Memòries d’una refugiada sadurninenca d’esquitllada

Una setmana després de sortir de Catalunya cap a l’exili el 30 de gener de 1939, Maria Josep de Chopitea Rossell de la finca d’Espiells ja es divertia en els cabarets de París.

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Només el cavista penedesenc Oriol Rosell Almirall (1919 – 2011) m’havia parlat d’esquitllada de Manuel de Chopitea Castelló, el marit de Mercè Rossell Domènech, la penúltima propietària de la hisenda d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia. Però mai ningú havia fet cap mena de referència a la filla petita del matrimoni, Maria Josep de Chopitea Rossell, nascuda el 1915. El pare i aquesta segona filla van tenir unes vides força convulses que ara finalment hem pogut conèixer i podrem divulgar. La nissaga Rosell tenia la casa pairal al número 10 del carrer de la Font de Vilafranca del Penedès i la finca agrícola més important de la seva propietat era ( i és ) la de Can Cassanyes al terme municipal de Castellet i la Gornal (Alt Penedès). .

Mercè Rossell Domènech era germana d’Antoni i Josep Maria Rossell, assassinat aquest el 1936. Després de la mort del seu germà Josep va heretar la finca d’Espiells de Sant Sadurní. Amb l’aprovació de la seva filla gran Mercè de Chopitea Rossell, nascuda el 1912, van acabar cedint-la a l’Ajuntament i aquest la va traspassar a la Diputació de Barcelona després d’acordar que allí s’hi instal·laria l’escola de viticultura i enologia que porta el seu nom.

L’existència d’una segona filla del matrimoni de Manuel de Chopitea Castelló (Barcelona, 1880 – 1951) i Mercè Rossell Domènech (Vilafranca, 1889 – Barcelona, 1983) ha estat una enorme sorpresa que m’ha regalat la profesora Helena Buffery de l’University College Cork de la República d’Irlanda. Va ser ella qui es va posar en contacte després d’haver llegit aquest blog i em va donar la referència del personatge i de la seva història personal que en forma de novel·la autobiogràfica es va editar a Mèxic DF el 1954 amb el títol Sola. Després de l’assassinat el 1936 de Josep Maria Rosell Domènech, de 50 anys, solter i sense descendència, les seves propietats i finques agrícoles, entre elles la d’Espiells, van ser heretades per la seva germana Mercè Rosell Domènech que aleshores tenia dues filles, Mercè i Maria Josep, i ja s’havia separat legalment del seu marit Manuel de Chopitea Castelló. Fins el 1939 però, un cop acabada la Guerra Civil, no en va poder prendre possessió.

Maria Josep de Chopitea Rossell es va enamorar el 1938 del cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, mentre treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona on tenia la seu el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravirlles València. .

Es transcriuen alguns fragments d’aquesta novel·la relacionats amb l’exili. La seva crònica del 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes és força eloqüent: “[…] Vàrem reprendre la marxa [ ella, el cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, i el seu xofer]. Era la matinada del 24 de gener. Felipe [el xofer ] es desesperava per obrir-se pas entre els incomptables vehicles i vianants que intentaven circular per la carretera. Cada dos per tres trobàvem controls de carrabiners o soldats que ens obligaven a canviar de ruta. Les discussions eren inútils i no hi havia cap altra alternativa que obeïr.

Vam arribar a Girona, la ciutat dels quatre rius, creuada per alguns ponts de pedra i un de fusta, amb una magna i sòlida catedral, amb una única nau que ofereix una grandiosa perspectiva i una vista impressionant. Sobre el claustre destacava del campanar conegut amb el nom de Torre de Carlemany, una torre superba, un monument de l’època romanobizantina. Els carrers de Girona estaven inundats d’emigrants, entre els quals vam trobar-ne molts de coneguts: polítics, funcionaris i intel·lectuals. Les notícies que ens van donar eren desastroses. Les forces republicanes, lluitant valerosament, es retiraven, finalment, pas a pas, seguint la llera del Segre fins a Puigcerdà que més tard esdevindria una ferma i heroica posició fronterera. Sobre d’ella, en un darrer i desesperat esforç, es va replegar l’Exèrcit de l’Est, evitant que amb la seva ocupació fossin capturades les diferents unitats abans d’arribar al Portús i a Portbou, destinacions finals de la resistència armada. Corria la veu que el general Riquelme havia dit que estava disposat a defensar la capital fins al darrer resistent […] Gairebé no vàrem poder menjar res . A Felipe se li aclucaven els ulls i vam decidir que dormís mitja hora a l’interior del cotxe en un carreró de Girona.

