Vuitanta anys de la mort de Pere Gibert Ferrer

Pere Gibert Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de Cal Curt de Sant Sadurní d’Anoia, va morir d’apendicitis durant la Guerra Civil quan era Primer Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) de Sant Sadurní, Secretari Agrari del Comitè Executiu i membre del Comitè Nacional de les JSU, l’òrgan juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

1. Pere Gibert Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de cal Curt. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

2. Pere Gibert al seu despatx de l’Hotel Colón del Passeig de Gràcia de Barcelona, on el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) hi tenia la seu social durant la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

3. Una de les Brigades d’Ajut al Camperol de Sant Sadurní l’estiu de 1937. Assegut, ben be al centre de la fotografia, veiem Pere Gibert amb els braços creuats. Té a la seva esquerra Gregorio López Raimundo ( amb una estrella de cinc puntes a la camisa, els braços recolzats sobre els genolls i una grenya de cabell al front) . Gibert a la vegada té a la seva dreta, la seva germana i tot seguit Teresa Pàmies Bertran , parella de López Raimundo. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

4. L’immoble del carrer Cavallers ( oficialment Doctor Escayola) conegut com casa Formosa, havia estat incautat el 1936 i ocupat pel Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) . D’aquí va sortir l’1 de setembre de 1937 el seguici fúnebre amb les restes mortals de Pere Gibert cap el cementiri municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

5. Enterrament de Pere Gibert al cementiri municipal de Sant Sadurní , l’1 de setembre de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE FRANCESC BOIX, DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN GIBERT FERRER

Les Brigades d’Ajut al Camperol van ser un invent de Pere Gibert i Ferrer (Sant Sadurní d’Anoia, 1916 – 1937) de cal Curt, fundador i Primer Secretari General de les Joventuts Socialistes Unificades (JSU) de Sant Sadurní, Secretari Agrari del Comitè Executiu i membre del Comitè Nacional de les JSU. Es va inspirar en una experiència reeixida establerta a Sant Sadurní a la segona meitat del segle XIX, mitjançant la qual l’anomenada Germanor de Pagesos, integrada per voluntaris, realitzava les tasques agrícoles que algunes famílies no podien afrontar a causa de la mort o de la malaltia dels que portaven les terres pròpies o en règim de rabassa. El mateix Pere Gibert ho plantejava així a la revista Juliol del mes d’agost de 1937, en un article signat per ell que portava per títol Brigades de xoc al camp : “ És aquesta una de les consignes que ha estat llençada amb més insistència per la J.S.U. d’ençà la Conferència Nacional de València, i és aquesta una de les consignes que per adaptar-se de ple a les necessitats de la guerra, ha estat objecte d’una especial atenció per part de tots els components del Comitè Nacional de les J.S.U. de Catalunya durant les deliberacions del Ple celebrat últimament. Comptats han estat els exemples de treball que han tingut l’honor d’ésser ressenyats en aquest ple històric del nostre Comitè Nacional. Però malgrat això no hem pas desanimar-nos, subestimant la nostra tasca, sinó que ha d’ésser precisament aquest fet el que ens ha d’estimular a ésser més conseqüents en les nostres consignes, vetllant amb insistència perquè siguin ràpidament aplicades a la pràctica.

És aquesta afalagadora esperança el que pot tenir-se amb la seguretat d’ésser acomplerta per l’entusiasme, la comprensió i el desig enorme de fer ràpidament obra positiva i real, que animava i era norma general de tots els components sense excepció. És aquesta òptima perspectiva que ha d’estimular tots els joves socialistes unificats a seguir el digne exemple de les J.S.U. dels radis de Sadurní d’Anoia, de Benissanet, Almacelles i d’altres que amb tant admirable abnegació i esforç assenyalen el camí a seguir a tots els nostres militants i a tota la joventut camperola de Catalunya.

En aquests moments en què ja s’ha portat a terme més o menys rigorosament la mobilització de les lleves del 34, 35 i 36 i que segurament seran cridades també les del 32 i 33 , perquè així ho exigeixen les necessitats de la guerra, és quan es fa més necessari que mai, intensificar fins al màxim la producció agrícola que solament aconseguirem estimulant tots els joves camperols no compresos en aquestes lleves esmentades, a formar ràpidament el Front del Treball i de la producció al camp, creant amb entusiasme les Brigades d’Ajut als Camperols. Ha de ser tota la joventut camperola que ha de comprendre la necessitat que en aquests moments , no tan sols decisius per les llibertats de la pagesia catalana, sinó també per tota la classe obrera espanyola, no pot quedar al camp un pam, de terra sense produïr, perquè els productes agrícoles són indispensables per alimentar i sostenir amb eficàcia els combatents del front i els treballadors de la reraguarda.

Ha d’ésser la joventut camperola i tota la pagesia en general la que ha d’intensificar i col·laborar en el moviment de Brigades d’Ajut als camperols necessitats. Fins ara els exemples que s’han produït en aquest aspecte s’han realitzat en llur majoria per raons sentimentals d’algun company apreciat que marxava al front, que deixava la seva família en estat precari, o bé ajudant la família d’algun company mort als camps de batalla en lluita terrible contra el feixisme assassí. Però en aquests moments en què un sens fi de famílies camperoles s’han vist privades de la branca principal en el cultiu de llurs terres , cal que aquests admirables exemples es generalitzin, i cal formar en totes les localitats de Catalunya aquestes Brigades d’Ajut als Camperols, que han de portar la confiança i l’estímul a totes les famílies més necessitades sense excepció.

És així com a més de portar l’escalf del nostre treball a totes aquestes famílies camperoles, no solament treballant per igualar la producció agrícola d’anys anteriors, sinó que cal fer els possibles per intensificar aquest treball a l’efecte de superar-la fins al màxim en tots els aspectes. La joventut no podem permetre que quan uns germans nostres defensen tan abnegadament les llibertats de tota la classe treballadora i l’esdevenidor de tota la joventut, exposant la seva vida a cada moment, encara hi hagi jovent per les nostres viles i ciutats que no facin el menor sacrifici per ajudar les necessitats de la guerra , i el que és pitjor, que resti insensible als dolors i a les necessitats de tantes i tantes famílies que coneixen ja amb tota la seva tràgica realitat els efectes d’aquesta guerra alliberadora. Som els joves socialistes unificats els que amb el nostre exemple hem d’assenyalar el veritable camí de l’abnegació i del sacrifici a tota la joventut, única forma de fer-nos més dignes de la victòria.

És amb aquesta finalitat que els joves camperols hem d’ésser els primers a impulsar el moviment de les Brigades d’Ajut als Camperols, i estimular tota la joventut i el poble en general a col·laborar-hi, seguint el nostre exemple. Cal que tots ens adonguem de la importància d’aquesta consigna per impulsar la nostra producció agrícola d’acord amb les necessitats de la guerra, i amb vistes a presentar un balanç pràctic dels treballs realitzats de cara a la guerra, en la vinent Conferència Nacional de tota la joventut catalana “.

Al diari Treball, l’òrgan oficial del Partit Socialista Unificat de Catalunya s’informava que “ […] Els set jornals de terra que tenia al seu càrrec Josep Esteva [Josep Esteva Ràfols era un soldat republicà que havia marxat voluntari al front el 1936] no han quedat pas descuidats. La vinya ha estat podada, llaurada i atesa sol·lícitament pels seus companys. En acabar la feina del dia o bé abans de començar la jornada, han vingut dedicant unes hores al conreu de la vinya de la vídua Esteve. I no penseu que tots eren camperols, no. Alguns d’ofici molt distint, no havien fet altra cosa que de paleta o bé de manyà, però la voluntat i les indicacions assenyades han aconseguit el fi previst. Primer foren únicament tres o quatre, els companys més decidits, fins que arribaren a sobre braços i es pogueren establir torns. Així durant els mesos de desembre i els de gener, febrer, març i abril els joves socialistes de Sadurní d’Anoia han donat l’exemple. Al conreu de la vídua Esteva no s’ha perdut la collita, i el camarada ha lluitat al front amb un entusiasme superior pensant que la seva mare, ni el conreu, havien quedat abandonats”.

Aquesta iniciativa tant solidària i ideològica de les Brigades d’Ajut als Camperols, a Sant Sadurní va coincidir en el temps amb la Col·lectivitat Agrària, amb un bon nombre de rabassaires que seguien portant les mateixes terres que abans i amb els petits pagesos que conreaven les seves pròpies vinyes. Sense cap documentació ni testimoni al respecte es fa difícil d’imaginar com convivien aquests quatre fórmules d’explotació de la terra i quina incidència va representar cadascuna. Les Brigades van tenir un gran valor simbòlic i testimonial, però escassa difusió per la geografia catalana i es van veure molt afectades arran la mort sobtada del seu promotor, Pere Gibert, esdevinguda el 31 d’agost de 1937 a causa d’una apendicitis. Entre els joves sadurninencs que es van afegir amb entusiasme a aquesta iniciativa de Pere Gibert hi havia la seva germana Mercè, Ernest Roca i Guilera ( el Vidrier) , Ramon Cardús i Martí, Salvador Morera i Mas (el Pinet) , Ramon Llop i Sales (el Llopet) , Josep Antoni Parellada i Tombas , Antoni Tombas i Pujol ( el Cantó) , Ramon Casanovas i Sabaté, Esteve Pollanch i Llop, Jaume Estruch (el Pau gravat), Josep Àvila i Amposta i Pere Raventós i Galimany ( el Xato),

Durant l’estiu de 1937 el companys de Pere Gibert de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya, Gregorio López Raimundo ( 1914 – 2007), Teresa Pàmies i Bertran (1919 – 2012) i el fotògraf Francesc Boix i Campo (1920 – 1951) havien visitat a Sant Sadurní una d’aquestes brigades i es va fer un reportatge per a la revista Juliol. A l’agost de 1937 Pere Gibert estava adscrit oficialment com a comissari a la 146 Brigada Mixta de la 30ena Divisió de l’Exèrcit Popular Republicà, però es trobava de forma permanent a la seu de les J.S.U. a l’Hotel Colón de la Plaça de Catalunya de Barcelona. El seu enterrament, l’1 de setembre, a partir de dos quarts de sis de la tarda, va ser una gran manifestació de dol. El fèretre va sortir del Casal Social del PSUC ubicat a cal Formosa del carrer Cavallers i de manera solemne va ser traslladat al cementiri municipal del poble on encara és enterrat. (Fragments de l’obra Relats republicans que es presentarà el proper 30 de setembre, a partir de les sis de la tarda, a la Fassina de can Guineu).

