1949, deu anys de franquisme

Una dècada després de la Guerra Civil a tots els pobles i ciutats de Catalunya l’església catòlica convivia de forma entusiasta amb el feixisme, sota la fórmula del nacionalcatolicisme.

Una processó pels carrers de Sant Sadurní, just a l’indret dels Quatre Cantons , amb cartells de Francisco Franco commemoratius dels deu primers anys del règim penjats a les parets de l’immoble de Cal Xic de l’Agustí. Fixeu-vos que totes són dones. La situació preeminent dels dos cartells franquistes per damunt de les noies de la processó és una metàfora del domini del règim franquista sobre la religió catòlica sadurninenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN ROSELL I MEDALL

La victòria franquista, amb la derrota de la República i la repressió de tots aquells que s’havien significat favorables, li va permetre a l’església catòlica catalana recuperar el protagonisme i els privilegis seculars de què gaudia abans del 14 d’abril de 1931. Entre aquesta data i l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes , la legislació republicana ( secularització i ensenyament laic, dret de vot a les dones, divorci , avortament en determinats supòsits, matrimonis i enterraments civils, restricció de l’ocupació de l’espai públic per actes religiosos…) havia situat l’església catòlica i la seva moral en l’àmbit que li corresponia d’acord amb els principis republicans: en l’esfera privada. Més o menys igual, sense anar més lluny, que a la veïna República Francesa. Entre 1936 i 1939 la revolució i la Guerra Civil va radicalitzar la persecució contra la institució eclesiàstica i els seus ministres i acòlits. Malauradament aquest tràgic capítol de la nostra història tenyeix de negre tota l’etapa republicana (1931 – 1939) , però també en aquest cas cal situar cada cosa al seu lloc, destriar el gra de la palla i jutjar apart un període i un altre.

A partir de 1939 va funcionar la llei del pèndol i l’església catalana, amb el beneplàcit del franquisme, va tornar a ocupar els dominis que, al seu entendre, els havien estat robats. En el cas de Sant Sadurní es van recuperar les tres escoles religioses ( el Col·legi Sant Josep, el del Carme i l’Escola Professional i Domèstica), la parròquia va envair l’espai públic amb actes litúrgics i de proselitisme, va imposar la seva moral i costums a la població i va adoctrinar els ciutadans convertint-los en feligresos. Aquesta estratègia comportava acceptar de facto el règim franquista i les seves pràctiques feixistes i dictatorials, en allò que es va definir com el nacionalcatolicisme. La foto que encapçala aquest post d’avui és ben representativa al respecte i mostra la barreja entre la religió i el règim que es declarava vencedor del comunisme , amb la preeminència del segon sobre la primera.

Una mostra d’aquesta perversa identificació la trobem en un article publicat a la revista parroquial sadurninenca Juventud Cristiana amb motiu de la visita itinerant de la Mare de Déu de Fàtima el 1951, relacionant-la ves per on amb un altre esdeveniment de fa exactament un segle : Notemos la coincidencia: el 16 de abril de 1917 llegaron a Petrogrado Lenin y Trotsky, tomando el mando de la revolución social comunista. El 7 de noviembre del mismo año triunfaba en Petrogrado y en Moscú el bolchevismo, que se habia propuesto pasar a hierro y fuego a todo el mundo. Pues bien, entre estas dos fechas tuvieron lugar las seis apariciones de Fátima: de mayo a octubre el dia 13 de cada mes. Es decir: cuando en el extremo oriental de Europa, el anticristo desencadenaba contra Dios y contra la sociedad civil la más fiera de las batallas, en el extremo occidental del mismo continente, en Portugal, aparecía la grande enemiga, la eterna enemiga de la serpiente infiel, la vencedora de todas las batallas de Dios, para indicarnos el único camino de la salvación”.

Aquest manifest només el podia haver redactat una ment malaltissa o embogida , un fanàtic o un psicòtic, i la seva publicació a Juventud Cristiana va ser una mostra fidel de la ideologia del nacionalcatolicisme imperant a l’època. Quina por! Llegir-lo ara provoca incredulitat i estupor. Què hi tenien a veure Lenin, Trotsky i els bolxevics amb la mare de Déu de Fàtima? Quina remota relació podia haver-hi entre les imaginàries aparicions mensuals de la Verge a Portugal i la revolució soviètica de 1917? Quin era el simbolisme de la metàfora de la serpiente infiel? Com s’entén que vagin desaprofitar unes dates tant significades per a blasmar també de pas contra la República? Com és que es van oblidar de barrejar-hi, fent-s’ho venir bé, els separatistes, els marxistes, els jueus i els maçons, els enemics recurrents del règim franquista? Va haver-hi algun veí incrèdul que es vagi convertir a la fe amb aquests arguments?

Durant tota la dècada dels quaranta, dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta es va mantenir aquesta situació, que es començaria a desbloquejar progressivament i que es capgiraria irreversiblement als anys setanta. Res però pot esborrar aquesta etapa negra de l’església sadurninenca, catalana i espanyola durant el franquisme.

Anuncis

L’orquestra de presos republicans de la Model de Barcelona

Immediatament després de la Guerra Civil, amb la presó Model de Barcelona plena a vesar de presos republicans, un grup de reclusos van organitzar una orquestra integrada exclusivament per músics professionals. El primer director va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran.

Vista general dels membres de l’Agrupació Artística de la Model de Barcelona a l’interior de la presó, el 1940, abans d’iniciar un concert. Aquesta iniciativa ve reeixir perquè el director del centre penitenciari era un melòman empedreït i perquè entre els centenars de presos republicans hi havia desenes de músics de professió . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut i Duran, el primer director de l’orquestra de la presó Model de Barcelona immediatament després de la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Acabada la Guerra Civil es va posar en marxa la repressió franquista contra tots aquells que s’havien significat durant l’etapa republicana i es va emplenar la presó Model de Barcelona. Aquells que ja complien condemna, els que esperaven judici i els pendents de sentència convivien en un recinte que s’havia fet petit a causa de l’allau humana que s’hi va concentrar. Entre els empresonats hi havia de tot: obrers, paletes, rabassaires, fusters, pintors, manyans, advocats, metges, arquitectes, polítics, escriptors i poetes , artistes, botiguers i comerciants… i músics. Molts músics.

Allí dins costava de practicar algunes professions, però tocar un instrument musical no semblava una utopia. De fet, només calia disposar d’instruments. El director del centre penitenciari era un melòman empedreït d’estar per casa, ja que frisava només pels pasodobles , els xotis , les masurques i les sarsueles, i aviat ho va tenir clar. Va organitzar una Agrupació Artística a base de músics   professionals, va autoritzar que disposessin dels seus instruments i els va programar alguns concerts a l’interior de la presó en els quals ell i la seva esposa eren els invitats d’honor. Escoltava embadalit , aplaudia entusiasmat i exigia bisos sense pietat. Pels presos, aquella iniciativa va representar un alleujament de les penes ja que els va permetre fer abstracció per unes hores de la seva situació carcerària, vestir-se dignament per a l’ocasió, sentir-se útils i elevar el seu estat anímic. Als concerts hi assistien la resta de presos així com els familiars que podien accedir a l’interior de la Model. Amb el canvi de director de la presó l’orquestra es va liquidar i aquella bella experiència es va frustrar.

El primer director de l’orquestra va ser l’alcalde sadurninenc Napoleó Montagut Duran , d’Esquerra Rapublicana de Catalunya. A Montagut l’havien sentenciat el 24 d’agost de 1939 a Reclusió perpètua. Ell ja es trobava a la presó Model de Barcelona des del 13 de maig de 1939, quan va ser descobert pel xampanyista Joan Miró i Bages , elaborador de la marca Noya, en un obrador d’una pastisseria familiar de Barcelona . L’informe que va elaborar Francisco Llopart i Alemany, el Pere Jan, membre de la Falange local i, de nou, administrador de Pere Mir i Ràfols de can Guineu, va ser el més exhaustiu de tots els que es van redactar en aquelles circumstàncies i va incloure d’una banda els testimonis d’una colla de dones (10) i homes (7) sadurninencs pertanyents a famílies que es consideraven víctimes de l’alcalde, per acció u omissió;   i d’una altra, determinats acords del plenari de l’Ajuntament que es van considerar contraris a l’ordre establert : ” Cuando los sucesos del 6 de octubre de 1934 pertenecía a Izquierda (Esquerra) Republicana de Cataluña y era ya concejal. Era bien conceptuado entre los elementos rojos en aquella fecha y fue uno de los dirigentes de aquella intentona anarco-separatista.

            En el período electoral que precedió a las elecciones del 16 de Febrero de 1936 era Presidente del Centro de Izquierda Republicana que habia sido clausurado después del 6 de octubre de 1934, y exigió de la alcaldia las llaves del local del mismo. Después del triunfo electoral de las izquierdas en el 16 de Febrero de 1936, en la sesión municipal celebrada el 17, fue elegido alcalde con carácter provisional. Ratificada su elección en la sesión del 18[…] En sesión del 28 Febrero 1936 fué aprobado el acuerdo tomado por la alcaldia, de suspensión temporal de empleo y sueldo, por considerarlos desafectos al régimen republicano, del Secretario del Ayuntamiento Carlos Andreu Figueras, del depositario Jaume Guix Ballbé y del aguacil Pascual Broch Ibáñez, y del empleado municipal Ramon Casanovas Galimany.

         En sesión del 7 Marzo 1936 fué aprobado un dictamen en pro de la supresión de la enseñanza religiosa. En sesión del 18 Abril 1936 fue acordada la prohibición de procesiones religiosas y el paso por las calles, con carácter público, del Santísimo Viático. En sesión del 30 Abril fué aprobado por unanimidad testimoniar el pésame de la Corporación municipal por la muerte de los hermanos Badia como verdaderos defensores de las libertades catalanas.

     En sesión del 18 Julio 1936, el Alcalde Montagut notificó la absolución del proceso que se seguia al exalcalde y destacado izquierdista   Miguel Bruna y dijo que ante los peligros que para la República, la Democracia y el Proletariado representaba el criminal intento, proyectado y sostenido por los ciegos que no querian rendirse a la realidad del moment actual […] pudiendo gozar del triunfo definitivo por haber contribuido  a enterrar para siempre más el fatídico fascismo causante de tanta desdicha.

En sesión del 22 Julio 1936 se acordó la incautación por el Ayuntamiento de los siguientes locales religiosos: Edificio Colegio de los Hermanos de San Gabriel; Iglesia y Casa Rectoral de esta villa; Iglesia y Casa Rectoral de Monistrol de Noya y Edificio Colegio Hermanas Carmelitas. Todos los acuardos reseñados fueron tomados por el Ayuntamiento rojo durante el período en que fue Alcalde Montagut y en sesiones presididas por el mismo, según el libro de Actas del Ayuntamiento. El 10 de Agosto 1936 quedó modificada la constitución del Ayuntamiento, pasando a desempeñar la alcaldia el dirigente rojo Miguel Bruna Vilá y quedando Montagut en el cargo de consejero. Hasta dicha fecha de 10 Agosto, fueron asesinados los siguientes vecinos de esta Villa, todas ellas personas solventes y de derechas [ segueixen els noms de nou veïns assassinats efectivament durant aquells dies].

En sesión municipal de 29 de Agosto 1936, siendo consejero Montagut, es acordada una subvención de 500 pesetas a favor de las víctimas del fascismo. Al llamamiento hecho por esta Delegación de Información e Investigación a personas solventes para que declarasen con respecto a la actuación del citado Montagut, han acudido aportando datos los siguientes: Claudio Casanovas. Es hermano del Rvdo. José M. Casanovas Santacana, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde de Monistrol el Montagut, fue objeto de un registro en su domicilio. Que al acceder ante el Comité rojo, instalado en el Ayuntamiento a hacer efectiva una multa que le fue impuesta, vió el Montagut entre los del Comité, armados todos y alternando y bromeando con ellos.

     Que le exigió, como alcalde, la entrega de su aparato de radio. Que le vió con frecuencia armado con pistola. Que tiene la convicción de que era uno de los dirigentes rojos y responsable moral de los asesinatos cometidos en esta Villa, de que fueron víctimas personas de orden.

     Fidel Casanovas. Es el padre de los hermanos Claudio y José Maria, anteriormente citados. Manifiesta que le consta que el Montagut se significó por su persecución contra las enseñanzas religiosas. Que el Montagut le obligó, el 1938, a tomar parte en la construcción de refugios y como se negara a ello alegando ser de edad avanzada, fue llamado por aquel y le impuso la multa. Que le mandó un oficio interesando el paradero de su hijo Claudio, por parecerles a los dirigentes rojos sospechoso de fascista.

     Juan Baqués Torner. Manifiesta que le consta que durante el período en que fue Alcalde Montagut, se cometieron varios asesinatos de personas de derechas en esta villa. Que toleró y fue cómplice con sus pasividades del despojo de que fue objeto de los géneros y envases de su almacén de moscateles i mistelas, cuyo género y envases lo evalua en 460.000 pesetas. Que asimismo, bajo la alcaldía del citado individuo fue desposeído de cuantas ropas y muebles tenia en su casa, que fue asaltada, echadas sus hijas, por haberse escondido su padre quien huyó de la persecución roja y ocupada por éstas. Además fue quemado el oratorio particular.

   Juan Armengol Castellví. Manifiesta que siendo alcalde el Montagut, fue objeto de amenazas y coacciones para obligarle a marchar a fortificaciones. Que por haber retrasado su presentación a revisión ante el
Tribunal médico rojo, fue preso por los Mozos de Escuadra y llevado al SIM[1] de la Bonanova, donde permaneció cuatro dias siendo objeto de toda clase de amenazas. Que a pesar de haber sido declarado inútil por el Tribunal médico, nuevamente fue preso por considerarlo desafecto al régimen rojo, pasando tres meses y medio en la cárcel de Carlos Marx.

           Dolores Sala. Es la viuda de Pedro Ferrer Bosch, madre de Juan Ferrer Sala y hermano político de Juan Ferrer Bosch, los tres asesinados por los rojos. Manifiesta que el 26 de Agosto, en cuya fecha   era concejal del Ayuntamiento, éste acompañado de Pedro Esteve, el Pere Valent y de otro individuo apellidado Andreu, ambos destacados dirigentes rojos y asesinos huídos de esta villa, fueron al vecino pueblo de Gelida a detener al joven Juan Ferrer Sala, de quien hasta el momento no se ha vuelto a saber nada más, por cuyo motivo la familia del referido e infortunado Juan Ferrer Sala desearia que el Montagut aclarase este extremo. Del diálogo sostenido cuando la detención de Ferrer Sala entre éste y los individuos que le detuvieron, es testigo presencial Manuel Sanjuán, dependiente de la casa Freixenet,S.A. en el despacho de ésta en Barcelona. Durante el período en que el Montagut fue Alcalde a la familia de la declarante le fue exigida por los rojos la entrega de 6000 pesetas de las cuales solamente entregó 3000.

     Joaquina Torres. Es hija política de Jaime Raventós Poch, asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut, la obligación de utilizar para refugio sus cavas de champán y trasladar a tal efecto, las botellas que en las cavas habia a otro sitio. Que a pesar de ser copropietaria de la sociedad de aguas le obligaron a pagar el agua como si fuera simplemente arrendataria de la misma.

     Eulalia Oliver Santacana. Es hermana de Jacinto , asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo la Alcaldia de Montagut fue su familia obligada a entregar camas y colchones.

      Maria Carreras Madorell. Es la viuda de Marcial Sendra Morera, asesinado por los rojos. Manifiesta que bajo el Alcalde Montagut fue detenido su marido y asesinado. Le fueron requisados colchones y la obligaban a pagar como si fuera simplemente arrendataria, el agua de la que era copropietaria.

   Rosa Carbó Santacana. Es la viuda de Miguel Roig asesinado por los rojos. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida, pocos dias antes del asesinato de su marido, la entrega de mil pesetas y además le fueron requisados colchones.

     Miguel Valldeperas Notó. Manifiesta que siendo Alcalde Montagut fué asaltado y saqueado su establecimiento por las turbas rojas, por tener a un hijo emboscado. Las pérdidas ocasionadas por el saqueo las evalua en 5000 pesetas. Teniendo a otro hijo Valldeperas incorporado forzoso en el ejército rojo, el Montagut envió cartas al frente aconsejando   la vigiliancia de aquel por ser fascista.

      Mercedes Rosell. Es viuda de Antonio Raventós Ferrer e hija política de Pedro Raventós Varias, ambos asesinados por los rojos. Manifiesta que dichos asesinatos fueron cometidos siendo alcalde el Montagut. Que posteriormente fue objeto de un minucioso registro en su casa y que al quejarse de ello el Montagut le contestó que quienes registraban y saqueaban tenian carta blanca para hacer todo lo que quisieran. Fue obligada a entregar a los rojos un colchón y dos almohadas.

      Magdalena Sendra. Es la viuda de Juan Llopart Ferrer, asesinado por los rojos. Manifiesta que su marido fue asesinado el 16 Agosto 1936 en cuya fecha Montagut era concejal. El dia 17 fue requerida para que compareciera a la Alcaldía y la obligaron a entregar la suma de 4213 pesetas a Primiriva Pedrola, madre de Joaquin Borrell, quien parece que fue el asesino de su esposo.

        Juan Barquet Musons. Manifiesta que fue requerido por el Alcalde Montagut para que se personase en la Alcaldía. Por tener Juan Barquet a un hijo emboscado le amenazó con que si no se presentaba éste en el término de tres dias se lo cargaria. Pasado el plazo señalado, el Alcalde mandó a la policia roja a casa de Barquet con el propósito de detenerlo, lo que no pudieron llevar   a efecto por haber huído previamente. Le fue impuesta una cuota semanal de 60 pesetas en concepto de contribución de guerra. Le fue requisado el aparato de radio. Fue asaltada y saqueada su casa y establecimiento ocasionándole pérdidas que evalua en catorce o quince mil pesetas.

      Domingo Gibert Costa. Es el padre de Salvador Gibert Singla, asesinado por los rojos. Manifiesta que desempeñando Montagut la Alcaldia, fue obligado a pagar una cuota mensual de 50 pesetas por contribución de guerra y que fué desposeído de tres colchones.

      Rosa Maria Rovira Baldrich. Manifiesta que el Alcalde Montagut le negó el suministro de leche para su madre que se hallaba gravemente enferma, fundando tal negativa en el hecho de que el hermano de Rosa Maria estaba emboscado; como también le fue retirada la tarjeta de racionamiento y cerrada el agua potable. Asimismo se la obligó a satisfacer 25 pesetas semanales por contribución de guerra. Fallecida la madre de Rosa Maria, ésta se refugió en casa de sus tios, en esta villa, y entonces le fue incautada su casa destinándola los rojos al alojamiento de fuerzas de asalto y aviación. Que en virtud de haberse presentado el hermano de Rosa Maria a las autoridades militares rojas, ésta reclamó del Alcalde su derecho de que de nuevo se le diera posesión de su casa, contestándole cínicamente el Montagut que ya podia estar contenta de que a su hermano no le pasara nada desagradable y que por consiguiente renunciara a poder ocupar de nuevo la casa.

     Madrona Olivella. Manifiesta que por tener a dos hijos emboscados fue detenida siendo Alcalde Montagut y encarcelada en el Castillo de Pilatos de Tarragona, donde permaneció durante tres meses. Mientras estuvo presa le requisaron colchones de su casa, Le quitaron el agua potable y le fue retirada la tarjeta de racionamiento sin tener en cuenta que su marido estaba gravemenrte enfermo, llegando su maldad al extremo de negarle la ración de leche para el enfermo.

      Catalina Baqués Prudencia. Es la viuda de Pedro Llopart Alemany asesinado por los rojos. Manfiesta que siendo Alcalde Montagut le fue exigida la entrega de 3000 pesetas para responder de la vida de su marido; que había huído el 19 de julio por la persecución roja; que con regateos, logró que solo le robaran 2000 pesetas y que al dia siguiente de haberlas entregado al Comité rojo, su marido fue descubierto, preso y asesinado immediatamente. Fue objeto además de registros en su domicilio y se apoderaron de armas de su esposo”.

Per intentar contrarestar tantes acusacions, la família de Napoleó Montagut va realitzar una colla de gestions per aconseguir testimonis locals favorables, però la immensa majoria de famílies benestants se’ls van treure de sobre i només en van poder recollir tres, el de l’advocat i propietari Josep Oriol Marrugat i Castro, el d’Antoni Santacana i i el de l’encarregat general de can Codorníu, Josep Montserrat i Font. En tots tres casos però no tenien prou força i eren gairebé anecdòtics davant l’allau de greuges de l’acusació: ” Don José Oriol Marrugat Castro, natural de Barcelona, propietario, vecino de San Sadurní, con domicilio en el mismo pueblo, calle Vilaró, 1 manifiesta que conoce a D. Napoleón Montagut Duran y que durante el tiempo que le ha tratado ha deducido que se trata de una persona inclinada a atender siempre cuantas peticiones le ha formulado y sobre toto durante su estancia en el Ayuntamiento de San Sadurní, en el desempeño de su función como Alcalde siempre que las estimó en justicia, favoreciendo además a muchas personas que por su significación derechista y de afección a la España Nacional era perseguidísimas por aquellas fechas[…]”.

Antonio Santacana i Fábregas, propietari de 53 anys que vivia al carrer Montserrat, 11, va declarar que ” […] cuando en el año 1937 unos vecinos de tierras colindantes a las suyas trataron de obligarle a ceder para su lucro personal unas tierras que posee en el pubelo de San Sadurní y querían obligarle a a comparecer en el Ayuntamiento de dicho pueblo para lograr este objetivo, gracias a la intervención de D. Napoleón Montagut Duran pudo no solo evitar tal presentación sino toda ulterior molestia y cesión. Que conoce al referido Sr. Montagut de toda la vida y que en esta ocasión como en otras tantas dió apoyo desinteresado a personas de derechas en contra de la injusticia[…] “.

Josep Montserrat i Font , de 68 anys d’edat, va manifestar com a desgreuge que: ” estando encarcelado por los rojos en la prisión de Solsona se dirigió a D. Napoleón Montagut Duran solicitando del mismo influyese para que se le mandaran informes y documentación, habiéndose enterado con posterioridad que el señor Montagut cumplió con una rapidez extraordinaria tales encargos y que los informes que el Juez había solicitado también del dicente fueron enviados en tal modo favorables a su persona que debido a ellos se evitó la evacuación de la cárcel en los últimos dias del dominio rojo y probablemente su asesinato sin previa formación de causa, por ser el que declara persona de derechas y haber desempeñado cargos políticos con anterioridad al Glorioso Movimiento Nacional, todos ellos en correspondencia con los postulados por la Nueva España […]” . La sentència de Reclusió Perpètua el va tenir a la presó Model fins que el 12 de febrer de 1946 va demanar l’indult, el qual li fou concedit pel Capità General el 23 de maig del mateix any. L’1 de maig de 1969 es va extingir la pena.

Octubre de 1977: l’amnistia

El 17 d’octubre d’ara fa 40 anys entrà en vigor la llei d’amnistia, a conseqüència de la qual els presos polítics del franquisme van sortir de la presó i els exiliats republicans van poder tornar a Catalunya i a Espanya sense por a ser detinguts i jutjats.

Recollida de signatures a favor de l’amnistia, als porxos de l’església parroquial, a finals de desembre de 1975 i principis de 1976. A la imatge veiem, d’esquerra a dreta, ajupit i signant darrera la taula , Jaume Esteve i Nutó de cal Ritu. Al seu costat la noia Maria Formosa i Esteva; una segona noia d’esquena, no identificada; Joan Quintana i Forns; una tercera noia també d’esquena i tampoc no identificada i Ramon Rigol i Mach. Asseguts al pedrís de la porta lateral del temple, una quarta noia i un altre noi. La senyora dempeus al cancell de la porta principal sembla esperar algú, ja que no ha gosat entrar al temple i es manté impertèrrita al seu lloc d’esquena al què està esdevenint (m’expliquen que era la mare d’un conegut i peculiar personatge de l’època, anomenat la Valeria). L’improvisat cartell enganxat a la paret del temple amb esparadrap informava del sentit de l’acte a favor de l’amnistia. La resta de personatges de la fotografia ( els dos nens que veiem en primer terme i les dues noies que apareixen pel fons) , tampoc han estat identificats. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’exiliat republicà sadurninenc més famós, Pere Esteve Llopart, el Pere Valent, amb la seva esposa Laieta Catasús Masana van ser dos dels primers exiliats que van tornar després de la Guerra Civil. La foto es va capturar a París durant la dècada dels seixanta. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALR T PENEDÈS

El primer i més destacat exiliat republicà sadurninenc era Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, un dels màxims dirigents del Comitè de Milícies Antifeixistes local del 1936 , que vivia des de la dècada dels seixanta a la Rue de Mimosas, 7 de Perpinyà i que anteriorment ja havia entrat d’incògnit al país. Ho feia encara d’amagat, per precaució, ja que temia que alguns dels falangistes més radicals actuessin pel seu compte al marge de la nova llei. S’entrevistà discretament a Barcelona i a Sant Sadurní amb familiars i amics que l’havien visitat a l’exili uns anys abans i va fer proselitisme de la causa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La biografia d’aquest personatge la podeu llegir sencera al meu darrer llibre Relats republicans, però aprofito per publicar-ne un resum en aquest post.

Pere Esteve i Llopart (Torrelavit, 1905 – Perpinyà, 1996) , el Pere Valent, i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana van sortir de França on s’havien exiliat al final de la Guerra Civil, en direcció a la República Dominicana, el 1940, a bord d’un dels vaixells que van traslladar refugiats republicans cap a la seva destinació de Puerto Plata, al nord de la República. La darrera setmana de gener de 1939 havia estat a Figueres, participant en l’evacuació de refugiats civils i militars cap a la frontera francesa. Allí es va reunir amb el grup de sadurninencs que fugien, entre els quals hi havia casualment la seva esposa, la seva cunyada i altres membres de la seva família. També hi eren els seus companys de partit Ernest Roca i Guilera i Valentí Zaragoza i Verges. A França va ser confinat en el camp d’internament d’Argelers, d’on va ser alliberat gràcies a les gestions de membres del Partit Comunista Francès (PCF) que van intercedir per ell.

Entre 1940 i 1948 va residir a Santo Domingo dedicant-se al comerç en un petit establiment de la ciutat. La dictadura del general Rafael Leónidas Trujillo Molina i el seu anticomunisme van asfixiar les ànsies d’Esteve. Per això va decidir emigrar a Veneçuela. El 1949 el trobem ja a Caracas, vivia a la Plaza Capuchinos, a l’Avenida San Martín, i explotava un petit quiosc de llaminadures a l’exterior de l’edifici central de Correos de Carmelitas de Caracas, a l’Avenida Urdaneta. Anys després es traslladà a la ciutat de Los Teques, al sudoest de Caracas, capital de l’Estat de Miranda i del municipi de Guaicaipuro, on constituí una petita empresa de fabricació de persianes graduables d’interior. El negoci li devia funcionar bé ja que li va permetre adquirir un solar on va construir un petit immoble d’habitatges de lloguer. Després del primer infart, i per prescripció mèdica, es va vendre el negoci de les persianes i es traslladà altra vegada a la capital situada a una altura inferior. Aleshores es va establir al barri de la Floresta, en un dels extrems de l’Avenida Andrés Bello.

A finals de la dècada dels cinquanta s’afilià al Centre Català de Caracas amb el nom de Jenaro Costas Puig. Aquesta va ser fins a la seva mort la nova identitat de Pere Esteve i Llopart, nom i cognoms que li havien estat cedits per l’autèntic Jenaro Costas, un representant d’una empresa sueca de cel·lulosa i paper establert a Veneçuela, molt amic seu. L’autèntic Jenaro Costas havia fet fortuna viatjant pels països d’Amèrica Central i del Sud i molt probablement es van conèixer ja a la República Dominicana. Quan va emigrar a Veneçuela el seu passaport ja anava a nom de Jenaro Costas Puig. A la seu del Centre Català de Caracas, i també al seu domicili ja que Pere Esteve ostentava el càrrec de Secretari General del Partit Comunista Espanyol (PCE) a Caracas, es reunia amb membres del partit com Emili Mira i Aparici, Francesc Tabernero Vicente, Josep Solanes, Josep Martorell, Antonio Monico, el vilafranquí Rudolf Llorens i Fidias Robusté, entre d’altres, i es recaptaven diners que ell enviava a Espanya per ajudar les famílies dels companys comunistes empresonats per la dictadura. Un conegut seu que venia sovint a Catalunya , va fer-li de correu en més d’una ocasió els anys 1956, 1957 i 1958. Lliurava a famílies barcelonines que tenien algun familiar del PSUC empresonat, o que es trobaven en una situació precària, sobres personalitzats a l’interior dels quals hi havia xecs de viatge que es podien bescanviar per diners sense necessitat d’identificar-se. Esteve vivia dels lloguers dels pisos de Los Teques i dels rendiments del que havia aconseguit amb la venda del negoci de les persianes.

L’estiu de 1962 viatjà a França per explorar la possibilitat d’establir-s’hi i retornà a Veneçuela des del port de Le Havre a bord del vaixell Antilles. El 1964, després d’un nou infart , va decidir vendre’s l’immoble de Los Teques i viatjar a França. Primer va residir a Mauzac, al departament de la Dordonya, i més endavant va anar a raure a Perpinyà, al número 17 de la Rue des Mimosas, ben be al darrera del Palais des Congrés. Alguns dels que el vàrem anar a visitar a aquella planta baixa de la torre de Perpinyà, amb la gran palmera del jardí que quaranta anys encara es conservava, vàrem ser testimonis de l’austeritat en què vivien ell i la seva esposa Eulàlia Catasús i Masana. Des d’aquesta nova destinació va intensificar els contactes amb el PSUC i amb el Partit Comunista Francès i a principis de la dècada dels setanta va entrar a Catalunya clandestinament en diverses ocasions per visitar els seus familiars i per establir contactes amb els militants comunistes de l’interior. En una d’aquelles incursions va viatjar d’incògnit i de nit a Sant Sadurní i durant una estona va passejar en cotxe pels seus carrers. Immediatament després de l’amnistia general de l’octubre de 1977 va tornar al seu poble sense les precaucions que havia tingut amb anterioritat, fins el punt que va córrer la veu que ja havia tornat de l’exili. No era aquesta la seva intenció, ja que es trobava bé a Perpinyà. El 1978 va ser operat a Montpellier d’un càncer al pit.

El 21 de setembre de 1979, sense avís previ, sense invitació i saltant-se el protocol es van presentar ell i la seva esposa Laieta a la Casa de la Vila de Sant Sadurní, van pujar al saló de sessions i van saludar al president de la Generalitat, Josep Tarradellas i a la seva esposa, que aquell dia estaven de visita oficial a Sant Sadurní. Només l’alcalde de l’època els va identificar i saludar, tot demanant-los cordialment que sortissin del saló i esperessin en el replà de l’escala a que s’acabés l’acte de benvinguda al president de la Generalitat. Així ho van fer. No sabria dir si la cordial salutació que els hi va dispensar Tarradellas responia a una coneixença prèvia o, simplement, a una deferència educada envers uns intrusos visitants d’una certa edat. El 1980 va ser operat tres vegades, una de les quals d’urgència, a causa d’un tercer infart al Centre Cardiovascular de Toulouse. Després d’un quart infart i d’una altra operació d’urgència a Montpellier on el van traslladar en helicòpter i d’una llarga convalescència, monsieur Jenaro Costas Puig va morir a Perpinyà el 1996, on el van enterrar , ara sí, amb el nom de Pere Esteve i Llopart.

La sorpresa d’una antiga fotografia

Dues imatges bessones (o gairebé) ens permeten descobrir mig camuflat el fotògraf igualadí Jaume Font i Ribera. Fins ara no disposàvem de cap retrat en el que ell hi aparegués.

Un seguici de cinc carros plens de caixes de xampany Codorníu es dirigeixen a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní per ser enviades per tren als clients i distribuïdors . L’indret és perfectament identificable malgrat que hagi passat més d’un segle. Es tracta de la cruïlla de la carretera de Gelida amb la carretera d’accés al cementiri i a les caves Codorníu. Observis que el primer carro porta desplegat un dels dos suports verticals que pengen dels dos braços i que permetien descarregar el pes de les caixes sobre l’animal mentre aquest estava en repòs. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La mateixa imatge que la foto anterior, exactament el mateix dia, a la mateixa hora i al mateix lloc. Però en aquesta hi ha una novetat. Te’n adones ? On és Wally? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE JAUME FONT I RIBERA. FONS CODORNÍU. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Entre els negatius fotogràfics de vidre que l’empresa Codorniu, S.A. va dipositar a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès a finals de l’any passat n’ha aparegut un de curiós. La foto resultant és molt similar a una altra ja coneguda anteriorment que s’havia utilitzat a principis del segle XX per fer publicitat del xampany d’aquesta marca i en la que s’hi veia una panoràmica de cinc carros traslladant les caixes de fusta plenes d’ampolles a l’estació del ferrocarril de Sant Sadurní, per a la seva posterior distribució a clients i majoristes. En aquella època encara no hi havia camions i els carros eren el mitjà més habitual de transport de mercaderies per terra.

Però ves per on, la foto que ara comentem presenta una novetat respecte a l’anterior ja que recolzat sobre un dels dos braços del carro hi veiem un personatge masculí. La pregunta pertinent és de qui es podria tractar. Descartat que fos Manuel Raventós i Domènech ( que és qui havia encarregat les fotografies i que no s’hi assembla ni de lluny) i també que es tractés d’un passavolant (ja que molt ben vestit), l’ hipòtesis més versemblant es que es tractés del retratista que prèviament havia programat la captació retardada de la instantània. Si fos així, aquesta seria la única foto coneguda en la que apareix el retratista ambulant igualadí Jaume Font i Ribera, el qual s’havia establert a la capital de l’Anoia després de tornar de Cuba a causa de la independència d’aquella illa respecte a la corona espanyola. La troballa pot semblar una nimietat, però té la seva gràcia. Si ens hi fixem Jaume Font portava bigotis i llacet.

La pregunta pertinent, per la qual no tinc resposta, és quina de les dues imatges es va capturar primer. Perquè els carros i els carreters estan exactament al mateix lloc, les ombres que es projecten sobre el terra tenen la mateixa perspectiva, no hi ha tifes o pixum dels animals que ens permetin deduir quina és anterior… Si tu amiga o amic lector hi veus algun detall que se m’hagi escapat per tal d’esbrinar aquest dilema t’agrairé que m’ho indiquis.

Quaranta anys d’una iniciativa agosarada

Fa exactament 40 anys, tres regidors del darrer ajuntament de Sant Sadurní de l’etapa de la dictadura, Jordi Llopart Romeu, Joan Quintana Brull i Joan Roca Gibert ( cap d’ells amb antecedents falangistes, ni simpatitzants del règim franquista) van plantejar al plenari de l’Ajuntament de Sant Sadurní la moció perquè aquest s’adherís a la campanya per a la restitució de l’Estatut d’Autonomia de 1932. La resta dels regidors hi van votar en contra.

El regidor Jordi Llopart Romeu, a l’extrem dret de la foto, llegint la moció al plenari del mes de març de 1977 de l’Ajuntament de Sant Sadurní. D’esquerra a dreta els altres regidors Rossend Masana Andreu, Mercè Marrugat Mir, Lluís Forns Ventura i Antoni Parera Manobens; i fora del focus de la càmera fotogràfica l’alcalde Josep Maria Raventós Blanc i la resta dels regidors: Ramon Segura Olesa , Joan Quintana Brull, Joan Roca Gibert i Antoni Torelló Mata. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Cliqueu aquí i podreu escoltar la gravació inèdita ( no autoritzada en el seu moment) del plenari del mes de març de 1977 de l’Ajuntament de Sant Sadurní. FONS DE L’AUTOR. CÒPIA DIGITAL REALITZADA PER PERE VIADER GUIXÀ

L’any 1977, ara fa 40 anys,   va ser un dels més intensos en l’àmbit polític. L’Assemblea de Catalunya de Sant Sadurní va organitzar dos homenatges, un al sadurninenc Joan Casanovas i Maristany, president del Parlament de Catalunya durant la Segona República, i un altre al músic català Pau Casals. El primer se celebrà a l’Ateneu i va ser un acte d’afirmació catalanista presidit, ves per on, per l’alcalde accidental Joan Roca i Gibert; i el segon a la plaça que portava el nom del músic català. En aquest cas el pretext va ser l’intent de reposició de la placa de bronze que el 30 de maig de 1935 s’havia instal·lat en aquell indret, que havia estat retirada el 1939 i que s’havia conservat en dependències municipals durant els anteriors 38 anys. Un cop restaurada es pretenia tornar a col·locar-la en el seu lloc d’origen però va desaparèixer pocs dies abans sense que mai més se la localitzés. En substitució l’Ajuntament va encarregar-ne una altra més o menys similar que és la que encara avui penja en una de les parets dels immobles que envolten la Plaça Pau Casals.

El maig, la majoria del plenari de l’Ajuntament va tombar una proposta presentada pels regidors Jordi Llopart i Romeu, Joan Roca i Gibert i Joan Quintana i Brull en la que es demanava la restitució de l’Estatut d’Autonomia de 1932. L’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc i la resta de regidors ( Mercè Marrugat i Mir, Lluís Forns i Ventura, Rossend Massana i Andreu, Antoni Torelló i Mata, Ramon Segura i Olesa i Antoni Parera i Manobens) van votar-hi en contra.

Les eleccions al Congrés dels diputats celebrades el 15 de juny, amb el 88’3% de participació,   van donar els següents resultats locals : Socialistes de Catalunya, 1779 vots ( 38’66%); Pacte Democràtic per Catalunya, 1163 (25’27%); Partit Socialista Unificat de Catalunya, 538 (11’69%); Esquerra de Catalunya, 387 (8’41%); Unión de Centro Democrático, 296 (6’43%); Unió del Centre i la Democràcia Cristiana, 237 (5’15%) i   Alianza Popular,   140 (3’04%).La resta de coalicions van obtenir menys del 3% dels vots. Vint-i-cinc dies després l’alcalde Josep Maria Raventós, vistos els resultats i davant l’evidència de que el vot del poble mostrava una clara voluntat de canvi, va presentar personalment una moció al Ple del 5 de juliol en la qual demanava la celebració immediata d’eleccions municipals i plantejava la constitució d’una comissió gestora assessora integrada per representants els partits polítics locals,.

El 17 d’octubre entrà en vigor la llei d’amnistia, a conseqüència de la qual alguns exiliats republicans podien tornar a Catalunya sense por a ser detinguts i jutjats. El primer i més destacat era Pere Esteve i Llopart, el Pere Valent, un dels màxims dirigents del Comitè de Milícies Antifeixistes local del 1936 , que vivia des de la dècada dels seixanta a la Rue de Mimosas, 7 de Perpinyà i que anteriorment ja havia entrat d’incògnit al país. Ho feia encara d’amagat, per precaució, ja que temia que alguns dels falangistes   més radicals actuessin pel seu compte al marge de la nova llei. S’entrevistà discretament a Barcelona i a Sant Sadurní amb familiars i amics que l’havien visitat a l’exili uns anys abans i va fer proselitisme de la causa del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

Uns pocs anys després hi va haver un atracament a la sucursal de Banca Catalana al Raval de Sant Sadurní d’Anoia, just en el moment en que la senyoreta Maria Teresa Mir i Vidal (1906 – 2000) de can Guineu es trobava al despatx del director, Climent Rosell, gestionant els seus recursos dipositats a l’entitat financera. Els lladres ─que van actuar a cara descoberta─ van fugir abans que arribés la Guàrdia Civil. Durant el posterior interrogatori al director, els inspectors policials li van mostrar un àlbum on hi havia fotografies de delinqüents per si n’identificaven alguns d’ells com els autors del robatori. Ves per on, entre una colla de quinquis i malfactors va aparèixer la fotografia de l’impressor Jordi Llopart i Romeu, un honorable ciutadà que tot i ser regidor del darrer ajuntament franquista havia estat, com ja s’ha indicat, un dels organitzadors de la Marxa de la Llibertat a Sant Sadurní ( el maig de l’any següent, ell mateix i els regidors Joan Roca Gibert i Joan Quintana Brull van plantejar infructuosament una moció al plenari de l’Ajuntament sol·licitant la restitució de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de 1932. Anteriorment s’havia fet un tip d’imprimir tota mena de pamflets, programes i revistes de partits i sindicats clandestins i d’agrupacions i associacions cíviques i antifranquistes). El director de la sucursal de Banca Catalana, que coneixia perfectament la trajectòria de Jordi Llopart, es va estranyar en gran manera que se’l barregés amb aquella colla d’indesitjables. Tot plegat ens fa pensar que massa fins no devien ser aquells arxius policials!

Dos personatges barcelonins anònims

Se sent una enorme frustració quan es localitza un retrat antic i no hi ha manera d’identificar el o els protagonistes. Tampoc és possible contrastar les fesomies amb altres fotografies de l’època ni trobar cap testimoni viu que ens pugui aclarir el dubte, perquè no sabríem ni per on començar. ¿ Qui eren aquests dos personatges que fa uns 150 o 160 anys es van retratar en un estudi de Barcelona? ¿ De quin estudi es tractava? Semblen pare i fill i de ser així ¿ on era la mare? ¿ I els altres fills, si és que n’hi havia, com és que no apareixen a la imatge? ¿Es tractava de l’hereu d’una rica família barcelonina? ¿Quina? ¿Què se’n ha fet dels seus descendents?

Encara que sembli una pintura, es tracta d’un retrat colorat a ma inèdit que es podria situar a les dècades dels cinquanta o dels seixanta del segle XIX, quan a la ciutat de Barcelona hi havia diversos estudis fotogràfics que s’hi dedicaven. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, D’AUTOR ANÒNIM , CEDIDA PER IAGO BALANZÓ

Perquè el protagonista adult d’aquest retrat em cau fatal ? Admeto d’entrada que alguns pensin exactament el contrari, però en aquest cas influeix molt en la meva percepció el fet que s’assembla massa a una de les poques persones vives que no suporto tenir a prop (òbviament em guardaré molt i molt de desvetllar el seu nom, per no donar-li notorietat) . Ja sé que això no té cap justificació, però no hi trobo cap altre explicació versemblant. Pel que fa al nen m’inquieta la seva mirada ( torno a admetre que no tothom hop vegi de la mateixa manera). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, D’AUTOR ANÒNIM , CEDIDA PER IAGO BALANZÓ

En aquest fragment del retrat observem com es donen la ma els dos protagonistes, de forma una mica forçada. L’adult recolza la seva ma esquerra sobre la ma esquerra del nen ( no hauria de ser a l’inrevés?). Potser filo massa prim perquè podria haver estat del tot espontani i no n’hi ha per tant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, D’AUTOR ANÒNIM , CEDIDA PER IAGO BALANZÓ

Charles Chavan, monsieur Chardin, Mauricio Sagristà, Severo Bruguera, Enrique Lorinchón, Fernando i Anaïs Napoleón, Juan Parés, Guillard, Franck, Wigle, Mattey, Albareda i Moliné… segur que entre aquets noms que corresponen a retratistes establerts a la ciutat de Barcelona a mitjans del segle XIX s’hi troba l’autor de la fotografia colorada del post d’avui. Malauradament no hi ha cap referència escrita, impresa o enganxada al revers de la cartolina o del marc de fusta que ens permeti encertar-ne l’autoria, el lloc i la data en què va ser capturada, però un d’ells podria ser ben bé l’artífex.

Hi veiem un home d’una trenta anys que abraça i protegeix un nen de sis o set la qual cosa ens fa pensar que es tractava de pare i fill. Van ben vestits com correspondria a una nissaga benestant de la societat barcelonina, fet que encaixaria amb els antecedents familiars de la persona que m’ha cedit el retrat original per fer-ne una còpia digital. Ambdós estan seriosos, sense cap concessió facial que ens permeti saber si era el seu estat d’ànim habitual o bé simplement es van adaptar a les instruccions del fotògraf que els va recomanar que no somriguessin i que no es moguessin. El posat del personatge de major edat és altiu i impertèrrit i sembla dominar la situació, mentre que el del nen sembla ja un xic sever , impropi de la seva edat ( vint any després podria haver esdevingut un arrogant i prepotent).

No tothom ho veu de la mateixa manera i aquesta és una qüestió   que l’he après de tant mirar i remirar unes imatges fotogràfiques i demanar les opinions d’altri. Intervé la subjectivitat de cadascú i allò que per a uns podria semblar d’una manera per altres s’aprecia de forma contrària. Fixem-nos en el personatge adult, per exemple. A mi em recorda massa un veí molt antipàtic i, per extensió, li atribueixo molta antipatia al del retrat. Així de primari, però és que no tenim res més.

Els partidaris carlistes a Suïssa el 1870

El 18 d’abril de 1870 es van reunir a Vevey (Suïssa) en un Congrés Carlista , a l’entorn del pretendent a la corona espanyola Carlos Maria de Borbón Austria – Este (1848 – 1909), vuitanta-nou personalitats espanyoles partidàries seves (entre elles algunes catalanes), per decidir com s’encarrilava l’estratègia per situar-lo en el tron d’Espanya. Exactament dos anys després, el 21 d’abril , s’iniciava la Tercera Guerra Carlina (1872 – 1876) que , com les dues anteriors, tampoc va aconseguir la victòria dels rebels. Una fotografia inèdita capturada aquell dia permet identificar gairebé tots els carlistes que hi van participar.

Fotografia capturada al Congrés Carlista de Vevey (Suïssa) el 18 d’abril de 1870, concretament al Palau de la Faraz (Tour de Peilz) . Se’n van fer còpies per a lliurar als assistents , els quals, prèviament gairebé tots s’havien identificat i es van imprimir llurs noms numerats al peu de la imatge. Al centre, assegut i amb pantalons blancs, el pretendent a la corona espanyola Carlos Maria de Borbón Austria-Este. Un insecte dels que freqüenten sovint els arxius i les biblioteques ( potser un peixet d’argent, ves a saber) es va menjar part de la fesomia del número 29, el qual, a més de figurar com anònim ( porta una mena de kipa de capellà) , apareix ara amb la cara foradada. Els altres sis forats que afecten la fotografia es poden atribuir a la mateixa causa. El número 75 identificat com Santa Pau, seria el barceloní Antonio Santa-Pau Cardos, brigadier carlí, una descendent del qual ( Ana Angulo ) ha facilitat aquesta imatge inèdita. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IAGO BALANZÓ

El brigadier carlí Antonio Santa-Pau Cardos ( 1815 – 1875) a la dècada dels setanta del segle XIX. S’havia casat amb Carmen Arévalo Brugada ( filla de José Maria Arévalo Requena, mariscal de camp de l’exèrcit carlista). El 1837 havia acompanyat el líder carlista Ramon Cabrera Griñó a la zona de Morella. Va participar al congrés de Vevey ( Suïssa) i el 1875 es va haver d’exiliar a França on va morir. Ja hi havia estat també exiliat al final de la Primera Guerra Carlina (1833 – 1840) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IAGO BALANZÓ

¿Per què aquestes vuitanta – nou personalitats, partidàries de Carlos Maria de Borbó Austria-Este (representants de les Juntas de España; oficials, generals i caps militars; diputats i membres del Consejo particular de S.M.) es van reunir a Vevey (Suïssa) i no a Espanya, el 18 d’abril de 1870 ? Mai havia vist aquesta imatge i no recordava haver llegit mai en cap llibre d’història que s’hagués celebrat una trobada d’aquestes característiques en aquelles circumstàncies. Evidentment no era una excursió o un viatge turístic, ni una estada prescrita per un metge en un balneari suís, ni una trobada d’intel·lectuals o artistes al llac Léman… sinó un congrés carlista, una reunió política a l’entorn de la figura de Carlos Maria de Borbón (1848 – 1909) el qual, des de l’exili pretenia ser proclamat rei d’Espanya després de la dimissió de la reina Isabel II el 1868.

En aquella data del 18 d’abril de 1870 feia un mes que el general Ramon Cabrera també havia dimitit del seu càrrec de cap polític i militar del carlisme i calia superar aquesta adversitat que debilitava les possibilitats d’assolir l’objectiu suprem plantejat per l’aspirant a la corona espanyola.

En les dues anteriors guerres carlines, entre 1833 i 1840 i 1846 – 1849, els pretendents Carlos Maria Isidro de Borbón ( germà de Ferran VII) i Carlos Luis de Borbón respectivament ( l’avi i el pare de Carlos Maria de Borbón) , no havien assolit les seves pretensions i davant el buit de poder al regne d’Espanya semblava que es produïa una excel·lent oportunitat. Francisco Serrano Martínez (1810 – 1869) , duque de la Torre, exercia la regència des del 18 de juny de 1869.

El juliol de 1872, tres mesos després de la reunió a Vevey, el pretendent Carlos Maria de Borbón va proposar l’abolició del decret de Nova Planta imposat per Felip Vè, amb la qual cosa s’influiria en l’inici de la tercera carlinada a Catalunya. Es van organitzar partides rebels a totes les comarques , no es va arribar a organitzar una estructura militar comuna i finalment, el març de 1875, el general Martínez Campo va ocupar el darrer reducte carlí d’Olot i va assetjar la Seu d’Urgell fins que conquerí la població el mes d’agost del mateix any.

Tornant a la foto i als noms que apareixen al peu de la imatge haurem de convenir que es tractava de personalitats destacades del món de la política i amb recursos suficients per desplaçar-se uns dies a Suïssa. La majoria eren rics… molt rics. Hi ha comtes, marquesos i… dos capellans ( mossèn Narciso Cargol el número 17; i un anònim, el número 6). Una expedició d’aquesta mena per trobar-se a l’exili en un congrés amb un candidat a la corona espanyola tenia un objectiu prèviament definit i segur que es van concretar compromisos i aportacions econòmiques en favor de la causa carlista. No els devia importar aparèixer en un retrat i ser identificats: més que témer alguna repercussió adversa devien creure que els prestigiava de cara al futur i els obria opcions d’obtenir càrrecs polítics o prebendes si finalment s’assolia l’objectiu. Molts d’ells, amb el pas del temps i ensorrades les expectatives , es van passar “ con armas y bagajes” al bàndol contrari sense remordiments. D’altres com el brigadier Antonio Santa-Pau Cardos ( el número 75) es va haver d’exiliar a França on hi va morir. En aquesta fotografia d’un congrés d’un partit polític n’hi devia haver de convençuts i implicats en graus diferents, competents i mediocres, honestos i corruptes, i també alguns oportunistes, si fa no fa com esdevindria 147 anys després. El fet que tots siguin homes és propi de l’època i del paper secundari reservat aleshores a les dones i més en qüestions d’aquesta naturalesa. Pel que s’hi veu cap fumava, la qual cosa no és d’estranyar ja que encara no s’havia estès l’hàbit del consum com efectivament esdevindria fatalment durant el segle XXè. Tampoc se’n veuen molts amb ulleres graduades ( no més de mitja dotzena) , potser perquè tal vegada alguns se les van treure per retratar-se. La immensa majoria porten bigotis i barba , emulant el pretendent, i als números 40 i 63 sembla que els van voler camuflar retocant barroerament les seves fesomies perquè no es poguessin reconèixer ( o això o algú es va entretenir sense solta ni volta en algun moment dels darrers 140 anys). ( Per més informació sobre aquesta reunió podeu llegir el llibre Historia del carlismo (Alianza, 1969) escrit per Román Oyarzún, obra que desconeixia quan he començat a redactar aquest post d’avui i que he pogut consultar parcialment gràcies a l’amic Ramon Arnabat).