De quan a l’Era d’en Guineu s’hi batien cereals

Aquest indret tan emblemàtic de Sant Sadurní d’Anoia deu la seva denominació a que des de 1703 s’hi batia el blat i altres llegums (mongetes, cigrons, favolins…) procedents de les hisendes agrícoles dels Mir de can Guineu. No és que abans no s’hi desenvolupés ja aquesta activitat, però llavors pertanyia cronològicament a les famílies Argençola i Terrasa. Després de la Guerra Civil s’hi va bastir provisionalment el primer monument local a los Caídos por Dios y por España i ja mai més va tornar a recuperar la seva funció tradicional.

Quatre pagesos no identificats batent a l’Era d’en Guineu, probablement a la dècada dels vint del segle passat. Observi’s que encara no s’ha construït l’immoble de la Caixa de Pensions on s’hi va instal·lar a la dècada següent una sucursal i una biblioteca. En aquest mateix xamfrà hi havia aleshores un anunci amb sis ampolles ajagudes del xampany Freixenet. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El primer monument local a los Caídos por Dios y por España bastit a l’Era d’en Guineu immediatament després de la Guerra Civil era una senzilla creu de fusta de pi rodejada per un zona enjardinada i delimitada per un cercle de pedres. La nena més alta és Jacinta Llopart, casada anys després amb Pere Llopart Vilarós, filla del sadurninenc Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan assassinat per membres del Comitè de Milícies Antifeixistes local l’estiu de 1936. En aquesta fotografia es pot observar que l’era estava totalment enrajolada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’era i la façana posterior de la casa pairal de can Guineu a la segona dècada del segle XX. Observis la palla estesa sobre l’era de batre. A la paret lateral hi havia pintats diferents anuncis de productes i serveis agrícols. En aquesta fotografia s’observen les cinc joves palmeres del pati de can Guineu , les quals van acabar de sucumbir el 2014. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquesta era la va adquirir el 1703 Pere Mir i Janer (1677 – 1725) de can Guineu i el 1819 Pere Mir i Porta (1762 – 1834) la va reformar. El 28 de juny de 1820 es va estrenar aquesta remodelació (probablement es devia enrajolar) amb una batuda de favolins i una de blat i en resultaren 62 quarteres i 6 quartans de favolins i 15 quarteres i 6 quartans de blat. El blat ja havia anat perdent la seva hegemonia a les finques de can Guineu i a les de tots els propietaris locals, que l’havien anat substituïnt per la vinya. Així mentre que el 1717 el 70’6% dels conreus del municipi eren de cereals i el 28’8% vinya; el 1853 la distribució va assolir el 8’2% de cereals, el 87’3% vinya i el 3’6% oliveres. Per tant, per dir-ho gràficament, l’era de can Guineu (blat) va esdevenir residual i la fassina (vi) es va convertir de mica en mica en el centre neuràlgic de l’economia de la família Mir de can Guineu.

Després de la Guerra Civil (1936 – 1939) , Pere Mir i Ràfols (1878 – 1952) , l’hereu de can Guineu, va cedir-la al municipi amb la finalitat de que s’hi instal·lés un monument a les víctimes del bàndol nacional. Més endavant es va bastir el definitiu en el solar resultant de l’enderroc d’uns immobles prop de l’església parroquial. Aquest, a la vegada, es va traslladar al cementiri municipal i es va tornar a construir després d’haver substituït la llegenda inicial per una altra dedicada a totes les víctimes locals de la Guerra Civil.

En data 25 de juny de 1940 Pere Mir i Ràfols va formalitzar la cessió de l’era al municipi, mitjançant una instància que va adreçar a l’alcalde de l’època en els termes següents: “ Que es propietario del solar o espacio denominado Era de can Guineu […] Que la citada extensión de terreno a partir de la Liberación ha sido provisionalmente ocupado con mi consentimiento por la Cruz de los Caídos a petición de las organizaciones de FET y de las JONS de esta localidad, y deseando formalizar el actual estado de cosas,es por lo que me dirijo a V.S. mediante la presente instancia.

El indicado terreno de caràcter puramente particular y de propiedad privada, es mi deseo y voluntad continue destinado a tan patriótica finalidad como es la de honrar a los que murieron por Dios y por España en los frentes de batalla o fueron vilmente asesinados por la horda roja, perpetuando su memoria Gloriosa a la futuras generaciones para ejemplo y recuerdo de las mismas […] Mediante dicha cesión, por ser aquel lugar el más apropiado, se podrá commemorar dignamente a los Mártires de la Nueva España, la población de San Sadurní obtendrá una mejora y el suscrito la satisfacción de haber pagado una pequeñísima parte de la deuda que todos tenemos contraída con aquellos que dieron su sangre y su vida para salvar a España y permitir a los españoles vivir como hombres y como cristianos […]”.

Vint i trenta anys abans Pere Mir es declarava un fervent catalanista, però després de l’experiència republicana, dins una Catalunya autònoma i democràtica, en la que els rabassaires  van exigir-li uns distribució més justa dels fruits del treball es va passar amb bous i esquelles a defensar un règim feixista , dictatorial i antiautonomista que li garantia el manteniment dels seus privilegis. I com ell, la immensa majoria de les famílies de la classe benestant catalana. Havien guanyat la guerra. Més o menys el mateix que havien fet les grans potències europees del moment ( França i el Regne Unit) que entre l’opció de recolzar la República controlada pels socialistes i pels comunistes o inhibir-se en favor d’un general feixista van propiciant la victòria de Franco i la derrota republicana.

Aquesta era sempre ha estat  una mena d’indret marginal ja que no cal travessar-la per anar en lloc. Es un reducte que només s’ocupa d’esquitllada i excepcionalment quan s’hi organitza alguna activitat. Ara que s’ha obert la possibilitat d’aconseguir per al municipi la casa pairal de can Guineu caldria repensar tota la zona, l’eix que abasta l’aparcament del Centre, el propi Centre amb la pista , l’era , la casa pairal de can Guineu i la Fassina, indrets tots que originalment formaven part del patrimoni de la família Mir. Sense una perspectiva global no es resoldrà satisfactòriament l’encaix de tots i cadascun d’aquests indrets en l’urbanisme del centre urbà sadurninenc.

Respecte a la mort de les cinc palmeres del pati posterior de can Guineu, clica aquí.

Advertisements

3 thoughts on “De quan a l’Era d’en Guineu s’hi batien cereals

  1. Carles, jo no crec que la nena de la foto sigui la Jacinta Llopart. La Jacinta no té cap germana, i a la foto les dues nenes porten el vestit igual. A part, que la seva tieta Maria, que era qui els va cuidar (a ella i al seu germà) mai li va deixar portar el cabell llarg. Preguntaré a veure si algú em pot dir qui son aquests tres germans.

    • Carles, em comenta la Jacinta que els nens de la foto de l’era d’en Guineu son la Maria Lluisa, la gran, el Marc Enric i La Maria Antonia de Cal Guineu.

  2. Bona tarda Montse Martí,

    Gràcies per la recerca i la identificació. Es tractaria per tant dels tres germans Maria Lluísa ( la nena mçes gran) , Marc Enric i Maria Antònia Fages i Mir, fills del poeta empordanès Carles Fages de Climent i de Ramona Mir Vidal de can Guineu ( una de les tres filles de Pere Mir i Ràfols i Maria Vidal). . Hi va haver al menys un quart fill d’aquest matrimoni que es dèia Pere Ignasi.

    Cordialment,

    Carles ..

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s