Un tastet de Relats republicans

Aquesta setmana d’agost podria ser ideal per llegir el meu darrer llibre, però com que l’obra no es presentarà fins el proper dia 30 de setembre i primen les raons financeres per intentar no perdre-hi bous i esquelles en l’operació ( en el millor dels escenaris l’edició serà una ruïna econòmica) , no es pot difondre a través de la xarxa. Per anar fent boca i no hipotecar la futura venda d’exemplars es reprodueixen només les 32 pàgines amb el text de la meva presentació. Per a la resta hauràs d’esperar al darrer dissabte del mes que ve i comprar-ne un.

El llibre de 1076 pàgines amb 200 il·lustracions, Relats republicans. Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1939 , és l’obra més extensa de totes les que s’han editat a la Capital del Cava i la més documentada sobre la República i la Guerra Civil en aquest municipi de l’Alt Penedès . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià ( al centre de la imatge i cobert amb un barret) , flanquejat, d’una banda, pel president del Parlament de Catalunya, el sadurninenc Joan Casanovas i Maristany ( també amb barret) , i de l’altra, per l’alcalde republicà de Sant Sadurní Miquel Bruna i Vilà, a l’alçada de l’Era d’en Guineu, adreçant-se a la inauguració de l’hospital local. 8 de setembre de 1933. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN CASANOVAS I CUBERTA

Per treballar a les vinyes i als camps de conreu dels pagesos i rabassaires que havien estat mobilitzats per anar al front, el 1937 es van organitzar les Brigades d’Ajut als Camperols. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CAPTURADA PER FRANCESC BOIX I CEDIDA PER JOAN GIBERT I FERRER

Cliqueu aquí i podreu llegir la presentació de l’obra Relats republicans.

Les mines de carbó de Subirats i Sant Sadurní

Les cròniques d’Isidre Mata del Racó situen la primera explotació minera del segle XIX a Subirats, el 1805, quan quatre francesos van descobrir una mina de carbó a can Figueres. Les extraccions però només van durar sis mesos perquè el mineral, que s’utilitzava principalment per a usos domèstics (cuina i calefacció) , feia molta pudor de sofre i molestava els usuaris . A Sant Sadurní ( aleshores San Saturnino de Noya) es va posar en producció trenta anys després una altra mina i la van batejar amb un nom poc imaginatiu: la Saturnina.

Acció al portador de 500 pessetes, de la Compañía Minera de Carbones de San Saturnino de Noya de l’any 1900. Se’n van emetre dues mil. A la il·lustració de la part superior de l’acció es mostra l’accés a la mina La Estrella, els miners que traslladen el carbó amb coves sobre el cap fins a les vagonetes, les estructures que suporten els cables aeris per on transiten els contenidors carregats de carbó en direcció a les llunyanes muntanyes de Montserrat… No sabem si tot plegat tenia una espurna de versemblança o s’ho va inventar l’il·lustrador amb més o menys imaginació. Els 30 cupons permetien cobrar periòdicament els dividends pels rendiments del capital , d’acord amb la proposta que el Consell d’Administració sotmetia a l’aprovació de la Junta General d’Accionistes. Sense els comptes de resultats de la societat és impossible saber com van evolucionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Acció (sense un valor nominal concret) de l’Antigua Carbonera de Subirats de l’any 1860, a nom de Jaume Ferrés. El capital social estava representat per quatre mil accions. La denominació d’Antigua porta a creure que es tractava d’una mina de carbó que ja havia estat explotada anteriorment. ¿Era la mateixa que van descobrir el 1805 quatre francesos a can Figueres? En aquest cas els dividends no s’abonaven presentant els cupons corresponents sinó que s’anotaven al marge de l’acció quan es pagaven . Sense els comptes de resultats de la societat també és impossible saber com van evolucionar, si hi van guanyar diners o va ser un nyap. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER L’AJUNTAMENT DE SUBIRATS.

En el darrer quart del segle XIX hi havia al termes municipals de Sant Sadurní i Subirats algunes mines de ferro i carbó. Noms com Bemta, La Catalana, Joven Española, La Isolina i La Estrella corresponen a les explotacions mineres ubicades al Camp de les Olives, prop de l’estació del ferrocarril, al Torrent del Tro, a la vinya d’en Rigol i als Casots ( Subirats). Amb anterioritat, els anys 1835 i 1872, s’havien explotat les mines La Saturnina i La Bruja, però els elevats costos d’explotació i el baix rendiment de les inversions van determinar l’extinció d’aquesta activitat.

L’antecedent més remot documentat del segle XIX a Subirats és de l’any 1805, quan quatre francesos van descobrir una mina de carbó a can Figueras i la van posar en explotació. Les extraccions però només van durar sis mesos perquè el carbó, que s’utilitzava principalment per a usos domèstics (cuina i calefacció) , feia molta pudor de sofre i molestava els usuaris.

El 1900 la Compañía Minera de Carbones de San Saturnino de Noya va emetre dues mil accions a raó de 500 pessetes cadascuna per explotar una mina local batejada amb el nom de La Estrella. S’ignora totalment si en aquesta ocasió la inversió va reeixir o va esdevenir un altre fracàs. Malauradament no es disposa ( o no el tinc localitzat, per ser més precís) cap text de l’època ni documentació administrativa o comptable al·lusiu al treball a les mines de ferro o de carbó que ens permeti valorar aquesta activitat pel que fa al nombre de treballadors, a les seves circumstàncies i condicions laborals, la procedència geogràfica dels miners i llurs famílies, la producció, els rendiments … Un altre capítol de la història local que no podem documentar.

Poesia i poetes sadurninencs de l’etapa republicana (1931 – 1936)

Per raons d’espai ha calgut reduir significativament el text del capítol dedicat a la poesia i els poetes sadurninencs del període 1931 – 1936 que es pretenia publicar a la meva propera obra Relats republicans. M’ha semblat que una vegada fet ja l’esforç d’escriure-ho, i per tal que els lectors d’aquest blog en puguin gaudir (i també tot sigui dit, perquè no es perdi el treball realitzat), seria una bona idea reproduir-lo sencer en el post d’avui. Aquí va.

El poeta Adjutori Varias i Gabarró ( Sant Sadurní d’Anoia, 1911 – Torrelameu, 1938) va morir víctima de la Guerra Civil al bàndol nacional. Ell i Jaume Rosell i Roig poden sen considerats els dos millors poetes locals del període republicà. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta Jaume Rosell i Roig ( Sant Sadurní d’Anoia 1891 – 1964), assegut a la porta del seu establiment de cal Ticus al Raval, amb el seu fill Joan. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta Josep Maria Raventós i Altés ( Sant Sadurní d’Anoia, 1918 – 1939) va morir de tuberculosi durant la Guerra Civil. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER IGNÀSIA PASCUAL I AMPOSTA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

El poeta sadurninenc Gabriel Raspall i Culell (1906 – 1963). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA SEVA FAMÍLIA . ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS.

En l’àmbit de la poesia, l’etapa republicana en pau a Sant Sadurní d’Anoia va ser molt fructífera. Un grup de poetes entre els quals destacaven Adjutori Varias i Gabarró (1911 – 1938) i Jaume Rosell i Roig (1891 – 1964) com els més importants, acompanyats de Pere Uyà i Morera (1908 – 1938), Gabriel Raspall i Culell ( 1906 – 1963), Lluís Forns i Ventura ( nascut el 1914), Antoni Pardas i Amat (1907 – 1977) , Josep Maria Raventós i Altés (1918 – 1939) i Jaume Marigó i Vendrel ( 1905 – 1998), de menor entitat, van expressar poèticament tot un món de vivències i sentiments.

Adjutori Varias i Gabarró tenia vint anys quan es va proclamar la Segona República i ja era un militant convençut de la Federació de Joves Cristians de Catalunya (FJC). Treballava de secretari de Manuel Raventós Fatjó de can Codorníu, vivia a l’actual número 84 del carrer Sant Antoni i va ser el poeta més prolífic d’aquest període. El setembre de 1931 va publicar un poema a la revista local El Noya, coincidint amb les Fires. El seu títol era La perla del Noia:

El pit em batega de ritmes

serens; ja, no em calen els ecos que dicta

la rima. Que vingui tan sols la paraula més justa,

l’imatge més clara.

Filtrada pels ulls i pels llavis,

ens plou la més alta cançó de ma vida

dels núvols abstractes

que em crea l’amor que jo sento a la perla

del Noia; la vila de Sant Sadurní. (Quina pluja

més dolça si sento breçada

pel cant maternal la pretèrita joia innocent del meu viure

d’infant, i els records puerils em desvetllen

els cops als cantells les portes,

les piles de terra, les meves joguines

i el llit de baranes!).

El temps, i la vila i ei cor ens han fet el caràcter.

Nosaltres, engrunes de pàtria,

camins de nosaltres mateixos,

obrim més camins a la vila nostrada.

L’amor ens hi porta.

Petites enveges i vells comaratges declinen

la llum melindrosa en sospirs de crepuscle

i aparten les punxes més aspres;

l’amor ens ajunta,

i el cor té una veu que agermana,

i el front una llum constructiva,

i eis braços treballen:

les vinyes segueixen amb ritme vital les anyades

(l’aixada i la i la rella n’esqueixen la crosta

i arrenquen les herbes);

les caves degoten damunt les ampolles

(si algunes exploten en randes d’escumes,

les altres s’adormen amb ànsia i vigilen

amb una pupil·la allargada

i son de vellut i de verd, d’humitat i de cendra. El celatge

que vol entelar sa puresa

se’ls posa a la gola i el líquid

daurat el rebutja amb enuig i recull una nova

dolcesa);

les màquines roden amb ritmes mecànics, monòtons

impuls de motors i corretges,

cançó d’engranatges i rodes dentades,

i drings de martells al damunt les encluses,

zum-zum de fornals i de serres,

polsina de llimes

i cintes de fusta brollant de ribots i garlopes;

les plomes escriuen;

les rutes es gasten al pes del neumàtics massissos,

i el tren, trepidant, se’ns enduu, triomfal, els productes

del nostre treball , del comerç, de la indústria!

La Perla del Noia, camina i avença!

La Perla del Noia :

les boires que passen li fan un somriure

de llum blavissenca,

i a voltes, un tàlem de porpra

que esquincen

la rosa dels vents i el platí de les puntes

de dalt les torratges

lluents, com un llom de cantàrida policromada,

que assoten els vents que renten les pluges.

Ei solc de les teules

té espurnes de flors camperoles

i taques de liquen

grogós. Els terrats s’embanderen

amb ales humides que escampen

sentors de bugada i de mans femenines.

Damunt les teulades

aranyes absents han filat les antenes

(paranys a les ales lleugeres de l’onda).

Si el cel de la tarda té blau de turquesa,

fantasmes fumoses (alè de les cuines)

el tornen de plom i tenebres.

