Rèquiem per a un fracàs col·lectiu

D’ençà el 2013 Caixa Penedès va desaparèixer integrada en el Banco Mare Nostrum (BMN), una part de les seves sucursals es van vendre al Banc Sabadell i la seva Obra Social la va heretar en condicions molt precàries la Fundació Pinnae. Fa unes setmanes el BMN va desaparèixer en integrar-se a Bankia. Entre una cosa , l’altra i l’altra s’ha perdut definitivament el rastre d’una secular entitat d’estalvi comarcal i s’ha devaluat extremadament la participació accionarial de Pinnae, primer en el BMN i actualment en Bankia, amb la qual cosa la dotació econòmica per dur a terme l’activitat d’obra social de la Fundació Pinnae s’ha vist molt minvada. Com es va produïr l’esfondrament i l’escàndol de Caixa Penedès? Llegeix el què vaig escriure en aquest mateix blog el 14 d’agost de 2014.

Durant l’època dels dos Tripartits (Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa ) entre els anys 2003 i 2010, primer amb Pasqual Maragall de president de la Generalitat i després amb José Montilla, a les caixes d’estalvis catalanes es van cometre els mateixos errors i abusos que en l’etapa anterior de 23 anys sota els successius governs de Jordi Pujol ( de 1980 a 2003). En la foto veiem l’expresident de Caixa Penedès Ricard Pagès saludant al president de la Generalitat José Montilla, en el transcurs d’un acte estrictament institucional. Actualment Ricard Pagès ha estat condemnat a dos anys de presó per administració deslleial ( que no complirà perquè en el darrer moment del judici ell i els altres quatre implicats van tornar els diners per rebaixar la pena de presó inicial), José Montilla és senador a Madrid i la caixa d’estalvis comarcal ja no existeix FONS DE L’AUTOR

Durant l’època dels dos Tripartits (Partit dels Socialistes de Catalunya, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya els Verds – Esquerra Unida i Alternativa ) entre els anys 2003 i 2010, primer amb Pasqual Maragall de president de la Generalitat i després amb José Montilla, a les caixes d’estalvis catalanes es van cometre els mateixos errors i abusos que en l’etapa anterior de 23 anys sota els successius governs de Jordi Pujol ( de 1980 a 2003). En la foto veiem l’expresident de Caixa Penedès Ricard Pagès saludant al president de la Generalitat José Montilla, en el transcurs d’un acte estrictament institucional. Actualment Ricard Pagès ha estat condemnat a dos anys de presó per administració deslleial ( que no complirà perquè en el darrer moment del judici ell i els altres quatre implicats van tornar els diners per rebaixar la pena de presó inicial), José Montilla és senador a Madrid i la caixa d’estalvis comarcal ja no existeix FONS DE L’AUTOR

Només començar poso sobre la taula un avís per a navegants, per evitar malentesos i susceptibilitats: malgrat el subtitular d’aquest article i les responsabilitats que tenen els socialistes en l’esfondrament i desaparició de les caixes d’estalvis catalanes (a excepció de la Caixa que és la única que segueix operativa, malgrat que la majoria de les males pràctiques de la resta també les tenia incorporades), no en són ells ni de bon tros els principals culpables. Com s’anirà desgranant al llarg d’aquest article, hi ha una bona colla d’artífexs del desastre que mereixen més reprovació social que el PSC; la qual cosa no treu que cadascú es lamenti del que li toca més de prop, i crec que cal evidenciar-ho, si més no per assenyalar-los també a ells amb el dit acusador. Alerto que a mesura que s’avanci en la lectura d’aquests post podríem caure fàcilment en la temptació d’anar concloent pel que fa a les caixes desaparegudes que entre todos las mataron y ellas sola se murieron, però serianomés una manera de fugir d’estudi ja quecom fa aquella altra dita castellana, mal de muchos, consuelo de tontos. En aquest cas seria més pertinent recórrer a aquella tercera dita de que cada palo aguante su vela… encara que la flota ja s’hagi enfonsat i només continuï navegant la caixa de l’estrella.

Escric aquest breu article des de la frustració i l’emprenyament, com també comprovareu d’immediat, i constato que aquest exercici d’autocrítica em sembla que no l’ha fet ningú més, la qual cosa deu voler dir : o que estic desinformat o ofuscat (no ho crec perquè m’he llegit tots els llibres que s’han editat sobre el tema i he escodrinyat els mitjans de comunicació en els darrers anys ), o sóc un masoquista, o un idealista o un il·luminat. Ja ho sentirem a dir!

1. L’aprovació i el manteniment d’una llei de caixes que aviat es va demostrar que no servia.

Narcís Serra Serra, exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat de Catalunya, exministre de Defensa, exvicepresident del Govern de l’Estat, expresident de Catalunya Caixa i Catalunya Banc per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona i actualment processat a l’espera de judici. Durant els quatre anys que va presidir l’entitat va cobrar 236.808 euros el 2007, 260.440 el 2008, 260.380 el 2009 i 246.393 el 2010. Quan va comparèixer davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya i li van preguntar sobre les seves capacitats per presidir una entitat financera va respondre que una persona com ell, que havia ocupat tants càrrecs polítics, estava perfectament acreditada per ocupar la presidència de Catalunya Caixa i que a més era doctor en econòmiques. Ningú li va rebatre aquests arguments tant inconsistents... com si ser alcalde, conseller de la Generalitat, ministre o vicepresident del govern de l’Estat fos una garantia d’eficàcia per ocupar una presidència d’una entitat financera o com si a un doctor enginyer sense experiència l’haguessin col·locat al volant d’un cotxe de Fórmula 1. Per acabar de reblar el clau també va manifestar que per tal de paliar l’extrema ignorància en matèria econòmica i financera que van detectar entre els consellers, van organitzar...cursets de comptabilitat. Admirable ! FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Narcís Serra Serra, exalcalde de Barcelona, exconseller de la Generalitat de Catalunya, exministre de Defensa, exvicepresident del Govern de l’Estat, expresident de Catalunya Caixa i Catalunya Banc per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona i actualment processat a l’espera de judici. Durant els quatre anys que va presidir l’entitat va cobrar 236.808 euros el 2007, 260.440 el 2008, 260.380 el 2009 i 246.393 el 2010. Quan va comparèixer davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya i li van preguntar sobre les seves capacitats per presidir una entitat financera va respondre que una persona com ell, que havia ocupat tants càrrecs polítics, estava perfectament acreditada per ocupar la presidència de Catalunya Caixa i que a més era doctor en econòmiques. Ningú li va rebatre aquests arguments tant inconsistents… com si ser alcalde, conseller de la Generalitat, ministre o vicepresident del govern de l’Estat fos una garantia d’eficàcia per ocupar una presidència d’una entitat financera o com si a un doctor enginyer sense experiència l’haguessin col·locat al volant d’un cotxe de Fórmula 1. Per acabar de reblar el clau també va manifestar que per tal de paliar l’extrema ignorància en matèria econòmica i financera que van detectar entre els consellers, van organitzar…cursets de comptabilitat. Admirable ! FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Antoni Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya entre 1984 i 2005, per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona que en tenia el control majoritari. És autor de llibre Els errors de les caixes, editat el 2011, en el qual relata l’esfondrament del model català de caixes d’estalvis com si fos només un simple espectador, sense reconèixer cap mena de responsabilitat personal i professional en l’afer després de ser president de Caixa Cataluna durant 11 anys. Després del rescat de Bankia per un import de 22.424 ME el més important és el de Catalunya Banc, amb 12.052 ME. Aquesta entitat va ser l’hereva dels balanços contaminats per la bombolla immobiliària de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa. FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Antoni Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya entre 1984 i 2005, per designació del president socialista de la Diputació de Barcelona que en tenia el control majoritari. És autor de llibre Els errors de les caixes, editat el 2011, en el qual relata l’esfondrament del model català de caixes d’estalvis com si fos només un simple espectador, sense reconèixer cap mena de responsabilitat personal i professional en l’afer després de ser president de Caixa Cataluna durant 11 anys. Després del rescat de Bankia per un import de 22.424 ME el més important és el de Catalunya Banc, amb 12.052 ME. Aquesta entitat va ser l’hereva dels balanços contaminats per la bombolla immobiliària de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa. FOTO CEDIDA PEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Poc després d’entrar en vigor la llei de caixes catalana a la primera meitat de la dècada dels vuitanta ja es va veure que el disseny i la composició dels òrgans de govern per tal de controlar-ne la gestió i l’aplicació dels resultats era una pantomima. En realitat es tractava d’un plagi del model franquista de democràcia orgànica que determinava la representació a les Corts Generals pels famosos terços (el familiar, el municipal i el sindical). Alguns jo ho havíem manifestat mentre es tramitava la llei al Parlament de Catalunya i no ens van fer cas.

Així, a l’article d’autor anònim Caixes d’Estalvis. Es democratitzen?, publicat al setmanari vilafranquí Tothom, el 7 de gener de 1978, s’afirmava fa 35 anys “Si bé amb aquesta llei pot semblar en principi una certa democratització de la gestió popular, la veritat és, certament, una altra. En primer lloc caldrà veure l’operativitat que aquests compromissaris i aquesta assemblea general tindran a la pràctica. Imagimen-nos com podran elegir uns senyors elegits per sorteig, que no es coneixen de res, una assemblea general d’entre ells mateixos. I com aquesta assemblea podrà elegir altra vegada les comissions de control i de gestió. Aquesta llei, estranyament posada en vigor en un període que podríem considerar democràtic, significa un pas enrera en la possibilitat d’aconseguir un control real de la gestió de les caixes d’estalvis, sobretot en uns moments tant importants de la nostra història. És evident que amb unes eleccions programades d’aquesta forma és del tot impossible formar equips coherents que portin endavant una tasca positiva. Si hem de ser sincers, després de repassar-nos un parell de vegades la llei, no creiem que aquest incursió de la democràcia orgànica en la vida espanyola arribi massa lluny. Si no ja en parlarem”. Els autors vilafranquins d’aquest d’article ho van encerar gairebé tot, només la van errar quan van afirmar que la llei no arribaria massa lluny… si és que es referien a l’horitzó temporal. Si el que volien dir és que no s’avançaria gens en la democratització real dels òrgans de govern, doncs, malauradament, haurem de reconèixer que s’ha complert la seva premonició.

La immensa majoria dels representants proposats pels ens locals (regidors, alcaldes i diputats provincials de gairebé tots els partits) pels impositors i per les entitats culturals per formar part de les Assemblees i els Consells d’Administració ( molts d’ells triats a dit fent trampes o suggerits a priori per les pròpies entitats, sense un mínim coneixement de com funcionava el negoci financer, ni una experiència professional adequada), no tenien ni la més remota idea del què els tocava controlar ni de com fer-ho, i els delegats del personal es preocupaven amb preferència del manteniment del seus status quoparticulardins el sector financer. Les honroses excepcions confirmaven la regla.Els directius de les caixes que tan van influir en la redacció de la llei estaven així encantats de la vida ja que tenien les mans lliures per continuar fent i desfent el que els donava la gana, amb total descontrol i impunitat, com durant l’etapa anterior de la dictadura. Els seus sous, sobresous, plans de pensions i altres gratificacions els consideraven matèria reservada i ningú dels Consells d’Administració no s’atrevia a preguntar per no importunar-los. A bodes em convides !

I malgrat aquesta constatació flagrant a Catalunya els successius governs de CiU no van moure ni un dit per millorar la llei en els aspectes substancials…i tampoc l’oposició socialista ni cap altre s’hi va amoïnar. I quan aquests van governar en el Tripartit entre 2003 i 2010, amb un conseller d’economia socialista i una majoria suficient al Parlament de Catalunya tampoc van afrontar els canvis imprescindibles. Perquè no van voler, no van saber, no van poder… o no els van deixar. Ja sota el govern del PP amb majoria absoluta, el PSOE va tenir un rampell d’honestedat i va reunir a Madrid els seus barons territorials per plantejar una reforma de la llei. Impossible, els mateixos representants de les diferents autonomies que controlaven les corresponents caixes d’estalvis van frenar-la per no perdre privilegis. A Catalunya, també el socialista Pasqual Maragall va intentar a finals de 2002 o principis de 2003 millorar la llei catalana, però li va resultar impossible proposar determinades mesures al Principat mentre a la resta de l’Estat es mantenien esquemes més anacrònics.

Les entitats d’estalvi catalanes per la seva banda davant de qualssevol vel·leïtat de reforma van posar el crit al cel i els seus prohoms van saber pressionar amb eficàcia per deixar les coses com estaven. Conec una empresa de comunicació que en aquella època cobrava una important quantitat mensual per mantenir una bona sintonia entre la direcció d’una determinada caixa catalana i la cúpula dels principals partits polítics… o al menys aquesta era la moto que venia el director de la citada agència de comunicació sota el seu eslògan de lubrificar les relacions. Fa quatre mesos me’l vaig trobar al teatre i em va comentar que cada vegada estava més convençut que els dos grans partits catalans es van convertir en els tontos útils del negoci de les caixes. Cruel, però qui sap si tenia més raó que un sant.

Així, a casa nostra, tothom es va resignar i adequar al model i qui més qui menys se’n va saber aprofitar. Els uns amb dietes per assistència a les reunions habituals dels òrgans de govern de les caixes, els altres amb alguna subvenció o patrocini per a l’entitat o institució afí; els de més ençà col·locant familiars, amics i coneguts o companys de partit com empleats en nòmina de les entitats; els d’allí obtenint crèdits i préstecs personals en condicions preferents; els més grandets aconseguint una jubilació daurada en alguna poltrona d’un consell d’administració d’alguna filial de l’entitat d’estalvi, i els més atrapats aconseguint finançament ordinari i refinançament per omnia saecula saeculorum pels corresponents partits i sindicats. Un model pervers i viciat d’origen. Una teranyina d’interessos compartits (o un pessebre vivent ple de menjadores) on tothom s’atipava, amb el compromís de no matar la gallina dels ous d’or. Es va establir una mena de consens social sota el principi de que “ aixòno es toca que és de vidre” i aquí va néixer la impunitat.

Ningú podrà al·legar ignorància, començant pels presidents del govern de l’Estat Felipe González Márquez, José Maria Aznar López i José Luis Rodríguez Zapatero; continuant pels presidents de la Generalitat Jordi Pujol Soley, Pasqual Maragall Mira i José Montilla Aguilera; pels consellers d’economia de la Generalitat Josep Maria Cullell, Josep Manuel Basáñez, Ramon Trias Fargas, Macià Alavedra, Artur Mas, Francesc Homs i Antoni Castells, i pels presidents de les diputacions que tenien el control d’una caixa d’estalvis ( Barcelona, Tarragona i Girona) ; seguint pels presidents de Catalunya Caixa, el catedràtic Antoni Serra Ramoneda i l’exministre i exconseller Narcís Serra Serra, ambdós d’obediència socialista, i acabant pel president de Caixa Girona, Arcadi Calzada Salavedra, diputat de Convergència i Unió i vicepresident del Parlament de Catalunya. Entremig tot un ventall de rellevants personatges polítics (ministres i consellers d’economia de la Generalitat, diputats, presidents d’altres autonomies i d’altres de caixes catalanes i espanyoles i primers secretaris dels partits) que tenint-ho a les seves mans i tractant-se d’un tema que queia sota la seva responsabilitat, no van saber (o no van poder o no van voler) aturar a temps el desgavell.

