Nou postals singulars de la primera dècada del segle XX

A partir de 1900 es va posar de moda imprimir postals personalitzades, de forma que només qui les encarregava en podia disposar i gaudir. Les imatges procedien de fotografies que haurien capturat els mateixos interessats o llurs familiars i amics. Com és fàcil d’imaginar, totes aquestes postals que es reprodueixen de temàtica sadurninenca van anar a parar a diferents destinataris fora del municipi i ha calgut molta paciència, molt temps, molts contactes i moltes gestions per a recuperar-les al cap de més d’un segle.

Postal enviada des de Sant Sadurní per Raül Maria Mir i Comas de cal Magí Guineu del Raval, el 15 d’octubre de 1904. En ella veiem el seguici de la visita que el rei Alfons XIII havia realitzat a Sant Sadurní i a can Codorníu, el 17 d’abril del mateix any. L’indret és al capdamunt del carrer Diputació, mirant cap el sud. La imatge l’hauria pogut capturar el mateix Raül Maria Mir. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Vilafranca del Penedès per Alfons Sans i Rossell el 9 de maig de 1902. Veiem la façana de la Casa de la Vila i hi podem llegir un text èpic i romàntic. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Sant Sadurní per Marc Mir i Capella (el veiem al fons de la imatge), el 12 de desembre de 1904. En primer terme el gos French de can Guineu amb la reproducció d’una frase de Lord Byron manuscrita per Marc Mir. Diu així: “Com més conec els homes, més m’estimo el meu gos”. Aquest animal va marcar tota una època a can Guineu ja que era molt estimat. En una ocasió, quan la família Mir va acabar les vacances d’estiu a la platja de Creixell (Tarragonès) on tenien una masia, s’hi van descuidar French. Dos dies més tard va aparèixer a can Guineu de Sant Sadurní després d’haver-lo vist apropar-se a la Vila seguint la línia del ferrocarril de Tarragona a Barcelona. La foto la va capturar Josep Maria Mir i Ràfols. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Vilafranca del Penedès per Alfons Sans i Rossell el 9 de maig de 1902. La imatge que hi apareix és la del temple parroquial i del campanar. Dels cinc joves que hi veiem sobresurt el que s’ha enfilat sobre les espatlles de dos dels seus companys i ens saluda amb un barret o una gorra. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Vilafranca també per Alfons Sans i Rossell el 9 de maig de 1902. Sobre el pont de la riera Lavernó un grup d’homes o joves saluden el fotògraf. Al fons veiem , completament aïllats, els immobles del temple parroquial i de l’antic hospital ( l’actual Índex). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Creixell (Tarragonès) el 25 de juliol de 1902 per un desconegut Josep Rius. El fotògraf es va situar a la torratxa de cal Mota, al Raval, i va enfocar la màquina en direcció est. A l’angle superior dret hi veiem al Montcau i a la banda contrària el cementiri municipal . Per l’ombra de les cases i dels arbres podem deduir que era migdia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada per Raül Maria Mir de cal Magí Guineu del Raval des de Sant Feliu de Llobregat, l’onze d’agost de 1902. A la imatge veiem l’arc del portal del capdavall de la Vila. La imatge l’hauria pogut capturar el mateix Raül Maria Mir. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada des de Barcelona, el 12 de gener de 1905, per Raül Maria Mir i Comas de cal Magí Guineu del Raval. Està il.lustrada mb una fotografia del pont sobre la riera Lavernó. La imatge l’hauria pogut capturar el mateix Raül Maria Mir. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Postal enviada per mossèn Ramon Garriga i Boixader, mossèn Ramonet ( el veiem a la imatge) , els primers anys del segle XX, al seu amic Raül Maria Mir i Comas, amb paraules molt afectuoses. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Anuncis

El nostre particular Novecento en onze retrats

A les dues darreres dècades del segle XIX i a les dues primeres del XX es produeix als pobles de la conca del Mediona, del Riudebitlles i de l’Anoia pertanyents a la comarca de l’Alt Penedès (Sant Joan de Mediona, Sant Quintí de Mediona, Sant Pere de Riudebitlles, Torrelavit i Sant Sadurní d’Anoia) , una important acceleració del procés d’industrialització que genera l’extensió del proletariat ( i del lumpenproletariat, segons l’encertada classificació de Karl Marx) , el qual al llarg del segle que començava   aniria substituint progressivament la força del treball pagesa que s’havia dedicat secularment a l’agricultura. Tanmateix, de mica en mica, la burgesia agrícola tradicional seria rellevada de la seva hegemonia social, de forma irreversible, pels nous empresaris industrials. Als nous obrers de les fàbriques i dels molins aquest fenomen els va agafar per sorpresa i mentre els empresaris sabien perfectament com afrontar la situació, aquells van haver de sotmetre’s sense alternativa a les noves regles del capitalisme en règim d’explotació.

Tot i que el 1870 s’havia celebrat a Barcelona el Primer Congrés de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT), i que el Manifest del Partit Comunista (1848) de Karl Marx es va començar a difondre al nostre país a partir del 1872, en aquests quatre municipis no es van començar a conèixer d’esquitllada les seves lliçons fins trenta o quaranta anys després. Els greuges històrics dels rabassers i parcers d’una banda,   i les dures condicions de treball dels nous obrers de les fàbriques van propiciar que amb l’adveniment de la Segona República aquests actors assolissin un gran protagonisme social que esdevindria radical i violent en produir-se el cop d’Estat feixista del general Franco contra la República democràtica (18 de juliol de 1936). Un botó de mostra : un dels principals membres del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní, Pere Esteve i Llopart (el Pere Valent), que va intervenir en els assassinats de gent d’ordre el 1936 , havia nascut i crescut al molí Cardús de Torrelavit.

Treballadores i algun treballador escadusser d’una fàbrica tèxtil de mocadors de serrell , de llana, de Sant Joan de Mediona, propietat d’Antoni Pons, el 14 de setembre de 1903 . En aquella època l’aigua del riu a l’alçada de Sant Joan no permetia, ni de lluny, moure els embarrats que accionaven els telers , com els de les colònies tèxtils prop dels grans rius catalans ( Llobregat i Ter principalment), tampoc hi ha havia corrent elèctric, ni gas i els motors diesel encara no s’havien inventat, per la qual cosa hauríem de convenir que els telers eren manuals. Si ens atenim a la llegenda que hi ha escrita en la foto hauríem de convenir que tots els protagonistes formen part del personal de l’empresa, però sembla evident que les nenes i els nens més petits no hi treballen. On se situava però la frontera ? A quina edat començaven a treballar? Efectivament, existia el treball infantil i juvenil i algunes i alguns menors immortalitzats en aquesta imatge formaven part d’aquella legió d’explotats del tombant de segle. La referència històrica d’aquesta fàbrica la trobem a la pàgina 228 del llibre Conèixer Mediona i diu així: “Sabem que un medionenc emprenedor optà per crear un indústria tèxtil de caire empresarial, la qual, inicialment, va donar feina a un bon nombre de persones, encara que, malauradament, no va durar molts anys. Era l’hereu de Puigfred. Existeix un dietari de despeses d’aquesta empresa fundada el 1899 per Antoni Pons i Sardà de Puigfred. El 1904 escriu al seu fill que és a Amèrica dient-li que el treball de la fàbrica està molt animat, ja que gairebé tots els telers funcionen”. Serà el 1906 quan a causa de la crisi que es contempla arreu, comenta que “es treballa poc, ja que a Espanya hi ha molta crisi i es ven molt poc”. De tots aquests protagonistes anònims n’hi ha un que té nom i cognom: Jaume Montserrat. El veiem a la segona fila, el tercer començant per l’esquerra. Als 16 anys va emigrar a Buenos Aires (Argentina) on va començar a treballar netejant sabates. Quan va millorar la seva situació econòmica va decidir casar-se per poders amb una noia de Mediona a la que feia molts anys que no havia vist i que amb prou feines recordava. Es van reconèixer quan ella va baixar del vaixell que l’havia portat a Buenos Aires. El matrimoni va tenir un fill. Tornant a la força motriu per a moure els telers, a Sant Joan de Mediona s’explica que al tombant de segle hi havia una altre petita indústria tèxtil amb només dos o tres telers que obtenia l’energia d’uns rucs que donaven voltes incansablement sobre un eix central ( com si es tractés d’una sínia) que a la vegada accionava una dinamo i aquesta un petit motor elèctric. Sembla que algú conserva una foto dels rucs aplicant-se en la seva tasca , però ara com ara encara no l’he aconseguida. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER ANDREU PEIX I MASSIP

L’encarregat ( o el propietari) de la fàbrica de filats de cotó de cal Tori de Sant Quintí de Mediona, amb les seves treballadores, ben vestides per a l’ocasió, l’any 1880. Observi’s que algunes d’aquestes noies porten llançadores volants dels telers i poms de flors a les mans i que n’hi ha una que descabdella una bitlla de fil de trama. No acabo d’entendre el perquè n’hi havia que portaven flors. A l’extrem dret de la primera fila veiem dues dretes noies agafades de les mans , que van vestides exactament igual, que s’assemblen i que podrien ser germanes o fins i tot potser bessones. La dona que recolza la seva ma esquerra sobre l’espatlla de l’encarregat ( o del propietari) seria l’esposa d’aquest, i la criatura el fill o la filla d’ambdós. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER XAVIER ARGEMÍ

Treballadores i treballadors de la fàbrica de paper les Toeses de Sant Pere de Riudebitlles, el 1900. Dóna tota la impressió que l’encarregat ( o el propietari) és l’únic home que està assegut. Les dues dones assegudes al seu costat semblen més grans que la resta. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO FACILITADA PEL GRUP DE RECERQUES DE SANT PERE DE RIUDEBITLLES I CEDIDA A AQUEST PER JOANA SELLARÉS