Hi ha golfes que tenen pupiles de fosca.

Les llengües dels monstres de pedra

de dalt el cloquer, insensibles

rient del vertigen,

escupen pedretes que el temps els arrenca.

Les línies elèctriques tallen

(gargots i capdells en desordre);

l’atzur dels carrers i les places.

Del fons d’una eixida

s’aixequen tres arbres,

columnes de verd i de mort i de malenconia.

I a sota del marge d’argila

sagnant, l’Avernó, la clivella resseca, sorrenca,

( ni un pèlag humit per mullar la retina

dels ulls sense parpres del pont que deliren

en va per les gotes de pluja).

Les hores barrinen en l’ull del rellotge

i emprenen volada

fugint de la gàbia.

La pols de Raval té una llum de jornades

de feina. Els til·lers de la plaça el repòs de les festes.

La soca retorta dels ceps la tortura

de viure esperant la collita amb temença

de perdre la lluita.

Pro els càntics dels galls ens pregonen

la joia

sobrant de les cases,

que hi ha en les eixides.

Oh Perla del Noia, camina i avença!

si ets bella en tes formes concretes

i tu les guarneixes,

no cal exhornar el teu viure amb garlandes abstractes.

Que hi fa que el passat i el present i el futur t’entrellacin

sanglots i rialles?

Tu, Perla l Noia, camina i avença

i ofrena la Pàtria

ramells de treball i cultura !”.

 

És certament original aquest elegia de Sant Sadurní amb motiu de les seves Fires. Varias no cau en els tòpics habituals i crea unes metàfores singulars i suggestives. El 28 de desembre de 1934 va compondre Esperança :

” Tremolor dels estels. Soledat

en la nit reposada i obscura

dins l’ànima purificat.

Tinc l’abraç del neguit

que aniquila l’oblit

i em tortura.

Se me’n va del pensament

dins la mar de records que n’inunda,

una barca de vela talment,

que tingués sols per nord

el camí que assenyala el meu cor

imantat de nostàlgia profunda.

Pensament, si no et puc retenir

en el port d’unes aigües tranquil·les

vola enllà per sentir

com esfumes en clau

en sua plomissol una randa d’escumes

de la meva tendresa en desfiles.

Pensament, no te’n vagis tant lluny,

que si al port ja ningú no t’espera

mar endins la tempesta s’esmuny,

ja ressona en el corn,

gira prest el timó pel retorn,

ai! la barca que va poc lleugera!.

Pensament, saps on és el repòs?

Jo no ho sé si al passat no li trobes…

Si ens bastíssim un clos

amb el nostre neguit

i guarnís l’esperit

d’esperances ben noves

no seria més dolç el futur,

ara incert i amb ferides de dubtes?

L’optimisme ben pur !

Pensament, vina amb mi,

tu, com jo, peregrí

sota el cel ple d’estels incorruptes !

Pel passat que se’n va,

pel futur que s’atansa, estrenyem-nos la ma,

ofeguen la foscor de l’oblit,

mira quin esvoranc lluminós al neguit:

l’esperança….”

Un altre poema d’Adjutori Varias escrit a Sarrià el 7 de novembre de 1935 no portava títol:

” Íntima joia que degotes

d’un pensament alat i pur;

dins del meu cor titil·len totes

les estrelletes de l’atzur.

Pel que avui quan s’estenia

dins la penombra nocturnal

la soledat, guarda la via

el pecat i contra el mal

el meu neguit : el telescopi

que tinc de cara a l’infinit

per que la gràcia se m’apropi

i els estels caiguin al meu pit.”

 

            La Cançó marinera la va compondre Varias el 20 de maig de 1936 :

” Jo sé d’una vela blanca

inflada per tots els vents,

el vent l’amor no li manca;

és la dels meus pensaments.

Quan l’amor infla la vela

la barca fuig mar endins;

un núvol la cobricel.la

tots els esguards mesquins.

La barca deixa una randa

d’escumes que es va fonent;

l’amor encara comanda

i fa més suau el vent.

El somni atura el navil.li

que es gronxa, sol, a l’atzar,

encén els bes d’un idil·li

i calma els laments del mar…”

D’entre els seus poemes de data indeterminada i de caràcter místic, en el qual es mostra molt preocupat per la castedat, destaca el que porta per títol Instantànies de lluita i de victòria:

“Avui he jugat sol amb la pilota

com aquell temps que era un petit infant

que cada ruta impura m’era ignota…

Jugo com aquell temps, estic plorant.

Dins la penombra passa la pel·lícula

de les caigudes i dels vells pecats.

Records, sou dolorosos i pesats

i el cap cerca puntal en la clavícula.

Sabeu, Senyor, que el llavi no se’m cansa.

Deu-me si a Vos us plau, la ruta estreta,

pro feu l’ànima meva com l’estança:

blanca i senzilla i endreçada i neta.

No caiguis esperit, tot et vigila:

si caus, no sols Déu és present:

en cada objecte hi ha un cantó lluent

un parpre obert i encesa una pupil·la.

Si l’esperit els ametllers em vetlla,

no temis castedat: vindrà la blanca

florida d’ales en la seca branca,

vindran les fulles i vindrà l’ametlla.

O serenor, corona amb el teu hàlit

i amb la claror dels triomfals epílegs

les lluites que sostinc ja feble i pàl·lid,

l’esperit m’ esdevindrà de sílex.

Ara els silencis m’han ungit amb l’oli

de la serenitat en cada pols:

martell de sang, si tens el dring més dolç

res privarà que l’esperit em voli.

El cor palpita reposadament.

Desig, no desordenaràs l’eurítmia

ja més: l’alta serenitat al pit m’hi ha

posat l’alba puresa dolçament.

Desig, ni em faràs pàl·lida la galta

ni em privaràs de respirar l’oxigen,

encara no tinc la força prou malalta

per sucumbí a l’imant del teu vertigen.

Jo sóc al centre de l’arcada volta.

L’oració té radis, i l’aguanta:

si el cor no exhala la fermesa santa

la voluntat és sols feblesa mòlta.

En els moments que a dintre de cambra

tinc la puresa en cercles al meu vol

entra pel finestral un raig de sol,

ratlla tangent de llum de color d’ambre.

Si per l’esforç no em cal martell ni escarpra

i l’esperit és de puresa gràvid

la serenor ja pot obrir-me el parpre

la humilitat vestir-me l’hàbit.

Si l’ànima vols fer de pedra dura

per fer la fortitud més gran encara,

torna’t de fang i en sang de Crist amara

els porus les plagues de sutzura.

Quan la feblesa a la victòria insulta

i vol trencar-me el vidre del propòsit

del pensament llanço el tartrà el pòsit

amb la fermesa d’una catapulta.

Tinc de les regnes la veloç quadriga

de passions, enceses de les venes

lluiten per desfermar la ma que els lliga,

però impotent, diuen: ets tu que ens menes.

Abans que lluita fou sols controvèrsia.

El foc, torba després el meu repòs,

pro l’esperit al flam extern s’ha clos

ha proclamat victòria de la inèrcia.

Victòria, lliberació suprema,

si he superat, ardit, l’instant maligne,

vulgues cedir-me a aquest contracte, signa:

sigues tu la llum, jo seré la gemma.

O castedat! honors et tinc de retre:

arcs triomfals per tu! amb una franja els

exornaré de cants, amb una lletra

blanca i alada, com si fossin àngels!

Ara que amb tantes lluites tu m’arribes

fes que el meu cor ple de la llum excelsa

no sigui de les paradoxes vives:

arbre humanal i feble que l’arrel se

n’arrenca fàcilment quan es decanta

pel pes absurd d’una brancada buida.

O castedat que la puresa cuida

fes que camini per la ruta santa

que s’acosta l’esbarzer maligne

[el darrer o els darrers versos s’han extraviat]”.

Més enllà de l’obsessiva dèria de la castedat ─pròpia dels joves cristians de l’època en contraposició a l’amor lliure predicat més que practicat pels cadets anarquistes de la CNT─ , del tot incomprensible a aquestes alçades del segle XXI , destaca la qualitat de la construcció del poema , el domini del llenguatge i del vocabulari i l’ús de figures poètiques originals.

El poema Present de nuviatge és d’un altre registre. Imagina el millor present per la seva estimada impossible de bastir amb els elements que proposa:

“ ─Deu vos guard mestre argenter

el millor de l’encontrada.

Que’m faríeu en bon or

els joiells de nuviatge?

Per damunt dels espillets

i posant celles arcades

l’argenter el mira i li don

cadira per assentar-se.

Ja li’n treu un bé de Deu

d’ arracades i tumbagues

uns montats amb diamants

perles, safirs i esmeragdes

amb topacis i robins

i amatistes i aigües clares.

Al poeta no l’hi plau

tota aquella enjoiellada.

L’argenter el mira i somriu

i l’altre se’l l mira i calla.

─No vull res del que’m mostreu

per les joies de nuviatge,

massa pobre tot això

i es mereix més ma estimada.

Tenen d’ésser com en cap

part del mon pugan trobar-se.

─Com enlloc? diu l’argenter.

─Com enlloc, contesta l’altre.

D’ivori feu-me l’anell

i per brillants claror d’auba

per robí un troç del meu cor,

i per perles dues llàgrimes.

Els filets no de platí

hi vull cabells de la mare

qu’eren blancs com flocs d’argent

i brunyits com un fil d’aigua.

Em fareu per al seu coll

molçudet i d’alabastre

de petons un collaret

amb cants de la meva pàtria.

El brassalet feu-me’l d’or

amb enfilalls d’esperances,

que no’s puguin trencar mai,

i que siguin ben soldades.

Després vull per el seu front

una diadema blanca

orlada de nuvolets

i música de rialles.

I al bell mitg aquell estel

que’s el primer de la tarda,

I… escolteu, poseu-hi l’or

de la posta, que m’encanta!

Ara anem per lo demés.

Voldria unes arrecades,

ben florides d’il·lusions:

que mai puguin apagar-se.

I per penjolls, els sospirs

que’m surten de dintre l’ànima

quan no la veuen mos ulls

que l’enyoren i demanen.

M’heu entès, mestre argenter

lo que vull pel nuviatge?

Si algun dubte acàs teniu

vos ho dir altre vegada.

─Molt bé quedareu servit,

li diu el mestre assentant-se

Porteu-me aquells nuvolets

i el grapat de la llum d’auba,

un bon tro del vostre cor

i després les dues llàgrimes.

Em portareu els petons

i els cabells blancs de la mare,

d’esperances l’enfilall

i els cants de la vostra pàtria.

No us descuideu els sospirs

ni la música de rialles

i després aquell estel

que’s el primer de la tarda

i del Cel tot aquell or

de la posta qu’us encanta.