En el llibre titulat Els errors de les caixes de Josep Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya durant onze anys explica com funcionaven els processos electorals dels representants dels impositors als òrgans de govern a la seva (i de totes) les entitats : “ El procés s’iniciava amb un sorteig entre els milers, o millor dit els centenars de milers, de dipositants, per nomenar els compromissaris. El sorteig es feia amb garanties suficients, com la presència notarial, per assegurar la seva imparcialitat. Tot seguit, els compromissaris de cada circumscripció electoral es reunien en un local, normalment una oficina de la pròpia caixa, per elegir entre ells el seus representants a l’assemblea general

El més lògic era que, tenint en compte l’amplitud el col·lectiu del que havien estat extrets, els votants no es coneguessin entre ells, per la qual cosa els resultava difícil saber a qui concedir el seu vot, de tal manera que l’empleat de la caixa, que era qui normalment feia de director d’orquestra, tenia un gran marge de maniobra per aconseguir que finalment s’elegís al candidat que més li convenia al màxim executiu. Aquest, prèviament, s’hauria encarregat d’escodrinyar tots els antecedents, des dels professionals als familiars i polítics, dels elegits per sorteig en cada circumscripció, per veure quin tenia el perfil més convenient. El seu nom era llavors comunicat al director d’orquestra que havia de fer tot el possible perquè sortís vencedor. La meva experiència és que entre la llista dels qui el director de la caixa que jo presidia considerava idonis perquè s’integressin a l’assemblea general com representants dels impositors i la dels que finalment ho feien hi havia una coincidència que, si no era total, presentava poques excepcions”.

Després de la seva sinceritat i de la seva postura asèptica, vénen les preguntes; així doncs, ¿ que va fer el senyor Serra Ramoneda quan era president durant onze anys per corregir aquest vici ? ¿ Va proposar una modificació de la llei o del procediment? ¿ LI va cantar la canya al director general de torn ?

Per amenitzar una mica el relat permeteu-me explicar una anècdota al respecte.

Amb una periodicitat molt estricte, el Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, Macià Alavedra Moner, iniciava una tongada de visites a les caixes i era rebut amb tota solemnitat per membres dels respectius Consells d’Administració. A Caixa Penedès es parlava una mica per sobre de la marxa de l’entitat a partir d’un esquema convencional (darrer compte de resultats, comentaris sobre les principals partides del balanç, objectius a curt i mitjà termini, plans d’expansió de la xarxa d’oficines, obra social…) sense mirar-se els papers (se suposa que a les altres caixes la cosa devia anar si fa no fa) i se li oferia un tiveri comme il faut (després que el president de torn pronunciés aquella oració Déu i pare omnipotent, amb sa divina paraula, beneïu aquesta taula i a tots nosaltres… amén!), degudament proveït de vins i caves de la terra. Mai Alavedra es va interessar per l’eficàcia dels òrgans de govern de l’entitat, ni mai dels mais va mostrar cap mena d’inquietud sobre la seva inutilitat o sobre una eventual reforma per tal de corregir el dèficit de control més que evident. (En canvi a l’hora d’acomiadar-se, ves per on, sorgia indefectiblement un comentari per part seva sobre l’evolució professional, no se sap ben bé cap a on, d’una nova pintora cridada a revolucionar l’art del segle XXI : Doris Malfeito.

Dies després, any rera any, entre 1989 i 1997, es presentava a la caixa el marxant de la pintora amb un parell de quadres i una factura que feia caure d’esquena (entre 300.000 pessetes el més barats i un milió i mig els més cars), que l’entitat abonava religiosament amb càrrec als pressupostos de l’Obra Social. En algunes ocasions molt compromeses, aquests quadres es regalaven amb motiu del casament del familiar d’un conseller, cerimònia a la que es convidava el president o el director general de l’entitat, i així es treien el mort de sobre. Quan Macià Alavedra va deixar de ser conseller d’economia després de nou anys d’exercir el càrrec, la cotització de l’obra artística de Doris Malfeito, l’esposa de Macià Alavedra, va caure en picat ( per un import total de 175 euros es podia adquirir a todocolección.net un quadre pintat per ella del Parc de Santa Amèlia de Barcelona de 93 x 73 cm, amb un marc de fusta noble. En el desglossament del preu s’aclaria que el marc sol, sense la tela, valia 135 euros), i quan més endavant Alavedra va ser detingut en l’operació anticorrupció denominada Pretoria ( tot un prohom de la pàtria i un Conseller d’Economia i Finances de la Generalitat, acusat de corrupció i enviat a la presó, a l’igual que tot un Conseller de Governació, Jordi Ausàs Coll d’ERC condemnat a presó per dedicar-se al contraban de tabac mentre exercia de conseller… quin país ! ), els quadres de la seva dona es van despenjar de les sales nobles de les caixes i en van enviar als magatzems on plens de pols van tenir el mateix trist destí que les pròpies entitats d’estalvis: la fi del cagaelàstics).

Quan el 1997 Artur Mas va substituir Alavedra al capdavant de la Conselleria d’Economia i Finances tampoc es va qüestionar el model de control de les caixes i es va perpetuar el beneplàcit dels govern de CiU a uns òrgans de govern paràsits del sistema. Durant els mandats respectius dels consellers Francesc Homs i Antoni Castells tot va continuar igual… de malament. Per entendre una mica com funcionaven les coses en una determinada caixa d’estalvis ─la primera que s’ha pogut estudiar a fons en un judici contra els seus cinc exdirectius ( Caixa Penedès)─ i per extensió a totes les altres, es transcriuen a continuació alguns paràgrafs de la sentència del magistrat de l’Audiència Nacional José Vázquez Honrubia de data 29 de maig de 2014:“ […] El problema subyacente estriba en que la Asamblea General se nutre de colectivos tales como Corporaciones Municipales, impositores, empleados y entidades culturales, que, a su vez, designan consejeros tanto para el Consejo de Administració́n como para la Comisió́n ejecutiva, donde los acusados ostentaban y mantenían como vicepresidentes las funciones de direcció́n y control de las reuniones.

Y lo que han trasmitido a este Juzgador los consejeros no directivos de lo que ocurría en las citadas reuniones, ha sido completamente deplorable. Así, se ha oí́do a un profesor, un comerciante, un agricultor, un sindicalista, un representante de una asociación cultural y el alcalde de una pequeña localidad, los cuales, evidentemente, carecían de formació́n específica bancaria-financiera y se limitaban a prestar su asentimiento a las fórmulas más o menos alambicadas que en las reuniones se les presentaban por los altos directivos. El Secretario de Actas, subordinado de estos, ha reiterado que no existía prácticamente orden del día, o este era idéntico de una reunión a otra sin aportarles previamente documentación alguna y que el debate era inexistente o se reducía a la mínima expresión, aduciendo algún testigo que cuando la pregunta o cuestionamiento era más directo, los acusados acababan eludiendo el tema con hábiles y, a veces, complejos evasivas de carácter técnico-financiero.

Todos los testigos, no olvidemos, meros impositores, representantes de los trabajadores, etc. han relatado su satisfacción por estar en unos órganos directivos de una entidad de la que se sentían orgullosos como emblemática de su pueblo o comarca; y si alguna expresión han repetido, es la de plena confianza en los altos directivos de la entidad, de tal modo que tanto por su falta de conocimientos específicos financieros- bancarios, como por la actitud de los acusados por la forma y modo en que les presentaban los temas, es fácil colegir y concluir que todos esos órganos de supuesto control dentro de la Caja y aprobación, generalmente, por mero asentimiento, eran una pura fachada formal donde los acusados hacían y deshacían a su antojo y a los efectos que aquí interesan, burlando el control interno e, incluso, buscando ampararse en tan sedicentes acuerdos, todo ello de comú́n acuerdo como plan preordenado para obtener unos derechos económicos exorbitantes en propio beneficio y en perjuicio de Caixa Penedés. […]

En cuanto a los Presidentes, de avanzada edad, eran personas también sin formación específica, ostentando un cargo puramente honorífico y representativo y que, como ha resultado a la postre tan manipulados por los acusados como los consejeros extraídos de la Asamblea general. Y si algo, también, han reiterado en juicio, es que tenían depositada una total, plena y absoluta confianza en los acusados, por lo que entendían que jamás actuarían en beneficio propio y en perjuicio de la entidad. Añádase a ello que los acusados jamás cuantificaron numéricamente, de manera clara y terminante, sus remuneraciones ni sus derechos pasivos, que en las cuentas anuales no especificaban individualmente sus retribuciones ni aportaciones a planes de jubilación, sino que lo maquillaban presentando las aportaciones globales de todos los directivos”. La meva opinió al respecte és que aquesta generalització de candidesa i innocència, i de deixar-se manipular, que el magistrat estén a tots els consellers és temerària i errònia, i en el cas de Caixa Penedès m’hauria agradat poder discutir-li. El fiscal i també el magistrat es van aturar a meitat de camí i si bé van aconseguir el reconeixement de culpabilitat per part dels acusats, no van voler o saber arribar al fons de la qüestió. N’hi havia més d’un i més de deu consellers que sabien perfectament quin era el joc… i se n’aprofitaven. En resum, que ni els uns eren tan hàbils ni els altres tots uns babaus.

Hi ha com a mínim dues teories sobre la gènesis d’aquest desgavell dels òrgans de govern de les caixes catalanes: una posa un èmfasi especial en la idealització de la societat civil segons el prisma de la llei de CiU en els inicis de l’autogovern, com si Catalunya fos un paradís idíl·lic de gent benintencionada i disposada a fer país per damunt de cap altra interès particular; i l’altra, que considera que se sabia perfectament que aquella legislació sobre les caixes era una farsa al servei de determinats interessos de la burgesia del país, que ja controlava les caixes i que volia perpetuar-s’hi. Vist com ha esdevingut tot plegat, crec que l’explicació seria una síntesis molt acurada d’aquestes dues visions de la jugada, molt pròpia de les dues ànimes de CiU.

No sé si canviant la llei per fer-la més eficaç s’hauria evitat la catàstrofe, però calia haver-ho intentat una i mil vegades i segur que el final no hauria estat tan desolador. I no es va fer en allò que era substancial. Amb tot no puc obviar l’al·lusió a la famosa frase que Petroni va escriure a la seva obra el Satiricó el segle I dC “ ¿ De què serveixen les lleis on només governen els diners ?

Dol molt que en tot plegat s’hi hagin vist embolicats gairebé tots els partits polítics, però dol el doble que s’hi hagi vist atrapat en particular el més proper a la teva ideologia.

2. Uns alcaldes, regidors i diputats força irresponsables

Imaginem-nos l’escena. Un alcalde o regidor de Convergència i Unió o del PSC ( també algun d’escadusser d’ERC, d’Iniciativa per Catalunya o del PPC), de qualssevol poble o ciutat de Catalunya, que és o no diputat provincial, rep una trucada del primer secretari territorial del seu partit oferint-li formar part de l’Assemblea General d’una caixa d’estalvis i tal vegada també del seu Consell d’Administració, en compliment de la llei vigent. Se sent afalagat i honorat perquè s’hagi pensat en ell i sap perfectament que es tracte d’un càrrec remunerat amb dietes per assistència i sobretot d’una certa rellevància social. Coneix companys seus que li han explicat que per Nadal reben un obsequi del president de la caixa que deu n’hi do. El darrer va ser un creuer per la Mediterrània per a ell i la seva parella, diferent del de l’exercici anterior que va recórrer els països bàltics.

No es qüestiona si és o no és la persona més indicada ( en realitat és un inútil en matèria comptable i financera, per no saber no sap ni interpretar un simple balanç, però ja ho dissimularà posant cara de pòquer quan convingui), ni es qüestiona si és ètic acceptar un càrrec pel qual no s’està qualificat… Pensa només en el prestigi de cara als companys de partit, a la família, al veïnatge i a la galeria, en que es relacionarà amb el bo i millor de la comarca ( ai, la vanitat ) i que tal vegada pugui esgarrapar subvencions i patrocinis pel seu ajuntament o per una entitat del seu municipi. I pensa, diguem-ho tot, en les dietes i en el creuer.

Arriba el primer dia de l’Assemblea o del Consell i li presenten per a la seva aprovació un reguitzell d’acords redactats amb un llenguatge que a ell li sembla d’una altra galàxia, no entén res, no pregunta per no fer el ridícul, confon l’actiu i el passiu, el més elemental; afirma amb el cap que hi està d’acord (o alçant la ma perquè quedi més democràtic ) i signa l’acta procurant fer bona lletra. Quan toca decidir quin percentatge dels beneficis anuals s’aplica a l’Obra Social i en quins projectes s’apunta a la proposta del president i de la direcció de l’entitat, sense qüestionar-la, sense oferir cap alternativa, sense un mínim criteri sobre l’estratègia més adequada d’invertir aquells recursos en funció d’unes prioritats més socials. Mai rep consells, indicacions o suggeriments del seu partit de com enfocar les inversions en Obra Social i tampoc els demana perquè tots han entès perfectament quin és el joc. Es limita a fer de figura decorativa, expressió que va utilitzar el magistrat de l’Audiència Nacional, José Vázquez Honrubia, en el primer judici contra exdirectius d’entitats financeres, en aquest cas els de Caixa Penedès.

A la sortida de la reunió li lliuren el taló, se’n van a dinar en un bon restaurant (pagant la caixa of course) i fins la propera. Abans d’acomiadar-se el president de l’entitat li dona la ma i l’abraça efusivament, la qual cosa el fa sentir important. Li explicarà a la dona (o al marit o al company) així que arribi a casa. Emotiu, oi ?

Doncs aquesta ha estat, amb algunes honroses excepcions, la crònica de dotzenes i dotzenes de regidors i alcaldes catalans ( socialistes i encara més de CiU, i menys d’ERC, del PP i d’Iniciativa, dels quals us podria explicar vida i miracles ) que durant més d’un quart de segle han participat en aquesta gran pallassada, sense que ningú, ningú, ningú dimitís per saber-se incompetent, o perquè tenia problemes de consciència, o perquè no podia dormir a les nits. On era l’ètica individual ? On era la responsabilitat dels partits ?

Els representants dels ajuntaments i els seus respectius partits polítics hi tenen una greu responsabilitat en el descontrol generat, ja que de tots els integrants dels òrgans de govern de les caixes era l’únic col·lectiu realment democràtic, amb una certa homogeneïtat i interès comú, i capaç de promoure els canvis legals necessaris per corregir els dèficits detectats.

