Els gravats al boix d’Enric Cristòfor Ricart per a Codorníu

Rescatem deu imatges encarregades per Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu ( ¿o va ser el seu pare Manuel Raventós Domènech, mort el 1930 ?) a l’artista vilanoví Enric Cristòfor Ricart Nin (Vilanova i la Geltrú, 1 de novembre de 1893 – 11 de març de 1960) , el qual, com a gravador al boix assolí una gran categoria tècnica. En la simplicitat de les composicions Ricart aconseguí el propòsit de sintetitzar la idea en unes figures molt esquemàtiques i d’enllaçar amb el boix antic. A meitat del segle XX (i potser abans) aquestes deu imatges es van utilitzar com elements publicitaris de la marca Codorníu.

El roure centenari de can Codorníu va esdevenir un referent de la marca que li atorgava arrelament al país i a les vinyes. El millor escriptor local sadurninenc, Jaume Raventós Domènech, també de can Codorníu, li va dedicar un capítol de la seva obra Memòries d’un cabaler. Explicava amb molta imaginació que el roure de can Codorníu s’havia enamorat de l’alzina de can Ros ( Els Casots, Subirats) . Avui, malauradament, ni l’un ni l’altra segueixen dempeus. Tots dos han sucumbit definitivament en aquestes primeres dècades del segle XXI. Ara precisament es compleixen trenta anys des que el Consell d’Administració de Codorníu, S.A. presidit per Manuel Raventós Artés, quan jo era alcalde de Sant Sadurní, va decidir portar-me als tribunals per haver atorgat una llicència d’edificació a l’empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. que incloïa el roure centenari dintre dels límits de l’actuació arquitectònica. La raó era evident, perquè els terrenys sobre els quals havia crescut i vivia el roure no eren ni havien estat mai de Codorníu, S.A. sinó dels promotors de la nova cava Raventós Blanc. Tal vegada el que es pretenia era intimidar el consistori ja que Codorníu , S.A. era aleshores encara la primera empresa del municipi. Finalment el tribunal va sentenciar el que era evident i es va acabar el contenciós. Val a dir que Manuel Raventós Artés em va trucar personalment per disculpar-se adduint que ell s’havia limitat a obeïr les ordres del Consell d’Administració, tot i que des del primer moment estava convençut de que no tenien raó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR.

Aquesta imatge pretenia fixar en l’imaginari popular l’origen medieval de la nissaga Raventós de can Codorníu. Aquest és un concepte que sembla quin sap què, però que actualment no té massa contingut. Sense anar més lluny, Freixenet, l’actual líder del sector, és un invent del segle XX, com qui diu fa quatre dies… si ho comparem amb l’antigor de Codorníu. Tot i que en les actuals etiquetes de Codorníu s’indica la data de 1551 ( tal vegada algú descobrirà aviat un document que retrocedirà encara trenta, quaranta o cent anys més) el cert és que no aporta gran cosa al producte, a la seva imatge i al seu pedigree. ¿ A qui l’importa que la Coca – Cola es vagi inventar el 8 de maig de 1886? Dubto que ni l’u per milió dels consumidors habituals hi concedeixi cap mena d’importància. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La verema és un tema recurrent en tot el que envolta el món del cava. S’ha d’evidenciar que el cava ve del vi , que el vi surt del raïm, que el raïm sorgeix del cep i que el cep arrela i creix a la terra. Codorníu ha presumit sempre d’aquest arrelament perquè disposava i disposa de vinyes en diferents indrets del país, però resulta evident que no tot el vi que embotellen és de collita pròpia. La resta d’el.laboradors si fa o no fa i n’hi ha que compren tot el vi que necessiten. L’invent esbiaixat de la denominació d’origen cava atribuint aquest concepte no a un territori específic ( com la Champagne, la Rioja o qualssevol de les italianes o alemanyes ) sinó a la modalitat de producció , a la llarga ha resultat pervers per als pagesos que van perdre des del primer moment la capacitat de determinar el preu del raïm… mentre ha funcionat a les mil meravelles per als productors de cava establerts arreu ( a Catalunya, Extremadura, Aragó, Navarra , Comunitat Valenciana, entre d’altres). Fins ara, que venen maldades. En aquest context advers, sembla imprescindible presumir d’un relat singular i apel·lar a la collita pròpia procedent d’un territori concret i privilegiat. Aquest pot ser encara un plus de qualitat. Però ¿què explicaran els elaboradors que no tinguin vinyes pròpies o prou hectàrees que justifiquin la seva producció? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Les dones veremadores sempre han estat una constant en les vinyes de can Codorníu de Sant Sadurní. Bé, hauríem de dir dels hereus de can Codorníu, ja que l’hisenda agrícola pròpiament dita no formava part de la societat anònima. Josep Raventós Fatjó, que l’havia hererat del seu pare, la va transmetre a Manuel Raventós Domènech, aquest a Manuel Raventós Fatjó el qual a la vegada la va traspassar a Josep Maria Raventós Blanc. Ara mateix no recordo exactament si aquest darrer la va cedir al seu fill gran, Manuel Raventós Negra, o es va incorporar als actius de la nova empresa Josep Maria Raventós Blanc, S.A. La transmissió de la hisenda agrícola familiar de Raïmat ( el Segrià) , adquirida el 1914 per Manuel Raventós Domènech , va funcionar d’una altra manera ( se la van repartir els germans Raventós Fatjó) . Però no era d’això del què volia parlar, sinó de les dones veremadores de can Codorníu. Aquesta ha estat sempre una activitat laboral propicia a les dones en el món rural, tot i que acabi fent-se feixuga al llarg d’una jornada de 10 hores, que era l’habitual fa un segle. La presència femenina a la verema es va estendre a la fàbrica quan Manuel Raventós Domènech va posar en marxa el seu negoci del xampany. Allí, però, les feines eren les de rentar ampolles i les de manipular-les en el procés final a l’hora d’etiquetar-les, embolicar-les amb paper cel·lofàn, col·locar-les a l’interior de fundes de palla i encaixar-les de dotze en dotze. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