I una volta això lograt

cap al Cel preneu volada

a parlar amb Nostre Senyor

i Ell us pot servir l’encàrrec…

que jo sóc mestre argenter

i no’n se fer de miracles”.

Altra vegada trobem els mateixos atributs que s’han destacat en el poema anterior, però en aquest cas tot és més tangible, malgrat la impossibilitat de bastir unes joies tant extraordinàries amb els integrant que selecciona. Amb l’Amistat Varias s’interroga i es respon sobre aquest atribut humà i en fa una apologia :

” Són, dins la fosca, les coses, difuntes;

calla el silenci en l’estança tranquil·la

i les frisances imantes les puntes

de l’esperit que en la nit em vigila.

Blanc pensament que en el front i mans juntes,

com una aranya que fila, feinera,

fas teranyines i caces preguntes:

fines libèl·lules d’ala lleugera.

Cada pregunta a la pensa li costa

un raig de llum de l’estel més abstracte

perquè il·lumini la vaga resposta

massa impalpable pels nervis del tacte.

Què és l’amistat? Oh, la víctima nova!

Passa volant pel camí més aeri,

ve cap a mi que altra petja no troba,

cau al parany entelat del misteri.

És la ma ferma que té les ocultes

regnes subtils de l’alada quadriga

de l’esperit cercador de consultes

i de consells en altra ànima amiga.

És la música que trena el silenci

encobridor de frisances secretes

i és la que priva que el llavi les llenci

dins l’altaveu de les veus indiscretes.

És la ma blanca que al front ens eixuga

tanta suor com hi posa la febre

i omple d’oblit la buidor fredeluga

dels desenganys, blancs de neu i de gebre.

És un lligam de tranquil·les converses

i un degotall de paraules sinceres,

és un consol de les penes adverses

que fa petites, suaus i lleugeres.

I és la que ens dóna delit i ens fa viure

i un optimisme serè ens encomana

i ho dóna tot amb la flor d’un somriure

i amb la dolcesa d’un mot de germana,

i és la que riu amb la nostra alegria

i si plorem en el plor ens acompanya,

tots els amics ens els tria i destria

i ens fa allunyar del company que ens enganya,

i aconsellant, en diu: ─Cal que vigilis,

cerca l’amor que en silenci t’espera,

fuig del reclam lluminós dels idil·lis

que només viuen una primavera,

fuig de l’amor que comenci ni acabi,

cerca la flama que cremi i perduri;

un dit menut al damunt del teu llavi

i amb un esguard de promesa i auguri─.

Clara amistat, espurneig de conversa,

bresca de mel de paraula sincera,

entra’m al cor i al cervell i dispersa

tots els neguits de les ungles de fera,!

Vina amistat, que en les lluites internes

no em sentiré l’esperit solitari

i sabré viure amb les coses externes

sense pecat, ni neguit, ni desvari.

Vina amistat, que no saps com m’exalta

la soledat dels camins i les rutes

si el cant de l’ànima feble i malalta

diu que les forces tinc obertes i eixutes.

Clara amistat que les mans ens conlligues

fent la petxina que es clou i s’esberla,

dins de les mans, llum d’amics i d’amigues

cristal·litzada esdevens una perla.”

Un dels darrers poemes de Varias que s’ha recuperat el va escriure el Dia de Tots Sants de 1936 i no porta títol :

” Dues dàlies, roig de flama,

i tres roses tardorals,

i quatre branques frescals

de sàlvia. Si ara reclama

l’humil pomell dels meus versos

un pomell que ja és marcit,

també d’un acolorit

pomell amb esclats diversos

de llum i de confidències

us faig ofrena, fervents

mirant els que son presents

i pensant en les absències.

Un pomell en una taula

un diumenge de tardor

recull l’altra tremolor

de la càlida paraula

nostra , com si la columna

on l’amistat es sosté

fos els transparent pitxer,

i aquests flors d l’autumne

nosaltres , amics i amigues…

Amistat , aigua frescal,

que ens deixes el cor tendral

i que la vida ens conlligues,

fes que el neguit es desgeli

i que vinguin altres jorns

i amb els enyorats retorns

l’alegria ens cobriceli”.

            Adjutori Varias pot ser considerat com el poeta més notable de l’etapa republicana que malauradament va ser víctima mortal de la Guerra Civil.

Jaume Rosell i Roig és el poeta local de més recorregut del segle XX, ja que des del 1915 fins el 1964, de forma ininterrompuda, encara que amb alts i baixos, va escriure i publicar els seus versos. El primer va aparèixer a la revista local L’Àpat el 14 d’agost de 1915, portava per títol Tendra flor i era una declaració d’amor a la jove Eulàlia Mata i Gabarró, amb qui es casaria quatre anys després. Del període republicà destaquen quatre poesies que porten per títols Fires (setembre de 1931), El barret vell ( gener de 1932), La Guerra dels Set Anys (agost de 1932) i Vandalisme (desembre de 1932). Durant tot aquest temps regentava una botiga de roba al Raval, coneguda com cal Ticus.

El primer dels quatre poemes republicans seleccionats de Rosell ens permet recuperar la seva emoció amb motiu de les Fires de Sant Sadurní :

“Sento l’enyor d’altres fires passades;

d’aquelles fires de quan era infant

i eren per mi com un conte de fades

policromat d’un nou goig cada instant.

Quin enrenou més bonic la vigília,

quan arribaven els muls i els cavalls

l els gitanets de nombrosa família,

mig mal tapats d’uns vestits de retalls…

Aquelles quadres de mules ventrudes,

que per l’escletxa ens plaïa admirar…

Aquells cavalls de les anques molsudes,

que un gitanet els portava abeurar…

Després a veure el tragí dels firaires

aixecant tendes, palaus encantats

enrestellats de joguines cridaires

que contemplàvem amb ulls admirats.

Encar eixien dels munts en desordre,

veles i caixes i dolls de juguets,

quan un vailet pregonava un mot d’ordre:

— A l’altra plaça, que hi lla cavallets! —

Els cavallets de crinera pintada,

folls es diria del ritme banal

d’aquell piano de veu esquerdada,

estri simfònic d’un geni infernal.

Però que hi fa? Si aquell antre rodaire

sembla als infants, corn un nou paradís

i aquell piano de mena xisclaire

per ells, és musica plena d’encís.

Bon parió la barraca veïna

tota olorosa del fum d’uns perols

d’on els artífexs , amb oli i farina

feien castells de gustosos bunyols.

Altra barraca al costat és alçada,

tot un misteri que pren embalum…

us ha mirat per la vela esquinçada

i ha descobert que serà un Pim, pam, pum.

Encara al vespre sabem que ens espera

l’alt espectacle de coure el rostit;

sempre benèvol, ens fa la cuinera

la lleu primícia d’un xic de farcit.

O, quin preludi de joia i gatzara!

Tres jorns que arriben, de festa curulls…

Qui no ha sentit eixa joia tan clara,

joia d’infant que traspua pels ulls?

Jo la recordo i en sento enyorança;

sento enyorança del goig que finí

i m’envaeix l’esperit de recança

quan veig espines, les roses d’ahir.

Avui, però, jo he tornat a reviure

tota la joia emotiva d’infant;

bell esperó que és claror de mon viure,

gràcia del cor l’emoció de l’instant

quan he copsat, que a mos fills la retina

s’ha dilatat un moment, d’il·lusió,

clavant els rulls voleiants d’una nina

i els colors vius d’un cavall de cartró! “.

            L’estil de Jaume Rosell és força diferent del d’Adjutori Varias , els temes són més recurrents amb imatges força emotives i també domina el llenguatge i la tècnica poètica . La segona composició El barret vell ( gener de 1932) , és una elegia breu dedicada al seu barret :

“Oh!, pobre barret meu, vell estimat!

en dols i en goig amic inseparable.

Tres voltes t’he desat per jubilat;

tres voltes restaurat, ja ets venerable!.

Tres voltes el petit paper de banc

l           ‘he dut als dits per dur-lo al barretaire.

Més ai!, que cada cop un entrebanc

ha enderrocat els meus castells en l’aire.

Prô, què hi farem? No és cosa d’afligir

no jubilar-te a temps com hom voldria;

ni tu, ni jo, no ens hem d’avergonyir

d’anar pels móns de Déu, fent nostra via.

Ara un burleta s’ha mofat de tu

perquè ja vas amb l’ala mig caiguda;

t’estimo més encara, ben segur,

després d’aquesta mofa immerescuda.

T’estimo perquè has fet acatament

davant de l’art i la cultura humana,

et lleves pel Santíssim Sagrament

i honores la senyera catalana.

Val més dur el cap alt i el barret vell

i no com molts, que semblen de la jungla,

que adoren el bou Apis i el vedell

i lluen barret nou, fent córrer l’ungla.

Qui sap, si aquell mofaire impertinent,

quan siguis ja no més que una rampoina,

trobant-se vell i pobre i penitent/

t’aguantarà per pidolar una almoina.”

            Aquesta personificació del barret i el diàleg que hi estableix són realment curiosos. Si se’m permet un comentari personal, sempre que el llegeixo em venen al cap aquelles famoses seqüències de les pel·lícules de Charles Chaplin ( Xarlot) en les que es treu el seu barret, l’espolsa i l’acarona abans de tornar-se’l a posar. La Guerra dels Set Anys el va publicar al Calendari del Pagès. Explica en vers una incidència inventada del món agrícola i n’extreu una lliçó:

“En Jan, un traficant d’aquells tan vius,

tot hora a punt de treure-us les cabòries

contant un cas de llebres i perdius

o relatant els fets de cent històries,

és home llest, astut i fí de nas,

i quan ell troba algun hereu pavana,

prepara el cop i quan arriba el cas

s’enduu, d’aquell que hi tracta, pèl o llana.

En Jan va pactar un dia amb En Marti,

comprant-li tot el blat de la collita,

—Venut i mesurat demà el mati,

que el blat si no és lligat…ja ho diu la dita…

El blat el mesuraren dalt de tot,

que essent prop dels cassals s’escurça feina;

En Jan, com qui ho enceta de rebot

i aprofitant l’haver trobat una eina,

comença a explicar fets del temps passat,

de vells pronunciaments i carlinades

i ensenya un fusellot tot rovellat

i conta d’ell facècies realitzades.

Veient que a tots els planen fets estranys,

car, hi ha En Martí, la dona i la mainada,

en tant que va durar la mesurada

va anar contant la guerra dels set anys.

En Jan ho explica tan gràficament,

que sembla que hom es trobi en la batalla,

ell salta i maniobra destrament

i a cops de peu engega la metralla.

Que surt un general amb tres canons,

doncs, vinga cops de peu per canonades,

que ara entra un capità cerca-raons,

amb cops de pep simulla escopetades.