En el cas de Caixa Penedès (tot i no ocupar els ens locals més que el 20% d’aquests òrgans de govern) dels catorze conselleres i consellers en representació des ajuntaments entre 1979 i 2013, dotze eren membres destacats de Convergència i Unió (Pere Puignau Forns, regidor de Sant Sadurní; Pere Parera Cartrò, alcalde de Gelida i president del Consell Comarcal; Jaume Llopart Alemany, alcalde de Font-rubí; Raimon Gusi Amigó, regidor de Vilafranca i president del Consell Comarcal; Angèlica Rodríguez Herrera, alcaldessa de Sant Quintí de Mediona i presidenta del Consell Comarcal; Xavier Forés Garcia i Joaquim Vázquez Barbat, regidors de l’Ajuntament de Vilafranca; Elisabeth Colomer Vidal, regidora del Pla del Penedès; Pau Perdices Pla, alcalde de Viella; Albert Vancells Noguer, exalcalde de la Bisbal d’Empordà i president del Consell Comarcal respectiu; Salvador Esteve Figueras, alcalde de Martorell (l’actual president de la Diputació de Barcelona) i Joan Raventós Pujadó, exdiputat al Parlament de Catalunya) ; mentre que només dos ho eren del Partit dels Socialistes de Catalunya (Lluís Valls Comas, alcalde de Gelida, que va ser conseller només uns mesos i Carles Baiget Haro, alcalde de Sant Llorenç d’Hortons). Ramon Xena Pereta, d’Esquerra Republicana de Catalunya, President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va renunciar al càrrec de conseller de CP abans de prendre possessió, tot declarant que “el control de l’entitat estava segrestat en mans d’un grup conservador, que es subvencionava una escola de l’Opus la qual imposava la separació dels alumnes en funció del sexe, que no tenia una implicació social a la comarca i que no s’aplicava una política lingüística favorable al català al País Valencià i a la Franja”. (Si vols veure i escoltar unes declaracions recents de Ramon Xena en relació a Caixa Penedès, pots veure el següent vídeo

La diferència numèrica entre els dos partits majoritaris no responia a la realitat electoral de la comarca durant aquest període i no és només de 12 consellers a 2, sinó que entre els 12 convergents van acumular 62 anys als consells i només 8 els socialistes (1 any o menys Lluís Valls i 7 Carles Baiget, dels quals els dos darrers ja no era l’alcalde de Sant Llorenç). És evident que posats a filar prim, i en aquest cas concret de Caixa Penedès, caldria ser molt més crític amb CiU que amb els socialistes. Segur que si féssim el mateix exercici a Catalunya Caixa el greuge seria a l’inrevés, si el repetíssim a Caixa Tarragona i a Caixa Girona trobaríem unes proporcions similars, i si ens entretinguéssim a revisar la composició dels consells d’Administració de Caixa Manresa, Caixa Manlleu, Caixa Sabadell, Caixa Terrassa i Caixa Laietana si fa no fa com a Caixa Penedès.

A mi em preocupa que un alcalde, un regidor o un partit d’un altre color hagin entrat en aquest tripijoc, el que m’exaspera és que ho hagin fet també els socialistes. Aquesta responsabilitat ( irresponsabilitat pel que fa al cas ) i aquesta vergonya no ens la traurà ningú. I als altres tampoc.

3. Dos governs d’esquerres (i molts més de dretes) que se sentien còmodes i cofois practicant el laissez faireetlaissez passer.

Més enllà de l’impacte de la crisi que ha afectat tot el sistema financer català i espanyol resulta evident que no totes les entitats han acabat de la mateixa manera. S’han salvat algunes caixes, com les basques, la d’Ontinyent i la Caixa de l’estrella, i alguns bancs com els Popular, Santander, BBVA, Sabadell……però una bona colla de caixes catalanes i espanyoles han desaparegut del mapa. A Catalunya, totes menys una. Per explicar-ho d’una forma més gràfica, la tempesta desencadenada el 2008 va atrapar totes les naus en mig de la Mediterrània i només es va salvar la més sòlida i la més ben tripulada.

Durant el període immediatament anterior a l’esfondrament del sistema a Catalunya governava el Tripartit. Eren els anys de més èxit de les caixes catalanes, oferint hipoteques a tort i a dret sense cap mena de restricció i inflant desmesuradament la bombolla immobiliària. Això ja venia de lluny, quan governava CiU. Els objectius anuals de creixement de les caixes s’incentivaven amb campanyes de publicitat i suculents comissions per a tota l’estructura comercial, des del director general ( amb compensacions milionàries) fins el darrer empleat de les sucursals (molt més modestes) que fomentaven la cobdícia en proporció directament proporcional al sobresou anual. L’expansió territorial de la xarxa d’oficines de les caixes va assolir uns límits inaudits, fins el punt que en llogarets de menys d’un miler d’habitants n’apareixien una… o dues.

Aquí es va perdre el nord i el seny (com després s’ha demostrat malauradament) però no es va fer prou (o res) per evitar-ho. A qui corresponia aquesta responsabilitat ? Al Banco de España?, al govern de l’Estat?, al Departament d’Economia del Govern de la Generalitat ?, als membres dels consells d’administració de les caixes?…Al final, el uno por el otro, la casa sin barrer.

Les Obres Socials de les caixes catalanes van continuar igual durant els dos Tripartits, amb els mateixos vicis i virtuts d’abans, però sense una estratègia per implicar-les en els problemes més socials des d’una perspectiva d’esquerres. Malgrat els anys de bonança, tampoc van forçar una major dotació percentual dels beneficis a l’Obra Social ( a excepció de Caixa Penedès, com exposaré tot seguit) i algunes van continuar jugant amb la picaresca d’anunciar a bombo i platerets una xifra a l’inici de l’exercici i liquidar-ne una altra molt inferior a final d’any. Aquesta era la pràctica habitual a Caixa Penedès que, com anunciava fa un moment, va passar d’una aportació a l’Obra Social del 8’26% el 2004, al 14’87 % el 2005 a instàncies del Consell Comarcal de l’Alt Penedès presidit per Lluís Valls, que va pressionar en aquest sentit al Tripartit de la Generalitat perquè aquest a la vegada forcés un increment en la partida d’Obra Social a Caixa Penedès.

Els sous de la immensa majoria els alts directius de les caixes catalanes van entrar en una espiral a l’alça fins assolir xifres estratosfèriques, sense límit i amb la única referència dels sous dels alts directius bancaris, ignorant que treballaven en una empresa de finalitat social. Per arrodonir-ho van augmentar-se també els bonus i sobresous i les dotacions als plans de pensions ocults, amagats o camuflats. Molts consellers manifesten ara que desconeixien aquests partides i que no recorden haver-les aprovat en cap consell d’administració. Costa de creure, només cal consultar els Informes de gestió anuals dels bancs i caixes al web de la Comisión Nacional de Mercado de Valores. Allí hi eren. Aquesta excusa no valdria pel governs de la Generalitat de torn ja que haurien disposat puntualment de tota la informació al respecte. Ara, quan s’han destapat els escàndols, tothom coincideix en denunciar que es tractava de xifres desorbitades, desproporcionades i abusives. Aquesta obscenitat no s’hauria d’haver tolerat per uns governs d’esquerres.

El súmmum de la irresponsabilitat dels directius de les caixes, dels corresponents òrgans de control d’aquestes entitats i dels governs de la Generalitat de torn va ser la comercialització continuada en el temps de les anomenades participacions preferents i altres productes financers sofisticats com el deute subordinatentre el segment d’impositors tradicionals que no podien entendre de cap manera la casuística de les operacions i el risc que corrien. L’estafa va atrapar a centenars i centenars de milers de clients a tot l’Estat, un terç aproximadament dels quals eren catalans. Tothom ho sabia ( o tothom ho havia de saber) i es va optar per mirar cap una altra banda, sense denunciar-ho o impedir-ho.

Es va aplicar al peu de la lletra el laissez faire et laissez passer, lema que a finals del segle XX i principis del XXI va prendre la denominació de desregularització. De fet, la frase original contra l’intervencionisme dels governs en l’economia és deVincent de Gournay, un fisiòcrata del segle XVIII que va escriure literalment “Laissez faire et laissez passer, le monde va de lui même”. Efectivament, el nostre món anava directe…cap a l’abisme i cap govern ho va preveure. Tampoc el Tripartit de la Generalitat, i d’aquí plora la criatura. Que els governs anteriors i els corresponents consellers d’economia de la Generalitat s’hi trobessin còmodes i cofois amb aquesta estratègia lligava perfectament amb la seva ideologia conservadora, però els socialistes i el Tripartit haurien d’haver intervingut per reconduir unes pràctiques que ara ens avergonyeixen a tots.

4. L’autisme socialista en el procés de transformació de les obres socials de les caixes desaparegudes en fundacions especials.

Els quatre capítols que venen a continuació no tenen a veure amb l’esfondrament de les caixes catalanes, sinó només amb la gestió posterior de les restes del naufragi.

Si jo tingués el carnet de Convergència o d’Unió ( ja a aquestes alçades de la vida no crec que el demani mai) m’afanyaria a felicitar el conseller d’economia de la Generalitat i a la persona amb qui va delegar la gestió de transformar les obres socials de les caixes desaparegudes, o en perill de desaparició, en fundacions especials, el senyor Albert Carné Hernández. Expliquen que Andreu Mas – Colell es va esgarrifar només d’imaginar-se un rètol del Santander o del BBVA al terrat de La Pedrera del Passeig de Gràcia, un immoble que pertanyia a l’Obra Social de Catalunya Caixa, intervinguda aleshores pel FROB.

L’ordre que li va donar a Carné constava de tres punts transparents i un d’opac : 1) negociar un procediment ràpid i eficaç amb la resta de partits, anticipant-se a l’Estat per intentar salvar del naufragi el patrimoni de les obres socials de les caixes; 2) forçar una revisió del integrants dels patronats de les noves fundacions de forma que apareguessin cares noves; i 3) procurar que en la composició d’aquests patronats hi haguessin “més NIF’s que DNI’s”, és a dir, més membres en representació d’entitats i institucions que a títol personal, per tal de que tinguessin més solidesa. El punt opac que no està escrit en lloc era de caràcter estratègic partidista: 4) procurar que membres de CiU o persones pròximes més o menys vinculades als dos partits ocupessin el major nombre de poltrones per allò tant suat de fer país. És d’admirar la disciplina i l’eficàcia que demostren els dirigents, l’aparell i la militància de CiU en circumstàncies com aquesta… i és penós adonar-se de la poca visió de la jugada dels socialistes (i d’ERC, del PP, d’Iniciativa i de la CUP). Comentari apart mereix en aquest cas Esquerra Republicana de Catalunya que prou que coneixia els quatre punts de la jugada, però tenia un acord de govern amb CiU i no va voler importunar-los.

A excepció del que va esdevenir en la desapareguda Caixa Penedès (i òbviament de la Caixa de l’estrella) en la resta tot va transcórrer com en una bassa d’oli. La gestió d’Albert Carné mereixeria un augment de sou ─ja que va aplicar a la perfecció les quatre ordres rebudes amb l’ajuda inestimable de l’aparell del seu partit─ però al Penedès es van presentar algunes complicacions no previstes en el guió. L’Ajuntament de Vilafranca, el de Sant Sadurní i el Consell Comarcal van posar en qüestió la forma com es va escollir el patronat de la Fundació Pinnae ( l’hereva de l’Obra Social de Caixa Penedès) i els integrants de dit patronat. Ni cares noves, ni hegemonia de NIF’s i amb un destacat dirigent de CiU, Joan Raventós Pujadó (Responsable de Seguiment de Relacions amb el Territori del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya), parasitat a la junta i remenant les cireres, i tots escollits a dit pel president de Pinnae per indicació de Raventós.

Per alleugerir una mica aquest text tant poc amable, us explicaré una anècdota verídica que hauria de passar als annals del procés independentista que estem vivint: un dels membres del nou patronat de la Fundació Pinnae propossat pel president Martí Solé Bordes era, i encara ho deu ser, el delegat comarcal de Cruz Roja Española i per tant a efectes pràctics computava com un NIF. Quan el conseller Andreu Mas-Colell va supervisar al darrer moment la composició del patronat i se’n va adonar de la naturalesa espanyola de l’entitat que aquest patró representava, i donat que encara no existia la corresponent institució autòctona ( ai les estructures d’Estat ), va trencar el seu esquema inicial ( recordeu, més NIF’s que DNI’s) i va determinar que el patró hi figurés només a títol personal i que, pensant en el futur immediat, desaparegués tota referència a aquella institució humanitària espanyola. Segur que si hagués estat el delegat de la Creu Roja Internacional o de la Mitja Lluna Roja islàmica no hi hauria posat cap objecció.

Tornem a posar-nos seriosos. Al Penedès va costar Deu i ajuda que els socialistes de la comarca s’hi impliquessin. Per desactivar l’oposició n’hi va haver prou amb una simple trucada telefònica que Albert Carné (l’encarregat per delegació del conseller Mas-Colell de la transformació de les caixes catalanes en fundacions) li va fer a la diputada socialista Rocío Martínez Sampere, recordant-li que aquest procés s’havia pactat feia uns mesos amb els socialistes i amb ella en particular, i que en conseqüència calia neutralitzar l’acord dels plenaris dels ajuntaments i del consell comarcal que s’havien manifestat en contra. Suposo que també devia trucar a l’alcalde de Vilafranca i a ERC.

Per la raó que sigui aquesta diputada socialista no va preguntar, ni es va informar, ni va voler aclarir el que s’estava qüestionant realment des del Penedès (l’elecció dels membres del patronat) i immediatament va confondre bous i esquelles i va telefonar als càrrecs orgànics de la comarca ordenant-los que aturessin qualssevol reclamació en aquest sentit. Dies després, quan em vaig queixar de la poca gràcia que havia tingut deixant-se ensarronar per l’habilitat d’Albert Carné es va disculpar en dos segons, dient-me que ho lamentava i que no se’n va adonar de l’engany: i quan vaig pretendre insistir per redreçar la seva atzagaiada se’m va treure de sobre sense més explicacions dient-me que tenia presa per marxar de cap se setmana a la Cerdanya ( o em va dir Cadaqués?). Aquests càrrecs orgànics de la comarca van donar un cop de taló, es van posar la ma dreta al front i van cridar a l’uníson “ A les seves ordres, senyora diputada !”. Amiga Rocío Martínez Sampere, una cosa és fer política i una altra molt diferent fer el préssec. El resultat de tot plegat és que les fundacions que van heretar les obres socials de les caixes d’estalvis catalanes desaparegudes van acabar sota el control exclusiu de CiU, sense que els socialistes se’n adonessin de l’operació (començant pel primer secretari del partit i acabant pel primer secretari de l’agrupació més modesta de Catalunya). Patètic !