Vam sortir de Girona amb direcció a Figueres. José Carlos [nom inventat que corresponia al del cònsol mexicà Luis Octavio Madero] va intentar conduir ell l’automòbil, però tenia més dificultats encara que Felipe i va desistir. Amb moltes dificultats vam poder arribar. Les notícies eren pitjors; a Barcelona els canons i les metralladores ja havien callat per sempre, les esquadretes d’avions enemigues passejaven el seu triomf, volant superbes sobre la ciutat; i les primeres divisions franquistes van ocupar el Tibidabo i Montjuïc. Barcelona va caure el dijous 26 de gener a la tarda. Des de l’Empalme fins a Girona els mortífers vols de metralladores, a tocar del terra, es succeïen amb aterridora freqüència, encertant al blanc sobre les carreteres plenes de fugitius indefensos. Vàrem saber que a Figueres estava reunit el Parlament de la República Espanyola. També, que a Olot s’instal·laria provisionalment el Govern i el Parlament de Catalunya ja que en aquella població s’hi trobava una gran majoria de diputats del parlament català i consellers de la Generalitat. Figueres presentava un aspecte impressionant. Centenars de dones i soldats. vells i nens, amb les marques de la fam a les cares, s’amuntegaven sota els ponts, a les places públiques i en els encreuaments de carreteres. Les cares d’aquella gent em feien por. Tenien els solcs profunds del drama intern reflectit a les seves cares, pàl·lides i afilades, i en la mirada, àvida i desorbitada de les seves parpelles vidrioses. Figueres no era la ciutat que havia alegre i neta que havia conegut en companyia del meu pare.

Com que no trobàvem benzina enlloc vàrem estar un dia aturats. Els comentaris ens turmentaven encara més. Mataró, Granollers i altres ciutats, una darrera l’altra, anaven caient sense resistència. L’enemic era l’amo de la carretera del litoral per on nosaltres havíem escapat […] I a córrer una altra vegada. Frisàvem per arribar a la frontera. Per la carretera es veien caravanes de milicians sense armes, amuntegats en els vehicles, des d’una tartana fins un automòbil del darrer model. La majoria anaven a peu, arrossegant-se i encorbats pel pes de l’angoixa. ¡ Res tan depriment com assistir a l’espectacle d’un exèrcit derrotat i contemplar l’èxode d’un poble aterrat!. En una rasa, a una banda de la carretera, paria una dona mentre d’altres l’ajudaven. Els vianants, sense aturar-se, miraven respectuosament el naixement d’una nova vida en mig de la tragèdia.

Per Agullana va passar una camioneta carregada de baguls. A sobre hi anaven mossos d’esquadra amb els seus típics uniformes de color blau i les gorres ribetejades en vermell . Anaven proveïts de mosquetons, cartutxeres i corretjam i calçats amb les seves característiques espardenyes de cintes negres entortolligades als turmells. Aviat va córrer la veu que els baguls contenien, tal vegada, part dels arxius de la Generalitat de Catalunya. Una dona cadavèrica demanava auxili xisclant i aixecant una criatura de dos o tres anys per sobre el seu cap. La camioneta es va aturar el un solc de la carretera i va ser aleshores quan ella va intentar pujar-hi, però unes mans rudes la van rebutjar. Aleshores va llençar la criatura sobre els paquets de la camioneta dient-li al mosso que el va caçar al vol: —Porteu-lo a França. Si puc arribar-hi ja el sabré trobar. La camioneta va desaparèixer i la dona es va perdre en la llunyania, amb els seus cabells a l’aire, com una bandera esfilagarsada.

Aquells dies les rodalies d’Agullana eren terres privilegiades. A la seva petita escola nacional s’hi havia instal·lat el Ministeri d’Estat de la República espanyola. A certa distància, l’Estat Major General de l’exèrcit republicà. Molt a prop el mas Perxés, va tenir l’honor de ser la darrera residència de la Generalitat, presumpte palau del Parlament català i la casa els intel·lectuals. Des d’allí, el president del Govern català, Lluís Companys Jover; Carles Pi – Sunyer, conseller de cultura; Pere Bosch Gimpera, conseller de justícia; Martí Rouret, sots-secretari de la presidència, diversos consellers de la Generalitat, utilitzant diversos mitjans van passar més tard a França, el 6 de febrer, tres dies després de que el president de la República, Manuel Azaña, acompanyat pel president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrios i seguit per tots els membres del Govern central, haguessin abandonat ja el territori peninsular.

Pels darrers trams de carretera, lliure encara de la imminent invasió franquista, avançava el nostre malmès cotxet. Havíem perdut una porta pel camí, però no podíem perdre temps per recuperar-la i lligar-la com fos; havíem tingut avaries del motor i necessitàvem aigua que José Carlos i jo vam haver d’anar a buscar a una masia propera travessant torrents plens de fang i colpejats per un aire fred, metre Felipe intentava com podia reparar el vehicle. D’aquesta manera, passant peripècies melodramàtiques, vam arribar a la Jonquera […] No hi havia temps per discutir amb les autoritats franceses i els vam deixar amb la paraula a la boca just en el moment que un allau de molta gent va sobrepassar la línia divisòria, buscant refugi en el país veí. El 30 de gener vam creuar la frontera per El Portús. Era una matinada glacial. L’aire del Pirineu penetrava en els meu pulmons i em tallava els bronquis. L’automòbil havia entrat en territori francès [aprofitant les credencials diplomàtiques] quan em vaig girar. Enrera quedava la dolça Catalunya, tan meva i tan llunyana com la de mossèn Jacint Verdaguer: Dolça Catalunya/ pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya/ d’enyorança es mor […].

Uns soldats de gegantina alçada i de cares de color negre ens van aturar […] Al final van entendre de qui es tractava i ens van deixar continuar el viatge. Vam arribar a Perpinyà […] No hi havia cap habitació disponible en cap hotel i vàrem haver de compartir les que ja estaven ocupades […] va arribar un cablegrama en el qual li ordenaven que anés a París per rebre instruccions i embarcar-se en el primer vapor que sortís en direcció a Nova York, per des d’allí viatjar a Mèxic. Els plors i l’angoixa en van apoderar de mi. Va ser un vertader calvari per ell ja que a més el turmentava la meva sort i la separació […] —No pateixis tant — em va dir —t’aconseguiré un passaport d’una altra nacionalitat i podràs anar a Suïssa i donar-li una sorpresa al teu pare. Des de Mèxic, quan sàpiga la meva nova destinació, t’avisaré i ens reunirem on sigui. Ens casarem de seguida que tornem a estar junts. Abans veuràs i abraçaràs el teu pare. No ploris, tot sortirà bé […] En el mateix cotxe i amb les mateixes incomoditats vam continuar la ruta que travessa una plana magnífica: Carcasonne, la que va ser model de fortificació medieval, que es conservava igual que 700 anys enrera; Toulouse […] on vam poder passejar pels seus carrers per admirar i fer-nos una idea d’aquella important i antiga ciutat […] Altra vegada en ruta, Montauban, Cahors, Brive, Limoges, molt coneguda per la seva indústria artística de porcellanes; Châteauroux, la ciutat de les jornades napoleòniques; Orleáns, casa pairal dels famosos Ducs alliberada dels anglesos per Joana d’Arc, la llegendària donzella heroica; i per fi, París.

[…] Quin contrast més violent ! En qüestió de pocs dies vam passar de la tragèdia a la indiferència: de la meva Barcelona destrossada i malmesa al París lluminós i magnífic. Pels Camps Elisis la llum em produïa dolor a les retines, talment com si em clavessin agulles d’or. José Carlos em va deixar a l’Hotel Mont Thabor i se’n va anar a presentar-se a la Legació de Mèxic. Va tornar amb la notícia de que dos dies després, exactament el 4 de febrer, hauria d’embarcar al port de Cherbourg en el Queen Mary. I tanmateix que abans jo aniria a Ginebra. Ambdues decisions eren irrevocables. En el fons del seu cor es moria de ganes per tornar a la seva pàtria i tornar a veure els seus; això es traslluïa en l’expressió dels seus ulls i era comprensible. Em parlava del seu estimat Mèxic amb un entusiasme desbordant, de la seva mare i de Rosario [nom fictici de la seva filla mexicana] com si en una pantalla veiés desfilar éssers, paisatges i objectes enyorats. S’oblidava de la resta i em sembla que fins i tot s’oblidava de mi. Què hauria donat jo per participar de la seva eufòria. […] Em trobava a París sense adonar-me’n. Però, què m’importava a mi París ?[…] Després d’un llarg i cansat viatge em vaig banyar i em vaig arreglar per sortir de festa, o, com diuen a París Tournée des grands ducs. Els entorns del l’Hotel Mont – Thabor, situat en el carrer del mateix nom, eren luxosos, prop de les Tulleries i de les places Vendôme i l’Òpera. Els aparadors de les botigues exhibien les novetats i delicadeses somiades per qualssevol dona […] L’espectacle del Casino de París em va deixar perplexa sense saber si allò era bogeria o atreviment; no obstant, hi havia tanta bellesa en les cares i els cossos de les artistes que al cap d’una estona baix deixar de pensar en l’atreviment d’aquells nus. Música, ball, cant, explosions fascinants, conjunt harmoniós. La figura de Chevalier sobresortia pels seus dots d’artista i pel domini absolut del seu gènere. Elegant, fi, amb el seu inseparable barret de palla i fent gala de saber jugar amb el bastó, cantava amb el seu accent peculiar i amb una gràcia infinita Paris je t’aimela cançó més popular aleshores. El públic era selecte; els homes aparentaven ser molt senyors i les dones desorientaven amb les seves joies i amb el seu gust refinat. Abans de que s’acabés l’espectacle ens vam traslladar immediatament a Les Folies Bergère, prop del carrer Trevise. L’espectacle era molt semblant a l’anterior, però sense la presència de Chevalier no va resultat tant atractiu.

 

Un cotxe ens va portar al París nocturn. Havíem decidit recórrer cabarets i era la primera vegada que jo veia una cosa semblant. Estava una mica espantada, fins i tot de mi mateixa, per trobar-me en aquells indrets. A més, després d’un bon sopar, amb un bon vi i un bon xampany, em sentia molt a gust. Vàrem continuar la carrera cap el barri de Montparnasse. A la confluència de La Coupole predominaven els efeminats. Es feien notar amb els seus gests delicats, coincidint amb amb un lleuger maquillatge als pòmuls i als llavis, amb les mans ben cuidades, trajos extravagants de colors contrastats i en l’ollal una flor, generalment blanca, junt amb una ploma de faisà o de perdiu. A la Boule noire, les parets i els sostres estaven recoberts amb autògrafs, inscripcions i dibuixos. Entre ells sobresortien les petjades de personatges bohemis que, amb el temps, havien esdevinguts famosos. De sobte ens va sorprendre una baralla entre dos individus dels suburbis parisencs, situats a prop d’una noia amb aspecte de vedette asseguda en una taula […] La baralla va pujar de to per moments, mentre la dona els volia separar just quan l’orquestra va irrompre amb un tango. Un dels simulats rivals cobert amb una gorra negra i un mocador vermell lligat al coll va agafar a la ballarina pels cabells i la va llençar a terra al mig de la pista. Anava vestida amb una faldilla de setí negre, oberta d’un costat, molt ajustada al cos i deixant al descobert la tornejada cama fins més amunt del genoll. Com un llangardaix es va arrossegar fins a la seva parella que la va alçar bruscament iniciant el rítmics passos del tango. En diverses ocasions ella va ser llançada a l’aire o a terra per ser rebuda després per aquells braços fornits que l’estrenyien apassionadament. El ball es desenvolupava amb violenta, morbosa i creixent emoció. La dona portava els cabells despentinats i oferia un espectacle impressionant. Quan van acabar de ballar em sembla que em vaig sentir més cansada que la pròpia parella.

