Setanta anys de la primera projecció de Casablanca

Els dies 6, 8 i 9 de febrer de 1947, a la sala del Centro Nacional de Sant Sadurní d’Anoia,  es va projectar la mítica pel·lícula protagonitzada per Ingrid Bergman,  Humphrey Bogart i Paul Henreid. Feia només vuit dies que s’havia estrenat al Tívoli de Barcelona.

Anvers a tot color del fulletó de publicitat de Casablanca que es va distribuir per totes les cases del poble. Havia estat imprès a la Indústria Gràfica Viladot de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

Revers del fulletó a una sola tinta imprès a Sant Sadurní per Gràfiques Varias. Els fulletons els facilitava el distribuïdor ja amb l’anvers imprès de tal manera que servia per a tots els municipis. Oportunament cada poble indicava al revers el lloc, els dies i les hores de projecció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

La impremta Varias, al Raval, a la dècada dels quaranta del segle passat, just en el xamfrà del carrer Josep Rovira. L’immoble del costat és cal Ticus i a l’altra xamfrà Cal Mota. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER JORDI PARERA I CARDÚS.

A la immediata  postguerra el cinema va esdevenir el lleure més apreciat per a les veïnes i veïns de Sant Sadurní. En aquella època, de sales cinemes n’hi havia tres , la de l’Ateneu, la  del Centre i la de la Cambra, però les dues primeres marcaven la diferència amb sessions els dijous, els dissabtes i els diumenges. La vida social es reflectia en aquestes dues societats, malgrat que l’Ateneu havia estat confiscat pel règim franquista i l’ocupava  l’Auxilio Social , una derivada de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS,l’organització feixista creada per José Antonio Primo de Rivera. No caldria dir que totes les pel·lícules eren exclusivament en llengua castellana i s’havien sotmès a la censura prèvia.

Quan es va projectar Casablanca   al Centro Nacional  feia trenta-dos anys que l’escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938) de can Codorníu  , a la seva obra Proses de Bon Seny , havia escrit : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”.  Jaume Raventós havia mort malauradament el 1938… però es va estalviar l’escàndol que  es desencadenaria  a cada poble i ciutat de Catalunya i d’Espanya,  quan a principis de 1948  es va projectar la pel·lícula Gilda, amb l’actriu Rita Hayworth. Curiosament,  la Dirección Central de Acción Católica,   un organisme de l’Església catòlica, apostòlica i romana espanyola,   que vetllava per la moral pública ( al seu entendre, és clar) ,  només  l’havia qualificat amb una R ( o sigui , reservada per a majors de 21 anys), per sota per tant de les 3R ( per a majors,  amb objeccions) i les  4 R ( greument perilloses). Aquesta mena de puntuació  que s’exhibia cada setmana,   per cada pel·lícula que s’anava  a projectar al poble , en una vitrina de la porta de l’església,  i que en principi tenia per objecte dissuadir als veïns de caure en la temptació  d’anar a veure els films no recomanats, provocava de fet l’efecte contrari, ja que com més alta era la qualificació més morbositat generava i més interès despertava entre el públic adult. Vaja, un despropòsit de l’alçada d’un campanar ! Mai vaig entendre aquesta tossuderia parroquial ( o miopia institucionalitzada) que va esdevenir a la pràctica, ves per on,  una publicitat subliminal en favor de les pel·lícules més agosarades i contràries a la moral imperant, que consistia , senzillament, en  una  malaltissa i obsessiva repressió  de la sexualitat, impartida i imposada a la societat per uns clergues atrapats  pel seu propi vot de castedat. En absència d’una informació i d’una formació  rigorosa sobre l’erotisme i la sexualitat les generacions  dels anys quaranta, cinquanta i seixanta ( i les d’abans !) van haver d’espavilar-se  i arriscar-se pel seu conte atenent principalment  l’experiència dels avantpassats amb totes les seves virtuts i amb tots  els seus dèficits.

Tampoc l’escola hi va contribuir, al contrari. Aquells hermanos i aquelles monges dels col·legis religiosos locals , tant castes i obcecats com els capellans, no ens van ensenyar res sobre el sexe “ …ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, / ni la teua pròpia llengua”. Quan el passat  dissabte  3 de maig vaig escoltar al Palau de la Música, per darrera vegada  en directe,  aquests versos de la  cançó de Raimon Al meu país la pluja (1983)  ,  vaig tornar a blasmar íntimament contra aquella tropa vestida amb sotana i pitet.  “¿ Qui em rescabalarà dels meus anys  de desinformació i desmemòria?” es preguntava  Raimon a la mateixa cançó. Sense alçar la veu li vaig respondre : ─Ningú! Mai! Més val que ten oblidis a aquestes alçades de la vida.

La censura espanyola del règim  per la seva banda va manipular el doblatge   de Casablanca de tal manera que el protagonista masculí principal ( el famós Rick Blaine,  interpretat de Humphrey Bogart),  que en la versió original  havia lluitat com brigadista internacional a la guerra civil contra Franco, va esdevenir , en la versió espanyola,  un opositor a la invasió d’Àustria per part dels nazis.

Mai oblidaré una anècdota viscuda ja fa més d’una dècada a la fira d’antiquaris de Vilafranca, un segon diumenge de mes al matí.  Hi vaig ser testimoni de com un veí de Sant Sadurní  que jo coneixia perfectament es va vendre a un dels brocanters habituals que hi tenia la seva parada, per un preu irrisori ( em sembla recordar que per  deu euros) ,  una col·lecció completa dels programes de cinema de l’Ateneu i el Centre, degudament ordenats per dates. Quan vaig intentar  millorar l’oferta al venedor ja no hi vaig ser a temps.  Aquell personatge havia heretat la col·lecció del seu sogre ja difunt,  que en vida havia exercit  de tintorer, el qual l’havia anat bastint durant dècades i que contenia  la crònica de  la història del cinema a Sant Sadurní. Immediatament vaig fer-li una oferta  de cinquanta  euros al brocanter, però em va demanar la lluna i ho vaig deixar córrer. Un mes després, quan vaig insistir en el tema amb el mateix brocanter, em va comentar que havia fet un bon  negoci esmicolant la col·lecció i venen els programes d’un en un o en petits grups. Ara mateix, malauradament,  si  s’hagués de refer la llista de les pel·lícules projectades  en aquestes dues sales al llarg de tota la seva història no sabria ni per on començar. ( I si algú ho sap li agrairé que m’ho expliqui,  perquè m’aniria bé per a un  dels molts projectes que tinc entre mans).

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s