Poesia i poetes sadurninencs de l’etapa republicana (1931 – 1936)

Per raons d’espai ha calgut reduir significativament el text del capítol dedicat a la poesia i els poetes sadurninencs del període 1931 – 1936 que es pretenia publicar a la meva propera obra Relats republicans. M’ha semblat que una vegada fet ja l’esforç d’escriure-ho, i per tal que els lectors d’aquest blog en puguin gaudir (i també tot sigui dit, perquè no es perdi el treball realitzat), seria una bona idea reproduir-lo sencer en el post d’avui. Aquí va.

El poeta Adjutori Varias i Gabarró ( Sant Sadurní d’Anoia, 1911 – Torrelameu, 1938) va morir víctima de la Guerra Civil al bàndol nacional. Ell i Jaume Rosell i Roig poden sen considerats els dos millors poetes locals del període republicà. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta Jaume Rosell i Roig ( Sant Sadurní d’Anoia 1891 – 1964), assegut a la porta del seu establiment de cal Ticus al Raval, amb el seu fill Joan. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta Josep Maria Raventós i Altés ( Sant Sadurní d’Anoia, 1918 – 1939) va morir de tuberculosi durant la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IGNÀSIA PASCUAL I AMPOSTA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta sadurninenc Gabriel Raspall i Culell (1906 – 1963). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA SEVA FAMÍLIA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

En l’àmbit de la poesia, l’etapa republicana en pau a Sant Sadurní d’Anoia va ser molt fructífera. Un grup de poetes entre els quals destacaven Adjutori Varias i Gabarró (1911 – 1938) i Jaume Rosell i Roig (1891 – 1964) com els més importants, acompanyats de Pere Uyà i Morera (1908 – 1938), Gabriel Raspall i Culell ( 1906 – 1963), Lluís Forns i Ventura ( nascut el 1914), Antoni Pardas i Amat (1907 – 1977) , Josep Maria Raventós i Altés (1918 – 1939) i Jaume Marigó i Vendrel ( 1905 – 1998), de menor entitat, van expressar poèticament tot un món de vivències i sentiments.

Adjutori Varias i Gabarró tenia vint anys quan es va proclamar la Segona República i ja era un militant convençut de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Treballava de secretari de Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu, vivia a l’actual número 84 del carrer Sant Antoni i va ser el poeta més prolífic d’aquest període. El setembre de 1931 va publicar un poema a la revista local El Noya, coincidint amb les Fires. El seu títol era La perla del Noia:

El pit em batega de ritmes

serens; ja, no em calen els ecos que dicta

la rima. Que vingui tan sols la paraula més justa,

l’imatge més clara.

Filtrada pels ulls i pels llavis,

ens plou la més alta cançó de ma vida

dels núvols abstractes

que em crea l’amor que jo sento a la perla

del Noia; la vila de Sant Sadurní. (Quina pluja

més dolça si sento breçada

pel cant maternal la pretèrita joia innocent del meu viure

d’infant, i els records puerils em desvetllen

els cops als cantells les portes,

les piles de terra, les meves joguines

i el llit de baranes!).

El temps, i la vila i ei cor ens han fet el caràcter.

Nosaltres, engrunes de pàtria,

camins de nosaltres mateixos,

obrim més camins a la vila nostrada.

L’amor ens hi porta.

Petites enveges i vells comaratges declinen

la llum melindrosa en sospirs de crepuscle

i aparten les punxes més aspres;

l’amor ens ajunta,

i el cor té una veu que agermana,

i el front una llum constructiva,

i eis braços treballen:

les vinyes segueixen amb ritme vital les anyades

(l’aixada i la i la rella n’esqueixen la crosta

i arrenquen les herbes);

les caves degoten damunt les ampolles

(si algunes exploten en randes d’escumes,

les altres s’adormen amb ànsia i vigilen

amb una pupil·la allargada

i son de vellut i de verd, d’humitat i de cendra. El celatge

que vol entelar sa puresa

se’ls posa a la gola i el líquid

daurat el rebutja amb enuig i recull una nova

dolcesa);

les màquines roden amb ritmes mecànics, monòtons

impuls de motors i corretges,

cançó d’engranatges i rodes dentades,

i drings de martells al damunt les encluses,

zum-zum de fornals i de serres,

polsina de llimes

i cintes de fusta brollant de ribots i garlopes;

les plomes escriuen;

les rutes es gasten al pes del neumàtics massissos,

i el tren, trepidant, se’ns enduu, triomfal, els productes

del nostre treball , del comerç, de la indústria!

La Perla del Noia, camina i avença!

La Perla del Noia :

les boires que passen li fan un somriure

de llum blavissenca,

i a voltes, un tàlem de porpra

que esquincen

la rosa dels vents i el platí de les puntes

de dalt les torratges

lluents, com un llom de cantàrida policromada,

que assoten els vents que renten les pluges.

Ei solc de les teules

té espurnes de flors camperoles

i taques de liquen

grogós. Els terrats s’embanderen

amb ales humides que escampen

sentors de bugada i de mans femenines.

Damunt les teulades

aranyes absents han filat les antenes

(paranys a les ales lleugeres de l’onda).

Si el cel de la tarda té blau de turquesa,

fantasmes fumoses (alè de les cuines)

el tornen de plom i tenebres.

Hi ha golfes que tenen pupiles de fosca.

