Els 70 anys d’una colla de veïnes i veïns de Sant Sadurní d’Anoia

El 9 de juliol d’enguany una colla de veïnes i veïns d’aquest municipi de l’Alt Penedès celebren el seu 70è aniversari. Amb aquest pretext el post d’avui mostra set imatges de l’època i fa un breu repàs a la història local entre 1946 i el 1956. L’any anterior al naixement d’aquests sadurninencs els nord-americans havien llençat les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki i s’havia acabat la Segona Guerra Mundial. El 1946 l’alcalde del poble va ser uns mesos el xampanyista Josep Mestres i Manobens i després el també falangista i el.laborador de xampany Joan Miró i Galofré, el qual va romandre en el càrrec fins el 1958. També es va estrenar rector: mossèn Lluís Maria Vidal i Bosch.

Pel rengle dels barris de 1946 ja hi havia alcalde nou i rector nou: Joan Miró i Bages i mossèn Lluís Maria Vidal i Bosch.

Pel rengle dels barris de 1946 ja hi havia alcalde nou i rector nou: Joan Miró i Bages i mossèn Lluís Maria Vidal i Bosch. El nen vestit de mariner era Pere Fages i Mir, fill de Carles Fages de Climent i de Ramona Mir i Vidal de can Guineu ( una de les tres filles de Pere Mir i Ràfols). Anys després aquest personatge que veiem a la foto va ser el secretari personal del líder del Partido Comunista de España a l’exili, Santiago Carrillo. Si el seu avi ho hagués sabut hauria mort d’un infart. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Jocs Florals de 1948. La reina dels Jocs va ser la noia Dolors Ferrer i Sala de cal Freixenet. La veiem encapçalant el seguici oficial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Jocs Florals de 1948. La reina dels Jocs va ser la noia Dolors Ferrer i Sala de cal Freixenet. La veiem encapçalant el seguici oficial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita del general Franco a Sant Sadurní i a les caves Codorníu el 1949. La foto està capturada davant de la Casa de la Vila , just en el moment en què l’alcalde intenta inútilment que el dictador baixi del vehicle oficial i entri a l’Ajuntament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita del general Franco a Sant Sadurní i a les caves Codorníu el 1949. La foto està capturada davant de la Casa de la Vila , just en el moment en què l’alcalde intenta inútilment que el dictador baixi del vehicle oficial i entri a l’Ajuntament. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita de la imatge itinerant de la Mare Déu de Fàtima el 1951. S’identifiquen les autoritats civils i tres capellans: el rector mossèn Lluís Maria Vidal just a la dreta de la imatge, el vicari mossèn Joan Nonell mirant-la devotament i el clatell del rector de Monistrol a l’esquerra. El quart capellà al qual el pal de la creu li tapa la cara no l’acabo d’identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita de la imatge itinerant de la Mare Déu de Fàtima el 1951. S’identifiquen les autoritats civils i tres capellans: el rector mossèn Lluís Maria Vidal just a la dreta de la imatge, el vicari mossèn Joan Nonell mirant-la devotament i el clatell del rector de Monistrol a l’esquerra. El quart capellà al qual el pal de la creu li tapa la cara no l’acabo d’identificar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

La processó del Corpus de 1952 just a l’indret dels Quatre Cantons. L’Espanya negra del franquisme. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

La processó del Corpus de 1952 just a l’indret dels Quatre Cantons. L’Espanya negra del franquisme. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita dels militars nord-americans de la Nay durant les Fires de 1953. Els autocars que els traslladaven van arribar fins a la mateixa plaça de l’Ajuntament. L’enrenou que van provocar entre les noies del poble va ser extraordinari. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Visita dels militars nord-americans de la Nay durant les Fires de 1953. Els autocars que els traslladaven van arribar fins a la mateixa plaça de l’Ajuntament. L’enrenou que van provocar entre les noies del poble va ser extraordinari. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

El tramvia de cal Xic Maxina que feia el trajecte des de l’estació del ferrocarril fins a l’interior de la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

El tramvia de cal Xic Maxina que feia el trajecte des de l’estació del ferrocarril fins a l’interior de la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Una de les sales del Museu d’Homenatge a la Vellesa inaugurat a Sant Sadurní el 1956. Es tractava d’un projecte sense solta ni volta que mai va tenir èxit i que va acabar com el rosari de l’aurora. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Una de les sales del Museu d’Homenatge a la Vellesa inaugurat a Sant Sadurní el 1956. Es tractava d’un projecte sense solta ni volta que mai va tenir èxit i que va acabar com el rosari de l’aurora. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Alumnes de les escoles públiques de la Plaça Nova de l’any 1958. El mestre era el senyor Vigatà (o Bigatà) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Alumnes de les escoles públiques de la Plaça Nova de l’any 1958. El mestre era el senyor Vigatà (o Bigatà) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Noies del poble a les colònies d’estiu del castell de Mediona. Entre elles s’identifiquen algunes de les que enguany fan 70 anys i d’altres més grans. L´únic nen era el Paco Pérez , fill de la cuinera Encarnació Albiol. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

Noies del poble a les colònies d’estiu del castell de Mediona. Entre elles s’identifiquen algunes de les que enguany fan 70 anys i d’altres més grans. L´únic nen era el Paco Pérez , fill de la cuinera Encarnació Albiol. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR DEL POST

El 1946 feia set anys que Joan Miró i Galofré exercia de cap local de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS i havia estat en ple exercici de les seves atribucions durant els ajuntaments d’Antoni Llopart i Francisco Coca. Fill del xampanyista sadurninec Joan Miró i Bages, que elaborava la marca El Noya, aquest acèrrim falangista va ocupar l’Alcaldia des de 1946 fins al 1958. El seu mandat va ser el més llarg i també el més polititzat de tots els alcaldes del període de la dictadura. Creia en el Movimiento Nacional i s’hi va comprometre a fons. La parafernàlia feixista del règim que ja havien iniciat els seus predecessors s’escenificava anualment a la vila amb motiu de l’homenatge davant el monument A los caídos por Dios y por España erigit en record exclusiu de les víctimes del bàndol vencedor. La salutació romana amb el braç dret i la palma de la mà estesos a l’estil dels nazis i dels feixistes italians –malgrat haver estat foragitats d’Alemanya i d’Itàlia després de la victòria dels aliats– era habitual, i a les escoles es cantava el Cara al Sol amb el crit de guerra final de ¡España, una; España, grande; España, libre; Arriba España. Viva Franco! Per fomentar l’adhesió al règim, de forma periòdica un escamot de falangistes forans uniformats visitava la vila i desfilava pels carrers al so estrident de timbals i trompetes intimidatoris.

 

Es combatia la dissidència interna (un eufemisme que vol dir exactament que n’hi havia alguns que discrepaven de les formes, però no dels fons) amb un recurs copiat dels feixistes italians: obligaven els dissidents a beure’s una ampolla d’oli de ricí ( no oli de bacallà, com afirmen Salvador Llorac i Josep Lluís Eroles en el seu llibre sobre el franquisme a la Vila) per purgar-los de cos i d’esperit. (A la pel·lícula Amarcord de Federico Fellini hi ha una seqüència idèntica a la que va protagonitzar el veí de Sant Sadurní, Francesc Llopart i Alemany, el Pere Jan, quan els seus correligionaris franquistes el van convocar a la Casa de la Vila per escarmentar-lo. L’infortunat home de confiança de Pere Mir i Ràfols de can Guineu va baixar les escales de l’Ajuntament i va desplaçar-se fins a casa seva regalimant i pudint). L’altra dissidència, la que podia qüestionar l’essència del règim, o es trobava a la presó o a l’exili o era perseguida de forma implacable a l’interior. L’acceptació resignada o entusiasta del règim per part de la població sadurninenca es va manifestar el 1947 amb motiu del referèndum de la llei de successió a la suprema autoritat de l’Estat (la qual entronitzava la figura de Franco), quan va anar a votar el 88’77% del cens local, amb un 92’48 % de vots afirmatius. Només 67 veïns van votar en contra i 104 ho van fer en blanc o nul.

 

En aquest context, la celebració dels Jocs Florals de 1948 autoritzats per Joan Miró –que algú podria interpretar com un acte d’afirmació catalanista en defensa de la llengua– no va ser gran cosa més que un foc d’encenalls, sense més significat que el d’una festa social promoguda pels sectors conservadors del municipi amb el pretext de la cultura tradicional catalana. El seu principal impulsor, Josep Varias i Bou, que en aquells anys va ser secretari local de la Falange sadurninenca, era la garantia que no es plantejaria cap qüestió reivindicativa ni incòmoda per al règim. Exactament el mateix que va succeir 25 anys després. L’any 1949 va ser especialment significat per a Joan Miró, ja que es van produir dos importants esdeveniments locals de signe molt diferent, amb els qual es va trobar implicat. D’una banda, la visita del general Francisco Franco a les caves Codorniu, i d’una altra, l’assassinat del regidor republicà Antoni Lloret i Miquel. Al ban de l’alcalde que es va repartir pel poble el 7 de juny de 1949 es deia: “[…] Porque Franco viene a eso precisamente. No a recoger las rosas de los días fáciles y alegres de ayer sino a limar las espinas de los tiempos duros y difíciles de hoy. Viene a alentarnos con su presencia a vivir nuestras inquietudes, a fundirse con su pueblo en este anuncio de superación y en este afán de sobrevivir frente a la incomprensión del mundo, y a causa de la lucha, trabajo y sacrificio.” “[…] España, gracias a Franco y con la ayuda de Dios será faro y guía de la Cristiandad. Tributemos al Generalísimo el homenaje de nuestra lealtad. Vistamos las mejores galas de la ciudadanía y testimoniésmole nuestra fe en su caudillaje y en los altos destinos de la Patria. ¡Viva Franco! ¡Arriba España!”.

 

Quan l’endemà a les sis de la tarda, el cotxe oficial del dictador es va aturar a la porta de la Casa de la Vila i els assistents es disposaven a aclamar-lo, algú va prendre la decisió que Franco no baixaria del vehicle i es limitaria a saludar l’alcalde sense moure’s del seient del darrere. La frustració del consistori va ser enorme i en breus segons el seguici va desaparèixer en direcció a les caves Codorniu. No van quedar amb un pam de nas, com a l’inoblidable escena de la pel·lícula de 1952 Bienvenido Mr. Marshall de Luis García Berlanga, però va venir de poc. (L’escena en qüestió mostra com els representants nord-americans del Plan Marshall que havien de salvar Espanya de la misèria de postguerra van passar de llarg de l’imaginari municipi de Villar del Río on els esperava l’alcalde i la corporació en ple, amb bandera, banda i música).

 

L’assassinat d’Antoni Lloret Miquel esdevingut també el 1949 és un estigma que pesarà per sempre sobre el període de l’Alcaldia de Joan Miró, fos quin fos el seu grau d’implicació personal en aquell tràgic esdeveniment. Lloret, regidor republicà de l’Ajuntament, després de romandre deu anys amagat a diferents indrets per temor a les represàlies, va decidir sortir del seu amagatall i lliurar-se a les autoritats locals el 24 d’abril de 1949. Prèviament el rector de la parròquia, mossèn Lluís Maria Vidal i Bosch, a instàncies dels familiars de Lloret, ho havia negociat amb Miró i aquest va oferir garanties que no hi hauria cap complicació. L’endemà el seu cadàver va aparèixer a l’Hospital Clínic de Barcelona, on se l’havia traslladat en taxi després de la seva detenció a Sant Sadurní. El Jutge Militar de Guàrdia de la Capitania General de la 4a Regió Militar en un escrit oficial enviat a Miró afirmava que s’havia suïcidat i que la mort s’havia produït per insuficiència cardíaca. En aquest ofici no es feia cap referència ni on ni com s’havia produït el suïcidi. A l’Hospital Clínic se li va fer l’autòpsia, l’informe de la qual va desaparèixer anys després d’aquest centre hospitalari amb motiu d’unes obres de reforma del seu arxiu central.

 

La conxorxa del franquisme amb l’església catòlica va propiciar que els actes litúrgics als carrers i a les places fossin un exponent del nacionalcatolicisme de l’època, una barreja perversa de cristianisme i feixisme que no es va eliminar fins a l’etapa de l’alcalde Constantino Vidal. L’exposició pública itinerant de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima el 1951 es va emmarcar sota un propòsit ben eloqüent publicat a la revista local Juventud Cristiana: “Notemos la coincidencia: el 16 de abril de 1917 llegaron a Petrogrado Lenin y Trotski, tomando el mando de la revolución social comunista. El 7 de noviembre del mismo año triunfaba en Petrogrado y en Moscú el bolchevismo, que se había propuesto pasar a hierro y fuego a todo el mundo. Pues bien, entre estas dos fechas tuvieron lugar las seis apariciones de Fátima: de mayo a octubre el día 13 de cada mes. Es decir: cuando en el extremo oriental de Europa, el anticristo desencadenaba contra Dios y contra la sociedad civil la más fiera de las batallas, en el extremo occidental del mismo continente, en Portugal, aparecía la grande enemiga, la eterna enemiga de la serpiente infiel, la vencedora de todas las batallas de Dios, para indicarnos el único camino de la salvación”.

 

Podria ser que algun lector que no vagi viure la dictadura del general Franco es quedi perplex davant del poc rigor intel·lectual, de la banalitat i de la demagògia que traspuen els dos textos reproduïts en aquesta biografia de Miró (el dedicat a l’exposició pública itinerant de la imatge de la Mare de Déu de Fàtima i el de la visita del general Franco), però són una mostra eloqüent del que s’estilava a l’època. La doctrina franquista i la catòlica no donaven per més i, amb aquest diluvi dialèctic tan estripat, van intentar impregnar de la seva ideologia una societat acovardida i temorenca. Els intel·lectuals de debò, que n’hi havia, també estaven a l’exili, a les presons o emmordassats pel règim. La construcció el 1957 del pont de Monistrol sobre l’Anoia, a càrrec de la Diputació de Barcelona, és l’obra més emblemàtica de l’etapa Miró. L’alcalde estava pletòric aquell 8 de febrer quan es va inaugurar, i amb motiu. Pels qui no n’estiguin al cas, es tractava del primer viaducte que permetia creuar el riu dalt d’un vehicle sense haver de travessar la llera per dintre l’aigua. També s’havia mostrat exultant quan els mariners de la Navy nord-americana van fer una visita turística a la vila per les Fires de 1953 i va invitar els seus comandaments a un àpat familiar, o quan el 1956 es va inaugurar el Museu d’Homenatge a la Vellesa, un projecte que quan es va imaginar durant la Segona República ja era un anacronisme inútil que mai va tenir requesta.

Sobre l’assassinat d’Antoni Lloret i Miquel el 1949 pots llegir la recerca que vaig concloure després d’haver redactat el text anterior. Clica aquí.

Si vols llegir un relat sobre la meva dècada dels cinquanta al segle passat a Sant Sadurní, clica aquí.

Anuncis

Un pensament sobre “Els 70 anys d’una colla de veïnes i veïns de Sant Sadurní d’Anoia

  1. A Vilafranca, ho recordo pels comentaris del meu pare, per agafar una de les barres del tàlem (en tenia, o en té, 8) hi havia… ost….Amén. A mi aquets comentari sobre el secretari de’n Carrillo, que voleu qus us digui… m’hi sobre. Com deia un vilafranquí que gaudim en ni saludar-nos, sí que li vaig apreciar, fa molts anys (quan ens saludavem) el segünet comentari:”Toit tenim drte a tenir la nostre biografia.” I així és. De moment.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s