Tot l’esforç de setmanes altra vegada a la claveguera i altra vegada també el descrèdit endossant-me a mi qui sap quines obscures ambicions personals, per no perdre el costum. La situació es va resoldre en fals amb la dimissió del director general de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad, l’anella més feble de la cadena, però amb una indemnització de 300.000 euros que ningú va qüestionar. I aquí es va donar per acabat el problema, com si aquest fos el problema

Per no pecar de petulant hauré de fer memòria i recordar si és que no em vaig saber explicar prou bé, o si em vaig precipitar i no vaig tenir prou paciència, o si em vaig equivocar quan li vaig explicar les meves inquietuds al respecte personalment al primer secretari socialista Pere Navarro… O això, o els meus interlocutors (a més de Pere Navarro, la diputada Alícia Romero, els diputats Juli Fernández i Joan Ignasi Elena, l’alcalde de Vendrell Martí Carnicer i el tinent d’alcalde de Vilafranca Francisco Romero) no van entendre res de res perquè eren uns neòfits en la matèria, o perquè no li van concedir prou importància i van creure que no era prioritari, o perquè els va merèixer més credibilitat tota una diputada al Parlament que un outsider com jo, o perquè no donaven per més… En qualssevol cas i vistos els resultats, un suspens general pels socialistes i una matrícula d’honor per CiU. Altra vegada, una golejada per deu a zero. I van…

En diverses ocasions en els darrers trenta anys he intentat inútilment que el PSC reconsiderés la seva estratègia en relació a les caixes i sempre, sempre, sempre m’he trobat davant un mur infranquejable de recels, fins i tot de boicot i menyspreu per part dels meus propis companys de partit ( des d’excloure’m de la llista inicial de compareixents davant la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre bancs i caixes votant-hi en contra, fins torpedinar una reunió d’alcaldes de la comarca que a la vegada eren compromissaris a l’Assemblea General de Caixa Penedès), situacions que es liquidaven amb l’afirmació desqualificadora de que només em movia, com ja s’ha dit, per ambició personal. Encara ara, quan no hi ha res per ambicionar, repeteixen la mateixa cantarella i em segueixen criticant quan em giro d’esquena. Patètic !

5. Uns representants socialistes a la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya molt poc qualificats.

Manifesto la meva perplexitat sobre el que vaig viure directament a la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors ─i també gràcies a les filmacions de totes les compareixences─ i en particular sobre el paper en aquesta comissió dels representants socialistes.

Amb la deguda antelació i després d’un primer intent de col·laboració frustrat amb Joaquim Nadal que ho va considerar innecessari, em vaig tornar a oferir al partit socialista per preparar aquelles compareixences i em vaig entrevistar contra rellotge en dues ocasions diferents al Parlament amb dos diputats socialistes. La primera vegada amb la diputada Alícia Romero, però quan portàvem deu minuts reunits al bar del Parlament (un espai molt indicat per cert per celebrar aquesta mena de reunions de treball), i on jo m’havia desplaçat puntualment per indicació seva fent un trajecte del 60 quilòmetres d’anada i després 60 de tornada, va sonar el timbre que convocava les diputades i els diputats a l’hemicicle i em va deixar amb la paraula a la boca. Vista i no vista. Setmanes després, en una segona oportunitat, em vaig reunir amb el diputat Juli Fernández ( en la primera ocasió també estava prevista la seva assistència, però ni es va presentar ni es va excusar). La meva proposta ─que prèviament havia plantejat personalment de paraula i per escrit, el dia 11 de maig de 2013, al primer secretari del PSC─, contemplava de fet no una sinó tres iniciatives concretes: 1) analitzar la situació i emprendre alguna acció en relació al procés de transformació de les caixes en fundacions especials, 2) preparar les preguntes per a la Comissió d’Investigació de bancs i caixes al Parlament de Catalunya, i 3) estudiar la proposició de la nova llei de caixes i fer propostes al PSOE per quan es presenti a les Corts Generals.

Ni amb Alícia Romero ni amb Juli Fernández vàrem poder avançar, amb l’una perquè quan havíem d’iniciar la meva col·laboració va agafar la baixa per maternitat i amb l’altre perquè a l’hora de la veritat no ens vàrem entendre. En contrapunt, dos altres partits d’esquerres amb molts menys recursos em van demanar que col·laborés amb ells per preparar algunes compareixences, cosa que vaig fer amb molt de gust. I no precisament desplaçant-me jo dues vegades al Parlament de Catalunya, pagant-me de la meva butxaca el viatge de 120 quilòmetres i el dinar, i supeditant-me als horaris dels diputats del meu partit (dues trobades que com ja he dit no van servir de res i em van significar una miserable pèrdua de temps), sinó atenent jo els seus representants a Vilafranca els dies i les hores que a mi m’anaven bé i dedicant-hi el temps que calgués. Fins i tot em vaig sentir ben pagat quan em van donar les gràcies i em van invitar a prendre un cafè.

Però ara me’n adono que he fugit d’estudi i no era això el que volia explicar, sinó la poca volada de les intervencions dels socialistes en aquesta comissió. No és que tots els altres partits estiguessin sempre a l’alçada del què es requeria, però aquest no és el greuge que més em va afectar. El meu greuge en particular és que les intervencions socialistes eren de pisarrí, improvisades a partir de la lectura sobre la marxa de notícies, comentaris, articles del blogs (com el meu, per cert, com vaig poder observar personalment) al portàtil, al mòbil o a l’Ipad, sense cap rigor ni finalitat concreta, sense capacitat de respondre quan l’interrogat s’escapava per peteneres o responia amb evasives. No en tenien ni idea ni s’ho havien preparat. En més d’una ocasió vaig tenir la impressió que els compareixents se’ls torejaven i els diputats no se’n adonaven. I no només als diputats socialistes, sinó a la immensa majoria, per no dir a la totalitat, des de la presidenta de la comissió fins aquells que no obrien la boca. Més patètic, impossible. I així, sessió darrera sessió.

6. Les conclusions de la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre bancs i caixes

Com era del tot previsible, l’informe de 34 pàgines amb les conclusions de la Comissió d’Investigació del Parlament de Catalunya sobre les Possibles Responsabilitats Derivades de l’Actuació i la Gestió de les Entitats Financeres i la Possible Vulneració dels Drets dels Consumidors, aprovat només per CiU i ERC, és una de les preses de pèl més notables que mai hagi generat aquesta institució catalana. El ridícul és espantós i sento vergonya aliena.

Després de tantes i tantes compareixences i expectatives, i d’hores i més hores de dedicació dels diputats, funcionaris i equips tècnics del Parlament, al final, l’informe amb les conclusions no supera el resum que hauria pogut redactar en quatre hores un becari eixerit a base de consultar les hemeroteques, o de qualssevol veïna o veí de barri que hagués estat atent als comentaris de cafè, als de la perruqueria o a les tertúlies radiofòniques. No hi ha ni una sola aportació a allò que el més comú dels mortals ja coneixia: que les caixes d’estalvis han desaparegut per una exposició excessiva al sector immobiliari, per una expansió territorial desmesurada, per la dependència dels mercats financers internacionals, per la concessió d’hipoteques amb poques garanties, per la venda de preferents i deute subordinat i pels problemes de direcció i de govern. Tota mena de culpes i greuges als governs i organismes reguladors i supervisors de Madrid (com manen els manuals) i cap mena d’autocrítica o de reconeixement de responsabilitats en la línia del que jo intento explicar en aquest llarg article d’avui. Aquesta hauria estat la meva humil aportació si m’haguessin convocat al Parlament i tal vegada precisament per això no em van cridar. (Al respecte hi ha dos articles periodístics recents que us recomano, el primer porta per títol Auditoria d’un fracàs de l’amic Josep Maria Ureta, publicat el 8 de juny d’enguany a El periódico de Catalunya; i l’altre a La Vanguardia del mateix dia sota el títol L’estrany final del model català de caixes de l’autor Manel Pérez).

Us aconsello també que llegiu l’informe amb les conclusions finals d’aquesta comissió al web del Parlament de Catalunya i us adonareu de l’enorme distància que hi ha entre la política hegemònica catalana i la realitat. En circumstàncies com aquesta no puc evitar de recordar altra vegada allò que exclama el general Marmont a les Mémoires de la Comtesse de Boigneque detan repetir-ho en els darrers temps ja he memoritzat: “Estan perduts. No saben ni en quin lloc són ni quins temps corren. Viuen fóra del món i del segle. Porten la seva atmosfera amb ells per tot arreu, no se’ls pot obrir els ulls, ni tan tols intentar-ho: no hi ha remei.”

Una responsabilitat del país, de tot el país

No caiguem en la frivolitat de creure que amb uns representants dels ens locals comme il faut als òrgans de govern de les caixes no s’hauria produït la catàstrofe de la seva desaparició. A més d’ells, a les Assemblees Generals i als Consells d’Administració s’hi asseien impositors escollits per sorteig (sovint amb trampa); membres d’entitats culturals, esportives, assistencials, patronals, gremials, religioses…de l’àmbit d’actuació de cada caixa en particular, i finalment delegats del personal. En la immensa majoria dels casos la seva capacitació per ocupar aquests càrrecs era també nul·la o insuficient i tampoc van manifestar problemes de consciència. Amb la qual cosa arribaríem ràpidament a una conclusió que fa dècades que vaig descobrir: societat i política s’assemblen com dues gotes d’aigua i estan fetes de la mateixa pasta, o dit d’una manera més barroera, a la política hi ha proporcionalment tants irresponsables (i xoriços, corruptes, inútils, incompetents, aprofitats, ignorants, desvergonyits… ) com a la societat que els ha escollit. I també, si ho voleu més èpic, tantes persones honestes, treballadores, responsables, ètiques, eficaces, cultes, lúcides i desinteressades com a la pròpia societat. Exactament en la mateixa proporció, ni un més ni un menys.

Si ara mateix féssim una llista de les entitats i associacions de tot Catalunya que tenien representants seus a les Assemblees Generals i als Consells d’Administració de les caixes desaparegudes ( des d’Òmnium Cultural fins l’agrupació folklòrica més modesta), tindríem un retrat fidel el que s’anomena amb l’eufemisme de societat civil. A ella també li hauria de caure la cara de vergonya per les mateixes raons que retrèiem als representants polítics. Els seus delegats als òrgans de govern feien el mateix trist paper de comparsa que els regidors, alcaldes i diputats provincials. Pel que fa a les entitats representades a l’Assemblea General de Caixa Penedès ( el 30% del total), les més involucrades en aquesta darrera etapa han estat: 1) la Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports la Principal; 2) la Unió Empresarial del Penedès; 3) el Patronat Castellers de Vilafranca; 4) el Futbol Club Vilafranca; 5) la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins; 6) les Joventuts Musicals de Vilafranca; 7) el Club Patí Vilafranca; 8) el Centre Excursionista del Penedès; 9) la Confraria del Cava Sant Sadurní; 10) l’Institut d’Estudis Penedesencs; 11) la delegació de l’Alt Penedès d’ Òmnium Cultural; 12) la Fundació Escoles Familiars Rurals del Penedès (Camp Joliu); 13) el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès; 14) l’Ateneu Agrícola Noia; 15) la Fundació Privada Foment Vilanoví; 16) l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, i 17) l’ Associació Catalana d’Enòlegs.

El cas de l’espoli del Palau de la Música a càrrec de Fèlix Millet i companyia ─en el patronat del qual hi havia rellevants representants de la nostrada societat civil que no es van assabentar de res fins que van llegir l’escàndol als diaris─, seria un referent prou eloqüent. Quin país !

Però a les responsabilitats dels representants polítics, de les entitats, dels impositors i del personal s’hauria d’afegir la dels governs de la Generalitat i de l’Estat, la del Banco de España i altres organismes reguladors, la dels mitjans de comunicació que s’enlluernaven amb les sucoses campanyes publicitàries de les caixes d’estalvis i miraven cap a una altra banda…. Amb tot falta indicar els responsables principals del desastre: els directius de les caixes desaparegudes. D’una banda per la seva cobdícia il·limitada en forma de sous, sobresous i plans de pensions; i d’una altra en la manifesta poca professionalitat que alguns van demostrar en l’exercici dels seus càrrecs, embarcant-se en una desenfrenada i irracional expansió territorial, contribuint amb entusiasme i irresponsabilitat a la creació de la bombolla immobiliària de la que obtenien suculents rendiments, en la venda temerària de productes financers inadequats i en fusions desencertades a corre-cuita per salvar-se del naufragi. Això és el que Alfredo Sàenz, l’expresident de Banca Catalana i l’exconseller delegat del Santander definia com “l’instint bàsic del ramat”, una pura qüestió de supervivència que no comportava posar en joc cap mena de criteri professional i intel·lectual. Només afegiria que el pastor encarregat de vigilar el ramat estava girat d’esquena admirant el paisatge i al gos d’atura l’havien ensinistrat perquè conduís els bens cap a l’abisme. En aquest sentit les conclusions particulars d’ICV-EUiA sobre la comissió d’investigació específica del Parlament de Catalunya són prou clares: “La crisi financera i la desaparició de les caixes catalanes ha estat conseqüència d’un enorme frau, un frau de proporcions gegantines perpetrat per l’elit directiva de les caixes, que es van convertir en els veritables propietaris de les entitats[…]. Aquestcomentari no es va incloure en les conclusions finals de la comissió, pactades exclusivament per CiU i ERC.

Ara és el moment de recordar que el rescat de Catalunya Caixa, Caixa Tarragona i Caixa Manresa va comportar la injecció de 12.052 milions d’euros; que el grup BMN en el qual es va integrar Caixa Penedès va requerir-ne 1.645 ME; i que la fusió de Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu sota l’acrònim UNNIM en va necessitar 953 ME. Caixa Girona va ser absorbida per la Caixa el 31 de desembre de 2010, sense necessitat de cap rescat amb diners públics. En total, 14.650 ME ( només les supera Bankia, amb 22.424 ME i darrere de les caixes catalanes, Novagalícia amb 9.052 ME).

Ja veureu com ningú no demanarà perdó: ni els directius ni els presidents de les caixes desaparegudes; ni els polítics, ni les entitats, ni els impositors, ni els delegats del personal, ni els governants d’aquí i d’allí, ni el Banco de España ni cap organisme regulador; ni els mitjans de comunicació, ni les escoles de negocis, ni les facultats d’econòmiques per la seva silenciosa complicitat; ni ho faran els partits espanyols i catalans… El que més greu em sap ─després de la desgràcia de que hagin desaparegut la majoria de les caixes catalanes (totes a excepció de la de l’estrella) i que la seva obra social hagi quedat reduïda a la mínima expressió─ és que els socialistes catalans no donin explicacions i no demanin perdó; i no ho faran perquè ni en temps de bonança ni encara menys ens els que corren de declivi imparable tenen l’humiliat que caldria per reconèixer els seus errors, ni tenen la grandesa per mirar de cara a la societat per dir-li “ demanem perdó, sí, perquè la vam cagar !” i a continuació dimitir el bloc.I malauradament, els altres tampoc ho faran.

¡ Quina gran ocasió perduda per demostrar que el socialisme català (i també l’espanyol) predicava amb l’exemple donant la talla amb la seva ètica, honestedat i honorabilitat, amb la seva ideologia i els seus valors, i també amb rigor, controlant la gestió de les caixes, mantenint la singularitat d’un model d’entitats financeres no capitalistes i vetllant perquè complissin al màxim la seva funció eminentment social ! Ara ja és massa tard i no hi haurà un revival.

I per acabar de reblar el clau, els socialistes catalans, amb la seva irresponsabilitat i nihilisme, han propiciat que les fundacions que van heretar les obres socials de les caixes d’estalvis catalanes desaparegudes es dediquin ara, sota el control exclusiu de CiU, a promoure i finançar projectes més que discutibles en aquests moments de gravíssima crisi social. (¿ Parlem, del projecte Alícia de Ferran Adrià, per citar un exemple? )

Aquest capítol de la nostra història recent mai s’explicarà amb èpica i romandrà com un forat negre en les clavegueres de la mala consciència civil catalana i espanyola. Els socialistes catalans en particular hauríem desaprofitat així una oportunitat molt més intel·ligent i eficaç de fer país que la d’aquells que s’omplen la boca amb consignes patriòtiques però que l’hora de la veritat només miren per a ells i per als de la seva corda.

La darrera reflexió és que després d’alguns anys de mirar-m’ho una mica de lluny ara, amb motiu d’aquest afer, he tingut l’oportunitat de treure el cap a l’interior del PSC i el què hi he vist m’ha fet caure l’ànima als peus. M’hauria d’equivocar molt i potser només he conegut la cara més dissortada del partit, però he arribat a la conclusió que la seva extrema debilitat demostrada per l’esfondrament electoral no és només una circumstància conjuntural o passatgera, el què hi hauria és un greu problema de lideratge, estructural i ideològic, que van aterrar ja fa temps i que tenen voluntat de quedar-s’hi. El primer aspecte té a veure amb la cúpula de la direcció del partit, que no està a l’alçada de les circumstàncies; el segon amb l’entronització de la mediocritat que impregna tota l’estructura ( si ets tant o més mediocre que el líder no tindràs problemes d’encaix, o dit d’una altra manera més políticament correcte, si ets tant o menys llest que el teu superior jeràrquic t’hi trobaràs a gust ), i el tercer és de caràcter més general i afecta d’una banda al problema latent dels drets nacionals de Catalunya i de l’altra a la tota la socialdemocràcia europea que no acaba de trobar el seu camí en el segle XXI.

Entre una cosa, l’altra i l’altra em dona la impressió que el PSC que jo vaig contribuir a fundar fa quaranta anys i que havia esdevingut hegemònic es troba ara en caiguda llibre per un camí de roses (vermelles) cap a la més trista irrellevància. És en els moments de crisis quan més es necessita la imaginació, la competència i la creativitat, però aquests valors fa temps que es consideren residuals en el PSC.

I no em titlleu de derrotista equiparant-me a l’estol de comentaristes i polítics de la competència que cada dia posen a parir als socialistes amb un posat aparentment asèptic i compungit, perquè hi ha una diferencia fonamental: mentre ells en el fons s’alegren i es freguen les mans de contents davant l’esfondrament dels socialisme i de la sociademocràcia jo cada vegada estic més avergonyit i bloquejat i ja no sé sota quina pedra amagar-me ni en què creure.

Els quatre exdirectius de Caixa Penedès condemnats el passat 29 de maig a l’Audiència Nacional amb penes ínfimes després de reconèixer que van robar 31’6 milions d’euros mentre exercien els seus càrrecs. D’esquerra a dreta Ricard Pagès Font, Joan Caellas Fernández, Manuel Troyano Molina i Santiago Abella Rodríguez. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Els quatre exdirectius de Caixa Penedès condemnats el passat 29 de maig a l’Audiència Nacional amb penes ínfimes després de reconèixer que van robar 31’6 milions d’euros mentre exercien els seus càrrecs. D’esquerra a dreta Ricard Pagès Font, Joan Caellas Fernández, Manuel Troyano Molina i Santiago Abella Rodríguez. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Captura de pantalla 2014-07-08 a les 17.57.56

Al PDF adjunt podràs llegir la sentència extreta del web oficial del Consejo General del Poder Judicial en la qual, sorprenetment, s’han substituí els noms dels quatre condemnats per lladrocini pels de Gregorio, Ernesto, Sixto i Adriano. A aquest quatre delinqüents se n’hi afegiran d’altres en els propers mesos. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Consulta el PDF

Anuncis

Serrells pendents del saqueig de Caixa Penedès

Primer serrell: el vergonyós desenllaç de judici contra els exdirectius de Caixa Penedès (CP), acusats d’apropiació indeguda ( “─Torneu els calers i farem veure que aquí no ha passat res. D’ara en endavant feu bondat─” els va venir a dir el magistrat), aboca els jubilats de l’entitat a presentar una demanda per via laboral per tal reclamar prop de 9 milions d’euros del total que el jutge va fer retornar als cinc condemnats i que van anar a parar íntegrament al Banco Mare Nostrum (BMN), és a dir, al Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB) que hi té una posició accionarial dominant. En darrera instància seria l’Estat espanyol, en la part percentual que li correspongués, qui en disposaria.

Segon serrell: l’altra protagonista del post d’avui és un personatge del qual ja ens havíem oblidat; l’exvicepresident primer del BMN, i l’exdirector general de CP i després de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad, que va pactar la seva dimissió d’aquest tercer càrrec amb el president Martí Solé Bordas a canvi d’embutxacar-se una indemnització de 360.000 euros (segons la informació facilitada per un integrant actual de la Fundació), amb el beneplàcit de tots els membres del patronat, sense excepció. Com abans.

El tercer serrell és la pròpia Fundació Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de CP, que segueix actuant a les ordres d’un òrgan de govern no democràtic i amb total opacitat.

Una de les assemblees dels jubilats de Caixa Penedès reunida el 9 de febrer de 2015 per decidir l’estratègia a seguir de cara a recuperar els prop de nou milions d’euros que estan convençuts que els corresponen. La plataforma agrupa uns 840 exempleats de l’entitat. FOTO CEDIDA PER MARIA ROSA FERRÉ

Una de les assemblees dels jubilats de Caixa Penedès reunida el 9 de febrer de 2015 per decidir l’estratègia a seguir de cara a recuperar els prop de nou milions d’euros que estan convençuts que els corresponen. La plataforma agrupa uns 840 exempleats de l’entitat. FOTO CEDIDA PER MARIA ROSA FERRÉ

exvicepresident primer del Banco Mare Nostrum i exdirector general de Caixa Penedès i de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad. FOTO DELS SERVEIS DE PREMSA I COMUNICACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

exvicepresident primer del Banco Mare Nostrum i exdirector general de Caixa Penedès i de la Fundació Pinnae, Ricard Banquells Bernad. FOTO DELS SERVEIS DE PREMSA I COMUNICACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Cliqueu aquí i podreu llegir la sentència desfavorable a la pretensió de Ricard Banquells Bernad de percebre una compensació de 45.000 euros pel fet que el periodista Josep Maria Ureta havia divulgat el seu sou de 180.000 euros com a director general de la Fundació Pinnae a les pàgines de El Periódico de Catalunya i la notícia del tancament dels casals d’avis. N’hi ha per sucar-hi pa !

Cliqueu aquí i podreu llegir la sentència desfavorable a la pretensió de Ricard Banquells Bernad de percebre una compensació de 45.000 euros pel fet que el periodista Josep Maria Ureta havia divulgat el seu sou de 180.000 euros com a director general de la Fundació Pinnae a les pàgines de El Periódico de Catalunya i la notícia del tancament dels casals d’avis. N’hi ha per sucar-hi pa !

El passat 26 de març, fa per tant més de tres mesos, la magistrada Maria Ángeles Juan Veigas del Jutjat de Primera Instància núm. 49 de Barcelona va emetre la sentència 71/2015 desestimant la demanda presentada per Ricard Banquells Bernad contra el periodista Josep Maria Ureta i contra El Periódico de Catalunya, i obligant aquell a pagar les costes del judici. Us recomano que la llegiu al final d’aquest post ja que és molt interessant. El paràgraf final, anterior a la sentència, diu literalment: “Resumint, la informació [dels articles de Josep Maria Ureta a El Periódico de Catalunya ] és veraç, d’interès públic i no hi ha cap insult dirigit a l’actor [es refereix a Ricard Banquells], sense que s’hagi de considerar com a tal una mala qualificació, que entra dins de la llibertat d’expressió i que encaixa amb l’actuació negativa de plantejar una situació de fet i amb caràcter irreversible respecte a un tema delicat com el del tancament de 14 casals d’avis, que es va dur a terme des de la Fundació Pinnae, de la qual l’actor n’era el director. Per tot el que he exposat fins ara, atesa la posició prevalent que té el dret a la llibertat d’informació sobre el dret a l’honor, s’ha de desestimar la demanda a fi d’emparar aquesta posició prevalent”. La sentència és ferma perquè la part demandant no la va recórrer en el termini establert. I no és que Ricard Banquells se’n vaig oblidar, és que la sentència era tant contundent que devia pensar que més valia plegar veles i no fer més el ridícul.

Aquest és un exemple de manual de com actuaven els directius de CP quan es creien els reis del mambo: d’una banda la intimidació dels periodistes que s’exercia de forma prepotent i arrogant (no calia gaire imaginació perquè la immensa majoria s’hi prestaven la mar de contents i cofois) ; i d’una altra el xantatge de la pastanaga sota la forma de les inversions publicitàries en els mitjans, que aconseguien que no es qüestionessin els directius; ni l’opacitat de la seva gestió; ni els recursos que es destinaven a l’Obra Social; ni les participacions preferents; ni l’eficàcia dels òrgans de govern; ni l’expansió territorial desenfrenada; ni els sous, sobresous i plans de pensions dels directius… La teranyina atrapava a tothom i ai d’aquell que no es prestava al joc. L’ortodòxia imperant aconsellava combregar amb rodes de molí. Però com ja ens va ensenyar el filòsof Bertrand Russell a la segona meitat del segle passat: “ L’ortodòxia és la tomba de la intel·ligència.

Malauradament, les denúncies que el periodista Josep Maria Ureta va escriure al seu diari van ser una excepció en el panorama mediàtic català, que no eximeix de responsabilitats al col·lectiu de periodistes i mitjans. També ells van ser partícips per acció i omissió de la catàstrofe del model català de caixes, com ─en major grau de responsabilitat─ les entitats i associacions; els partits, sindicats i ajuntaments i amb tota la complicitat de l’anomenada amb grandiloqüència: societat civil. La pregunta impertinent què ens caldria respondre és la següent: què ¿ hem après de l’esfondrament de CP ? Analitzant com funciona la Fundació Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de CP, jo diria que res.

Una nadala impertinent: la culminació de vint-i-set anys de desídia i deixadesa

Des que l’agost de 1987 els senyors Manuel Raventós Artés (Codorníu,S.A), Josep Ferrer Sala (Freixenet, S.A) i Joan Juvé Camps (Juvé Camps,S.A) van comprar la casa pairal de can Guineu (actuant amb premeditació i nocturnitat, com tot seguit s’explicarà), aquest immoble s’ha anat degradant de forma progressiva. La darrera mala notícia és que el successors d’aquests tres empresaris del cava han deixat morir, una darrera l’altra, les cinc palmeres gairebé centenàries que hi havia plantades al pati posterior de la finca que dona a l’Era d’en Guineu (Sant Sadurní d’Anoia).

La palmera de l’esquerra, que no havia estat tractada en prevenció de la plaga del morrut roig, ja fa dos anys i mig que va morir; mentre que les quatre restants, que després del primer ensurt tampoc van rebre el tractament oportú i adequat, han acabat lamentablement de la mateixa manera. Si vols humiliar als culpables d’aquest despropòsit, clica a sobre i s’ampliarà. Vergonya! FOTO DE L’AUTOR CAPTURADA EL 9 DE DESEMBRE D’ENGUANY

La palmera de l’esquerra, que no havia estat tractada en prevenció de la plaga del morrut roig, ja fa dos anys i mig que va morir; mentre que les quatre restants, que després del primer ensurt tampoc van rebre el tractament oportú i adequat, han acabat lamentablement de la mateixa manera. Si vols humiliar als culpables d’aquest despropòsit, clica a sobre i s’ampliarà. Vergonya! FOTO DE L’AUTOR CAPTURADA EL 9 DE DESEMBRE D’ENGUANY

Encara no he pogut aclarir si la casa pairal de can Guineu és propietat de les tres empreses que la van comprar el 1987 (Freixenet, Codorníu i Juvé Camps) o ja s’ha traspassat l’immoble al Consell Regulador del Cava (des d’ara CRC). Per tant, aquesta crítica se l’hauran de repartir proporcionalment els uns i l’altre, segons quina sigui la seva quota de responsabilitat. Això és un dir, perquè dubto que cap d’aquestes tres empreses ni el Consell del Cava es donin per al·ludits, enfeinats com estan en la campanya de Nadal i en tancar l’exercici amb més vendes i beneficis que mai. Aquestes dues qüestions ─vendre com més ampolles millor i ocupar-se i preocupar-se de can Guineu i de les palmeres─ no haurien de ser incompatibles per uns gestors una mica espavilats, però per l’experiència acumulada us puc afirmar que les persones responsables d’aquesta història d’avui són incapaces de fer ben fetes dues coses a la vegada.

La gènesis d’aquesta atzagaiada cal situar-la el juliol de 1987, quan en una reunió del Consell Promotor del Centenari de la Fil·loxera i el Cava que jo presidia com alcalde de Sant Sadurní, vaig informar en confiança als membres del patronat ─entre els quals hi havia els tres empresaris sadurninencs citats al subtítol─ , que jo havia tingut una primera conversa amb la senyoreta Maria Teresa Mir Vidal per tal de que l’Ajuntament li comprés la casa pairal de can Guineu amb l’objectiu de destinar-la, quan ella faltés, a un equipament municipal. A finals del mes d’agost següent, quan vaig tornar de vacances, el cavista Josep Lluís Gramona, amb aquella vehemència seva tant característica, ens va venir a trobar per explicar-nos que, mentre jo era de vacances perdent el temps, el trio Raventós – Ferrer – Juvé havien anat per feina i havien adquirit can Guineu amb la voluntat d’instal·lar-hi més endavant la seu del CRC. Després de comunicar-los a tots tres que la seva actuació m’havia semblat una jugada indigne, feta amb premeditació i nocturnitat, vaig intentar recuperar el tracte amb Maria Teresa Mir Vidal, però ella ja havia signat un document vinculant.

I com que qui no es consola és perquè no vol, al final no em va semblar del tot malament la destinació teòrica de l’immoble, ja que el trasllat del CRC de Vilafranca a Sant Sadurní era una reivindicació local que sovint posàvem sobre la taula. Tot i així, alguns observadors desconfiats em xiuxiuejaven a cau d’orella que només es tractava d’una operació immobiliària especulativa clàssica, sense cap interès real d’ubicar-hi el CRC ni res que s’hi assemblés. En aquella ocasió, les dues primeres marques locals del sector van contribuir amb 25 milions de pessetes cadascuna en la celebració del Centenari del Cava, menys d’un vint per cent de la inversió total realitzada.