Les llengües dels monstres de pedra

de dalt el cloquer, insensibles

rient del vertigen,

escupen pedretes que el temps els arrenca.

Les línies elèctriques tallen

(gargots i capdells en desordre);

l’atzur dels carrers i les places.

Del fons d’una eixida

s’aixequen tres arbres,

columnes de verd i de mort i de malenconia.

I a sota del marge d’argila

sagnant, l’Avernó, la clivella resseca, sorrenca,

( ni un pèlag humit per mullar la retina

dels ulls sense parpres del pont que deliren

en va per les gotes de pluja).

Les hores barrinen en l’ull del rellotge

i emprenen volada

fugint de la gàbia.

La pols de Raval té una llum de jornades

de feina. Els til·lers de la plaça el repòs de les festes.

La soca retorta dels ceps la tortura

de viure esperant la collita amb temença

de perdre la lluita.

Pro els càntics dels galls ens pregonen

la joia

sobrant de les cases,

que hi ha en les eixides.

Oh Perla del Noia, camina i avença!

si ets bella en tes formes concretes

i tu les guarneixes,

no cal exhornar el teu viure amb garlandes abstractes.

Que hi fa que el passat i el present i el futur t’entrellacin

sanglots i rialles?

Tu, Perla l Noia, camina i avença

i ofrena la Pàtria

ramells de treball i cultura !”.

 

És certament original aquest elegia de Sant Sadurní amb motiu de les seves Fires. Varias no cau en els tòpics habituals i crea unes metàfores singulars i suggestives. El 28 de desembre de 1934 va compondre Esperança :

” Tremolor dels estels. Soledat

en la nit reposada i obscura

dins l’ànima purificat.

Tinc l’abraç del neguit

que aniquila l’oblit

i em tortura.

Se me’n va del pensament

dins la mar de records que n’inunda,

una barca de vela talment,

que tingués sols per nord

el camí que assenyala el meu cor

imantat de nostàlgia profunda.

Pensament, si no et puc retenir

en el port d’unes aigües tranquil·les

vola enllà per sentir

com esfumes en clau

en sua plomissol una randa d’escumes

de la meva tendresa en desfiles.

Pensament, no te’n vagis tant lluny,

que si al port ja ningú no t’espera

mar endins la tempesta s’esmuny,

ja ressona en el corn,

gira prest el timó pel retorn,

ai! la barca que va poc lleugera!.

Pensament, saps on és el repòs?

Jo no ho sé si al passat no li trobes…

Si ens bastíssim un clos

amb el nostre neguit

i guarnís l’esperit

d’esperances ben noves

no seria més dolç el futur,

ara incert i amb ferides de dubtes?

L’optimisme ben pur !

Pensament, vina amb mi,

tu, com jo, peregrí

sota el cel ple d’estels incorruptes !

Pel passat que se’n va,

pel futur que s’atansa, estrenyem-nos la ma,

ofeguen la foscor de l’oblit,

mira quin esvoranc lluminós al neguit:

l’esperança….”

Un altre poema d’Adjutori Varias escrit a Sarrià el 7 de novembre de 1935 no portava títol:

” Íntima joia que degotes

d’un pensament alat i pur;

dins del meu cor titil·len totes

les estrelletes de l’atzur.

Pel que avui quan s’estenia

dins la penombra nocturnal

la soledat, guarda la via

el pecat i contra el mal

el meu neguit : el telescopi

que tinc de cara a l’infinit

per que la gràcia se m’apropi

i els estels caiguin al meu pit.”

 

            La Cançó marinera la va compondre Varias el 20 de maig de 1936 :

” Jo sé d’una vela blanca

inflada per tots els vents,

el vent l’amor no li manca;

és la dels meus pensaments.

Quan l’amor infla la vela

la barca fuig mar endins;

un núvol la cobricel.la

tots els esguards mesquins.

La barca deixa una randa

d’escumes que es va fonent;

l’amor encara comanda

i fa més suau el vent.

El somni atura el navil.li

que es gronxa, sol, a l’atzar,

encén els bes d’un idil·li

i calma els laments del mar…”

D’entre els seus poemes de data indeterminada i de caràcter místic, en el qual es mostra molt preocupat per la castedat, destaca el que porta per títol Instantànies de lluita i de victòria:

“Avui he jugat sol amb la pilota

com aquell temps que era un petit infant

que cada ruta impura m’era ignota…

Jugo com aquell temps, estic plorant.

Dins la penombra passa la pel·lícula

de les caigudes i dels vells pecats.

Records, sou dolorosos i pesats

i el cap cerca puntal en la clavícula.

Sabeu, Senyor, que el llavi no se’m cansa.

Deu-me si a Vos us plau, la ruta estreta,

pro feu l’ànima meva com l’estança:

blanca i senzilla i endreçada i neta.

No caiguis esperit, tot et vigila:

si caus, no sols Déu és present:

en cada objecte hi ha un cantó lluent

un parpre obert i encesa una pupil·la.

Si l’esperit els ametllers em vetlla,

no temis castedat: vindrà la blanca

florida d’ales en la seca branca,

vindran les fulles i vindrà l’ametlla.

O serenor, corona amb el teu hàlit

i amb la claror dels triomfals epílegs

les lluites que sostinc ja feble i pàl·lid,

l’esperit m’ esdevindrà de sílex.

Ara els silencis m’han ungit amb l’oli

de la serenitat en cada pols:

martell de sang, si tens el dring més dolç

res privarà que l’esperit em voli.

El cor palpita reposadament.

Desig, no desordenaràs l’eurítmia

ja més: l’alta serenitat al pit m’hi ha

posat l’alba puresa dolçament.

Desig, ni em faràs pàl·lida la galta

ni em privaràs de respirar l’oxigen,

encara no tinc la força prou malalta

per sucumbí a l’imant del teu vertigen.

Jo sóc al centre de l’arcada volta.

L’oració té radis, i l’aguanta:

si el cor no exhala la fermesa santa

la voluntat és sols feblesa mòlta.

En els moments que a dintre de cambra

tinc la puresa en cercles al meu vol

entra pel finestral un raig de sol,

ratlla tangent de llum de color d’ambre.

Si per l’esforç no em cal martell ni escarpra

i l’esperit és de puresa gràvid

la serenor ja pot obrir-me el parpre

la humilitat vestir-me l’hàbit.

Si l’ànima vols fer de pedra dura

per fer la fortitud més gran encara,

torna’t de fang i en sang de Crist amara

els porus les plagues de sutzura.

Quan la feblesa a la victòria insulta

i vol trencar-me el vidre del propòsit

del pensament llanço el tartrà el pòsit

amb la fermesa d’una catapulta.

Tinc de les regnes la veloç quadriga

de passions, enceses de les venes

lluiten per desfermar la ma que els lliga,

però impotent, diuen: ets tu que ens menes.

Abans que lluita fou sols controvèrsia.

El foc, torba després el meu repòs,

pro l’esperit al flam extern s’ha clos

ha proclamat victòria de la inèrcia.

Victòria, lliberació suprema,

si he superat, ardit, l’instant maligne,

vulgues cedir-me a aquest contracte, signa:

sigues tu la llum, jo seré la gemma.

O castedat! honors et tinc de retre:

arcs triomfals per tu! amb una franja els

exornaré de cants, amb una lletra

blanca i alada, com si fossin àngels!

Ara que amb tantes lluites tu m’arribes

fes que el meu cor ple de la llum excelsa

no sigui de les paradoxes vives:

arbre humanal i feble que l’arrel se

n’arrenca fàcilment quan es decanta

pel pes absurd d’una brancada buida.

O castedat que la puresa cuida

fes que camini per la ruta santa

que s’acosta l’esbarzer maligne

[el darrer o els darrers versos s’han extraviat]”.

Més enllà de l’obsessiva dèria de la castedat ─pròpia dels joves cristians de l’època en contraposició a l’amor lliure predicat més que practicat pels cadets anarquistes de la CNT─ , del tot incomprensible a aquestes alçades del segle XXI , destaca la qualitat de la construcció del poema , el domini del llenguatge i del vocabulari i l’ús de figures poètiques originals.

El poema Present de nuviatge és d’un altre registre. Imagina el millor present per la seva estimada impossible de bastir amb els elements que proposa:

“ ─Deu vos guard mestre argenter

el millor de l’encontrada.

Que’m faríeu en bon or

els joiells de nuviatge?

Per damunt dels espillets

i posant celles arcades

l’argenter el mira i li don

cadira per assentar-se.

Ja li’n treu un bé de Deu

d’ arracades i tumbagues

uns montats amb diamants

perles, safirs i esmeragdes

amb topacis i robins

i amatistes i aigües clares.

Al poeta no l’hi plau

tota aquella enjoiellada.

L’argenter el mira i somriu

i l’altre se’l l mira i calla.

─No vull res del que’m mostreu

per les joies de nuviatge,

massa pobre tot això

i es mereix més ma estimada.

Tenen d’ésser com en cap

part del mon pugan trobar-se.

─Com enlloc? diu l’argenter.

─Com enlloc, contesta l’altre.

D’ivori feu-me l’anell

i per brillants claror d’auba

per robí un troç del meu cor,

i per perles dues llàgrimes.

Els filets no de platí

hi vull cabells de la mare

qu’eren blancs com flocs d’argent

i brunyits com un fil d’aigua.

Em fareu per al seu coll

molçudet i d’alabastre

de petons un collaret

amb cants de la meva pàtria.

El brassalet feu-me’l d’or

amb enfilalls d’esperances,

que no’s puguin trencar mai,

i que siguin ben soldades.

Després vull per el seu front

una diadema blanca

orlada de nuvolets

i música de rialles.

I al bell mitg aquell estel

que’s el primer de la tarda,

I… escolteu, poseu-hi l’or

de la posta, que m’encanta!

Ara anem per lo demés.

Voldria unes arrecades,

ben florides d’il·lusions:

que mai puguin apagar-se.

I per penjolls, els sospirs

que’m surten de dintre l’ànima

quan no la veuen mos ulls

que l’enyoren i demanen.

M’heu entès, mestre argenter

lo que vull pel nuviatge?

Si algun dubte acàs teniu

vos ho dir altre vegada.

─Molt bé quedareu servit,

li diu el mestre assentant-se

Porteu-me aquells nuvolets

i el grapat de la llum d’auba,

un bon tro del vostre cor

i després les dues llàgrimes.

Em portareu els petons

i els cabells blancs de la mare,

d’esperances l’enfilall

i els cants de la vostra pàtria.

No us descuideu els sospirs

ni la música de rialles

i després aquell estel

que’s el primer de la tarda

i del Cel tot aquell or

de la posta qu’us encanta.

I una volta això lograt

cap al Cel preneu volada

a parlar amb Nostre Senyor

i Ell us pot servir l’encàrrec…

que jo sóc mestre argenter

i no’n se fer de miracles”.

Altra vegada trobem els mateixos atributs que s’han destacat en el poema anterior, però en aquest cas tot és més tangible, malgrat la impossibilitat de bastir unes joies tant extraordinàries amb els integrant que selecciona. Amb l’Amistat Varias s’interroga i es respon sobre aquest atribut humà i en fa una apologia :

” Són, dins la fosca, les coses, difuntes;

calla el silenci en l’estança tranquil·la

i les frisances imantes les puntes

de l’esperit que en la nit em vigila.

Blanc pensament que en el front i mans juntes,

com una aranya que fila, feinera,

fas teranyines i caces preguntes:

fines libèl·lules d’ala lleugera.

Cada pregunta a la pensa li costa

un raig de llum de l’estel més abstracte

perquè il·lumini la vaga resposta

massa impalpable pels nervis del tacte.

Què és l’amistat? Oh, la víctima nova!

Passa volant pel camí més aeri,

ve cap a mi que altra petja no troba,

cau al parany entelat del misteri.

És la ma ferma que té les ocultes

regnes subtils de l’alada quadriga

de l’esperit cercador de consultes

i de consells en altra ànima amiga.

És la música que trena el silenci

encobridor de frisances secretes

i és la que priva que el llavi les llenci

dins l’altaveu de les veus indiscretes.

És la ma blanca que al front ens eixuga

tanta suor com hi posa la febre

i omple d’oblit la buidor fredeluga

dels desenganys, blancs de neu i de gebre.

És un lligam de tranquil·les converses

i un degotall de paraules sinceres,

és un consol de les penes adverses

que fa petites, suaus i lleugeres.

I és la que ens dóna delit i ens fa viure

i un optimisme serè ens encomana

i ho dóna tot amb la flor d’un somriure

i amb la dolcesa d’un mot de germana,

i és la que riu amb la nostra alegria

i si plorem en el plor ens acompanya,

tots els amics ens els tria i destria

i ens fa allunyar del company que ens enganya,

i aconsellant, en diu: ─Cal que vigilis,

cerca l’amor que en silenci t’espera,

fuig del reclam lluminós dels idil·lis

que només viuen una primavera,

fuig de l’amor que comenci ni acabi,

cerca la flama que cremi i perduri;

un dit menut al damunt del teu llavi

i amb un esguard de promesa i auguri─.

Clara amistat, espurneig de conversa,

bresca de mel de paraula sincera,

entra’m al cor i al cervell i dispersa

tots els neguits de les ungles de fera,!

Vina amistat, que en les lluites internes

no em sentiré l’esperit solitari

i sabré viure amb les coses externes

sense pecat, ni neguit, ni desvari.

Vina amistat, que no saps com m’exalta

la soledat dels camins i les rutes

si el cant de l’ànima feble i malalta

diu que les forces tinc obertes i eixutes.

Clara amistat que les mans ens conlligues

fent la petxina que es clou i s’esberla,

dins de les mans, llum d’amics i d’amigues

cristal·litzada esdevens una perla.”

Un dels darrers poemes de Varias que s’ha recuperat el va escriure el Dia de Tots Sants de 1936 i no porta títol :

” Dues dàlies, roig de flama,

i tres roses tardorals,

i quatre branques frescals

de sàlvia. Si ara reclama

l’humil pomell dels meus versos

un pomell que ja és marcit,

també d’un acolorit

pomell amb esclats diversos

de llum i de confidències

us faig ofrena, fervents

mirant els que son presents

i pensant en les absències.

Un pomell en una taula

un diumenge de tardor

recull l’altra tremolor

de la càlida paraula

nostra , com si la columna

on l’amistat es sosté

fos els transparent pitxer,

i aquests flors d l’autumne

nosaltres , amics i amigues…

Amistat , aigua frescal,

que ens deixes el cor tendral

i que la vida ens conlligues,

fes que el neguit es desgeli

i que vinguin altres jorns

i amb els enyorats retorns

l’alegria ens cobriceli”.

            Adjutori Varias pot ser considerat com el poeta més notable de l’etapa republicana que malauradament va ser víctima mortal de la Guerra Civil.

Jaume Rosell i Roig és el poeta local de més recorregut del segle XX, ja que des del 1915 fins el 1964, de forma ininterrompuda, encara que amb alts i baixos, va escriure i publicar els seus versos. El primer va aparèixer a la revista local L’Àpat el 14 d’agost de 1915, portava per títol Tendra flor i era una declaració d’amor a la jove Eulàlia Mata i Gabarró, amb qui es casaria quatre anys després. Del període republicà destaquen quatre poesies que porten per títols Fires (setembre de 1931), El barret vell ( gener de 1932), La Guerra dels Set Anys (agost de 1932) i Vandalisme (desembre de 1932). Durant tot aquest temps regentava una botiga de roba al Raval, coneguda com cal Ticus.

El primer dels quatre poemes republicans seleccionats de Rosell ens permet recuperar la seva emoció amb motiu de les Fires de Sant Sadurní :

“Sento l’enyor d’altres fires passades;

d’aquelles fires de quan era infant

i eren per mi com un conte de fades

policromat d’un nou goig cada instant.

Quin enrenou més bonic la vigília,

quan arribaven els muls i els cavalls

l els gitanets de nombrosa família,

mig mal tapats d’uns vestits de retalls…

Aquelles quadres de mules ventrudes,

que per l’escletxa ens plaïa admirar…

Aquells cavalls de les anques molsudes,

que un gitanet els portava abeurar…

Després a veure el tragí dels firaires

aixecant tendes, palaus encantats

enrestellats de joguines cridaires

que contemplàvem amb ulls admirats.

Encar eixien dels munts en desordre,

veles i caixes i dolls de juguets,

quan un vailet pregonava un mot d’ordre:

— A l’altra plaça, que hi lla cavallets! —

Els cavallets de crinera pintada,

folls es diria del ritme banal

d’aquell piano de veu esquerdada,

estri simfònic d’un geni infernal.

Però que hi fa? Si aquell antre rodaire

sembla als infants, corn un nou paradís

i aquell piano de mena xisclaire

per ells, és musica plena d’encís.

Bon parió la barraca veïna

tota olorosa del fum d’uns perols

d’on els artífexs , amb oli i farina

feien castells de gustosos bunyols.

Altra barraca al costat és alçada,

tot un misteri que pren embalum…

us ha mirat per la vela esquinçada

i ha descobert que serà un Pim, pam, pum.

Encara al vespre sabem que ens espera

l’alt espectacle de coure el rostit;

sempre benèvol, ens fa la cuinera

la lleu primícia d’un xic de farcit.

O, quin preludi de joia i gatzara!

Tres jorns que arriben, de festa curulls…

Qui no ha sentit eixa joia tan clara,

joia d’infant que traspua pels ulls?

Jo la recordo i en sento enyorança;

sento enyorança del goig que finí

i m’envaeix l’esperit de recança

quan veig espines, les roses d’ahir.

Avui, però, jo he tornat a reviure

tota la joia emotiva d’infant;

bell esperó que és claror de mon viure,

gràcia del cor l’emoció de l’instant

quan he copsat, que a mos fills la retina

s’ha dilatat un moment, d’il·lusió,

clavant els rulls voleiants d’una nina

i els colors vius d’un cavall de cartró! “.

            L’estil de Jaume Rosell és força diferent del d’Adjutori Varias , els temes són més recurrents amb imatges força emotives i també domina el llenguatge i la tècnica poètica . La segona composició El barret vell ( gener de 1932) , és una elegia breu dedicada al seu barret :

“Oh!, pobre barret meu, vell estimat!

en dols i en goig amic inseparable.

Tres voltes t’he desat per jubilat;

tres voltes restaurat, ja ets venerable!.

Tres voltes el petit paper de banc

l           ‘he dut als dits per dur-lo al barretaire.

Més ai!, que cada cop un entrebanc

ha enderrocat els meus castells en l’aire.

Prô, què hi farem? No és cosa d’afligir

no jubilar-te a temps com hom voldria;

ni tu, ni jo, no ens hem d’avergonyir

d’anar pels móns de Déu, fent nostra via.

Ara un burleta s’ha mofat de tu

perquè ja vas amb l’ala mig caiguda;

t’estimo més encara, ben segur,

després d’aquesta mofa immerescuda.

T’estimo perquè has fet acatament

davant de l’art i la cultura humana,

et lleves pel Santíssim Sagrament

i honores la senyera catalana.

Val més dur el cap alt i el barret vell

i no com molts, que semblen de la jungla,

que adoren el bou Apis i el vedell

i lluen barret nou, fent córrer l’ungla.

Qui sap, si aquell mofaire impertinent,

quan siguis ja no més que una rampoina,

trobant-se vell i pobre i penitent/

t’aguantarà per pidolar una almoina.”

            Aquesta personificació del barret i el diàleg que hi estableix són realment curiosos. Si se’m permet un comentari personal, sempre que el llegeixo em venen al cap aquelles famoses seqüències de les pel·lícules de Charles Chaplin ( Xarlot) en les que es treu el seu barret, l’espolsa i l’acarona abans de tornar-se’l a posar. La Guerra dels Set Anys el va publicar al Calendari del Pagès. Explica en vers una incidència inventada del món agrícola i n’extreu una lliçó:

“En Jan, un traficant d’aquells tan vius,

tot hora a punt de treure-us les cabòries

contant un cas de llebres i perdius

o relatant els fets de cent històries,

és home llest, astut i fí de nas,

i quan ell troba algun hereu pavana,

prepara el cop i quan arriba el cas

s’enduu, d’aquell que hi tracta, pèl o llana.

En Jan va pactar un dia amb En Marti,

comprant-li tot el blat de la collita,

—Venut i mesurat demà el mati,

que el blat si no és lligat…ja ho diu la dita…

El blat el mesuraren dalt de tot,

que essent prop dels cassals s’escurça feina;

En Jan, com qui ho enceta de rebot

i aprofitant l’haver trobat una eina,

comença a explicar fets del temps passat,

de vells pronunciaments i carlinades

i ensenya un fusellot tot rovellat

i conta d’ell facècies realitzades.

Veient que a tots els planen fets estranys,

car, hi ha En Martí, la dona i la mainada,

en tant que va durar la mesurada

va anar contant la guerra dels set anys.

En Jan ho explica tan gràficament,

que sembla que hom es trobi en la batalla,

ell salta i maniobra destrament

i a cops de peu engega la metralla.

Que surt un general amb tres canons,

doncs, vinga cops de peu per canonades,

que ara entra un capità cerca-raons,

amb cops de pep simulla escopetades.

En Jan no es cansa i va parlant per vint;

trontolla, als cops de peu, tota la casa…

i el blat a la mesura atapeint…

i alguna mesurada no és prou rasa…/

Un cop s’hagué acabat el tiroteig,

el blat a dalt dels carros, que partien,

comptat i recomptat i fet l’arqueig,

l’hereu trobà que els comptes no sortien.

No sap ben bé En Martí, qui haurà passat:

Un blat ben mesurat de quatre dies,

que en Jan bon tros del compte ha rebaixat,

qui sap si amb males arts i bruixeries !

Hi ha l’avi que tremola prop del foc

i té molta experiència i molt senderi,

fa estona que ha llucat d’en Jan, el joc

i sap tota la clau d’aquell misteri,

explica el que el cas a En Martí,

i diu:—No cal que et cansis del magí,

car, quan en Jan treu sabres i canons,

sap qui ha de pagar les municions;

ja has vist que mesurant, la guerra hi sobra

i aprèn, del cas d’avui, la lliçó, hereu;

si un jorn tot fent comèdia algú et distreu,

si no passa el platet, és que s’ho cobra.

Va aprendre la lliçó molt bé, En Martí

i quan trobava en Jan, dissimulava

i un dia es proposà endossar-li un vi

de baixos i premsat que ja es picava.

El tracte va venir tot berenant,

allò que s’acostuma a les masies,

que menges quatre nous tot xerricant

i parles de si naps i xirivies.

I passa que si es treu tard el porró

i un hom es va atipant de fruita seca,

aquell que beu, menjant d’aquesta teca,

s’empassa un mal vinagre, per vi bo.

Així passà a en Jan, que en va menjar

de nous i figues seques i aquell dia

comprava el vi dolent, que el paladar

li feia molt més bo del que calia.

En Jan, quan s’adonà del que passava

apostrofà En Martí amb crits i reganys;

l’hereu, però, fresquet li contestava;

—Recorda’t de la guerra dels set anys !”

 

Finalment, el poema Vandalisme el va escriure arran la mutilació de les creus de terme el 1932:

“ Dolor que esqueixa el cor, curull d’agravis,

en veure mutilada la creu tosca

pel bàrbar, protegit d’un del de fosca

un amargor de dol ens munta als llavis.

Inconegut, qui amb sàdica rialla

has destrossat la Creu acollidora;

l’arbre sagrat de l’ombra protectora

que ens guia del bressol a la mortalla;

t’ha trasbalsat el vent de la discòrdia

i ara ton ésser febrosenc delira;

ni ho saps per què s’han clos tos punys amb ira

contra d’un Déu, que és tot misericòrdia.

Mira la Creu, que és signe de puresa,

de caritat i amor i és font de vida,

que et crida i et perdona amorosida

si hi tornes penedit de la vilesa.

Pobre ignorant, que foll que escups enlaire

i torna al teu damunt la pròpia ronya;

per tu s’ha fet l’estigma i la vergonya;

la Creu no ha devallat ni gens, ni gaire!” .

Rosell jutge i condemna aquella acció iconoclasta, preludi en certa manera dels tràgics esdeveniments de 1936.

De Pere Uyà i Morera seleccionem un breu poema publicat amb motiu de les Fires de 1931 amb el títol Alícia al ball. Durant la guerra Uyà treballava a la direcció de les caves Freixenet i el 1938 va morir al front:

“Hi ha al fons dels ulls aquella flama viva

nodrida d’impaciència i de neguit

i el cor amaga una captiva

punt d’alliberar-se de l’oblit.

La veu té un pic de vibració expressiva

i el verb és subratllat pel gest ardit

i s’endevina una frisança activa

dessota els plecs sumptuosos del vestit.

En mig la jovenalla renouera

ella pressent l’amat i s’enquimera

de veure que ell l’hi regateja el goig…

Tot just l’orquestra iniciarà uns compassos

l’imberb galana vindrà a oferir-li els braços

i aquell clavell del trau flairós i roig”.

Aquest poema té força qualitat i caldria disposar-ne d’altres per valorar l’obra del personatge.

Els primers poemes de Gabriel Raspall i Culell són de caire estrictament familiar i els corresponents al període republicà estan dedicats a la seva dona i a la seva primera filla. El 7 d’octubre de 1932 va escriure Impressions inoblidables:

“La meva esposa ha infantat

un esqueix del nostre amor,

la meva esposa llum ha donat

a una filla del meu cor.

Els dolors d’ésser mare

més fort en mi han arrelat

la meva Mercè estimada,

la que sofrint per mi ha gosat.

He estimat més la terra,

la família i la llar,

un amor que a mi s’aferra,

que vol viure sols per estimar.

He gaudit del dolç encís

de veure la meva esposa Mare!

I he gosat de l’innocent somrís

d’una filla que em dirà Pare.

Quin goig he sentit, quina alegria,

veient dins el llit de noces

una esposa i una filla

que em somriuen carinyoses.

Recordo que avui fa quatre anys

que et vaig prometre estimar-te ,

i complint els meus afanys

sols desitjo que per molts anys

pugui estimar-vos a tots, i a tu abraçar-te”.

Dos anys després, el 5 d’octubre de 1934 va escriure Per a tu, Eulàlia, la meva filleta:

“Neix rialler un nou dia

ofrenant-me un goig immens.

Sento una inefable alegria:

té ja dos anys la meva filla,

rialla fresca dels meus pensaments.

Avui un goig sublim dintre meu frueix,

fent-lo més intens la teva formosor

i en veure’t créixer a tu, satisfet el meu cor creix,

lluint amb orgull la llum del teu amor.

Avui fa dos anys, el món tot riu i canta,

s’esborra tot dolor, la vida té més vida…

Un pare que mirant-te joiós avui s’encanta…

L’amor que per tu sent, satisfet, s’ageganta

amarat per la dolçor d’una tendra veu que el crida.

L’amor pur d’uns ulls que em miren fit a fit

i l’innocent esclat d’uns llavis plens de puresa.

Ai!, quin goig més sublim omple el meu pit

fent-lo bategar amb més fermesa!

Amb quin neguit et beso, oh dolça filla meva!,

dona d’un demà, donzella avui gemada,

orgull d’una llar que d’amor se sent amarada

seguint el teu esclat, vivint l’alegria teva.

Accepta com a ofrena i guarda com a record,

nuada amb amor aquesta senzilla poesia,

i una innocent rialla i un petó ple d’amor:

sols et demano això, filla meva, en aquest dia.”

Ambdós poemes intimistes trasllueixen una estimació infinita, però l’obra de Raspall cal situar-la en un àmbit diferent al dels dos primers poetes ressenyats. El 1931 va morir el seu pare i es va haver de fer càrrec del negoci familiar d’una fàbrica de pastes per a sopa. El 1938 va ser mobilitzat i va acabar la Guerra Civil en un camp de concentració a Cervera.

El 15 de novembre de 1935 el jove de 21 anys Lluís Forns i Ventura, que fins a la seva incorporació al servei militar obligatori amb destinació a Mallorca treballava a can Codorníu, va escriure el seu poema De lluny estant. Camí de Mallorca:

Sóc endut

i el navil.li es balanceja

sota un cel, tant transparent,

que m’ha encès la sang d’enveja

i m’ha pres del pensament

la il·lusió de les llums fines

i el neguit dels mocadors

que imitaven les gavines

amb llurs albes tremolors.

Miro el cel

omplo el pit amb alenades

d’esperança,

i m’endinso en la foscor

dels camins sense remor

cavalcant visions alades,

tot desfent i fent camins

perseguint formes aimades

i les noves il·lusions

de les illes encantades.

Mar endins

l’arribada del xaloc,

l’amargor de la deriva,

i la llum que a poc a poc

em captiva de tan viva

desllueix el somni alat

de desvaris, me l’allunya

i em presenta immaculat

el record de Catalunya.

I el record

si el gustar-lo llargament

llença fel en l’expremuda,

també deixa al pensament

la frescor de la veu muda

que t’arriba d’allà al lluny

en el fris de cada onada,

i en la sang endins s’esmuny

encenent com sol de juny

la meva ànima enyorada” .

Les Fires, com hem vist, ha estat una font d’inspiració poètica. Antoni Pardas va escriure el 1931 el poema Fires:

“Fires… campaneta dels caballets,

fum rosat de xurreries,

bufetes gemegaires,

insistència dels klàxons,

crits i pluja de rialles…

Fires… parpelleig grogós de llum de les parades,

sang que brolla de les ferides de la fruita,

collarets carmesí,

xiscles i veus dels venedors ambulants…!

Fires… confusió,

trot ritmat dels cavalls

negocis inversemblants,

bruses fumades i llustroses,

esquelets de fusta que sostenen una vela apedaçada,

malediccions i dances nòmades…

Fires… cassoles colorides de viandes,

cuineres grasses,

raïms primerencs,

pots de confitura encetats,

tabac i dolços…

Fires… trajos nous

sabates esmaltades,

deliri esportiu,

teatre,

cafè, rebaixat i insuficient,

begudes fresques…

Fires… celles de carbó

llavis de cel·luloide tenyida

balls d’obsequi/ ramells,

georgette multicolor…

Fires…cançons de moda,

cançons tristes de dels guardadors de bestiar,

nits humides,

badalls,

insomnis,

homes dormits per les voreres, barraques tencades…

Fires…sisme desvetllador,

abim de l’oblit,

caixa de sons,

vidre rosat,

infantesa perenne,

droga vivificadora…

Fires… cançó d’amor i d’hostatgia.”

Josep Maria Raventós i Altés de cal Matamussols del Raval i empleat a les caves del xampany Rigol va publicar el 1932 a Joventut Cristiana un poema que va titular L’amor al camp, una delicada proclama bucòlica rural :

” De bon matí quan moren les estrelles

damunt els núvols esquinçats pel vent

al temps que el viu esclat de les roselles

encén les llenques del sembrat lluent,

surto del mas i emprenc la meva ruta

pel viarany que mena fins la vall,

que la força del pit no tinc eixuta

i m’abriva el delit del cant del gall.

Fendeix l’espai el so d’una campana

i rodolant es perd llunyanament,

plàcidament el cor se m’encomana

la blava serenor d’aquest moment.

