Un desgreuge necessari… però tardà

Demanar l’anul·lació dels processos judicials i dels consells de guerra de la dictadura podria semblar, en essència, contradictori. Es podria interpretar que consideràvem justícia una farsa arbitrària i cruel que, en el cas dels consells de guerra, significava l’aplicació irregular del codi militar a civils en temps de pau. Els militars rebels, la majoria dels quals eren analfabets en lleis, jutjaven i condemnaven a mort o a presó per “adhesió a la rebel·lió” civils que , en una immensa majoria, s’havien dedicat a defensar la legalitat republicana. Els condemnaven sovint sense proves, ignorant els testimonis de descàrrec; en la majoria de casos, a més, els acusats tenien per defensor un militar designat a dit, tan ignorant en lleis com els seus col·legues del tribunal. L’ anul·lació d’aquells processos és, doncs, un acte de justícia històrica.

El Parlament de Catalunya , en data de 29 de juny d’enguany, ha aprovat per unanimitat una llei que declara nuls tots els processos judicials i consells de guerra del franquisme contra gairebé 64.000 catalanes i catalans. En el preàmbul de dita llei s’assenyala que no es busca la revenja sinó la veritat, la justícia, la reparació i la garantia de no repetició. No té efectes jurídics, però sí ètics i morals. Cal entendre que no comporta la declaració d’innocència per cap dels inculpats, sinó, simplement, la nul·litat dels seus judicis. La immensa majoria ho eren d’innocents, però tota vegada que és impossible repetir-los amb garanties per determinar els eventuals graus de responsabilitat (en particular aquells que tenen a veure amb els assassinats de l’estiu de 1936 per part de membres dels Comitès de Milícies Antifeixistes locals ) haurem de deixar-ho en aquest estadi indeterminat que, en qualssevol cas, és molt més just que la generalització de la culpabilitat que fins ara s’havia imposat sobre la totalitat dels processats i condemnats.

En el cas de Sant Sadurní aquesta mesura afecta a 107 veïnes i veïns, però malauradament arriba massa tard ja que tots són morts. Per celebrar aquesta conquesta democràtica i per recordar les sadurninenques i sadurninecs que van ser jutjats després de la Guerra Civil, i a llurs famílies, es publica avui en primícia el novè capítol del meu proper llibre Relats republicans, que porta per títol La repressió franquista al municipi [ de Sant Sadurní d’Anoia] immediatament després de la Guerra Civil (1939 – 1949). Al final d’aquest post d’avui s’inclouen les llistes nominals de tots els veïns locals jutjats a la postguerra. Aquesta obra Relats republicans es presentarà a la Fassina de can Guineu el proper 30 de setembre, a partir de les sis de la tarda.

El regidor republicà, dirigent rabassaire i membre del Comitè de Milícies Antifeixistes local , Jaume Ferrer i Carbó. Jutjat per un tribunal franquista , condemnat a mort i executat al Camp de la Bóta ( Sant Adrià de Besós) el 31 de juliol de 1940.
Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El membre del Comitè de Milícies Antifeixistes i afiliat a la CNT, Manuel Vinaixa i Serres. Jutjat per un tribunal franquista, condemnat a mort i executat al Camp de la Bóta el 4 de novembre de 1939.Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.
ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El regidor republicà , rabassaire i membre del Comitè de Milícies Antifeixistes , Lluís Ferrer i Armengol. Jutjat per un tribunal franquista, condemnat a mort i executat al Camp de la Bóta el 18 de novembre de 1939. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El membre de la CNT i del Comitè de Milícies Antifeixistes, Josep Belloví i Jamàs. Jutjat per
un tribunal franquista, condemnat a mort i executat al Camp de la Bóta el 14 de novembre de 1940. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El dirigent sindicalista de la CNT , Joan Girona i Balaguer. Jutjat per un tribunal franquista i condemnat a vint anys de presó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’alcalde republicà, Napoleó Montagut i Duran. Jutjat per un tribunal franquista i condemnat a cadena perpètua. Durant la seva estada a la Model de Barcelona va dirigir una orquestra formada integrament per presos republicans. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Arxiu PDF: Ciqueu aquí i podreu llegir el novè capítol del proper llibre Relats republicans, del mateix autor d’aquest blog, que porta per títol La repressió franquista al municipi immediatament després de la Guerra Civil (1939 – 1949).

Residents a Sant Sadurní contra els quals es van iniciar procediments judicials militars després de la Guerra Civil.

