Un nou intent per documentar millor l’exili sadurninenc després de 1939

Es tractaria no només d’obtenir la llista definitiva amb noms i cognoms dels veïns de Sant Sadurní que es van exiliar el 1939, sinó de disposar d’una fotografia personal de cadascun d’ells i de redactar les seves biografies, de cara a una propera edició impresa. Al final d’aquest post trobaràs la llista provisional dels exiliats locals, actualitzada a 1 de febrer de 2015. Hi pots col·laborar? Enviar fotos i texts a querolrovira@hotmail.com.

Pau Corbella Solà ,un dels veïns de Sant Sadurní que es va exiliar el 1939. No disposem de la seva biografia. FOTO CEDIDA PER GENOVEVA CORBELLA

Pau Corbella Solà ,un dels veïns de Sant Sadurní que es va exiliar el 1939. No disposem de la seva biografia. FOTO CEDIDA PER GENOVEVA CORBELLA

Sembla que no pugui ser que després de 76 anys del final de la Guerra Civil encara no disposem de la llista completa de tots els sadurninencs que es van exiliar de grat o per força el 1939.Que ara recordi, els amics Jaume Recasens i Josep Lluís Eroles i jo mateix ens hi hem esmerçat i tot i així tinc el convenciment que encara falten identificar dotzenes de noms. Tampoc disposem de fotografies de tots ells ni, en molts casos, de les mínimes dades per a escriure una biografia personal amb cara i ulls.

Tot això caldria resoldre-ho com més aviat millor i ara és un bon moment. Per això demano la col·laboració de tots aquells que puguin conèixer o disposar d’alguna informació, documentació o fotografia; o que coneguin algun familiar directe dels protagonistes d’aquesta història a qui poder adreçar-se. En el cas de les fotografies no es demanen els originals, sinó còpies digitals amb la resolució suficient per a ser reproduïdes amb prou qualitat. En aquest mateix blog , clicant Exiliats sadurninencs a la barra de la capçalera podràs veure quina mena de fotografies s’han aconseguit fins ara.

Pel que fa a la informació necessària per redactar les biografies, interessen tant les dades personals, com les professionals i familiars; el periple que van seguir els protagonistes d’aquesta recerca durant la Guerra civil, l’exili, la Segona Guerra Mundial; i tot allò que ajudi a conèixer millor els personatges. Perquè s’entengui bé quina informació es precisa per redactar les biografies , se n’adjunten a continuació una bona colla, corresponents totes a veïnes i veïns de Sant Sadurní exiliats el 1939. Es tracte de completar aquest capítol de la nostra història i recordar i honorar tots aquells que van participar en aquell tràgic episodi.

 

 

Exemples de biografies d’exiliats locals:

 

Joan CasanovasMaristany ( Sant Sadurní d’Anoia, 1890 – Valràs – Platja, 1942). Exiliat ja el 1925 a causa de la dictadura de Primo de Rivera, exiliat per segona vegada el 1935 per la seva oposició a lagestió del Govern de la Generalitat després dels fets d’octubre de 1934, novament al novembre de 1936 per garantir la seva seguretat personal donada la seva oposició a la participació dels anarquistes en el govern de la Generalitat, i exiliat definitivament, per quarta vegada, el 1938, quan ja tenia la certesa que era una fal·làcia creure que la República i l’Exèrcit Popular poguessin guanyar la guerra.

Expressava d’aquesta manera la seva valoració d’aquell enfrontament: “Oposar un manobre a un general pot satisfer la pruïja igualitària. La victòria, però, exigeix unes altres condicions. En el 1893, els francesos, per tal d’organitzar la victòria, escolliren Lazare Carnot i no un Pau o un Pere qualsevol, espellifat, valent, però ignorant”. L’exili va ser una de les constants en la vida política del sadurninenc Joan Casanovas i Maristany. Una altra constant foren les seves detencions i empresonaments. La primera vegada al maig de 1924, després al juliol de 1925 i la tercera després del fets revolucionaris d’octubre de 1934. En aquesta darrera ocasió va ser empresonat al vaixell Urugay fondejat al port de Barcelona, juntament amb tot el govern de la Generalitat, dirigents de la Unió de Rabassaires i alcaldes i regidors republicans, com els sadurninencs Miquel Bruna Vilà i Antoni Lloret Miquel. Casanovas destacà com a advocat en la defensa dels treballadors i sindicalistes entre 1914 i 1924, participà directament en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya i estava al costat del president Macià quan aquest proclamà la República Catalana (1931). Formà part dels primers governs de la Generalitat i ocupà la responsabilitat de president del Parlament de Catalunya. Fou sempre molt lúcid i a la vegada crític, per la qual cosa era un polític incòmode.

Pocs dies després de l’aixecament del juliol de 1936 i de l’inici de la revolució digué: “Els que infantilment il·lusos creguin que la revolució fa miracles i que l’endemà d’haver aixafat el feixisme i d’haver calat foc a trenta o quaranta edificis, el país s’ha de convertir en una mena de Xauxa, són homes perillosos. Quan els sobrevé el desencant, solen convertir-se en frenètics contrarevolucionaris.” Joan Casanovas Maristany era advocat, fill de l’alcalde sadurninenc Modest Casanovas Romeu i nét d’un altre alcalde, Joan Casanovas Prats. Residia a cal Milà de la plaça Nova. Ha estat el veí de Sant Sadurní que ha ostentat el càrrec institucional català de major entitat. Morí a causa d’una malaltia renal al seu exili de Valràs – Platja, una petita població del Llenguadoc francès, el 7 de juliol de 1942.

Francesc Catasús Parellada ( Sant Sadurní, 1915 – Le Quesnel en Senterre, França, 1940). La sortida cap a l’exili a les darreries de la Guerra Civil espanyola (1936 – 1939) va comportar que prop de dos-cents veïns i veïnes de Sant Sadurní fossin reclosos temporalment en camps d’internament en territori francès. Una majoria van retornar al poble als pocs mesos i van refer les seves vides. La resta van protagonitzar un reguitzell d’històries personals que formen part del capítol encara no escrit definitivament de la diàspora sadurninenca. Destinats a companyies de treballadors estrangers (CTE) , enrolats a la legió francesa, reclosos en camps de concentració nazis, mig amagats en zones agrícoles del sud de França, embarcats en direcció a Sud-amèrica… tot un catàleg de peripècies que van de l’èpica a la més absoluta irrellevància personal.

