres desorbitades, desproporcionades i abusives. Aquesta obscenitat no s’hauria d’haver tolerat per uns governs d’esquerres.
El súmmum de la irresponsabilitat dels directius de les caixes, dels corresponents òrgans de control d’aquestes entitats i dels governs de la Generalitat de torn va ser la comercialització continuada en el temps de les anomenades participacions preferents i altres productes financers sofisticats com el deute subordinatentre el segment d’impositors tradicionals que no podien entendre de cap manera la casuística de les operacions i el risc que corrien. L’estafa va atrapar a centenars i centenars de milers de clients a tot l’Estat, un terç aproximadament dels quals eren catalans. Tothom ho sabia ( o tothom ho havia de saber) i es va optar per mirar cap una altra banda, sense denunciar-ho o impedir-ho.
Es va aplicar al peu de la lletra el laissez faire et laissez passer, lema que a finals del segle XX i principis del XXI va prendre la denominació de desregularització. De fet, la frase original contra l’intervencionisme dels governs en l’economia és deVincent de Gournay, un fisiòcrata del segle XVIII que va escriure literalment “Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même”. Efectivament, el nostre món anava directe…cap a l’abisme i cap govern ho va preveure. Tampoc el Tripartit de la Generalitat, i d’aquí plora la criatura. Que els governs anteriors i els corresponents consellers d’economia de la Generalitat s’hi trobessin còmodes i cofois amb aquesta estratègia lligava perfectament amb la seva ideologia conservadora, però els socialistes i el Tripartit haurien d’haver intervingut per reconduir unes pràctiques que ara ens avergonyeixen a tots.
4. L’autisme socialista en el procés de transformació de les obres socials de les caixes desaparegudes en fundacions especials.
Els quatre capítols que venen a continuació no tenen a veure amb l’esfondrament de les caixes catalanes, sinó només amb la gestió posterior de les restes del naufragi.
Si jo tingués el carnet de Convergència o d’Unió ( ja a aquestes alçades de la vida no crec que el demani mai) m’afanyaria a felicitar el conseller d’economia de la Generalitat i a la persona amb qui va delegar la gestió de transformar les obres socials de les caixes desaparegudes, o en perill de desaparició, en fundacions especials, el senyor Albert Carné Hernández. Expliquen que Andreu Mas – Colell es va esgarrifar només d’imaginar-se un rètol del Santander o del BBVA al terrat de La Pedrera del Passeig de Gràcia, un immoble que pertanyia a l’Obra Social de Catalunya Caixa, intervinguda aleshores pel FROB.
L’ordre que li va donar a Carné constava de tres punts transparents i un d’opac : 1) negociar un procediment ràpid i eficaç amb la resta de partits, anticipant-se a l’Estat per intentar salvar del naufragi el patrimoni de les obres socials de les caixes; 2) forçar una revisió del integrants dels patronats de les noves fundacions de forma que apareguessin cares noves; i 3) procurar que en la composició d’aquests patronats hi haguessin “més NIF’s que DNI’s”, és a dir, més membres en representació d’entitats i institucions que a títol personal, per tal de que tinguessin més solidesa. El punt opac que no està escrit en lloc era de caràcter estratègic partidista: 4) procurar que membres de CiU o persones pròximes més o menys vinculades als dos partits ocupessin el major nombre de poltrones per allò tant suat de fer país. És d’admirar la disciplina i l’eficàcia que demostren els dirigents, l’aparell i la militància de CiU en circumstàncies com aquesta… i és penós adonar-se de la poca visió de la jugada dels socialistes (i d’ERC, del PP, d’Iniciativa i de la CUP). Comentari apart mereix en aquest cas Esquerra Republicana de Catalunya que prou que coneixia els quatre punts de la jugada, però tenia un acord de govern amb CiU i no va voler importunar-los.
A excepció del que va esdevenir en la desapareguda Caixa Penedès (i òbviament de la Caixa de l’estrella) en la resta tot va transcórrer com en una bassa d’oli. La gestió d’Albert Carné mereixeria un augment de sou ─ja que va aplicar a la perfecció les quatre ordres rebudes amb l’ajuda inestimable de l’aparell del seu partit─ però al Penedès es van presentar algunes complicacions no previstes en el guió. L’Ajuntament de Vilafranca, el de Sant Sadurní i el Consell Comarcal van posar en qüestió la forma com es va escollir el patronat de la Fundació Pinnae ( l’hereva de l’Obra Social de Caixa Penedès) i els integrants de dit patronat. Ni cares noves, ni hegemonia de NIF’s i amb un destacat dirigent de CiU, Joan Raventós Pujadó (Responsable de Seguiment de Relacions amb el Territori del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya), parasitat a la junta i remenant les cireres, i tots escollits a dit pel president de Pinnae per indicació de Raventós.
Per alleugerir una mica aquest text tant poc amable, us explicaré una anècdota verídica que hauria de passar als annals del procés independentista que estem vivint: un dels membres del nou patronat de la Fundació Pinnae propossat pel president Martí Solé Bordes era, i encara ho deu ser, el delegat comarcal de Cruz Roja Española i per tant a efectes pràctics computava com un NIF. Quan el conseller Andreu Mas-Colell va supervisar al darrer moment la composició del patronat i se’n va adonar de la naturalesa espanyola de l’entitat que aquest patró representava, i donat que encara no existia la corresponent institució autòctona ( ai les estructures d’Estat ), va trencar el seu esquema inicial ( recordeu, més NIF’s que DNI’s) i va determinar que el patró hi figurés només a títol personal i que, pensant en el futur immediat, desaparegués tota referència a aquella institució humanitària espanyola. Segur que si hagués estat el delegat de la Creu Roja Internacional o de la Mitja Lluna Roja islàmica no hi hauria posat cap objecció.
Tornem a posar-nos seriosos. Al Penedès va costar Deu i ajuda que els socialistes de la comarca s’hi impliquessin. Per desactivar l’oposició n’hi va haver prou amb una simple trucada telefònica que Albert Carné (l’encarregat per delegació del conseller Mas-Colell de la transformació de les caixes catalanes en fundacions) li va fer a la diputada socialista Rocío Martínez Sampere, recordant-li que aquest procés s’havia pactat feia uns mesos amb els socialistes i amb ella en particular, i que en conseqüència calia neutralitzar l’acord dels plenaris dels ajuntaments i del consell comarcal que s’havien manifestat en contra. Suposo que també devia trucar a l’alcalde de Vilafranca i a ERC.
Per la raó que sigui aquesta diputada socialista no va preguntar, ni es va informar, ni va voler aclarir el que s’estava qüestionant realment des del Penedès (l’elecció dels membres del patronat) i immediatament va confondre bous i esquelles i va telefonar als càrrecs orgànics de la comarca ordenant-los que aturessin qualssevol reclamació en aquest sentit. Dies després, quan em vaig queixar de la poca gràcia que havia tingut deixant-se ensarronar per l’habilitat d’Albert Carné es va disculpar en dos segons, dient-me que ho lamentava i que no se’n va adonar de l’engany: i quan vaig pretendre insistir per redreçar la seva atzagaiada se’m va treure de sobre sense més explicacions dient-me que tenia presa per marxar de cap se setmana a la Cerdanya ( o em va dir Cadaqués?). Aquests càrrecs orgànics de la comarca van donar un cop de taló, es van posar la ma dreta al front i van cridar a l’uníson “ A les seves ordres, senyora diputada !”. Amiga Rocío Martínez Sampere, una cosa és fer política i una altra molt diferent fer el préssec. El resultat de tot plegat és que les fundacions que van heretar les obres socials de les caixes d’estalvis catalanes desaparegudes van acabar sota el control exclusiu de CiU, sense que els socialistes se’n adonessin de l’operació (començant pel primer secretari del partit i acabant pel primer secretari de l’agrupació més modesta de Catalunya). Patètic !
Tot l’esforç de setmanes altra vegada a la claveguera i altra vegada també el descrèdit endossant-me a mi qui sap quines obscures ambicions personals, per no perdre el costum. La situació es va resoldre en fals amb la dimissió del director general de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad, l’anella més feble de la cadena, però amb una indemnització de 300.000 euros que ningú va qüestionar. I aquí es va donar per acabat el problema, com si aquest fos el problema…
Per no pecar de petulant hauré de fer memòria i recordar si és que no em vaig saber explicar prou bé, o si em vaig precipitar i no vaig tenir prou paciència, o si em vaig equivocar quan li vaig explicar les meves inquietuds al respecte personalment al primer secretari socialista Pere Navarro… O això, o els meus interlocutors (a més de Pere Navarro, la diputada Alícia Romero, els diputats Juli Fernández i Joan Ignasi Elena, l’alcalde de Vendrell Martí Carnicer i el tinent d’alcalde de Vilafranca Francisco Romero) no van entendre res de res perquè eren uns neòfits en la matèria, o perquè no li van concedir prou importància i van creure que no era prioritari, o perquè els va merèixer més credibilitat tota una diputada al Parlament que un outsider com jo, o perquè no donaven per més… En qualssevol cas i vistos els resultats, un suspens general pels socialistes i una matrícula d’honor per CiU. Altra vegada, una golejada per deu a zero. I van…
En diverses ocasions en els darrers trenta anys he intentat inútilment que el PSC reconsiderés la seva estratègia en relació a les caixes i sempre, sempre, sempre m’he trobat davant un mur infranquejable de recels, fins i tot de boicot i menyspreu per part dels meus propis companys de partit ( des d’excloure’m de la llista inicial de compareixents davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre bancs i caixes votant-hi en contra, fins torpedinar una reunió d’alcaldes de la comarca que a la vegada eren compromissaris a l’Assemblea General de Caixa Penedès), situacions que es liquidaven amb l’afirmació desqualificadora de que només em movia, com ja s’ha dit, per ambició personal. Encara ara, quan no hi ha res per ambicionar, repeteixen la mateixa cantarella i em segueixen criticant quan em giro d’esquena. Patètic !
5. Uns representants socialistes a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya molt poc qualificats.
Manifesto la meva perplexitat sobre el que vaig viure directament a la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors ─i també gràcies a les filmacions de totes les compareixences─ i en particular sobre el paper en aquesta comissió dels representants socialistes.
Amb la deguda antelació i després d’un primer intent de col·laboració frustrat amb Joaquim Nadal que ho va considerar innecessari, em vaig tornar a oferir al partit socialista per preparar aquelles compareixences i em vaig entrevistar contra rellotge en dues ocasions diferents al Parlament amb dos diputats socialistes. La primera vegada amb la diputada Alícia Romero, però quan portàvem deu minuts reunits al bar del Parlament (un espai molt indicat per cert per celebrar aquesta mena de reunions de treball), i on jo m’havia desplaçat puntualment per indicació seva fent un trajecte del 60 quilòmetres d’anada i després 60 de tornada, va sonar el timbre que convocava les diputades i els diputats a l’hemicicle i em va deixar amb la paraula a la boca. Vista i no vista. Setmanes després, en una segona oportunitat, em vaig reunir amb el diputat Juli Fernández ( en la primera ocasió també estava prevista la seva assistència, però ni es va presentar ni es va excusar). La meva proposta ─que prèviament havia plantejat personalment de paraula i per escrit, el dia 11 de maig de 2013, al primer secretari del PSC─, contemplava de fet no una sinó tres iniciatives concretes: 1) analitzar la situació i emprendre alguna acció en relació al procés de transformació de les caixes en fundacions especials, 2) preparar les preguntes per a la Comissió d’Investigació de bancs i caixes al Parlament de Catalunya, i 3) estudiar la proposició de la nova llei de caixes i fer propostes al PSOE per quan es presenti a les Corts Generals.
Ni amb Alícia Romero ni amb Juli Fernández vàrem poder avançar, amb l’una perquè quan havíem d’iniciar la meva col·laboració va agafar la baixa per maternitat i amb l’altre perquè a l’hora de la veritat no ens vàrem entendre. En contrapunt, dos altres partits d’esquerres amb molts menys recursos em van demanar que col·laborés amb ells per preparar algunes compareixences, cosa que vaig fer amb molt de gust. I no precisament desplaçant-me jo dues vegades al Parlament de Catalunya, pagant-me de la meva butxaca el viatge de 120 quilòmetres i el dinar, i supeditant-me als horaris dels diputats del meu partit (dues trobades que com ja he dit no van servir de res i em van significar una miserable pèrdua de temps), sinó atenent jo els seus representants a Vilafranca els dies i les hores que a mi m’anaven bé i dedicant-hi el temps que calgués. Fins i tot em vaig sentir ben pagat quan em van donar les gràcies i em van invitar a prendre un cafè.
Però ara me’n adono que he fugit d’estudi i no era això el que volia explicar, sinó la poca volada de les intervencions dels socialistes en aquesta comissió. No és que tots els altres partits estiguessin sempre a l’alçada del què es requeria, però aquest no és el greuge que més em va afectar. El meu greuge en particular és que les intervencions socialistes eren de pisarrí, improvisades a partir de la lectura sobre la marxa de notícies, comentaris, articles del blogs (com el meu, per cert, com vaig poder observar personalment) al portàtil, al mòbil o a l’Ipad, sense cap rigor ni finalitat concreta, sense capacitat de respondre quan l’interrogat s’escapava per peteneres o responia amb evasives. No en tenien ni idea ni s’ho havien preparat. En més d’una ocasió vaig tenir la impressió que els compareixents se’ls torejaven i els diputats no se’n adonaven. I no només als diputats socialistes, sinó a la immensa majoria, per no dir a la totalitat, des de la presidenta de la comissió fins aquells que no obrien la boca. Més patètic, impossible. I així, sessió darrera sessió.
6. Les conclusions de la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre bancs i caixes
Com era del tot previsible, l’informe de 34 pàgines amb les conclusions de la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors, aprovat només per CiU i ERC, és una de les preses de pèl més notables que mai hagi generat aquesta institució catalana. El ridícul és espantós i sento vergonya aliena.
Després de tantes i tantes compareixences i expectatives, i d’hores i més hores de dedicació dels diputats, funcionaris i equips tècnics del Parlament, al final, l’informe amb les conclusions no supera el resum que hauria pogut redactar en quatre hores un becari eixerit a base de consultar les hemeroteques, o de qualssevol veïna o veí de barri que hagués estat atent als comentaris de cafè, als de la perruqueria o a les tertúlies radiofòniques. No hi ha ni una sola aportació a allò que el més comú dels mortals ja coneixia: que les caixes d’estalvis han desaparegut per una exposició excessiva al sector immobiliari, per una expansió territorial desmesurada, per la dependència dels mercats financers internacionals, per la concessió d’hipoteques amb poques garanties, per la venda de preferents i deute subordinat i pels problemes de direcció i de govern. Tota mena de culpes i greuges als governs i organismes reguladors i supervisors de Madrid (com manen els manuals) i cap mena d’autocrítica o de reconeixement de responsabilitats en la línia del que jo intento explicar en aquest llarg article d’avui. Aquesta hauria estat la meva humil aportació si m’haguessin convocat al Parlament i tal vegada precisament per això no em van cridar. (Al respecte hi ha dos articles periodístics recents que us recomano, el primer porta per títol Auditoria d’un fracàs de l’amic Josep Maria Ureta, publicat el 8 de juny d’enguany a El periódico de Catalunya; i l’altre a La Vanguardia del mateix dia sota el títol L’estrany final del model català de caixes de l’autor Manel Pérez).
Us aconsello també que llegiu l’informe amb les conclusions finals d’aquesta comissió al web del Parlament de Catalunya i us adonareu de l’enorme distància que hi ha entre la política hegemònica catalana i la realitat. En circumstàncies com aquesta no puc evitar de recordar altra vegada allò que exclama el general Marmont a les Mémoires de la Comtesse de Boigneque detan repetir-ho en els darrers temps ja he memoritzat: “Estan perduts. No saben ni en quin lloc són ni quins temps corren. Viuen fóra del món i del segle. Porten la seva atmosfera amb ells per tot arreu, no se’ls pot obrir els ulls, ni tan tols intentar-ho: no hi ha remei.”
Una responsabilitat del país, de tot el país
No caiguem en la frivolitat de creure que amb uns representants dels ens locals comme il faut als òrgans de govern de les caixes no s’hauria produït la catàstrofe de la seva desaparició. A més d’ells, a les Assemblees Generals i als Consells d’Administració s’hi asseien impositors escollits per sorteig (sovint amb trampa); membres d’entitats culturals, esportives, assistencials, patronals, gremials, religioses…de l’àmbit d’actuació de cada caixa en particular, i finalment delegats del personal. En la immensa majoria dels casos la seva capacitació per ocupar aquests càrrecs era també nul·la o insuficient i tampoc van manifestar problemes de consciència. Amb la qual cosa arribaríem ràpidament a una conclusió que fa dècades que vaig descobrir: societat i política s’assemblen com dues gotes d’aigua i estan fetes de la mateixa pasta, o dit d’una manera més barroera, a la política hi ha proporcionalment tants irresponsables (i xoriços, corruptes, inútils, incompetents, aprofitats, ignorants, desvergonyits… ) com a la societat que els ha escollit. I també, si ho voleu més èpic, tantes persones honestes, treballadores, responsables, ètiques, eficaces, cultes, lúcides i desinteressades com a la pròpia societat. Exactament en la mateixa proporció, ni un més ni un menys.
Si ara mateix féssim una llista de les entitats i associacions de tot Catalunya que tenien representants seus a les Assemblees Generals i als Consells d’Administració de les caixes desaparegudes ( des d’Òmnium Cultural fins l’agrupació folklòrica més modesta), tindríem un retrat fidel el que s’anomena amb l’eufemisme de societat civil. A ella també li hauria de caure la cara de vergonya per les mateixes raons que retrèiem als representants polítics. Els seus delegats als òrgans de govern feien el mateix trist paper de comparsa que els regidors, alcaldes i diputats provincials. Pel que fa a les entitats representades a l’Assemblea General de Caixa Penedès ( el 30% del total), les més involucrades en aquesta darrera etapa han estat: 1) la Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports la Principal; 2) la Unió Empresarial del Penedès; 3) el Patronat Castellers de Vilafranca; 4) el Futbol Club Vilafranca; 5) la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins; 6) les Joventuts Musicals de Vilafranca; 7) el Club Patí Vilafranca; 8) el Centre Excursionista del Penedès; 9) la Confraria del Cava Sant Sadurní; 10) l’Institut d’Estudis Penedesencs; 11) la delegació de l’Alt Penedès d’ Òmnium Cultural; 12) la Fundació Escoles Familiars Rurals del Penedès (Camp Joliu); 13) el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès; 14) l’Ateneu Agrícola Noia; 15) la Fundació Privada Foment Vilanoví; 16) l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, i 17) l’ Associació Catalana d’Enòlegs.
El cas de l’espoli del Palau de la Música a càrrec de Fèlix Millet i companyia ─en el patronat del qual hi havia rellevants representants de la nostrada societat civil que no es van assabentar de res fins que van llegir l’escàndol als diaris─, seria un referent prou eloqüent. Quin país !
Però a les responsabilitats dels representants polítics, de les entitats, dels impositors i del personal s’hauria d’afegir la dels governs de la Generalitat i de l’Estat, la del Banco de España i altres organismes reguladors, la dels mitjans de comunicació que s’enlluernaven amb les sucoses campanyes publicitàries de les caixes d’estalvis i miraven cap a una altra banda…. Amb tot falta indicar els responsables principals del desastre: els directius de les caixes desaparegudes. D’una banda per la seva cobdícia il·limitada en forma de sous, sobresous i plans de pensions; i d’una altra en la manifesta poca professionalitat que alguns van demostrar en l’exercici dels seus càrrecs, embarcant-se en una desenfrenada i irracional expansió territorial, contribuint amb entusiasme i irresponsabilitat a la creació de la bombolla immobiliària de la que obtenien suculents rendiments, en la venda temerària de productes financers inadequats i en fusions desencertades a corre-cuita per salvar-se del naufragi. Això és el que Alfredo Sàenz, l’expresident de Banca Catalana i l’exconseller delegat del Santander definia com “l’instint bàsic del ramat”, una pura qüestió de supervivència que no comportava posar en joc cap mena de criteri professional i intel·lectual. Només afegiria que el pastor encarregat de vigilar el ramat estava girat d’esquena admirant el paisatge i al gos d’atura l’havien ensinistrat perquè conduís els bens cap a l’abisme. En aquest sentit les conclusions particulars d’ICV-EUiA sobre la comissió d’investigació específica del Parlament de Catalunya són prou clares: “La crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes ha estat conseqüència d’un enorme frau, un frau de proporcions gegantines perpetrat per l’elit directiva de les caixes, que es van convertir en els veritables propietaris de les entitats[…]. Aquestcomentari no es va incloure en les conclusions finals de la comissió, pactades exclusivament per CiU i ERC.
Ara és el moment de recordar que el rescat de Catalunya Caixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa va comportar la injecció de 12.052 milions d’euros; que el grup BMN en el qual es va integrar Caixa Penedès va requerir-ne 1.645 ME; i que la fusió de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu sota l’acrònim UNNIM en va necessitar 953 ME. Caixa Girona va ser absorbida per la Caixa el 31 de desembre de 2010, sense necessitat de cap rescat amb diners públics. En total, 14.650 ME ( només les supera Bankia, amb 22.424 ME i darrere de les caixes catalanes, Novagalícia amb 9.052 ME).
Ja veureu com ningú no demanarà perdó: ni els directius ni els presidents de les caixes desaparegudes; ni els polítics, ni les entitats, ni els impositors, ni els delegats del personal, ni els governants d’aquí i d’allí, ni el Banco de España ni cap organisme regulador; ni els mitjans de comunicació, ni les escoles de negocis, ni les facultats d’econòmiques per la seva silenciosa complicitat; ni ho faran els partits espanyols i catalans… El que més greu em sap ─després de la desgràcia de que hagin desaparegut la majoria de les caixes catalanes (totes a excepció de la de l’estrella) i que la seva obra social hagi quedat reduïda a la mínima expressió─ és que els socialistes catalans no donin explicacions i no demanin perdó; i no ho faran perquè ni en temps de bonança ni encara menys ens els que corren de declivi imparable tenen l’humiliat que caldria per reconèixer els seus errors, ni tenen la grandesa per mirar de cara a la societat per dir-li “ demanem perdó, sí, perquè la vam cagar !” i a continuació dimitir el bloc.I malauradament, els altres tampoc ho faran.
¡ Quina gran ocasió perduda per demostrar que el socialisme català (i també l’espanyol) predicava amb l’exemple donant la talla amb la seva ètica, honestedat i honorabilitat, amb la seva ideologia i els seus valors, i també amb rigor, controlant la gestió de les caixes, mantenint la singularitat d’un model d’entitats financeres no capitalistes i vetllant perquè complissin al màxim la seva funció eminentment social ! Ara ja és massa tard i no hi haurà un revival.
I per acabar de reblar el clau, els socialistes catalans, amb la seva irresponsabilitat i nihilisme, han propiciat que les fundacions que van heretar les obres socials de les caixes d’estalvis catalanes desaparegudes es dediquin ara, sota el control exclusiu de CiU, a promoure i finançar projectes més que discutibles en aquests moments de gravíssima crisi social. (¿ Parlem, del projecte Alícia de Ferran Adrià, per citar un exemple? )
Aquest capítol de la nostra història recent mai s’explicarà amb èpica i romandrà com un forat negre en les clavegueres de la mala consciència civil catalana i espanyola. Els socialistes catalans en particular hauríem desaprofitat així una oportunitat molt més intel·ligent i eficaç de fer país que la d’aquells que s’omplen la boca amb consignes patriòtiques però que l’hora de la veritat només miren per a ells i per als de la seva corda.
La darrera reflexió és que després d’alguns anys de mirar-m’ho una mica de lluny ara, amb motiu d’aquest afer, he tingut l’oportunitat de treure el cap a l’interior del PSC i el què hi he vist m’ha fet caure l’ànima als peus. M’hauria d’equivocar molt i potser només he conegut la cara més dissortada del partit, però he arribat a la conclusió que la seva extrema debilitat demostrada per l’esfondrament electoral no és només una circumstància conjuntural o passatgera, el què hi hauria és un greu problema de lideratge, estructural i ideològic, que van aterrar ja fa temps i que tenen voluntat de quedar-s’hi. El primer aspecte té a veure amb la cúpula de la direcció del partit, que no està a l’alçada de les circumstàncies; el segon amb l’entronització de la mediocritat que impregna tota l’estructura ( si ets tant o més mediocre que el líder no tindràs problemes d’encaix, o dit d’una altra manera més políticament correcte, si ets tant o menys llest que el teu superior jeràrquic t’hi trobaràs a gust ), i el tercer és de caràcter més general i afecta d’una banda al problema latent dels drets nacionals de Catalunya i de l’altra a la tota la socialdemocràcia europea que no acaba de trobar el seu camí en el segle XXI.
Entre una cosa, l’altra i l’altra em dona la impressió que el PSC que jo vaig contribuir a fundar fa quaranta anys i que havia esdevingut hegemònic es troba ara en caiguda llibre per un camí de roses (vermelles) cap a la més trista irrellevància. És en els moments de crisis quan més es necessita la imaginació, la competència i la creativitat, però aquests valors fa temps que es consideren residuals en el PSC.
I no em titlleu de derrotista equiparant-me a l’estol de comentaristes i polítics de la competència que cada dia posen a parir als socialistes amb un posat aparentment asèptic i compungit, perquè hi ha una diferencia fonamental: mentre ells en el fons s’alegren i es freguen les mans de contents davant l’esfondrament dels socialisme i de la sociademocràcia jo cada vegada estic més avergonyit i bloquejat i ja no sé sota quina pedra amagar-me ni en què creure.
Els quatre exdirectius de Caixa Penedès condemnats el passat 29 de maig a l’Audiència Nacional amb penes ínfimes després de reconèixer que van robar 31’6 milions d’euros mentre exercien els seus càrrecs. D’esquerra a dreta Ricard Pagès Font, Joan Caellas Fernández, Manuel Troyano Molina i Santiago Abella Rodríguez. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR
Al PDF adjunt podràs llegir la sentència extreta del web oficial del Consejo General del Poder Judicial en la qual, sorprenetment, s’han substituí els noms dels quatre condemnats per lladrocini pels de Gregorio, Ernesto, Sixto i Adriano. A aquest quatre delinqüents se n’hi afegiran d’altres en els propers mesos. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR
Immediatament després de la Guerra Civil, amb la presó Model de Barcelona plena a vesar de presos republicans, un grup de reclusos van organitzar una orquestra integrada exclusivament per músics professionals. El primer director va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran.
Vista general dels membres de l’Agrupació Artística de la Model de Barcelona a l’interior de la presó, el 1940, abans d’iniciar un concert. Aquesta iniciativa ve reeixir perquè el director del centre penitenciari era un melòman empedreït i perquè entre els centenars de presos republicans hi havia desenes de músics de professió . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
L’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran, el primer director de l’orquestra de la presó Model de Barcelona immediatament després de la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Acabada la Guerra Civil es va posar en marxa la repressió franquista contra tots aquells que s’havien significat durant l’etapa republicana i es va emplenar la presó Model de Barcelona. Aquells que ja complien condemna, els que esperaven judici i els pendents de sentència convivien en un recinte que s’havia fet petit a causa de l’allau humana que s’hi va concentrar. Entre els empresonats hi havia de tot: obrers, paletes, rabassaires, fusters, pintors, manyans, advocats, metges, arquitectes, polítics, escriptors i poetes , artistes, botiguers i comerciants… i músics. Molts músics.
Allí dins costava de practicar algunes professions, però tocar un instrument musical no semblava una utopia. De fet, només calia disposar d’instruments. El director del centre penitenciari era un melòman empedreït d’estar per casa, ja que frisava només pels pasodobles , els xotis , les masurques i les sarsueles, i aviat ho va tenir clar. Va organitzar una Agrupació Artística a base de músics professionals, va autoritzar que disposessin dels seus instruments i els va programar alguns concerts a l’interior de la presó en els quals ell i la seva esposa eren els invitats d’honor. Escoltava embadalit , aplaudia entusiasmat i exigia bisos sense pietat. Pels presos, aquella iniciativa va representar un alleujament de les penes ja que els va permetre fer abstracció per unes hores de la seva situació carcerària, vestir-se dignament per a l’ocasió, sentir-se útils i elevar el seu estat anímic. Als concerts hi assistien la resta de presos així com els familiars que podien accedir a l’interior de la Model. Amb el canvi de director de la presó l’orquestra es va liquidar i aquella bella experiència es va frustrar.
El primer director de l’orquestra va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut Duran , d’Esquerra Rapublicana de Catalunya. A Montagut l’havien sentenciat el 24 d’agost de 1939 a Reclusió perpètua. Ell ja es trobava a la presó Model de Barcelona des del 13 de maig de 1939, quan va ser descobert pel xampanyista Joan Miró i Bages , elaborador de la marca Noya, en un obrador d’una pastisseria familiar de Barcelona . L’informe que va elaborar Francisco Llopart i Alemany, el Pere Jan, membre de la Falange local i, de nou, administrador de Pere Mir i Ràfols de can Guineu, va ser el més exhaustiu de tots els que es van redactar en aquelles circumstàncies i va incloure d’una banda els testimonis d’una colla de dones (10) i homes (7) sadurninencs pertanyents a famílies que es consideraven víctimes de l’alcalde, per acció u omissió; i d’una altra, determinats acords del plenari de l’Ajuntament que es van considerar contraris a l’ordre establert :” Cuando los sucesos del 6 de octubre de 1934 pertenecía a Izquierda (Esquerra) Republicana de Cataluña y era ya concejal. Era bien conceptuado entre los elementos rojos en aquella fecha y fue uno de los dirigentes de aquella intentona anarco-separatista.
En el período electoral que precedió a las elecciones del 16 de Febrero de 1936 era Presidente del Centro de Izquierda Republicana que habia sido clausurado después del 6 de octubre de 1934, y exigió de la alcaldia las llaves del local del mismo. Después del triunfo electoral de las izquierdas en el 16 de Febrero de 1936, en la sesión municipal celebrada el 17, fue elegido alcalde con carácter provisional. Ratificada su elección en la sesión del 18[…] En sesión del 28 Febrero 1936 fué aprobado el acuerdo tomado por la alcaldia, de suspensión temporal de empleo y sueldo, por considerarlos desafectos al régimen republicano, del Secretario del Ayuntamiento Carlos Andreu Figueras, del depositario Jaume Guix Ballbé y del aguacil Pascual Broch Ibáñez, y del empleado municipal Ramon Casanovas Galimany.
En sesión del 7 Marzo 1936 fué aprobado un dictamen en pro de la supresión de la enseñanza religiosa. En sesión del 18 Abril 1936 fue acordada la prohibición de procesiones religiosas y el paso por las calles, con carácter público, del Santísimo Viático. En sesión del 30 Abril fué aprobado por unanimidad testimoniar el pésame de la Corporación municipal por la muerte de los hermanos Badia como verdaderos defensores de las libertades catalanas.
En sesión del 18 Julio 1936, el Alcalde Montagut notificó la absolución del proceso que se seguia al exalcalde y destacado izquierdista Miguel Bruna y dijo que ante los peligros que para la República, la Democracia y el Proletariado representaba el criminal intento, proyectado y sostenido por los ciegos que no querian rendirse a la realidad del moment actual […] pudiendo gozar del triunfo definitivo por haber contribuido a enterrar para siempre más el fatídico fascismo causante de tanta desdicha.
En sesión del 22 Julio 1936 se acordó la incautación por el Ayuntamiento de los siguientes locales religiosos: Edificio Colegio de los Hermanos de San Gabriel; Iglesia y Casa Rectoral de esta villa; Iglesia y Casa Rectoral de Monistrol de Noya y Edificio Colegio Hermanas Carmelitas. Todos los acuardos reseñados fueron tomados por el Ayuntamiento rojo durante el período en que fue Alcalde Montagut y en sesiones presididas por el mismo, según el libro de Actas del Ayuntamiento. El 10 de Agosto 1936 quedó modificada la constitución del Ayuntamiento, pasando a desempeñar la alcaldia el dirigente rojo Miguel Bruna Vilá y quedando Montagut en el cargo de consejero. Hasta dicha fecha de 10 Agosto, fueron asesinados los siguientes vecinos de esta Villa, todas ellas personas solventes y de derechas [ segueixen els noms de nou veïns assassinats efectivament durant aquells dies].
En sesión municipal de 29 de Agosto 1936, siendo consejero Montagut, es acordada una subvención de 500 pesetas a favor de las víctimas del fascismo. Al llamamiento hecho por esta Delegación de Información e Investigación a personas solventes para que declarasen con respecto a la actuación del citado Montagut, han acudido aportando datos los siguientes: Claudio Casanovas. Es hermano del Rvdo. José M. Casanovas Santacana, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde de Monistrol el Montagut, fue objeto de un registro en su domicilio. Que al acceder ante el Comité rojo, instalado en el Ayuntamiento a hacer efectiva una multa que le fue impuesta, vió el Montagut entre los del Comité, armados todos y alternando y bromeando con ellos.
Que le exigió, como alcalde, la entrega de su aparato de radio. Que le vió con frecuencia armado con pistola. Que tiene la convicción de que era uno de los dirigentes rojos y responsable moral de los asesinatos cometidos en esta Villa, de que fueron víctimas personas de orden.
Fidel Casanovas. Es el padre de los hermanos Claudio y José Maria, anteriormente citados. Manifiesta que le consta que el Montagut se significó por su persecución contra las enseñanzas religiosas. Que el Montagut le obligó, el 1938, a tomar parte en la construcción de refugios y como se negara a ello alegando ser de edad avanzada, fue llamado por aquel y le impuso la multa. Que le mandó un oficio interesando el paradero de su hijo Claudio, por parecerles a los dirigentes rojos sospechoso de fascista.
Juan Baqués Torner. Manifiesta que le consta que durante el período en que fue Alcalde Montagut, se cometieron varios asesinatos de personas de derechas en esta villa. Que toleró y fue cómplice con sus pasividades del despojo de que fue objeto de los géneros y envases de su almacén de moscateles i mistelas,cuyo género y envases lo evalua en 460.000 pesetas. Que asimismo, bajo la alcaldía del citado individuo fue desposeído de cuantas ropas y muebles tenia en su casa, que fue asaltada, echadas sus hijas, por haberse escondido su padre quien huyó de la persecución roja y ocupada por éstas. Además fue quemado el oratorio particular.
Juan Armengol Castellví. Manifiesta que siendo alcalde el Montagut, fue objeto de amenazas y coacciones para obligarle a marchar a fortificaciones. Que por haber retrasado su presentación a revisión ante el
Tribunal médico rojo, fue preso por los Mozos de Escuadra y llevado al SIM[1] de la Bonanova, donde permaneció cuatro dias siendo objeto de toda clase de amenazas. Que a pesar de haber sido declarado inútil por el Tribunal médico, nuevamente fue preso por considerarlo desafecto al régimen rojo, pasando tres meses y medio en la cárcel de Carlos Marx.
Dolores Sala. Es la viuda de Pedro Ferrer Bosch, madre de Juan Ferrer Sala y hermano político de Juan Ferrer Bosch, los tres asesinados por los rojos. Manifiesta que el 26 de Agosto, en cuya fecha era concejal del Ayuntamiento, éste acompañado de Pedro Esteve, el Pere Valent y de otro individuo apellidado Andreu, ambos destacados dirigentes rojos y asesinos huídos de esta villa, fueron al vecino pueblo de Gelida a detener al joven Juan Ferrer Sala, de quien hasta el momento no se ha vuelto a saber nada más, por cuyo motivo la familia del referido e infortunado Juan Ferrer Sala desearia que el Montagut aclarase este extremo. Del diálogo sostenido cuando la detención de Ferrer Sala entre éste y los individuos que le detuvieron, es testigo presencial Manuel Sanjuán, dependiente de la casa Freixenet,S.A. en el despacho de éstaen Barcelona. Durante el período en que el Montagut fue Alcalde a la familia de la declarante le fue exigida por los rojos la entrega de 6000 pesetas de las cuales solamente entregó 3000.
Joaquina Torres. Es hija política de Jaime Raventós Poch, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut, la obligación de utilizar para refugio sus cavas de champán y trasladar a tal efecto, las botellas que en las cavas habia a otro sitio. Que a pesar de ser copropietaria de la sociedad de aguas le obligaron a pagar el agua como si fuera simplemente arrendataria de la misma.
Eulalia Oliver Santacana. Es hermana de Jacinto , asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo la Alcaldia de Montagut fue su familia obligada a entregar camas y colchones.
Maria Carreras Madorell. Es la viuda de Marcial Sendra Morera, asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo el Alcalde Montagut fue detenido su marido y asesinado. Le fueron requisados colchones y la obligaban a pagar como si fuera simplemente arrendataria, el agua de la que era copropietaria.
Rosa Carbó Santacana. Es la viuda de Miguel Roig asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida, pocos dias antes del asesinato de su marido, la entrega de mil pesetas y además le fueron requisados colchones.
Miguel Valldeperas Notó. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut fué asaltado y saqueado su establecimiento por las turbas rojas, por tener a un hijo emboscado. Las pérdidas ocasionadas por el saqueo las evalua en 5000 pesetas. Teniendo a otro hijo Valldeperas incorporado forzoso en el ejército rojo, el Montagut envió cartas al frente aconsejando la vigiliancia de aquel por ser fascista.
Mercedes Rosell. Es viuda de Antonio Raventós Ferrer e hija política de Pedro Raventós Varias, ambos asesinados por los rojos. Manifiesta que dichos asesinatos fueron cometidos siendo alcalde el Montagut. Que posteriormente fue objeto de un minucioso registro en su casa y que al quejarse de ello el Montagut le contestó que quienes registraban y saqueaban tenian carta blanca para hacer todo lo que quisieran. Fue obligada a entregar a los rojosun colchón y dos almohadas.
Magdalena Sendra. Es la viuda de Juan Llopart Ferrer, asesinado por los rojos. Manifiesta que su marido fue asesinado el 16 Agosto 1936 en cuya fecha Montagut era concejal. El dia 17 fue requerida para que compareciera a la Alcaldía y la obligaron a entregar la suma de 4213 pesetas a Primiriva Pedrola, madre de Joaquin Borrell, quien parece que fue el asesino de su esposo.
Juan Barquet Musons. Manifiesta que fue requerido por el Alcalde Montagut para que se personase en la Alcaldía. Por tener Juan Barquet a un hijo emboscado le amenazó con que si no se presentaba éste en el término de tres dias se lo cargaria. Pasado el plazo señalado, el Alcalde mandó a la policia roja a casa de Barquet con el propósito de detenerlo, lo que no pudieron llevar a efecto por haber huído previamente. Le fue impuesta una cuota semanal de 60 pesetas en concepto de contribución de guerra. Le fue requisado el aparato de radio. Fue asaltada y saqueada su casa y establecimiento ocasionándole pérdidas que evalua en catorce o quince mil pesetas.
Domingo Gibert Costa. Es el padre de Salvador Gibert Singla, asesinado por los rojos. Manifiesta que desempeñando Montagut la Alcaldia, fue obligado a pagar una cuota mensual de 50 pesetas por contribución de guerra y que fué desposeído de tres colchones.
Rosa Maria Rovira Baldrich. Manifiesta que el Alcalde Montagut le negó el suministro de leche para su madre que se hallaba gravemente enferma, fundando tal negativa en el hecho de que el hermano de Rosa Maria estaba emboscado; como también le fue retirada la tarjeta de racionamiento y cerrada el agua potable. Asimismo se la obligó a satisfacer 25 pesetas semanales por contribución de guerra. Fallecida la madre de Rosa Maria, ésta se refugió en casa de sus tios, en esta villa, y entonces le fue incautada su casa destinándola los rojos al alojamiento de fuerzas de asalto y aviación. Que en virtud de haberse presentado el hermano de Rosa Maria a las autoridades militares rojas, ésta reclamó del Alcalde su derecho de que de nuevo se le diera posesión de su casa, contestándole cínicamente el Montagut que ya podia estar contenta de que a su hermano no le pasara nada desagradable y que por consiguiente renunciara a poder ocupar de nuevo la casa.
Madrona Olivella. Manifiesta que por tener a dos hijos emboscados fue detenida siendo Alcalde Montagut y encarcelada en el Castillo de Pilatos de Tarragona, donde permaneció durante tres meses. Mientras estuvo presa le requisaron colchones de su casa, Le quitaron el agua potable y le fue retirada la tarjeta de racionamiento sin tener en cuenta que su marido estaba gravemenrte enfermo, llegando su maldad al extremo de negarle la ración de leche para el enfermo.
Catalina Baqués Prudencia. Es la viuda de Pedro Llopart Alemany asesinado por los rojos. Manfiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida la entrega de 3000 pesetas para responder de la vida de su marido; que había huído el 19 de julio por la persecución roja; que con regateos, logró que solo le robaran 2000 pesetas y que al dia siguiente de haberlas entregado al Comité rojo, su marido fue descubierto, preso y asesinado immediatamente. Fue objeto además de registros en su domicilio y se apoderaron de armas de su esposo”.
Per intentar contrarestar tantes acusacions, la família de Napoleó Montagut va realitzar una colla de gestions per aconseguir testimonis locals favorables, però la immensa majoria de famílies benestants se’ls van treure de sobre i només en van poder recollir tres, el de l’advocat i propietari Josep Oriol Marrugat i Castro, el d’Antoni Santacana i i el de l’encarregat general de can Codorníu, Josep Montserrat i Font. En tots tres casos però no tenien prou força i eren gairebé anecdòtics davant l’allau de greuges de l’acusació: ” Don José Oriol Marrugat Castro, natural de Barcelona, propietario, vecino de San Sadurní, con domicilio en el mismo pueblo, calle Vilaró, 1 manifiesta que conoce a D. Napoleón Montagut Duran y que durante el tiempo que le ha tratado ha deducido que se trata de una persona inclinada a atender siempre cuantas peticiones le ha formulado y sobre toto durante su estancia en el Ayuntamiento de San Sadurní, en el desempeño de su función como Alcalde siempre que las estimó en justicia, favoreciendo además a muchas personas que por su significación derechista y de afección a la España Nacional era perseguidísimas por aquellas fechas[…]”.
Antonio Santacana i Fábregas, propietari de 53 anys que vivia al carrer Montserrat, 11, va declarar que ” […] cuando en el año 1937 unos vecinos de tierras colindantes a las suyas trataron de obligarle a ceder para su lucro personal unas tierras que posee en el pubelo de San Sadurní y querían obligarle a a comparecer en el Ayuntamiento de dicho pueblo para lograr este objetivo, gracias a la intervención de D. Napoleón Montagut Duran pudo no solo evitar tal presentación sino toda ulterior molestia y cesión. Que conoce al referido Sr. Montagut de toda la vida y que en esta ocasión como en otras tantas dió apoyo desinteresado a personas de derechas en contra de la injusticia[…] “.
Josep Montserrat i Font , de 68 anys d’edat, va manifestar com a desgreuge que: ” estando encarcelado por los rojos en la prisión de Solsona se dirigió a D. Napoleón Montagut Duran solicitando del mismo influyese para que se le mandaran informes y documentación, habiéndose enterado con posterioridad que el señor Montagut cumplió con una rapidez extraordinaria tales encargos y que los informes que el Juez había solicitado también del dicente fueron enviados en tal modo favorables a su persona que debido a ellos se evitó la evacuación de la cárcel en los últimos dias del dominio rojo y probablemente su asesinato sin previa formación de causa, por ser el que declara persona de derechas y haber desempeñado cargos políticos con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, todos ellos en correspondencia con los postulados por la Nueva España […]” . La sentència de Reclusió Perpètua el va tenir a la presó Model fins que el 12 de febrer de 1946 va demanar l’indult, el qual li fou concedit pel Capità General el 23 de maig del mateix any. L’1 de maig de 1969 es va extingir la pena.
El 17 d’octubre d’ara fa 40 anys entrà en vigor la llei d’amnistia, a conseqüència de la qual els presos polítics del franquisme van sortir de la presó i els exiliats republicans van poder tornar a Catalunya i a Espanya sense por a ser detinguts i jutjats.
Recollida de signatures a favor de l’amnistia, als porxos de l’església parroquial, a finals de desembre de 1975 i principis de 1976. A la imatge veiem, d’esquerra a dreta, ajupit i signant darrera la taula , Jaume Esteve i Nutó de cal Ritu. Al seu costat la noia Maria Formosa i Esteva; una segona noia d’esquena, no identificada; Joan Quintana i Forns; una tercera noia també d’esquena i tampoc no identificada i Ramon Rigol i Mach. Asseguts al pedrís de la porta lateral del temple, una quarta noia i un altre noi. La senyora dempeus al cancell de la porta principal sembla esperar algú, ja que no ha gosat entrar al temple i es manté impertèrrita al seu lloc d’esquena al què està esdevenint (m’expliquen que era la mare d’un conegut i peculiar personatge de l’època, anomenat la Valeria). L’improvisat cartell enganxat a la paret del temple amb esparadrap informava del sentit de l’acte a favor de l’amnistia. La resta de personatges de la fotografia ( els dos nens que veiem en primer terme i les dues noies que apareixen pel fons) , tampoc han estat identificats. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
L’exiliat republicà sadurninenc més famós, Pere Esteve Llopart, el Pere Valent, amb la seva esposa Laieta Catasús Masana van ser dos dels primers exiliats que van tornar després de la Guerra Civil. La foto es va capturar a París durant la dècada dels seixanta. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALR T PENEDÈS
El primer i més destacat exiliat republicà sadurninenc era Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, un dels màxims dirigents del Comitè de Milícies Antifeixistes local del 1936 , que vivia des de la dècada dels seixanta a la Rue de Mimosas, 7 de Perpinyà i que anteriorment ja havia entrat d’incògnit al país. Ho feia encara d’amagat, per precaució, ja que temia que alguns dels falangistes més radicals actuessin pel seu compte al marge de la nova llei. S’entrevistà discretament a Barcelona i a Sant Sadurní amb familiars i amics que l’havien visitat a l’exili uns anys abans i va fer proselitisme de la causa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La biografia d’aquest personatge la podeu llegir sencera al meu darrer llibre Relats republicans, però aprofito per publicar-ne un resum en aquest post.
Pere Esteve i Llopart (Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996) , el Pere Valent, i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana van sortir de França on s’havien exiliat al final de la Guerra Civil, en direcció a la República Dominicana, el 1940, a bord d’un dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap a la seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República. La darrera setmana de gener de 1939 havia estat a Figueres, participant en l’evacuació de refugiats civils i militars cap a la frontera francesa. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia casualment la seva esposa, la seva cunyada i altres membres de la seva família. També hi eren els seus companys de partit Ernest Roca i Guilera i Valentí Zaragoza i Verges. A França va ser confinat en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell.
Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas, vivia a la Plaza Capuchinos, a l’Avenida San Martín, i explotava un petit quiosc de llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta. Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas, capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro, on constituí una petita empresa de fabricació de persianes graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart, i per prescripció mèdica, es va vendre el negoci de les persianes i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir al barri de la Floresta, en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.
A finals de la dècada dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Jenaro Costas Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve i Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Jenaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosa i paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Jenaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a nom de Jenaro Costas Puig. A la seu del Centre Català de Caracas, i també al seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del Partit Comunista Espanyol (PCE) a Caracas, es reunia amb membres del partit com Emili Mira i Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i Fidias Robusté, entre d’altres, i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un conegut seu que venia sovint a Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines que tenien algun familiar del PSUC empresonat, o que es trobaven en una situació precària, sobres personalitzats a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rendiments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.
L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi i retornà a Veneçuela des del port de Le Havre a bord del vaixell Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir a Mauzac, al departament de la Dordonya, i més endavant va anar a raure a Perpinyà, al número 17 de la Rue des Mimosas, ben be al darrera del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinyà, amb la gran palmera del jardí que quaranta anys encara es conservava, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada dels setanta va entrar a Catalunya clandestinament en diverses ocasions per visitar els seus familiars i per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògnit i de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Immediatament després de l’amnistia general de l’octubre de 1977 va tornar al seu poble sense les precaucions que havia tingut amb anterioritat, fins el punt que va córrer la veu que ja havia tornat de l’exili. No era aquesta la seva intenció, ja que es trobava bé a Perpinyà. El 1978 va ser operat a Montpellier d’un càncer al pit.
El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcalde de l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat. El 1980 va ser operat tres vegades, una de les quals d’urgència, a causa d’un tercer infart al Centre Cardiovascular de Toulouse. Després d’un quart infart i d’una altra operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieur Jenaro Costas Puig va morir a Perpinyà el 1996, on el van enterrar , ara sí, amb el nom de Pere Esteve i Llopart.
Dues imatges bessones (o gairebé) ens permeten descobrir mig camuflat el fotògraf igualadí Jaume Font i Ribera. Fins ara no disposàvem de cap retrat en el que ell hi aparegués.
Un seguici de cinc carros plens de caixes de xampany Codorníu es dirigeixen a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní per ser enviades per tren als clients i distribuïdors . L’indret és perfectament identificable malgrat que hagi passat més d’un segle. Es tracta de la cruïlla de la carretera de Gelida amb la carretera d’accés al cementiri i a les caves Codorníu. Observis que el primer carro porta desplegat un dels dos suports verticals que pengen dels dos braços i que permetien descarregar el pes de les caixes sobre l’animal mentre aquest estava en repòs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
La mateixa imatge que la foto anterior, exactament el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc. Però en aquesta hi ha una novetat. Te’n adones ? On és Wally? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA. FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Entre els negatius fotogràfics de vidre que l’empresa Codorniu, S.A. va dipositar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès a finals de l’any passat n’ha aparegut un de curiós. La foto resultant és molt similar a una altra ja coneguda anteriorment que s’havia utilitzat a principis del segle XX per fer publicitat del xampany d’aquesta marca i en la que s’hi veia una panoràmica de cinc carros traslladant les caixes de fusta plenes d’ampolles a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní, per a la seva posterior distribució a clients i majoristes. En aquella època encara no hi havia camions i els carros eren el mitjà més habitual de transport de mercaderies per terra.
Però ves per on, la foto que ara comentem presenta una novetat respecte a l’anterior ja que recolzat sobre un dels dos braços del carro hi veiem un personatge masculí. La pregunta pertinent és de qui es podria tractar. Descartat que fos Manuel Raventós i Domènech ( que és qui havia encarregat les fotografies i que no s’hi assembla ni de lluny) i també que es tractés d’un passavolant (ja que molt ben vestit), l’ hipòtesis més versemblant es que es tractés del retratista que prèviament havia programat la captació retardada de la instantània. Si fos així, aquesta seria la única foto coneguda en la que apareix el retratista ambulant igualadí Jaume Font i Ribera, el qual s’havia establert a la capital de l’Anoia després de tornar de Cuba a causa de la independència d’aquella illa respecte a la corona espanyola. La troballa pot semblar una nimietat, però té la seva gràcia. Si ens hi fixem Jaume Font portava bigotis i llacet.
La pregunta pertinent, per la qual no tinc resposta, és quina de les dues imatges es va capturar primer. Perquè els carros i els carreters estan exactament al mateix lloc, les ombres que es projecten sobre el terra tenen la mateixa perspectiva, no hi ha tifes o pixum dels animals que ens permetin deduir quina és anterior… Si tu amiga o amic lector hi veus algun detall que se m’hagi escapat per tal d’esbrinar aquest dilema t’agrairé que m’ho indiquis.
A contracorrent 