La fabricació de taps de suro per a les ampolles de champagne franceses i per a les de xampany català va dinamitzar la indústria surera de les comarques gironines durant bona part del segle XX. La manipulació inicial va donar pas a la mecanització i els portuguesos van irrompre en força en el mercat. Entre els representants més notables d’aquest sector industrial que viatjaven sovint a Sant Sadurní destacà Felip Calvet Costa ( 1916 – 2001), el qual, des que és mort, ningú ha aixecat la veu per reivindicar la seva memòria. Un dels fills de Manuel Raventós Domènech , Jesús Raventós Fatjó, dirigia els anys trenta una fàbrica de taps de suro per a les ampolles de xampany de Codorníu . Mentrestant el seu germà Manuel s’ocupava de l’empresa a Sant Sadurní i l’altre germà Magí portava la direcció de VENSA (Vins Escumosos Naturals, S.A.), que comercialitzava la segona marca Delapierre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El dégorgement era un dels moments claus del méthode champenoise que actualment ja està també totalment mecanitzat. El procés de substitució es va iniciar fa 55 anys, quan Codorníu va implementar el sistema champagel, mitjançant el qual es congelaven els brocs de les ampolles de xampany just abans del degorjament, atrapant en el gel les impureses que calia eliminar. Manuel Raventós i Domènech ( 1862 – 1930) de can Codorníu ho havia descartat molts anys abans. Amb aquest invent es va perdre el ritual i l’espectacularitat de l’instant i es va acabar la màgia i el misteri… però es va guanyar en productivitat, sense afectar a la qualitat del producte. Va esdevenir exactament el mateix amb el tradicional remenat de les ampolles de xampany als pupitres. Aquesta és la fórmula per a vèncer en el futur. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Tap de suro en el que s’han marcat al foc les inicials RC (Raventós Codorníu) . Es tractava d’una qüestió de marca en la qual cosa una de les lletres potenciava l’altra. D’una banda el cognom Raventós que es va unir per sempre a partir del segle XVIè a l’altre cognom Codorníu, quan la pubilla d’aquesta casa es va casar amb un pretendent dels Raventós. Ara sembla que ja s’ha trobat documentació que permet retrocedir al segle XVè i si segueixen burxant encara aniran més enrere. Podrien situar-se a l’època de les terribles pestes del segle XIV. No sé si aquest exercici retrospectiu aporta alguna cosa a la marca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El carro arrossegat per bous transportant caixes de Codorníu no és un estirabot sense solta no volta. Efectivament, a finals del XIX i principis del XX els bous s’utilitzaven al Penedès per a les feines agrícoles que requerien més força animal. Després van venir els locomòbils ( les màquines de vapor) i els tractors. S’explica una anècdota molt divertida relacionada amb el carro que feia el repartiment de les caixes de xampany Codorníu a la ciutat de Barcelona. El seu propietari, Manuel Raventós Domènech ( germà de l’escriptor Jaume Raventós citat anteriorment) va ordenar al seu carreter que reculés amb violència en un cèntric carrer , amb tota la mala intenció de provocar un incident i que totes les caixes caiguessin a terra provocant la trencadissa de centenars d’ampolles de xampany. L’endemà, els diaris de la ciutat informaven del desvagell, donant a conèixer el nom de la marca de xampany Codorníu entre els lectors. El recurs gràfic de les muntanyes de Montserrat utilitzat per Ricart va ser premonitori ja que des d’aleshores moltes de les empreses del sector l’han copiat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Un dels atributs d’aquesta aureola publicitària de Codorníu era la paritat entre homes i dones. Aquest valor que ara s’anomena igualtat de gènere no era tant habitual a l’època com ho és ara, al menys sobre el paper, ja que a la pràctica esdevé una altra de les entelèquies recurrents de moda, com el dinamisme de la societat civil, el dret a un salari just, la lluita contra el canvi climàtic … No sé si va ser un encàrrec explícit o s’ho va inventar l’artista, però ja hem vist en altres imatges anteriors la importància que se li dóna a la dona. Sigui com sigui, en aquest cas, fifthy – fifthy. Si repasséssim els noms de les persones que han ocupat el càrrec de president del consell d’administració d’una gran societat anònima catalana, costaria trobar-hi una dona. En el cas d’empreses xampanyistes de Sant Sadurní en tenim al menys sis exemples més o menys recents: les senyores Montserrat Fatjó Tintorer (1864 – 1956) de Codorníu , Eulàlia Sagués Mestres del xampany Mestres , Ramona Roig Manobens ( 1888 – 1978) de Santacana Roig , Dolors Sala Vivé ( 1889 – 1978) de Freixenet , Isabel Ordi Soldevila (1904 – 1990) de les caves Rigol i actualment Maria del Mar Raventós Chalbaud de Codorníu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s