Treballadores i treballadors del molí paperer de ca l’Esquerrà de Torrelavit , amb els seus familiars. Veiem el propietari ( o l’encarregat, ves a saber) assegut a primera fila. Les operaries mostren els fulls de paper que fabricaven, mentre un treballador sosté un espit, un altre un tallant i un nen uns arpiots ( quina utilitat devien tenir a la fàbrica?). També una noia de la primera fila està proveïda d’un altre espit de tamany més petit. El gos delata el seu amo. A l’angle inferior dret podem veure un artilugi de fusta que servia per dipositar els fulls de paper ja secs per lligar-los i empaquetar-los. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. La dona que mostra a càmera una criatura de bolquers em recorda una escena molt semblant al quadre de Giuseppe Pellizza da Volpedo , pintat a Milà (Itàlia) el 1901, que porta per títol El quart estat, que Bernardo Bertolucci va utilitzar d’imatge de fons pels crèdits de la seva gran pel·lícula Novecento (quina joia!) , mentre de música de tons sonava una bella melodia èpica composada pel genial Ennio Morricone. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Cardús de Torrelavit , amb els seus familiars. No s’acaba d’identificar el propietari ( o l’encarregat) . En aquella època el propietari era Pere Jover. Crida l’atenció que dos nens exhibeixin també uns arpiots, unes eines agrícoles que poca cosa tenien a veure amb la fabricació de paper ( ves a saber si tenien alguna aplicació per a la fabricació de paper !). L’únic que no va fer cas al fotògraf quan els va indicar que miréssim fixament a la càmera i s’estiguessin immòbils va ser el gos. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. En aquest molí va néixer i créixer Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, el màxim dirigent del Comitè de Milícies Antifeixistes de Sant Sadurní el 1936. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Cubé ( o cal Cover) de Torrelavit, el 1902. Veiem el propietari ( o l’encarregat) dret , al davant de la primera fila, acompanyat dels que semblen la seva dona, sogra, mare, fills i mainadera. No es devia voler confondre amb el proletariat… ni amb la seva família. Tres detalls: el primer de la fila del darrera ( a l’extrem esquerre de la foto) porta uns ostensibles pantalons apedaçats; al centre també de la darrera fila , l’obrer amb la camisa blanca ( el sisè comptant des de l’esquerra de la foto, com si llegíssim ) , recolza la seva ma esquerra sobre una dona de la fila del davant, com si ens volgués indicar que hi té algun vincle; i el novè porta un setrill d’oli per untar les màquines. Ningú somriu. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadores i treballadors del molí paperer de cal Roda de Torrelavit , el 1897, amb els seus familiars. Veiem el propietari , dret a primera fila, amb la seva ma dreta subjectant l’americana i mostrant la cadena del rellotge de butxaca. Podria tractar-se d’un personatge que responia al malnom del Met. Els i les protagonistes d’aquest retrat s’havien mudat per a l’ocasió. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO I INFORMACIÓ FACILITADES PER JOAN ANTON FEIXAS, DE TORRELAVIT

Treballadors de can Codorníu, una de les empreses més grans de la zona, dedicada a l’elaboració de xampany. L’empresari era aleshores Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) , el qual, el 1907, va resultar escollit diputat per la candidatura de Solidaritat Catalana.
La instantània es va capturar al Celler Gran , un dels cinc immobles que l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch va construir a can Codorníu. La majoria dels empleats d’aquesta eren homes, però per rentar les ampolles buides a l’inici del procés i per etiquetar-les i encaixar-les al final, també hi havia un grup de dones. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA, DEL FONS DE L’AUTOR

Treballadors de les premses hidràuliques de Codorniu i veremadores i veremadors de Manuel Raventós i Domènech. Aquest nombrós grup d’empleades i empleats temporers es desplacen de bon matí des de la hisenda de can Codorniu fins al temple parroquial de Sant Sadurní per complir amb el precepte de la missa dominical. En això Manuel Raventós era intransigent i ho propiciava. Observis que van molt nets, ben arreglats i en aparent recolliment. Algunes somriuen en adonar-se de la presència del fotògraf. Es distingeixen dos grups de dones, les que van cobertes ostensiblement amb un mocador al cap, provinents de les comarques interiors del sud de Catalunya, i les que ja han optat per la modernitat, oriündes de Sant Sadurní i dels pobles propers. L’indret és inconfusible. El fotògraf ( tal vegada Jaume Font i Ribera) s’hauria situat on actualment hi la cruïlla del cinturó de ronda amb la carretera d’accés a can Codorníu i hauria enfocat en direcció nord. El marge que s’aprecia travessant la foto de banda a banda podria ser l’anomenat camí dels paperers , que utilitzaven els fabricants de paper de la conca del Mediona i Riudebitlles per transportar les seves produccions a Barcelona. Aquesta fotografia es podria haver capturat entre 1905 i 1915. Ens preguntem on s’hauria enfilat el fotògraf per capturar aquesta imatge ja que la perspectiva indica que estava ubicat en una posició elevada, Va pujar a un arbre? Portava una escala? Els i les protagonistes d’aquest retrat també s’havien mudat per a l’ocasió . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS CODORNIU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els treballadors que a pic i pala construeixen el pantà que Manuel Raventós i Domènech instal·la a la seva finca agrícola el 1906, amb aigües procedents del Torrent de can Ferrer del Mas. Hi ha imatges que parlen per elles soles i a les quals no caldria afegir res més, només observar-les i adonar-nos de força que transmeten. En aquesta fotografia de la tardor de 1906 s’hi pot identificar, al centre de la imatge, e1 matrimoni Emili Borrell i Pedrola i Manuela Valespir i Sales. El primer porta en braços, amb l’orgull del qui es guanya e1 pa de la família amb la suor de seu front, el seu fill Josep, mentre que no s’ha pogut reconèixer qui és la criatura de bolquers que sosté la seva esposa, ni tampoc l’altra que apareix a l’esquerra del grup, ja que no es tracta de cap germana o germà petit del Josep. Era freqüent a l’època que , al migdia, les dones dels treballadors portessin el dinar a la feina i aprofitessin el viatge per endur-se també els fills petits. Els seus pares treballaven tantes hores que era l’únic moment en què els podien veure desperts. La imatge, d’un gran valor testimonial i de gran qualitat fotogràfica, ens permet d’apreciar-hi molts detalls,, com les eines que feren servir per construir el pantà a pic i pala, la terra argilosa del fons que conformava el mur de contenció del llac, els pantalons de ratlles de cinc dels personatges que molt probablement procedien de l’exèrcit, les faixes negres de tots els treballadors per protegir-se l’esquena, les espardenyes, la gorra cop, feta de palla, per preservar el cap de Josep Borrell i Vallespir, els dos carros per al trasllat del material arrencat dels marges, amb unes rodes enormes, les manasses dels treballadors que s’havien desenvolupat i carregat de durícies com a conseqüència d’aquelles condicions laborals…Ja no se’n veuen de mans com aquestes ! Del deu homes que talment sembla que vagin vestits d’uniforme, vuit s’estan fumant un cigarret, la qual cosa permet conèixer quelcom tan banal com el grau de tabaquisme de principis de segle, si més no el d’aquest grup. Per aconseguir una fotografia d’aquesta qualitat calia que els protagonistes romanguessin estàtics durant els breus instants que durava l’exposició del negatiu, norma que va seguir gairebé la totalitat del grup a excepció de la noia vestida tota de blanc —que ben bé podria tractar-se d’una mainadera de can Codorniu— i de la criatura de l’esquerra que, pel que es veu, plorava com una magdalena. El pantà o llac projectat per Manuel Raventós i Domènech tenia una profunditat màxima de 22 metres i 70 metres d’amplada, amb una cabuda de 100.000 metres cúbics d’aigua. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP BORELL I SOLÉ. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La família Mir de can Guineu ( la més rica del municipi) reunida el 1917, fa exactament un segle, a l’escala del pati posterior de la casa pairal de Sant Sadurní amb motiu del casament d’Ernestina Mir i Ràfols (1886 – 1974). La núvia era una dels dotze filles i fills de Marc Mir Capella de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia i d’Antònia Ràfols Fontanals de can Ràfols dels Caus d’Avinyonet del Penedès. Abans d’ella havien nascut Jaquelina (1875), Dolors (1877), Pere (1878), Jaume (1879), Marc (1881), Antoni (1882), Balbina (1883), Josep Maria (1884) i Antònia Berenguela (1885); i després van néixer Eumèlia (1887) i Pau (1888). Quan l’Ernestina va complir 21 anys es va casar amb Antoni Llopart Rovira, l’hereu de les hisendes de Cal Martí de Baix, cal Martí de Dalt i can Julià, totes al terme municipal de Gelida. El matrimoni va tenir dues filles, Rosa Maria (1908) i Josefa (1914). En la fotografia que es reprodueix veiem tot el seguici nupcial al pati de can Guineu, poc abans de la cerimònia religiosa. La núvia s’identifica perfectament al centre de la imatge, amb el seu vestit blanc inconfusible i una diadema de diamants espectacular. Quatre esglaons més avall, a la seva esquerra, hi veiem la seva àvia Anna Cristina Capella Sabadell, vídua de Jaume Mir i Molins ( amb qui s’havia casat quan ella tenia 15 anys) , i ben bé al seu darrera, amb un mocador al cap, la seva mare Antònia Ràfols Fontanals. A la dreta de la núvia, les seves tres germanes grans, Jaquelina, Dolors i Antònia Berenguela ( la Balbina havia mort quan tenia dos anys), vestides de blanc, i ben bé al darrere d’elles, el seu germà Pere, l’hereu de la família Mir de can Guineu, sense barret, sense bigotis i amb trajo fosc. A ell li agradava presumir de que tenia una semblança física amb l’escriptor Marcel Proust, que es va anar esvaint a mesura que es va fer gran. Entre el grup s’hi trobava també la seva esposa, Maria Dolors Vidal, encara no identificada. A primera fila, el nebot i les nebodes de la núvia. Jo diria que el marit de Jaquelina Mir, l’arquitecte barceloní Miquel Madorell Rius, és el que més sobresurt a la darrera fila, amb un notable barret de copa. El nuvi encara no hi és, òbviament; devia estar esperant-los a l’església parroquial de la vila acompanyat del rector mossèn Ramon Llumà. El mostrari dels vestits i les joies de les senyores, els trajos i els barrets del senyors, els pentinats de perruqueria…eren el bo i millor de la vila, de la comarca i de Catalunya i devien provocar l’admiració dels veïns que es van concentrar a l’era que confrontava amb el pati de can Guineu. Entre mig de tota aquesta elegància crida l’atenció la sobrietat que mostra Antònia Ràfols i Fontanals, la mare de la núvia. El vestit que porta no és gens ostentós i és la única que es cobreix el cap amb un mocador. L’explicació és molt senzilla: sembla que després de la mort del seu marit, Marc Mir i Capella, esdevinguda el 1903, li va decaure molt el seu estat d’ànim, es va tancar molt en ella mateixa i va portar dol pel difunt durant molts anys. En aquesta fotografia , i entre una cosa i l’altra, la seva imatge és la més trista de tota la família de can Guineu. Va morir l’1 de gener de 1936. Quan es va captar aquesta imatge feia trenta anys que l’escriptor rus Lleó Tolstoi (1828 – 1910) havia publicat la seva novel·la Ana Karenina, amb aquella famosa primera frase “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; però cada família infeliç ho viu a la seva manera”. No m’atreveixo a jutjar si la gran família de can Guineu s’assemblava aquell dia del casament a les que eren felices; però tampoc goso a dir categòricament que fos dissortada per algun motiu concret. Si observem un per un els integrants d’aquest grup, no en trobarem cap que rigui ni que somrigui. Al contrari, els més neutres, curiosament, semblen els quatre marrecs de la primera fila. Han adoptat tots un posat entre seriós i sever, condicionat sens dubte per la solemnitat del casori i per la presència d’un fotògraf que els ha advertit prèviament que s’estiguin quiets i mirin fix a la màquina fotogràfica. Costa molt trobar en les fotografies de l’època personatges somrients o que estiguin en una posició informal. En les familiars de can Guineu que es tenen catalogades em sembla endevinar-hi unes premisses que sempre floten en l’ambient: els protagonistes saben perfectament qui són, què representen, quina és la seva posició en l’escala social i la transcendència del moment en que quedaran immortalitzats i no deixen entreveure mai el seu estat d’ànim. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DE JAUME FONT I RIBERA, DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Clica aquí i podràs veure sencera la pel·lícula Novecento de Bernardo Bertolucci (1976), amb música del genial Ennio Morricone:

Aquí tenim uns exemples de com, malauradament, no sempre és possible posar noms i cognoms als protagonistes d’unes imatges fotogràfiques. A excepció de la darrera foto de la sèrie i d’alguna altra, els grups de persones anònimes que hi figuren han estat impossible d’identificar, ja que no hi ha cap singularitat que permeti estirar el fil, ni ningú me n’ha pogut dir res. L’únic que  sabem és que  eren treballadores , treballadors i familiars , empresaris i encarregats d’una colla d’indústries de les conques dels rius Mediona, Riudebitlles i Anoia pertanyents a la comarca de l’Alt Penedès. Es produeix una gran decepció quan no es pot posar no només uns noms a uns rostres, sinó que no es poden conèixer ni explicar les aventures d’unes vides. Qui eren? Què va ésser de la seva existència? Hi ha algun descendent seu? Observem tota aquestes persones amb les mirades congelades, el gest humil, seriós i desconfiat, i amb l’eloqüència dels qui, probablement, s’han vestit per a l’ocasió amb el millor que tenen.

La forma de vestir de les treballadores i treballadors d’algunes d’aquestes fotos enganya, senzillament perquè la vigília o una estona abans de que el retratista de torn capturés les seves imatges se’ls havia indicat que es presentéssim a la sessió de l’endemà   degudament mudats i ben pentinats per a l’ocasió i així aparèixer més dignes que amb la roba de treball. Els veiem idealitzats . En ve al cap una reflexió de Gustav Janouch (1903 – 1968) a la seva obra Converses amb Kakfa: “ La fotografia concentra la nostra mirada a la superfície. Per això enterboleix la vida oculta que trasllueix a través dels contorns de les coses com un joc de llums i ombres. Això no es pot captar ni amb les lents més precises. Hi ha que buscar-ho a les palpentes amb el sentiment […] Aquesta càmera fotogràfica no multiplica els ulls dels homes sinó que es limita a brindar una versió fantàsticament simplificada de l’ull d’una mosca”. No sé si els obrers i les obreres de les fàbriques de les imatges d’aquest post semblen més dignes perquè van mudats i endreçats , però a mi particularment m’ho semblarien més si anessin vestits amb la roba amb la que es guanyaven el pa de cada dia, per bruta, vella i apedaçada que estigués, com els de la imatge dels treballadors del pantà de can Codorníu. Gairebé no té importància el lloc jeràrquic que ocupa cadascú en l’univers visual d’aquestes fotografies; només els amos i els encarregats marquen territori.

I potser no cal anar més enllà per desxifrar el misteri d’aquestes vides perquè, en definitiva, sabem que van néixer i que van morir quan tocava —si és que la mort no va fer malament la seva feina— i que van fer honor a aquella vella dita que totes les històries personals comencen amb alegria i, indefectiblement, acaben amb tristesa. Segur que la subjectivitat m’està jugant una altra mala passada, però jo diria que a les cares dels nens i dels infants encara es veu la tendresa i la innocència que, després, el vessant amarg de la vida va asfixiar (amb tota seguretat que cap d’ells  va tenir estudis i  que no “van anar a ciutat a aprendre dels que sabien”, com aconsellava Kavafis en un dels seus millors poemes, sinó que es van limitar a aprendre bé les lliçons de la vida),  i que a les cares dels adults es descobreix la saviesa i el cansament dels seus llargs viatges cap a la simbòlica Ítaca, on segur que van arribar “enriquits amb tot allò que van guanyar pel camí” ( res de material, sinó, molt probablement, només amb les virtuts i  els valors dels pobres)  segons  es diu  també en un altre vers  del mateix poeta. Durant l’estona que el lector els miri, es produirà un sortilegi i aquests rostres anònims semblarà que prenguin vida i ens mirin i ens parlin també a nosaltres, però quan els hi retirem la mirada  es tornaran a convertir en desconegudes estàtues de sal del passat i desapareixeran per sempre en la penombra de l’oblit, molt més tràgica que la foscor de la mort.

Aquest serà el destí dels àlbums fotogràfics familiars i personals, i de les imatges digitals que ara ens semblen tan identificades i entranyables si no hi afegim la data, el lloc i els noms dels seus protagonistes. En canvi, si ho fem, quan d’aquí cent, dos cents o mil anys algú s’aturi a contemplar les nostres imatges almenys sabrà qui té al davant. No estarem morts del tot. Sistemàticament, quan, com en aquest cas, no hi ha manera d’identificar els protagonistes d’algunes velles fotografies, em pregunto a qui s’assemblen de les persones que he conegut o que conec. I l’exercici és francament interessant, tota vegada que, sovint, aquella desconeguda cara, aquella misteriosa posa, aquella enigmàtica mirada, aquella peculiar personalitat em remet a algú que he conegut i que va heretar no tan sols els cognoms i els malnoms, sinó també el codi genètic dels seus antecessors, el qual el delata sense necessitat de recórrer a la prova de l’ADN. En aquest cas he de reconèixer que també aquest recurs ha fracassat estrepitosament i hauré de confiar en la benvolença d’alguns veïns de Mediona, Sant Quintí, Sant Pere, Torrelavit o Sant Sadurní  que casualment hagin aconseguit identificar algun dels protagonistes i que tinguin l’amabilitat de dir-m’ho.

Les condicions de treball a les fàbriques i molins de l’època ( fariners, paperers, pelleters…) eren molt precàries, més pròpies de l’anomenat lumpenproletariat marxista que de la doctrina social predicada pel bisbe nostrat vilafranquí Josep Torras i Bages (1846 – 1916): jornades esgotadores de deu , dotze i catorze hores, treball infantil, sous de misèria, condicions higièniques i sanitàries nul·les, contractes de paraula i encara gràcies, abusos d’autoritat, res de cobertures per accidents o malalties, menjar justet per no caure defallits… La història no ha fet justícia ( i això em remou per dins) a tants homes i dones anònims que van ser explotats durant l’anomenada revolució industrial ( i abans, i després i ara, aquí i a la Xina ) i potser ja seria hora de retre’ls-hi un homenatge, o si més no, recordar-los. No caldria organitzar res sonat de l’altre món, però sí que seria lloable rescatar de l’oblit i explicar, perquè se’n prengui consciència, que aquella etapa no va ser precisament modèlica pel que fa a les relacions de producció ( altra vegada segons la terminologia marxista) entre els amos i els obrers i que l’enriquiment desmesurat d’algunes famílies es va bastir sobre l’explotació infinita d’altres. Mirat amb una certa perspectiva, i malgrat els avenços inqüestionables assolits durant el segle XX i el que portem del XXI derivats de les lluites obreres ( i no d’allò que Marx anomenà socialisme cristià, al qual en el seu manifest va definir com “ l’aigua beneïda amb que el capellà beneeix la ràbia de l’aristòcrata”) , queda encara molt camí per recórrer per arribar a una societat més justa, més igualitària i més solidària, sobretot després de la sotragada i retrocés derivats de la darrera crisi econòmica i financera desencadenada el 20087. El treball de recerca ben documentat que l’amic de Torrelavit Joan Anton Feixas i Colomer ha realitzat amb el títol 12 molins. Terrassola i Lavit per al Centre d’Interpretació de l’Aigua d’aquesta població de l’Alt Penedès és un bon començament… que, en aquest àmbit, només té la categoria d’espurna.

En contrapunt a tanta precarietat, al cim de piràmide social sadurninenca, se situava encara la família de la nissaga dels Mir de can Guineu que veiem a la darrera fotografia. A principis del segle XX eren uns grans terratinents que vivien ricament aleshores de l’explotació de les seves finques agrícoles conreades pels rabassers, dels lloguers dels seus molins, de la venda de solars i dels rendiments dels seus valors mobiliaris ( accions, obligacions, bons del tresor i deute públic…). La seva etapa d’emprenedors havia quedat enrere i vivien de renda. La foto correspon al 1907, quan es va casar Ernestina Mir i Ràfols i l’indret on es va capturar la imatge és el pati posterior de la casa pairal, el que dona a l’Era d’en Guineu. Un segle després la mil·lenària nissaga Mir de can Guineu havia desaparegut del municipi i la casa pairal romania buida i decrèpita. Ara diuen que els tres propietaris (Codorníu, Freixenet i Juvé i Camps) la volen vendre a l’Ajuntament…L’han tingut abandonada 17 anys després d’haver-la comprat el 1987 per ubicar-hi el Consell Regulador del Cava , s’ha deteriorat i ara s’han desdit d’aquest trasllat i encara volen fer-hi negoci. Que la regalin!

Ens quedaria per respondre la gran pregunta: ¿ perquè es retrataven amos i obrers, sovint amb llurs famílies? Més enllà de creure’s en aquella època que qui no es retratava no existia, en la seva obra Mrs.McGiny’s Dead (1951) l’escriptora britànica Agatha Christie ( 1890 – 1976) respon a aquesta qüestió afirmant que ho feien per vanitat, per sentimentalisme, i també per odi…Quatre raons que inviten a reflexionar, perquè una cosa seria la vanitat de l’empresari que presumia dels seus empleats i una altra molt diferent la de la treballadora que porta la seva criatura de bolquers en braços; i el mateix es podria dir del sentimentalisme. L’odi i la ràbia no es percep així com així, però hi és present… oi tant que hi és ! Com dia Gustav Janouch . “Això no es pot captar ni amb les lents més precises” d’una màquina fotogràfica. Ni aleshores ni ara.

Quan ja donava per enllestit aquest post, llegeixo a la pàgina 11 del diari El País d’avui ( 25 d’agost de 2017) un article signat per Daniel Fuentes i Emilio Ontiveros, en el qual , sota el títol “ Cuando crece la desigualdad” s’hi afirma : “ La disminución de la participación del factor trabajo en la renta nacional es un fenómeno que se viene observando en las economias desarrolladas desde hace tres décadas. Está asociado a un deterioro de los indicadores de igualdad, de distribución de la renta, y viene explicado fundamentalmente, por el progreso tecnológico y la globalización. Si la remuneración del trabajo crece sistemáticamente menos que la productividad, la remuneración del capital incrementa su participación en la renta nacional. Puesto que el capital tiende a concentrarse en hogares con un mayor nivel de renta, la menor participación de los salarios en la renta nacional aumenta la desigualdad”. M’ha semblat que una bona manera d’acabar aquest post d’avui sobre els treballadors de fa un segle a la nostra comarca seria reproduir aquest fragment tant revelador i a la vegada amenaçador , el qual malauradament, no provocarà cap reacció per part dels seus homònims actuals; perquè no s’acaba   de veure com a aquestes alçades del segle XXI es pot lluitar concretament contra el progrés tecnològic (que és realment inexcusable i que creix i creixerà exponencialment ) i la globalització (més enllà de proteccionismes similars al que el president Donald Trump ha imposat al sector automobilístic nord-americà que pretenia invertir fora dels USA; i de l’establiment d’aranzels per als productes xinesos que ell mateix s’està considerant, i que ja veurem com acabaran una cosa i l’altra). Em semblava que els principals problemes d’avui eren l’atur i la precarietat ( corrupció apart) , però m’estava enganyant a mi mateix fixant-me amb el dit que em senyalava clarament la lluna.

Clica aquí i podràs veure sencera la pel·lícula Novecento (1976) , del director Bernardo Bertolucci , amb música del genial Ennio Morricone i interpretada entre d’altres per Stefania Sandrelli, Burt Lancaster, Robert de Niro, Gérard Depardieu i Donald Shuterland:

El proper dissabte es presenta Relats republicans

Relats republicans és una obra imprescindible per conèixer a fons el Sant Sadurní de la primera meitat del segle XX, que transcendeix l’àmbit estrictament local i ens permet endinsar-nos en un dels períodes més apassionants i convulsos de la història de Catalunya i d’Espanya: la Segona República i la Guerra Civil . També és fonamental per a entendre i interpretar el moment actual que es viu al nostre país”.

La presentació d’aquesta obra se celebrarà el proper dissabte, 30 de setembre, a partir de les 6 de la tarda, al CIC (Centre d’Interpretació del Cava), a la Fassina de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia.

A més de l’autor intervindran l’alcalde Josep Maria Ribas; els prologuistes de l’obra Ramon Arnabat i Mata , Marcel Gabarró i Pallarès i Francesc Raventós Torras, l’editor Francesc Llopart, així com dotze testimonis directes i familiars dels protagonistes de l’etapa més apassionant i convulsa de la història local. Es projectaran imatges fotogràfiques i de cinema dels anys de la Segona República a Sant Sadurní ( inèdites o gairebé) , i es podrà escoltar música de l’època interpretada per la desapareguda orquestra local Els Escolans. A partir del proper dilluns, 2 d’octubre, l’obra de 1076 pàgines il·lustrades amb 200 fotografies es podrà adquirir a les llibreries de Sant Sadurní i a La Cultural de Vilafranca, al preu subvencionat per l’Ajuntament de Sant Sadurní de 35 euros.

El llibre de 1076 pàgines Relats republicans. Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1939 , és l’obra més extensa de totes les que s’han editat a la Capital del cava i la més documentada sobre la República , la Guerra Civil i la postguerra. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

A Relats republicans es publiquen 200 fotografies de l’època, relacionades amb la història republicana local. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Cliqueu aquí i podreu llegir el reportatge publicat el passat 22 d’aquest mes al setmanari comarcal La Fura.

Cliqueu aquí i podreu llegir la invitació per a la presentació del proper dissabte.

Caixa Penedès ja hauria pogut desaparèixer ta trenta-tres anys

El 1984, fa exactament trenta-tres anys, es va plantejar i negociar la integració de Caixa Penedès a la Caixa de Pensions, però l’operació es va frustrar en el darrer moment quan el vicepresident executiu d’aquella caixa comarcal , Joan Insensé i Bas, va exigir com a contrapartida convertir-se en el número dos de la caixa de l’estrella, darrere del seu president, Salvador Millet i Bel, el qual, ves per on, es trobava a les portes de la jubilació. Insensé somiava amb molta murrieria (aquesta habilitat era una de les seves principals virtuts), ni més ni menys, que assolir la presidència de la primera caixa d’estalvis catalana. Aquest és un capítol inèdit de la història de Caixa Penedès, entitat que va desaparèixer el 2013, quan es va constituir el Banco Mare Nostrum, el qual a la vegada ha passat a millor vida després del recent procés d’ integració a Bankia.

Joan Insensé i Bas, Vicepresident executiu de Caixa Penedès el 1984, va propiciar i negociar l’integració de la seva entitat a Caixa de Pensions, però va fracassar en l’intent en exigir una contrapartida inassumible per part de la caixa de l’estrella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El president de Caixa Penedès, Josep Parera i Ripoll, un simple peó ( una marioneta, vaja) sense cap mena de capacitat i autoritat , en mans del Vicepresident executiu Joan Insensé i Bas. Després va continuar com un estaquirot durant els mandats dels directors generals Joan Josep Farràs i Ricard Pagès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquest és el document específic de l’any 1984 del projecte d’integració informàtica de Caixa Penedès (Nixdorf) en el de Caixa de Pensions (IBM). Prèviament el Consell d’Administració de CP ─o només el vicepresident, ves a saber, Joan Insensé i Bas, que és qui manava realment aleshores─ hauria iniciat el procés de desaparició de la pròpia entitat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR, CEDIT PER FÈLIX SIMÓ

El 1984, el vicepresident executiu de Caixa Penedès (CP), Joan Insensé i Bas (que havia estat director general de l’entitat) tenia assumit que els seus successors a la direcció general eren una colla d’incompetents que l’acabarien ensorrant. Havia intentat un relleu familiar a la cúpula directiva, promocionant el seu fill Joan Insensé i Tomàs, però no va reeixir. Per això va iniciar negociacions per a integrar CP a la Caixa de Pensions. Se suposa que el president de CP Josep Parera i Ripoll n’estava al cas i que el director general, Joan Josep Ferràs i Hernández, per simple instint de supervivència, s’hi devia resistir. Però ni l’un ni l’altre tenien cap mena d’influència sobre el totpoderós Joan Insensé.

A la seu central de la Caixa a la Diagonal de Barcelona es van reunir el 2 de març de 1984, d’una banda, el director general de l’entitat , Josep Vilarasau i Salat i el seu responsable d’informàtica Antoni Massanell i Lavilla; i d’una altra Joan Insensé i Bas i Fèlix Simón, aquest amb un càrrec idèntic al de Massanell a CP. El projecte d’integració informàtica concretava el procés de transferència de totes les dades dels clients d’actiu i de passiu de CP així com les corresponents a l’administració i comptabilitat general, per tal que, en un moment donat, es pogués dur a terme la unificació de la xarxa d’oficines de CP sota el logotip de la Caixa de Pensions. El projecte informàtic d’integració en qüestió tenia un cost de 501.846.990 pessetes de l’època.

Es va donar per vàlid el contingut del document i el procés que comportava , però, en el darrer moment, Insensé es va treure de la màniga la proposta de que en contrapartida de la absorció reclamava la vicepresidència de la Caixa de Pensions. Faltava poc perquè el president de la Caixa de Pensions en exercici en el càrrec , Salvador Millet i Bel, acabés el seu mandat i Joan Insensé ambicionava, ni més ni menys, que la presidència de la Caixa.

Vilarasau, no tant murri com Insensé però molt més competent en l’ofici, coneixia perfectament la trajectòria i els mètodes gens ortodoxes del Vicepresident executiu de CP ( per no dir, delictius) i no va trigar ni dos segons en donar per acabada la reunió. Amb la cua entre cames els dos representants de CP van abandonar la seu central de la Caixa de Pensions a la Diagonal de Barcerlona i van retornar a Vilafranca.

Un any , dos mesos i dinou dies després ( concretament el 21 de maig de 1985) el Banc d’Espanya va forçar la dimissió fulminant de Joan Insensé i Bas en destapar-se l’escàndol que el 2 de maig anterior els empleats de CP Joan Bonell, Joaquim Beascoechea (es suïcidaria posteriorment per un altre afer) i Fèlix Simón ja havien anat a denunciar davant el president de l’entitat, Josep Parera i Ripoll, al seu domicili particular, el qual, sotmès de grat com estava a les ordres d’Insensé, no es va atrevir a estirar de la manta. Al contrari, li va faltar temps per alertar Insensé de la denúncia que li acabaven de presentar aquells tres empleats fidels amb l’entitat i contraris a les pràctiques irregulars del Vicepresident executiu de torn. Les represàlies contra els delators no van ser uniformes, però per a un d’ells en particular van tenir efectes fulminants.

Les postals republicanes (1931 – 1936)

Aquesta col.lecció de postals de Sant Sadurní es va editar durant la Segona República, concretament entre 1931 i 1936. En elles, el topònim del municipi apareix ja normalitzat i ben escrit per primera vegada en aquesta mena de suport, en consonància amb el corresponent acord municipal. Tanmateix , en una d’elles, veiem l’indret de Torre Ramona (Subirats) que consta com pertanyent al terme municipal de Sant Sadurní, ja que durant aquest període es va tramitar la corresponent segregació de Subirats. D’aquesta col.lecció se’n devien imprimir i vendre poques unitats, ja que costa molt trobar-ne a les fires de brocanters i antiquaris.

Aquest cèntric carrer, malgrat els succesius canvis de règim, ha mantingut sempre la denominació tradicional de Raval. Amb la proclamació de la república va esdevenir però Raval del 14 d’abril; després de l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes, Arrabal de Calvo Sotelo ; i amb l’adveniment del primer ajuntament democràtic després de la dictadura va recuperar la seva denominació primigenia, sense afegits circumstancials. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La biblioteca pública de la Caixa de Pensions, inaugurada el 7 d’agost de 1933, i el carrer Fermín Galán. Aquest personatge , nascut a Cádiz el 1899 i afusellat a Huesca el 1930, és considerat un màrtir de la causa republicana. L’ajuntament local el va honorar dedicant-li aquest carrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La plaça de la República i la façana de la Casa de la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El carrer Cavallers. De les plaques esmaltades publicitàries que pengen de les façanes ( Singer, Kodak, Café Tupinamba, Tintoreria Solanes, Rellotgeria Uyà , Venda de tabacs…) només he aconseguit recuperar-ne tres, que formen part de la meva col.lecció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Vista general de l’estació i de les caves Freixenet . L’anunci de Codorníu però era el primer que donava la benvinguda als visitants. Estava situat en els baixos d’un immoble ja desaparegut. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El carrer Diputació. Retinc a la retina les dues emes que es poden veure en el lateral de l’immoble més alt de la dreta de la imatge. Formaven part d’un anunci publicitari que es va mig destruïr? Algú sap a què corresponien? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Torra Ramona (Subirats) . El barri de Sant Joan de Subirats ( on es troba ubicada Torre Ramona) es va incorporar al municipi de Sant Sadurní d’Anoia durant l’etapa republicana i després de la Guerra Civil aquesta integración es va revertir. A l’angle superior dret de la fotografia veiem el Montcau. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL FACILITADA PER JORDI PARERA I CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Les postals sadurninenques editades durant el període de la Segona República ( 1931 – 1936) són una raresa i costa de trobar-les a les fires d’antiquaris i brocanters. No consta ni a l’anvers ni al revers cap referència que ens permeti saber qui en va ser l’editor, qui havia capturat les fotografies que s’hi reproduïen, quants models va imprimir i quantes se’n van distribuir i vendre. De les set que avui es mostren en aquest post , quatre tenien una significació republicana: les del Raval del 14 d’abril, la de la biblioteca pública i carrer Fermin Galán (en honor a aquest heroic defensor del règim republicà) , la de la plaça de la República i la de Torre Ramona.

 

Tots els canvis de règim, aquí i a la Xina, provoquen substitucions en el nomenclàtor dels carrers i places de pobles i ciutats. És de manual. El Raval de Sant Sadurní , per exemple, en un termini de 10 anys ( de 1930 a 1939), va canviar de nom tres vegades; primer es deia Raval, sense més; el 1931 el van batejar com Raval del 14 d’abril ( data de proclamació de la República) i com Arrabal de Calvo Sotelo arran la victòria feixista , amb l’ocupació de la Vila el 22 de gener de 1939. Tots sabien que l’apropiació de l’espai públic amb noms i símbols del règim vigent tenia una enorme influència sobre els ciutadans. Quaranta anys després, el primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX va recuperar el nom original, sense afegits i sense sectarisme. (En contrapunt, fa tres mesos vaig visitar el poble aragonès de Fuentespalada, a la comarca del Matarranya, i allí, ben be al davant de la porta de l’església principal, la del Salvador, encara es trobava el monument a José Antonio Primo de Rivera i a les víctimes locals de la Guerra Civil atribuïdes al bàndol franquista o nacional, amb la corresponent làpida de marbre de ritual. A les successives autoritats municipals d’aquests darrers 38 anys i als seus votants els deu semblar bé).

 

Val a dir que en els casos dels carrers Fermin Galán i Arrabal de Calvo Sotelo (com també d’altres com Buenaventura Durruti , José Antonio Primo de Rivera, V División de Navarra… denominacions més o menys efímeres en el nomenclàtor dels carrers de Sant Sadurní ) , la vinculació emocional era més aviat remota i forçada, excepte, òbviament, per als fanàtics defensors dels uns i dels altres.

 

En quan a Torre Ramona , la immensa majoria del veïns d’aquest barri que sempre havia estat adscrit al terme municipal de Subirats van promoure’n el 1933 la seva segregació i posterior annexió al de Sant Sadurní d’Anoia, amb el document següent:

 

“Los abajo firmantes, todos ellos vecinos de la barriada de Sant Joan de Subirats, del término municipal de Subirats, acuden ante el Honorable ciudadano Alcalde del Municipio de Sant Sadurní d’Anoia con el fin de exponerle la general y unánime voluntad de todos los susodichos vecinos de agregarse, con el caserío y las tierras que estos ocupen, al término municipal de Sant Sadurní d’Anoia y, por tanto, quedar segregados del término municipal de Subirats, al cual pertenecen actualmente.

Esta demanda que formulamos ante usted es voluntad, también, de todos los suscritos que sea presentada y leída ante el honorable Consistorio que tan dignamente preside, para que se digne otorgarle su aprobación y, en consecuencia, admitir la agregación de la parte del término del municipio de Subirats que se describe en este mismo escrito, según los planos que se acompañan y, a la vez, poder ser admitidos como vecinos de su digna municipalidad.

Al objeto, pero, que nuestra demanda sea entendida en los términos justos con que todos la formulamos, hemos creído conveniente darle el soporte de los razonamientos que seguidamente se indicarán y precederla de una consideración histórica con el fin de alejar la falsa interpretación que podría dársele, de obedecer la falsa interpretación que podría dársele, de obedecer a móviles de ligera inconstancia o bien a raquíticas y huidizas rivalidades de barriada, que jamás hemos sentido.

CONSIDERACIÓN HISTÓRICA

Con el nombre de “Universidad del término y Castillo de Subirats” fueron reunidas bajo una sola jurisdicción señorial, desde los orígenes de la edad medieval, todas las tierras que hoy formamos los poblados de La Vern, Ordal, Sant Pau d’Ordal, Monistrol de Moia y el Municipio de Sant Sadurní d’Anoia. […] donde figura el término de Subirats con 174 fuegos que corresponden a una media de 870 personas. Debe, también, tener presente que la extensión territorial de aquella vieja jurisdicción se extendía a 10.000 hectáreas de terreno, de las cuales actualmente sólo se conservan 7.000.

La escasa población con que contaba un territorio tan extenso y conocidas como son las circunstancias históricas en que vivían los pueblos de la edad media, constatamos el hecho que la Universidad de Subirats, al compás del ritmo general de la época, no tenía otras preocupaciones que las de defensa en las incursiones que eran frecuentes.

En cuanto a la Historia, pero, da el giro en la Edad moderna y Catalunya, siguiendo la corriente de un progreso material y económico que la fortalece, vio crecer las pequeñas villas y lugares, convirtiéndose en fuertes núcleos de población, estas se organizaron por primera vez bajo el tipo del Municipio moderno, inaugurado en toda España bajo las directrices forjadas por los legisladores de las Cortes de Cádiz. Fue entonces que los pueblos tuvieron que ceñirse a una nueva estructura administrativa que no habían conocido nunca y fueron arrinconadas por arcaicas e inservibles las viejas jurisdicciones señoriales que no respondían a las nuevas necesidades.

Pero algunas de aquellas viejas jurisdicciones sobrevivieron con el nombre de Municipios, sin responder a ninguna necesidad presente. Tal vez los legisladores las mantuvieron con la esperanza de que el peso de la fuerte tradición histórica que arrastraban algunas comarcas, sería suficiente para hacerlas entrar en la corriente del progreso moderno.

Muchas de aquellas no tuvieron éxito en esta noble ambición. Tal es el caso del municipio de Subirats, el cual no solamente no ha conservado su antiguo esplendor histórico, sino que ha disminuido considerablemente, incluso en el orden económico y administrativo.

Pone de manifiesto de una manera incuestionable esta afirmación la total despoblación del primitivo núcleo de Subirats alrededor del castillo. Lo que ha hecho necesario a pesar de conservar el nombre de municipio de Subirats, establecer su capitalidad en la barriada de Sant Pau d’Ordal, la más numerosa que existe en el término.

Estas barriadas, algunas de las cuales han crecido considerablemente, se encuentran hoy desplazadas de la citada capitalidad municipal y a la vez imposibilitadas de concentrarse administrativamente en 10 que fue Castillo de Subirats, par haber desaparecido el pequeño núcleo de vecinos que había en otro tiempo.

Ultra la agregación al término del Municipio de Sant Sadurní d’Anoia que los abajo firmantes solicitan de la parte del término de Subirats, creemos oportuno de apuntar la idea de la conveniencia de reformar totalmente la división administrativa local del término y Municipio de Subirats, haciendo las alteraciones del término que fuesen necesarias con el fin de dar a cada barrio la municipalidad que mejor le corresponda.

Descripción de la parte del término de Subirats, la agregación de la cual al municipio de Sant Sadurní d’Anoia, se solicita.

La parte del término de Subirats que se solicita agregar al Municipio de Sant Sadurní d’Anoia es la comprendida en el plano adjunto, señalado con el núm. 1. Al Norte confronta con tierras de los términos de Sant Sadurní y Gelida; al Sud, con otras tierras de Subirats; al Este, con las de Gelida, y al Oeste, con las de Sant Sadurní.

Está atravesada de Este a Oeste par el ferrocarril de Barcelona y Picamoixons y no existe ninguna estación ni apeadero en todo el trayecto de la parte del término a que aludimos; la estación más próxima y más accesible para toda la barriada es la de Sant Sadurní d’Anoia. También la atraviesa en la misma dirección el río Anoia, el cual en el citado trayecto no tiene ningún puente y los habitantes de la parte baja de la barriada quedan incomunicados del resto del término de Subirats y de su Municipio. El único puente sobre el río es el de Sant Sadurní d’Anoia dentro de la misma Vila. Finalmente, existe todavía la carretera de Gelida a Sant Sadurní. El terreno comprendido dentro del polígono de la parte del término, la agregación de la cual se solicita al Municipio de Sant Sadurní, y se encuentran enclavados, a un lado y otro del río, los Caseríos siguientes:

Casas habitadas

                            Sant Joan / Torre Ramona       14

                            Casa Blanca                             8

                            Molí de la Coloma                     2

                            Casa Novas                              1

                            Altra Casa                                 1

                            Carrer Vermell                           8

                            Maset d’en Ros                        1

                            Cal Senyoret                             1

                            Can Carbó                                2

                            Pas de Piles                              6

                            La Foradada                             1

                            Can Garriga                              1

                            Sant Isidre                                4

                            Can Bosch                               9

                            Fàbrica                                     1

                            Can Ferrer                                2

                            Maset                                       1

                            Molí Vell                                    1

                            Fàbrica Guineu                         1

                            Total                                       63

Fundamentos legales y razones económicas en los cuales apoyamos nuestra petición.

  1. Voluntad unánime de la barriada

Nuestra petición viene fundamentada en el derecho incuestionable que dimana de la voluntad unánime de todos los vecinos de la barriada. Esta voluntad viene expresamente consignada en las firmas puestas al pie de este escrito, el cual ha sido previamente leído a todos los firmantes. Tales firmas tienen la expresión de un plebiscito, la fuerza del cual debe ser ponderada debidamente con todo el conjunto de las otras raones que exponemos a continuación.

  1. Elemento personal y real

En el punto concreto de nuestra petición objeto de este escrito concurren los dos elementos, personal y real, igualmente indispensables para toda base de Municipio. El elemento personal está representado por los vecinos domiciliados con casa abierta en la barriada que actualmente forma parte del término y Municipio de Subirats. El elemento real es la parte del término del Municipio de Subirats que pretendemos segregar y agregar al Municipio de Sant Sadurní d’Anoia.

  1. Vecindad

Los abajo firmantes somos todos vecinos del Municipio de Subirats con casa abierta en la parte de término del citado municipio objeto de este escrito, la condición jurídica del cual viene constatada por la certificación librada al pie de este escrito por el Secretario Municipal del Ayuntamiento de Subirats.

  1. Unidad de convivencia

Los caseríos dispersos en esta parte de término y los habitantes de estos caseríos forman un núcleo con todas las características propias de una barriada en la que existe una muy destacada unidad económica, comercial y municipal. Esta unidad de convivencia se manifiesta por las dos razones esenciales que la determina. La primera razón es el hecho positivo de la citada convivencia que se transluce en todas las manifestaciones de la vida de esta barriada, y la voluntad unánime de los vecinos en constatarla; la carretera de Gelida a Sant Sadurní pone en comunicación a los habitantes de los caseríos dispersos y los caminos que forman las vertientes completan la red de comunicaciones que estimulan el conjunto de vida de la barriada. Esta unidad de vida viene todavía constatada por el hecho de poseer Parroquia eclesiástica, casi exclusiva del caserío de la barriada.

La segunda razón es el alejamiento forzado de todo otro núcleo municipal que no sea el de Sant Sadurní d’Anoia. Por un lado, existe el río Anoia que atraviesa la barriada sin que exista nungun puente de enlace. Por otro, encima de la carretera está la riera Lavernó que acaba de dificultar el acercamiento a la capitalidad municipal, a Sant Pau d’Ordal. Los planos señalados con los números 2 y 3, demuestran muy gráficamente las dificultades, y a veces las imposibilidades, que tienen los vecinos de esta barriada para acercarse a la capitalidad municipal.

  1. Proximidad con Sant Sadurní d’Anoia

El trozo de término que solicitamos que sea agregado al término y Municipio de Sant Sadurní d’Anoia, no solamente confronta con el término municipal de este último Municipio, sino que sus habitantes deben pasar forzosamente por la Vila de Sant Sadurní d’Anoia para llegar a Sant Pau d’Ordal, donde radica el Municipio de Subirats.

Todo ello hace que la relación constante de los vecinos de la barriada de Sant Joan de Subirats con la Vila de Sant Sadurní d’Anoia sea un hecho incuestionable que se pone de manifiesto no solamente durante los días de mercado, sino también en toda otra manifestaci6n de la vida cotidiana y, par tanto, los abajo firmantes nos dirigimos respetuosamente a la Corporaci6n Municipal de Sant Sadurní d’Anoia, por medio de su honorable Alcalde, para que quiera estudiar atentamente nuestra demanda que, además de ser del todo justa, es a la vez una necesidad urgente para la vida y el desarrollo de los intereses morales y materiales de la citada barriada.

Sant Joan de Subirats, veinticinco de agosto de mil novecientos trenta y tres.”

A continuacio figuren les signatures de : Josep Ros i Romeu, Magí Parera i Parera, Antoni Llopart, Josep Gual i Matas, Amadeu Rovira i Rigol, Joan Gavaldà, Antoni Parera i Torrents, Engràcia Parera i Parera, Pere Parera i Martí, Carme Parera i Casanovas, Llorenç Castellví, Teresa Martí i Duran, Jaume Parera i Domènech, Concepció Clos i Vallès, Pere Bages i Romeu, Dolors Bosch i Durbán, Pere Roqueta, Maria Herrero i Roqueta, Joan Sogas i Torelló, Maria Poch i Tort, Maria Lahosa i Fulcó, Àngela Calix i Ollé, Jaume Montserrat i Calix, Catarina Durán, Joan Pedragosa i Torelló, Teresa Sala i Vidal, Josep Vilaneo i Bladé, Baldesca Farnós i Borràs, Vicenç Sogas i Sabaté, Teresa Benaiges, Pere Carbó i Parellada, Soledat Sogas i Torelló, Pere Carbó i Santacana, Joaquima Durbán i Morera, Daniel Rigol i Güell, Josepa Parera i Borrell, Antoni Castellví i Sabaté, Maria Castellví i Parera, Josep Gili i Puig, Irene Badell i Costa, Maria Gili i Badell, Dolors Ferré, Pere Gual i Carafí, Josep Gabaldà i Samper, Manuela Munclús, Pere Olesa i Serres, Josep Ros i Romeu, Lluís Duran i Guilera, Jacint Boix, Antoni Piñol, Joaquim Duran, Tere Àvila Avante, Maria Pascual i Mateu, Rosa Binaixa i Serres, Baptista Turo i Amposta, Eduard Torra i Escaramis, Maria Miquel i Munné, Carme Gabaldà, Rita Romeu i Carbó, Eulàlia Romeu i Romeu, Eusèbia Antolín i Albesa, Maria Pasies i Albesa, Àngel Gabaldà, Vicenç Cuadern i Semper, Joan Gabaldà, Josepa Albiol, Isabel Barberà, Júlia de C. de Bosch, Joan Bosch i Torrents, Maria Arbiol i Dilla, Florenci Belsa, Pilar Martín i Moliner, Justino Belsa Aparicio, Antoni Orpí i Gili, Pere Compte Gibert, Dolors Ventura, Nicolasa Durban, Miquel Solé, Rosa Panadés i Olivella, Miquel Solé i Armengol, Enric Esteve i Amat, Lluïsa Homs i Buxadera, Teresa Armengol i Pascual, Rossend Solé i Ribas, Carme Burgades i Casanelles, Josep Dulcet i Rovira, Dolors Gual, Onofre Carrion, Miquel Moya i Parés, Vicenç Martín Clemente, Pere Torres i Piñol, Francesca Carrió, Pere Torres i Gual, Maria Busquets i Piñol, Pere Mascaró i Rovira, Dolors Carbó i Altimiro, Antoni Gual i Carafí, Remei Llopart i Esteva, Felip Ollé, Amàlia Vallès i Vidal, Miquel Albiol, Rosa Matas i Alemany, Àngel Albiol i Serrat, Encarnació Bios i Vidal, Domènec Sabaté, Apolònia Serrat, Àngel Albiol i Serrat, Pere Ros i Carbó, Maria Romagosa, Andreu Ros i Carbó, Empar Ros, Paulí Llopart i Carbó, Joan Llopart i Pujol, Maria Pujol i Bas, Josep Solà i Ribas, Mercè Solé i Piñol, Pere Cusiné i Ribé, Lluís Ràfols i Vendrell, Eulàlia Bosch i Durbán, Joan Vendrell i Guilera, Ramon Bujons i Catasús, Teresa Rovira i Rigol, Dolors Catasús i Canals, Agustí Rovira i Notó, Teresa Solé i Casanellas, Joan Manchon i López, Filomena Olivé i Miret, Ramon Badell i Costa, Ramon Bosch, Júlia Bosch, Montserrat Bosch i Casanovas, Adelina Arcas i Díaz, Jaume-Amadeu Rovira i Rigol, Margarita Campomar de Gol, Josep Rosell, Emili Gol, G. de Valicourt, Mª Amor Gost de Gol, Ob. de Valicourt, P. de Ballester de Valicourt, Pere Torres, Manuel Bardina, Lluís Vilarnau, Pilar Ballester de Valicourt, Josep de Fortuny, G. de Gol, Mateu Trapa, Elvira Carbó, Rosa Tarafa, Josep Bujon, Josep Carbó, Ramon Solé, Antoni Catasús, Vicenç Romagosa, Rosa Ros, Encarnació Ros, Jaume Catasús, Mercè Margarit, Josep Llopart, Àngela Llopart, Feliu Gual, Mercè Ros, Salvador Solé, Antònia Isart, Josep Bosch i Ventura, Teresa Torres, Maria Cartró, Pau Bujons, Emília Bujons, Basilisa Surià “.

            Manuel RICH I CASANOVAS, Secretario del Ayuntamiento de Sant Sadurní d’Anoia,

CERTIFICO    que en el libro de actas de las sesiones municipales, en la sesión celebrada el día veintinueve de marzo del corriente año, entre otros existe el siguiente acuerdo:

“Se da cuenta del dictamen de la Comisión de Gobernación en el cual por los vecinos de Sant Joan de Subirats se solicita la agregación a nuestro municipio, el cual dictamen, que fue aprobado por unanimidad, dice así: ‘Vistas las peticiones de agregación a nuestro municipio de los vecinos de Sant Joan de Subirats, firmadas por la casi totalidad de los mencionados vecinos y percatados de las consideraciones que en sus escritos de solicitud expresan; CONSIDERANDO que este Ayuntamiento debe aceptar y agradecer el deseo de los indicados vecinos de pertenecer con tierras y caseríos al padrón de vecinos de nuestro municipio; CONSIDERANDO que la Ley Municipal Catalana, en su artículo cinco, prevé este caso y faculta y autoriza a los Ayuntamientos para aceptar estas agregaciones, las características de los cuales se ajusten a los contenidos del citado artículo. Es por ello que, previo el informe que deberá ser solicitado a los municipios a los cuales afecte la segregación de las citada vecindades, esta Comisión somete a la Corporación Municipal la aceptación de estas agregaciones y solicita que se comunique a los interesados a fin de poder iniciar seguidamente las gestiones oficiales”. Aquest text, amb les signatures, s’ha inclòs en l’obra Relats republicans. Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1939 que es presentarà el proper 30 de setembre a la Fassina de can Guineu.

Topografia de les Fires

Els immobles, els paisatges i els indrets ─a l’igual que les persones─ cambien amb el pas del temps: uns milloren, d’altres empitjoren, n’hi ha que sembla que es mantinguin quan en realitat envelleixen, bé o malament, i es transformen o s’actualitzen. També molts acaben desapareixent. Ara que s’acosta la festa gran de Sant Sadurní, el testimoni fotogràfic ens ajuda a recuperar la topografia urbana d’alguns escenaris de les Fires del segle XX , amb tota la seva diversitat de formes i detalls.

