Setanta anys de la primera projecció de Casablanca

Els dies 6, 8 i 9 de febrer de 1947, a la sala del Centro Nacional de Sant Sadurní d’Anoia,  es va projectar la mítica pel·lícula protagonitzada per Ingrid Bergman,  Humphrey Bogart i Paul Henreid. Feia només vuit dies que s’havia estrenat al Tívoli de Barcelona.

Anvers a tot color del fulletó de publicitat de Casablanca que es va distribuir per totes les cases del poble. Havia estat imprès a la Indústria Gràfica Viladot de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

Revers del fulletó a una sola tinta imprès a Sant Sadurní per Gràfiques Varias. Els fulletons els facilitava el distribuïdor ja amb l’anvers imprès de tal manera que servia per a tots els municipis. Oportunament cada poble indicava al revers el lloc, els dies i les hores de projecció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

La impremta Varias, al Raval, a la dècada dels quaranta del segle passat, just en el xamfrà del carrer Josep Rovira. L’immoble del costat és cal Ticus i a l’altra xamfrà Cal Mota. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER JORDI PARERA I CARDÚS.

A la immediata  postguerra el cinema va esdevenir el lleure més apreciat per a les veïnes i veïns de Sant Sadurní. En aquella època, de sales cinemes n’hi havia tres , la de l’Ateneu, la  del Centre i la de la Cambra, però les dues primeres marcaven la diferència amb sessions els dijous, els dissabtes i els diumenges. La vida social es reflectia en aquestes dues societats, malgrat que l’Ateneu havia estat confiscat pel règim franquista i l’ocupava  l’Auxilio Social , una derivada de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS,l’organització feixista creada per José Antonio Primo de Rivera. No caldria dir que totes les pel·lícules eren exclusivament en llengua castellana i s’havien sotmès a la censura prèvia.

Quan es va projectar Casablanca   al Centro Nacional  feia trenta-dos anys que l’escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938) de can Codorníu  , a la seva obra Proses de Bon Seny , havia escrit : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”.  Jaume Raventós havia mort malauradament el 1938… però es va estalviar l’escàndol que  es desencadenaria  a cada poble i ciutat de Catalunya i d’Espanya,  quan a principis de 1948  es va projectar la pel·lícula Gilda, amb l’actriu Rita Hayworth. Curiosament,  la Dirección Central de Acción Católica,   un organisme de l’Església catòlica, apostòlica i romana espanyola,   que vetllava per la moral pública ( al seu entendre, és clar) ,  només  l’havia qualificat amb una R ( o sigui , reservada per a majors de 21 anys), per sota per tant de les 3R ( per a majors,  amb objeccions) i les  4 R ( greument perilloses). Aquesta mena de puntuació  que s’exhibia cada setmana,   per cada pel·lícula que s’anava  a projectar al poble , en una vitrina de la porta de l’església,  i que en principi tenia per objecte dissuadir als veïns de caure en la temptació  d’anar a veure els films no recomanats, provocava de fet l’efecte contrari, ja que com més alta era la qualificació més morbositat generava i més interès despertava entre el públic adult. Vaja, un despropòsit de l’alçada d’un campanar ! Mai vaig entendre aquesta tossuderia parroquial ( o miopia institucionalitzada) que va esdevenir a la pràctica, ves per on,  una publicitat subliminal en favor de les pel·lícules més agosarades i contràries a la moral imperant, que consistia , senzillament, en  una  malaltissa i obsessiva repressió  de la sexualitat, impartida i imposada a la societat per uns clergues atrapats  pel seu propi vot de castedat. En absència d’una informació i d’una formació  rigorosa sobre l’erotisme i la sexualitat les generacions  dels anys quaranta, cinquanta i seixanta ( i les d’abans !) van haver d’espavilar-se  i arriscar-se pel seu conte atenent principalment  l’experiència dels avantpassats amb totes les seves virtuts i amb tots  els seus dèficits.

Tampoc l’escola hi va contribuir, al contrari. Aquells hermanos i aquelles monges dels col·legis religiosos locals , tant castes i obcecats com els capellans, no ens van ensenyar res sobre el sexe “ …ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, / ni la teua pròpia llengua”. Quan el passat  dissabte  3 de maig vaig escoltar al Palau de la Música, per darrera vegada  en directe,  aquests versos de la  cançó de Raimon Al meu país la pluja (1983)  ,  vaig tornar a blasmar íntimament contra aquella tropa vestida amb sotana i pitet.  “¿ Qui em rescabalarà dels meus anys  de desinformació i desmemòria?” es preguntava  Raimon a la mateixa cançó. Sense alçar la veu li vaig respondre : ─Ningú! Mai! Més val que ten oblidis a aquestes alçades de la vida.

La censura espanyola del règim  per la seva banda va manipular el doblatge   de Casablanca de tal manera que el protagonista masculí principal ( el famós Rick Blaine,  interpretat de Humphrey Bogart),  que en la versió original  havia lluitat com brigadista internacional a la guerra civil contra Franco, va esdevenir , en la versió espanyola,  un opositor a la invasió d’Àustria per part dels nazis.

Mai oblidaré una anècdota viscuda ja fa més d’una dècada a la fira d’antiquaris de Vilafranca, un segon diumenge de mes al matí.  Hi vaig ser testimoni de com un veí de Sant Sadurní  que jo coneixia perfectament es va vendre a un dels brocanters habituals que hi tenia la seva parada, per un preu irrisori ( em sembla recordar que per  deu euros) ,  una col·lecció completa dels programes de cinema de l’Ateneu i el Centre, degudament ordenats per dates. Quan vaig intentar  millorar l’oferta al venedor ja no hi vaig ser a temps.  Aquell personatge havia heretat la col·lecció del seu sogre ja difunt,  que en vida havia exercit  de tintorer, el qual l’havia anat bastint durant dècades i que contenia  la crònica de  la història del cinema a Sant Sadurní. Immediatament vaig fer-li una oferta  de cinquanta  euros al brocanter, però em va demanar la lluna i ho vaig deixar córrer. Un mes després, quan vaig insistir en el tema amb el mateix brocanter, em va comentar que havia fet un bon  negoci esmicolant la col·lecció i venen els programes d’un en un o en petits grups. Ara mateix, malauradament,  si  s’hagués de refer la llista de les pel·lícules projectades  en aquestes dues sales al llarg de tota la seva història no sabria ni per on començar. ( I si algú ho sap li agrairé que m’ho expliqui,  perquè m’aniria bé per a un  dels molts projectes que tinc entre mans).

Així funcionava la locomòbil a les vinyes del Penedès

Aquest giny va revolucionar les feines agrícoles a la nostra comarca després de la fil·loxera. Les màquines de vapor ja s’havien aplicat amb èxit a la indústria, a l’agricultura i als ferrocarrils, però no va ser fins la darrera dècada del segle XX quan van aparèixer les locomòbils a les vinyes del Penedès.

La locomòbil propietat del Marquès de Monistrol (Sant Sadurní d’Anoia) en funcionament, després de la fil.loxera. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Il·lustració que permet constatar com funcionaven les màquines de vapor a les vinyes. El primer que cal explicar és que la locomòbil, alimentada per carbó o llenya, no es movia de lloc mentre durava la llaurada, sinó que era l’arada la que es desplaçava. Entre l’una i l’altra unides per un cable d’acer, s’instal·laven politges que eren resituades estratègicament cada vegada que calia iniciar un nou solc. Per tornar enrere l’arada, un cop enllestida la llaurada d’un solc, se l’estirava amb un altre cable d’acer , arrossegada ara per un cavall. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Just abans de que les locomòbils irrompessin al Penedès, aquest era un sistema de llaurar les vinyes mig mecanitzat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un model d’arada Vernette, que llaurava a gran profunditat arrossegada per la locomòbil que veiem fumejant a l’extrem esquerre de la fotografia. Quatre pagesos, una nena rosa i una dona s’ho miren a distància mentre el marquès de Monistrol ( vestit de fosc) i el seu encarregat observen de prop lo fondària del solc assolida gràcies al giny. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Dibuix d’un model de locomòbil francesa de la marca Hermann – La Chapelle i Cíe, de París. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER MERCÈ SALA SCHNORKOWSKI. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La mateixa màquina de vapor o locomòbil del Marquès de Monistrol (Sant Sadurní d’Anoia) en funcionament. En aquesta imatge es poden apreciar perfectament els engranatges que arrosseguen el cable d’acer connectat a l’arada. L’operari en primer terme disposa d’una palanca per accionar els mecanismes per a l’arrossegament mentre el més allunyat té la funció de mantenir la caldera a ple rendiment amb llenya o carbó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El cine, sortosament, ens permet encara recuperar el funcionament d’una locomòbil. Que ara recordi hi ha al menys tres pel·lícules prou conegudes en les quals es pot apreciar com s’utilitzava aquest giny per a les tasques agrícoles o manufactureres. A Out of Africa (Memòries d’Àfrica),dirigida el 1985 per Sydney Pollack, servia per a accionar la maquinària que l’escriptora danesa Karen Blixen, la protagonista del film, utilitzava per a la producció de cafè a la seva plantació de Kenya. A Dances with Wolves (Ballant amb llops), dirigida i protagonitzada el 1990 per Kevin Costner, veiem una locomòbil d’esquitllada , just quan el tinent John J. Dunbar entra en el darrer fortí, abans d’iniciar la seva epopeia a la recerca de la frontera. Allí l’utilitzaven en una serradora de fusta.

La seqüència de l’emotiva tornada del front d’Olmo Dalcó després de la Primera Guerra Mundial a la pel·lícula Novecento (1976) de Bernardo Bertolucci compta no amb una sinó amb dues locomòbils que s’apliquen a batre el blat i separar així el gra de la palla. Dels tres exemples cinematogràfics, el darrer és el més llarg i explícit.

A Sant Sadurní només els grans propietaris (can Guineu, can Codorníu, el Marquès de Monistrol…) n’utilitzaven , però en algun dels casos sembla que eren de lloguer. Fins al darrer quart del segle XIX , els pagesos llauraven les seves vinyes a gran profunditat amb arades arrossegades per bous ja que aquests animals eren més potents que els cavalls. Amb la locomòbil es podia llaurar més profund i més ràpid. S’instal·lava en un racó del terreny (com es pot veure en una de les imatges adjuntes) i a través d’un sistema de cables d’acer les arades es desplaçaven d’un extrem a l’altra en línia recta esberlant el sòl. Quan s’havia llaurat una passada, un animal arrossegava l’arada fins al punt de partida i s’iniciava un altre solc. La caldera de la màquina de vapor funcionava amb llenya o carbó.

La comparació dels rendiments si es llaurava amb cavalls o amb la locomòbil és força eloqüent: rompre i llaurar una hectàrea de terra amb la força de quatre cavalls i tres homes comportava cinc o sis dies de feina amb un cost monetari d’unes 251 pessetes, mentre que amb el locomòbil es reduïa el temps a la meitat i només costava 170 pessetes per hectàrea. En resum, guanyaven un 50% de temps i s’estalvien un 32’3% del cost.

Després de recórrer mitja Europa a la recerca d’una locomòbil en venda, finalment n’he trobat tres en bon estat de conservació, però al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa… que no es vénen. Si se’n trobés una altra a bon preu (n’he vist recentment algunes abandonades i malmeses a Port Aventura) quedaria bé al bell mig d’una de les rotondes de la Vila de Sant Sadurní o , encara millor, al Centre d’Interpretació del Cava de can Guineu. Tanmateix pots veure una locomòbil a petita escala, però que funciona perfectament , a l’aparador del joier Enric Montal, al carrer General Cortijo, número 36, de Vilafranca del Penedès.

Pots veure el fragment de la seqüència cinematogràfica de Novecento, amb les dues locomòbils en funcionament:

La desaparició dels bous de les vinyes del Penedès

Fa un segle, després de dues dècades de decadència, van desaparèixer definitivament (o gairebé) els bous que els pagesos del Penedès havien utilitzat durant segles per llaurar i conrear a gran fondària les seves terres. Aquestes podrien ser les fotos dels darrers exemplars que hi va haver a la comarca.

Un parell de bous llaurant a fons el 1904 una vinya de cal Marrugat de la Fortesa (Anoia) , prop de Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un carro publicitari del xampany Canónigos, elaborat amb escollits raïms de Sant Sadurní. L’arrosseguen un parell de bous davant la Pedrera del Passeig de Gràcia de Barcelona, una obra de Gaudí construïda entre 1906 i 1910. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO D’ALEXANDRE MERLETTI , DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un altre carro de bous que trasllada en aquest cas caixes del xampany Codorníu. La presència de Montserrat i la barretina del carreter aporten un plus de catalanitat a la imatge i de rebot al producte. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els bous de cal Marrugat de la Fortesa , amb el jou lligat a les banyes, tornen a l’estable després d’una dura jornada de treball, el 1904. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un exemplar de bou jove en un recinte tancat d’una masia penedesenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La locomòbil ( o màquina de vapor o bògit ) que va revolucionar el llaurat a fons de les vinyes del Penedès després de la fil·loxera i que va representar de fet l’inici de la decadència dels bous en les tasques agrícoles a la nostra comarca. Llaurava a major fondària i a gran velocitat, estalviant molts diners als propietaris que podien utilitzar aquest giny de vapor en substitució dels bous. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ja coneixíem com la màquina de vapor va revolucionar la indústria , el transport i les comunicacions i l’agricultura a la segona meitat del segle XIXè, però potser no ens havíem fixat tant en alguns efectes secundaris (altrament dits, danys col·laterals) que va provocar. Un exemple a la nostra comarca seria la desaparició dels bous com animals de càrrega i d’arrossegament. Efectivament, al llarg de tot el segle XIX i els anteriors els bous formaven part dels recursos a l’abast dels pagesos. Hi havia una jerarquia establerta segons la potència dels animals per a les tasques agrícoles que situava a la part més baixa els asses i les mules, al mig els cavalls i dalt de tot els bous. Les feines més lleugeres les feien tradicionalment els tres primers mentre que per a les més feixugues s’optava decididament pels cornuts.

La comparació dels rendiments si es llaurava amb animals o amb la locomòbil era força eloqüent: rompre i llaurar una hectàrea de terra amb la força de quatre animals i tres homes comportava cinc o sis dies de feina amb un cost d’unes 251 pessetes, mentre que amb la locomòbil es reduïa el temps a la meitat (dos dies i mig o tres) , n’hi havia prou amb dos homes i només costava 170 pessetes per hectàrea. El temps es reduïa un 50% i el cost un 32’3%.

Els bous també s’utilitzaven a les pedreres de la comarca per arrossegar els blocs de pedra que s’hi extreien i traslladar-los amb carros fins a l’estació de ferrocarril més propera per des d’allí enviar-los a la seva destinació a peu d’obra.

En el meu proper llibre reprodueixo una anècdota que el veí sadurninenc Jaume Baqués i Font (1904 – 1987) va escriure a les seves memòries, sobre un dels usos publicitaris que Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) de can Codorníu va atorgar als bous : “ En aquest ordre de coses [es referia a la publicitat] al senyor Manuel ningú li passava la ma per la cara. Els joves d’ara molts d’ells ignoren el guirigall que va armar aquell home quan va fer anar el vell de cal Querol del carrer Sant Antoni a transitar, amb una carreta carregada de caixes de xampany i arrossegada per bous, pels carrers de la Portaferrisa, Santa Anna i voltants, i produint una trencadissa de mil dimonis que va fer que la gent, curiosos els uns i alarmats els altres no paressin de preguntar:

—Què passa? Què passa?.

I quan es va aclarir la cosa, la gent i els diaris de l’endemà no paraven de dir i anomenar la marca Codorníu, la carreta de bous del mas Codorníu que duia xampany Codorníu a Barcelona […]”. Es devia tractar del carro que podem contemplar en una de les imatges de la capçalera d’aquest post d’avui.

De quan a l’Era d’en Guineu s’hi batien cereals

Aquest indret tan emblemàtic de Sant Sadurní d’Anoia deu la seva denominació a que des de 1703 s’hi batia el blat i altres llegums (mongetes, cigrons, favolins…) procedents de les hisendes agrícoles dels Mir de can Guineu. No és que abans no s’hi desenvolupés ja aquesta activitat, però llavors pertanyia cronològicament a les famílies Argençola i Terrasa. Després de la Guerra Civil s’hi va bastir provisionalment el primer monument local a los Caídos por Dios y por España i ja mai més va tornar a recuperar la seva funció tradicional.

Quatre pagesos no identificats batent a l’Era d’en Guineu, probablement a la dècada dels vint del segle passat. Observi’s que encara no s’ha construït l’immoble de la Caixa de Pensions on s’hi va instal·lar a la dècada següent una sucursal i una biblioteca. En aquest mateix xamfrà hi havia aleshores un anunci amb sis ampolles ajagudes del xampany Freixenet. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El primer monument local a los Caídos por Dios y por España bastit a l’Era d’en Guineu immediatament després de la Guerra Civil era una senzilla creu de fusta de pi rodejada per un zona enjardinada i delimitada per un cercle de pedres. La nena més alta és Jacinta Llopart, casada anys després amb Pere Llopart Vilarós, filla del sadurninenc Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan assassinat per membres del Comitè de Milícies Antifeixistes local l’estiu de 1936. En aquesta fotografia es pot observar que l’era estava totalment enrajolada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’era i la façana posterior de la casa pairal de can Guineu a la segona dècada del segle XX. Observis la palla estesa sobre l’era de batre. A la paret lateral hi havia pintats diferents anuncis de productes i serveis agrícols. En aquesta fotografia s’observen les cinc joves palmeres del pati de can Guineu , les quals van acabar de sucumbir el 2014. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquesta era la va adquirir el 1703 Pere Mir i Janer (1677 – 1725) de can Guineu i el 1819 Pere Mir i Porta (1762 – 1834) la va reformar. El 28 de juny de 1820 es va estrenar aquesta remodelació (probablement es devia enrajolar) amb una batuda de favolins i una de blat i en resultaren 62 quarteres i 6 quartans de favolins i 15 quarteres i 6 quartans de blat. El blat ja havia anat perdent la seva hegemonia a les finques de can Guineu i a les de tots els propietaris locals, que l’havien anat substituïnt per la vinya. Així mentre que el 1717 el 70’6% dels conreus del municipi eren de cereals i el 28’8% vinya; el 1853 la distribució va assolir el 8’2% de cereals, el 87’3% vinya i el 3’6% oliveres. Per tant, per dir-ho gràficament, l’era de can Guineu (blat) va esdevenir residual i la fassina (vi) es va convertir de mica en mica en el centre neuràlgic de l’economia de la família Mir de can Guineu.

Després de la Guerra Civil (1936 – 1939) , Pere Mir i Ràfols (1878 – 1952) , l’hereu de can Guineu, va cedir-la al municipi amb la finalitat de que s’hi instal·lés un monument a les víctimes del bàndol nacional. Més endavant es va bastir el definitiu en el solar resultant de l’enderroc d’uns immobles prop de l’església parroquial. Aquest, a la vegada, es va traslladar al cementiri municipal i es va tornar a construir després d’haver substituït la llegenda inicial per una altra dedicada a totes les víctimes locals de la Guerra Civil.

En data 25 de juny de 1940 Pere Mir i Ràfols va formalitzar la cessió de l’era al municipi, mitjançant una instància que va adreçar a l’alcalde de l’època en els termes següents: “ Que es propietario del solar o espacio denominado Era de can Guineu […] Que la citada extensión de terreno a partir de la Liberación ha sido provisionalmente ocupado con mi consentimiento por la Cruz de los Caídos a petición de las organizaciones de FET y de las JONS de esta localidad, y deseando formalizar el actual estado de cosas,es por lo que me dirijo a V.S. mediante la presente instancia.

El indicado terreno de caràcter puramente particular y de propiedad privada, es mi deseo y voluntad continue destinado a tan patriótica finalidad como es la de honrar a los que murieron por Dios y por España en los frentes de batalla o fueron vilmente asesinados por la horda roja, perpetuando su memoria Gloriosa a la futuras generaciones para ejemplo y recuerdo de las mismas […] Mediante dicha cesión, por ser aquel lugar el más apropiado, se podrá commemorar dignamente a los Mártires de la Nueva España, la población de San Sadurní obtendrá una mejora y el suscrito la satisfacción de haber pagado una pequeñísima parte de la deuda que todos tenemos contraída con aquellos que dieron su sangre y su vida para salvar a España y permitir a los españoles vivir como hombres y como cristianos […]”.

Vint i trenta anys abans Pere Mir es declarava un fervent catalanista, però després de l’experiència republicana, dins una Catalunya autònoma i democràtica, en la que els rabassaires  van exigir-li uns distribució més justa dels fruits del treball es va passar amb bous i esquelles a defensar un règim feixista , dictatorial i antiautonomista que li garantia el manteniment dels seus privilegis. I com ell, la immensa majoria de les famílies de la classe benestant catalana. Havien guanyat la guerra. Més o menys el mateix que havien fet les grans potències europees del moment ( França i el Regne Unit) que entre l’opció de recolzar la República controlada pels socialistes i pels comunistes o inhibir-se en favor d’un general feixista van propiciant la victòria de Franco i la derrota republicana.

Aquesta era sempre ha estat  una mena d’indret marginal ja que no cal travessar-la per anar en lloc. Es un reducte que només s’ocupa d’esquitllada i excepcionalment quan s’hi organitza alguna activitat. Ara que s’ha obert la possibilitat d’aconseguir per al municipi la casa pairal de can Guineu caldria repensar tota la zona, l’eix que abasta l’aparcament del Centre, el propi Centre amb la pista , l’era , la casa pairal de can Guineu i la Fassina, indrets tots que originalment formaven part del patrimoni de la família Mir. Sense una perspectiva global no es resoldrà satisfactòriament l’encaix de tots i cadascun d’aquests indrets en l’urbanisme del centre urbà sadurninenc.

Respecte a la mort de les cinc palmeres del pati posterior de can Guineu, clica aquí.

Indrets no identificats

Deu fotografies inèdites i anònimes de fa més de seixanta o setanta tren paratges no identificats del tot. Molt probablement corresponen a municipis del Penedès ja que d’altres imatges de la mateixa col·lecció de negatius, capturades en uns altres indrets, s’han pogut reconèixer com a integrants de la topografia penedesenca. Aniria molt bé poder atribuir la seva identitat a cadascuna d’aquestes fotos. Si hi pots contribuir, aprofita el requadre per a comentaris que apareix al final del post.

Aquest campanar anònim d’un indret no identificat, adossat a un temple parroquial, és força alt i massís. Té una curiositat i és que les campanes no sembla que es trobin ubicades a les obertures laterals habituals, sinó penjades en una estructura de la taulada. En alguns casos similars que conec, les campanes pròpies del campanar que toquen segons els rituals establerts segueixen al seu lloc, mentre que les que s’han afegit a la intempèrie corresponen a un rellotge d’instal·lació més recent, que toca els quarts i les hores. Podria ser aquest el cas del campanar d’aquesta fotografia anònima. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Juraria que he passat per sota d’aquest portal d’accés a una població i diria que es tracta de La Llacuna. La plaça porxada que s’endevina al fons s’hi assembla molt , però no n’estic segur. Que ara recordi, em sembla que allí també n’hi ha un altre de portal com aquest que porta esculpida la data de mil cinc-cents cinquanta i tants. El tres personatges no identificats de la dreta de la imatge tenen tota l’aparença de ser turistes, mentre que les dues criatures de l’esquerra devien ser veïns del poble. L’estat de conservació d’aquest portal quan es va capturar la fotografia era força precari. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Conjunt d’immobles religiosos en un indret no identificat, mentre es feien obres de restauració. Dels tres campanars, el més alt i el més petit semblen romànics i l’altre d’una època indeterminada. També en aquest cas les dues campanes visibles pengen d’una estructura de ferro de la teulada i semblen correspondre a les que tocaven els quarts i les hores. El personatge anònim vestit de blanc podria ser l’arquitecte responsable de les obres que s’hi estaven realitzant. O no. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest indret no identificat amb una filera de cases sembla can Catassús, pertanyent al terme municipal de Sant Sadurní d’Anoia i la fotografia s’hauria capturat de nord a sud. Si no vaig errat, l’immoble més notable podria ser la casa de l’amo, que en l’argot popular assenyalava la casa pairal dels Poch de can Catassús. Les canyes indicarien el curs del torrent que secularment amenaçava aquest nucli de cases inundant les eixides i els baixos del immobles quan plovia de valent. Prou que el torrent engolia les aigües torrencials que baixaven de can Petit, però quan aquestes arribaven a l’Anoia i topava amb una riuada es produïa un embús monumental que repercutia en els darrers tres-cents metres del torrent, on s’acumulaven i s’escolaven per tots els racons. Definitivament, això és can Catassús. Tantes coincidències són inqüestionables. Allí hi vivia tota la meva família materna de cal Damià i conservo molts bons records d’aquelles contrades, sobretot dels mesos d’estiu, quan ens banyàvem i pescàvem al riu amb les mans , menjàvem fruita a dojo , empaitàvem els gats dels veïns i caçàvem pardals amb trampes metàl·liques. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de cases en un indret no identiticat. Les muntanyes de la serralada litoral de fons ens poden ajudar a situar-nos ja que es tracta de la serra d’Ordal, amb el Montcau en el punt més elevat. Per tant el fotògraf hauria orientat la seva càmera en direcció est. Si la meva perspicàcia no em gasta una mala passada jo diria que l’indret correspon a una zona compresa entre Can Benet – la Prúa, Espiells, can Catassús i Sant Llorenç d’Hortons . Algú es veu en cor de ser més concret ? FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Barri de cinc cases rurals en un indret no identificat. Per la inclinació de les muntanyes del fons es podria deduir que aquella és la serralada litoral, a l’alçada de Gelida i les estivacions del Montcau. Per identificar l’indret concret aquesta orientació és fonamental. La nena que mira al fotògraf degudament protegida per l’ombra deu tenir ara setanta o vuitanta anys i ves a saber on l’ha portat la vida, si és que encara viu. En canvi els immobles, més o menys reformats o rehabilitats, deuen continuar al mateix lloc. On? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Si aquesta fotografia del Molí fariner Romeu correspongués al molí de Can Romeu del Borrulls, al barri de la Fortesa de Sant Sadurní d’Anoia, aquesta seria la primera imatge que es localitza d’aquest indret sadurninenc. La família de can Romeu va haver d’enfrontar moltes adversitats i el molí va caure en desús. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest conjunt d’immobles semblen d’Espiells, amb l’ermita romànica i la masia adossada a la dreta, i el conjunt dels immobles residencial i de cellers dels propietaris de la hisenda a l’esquerra. També crida l’atenció el mur que en forma de baluard tancava l’accés a la capella i que encara es conserva. Ara que m’he passat una bona estona admirant aquesta imatge he observat un detall que m’ha fet esvair tots els meus dubtes. Sobre la porta d’accés a la casa pairal d’Espiells hi ha una parra de raïm que fa ombra, la mateixa sota la qual, a principis de la dècada dels vuitanta, varem negociar la cessió de la hisenda a l’Ajuntament de Sant Sadurní amb les senyores Mercè Rossell i Domènech i la seva filla Mercè de Chopitea Rosell, amb la col·laboració impagable del doctor Josep Maria Geli. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Torre i casa forta en un indret no identificat. Veiem dos immobles seculars construïts ambdós a consciència. La torre quadrada i fortificada és d’estil clàssic i la casa també. Tant l’una com l’altra es trobaven ben conservades en el moment de fer-se la foto, i entre l’una i l’altre hi devia haver un molí de vent per extreure aigua d’un pou. Aquesta mena d’artefactes eren habituals a l’època i, a més de la utilitat per a la qual es van inventar, complien una funció estètica, com una mena d’escultura mòbil d’Alexander Calder (1898 – 1976) . Si no s’engrassaven convenientment aviat grinyolaven de forma estrident… com efectivament esdevé també amb algunes de les obres artístiques de Calder. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Xalet residencial anònim en un indret no identificat. L’immoble és prou singular com perquè hi pugui haver algú que el conegui ( si és que encara existeix, o encara el recorda, és clar). Els cinc protagonistes, tres dones i dos homes, s’han situat al centre de l’escena per aparèixer a la fotografia. A l’extrem esquerre hi ha un cotxe descapotable , un detall marginal que ens permet concretar els anys en què s’hauria pogut capturar aquesta imatge atenent al disseny del vehicle. Sembla dels anys vint o trenta. I al cantó oposat, una colla d’ànecs mirant tots disciplinadament en la mateixa direcció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Cinquanta i tants anys de l’escoltisme a Sant Sadurní

El mètode escolta, inventat el 1907 a Anglaterra pel general de l’exèrcit britànic Sir Robert Baden – Powell, es va concebre com un sistema d’autoeducació mitjançant uns principis resumits en la Llei la Promesa escolta, el treball en equip, l’aprenentatge a través de la pràctica, la progressió personal i les activitats a la natura. A Catalunya i a Sant Sadurní a més s’hi va afegir durant el franquisme un catalanisme primerenc que s’expressava en els manuals, les circulars i els cançoners, tots exclusivament en llengua catalana; i la vessant religiosa, ja que l’escoltisme va caure sota la tutela de l’església catòlica catalana. Una col·lecció de fotografies locals ens permeten rememorar aquell moviment. Si coneixes algú de les imatges que no hagi estat identificat pots indicar el seu nom en el requadre de comentaris del final d’aquest post.

Al centre de la imatge, tocant la guitarra, el seminarista barceloní Àngel Fàbregas Morlà, l’ànima de l’escoltisme a Sant Sadurní. Malauradament, a més d’ell, dos d’aquests minyons de muntanya que veiem a la imatge ja són morts, Josep Cervera Alemany de cal Serafí i Jaume Esteva Nutó de cal Ritu. D’altres segueixen vinculats al poble, com Oriol i Joan Cuñat Marrugat, Antoni Forns Santacana de cal Montardit, els cosins Joan i Jordi Noya i Paco Pérez Albiol, mentre que alguns han fet vida en d’altres municipis, com Lluís Ràfols Bages , Jaume Formosa Esteva, Fèlix (?) Parellada, Alfons Solà Ferrer i Josep (?) Ramogosa. La fotografia correspon al campament d’Arànser, a la Cerdanya, el 1962. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Promesa escolta del minyó de muntanya Alfons Solà Ferrer en un campament d’estiu. S’identifiquen els caps Arseni Sallent Vendrell, Àngels Fàbregas Morlà, Joaquim Miró i Carles Querol. També el consiliari Salvador Sallent Vendrell que aleshores era vicari de Sant Sadurní per obra i gràcia de la família Raventós de can Codorniu que assumia els costos de manteniment. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

En els campaments d’estiu dels llobatons, minyons, daines i noies guies la figura del consiliari tenia un paper rellevant i s’oficiava la missa. Tant l’escoltisme de la Segona República, com el dels anys seixanta i l’actual han estat i estan vinculats a la parròquia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Grup de llobatons sense uniforme. Malauradament alguns ja són morts: Sadurní Girona Roig (a l’angle superior dret) i Antoni Nin Jiménez (també a l’angle superior oposat del Sadurní). Un germà d’Antoni Nin, Ignasi, es troba en un dels altres angles, en diagonal respecte del difunt. De tots ells n’hi ha un parell als quals fa molts anys que no els veig , els he perdut la pista i no sé què se’n ha fet. En contrapunt, el Ramon Cuñat Vilalta ( ben be al centre de la foto amb el fular lligat al coll i somrient amb la boca tancada) ), ves per on, viu a Font-rubí, en una masia propera a la meva. Sembla ahir que el vaig anar a visitar, quan jo era alcalde, a la Model de Barcelona on l’havien empresonat a principis de la dècada dels vuitanta per conrear unes plantes escanyolides de marihuana. Va quedar tant esgarrifat que dubto que mai més es fumés un porro. Entre la resta s’identifiquen Jacint Oliver de cal Calixtus, Ramon Casanovas, Josep (?) Moliner Esteva de la Farinera , Miquel Rosell de cal Batllevell, Josep Juvé, Antoni Cervera Alemany de cal Serafí, Gallart , Calduch i un del qual no recordo el nom però que, ves per on, em sembla que era fill d’un guàrdia civil de la caserna local. Es deia Molina potser ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Campament d’estiu dels llobatons en una data i indret indeterminats. Ben be al centre de la imatge Francisco Vidal Marsal, el fill gran de l’alcalde Constantino Vidal Sanchis i d’Anna Marsal. Els seus dos germans més petits, Constantí i Santi apareixen en una propera foto. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Llobatons en un campament d’estiu. S’identifiquen l’Akela, Paquita Roca Amat i les caps Montserrat Sallent Vendrell i Carme Raventós Guasch de cal Silvestre. Al cantó oposat, Àngel Fàbregas Morlà. El capellà no és mossèn Salvador Sallent i alguns dels llobatons porten uns fulars diferents dels de l’Agrupament de Sant Sadurní, la qual cosa em fa pensar que tal vegada es tractava d’un campament mixte de dos estols, el de Sant Sadurní i potser el d’Esparreguera. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

L’hora del bany a la riera de Carme, un afluent del riu Anoia, en un campament d’estiu de l’estol de llobatons. L’aigua era aleshores clara i abundosa però la contaminació industrial de la riera iniciada a gran escala a finals de la dècada dels seixanta acabaria amb aquests paratges tant bucòlics convertint-los en clavegueres a la intempèrie. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El llobató de l’estol de Sant Sadurní, Santi Vidal Marsal, dinant en un campament d’estiu. Té a la seva dreta el seu germà Constantí . Santi Vidal ha estat jutge i senador. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

La noia guia Júlia Brichs Torelló saludant amb el signe escolta ( el dit gros de la mà dreta trepitjant el petit, mentre als altres tres es mantenen estirats) en el moment d’hissar la senyera de Sant Jordi en un campament d’estiu . Les altres dues noies són la cap Magda Escarré i Montserrat Puigmartí Esteva de cal Ferrer Nou. Al fons, amb els braços creuats, Dolors Casanovas Roig. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Grup de noies guies dels anys seixanta assegudes a l’estació del Ferrocarrils Catalans de Martorell. D’esquerra a dreta Maria Ferrer Rebulà de cal Marxant , Montserrat Puigmartí Esteva de cal Ferrer Nou, Encarnació Guilera Romagosa, Assumpció Canals Bardella, la cap Magda Escarré, Nativitat Esteva Nutó de cal Ritu, Júlia Brichs Torelló i Elena Amillo Jiménez. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Les famílies interessades es van implicar en l’escoltisme i sovint assistien als actes organitzats per l’agrupament local. Sense aquesta complicitat bastida des de la parròquia l’experiència no hauria reeixit com ho va fer. A la foto veiem la promesa escolta del minyó de muntanya Albert Brichs Torelló ( ja difunt també) a l’indret de Muntanyans (Baix Penedès). El pare de l’Albert havia estat minyó de muntanya durant l’etapa de la Segona República, a l’igual que els pares de Jaume Formosa Esteva de ca la Lió , Agustí Guilera Romagosa, Antoni Forns Santacana de cal Montardit i Jordi Noya. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DIPOSITAT A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

Els antecedents de l’escoltisme dels anys seixanta a Sant Sadurní es remunten a l’època de la Segona República, quan Lluís Forns Ventura va fundar la Secció dels Minyons de muntanya Josep Fullerachs ( en homenatge a un mestre de l’escola pública local) . Aquesta fotografia correspon a una de les excursions que van fer a Montserrat i els dos minyons asseguts a terra que es poden identificar són Antoni Brichs i Enric Coll Oliver de cal Simón. Dempeus, a l’extrem esquerra, agafant-se les mans, Sebastià Lèssera Griñó. El maig del 1935 Lluís Forns va escriure la lletra de l’Himne dels Minyons de Muntanya de la Secció Josep Fullerachs, amb música del mestre Francesc Peracaula: “La corda al cinturó/ i al llavi una cançó,/ seguim amunt, amunt, que l’alta serra ens crida./ Voltats de soledat/ ressona més de grat/ la veu que ens fa germans i enjoia nostra vida./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./ La boira es va fonent,/ la llum del sol ixent/ infiltra als cors novells, albors de nova vida./ La llei del Talió/ jaurà dins l’abandó/ vençuda per l’embat de la nostra embranzida./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./ Del camp rebem l’abraç./ S’anima el nostre pas/ veient a l’horitzó la noble roca blava./ Al cim del Monestir/ la Pàtria hi veu lluir/ l’estrella de la fe, l’amor que mai s’acaba./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./ Caràcter, fortitu,/ dels avis hem rebut;/ llurs gestes exemplars servem en la memòria./ Al sí del Seny pairal/ s’engendra l’ideal/ que arbora el nostre pit i augura jorns de glòria./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./ La vetlla s’ha desclòs/ i al bosc trobem repòs, / perfums de romaní, ginesta i farigola./ El foc de campament/ encén de roig ardent/ els plecs de l’estendard que dalt del pal tremola./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./ Enllà dels cims nevats/sentim agermanats/ milers d’altres minyons pels camps lluint banderes./ Sant Jordi ens ha llegat/ l’esperit de germandat/ i ens fa donar les mans sense fronteres./ Bandera alcem de lleialtat,/ per pedestal tenim Montserrat./” Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LLUÍS FORNS VENTURA I DIPOSITADA A L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

La segona etapa del moviment escolta a Sant Sadurní es va iniciar a principis de la dècada dels seixanta a la parròquia i se’n ocupà directament el vicari Salvador Sallent Vendrell. En certa manera entroncava amb el minyons de muntanya de l’època de la Segona República, creats els anys trenta per Lluís Forns Ventura. L’un i l’altre s’inspiraven amb el moviment internacional dels Boys i Girls Scouts, fundat el 1907 a Anglaterra pel general de l’exèrcit britànic Sir Robert Baden – Powell que pretenia assolir el desenvolupament integral dels joves a través de l’educació en el lleure. Es va nodrir dels fills dels minyons de muntanya de l’etapa republicana ( Forns, Formosa, Guilera, Brichs…) i de famílies tradicionals de la Vila vinculades a l’acció parroquial que van donar-hi un suport incondicional.

A Sant Sadurní la persona que va actuar de catalitzador del projecte va ser el seminarista barceloní Àngel Fàbregas Morlà, el qual va actuar d’intermediari entre la organització local i la Delegació Diocesana d’Escoltisme (DDE) que depenia del bisbat de Barcelona. L’Agrupament Escolta local va aglutinar un grup de joves que van actuar de caps de les diferents unitats: les nenes més petites ( entre 7 i 11 anys) eren les daines i els nens de la mateixa edat, els llobatons; les nenes d’ entre 12 i 15 anys es van constituir en noies guies i els nois d’edat equivalent en minyons. Finalment, a partir dels 16 anys es definien com guies i ràngers. Aquest grup de caps el van integrar per ordre cronològic , a més d’Àngel Fàbregas, Joan Canut de Barcelona, Joaquim Miró de Martorell, Carme Raventós Guasch, Carles Querol Rovira, Josep Raventós Mir, Sadurní Munné Carbó, Paquita Roca Amat, Pepi Pérez Albiol, Albert Brichs Torelló, Dolors Casanovas Roig, Antoni Forns Santacana, Jaume Esteva Nutó i Marcel Gabarró Pallarès. Pel que fa a les noies guies ( entre 12 i 15 anys) organitzades a partir de la Germanor de Noies Guies, les seves caps van ser Magda Escarré Gil, Maria Raventós Guasch, Llucieta Curulla Cases, Rosa Manobens Mir, Montserrat Ciuró Sendra, Montserrat Puigmartí Esteva, Mercé Batlle Bladé, Júlia Brichs Torelló i Nativitat Esteva Nutó. En els moments més àlgids de l’escoltisme local s’establí una intensa relació amb els agrupaments de Martorell, Esparreguera , Olesa de Montserrat i Sant Pere de Riudebitlles.

Fa onze anys, arran la publicació del llibre Parròquia de Sant Sadurní. 1705 – 2005. 300 anys d’història, aquesta experiència de l’escoltisme com activitat eminentment parroquial va ser oblidada , com si mai no hagués existit. És inexplicable… millor dit, només s’explica des de la voluntat manifesta de silenciar-ho o menystenir-ho (això pot ser patològic) , des del desconeixement o des de l’ignorància (això té remei), o des de la incompetència o falta de perspectiva dels que van imaginar l’índex i el contingut de l’obra ( això no es resolt així com així, però hi ha especialistes que ho curen amb una bona teràpia). Amb les coses de menjar no s’hi juga i en aquestes iniciatives que acaben impreses i perduren en el temps amb bona voluntat no n’hi ha prou i no val aplicar aquella resignada dita catalana de que “qui fa el que pot no està obligat a més” Oi tant que sí que hi està obligat ! Sense anar més lluny ( i sense ànim de ser petulant) és el que he hagut de fer jo, sabent millor que ningú quines són les meves limitacions en aquesta matèria, amb la redacció del meu proper llibre Relats republicans, anant a demanar consell a un entès. Gràcies a ell crec que quan s’editi finalment d’aquí quatre mesos (concretament el 30 de setembre) , superarà el llistó de la pura i dura mediocritat.

Aprofito l’avinentesa per tot seguit intentar completar la llista dels minyons de muntanya de l’època de la Segona República a Sant Sadurní. Per exemple , no hi havia també un dels germans Noya Ros ? Si hi pots col·laborar afegint-ne algun o completant els segons cognoms, aprofita el requadre destinat a comentaris al final d’aquest post.

Minyons de muntanya de la Secció Josep Fullerachs de Sant Sadurní (1934)

  1. Josep Àvila
  2. Joan Bargalló
  3. Antoni Brichs
  4. Pere Caldú
  5. Enric Coll i Oliver
  6. Jaume Espinach
  7. Ramon Espinach
  8. Salvador Fabregat
  9. Josep Figueres
  10. Joan Formosa Estragués
  11. Lluís Forns Ventura
  12. Lluís Gibert
  13. Pau Gramona
  14. Joan Guilera Roig
  15. Llorenç Guilera Roig
  16. Francesc Guilera
  17. Sebastià Lèssera Griñó
  18. Antoni Llop
  19. Pere Martí
  20. Amadeu Mateu
  21. Miquel Mir
  22. Salvador Moliner
  23. Octavi Montagut Forns
  24. Joan Montagut Forns
  25. Antoni Parellada
  26. Jaume Piñol Tubella
  27. Ramon Puig
  28. Manuel Ramogosa
  29. Josep Ramogosa
  30. Amadeu Raventós
  31. Josep Raventós
  32. Joan Rosell Mata
  33. Pere Sabaté
  34. Joan Urpí Montserrat

Font: Llista facilitada el 2015 per Llorenç Guilera Roig.

Clica aquí i podràs llegir un post de fa tres anys sobre un tema relacionat amb l’escoltisme.

Els ponts de postguerra

Després de la Guerra Civil (1936 – 1939), grups de civils republicans procedents de camps de presoners i de la Model de Barcelona van ser obligats a treballar en la reconstrucció dels ponts (i altres obres públiques) de Sant Sadurní que havien estat enderrocats el 22 de gener de 1939, durant la retirada de l’Exèrcit Popular . Un reportatge fotogràfic inèdit (o gairebé) i unes memòries d’un vendrellenc ens permeten reviure l’execució d’aquelles obres públiques a càrrec d’esclaus del règim franquista.

Reconstrucció el 1941 del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1941 del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1941 de les darreres arcades del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Vista frontal de la reconstrucció el 1941 d’una arcada del pont sobre la riera Lavernó, més conegut com el pont de l’estació . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint l’encofrat d’una de les arcades del pont. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint l’encofrat d’una de les arcades del pont . La foto esta capturada mirant cap al castell de Subirats , és a dir cap el sud. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans estan bastint els fonaments dels pilars. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Femí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans ja han enllestit pràcticament la feina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Reconstrucció el 1943 i el 1944 del pont de cal Fermí Font, sobre la riera Lavernó, a la carretera de Gelida ( ben be on actualment hi ha la depuradora municipal) . Els presos republicans ja han enllestit pràcticament la feina. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Presos de la Model de Barcelona treballant a pic i pala el 1943 o 1944 en la construcció del nou col·lector al torrent de la Canaleta. Fet i fet aquest antic torrent travessava l’actual plaça anomenada del Pont Romà, però en realitat el pont que es va dinamitar allí el 22 de gener de 1939 no era d’origen romà, sinó del segle XVIIIè. La confusió s’arrossega des d’abans de la Guerra Civil. El pres del Vendrell de 31 anys, Joan Rius Morgades, hi va ser destinat i va escriure a les seves memòries: “ Corria l’any 1943, i l’Administració cregué factible i econòmic a l’erari públic de destinar els penats que emplenaven les presons de l’Estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts , carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors en música, en lletres, escrivents, oficinistes, etcètera, una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers dies i setmanes per la feixuguesa del treball i encara més de l’aprenentatge […]”. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Presos republicans treballant de picapedrers i esculpint les peces que han ser servir per a reconstruir el pont sobre la línia del ferrocarril, el 1941, a Sant Sadurní d’Anoia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Abans no es complissin tres anys de l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes el 22 de gener de 1939, es van enllestir les obres de reconstrucció del pont sobre la riera Lavernó estrenat el 1883, l’anomenat pont de l’estació, i del pont sobre la línia de ferrocarril que havien estat enderrocats durant la retirada republicana. El 29 de novembre de 1941 es va inaugurar solemnement el primer, sota la presidència del general franquista Alfredo Kindelán. L’obra havia estat executada sota la direcció del comandant Juan Cámpora Rodríguez, per un batalló d’enginyers del Cos d’Exèrcit d’Urgell, amb la col·laboració dels tècnics del servei de ponts i camins de Catalunya i amb una mà d’obra integrada per presos republicans que complien condemna a les presons franquistes. La placa inaugural deia literalment: “ Diputación de Barcelona. Puente de San Sadurní construído por el Servicio Militar de Puentes y Caminos en colaboración con la Jefatura de Via y Obras de la Diputación de Barcelona. 29 de noviembre de 1941”. Ni mitja paraula per als civils republicans qui hi havien deixat la pell. En contrapunt, al general Kindelàn, que es va limitar a tallar la cinta inaugural, les autoritats locals del règim locals el van honorar dedicant-li un carrer del poble.

El pretext de la decisió d’utilitzar presos republicans com a ma d’obra per a la construcció d’obres públiques a la postguerra responia a la teoria inventada pel jesuïta José Agustín Pérez del Pulgar ( Madrid, 1875 – 1939) , la qual va comportar la creació per part del règim franquista del Patronato para la Redención de Penas por el Trabajo, el 7 d’octubre de 1938. Des d’aleshores aquest organisme va esdevenir el gran gestor dels rendiments dels treballs forçats per als presos. La redempció de penes per dies treballats va representar un xantatge infame amb tota regla.

Sobre la reconstrucció del pont de cal Fermí Font (Subirats) que permetia travessar la riera Lavernó, a la carretera de Gelida (just on actualment s’hi troba la depuradora municipal de Sant Sadurní), i sobre la canalització del torrent de la Canaleta a l’indret de l’anomenada actualment Plaça del Pont Romà, disposem del testimoni d’un pres republicà de la Model de Barcelona que hi va ser destinat. Josep Rius Morgades (El Vendrell, 1912 – 1996) a la seva obra Catalunya estimada (1977) va explicar: “ Corria l’any 1943, i l’Administració cregué factible i econòmic a l’erari públic de destinar els penats que emplenaven les presons de l’Estat a treballar com a peons i paletes en la construcció de ponts , carreteres, pantans, etcètera, no tenint en compte la seva professió anterior i així treballàrem a pic i pala tant els que sabien fer-los anar com els professors en música, en lletres, escrivents, oficinistes, etcètera, una veritable igualtat en l’infortuni, un xic agreujada els primers dies i setmanes per la feixuguesa del treball i encara més de l’aprenentatge. Malgrat aquestes primeres dificultats agreujades per la poca qualitat en el menjar, molts dels destacaments a Catalunya foren compensats per un tracte humaníssim entre la població civil, que fins i tot civilitzava a poc a poc a els guardians.

Una trentena de presos de la Model de Barcelona fórem destinats per aquest curiós sistema a la població de Sant Sadurní d’Anoia per a continuar la reconstrucció del pont sobre el Lavernó, en la carretera que va de la capital del xampany a Gelida i Martorell. També fórem utilitzats per a la construcció d’una claveguera principal que, a més, servia per conduir l’aigua del torrent que travessava la Vila i traslladar-les al nivell del llit modest del riu Lavernó, el darrer afluent de l’Anoia, a menys de dos quilòmetres del seu modest aiguabarreig.

Malgrat la nul·la simpatia d’un treball que ens fou imposat no per altra causa veritable, sinó per haver perdut la guerra civil, realitzàrem la tasca constructiva en un ambient que la població total de Sant Sadurní convertí en agradable pel tracte amistós i deferent que sempre tingué amb els presoners que construírem el pont i la claveguera. Aquesta última facilità la construcció d’una gran plaça i la constitució d’un nou barri. Per cert que durant el temps de la seva construcció s’esdevingué un hivern amb molta neu i plujós en desmesura. Fou tanta l’aigua caiguda a Sant Sadurní i els seus voltants que els trens estigueren més de vuit dies sense poder circular, i quan ho feren havien de fer transbord des de Gelida, els procedents de Barcelona, i des de Vilafranca els que venien de Tarragona. La carretera, a dos cents metres del pont del Lavernó en direcció a Gelida, quedà tallada com si fons un pastís; un tros quedà a nivell de la carretera , l’altra quedà a dos o tres metres de desnivell, esllavissat cercant el fons del Lavernó, en direcció de l’aiguabarreig. Les terres d’aquells contorns, argiloses, acostumen a donar aquests trencacaps, però llavors fou cosa extraordinària.

Recordo que quan treballàvem a gran fondària per buscar el nivell de la claveguera al cel obert, amb una inclinació molt pronunciada, el que això escriu, preveient el perill dels esllavissaments, que per tres vegades es produïren, per sort sense conseqüències, que d’haver estat nosaltres creients , hauríem dit amb tota propietat o quasi, miraculoses. No obstant això els que tenien més perills, valents i agosarats, no ho acceptaren mai, que un vigilés les terres, Amb tot, quan quedà la claveguera ensorrada del tot per la caiguda de dos trossos , tubs de l’anterior petita claveguera i les terres que les sostenien, pogueren cridar a temps, salvant dues vides dels nostres.

En aquells dies, al costat de la carretera , davant el sot on nosaltres construíem la gran claveguera hi havia tres cases del poble, juntes, i al seu darrera, en un desnivell d’uns quatre o cinc metres d’altura, la terra d’una vinya. Les cases estaven construïdes a uns metres, vuit?, suficients per a un petit pati o corral. Doncs bé. A la matinada, quan ens posàrem a la feina, poguérem ajudar a una de les famílies que vivia més a prop de la Vila, a desallotjar tots els mobles de la casa, des de llits i calaixeres, armaris, etcètera, etcètera… mentrestant, el propietari, que devia viure sol, desesperat, sols tenia esma per a mirar la casa que s’enrunava i treure’s la gorra del cap, ajupin-te-la amb la ma plana i maquinalment tornar-se-la a posar, i així no una vegada sinó cent i més. Durant els treballs que férem els presos per a salvar el mobiliari ell fou un espectador de fang.

Què havia succeït? Doncs que la terra argilosa de dalt de la vinya, amb tanta neu i aguda caiguda, s’havia convertit en fang i buscava com fa l’aigua, el seu nivell, trossejant les parets i els embans de la cas com si fossin de paper. Fou un salvament perillós, però total, davant la figura trastocada d’un home que res no podia fer per a salvar la seva llar. Fou nostre nobilíssima correspondència a la simpatia dels sadurninencs vers els presos constructors. També recordem com totes les cases que fabricaven xampany a la Vila , quan venia alguna festa important, ens obsequiaven amb botelles del preuat vi, que nosaltres compartíem amb els familiars que ens visitaven. Això no obstant, per constatar com la casa més important de la indústria xampanyera, sempre havia desairat els nostres almoiners, dos nois de bon tracte i presència , amb l’excusa un xic murriesca de que era una societat i no estaven facultats per a fer donatius, encara que fos als constructors, menys que mal pagats del pont i de la claveguera.

Això fou comentat moltes vegades, entre nosaltres, i heus ací que el destí ens vingué, també, a fer justícia. Resultat de les pluges que tants estralls van fer a Sant Sadurní, quan s’enfonsà la cas d’aquell pagès, la carretera que passava pel davant fins la plaça quedà plena de fang. Per allí passà, o provar de passar, el gerent de l’empresa i, és clar, quedà enllotat fins més amunt de les rodes. Sense esperar que demanessin ajuda, els més forts i joves entre nosaltres, agafaren el gran cotxe i, som si fos de palla, el traslladaren a lloc sec. Aquell bon senyor no sabia com agraïr tanta diligència. Recordo que vaig dir a l’amic Querol de Terrassa que feia d’escrivent, que remarqués com les cases de xampany ens oferien l’alegria d’aquell fastuós producte del raïm. Aquesta vegada fou acceptat el suggeriment. Tres caixes d’Extra ens foren distribuïdes.

Teníem tracte de favor per entrar al cine. Pagàvem la meitat del preu, com els soldats. Una vegada férem una festa i celebràrem un partit de futbol entre els components del pont i de la claveguera, i hom, ens facilità el camp i les pilotes. En la primera part recordo que vaig córrer molt i que sempre tenia la pilota al costat, sense efectivitat. A la segona part ja no podia fer una passa. Tots teníem amics del poble i de la comarca. Personalment, a més dels meus oncles que eren de Subirats i Santa Fè, un jove de can Batista que portava cada setmana un requisit a un tal Dolç, de Gelida, en trobar-se que l’havien traslladat a la Model a petició pròpia, em dedicà a mi la seva simpàtica visita i la seva ofrena voluntària de postres. També fou un fet simpàtic remarcat per tots nosaltres, la salutació ben franca i amical a tots els presos treballadors, per part de dues formoses filles de la casa gran, que passaven amb una tartana molt sovint. En aquells moments de màxima duresa de fets i tracte de la dictadura franquista, era talment emulsiu i reconfortant el somriure de dues estrelles, sense pretensions, a un pobres marginats. Poc abans de la Fira o de la Festa Major de Sant Sadurní de l’any 1944 , i per por de la repercussió de la lluita dels maquis a la frontera, fórem traslladats altra vegada la Model de Barcelona. El comportament liberal del poble de Sant Sadurní sempre més ens servirà d’estímul, per la seva bondat i companyonia. El Vendrell, 18 de maig del 1977”.

Tanmateix, el mateix Josep Rius Morgades, durant la seva estada al poble, va compondre el poema Sant Sadurní, amb uns versos d’estar per casa, que es reprodueixen més com a curiositat i testimoniatge que per la seva qualitat poètica: “Jo era presoner, / al qual tot mancava, / els meus oncles, l’alè/ que m’encoratjava./Botins i can Fabet/ els veïns de Sant Sadurní/ portant un cistell/ amb la teca i el vi./ El cistell era gran,/ omplert fins el bell cim/ del rebost bo i triant/ del pernil fins el raïm./La garrafa del vi, / plena era de festa, / feliç, jo els veia venir, / des de la finestra./ Tenia els peus lligats,/feixuc sentia mon cor,/ mos oncles arribats,/ tot prenia gai color./ Nostàlgia familiar,/prompte de mi fugia,/quan podia visitar,/ uns moments, la masia./ La llar de can Fabet,/ joia era de mon cor,/ a taula satisfet,/ hi tenia lloc d’honor./ També sempre recordaré,/ l’amistat d’aquell cabaler/ natural de can Batista,/ cada festa trobava plaer/ oferint unes garlandes/ invent d’un pagès llaminer.”

Aquesta vida miserable es pagava misèrrimament. Els presos sotmesos a aquest sistema de la redempció de les penes pel treball cobraven un jornal de 0’50 cèntims de pesseta, dues per la seva dona (si estava casat) i una pesseta per cada fill menor de quinze anys. Aquesta remuneració, en el millor dels casos, representava un quart o un terç del que cobraven els treballadors del sector privat. De l’allotjament i la manutenció mentre durava l’obra se’n ocupava l’Estat, però a Sant Sadurní alguns condemnats amb prou recursos familiars residien a cal Ton de la Fonda del carrer Sant Antoni, com va ser el cas del pintor Joan Josep Tharrats i Vidal (Girona, 1918 – Barcelona, 2001). La majoria ocupaven els baixos de l’actual immoble de l’Índex. A tot Espanya , la progressió dels presos republicans destinats a aquestes tasques va evolucionar a l’alça: a finals de 1939 ja n’hi havia 12.781; el 1940, 18.739; el 1941, 18.375; el 1942, 23.610; el 1943, prop de 25.000… Les obres més emblemàtiques a Catalunya van ser la reconstrucció dels ponts de Roda de Ter; de Manresa, sobre el Cardener; de Girona, sobre el riu Onyar; el de l’estació de Sant Sadurní i el de cal Font ( Subirats) sobre la riera Lavernó ….

A Barcelona es van restaurar els pavellons de la caserna Jaume I ; a Tarragona es van construir cases per als oficials de l’exèrcit i van aixecar una nova presó; i a Lleida es va crear un complex militar que es va batejar amb el nom de Ciudad del Generalísmo, amb casernes per a infanteria i artilleria, hospital militar i un grup de vivendes protegides per a oficials i suboficials de l’Exèrcit. L’obra més emblemàtica a tot l’Estat bastida amb el treball de presos republicans va ser el Valle de los Caídos a Cuelgamuros (San Lorenzo de El Escorial). La xifra dels penats oscil·là anualment entre 400 i 500 treballadors forçats que s’anaven renovant periòdicament, la qual cosa permet afirmar que en total haurien estat entre sis o set mil els que hi van desfilar. Altres obres importants, però de menor entitat , van ser la construcció del ferrocarril Madrid – Burgos i el Canal del Bajo Guadalquivir ( més conegut com el Canal de los Presos), a més de la restauració de carreteres i línies del ferrocarril. En algunes d’aquestes obres hi van treballar sadurninencs destinats a batallons disciplinaris, com els soldats republicans Josep Esteve Ràfols, Pere Varias Gibert, Josep Moliner Cardús i Jaume Piñol Tubella, entre molts d’altres. ( En el meu proper llibre Relats republicans que es presentarà el proper 30 de setembre, a les 6 de la tarda a la Fassina de can Guineu de Sant Sadurní , s’inclouen les històries dels veïns locals que van treballar forçats en aquestes circumstàncies després de la Guerra Civil).