La foto inèdita més tràgica de Gerda Taro

Vuitanta anys després de ser envestida accidentalment el 26 de juliol de 1937 per un tanc republicà de fabricació soviètica T 26 – B,  tornant de la batalla de Brunete durant la Guerra Civil espanyola, ha aparegut la imatge inèdita i icònica en la qual s’identifica la fotògrafa Gerda Taro (Gerta Pohorylle. Stuttgart, 1910 – El Escorial, 1937) poc abans de morir. El seu company professional i sentimental Robert Capa se’n va assabentar a Paris, quan llegia un diari a la sala d’espera d’un dentista. Capa moriria també accidentalment 17 anys després al Vietnam, quan va trepitjar una mina mentre amb l’exèrcit francès es retirava de Dien Bien Phu.

La fotografia de Gerda Taro agonitzant acompanyada pel doctor hongarès John Kiszely, de les Brigades Internacionals, a l’hospital de guerra d’El Escorial. 26 de juliol de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.

Gerda Taro ( 1910 – 1937) abans de viatjar a Espanya per capturar fotografies de la Guerra Civil des del bàndol republicà. . Cliqueu a sobre i s’ampliarà.

Gerda Taro en acció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.

Gerda Taro amb el seu company professional i sentimental Robert Capa , en la terrassa d’un cafè de París, el 1935. Van treballar junts a Espanya durant la Guerra Civil i algunes de les fotografies que se’ls hi atribueixen en particular podrien correspondre a l’altre integrant de la famosa parella. Fins i tot la més icònica de totes les fotografies de la Guerra Civil espanyola atribuïda a Robert Capa, la del milicià amb camisa blanca abatut per un tret a Espejo ( Córdoba) , que ja s’ha demostrat que va ser un retrat d’una ficció, podria ser en realitat obra de Gerda Taro. Cliqueu a sobre i s’ampliarà.

Foto de Robert Capa ajupit mentre inflaven la roda d’un vehicle en algun indret de l’Espanya republicana i en una data indeterminada. Aquesta imatge també va ser inèdita en el seu moment, quan l’autor d’aquest post la va identificar junt amb d’altres entre les fotografies que el corresponsal britànic del The Daily Telegraph, Henry Buckley, va capturar durant la Guerra Civil i que la seva família va conservar al domicili de Sitges on va viure els darrers anys de la seva vida . FOTO DEL FONS HENRY BUCKLEY. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Dos mites de la fotografia del segle XX que havien estat aparellats, Gerda Taro (1910 – 1937 i Robert Capa (1913 – 1954) , van morir tràgicament mentre exercien la seva professió en dos sengles conflicte bèl·lics, el 1937 al final de la batalla de Belchite i el 1954 al Vietnam, respectivament. Centenars d’altres van patir el mateix destí en el reguitzell de guerres i conflictes armats que van assolar el planeta en la passada centúria. Però Taro i Capa ens toquen de prop perquè es van donar a conèixer pels seus reportatges de la Guerra Civil espanyola que es van difondre en les millor publicacions gràfiques de l’època.

Eren dos joves intrèpids i agosarats que es volien guanyar la vida fent fotografies. Per triomfar es van canviar els seus noms d’origen ( Gerta Pohorylle i Enro Friedman) i van optar per d’altres que van considerar més comercials. Quan van arribar junts a Espejo ( Córdoba) el 5 de setembre de 1936 van adonar-se que el front es trobava encara a uns 40 quilòmetres de distància i van decidir simular unes escenes bèl·liques que van immortalitzar en un dels reportatges més famosos de la Guerra Civil espanyola. Entre les imatges d’aquella jornada s’hi troba la del milicià republicà presumptament abatut per un tret de les tropes nacionals, atribuïda a Robert Capa. La foto en qüestió segueix essent una de les més iconogràfiques del segle XX i diversos historiadors i experts afirmen que podria ser obra de Gerda Taro.

Gairebé onze mesos després Gerda Taro es retirava el 26 de juliol de 1937 de la batalla de Brunete quan accidentalment va ser envestida per un tanc republicà de fabricació soviètica T26 – B i va ser traslladada ferida de mort a l’hospital militar d’ El Escorial on va morir. Allí va ser atesa pel metge hongarès John Kiszely que s’havia traslladat a Espanya per lluitar contra Franco enquadrat a les Brigades Internacionals. Les restes de Gerda Taro van ser traslladades i enterrades al cementiri de Père-Lachaise de París.

Mentre el doctor Kiszely l’atenia a El Escorial un fotògraf anònim va capturar la imatge que encapçala aquest post d’avui, la qual es va divulgar fa només uns dies per Twiter. La foto ja es coneixia però s’ignorava qui era la dona que hi apareixia. Gràcies al testimoni de veu del propi Kiszely localitzat a l’Arxiu del Museu Imperial de la Guerra de Londres podem afirmar que es tracta, efectivament, de Gerda Taro. En el fragment d’àudio de 1992 s’hi diu literalment: “ Mirant enrere, recordo amb interès que em va arribar una dona ferida, gairebé morta. No tenia ni idea de qui es tractava. Vaig descobrir després que era la dona de Robert Capa”.

Resulta sorprenent i molt gratificant descobrir encara fotos inèdites de la Guerra Civil i més encara si es tracta d’imatges relacionades amb Robert Capa i Gerda Taro. Vaig viure personalment aquesta experiència el 2006, quan gairebé per casualitat vaig localitzar a Sitges el fons fotogràfic del corresponsal del The Daily Telegraph a la Guerra Civil espanyola, el britànic Henry Buckley, en el qual vaig identificar quatre imatges inèdites en les que apareixia personalment Robert Capa. Una d’elles es reprodueix també a la capçalera d’aquest post d’avui i tota la col·lecció està dipositada a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès.