  1. Francisco Alcaine Jerez
  2. Josep Amigó i Serrano
  3. Emilio Andreu i Abadia
  4. Manuel Andreu i Carles
  5. Joan Arnán i Esteve
  6. Manuel Ametlla i Sabater
  7. Jacint Banicell
  8. Josep Barberan i Gil
  9. Manuel Barberan i Gil
  10. Climent Barberan i Segura
  11. Josep Belloví i Jamás
  12. Teresa Benaiges i Murria
  13. Joan Benaiges i Pedrola
  14. Josep Benaiges
  15. Francisco Benaiges i Serra
  16. Joan Benet i Puig
  17. Mercedes Bielsa Royo
  18. Bautista Borràs i Solé
  19. Joaquim Borrell i Pedrola
  20. Tomás Borrell i Segarra
  21. Francisco Caballé i Marsal
  22. Pilar Calduch i Marc
  23. Joan Canals Bosch
  24. Joan Canals i Bosch
  25. Jaume Canals i Canals
  26. Josep Canals i Colomer
  27. Jaume Capellades i Rossell
  28. Josep Carbó i Esteve
  29. Josep Carbó i Ferrer
  30. Pere Cardús i Martí
  31. Jaume Casadó i Barrera
  32. Eugeni Casanovas i Casanovas
  33. Jaume Casanocas i Casanovas
  34. Antoni Casanovas i Sabaté
  35. Josep Casas i Borràs
  36. Llorenç Castellví i Raventós
  37. Pere Cavallé i Solé
  38. Josep Centelles i Miró
  39. Àngel Cid i Mas
  40. Josep Ciurana Roset
  41. Arcadi Colet i Miquel
  42. Salvador Cornellà i Altarriba
  43. Josefa Creixell i Romero
  44. Josep Domènech i Canals
  45. Maria Domènech i Galofré
  46. Joan Duran i Ferrer
  47. Josep Duran i Puig
  48. Albert Duran i Suárez
  49. Josep Escarré Carbó
  50. Lluís Ferrer i Armengol
  51. Jaume Ferrer i Carbó
  52. Josep Ferrer i Flo
  53. Josep Ferrer i Martí
  54. Joan Ferrer i Martí
  55. Ramon Figueras i Panadés
  56. Maria Flix i Castells
  57. Francisca Font i Cardús
  58. Josep Maria Font i Rigol
  59. Josep Galimany i Carbó
  60. Joaquima Gestoso Granados
  61. Jaume Gibert i Carbó
  62. Jaume Gibert i Puigdollers
  63. Joan Girona i Balaguer
  64. Vicenç Graupera i Vilalta
  65. Josep Gual i Surroca
  66. Antoni Guimerà i Mirò
  67. Salvador Hernán i Gabarró
  68. Josep Huguet i Carol
  69. Jaume Jacas i Hernán
  70. Joan Jacas i Tomàs
  71. Josep Jardí i Martí
  72. Joan Llop i Borrell
  73. Josep Llopart i Rigol
  74. Antonio Lloret i Miquel
  75. Isabel Mamán Núñez
  76. Maria Mamán Núñez
  77. Juan Manchón López
  78. Enric Marcet i Ventosa
  79. Jaume Marigó i Mas
  80. Pere Martí i Varias
  81. Ramón Martínez Fernández
  82. Maria Mas i Prat
  83. Teresa Mas i Singla
  84. Josep Masagué i Espolet
  85. Jacint Masana i Guilera
  86. Maria Mauri i Balaguer
  87. Jaume Mestres i Tort
  88. Joan Miquel i Torrents
  89. Agustí Mir i Rosell
  90. Josep Mir i Solé
  91. Napoleó Montagut i Duran
  92. Francisco Montagut i Piera
  93. Artur Muntaner i Múrria
  94. Vicente Moranta Moreno
  95. Andrés Morencia Tordable
  96. Antonio Panicello
  97. Manuel Papaseit i Papaseit
  98. Matilde Pereira Oñate
  99. Josep Perramón i Urpí
  100. Joan Picart i Codony
  101. Joan Piñol i Casanovas
  102. Josep Piñol i Nadal
  103. Dolors Piqueras i Cuenca
  104. Fernando Polo Alegre
  105. Mercé Príncep i Tomàs
  106. Pere Raventós i Soler
  107. Joan Raventós i Varias
  108. Josep Maria Raventós i Camps
  109. Josep Riambau i Sogas
  110. Ramon Riug i Cambra
  111. Joan Roig i Canals
  112. Joan Roig i Esteve
  113. Josep Ros i Capdevila
  114. Lídia Rosal i Badia
  115. Pere Rovira i Domènech
  116. Pere Sabaté i Romeu
  117. Frsncisco Sáez Carreño
  118. Teresa Sales i Vallespí
  119. Anita Sánchez Pérez
  120. Tomasa Sánchez Pérez
  121. Miquel Sarabia i Paredes
  122. Josep Sardà i Juncà
  123. Joan Serra i Ferrando
  124. Adriana Serrano Pérez
  125. Sadurní Solàs i Casas
  126. Josep Soler i Guilera
  127. Joaquim Talladó i Ramia
  128. Francesc Rubella i Rosell
  129. Josep Urgell i Domènech
  130. Joan Urpí i Jové
  131. Josep Urpí i Munné
  132. Jaume Uyà i Morera
  133. Pere Varias i Gibert
  134. Jaume Ventura i Casas
  135. Narcís Viader i Escayola
  136. Agustí Viladoms i Raventós
  137. Francisco Viladoms i Sabater
  138. Manuel Vinaixa i Serres

Font: Procedimientos Judiciales Militares. Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona.

Nascudes i nascuts a Sant Sadurní (peró no residents), contra els quals es van iniciar procediments judicials militars després de la Guerra Civil.

  1. Albert Cataura i Alsina ( Amer, a la comarca de la Selva)
  2. Joan Esteve i Rigol ( Piera, Anoia)
  3. Esteve Fabrellas i Comas ( Pals, Baix Empordà)
  4. Martí Gras i Soler ( Esplugues de Llobregat, Baix llobregat)
  5. Josep Moliner i Ventura ( Barcelona)
  6. Francisco Monràs i Casanovas (Barcelona)
  7. Manuel Montserrat i Carcasona ( Barcelona)
  8. Josep Montserrat i Tombas ( Badalona, Barcelonès)
  9. Pelegrí Roca i Guilera (Sabadell, Vallès Occidental)
  10. Eduard Sabaté i Balaguer (Girona)
  11. Josep Sardà i Varias ( Vilafranca del Penedès, Alt Penedès)
  12. Antonio Selles i Pascual ( Barcelona)
  13. Josep Singla i Manobens (Barcelona)
  14. Artur Sitjà i Navarra ( Granollers, Vallès Oriental)
  15. Francisco Torné i Marcel ( Vilafranca del Penedès, Alt Penedès)
  16. Joan Viladoms i Raventós (Barcelona)
  17. Josep Vilamajó i Oliver (Barcelona)
  18. José Vilarroya Berna (Alfarràs, el Segrià)

Font: Procedimientos Judiciales Militares. Tribunal Militar Territorial Tercero. Barcelona

