La crònica de Jaume Baqués Font (Sant Sadurní d’Anoia, 1904 – Caracas, Veneçuela, 1987).
Els republicans exiliats Jaume Baqués Font i el seu germà Sadurní (el que està assegut) davant la barraca del camp de Rivesalttes (al Departament dels Pirineus Orientals de la regió de Llenguadoc – Rosselló) durant el seu torn de vigilància de la tomaquera plantada pels presos per aconseguir algun aliment vegetal. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER PERE BAQUÉS MARTÍ
Carnet de treballador estranger amb el número 5990 a nom de Jaume Baqués Font, emès per l’exèrcit del Tercer Reich el 7 de gener de 1944 a la zona francesa sotmesa al règim de Vichy. FONS DE L’AUTOR, CEDIT PER PERE BAQUÉS MARTÍ
El novembre de 1979 vaig tenir la darrera entrevista a Caracas (Venezuela) amb Jaume Baqués, on ell s’havia establert el gener de 1955. Va ser en aquella ocasió quan es va suscitar la conveniència de que convertís els seus relats orals sobre la seva vida, la República, la Guerra Civil i l’exili en uns texts en forma de memòries, com efectivament va realitzar durant la dècada següent. Periòdicament m’anava enviant els diferents capítols que, quan es va morir el 1987, ja havia pràcticament enllestit. El seu pare, Josep Baqués Montserrat, havia nascut a ca l’Armenté, a la barriada de can Batista ( Subirats) i es va casar amb Assumpció Font Rigol. Van tenir tres fills, Sadurní, Josep i Jaume.
Jaume Baqués va començar a treballar a can Codorníu on el 1931 va intervenir en la resolució de la vaga de l’empresa promoguda els mesos d’agost i setembre per la CNT. Quan va tornar de l’exili es va incorporar altra vegada a Codorníu, però el seu inconformisme el va portar a buscar fortuna fora d’aquesta empresa i fora del país. Es va casar amb Rosalia Martí Varias i van tenir també tres fills, Pere, Maria i Josep. L’abast de les seves memòries és un passeig pel Sant Sadurní que va conèixer des de principis de segle fins a la seva marxa a Venezuela, passant pels camps de refugiats francesos per als exiliats republicans i per companyies de treballadors estrangers a la França de Vichy.
Segons les memòries de Baqués, així va viure ell la retirada des de Sant Sadurní fins arribar al camp de concentració francès d’Argelers: “Jo calculo que van ser més de tres-centes, entre homes dones i infants, les persones del meu poble [ Sant Sadurní] que van decidir abandonar-lo, deixant bous i esquelles. O millor dit, la seva llar, parents, amics i tot el que hi tenien i estimaven. I que entre el 23 de gener i el 6 de febrer de 1939, van encaminar llurs passos vers la ratlla dels Pirineus, caminant hores i hores, molts cops sota la pluja i moltes nits tenint de dormir al ras, confosos i perduts enmig d’una riuada humana que feia el mateix camí, un dels èxodes més desesperats que conta la història i que us podeu imaginar.
I heu de pensar que aquells sadurninecs eren com agulles en un paller al costat d’aquella riuada de fugitius que anaven a cercar refugi en aquella França que sempre havíem admirat i ens havien lloat i presentat com el bressol dels Drets de l’Home i del Ciutadà. I de l’Enciclopèdia. I espill de la Llibertat, de la Igualtat i de la Fraternitat. I resulta que aleshores ens vam trobar amb una França que vivia als llimbs. Una França cofoia i orgullosa del seu empire i de la seva grandeur. I confiada en l’enganyifa de Munic, i lluny de sospitar, la gran majoria, que no trigarien gaire a ser víctimes com nosaltres de l’urpada feixista i, per tant, a viure el tràngol i una escampadissa semblant a la nostra, com va passar en efecte.
No vàrem trigar a donar-nos compte que nosaltres, en aquells moments, no érem més que uns intrusos que havíem entrat a casa seva a trencar-los el són i a aigualir-los la festa. La veritat és que no havíem demanat permís ni ens havien convidat. I que no podíem dir res. I que si els hi deies la més petita cosa sobre el perill que veiem a venir i que pesava sobre ells, t’engegaven a fer piles en un tres i no res dient allò del tant pis o del ça ne vous regarde pas!. Va ser doncs, si mal no recordo, el dia 7 de febrer de 1939, al migdia, després de moltes hores d’espera i d’incertesa que els francesos ens van obrir el pas de la frontera. I que el primer que van fer després d’escorcollar-nos va ser separar les famílies. A les dones i criatures les feien pujar en camions i se les enduien ningú sabia on. I als homes, comminats per soldats senegalesos se’ns obligava a caminar Vite! Vite! Vite! vers els sorrals de les platges de Sant Cebrià i d’Argelers és, com vam veure després, i on vam ser llençats sense contemplacions.
I vet aquí que al passar pels primers pobles de la ruta ( Banyuls, Port-Vendres, Colliure i Argelers) vam observar una cosa estranya: que la gent d’aquells pobles barrava portes i finestres al nostre pas, com si nosaltres fóssim la pesta i ells volguessin evitar llur contagi. […] al passar per aquells pobles veiem que d’un porticó o d’una porta mal ajustada en sortia de tant en tant una ma que t’oferia quelcom, o bé que es movia fraternalment en senyal inequívoc de simpatia envers nosaltres. I això sol, era com si et donessin una injecció d’optimisme que et donava forces per seguir endavant i tenir fe en l’avenir. Aquell dia vam arribar al lloc que els gavatxos ens havien preparat quan ja eren més de les 8 de la nit. Allí tot era pelat i no hi havia cap aixopluc. Però com que després de vuit hores de marxa forçada estàvem cansats a més no poder, aquella nit la sorra ens va semblar un llit de roses […].
Però l’endemà al fer-se de dia ens vam aixecar amb els culs mullats i mig enrampats. I en les nits següents de febrer, que encara gelava, quan et posaves al llit senties com la humitat t’entrava a la pell i et punxava les costelles com agulles de cosir. Però com que vam descobrir un canyar i una vinya de mala mort un poc més enllà del camp, hi van córrer a fer llenya i fer foc per matar el fred de la nit. Però els gavatxos que se’n van adonar també van córrer a encerclar el camp amb filferro de pues i a posar un senegalès de guàrdia cada 50 metres. Llavors, a manca de llenya vam començar a treure i cremar les rodes de cautxú dels carros i dels camions que el primer dia havíen pogut arribar a l’entrada del camp. La seva combustió produïa un fum tan espès i engaxadís que quan es feia de dia els que havíem estat tota la nit al costat del foc fent ampla rodona, no ens reconeixíem els uns als altres de tant negres que havíem quedat, Tots érem iguals. Aquella rotllana ens havia agermanat[…].
De tabac no en teníem ni en podíem comprar, perquè el paper moneda que dúiem no valia res. Però allí, si s’encenia una cigarreta, s’encenia per a tots. Donava la volta i tots l’assaboríem per igual, i sense abusar. I quan un d’aquells pneumàtics feia explosió per l’acció del foc, el doll d’aire que en sortia també ens el repartíem entre tots. I el sabotejàvem tots amb fruïció. Perquè sabíem que aquell aire, era aire de la nostra terra!. Quina brometa, oi? Doncs sí, francament, fèiem molta barrila i ens alimentàvem de rumors i de consignes banals […]”.
A contracorrent 