Durant els vint-i-set anys següents l’immoble i els patis de la casa pairal de can Guineu es van deixar abandonats i no s’hi va fer cap intervenció rellevant, a excepció d’alguns apuntalaments escadussers. Els alcaldes que van venir al darrere també van assumir la reivindicació del trasllat de CRC , però a l’hora de la veritat, tot i la consolidació de Sant Sadurní com a capital de cava i les reiterades promeses per part dels cavistes locals, res de res. Sembla que es pretenia (i es pretén) que l’Estat assumeixi el cost íntegre de la rehabilitació de l’immoble. La degradació que s’aprecia des de l’exterior permet intuir el greu procés de deteriorament intern, de forma que la futura inversió, si mai s’hi realitza, haurà de ser més quantiosa.

Mentrestant, l’Ajuntament de Sant Sadurní va comprar la Fassina de can Guineu i hi va instal·lar el Centre d’Interpretació del Cava ( d’ara en endavant CIC) finançat íntegrament amb fons públics. Dit d’una altra manera, el sector cavista, el principal beneficiari d’aquest equipament, no hi va posar ni cinc! Fàcilment podem deduir que l’explicació d’una cosa i de l’altra ( no rehabilitar can Guineu i no invertir en el CIC) es deu simplement a una motivació econòmica. O diguem-ho encara de forma més col·loquial: tot i més pel negoci propi i només les engrunes del banquet per a la col·lectivitat (sigui el propi sector del cava i els seus organismes; iniciatives educatives, promocionals, cíviques i socials, ens públics com els ajuntaments…). Una altra mostra d’aquesta gasiveria la tenim en les aportacions econòmiques que Codorniu i Freixenet van realitzar al projecte vilafranquí de The Wine School Fundation, una escola de formació superior i universitària en màrqueting del vi, inventada per l’alcalde de la capital comarcal i feta a la mida del sector de vins i caves: trenta mil euros per empresa, sobre una inversió total de 360.000 (l’immoble apart, ja que està cedit per l’Ajuntament de Vilafranca) . El CRC es va abstenir de col·laborar.

L’egoisme pur i dur ─legítim, no cal dir-ho─ enfront de l’interès col·lectiu i la responsabilitat social corporativa ( quins eufemismes !) , la solidaritat, el mecenatge, la generositat i l’altruisme digne d’una societat capitalista moderna i equilibrada (que tot sigui dit, no és ben bé un model que m’entusiasmi). A l’hora de fer discursos, entrevistes, setmanes del cava, pregons i anuncis publicitaris prou que apel·len a uns valors que no són més que focs d’encenalls.

Per això la imatge del sector del cava és polièdrica. D’una banda les grandeses que ens expliquen ─creixements en la producció, exportació i facturació─, afegides a la insuportable adulació permanent dels mitjans de comunicació locals, comarcals, nacionals i estatals, sense excepció, i a l’absència de crítica per part de la ciutadania ─exactament igual que quan a Caixa Penedès lligaven els gossos amb llonganisses─, i amb la palmera de la seu vilafranquina del CRC en perfecte estat de revista; i d’una altra, les misèries i la vergonya del preu que imposen a l’hora de comprar el raïm als pagesos, l’estratègia dels preus temeraris promocionant el cava barat amb la finalitat de rebentar el mercat i expulsar competidors, el desinterès que clama al cel en el finançament del CIC i la minsa aportació a l’escola de màrqueting vilafranquina, la degradació de la casa pairal de can Guineu… i les cinc palmeres que hi han deixat morir.

En contra d’algunes informacions il·lusòries, no crec que l’Ajuntament de Sant Sadurní pensi en expropiar l’immoble per preservar-lo, entre d’altres raons perquè intueixo que l’alcaldessa no contempla aquesta opció i perquè, en darrera instància, no s’atreviria i li costaria molt justificar la despesa.

La gran esperança que els relleus generacionals que inexorablement es produirien al capdavant de la majoria d’empreses del cava i dels organismes del sector provocarien un canvi de mentalitat, s’ha diluït com un terròs de sucre en un vas d’aigua i no s’ha modificat la filosofia de fons que s’arrossega des de fa dècades. Al contrari, tinc la impressió que s’ha consolidat i refermat. Les palmeres mortes ho acrediten i per això s’afanyaran a retirar-les immediatament. O potser no, i murris com són, les deixaran allí com un símbol eloqüent, amb els monyons pelats, perquè tothom entengui bé quin és el missatge.

I malgrat tot, bones festes i celebreu-les amb cava, que n’hi ha de totes les marques i per a tots els gustos.

Aquesta palmera d’un jardí privat de l’Alt Penedès es va infectar de forma simultània a les cinc de can Guineu. Se la va tractar adequadament i oportuna i ara es mostra amb aquest esplendor. Aquesta és una de les diferències entre la sensibilitat i la desídia. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’AUTOR

Aquesta palmera d’un jardí privat de l’Alt Penedès es va infectar de forma simultània a les cinc de can Guineu. Se la va tractar adequadament i oportuna i ara es mostra amb aquest esplendor. Aquesta és una de les diferències entre la sensibilitat i la desídia. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’AUTOR

Llegeix el post que vaig publicar al setmanari penedesenc El Tres de vuit, el 24 de febrer de 2012, sobre la plaga del morrut roig que afectava i afecta les palmeres de Catalunya i de l’Estat. Comentava llavors la singularitat de les palmeres de can Guineu que ara algú ha deixat morir. Com també es pot deduir fàcilment, no va servir de res.

Captura de pantalla 2014-12-18 a les 7.39.14

Consulta el PDF

Perquè no et quedi un mal regust, en aquesta nadala del Palau de la Música que ens convida a somiar podràs comprovar la bellesa i l’estètica de les palmeres vives, sobretot si les compares amb les cinc de can Guineu que han estat víctimes de la irresponsabilitat.

L’ombra allargassada d’una sentència polèmica

DISCREPÀNCIES. Existeix un consens molt general sobre la condemna als exdirectius de Caixa Penedès i també sobre la restitució dels diners obtinguts de manera fraudulenta; però és irrellevant la inhabilitació per als processats i creixen les discrepàncies pel que fa a les penes de presó, que es consideren irrisòries i que no hauran de complir. (Aquest article es va publicar el passat divendres al setmanari comarcal del Penedès El Tres de Vuit)

El judici i la sentència polèmica contra els exdirectius de Caixa Penedès, Ricard Pagès, Joan Caellas, Manuel Troyano i Santiago Abella, podria esdevenir el penúltim capítol de la història d’aquesta centenària entitat financera que va desaparèixer oficialment el 25 de gener del 2013, després d’una fusió fallida per constituir el Banco Mare Nostrum i de la compra posterior de la seva xarxa d’oficines per part del Banc Sabadell. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El judici i la sentència polèmica contra els exdirectius de Caixa Penedès, Ricard Pagès, Joan Caellas, Manuel Troyano i Santiago Abella, podria esdevenir el penúltim capítol de la història d’aquesta centenària entitat financera que va desaparèixer oficialment el 25 de gener del 2013, després d’una fusió fallida per constituir el Banco Mare Nostrum i de la compra posterior de la seva xarxa d’oficines per part del Banc Sabadell. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Mai plou a gust de tothom, fa la vella dita catalana. La sentència contra els cinc exdirectius de Caixa Penedès (CP) ha provocat un efecte similar: a alguns els sembla justa i a uns altres del tot insuficient, però no conec ningú que cregui que hagi estat desmesurada. En síntesi el magistrat declara culpables i sentencia a dos anys de presó ( que no hauran de complir ), per administració deslleial, al condemnat confés Ricard Pagès Font, i a un any (que tampoc hauran de complir) a Joan Caellas Fernández, Manuel Troyano Molina i Santiago Abella Rodríguez, també confessos, i els inhabilita a tots quatre temporalment per exercir la seva professió en el sector financer, i això després que els imputats, inclosos els descendents de Jaume Jorba Cuxart, per pròpia iniciativa, vagin retornar al Banco Mare Nostrum (BMN) els imports que havien obtingut de manera fraudulenta en forma de plans de pensions i pòlisses d’assegurances per un total de 28’6milions d’euros. La sentència es fonamenta en l’article 295 del Codi penal que tipifica aquest delicte i determina que els acusats “… serán castigados con la pena de prisión de seis meses a cuatro años, o multa del tanto al triplo del beneficio obtenido”. .

Una primera valoració seria que no s’haurien acomplert les expectatives que s’havien generat. Han decebut, uns més que uns altres, els advocats de la defensa (els dos considerats estrelles i els altres) i també els de les acusacions particulars, així com la majoria dels testimonis (l’excepció que confirmaria la regla seria la de Ricard Banquells Bernad, exdirector general de CP i exdirector general de la Fundació Pinnae, que en aquesta ocasió va saber estar a l’alçada), i finalment també ha decebut el magistrat. Un altre que aprovaria justet, el fiscal anticorrupció Emilio Sánchez Ulled, després d’haver estat tan combatiu i brillant al llarg de tot el procés va acatar i no va recórrer una sentència judicial que rebaixava les penes de presó que ell havia sol·licitat fins a deixar-les just en el límit per evitar que els condemnats passessin una bona temporada a can Brians o a la Roca del Vallès .

I ja que parlem de decepcions ─i vist que finalment ha estat el BMN qui s’ha quedat tots els diners recuperats─ convé recordar que la Fundació Pinnae, després afegir-se a la petició de tres anys i mig de presó per Pagès i dos anys i mig per la resta, es va apuntar gratuïtament i amb absoluta submissió a l’acord d’última hora entre el BMN i els acusats que comportava la reducció de les penes de presó, mentre que el FROB i el fiscal anticorrupció es mantenien ferms en els terminis inicials, ja de per si força irrisoris donada la magnitud de la quantitat robada: 31’6 milions d’euros ! Aquesta estratègia tan exitosa la Fundació Pinnae l’haurà d’explicar als penedesencs.

Un sentència condemnatòria, sense pal·liatius

“Reconozco los hechos”. Aquestes tres paraules pronunciades l’un darrera l’altre per Pagès, Caellas, Troyano i Abella, el passat dijous 29 de maig, davant el magistrat de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia, van ser un dels moments culminants del judici que es va celebrar contra els cinc exdirectius de CP acusats d’haver-se apropiat de manera fraudulenta de 31’6 milions d’euros en forma de plans de pensions i pòlisses d’assegurances. L’altre minut de glòria (de greuge en aquest cas) va ser quan el magistrat els va sentenciar in voce, els va declarar culpables d’administració deslleial i va dictar sentència. Als acusats no els va agafar per sorpresa ni es van immutar.

Feia mesos que havien previst tots els escenaris possibles i n’hi havia dos que els inquietaven profundament: d’una banda la possibilitat d’haver de tornar els diners i d’una altra el pànic de ser enviats a la presó, no tant pel fet en sí sinó pel que representava de vergonya social personal i familiar. Quan el darrer minut els advocats dels inculpats els van fer veure que el judici no els era favorable, que no tenien arguments per rebatre el fiscal, que l’allau de testimonis adversos era majúscul i que la sentència podia ser molt dolorosa, se’ls hi van posar per corbata i es van treure del barret de copa el pla B que ja portaven preparat. Per si de cas encara es guardaven el pla C a la màniga.

La fórmula màgica que podria funcionar com atenuant i rebaixar així la pena sol·licitada pel fiscal en un o dos graus, evitant d’aquesta manera l’entrada a la presó, comportava inevitablement haver d’admetre la culpabilitat i tornar tots milions d’euros que s’havien atribuït de manera fraudulenta. No els importava que fes només una setmana que havien declarat solemnement la seva innocència sota jurament o promesa davant el jutge, perquè en això de mentir ja eren uns experts. Havien mentit des del 24 de novembre de 2011 declarant-se innocents davant els seus amics i familiars i els mitjans de comunicació, havien mentit al fiscal i al jutge instructor i qui sap si també havien mentit als seus advocats i confessors. ¿En què més ens podrien haver mentit abans uns personatges com aquests, quan eren els màxims responsables de CP i ningú no els controlava? Mentre els arxius d’aquesta entitat estiguin protegits com ho estan, tancats a pany i clau, mai no ho podem saber.

L’acord entre les acusacions particulars ─Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), BMN i Fundació Pinnae─ i els advocats defensors dels acusats va propiciar una sentència ràpida i inapel·lable. El magistrat els va sermonejar i els va declarar culpables quan ells ja havien reconegut el delicte. En un segon van perdre la presumpció d’innocència i la seva honorabilitat i van esdevenir delinqüents confessos de coll blanc. Això hi ha qui ho considera més o menys greu i se’n avergonyeix i també qui és capaç de minimitzar-ho fins a l’absoluta irrellevància. Als barruts, als arrogants i als prepotents, per exemple, els importa un rave i creuen que l’honorabilitat s’estira i s’arronsa com un xiclet segons l’interès de cadascú i que el temps juga sempre a favor seu. Estan convençuts que d’aquí un mes ja s’haurà oblidat.

Finalment la justícia els hauria posat a tots quatre al seu lloc després de declarar-se culpables i confessos i l’estigma de la condemna, la vergonya i la reprovació social els acompanyarà mentre visquin. I això, per molt insensible que es sigui, és una càrrega molt feixuga d’arrossegar, més pesada per aquell que està arrelat i viu al Penedès que pels que mai s’hi han sentit integrats. Reconèixer els fets simplement no equival a lamentar els danys causats i encara menys suposa demanar perdó a la societat. Per afrontar una cosa i l’altra caldria una certa dimensió ètica que, com s’ha pogut comprovar, no està a l’abast de tothom.

El retorn dels diners desviats de manera fraudulenta

L’import de les pòlisses d’assegurances que han hagut de retornar ha estat la moneda de canvi per evitar la presó.Els tres milions d’euros de diferència entre els 31’6 ME que el fiscal denunciava en la seva querella i els 28’6 ME que finalment s’han recuperat correspondrien, segons les fonts consultades, a la fiscalitat aplicada en el moment de cobrar les pòlisses d’assegurances per part de Pagès, Jorba i Abella, xifres aquestes que haurien minorat els imports que efectivament es van dotar en el seu moment (en els propers dies Hisenda procediria a retornar aquests diners al BMN. Bingo !). Recordi’s que Troyano i Caellas, degut a la seva edat, encara no havien rescatat els imports de les seves pòlisses d’assegurances.

Malgrat la clatellada que representa pels cinc condemnats haver de desprendre’s aquests 28’6 ME (més de quatre mil set-cents cinquanta sis milions de les antigues pessetes) no creguéssiu pas que l’impacte sobre les respectives economies personals tingui un caràcter catastròfic, ja que amb els sous i sobresous que s’havien adjudicat i amb eventuals plans de pensions legals que haurien pogut contractar pel seu compte, després de tants i tants anys, i amb les pensions ordinàries que cobren i cobraran en el futur es trobarien en aquella situació que els francesos anomenen “ avoir les reins solides”, que en català hem traduït com “tenir el ronyons ben coberts”.

Una inhabilitació temporal que podria semblar qui sap què

Una de les penes imposades per la sentència condemnatòria és la inhabilitació temporal per als quatre condemnats per exercir cap mena d’activitat professional en el sector financer durant els mateixos terminis de la pena de presó, recordem, dos anys per Ricard Pagès i un per a cadascun dels altres tres condemnats. Ben mirat no és més que un despropòsit i una sanció de cara a la galeria perquè Pagès i Abella ténen més de 65 anys i ja estan feliçment jubilats, Troyano no gaudeix de gaire prestigi professional i no està en el mercat laboral; Caellas, el més qualificat i espavilat, ja trobarà la manera de continuar en actiu o s’agafarà un any sabàtic i Jaume Jorba, malauradament, fa més de dos anys i quatre mesos que és mort. Per tant, aquest punt de la sentència podria semblar qui sap què però no és gran cosa més que un foc d’encenalls. Té la mateixa categoria simbòlica que la penitència que els hi posaria un capellà si n’anessin a confessar per haver robat i mentit: cinc parenostres, deu avemaries i un almoina per als pobres i desvalguts.

Allò que el jutge anomena “las figuras decorativas”

“[…] con cargos como el Presidente y el Consejo de Administración como figuras decorativas, ustedes han abusado…”. Amb aquestesparaules el magistrat recriminava l’actuació de Pagès, Caellas, Troyano, Jorba i Abella abans de dictar la sentència condemnatòria. El concepte de figuras decorativasen unaentitat benèfica, cultural, assistencial, esportiva o recreativa és una cosa més o menys insubstancial, però aplicat als Consells d’Administració de CP, una entitat financera amb un valor patrimonial de 981 milions d’euros (2009), amb unes beneficis que l’exercici 2009 van assolit el sostre de 112 ME, destinant l’anmy anterior el màxim de 13’8 ME a l’Obra Social, i essent com era l’empresa més important del gran Penedès, n’és una altra molt diferent. Què es podria entendre en aquest cas com figuras decorativas? El diccionari ens ajudarà trobar els sinònims més adequats. En un espectre molt ampli (que cadascú triï el que cregui més apropiat, i per tan que s’oblidi dels altres i no es doni per al·ludit), i enumerant-los in crescendopodríem trobar els d’esfinxs, convidats de pedra, subjectes passius, estàtues de sal, autistes, inútils, floreros, toies, estaquirots, espantaocells, ninots de palla, babaus, pallussos, incompetents, irresponsables, tontos útils, aprofitats de pessebre i de menjadora, venuts, covards…

Va resultar patètic escoltar les declaracions davant el magistrat en qualitat de testimonis de dos presidents, de quatre vicepresidents i d’alguns consellers de CP (escollits tots ells o mantinguts en els càrrecs respectius pel propi Ricard Pagès), explicant que se sentien enganyats per ell ja que hi confiaven cegament i que desconeixien els sous de la alta direcció i l’existència de les pòlisses d’assegurances multimilionaris. Però a veure, que algú m’ho expliqui perquè no ho entenc (és un dir, perquè d’entendre-ho prou que ho entenc perfectament, com us podeu imaginar) : asseguts com estaven a la taula de la Comissió Executiva, de la Comissió de Control, de la Comissió de Retribucions i del Consell d’Administració ¿mai es van preguntar quins eren els sous i plans de pensions de la cúpula directiva de CP? Ja els semblava bé que a la taula del consell es discutissin i aprovessin els augments de sou dels empleats i els preu/hora de les senyores de la neteixa de les oficines, excepte les retribucions dels alts directius? Quan llegien els informes de gestió que aprovaven i que es distribuïen en un CD a les assemblees generals i hi veien les partides que es destinaven als plans de pensions de l’alta direcció, no tenien curiositat per saber com se’ls repartien? Perquè no feien cas als representats dels treballadors quan aquests alertaven de les enormes dotacions a aquests plans de pensions dels alts directius? I si ho van preguntar i no els hi van aclarir, perquè no desconfiaven?, perquè no ho denunciaven al Banco de España i als mitjans de comunicació ? i perquè no van renunciar immediatament als seus càrrecs i a les corresponents assignacions econòmiques?

Més encara, ¿perquè un dels membres del consell, després de llegir a principis de setembre de 2011 l’informe que vaig penjar al meu blog carlesquerol.com que portava per títol Crònica d’un fracàs col.lectiu, en el qual alertava dels imports destinats als plans de pensions de l’alta direcció de CP, se’n va desentendre dient que tot eren figuracions meves, que estava ofuscat i que només em movia per ressentiment ? No tenen remordiments per haver-los servit amb la safata de plata del descontrol, a tots cinc exdirectius, el seu enriquiment il·lícit ?

I encara una última pregunta, aquesta de caràcter més general, ¿ quin empresari, comerciant o alumne de primer curs d’empresarials o d’econòmiques del Penedès pot entendre que uns directius d’una companyia a sou puguin distreure la minúcia 31’6 ME dels comptes de resultats de diferents exercicis i que el president de la societat i els membres del seu consell d’administració s’assabentin de la seva destinació anys després, quan l’escàndol surt publicat als diaris? L’explicació a aquest immensa irresponsabilitat la trobaríem si busquéssim entre la incompetència, la resignació i la covardia. Haver al·legat ignorància en aquelles circumstàncies davant el magistrat em va semblar un insult a la intel·ligència d’un ase.

La millor imatge de les figuras decorativas aplicada als Consells d’Administració de CP dels darrers 15 anys (i per extensió a les respectives Assemblees Generals) seria la d’aquells tres micos un dels quals es tapava la boca per no preguntar ni importunar l’omnímode Ricard Pagès, un altre es tapava els ulls per no mirar els papers i els comptes anuals que aprovava i signava i un tercer es tapava les orelles per no escoltar les veus dels qui s’atrevien a denunciar les irregularitats. Ben mirat a la metàfora gràfica s’hi hauria d’afegir el mico número quatre, aquell que es girava d’esquena fent-se el despistat, però que parava la ma pel darrere per cobrar assignacions econòmiques i prebendes i per obtenir préstecs bonificats. Si fos un d’ells no estaria tant exultant per la sentència ( el dijous 29 de maig, quan es va fer pública alguns ho van celebrar amb cava i tot) i em sentiria molt interpel·lat i humiliat perquè tot un magistrat de l’Audiència Nacional em titllés de figura decorativa.

Cap d’ells se’n ha adonat encara que si van estar tants i tanys anys asseguts o presidint la taula dels Consells d’Administració de CP no va ser per les seves capacitats, sinó precisament per les seves notables mancances, entre les quals Pagès va descobrir des del primer moment la seva incompetència i inexperiència en matèria financera. El murri de Pagès els va mantenir a tots en el lloc més convenient per la seva estratègia, els va afalagar amb un desmesurat i immerescut reconeixement social que va satisfer la seva ingènua vanitat, els va remunerar adequadament i els va fer servir de decorat de cara la galeria. La immensa majoria van caure el la trampa com uns incauts. Van firmar tot el que els hi va posar al davant, sense preguntar, sense comprovar i sense entendre un borrall.

Idèntica responsabilitat (irresponsabilitat en aquest cas) tindrien tots ells en controlar la desastrosa gestió de l’entitat que la va portar a la desaparició i a la pràctica extinció de la seva Obra Social. Haurien d’esculpir els seus noms en un monòlit, darrera dels de Ricard Pagès Font, Joan Caellas Fernández, Manuel Troyano Molina, Jaume Jorba Cuxart i Santiago Abella Rodríguez, i plantar-lo al bell mig de la rambla vilafranquina. D’aquesta llarga llista de consellers només exclouríem els delegats de CCOO en representació dels treballadors, els quals, per si un cas, sempre van votar en contra o es van abstenir.

Punt i apart i no punt i final

Però això no s’ha acabat aquí. La plataforma d’empleats ja jubilats de la desapareguda CP està estudiant obrir la via civil contra el BMN perquè consideren que no és just que el banc, amb el beneplàcit de la Fundació Pinnae i del FROB, sigui el beneficiari únic de l’import rescatat. Afirmen que 8’7 milions dels 28’6 ME que els cinc condemnats s’havien adjudicat i que per tal d’evitar la presó van ingressar a corre-cuita en el BMN, en realitat els corresponien a ells en tant que era un xifra acumulada des de feia 50 anys en un fons de pensions per a la totalitat dels empleats de CP, com efectivament s’indicava a la pàgina 11 de la querella presentada pel fiscal. En els propers dies sabrem com pretenen enfocar aquesta qüestió i quines són les expectatives reals de la seva incativa. També caldrà llegir la sentència escrita quan es faci pública per acabar d’entendre alguns punts foscos de la mateixa. (Veure el requadre adjunt)

Els condemnats no ingressaran a la presó

Aquesta pena tant irrisòria i polèmica de dos anys per a Ricard Pagès i d’un any pels altres tres condemnats és com si portés incorporada una clàusula d’anul·lació automàtica que els evitarà haver d’ingressar a la presó. Totes les comparacions són odioses, però quan s’observa aquesta pena de presó i s’intenta equiparar amb d’altres molt més contundents derivades de sentències per robatoris i delictes infinitament més petits i insignificants en relació als 31’6 ME desviats de manera fraudulenta pels cinc exdirectius de CP, no es pot evitar l’enuig i la indignació.

La sentència no contribuirà en absolut a que els ciutadans recuperin la fe en la justícia, al contrari, seguirem constatant que hi ha dues vares de mesurar, la que serveix per condemnar els humils i la que jutja els poderosos, que, ves per on, sempre és molt més generosa. Poderoso caballero es don dinero. En aquests moments se’m fa impossible obviar la famosa pregunta que Petroni va escriure a la seva obra el Satiricó el segle I dC “ ¿De què serveixen les lleis on només governen els diners ?.

Per tot plegat constato que cada vegada som més els convençuts que l’ombra allargassada d’aquesta sentència ha provocat un clarobscur on sembla que predomina més la foscor d’un pacte d’interessos que la llum clara i nítida de la justícia.

Costa molt, però molt de pair, que en un Estat de Dret es produeixo el mateix greuge que Raimon ja denunciava en temps de dictadura quan cantava allò de “ hem vist tancats a la presó, homes plens de raó”. Ara,ves per on, l’ultratge és a l’inrevés, ja que a qui veurem passejant tranquil·lament pels carrers gaudint de la llibertat seran uns culpables confessos d’haver-se apropiat fraudulentament de la xifra, obscena per espatarrant, de 31’6 milions d’euros. Això si que generarà encara més alarma social. Si aquesta sentència crea jurisprudència, en els propers mesos, a mesura que es vagin jutjant l’allau de casos similars, assistirem inexorablement a una escalada de la sensació d’impunitat.

Ens semblava que mai més hauríem de repetir emprenyats “ No, joc dic no, diguem no, nosaltres no som d’eixe món !, però en aquest petit país nostre cada dia que passa hi ha més motius per sentir-se agredit i agreujat. Continuarà.

 

Quadre2

 

PDFConsulta el PDF

El preu del coratge

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

¿Qui paga els plats trencats quan la societat civil (un eufemisme que s’ha posat de moda i que ara s’utilitza a tort i a dret talment com si es tractés d’un mantra) es mostra extremadament dèbil a l’hora de denunciar les pràctiques corruptes, i temorenca quan caldria recolzar als qui tenen el coratge de destapar-les ? (En contrapunt podria haver titulat aquest post El cost de la covardia, atribuint-li el greuge a la nostrada societat civil, sense trair el sentit del text que ve a continuació).

En qüestió de quaranta vuit hores (escric aquest post el 10 de febrer de 2014) he viscut dues experiències estretament relacionades i se’m fa difícil creure que això hagi estat casual. D’una banda vaig assistir al Teatre Lliure a la representació de l’obra d’Henryk Ibsen Un enemic del poble (1882) i d’una altra he conegut les intimidacions i adversitats sobrevingudes que afecten a una de les persones que més es va comprometre en la denúncia d’un dels darrers escàndols econòmics que es troben encara en procés judicial.

A l’argument d’Un enemic del poble el metge Thomas Stockmann, descobreix que l’aigua del balneari on treballa ─que és la font principal d’ingressos del seu municipi─ conté un bacteri perjudicial per a la salut. Stockmann decideix denunciar-ho públicament. Això provoca que hi hagi algunes ciutadans que li ho agraeixin, però que les forces vives locals que es beneficien de l’existència del balneari (autoritats, mitjans de comunicació, entitats, empleats de l’establiment, botiguers i comerciants…societat civil en definitiva) s’alarmin i el culpin de posar en risc la riquesa que aporta la instal·lació turística. Ibsen planteja un conflicte de prioritats: ¿ què és més important, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté els interessos de cadascú?

Malgrat haver transcorregut 131 anys des que es va escriure, l’obra manté la seva actualitat i em va resultar impossible no establir un paral·lelisme amb una història que tots coneixem de prop. Es podrien canviar un per un tots els noms dels protagonistes imaginats per Ibsen i substituir-los per d’altres que ens són molt familiars i l’argument no perdria ni una espurna de versemblança. Al contrari, sembla talment un retrat molt fidedigne, tant que no cal tenir gaire imaginació per anar de la ficció a la realitat.

A l’obra d’Ibsen l’alcalde del poble, davant l’eventualitat que es conegui l’existència d’un bacteri nociu a les aigües del balneari, tem perdre la riquesa del municipi i les properes eleccions; al director del diari local li preocupen la fidelitat de subscriptors i anunciants; els botiguers i comerciants temen per la prosperitat dels seus negocis; la família del metge tremola davant un futur incert i els empleats del balneari veuen perillar els seus llocs de treball… Per evitar-ho, cal que s’amagui la veritat, cal que la denúncia no es faci pública i, per tant, cal neutralitzar costi el que costi la persona que pot desencadenar la crisi.

Ja us podeu imaginar el desenllaç de l’obra de teatre i el calvari al qual es veu enfrontat el doctor Stockmann. Si a continuació realitzeu mentalment un simple exercici d’extrapolació aviat fareu un aterratge d’emergència al nostre entorn immediat. La diferència però és que en el cas de la nostra comarca el doctor Stockmann no és un personatge de ficció, sinó un de carn i ossos que ara es veu assetjat per la seva gosadia i gairebé sol davant l’adversitat.

La capacitat d’intimidació i de revenja per part dels (presumptes) delinqüents i dels seus sicaris i llepaculs contra aquells que els van delatar és inversament proporcional a la implicació de la societat en la denúncia i recriminació dels abusos: s’està demostrant que com menys compromís social més agosarament i arrogància tenen per propiciar la revenja. És l’escenari habitual allí on impera la màfia o qualssevol de les seves ramificacions autòctones.