Inculpats a la Causa General Franquista de 1940

  1. Francisco Alcaine Jerez. Condemna de 15 anys. Destinat a la presó de Lleida.
  2. Francesc Ametlla i Sabater. Declarat en rebel.lia.
  3. Manuel Ametlla . Declarat en rebel.lia.
  4. Josep Amigó i Serrano. Condemnat de 6 anys a Terol i Talavera de la Reina.
  5. Emili Andreu i Abadias. Declarat en rebel.lia.
  6. Manuel Andreu i Carles. Presó Model de Barcelona.
  7. Joan Arnán i Esteve. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  8. Salvador Arnán i Gabarró. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  9. Josep Barberan i Gil. Condemnat a 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  10. Manuel Barberan i Gil. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  11. Climent Barberan i Segura. Declarat en rebel.lia. ( Havia mort durant la Guerra Civil).
  12. Josep Belloví i Jamàs. Condemat a pena de mort i afusellat.
  13. Francesc Benaiges i Serras. Declarat en rebel.lia.
  14. Josep Benaiges i Serras. Declarat en rebel.lia.
  15. Joan Benet i Puig. Condemna de 30 anys. Presó Model de Barcelona.
  16. Joan Bladé i Benaiges. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  17. Batista Borràs i Solé. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  18. Joaquim Borrell i Pedrola. Condemnat a mort i afusellat.
  19. Francesc Caballé i Marsal. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona
  20. Pere Caballé i Solé. Condemna a 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  21. Jaume Canals i Canals. Absolt.
  22. Jaume Capellades i Rosell. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  23. Llorenç Castellví i Raventós. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  24. Josep Carbó i Esteve. Presó Model de Barcelona.
  25. Josep Carbó i Ferrer. Declarat en rebel.lia.
  26. Pere Cardús i Martí. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  27. Jaume Casadó i Barrera. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  28. Joan Casanovas i Amat. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  29. Eugeni Casanovas i Casanova. Condemna de 9 anys. Presó Model de Barcelona.
  30. Antonio Casanovas i Sabaté. Condemna a 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  31. Josep Casas i Borràs. Declarat en rebel.lia. Va morir al castell de Hartheim ( Àustria).
  32. Àngel Cid i Mas. Presó Model de Barcelona.
  33. Lluís Dols i Melià. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  34. Josep Domènech i Canals. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  35. Maria Domènech i Galofré. Condemna de 12 anys. Presó de les Corts de Barcelona.
  36. Josep Duran i Puig. Declarat en rebel.lia.
  37. Pere Esteve i Llopart. Es va exiliar a França, Santo Domingo, Veneçuela i altra vegada França.
  38. Joan Esteve i Rigol. Condemnat a 1 any . Presó Model de Barcelona.
  39. Lluís Ferrer i Armengol. Condemnat a mort i afusellat.
  40. Jaume Ferrer i Carbó. Condemnat a mort i afusellat.
  41. Mariano Ferrer i Flo. Condemnat a 8 anys. Presó Model de Barcelona.
  42. Josep Ferrer i Martí. Condemn at a 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  43. Maria Flix i Castells. Absolta.
  44. Paquita Font i Cardús. Detinguda i absolta.
  45. Josep Galimany i Carbó. Condemna de 6 anys . Presó Model de Barcelona.
  46. Joaquima Gestoso i Granados. Absolta.
  47. Jaume Gibert i Carbó. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  48. Jaume Gibert i Puigdollers. Declarat en rebel.lia.
  49. Joan Girona i Balaguer. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  50. Joan Gras i Soler. En llibertat el maig de 1939.
  51. Vicenç Graupera i Vilalta. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  52. Josep Gual i Surroca. Declarat en rebel.lia.
  1. Josep Huguet i Carol. Absolt.
  2. Josep Llopart i Rigol. Desterrat a Maó i enviat després a la Presó Model de Barcelona.
  3. Antoni Lloret i Miquel. No localitzat. ( Va morir el 1949 a Barcelona en estranyes circumstàncies).
  4. Maria Mamáan i Núñez. Absolta.
  5. Isabel Mamán i Núñez. Absolta.
  6. Enric Marcet i Ventosa. Declarat en rebel.lia.
  7. Ramon Margarit i Sabater. Presó Model de Barcelona. En llibertat el febrer de 1941.
  8. Jaume Marigó i Mas. Condemna de 30 anys. Mort a la presó Model de Barcelona.
  9. Maria Mas i Prat. Condemna de 6 anys. Presó de les Corts.
  10. Maria Mauri i Balaguer. Absolta.
  11. Agustí Mir i Rosell. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  12. Josep Mir i Soler. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  13. Napoleó Montagut i Duran. Condemna a reclusió perpètua. Presó Model de Barcelona.
  14. Francesc Montagut i Peire. Condemna a 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  15. Ramon Montagut. Presó Model de Barcelona.
  16. Artur Muntaner i Murria. Condemna a 30 anys. Presó Model de Barcelona.
  17. Vicenç Morante i . Condemna a 10 anys. Presó Model de Barcelona.
  18. Andrés Morencia Tordable. Condemna a pena de mort i afusellat.
  19. Jacint Panicello. Declarat en rebel.lia.
  20. Antoni Panicello. Declarat en rebel.lia.
  21. Joan Picart i Codony. Condemnat a 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  22. Joan Piñol i Casanovas. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  23. Josep Piñol i Nadal. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  24. Ferran Polo i Alegre. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  25. Mercè Princep i Tomàs. Absolta.
  26. Pere Raventós i Soler. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  27. Joan Raventós i Varias. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  28. Josep Riambau i Sogas. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  29. Ramon Rius i Cambra. Presó Model de Barcelona. En llibertat el setembre de 1939.
  30. Ernest Roca i Guilera. Declarat en rebel.lia. Morí a l’exili.
  31. Pelegrí Roca i Guilera. Condemna de 6 anys. Presó Model de Barcelona.
  32. Joan Roig i Canals.Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  33. Joan Roig i Esteve. Condemna de 20 anys. Presó Model de Barcelona.
  34. Francisco Sáez Carreño. Condemnat a mort i afusellat.
  35. Teresa Sales i Vallespí. Condemna a 12 anys. Presó de les Corts.
  36. Tomasa Sánchez Pérez. Absolta.
  37. Anita Sánchez Pérez. Absolta.
  38. Albert Sans i Fargas. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  39. Miquel Sarabia i Paredes. Presó Model de Barcelona. Posat en llibertat l’agost de 1939.
  40. Josep Sardà i Juncà. Presó Model de Barcelona. Posat en llibertat el juny de 1939.
  41. Josep Sardà i Varias. Presó Model de Barcelona. Posat en llibertat el maig de 1939.
  42. Joan Serra i Ferrando. Declarat en rebel.lia.
  43. Josep Soler i Guilera. Declarat en rebel.lia.
  44. Joaquim Tallada i Ramis. Declarat en rebel.lia.
  45. Francesc Tubella i Rosell. Absolt.
  46. Josep Urgell i Domènech. Absolt.
  47. Jaume Uyà i Morera. Absolt.
  48. Pere Varias i Gibert. Coindemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  49. Jaume Ventura i Casas. Condemna de 12 anys. Presó Model de Barcelona.
  50. Mercè Vielsa i Royo. Condemna de 12 anys. Presó de les Corts de Barcelona.
  51. Francisco Viladoms i Sabaté. Declarat en rebel.lia. S’exilià a Mèxic, on va morir..
  52. Agustí Viladoms i Raventós. Condemna a 8 anys. Presó Model de Barcelona.
  53. Joan Viladoms i Raventós. Presó Model de Barcelona. En llibertat el juliol de 1941.
  54. Josep Vilamajor i Orive. Condemna de 15 anys. Presó Model de Barcelona.
  55. Manuel Vinaixa Serres. Condemnat a mort i afusellat.

Fonts: Expedients de judícis sumaríssims, expedients judicials de les presons d’homes i dones de Barcelona (ANC) i projecte Tots els noms de l’Institut d’Estudis Penedesencs.

L’insòlit amagatall de l’anarquista Ramon Casanellas i Lluch (1897 – 1933)

Després de participar activament en l’assassinat del president del govern espanyol Eduardo Dato ( 8 de març de 1921) Ramon Casanellas va desaparèixer i s’amagà en una de les tres masies del nucli de Can Casanellas ( La Llacuna, Anoia ) , molt a prop del barri de les Cases Noves de can Pardo (Mediona, Alt Penedès). D’allí va partir mesos després per exiliar-se a la Unió Soviètica.

Ramon Casanellas i Lluch ( 1897 – 1933) un dels tres assassins del president del govern espanyo, Eduardo Dato a Madrid, el 8 de març de 1921. La fotografia però és de 1932, un any abans de morir en accident de circulació quan la moto en què viatjava s’estavellà contra un cotxe i de rebot es va precipitar per un terraplè a la carretera dels Brucs (Anoia) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ANARCOEFEMÈRIDES. ATENEU LLIBERTARI ESTEL NEGRE

Portada de la revista francesa Le petit journal illustré en la qual es mostra l’escena de l’atemptat mortal contra el president del govern espanyol Eduardo Dato, el 8 de març de 1921 a alçada de la Puerta de Alcalá de Madrid. La il·lustració no va ser massa fidel a la realitat ja que el sidecar estava situat a la dreta de conductor de la moto ( i no a l’esquerra com veiem a la imatge) i els trets van impactar contra el vehicle i el president del govern per la part de darrera ( com podem comprovar en la foto posterior) i no pel costat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Vista posterior del vehicle oficial del president del Govern espanyol, Eduardo Dato, després de rebre més de vint impactes de bala disparats des d’una moto amb sidecar, a alçada de la Puerta de Alcalá de Madrid, el 8 de març de 1921. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La moto amb sidecar que s’utilitzà per atemptar contra el president del govern espanyol Eduardo Dato, el 8 de març de 1921 a Madrid, custodiada per la Guàrdia Civil. En ella hi viatjaven els tres anarquistes catalans que van ocasionar l’assassinat de Dato. FONS DE L’AUTOR

