El pregó de la Festa Major de Puigdàlber d’enguany

Text íntegre del pregó que vaig llegir el passat divendres 28 de novembre de 2014, a petició del senyor alcalde de Puigdàlber, David Masdeu Baqués, amb motiu de la Festa Major d’aquest municipi, el més petit de tot Catalunya.

Gairebé la meitat dels veïns del poble reunits en un camp de blat acabat de segar, en ocasió de la visita d’un periodista i un fotògraf de la revista madrilenya Mundo gráfico, el mes de juny de 1932, els quals van realitzar un reportatge sobre el conflicte rabassaire i una entrevista amb l’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans. Es tractava de demostrar gràficament que era un moviment molt arrelat i potent. El pregó de la Festa Major d’enguany va servir per recordar tots els motius o malnoms de totes les cases del poble, més o menys els mateixos que hi havia fa 82 anys, quan en va capturar aquesta imatge i la de sota. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Gairebé la meitat dels veïns del poble reunits en un camp de blat acabat de segar, en ocasió de la visita d’un periodista i un fotògraf de la revista madrilenya Mundo gráfico, el mes de juny de 1932, els quals van realitzar un reportatge sobre el conflicte rabassaire i una entrevista amb l’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans. Es tractava de demostrar gràficament que era un moviment molt arrelat i potent. El pregó de la Festa Major d’enguany va servir per recordar tots els motius o malnoms de totes les cases del poble, més o menys els mateixos que hi havia fa 82 anys, quan en va capturar aquesta imatge i la de sota. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Les dones de Puigdàlber que es van afegir a la concentració, solidaritzant-se així amb els seus familiars rabassaires. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Les dones de Puigdàlber que es van afegir a la concentració, solidaritzant-se així amb els seus familiars rabassaires. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Bona nit ! Abans de començar amb el pregó de la Festa Major d’enguany, deixeu-me que em presenti. Com ha dit el senyor alcalde, el meu nom és Carles Querol Rovira, vaig néixer a Sant Sadurní, em vaig llicenciar en història moderna i contemporània a la Universitat de Barcelona i em vaig diplomar a l’IESE en direcció i administració d’empreses. Des del 1979 vaig ser alcalde i regidor del meu poble durant 19 anys i des que em vaig prejubilar de la feina que tenia a Barcelona en el sector financer em dedico, entre d’altres activitats, a la recerca històrica i a la publicació i difusió d’aquestes recerques. Actualment visc en una masia d’un barri de Font-rubí que es diu l’Avellà. Pels qui hi estiguin interessats tinc un blog al que podreu accedir clicant carlesquerol.com

Fa cinc mesos el senyor alcalde de Puigdàlber em va encarregar la redacció d’un llibre sobre el vostre municipi que ja tinc gairebé enllestit i que porta per títol provisional Viure i conviure a Puigdàlber. Els atractius del municipi més petit de Catalunya, el qual es publicarà l’any que ve per Sant Jordi si tot esdevé com està previst i no sorgeix cap entrebanc. En una de les trobades per informar al senyor alcalde de com avançava la recerca històrica que m’ha calgut realitzar sobre el vostre municipi, ell em va plantejar si volia fer el pregó de la Festa Major, oferiment que vaig acceptar a l’instant. Aquestes coses només es presenten un cop a la vida i no es poden desestimar. Al contrari, fer un pregó és un motiu de satisfacció i si al final surt bé et sents molt congratulat. Per això agraeixo al senyor alcalde la seva invitació i a tots vosaltres l’assistència a aquest acte que procuraré no defraudar. De si hauré aconseguit o no que surti bé ja en parlarem al final. Vist l’èxit d’assistència deixeu-me dir però que amb la quantitat de coses interessants i divertides que es poden fer un divendres a la nit, s’ha d’estar molt convençut i motivat per venir a escoltar un pregoner desconegut…

La meva relació amb Puigdàlber era molt ocasional: hi passava en una direcció i en una altra quan anava o venia de veure a una família amiga que viu a les Cases Noves de Font-rubí (el Pere Cantons, l’Anna, la Maria i l’Adam) i sempre m’havia semblat que era un poble inquietant. Ara, després d’haver recuperat la seva història, d’haver-me entrevistat amb una cinquantena de veïnes i veïns i d’haver-ne conegut cinquanta més (moltes i molts dels quals heu vingut avui a escoltar aquest pregó), he canviat d’opinió i he de reconèixer que Puigdàlber no és ni de bon tros com jo m’havia imaginat.

Els pregons de les Festes Majors compleixen una funció social, la de desitjar a totes les veïnes i veïns, a totes les famílies del poble salut, feina, felicitat i joia. ¿ I qui es pot negar a ser protagonista d’una finalitat tant noble? Aprofitant el pretext de l’apòstol Sant Andreu que s’escau el 30 de novembre (precisament l’endemà de Sant Sadurní, patró del meu poble on demà per cert és Festa Major), aquí teniu un foraster, un intrús, disposat a complir amb aquest ritual que intentaré però afrontar d’una forma original i amena per evitar que, essent l’hora que és, us adormiu.

Ja sé que la Festa Major no produeix el sortilegi de que de cop i volta us oblideu dels problemes més greus que us afecten, i també sé que la festa per alguns només és un eufemisme. I malgrat totes les complicacions i dificultats, vosaltres voleu viure i estimar la vida… i la Festa Major. I la voleu viure i estimar amb el bagatge d’una motxilla a l’esquena de tota una història del vostre municipi i amb les experiències que vosaltres heu viscut i superat, les favorables i les adverses. I totes elles les heu viscut, les viviu i les viureu de forma individual i de forma col·lectiva. Sovint em pregunto on són els límits entre la vida individual i la vida col·lectiva. Costa trobar la línia vermella que separa l’una de l’altra en un poble com Puigdàlber, el més petit de Catalunya. I costa, perquè aquí tot es barreja, encara que no vulguem.

Per això és freqüent a Puigdàlber escoltar comentaris i crítiques sobre com es resolen els problemes, els dèficits del poble i del país i els petits conflictes quotidians. Això no és dolent, al contrari, és del tot necessari. Aquesta mena de participació, aquesta relació amb la resta de veïns que ho veuen diferent, és bona que es faci amb un esperit crític, acompanyada d’una voluntat profunda de respecte i de viure en pau amb el món, que som tots, i amb una recerca constant d’harmonia des dels nostres interessos personals o familiars. Si no tinguéssim esperit crític cauríem en la resignació i la passivitat; i si ens faltés la voluntat profunda de viure en pau amb els altres cauríem en el verbalisme, de trobar-ho tot malament i de la inoperància més absoluta. Es tracta doncs de mantenir el difícil equilibri entre l’esperit crític i l’aspiració profunda d’harmonia.

El que no podem admetre o justificar de cap manera és el tantsenfotisme, el desentendre’s de tot, de passar de tot com uns passotes. Aquesta és la pitjor actitud davant la vida individual i la vida col·lectiva. Aquest és el missatge de fons d’aquest pregó d’avui.

Us demano que m’escolteu bé ja que a partir d’aquest instant podria cometre alguns errors o confondre’m i com que probablement aquest text s’imprimirà en els propers dies o mesos, si fos el cas que m’equivoqués, caldria que al final de la meva intervenció m’ho diguéssiu per corregir allò que hagi explicat malament… o allò que hagi oblidat. Per preparar aquesta intervenció m’han ajudat les senyores Teresa Massana Llopart, Montserrat Esteve Juvé, Antonia Soto Triguero, Juana Torres López, Maria Assumpció Balcells Ventura, Isabel Cànovas Martínez, Maria Àngels Ferrando Sàbat, Julieta Guilera Raventós, Maria Vallès Ferrando, Roser Calaf Mitjans i Pilar Rubió Domènech, amb la col·laboració també de Joan Gutiérrez Sánchez i Marta Aymerich Porta. Però els eventuals errors o descuits que es produeixin són responsabilitat meva exclusivament. Ja mirarem d’arreglar-los al final amb bona voluntat.

Començo doncs desitjant una bona Festa Major als de Ca l’Amàlia, ca l’Agneta, ca l’Amadeu, ca l’Andreu del nonis i ca l’Agutzil. No sé si us heu fixat que totes aquestes cases del poble comencen per la lletra A. Us explicaré que l’avi Joan de ca l’Amàlia, cada vespre d’estiu, anava a prendre la fresca i a fer petar la xerrada amb la Maria de cal Pau cigaló. A ca l’Agneta hi viu la Conxita Domènech, que té 93 anys i la seva filla, Pilar Rubió. També hi viu una gossa a qui li diuen Lisa. Sabeu perquè en diuen a ca l’Agneta ? Doncs perquè allí hi vivia un matrimoni molt gran que van acollir a una noia que se’n deia d’Agneta perquè els atengués. A ca l’Amadeu hi viuen dos germans, l’Emília i el Ricard. Abans d’ells hi vivia un home que també es deia Amadeu i que feia de pagès i a estones feia de barber ambulant. El marit de l’Emília, com ja sabeu, projectava les pel·lícules del cinema del poble. Als de ca l’Andreu del nonis no els conec i a ca l‘Agutzil és tancat. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major als de cal Beb, cal Bòlica, cal Boter, cal Barraques, cal Biel i cal Baltasar; ja veieu que tots comencen per la lletra B. A cal Bòlica, d’on també en diuen a cal Mestret, aquests darrers dies han passat un ensurt perquè van haver d’hospitalitzar el Raimon Capellades. Sortosament no ha estat res, però haurà de fer bondat. Us recomano que aneu a visitar el pessebre de cal Bòlica que han fet, com cada any, el Raimon i la seva dona, la Montserrat. Hi tenen unes figures extraordinàries. A cal Boter, on ara en diuen a ca la Manuela, hi viuen una parella jove, el Marc i la Cyntia, i em sembla que ella és sud-americana, brasilera potser? Ves per on, el darrer boter que hi va viure va emigrar a Cuba i mai més no va tornar. A cal Barraques hi viuen el Genís Sàbat i la Núria Raspall. Quina casualitat ! el seu fill Genís va anar a la mateixa escola de Sant Sadurní i a la mateixa classe que el meu fill Valentí i tots dos són músics que toquen la bateria. El Valentí recorda perfectament al Genís i confio que aquest tingui un bon record del meu fill. A cal Baltasar hi viu un matrimoni de Sitges i a cal Biel és tancat. A tots ells, bona Festa Major !.

Bona Festa Major als de ca la Conxita, cal Carlos, cal Catxones, cal Cotoliu, cal Campaner, cal Casquet, cal Coll de bot, cal Carnissser, cal Cisteller, cal Cecílio i cal Cisco. Als de ca la Conxita em sap greu no coneixer-los, a cal Carlos (abans cal Tutusaus) no hi viuen i a cal Cotoliu s’ha convertit en un magatzem. A cal Catxones hi viu la regidora Isabel Cànovas Martínez que fa unes setmanes, malauradament, va perdre el seu marit. Segur que aquesta Festa Major el trobarà faltar. A cal Campaner hi trobem l’Isidre, un manetes que es dedica a restaurar casa seva i que al terra de la cuina ha descobert una sitja centenària o mil·lenària que vol recuperar. El mateix va fer amb una finestra romànica. Cal Casquet actualment és propietat d’un veí de Sant Quintí de Mediona a qui també li desitgem bona Festa Major per la part que li toca. A cal Coll del bot ha desaparegut i hi vivien els avis materns de la Carme Parellada; i a cal Carnissser hi viuen el Ramon Fontanals Cols i la seva mare Magdalena Cols Ventura, tots dos amb una memòria prodigiosa. La seva filla, Magda Fontanals Cols, es va casar amb el Josep i viuen amb les seves dues filles, la Maria del Mar i l’Anna, en una casa nova que van construir on hi havia hagut l’escorxador i un corral. Tots tres, la Magdalena, el Ramon i la Magda, han estat molt amables i m’han facilitat molt la recerca històrica de Puigdàlber. El pare de la Magdalena, Joan Cols Fontanals, nascut el 1898, va ser destinat al nord d’Àfrica, a la Guerra del Rif, servint al Regimiento de Infanteria Albuera 5. Devia participar en l’etapa final d’aquell tràgic capítol de la nostra història, quan el general Miguel Primo de Rivera ─que el setembre de 1923 havia encapçalat un cop d’Estat a Espanya─ va comandar el desembarcament de 13.000 soldats espanyols a la platja d’Alhucemas. Tant el va afectar la seva estada al front de guerra que el pare de la Magdalena mai més ho va poder oblidar i sovint comentava que preferia morir que haver de tornar a viure aquell infern. Mentre ell i dos veïns més es trobaven mobilitzats a la Guerra d’Àfrica, un any no es va celebrar la Festa Major en senyal de solidaritat. La família que viu a cal Cisteller, el Diego Rodríguez i la Carme Parellada, ténen dos fills, el Jordi i l’Alba, i tres néts. Tots ells estan molt orgullosos de l’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans, un gran ciutadà i un gran patriota, mort a l’exili el 1939. L’altre dia el Diego em recordava que quan ell era jove treballava en una impremta de Sant Sadurní, a cal Llopart, i jo hi anava a encarregar pamflets subversius i revistes locals i comarcals mig clandestines. Ara ell ja està jubilat i la impremta ha canviat d’amos. Els descendents de cal Cecílio han desaparegut i a Cal Cisco hi viu la Maria Mestres Carbó, de la qual tornarem a parlar més endavant. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major als de cal Domingo, cal Drac, cal Diego, i cal Domingo Xic. A cal Domingo hi viuen el Joan Marquès, l’Eva i les seves dues nenes. Els actuals habitants de cal Drac saben millor que ningú que dos avantpassats seus van morir a la Guerra Civil que va acabar ara fa 75 anys. Maleïda Guerra Civil ! Dotze joves puigdalbencs van morir als diferents fronts el 1937 i el 1938 enquadrats tots en l’exèrcit republicà: Pere Calaf Gibert, de 27 anys, a la província de Múrcia el 1937; Josep Capellades Suriol, de 19 anys i Ramon Isach Vidal, de 20, al front de l’Aragó el 3 de desembre de 1938; els germans Josep i Joan Mitjans Rosich del que aleshores era el barri Mas Morè, de 34 i 23 anys respectivament, van desaparèixer el primer a Montgai (la Noguera) el desembre de 1938 i durant la retirada cap a França el segon el gener de 1939; Joan Montserrat Colomé de 26 anys també va morir el gener de 1939 a la Seu d’Urgell; Joan Planas Cerdà, de 22 anys, va desaparèixer a Tardienta (Aragó) el juny de 1938; Pere Roca Rovira del Mas Moré, de 20 anys, va morir durant una de les retirades de Terol el maig de 1938; Pere Roca Parés, de 25 anys, mort a la Vall d’Uxó ( Castelló) el 16 de desembre de 1938; Agustí Tetas Rigual, de 24 anys, víctima d’un bombardeig a la ciutat de Lleida el 27 de març de 1938; Ramon Valls Vallès, de 25 anys, va morir el 1938 a l’hospital de Guadalajara i Fèlix Calaf Grau en un lloc i data indeterminats. A cal Diego hi viu una àvia de més de noranta anys, Montserrat Calaf Mitjans que en té 92, amb el seu fill Josep Mir, la seva dona Montserrat Tutusaus i els seus dos fills. A cal Domingo xic hi vivia una dona que es deia Montserrat que quan va quedar vídua i sola sempre avisava als veïns que si un dia al matí veien que no obria les portes, senyal potser de que s’havia mort, que sobretot no les destrossessin per intentar entrar a l’immoble. Els va indicar que en un dels porticons del balcó que deixava sempre obert hi faltava un dels vidres perquè a través de l’obertura poguessin obrir les portes i accedir així a l’interior de la casa. Efectivament, un dia no va aparèixer, els veïns van enfilar-se al balcó, van obrir les portes, van accedir a la seva habitació i la van trobar morta al llit. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major als de ca l‘Enganot, ca l’Ermità, ca l’Elisa i ca l’Esbertó. A ca l’Enganot també tenen una història tràgica per explicar. Mentre eren a la vinya el matrimoni amb el seu fill Josep va desencadenar-se una tempesta amb trons i llamps i un d’ells va agafar de ple l’hereu i el va matar. Després van tenir un altre nen i la van posar també per nom Josep, A ca l’Ermità tenen l’honor d’haver obert el primer bar del poble després de la Guerra Civil. A ca l’Elisa hi vivia l’Elisa, òbviament, amb el seu marit, el Joan del Romaní. El malnom de ca l’Esbertó és una deformació i un diminutiu de ca l’Albert. D’Albert es va passar a Esbert i d’Esbert a Esbertó. Un dels seus habitants, Carlos Sàbat, que era músic, hi tenia un piano que sabia tocar de meravella. Ell mateix dirigia la coral del poble i sovint es desplaçava amb carro a Esparraguera per anar a vendre-hi alls. Ara hi viuen l’Asumpció i el Joan. A tots ells, bona Festa Major ! Ah, me’n oblidava: a ca l’Esbertó hi ha una indivídua a qui no podem oblidar: bona Festa Major a la Gilda, la gosa de la casa.

Ara, els motius de les cases que comencen amb la lletra F. Bona Festa Major als de cal Ferran, cal Florenci, ca la Ferlanda, cal Ferrer, cal Fèlix, cal Felip de la coixa, ca la Felisa, cal Fluixes i cal Felip. Començarem per cal Ferran. Des de principis del segle XVIII a cal Ferran hi han viscut les famílies Cerdà, Olivella, Riap, Torrescasana, Umbert i darrerament la de l’alcalde Manuel Carreras Labrado. Si cap dels membres de les successives famílies que hi han viscut es deia Ferran ¿ perquè doncs en diem a cal Ferran? Algú ho sap? Ho podreu llegir d’aquí a uns mesos quan s’editi el llibre del què us parlava fa un moment. Cal Felip és la casa de Julieta Guilera Batlle que abans d’ahir va complir 100 anys. Es diu molt aviat això, però aquesta dona va néixer quan va començar la Primera Guerra Mundial… i el mateix any que algun desconegut o alguna desconeguda van abandonar un nadó a la porta d’una casa del poble. A cal Felip ara hi viuen Josep Pellicer Pórtoles ( o Portolés ? ) i Julieta Guilera Raventós. A un dels seus fills, el Xavier, li va tocar la loteria juntament amb 23 veïns més del poble. A cal Florenci hi va viure un agutzil municipal i a ca la Ferlanda una dona que curava els constipats i els trencats; a cal Ferrer hi viu actualment el Jaume Martí Capdevila amb la seva filla Jordina; a cal Fuster hi havien viscut els avis del Ramon i de la Magda Fontanals de cal Carnisser, a cal Fèlix hi viu el Josep Camacho i la Juana Torres, amb el seu gos Pancho; cal Felip de la coixa ha desaparegut; a ca la Felisa hi viu la Teresa i a cal Fluixes hi viu el Xavier Baqués. A tots ells, bona Festa Major !

Anem per les cases que comencen per la lletra G. Bona Festa Major als de cal Gervasi, ca la Gregoria, cal Gravat i les famílies Giró i Garriga del Gorner. A cal Gervasi hi viu Pere Fontanals Baqués, el primer alcalde democràtic després de la dictadura franquista. A ca la Gregoria no hi viuen, però vénen molt sovint per donar de menjar a les gallines. De cal Gravat hi ha moltes històries per explicar: hi havia un avi que era matador de porcs i que engegava la gramola de tocar discos al Centre quan s’hi feia ball. Tenia un gendre que feia d’agutzil i la seva dona feia de cartera i viu allí amb el seu fill, la seva jove i dues nétes. Al Gorner hi ha ha dues famílies centenàries, els Giró i els Garriga. Al Gabriel Giró i a la seva dona Montserrat Via els conec de fa dècades, no així als seus fills i als seus néts i si han vingut m’agradaria saludar-los. L’avi del Gabriel, Antonio Giró Lloret, va ser un dels propietaris, pagesos i rabassaires del poble que a finals del segle XIX es van haver d’enfrontar a la plaga de la fil·loxera. Tots ells van tenir un gran coratge plantant cara de soca-rel, i mai millor dit, en aquell tràgic moment històric. L’Antoni Garriga Carbó m’explicava fa uns dies que recordava quan el 1979, en una reunió dels alcaldes de la comarca escollits democràticament (ell hi era en representació de Puigdàlber, on per cert no es van celebrar aquelles eleccions de la primavera de 1979, i jo com alcalde de Sant Sadurní ), vàrem seure junts i al cap d’una estona de discutir, vist que no hi havia manera d’avançar i concretar res es veu que jo li vaig dir discretament: “ ─Em sembla que amb aquesta colla de baladrers no anirem en lloc”. El seu pare va morir poc després de complir 100 anys i el seu avi també havia superat l’adversitat de la fil·loxera. A tots ells, bona Festa Major !

De motius de cases que comencin per la lletra I a Puigdàlber només n’hi ha un; a ca l’Isidre del Molinet, i aviat acabarem, perquè només hi vénen a l’estiu. Allí vaig conèixer un matrimoni molt amable, ella es diu Glòria Pladellorens Camps, i tenen al menys una filla. Ells dos, la Glòria i el seu marit, em van ensenyar una peca arqueològica extraordinària que conserven a l’entrada de ca l’Isidre del Molinet: un fragment d’un mil.liari romà de la Via Augusta de fa dos mil anys que els hi va regalar un pagès de Sant Marsal, molt a prop d’aquí, a l’Alt Penedès.

Anem per la J: Bona Festa Major als de cal Jeroni, cal Jep bep, cal Joanet del Sàbat, cal Jaume Andreu, cal Jepet del Llop, cal Jan, cal Julià, ca la Julita, cal Joan de la Granja, i cal Joan de Pere curt. A cal Jeroni com sabeu tenen el bar El celler. Allí hi viu Mercedes Rosich que feia de mocadera, el seu fill i la seva jove, que fa de cartera del poble. ¿ Tothom sap que és una mocadera, oi?. Us explicaré una anècdota del marit de la Mercedes que es deia Ramon. Expliquen els més grans que tenia una expressió festiva per animar els balls de les festes. Abans de continuar ¿ algú del públic sap que és una berra ? Efectivament, la berra és el contrabaix de l’orquestra. Doncs per engegar el ball el Ramon de cal Jeroni exclamava eufòric: “Que volti la berra ! ”, moment en que el músic del contrabaix la feia girar sobre el seu eix vertical i l’orquestra començava a tocar. A cal Jep bep hi viuen el Jordi Cases i la Montserrat amb els seus tres fills. A cal Joanet del Sàbat hi viu la Montserrat Ferrando i el Xavier Cardús amb dos fills. A cal Jaume Andreu hi vivia la Pepeta i el Manel, que va morir d’accident. El pare d’aquest Manel, que també es deia Manel, va protagonitzar una de les històries més misterioses del poble. N’hi hauria per fer-ne una pel·lícula d’intriga ! Amb motiu d’una excursió a Mònaco el Manel va buidar la seva llibreta d’estalvis i se’n hi va anar carregat de duros i amb el carnet d’identitat d’una altra persona. Com sabeu, allí hi ha un dels casinos més famosos del món. Doncs bé, del Manel mai més se’n va saber res… i dels seus diners tampoc. Va desaparèixer misteriosament i no hi va haver manera d’aclarir què va succeir. Com us podeu imaginar es van explicar tota mena d’elucubracions. Cal Jepet del llop, cal Jan i ca la Julita ja no existeixen. A cal Joan de la Granja hi viu el Joan Esteve Juvé, la Maria Àngels Mitjans i els seus fills, Judit i Joan. Com sabeu tenen una casa de turisme rural. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major als de cal Llop i cal Lleó. A cal Lleó hi viu una família vilafranquina i a cal Llop, ara fa exactament 100 anys, van tenir una sorpresa majúscula. A les 10 de la nit del 28 d’octubre de 1914, fa per tant un segle i un mes exactament, a aquesta mateixa hora, el propietari de la casa, Pau Ferrando Rovira, va trobar a una criatura abandonada a la porta de casa seva, al carrer del Gorner. El van ingressar a la maternitat de Barcelona després d’inscriure’l al Registre civil amb el nom de Juan de Borbón, en honor del fill del rei Alfons XIII que també acabava de néixer. Li van posar de cognoms Santamaria i Expósito. Vés a saber què va ser de la vida de Juan de Borbón Santamaria Expósito i i on va anar a parar ! Allí a cal Llop hi viuen ara el Jaume i la Sílvia, amb els seus fills Pau, Queralt i Núria. I ja que parlem de cal Llop, no em puc oblidar de la Maria Àngela Ferrando Sàbat, que tant m’ha ajudat a recordar els motius de les cases de Puigdàlber. A tots ells, bona Festa Major !

Ja ens hem plantat a la lletra M. Bona Festa Major als de cal Muntaner, cal Martí, ca la Marieta vídua, cal Macià, cal Molinet, cal Manuel, cal Migsenyor, ca la Maria gerreta, cal Manso, cal Martí, ca la Magina, ca la Margarida, cal Mut, cal Mariano i cal Mestre del Gorner. A cal Muntaner hi viu l’alcaldessa Maria Elias Torrents i el seu marit Pere Tutusaus Lluch. A mi totes les persones que han estat alcaldes, alcaldesses, regidores i regidors em mereixen un gran respecte, i en aquest cas el respecte ho és per partida doble. A cal Martí hi viu el Cisco Ferrando i les seves quatre filles. Una d’elles hi viu amb el seu marit, un nen i una nena. Abans allí hi va viure el Martí, l’únic protestant del poble. Expliquen que sovint repetia aquest conegut refrany: “ Un matrimoni sense nanos, és com dos duros sevillanos”. No s’acaba d’entendre ben bé què volia dir… al menys jo no ho sé interpretar. A ca la Marieta vídua no hi viu ningú. A cal Macià hi viu Núria Soler, filla i néta de fusters que ha tingut l’encert de restaurar les eines del seu pare i del seu avi i exposar-les a la planta baixa. M’agradaria veure-ho. Tots dos, l’avi i el pare, es deien Antonio Soler. Allí on hi havia un pati de cal Macià hi viu la Maria Teresa Vallès Esteve, amb el seu marit Joan Gutiérrez, els seus dos fills, la Marina i el Jordi i un gos que es diu Shiro. De cal Molinet ja n’hem parlat, ja que també se’l coneix com a ca l’Isidre. A cal Manuel hi vivia aquell personatge que va desaparèixer misteriosament a Mònaco. A cal Migsenyor els hi van posar aquest motiu perquè hi vivia un home que era molt baixet. Allí hi ha ara el Bar Òscar. De ca la Maria gerreta m’expliquen que hi viu un fill del Sebastià Carbó casat amb una veïna de Sant Sadurní. Si estiguessin aquí presents m’agradaria saludar-los i veure si la conec. A cal Manso hi viu la Paquita Rovira ( que ves per on, es diu igual que la meva mare) amb la seva filla, el gendre i els seus dos fills, un nen i una nena. També tenen un gat i un gos. A cal Martí, ara cal Cisco tet, es dedicaven a fer de pagesos. A ca la Magina hi viu l’Antònia Rossich que fa una colla d’anys que treballa a TV3. Ca la Margarida fa dècades que està en runes, a cal Mut és tancat i a cal Mariano hi viu el Ramon Carbó Alujas, el seu fill i la seva dona. Per venir de casa meva a Puigdàlber, passo sempre per entremig d’una filera d’oliveres i recordo el dramàtic accident que allí van patir aquells dos joves que hi van deixar la vida, un dels quals era l’Albert de cal Mariano. A cal Mestre del Gorner hi viuen la Maria de la Serra Pijoan i el Francesc Bou. Bona Festa Major a tots i en particular, aquest any, molt afectuosament, a la Montserrat, al Ramon i a tota la família de cal Mariano !

Falta poc per acabar. Ja estem a la P. Bona Festa Major als de cal Perico, cal Pere del Saba, cal Pau cigaló, cal Punxa, cal Pau de la serra i ca la Palmira. A cal Perico hi viu l’alcalde Pere Ferrer Ros amb la seva dona, la Margarida. Van tenir dos fills, el Pere i l’Eloi i actualment estan encantats de la vida amb els seus dos néts, la Gina i l’Eloi. El Joan Esteve Sàbat no hi viu a cal Pere del Saba, però hi ve sovint amb la seva dona, la Rosa, i els seus dos fills. De cal Pau cigaló, on ara no hi viu ningú, us explicaré una història verídica. Com els més grans de poble saben, el 1953 va visitar Puigdàlber la verge peregrina de la Mare de Déu de Fàtima. Va ser apoteòsic i n’ha quedat el record en dotzenes i dotzenes de fotografies de l’època que he localitzat i escanejat. Doncs bé, per assistir a la processó pels carrers del poble el senyor rector de l’època va ensenyar als feligresos una cançó que feia així: “ Farem penitència/ farem oració/ oh Verge Maria/ tingueu compassió”. En aquells moments l’alcalde era Isidre Esteve Carbó, que havia substituït a Pau Vallès Miquel, al qual li deien el Pau cigaló. Alguns veïns de Puigdàlber, descontents amb la gestió d’Isidre Esteve van canviar la lletra d’aquesta estrofa de l’himne oficial i cantaven amb ironia : “ Farem penitència/ farem oració/que torni a ser alcalde/ el Pau cigaló”. Diguessin el que diguessin i cantessin el què cantessin, l’alcalde Isidre Esteve va tenir l’encert de construir el 1955 les escoles del poble i aquest mèrit ningú li podrà discutir. No us penséssiu però que fa seixanta anys no hi havia marro a Puigdàlber. Aleshores es recitava mig d’amagat una estrofa que retratava l’enamorament apassionat d’una jove local. Per evitar susceptibilitats he canviat el nom dels protagonista masculí d’aquesta història. Repeteixo, el nom de l’home me l’he inventat. L’estrofa que feia referència a la jove enamorada deia així: “No li agraden les patates/ ni tampoc les cols de l’hort/ li agrada la butifarra del porquet del Joanot./ La veiéssiu com va a missa/amb el garbo que ella hi va/ sembla la mula del Fèlix/ quan se’n va amb l’amo a llaurar”. ¿ I què voleu que us expliqui de cal Punxa ? Gràcies a la Maria Mestres Carbó de cal Ton de cisco, la vídua de Ramon Raventós Milà, he pogut reconstruir la nissaga familiar de cal Punxa, des de Joan Raventós Via, nascut a mitjans del segle XIX, passant per Joan Raventós Planas, nascut el 1889, Ramon Raventós Milà, nascut el 1921 i fins arribar a l’actualitat. Si algú vol veure una de les fotografies més antigues de cal Punxa, que és tant com dir una de les velles de Puigdàlber, i que probablement es publicarà en el llibre que editarà l’ajuntament, pot entrar al blog carlesquerol.com, on a partir del proper dilluns també es podrà llegir el text sencer d’aquest pregó. Cal Pau de la serra ja no existeix i a ca la Palmira hi viu l’Antonio Macías. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major a la Quimeta de cal Baqués. La Joaquima Castañares Baqués, neboda de l’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans, m’ha facilitat una vintena de fotografies inèdites de caràcter extraordinari sobre la història del poble, que conservava amb una barreja de recança i orgull, moltes de les quals mirarem de publicar en el llibre que prepara l’Ajuntament. Els seus fills Joan i Antònia, i els seus néts, no viuen aquí, però amb el Joan hi he tingut un tracte que ha resultat profitós i amb l’Antònia i el seu marit ens coneixem de Sant Sadurní. També m’agradaria saludar-los si és que han vingut.

Bona Festa Major als de cal Salvador perico, cal Sàbat, cal Solé, cal Sardalla, cal Simón i Cal Safra. A cal Savador Perico hi viuen l’Enric i la Teresa; a cal Sàbat, el Pere Baqués i l’Antònia Ràfols, amb els seus dos fills; a cal Solé, on hi vivien una família de pagesos ara hi viu la Maruja; a cal Sardalla hi trobareu el Joaquim Esbert, la seva dona que es diu Cristina i una nena que es diu Aina; a cal Siulo hi viu el Marc Casas i a cal Simón no hi viu ningú. A cal Sàfra hi viuen Josep Zafra Balcells, Teresa Vallès Rossich i els seus dos fills Josep i Clàudia. Em sembla que també tenen un gos… o dos. A tots ells, bona Festa Major !

I ja estem a la lletra T. Bona Festa Major als de cal Tino, cal Tòful del Punxa, cal Ton cigaló, cal Tonet vermell, cal Trecalet, cal Ton del cantó i cal Tet. Cal Tino ha desaparegut, a cal Tòful del punxa hi viu Josep Maria Vidal, que va tenir dos fills, la Maria Àngela i el Jordi, i la seva parella. A cal Tonet vermell és tancat. A cal Ton cigaló feien coves i cistells de vímet i canya. Aquesta nissaga artesanal la va començar Antonio Vallès Miquel, nascut el 1908, la va continuar el seu fill Antonio Vallès Ferrando, nascut el 1933 i la manté actualment Antonio Vallès Esteve, nascut el 1967, nét del primer i fill del segon. A cal Trecalet hi viuen la Montserrat Fontanals Cabau, el Francisco Rodríguez Mata i els seus fills Francisco i Raúl. Ah, hi ténen dos gats, en Mini i el Trò… i una colla de gallines. No sé si ho sabeu però el Ton de cal Trecalet va conèixer a la que seria la seva dona, la Maria, quan aquesta feia d’assistent de la senyoreta Mercedes Torrescasana de cal Ferran. En realitat, aquells amos de can Ferran tenien la casa pairal a cal Rialp de Les Gunyoles, al municipi d’Avinyonet. A cal Ton del cantó hi viuen el Lluís Vidal i la Mercè Uberni. Uberni és un dels cognoms més antics i originals del poble. El seu fill Vicens ja fa molt de temps viu pel seu compte. A tots ells, bona Festa Major !

Bona Festa Major als de cal Vicentó i cal Vermell. A cal Vicentó hi viu la Maria Àngela i a cal Vermell hi trobareu el Jaume Casanellas i la Carme Almirall, amb els seus dos fills, el Jaume i la Roser. El Jaume es va casar amb l’Anna i tenen una nena que es diu Vinyet, Com que el Jaume és caçador, també tenen gossos. A tots ells, bona Festa Major !

I l’últim motiu, que comença per la lletra X. Bona Festa Major a Josep Cots i Alba Rodríguez i a la seva filla la Laia, de cal Xic Diego. Fins aquí, de la A a la Z, hem repassat els motius de les cases del poble i podria ser que m’hagués equivocat o que n’hi faltes algun. Per això us demano que sigueu benvolents i que d’aquí a un moment m’ho dieu per corregir-ho.

Segur, segur, que em descuido algunes veïnes i veïns que no gaudeixen de cap motiu tradicional. M’oblidava per exemple de l’alcalde David Masdeu, de la seva dona Meritxell Cuyàs i del seu fill Oriol. Bona Festa Major senyor alcalde i família ! Ja veus que he intentat satisfer el teu encàrrec de fer un pregó una mica amb cara i ulls. Cal desitjar també una bona Festa Major a tots els regidors i regidores de l’Ajuntament, a més de l’Isabel Cànovas i Pere Tutusaus dels que ja he parlat fa una estona, a Maria Dolors Fernández Marín, Josep Tello Mateu, Josep Peña Melero i Enric Fernández Salguero; al secretari, Eduard González – Sala Fort i altra vegada a la Maria Teresa Vallès i a la dinamitzadora Marta Aymerich Porta. Hi ha un grup de persones que no viuen aquí, però, ves per on, també celebraran la Festa Major: bona Festa Major a les mestres de la Llar d’Infants La cabana, Marta Gibert, Marta Vidal, Judit Ortega i Mireia Reyes; així com als mestres de l’Escola Virolai, Montse Pons, Josep Rius, Marc Pujadas, Mireia Mata, Olga Baquero, Rosa Maria Montané i José Ramon Moncasi. I a tots aquells que no he citat expressament, els que sou aquí i els que no han vingut, també Bona Festa Major !

He volgut gratar una mica en el vostre passat en un to seriós i festiu a la vegada, en el passat de moltes famílies tradicionals del poble, en la vostra memòria col·lectiva, perquè crec que un heu d’enorgullir tots plegats de ser qui sou i de tenir els orígens i la història que teniu. Fills, néts, besnéts i renéts d’aquells rabassaires, jornalers i propietaris que van vèncer la fil·loxera i que van tenir el coratge d’arrencar tots els ceps i tornar a replantar les vinyes. Amb crisis, lluites i contradiccions; però tots, sense distincions heu estat i sou protagonistes importants en la configuració del Puigdàlber actual. La Festa Major és una breu aturada en el camí, una suspensió en el temps, una pausa ens els sofriments d’uns, en les picabaralles d’altres, en els èxits i les alegries, i en les dificultats i ambicions de tots plegats. El gran historiador català Jaume Vicens Vives feia una reflexió al pròleg de la seva obra Notícia de Catalunya que em sembla que ve com anell al dit en aquesta circumstància d’avui: “ Ai ! dels pobles que s’obliden d’aquestes necessàries introspeccions i no s’aturen en les grans recolzades històriques [ o festives, dic jo] per palpar-se el cos, escoltar-se l’ànima i mesurar l’encert o l’errada en la feina feta. Hi ha qui creu que això són problemes secundaris, que no ens podem aturar mentre el món marxa amb tanta rapidesa que a penes sabem avui el que s’esdevindrà demà. No negaré pas que al capdavall del carrer ens pot esperar una contingència meravellosa que ens resolgui tots els trencacaps actuals. Però recordo als expectants que fins hi tot l’atzar es doblega a la nostra coneixença de les coses i que una manera de provocar l’instant feliç és preparar el conjunt de possibilitats històriques en què floreix la força de les tenses voluntats posades al servei d’uns ideals”:

La festa agermana, acosta al poble i el fa retrobar amb la seva espontaneïtat, desinhibida i relaxada. Valoreu el què teniu, enfortiu-ho, no ho perdeu, no desaprofiteu el temps en crítiques mesquines i de cafè, enarboreu la bandera de la festa i en el dinar de Festa Major, alceu amb orgull i satisfacció les copes de cava i brindeu tots per una gran diada, cridant ben fort : Visca Puigdàlber i Visca Catalunya!

(Si voleu corregir alguna errada, incloure o excloure alguna família del poble o fer algun comentari, crític o elogiós, podeu aprofitar l’opció del final d’aquest post)

Vista general de Puigdàlber a la dècada dels trenta del segle passat. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. ¿ Algú em podria identificar alguna de les cases de la imatge ? FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Vista general de Puigdàlber a la dècada dels trenta del segle passat. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. ¿ Algú em podria identificar alguna de les cases de la imatge ? FOTO DE LA REVISTA MUNDO GRÁFICO, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Anuncis

Un pensament sobre “El pregó de la Festa Major de Puigdàlber d’enguany

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s