Al sadurninenc Francesc Catasús Parellada el van batejar de petit amb el malnom d’El Cigala i ja no se’l va treure de sobre mai més. Va ser mobilitzat per anar al front pel Decret de la Presidència de la Generalitat del 21 de novembre de 1937 com a integrant de la lleva del 1936. Es va exiliar a França el febrer de 1939 i poc després també la seva família va abandonar el municipi amb destinació desconeguda. Era fill de Miquel Catasús Mata, un rabassaire de can Guineu, i de Concepció Parellada Martí, els quals es van casar a Sant Sadurní el 1901 i van tenir sis fills, Teresa, Dolors, Carme, Enric, Miquel (mort durant la Guerra Civil) i el mateix Francesc. Els seus avis eren Pau Catasús Guilera casat amb Maria Mata Carol i Miquel Parellada Romeu casat amb Maria Martí Sogas.

No es coneixen les seves vicissituds durant la Guerra Civil però just entrar en territori francès a principis de febrer de 1939, va ser confinat en un camp d’internament juntament amb altres sadurninencs. Per escapar-se d’aquell recinte el 9 de març, un mes aproximadament després d’ingressar-hi, va optar per enrolar-se a la legió estrangera francesa i va ser enquadrat en el Primer Regiment Estranger d’Infanteria del DCRE (Dépôt Commun des Régiments Étrangers). El contracte era per cinc anys. Al centre d’allistament de Perpinyà li van atorgar el número 373 i van emplenar la seva fitxa militar amb les dades següents: cabells de color castany fosc, ulls marrons clars, nas corbat, cara ovalada i 1,77 metres d’alçada.

No se sap ben bé d’on va sorgir la llegenda, però a finals de la dècada dels seixanta del segle passat, en els cercles dels republicans sadurninencs exiliats al sud de França, es va fer córrer la veu que el 1954, durant el setge de Dien Bien Phu al Vietnam, Francesc Catasús havia mort com un heroi defensant aquella famosa fortalesa colonial enrolat a la Legió Estrangera francesa. Així ho va escriure a les seves memòries Joan Formosa Estragués, exiliat també el 1939. Aquesta mitificació calia documentar-la i per això durant quaranta anys aquest autor va estar intentant localitzar alguna referència en els arxius militars francesos corresponents a Indoxina. Ni rastre.

Ja ho havia donat per impossible pensant que tal vegada Catasús s’havia inventat una nova personalitat amb nom i cognoms diferents fins que l’estiu del 2013 es va localitzar una referència seva a la Base des militaires décédés durant le conflit 1939-1945 del Ministeri de Defensa francès. Segons aquesta informació, el soldat de la DCRE, Francesc Catasús Parellada, nascut el 18 de març de 1915 a Sant Sadurní d’Anoia, va morir el 12 de juny de 1940 al municipi de Le Quesnel en Santerre (Departament de Somme, a la regió de Picardie) equidistant uns 110 quilòmetres de la frontera belga i de París.

El 10 de maig d’aquell any les tropes de la Wehrmacht (les forces armades alemanyes) procedents de Bèlgica van iniciar l’ocupació de França i el 14 de juny ja van desfilar pels Champs Élysées de París. Aquells mateixos escenaris havien viscut cruentes batalles a la Primera Guerra Mundial. La defunció del soldat ras Francesc Catasús Parellada s’hauria produït, per tant, entre aquestes dues dates. Segons la informació disponible va ser ingressat -no se sap si ferit greu o ja difunt- a la Companyia Sanitària 2/44 ubicada al Chateau de Blin de Bourdon i va ser enterrat al parc del mateix castell. Per tant hauria mort de forma violenta, és de suposar que va ser víctima del Tercer Reich i per això gaudeix de la menció Mort pour la France.

Atenent l’indret on va morir, el municipi de Le Quesnel en Santerre, sabem que les tropes alemanyes van arribar- hi a partir del 4 de juny. Un any després, el 5 de juny de 1941, el cadàver va ser exhumat per les autoritats locals, col·locat dins un taüt i inhumat en el cementiri municipal de Le Quesnel. En aquesta ocasió portava encara la placa d’identitat personal, un moneder amb una dotzena de francs i dues peces de plata, un encenedor i unes ulleres de sol. Si quan va morir aquest era tot el seu patrimoni, no es pot dir que la seva vida li hagués proporcionat gaire riquesa material.

S’ignoren més detalls de la seva mort i, per tant, haurem de deixar-ho aquí, no fos cas que a base d’elucubrar ens inventéssim una altra llegenda. Amb tot no és ben bé el mateix morir a Le Quesnel en Santerre (França) a causa de la invasió de les tropes nazis sota les ordres de Hitler que a Dien Bien Phu (Vietnam) assetjat per les tropes comunistes d’Ho Chi Minn. En tot cas, Catasús hauria mort per defensar la seva segona pàtria, la que l’havia acollit com a exiliat republicà,circumstància que no s’hauria produït de forma tan evident si hagués estat víctima en aquell recòndit reducte colonial francès d’Indoxina. Vés a saber si tenia viu aquest sentiment de pertinença i agraïment o tant se li enfotien França i els francesos!