Malgrat que més de la meitat dels immobles que veiem en aquesta imatge han desaparegut, no hi pot haver cap mena de dubte: això és el Raval, un dia de Fires dels anys trenta. La fira d’animals de càrrega ( cavalls, mules i ases) era realment sonada i la mostra ocupava la vorera sud del carrer, des de cal Mota fins a l’esparteria dels Quatre vents. El poeta local Jaume Rosell Roig ho recordava així: “ […] Quin enrenou més bonic la vigília,/ quan arribaven els muls i els cavalls/ i els gitanets de nombrosa família,/ mig mal tapats d’uns vestits de retalls…/ Aquelles quadres de mules ventrudes,/ que per l’escletxa ens plaïa admirar…/ Aquells cavalls de les anques molsudes,/ que un gitanet els portava abeurar…[…]” . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A la Plaça Nova ( batejada oficialment com Plaça del Primer Homenatge a la Vellesa) l’activitat per les Fires havia estat extraordinària, competint de fet amb la Plaça Vella ( la de l’ajuntament) . En aquesta imatge dels anys trenta podem observar les estructures de fusta que subjectaven les barques gronxadores, que empenyien els encarregats de la instal·lació, precursores dels cotxes de xoc i dels cavallets giratoris . L’immoble de fons de cal Milà és inconfusible i es manté gairebé igual gràcies a la catalogació duta a terme per l’Ajuntament de la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El Cafè del Cantó estava situat en un indret estratègic, exactament en el xamfrà dels carrers Montserrat i Doctor Escayola ( carrer Cavallers). A la planta baixa , per les Fires, s’exposaven i es venien garbells i sedassos , uns estris que s’utilitzaven principalment per a tasques agrícoles. Les Fires tenien aleshores aquest caràcter comercial i es realitzaven tota mena de transaccions. Aquesta característica es va anar perdent i les activitats lúdiques dels dies 6,7,8 i 9 del mes de setembre van esdevenir de fet com una festa major, en perjudici de la que se celebra oficialment cada 29 de novembre. La foto s’hauria capturat al migdia, si ens guiem per l’ombra del balcó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’immoble davant el qual es va celebrar el concurs de charlatanes per les Fires de 1945 es va enderrocar i caldrà orientar al lector per poder situar-se. Ens trobem al Raval, prop dels xamfrans dels Quatre Cantons i amb els espectadors mirant cap el nord. Els charlatanes eren uns altres grans protagonistes de les Fires. Oferien tota mena d’articles de roba (camises, mitjons, mitges, mantes, llençols…) , d’higiene personal (sabons, colònies, maquinetes d’afaitar, pintes…), i també productes medicinals ( pomades, ungüents, xarops…). La tècnica de venda era d’una banda, anar reduint progressivament els preus dels productes i d’una altra agrupar-ne uns quants, fer lots i subhastar-los també amb la canterella de les rebaixes. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

A la banda baixa del Raval s’hi instal·laven també per les Fires diferents estands de venedors ambulants que proveïen als veïns de tota mena d’utensilis domèstics i agrícoles. En aquesta parada ubicada davant per davant d’on actualment hi ha la floristeria Amèlia s’oferien ganivets, tisores, punxons, serres, eines tallants … tots ben afilats i nous de trinca. El Raval així completava la seva oferta comercial ambulant, animals de càrrega i estris domèstics, professionals i per al camp. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Plaça Vella ( o plaça de l’Ajuntament) era l’altra referent de les Fires i els castellers de Vilafranca o del Vendrell els convidats de gala. Davant de la Casa de la Vila i de les autoritats locals dalt del balcó aixecaven els seus castells posant de manifest que en aquella època no hi havia cap colla autòctona ni massa predisposició per enfortir la pinya. Els sadurninencs s’ho miraven des de la distància. En aquest cas no cal recórrer a les ombres per determinar l’hora en que es va capturar la instantània. El rellotge marca exactament tres quarts menys cinc de dues, d’unes Fires d’entre 1971 i 1978 que és el període de l’alcalde Josep Maria Raventós Blanc, el qual podem identificar per la seva notable alçada i per el seu cabell blanc. Va ser ell el primer que va penjar una senyera catalana al costat de la bandera espanyola després de la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Plaça de l’Església es va incorporar a la topografia de les Fires des que va acollir l’acte central de la Festa de la fil·loxera. En el moment adequat, algú va tenir l’habilitat d’atreure una celebració eminentment laica i situar-la a l’ombra parroquial, com en tantes i tantes ocasions anteriors ( l’escoltisme, l’escola d’arts i oficis, l’escola de música, la bilbioteca, la Llar, la cooperativa Vilarnau…). És una mostra més de la debilitat de la societat civil sadurninenca i de la visió a llarg termini de la parròquia. Però no era d’això del què volíem parlar, sinó de que actualment, l’indret més genuí de les Fires, és, precisament, la plaça de l’Església, amb la celebració de la fil·loxera. Si encara no heu assistit a aquesta festa tradicional, recordeu que tot està apunt per al proper 8 de setembre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El Museu d’Homenatge a la Vellesa , ubicat a l’immoble original de la Caixa de Pensions , al carrer Francesc Moragas, 1 ( on actualment hi ha l’empresa Octagon) s’obria sempre per les Fires. El projecte del museu ja estava previst el 1933 i es va inaugurar vint anys després. A la decàda dels seixanta ja era una rampoina carrinclona sense cap interès ni utilitat. Quan el van desmuntar anys després ningú , ningú, ningú, el va trobar a faltar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Al camp de futbol del Centre competien per les Fires els millors clubs de les poblacions properes contra l’equip local . Era una ocasió de luxe per traslladar-s’hi després del dinar del dia 8 o 9 fumant un cigar havà. La topografia d’aquest indret ha experimentat una transformació radical i ha esdevingut un cèntric aparcament. La panoràmica rural s’ha devaluat i ha deteriorat la imatge bucòlica de l’època amb la línia de l’AVE, la doble via del tren, l’autopista AP 7 i el gasoducte. Aquesta fotografia dels anys trenta ens ajuda a entendre els comentaris de l’escriptor local Alfons Romeu Sabater : “[…] El camp [ del Centre] estava situat vora un torrent, que voreja la riera Lavernó. El torrent ha motivat que algunes vegades s‘hagi suspès un partit per manca de pilota, o sobretot quan baixa la rierada. Quan han caigut tres o quatre pilotes a baix a la riera, si l’equip de criatures contractat cada diumenge per fer les devolucions consegüents, a raó de dos rals per barba, bada una mica, no hi ha manera de continuar el partit i a l’àrbitre no li queda més remei que donar-lo per acabat […]” . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Les Fires eren un bon pretext per organitzar esdeveniments d’una certa rellevància local. El 8 de setembre de 1933 en el saló de sessions de l’Ajuntament presidit pel bust de la República ( res a veure amb l’actualitat ), el president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià i Llussà ( al centre de la imatge) i l’alcalde de la Vila Miquel Bruna i Vilà ( darrera del diploma) , van honorar el president del Parlament de Catalunya , el sadurninenc Joan Casanovas Maristany ( a la dreta del president) , concedint-li la distinció de Patrici Honorable de Sant Sadurní. La topografia interior de la Casa de la Vila ha canviat molt en els darrers 84 anys. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

També a la Plaça Nova s’instal·lava per les Fires un fotògraf ambulant proveït de diversos decorats que permetien fer-se retrats talment com si els protagonistes es trobessin en diferents indrets i situacions. La fotografia que es reprodueix permetia simular que les dues nenes i el nen no identificats a bord de la barca Rocio es trobaven en la topografia fictícia el Gran Canal de Venècia. Hi havia altres opcions, també irreals, com pujar dalt d’un avió o col.locar-se sota la torre Eiffel. Pura ficció. A la dècada dels quaranta , quan es va capturar aquest retrat, poques nenes i nens sadurninencs havien estat realment en aquests indrets. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Només els majors de cinquanta anys identificaran immediatament la botiga de cal Canalets i la Paula Canals Baqués dalt del balcó. Més fàcil és deduir que l’escena esdevé a la Plaça de l’Ajuntament, però què hi té a veure tot plegat amb les Fires? El 8 de setembre de 1953, mentre els sadurninecs ballaven sardanes davant la Casa de la Vila, van irrompre per carrer Sant Antoni tres autocars carregats de mariners de la VI flota de la Navy, concretament del portaavions Franklin D. Roosevelt , ancorat al port de Barcelona, i es van dedicar a fer turisme pel poble. Alguns van intentar ballar sardanes, d’altres van visitar el Museu d’Homenatge a la Vellesa i tots finalment van recórrer unes caves de xampany. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’estació del ferrocarril era la porta d’entrada dels forasters al municipi, principalment per les Fires. Tanmateix els convidats a les Festes Majors del pobles veïns de Torrelavit, Sant Pere de Riudebitlles , Sant Quintí de Mediona i la Llacuna aprofitaven també aquesta estació per traslladar-s’hi utilitzant carruatges i més endavant vehicles a motor. Les velles locomotores de vapor aportaven solemnitat i quan expulsaven el fum semblaven talment els esbufecs d’un drac. Aquesta fotografia correspon a la dècada dels vint, si ens atenem al cartell de Freixenet penjat a la façana de l’immoble. Podria haver estat capturada a primera hora de la tarda ( entre les dues i les quatre) , atenent les ombres que projecten el rellotge i la campana. Aquesta va ser la primera imatge de Sant Sadurní per als centenars de migrants andalusos que hi van arribar els anys cinquanta i seixanta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els Jocs Florals de 1923, 1948 i 1973 també es van fer coincidir amb les Fires. Com el lector ja haurà deduït es van celebrar cada 25 anys , els primers al Centre Agrícola, els segons al mateix local batejat com Centro Nacional i els tercers a l’Ateneu. En aquesta instantània de 1948 de la sala d’actes del Centro, plena a vessar, veiem en primer terme, la Reina de la festa, Dolors Ferrer Sala de cal Freixenet, i la Flor Natural correspongué al poeta Josep Gimeno Navarro. Les sales d’actes de l’Ateneu i del Centre tornen a reclamar el seu paper en la topografia del lleure local. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Malgrat trobar-se incautat des del final de la Guerra Civil, l’Ateneu celebrava les Fires amb tot un reguitzell d’activitats. La pista on es practicava el patinatge (encara existent) va servir per organitzar balls a la fresca, com el d’aquesta imatge, de la dècada dels cinquanta, molt ben il·luminat. Els socis van mantenir el caliu de l’entitat fins que l’Ajuntament va procedir a la restitució el 8 de gener de 1982. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Les Fires de Sant Sadurní ja no són el que eren. Han perdut tota la seva finalitat comercial i han esdevingut un còctel d’activitats lúdiques i festives que tenen el seu moment de glòria en la genuïna i imaginativa Festa de la Fil·loxera que se celebra cada 8 de setembre . El segle XX ha estat testimoni d’aquest procés de substitució que s’emmarcava en un municipi que entre 1900 i 2000 va gairebé quadruplicar la seva població, de 2671 als 10.000 habitants i que vivia una gran transformació de la seva base econòmica lligada al xampany primer i al cava després. També va canviar la topografia, amb l’ocupació de noves zones habitades i amb la rehabilitació o reconstrucció dels vells immobles, carrers i places. Sota l’epidermis urbana, els canvis religiosos, socials i culturals van anar conformant uns sadurninencs menys fatalistes, més lliures i més cultes. Res de l’altre món, ni massa diferent dels nivells assolits pels penedesencs o pels catalans.

Entre les quatre parets que encerclen la Vila, la celebració de les Fires s’ha anat adaptant a la nova realitat urbanística i sociològica i ha provocat la desaparició d’indrets seculars i d’antigues tradicions i costums, i la gènesis d’un nou i original referent festiu tenyit de color groc. Vegem-ho a través d’una col·lecció de velles fotografies que són com l’ull de la història ─segons la bella expressió del retratista nord-americà Mathew Brady .( Una versió més reduïda d’aquest reportatge s’ha publicat la setmana passada a La Fura).

Vuitanta anys de la mort de Pere Gibert Ferrer

Pere Gibert Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de Cal Curt de Sant Sadurní d’Anoia, va morir d’apendicitis durant la Guerra Civil quan era Primer Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) de Sant Sadurní, Secretari Agrari del Comitè Executiu i membre del Comitè Nacional de les JSU, l’òrgan juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

1. Pere Gibert Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de cal Curt. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

2. Pere Gibert al seu despatx de l’Hotel Colón del Passeig de Gràcia de Barcelona, on el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) hi tenia la seu social durant la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

3. Una de les Brigades d’Ajut al Camperol de Sant Sadurní l’estiu de 1937. Assegut, ben be al centre de la fotografia, veiem Pere Gibert amb els braços creuats. Té a la seva esquerra Gregorio López Raimundo ( amb una estrella de cinc puntes a la camisa, els braços recolzats sobre els genolls i una grenya de cabell al front) . Gibert a la vegada té a la seva dreta, la seva germana i tot seguit Teresa Pàmies Bertran , parella de López Raimundo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

4. L’immoble del carrer Cavallers ( oficialment Doctor Escayola) conegut com casa Formosa, havia estat incautat el 1936 i ocupat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) . D’aquí va sortir l’1 de setembre de 1937 el seguici fúnebre amb les restes mortals de Pere Gibert cap el cementiri municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

5. Enterrament de Pere Gibert al cementiri municipal de Sant Sadurní , l’1 de setembre de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

Les Brigades d’Ajut al Camperol van ser un invent de Pere Gibert i Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de cal Curt, fundador i Primer Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) de Sant Sadurní, Secretari Agrari del Comitè Executiu i membre del Comitè Nacional de les JSU. Es va inspirar en una experiència reeixida establerta a Sant Sadurní a la segona meitat del segle XIX, mitjançant la qual l’anomenada Germanor de Pagesos, integrada per voluntaris, realitzava les tasques agrícoles que algunes famílies no podien afrontar a causa de la mort o de la malaltia dels que portaven les terres pròpies o en règim de rabassa. El mateix Pere Gibert ho plantejava així a la revista Juliol del mes d’agost de 1937, en un article signat per ell que portava per títol Brigades de xoc al camp : “ És aquesta una de les consignes que ha estat llençada amb més insistència per la J.S.U. d’ençà la Conferència Nacional de València, i és aquesta una de les consignes que per adaptar-se de ple a les necessitats de la guerra, ha estat objecte d’una especial atenció per part de tots els components del Comitè Nacional de les J.S.U. de Catalunya durant les deliberacions del Ple celebrat últimament. Comptats han estat els exemples de treball que han tingut l’honor d’ésser ressenyats en aquest ple històric del nostre Comitè Nacional. Però malgrat això no hem pas desanimar-nos, subestimant la nostra tasca, sinó que ha d’ésser precisament aquest fet el que ens ha d’estimular a ésser més conseqüents en les nostres consignes, vetllant amb insistència perquè siguin ràpidament aplicades a la pràctica.

És aquesta afalagadora esperança el que pot tenir-se amb la seguretat d’ésser acomplerta per l’entusiasme, la comprensió i el desig enorme de fer ràpidament obra positiva i real, que animava i era norma general de tots els components sense excepció. És aquesta òptima perspectiva que ha d’estimular tots els joves socialistes unificats a seguir el digne exemple de les J.S.U. dels radis de Sadurní d’Anoia, de Benissanet, Almacelles i d’altres que amb tant admirable abnegació i esforç assenyalen el camí a seguir a tots els nostres militants i a tota la joventut camperola de Catalunya.

En aquests moments en què ja s’ha portat a terme més o menys rigorosament la mobilització de les lleves del 34, 35 i 36 i que segurament seran cridades també les del 32 i 33 , perquè així ho exigeixen les necessitats de la guerra, és quan es fa més necessari que mai, intensificar fins al màxim la producció agrícola que solament aconseguirem estimulant tots els joves camperols no compresos en aquestes lleves esmentades, a formar ràpidament el Front del Treball i de la producció al camp, creant amb entusiasme les Brigades d’Ajut als Camperols. Ha de ser tota la joventut camperola que ha de comprendre la necessitat que en aquests moments , no tan sols decisius per les llibertats de la pagesia catalana, sinó també per tota la classe obrera espanyola, no pot quedar al camp un pam, de terra sense produïr, perquè els productes agrícoles són indispensables per alimentar i sostenir amb eficàcia els combatents del front i els treballadors de la reraguarda.

Ha d’ésser la joventut camperola i tota la pagesia en general la que ha d’intensificar i col·laborar en el moviment de Brigades d’Ajut als camperols necessitats. Fins ara els exemples que s’han produït en aquest aspecte s’han realitzat en llur majoria per raons sentimentals d’algun company apreciat que marxava al front, que deixava la seva família en estat precari, o bé ajudant la família d’algun company mort als camps de batalla en lluita terrible contra el feixisme assassí. Però en aquests moments en què un sens fi de famílies camperoles s’han vist privades de la branca principal en el cultiu de llurs terres , cal que aquests admirables exemples es generalitzin, i cal formar en totes les localitats de Catalunya aquestes Brigades d’Ajut als Camperols, que han de portar la confiança i l’estímul a totes les famílies més necessitades sense excepció.

És així com a més de portar l’escalf del nostre treball a totes aquestes famílies camperoles, no solament treballant per igualar la producció agrícola d’anys anteriors, sinó que cal fer els possibles per intensificar aquest treball a l’efecte de superar-la fins al màxim en tots els aspectes. La joventut no podem permetre que quan uns germans nostres defensen tan abnegadament les llibertats de tota la classe treballadora i l’esdevenidor de tota la joventut, exposant la seva vida a cada moment, encara hi hagi jovent per les nostres viles i ciutats que no facin el menor sacrifici per ajudar les necessitats de la guerra , i el que és pitjor, que resti insensible als dolors i a les necessitats de tantes i tantes famílies que coneixen ja amb tota la seva tràgica realitat els efectes d’aquesta guerra alliberadora. Som els joves socialistes unificats els que amb el nostre exemple hem d’assenyalar el veritable camí de l’abnegació i del sacrifici a tota la joventut, única forma de fer-nos més dignes de la victòria.

És amb aquesta finalitat que els joves camperols hem d’ésser els primers a impulsar el moviment de les Brigades d’Ajut als Camperols, i estimular tota la joventut i el poble en general a col·laborar-hi, seguint el nostre exemple. Cal que tots ens adonguem de la importància d’aquesta consigna per impulsar la nostra producció agrícola d’acord amb les necessitats de la guerra, i amb vistes a presentar un balanç pràctic dels treballs realitzats de cara a la guerra, en la vinent Conferència Nacional de tota la joventut catalana “.

Al diari Treball, l’òrgan oficial del Partit Socialista Unificat de Catalunya s’informava que “ […] Els set jornals de terra que tenia al seu càrrec Josep Esteva [Josep Esteva Ràfols era un soldat republicà que havia marxat voluntari al front el 1936] no han quedat pas descuidats. La vinya ha estat podada, llaurada i atesa sol·lícitament pels seus companys. En acabar la feina del dia o bé abans de començar la jornada, han vingut dedicant unes hores al conreu de la vinya de la vídua Esteve. I no penseu que tots eren camperols, no. Alguns d’ofici molt distint, no havien fet altra cosa que de paleta o bé de manyà, però la voluntat i les indicacions assenyades han aconseguit el fi previst. Primer foren únicament tres o quatre, els companys més decidits, fins que arribaren a sobre braços i es pogueren establir torns. Així durant els mesos de desembre i els de gener, febrer, març i abril els joves socialistes de Sadurní d’Anoia han donat l’exemple. Al conreu de la vídua Esteva no s’ha perdut la collita, i el camarada ha lluitat al front amb un entusiasme superior pensant que la seva mare, ni el conreu, havien quedat abandonats”.

Aquesta iniciativa tant solidària i ideològica de les Brigades d’Ajut als Camperols, a Sant Sadurní va coincidir en el temps amb la Col·lectivitat Agrària, amb un bon nombre de rabassaires que seguien portant les mateixes terres que abans i amb els petits pagesos que conreaven les seves pròpies vinyes. Sense cap documentació ni testimoni al respecte es fa difícil d’imaginar com convivien aquests quatre fórmules d’explotació de la terra i quina incidència va representar cadascuna. Les Brigades van tenir un gran valor simbòlic i testimonial, però escassa difusió per la geografia catalana i es van veure molt afectades arran la mort sobtada del seu promotor, Pere Gibert, esdevinguda el 31 d’agost de 1937 a causa d’una apendicitis. Entre els joves sadurninencs que es van afegir amb entusiasme a aquesta iniciativa de Pere Gibert hi havia la seva germana Mercè, Ernest Roca i Guilera ( el Vidrier) , Ramon Cardús i Martí, Salvador Morera i Mas (el Pinet) , Ramon Llop i Sales (el Llopet) , Josep Antoni Parellada i Tombas , Antoni Tombas i Pujol ( el Cantó) , Ramon Casanovas i Sabaté, Esteve Pollanch i Llop, Jaume Estruch (el Pau gravat), Josep Àvila i Amposta i Pere Raventós i Galimany ( el Xato),

Durant l’estiu de 1937 el companys de Pere Gibert de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, Gregorio López Raimundo ( 1914 – 2007), Teresa Pàmies i Bertran (1919 – 2012) i el fotògraf Francesc Boix i Campo (1920 – 1951) havien visitat a Sant Sadurní una d’aquestes brigades i es va fer un reportatge per a la revista Juliol. A l’agost de 1937 Pere Gibert estava adscrit oficialment com a comissari a la 146 Brigada Mixta de la 30ena Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà, però es trobava de forma permanent a la seu de les J.S.U. a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya de Barcelona. El seu enterrament, l’1 de setembre, a partir de dos quarts de sis de la tarda, va ser una gran manifestació de dol. El fèretre va sortir del Casal Social del PSUC ubicat a cal Formosa del carrer Cavallers i de manera solemne va ser traslladat al cementiri municipal del poble on encara és enterrat. (Fragments de l’obra Relats republicans que es presentarà el proper 30 de setembre, a partir de les sis de la tarda, a la Fassina de can Guineu).