El 18 d’abril de 1870 es van reunir a Vevey (Suïssa) en un Congrés Carlista , a l’entorn del pretendent a la corona espanyola Carlos Maria de Borbón Austria – Este (1848 – 1909), vuitanta-nou personalitats espanyoles partidàries seves (entre elles algunes catalanes), per decidir com s’encarrilava l’estratègia per situar-lo en el tron d’Espanya. Exactament dos anys després, el 21 d’abril , s’iniciava la Tercera Guerra Carlina (1872 – 1876) que , com les dues anteriors, tampoc va aconseguir la victòria dels rebels. Una fotografia inèdita capturada aquell dia permet identificar gairebé tots els carlistes que hi van participar.
Fotografia capturada al Congrés Carlista de Vevey (Suïssa) el 18 d’abril de 1870, concretament al Palau de la Faraz (Tour de Peilz) . Se’n van fer còpies per a lliurar als assistents , els quals, prèviament gairebé tots s’havien identificat i es van imprimir llurs noms numerats al peu de la imatge. Al centre, assegut i amb pantalons blancs, el pretendent a la corona espanyola Carlos Maria de Borbón Austria-Este. Un insecte dels que freqüenten sovint els arxius i les biblioteques ( potser un peixet d’argent, ves a saber) es va menjar part de la fesomia del número 29, el qual, a més de figurar com anònim ( porta una mena de kipa de capellà) , apareix ara amb la cara foradada. Els altres sis forats que afecten la fotografia es poden atribuir a la mateixa causa. El número 75 identificat com Santa Pau, seria el barceloní Antonio Santa-Pau Cardos, brigadier carlí, una descendent del qual ( Ana Angulo ) ha facilitat aquesta imatge inèdita. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IAGO BALANZÓ
El brigadier carlí Antonio Santa-Pau Cardos ( 1815 – 1875) a la dècada dels setanta del segle XIX. S’havia casat amb Carmen Arévalo Brugada ( filla de José Maria Arévalo Requena, mariscal de camp de l’exèrcit carlista). El 1837 havia acompanyat el líder carlista Ramon Cabrera Griñó a la zona de Morella. Va participar al congrés de Vevey ( Suïssa) i el 1875 es va haver d’exiliar a França on va morir. Ja hi havia estat també exiliat al final de la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IAGO BALANZÓ
¿Per què aquestes vuitanta – nou personalitats, partidàries de Carlos Maria de Borbó Austria-Este (representants de les Juntas de España; oficials, generals i caps militars; diputats i membres del Consejo particular de S.M.) es van reunir a Vevey (Suïssa) i no a Espanya, el 18 d’abril de 1870 ? Mai havia vist aquesta imatge i no recordava haver llegit mai en cap llibre d’història que s’hagués celebrat una trobada d’aquestes característiques en aquelles circumstàncies. Evidentment no era una excursió o un viatge turístic, ni una estada prescrita per un metge en un balneari suís, ni una trobada d’intel·lectuals o artistes al llac Léman… sinó un congrés carlista, una reunió política a l’entorn de la figura de Carlos Maria de Borbón (1848 – 1909) el qual, des de l’exili pretenia ser proclamat rei d’Espanya després de la dimissió de la reina Isabel II el 1868.
En aquella data del 18 d’abril de 1870 feia un mes que el general Ramon Cabrera també havia dimitit del seu càrrec de cap polític i militar del carlisme i calia superar aquesta adversitat que debilitava les possibilitats d’assolir l’objectiu suprem plantejat per l’aspirant a la corona espanyola.
En les dues anteriors guerres carlines, entre 1833 i 1840 i 1846 – 1849, els pretendents Carlos Maria Isidro de Borbón ( germà de Ferran VII) i Carlos Luis de Borbón respectivament ( l’avi i el pare de Carlos Maria de Borbón) , no havien assolit les seves pretensions i davant el buit de poder al regne d’Espanya semblava que es produïa una excel·lent oportunitat. Francisco Serrano Martínez (1810 – 1869) , duque de la Torre, exercia la regència des del 18 de juny de 1869.
El juliol de 1872, tres mesos després de la reunió a Vevey, el pretendent Carlos Maria de Borbón va proposar l’abolició del decret de Nova Planta imposat per Felip Vè, amb la qual cosa s’influiria en l’inici de la tercera carlinada a Catalunya. Es van organitzar partides rebels a totes les comarques , no es va arribar a organitzar una estructura militar comuna i finalment, el març de 1875, el general Martínez Campo va ocupar el darrer reducte carlí d’Olot i va assetjar la Seu d’Urgell fins que conquerí la població el mes d’agost del mateix any.
Tornant a la foto i als noms que apareixen al peu de la imatge haurem de convenir que es tractava de personalitats destacades del món de la política i amb recursos suficients per desplaçar-se uns dies a Suïssa. La majoria eren rics… molt rics. Hi ha comtes, marquesos i… dos capellans ( mossèn Narciso Cargol el número 17; i un anònim, el número 6). Una expedició d’aquesta mena per trobar-se a l’exili en un congrés amb un candidat a la corona espanyola tenia un objectiu prèviament definit i segur que es van concretar compromisos i aportacions econòmiques en favor de la causa carlista. No els devia importar aparèixer en un retrat i ser identificats: més que témer alguna repercussió adversa devien creure que els prestigiava de cara al futur i els obria opcions d’obtenir càrrecs polítics o prebendes si finalment s’assolia l’objectiu. Molts d’ells, amb el pas del temps i ensorrades les expectatives , es van passar “ con armas y bagajes” al bàndol contrari sense remordiments. D’altres com el brigadier Antonio Santa-Pau Cardos ( el número 75) es va haver d’exiliar a França on hi va morir. En aquesta fotografia d’un congrés d’un partit polític n’hi devia haver de convençuts i implicats en graus diferents, competents i mediocres, honestos i corruptes, i també alguns oportunistes, si fa no fa com esdevindria 147 anys després. El fet que tots siguin homes és propi de l’època i del paper secundari reservat aleshores a les dones i més en qüestions d’aquesta naturalesa. Pel que s’hi veu cap fumava, la qual cosa no és d’estranyar ja que encara no s’havia estès l’hàbit del consum com efectivament esdevindria fatalment durant el segle XXè. Tampoc se’n veuen molts amb ulleres graduades ( no més de mitja dotzena) , potser perquè tal vegada alguns se les van treure per retratar-se. La immensa majoria porten bigotis i barba , emulant el pretendent, i als números 40 i 63 sembla que els van voler camuflar retocant barroerament les seves fesomies perquè no es poguessin reconèixer ( o això o algú es va entretenir sense solta ni volta en algun moment dels darrers 140 anys). ( Per més informació sobre aquesta reunió podeu llegir el llibre Historia del carlismo (Alianza, 1969) escrit per Román Oyarzún, obra que desconeixia quan he començat a redactar aquest post d’avui i que he pogut consultar parcialment gràcies a l’amic Ramon Arnabat).
A contracorrent 
Seria divertit esbrinar si el 89.- Marichalar es un avantpassat del Marichalar que es va casar amb la Infanta Elena, germana de Felip VI. Una curiositat més de la història i de les intrigues de la Cort. I com deies en el comentari, molts d’aquests no tenen remordiments en canviar-se de bàndol i apuntar-se al carro guanyador.