Malauradament no es va poder informar a la seva família de la defunció, ja que a l’hora d’allistar-se a Perpinyà no va indicar la seva adreça a Sant Sadurní. Tampoc hauria servit de res, ja que en aquella època ja no residien al poble. Tot i així a l’expedient militar de Catasús hi ha proves que les autoritats franceses van intentar localitzar infructuosament els seus familiars per comunicar-los el fatal desenllaç. Ens queda el dubte de si del matrimoni celebrat en una data i indret desconegut de Catasús amb Maria Dolores Damián Salgado hi va haver després algun descendent. El que sabem del cert ─segons la informació del seu expedientmilitar─ és que en el moment de la seva mort ja n’estava divorciat i que el 1944 el matrimoni havia estat anul·lat i també que en aquesta data els seus pares ja eren morts. Les restes de Francesc Catasús van ser traslladades posteriorment a la Nécropole Nationale de Condé–Folie, a l’est d’Abbeville, al mateix departament francès de Somme, on hi ha enterrats 3.450 militars francesos i de la legió estrangera víctimes de la Segona Guerra Mundial. Allí, la seva tomba individual porta el número 214.

Casos com aquest ens plantegen alguns interrogants sobre la credibilitat que ens mereix la tradició oral, quan no hi ha cap testimoni o document que acrediti un determinat esdeveniment. Crec que és lícita, sempre que la informació sigui versemblant (qüestió aquesta d’una enorme subjectivitat, ja que allò que als uns pot semblar creïble, uns altres poden considerar-ho una fal·làcia), que la persona que ens ho explica ens mereixi una certa confiança (més subjectivitat encara), que s’adverteixi al lector que es tracta d’una informació no contrastada i que en paral·lel es facin gestions per procurar posar fi a la incertesa. Al cap a la fi, més aviat o més tard, com en aquest cas, acostuma a aparèixer alguna prova material o documental irrefutable. I una darrera reflexió : ¡Quants cadàvers de soldats catalans allistats a la Legió Estrangera francesa i desapareguts a partir del 1940 (i dels quals les seves famílies mai més en van saber res) deuen estar enterrats també en les necròpolis, fosses comunes i cementiris escampats pels camps de batalla francesos de la Segona Guerra Mundial! Un altre bon treball de recerca per endegar.

 

Josep Borrell Vallespí ( Sant Sadurní d’Anoia, 1906 – 1995) . Va ser mobilitzat el 1938 ja que pertanyia a la lleva de 1927. Integrat a l’exèrcit republicà es va retirar a França per la zona de Prats de Molló i va ser ingressat als camps de Saint Cyprien , Rivesaltes i Bram. Va poder sortir-ne gràcies a la intervenció d’un familiar seu resident a França. El 1942 va ser capturat pels alemanys. Aleshores Josep Borrell va ser destinat forçós a la base Keroman de submarins alemanys U-Boot, a Lorient (al departament atlàntic de Morbihan de la regió francesa de la Bretanya). Quan s’acabava la guerra el van enviar a París per retirar les bombes que no havien explotat a l’estació del tren d’Orly. Allí va romandre treballant en la reconstrucció de la ciutat. El 1948 va tornar a casa.

Josep Maria Serradell Arnán (Sant Sadurní d’Anoia, 1900 – 1965). Fou mobilitzat el 16 de setembre de 1938 per atendre les necessitats de fortificació republicana a la reraguarda de l’Ebre. A mitjans de gener de 1939 va emprendre la retirada i va passar per Sant Sadurní, camí de la frontera francesa, per acomiadar-se de la seva esposa, Teresa Castellví Ferrando, i de la seva filla Assumpció, que vivien a l’immoble de l’actual número 26 del carrer Pompeu Fabra.

Després de romandre tres o quatre mesos en un camp d’internament al sud de França va ser destinat al Quart Batalló de Treballadors Estrangers, concretament a la 19ena Companyia de la primera secció. Enrolat en aquesta unitat va viatjar durant cinc anys a diversos indrets del país, com Marseille, Bordeaux, Lyon, Paris, Amiens i finalment Saint-Astier, on va treballar en una mina per extreure material per fer calç i ciment. Aprofitant les cavitats subterrànies, l’exèrcit nazi hi va instal·lar durant l’ocupació una moderna fàbrica d’avions.

Acabada la guerra, es va poder reintegrar immediatament a la societat civil com un veí més d’aquest municipi de la Dordogne. El 1949 es va presentar a Sant Sadurní, no li van complicar gens la vida ni li van demanar responsabilitats i es va tornar a dedicar a la família i a la seva professió de pagès.

Antoni Ferrer Forn ( Sant Sadurní d’Anoia , 1916– Santiago de Chile, 1963) El seu pare havia estat afiliat a la Unió de Rabassaires i havia exercit de regidor de l’ajuntament republicà. Antoni Ferrer es va exiliar a França com un soldat derrotat i des de Bordeaux es va embarcar el 4 d’agost de 1939 en el vaixell Winnipeg, noliejat pel poeta i embaixador Pablo Neruda, amb destinació als ports xilens d’Arica i Valparaíso, on es va establir. Entre els 2.201 exiliats espanyols hiviatjaven, a més d’Antoni Ferrer, els sadurninencs , Salvador Morera Mas, Antoni Llop Sales, Enric Benaiges Pedrola, Júlia Benaiges Pedrola i Lluís Benaiges Pedrola. El seu pare va ser afusellat al Camp de la Bóta de Barcelona el 31 de juliol de 1940 i el va morird’un infart l’11 de maig de 1963a Santiago de Chile mentre presenciava un partit de futbol entre el seu equip predilecte, Unión Española, iel Santiago Wanders, a l’Estadio de Santa Laura de la capital xilena.

Pere Esteve i Llopart (Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996) . Segons els llibres d’actes del plenari de l’ajuntament de Sant Sadurní d’Anoia recuperats el 2008, fou ell qui va presidir interinament el consistori des del 10 d’agost fins el 3 d’octubre de 1936. Probablement ja se’n havia fet càrrec de facto a partir del 19 de juliol.

Havia entrat de regidor a l’ajuntament després de les eleccions municipals de 1934 en representació de la candidatura d’Esquerra Republicana de Catalunya – Unió de Rabassaires. El 7 d’octubre del mateix any, quan l’exèrcit espanyol va encerclar la Vila per alliberar els propietaris agrícoles que havien estat empresonats el dia anterior a causa de la revolta ocasionada per la sentència adversa del Tribunal de Garanties de la República sobre la Llei de Contractes de Conreu, va oferir-se per entrevistar-se amb el capità que comandava les tropes per informar-lo que els presos ja havien estat alliberats i que no hi hauria resistència a l’ocupació militar de Sant Sadurní. Per si un cas el capità Celestino Ruiz el va situar al capdavant de la tropa, lligat de mans, i darrera d’ell els soldats van entrar al casc urbà sense resistència. A partir d’aquella jornada, malgrat seu, va deixar de ser Pere Esteve i es va convertir en Pere Valent.

Després de passar uns mesos empresonat va ser alliberat i a partir del 16 de febrer de 1936 retornà al seu càrrec de regidor a l’ajuntament. Mentrestant va evolucionar des del punt de vista ideològic i s’afilià al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) amb els seus companys Ernest Roca Guilera i Valentí Zaragoza Vergés.

El 18 de juliol de 1936 li va canviar la vida. La reacció al cop d’estat del general Franco en forma de revolució social va propiciar que a tots els municipis es constituïssin els Comitès de Milícies Antifeixistes que a la pràctica van assumir tot el poder local. Els alcaldes i regidors van ser desbordats per la situació i en molts casos arraconats pels revolucionaris. A Sant Sadurní, un dels membres més destacats del Comitè va ser Pere Esteve que a la pràctica feia també d’alcalde. Durant aquells setmanes de juliol i agost es van cometre una colla d’assassinats per ordres del Comitè, les víctimes dels quals eren gent d’ordre, empresaris, propietaris agrícoles i simpatitzants de Falange.

Pere Esteve havia nascut el23 de juny de 1905 a Torrelavit (Alt Penedès), on el seu pare era masover de la hisenda de can Cardús. Era el tercer de quatre germans, Josep, Joaquima, ell i l’Enric. De ben jove va entrar a treballar a les caves Rigol i a principis de la dècada dels trenta es va establir pel seu compte dedicant-se al comerç de vinsi misteles a l’engrós. Venia a les tavernes i botigues d’ultramarins de Barcelona i de les poblacions de l’entorn de la capital catalana. Es va casar amb la sadurninenca Eulàlia Catasús i no van tenir fills.

La primera notícia de la seva bel·ligerància política data de 1933 quan se’l va acusar de ser un dels responsables del boicot a una conferència sobre l’organització Joventut Obrera Catòlica (JOC) que es va celebrar al Centre Agrícola, promoguda per la parròquia i organitzada per la secció local de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJCC). En un moment de l’acte, un grup de membres i simpatitzants d’Estat Català, entre els quals s’hi trobava Pere Esteve,van iniciar una esbatussada contra els fejocistes dins el local que es va acabar de cop quan el sadurninec, Josep Mestres Manobens, va disparar dos trets intimidatoris amb la seva pistola reglamentària per intentar posar ordre.

El maig de 1937 va ser objecte d’un intent d’assassinat, no se sap ben bé si per part d’un escamot de militants de la Confederació Nacional del Treball (CNT)o del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) .En un trajecte de ferrocarril entre Sant Sadurní i Barcelona se’n va adonar que dos grups armats avançaven cap a ell a l’interior del vagó en actitud amenaçant, l’un pel davant i l’altre pel darrere. Quan es disposaven a disparar les seves armes, Pere Esteve es va treure la seva pistola, va ferir greument a dos dels qui pretenien atemptar contra ell i es va llençar per la finestra daltabaix del vagó, rodolant per un terraplè, mentre la resta d’integrants de l’escamot disparaven també les seves armes infructuosament. Segons la seva versió dels fets explicada personalment al sadurninenc Ramon Amposta durant la seva estada a Caracas (Veneçuela) , també li van etzibar un parell de bombes de ma. Aleshores freqüentava la seu del PSUC, a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya. Mai es va aclarir el perquè d’aquell atemptat.

La darrera setmana de gener es trobava ja a Figueres, participant en l’evacuació de refugiats civils i militars cap a la frontera francesa. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia casualment la seva esposa, la seva cunyada i diversos membres de la seva família. També s’hi trobava el seu company del PSUC Valentí Zaragoza amb la seva esposa i la seva filla. A França va ser confinat en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell. Va sortir de França amb la seva esposa en direcció a la República Dominicana el 1940, a bord d’un dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap ala seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República.

Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas, vivia a la Plaza Capuchinos, a l’Avenida San Martín i explotava un petit quiosc de llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta. Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas, capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro, on constituí una petita empresa de fabricació de persianes graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart, i per prescripció mèdica, es va vendre el negoci de les persianes i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir al barri de la Floresta, en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.

A finals de la dècada dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Genaro Costas Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Genaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosai paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Genaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a nom de Genaro Costas Puig. A la seu del Centre Català de Caracas, i també al seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del Partit Comunista Espanyol (PCE) a Caracas, es reunia amb membres del partit com Emili Mira Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i Fidias Robusté, entre d’altres, i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un conegut seu que venia sovint a Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines que tenien algun familiar del PSUC empresonat ,o que es trobaven en una situació precària, sobres personalitzats a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rendiments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.

L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi i retornà a Veneçuela des del port de Le Havre a bord del vaixell Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir a Mauzac, al departament de la Dordonya, i més endavant va anar a raure a Perpinyà, al número 17 de la Rue des Mimosas, ben be al darrera del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinya, amb la gran palmera del jardí que quaranta anys després encara es conservava, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa, Eulàlia Catasús Masana. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada dels setanta va entrar a Catalunya clandestinamenten diverses ocasions per visitar els seus familiars i per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògniti de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Immediatament després de l’amnistiageneral de l’octubre de 1977 va tornar al seu poble sense les precaucions que havia tingut amb anterioritat, fins el punt que va còrrer la veu que ja havia tornat de l’exili. No era aquesta la seva intenció, ja quees trobava bé a Perpinyà.El 1978 va ser operat a Montpellier d’un càncer al pit.

El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcaldede l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat. El 1980 va ser operat tres vegades, una de les quals d’urgència a causa d’un tercerinfart al Centre Cardiovascular de Toulouse. Després d’un quartinfart i d’unaaltra operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieurGenaro CostasPuig va morira Perpinyà el 1996, on el van enterrar.

Joan Formosa Estragués ( Sant Sadurní d’Anoia, 1920 – 2014) era un minyó de muntanya (boy scout) que en declarar-se la revolució el 1936 s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades, la branca juvenil del PSUC. Abans d’incorporar-se al front treballà de comptable a Vilafranca, al Departament de Transports, com a funcionari de la Generalitat republicana. El 1938 fou enviat a Sant Martí Sesgueioles juntament amb altres reclutes sadurninencs de la lleva del biberó. A causa de la seva filiació el destinaren en qualitat de comissari polític primer a la 27ena divisió de l’Exèrcit Popular i més endavant al 18è Cos d’Exèrcit. Finalment s’incorporà a la Secretaria d’Organització de l’Exèrcit de l’Est, on conegué personalmentel dirigent comunista Santiago Carrillo.

S’exilià a França el febrer de 1939, amb divuit anys, i fou reclòs als camps d’internament d’Arles, Amélie les Bains, Saint Cyprien, Le Barcarés i, finalment, Argelès sur Mer. Ingressà a la 129 Compagnie de Travailleurs Étrangers al gran complex militar francès de Miramas – Saint Chamas, una immensa factoria on 60.000 obrers produïen pólvora i trilita per a l’exèrcit alemany. Pressionat per la Gestapo perquè delatés els seus companys, es fugà camuflat entre un grup d’interns que treballaven a l’exterior de la factoria, i es va refugiar durant sis mesos a la zona de Bonac, molt a prop de la ciutat de Pamiers, al sud de Tolosa. Es repatrià voluntàriament el 1941 i després de ser ingressat a la presó de Figueres va ser enviat al camp de concentració de Reus, d’on va sortir castigat cap a Algesires (Cadis), al batalló de treballadors número 2, el qual es dedicava a la construcció de carreteres.

D’Algesires fou enviat a Cerro Muriano (Còrdova), on treballà en la creació d’un camp d’instrucció militar i va ser aquí on es contagià de la febre palúdica. Sortí de Cerro Muriano i llavors l’obligaren a fer un servei militar obligatori d’infàmia. Era l’any 1945, quan després de la guerra, de l’exili, dels camps de treball a França i Espanya i de la mili tornà a casa seva. Havien passat set anys. El cas de Formosa és el de tants i tants xicots idealistes que s’afiliaren a les Joventuts Socialistes o a les Joventuts Llibertàries de la CNT disposats a convertir en realitat les grans esperances laiques del segle XX –que ara, ja en el segle XXI, no arriben ni a la categoria d’il·lusions– i que només amb disset o divuit anys ja eren al front defensant els seus ideals. Ateneuista de tota la vida, col·laborà en la primera etapa de Ràdio Sant Sadurní com a corresponsal esportiu. El 1979, quan se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques de la segona meitat del segle XX, Formosa acceptà integrar-se a la candidatura socialista i va ser regidor d’Hisenda de l’ajuntament fins al 1983.

 

Antonio Tarrida Capellades ( Sant Sadurní d’Anoia, 1901 – Mauthausen – Gusen , Àustria, 1941). Va ser un dels cinc veïns de Sant Sadurní que van morir a Mauthausen – Gusen víctimes dels nazis. Els altres quatre éren Manuel Bonet Bonet (1905 – 1941) , Jaume Barceló Urgell (1919 – 1942), Josep Querol Fonollosa (1920 – 1941)i Josep Dols Gibert (1895 – 1941). Una sisena víctima sadurninenca dels camps d’extermini va ser l’alcalde Josep Casas Borràs (1909 – 1941) que va morir al castell de Hartheim. La seva biografia no és molt extensa. Havia nascut a Sant Sadurní a les tres de la matinada del 29 de juliol de 1901 i era fill del fuster Antoni Tarrida Sellarès (Torrelavit, 1862) i Caterina Capellades Bou que vivien al carrer Montserrat de Sant Sadurní. Els avis materns eren Cristòfor Capellades i Rosa Bou (ells ja havia mort quan va néixer Antoni Tarrida), de Santa Fe del Penedès, i els paterns Josep Tarrida i Maria Sellarés Romeu de Sant Pere de Riudebitlles. El 1919 s’allistà a la Marina espanyola i fou destinat a Cartagena.

Al final de la dècada dels vint hauria conegut la jove argentina Amanda Clementina Canova Decastelli, nacuda a Buenos Aires el 1900, amb la qual es va casar. Després, el matrimoni va emigrar a l’Argentina i es van establir a la capital, Buenos Aires. Sembla que no s’hi van acabar de trobar bé, que enyoraven la família i que les dificultats per tirar endavant eren superiors al que s’havien imaginat. Per tot això, el 1932, ell, la seva esposa i la seva filla Beatriz d’un any van emprendre el viatge de tornada que els portaria altra vegada a Catalunya. En el passaport de Tarrida ja hi constava el seu ofici de xofer.

Tot sembla indicar que ingressà al Cuerpo de Seguridad y de Asalto de la Segona República, els coneguts guàrdies d’assalt, i que el 1934 fou destinat a conduir el vehicle oficial del president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys. S’ignora com va viure la Guerra Civil espanyola però el febrer de 1939 es va exiliar a França on el devien confinar en un camp d’internament. El trobem fitxat i identificat pels nazis amb el número 87361 a l’Stalag XI-B, al nord-oest d’Alemanya; amb el 6570 al camp de Mauthausen (Àustria) i amb el 11885 al camp de Gusen, a prop de l’anterior. Allí va morir quan tenia quaranta anys.

Josep Casas Borràs(Sant Sadurní, 1909 – Castell de Hartheim (Àustria), 1941) . Va ser escollit alcalde el 21 d’octubre de 1936 en representació de la Confederació Nacional del Treball (CNT) amb nou vots a favor i dos en blanc i va exercir el càrrec fins al 29 d’octubre de 1937, si bé durant aquest període va estar de baixa en dues ocasions, una per accident laboral i l’altra per malaltia. Després va continuar com a regidor fins al desembre de 1938. És important destacar que quan va prendre possessió del càrrec ja s’havien produït els assassinats ordenats pel Comitè de Milícies Antifeixistes. Entre les actuacions més destacades en aquest període figuren la decisió d’utilitzar la casa pairal de can Guineu (els seus propietaris l’havien abandonat en produir-se el cop d’Estat contra la República) per acollir refugiats d’altres indrets d’Espanya, la requisa de llibres de biblioteques privades del municipi per fornir una biblioteca pública i els canvis dels noms d’alguns carrers: el carrer Diputació es va anomenar de Buenaventura Durruti i l’era d’en Guineu, plaça Francisco Ascaso.

Treballava aleshores a cal Benach (Maquinaria Moderna per a Construccions i Obres Públiques), on el 8 de desembre de 1936 es va ferir a la cama en disparar-se-li l’arma que emprava per verificar la resistència de les planxes que s’hi utilitzaven per al blindatge de tancs i carros d’assalt, segons la versió oficial. D’altres afirmen que se li va disparar accidentalment la pistola que portava sempre a la cintura. Retornà a l’alcaldia el 3 de maig de 1937, un cop recuperat de l’accident. Casas va procedir a emetre bitllets de pesseta, de cinquanta, i de vint-i-cinc cèntims per fer front a l’escassetat de moneda fraccionària, indispensable per a totes les transaccions comercials de la vila. La seva signatura apareixia impresa als bitllets. Va promoure el canvi del nom oficial de la vila, eliminant el Sant i deixant només Sadurní d’Anoia, i va tramitar la segregació del nucli de Sant Joan de Subirats, del terme municipal de Subirats. A instàncies del Comissariat de Propaganda de la Generalitat, va elaborar una llista de totes les publicacions periòdiques en català i castellà que s’havien editat a la vila per exhibir-la al Palau Internacional de Premsa de l’Exposició Mundial de París.

Del 7 d’agost al 5 de novembre de 1937 va ocupar novament l’Alcaldia. A mitjans de gener de 1939, Casas va viatjar a Bescanó (Gironès), juntament amb la maquinària de cal Benach, quan es va desmantellar el taller davant la imminent ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes.

Es va retirar cap a França dues setmanes després, essent ingressat en un camp d’internament. Va ser destinat a Angulema, al sud oest de França. Quan els alemanys van ocupar la regió, va ser detingut i confinat en un altre camp d’internament, i el 20 d’agost de 1940 el van traslladar en tren a Mauthausen,amb el tristament famós comboi dels 927, on va arribar el 24 del mateix mes. Li assignaren el número 4106. En aquell tren va coincidir amb el vilafranquí Eusebi Pérez Martín, el qual va sobreviure fins a l’alliberament del camp el 5 de maig de 1945. La certificació de la mort de Josep Casas al castell de Hartheim porta data del 24 de gener de 1941. Durant aquells cinc mesos va treballar en la construcció i fortificació del camp de Mauthausen en unes condicions infrahumanes.

 

Joan GironaBalaguer ( Vilafranca del Penedès, 1886 – 1945).Es va casar amb Josefa Sala Roca i van tenir tres fills,. Des del 1927 treballava a cal Benach (Maquinaria Moderna para Construcciones y Obras Públicas, S.A.) i vivia a Sant Sadurní. L’any 1931 era el president local de la Confederació Nacional del Treball i com a tal va signar l’acord que va permetre possar fi a la vaga de can Codorníu que va durar tres setmanes. Quanel gener de 1939 es va desmantellar el tallerde cal Benach per a traslladar-lo a Bescanó, tota la família s’hi va desplaçar, travessant posteriorment la frontera francesa tots cinc ( ell, la seva dona Josefa Sala i els seus tres fillsCarme , Joan i Maria ). Joan Girona va retornar el 1939 i va ser internat al camp de presoners de Santa Maria de Oya (Pontevedra). Després va estar tancat a la presó Model de Barcelona des del febrer de 1942 fins al darrer quatrimestre de 1943. El 1945 va morir a Vilafranca a conseqüència d’un llarga malaltia pulmonar.

 

 

Amadeu Carbó Gibert (es desconeixen les dates i els llocs de neixement i defunció ). Mecànic de professió, s’havia identificat amb el sindicalisme local, probablement amb la UGT i se’l podria considerar d’esquerres. Es va casar amb Montserrat Salvador Font i van tenir dos fills, Eusebi i Nuri. Durant la retirada s’afegí als centenars de milers de refugiats que es dirigien a França, on va ser ingressat en un camp d’internament. Aviat va decidir tornar a casa i a la mateixa frontera el van detenir i el van enviar directament a uns camps de treball. Primer a Bilbao, on es dedicaven a la construcció detancs i després a València. El propietari del taller mecànic de cal Sàbat de Sant Sadurní , on havia treballat abans de la guerra,el va anar a rescatar i li va tornar a oferir feina. A més d’exercir aquesta professió era l’encarregat de projectar les pel·lícules al cinema de l’Ateneu.

Adjutori Varias Gabarró ( Sant Sadurní d’Anoia, 1911 – Torrelameu, la Noguera, 1938) . Va desertar el 15 d’octubre de 1937 quan anava a ser mobilitzat per l’Exèrcit de la República. A través de la Seu d’Urgell i Andorra s’exilià unes setmanes a França i va tornar a entrar a Espanya per la frontera d’Hendaia incorporant- se immediatament a l’exèrcit franquista. Era membre de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i secretari particular de Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu. Va morir a Torrelameu (comarca de la Noguera) l’11 d’agost de 1938, a causa de l’explosió d’un obús llançat per l’artilleria republicana. El seu diari personal es troba dipositat a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

Antonio Cid Mas (Barcelona, 1920 – Vierzon, França,2006). Nascut l’1de novembre de 1920 a Barcelona i mobilitzat el 10 de març de 1938. Va pertànyer durant la guerra civil a la 26ena Divisió de l’Exèrcit Popular. Travessà la frontera francesa entre el 8 i el 9 de febrer de 1939 i fou internat en el camp de Vernet d’Ariege. Es va inscriure en una Companyia de Treballadors Estrangers i va ser destinat a prop de Besançon per construir carreteres. Més endavant el van traslladar al Departament de Lorena (a la regió de Vosges). Va ser allí on els alemanys el van capturar i el van enviar a Mauthausen on va treballar a la pedrera tristement famosa, essent alliberat el 5 de maig de 1944 per la 11ena Brigada Cuirassada de l’exèrcit dels USA. Es va establir a Vierzon (al Departament de Cher de la regió Centre)al barri anomenat “ la loeuf”, es va casar amb Carme Roldán i treballava en un taller de torns mecanitzats. Amb motiu del 60è aniversari del seu alliberament de Mauthausen (2004) , l’Ajuntament de Vierzon el va homenatjar, concedint-li una medalla commemorativa. Va ser l’únic supervivent sadurninenc dels camps nazis. Va morir el 22 de novembre de 2006 a l’hospital de Vierzon.

Residents i veïns de Sant Sadurní del bàndol republicà que van sortir del país a causa de la Guerra Civil:

  1. Adell Gil, Josep
  2. Alemany Esteve , Joan
  3. Alerany Montagut, Francesc
  4. Alerany Sarroca, Lluís
  5. Alerany Sarroca, Pasqual
  6. Amat Gibert, Joan
  7. Amigó Serrano, Lluís
  8. Andreu Albareda, Francesc
  9. Baqués Font, Jaume
  10. Baqués Font, Sadurní
  11. Barberan Segura, Frederic
  12. Barberan Segura, Miquel
  13. Barceló Urgell, Jaume
  14. Belloví Jamas, Josep
  15. Benaiges Farrer, Francesc
  16. Benaiges Pedrola, Lluís
  17. Benaiges Pedrola, Enric
  18. Benaiges i Pedrola, Júlia
  19. Bladé Benaiges, Teresa
  20. Blanch Cuello, Josep
  21. Bonet Bonet, Manuel
  22. Bonet Bonet, Pere
  23. Borràs Granja, Agustina
  24. Borràs Soler, Josefa
  25. Borrell i Pedrola, Manuel
  26. Borrell iPedrola, Jaume
  27. Borrell Vallespí, Josep
  28. Bosch Torrents, Ramon
  29. Briquets Estruch, Maria Lurdes
  30. Budí Salart, Eusebi
  31. Callao Borràs, Josefa
  32. Canals , Antoni
  33. Canals , Dolors
  34. Carbó Esteve, Conxita
  35. Carbó Gibert, Amadeu
  36. Carbó Serra, Francesc
  37. Casanovas Casanovas, Jaume
  38. Casanovas Coberta, Joan
  39. CasanovasMaristany, Joan
  40. Casas Borràs, Josep
  41. Catasús Parellada, Francesc
  42. CatasúsMasana , Eulàlia
  43. Castellví Ferrando, Mateu
  44. Castellví Ferrando, Ramon
  45. Centelles Giner, Benjamí
  46. Cid Mas, Antoni
  47. Colet Vidal, Salvador
  48. CollOliver, Miquel
  49. Corbella Solà, Pau
  50. Cusiné, Josep
  51. Dols Gibert, Josep
  52. Escarré Vallverdú, Josep
  53. Escarré Catasús, Rosa
  54. Esteve Llopart, Pere
  55. Esteve Llopart, Joaquima
  56. Esteve Marqués, Nativitat
  57. Esteve Rigol, Jaume
  58. Estupiñà Marin, Josep
  59. FabregatGranja, Núria
  60. Fabregat Segarra , Josep
  61. Fabregat Guerola, Joaquim
  62. Fernando Bou, Ramon
  63. Ferrer Forn, Antoni
  64. Ferrer Galofré, Santiago
  65. Figueres Manobens, Josep
  66. Figueres Gibert, Josep
  67. Font Cardús, Francesca
  68. Formosa Estragués, Joan
  69. Gestoso Granados, Josep
  70. GibertPuigdollers,Aurora
  71. Gili Castells, Nicomedes
  72. Gil López, Dámaso
  73. Girona Balaguer, Joan
  74. Girona Bel, Ramiro
  75. Girona Borràs, Salvador
  76. Girona Sala, Carme
  77. Girona Sala, Joan
  78. Girona Sala, Maria
  79. Gracia Jordà, Lluís
  80. Granjas Borràs, Agustina
  81. GranjasBorràs, Maria
  82. Granjas, Rafael
  83. Gual Surroca, Josep
  84. Guilera Raventós, Josep
  85. Guilera Raventós, Maria Teresa
  86. Guilera Raventós, Montserrat
  87. Guilera Roig, Joan
  88. Guixà Roig, Vicens
  89. Huguet Carol, Antoni
  90. Iglesias Pérez, Raül
  91. Llop Sales, Antoni
  92. Llop Sales, Ramon
  93. Llopart, Josefa
  94. LlopartLisart, Francisco
  95. Marcet Ventosa, Enric
  96. March Papaseit, Francisca
  97. March Papaseit, Tomàs
  98. Marigó Mas, Jaume
  99. Marigó Vendrell, Maria
  100. Marimón i Rubió, Maria
  101. Mas Prat, Maria
  102. Mas Singla, Elisenda
  103. Mas Singla, Francesc
  104. Mas Singla, Josep
  105. Medall Salvadó, Miquel
  106. Millanes Gallimat, Josep
  107. Miquel Cardús, Josep
  108. Miquel Margarit, Entero
  109. Mir Mir, Teresa
  110. Mir Soler, Joan
  111. Moliner Miquel, Salvador
  112. Montagut Forns, Miquel
  113. Montserrat Tombas, Josep
  114. Mordencia Tordable, Andrés
  115. MoreraMas, Salvador
  116. Olivé Vallvé, Josep
  117. Omella Sabaté, Manuel
  118. Orpí Casanovas, Josep Maria
  119. Pallarés Queralt,Carme
  120. Pallarés Lleó, Pere
  121. Parellada Martí, Enric
  122. Piñol Tubella, Jaume
  123. Poch Sardà, Vicenç
  124. Pollanch Llop, Josep
  125. Portí Bonastre, Sadurní
  126. Puig, Adoració
  127. Puyo Ariño, Jesús
  128. Queralt Callau, Josep
  129. Querol Fonollosa, Josep
  130. Ràfols Ràfols, Anna
  131. Ràfols Ràfols, Josep
  132. Ràfols, Joan
  133. Raurich Gelabertó, Leandre
  134. Raventós Galimany, Maria
  135. Raventós Galimany, Pere
  136. Riambau Sogas, Josep Maria
  137. Riambau Sogas, Carles
  138. Ribera Samsó, Àngel
  139. Rigol Roig, Josep
  140. Roca Guilera, Ernest
  141. Roca Ràfols, Jeroni
  142. Roca Ràfols, Joan
  143. Roca Ràfols, Lina
  144. Roca Ràfols, Pelegrí
  145. Roca Martí, Pere
  146. Roig Mestres, Joan
  147. Romagosa Isart, Josep
  148. Romeu Bou, Francesc
  149. RoigOllé, Maria
  150. Ros, Modest
  151. Rutia Garcia, Antoni
  152. Sardà Martínez, Francesc
  153. Sala Roca, Josefa
  154. Sanahuja Marimón, Amador
  155. Sanahuja Marimón, Conxita
  156. Sardà Martínez, Francesc
  157. Serradell Arnán, Josep Maria
  158. Serra Ferrando, Joan
  159. Tarrida Capellades, Antoni
  160. Tena Vives, Manuel
  161. Tena Vives, Josep
  162. Torné Bartolomé, Joan
  163. Urpí Montserrat, Amadeu
  164. Varias Carbó, Josep
  165. Vendrell Raventós, Elvira
  166. Viladoms Esteve, Dionís
  167. Viladoms Sabaté, Francisco
  168. Villagrasa Roudó, Josep
  169. Vinaixa Serra, Esteban
  170. Zaragoza Verges, Valentí
  171. Zaragoza Mas, Maria