El nucli de can Casanellas a l’actualitat, totalmente enrunat. El 1921 aquests tres immobles del terme municipal de La Llacuna ( Anoia), però molt a prop del barri de les Cases Noves de can Pardo de Mediona (Alt Penedès), es trobaven habitats i en perfecte estat de conservació. En el celler d’un d’ells s’hi va amagar durant uns mesos Ramon Casanellas i Lluch, un dels tres catalans anarquistes que havien assassinat a trets el president del govern espanyol Eduardo Dato. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’AUTOR

El president del Govern espanyol, Eduardo Dato Iradier ( 1856 – 1921) va morir assassinat per tres anarquistas catalans: Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch . Anteriorment havien estat assassinats tres presidents del govern espanyol: Joan Prim (1870), Antonio Cánovas del Castillo (1897) i José Canalejas (1912) i posteriorment ho va ser Luis Carrero Blanco (1974). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

He transitat centenars de vegades per la carretera BV – 2137, de llevant a ponent i a la inversa. Entre les Cases Noves de can Pardo i Les Llambardes, dalt d’un turó, a ma esquerra, s’hi troba un nucli de cases enrunades, en un indret conegut com Can Casanellas, que sempre m’ha cridat l’atenció pel seu estat de total abandó. És una imatge molt similar a la que veiem en molts països que han sofert una guerra o un terratrèmol, però no és el cas. Aquests tres vells immobles van quedar despoblats, van començar a aparèixer goteres i esquerdes, ningú les va reparar i les masies es van anar ensorrant progressivament. Devien ser centenàries, si ens atenem a les arcades de la planta baixa que encara es conserven dempeus   desafiant totes les adversitats.

La història de can Casanellas quedarà per sempre més relacionada amb l’atemptat mortal contra el president del govern espanyol Eduardo Dato Iradier (1856 – 1921) perpetrat prop de la Puerta de Alcalá de Madrid, el 8 de març de 1921. Els tres anarquistes catalans que hi van intervenir, Pere Mateu i Cusidó, Lluís Nicolau i Fort i Ramon Casanellas i Lluch, van fugir immediatament de les rodalies de l’escenari del crim. El primer, Pere Mateu i Cusidó (1898 – 1982), va romandre amagat a la capital de l’Estat, va ser localitzat i detingut, jutjat i condemnat a mort. El 1924 el general Miguel Primo de Rivera li commutà la pena per la de cadena perpètua, però amb l’adveniment de la Segona República va ser amnistiat. Lluís Nicolau i Fort (1887 – 1939) va fugir de Madrid immediatament, amb la seva parella Llúcia Fors i Felip, en direcció a Barcelona. D’allí van emprendre l’exili, travessant les fronteres francesa i alemanya. A Berlín fou detingut i va ser extradit a les autoritats espanyoles amb el compromís però de que no seria executat. Efectivament, després de jutjar-lo i condemnar-lo a mort , li van commutar la pena per la de cadena perpètua que va començar a complir al penal d’El Dueso (Santoña, Cantàbria) . Amb la proclamació de la Segona República també va ser amnistiat, però va morir afusellat durant la retirada al final de la Guerra Civil.

En la biografia de Ramon Casanellas i Lluch (1897 – 1933) hi ha un buit d’uns sis mesos i mig des que intervé en l’assassinat d’ Eduardo Dato (8 de març de 1921) fins que se’l localitza ja a la Unió Soviètica (24 de setembre del mateix any) on havia arribat procedent de Berlín. La policia espanyola el tenia en el seu punt de mira i se’l buscava per tot l’Estat. Ara sabem del cert que de Madrid va viatjar a Barcelona i des d’allí es va desplaçar d’incògnit al terme municipal de La Llacuna (Anoia), a l’indret de Can Casanellas, a tocar del barri de les Cases Noves de Can Pardo (Mediona, Alt Penedès). De ben segur que aquest darrer trajecte des de Barcelona el va fer a peu, de nit i per camins secundaris, per no ser interceptat. La seva foto s’havia publicat a tota la premsa estatal i l’havien penjat a les estacions del ferrocarril. Me l’imagino transitant en la foscor per l’antic camí ral , de Sant Quintí de Mediona a Sant Joan, seguint la llera inhòspita del riu, com abans el Quixot i les tropes napoleòniques.

Segons m’informa l’amic i exalcalde de Mediona, Francesc Gustems, en aquest nucli de tres cases de pagès de can Casanellas hi residia un familiar seu que l’acollí i el va protegir. Junts van idear un compartiment camuflat darrera d’una de les bótes de vi del celler per si en un moment donat es produïa un registre. Aquest familiar es ventava entre els veïns de Mediona de saber on es trobava amagat Casanellas… però ningú sospitava que el tingués precisament a casa seva. No va ser localitzat.

 

Com ja s’ha explicat, viatjà a la URSS ( Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques) on s’afilià al PCUS ( Partit Comunista de la Unió Soviètica) , estudià a la Universitat de Sverdlosk, es va casar i va assolir el grau de comandant d’aviació de l’exèrcit. El 1924 viatjà a Mèxic per a difondre l’ideal comunista i organitzar el partit autòcton. El 1931 tornà a Barcelona per contribuir a la mateixa causa. El 27 d’octubre de 1933, dotze anys després de cometre l’atemptat de Madrid dalt d’una moto , Ramon Casanellas va morir a la carretera dels Brucs (Anoia) en xocar, ves per on, la moto en què viatjava en direcció a Madrid contra el cotxe de l’empresari català Josep Tió. La sospita inicial de que es tractés realment d’un atemptat aviat es va esvair.

Si vols saber més sobre aquest personatge, clica aquí. En aquest link s’informa que Ramon Casanellas hauria pogut néixer a Sant Sadurní d’Anoia el 21 de maç de 1897, però al Registre Civil d’aquest municipi no hi consta i tampoc s’hi ha trobat cap rastre del matrimoni seus pares.

Setanta anys de la primera projecció de Casablanca

Els dies 6, 8 i 9 de febrer de 1947, a la sala del Centro Nacional de Sant Sadurní d’Anoia,  es va projectar la mítica pel·lícula protagonitzada per Ingrid Bergman,  Humphrey Bogart i Paul Henreid. Feia només vuit dies que s’havia estrenat al Tívoli de Barcelona.

Anvers a tot color del fulletó de publicitat de Casablanca que es va distribuir per totes les cases del poble. Havia estat imprès a la Indústria Gràfica Viladot de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

Revers del fulletó a una sola tinta imprès a Sant Sadurní per Gràfiques Varias. Els fulletons els facilitava el distribuïdor ja amb l’anvers imprès de tal manera que servia per a tots els municipis. Oportunament cada poble indicava al revers el lloc, els dies i les hores de projecció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PROGRAMA CEDIT PER JORDI PARERA I CARDÚS.

La impremta Varias, al Raval, a la dècada dels quaranta del segle passat, just en el xamfrà del carrer Josep Rovira. L’immoble del costat és cal Ticus i a l’altra xamfrà Cal Mota. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER JORDI PARERA I CARDÚS.

A la immediata  postguerra el cinema va esdevenir el lleure més apreciat per a les veïnes i veïns de Sant Sadurní. En aquella època, de sales cinemes n’hi havia tres , la de l’Ateneu, la  del Centre i la de la Cambra, però les dues primeres marcaven la diferència amb sessions els dijous, els dissabtes i els diumenges. La vida social es reflectia en aquestes dues societats, malgrat que l’Ateneu havia estat confiscat pel règim franquista i l’ocupava  l’Auxilio Social , una derivada de la Falange Española Tradicionalista y de las JONS,l’organització feixista creada per José Antonio Primo de Rivera. No caldria dir que totes les pel·lícules eren exclusivament en llengua castellana i s’havien sotmès a la censura prèvia.

Quan es va projectar Casablanca   al Centro Nacional  feia trenta-dos anys que l’escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938) de can Codorníu  , a la seva obra Proses de Bon Seny , havia escrit : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”.  Jaume Raventós havia mort malauradament el 1938… però es va estalviar l’escàndol que  es desencadenaria  a cada poble i ciutat de Catalunya i d’Espanya,  quan a principis de 1948  es va projectar la pel·lícula Gilda, amb l’actriu Rita Hayworth. Curiosament,  la Dirección Central de Acción Católica,   un organisme de l’Església catòlica, apostòlica i romana espanyola,   que vetllava per la moral pública ( al seu entendre, és clar) ,  només  l’havia qualificat amb una R ( o sigui , reservada per a majors de 21 anys), per sota per tant de les 3R ( per a majors,  amb objeccions) i les  4 R ( greument perilloses). Aquesta mena de puntuació  que s’exhibia cada setmana,   per cada pel·lícula que s’anava  a projectar al poble , en una vitrina de la porta de l’església,  i que en principi tenia per objecte dissuadir als veïns de caure en la temptació  d’anar a veure els films no recomanats, provocava de fet l’efecte contrari, ja que com més alta era la qualificació més morbositat generava i més interès despertava entre el públic adult. Vaja, un despropòsit de l’alçada d’un campanar ! Mai vaig entendre aquesta tossuderia parroquial ( o miopia institucionalitzada) que va esdevenir a la pràctica, ves per on,  una publicitat subliminal en favor de les pel·lícules més agosarades i contràries a la moral imperant, que consistia , senzillament, en  una  malaltissa i obsessiva repressió  de la sexualitat, impartida i imposada a la societat per uns clergues atrapats  pel seu propi vot de castedat. En absència d’una informació i d’una formació  rigorosa sobre l’erotisme i la sexualitat les generacions  dels anys quaranta, cinquanta i seixanta ( i les d’abans !) van haver d’espavilar-se  i arriscar-se pel seu conte atenent principalment  l’experiència dels avantpassats amb totes les seves virtuts i amb tots  els seus dèficits.

Tampoc l’escola hi va contribuir, al contrari. Aquells hermanos i aquelles monges dels col·legis religiosos locals , tant castes i obcecats com els capellans, no ens van ensenyar res sobre el sexe “ …ni el nom dels arbres del teu paisatge,/ ni el nom de les flors que veies,/ ni el nom dels ocells del teu món, / ni la teua pròpia llengua”. Quan el passat  dissabte  3 de maig vaig escoltar al Palau de la Música, per darrera vegada  en directe,  aquests versos de la  cançó de Raimon Al meu país la pluja (1983)  ,  vaig tornar a blasmar íntimament contra aquella tropa vestida amb sotana i pitet.  “¿ Qui em rescabalarà dels meus anys  de desinformació i desmemòria?” es preguntava  Raimon a la mateixa cançó. Sense alçar la veu li vaig respondre : ─Ningú! Mai! Més val que ten oblidis a aquestes alçades de la vida.

La censura espanyola del règim  per la seva banda va manipular el doblatge   de Casablanca de tal manera que el protagonista masculí principal ( el famós Rick Blaine,  interpretat de Humphrey Bogart),  que en la versió original  havia lluitat com brigadista internacional a la guerra civil contra Franco, va esdevenir , en la versió espanyola,  un opositor a la invasió d’Àustria per part dels nazis.

Mai oblidaré una anècdota viscuda ja fa més d’una dècada a la fira d’antiquaris de Vilafranca, un segon diumenge de mes al matí.  Hi vaig ser testimoni de com un veí de Sant Sadurní  que jo coneixia perfectament es va vendre a un dels brocanters habituals que hi tenia la seva parada, per un preu irrisori ( em sembla recordar que per  deu euros) ,  una col·lecció completa dels programes de cinema de l’Ateneu i el Centre, degudament ordenats per dates. Quan vaig intentar  millorar l’oferta al venedor ja no hi vaig ser a temps.  Aquell personatge havia heretat la col·lecció del seu sogre ja difunt,  que en vida havia exercit  de tintorer, el qual l’havia anat bastint durant dècades i que contenia  la crònica de  la història del cinema a Sant Sadurní. Immediatament vaig fer-li una oferta  de cinquanta  euros al brocanter, però em va demanar la lluna i ho vaig deixar córrer. Un mes després, quan vaig insistir en el tema amb el mateix brocanter, em va comentar que havia fet un bon  negoci esmicolant la col·lecció i venen els programes d’un en un o en petits grups. Ara mateix, malauradament,  si  s’hagués de refer la llista de les pel·lícules projectades  en aquestes dues sales al llarg de tota la seva història no sabria ni per on començar. ( I si algú ho sap li agrairé que m’ho expliqui,  perquè m’aniria bé per a un  dels molts projectes que tinc entre mans).

Així funcionava la locomòbil a les vinyes del Penedès

Aquest giny va revolucionar les feines agrícoles a la nostra comarca després de la fil·loxera. Les màquines de vapor ja s’havien aplicat amb èxit a la indústria, a l’agricultura i als ferrocarrils, però no va ser fins la darrera dècada del segle XX quan van aparèixer les locomòbils a les vinyes del Penedès.

La locomòbil propietat del Marquès de Monistrol (Sant Sadurní d’Anoia) en funcionament, després de la fil.loxera. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Il·lustració que permet constatar com funcionaven les màquines de vapor a les vinyes. El primer que cal explicar és que la locomòbil, alimentada per carbó o llenya, no es movia de lloc mentre durava la llaurada, sinó que era l’arada la que es desplaçava. Entre l’una i l’altra unides per un cable d’acer, s’instal·laven politges que eren resituades estratègicament cada vegada que calia iniciar un nou solc. Per tornar enrere l’arada, un cop enllestida la llaurada d’un solc, se l’estirava amb un altre cable d’acer , arrossegada ara per un cavall. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Just abans de que les locomòbils irrompessin al Penedès, aquest era un sistema de llaurar les vinyes mig mecanitzat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un model d’arada Vernette, que llaurava a gran profunditat arrossegada per la locomòbil que veiem fumejant a l’extrem esquerre de la fotografia. Quatre pagesos, una nena rosa i una dona s’ho miren a distància mentre el marquès de Monistrol ( vestit de fosc) i el seu encarregat observen de prop lo fondària del solc assolida gràcies al giny. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Dibuix d’un model de locomòbil francesa de la marca Hermann – La Chapelle i Cíe, de París. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER MERCÈ SALA SCHNORKOWSKI. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La mateixa màquina de vapor o locomòbil del Marquès de Monistrol (Sant Sadurní d’Anoia) en funcionament. En aquesta imatge es poden apreciar perfectament els engranatges que arrosseguen el cable d’acer connectat a l’arada. L’operari en primer terme disposa d’una palanca per accionar els mecanismes per a l’arrossegament mentre el més allunyat té la funció de mantenir la caldera a ple rendiment amb llenya o carbó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El cine, sortosament, ens permet encara recuperar el funcionament d’una locomòbil. Que ara recordi hi ha al menys tres pel·lícules prou conegudes en les quals es pot apreciar com s’utilitzava aquest giny per a les tasques agrícoles o manufactureres. A Out of Africa (Memòries d’Àfrica),dirigida el 1985 per Sydney Pollack, servia per a accionar la maquinària que l’escriptora danesa Karen Blixen, la protagonista del film, utilitzava per a la producció de cafè a la seva plantació de Kenya. A Dances with Wolves (Ballant amb llops), dirigida i protagonitzada el 1990 per Kevin Costner, veiem una locomòbil d’esquitllada , just quan el tinent John J. Dunbar entra en el darrer fortí, abans d’iniciar la seva epopeia a la recerca de la frontera. Allí l’utilitzaven en una serradora de fusta.

La seqüència de l’emotiva tornada del front d’Olmo Dalcó després de la Primera Guerra Mundial a la pel·lícula Novecento (1976) de Bernardo Bertolucci compta no amb una sinó amb dues locomòbils que s’apliquen a batre el blat i separar així el gra de la palla. Dels tres exemples cinematogràfics, el darrer és el més llarg i explícit.

A Sant Sadurní només els grans propietaris (can Guineu, can Codorníu, el Marquès de Monistrol…) n’utilitzaven , però en algun dels casos sembla que eren de lloguer. Fins al darrer quart del segle XIX , els pagesos llauraven les seves vinyes a gran profunditat amb arades arrossegades per bous ja que aquests animals eren més potents que els cavalls. Amb la locomòbil es podia llaurar més profund i més ràpid. S’instal·lava en un racó del terreny (com es pot veure en una de les imatges adjuntes) i a través d’un sistema de cables d’acer les arades es desplaçaven d’un extrem a l’altra en línia recta esberlant el sòl. Quan s’havia llaurat una passada, un animal arrossegava l’arada fins al punt de partida i s’iniciava un altre solc. La caldera de la màquina de vapor funcionava amb llenya o carbó.

La comparació dels rendiments si es llaurava amb cavalls o amb la locomòbil és força eloqüent: rompre i llaurar una hectàrea de terra amb la força de quatre cavalls i tres homes comportava cinc o sis dies de feina amb un cost monetari d’unes 251 pessetes, mentre que amb el locomòbil es reduïa el temps a la meitat i només costava 170 pessetes per hectàrea. En resum, guanyaven un 50% de temps i s’estalvien un 32’3% del cost.

Després de recórrer mitja Europa a la recerca d’una locomòbil en venda, finalment n’he trobat tres en bon estat de conservació, però al Museu de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa… que no es vénen. Si se’n trobés una altra a bon preu (n’he vist recentment algunes abandonades i malmeses a Port Aventura) quedaria bé al bell mig d’una de les rotondes de la Vila de Sant Sadurní o , encara millor, al Centre d’Interpretació del Cava de can Guineu. Tanmateix pots veure una locomòbil a petita escala, però que funciona perfectament , a l’aparador del joier Enric Montal, al carrer General Cortijo, número 36, de Vilafranca del Penedès.

Pots veure el fragment de la seqüència cinematogràfica de Novecento, amb les dues locomòbils en funcionament:

La desaparició dels bous de les vinyes del Penedès

Fa un segle, després de dues dècades de decadència, van desaparèixer definitivament (o gairebé) els bous que els pagesos del Penedès havien utilitzat durant segles per llaurar i conrear a gran fondària les seves terres. Aquestes podrien ser les fotos dels darrers exemplars que hi va haver a la comarca.

Un parell de bous llaurant a fons el 1904 una vinya de cal Marrugat de la Fortesa (Anoia) , prop de Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un carro publicitari del xampany Canónigos, elaborat amb escollits raïms de Sant Sadurní. L’arrosseguen un parell de bous davant la Pedrera del Passeig de Gràcia de Barcelona, una obra de Gaudí construïda entre 1906 i 1910. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO D’ALEXANDRE MERLETTI , DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un altre carro de bous que trasllada en aquest cas caixes del xampany Codorníu. La presència de Montserrat i la barretina del carreter aporten un plus de catalanitat a la imatge i de rebot al producte. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els bous de cal Marrugat de la Fortesa , amb el jou lligat a les banyes, tornen a l’estable després d’una dura jornada de treball, el 1904. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Un exemplar de bou jove en un recinte tancat d’una masia penedesenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La locomòbil ( o màquina de vapor o bògit ) que va revolucionar el llaurat a fons de les vinyes del Penedès després de la fil·loxera i que va representar de fet l’inici de la decadència dels bous en les tasques agrícoles a la nostra comarca. Llaurava a major fondària i a gran velocitat, estalviant molts diners als propietaris que podien utilitzar aquest giny de vapor en substitució dels bous. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ja coneixíem com la màquina de vapor va revolucionar la indústria , el transport i les comunicacions i l’agricultura a la segona meitat del segle XIXè, però potser no ens havíem fixat tant en alguns efectes secundaris (altrament dits, danys col·laterals) que va provocar. Un exemple a la nostra comarca seria la desaparició dels bous com animals de càrrega i d’arrossegament. Efectivament, al llarg de tot el segle XIX i els anteriors els bous formaven part dels recursos a l’abast dels pagesos. Hi havia una jerarquia establerta segons la potència dels animals per a les tasques agrícoles que situava a la part més baixa els asses i les mules, al mig els cavalls i dalt de tot els bous. Les feines més lleugeres les feien tradicionalment els tres primers mentre que per a les més feixugues s’optava decididament pels cornuts.

La comparació dels rendiments si es llaurava amb animals o amb la locomòbil era força eloqüent: rompre i llaurar una hectàrea de terra amb la força de quatre animals i tres homes comportava cinc o sis dies de feina amb un cost d’unes 251 pessetes, mentre que amb la locomòbil es reduïa el temps a la meitat (dos dies i mig o tres) , n’hi havia prou amb dos homes i només costava 170 pessetes per hectàrea. El temps es reduïa un 50% i el cost un 32’3%.

Els bous també s’utilitzaven a les pedreres de la comarca per arrossegar els blocs de pedra que s’hi extreien i traslladar-los amb carros fins a l’estació de ferrocarril més propera per des d’allí enviar-los a la seva destinació a peu d’obra.

En el meu proper llibre reprodueixo una anècdota que el veí sadurninenc Jaume Baqués i Font (1904 – 1987) va escriure a les seves memòries, sobre un dels usos publicitaris que Manuel Raventós i Domènech (1862 – 1930) de can Codorníu va atorgar als bous : “ En aquest ordre de coses [es referia a la publicitat] al senyor Manuel ningú li passava la ma per la cara. Els joves d’ara molts d’ells ignoren el guirigall que va armar aquell home quan va fer anar el vell de cal Querol del carrer Sant Antoni a transitar, amb una carreta carregada de caixes de xampany i arrossegada per bous, pels carrers de la Portaferrisa, Santa Anna i voltants, i produint una trencadissa de mil dimonis que va fer que la gent, curiosos els uns i alarmats els altres no paressin de preguntar:

—Què passa? Què passa?.

I quan es va aclarir la cosa, la gent i els diaris de l’endemà no paraven de dir i anomenar la marca Codorníu, la carreta de bous del mas Codorníu que duia xampany Codorníu a Barcelona […]”. Es devia tractar del carro que podem contemplar en una de les imatges de la capçalera d’aquest post d’avui.

De quan a l’Era d’en Guineu s’hi batien cereals

Aquest indret tan emblemàtic de Sant Sadurní d’Anoia deu la seva denominació a que des de 1703 s’hi batia el blat i altres llegums (mongetes, cigrons, favolins…) procedents de les hisendes agrícoles dels Mir de can Guineu. No és que abans no s’hi desenvolupés ja aquesta activitat, però llavors pertanyia cronològicament a les famílies Argençola i Terrasa. Després de la Guerra Civil s’hi va bastir provisionalment el primer monument local a los Caídos por Dios y por España i ja mai més va tornar a recuperar la seva funció tradicional.

Quatre pagesos no identificats batent a l’Era d’en Guineu, probablement a la dècada dels vint del segle passat. Observi’s que encara no s’ha construït l’immoble de la Caixa de Pensions on s’hi va instal·lar a la dècada següent una sucursal i una biblioteca. En aquest mateix xamfrà hi havia aleshores un anunci amb sis ampolles ajagudes del xampany Freixenet. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El primer monument local a los Caídos por Dios y por España bastit a l’Era d’en Guineu immediatament després de la Guerra Civil era una senzilla creu de fusta de pi rodejada per un zona enjardinada i delimitada per un cercle de pedres. La nena més alta és Jacinta Llopart, casada anys després amb Pere Llopart Vilarós, filla del sadurninenc Pere Llopart i Alemany de cal Pere Jan assassinat per membres del Comitè de Milícies Antifeixistes local l’estiu de 1936. En aquesta fotografia es pot observar que l’era estava totalment enrajolada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’era i la façana posterior de la casa pairal de can Guineu a la segona dècada del segle XX. Observis la palla estesa sobre l’era de batre. A la paret lateral hi havia pintats diferents anuncis de productes i serveis agrícols. En aquesta fotografia s’observen les cinc joves palmeres del pati de can Guineu , les quals van acabar de sucumbir el 2014. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquesta era la va adquirir el 1703 Pere Mir i Janer (1677 – 1725) de can Guineu i el 1819 Pere Mir i Porta (1762 – 1834) la va reformar. El 28 de juny de 1820 es va estrenar aquesta remodelació (probablement es devia enrajolar) amb una batuda de favolins i una de blat i en resultaren 62 quarteres i 6 quartans de favolins i 15 quarteres i 6 quartans de blat. El blat ja havia anat perdent la seva hegemonia a les finques de can Guineu i a les de tots els propietaris locals, que l’havien anat substituïnt per la vinya. Així mentre que el 1717 el 70’6% dels conreus del municipi eren de cereals i el 28’8% vinya; el 1853 la distribució va assolir el 8’2% de cereals, el 87’3% vinya i el 3’6% oliveres. Per tant, per dir-ho gràficament, l’era de can Guineu (blat) va esdevenir residual i la fassina (vi) es va convertir de mica en mica en el centre neuràlgic de l’economia de la família Mir de can Guineu.

Després de la Guerra Civil (1936 – 1939) , Pere Mir i Ràfols (1878 – 1952) , l’hereu de can Guineu, va cedir-la al municipi amb la finalitat de que s’hi instal·lés un monument a les víctimes del bàndol nacional. Més endavant es va bastir el definitiu en el solar resultant de l’enderroc d’uns immobles prop de l’església parroquial. Aquest, a la vegada, es va traslladar al cementiri municipal i es va tornar a construir després d’haver substituït la llegenda inicial per una altra dedicada a totes les víctimes locals de la Guerra Civil.

En data 25 de juny de 1940 Pere Mir i Ràfols va formalitzar la cessió de l’era al municipi, mitjançant una instància que va adreçar a l’alcalde de l’època en els termes següents: “ Que es propietario del solar o espacio denominado Era de can Guineu […] Que la citada extensión de terreno a partir de la Liberación ha sido provisionalmente ocupado con mi consentimiento por la Cruz de los Caídos a petición de las organizaciones de FET y de las JONS de esta localidad, y deseando formalizar el actual estado de cosas,es por lo que me dirijo a V.S. mediante la presente instancia.

El indicado terreno de caràcter puramente particular y de propiedad privada, es mi deseo y voluntad continue destinado a tan patriótica finalidad como es la de honrar a los que murieron por Dios y por España en los frentes de batalla o fueron vilmente asesinados por la horda roja, perpetuando su memoria Gloriosa a la futuras generaciones para ejemplo y recuerdo de las mismas […] Mediante dicha cesión, por ser aquel lugar el más apropiado, se podrá commemorar dignamente a los Mártires de la Nueva España, la población de San Sadurní obtendrá una mejora y el suscrito la satisfacción de haber pagado una pequeñísima parte de la deuda que todos tenemos contraída con aquellos que dieron su sangre y su vida para salvar a España y permitir a los españoles vivir como hombres y como cristianos […]”.

Vint i trenta anys abans Pere Mir es declarava un fervent catalanista, però després de l’experiència republicana, dins una Catalunya autònoma i democràtica, en la que els rabassaires  van exigir-li uns distribució més justa dels fruits del treball es va passar amb bous i esquelles a defensar un règim feixista , dictatorial i antiautonomista que li garantia el manteniment dels seus privilegis. I com ell, la immensa majoria de les famílies de la classe benestant catalana. Havien guanyat la guerra. Més o menys el mateix que havien fet les grans potències europees del moment ( França i el Regne Unit) que entre l’opció de recolzar la República controlada pels socialistes i pels comunistes o inhibir-se en favor d’un general feixista van propiciant la victòria de Franco i la derrota republicana.

Aquesta era sempre ha estat  una mena d’indret marginal ja que no cal travessar-la per anar en lloc. Es un reducte que només s’ocupa d’esquitllada i excepcionalment quan s’hi organitza alguna activitat. Ara que s’ha obert la possibilitat d’aconseguir per al municipi la casa pairal de can Guineu caldria repensar tota la zona, l’eix que abasta l’aparcament del Centre, el propi Centre amb la pista , l’era , la casa pairal de can Guineu i la Fassina, indrets tots que originalment formaven part del patrimoni de la família Mir. Sense una perspectiva global no es resoldrà satisfactòriament l’encaix de tots i cadascun d’aquests indrets en l’urbanisme del centre urbà sadurninenc.

Respecte a la mort de les cinc palmeres del pati posterior de can Guineu, clica aquí.

Indrets no identificats

Deu fotografies inèdites i anònimes de fa més de seixanta o setanta tren paratges no identificats del tot. Molt probablement corresponen a municipis del Penedès ja que d’altres imatges de la mateixa col·lecció de negatius, capturades en uns altres indrets, s’han pogut reconèixer com a integrants de la topografia penedesenca. Aniria molt bé poder atribuir la seva identitat a cadascuna d’aquestes fotos. Si hi pots contribuir, aprofita el requadre per a comentaris que apareix al final del post.

Aquest campanar anònim d’un indret no identificat, adossat a un temple parroquial, és força alt i massís. Té una curiositat i és que les campanes no sembla que es trobin ubicades a les obertures laterals habituals, sinó penjades en una estructura de la taulada. En alguns casos similars que conec, les campanes pròpies del campanar que toquen segons els rituals establerts segueixen al seu lloc, mentre que les que s’han afegit a la intempèrie corresponen a un rellotge d’instal·lació més recent, que toca els quarts i les hores. Podria ser aquest el cas del campanar d’aquesta fotografia anònima. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Juraria que he passat per sota d’aquest portal d’accés a una població i diria que es tracta de La Llacuna. La plaça porxada que s’endevina al fons s’hi assembla molt , però no n’estic segur. Que ara recordi, em sembla que allí també n’hi ha un altre de portal com aquest que porta esculpida la data de mil cinc-cents cinquanta i tants. El tres personatges no identificats de la dreta de la imatge tenen tota l’aparença de ser turistes, mentre que les dues criatures de l’esquerra devien ser veïns del poble. L’estat de conservació d’aquest portal quan es va capturar la fotografia era força precari. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Conjunt d’immobles religiosos en un indret no identificat, mentre es feien obres de restauració. Dels tres campanars, el més alt i el més petit semblen romànics i l’altre d’una època indeterminada. També en aquest cas les dues campanes visibles pengen d’una estructura de ferro de la teulada i semblen correspondre a les que tocaven els quarts i les hores. El personatge anònim vestit de blanc podria ser l’arquitecte responsable de les obres que s’hi estaven realitzant. O no. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest indret no identificat amb una filera de cases sembla can Catassús, pertanyent al terme municipal de Sant Sadurní d’Anoia i la fotografia s’hauria capturat de nord a sud. Si no vaig errat, l’immoble més notable podria ser la casa de l’amo, que en l’argot popular assenyalava la casa pairal dels Poch de can Catassús. Les canyes indicarien el curs del torrent que secularment amenaçava aquest nucli de cases inundant les eixides i els baixos del immobles quan plovia de valent. Prou que el torrent engolia les aigües torrencials que baixaven de can Petit, però quan aquestes arribaven a l’Anoia i topava amb una riuada es produïa un embús monumental que repercutia en els darrers tres-cents metres del torrent, on s’acumulaven i s’escolaven per tots els racons. Definitivament, això és can Catassús. Tantes coincidències són inqüestionables. Allí hi vivia tota la meva família materna de cal Damià i conservo molts bons records d’aquelles contrades, sobretot dels mesos d’estiu, quan ens banyàvem i pescàvem al riu amb les mans , menjàvem fruita a dojo , empaitàvem els gats dels veïns i caçàvem pardals amb trampes metàl·liques. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Grup de cases en un indret no identiticat. Les muntanyes de la serralada litoral de fons ens poden ajudar a situar-nos ja que es tracta de la serra d’Ordal, amb el Montcau en el punt més elevat. Per tant el fotògraf hauria orientat la seva càmera en direcció est. Si la meva perspicàcia no em gasta una mala passada jo diria que l’indret correspon a una zona compresa entre Can Benet – la Prúa, Espiells, can Catassús i Sant Llorenç d’Hortons . Algú es veu en cor de ser més concret ? FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Barri de cinc cases rurals en un indret no identificat. Per la inclinació de les muntanyes del fons es podria deduir que aquella és la serralada litoral, a l’alçada de Gelida i les estivacions del Montcau. Per identificar l’indret concret aquesta orientació és fonamental. La nena que mira al fotògraf degudament protegida per l’ombra deu tenir ara setanta o vuitanta anys i ves a saber on l’ha portat la vida, si és que encara viu. En canvi els immobles, més o menys reformats o rehabilitats, deuen continuar al mateix lloc. On? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Si aquesta fotografia del Molí fariner Romeu correspongués al molí de Can Romeu del Borrulls, al barri de la Fortesa de Sant Sadurní d’Anoia, aquesta seria la primera imatge que es localitza d’aquest indret sadurninenc. La família de can Romeu va haver d’enfrontar moltes adversitats i el molí va caure en desús. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquest conjunt d’immobles semblen d’Espiells, amb l’ermita romànica i la masia adossada a la dreta, i el conjunt dels immobles residencial i de cellers dels propietaris de la hisenda a l’esquerra. També crida l’atenció el mur que en forma de baluard tancava l’accés a la capella i que encara es conserva. Ara que m’he passat una bona estona admirant aquesta imatge he observat un detall que m’ha fet esvair tots els meus dubtes. Sobre la porta d’accés a la casa pairal d’Espiells hi ha una parra de raïm que fa ombra, la mateixa sota la qual, a principis de la dècada dels vuitanta, varem negociar la cessió de la hisenda a l’Ajuntament de Sant Sadurní amb les senyores Mercè Rossell i Domènech i la seva filla Mercè de Chopitea Rosell, amb la col·laboració impagable del doctor Josep Maria Geli. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Torre i casa forta en un indret no identificat. Veiem dos immobles seculars construïts ambdós a consciència. La torre quadrada i fortificada és d’estil clàssic i la casa també. Tant l’una com l’altra es trobaven ben conservades en el moment de fer-se la foto, i entre l’una i l’altre hi devia haver un molí de vent per extreure aigua d’un pou. Aquesta mena d’artefactes eren habituals a l’època i, a més de la utilitat per a la qual es van inventar, complien una funció estètica, com una mena d’escultura mòbil d’Alexander Calder (1898 – 1976) . Si no s’engrassaven convenientment aviat grinyolaven de forma estrident… com efectivament esdevé també amb algunes de les obres artístiques de Calder. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Xalet residencial anònim en un indret no identificat. L’immoble és prou singular com perquè hi pugui haver algú que el conegui ( si és que encara existeix, o encara el recorda, és clar). Els cinc protagonistes, tres dones i dos homes, s’han situat al centre de l’escena per aparèixer a la fotografia. A l’extrem esquerre hi ha un cotxe descapotable , un detall marginal que ens permet concretar els anys en què s’hauria pogut capturar aquesta imatge atenent al disseny del vehicle. Sembla dels anys vint o trenta. I al cantó oposat, una colla d’ànecs mirant tots disciplinadament en la mateixa direcció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS