L’enigma d’un amulet sadurninenc

Parlar d’arqueologia de la Prehistòria, de l’Antiguitat , de l’Edat Mitjana o de la primera etapa de l’Edat Moderna de Sant Sadurní d’Anoia (Alt Penedès) és gairebé una fabulació, perquè de restes d’aquelles èpoques n’hi ha ben poques i les peces  arqueològiques que es conserven  procedents d’excavacions  o de localitzacions es troben disperses en diferents museus i cases particulars, com al Vinseum de Vilafranca ( on hi ha dipositada  per cert la premsa de raïm que forma part de l’escut municipal de la vila),  al del Centre Excursionista de Catalunya, en un immoble penedesenc propietat de Josep Maria Rossell Mir, besnét de Marc Mir Capella de can Guineu, així com en algunes cases pairals de les famílies tradicionals del municipi i de la comarca.

D’altres,  que  haurien estat localitzades o catalogades a finals del segle XIX  i principis del XX per Antoni Mir  Capella ─i que s’exhibien al seu Museu Boet de Sant Sadurní─, van desaparèixer  d’allí amb motiu de la Guerra Civil (1936 – 1939) i de moltes d’elles no se’n ha sabut res més.

Abans d’Antoni Mir, ¿va haver-hi algú que es vagi ocupar de preservar les restes arqueològiques de les diferents etapes històriques que  es van anar succeint en aquell racó de món? Probablement sí, encara que no en tinguem constància explícita, i el  que sembla més versemblant és que quan Antoni Mir va decidir obrir el seu museu, aquelles persones o famílies que disposaven de peces escadusseres que havien localitzat en terres sadurninenques  o subiratenques al llarg dels segles els hi  vagin lliurar a ell per bastir el seu projecte. Aquest podria ser el cas de les que es van trobar al Pujol d’en Figueres, a prop del castell de Subirats, i de les quals se’n tenen referències bastant precises.

Aquesta pregunta que em feia unes línies més amunt ja me la vaig plantejar el 1989, quan amb motiu d’unes obres de urbanització de la plaça de Monistrol d’Anoia es va desenterrar una necròpolis romana del segle II  o III dC amb esquelets ben conservats dins tombes  cobertes per lloses funeràries, ceràmica, monedes, agulles d’os, fragments de peces de marbre i vidre i un didal. En aquella plaça hi havíem jugat la mainada;  els veïns s’hi  proveïen d’aigua potable en una font, hi batien el blat i hi bastien els pallers; els capellans hi celebraven  les processons… i amb motiu de la Festa Major s’hi instal·lava un envelat on hi ballaven els  residents i els convidats. Mai ningú no es podia imaginar que allí sota s’hi trobaven les arrels romanes del municipi ! O potser sí, però no se li devia donar cap importància, o tal vegada l’indret  de Monistrol va quedar despoblat durant dècades o segles i els que van venir després no es van adonar del què hi havia al subsòl, o vés a saber què va esdevenir.  En qualssevol cas, no va ser fins les darreries del segle XIX que a Sant Sadurní es va desvetllar simultàniament l’interès per la geologia, per l’arqueologia, per l’espeleologia, per la geografia  i per la botànica;  i tot de la mà d’Antoni Mir Capella (Sant Sadurní, 1860 – 1936) de can Guineu que va comptar amb la col·laboració dels millors científics catalans de l’època, com el clergue Norbert Font i Sagué, emparentat amb una família sadurninenca.

La figura d’aquell personatge va quedar eclipsada pel seu germà gran, Marc Mir Capella (Sant Sadurní, 1851 – 1903) , quan  a partir de 1887 aquest va assumir un paper molt destacat en l’epopeia de replantar les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera. Malauradament, no es disposa de cap biografia del personatge ni tant sols existeix un trist inventari de tot el que va aconseguir reunir en aquell museu particular del carrer de l’Església: fòssils de tota mena,  destrals neolítiques (pedres de llamp), ceràmica, rajoles medievals decorades, pots d’apotecari,  peces escultòriques de caràcter religiós, pintures, postals, fotografies, llibres i documents antics, una col·lecció de panoràmiques  de Sant Sadurní  dibuixades i pintades pel seu pare, Jaume Mir Molins,  un plec de fitxes d’espeleologia corresponents a coves i avencs de les comarques del Penedès i de l’Anoia, segells, monedes, claus de pany, balances romanes,  fragments arquitectònics amb escultures  i piques de pedra,   eines del camp, mobles, baguls i caixes de núvia, creus de pedra i de metall procedents de les tombes de l’antic fossar municipal adossat al temple parroquial,… Al finalitzar la Guerra Civil s’hauria pogut intentar recuperar el seu llegat, però Antoni Mir, l’oncle  Tonet,  havia mort el 1936 i ningú de la seva família o autoritat municipal no s’hi va implicar. Els prohoms d’aquell franquisme incipient, a més de feixistes, eren uns ignorants, i tot aquell  fons  del Museu Boet que el juliol de 1936 havia estat preservat pels regidors republicans, concretament, entre d’altres,  per Daniel Forns Torelló, com ell personalment em va explicar, a partir del 22 de gener de 1939  es va dispersar, malmetre o, senzillament,  destruir. (A les il·lustracions que  es reprodueixen veiem   en primer lloc Antoni Mir Capella en una de les sales del seu Museu Boet del carrer de l’Església de Sant Sadurní, els darrers anys del segle XIX.  A la segona s’identifica Antoni Mir Capella i seu nebot Berenguer Mir Comas en una altra de les sales del museu. A la tercera, darrera la mateixa taula del Museu Boet, tres personatges que ara com ara ha estat impossible d’identificar; i  a la quarta,  una altra perspectiva de l’interior del museu).

El misteriós amulet sadurninenc

D’aquesta peça arqueològica  sadurninenca  no n’havia sentit  a parlar mai i  en sabem ben poca cosa, tret que  a finals de 1897 a can Guineu   de Sant Sadurní van lliurar una reproducció en guix  de la mateixa al científic barceloní Norbert Font i Sagué,  per tal que se’n fes un diagnòstic per determinar la seva antiguitat. L’amulet  de pedra en qüestió s’hauria localitzat a quatre metres de profunditat en uns terrenys d’al·luvió en una data i en una finca indeterminada, propietat de Marc Mir Capella de can Guineu.

Per tant,  sabem del cert : 1) que va ser ell (o  el seu germà Antoni Mir Capella)   el qui va fer  la còpia de guix (no només en va fer una, sinó varies, que es  van enviar a diferents arqueòlegs), i qui la va lliurar a Font i Sagué; 2) que el penjoll original va restar a Sant Sadurní, molt probablement  al Museu Boet;   3) que  alguns arqueòlegs  nacionals i internacionals que havien rebut còpies en guix van trametre els seus  corresponents dictàmens per escrit,  i 4) que  la còpia de guix enviada  el 1897, concretament  a Norbert Font i Sagué,  no s’ha pogut localitzar enlloc, però, sortosament, se’n conserven uns dibuixos realitzats, molt probablement, pel propi Font i Sagué. (A les imatges veiem  els  dos dibuixos de l’amulet i una recreació virtual feta sobre un disc de  pedra per Pere Cantons)

Per completar el relat sobre l’estat de la qüestió afegim que el penjoll original es podria haver extraviat a partir de 1936 o de 1939  ─quan es va desmantellar el Museu Boet─, i que els descendents de la família Mir de can Guineu no recorden haver-lo vist mai, ni tampoc alguna reproducció en guix.

       Una vegada més  sentim frustració,  que com una mena de plaga bíblica s’abat cíclicament sobre Sant Sadurní: desapareixen el Museu Boet, els gegants de mossèn Ramonet, la documentació municipal anterior a 1822, la placa de bronze de la plaça republicana de Pau Casals, les medalles que els alcaldes i els regidors  de finals del XIX portaven penjades al coll, els llibres d’actes del Comitè de Milícies Antifeixistes i els de la Falange franquista, les creus de terme seculars, les restes dels soldats francesos morts al Serral de la Rigola el 7 d’agost de 1813  que van ser localitzades i enterrades altra vegada després de la Guerra Civil… i així, inexorablement, la nostra història es va empobrint de mica en mica.

Tornant al penjoll sadurninenc, es transcriuen tot seguit set dictàmens realitzats el 1897 per diferents arqueòlegs anònims (a excepció del número 7, que va  remetre  l’arqueòleg Manuel de Berlanga el qual, prèviament, havia consultat al cèlebre arqueòleg alemany Ernst Willibald Emil Hübner).

1. Monsiéur, je vous remércie d’avoir bien voulu m’envoyer l’em­premte en platre de la curieux pétite piérre trouvée à Barcelone. Je ne puis malheureusement pas vous éclairer sur l’origine et la signification de ce monument. L’absence de toute inscription ne permet guére d’emetre de conjectures. Je doute pourtant, qu’it soit chrétien; il n’en sèrait, du reste, que plus interéssant […]”

2. “Cher Monsiéur: la piérre gravée dont on vous a envoyé de Barcelone un moulage en platre, et au sujet de la quelle vous me faites l’honneur de me consulter, est certainement moderne. Sur l’ une des faces on voit un ange coiffé d’unne couronne impériale fermée, dont la forme ne saurait étre antérieure au XVIè  siécle. Sur l’autre face, un personnage me parait lutter contre un oiseau (aigle?). Le travail est tres barbare et en dehors de la couronne que je viens de caracteriser, rien dans ce monument ne permet, mirant moi, d’ en preciser l’ époque. Les signes gravés sur le bord sont, si j’en juge d’aprés le moulage, une addition postérieure. D’aucuns paraisent étre des chiffres, d’autres des lettres latines on hebraiques; on y voit […] et la trinquete -§-, peutt étre méme l’ S barré si fréquemment employé au XVIè siecle. Tont cela me parait autoriser à conclure que nous avons là une piérre magique ou cabalistique comme ii en circulait tant an XVIè  siécle et que les magiciens et sorciers de lo cour de Cathérine de Médicis avaient beaucoup contribué á méttre á la mode en France[…].

3. «Muito agradeço a V. la honra que me conceden consultandome sobre o objecto de que me mandou a reproducçào. Nào ha dúvida na sua authenticidade? Amuleto nào me parece que seja; parece-me porém un objecto byzantino. Todavia digo isto a V. com toda a reserva[…]”.

4 “[…] il me sémble pouvoir affirmer que vons ne vous trompez pas.

 C’est bien une amulette chrétienne. Je le crois d’époque assez récente.  L’ange de l’une des faces porte une couronne qui rapelle de tres pres à mon avis, les couronnes que portent en Spagne les viérges miraculeu­ses. Je ne connais pas assez le christianisme pour expliquer les symboles de l’ homme et de oiseau ni de ange portant une étoile […].”

5.  “[…] La epoca exacta à que pertany l’objecte trobat à St. Sadurní, jo tampoch puch dirli. Es mes, tampoch m’ atreviria à assegurar de cert lo qué es y lo qué representa. Per més que les representacions figura­des tenen ayre antich y quelcom d’oriental, no crech que la pedra pu­ga atribuhirse a la edat antiga. En les lletres y signes grabats, n’ hi ha algunes que no corresponen à cap abecedari antich conegut, y que’m sembla haver vist altres vegades com a representacions de signes del zodíach: procuraré recordar a hont y comprobarho, y si trobo alguna cosa ja li escriuré.

Opino que pot ser una especie de amulet màgich, dels molt usats en los últims temps de la edat antiga y durant los primers sigles de la edat mitjana, contenint representacions y signes misteriosos als que atri­buihen determinades virtuts. En una paraula, que es tina pedra de les anomenades abraxas, si be aquestes per lo general eren pedres fines[…].

6.“ […] Dicha piedra es en efecto cristiana, un amuleto; pero de los cristianes gnósticos, cuya heregía introdujo en las Galias primero y luego en España un tal Mano, discípulo de Basílides (S. II). Es una piedra gnóstica de las Ilamadas Abraxas, con leyendas confusas, como muchas otras de estas piedras aue las tienen en caractéres griegos, fenicios, hebreos y latinos (de todo esto participan) y no dicen nada. Lleva por eI anverso el gallo (símbolo de Jesucristo) al que parece adorar una figura que debe ser un gnóstico. Por el reverso lleva un angel con la estrella simbolo del sol. Es objeto estimable, pero de poco valor. Se lo dà científico el haber sido descubierto en España[…]”.

7. “[…] Los relieves son muy bajos pero parecen antiguos, no encontrando ninguna señal cristiana en ellos, ni acierto qué pueda significar la figura alada con corona y astro, y la otra desnuda con la mano derecha alzada y un roseton al lado de la cabeza, tal vez una campanilla: debajo en el mismo lado un cisne, una aguila ó un ave cualquiera. Me recuerda ciertos plomos ibéricos que he visto. Las letras grabadas en un lado parecen antiguas, las otras modernas, estas no las entiendo, y las otras, aunque pudiera interpertrarse ó mejor leerse VIVas denariï septuaginta septem no se alcanza comprender lo que quieran significar”.

Norbert  Font i Sagué, a la vista d’aquests  set informes tan dispars va concloure:

“[…]Devant d’opinions diferentes pertanyents a  arqueólechs de regoneguda competencia, un home es queda confós y no s’ atreveix á decidirse ni per la una, ni per la altra. Les cartes  2 y 5 convenen en que’s  tracta d’un amulet mágich, y á  primera vista sembla aquesta la opinió mes encertada, De bon principi jo vaig creurer que era una pedra cristiana, un amulet que deuría anar encastat en un anell de metall, com ho denotan les dues depressions que’s veuhen abdós costats del gall y del home nú, y ‘l  foradet que hi ha sobre’l cap de aquest. Crech que ‘s tracta de una pedra cristiana per los detalls de l‘ angel ab las estrellas a la mà,  tan usat en los monuments cristians de totes les époques, y les creus que por ten sobre ‘l cap tan l‘home com lo gall;  ademés, los caràc­ters de la part superior del angel tenen molta semblança ab l’anagrama gótich de Cristo; s’ hi veu la I gótica, la H gó­tica surmontada per la creu, y la S tancada, que corresponen exactament a  Jesús; aquesta fou ma primera impresió de la qual no m’he pogut desfer encara, per més que no haja sapi­gut interpretar l‘ altre mot. Y per altra part no soch sol, com havem vist ab les cartes, en defensar semblant opinió.

La factura general ab tot y ser molt bárbara no dexa d’esser artística en alguns detalls, especialment en la espressió de les cares; denotant per çó un art ó un artista rudimentari. Encara que alguns detalls semblen bizantins, no crech que realment ho sien, sino que son deguts á la poca habilitat del grabador”.

    Això és  el que hi ha,  i  com es diu col·loquialment, hi ha  de tot i per  a tots els gustos.  Han passat  cent quinze anys des que es van emetre aquests dictàmens i la ciència arqueològica ha avançat molt des d’aleshores  i tal vegada hi hagi algun arqueòleg lector d’aquest blog que  hi pugui fer una aportació interessant.  (La vuitena fotografia correspon a l’excursió que Norbert Font i Sagué va fer a l’Avenc d’en Roca de l’Ordal (Vallirana) , el 4 de setembre de 1907, en la qual el veiem a ell agafat al coll de l’animal que hi va transportar les cordes i les escales, mentre Antoni Mir  Capella està just darrera seu i Pere Mir  Ràfols ( l’hereu de Marc Mir Capella) , amb un salacot blanc,  està assegut a l’entrada de l’avenc amb un bastó a la ma dreta ( l’únic que no va fer cas al fotògraf  J.M. Có de Triola quan va recomanar  en aquella ocasió que s’estiguessin quiets  per fer el retrat va ser l’animal de càrrega, i per això es veu borrós a la imatge).

      La novena és una col·lecció de  nou destrals neolítiques (pedres de  llamp) que  Antoni Mir Capella va localitzar a Font-rubí  (concretament a Santa Maria de Bellver i al Mas Costós) , que  les exhibia al seu museu i que encara es conserven penjades en una paret d’una masia de Subirats propietat de Josep Maria Rossell Mir. Precisament, l’abril de 1901  Antoni Mir Capella va regalar  una pedra de llamp  al científic  Norbert Font i Sagué per al museu de Centre Excursionista de Catalunya.

      I finalment, la desena, una altra rampoina del Museu Boet que encara es  conserva. Es tracta d’un fragment metàl·lic de la bomba anarquista que es va llençar durant la processó del Corpus de l’any 1896 al carrer Canvis Nous de Barcelona, on van morir vuit persones  ( al text manuscrit  a la cartolina sobre la que està cosit el fragment de la bomba s’indica erròniament carrer Canvis Vells)  , que es va clavar a la porta de l’establiment ubicat al número 1 d’aquest carrer i que el sombrerer Josep Ramogosa devia regalar a Antoni Mir Capella. Actualment el conserva el doctor Ramon Rossell Mir. IMATGES DEL FONS DE L’AUTOR )

Advertisements

3 pensaments sobre “L’enigma d’un amulet sadurninenc

  1. Hola, Carles:
    nuevamente te felicito por tus extraordinarias investigaciones. Espero que mi abuelo Jaume Ferrer haya sido uno de los regidores republicanos que colaboraron a conservar el patrimonio arqueológico del pueblo.
    Un abrazo.
    Jaime Ferrer Mir

  2. Carles, sempre he sentit parlar del Museu Boet, i mai del familiar que vivia a la casa del costat de Can Guineu, que no recordo el seu nom, però era de familia de Can Guineu, que a mi de petit quan li pasaba el diari em va ensenyar moltes coses que ara crec que debien ser d´aquet museu.
    Pedres, medalles, monede i coses trobades a les vinyes que crec lliguen amb lo que tu expliques del Museu.
    No se on debia anar a parar tot aquet material, jo parlo dels anys mès o menys del 1952/1957.
    Joan Amat, 29 d´agost del 2016.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s