Font: Llista no definitiva elaboradaa partir d’informació recollida per l’autori complementada amb noms apareguts en treballsd’altres historiadors. Actualitzada a 1 de febrerde 2015.

Anuncis

Un pensament sobre “Un nou intent per documentar millor l’exili sadurninenc després de 1939

  1. Mail rebut al meu correu electrònic
    >
    > je vous transmets les photos des frères et père de mon père Pascual
    > ALERANY SARROCA né le 03/02/1923 à PINELL DEL BRAY
    >
    > Antonio est en militaire
    >
    > LLuis (né le 15/01/1919 à PINELL DEL BRAY) en civil photo prise après
    > la guerre
    >
    > j’ai questionné mon père sur les deux hommes qui sont photographiés avec
    > lui à Barcarès, il ne les connait pas.
    >
    > Lluis a été déjà au camp de Barcarès puis à BAIXAS ensuite interné au
    > camp de Mathausen d’où il est revenu en 1943, numéro matricule 30 115.
    > il a été renversé et écrasé par un camion à Perpignan vers 1947, mon
    > père dit que c’est une vengeance politique…. et son frère est enterré
    > au cimetière de Perpignan “bas VERNET”.
    >
    > pour sa part, mon père a passé la frontière à 16 ans le 03/02/1939 (son
    > jour anniversaire),et a été dirigé au camp ce Courceulle sur Mer
    > (Normandie) près d’ARROMANCHE
    > il a travaillé dans une ferme à Saint Côme de Fresné (l’agriculteur
    > avait été réquisitionné pour faire la guerre), il y avait également
    > Maria (je ne connais pas son nom de famille) la compagne de son frère
    > ANTONIO et leur fils (qui est décédé pendant cette période)
    > ensuite il a connu ma mère dans une commune à côté, pour des raisons de
    > sécurité toute la famille de ma mère (6 frères et soeurs et ma grand
    > mère) ont été transféré à Villeneuve sur Yonne (BOURGOGNE)
    > mon père a fait partie de l’armée des espagnols qui défendait la France.
    > à la fin de la guerre ils sont restés basés à Villeneuve-sur-Yonne, avec
    > un essai sans succès pour retrouver mon grand-père Francisco qui lui
    > était en France à Ill sur Têt , commune à côté de Perpignan
    > il travaillait à la construction du pont, et mon père était livreur
    > limonadier.
    > mon père a fini sa carrière comme artisan plombier.
    > Mes parents ont réussi à se marier en 1958 à VILLENEUVE SUR YONNE
    > de cette union sont nés 4 enfants
    > Marie-Thèrèse née à ARGENTAN (Orne) le 25 Août 1942
    > Antonio né à VILLENEUVE SUR YONNE en 1947 et décédé eN 1948
    > Marie Claudine née à Villeneuve sur Yonne (Yonne) le 22 janvier 1950
    > Jean-François né à Villeneuve sur Yonne (Yonne ) le 2 février 1953
    >
    > Notre mère : Vicenta ALIA BERNABE née à MADRID le 2 Octobre 1922
    > de Agustin ALIA PEREZ et de Joséfa BERNABE DORREGO (née le 19/02/1901 à
    > Madrid)
    >
    > je vous transcrits ce dont mon père se souvient encore, quelquefois il a
    > du mal à remettre dans l’ordre les différentes étapes de sa vie.
    >
    > je vous remercie d’avance des recherches que vous pourrez entreprendre
    > concernant la famille de ma mère, car j’ai besoin de savoir si j’ai
    > encore de la famille sur place
    > du côté de mon père je la connais un peu car dans notre jeunesse nous
    > nous sommes rendus à SAN SADURNI rendre visite aux cousines ainsi qu’à
    > MORA DEL EBRO

    sincères salutations
    Claudine DAUDET
    France

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s