A la recerca d’altres indrets i emocions vam entrar a La Cabane cubaine, on vàrem poder observar el clàssic gigolo el qual, lluny de ser efeminat, es deixava mantenir per les dones i tenia la gosadia de d’estar gelós de la seva poulette. Vam estar també de pas a L’Ange blancLe Paradis i per acabar de fer-la grossa al Tabarin, on em vaig escandalitzar encara més pel conjunt d’actuacions que explicaven gràficament el naixement i evolució del vestit de la dona. No vaig voler veure el final perquè em sembla que m’hauria escandalitzat com el començament[…] A la plaça Blanche, el Moulin rouge ens obria les portes. Allí és on varen romandre més temps. José Carlos va ballar amb mi fent-me sentir, com sempre, un delit embriagador[…] Els tres mosqueters ens vàrem adreçar a la plaça Pigalle . Vàrem entrar al cafè Au Soleil levant, en el qual, rendint culte al seu nom, s’hi aturava gent de pas, transformant-lo en vertader encreuament de classes socials: tranuitadors de somriure irònic, vestits de frac i acompanyats de dames vestides desoirée, amb les cares pàl·lides i la taca lívida entorn de les parpelles inferiors; homes que matinaven, de constitució robusta i galtes vermelles, amb els trajos ajustats i nets. Uns i altres coincidien en les primeres hores del dia, camí a destins oposats i diferents activitats[…].

 

L’endemà [ 3 de febrer ] : “Vàrem sortir junts al carrer […] i ens vam adreça a Les Tulleries i vam entrar a visitar el Louvre. M’hauria agradat quedar-me indefinidament en aquell palau i museu dels més rics del món, per a gaudir i saturar-me de tanta magnificència, però la sirena que advertia el tancament del museu va posar fi a la nostra visita […] Vam dinar en el Café de la paix […]. El 4 de febrer “Vam creuar Normandia per Evreux, Lisieux i Caen. Quan vam arribar a Cherbourg es van interrompre els nostres col·loquis sobre l’amor. El tren arribà fins el mateix dic des d’ es d’on es pot veure l’estàtua de bronze que representa Napoleó a cavall, assenyalant amb el braç estès la seva enemiga: Anglaterra. El Queen Mary es trobava ancorat a alta mar i calia dur a terme el transbord de persones i equipatges […] Quan van tocar les sirenes vaig perdre per complet la presència d’ànim. Els ulls se’m van ennuvolar i vaig començar a plorar de forma desoladora. José Carlos em va fer un petó, embolcallant les meves galtes entre les seves mans, va acaronar els meus cabells i ens vam tornar a petonejar. Ell també plorava[…] Un tripulant ens va advertir, molt educadament, que calia que jo abandonés el vaixell i em va arrencar literalment dels braços de José Carlos. Vaig travessar per una filera de guàrdies marins formats. La banda musical interpretava sonorament el God Save the King […] El Quen Mary va començar a balancejar-se sobre les aigües mentre nosaltres ens desplaçàvem cap a la costa. El vaixell a mesura que s’allunyava era un punt daurat en la immensitat del mar, una estrella inabastable […]”.

Anuncis

Un pensament sobre “Memòries d’una refugiada sadurninenca d’esquitllada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s