En Jan no es cansa i va parlant per vint;

trontolla, als cops de peu, tota la casa…

i el blat a la mesura atapeint…

i alguna mesurada no és prou rasa…/

Un cop s’hagué acabat el tiroteig,

el blat a dalt dels carros, que partien,

comptat i recomptat i fet l’arqueig,

l’hereu trobà que els comptes no sortien.

No sap ben bé En Martí, qui haurà passat:

Un blat ben mesurat de quatre dies,

que en Jan bon tros del compte ha rebaixat,

qui sap si amb males arts i bruixeries !

Hi ha l’avi que tremola prop del foc

i té molta experiència i molt senderi,

fa estona que ha llucat d’en Jan, el joc

i sap tota la clau d’aquell misteri,

explica el que el cas a En Martí,

i diu:—No cal que et cansis del magí,

car, quan en Jan treu sabres i canons,

sap qui ha de pagar les municions;

ja has vist que mesurant, la guerra hi sobra

i aprèn, del cas d’avui, la lliçó, hereu;

si un jorn tot fent comèdia algú et distreu,

si no passa el platet, és que s’ho cobra.

Va aprendre la lliçó molt bé, En Martí

i quan trobava en Jan, dissimulava

i un dia es proposà endossar-li un vi

de baixos i premsat que ja es picava.

El tracte va venir tot berenant,

allò que s’acostuma a les masies,

que menges quatre nous tot xerricant

i parles de si naps i xirivies.

I passa que si es treu tard el porró

i un hom es va atipant de fruita seca,

aquell que beu, menjant d’aquesta teca,

s’empassa un mal vinagre, per vi bo.

Així passà a en Jan, que en va menjar

de nous i figues seques i aquell dia

comprava el vi dolent, que el paladar

li feia molt més bo del que calia.

En Jan, quan s’adonà del que passava

apostrofà En Martí amb crits i reganys;

l’hereu, però, fresquet li contestava;

—Recorda’t de la guerra dels set anys !”

 

Finalment, el poema Vandalisme el va escriure arran la mutilació de les creus de terme el 1932:

“ Dolor que esqueixa el cor, curull d’agravis,

en veure mutilada la creu tosca

pel bàrbar, protegit d’un del de fosca

un amargor de dol ens munta als llavis.

Inconegut, qui amb sàdica rialla

has destrossat la Creu acollidora;

l’arbre sagrat de l’ombra protectora

que ens guia del bressol a la mortalla;

t’ha trasbalsat el vent de la discòrdia

i ara ton ésser febrosenc delira;

ni ho saps per què s’han clos tos punys amb ira

contra d’un Déu, que és tot misericòrdia.

Mira la Creu, que és signe de puresa,

de caritat i amor i és font de vida,

que et crida i et perdona amorosida

si hi tornes penedit de la vilesa.

Pobre ignorant, que foll que escups enlaire

i torna al teu damunt la pròpia ronya;

per tu s’ha fet l’estigma i la vergonya;

la Creu no ha devallat ni gens, ni gaire!” .

Rosell jutge i condemna aquella acció iconoclasta, preludi en certa manera dels tràgics esdeveniments de 1936.

De Pere Uyà i Morera seleccionem un breu poema publicat amb motiu de les Fires de 1931 amb el títol Alícia al ball. Durant la guerra Uyà treballava a la direcció de les caves Freixenet i el 1938 va morir al front:

“Hi ha al fons dels ulls aquella flama viva

nodrida d’impaciència i de neguit

i el cor amaga una captiva

punt d’alliberar-se de l’oblit.

La veu té un pic de vibració expressiva

i el verb és subratllat pel gest ardit

i s’endevina una frisança activa

dessota els plecs sumptuosos del vestit.

En mig la jovenalla renouera

ella pressent l’amat i s’enquimera

de veure que ell l’hi regateja el goig…

Tot just l’orquestra iniciarà uns compassos

l’imberb galana vindrà a oferir-li els braços

i aquell clavell del trau flairós i roig”.

Aquest poema té força qualitat i caldria disposar-ne d’altres per valorar l’obra del personatge.

Els primers poemes de Gabriel Raspall i Culell són de caire estrictament familiar i els corresponents al període republicà estan dedicats a la seva dona i a la seva primera filla. El 7 d’octubre de 1932 va escriure Impressions inoblidables:

“La meva esposa ha infantat

un esqueix del nostre amor,

la meva esposa llum ha donat

a una filla del meu cor.

Els dolors d’ésser mare

més fort en mi han arrelat

la meva Mercè estimada,

la que sofrint per mi ha gosat.

He estimat més la terra,

la família i la llar,

un amor que a mi s’aferra,

que vol viure sols per estimar.

He gaudit del dolç encís

de veure la meva esposa Mare!

I he gosat de l’innocent somrís

d’una filla que em dirà Pare.

Quin goig he sentit, quina alegria,

veient dins el llit de noces

una esposa i una filla

que em somriuen carinyoses.

Recordo que avui fa quatre anys

que et vaig prometre estimar-te ,

i complint els meus afanys

sols desitjo que per molts anys

pugui estimar-vos a tots, i a tu abraçar-te”.

Dos anys després, el 5 d’octubre de 1934 va escriure Per a tu, Eulàlia, la meva filleta:

“Neix rialler un nou dia

ofrenant-me un goig immens.

Sento una inefable alegria:

té ja dos anys la meva filla,

rialla fresca dels meus pensaments.

Avui un goig sublim dintre meu frueix,

fent-lo més intens la teva formosor

i en veure’t créixer a tu, satisfet el meu cor creix,

lluint amb orgull la llum del teu amor.

Avui fa dos anys, el món tot riu i canta,

s’esborra tot dolor, la vida té més vida…

Un pare que mirant-te joiós avui s’encanta…

L’amor que per tu sent, satisfet, s’ageganta

amarat per la dolçor d’una tendra veu que el crida.

L’amor pur d’uns ulls que em miren fit a fit

i l’innocent esclat d’uns llavis plens de puresa.

Ai!, quin goig més sublim omple el meu pit

fent-lo bategar amb més fermesa!

Amb quin neguit et beso, oh dolça filla meva!,

dona d’un demà, donzella avui gemada,

orgull d’una llar que d’amor se sent amarada

seguint el teu esclat, vivint l’alegria teva.

Accepta com a ofrena i guarda com a record,

nuada amb amor aquesta senzilla poesia,

i una innocent rialla i un petó ple d’amor:

sols et demano això, filla meva, en aquest dia.”

Ambdós poemes intimistes trasllueixen una estimació infinita, però l’obra de Raspall cal situar-la en un àmbit diferent al dels dos primers poetes ressenyats. El 1931 va morir el seu pare i es va haver de fer càrrec del negoci familiar d’una fàbrica de pastes per a sopa. El 1938 va ser mobilitzat i va acabar la Guerra Civil en un camp de concentració a Cervera.

El 15 de novembre de 1935 el jove de 21 anys Lluís Forns i Ventura, que fins a la seva incorporació al servei militar obligatori amb destinació a Mallorca treballava a can Codorníu, va escriure el seu poema De lluny estant. Camí de Mallorca:

Sóc endut

i el navil.li es balanceja

sota un cel, tant transparent,

que m’ha encès la sang d’enveja

i m’ha pres del pensament

la il·lusió de les llums fines

i el neguit dels mocadors

que imitaven les gavines

amb llurs albes tremolors.

Miro el cel

omplo el pit amb alenades

d’esperança,

i m’endinso en la foscor

dels camins sense remor

cavalcant visions alades,

tot desfent i fent camins

perseguint formes aimades

i les noves il·lusions

de les illes encantades.

Mar endins

l’arribada del xaloc,

l’amargor de la deriva,

i la llum que a poc a poc

em captiva de tan viva

desllueix el somni alat

de desvaris, me l’allunya

i em presenta immaculat

el record de Catalunya.

I el record

si el gustar-lo llargament

llença fel en l’expremuda,

també deixa al pensament

la frescor de la veu muda

que t’arriba d’allà al lluny

en el fris de cada onada,

i en la sang endins s’esmuny

encenent com sol de juny

la meva ànima enyorada” .

Les Fires, com hem vist, ha estat una font d’inspiració poètica. Antoni Pardas va escriure el 1931 el poema Fires:

“Fires… campaneta dels caballets,

fum rosat de xurreries,

bufetes gemegaires,

insistència dels klàxons,

crits i pluja de rialles…

Fires… parpelleig grogós de llum de les parades,

sang que brolla de les ferides de la fruita,

collarets carmesí,

xiscles i veus dels venedors ambulants…!

Fires… confusió,

trot ritmat dels cavalls

negocis inversemblants,

bruses fumades i llustroses,

esquelets de fusta que sostenen una vela apedaçada,

malediccions i dances nòmades…

Fires… cassoles colorides de viandes,

cuineres grasses,

raïms primerencs,

pots de confitura encetats,

tabac i dolços…

Fires… trajos nous

sabates esmaltades,

deliri esportiu,

teatre,

cafè, rebaixat i insuficient,

begudes fresques…

Fires… celles de carbó

llavis de cel·luloide tenyida

balls d’obsequi/ ramells,

georgette multicolor…

Fires…cançons de moda,

cançons tristes de dels guardadors de bestiar,

nits humides,

badalls,

insomnis,

homes dormits per les voreres, barraques tencades…

Fires…sisme desvetllador,

abim de l’oblit,

caixa de sons,

vidre rosat,

infantesa perenne,

droga vivificadora…

Fires… cançó d’amor i d’hostatgia.”

Josep Maria Raventós i Altés de cal Matamussols del Raval i empleat a les caves del xampany Rigol va publicar el 1932 a Joventut Cristiana un poema que va titular L’amor al camp, una delicada proclama bucòlica rural :

” De bon matí quan moren les estrelles

damunt els núvols esquinçats pel vent

al temps que el viu esclat de les roselles

encén les llenques del sembrat lluent,

surto del mas i emprenc la meva ruta

pel viarany que mena fins la vall,

que la força del pit no tinc eixuta

i m’abriva el delit del cant del gall.

Fendeix l’espai el so d’una campana

i rodolant es perd llunyanament,

plàcidament el cor se m’encomana

la blava serenor d’aquest moment.

Brodada de ginesta és la muntanya

ai si amb el braç no puc collir la flor,

l’oreig em duu el perfum, i m’acompanya

la flauta màgica del cant i el plor.

Perlejo l’aigua per la fulla tendra

i un bocí d’horitzó que es va encenent.

El llençol matinal clapat de cendra

esdevé enlluernat pel sol ixent.

Jo sóc a dins la vall; l’herbei fulgura

i serva la llum misteri de la nit.

Mon pensament teixeix una figura

mentre m’endinso pel camí florit.

Teixeix un rostre clar que m’embolcalla

i m’allunya del pit tots els abrulls,

un rostre que em somriu i s’emmiralla

amb el vernís d’argent que tinc als ulls.

I ara, després que els anys han esfumada

la subtil clariana del record,

vull remembrar la vall auriolada

on s’abrandà la flama del meu cor.

Era una tarda lluminosa i clara

que vaig trobar-la que cercava flors

collia roses tendres com sa cara.

Semblava la deesa d’aquell cloc.

I al demanar-li , feble, l’esperança

l’amor que jo anhelava, sens recel

em respongué, allunyant-me la recança

fitant serenament els ulls al cel.

─Vos sou de ciutat, jo de muntanya,

i coneixeu les roses i els clavells,

saben flairà el delit de la companya

i el vibràtil ressò dels cants novells.

Sabeu l’encant que té la rosa fresca

collida del roser més jovençà.

Endevineu la mel de cada bresca

i la dolçor que el vostre cor durà.

Car si l’amor en lloc d’haver florida

us ha donat les punxes del neguit,

si la flor del jardí esdevé marcida

i el seu perfum no us embriaga el pit,

mai més voldreu la gràcia d’olorar-la

i el sentiment allunyà el seu record.

Més… si és l’amor que en vostres llavis parla

ja tinc la lluny que nodrirà el meu cos─.

Sento glatir la tèbia recordança.

Ara que els anys m’han allunyat els cants,

camino pel llençol de l’enyorança

i el sembro lentament de diamants”.

De Josep Maria Raventós i Altés, que va morir de tuberculosi el 1939 als 21 anys, disposem de tres poemes més Juny, Sant Jordi i Mon pensament. Juny és un cant al blat:

” Tenyeix el temps la pàtina del blat

ja som el temps que el sol feixuc devalla

la falç rosega l’or que lluu el sembrat

i pel camí ressec hi ha un cop de tralla.

És aspre aquest neguit. Dins l’hora càlida

l’oreig —ventall lleuger i remoladís—

davant el blat li dona la llum pàl·lida

d’un mon llunyà. Quiet i enyoradís.

Oh! mes de juny, cada anys ets l’esperança

del segador que anhela el teu glatir,

i el seu retorn abriva la gaubança

damunt la terra que et veurà llarguir.

El juny marceix la llum del roserà

però és més viva la sentor del pa.

Sant Jordi estava dedicat al patró de Catalunya:

” Sant Jordi deixa un núvol de cançons

sota el finíssim vel de les estrelles,

que ara un perfum rebleix els horitzons

i la nit va mostrant-li meravelles.

Les ombres del neguit són esfumades

Sant Jordi, ja es ben vostre aquest camí

que el corçer esbandeix amb ses petjades

les rutes entollades del verí.”

En el poema seleccionat Mon pensament de Josep Maria Raventós, l’autor —probablement quan ja estava afectat per la malaltia que finalment li provocaria la mort— va prescindir de la rima i va deixar volar el seu esperit:

” Mon pensament no es detura ni calla

vola als espais de les ombres abstractes

que les frisances desperten els nervis

sota la fina cremor de les ales.

Ara el mirall entelat per les ombres

cerca amb delit una llum que l’aclari

que de l’espai han vingut mica en mica

totes les punxes vibrants i sonores.

Entre la pau que n’esfuma les volves

i van marxant a pleret, sense treva

tots els neguits i el turments de la pensa

que ara fa poc entelaven llurs conques.

Què és nostre cos? És un cau de misèries;

sempre animat d’una llum invisible

mentre hi dansen al vol de llurs passos

plors i alegries, barreja de l’aigua

que plora en el temps i l’atzar de la vida.

Vola esperit i rabejat les ales

dintre del llac de la pau i l’ensomni

res no et deturi quan cerquis la Gràcia.

Si quan retornes dus ales de bronze

i al mig del pati una creu que enlluerni,

m’endinsaré dins les ombres pregones

sense remor de volves i punxes.”

Finalment el cisteller Jaume Marigó va escriure durant l’etapa republicana un poema dedicat Als vímets:

“M’agrada de tallar els vímets de l’Anoia,

veient i sentit l’aigua que passa i parrupeja

al peu dels vímets verds, que són com una joia

de plaer i el seu brancam m’ombreja.

De l’Avernó els vímets també em plau collir-los

en un bell lloc ple d’arbres i esbarzers

i després gronxar-los, i tot seguit portar-los,

passant per la passera que salta d’allò més.

Més, ningú no copsarà la dolça poesia

que tenen aquests vímets, del riu enamorats,

que mai més no fruiran de la meva companyia

i moriran ben sols del món abandonats.

I encara brotaran algunes primaveres,

també aniran creixent amb l’escalfor del sol.

En ells cantaran, al migjorn, caderneres,

i a les nits, el mussol, i al matí, el rossinyol…”.

Una col·lecció de 14 postals d’ara fa més o menys un segle

Aquesta col·lecció de postals de Sant Sadurní d’Anoia, d’un o més fotògrafs no identificats, s’hauria editat a la primera i la segona dècada del segle passat. Podria ser que l’edició no s’hagués fet de cop, sinó que les postals haguessin anat apareixent en diferents anys. Hi ha dues de les imatges en concret que ens marquen dos moments de referència: la de la plaça de la Vila amb la façana de l’Ajuntament (però encara sense el monument dedicat a Marc Mir Capella, inaugurat aquest el 1905) i la del camp de futbol i del local social del Centre Agrícola (estrenat el 1912). La foto de l’Ajuntament, i qui sap si algunes altres , serien per tant anteriors a 1905.

Vista del carrer Sant Antoni mirant cap a llevant, més o menys des de l’alçada de la plaça de l’Ajuntament. L’anunci de Freixenet ha de ser posterior a 1914, quan es va fundar aquesta empresa de xampany. La renglera de cases de la dreta de la imatge va desaparèixer a la dècada dels setanta del segle passat, durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc, quan es van eixamplar el carrer. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

Un dels dos xamfrans del carrer Montserrat amb la Plaça Nova, concretament el situat al sud (o migdia). Aquest establiment comercial sembla que estava destinat a la venda d’articles d’espart ja que se’n hi exhibien a la façana. Anys més tard va esdevenir una carnisseria que durant dècades va gestionar la família Parera ( el famós Joan de l’aigua en va ser un dels propietaris del negoci) . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

L’accés al camp de futbol de l’Ateneu del Club Esportiu Noia. Estava ubicat just on ara hi ha el pavelló esportiu i s’hi accedia pujant els esglaons situats entre dos lleons de ciment armat. Ben bé al centre d’aquest accés, sobre un pedestal, hi havia una senzilla escultura d’un jugador de futbol amb una pilota als peus. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

L’estació del ferrocarril de la línia MZA (Madrid – Zaragoza – Alicante) . La fotografia és posterior a 1914 ja que a la façana penja un cartell publicitari de Freixenet. Hi ha dos elements que em porten un mal record. El primer és la placa esmaltada que penjava en una paret lateral i que anunciava l’estació de San Sadurní i el segon el rètol de ferro colat de forma ovalada que indicava l’alçada del municipi sobre el nivell del mar. L’una i l’altre van desaparèixer quan es van enderrocar l’immoble a la dècada dels vuitanta del segle XX tot i que prèviament havia convingut amb l’encarregat de les obres que es preservarien i les lliurarien al municipi. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

Aquestes façanes del temple i de la rectoria van sobreviure fins que el 1926 es van fer les darreres obres de reforma que han perdurat fins a l’actualitat. Dalt del campanar encara s’hi veien els merlets construïts durant la darrera guerra carlina ( 1872 – 1876) i a la façana principal sembla que algú hi va pintar una porteria de futbol. Ben be al costat de l’hort de la rectoria s’identifica l’immoble del pintor J. Sala, que més endavant seria ocupat pel pintor Casanovas. A la paret lateral de l’església hi havia un rellotge de sol, qui sap si amb la mateixa llegenda que llueix l’actual col.locat a la façana de la rectoria : “Jo sense sol, tu sense fe, no som res”. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

La plaça de la Vila i la façana de l’Ajuntament. La primera observació és que encara no s’havia construït el monument a Marc Mir i Capella al mig de la plaça i per tant ens hem de situar abans de 1905. La segona és que l’immoble ja està coronat pel campanar metàl.lic construït el 1895 pel manyà Antoni Forns Huguet, i la tercera és que l’immoble adossat perpendicularment de ca la Tiues estava en bon estat de conservació. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

El carrer Cavallers, altrament dit Doctor Escayola, en homenatge al metge i alcalde Antoni Escayola i Font ( 1844 – 1903), un dels anomenats Set Savis de Grècia. Aquest era el carrer més cèntric i comercial del poble, atributs que malgrat l’inexorable pas del temps ha sabut mantenir, més el primer que el segon, però ja no en exclusiva. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

Vista del Raval mirant cap a ponent. La primera casa de la dreta era la del cal Magí Guineu, un immoble construït pel notari Magí Mir i Molins de la casa pairal de can Guineu i la que sobresurt a la vorera era ca la Maria Sàbat, obra de l’arquitecte Miquel Madurell i Rius. El pinacle que treu el cap per damunt dels tres arbres encara es conserva en bon estat. Sis o set veïns anònims i un parell de gossos escanyolits eviten que el paisatge urbà sembli un desert. No s’acaba d’endevinar què contenien els dos coves que es veuen sobre un banc de fusta travesser al mig de l’altra vorera , semblen verdures. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

Vista general del poble des del campanar del temple parroquial. Aquesta vista panoràmica ens permet identificar: 1) en perpendicular, el carrer del Campanar; 2) a l’extrem esquerre l’immoble de la família Formosa Ragué del carrer Diputació (una obra de 1892) ; 3) el campanar de ferro de l’Ajuntament instal.lat el 1895 i la torre modernista de cal Mota del 1893; 4) els tres xipressos de cal Mestres del carrer Sant Pere, ben be al darrera del Col.legi Sant Josep; i 5) la torre fortificada que hi havia a la sortida del poble per la carretera de Sant Quintí. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

Façana de l’Ateneu. Aquest immoble també va ser imaginat i construït el 1908 per l’arquitecte Miquel Madurell i Rius. Era la seu social de l’entitat més popular a l’època i gaudia d’un gran nombre de socis que la mantenien viva. Després de la Guerra Civil un reduït nombre de sadurninencs identificats amb la causa franquista la van incautar i anorrear. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

El Centre Agrícola i el camp de futbol. Tant l’un com l’altre s’havien construït en terrenys cedits per Pere Mir i Ràfols (1878 – 1952) de can Guineu. En aquest camp hi jugava l’equip Catalònia. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

El carrer Sant Antoni mirant cap a llevant. Aquesta perspectiva permet adonar-se de com, en un indret concret, el carrer Sant Antoni s’estrenyia fins el punt que només podia circular un sol carruatge en una única direcció. Aquesta circumstància es va prolongar, com ja s’ha indicat, fins a la dècada dels setanta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

La part baixa del Raval mirant cap a llevant. Els tres immobles que es veuen en primer terme a dreta i esquerra formarien part del triangle d’or sadurninenc. Es tracta dels de ca la Maria Sàbat, a l’esquerra ( obra de 1904 , com ja s’ha indicat , de Miquel Madurell i Rius) i de les cases de Lluís Mestres ( de l’arquitecte vilafranquí Santiago Güell, construïda el 1909) i cal Mota ( obra del 1893 d’Enric Figueras i Ribas) a la dreta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

El carrer Cavallers, més o menys des de la plaça de l’Ajuntament, mirant cap a ponent. S’identifiquen alguns establiments comercials, com la pastisseria de cal Rosell ( el primer a la dreta), un forn de pa ( el segon) amb una dona que escombra la vorera , una farmàcia (el tercer) i una tintoreria ( el sisè). Davant per davant de la pastisseria hi venien tabacs i dues portes més amunt rellotges. A mig carrer devien estar fent obres ja que s’hi veu un munt de sorra o runa i un carretó de paleta. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS

 

La col.lecció de postals sadurninenques d’Àngel Toldrà i Viazo (A.T.V.)

A partir de 1905 el barceloní Àngel Toldrà i Viazo (1867 – 1956) va editar centenars de col.leccions de postals turístiques locals amb un total de més de 7.000 unitats, corresponents a la majoria de poblacions catalanes. De l’Alt Penedès se’n van editar un total de 99. Les de Sant Sadurní ja es venien el 1912 (qui sap si des d’abans) , com podem comprovar tot seguit llegint el revers d’una d’elles. Àngel Toldrà pot ser considerat com l’editor català de postals més important de tots els temps.

Pica de pedra ubicada al pati anterior de la casa pairal de can Guineu, el que dona al carrer Hospital. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Panoràmica de Sant Sadurní , mirant a ponent, des de l’indret on actualment hi ha els carrers dels doctors Darder, Planas, Deó i Oliva. En aquesta imatge s’identifica perfectament el camí ral medieval, l’accés a la població travessant un portal després de superar el torrent de la Canaleta per damunt d’un pont construït durant el segle XVIII. No es tractava per tant d’un pont romà, com erròniament se l’anomena. Es va enderrocar el 22 de gener de 1939 durant la retirada republicana. A l’skyline sadurninenc sobresurten el campanar i el temple parroquial; l’altre campanar metàl·lic de la Casa de la Vila; la torratxa de cal Mota al Raval ; els tres xipressos dels darrera de cal Mestres al carrer Sant Pere, ben be a tocar del Col.legi Sant Josep , i dues siluetes rectangulars, una de les quals correspondria a la torre de defensa de la carretera de Sant Quintí. No s’identifica la part posterior de les escoles públiques de la Plaça Nova, la qual ens podria portar a pensar que aquesta foto és anterior a 1904. Les dues cases que es veuen just on comença l’accés a la població venint pel camí ral i abans de travessar el Torrent de la Canaleta, es van enderrocar a la dècada dels quaranta del segle passat. En primer terme, mig camuflat, l’altra pont que hi havia en aquest indret que seguia el curs de la carretera de Sant Sadurní a Gelida. Tota aquesta zona va quedar soterrada després de la Guerra Civil, quan es va construït el gran col.lector del Torrent de la Canaleta per part de presos republicans. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’església i el campanar parroquial. Observis el rellotge de sol, els merlets construïts sobre el campanar i les restes de pintura blanca corresponents al cementiri adossat que existia en aquest indret. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La Plaça Nova i les Escoles Públiques. Al mig de la plaça s’observa una pica , una font i un fanal de l’enllumenat i a la llunyania, a través d’una escletxa del carrer, la silueta del Montcau. Aquest immoble es va estrenar el 1904 i aquí s’hi van instal.lar les escoles públiques que fins aleshores havien estat a l’immoble del carrer Hospital. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El Raval, mirant de ponent cap a llevant. Observis a l’esquerra un rètol que anuncia una Casa de Comida i l’establiment d’un carreter. Més avall sobresurt el pinacle de ca la Maria Sàbat (1904) , davant per davant de la glorieta de cal Mota. Al fons a l’horitzó, el Montcau. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Revers d’una postal de la col.lecció sadurninenca d’A.T.V. La va enviar a Thann (una ciutat que pertanyia aleshores a Alemanya, però actualment és de l’Alsàcia francesa), l’1 d’abril de 1912, el veí sadurninenc Jaume Olivé. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Vista panoràmica de can Codorníu, amb la torre modernista en construcció (1906). Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Pont de l’estació sobre la riera Lavernó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El monument a Marc Mir Capella, al bell mig de la Plaça de l’Ajuntament, i la Casa de la Vila. La numeració d’aquestes postals de Sant Sadurní ( del número 1422 al 1428 ) ens informa que correspondrien a col·leccions primerenques, atenent que l’editor en va distribuir més de 7000 al llarg de la seva vida. POSTAL CEDIDA PER JORDI PARERA CARDÚS. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Molt probablement, les famílies tradicionals de Sant Sadurní conserven en una calaixera o dins d’una caixa de cartró una postal del segle passat en la qual figurin a l’anvers les inicials A.T.V. També les que van venir de fora al llarg del segle XX podrien haver-ne portat provinents d’altres 196 municipis catalans ( o de les Illes Balears, Guipúscoa, Navarra, Àlaba, Castelló i el principat d’Andorra) . El que ja és més difícil és que alguna d’aquestes famílies, autòctona o forània , s’hagi entretingut en saber què volen dir exactament aquestes tres lletres.

Corresponen a Àngel Toldrà i Viazo (1867-1956) el qual havia nascut a la parròquia de Sant Josep de Barcelona . El seu pare, Francesc, era sastre nascut a Cervera, com el seu avi patern també anomenat Francesc, El seu avi matern era Pablo Viazo, nascut al Piemont i casat amb Joaquina Muñoz de Múrcia, d’on era la mare d’Àngel Toldrà, Rafaela. Quan l’Àngel es casà el 1902 amb l’Antonieta Monso vivien al carrer Major de Gràcia. Morí als 89 anys, vidu, l’1 de novembre de 1956 al carrer Laforja de Barcelona. Sabem que fou successor en el negoci d’A. de Y. López i era establert al carrer Canuda 41- 43, de Barcelona. Era comerciant. La seva activitat professional no anava lligada a la fotografia de manera directa, doncs no era un fotògraf, però es dedicà uns anys a l’edició de postals. El seu mèrit per tant rau en que va fer d’editor de postals ( un total de més de 7000) , i el desmèrit en que va amagar els noms dels fotògrafs que van capturar les imatges que ell es va limitar a reproduir. La història juga sovint aquestes males passades. M’explicava un dia el majorista i el.laborador de vins del municipi de Font-rubí, Josep Piñol, que estava tip de que altres elaboradors o empreses guanyessin premis en concursos de vins amb matèria primera elaborada per ell al seu celler, havent-se limitat els guardonats a embotellar-la, etiquetar-la i presentar-la al concurs.

Les postals de la col.lecció A.T.V. de Sant Sadurní es van distribuir a partir de la primera dècada del segle XX , tot i que algunes fotografies corresponen a la dècada posterior. Es devien difondre en gran quantitat i durant molts anys perquè encara s’acostumen a localitzar exemplars en moltes fires de brocanters. Les postals, és clar, van anar a parar a altres municipis i a altres països i per això te les pots trobar per sorpresa en els indrets més recòndits i insospitats. Al revers acostumen a figurar uns textos absolutament convencionals en aquesta mena de suports, conscients qui els escrivien que serien de domini públic ja que els podien llegir qui volgués. Costa trobar-hi alguna informació de caràcter general o d’actualitat ( en la que es mostra el revers es podria haver comentat , per exemple, que les obres del nou Centre Agrícola avançaven a bon ritme en aquella data).

Al tombant de segle hi havia a Barcelona, un xic més tard que a la resta d’Europa, un autèntic boom de col·leccionistes de postals i el 1901 es fundà una societat: la Sociedad Cartófila Española HISPANIA, amb la revista mensual España Cartófila. El seu primer president, Lluís Bartrina, fou un editor-fotògraf pioner que marcà el camí per a futurs editors de postals. Les seves primeres vistes de Barcelona impreses en fototípia a la casa Hauser y Menet (Madrid) i després les fototípies impreses a la casa Thomas (Barcelona) van influenciar de molt segur en la visió de negoci de Toldrà.

Aquest començà les activitats «postaleres» en el moment en què L. Bartrina deixava d’editar postals impreses amb la tècnica de la fototípia per dedicar-se al procés del Bromur.

Les edicions de postals A.T.V. començaren a finals de 1905 i s’allargaren fins al 1930. Pel que fa a la Sèrie General (núm. 1-4.577) la primera notícia, ja endarrerida,que trobem és de l’octubre de 1907, on ens diu: «Notables por demás son las ediciones de postales en fototipia de la marca A.T.V., que forman un total de más de 1.000 tarjetas con vistas de …,etc, de modo que puede decirse está representado todo lo principal de Cataluña». A la revista España Cartófila s’hi fa tot un llistat de poblacions per ordre alfabètic que correspon al llistat del catàleg editat l’octubre del 1906 amb les primeres 900 postals.

Les postals de l’Àngel Toldrà Viazo han estat objecte de nombrosos estudis i treballs que les documenta seguint un criteri molt escrupolós, Ernest Boix i Felip del Cercle Cartòfil de Catalunya, és probablement qui millor coneix aquest editor, en el seu llibre: Catalunya cent anys enrere, en dos volums, al llarg de 1.200 pàgines documenta i reprodueix amb una qualitat excel·lent les postals la sèrie general (números de la 1 a la 4.577).

Una processó del 1904 a Sant Jaume Sesoliveres

Un reportatge fotogràfic inèdit, procedent d’uns negatius de vidre localitzats a la hisenda de cal Marrugat de la Fortesa (municipi de Piera, a l’Anoia , molt a prop de Sant Sadurní), ens permet reviure la que sembla la processó de l’1 de febrer de 1904, fa exactament 113 anys, en honor a Sant Nicasi. La identificació de l’indret no ha estat gens difícil, perquè mantinc viva la imatge del campanar de Sant Jaume Sesoliveres que apareix en tres de les fotos ( hi passo sovint quan vaig d’excursió amb el quad) ; i en quan a l’any, l’he deduït a partir d’altres imatges capturades a Sant Sadurní que es troben barrejades entre els negatius en qüestió i que es poden datar amb absoluta precisió (entre d’altres, les corresponents a la visita del rei Alfons XIII i la primera desfilada dels gegants de mossèn Ramonet, ambdós esdeveniments de 1904). Malauradament aquestes fotografies de Sant Jaume Sesoliveres no són de gran qualitat, però sens dubte tenen un gran valor documental i, en darrera instància, més val això que res. Dubto que d’aquesta processó n’hi hagi d’anteriors.

L’itinerari de la processó amb la imatge de Sant Nicasi no segueix estrictament pels camins consolidats sinó que transcorre per entremig de matolls. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La processó sortint del recinte parroquial. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. Malauradament no es pot llegit la placa de marbre que hi ha penjada en aquest element que sembla una font. Algú es va descuidar les seves petges dactilars en el negatiu… FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El capellà guarnit per a l’ocasió, amb dos escolans i dues noies , tots quatre amb els ciris apagats, perquè, com veurem a la imatge següent, aquell dia fa molt vent. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

La capçalera de la processó sortint del recinte immediat al temple parroquial , amb els estendards voleiant. Observis que només un dels tren nens que s’ho miren s’ha descobert en senyal de respecte, mentre l’escolà que porta la creu que obre el pas s’ha cansat d’esperar i reposa. Aquesta mena de barraca mig cilíndrica i mig cònica que ocupa un lloc destacat a l’escena, bastida tota ella amb còdols del riu Anoia, és un pou d’aigua medieval per al proveïments dels veïns. Sense el servei d’aigua corrent a domicili, aquest era un recurs habitual en el món rural. L’amic Josep Maria Martí, resident a Sant Jaume, em comenta que recorda perfectament que aquest pou encara existia quan ell era petit. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Foto actual del mateix indret de la imatge anterior capturada una mica d’esquitllada. El balcó es manté exactament al mateix lloc, el pou ha desaparegut i el seu lloc l’ocupa una petita plaça ( queda fora de la fotografia) i l’immoble frontal ha crescut una planta més. En contrapunt ha aparegut una reixa a l’accés al temple que un operari municipal està pintant. FOTO DE L’AUTOR (26 DE MAIG DE 2017)

La presència dels músics a la processó ens indica que es tracta d’una festa religiosa sonada ( en sentit literal i en sentit figurat): ni més ni menys que la diada en què s’honora Sant Nicasi , per la seva suposada intervenció en eradicar una epidèmia l’any 1889 que havia ocasionat una gran mortalitat infantil en aquest petit poble de l’Anoia, a tocar de l’Alt Penedès. Aquesta fotografia està desenfocada i el negatiu de vidre molt malmès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

El rector de torn, més aviat grassonet. Les panotxes de blat de moro que pengen del balcó són una imatge habitual de totes les masies que en conreen. No acabo d’identificar l’au que s’intueix a l’angle inferior dret i que crida l’atenció dels tres protagonista de la segona fila de la foto. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Altra vegada els músics rodejats de veïnes i veïns de Sant Jaume Sesoliveres, de totes les edats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Els portants de la imatge de Sant Nicasi i dels estendards en un indret molt ventós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Altra vegada el grup de portants de la imatge de Sant Nicasi , dels estendards i els músics, en un moment què sembla que el vent ha afluixat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER LA FAMÍLIA MARRUGAT DE LA FORTESA. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Fa un segle ( i abans… i després) la creença de que les sequeres es podien resoldre amb la intervenció del Sant Crist de Piera era una constant a Sant Sadurní d’Anoia. Fins-i- tot el plenari de l’Ajuntament d’aquest municipi va acordar que el 15 de maig de 1905, davant l’escassetat d’aigua, uns representants del Consistori es desplacessin a Piera (Anoia), invitats per l’alcalde d’aquella població, per assistir a les funcions religioses convocades davant la imatge de Sant Crist per tal que plogués. Una cosa semblant havia esdevingut, entre d’altres dates, el 17 de març i l’11 d’abril de 1817 i a la primavera o l’estiu de 1867.

A mig camí entre Sant Sadurní d’Anoia i Piera s’hi trobava ( i encara s’hi troba i s’hi trobarà) Sant Jaume Sesoliveres, un petit barri pertanyent al municipi de Piera, amb una església romànica del segle XIè. Allí, el 1889 van conviure dues calamitats, d’una banda la fil·loxera, que va matar totes les vinyes, i d’una altra una epidèmia que va provocar una gran mortalitat infantil. Als veïns es van encomanar a Sant Nicasi i a partir d’aquell moment , ves per on, es van acabar les defuncions dels infants. La fil·loxera mentrestant va seguir el seu curs i no hi va haver qui l’aturés. Tal vegada els feligresos de Sant Jaume es van inspirar en els veïns de Gavà (Baix Llobregat) que a mitjans del segle XVIIè també havien invocat Déu mitjançant Sant Nicasi per alliberar-se de la pesta, la qual cosa, diuen, va esdevenir efectivament . A Gavà van encarregar una imatge del sant i cada 14 de desembre la treien en processó pels carrers del poble.

A Sant Jaume, segons explica l’actual rector mossèn Jaume Fons i Esteve, la Festa de San Nicasi “ té una tradició de més d’un segle, concretament des de l’any 1889, quan una plaga de pesta va provocar una gran mortalitat infantil. El poble es va encomanar al sant i es va comprometre a celebrar aquesta festa si no morien més nens a partir d’aleshores, i així va ser que cada 1 de febrer se celebrava un ofici en honor al sant. A partir del 1970, la festa es va traslladar al primer diumenge de febrer i és tradició que els que han tingut fills des en el darrer anys treguin la imatge del sant i la portin en processó pels carrers del poble. Una tradició de la qual els veïns de Sant Jaume estan molt orgullosos i volen fer perdurar al llarg de molts anys”. No devia esdevenir ben bé una plaga de pesta, com la descriu aquest mossèn Jaume emulant el relat bíblic potser per intimidar el personal, sinó una epidèmia més prosaica, probablement de dengue, idèntica o similar a la que també va patir mesos després Sant Sadurní , aigües avall de l’Anoia, entre el desembre de 1890 i el gener de 1891, a causa precisament de la infecció que transmetien els mosquits infectes del riu. En aquest cas el dengue va afectar fins a 214 veïnes i veïns de Sant Sadurní i va haver set víctimes mortals.

Sant Sadurní d’Anoia i Sant Jaume Sesoliveres ja havien compartit moltes calamitats al llarg dels segles , però una plaga en concret el 1687, en aquest cas la de llagostes, ara sí, com una de les set d’Egipte que s’explica en l’Antic Testament. La crònica escrita aquell mateix any per Josep Romeu de can Romeu dels Borrulls ( a mig camí entres aquelles dues poblacions i molt a prop d’on s’han localitzat els negatius fotogràfics de vidre) explica que : “ Arribà aquella plaga, tan tremenda, el dia 10 del dit mes de Juliol de l’any 1687 a Barcelona fins i tot entrà dins de la ciutat. El que no cregueren mai, la gent de la ciutat, que aquells animals fessin tant de dany ni caussessin tata feredat, aleshores es desenganyaren tots. El Marquès de Leganés, aleshores, era en aquell moment virrei de Catalunya, hi donà l’ordre prenguessin les dones que sabien que vivien malament, començant per les que tenien correspondència amb els de palau, perquè tenien l’ira de Déu, con en efecte era de témer. La major preocupació fou quan veieren que niaven i feien cria per l’any vinent, i això fou el pitjor del mes de Juliol. Feien un forat dins la terra, i allí quedava un canonet que tenia mig quart de llarg, de la llargada d’una ploma d’olla, ple d’uns ous que ren poc més grossos que uns ous d’abella, quan la mare els ha fets, i a cada canonet, hi feien més de trenta d’aquells ous i d’altres més de quaranta.

El març de l’any 1687 hi hagué tanta abundància d’aquells animals, en particular en alguna feixa que no es conreuava, que es podien fer córrer amb un tiràs, com es fa córrer el blat a l’era quan ja és batut. Quan neixien eren blanques, per cap de 5 o 6 dies es tornaven negres, la gent en veia tanta multitud de llagostes que començaren a perseguir-les i matar-les. Les Universitats llogaven gent i els feien anar on més n’hi havia, durant qusi un mes, però veient que no era possible matar-les i que les foces humanes no eren suficients per anorrear-les, acudiren a la Divina Misericòrdia, tenint cura de posar per intercessors els sants, prenent cada Vila o lloc un sant per advocat, que intercedís amb Déu Nostre Senyor i que els deslliurés de la plaga.

Posaren diferents sants o rodolins, els treien per sort, el que sortia el prenien per patró. A Vilafranca, prengueren Sant Antoni de Padua, el terme de Subirats Sant Marc, a Gelida Sant Francesc, a Monistrol de Noya Sant Magí, a Sant Jaume de Noya (Sant Jaume Sesoliveres) Sant Cosme i Sant Damià, nosaltres ( es refereix a can Romeu de la Fortesa) Santa Creu, Sant Antoni de Padua. A penes fou feta aquesta diligència quedà destruïda la plaga de la llagosta, sens saber, com ni de quina manera desaparagueren ens quedar-ne ni una. Cosa que havia de quedar escrita amb lletres d’or. Quan posaren el sant o rodolí a Santa Creu de Creixà, el dit Sant Antoni de Padua, fou posat en rodolí per instància meva. Eixí, per sort, que jo tingui molta alegria, per la raó que li tinc gran devoció, donat que en tinc rebuts, de dit sant, grans favors i els que espero rebre. Prego als qui em succeiran perpètuament en aquesta casa i posseiran aquesta hisenda, el tinguin en particular devoció i que l’anomenin si desitgen encertar i que amb el cor li demanin, que els donarà Nostre Senyor el que més els convindrà. L’Urgell i la Segarra no prengueren aquests medis i foren castigats, per això nosaltres, prenent-los, fórem deslliurats”.

Es desconeix l’autor del reportatge fotogràfic inèdit de 1904 que il·lustra el post d’avui, localitzat a la masia de cal Marrugat de la Fortesa, però gràcies a ell se’ns obre una finestra a aquesta celebració i ens permet observar tots els matisos i detalls de més d’un segle enrere. Un d’aquests detalls m’inquieta: trobo que si la processó se celebrava un primer de febrer molts dels protagonistes no anaven massa abrigats… al contrari, sembla talment primavera o estiu. Tot plegat no acaba de lligar. Algú m’ho pot aclarir.

Aquí i veuràs la processó de Sant Jaume Sesoliveres de l’any 2014 en honor a Sant Nicasi: