Un dels llibres que em va obrir els ulls fa cinquanta anys

Horizonte español era una publicació periòdica de l’editorial Ruedo Ibérico, vinculada al Partido Comunista de España (PCE), i per extensió al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), que es distribuïa clandestinament durant el franquisme. Aquest exemplar en concret, imprès a Itàlia, me’l va regalar a finals de 1966 ( fa mig segle !) el sadurninenc exiliat des del 1939, Pere Esteve i Llopart, quan, procedent de Veneçuela, ja s’havia establert a la Rue de Mimosas, 7 de la ciutat de Perpinyà (Departament de Llenguadoc – Pirineus), capital del Rosselló.

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

El volum II de la publicació Horizonte español corresponent a l’any 1966. L’editorial Ruedo Ibérico pertanyia al Partido Comunista de España (PCE). FONS DE L’AUTOR

Qui més qui menys té un bon record dels llibres que més el van influir a la seva adolescència i joventut … i també un mal record dels més nefastos. Per citar-ne només un dels que no convé recordar, perquè va fer més mal que bé a tota una generació, El diari de Daniel, una obra del capellà francès Michel Quoist (1921 – 1997) que sortosament no ha deixat rastre a la literatura universal, però que en el seu moment, a la dècada dels seixanta del segle passat, va esdevenir un best-seller. El vicari de la parròquia de Sant Sadurní s’encarregava de fer circular nombrosos exemplars entre els nois , mentre amb l’altre ma repartia a les noies El diari d’Anna Maria, una altra perla de la mateixa poca categoria i del mateix malaurat autor. Quina entabanada! Quina manera més barroera d’engalipar el jovent sobre l’amor i la sexualitat! Sort que la influència es va limitar als qui freqüentàvem la Llar i les catequesis de torn, que érem una minoria. A mi en particular em va amargar la festa… i d’aquí plora la criatura.

En contrapunt , pocs anys després un amic em va regalar Horizonte español 1966, una publicació clandestina del Partido Comunista de España (PCE)… el dimoni amb cua i banyes. Als anys seixanta el règim franquista es trobava en la seva plenitud. Concretament el 1964 havia commemorat els 25 años de paz, una celebració que a tots els pobles i ciutats de l’Estat va servir per aglutinar els addictes al règim i per acollonir encara més els contraris. A Sant Sadurní no es movia ni una fulla… a excepció d’algunes activitats clandestines que, ves per on, se celebraven a la Llar parroquial sota la protecció del rector i del vicari de torn. Aquest seria el contrapunt a allò que s’explicava en el paràgraf anterior : d’una banda reaccionaris amb la sexualitat i d’una altra progressistes i compromesos amb l’oposició al règim franquista. Devia ser llavors quan, per explicar un exemple entre d’altres , mossèn Lluís Maria Vidal i mossèn Salvador Sallent van acollir d’amagat a la rectoria durant una bona temporada a Alfonso Carlos Comín Ros (1933 – 1980) , el pare de l’actual conseller de sanitat de la Generalitat de Catalunya , un enginyer , periodista, polític i intel·lectual afiliat al PSUC que era perseguit per la policia política del franquisme.

L’índex d’aquest segon volum reunia articles i ponències sobre ideologies, lluites obreres, política, societat, emigració, opinió pública, nacionalitats, economia, sindicalisme, església, pla de desenvolupament, premsa, relacions exteriors, turisme, oposició, ensenyament, agricultura, liberalització, Opus Dei, lluites estudiantils, exili, oligarquia, mercat comú i socialisme. No hi havia cap temàtica relacionada amb la joventut i la sexualitat , amb la qual cosa aquesta qüestió seguia essent un tabú de l’època. Gràcies a cadascun d’aquests apartats vaig prendre consciència de les diferents problemàtiques i vaig començar a tenir opinió que amb els anys vaig anar matisant. Cuadernos para el diálogo, Serra d’or i Destino eren aleshores les úniques publicacions periòdiques que llegia habitualment. Estava subscrit a la primera, a la biblioteca de la Llar trobava puntualment la segona i la meva mare em portava la tercera amb un setmana de retard, quan els propietaris de la impremta Varias que hi estaven subscrits ja l’havien fullejat. A més comprava uns llibrets temàtics de la col·lecció francesa Que sais-je?.

Rellegint aquests dies d’estiu alguns dels capítols d’Horizonte español 1966 , he trobat molt interessant el que porta per títol Veinticinco años de movimiento nacional en Cataluña signat amb el pseudònim de Joan Roig, en el qual es fa un repàs a la història interna de Catalunya entre els períodes 1939 – 1950, 1951 – 1959 i 1960 – 1964. Per les generacions més joves aquesta crònica se situaria en el Neolític, però per als que els vàrem viure esdevé molt personal i entranyable. Eren uns anys en que la consciència catalanista, tant neutralitzada en la postguerra, es va manifestar en múltiples iniciatives culturals i populars. Jaume Vicens Vives ja havia publicat Notícia de Catalunya (1954); Salvador Espriu va presentar La pell de brau (1960); Pere Quart, Vacances pagades (1961) i Paco Candel, Els altres catalans (1964). El 1961 va iniciar-se el moviment de la Nova cançó catalana, el 1963 el diari francès Le Monde va publicar una entrevista amb el pare abat de Montserrat, Dom Aureli Maria Escarré, en la qual es manifestava en contra del règim del general Franco. Feia quatre anys (octubre de 1959) que havia esclatat l’escàndol del director de La Vanguardia Luis Galinsoga quan aquest personatge va increpar i insultar un capellà que havia fet l’homilia en català en una església de Barcelona. La campanya popular que s’organitzà a Catalunya va aconseguir la destitució de Galinsoga i d’això se’n van fer ressò tots els mitjans de comunicació de l’època … però van passar de puntetes sobre un altre conseqüència d’aquest fet: el trasllat forçós del capellà en qüestió ordenat pel bisbe de torn, de la capital catalana a Torrelavit, un petit poble de l’Alt Penedès. Aquest clergue, ves per on, era mossèn Josep Maria Aragonès i Rebollar que amb el pas dels anys va ser també rector de Sant Sadurní, per retornar altra vegada a Torrelavit on romangué fins a la seva jubilació. Actualment resideix a Barcelona.