Brodada de ginesta és la muntanya

ai si amb el braç no puc collir la flor,

l’oreig em duu el perfum, i m’acompanya

la flauta màgica del cant i el plor.

Perlejo l’aigua per la fulla tendra

i un bocí d’horitzó que es va encenent.

El llençol matinal clapat de cendra

esdevé enlluernat pel sol ixent.

Jo sóc a dins la vall; l’herbei fulgura

i serva la llum misteri de la nit.

Mon pensament teixeix una figura

mentre m’endinso pel camí florit.

Teixeix un rostre clar que m’embolcalla

i m’allunya del pit tots els abrulls,

un rostre que em somriu i s’emmiralla

amb el vernís d’argent que tinc als ulls.

I ara, després que els anys han esfumada

la subtil clariana del record,

vull remembrar la vall auriolada

on s’abrandà la flama del meu cor.

Era una tarda lluminosa i clara

que vaig trobar-la que cercava flors

collia roses tendres com sa cara.

Semblava la deesa d’aquell cloc.

I al demanar-li , feble, l’esperança

l’amor que jo anhelava, sens recel

em respongué, allunyant-me la recança

fitant serenament els ulls al cel.

─Vos sou de ciutat, jo de muntanya,

i coneixeu les roses i els clavells,

saben flairà el delit de la companya

i el vibràtil ressò dels cants novells.

Sabeu l’encant que té la rosa fresca

collida del roser més jovençà.

Endevineu la mel de cada bresca

i la dolçor que el vostre cor durà.

Car si l’amor en lloc d’haver florida

us ha donat les punxes del neguit,

si la flor del jardí esdevé marcida

i el seu perfum no us embriaga el pit,

mai més voldreu la gràcia d’olorar-la

i el sentiment allunyà el seu record.

Més… si és l’amor que en vostres llavis parla

ja tinc la lluny que nodrirà el meu cos─.

Sento glatir la tèbia recordança.

Ara que els anys m’han allunyat els cants,

camino pel llençol de l’enyorança

i el sembro lentament de diamants”.

De Josep Maria Raventós i Altés, que va morir de tuberculosi el 1939 als 21 anys, disposem de tres poemes més Juny, Sant Jordi i Mon pensament. Juny és un cant al blat:

” Tenyeix el temps la pàtina del blat

ja som el temps que el sol feixuc devalla

la falç rosega l’or que lluu el sembrat

i pel camí ressec hi ha un cop de tralla.

És aspre aquest neguit. Dins l’hora càlida

l’oreig —ventall lleuger i remoladís—

davant el blat li dona la llum pàl·lida

d’un mon llunyà. Quiet i enyoradís.

Oh! mes de juny, cada anys ets l’esperança

del segador que anhela el teu glatir,

i el seu retorn abriva la gaubança

damunt la terra que et veurà llarguir.

El juny marceix la llum del roserà

però és més viva la sentor del pa.

Sant Jordi estava dedicat al patró de Catalunya:

” Sant Jordi deixa un núvol de cançons

sota el finíssim vel de les estrelles,

que ara un perfum rebleix els horitzons

i la nit va mostrant-li meravelles.

Les ombres del neguit són esfumades

Sant Jordi, ja es ben vostre aquest camí

que el corçer esbandeix amb ses petjades

les rutes entollades del verí.”

En el poema seleccionat Mon pensament de Josep Maria Raventós, l’autor —probablement quan ja estava afectat per la malaltia que finalment li provocaria la mort— va prescindir de la rima i va deixar volar el seu esperit:

” Mon pensament no es detura ni calla

vola als espais de les ombres abstractes

que les frisances desperten els nervis

sota la fina cremor de les ales.

Ara el mirall entelat per les ombres

cerca amb delit una llum que l’aclari

que de l’espai han vingut mica en mica

totes les punxes vibrants i sonores.

Entre la pau que n’esfuma les volves

i van marxant a pleret, sense treva

tots els neguits i el turments de la pensa

que ara fa poc entelaven llurs conques.

Què és nostre cos? És un cau de misèries;

sempre animat d’una llum invisible

mentre hi dansen al vol de llurs passos

plors i alegries, barreja de l’aigua

que plora en el temps i l’atzar de la vida.

Vola esperit i rabejat les ales

dintre del llac de la pau i l’ensomni

res no et deturi quan cerquis la Gràcia.

Si quan retornes dus ales de bronze

i al mig del pati una creu que enlluerni,

m’endinsaré dins les ombres pregones

sense remor de volves i punxes.”

Finalment el cisteller Jaume Marigó va escriure durant l’etapa republicana un poema dedicat Als vímets:

“M’agrada de tallar els vímets de l’Anoia,

veient i sentit l’aigua que passa i parrupeja

al peu dels vímets verds, que són com una joia

de plaer i el seu brancam m’ombreja.

De l’Avernó els vímets també em plau collir-los

en un bell lloc ple d’arbres i esbarzers

i després gronxar-los, i tot seguit portar-los,

passant per la passera que salta d’allò més.

Més, ningú no copsarà la dolça poesia

que tenen aquests vímets, del riu enamorats,

que mai més no fruiran de la meva companyia

i moriran ben sols del món abandonats.

I encara brotaran algunes primaveres,

també aniran creixent amb l’escalfor del sol.

En ells cantaran, al migjorn, caderneres,

i a les nits, el mussol, i al matí, el rossinyol…”.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s