El nostre particular Novecento en onze retrats

A les dues darreres dècades del segle XIX i a les dues primeres del XX es produeix als pobles de la conca del Mediona, del Riudebitlles i de l’Anoia pertanyents a la comarca de l’Alt Penedès (Sant Joan de Mediona, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Torrelavit i Sant Sadurní d’Anoia) , una important acceleració del procés d’industrialització que genera l’extensió del proletariat ( i del lumpenproletariat, segons l’encertada classificació de Karl Marx) , el qual al llarg del segle que començava   aniria substituint progressivament la força del treball pagesa que s’havia dedicat secularment a l’agricultura. Tanmateix, de mica en mica, la burgesia agrícola tradicional seria rellevada de la seva hegemonia social, de forma irreversible, pels nous empresaris industrials. Als nous obrers de les fàbriques i dels molins aquest fenomen els va agafar per sorpresa i mentre els empresaris sabien perfectament com afrontar la situació, aquells van haver de sotmetre’s sense alternativa a les noves regles del capitalisme en règim d’explotació.

Tot i que el 1870 s’havia celebrat a Barcelona el Primer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i que el Manifest del Partit Comunista (1848) de Karl Marx es va començar a difondre al nostre país a partir del 1872, en aquests quatre municipis no es van començar a conèixer d’esquitllada les seves lliçons fins trenta o quaranta anys després. Els greuges històrics dels rabassers i parcers d’una banda,   i les dures condicions de treball dels nous obrers de les fàbriques van propiciar que amb l’adveniment de la Segona República aquests actors assolissin un gran protagonisme social que esdevindria radical i violent en produir-se el cop d’Estat feixista del general Franco contra la República democràtica (18 de juliol de 1936). Un botó de mostra : un dels principals membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní, Pere Esteve i Llopart (el Pere Valent), que va intervenir en els assassinats de gent d’ordre el 1936 , havia nascut i crescut al molí Cardús de Torrelavit.

Treballadores i algun treballador escadusser d’una fàbrica tèxtil de mocadors de serrell , de llana, de Sant Joan de Mediona, propietat d’Antoni Pons, el 14 de setembre de 1903 . En aquella època l’aigua del riu a l’alçada de Sant Joan no permetia, ni de lluny, moure els embarrats que accionaven els telers , com els de les colònies tèxtils prop dels grans rius catalans ( Llobregat i Ter principalment), tampoc hi ha havia corrent elèctric, ni gas i els motors diesel encara no s’havien inventat, per la qual cosa hauríem de convenir que els telers eren manuals. Si ens atenim a la llegenda que hi ha escrita en la foto hauríem de convenir que tots els protagonistes formen part del personal de l’empresa, però sembla evident que les nenes i els nens més petits no hi treballen. On se situava però la frontera ? A quina edat començaven a treballar? Efectivament, existia el treball infantil i juvenil i algunes i alguns menors immortalitzats en aquesta imatge formaven part d’aquella legió d’explotats del tombant de segle. La referència històrica d’aquesta fàbrica la trobem a la pàgina 228 del llibre Conèixer Mediona i diu així: “Sabem que un medionenc emprenedor optà per crear un indústria tèxtil de caire empresarial, la qual, inicialment, va donar feina a un bon nombre de persones, encara que, malauradament, no va durar molts anys. Era l’hereu de Puigfred. Existeix un dietari de despeses d’aquesta empresa fundada el 1899 per Antoni Pons i Sardà de Puigfred. El 1904 escriu al seu fill que és a Amèrica dient-li que el treball de la fàbrica està molt animat, ja que gairebé tots els telers funcionen”. Serà el 1906 quan a causa de la crisi que es contempla arreu, comenta que “es treballa poc, ja que a Espanya hi ha molta crisi i es ven molt poc”. De tots aquests protagonistes anònims n’hi ha un que té nom i cognom: Jaume Montserrat. El veiem a la segona fila, el tercer començant per l’esquerra. Als 16 anys va emigrar a Buenos Aires (Argentina) on va començar a treballar netejant sabates. Quan va millorar la seva situació econòmica va decidir casar-se per poders amb una noia de Mediona a la que feia molts anys que no havia vist i que amb prou feines recordava. Es van reconèixer quan ella va baixar del vaixell que l’havia portat a Buenos Aires. El matrimoni va tenir un fill. Tornant a la força motriu per a moure els telers, a Sant Joan de Mediona s’explica que al tombant de segle hi havia una altre petita indústria tèxtil amb només dos o tres telers que obtenia l’energia d’uns rucs que donaven voltes incansablement sobre un eix central ( com si es tractés d’una sínia) que a la vegada accionava una dinamo i aquesta un petit motor elèctric. Sembla que algú conserva una foto dels rucs aplicant-se en la seva tasca , però ara com ara encara no l’he aconseguida. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER ANDREU PEIX I MASSIP

L’encarregat ( o el propietari) de la fàbrica de filats de cotó de cal Tori de Sant Quintí de Mediona, amb les seves treballadores, ben vestides per a l’ocasió, l’any 1880. Observi’s que algunes d’aquestes noies porten llançadores volants dels telers i poms de flors a les mans i que n’hi ha una que descabdella una bitlla de fil de trama. No acabo d’entendre el perquè n’hi havia que portaven flors. A l’extrem dret de la primera fila veiem dues dretes noies agafades de les mans , que van vestides exactament igual, que s’assemblen i que podrien ser germanes o fins i tot potser bessones. La dona que recolza la seva ma esquerra sobre l’espatlla de l’encarregat ( o del propietari) seria l’esposa d’aquest, i la criatura el fill o la filla d’ambdós. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER XAVIER ARGEMÍ

Treballadores i treballadors de la fàbrica de paper les Toeses de Sant Pere de Riudebitlles, el 1900. Dóna tota la impressió que l’encarregat ( o el propietari) és l’únic home que està assegut. Les dues dones assegudes al seu costat semblen més grans que la resta. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO FACILITADA PEL GRUP DE RECERQUES DE SANT PERE DE RIUDEBITLLES I CEDIDA A AQUEST PER JOANA SELLARÉS

Treballadores i treballadors del molí paperer de ca l’Esquerrà de Torrelavit , amb els seus familiars. Veiem el propietari ( o l’encarregat, ves a saber) assegut a primera fila. Les operaries mostren els fulls de paper que fabricaven, mentre un treballador sosté un espit, un altre un tallant i un nen uns arpiots ( quina utilitat devien tenir a la fàbrica?). També una noia de la primera fila està proveïda d’un altre espit de tamany més petit. El gos delata el seu amo. A l’angle inferior dret podem veure un artilugi de fusta que servia per dipositar els fulls de paper ja secs per lligar-los i empaquetar-los. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. La dona que mostra a càmera una criatura de bolquers em recorda una escena molt semblant al quadre de Giuseppe Pellizza da Volpedo , pintat a Milà (Itàlia) el 1901, que porta per títol El quart estat, que Bernardo Bertolucci va utilitzar d’imatge de fons pels crèdits de la seva gran pel·lícula Novecento (quina joia!) , mentre de música de tons sonava una bella melodia èpica composada pel genial Ennio Morricone. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Cardús de Torrelavit , amb els seus familiars. No s’acaba d’identificar el propietari ( o l’encarregat) . En aquella època el propietari era Pere Jover. Crida l’atenció que dos nens exhibeixin també uns arpiots, unes eines agrícoles que poca cosa tenien a veure amb la fabricació de paper ( ves a saber si tenien alguna aplicació per a la fabricació de paper !). L’únic que no va fer cas al fotògraf quan els va indicar que miréssim fixament a la càmera i s’estiguessin immòbils va ser el gos. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. En aquest molí va néixer i créixer Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, el màxim dirigent del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní el 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Cubé ( o cal Cover) de Torrelavit, el 1902. Veiem el propietari ( o l’encarregat) dret , al davant de la primera fila, acompanyat dels que semblen la seva dona, sogra, mare, fills i mainadera. No es devia voler confondre amb el proletariat… ni amb la seva família. Tres detalls: el primer de la fila del darrera ( a l’extrem esquerre de la foto) porta uns ostensibles pantalons apedaçats; al centre també de la darrera fila , l’obrer amb la camisa blanca ( el sisè comptant des de l’esquerra de la foto, com si llegíssim ) , recolza la seva ma esquerra sobre una dona de la fila del davant, com si ens volgués indicar que hi té algun vincle; i el novè porta un setrill d’oli per untar les màquines. Ningú somriu. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Roda de Torrelavit , el 1897, amb els seus familiars. Veiem el propietari , dret a primera fila, amb la seva ma dreta subjectant l’americana i mostrant la cadena del rellotge de butxaca. Podria tractar-se d’un personatge que responia al malnom del Met. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadors de can Codorníu, una de les empreses més grans de la zona, dedicada a l’elaboració de xampany. L’empresari era aleshores Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) , el qual, el 1907, va resultar escollit diputat per la candidatura de Solidaritat Catalana.
La instantània es va capturar al Celler Gran , un dels cinc immobles que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va construir a can Codorníu. La majoria dels empleats d’aquesta eren homes, però per rentar les ampolles buides a l’inici del procés i per etiquetar-les i encaixar-les al final, també hi havia un grup de dones. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA, DEL FONS DE L’AUTOR

Treballadors de les premses hidràuliques de Codorniu i veremadores i veremadors de Manuel Raventós i Domènech. Aquest nombrós grup d’empleades i empleats temporers es desplacen de bon matí des de la hisenda de can Codorniu fins al temple parroquial de Sant Sadurní per complir amb el precepte de la missa dominical. En això Manuel Raventós era intransigent i ho propiciava. Observis que van molt nets, ben arreglats i en aparent recolliment. Algunes somriuen en adonar-se de la presència del fotògraf. Es distingeixen dos grups de dones, les que van cobertes ostensiblement amb un mocador al cap, provinents de les comarques interiors del sud de Catalunya, i les que ja han optat per la modernitat, oriündes de Sant Sadurní i dels pobles propers. L’indret és inconfusible. El fotògraf ( tal vegada Jaume Font i Ribera) s’hauria situat on actualment hi la cruïlla del cinturó de ronda amb la carretera d’accés a can Codorníu i hauria enfocat en direcció nord. El marge que s’aprecia travessant la foto de banda a banda podria ser l’anomenat camí dels paperers , que utilitzaven els fabricants de paper de la conca del Mediona i Riudebitlles per transportar les seves produccions a Barcelona. Aquesta fotografia es podria haver capturat entre 1905 i 1915. Ens preguntem on s’hauria enfilat el fotògraf per capturar aquesta imatge ja que la perspectiva indica que estava ubicat en una posició elevada, Va pujar a un arbre? Portava una escala? Els i les protagonistes d’aquest retrat també s’havien mudat per a l’ocasió . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els treballadors que a pic i pala construeixen el pantà que Manuel Raventós i Domènech instal·la a la seva finca agrícola el 1906, amb aigües procedents del Torrent de can Ferrer del Mas. Hi ha imatges que parlen per elles soles i a les quals no caldria afegir res més, només observar-les i adonar-nos de força que transmeten. En aquesta fotografia de la tardor de 1906 s’hi pot identificar, al centre de la imatge, e1 matrimoni Emili Borrell i Pedrola i Manuela Valespir i Sales. El primer porta en braços, amb l’orgull del qui es guanya e1 pa de la família amb la suor de seu front, el seu fill Josep, mentre que no s’ha pogut reconèixer qui és la criatura de bolquers que sosté la seva esposa, ni tampoc l’altra que apareix a l’esquerra del grup, ja que no es tracta de cap germana o germà petit del Josep. Era freqüent a l’època que , al migdia, les dones dels treballadors portessin el dinar a la feina i aprofitessin el viatge per endur-se també els fills petits. Els seus pares treballaven tantes hores que era l’únic moment en què els podien veure desperts. La imatge, d’un gran valor testimonial i de gran qualitat fotogràfica, ens permet d’apreciar-hi molts detalls,, com les eines que feren servir per construir el pantà a pic i pala, la terra argilosa del fons que conformava el mur de contenció del llac, els pantalons de ratlles de cinc dels personatges que molt probablement procedien de l’exèrcit, les faixes negres de tots els treballadors per protegir-se l’esquena, les espardenyes, la gorra cop, feta de palla, per preservar el cap de Josep Borrell i Vallespir, els dos carros per al trasllat del material arrencat dels marges, amb unes rodes enormes, les manasses dels treballadors que s’havien desenvolupat i carregat de durícies com a conseqüència d’aquelles condicions laborals…Ja no se’n veuen de mans com aquestes ! Del deu homes que talment sembla que vagin vestits d’uniforme, vuit s’estan fumant un cigarret, la qual cosa permet conèixer quelcom tan banal com el grau de tabaquisme de principis de segle, si més no el d’aquest grup. Per aconseguir una fotografia d’aquesta qualitat calia que els protagonistes romanguessin estàtics durant els breus instants que durava l’exposició del negatiu, norma que va seguir gairebé la totalitat del grup a excepció de la noia vestida tota de blanc —que ben bé podria tractar-se d’una mainadera de can Codorniu— i de la criatura de l’esquerra que, pel que es veu, plorava com una magdalena. El pantà o llac projectat per Manuel Raventós i Domènech tenia una profunditat màxima de 22 metres i 70 metres d’amplada, amb una cabuda de 100.000 metres cúbics d’aigua. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP BORELL I SOLÉ. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La família Mir de can Guineu ( la més rica del municipi) reunida el 1917, fa exactament un segle, a l’escala del pati posterior de la casa pairal de Sant Sadurní amb motiu del casament d’Ernestina Mir i Ràfols (1886 – 1974). La núvia era una dels dotze filles i fills de Marc Mir Capella de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia i d’Antònia Ràfols Fontanals de can Ràfols dels Caus d’Avinyonet del Penedès. Abans d’ella havien nascut Jaquelina (1875), Dolors (1877), Pere (1878), Jaume (1879), Marc (1881), Antoni (1882), Balbina (1883), Josep Maria (1884) i Antònia Berenguela (1885); i després van néixer Eumèlia (1887) i Pau (1888). Quan l’Ernestina va complir 21 anys es va casar amb Antoni Llopart Rovira, l’hereu de les hisendes de Cal Martí de Baix, cal Martí de Dalt i can Julià, totes al terme municipal de Gelida. El matrimoni va tenir dues filles, Rosa Maria (1908) i Josefa (1914). En la fotografia que es reprodueix veiem tot el seguici nupcial al pati de can Guineu, poc abans de la cerimònia religiosa. La núvia s’identifica perfectament al centre de la imatge, amb el seu vestit blanc inconfusible i una diadema de diamants espectacular. Quatre esglaons més avall, a la seva esquerra, hi veiem la seva àvia Anna Cristina Capella Sabadell, vídua de Jaume Mir i Molins ( amb qui s’havia casat quan ella tenia 15 anys) , i ben bé al seu darrera, amb un mocador al cap, la seva mare Antònia Ràfols Fontanals. A la dreta de la núvia, les seves tres germanes grans, Jaquelina, Dolors i Antònia Berenguela ( la Balbina havia mort quan tenia dos anys), vestides de blanc, i ben bé al darrere d’elles, el seu germà Pere, l’hereu de la família Mir de can Guineu, sense barret, sense bigotis i amb trajo fosc. A ell li agradava presumir de que tenia una semblança física amb l’escriptor Marcel Proust, que es va anar esvaint a mesura que es va fer gran. Entre el grup s’hi trobava també la seva esposa, Maria Dolors Vidal, encara no identificada. A primera fila, el nebot i les nebodes de la núvia. Jo diria que el marit de Jaquelina Mir, l’arquitecte barceloní Miquel Madorell Rius, és el que més sobresurt a la darrera fila, amb un notable barret de copa. El nuvi encara no hi és, òbviament; devia estar esperant-los a l’església parroquial de la vila acompanyat del rector mossèn Ramon Llumà. El mostrari dels vestits i les joies de les senyores, els trajos i els barrets del senyors, els pentinats de perruqueria…eren el bo i millor de la vila, de la comarca i de Catalunya i devien provocar l’admiració dels veïns que es van concentrar a l’era que confrontava amb el pati de can Guineu. Entre mig de tota aquesta elegància crida l’atenció la sobrietat que mostra Antònia Ràfols i Fontanals, la mare de la núvia. El vestit que porta no és gens ostentós i és la única que es cobreix el cap amb un mocador. L’explicació és molt senzilla: sembla que després de la mort del seu marit, Marc Mir i Capella, esdevinguda el 1903, li va decaure molt el seu estat d’ànim, es va tancar molt en ella mateixa i va portar dol pel difunt durant molts anys. En aquesta fotografia , i entre una cosa i l’altra, la seva imatge és la més trista de tota la família de can Guineu. Va morir l’1 de gener de 1936. Quan es va captar aquesta imatge feia trenta anys que l’escriptor rus Lleó Tolstoi (1828 – 1910) havia publicat la seva novel·la Ana Karenina, amb aquella famosa primera frase “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; però cada família infeliç ho viu a la seva manera”. No m’atreveixo a jutjar si la gran família de can Guineu s’assemblava aquell dia del casament a les que eren felices; però tampoc goso a dir categòricament que fos dissortada per algun motiu concret. Si observem un per un els integrants d’aquest grup, no en trobarem cap que rigui ni que somrigui. Al contrari, els més neutres, curiosament, semblen els quatre marrecs de la primera fila. Han adoptat tots un posat entre seriós i sever, condicionat sens dubte per la solemnitat del casori i per la presència d’un fotògraf que els ha advertit prèviament que s’estiguin quiets i mirin fix a la màquina fotogràfica. Costa molt trobar en les fotografies de l’època personatges somrients o que estiguin en una posició informal. En les familiars de can Guineu que es tenen catalogades em sembla endevinar-hi unes premisses que sempre floten en l’ambient: els protagonistes saben perfectament qui són, què representen, quina és la seva posició en l’escala social i la transcendència del moment en que quedaran immortalitzats i no deixen entreveure mai el seu estat d’ànim. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DE JAUME FONT I RIBERA, DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Clica aquí i podràs veure sencera la pel·lícula Novecento de Bernardo Bertolucci (1976), amb música del genial Ennio Morricone:

Aquí tenim uns exemples de com, malauradament, no sempre és possible posar noms i cognoms als protagonistes d’unes imatges fotogràfiques. A excepció de la darrera foto de la sèrie i d’alguna altra, els grups de persones anònimes que hi figuren han estat impossible d’identificar, ja que no hi ha cap singularitat que permeti estirar el fil, ni ningú me n’ha pogut dir res. L’únic que  sabem és que  eren treballadores , treballadors i familiars , empresaris i encarregats d’una colla d’indústries de les conques dels rius Mediona, Riudebitlles i Anoia pertanyents a la comarca de l’Alt Penedès. Es produeix una gran decepció quan no es pot posar no només uns noms a uns rostres, sinó que no es poden conèixer ni explicar les aventures d’unes vides. Qui eren? Què va ésser de la seva existència? Hi ha algun descendent seu? Observem tota aquestes persones amb les mirades congelades, el gest humil, seriós i desconfiat, i amb l’eloqüència dels qui, probablement, s’han vestit per a l’ocasió amb el millor que tenen.

La forma de vestir de les treballadores i treballadors d’algunes d’aquestes fotos enganya, senzillament perquè la vigília o una estona abans de que el retratista de torn capturés les seves imatges se’ls havia indicat que es presentéssim a la sessió de l’endemà   degudament mudats i ben pentinats per a l’ocasió i així aparèixer més dignes que amb la roba de treball. Els veiem idealitzats . En ve al cap una reflexió de Gustav Janouch (1903 – 1968) a la seva obra Converses amb Kakfa: “ La fotografia concentra la nostra mirada a la superfície. Per això enterboleix la vida oculta que trasllueix a través dels contorns de les coses com un joc de llums i ombres. Això no es pot captar ni amb les lents més precises. Hi ha que buscar-ho a les palpentes amb el sentiment […] Aquesta càmera fotogràfica no multiplica els ulls dels homes sinó que es limita a brindar una versió fantàsticament simplificada de l’ull d’una mosca”. No sé si els obrers i les obreres de les fàbriques de les imatges d’aquest post semblen més dignes perquè van mudats i endreçats , però a mi particularment m’ho semblarien més si anessin vestits amb la roba amb la que es guanyaven el pa de cada dia, per bruta, vella i apedaçada que estigués, com els de la imatge dels treballadors del pantà de can Codorníu. Gairebé no té importància el lloc jeràrquic que ocupa cadascú en l’univers visual d’aquestes fotografies; només els amos i els encarregats marquen territori.

I potser no cal anar més enllà per desxifrar el misteri d’aquestes vides perquè, en definitiva, sabem que van néixer i que van morir quan tocava —si és que la mort no va fer malament la seva feina— i que van fer honor a aquella vella dita que totes les històries personals comencen amb alegria i, indefectiblement, acaben amb tristesa. Segur que la subjectivitat m’està jugant una altra mala passada, però jo diria que a les cares dels nens i dels infants encara es veu la tendresa i la innocència que, després, el vessant amarg de la vida va asfixiar (amb tota seguretat que cap d’ells  va tenir estudis i  que no “van anar a ciutat a aprendre dels que sabien”, com aconsellava Kavafis en un dels seus millors poemes, sinó que es van limitar a aprendre bé les lliçons de la vida),  i que a les cares dels adults es descobreix la saviesa i el cansament dels seus llargs viatges cap a la simbòlica Ítaca, on segur que van arribar “enriquits amb tot allò que van guanyar pel camí” ( res de material, sinó, molt probablement, només amb les virtuts i  els valors dels pobres)  segons  es diu  també en un altre vers  del mateix poeta. Durant l’estona que el lector els miri, es produirà un sortilegi i aquests rostres anònims semblarà que prenguin vida i ens mirin i ens parlin també a nosaltres, però quan els hi retirem la mirada  es tornaran a convertir en desconegudes estàtues de sal del passat i desapareixeran per sempre en la penombra de l’oblit, molt més tràgica que la foscor de la mort.

Aquest serà el destí dels àlbums fotogràfics familiars i personals, i de les imatges digitals que ara ens semblen tan identificades i entranyables si no hi afegim la data, el lloc i els noms dels seus protagonistes. En canvi, si ho fem, quan d’aquí cent, dos cents o mil anys algú s’aturi a contemplar les nostres imatges almenys sabrà qui té al davant. No estarem morts del tot. Sistemàticament, quan, com en aquest cas, no hi ha manera d’identificar els protagonistes d’algunes velles fotografies, em pregunto a qui s’assemblen de les persones que he conegut o que conec. I l’exercici és francament interessant, tota vegada que, sovint, aquella desconeguda cara, aquella misteriosa posa, aquella enigmàtica mirada, aquella peculiar personalitat em remet a algú que he conegut i que va heretar no tan sols els cognoms i els malnoms, sinó també el codi genètic dels seus antecessors, el qual el delata sense necessitat de recórrer a la prova de l’ADN. En aquest cas he de reconèixer que també aquest recurs ha fracassat estrepitosament i hauré de confiar en la benvolença d’alguns veïns de Mediona, Sant Quintí, Sant Pere, Torrelavit o Sant Sadurní  que casualment hagin aconseguit identificar algun dels protagonistes i que tinguin l’amabilitat de dir-m’ho.

Les condicions de treball a les fàbriques i molins de l’època ( fariners, paperers, pelleters…) eren molt precàries, més pròpies de l’anomenat lumpenproletariat marxista que de la doctrina social predicada pel bisbe nostrat vilafranquí Josep Torras i Bages (1846 – 1916): jornades esgotadores de deu , dotze i catorze hores, treball infantil, sous de misèria, condicions higièniques i sanitàries nul·les, contractes de paraula i encara gràcies, abusos d’autoritat, res de cobertures per accidents o malalties, menjar justet per no caure defallits… La història no ha fet justícia ( i això em remou per dins) a tants homes i dones anònims que van ser explotats durant l’anomenada revolució industrial ( i abans, i després i ara, aquí i a la Xina ) i potser ja seria hora de retre’ls-hi un homenatge, o si més no, recordar-los. No caldria organitzar res sonat de l’altre món, però sí que seria lloable rescatar de l’oblit i explicar, perquè se’n prengui consciència, que aquella etapa no va ser precisament modèlica pel que fa a les relacions de producció ( altra vegada segons la terminologia marxista) entre els amos i els obrers i que l’enriquiment desmesurat d’algunes famílies es va bastir sobre l’explotació infinita d’altres. Mirat amb una certa perspectiva, i malgrat els avenços inqüestionables assolits durant el segle XX i el que portem del XXI derivats de les lluites obreres ( i no d’allò que Marx anomenà socialisme cristià, al qual en el seu manifest va definir com “ l’aigua beneïda amb que el capellà beneeix la ràbia de l’aristòcrata”) , queda encara molt camí per recórrer per arribar a una societat més justa, més igualitària i més solidària, sobretot després de la sotragada i retrocés derivats de la darrera crisi econòmica i financera desencadenada el 20087. El treball de recerca ben documentat que l’amic de Torrelavit Joan Anton Feixas i Colomer ha realitzat amb el títol 12 molins. Terrassola i Lavit per al Centre d’Interpretació de l’Aigua d’aquesta població de l’Alt Penedès és un bon començament… que, en aquest àmbit, només té la categoria d’espurna.

En contrapunt a tanta precarietat, al cim de piràmide social sadurninenca, se situava encara la família de la nissaga dels Mir de can Guineu que veiem a la darrera fotografia. A principis del segle XX eren uns grans terratinents que vivien ricament aleshores de l’explotació de les seves finques agrícoles conreades pels rabassers, dels lloguers dels seus molins, de la venda de solars i dels rendiments dels seus valors mobiliaris ( accions, obligacions, bons del tresor i deute públic…). La seva etapa d’emprenedors havia quedat enrere i vivien de renda. La foto correspon al 1907, quan es va casar Ernestina Mir i Ràfols i l’indret on es va capturar la imatge és el pati posterior de la casa pairal, el que dona a l’Era d’en Guineu. Un segle després la mil·lenària nissaga Mir de can Guineu havia desaparegut del municipi i la casa pairal romania buida i decrèpita. Ara diuen que els tres propietaris (Codorníu, Freixenet i Juvé i Camps) la volen vendre a l’Ajuntament…L’han tingut abandonada 17 anys després d’haver-la comprat el 1987 per ubicar-hi el Consell Regulador del Cava , s’ha deteriorat i ara s’han desdit d’aquest trasllat i encara volen fer-hi negoci. Que la regalin!

Ens quedaria per respondre la gran pregunta: ¿ perquè es retrataven amos i obrers, sovint amb llurs famílies? Més enllà de creure’s en aquella època que qui no es retratava no existia, en la seva obra Mrs.McGiny’s Dead (1951) l’escriptora britànica Agatha Christie ( 1890 – 1976) respon a aquesta qüestió afirmant que ho feien per vanitat, per sentimentalisme, i també per odi…Quatre raons que inviten a reflexionar, perquè una cosa seria la vanitat de l’empresari que presumia dels seus empleats i una altra molt diferent la de la treballadora que porta la seva criatura de bolquers en braços; i el mateix es podria dir del sentimentalisme. L’odi i la ràbia no es percep així com així, però hi és present… oi tant que hi és ! Com dia Gustav Janouch . “Això no es pot captar ni amb les lents més precises” d’una màquina fotogràfica. Ni aleshores ni ara.

Quan ja donava per enllestit aquest post, llegeixo a la pàgina 11 del diari El País d’avui ( 25 d’agost de 2017) un article signat per Daniel Fuentes i Emilio Ontiveros, en el qual , sota el títol “ Cuando crece la desigualdad” s’hi afirma : “ La disminución de la participación del factor trabajo en la renta nacional es un fenómeno que se viene observando en las economias desarrolladas desde hace tres décadas. Está asociado a un deterioro de los indicadores de igualdad, de distribución de la renta, y viene explicado fundamentalmente, por el progreso tecnológico y la globalización. Si la remuneración del trabajo crece sistemáticamente menos que la productividad, la remuneración del capital incrementa su participación en la renta nacional. Puesto que el capital tiende a concentrarse en hogares con un mayor nivel de renta, la menor participación de los salarios en la renta nacional aumenta la desigualdad”. M’ha semblat que una bona manera d’acabar aquest post d’avui sobre els treballadors de fa un segle a la nostra comarca seria reproduir aquest fragment tant revelador i a la vegada amenaçador , el qual malauradament, no provocarà cap reacció per part dels seus homònims actuals; perquè no s’acaba   de veure com a aquestes alçades del segle XXI es pot lluitar concretament contra el progrés tecnològic (que és realment inexcusable i que creix i creixerà exponencialment ) i la globalització (més enllà de proteccionismes similars al que el president Donald Trump ha imposat al sector automobilístic nord-americà que pretenia invertir fora dels USA; i de l’establiment d’aranzels per als productes xinesos que ell mateix s’està considerant, i que ja veurem com acabaran una cosa i l’altra). Em semblava que els principals problemes d’avui eren l’atur i la precarietat ( corrupció apart) , però m’estava enganyant a mi mateix fixant-me amb el dit que em senyalava clarament la lluna.

Clica aquí i podràs veure sencera la pel·lícula Novecento (1976) , del director Bernardo Bertolucci , amb música del genial Ennio Morricone i interpretada entre d’altres per Stefania Sandrelli, Burt Lancaster, Robert de Niro, Gérard Depardieu i Donald Shuterland:

Anuncis

Un pensament sobre “El nostre particular Novecento en onze retrats

  1. L’amic Xavier Argemí de Sant Quintí de Mediona m’ha enviat aquest mail:

    Hola Carles,

    Acabo d’esbrinar la data exacta de la foto que et vaig enviar de les treballadores de la fàbrica de cal Tori, que has posat al “nostre particular Novecento…”. Era el dia 29-3-1894

    Vaig estar a la presentació del teu llibre i et felicito. Va ser mot emocionant.

    Salutacions,

    Xavier Argemí

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s