Si vols llegir el meu treball de recerca sobre la més famosa fotografia atribuïda a Robert Capa clica aquí.

Anuncis

Els programes de cinema de postguerra

A cada poble i ciutat de Catalunya es distribuïen  casa per casa uns programes de ma en els quals s’anunciaven les pel·lícules que properament es projectarien als cinemes del municipi. Eren la millor manera de fer-ne publicitat. El cinema va esdevenir el gran espectacle de lleure de postguerra.

Anvers i revers del programa de cinema de l’Ateneu incautat ( aleshores Hogar del Productor y Descanso) corresponent als mesos d’agost i setembre de 1952. La pel·lícula anunciada era la mítica Lo que el viento se llevó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers i revers del programa de cinema Centro Parroquial ( més conegut com la Cambra) corresponent al diumenge 17 de novembre de 1952, anunciant la pel·lícula espanyola Vuelo 971. D’’aquests programes de la Cambra se’n va fer molt pocs, mentre que dels de l’Ateneu i el Centre a centenars. Aquest es va imprimir a Gràfiques Llopart mentre que els dels altres dos cinemes van sortir de la Impremta Varias. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers i revers del programa de cinema del Centro Nacional ( el Centre) de finals de setembre de 1952, amb la pel·lícula Las minas del rey Salomón. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers d’un programa del Hogar del Productor y Descanso ( l’Ateneu) dels dies 3 i 4 d’abril de 1948 corresponent a la pel·lícula La dama de la frontera en el qual el censor va ordenar camuflar amb un rectangle daurat l’escot dels pits de l’actriu Yvonne de Carlo a l’angle inferior esquerre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Anvers del programa del Centro Nacional ( el Centre) dels dies 28 i 29 de maig de 1949 corresponent a la pel·lícula Noche y dia en el qual el censor va ordenar que desapareguessin les cuixes de les artistes de revista tapades per una franja daurada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ni l’Ateneu era l’Ateneu, ni el Centre el Centre,  ni la Cambra la Cambra. Durant la postguerra  a aquests tres cinemes locals  de Sant Sadurní els van canviar el nom oficial  i els van batejar com Hogar del Productor y Descanso, Centro  Nacional i Centro Parroquial,  respectivament. A la pràctica però tothom seguia identificant-los amb la denominació tradicional. Per fer calaix tots tres se les enginyaven per atreure espectadors a les sessions setmanals de cinema  i un dels elements fonamentals era la publicitat en forma  d’aquests fulletons que es repartien casa per casa.  En una època en que no existia ni internet, ni  televisió, ni emissores de radio  ni premsa  local…només funcionava el boca-orella, bé en forma literal o bé mitjançant aquesta mena de  suport publicitari i d’uns cartells que es penjaven en lloc transitats. Ara mateix costa d’imaginar-s’ho … però no hi havien gaire més opcions. Els anversos d’aquests fulletons els imprimien  la distribuïdora i els reversos  a cada municipi amb els horaris i dies de projecció i altres informacions d’interès, com els preus de les entrades.

Un primer comentari que fa al cas és que aquell model de cinemes de poble ha desaparegut  del tot a causa  de la progressiva proliferació d’alternatives  ( televisió, videos i DVD,  internet, youtube, canals de tota mena…). Algunes fórmules  ( com les sales  múltiples de cinema i els cineclubs) mantenen aquella  vella tradició social de participar en grup en una activitat de lleure. Aquesta ha estat una de les grans aportacions de la tecnologia al deteriorament  de la vida social i de la convivència  , en benefici de l’aïllament i de l’ individualisme,  sigui unipersonal,  familiar o de clan, que en els pobles i ciutats petits ha fet estralls. Cada dia que passa  es fa més evident la derrota dels ideals de fraternitat  enfront l’egoisme imperant.

Crida molt l’atenció que les il·lustracions a tot color d’aquests   programes  dels cinemes locals no fossin  fotogrames o fotomuntatges de les pel·lícules sinó dibuixos. No deixa de ser un contrasentit que la publicitat d’un art basat en la fotografia ( o si ho preferiu en la cinematografia) recorri a  composicions artístiques alienes a la tècnica fotogràfica. Encara avui perdura  majoritàriament aquesta particularitat als cinemes. Ho trobem natural, però ben mirat és força curiós.

Alguns  dels anversos d’aquests programes de ma van ser censurats a Sant Sadurní a l’Impremta Varias per indicació de les autoritats i civils i religioses del poble. Es van utilitzar formes barroeres,  com imprimir taques de tinta  daurada sobre escots i  cuixes  o siluetes femenines una mica provocatives que ara ens semblarien  del tot innocents ( veure les imatges 4 i 5  d’aquest post) . Al cinema de la Cambra, el vicari parroquial de torn s’encarregava de col·locar oportunament  una cortina de roba davant el focus del projector quan s’iniciava una escena que es considerava escabrosa ( habitualment quan la parella protagonista es besava a la boca) i la retirava quan ja havia passat el perill. Mentre duraven aquells segons de foscor,  la cridòria  i els xiulets de protesta del públic  no s’aturaven.   És de suposar   que algú, prèviament, havia visionat el film  i hauria pres nota dels moments crucials en què calia actuar de censor d’estar per casa. Si l’escena   poc recomanable era molt llarga se l’eliminava sencera de les bobines  abans de la projecció i es tornava a enganxar al seu lloc després de la sessió. A la cabina  els operaris disposaven oportunament d’un dispositiu per empalmar i de la cola adequada que pudia a acetona.  Ves a saber quina la categoria humana, ètica  i moral d’aquells personatges que s’havien convertit en vigilants i censors , de grat o per força ! Sí en canvi que  es podria valorar l’immens mal que van fer a moltes generacions, imposant-los una moral, una sensualitat, una ètica,  una sexualitat ,  un erotisme, una escala da valors … situats a les antípodes del que imperava aleshores als països europeus més avançats.

El  control del cinema havia estat des dels seus inicis una temptació per als qui es consideraven posseïdors   de la veritat.  El gran escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938)  de can Codorníu  ho tenia molt clar.  El 1915 , a la seva obra Proses de Bon Seny va escriure : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”. Si hagués pogut constatar  com ha evolucionat aquesta qüestió  des  de la restauració de la democràcia als anys setanta , l’ensurt hagués estat tan majúscul que hauria patit un infart.

Un  altre comentari que encara pot semblar més estrafolari: a l’accés principal al temple parroquial s’havia instal·lat una cartellera protegida per una tapa de vidre,  a l’interior de la qual s’enganxaven amb xinxetes unes fitxes que corresponien a cadascuna de les pel·lícules que es projectarien properament al poble, en les quals  se les  qualificava segons la moral catòlica imperant  a l’època per tal que els feligresos sabessin prèviament  a què atendre’s.  No era ben bé una censura, ja que les pel·lícules  havien estat  censurades prèviament per les autoritats pertinents del règim i eren sotmeses  a una segona censura domèstica, sinó una mena de guia que en principi havia  d’orientar sobre  la conveniència de si  anar o no a veure el film en qüestió. Sempre vaig pensar que aquella estratègia era un  immens despropòsit ja que, ves per on, com pitjor es qualificava  una determinada pel·lícula  en aquelles fitxes per ser contrària a la moral, o perquè es mostrava el cos femení de forma impúdica,  o perquè propiciava la violència, o perquè atemptava contra els principis religiosos… més morbositat generava en els eventuals espectadors i la seva fama s’estenia ràpidament entre els sectors populars. I també  el cas  contrari: com millor es puntuava o recomanava un film perquè fomentava els valors morals i polítics de torn menys interès generava  entre bona part del públic sadurninenc.

Una escena familiar inèdita de can Guineu

Ara que l’Ajuntament de Sant Sadurní s’ha compromès a comprar  la casa pairal de can Guineu per 300.000 euros ( un autèntic disbarat atès  l’incompliment definitiu del compromís  adquirit el 1987 per les empreses compradores Freixenet, Codorníu i Juvé i Camps d’instal·lar-hi el Consell Regulador de Cava,  i més encara  tenint en compte l’estat d’abandó  i deteriorament de l’immoble en qüestió que exigirà una inversió mil.lionària per  la seva restauració), recuperem una fotografia inèdita   de 1903 o 1904, de quan la família que ocupava aquest immoble  es trobava en un moment de gran esplendor.

Foto. Al pati posterior de la casa pairal de can Guineu ( el que dóna a l’era) la família de Pere Mir Ràfols ( al centre de la imatge, al costat de la seva dona i cobert amb una gorra), amb les minyones, mainaderes i masovers de la casa, atenen un comandament de la Guàrdia Civil local vestit de gala, mentre Antoni Mir i Capella ( l’oncle Tonet) al primer esglaó de l’escala manipula una càmera fotogràfica. L’esposa de Pere Mir, Maria Vidal, aixeca la primera filla del matrimoni, Ramona Mir i Vidal, nascuda el 1903. Per tant aquesta foto podria ser del mateix 1903 o de 1904. Observi´s que encara no s’havien plantat les cinc palmeres que durant moltes dècades van ocupar posteriorment aquest espai i que, entre 2012 i 2014, els tres propietaris de l’immoble ( les empreses Freixenet , Codorníu i Juvé i Camps ) van deixar morir per desídia, víctimes de la plaga de morrut roig. Cilqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE RAÜL MARIA MIR I COMAS, DEL FONS DE L’AUTOR, ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Si vols llegir els comentaris sobre la mort de les cinc palmeres del pati posterior de can Guineu el 2014 clica aquí.

La família dels Mir de  Can Guineu era el 1903  la segona més rica resident al  municipi, però el seu nivell de vida  era  el més ostensible del  poble.   A diferència dels Raventós de can Codorníu,  que ocupaven el primer lloc en l’escala de  riquesa,   els Mir vivien de les rendes de les seves finques rústiques i urbanes, dels lloguers dels seus molins   i dels rendiments de les accions, obligacions, bons  i altres títols  que integraven la seva  important cartera de valors. Per la seva banda, Manuel Raventós i Domènech es trobava en un moment excepcional potenciant el seu xampany Codorníu. Mentre els Mir, com ja s’ha explicat,   vivien  de renda en l’opulència,  els Raventós  treballaven i s’arriscaven empresarialment,  practicant  l’austeritat i la mesura.  Dues estratègies  i actituds completament oposades que responien als perfils  antagònics dels dos hereus, el  de can Guineu, Pere  Mir i Ràfols (1878 – 1952) , i el de can Codorníu, Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930).

A la casa pairal de can Guineu lligaven els gossos amb llonganisses i tot  responia a un estil senyorívol i refinat. Nedaven en l’abundància i no s’estaven de res. La imatge que es reprodueix de 1903 o 1904 correspon a un moment decisiu de la nissaga dels Mir, quan morta  recentment la figura mítica  de Marc Mir i Capella (1851 -1903),   ja havia  nascut la primera de les tres filles que va tenir el darrer hereu masculí de la família, Pere Mir i Ràfols. Després de  Ramona Mir Vidal, nascuda del 1903, van néixer les seves dues germanes Maria Teresa (1906) i Maria Antònia ( 1910). La imatge no té cap secret ni amaga cap misteri, més enllà d’aclarir  el perquè un guàrdia civil vestit de gala es trobava aquell dia al pati de  can Guineu. La resposta podria ser molt simple: la caserna dels guàrdies es trobava en aquella època a pocs metres, al carrer Sant Antoni, just on actualment hi ha una porta d’accés al jardí posterior de l’immoble de la família Viader, els antics titulars de l’actual  farmàcia  del carrer Hospital, número 2.

Tampoc és cap incògnita qui va capturar la imatge. El fotògraf ocasional hauria estat en aquesta ocasió el jove  sadurninenc Raül Maria Mir i Comas (1887 – 1962) de cal Magí Guineu del Raval. Es pot afirmar perquè el corresponent negatiu  de vidre es trobava junt amb d’altres en  una  capsa  de cartró  que em va ser facilitada pel seu fill Raül Maria Mir i Ragué. Entre aquells negatius s’hi trobaven també les imatges capturades amb motiu de la visita del rei Alfons XIII a Sant Sadurní, l’octubre de 1904 i les primeres que es van capturar als gegants de mossèn Ramonet (Ramon Garriga i Boixader). Totes aquestes fotos estan dipositades a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès en un fons     que porta el meu nom.

La primera maquinària fabricada a cal Benach de Sant Sadurní

Es tractava de màquines eminentment agrícoles (com tractors , arades , segadores, màquines de batre…) que més endavant van evolucionar cap a l’àmbit de les obres públiques i construccions (llevaneus, moviment de terres…) i a partir de 1937 , ja en plena Guerra Civil, cap l’àmbit militar (carros d’assalt, tancs, vehicles per a l’arrossegament de peces d’artilleria , avions…).

Tractor eruga per a l’arrossegament d’arades i altre maquinària agrícola, fabricada el 1920 per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN

Màquina de batre de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN

Arada i desbrossadora de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach. La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN

Màquina de segar i de lligar garbes de 1920, fabricada per l’empresa sadurninenca Vda. J. Benach . La fotografia s’ha extret d’un exemplar de la publicació El Cultivador Moderno. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR , CEDIDA PER PERE PARERA JORDAN

Es desconeixia (o millor dit, jo desconeixia) a què s’havia dedicat l’empresa sadurninenca de cal Benach abans que a la dècada dels trenta del segle passat fabriqués maquinària per a construccions i obres públiques. En coneixen això sí , i es conserven, imatges d’aquests vehicles així com dels que després , durant la Guerra Civil, van sortir d’aquells tallers per ser enviats als diferents fronts de guerra, però que jo sàpiga mai s’havien localitzat fotografies dels primers anys d’activitat de cal Benach.

Aquí les teniu per gentilesa de l’amic Pere Parera i Jordan. Es tracta de quatre màquines de 1920, fabricades per Vda. J. Benach, Constructors Metàl·lics, al carrer Hospital Nou, número 17 de Sant Sadurní ( i oficina al Passeig de Gràcia, número 15 de Barcelona) , dues motoritzades i dues per ser arrossegades: un tractor eruga, una màquina de batre, una arada i desbrossadora i una màquina de segar i lligar garbes. Si aquesta era la producció de cal Benach als anys vint podríem deduir que inicialment, a principis de la dècada dels vint, l’empresa tenia una vocació eminentment agrícola ( i potser de forma exclusiva). Les característiques de la producció industrial de cal Benach evidencia que aquesta empresa disposava des del primer moment d’una tecnologia molt avançada.

L’evolució del negoci va evolucionar després cap a la fabricació de maquinària per a un altre sector , sota de la denominació de Maquinària Moderna per a Obres Públiques i Construccions, S.A. Durant la Guerra Civil  (1936 – 1939) i amb el nom de Fàbrica Z, Empresa Col.lectivitzada, va orientar-se cap a la construcció de tancs, carros d’assalt i carros d’arrossegament d’avions i peces d’artilleria. Acabada la guerra i havent desaparegut sense ser localitzat ni viu ni mort un dels principals propietaris, Joan Benach i Olivella, l’empresa va desaparèixer i Sant Sadurní va perdre definitivament una societat capdavantera en l’àmbit industrial aliè al xampany.

Així es va proclamar la República el 1931

El 14 d’abril de 1931, es va proclamar la República, que va estar vigent durant gairebé 8 anys. Ara que tenim tant propers els esdeveniments de la recent proclamació de la República Catalana el passat 27 d’octubre, és un bon moment per recordar com se’n van sortir airosos en aquella ocasió de fa més de 86 anys.

El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Lluçà ( al centre de la imatge) , acompanyat de l’alcalde republicà de Sant Sadurní, Miquel Bruna i Vilà ( el veiem darrera del quadre) en el moment de lliurar el diploma de Patrici Honorable del municipi al president del Parlament de Catalunya, l’advocat sadurninenc Joan Casanovas i Maristany ( a la dreta de Macià), el 8 de setembre de 1933, al saló de sessions de la Casa de la Vila de Sant Sadurní. Ciqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Ciqueu i podreu llegir el capítol del meu darrer llibre Relats republicans en el qual s’explica la proclamació de la República a Sant Sadurní.

1949, deu anys de franquisme

Una dècada després de la Guerra Civil a tots els pobles i ciutats de Catalunya l’església catòlica convivia de forma entusiasta amb el feixisme, sota la fórmula del nacionalcatolicisme.

Una processó pels carrers de Sant Sadurní, just a l’indret dels Quatre Cantons , amb cartells de Francisco Franco commemoratius dels deu primers anys del règim penjats a les parets de l’immoble de Cal Xic de l’Agustí. Fixeu-vos que totes són dones. La situació preeminent dels dos cartells franquistes per damunt de les noies de la processó és una metàfora del domini del règim franquista sobre la religió catòlica sadurninenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN ROSELL I MEDALL

La victòria franquista, amb la derrota de la República i la repressió de tots aquells que s’havien significat favorables, li va permetre a l’església catòlica catalana recuperar el protagonisme i els privilegis seculars de què gaudia abans del 14 d’abril de 1931. Entre aquesta data i l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes , la legislació republicana ( secularització i ensenyament laic, dret de vot a les dones, divorci , avortament en determinats supòsits, matrimonis i enterraments civils, restricció de l’ocupació de l’espai públic per actes religiosos…) havia situat l’església catòlica i la seva moral en l’àmbit que li corresponia d’acord amb els principis republicans: en l’esfera privada. Més o menys igual, sense anar més lluny, que a la veïna República Francesa. Entre 1936 i 1939 la revolució i la Guerra Civil va radicalitzar la persecució contra la institució eclesiàstica i els seus ministres i acòlits. Malauradament aquest tràgic capítol de la nostra història tenyeix de negre tota l’etapa republicana (1931 – 1939) , però també en aquest cas cal situar cada cosa al seu lloc, destriar el gra de la palla i jutjar apart un període i un altre.

A partir de 1939 va funcionar la llei del pèndol i l’església catalana, amb el beneplàcit del franquisme, va tornar a ocupar els dominis que, al seu entendre, els havien estat robats. En el cas de Sant Sadurní es van recuperar les tres escoles religioses ( el Col·legi Sant Josep, el del Carme i l’Escola Professional i Domèstica), la parròquia va envair l’espai públic amb actes litúrgics i de proselitisme, va imposar la seva moral i costums a la població i va adoctrinar els ciutadans convertint-los en feligresos. Aquesta estratègia comportava acceptar de facto el règim franquista i les seves pràctiques feixistes i dictatorials, en allò que es va definir com el nacionalcatolicisme. La foto que encapçala aquest post d’avui és ben representativa al respecte i mostra la barreja entre la religió i el règim que es declarava vencedor del comunisme , amb la preeminència del segon sobre la primera.

Una mostra d’aquesta perversa identificació la trobem en un article publicat a la revista parroquial sadurninenca Juventud Cristiana amb motiu de la visita itinerant de la Mare de Déu de Fàtima el 1951, relacionant-la ves per on amb un altre esdeveniment de fa exactament un segle : Notemos la coincidencia: el 16 de abril de 1917 llegaron a Petrogrado Lenin y Trotsky, tomando el mando de la revolución social comunista. El 7 de noviembre del mismo año triunfaba en Petrogrado y en Moscú el bolchevismo, que se habia propuesto pasar a hierro y fuego a todo el mundo. Pues bien, entre estas dos fechas tuvieron lugar las seis apariciones de Fátima: de mayo a octubre el dia 13 de cada mes. Es decir: cuando en el extremo oriental de Europa, el anticristo desencadenaba contra Dios y contra la sociedad civil la más fiera de las batallas, en el extremo occidental del mismo continente, en Portugal, aparecía la grande enemiga, la eterna enemiga de la serpiente infiel, la vencedora de todas las batallas de Dios, para indicarnos el único camino de la salvación”.

Aquest manifest només el podia haver redactat una ment malaltissa o embogida , un fanàtic o un psicòtic, i la seva publicació a Juventud Cristiana va ser una mostra fidel de la ideologia del nacionalcatolicisme imperant a l’època. Quina por! Llegir-lo ara provoca incredulitat i estupor. Què hi tenien a veure Lenin, Trotsky i els bolxevics amb la mare de Déu de Fàtima? Quina remota relació podia haver-hi entre les imaginàries aparicions mensuals de la Verge a Portugal i la revolució soviètica de 1917? Quin era el simbolisme de la metàfora de la serpiente infiel? Com s’entén que vagin desaprofitar unes dates tant significades per a blasmar també de pas contra la República? Com és que es van oblidar de barrejar-hi, fent-s’ho venir bé, els separatistes, els marxistes, els jueus i els maçons, els enemics recurrents del règim franquista? Va haver-hi algun veí incrèdul que es vagi convertir a la fe amb aquests arguments?

Durant tota la dècada dels quaranta, dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta es va mantenir aquesta situació, que es començaria a desbloquejar progressivament i que es capgiraria irreversiblement als anys setanta. Res però pot esborrar aquesta etapa negra de l’església sadurninenca, catalana i espanyola durant el franquisme.

L’orquestra de presos republicans de la Model de Barcelona

Immediatament després de la Guerra Civil, amb la presó Model de Barcelona plena a vesar de presos republicans, un grup de reclusos van organitzar una orquestra integrada exclusivament per músics professionals. El primer director va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran.

Vista general dels membres de l’Agrupació Artística de la Model de Barcelona a l’interior de la presó, el 1940, abans d’iniciar un concert. Aquesta iniciativa ve reeixir perquè el director del centre penitenciari era un melòman empedreït i perquè entre els centenars de presos republicans hi havia desenes de músics de professió . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran, el primer director de l’orquestra de la presó Model de Barcelona immediatament després de la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Acabada la Guerra Civil es va posar en marxa la repressió franquista contra tots aquells que s’havien significat durant l’etapa republicana i es va emplenar la presó Model de Barcelona. Aquells que ja complien condemna, els que esperaven judici i els pendents de sentència convivien en un recinte que s’havia fet petit a causa de l’allau humana que s’hi va concentrar. Entre els empresonats hi havia de tot: obrers, paletes, rabassaires, fusters, pintors, manyans, advocats, metges, arquitectes, polítics, escriptors i poetes , artistes, botiguers i comerciants… i músics. Molts músics.

Allí dins costava de practicar algunes professions, però tocar un instrument musical no semblava una utopia. De fet, només calia disposar d’instruments. El director del centre penitenciari era un melòman empedreït d’estar per casa, ja que frisava només pels pasodobles , els xotis , les masurques i les sarsueles, i aviat ho va tenir clar. Va organitzar una Agrupació Artística a base de músics   professionals, va autoritzar que disposessin dels seus instruments i els va programar alguns concerts a l’interior de la presó en els quals ell i la seva esposa eren els invitats d’honor. Escoltava embadalit , aplaudia entusiasmat i exigia bisos sense pietat. Pels presos, aquella iniciativa va representar un alleujament de les penes ja que els va permetre fer abstracció per unes hores de la seva situació carcerària, vestir-se dignament per a l’ocasió, sentir-se útils i elevar el seu estat anímic. Als concerts hi assistien la resta de presos així com els familiars que podien accedir a l’interior de la Model. Amb el canvi de director de la presó l’orquestra es va liquidar i aquella bella experiència es va frustrar.

El primer director de l’orquestra va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut Duran , d’Esquerra Rapublicana de Catalunya. A Montagut l’havien sentenciat el 24 d’agost de 1939 a Reclusió perpètua. Ell ja es trobava a la presó Model de Barcelona des del 13 de maig de 1939, quan va ser descobert pel xampanyista Joan Miró i Bages , elaborador de la marca Noya, en un obrador d’una pastisseria familiar de Barcelona . L’informe que va elaborar Francisco Llopart i Alemany, el Pere Jan, membre de la Falange local i, de nou, administrador de Pere Mir i Ràfols de can Guineu, va ser el més exhaustiu de tots els que es van redactar en aquelles circumstàncies i va incloure d’una banda els testimonis d’una colla de dones (10) i homes (7) sadurninencs pertanyents a famílies que es consideraven víctimes de l’alcalde, per acció u omissió;   i d’una altra, determinats acords del plenari de l’Ajuntament que es van considerar contraris a l’ordre establert : ” Cuando los sucesos del 6 de octubre de 1934 pertenecía a Izquierda (Esquerra) Republicana de Cataluña y era ya concejal. Era bien conceptuado entre los elementos rojos en aquella fecha y fue uno de los dirigentes de aquella intentona anarco-separatista.

            En el período electoral que precedió a las elecciones del 16 de Febrero de 1936 era Presidente del Centro de Izquierda Republicana que habia sido clausurado después del 6 de octubre de 1934, y exigió de la alcaldia las llaves del local del mismo. Después del triunfo electoral de las izquierdas en el 16 de Febrero de 1936, en la sesión municipal celebrada el 17, fue elegido alcalde con carácter provisional. Ratificada su elección en la sesión del 18[…] En sesión del 28 Febrero 1936 fué aprobado el acuerdo tomado por la alcaldia, de suspensión temporal de empleo y sueldo, por considerarlos desafectos al régimen republicano, del Secretario del Ayuntamiento Carlos Andreu Figueras, del depositario Jaume Guix Ballbé y del aguacil Pascual Broch Ibáñez, y del empleado municipal Ramon Casanovas Galimany.

         En sesión del 7 Marzo 1936 fué aprobado un dictamen en pro de la supresión de la enseñanza religiosa. En sesión del 18 Abril 1936 fue acordada la prohibición de procesiones religiosas y el paso por las calles, con carácter público, del Santísimo Viático. En sesión del 30 Abril fué aprobado por unanimidad testimoniar el pésame de la Corporación municipal por la muerte de los hermanos Badia como verdaderos defensores de las libertades catalanas.

     En sesión del 18 Julio 1936, el Alcalde Montagut notificó la absolución del proceso que se seguia al exalcalde y destacado izquierdista   Miguel Bruna y dijo que ante los peligros que para la República, la Democracia y el Proletariado representaba el criminal intento, proyectado y sostenido por los ciegos que no querian rendirse a la realidad del moment actual […] pudiendo gozar del triunfo definitivo por haber contribuido  a enterrar para siempre más el fatídico fascismo causante de tanta desdicha.

En sesión del 22 Julio 1936 se acordó la incautación por el Ayuntamiento de los siguientes locales religiosos: Edificio Colegio de los Hermanos de San Gabriel; Iglesia y Casa Rectoral de esta villa; Iglesia y Casa Rectoral de Monistrol de Noya y Edificio Colegio Hermanas Carmelitas. Todos los acuardos reseñados fueron tomados por el Ayuntamiento rojo durante el período en que fue Alcalde Montagut y en sesiones presididas por el mismo, según el libro de Actas del Ayuntamiento. El 10 de Agosto 1936 quedó modificada la constitución del Ayuntamiento, pasando a desempeñar la alcaldia el dirigente rojo Miguel Bruna Vilá y quedando Montagut en el cargo de consejero. Hasta dicha fecha de 10 Agosto, fueron asesinados los siguientes vecinos de esta Villa, todas ellas personas solventes y de derechas [ segueixen els noms de nou veïns assassinats efectivament durant aquells dies].

En sesión municipal de 29 de Agosto 1936, siendo consejero Montagut, es acordada una subvención de 500 pesetas a favor de las víctimas del fascismo. Al llamamiento hecho por esta Delegación de Información e Investigación a personas solventes para que declarasen con respecto a la actuación del citado Montagut, han acudido aportando datos los siguientes: Claudio Casanovas. Es hermano del Rvdo. José M. Casanovas Santacana, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde de Monistrol el Montagut, fue objeto de un registro en su domicilio. Que al acceder ante el Comité rojo, instalado en el Ayuntamiento a hacer efectiva una multa que le fue impuesta, vió el Montagut entre los del Comité, armados todos y alternando y bromeando con ellos.

     Que le exigió, como alcalde, la entrega de su aparato de radio. Que le vió con frecuencia armado con pistola. Que tiene la convicción de que era uno de los dirigentes rojos y responsable moral de los asesinatos cometidos en esta Villa, de que fueron víctimas personas de orden.

     Fidel Casanovas. Es el padre de los hermanos Claudio y José Maria, anteriormente citados. Manifiesta que le consta que el Montagut se significó por su persecución contra las enseñanzas religiosas. Que el Montagut le obligó, el 1938, a tomar parte en la construcción de refugios y como se negara a ello alegando ser de edad avanzada, fue llamado por aquel y le impuso la multa. Que le mandó un oficio interesando el paradero de su hijo Claudio, por parecerles a los dirigentes rojos sospechoso de fascista.

     Juan Baqués Torner. Manifiesta que le consta que durante el período en que fue Alcalde Montagut, se cometieron varios asesinatos de personas de derechas en esta villa. Que toleró y fue cómplice con sus pasividades del despojo de que fue objeto de los géneros y envases de su almacén de moscateles i mistelas, cuyo género y envases lo evalua en 460.000 pesetas. Que asimismo, bajo la alcaldía del citado individuo fue desposeído de cuantas ropas y muebles tenia en su casa, que fue asaltada, echadas sus hijas, por haberse escondido su padre quien huyó de la persecución roja y ocupada por éstas. Además fue quemado el oratorio particular.

   Juan Armengol Castellví. Manifiesta que siendo alcalde el Montagut, fue objeto de amenazas y coacciones para obligarle a marchar a fortificaciones. Que por haber retrasado su presentación a revisión ante el
Tribunal médico rojo, fue preso por los Mozos de Escuadra y llevado al SIM[1] de la Bonanova, donde permaneció cuatro dias siendo objeto de toda clase de amenazas. Que a pesar de haber sido declarado inútil por el Tribunal médico, nuevamente fue preso por considerarlo desafecto al régimen rojo, pasando tres meses y medio en la cárcel de Carlos Marx.

           Dolores Sala. Es la viuda de Pedro Ferrer Bosch, madre de Juan Ferrer Sala y hermano político de Juan Ferrer Bosch, los tres asesinados por los rojos. Manifiesta que el 26 de Agosto, en cuya fecha   era concejal del Ayuntamiento, éste acompañado de Pedro Esteve, el Pere Valent y de otro individuo apellidado Andreu, ambos destacados dirigentes rojos y asesinos huídos de esta villa, fueron al vecino pueblo de Gelida a detener al joven Juan Ferrer Sala, de quien hasta el momento no se ha vuelto a saber nada más, por cuyo motivo la familia del referido e infortunado Juan Ferrer Sala desearia que el Montagut aclarase este extremo. Del diálogo sostenido cuando la detención de Ferrer Sala entre éste y los individuos que le detuvieron, es testigo presencial Manuel Sanjuán, dependiente de la casa Freixenet,S.A. en el despacho de ésta en Barcelona. Durante el período en que el Montagut fue Alcalde a la familia de la declarante le fue exigida por los rojos la entrega de 6000 pesetas de las cuales solamente entregó 3000.

     Joaquina Torres. Es hija política de Jaime Raventós Poch, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut, la obligación de utilizar para refugio sus cavas de champán y trasladar a tal efecto, las botellas que en las cavas habia a otro sitio. Que a pesar de ser copropietaria de la sociedad de aguas le obligaron a pagar el agua como si fuera simplemente arrendataria de la misma.

     Eulalia Oliver Santacana. Es hermana de Jacinto , asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo la Alcaldia de Montagut fue su familia obligada a entregar camas y colchones.

      Maria Carreras Madorell. Es la viuda de Marcial Sendra Morera, asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo el Alcalde Montagut fue detenido su marido y asesinado. Le fueron requisados colchones y la obligaban a pagar como si fuera simplemente arrendataria, el agua de la que era copropietaria.

   Rosa Carbó Santacana. Es la viuda de Miguel Roig asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida, pocos dias antes del asesinato de su marido, la entrega de mil pesetas y además le fueron requisados colchones.

     Miguel Valldeperas Notó. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut fué asaltado y saqueado su establecimiento por las turbas rojas, por tener a un hijo emboscado. Las pérdidas ocasionadas por el saqueo las evalua en 5000 pesetas. Teniendo a otro hijo Valldeperas incorporado forzoso en el ejército rojo, el Montagut envió cartas al frente aconsejando   la vigiliancia de aquel por ser fascista.

      Mercedes Rosell. Es viuda de Antonio Raventós Ferrer e hija política de Pedro Raventós Varias, ambos asesinados por los rojos. Manifiesta que dichos asesinatos fueron cometidos siendo alcalde el Montagut. Que posteriormente fue objeto de un minucioso registro en su casa y que al quejarse de ello el Montagut le contestó que quienes registraban y saqueaban tenian carta blanca para hacer todo lo que quisieran. Fue obligada a entregar a los rojos un colchón y dos almohadas.

      Magdalena Sendra. Es la viuda de Juan Llopart Ferrer, asesinado por los rojos. Manifiesta que su marido fue asesinado el 16 Agosto 1936 en cuya fecha Montagut era concejal. El dia 17 fue requerida para que compareciera a la Alcaldía y la obligaron a entregar la suma de 4213 pesetas a Primiriva Pedrola, madre de Joaquin Borrell, quien parece que fue el asesino de su esposo.

        Juan Barquet Musons. Manifiesta que fue requerido por el Alcalde Montagut para que se personase en la Alcaldía. Por tener Juan Barquet a un hijo emboscado le amenazó con que si no se presentaba éste en el término de tres dias se lo cargaria. Pasado el plazo señalado, el Alcalde mandó a la policia roja a casa de Barquet con el propósito de detenerlo, lo que no pudieron llevar   a efecto por haber huído previamente. Le fue impuesta una cuota semanal de 60 pesetas en concepto de contribución de guerra. Le fue requisado el aparato de radio. Fue asaltada y saqueada su casa y establecimiento ocasionándole pérdidas que evalua en catorce o quince mil pesetas.

      Domingo Gibert Costa. Es el padre de Salvador Gibert Singla, asesinado por los rojos. Manifiesta que desempeñando Montagut la Alcaldia, fue obligado a pagar una cuota mensual de 50 pesetas por contribución de guerra y que fué desposeído de tres colchones.

      Rosa Maria Rovira Baldrich. Manifiesta que el Alcalde Montagut le negó el suministro de leche para su madre que se hallaba gravemente enferma, fundando tal negativa en el hecho de que el hermano de Rosa Maria estaba emboscado; como también le fue retirada la tarjeta de racionamiento y cerrada el agua potable. Asimismo se la obligó a satisfacer 25 pesetas semanales por contribución de guerra. Fallecida la madre de Rosa Maria, ésta se refugió en casa de sus tios, en esta villa, y entonces le fue incautada su casa destinándola los rojos al alojamiento de fuerzas de asalto y aviación. Que en virtud de haberse presentado el hermano de Rosa Maria a las autoridades militares rojas, ésta reclamó del Alcalde su derecho de que de nuevo se le diera posesión de su casa, contestándole cínicamente el Montagut que ya podia estar contenta de que a su hermano no le pasara nada desagradable y que por consiguiente renunciara a poder ocupar de nuevo la casa.

     Madrona Olivella. Manifiesta que por tener a dos hijos emboscados fue detenida siendo Alcalde Montagut y encarcelada en el Castillo de Pilatos de Tarragona, donde permaneció durante tres meses. Mientras estuvo presa le requisaron colchones de su casa, Le quitaron el agua potable y le fue retirada la tarjeta de racionamiento sin tener en cuenta que su marido estaba gravemenrte enfermo, llegando su maldad al extremo de negarle la ración de leche para el enfermo.

      Catalina Baqués Prudencia. Es la viuda de Pedro Llopart Alemany asesinado por los rojos. Manfiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida la entrega de 3000 pesetas para responder de la vida de su marido; que había huído el 19 de julio por la persecución roja; que con regateos, logró que solo le robaran 2000 pesetas y que al dia siguiente de haberlas entregado al Comité rojo, su marido fue descubierto, preso y asesinado immediatamente. Fue objeto además de registros en su domicilio y se apoderaron de armas de su esposo”.

Per intentar contrarestar tantes acusacions, la família de Napoleó Montagut va realitzar una colla de gestions per aconseguir testimonis locals favorables, però la immensa majoria de famílies benestants se’ls van treure de sobre i només en van poder recollir tres, el de l’advocat i propietari Josep Oriol Marrugat i Castro, el d’Antoni Santacana i i el de l’encarregat general de can Codorníu, Josep Montserrat i Font. En tots tres casos però no tenien prou força i eren gairebé anecdòtics davant l’allau de greuges de l’acusació: ” Don José Oriol Marrugat Castro, natural de Barcelona, propietario, vecino de San Sadurní, con domicilio en el mismo pueblo, calle Vilaró, 1 manifiesta que conoce a D. Napoleón Montagut Duran y que durante el tiempo que le ha tratado ha deducido que se trata de una persona inclinada a atender siempre cuantas peticiones le ha formulado y sobre toto durante su estancia en el Ayuntamiento de San Sadurní, en el desempeño de su función como Alcalde siempre que las estimó en justicia, favoreciendo además a muchas personas que por su significación derechista y de afección a la España Nacional era perseguidísimas por aquellas fechas[…]”.

Antonio Santacana i Fábregas, propietari de 53 anys que vivia al carrer Montserrat, 11, va declarar que ” […] cuando en el año 1937 unos vecinos de tierras colindantes a las suyas trataron de obligarle a ceder para su lucro personal unas tierras que posee en el pubelo de San Sadurní y querían obligarle a a comparecer en el Ayuntamiento de dicho pueblo para lograr este objetivo, gracias a la intervención de D. Napoleón Montagut Duran pudo no solo evitar tal presentación sino toda ulterior molestia y cesión. Que conoce al referido Sr. Montagut de toda la vida y que en esta ocasión como en otras tantas dió apoyo desinteresado a personas de derechas en contra de la injusticia[…] “.

Josep Montserrat i Font , de 68 anys d’edat, va manifestar com a desgreuge que: ” estando encarcelado por los rojos en la prisión de Solsona se dirigió a D. Napoleón Montagut Duran solicitando del mismo influyese para que se le mandaran informes y documentación, habiéndose enterado con posterioridad que el señor Montagut cumplió con una rapidez extraordinaria tales encargos y que los informes que el Juez había solicitado también del dicente fueron enviados en tal modo favorables a su persona que debido a ellos se evitó la evacuación de la cárcel en los últimos dias del dominio rojo y probablemente su asesinato sin previa formación de causa, por ser el que declara persona de derechas y haber desempeñado cargos políticos con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, todos ellos en correspondencia con los postulados por la Nueva España […]” . La sentència de Reclusió Perpètua el va tenir a la presó Model fins que el 12 de febrer de 1946 va demanar l’indult, el qual li fou concedit pel Capità General el 23 de maig del mateix any. L’1 de maig de 1969 es va extingir la pena.