La crònica que es comenta ignora però un aspecte que considero important i que ja he comentat anteriorment. Des del meu agnosticisme discret que visc sense fer-ne escarafalls, jo hi afegiria la implicació de l’església catalana en tot el procés de la transició nacional. En contrapunt amb l’entusiasme que havia experimentat l’església espanyola amb el nacionalcatolicisme franquista ( la barreja perversa del feixisme i del catolicisme de guerra i de postguerra), a Catalunya , a partir de la dècada dels seixanta, les parròquies van esdevenir focus d’oposició al règim i de promoció de tota mena d’activitats de tipus catalanista. Van acollir sindicats i partits clandestins, van promoure organitzacions infantils i juvenils (com els boy scouts), van editar revistes i butlletins en la llengua del país fent així difusió de la cultura catalana… en resum, van obrir un paraigües protector que va permetre la normalització democràtica i cultural del país. Precisament, l’11 de maig d’aquell 1966, unes desenes de capellans es van manifestar a la Via Laietana que va finalitzar amb una brutal intervenció policial. El mateix any el convent dels caputxins de Sarrià acollí una trobada d’estudiants, coneguda com la Caputxinada ( del 9 a l’11 de març) , on va tenir lloc l’assemblea constitutiva del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona (SDEUB). L’actuació de la policia, que va encerclar el convent durant tres dies, generà un ample suport popular que fins i tot tingué ressò internacionalment. I d’això ja fa mig segle!

Anuncis

3 pensaments sobre “Un dels llibres que em va obrir els ulls fa cinquanta anys

  1. En uns moments en que segons Pilar Rahola hi ha en alguns sectors intel·lectuals una mena de barra lliure per menystenir o ofendre als cristians catòlics, es bo que un historiador tan documentat i minuciós com Carles Querol aixequi la veu per explicar el treball que van fer les parròquies i els capellans de base en la lluita contra el franquisme.
    L’escrit del Carles m’ha fet venir a la memòria les moltes vegades que els anys 60 i 70 vaig assistir a reunions clandestines emparades en locals de l’Església.
    Les enumero. Poso el nom del lloc, el polític o personatge important que va presidir l’acte i el nom del rector-vicari o monjo que hi donava cobertura.
    Santuari de Nostra Senyora del Coll . Un jesuita.
    Santuari de Queralt. Max Khanner. Mn. Ballarín.
    Santuari de Montserrat. Vila Abadal, monjo.
    Parròquia de Canyelles. Josep Benet. Mn. …………
    Parròquia de La Llacuna . Ernest Lluch. Mn. …………
    Parròquia de Pontons. Josep Mª Castellet. Mn. Jarque.
    Parròquia de Torrelavit. Unió de Pagesos. Mn. Aragonès
    Parròquia de Sant Sadurní. Emili Giralt. Mn. Aragonès.
    Casa de Penyafort. Espart ticó. Jaume P. Sayrach
    Parròquia de Les Cabanyes. Assemblea de sindicats i partits. Mn. Pardo
    Parròquia de Vilafranca. Acte contra pena de mort . Mn. Ràfols
    Convent Caputxins de Sarrià. Preparatius fundació PSC Congrés. Pare Llimona

    i n’hi ha més que ara no recordo.

  2. Doncs jo en tinc un bon recrod de l”‘Estimar diari de Dani”, sobretot perquè va ser el primer llibre en català que vaig llegir i, el primer també, que vaig acabar; segon, perqué m’hi vaig sentir molt identificat i…tercer: per primera vegada a la vida, i tres vegades, vaig llegir :”merda.,merda, merda.”
    Josep… la història és molt més ampla del que dius tu sobre l’església. No pot ser que perquè donessin un cop de mà a la democràcia durant la dictadura, ho fessin servir, ja bans de 23-F del 1981, per burlar les seves gravassimes responsabilitas en la preparació i execició del cop d’estat de l’encara general Franco el 18 de juli01936. No diguem desprès. El crèdit de la jerarquia espanyola, fa molt anys que està amortitzar. En la vida, i ia en la història els arguments, tenen també caducitat. la immensa majoria dels prelats són ignorants, arrogamts…l’espectacle del bisbe de Granada posant-se tot ell a terra descobert que un sacerdots eren pedòfils…va demanar perdó a Déu… però al qui no hi creuen..? Com ho resolem. Només faltava aquets bisbetó de Valencia….com vaig intitular un article sobre ell que publicà El Pais, en enviar-lo per e.mail a amics meus, hi deia “NO SABIA QUE ARA ELS FANTASMES PORTAVEN SOTANA”, a més negra… podrien dexar-li una d’un missioner… que eren blanques, així hi recordo dels calendaria del Domund

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s