Abans d’acabar no puc evitar formular la sentència en positiu (tot i que el que ve a continuació és d’allò més elemental i em temo que servirà de ben poca cosa) : el triomf de la veritat i de la justícia i la neutralització dels (presumptes) delinqüents és directament proporcional al grau de compromís col·lectiu per secundar la denúncia i per defensar els qui tenen el coratge de destapar els abusos. En definitiva, per guanyar-se la llibertat. Malauradament, aquest és un valor que cotitza a la baixa, que es devalua contínuament i que ja amenaça ruïna, mentre en contrapunt, guanyen posicions la covardia social, la inhibició i la insolidaritat. El resultat és una societat civil comarcal feble, de fireta i de pandereta, i una democràcia molt mediocre. Res que no sabéssim de fa temps. En el cas que avui em preocupa, el més descoratjador de tot és el reconeixement de la derrota. Ells han guanyat, encara que només sigui perquè han aconseguit amargar-li la vida a un amic.

Ben mirat no sé de que m’estranyo. ¿Què es podia esperar d’una societat civil comarcal que no va escoltar mai les veus dels qui denunciaven que l’aigua del balneari penedesenc estava contaminada; que la majoria es venien el cul per asseure’l en una poltrona de l’Assemblea General o del Consell d’Administració de Caixa Penedès només per figurar i cobrar les corresponents dietes per assistència i que mai dels mais va fer cap aportació creativa que permetés millorar la gestió financera de l’entitat i encara menys per fiscalitzar els seus directius els quals, sentint-se adulats i sense control, van ser tant eficaços a l’hora d’enriquir-se personalment com en el moment d’enfonsar i arruïnar l’entitat fins a la seva extinció?

¿Què es podia esperar d’uns representants de la societat civil ( polítics, alcaldes i regidors, delegats d’entitats i associacions i impositors) que no van moure ni un dit el primer moment per denunciar al jutjat els presumptes delictes d’apropiació indeguda i administració deslleial de Ricard Pagès, Manuel Troyano, Joan Caellas, Jaume Jorba i Santiago Abella? D’aquí ve el meu escepticisme respecte tot allò que depengui de la fortalesa i determinació d’aquesta societat.

Primeres reflexions sobre les compareixences del 22 d’octubre de 2013 al Parlament de Catalunya

L’exdirector general de Caixa Penedès, Joan Caellas Fernández, només han contestat aquelles preguntes que no tenien res a veure amb el seu sou i amb els plans de pensions que van percebre els cinc exdirectius de l’entitat i pels quals han estat processats per apropiació indeguda i administració deslleial. FOTOGRAFIA CEDIDA PEL DEPARTAMENT DE COMUNICACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

L’exdirector general de Caixa Penedès, Joan Caellas Fernández, només han contestat aquelles preguntes que no tenien res a veure amb el seu sou i amb els plans de pensions que van percebre els cinc exdirectius de l’entitat i pels quals han estat processats per apropiació indeguda i administració deslleial. FOTOGRAFIA CEDIDA PEL DEPARTAMENT DE COMUNICACIÓ DEL PARLAMENT DE CATALUNYA

Començaré pel final. Tota vegada que els passats dies 14 i 22 han representat la meva primera oportunitat d’assistir a una comissió d’investigació del Parlament de Catalunya no he pogut evitar reflexionar sobre el model d’aquesta mena de comissions, la seva composició, el seu desenvolupament i les seves eventuals conclusions. No qüestiono la fórmula , que em sembla necessària en una societat democràtica, però crec sincerament que és manifestament millorable. Començant per la llista de compareixents, on n’hi sobren uns quants i on ni falten també uns quants. En el cas que ens ocupa és injustificable que hi faltin BBVA, Banco Santander, Banc Sabadell i la Caixa , molt implementats a Catalunya on han exercit també algunes males pràctiques. Tampoc s’acaba d’entendre que apareguin noms de patums que no hi aporten res de nou o substancial. Cap dels diputats que han integrat aquesta comissió té nocions del negoci financer. Se’ls hi va notar quan obrien la boca i també quan callaven davant determinades respostes. Jo, que no sóc cap llumenera, he quedat bocabadat quan l’interpel·lat els ha contestat amb una excusa que no tenia res a veure amb el que li havien preguntat, amb una maniobra de distracció en definitiva, i no se’n han adonat que se’ls estaven rifant i torejant. Moltes preguntes rellevants no s’han formulat i algunes no tenien ni cap ni peus. No deixa de ser preocupant que els moments estelars d’aquestes compareixences hagin estat els improperis més o menys originals formulats pel diputat de la CUP, quan el que més ens hauria d’interessar és saber perquè s’ha produït l’esfondrament del sector de les caixes, i de CP en particular, qui són els principals responsables i què hem après de tot plegat perquè mai més es pugi tornar a produir.

Podríem deduir, per tant, que la majoria de les intervencions dels diputats han estat improvisades sobre la marxa, sense un criteri clar des del començament. ( I si alguns se les han preparat s’ha notat). Tot plegat em fa pensar que caldria una revisió a fons del model, una major qualificació tècnica dels interpel·lants ( diputats o assessors tècnics al seu servei), una major dedicació prèvia per part dels diputats i una major capacitat per evitar caure en els paranys dels interpel·lats.

M’ha cridat molt l’atenció un diputat que deu ser un crack: tenia el diari obert ostensiblement sobre la tarima de l’escó i el fullejava, dos mòbils engegats que manipulava constantment, teclejava un Ipad i un ordinador portàtil, llegia uns fulls plens d’anotacions…i portava un auricular a l’orella esquerra. No puc afirmar que a l’orella dreta no n’hi portés un altre, perquè me’l mirava de costat. En quatre ocasions ha sortit de la sala, suposo per atendre unes trucades telefòniques, rebre unes visites, prendre’s una til·la al bar del Parlament o fer les seves necessitats fisiològiques. En contrapunt un altre diputat molt més auster que semblava concentrat exclusivament en el que esdevenia a la tarima de la sala i que no s’ha mogut del seu lloc durant tota l’estona. La resta de diputats, en general menys atrafegats que el crack, però alguns si fa no fa. O la majoria són uns superdotats, o s’avorreixen com una ostra, o s’ho haurien de fer mirar. Ja m’agradarà (és un dir, perquè en temo que en decebrà) llegir al final les conclusions d’aquesta comissió d’investigació, perquè no tinc gens clar que en aquestes condicions els diputats sàpiguen treure’n l’entrellat. Temps al temps.

Els compareixents del dimarts 22 d’octubre de 201

Primer compareixent: Joan Caellas Fernández. Joan Caellas està processat per apropiació indeguda i administració deslleial per haver-se beneficiat d’un pla de pensions ocult d’un import de 4’8 milions d’euros. El 2011 va ser apartat de la direcció general de CP per incompatibilitats amb el president del grup BMN, Carlos Egea Krauel, i va ser substituït per Manuel Troyano.

Segon compareixent: Ricard Banquells Bernad. Advocat en nòmina de CP. Era el Secretari del Consell d’Administració de CP el dia que es va destapar l’escàndol de les pòlisses d’assegurances dels cinc directius. Va jugar un paper molt actiu en les hores prèvies a la celebració del consell d’aquell 25 de novembre de 2011 i es va convertir en l’intermediari entre el consell de CP i el president del Banco Mare Nostrum que ja estava al cas del que esdevindria aquell vespre. Defenestrats Ricard Pagès i Manuel Troyano, Banquells es va convertir en director general de CP. Durant els quatre mesos i mig en que l’entitat va estar intervinguda per la Generalitat (25 de gener – 11 de juliol de 2013) ell i Martí Solé Bordes van formar part de la comissió provisional que es va constituir i va mantenir el sou. El setembre de 2013 va dimitir com director de la Fundació Pinnae acusant els partits polítics comarcals d’haver forçat la seva sortida de l’entitat. Va cobrar una indemnització de 360.000 euros. (Sobre aquesta dimissió podeu llegir els posts d’aquest blog de dates 19 i 26 de juliol de 2013 que porten per títol Tuf de maniobra barroera i Més recels que expectatives, respectivament, i sobre la indemnització podeu llegir el post de data 1 d’octubre titulat Altra vegada la falta de transparència).

Tercer compareixent: Albert Vancells Noguer. Exalcalde de la Bisbal d’Empordà i expresident del Consell Comarcal del Baix Empordà. Era vicepresident de l’entitat quan es va destapar l’escàndol de les pòlisses d’assegurances dels cinc exdirectius. President de CP des del 25 de novembre del 2011 fins el 24 de maig de 2012 i actualment representa les accions de CP al Consell d’Administració del Banco Mare Nostrum, cobrant les corresponents dietes per assistència. No té ni idea del negoci financer ni cap vincle amb la Fundació Pinnae, l’hereva de les accions del BMN en poder de la desapareguda CP. Durant la seva etapa de president de CP no va presentar cap demanda ni denúncia contra els cinc exdirectius que s’havien constituït els seus plans de pensions d’amagat del Consell d’Administració de l’entitat. (Veure la seva ressenya biogràfica al post d’aquest blog del 2 de març de 2013 que porta per títol Els pecats originals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís).

Quart compareixent: Martí Solé Bordes. Advocat que col·laborava habitualment amb CP des del seu bufet particular. Segons les seves pròpies declaracions al Parlament només en els deu darrers anys hauria facturat uns tres milions d’euros ( 300.000 euros anuals) a l’entitat pel seus serveis professionals. President de CP des del 24 de maig del 2012 fins el 25 de gener de 2013 (durant els mesos en que l’entitat va estar intervinguda per la Generalitat ell i Ricard Banquells van formar part de la comissió provisional que es va constituir). Actualment és president de la Fundació Pinnae. (Per saber com van anar les eleccions que el van portar a la presidència de CP podeu llegir el post d’aquest blog de data 9 de juny de 2012 que porta per títol El càlcul de probabilitats que demostra la quadratura del cercle viciós. I per saber de quin peu calça us suggereixo el meu post del 2 de setembre d’enguany que porta per títol Organitzen una cacicada i a sobre es mostren ofesos i pretenen que els aplaudim) . Fins que el fiscal no va presentar una demanda contra els cinc exdirectius que s’havien beneficiat de plans de pensions individuals , ocults al Consell d’Administració de CP, no va moure un dit per acusar-los.

Cinquè compareixent: Josep Colomer Ràfols. L’expresident de CP entre 2003 i 2011 va haver de plegar quan Ricard Pagès va forçar la seva dimissió per col·locar-se ell en el seu lloc. Havia accedit als òrgans de govern de CP en representació d’una entitat folklòrica de Vilanova i la Geltrú, l’Esbart Dansaire Vilanoví. Potser sabia ballar sardanes, però no tenia cap formació acadèmica ni experiència relacionada amb la gestió d’un negoci financer. (Veure la seva ressenya biogràfica al post d’aquest blog del 2 de març de 2013 que porta per títol Els pecats originals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís).

Alguns silencis

Comencem pels silencis. No s’ha repetit l’hermetisme total que van mostrar a la sessió anterior l’expresident Ricard Pagès i l’exdirector general Manuel Troyano. Jo diria que l’actitud de Joan Caellas ha estat més intel·ligent que la dels seus predecessors, entre d’altres raons perquè manté una distància calculada amb Pagès i Troyano, perquè és més eloqüent i perquè de tots ells és el que té una major qualificació professional. Ha anunciat que respondria totes les preguntes dels diputats a excepció de les que estiguessin relacionades amb els fets pels quals està processat. Això no ha evitat que els diputats li fessin les preguntes que consideressin oportunes. En aquests casos ja tenia la resposta estereotipada en forma de l’eufemisme “ No puc respondre” , talment com si hi hagués una força major que el tingués bloquejat o un imperatiu que no fos el propi. Podria haver dit “No vull respondre” però hauria increpat els ànims dels diputats. Malgrat tot no ha pogut evitar que qualifiquessin el seu silenci com una burla i una estafa als ciutadans.

Algunes mostres de sinceritat

En contrapunt hi ha hagut algunes mostres de sinceritat i algunes confidències dignes d’agrair perquè confirmen moltes de les meves acusacions dels darrers mesos i perquè per primera vegada, per boca de dos expresidents, es posa de manifest la pallassada de la constitució i elecció dels òrgans de govern de l’entitat. Tan l’expresident Martí Solé Bordes com Josep Colomer Ràfols han explicat com van accedir a la presidència de l’entitat. Al primer li va plantejar el director general Ricard Banquells, mesos abans d’iniciar-se el procés electoral. Calia mantenir una certa discreció, però Martí Solé va cometre algunes indiscrecions. D’una d’aquestes indiscrecions va sorgir el meu article de data 29 de març de 2012 que portava per títol El futur president de Caixa Penedès. Amb la seva explicació davant els diputats Martí Solé va reconèixer que tot estava amanit abans de procedir a les eleccions dels representants dels ens locals als òrgans de govern de CP, dels representants de les entitats, dels representants dels impositors i del personal. En teoria aquests representants tenien de seleccionar els membres del Consell d’Administració i aquests, entre els seus membres, el president de l’entitat. Tot aquest procés va estat viciat d’origen i manipulat per Ricard Banquells Bernad, amb l’aquiescència entusiasta de Martí Solé Bordes. Una cosa semblant va explicar Josep Colomer Ràfols, però en el seu cas va ser el seu predecessor, Josep Parera Ripoll, qui el va entronitzar. Resulta si més no xocant que no tinguin cap mena d’escrúpol a l’hora d’explicar-ho d’aquesta manera. Ho tenen tant assumit que el subconscient els traeix.

Una altra mostra de sinceritat ha estat el reconeixement per part de Caellas, Banquells i Colomer del poder absolut de que gaudia Ricard Pagès a l’hora de fer i desfer. Aquesta consideració Banquells i Colomer l’han estès a la constitució dels plans de pensions pels cinc alts directius, fet pel qual han estat processats. Han afirmat que mai en van saber res de res (només alguna sospita per part de Colomer que no va saber ni voler aclarir). Haurem de conservar les imatges d’aquesta compareixença ja que quan se celebri el judici d’aquí a uns mesos es podrien emportar tots dos alguna sorpresa molt ben documentada.

Qui més s’ha sincerat davant la comissió ha estat l’expresident Josep Colomer, no sé ben bé si per l’edat ( 82 anys) o perquè segueix essent un ingenu, o perquè és un irresponsable o un babau. No s’entén que d’una banda afirmi que en tan que president s’ho llegia absolutament tot abans de signar-ho, que tot i sospitar dels plans de pensions ocults no vagi estirar del fil i mantingués una confiança cega amb Ricard Pagès al qual tenia com un excel·lent directiu, que quedava enlluernat davant les explicacions i els resultats anuals que aquest li oferia… i que simultàniament reconegui que mai, mai, mai va saber quin era el sou dels alts directius, ni l’import dels plans de pensions; ni que no disposava de la suficient capacitat ni experiència financera per entendre el negoci i que la resta de membres del Consell encara menys….

Ha arribat a afirmar que quan l’exercici 2008 ell va aprovar una dotació de 3’5 ME pels plans de pensions dels quatre directius de l’entitat es va pensar que aquell import estava destinat als plans de pensions de tota la plantilla, en aquells moments unes 3600 persones. Només cal donar un cop d’ull a l’informe Anual de Govern Corporatiu que es va distribuir a tots els assistents a l’Assemblea General de 2009, a tots els mitjans de comunicació i a tothom que el va demanar per adonar-se que està molt ben explicitat que aquella partida de tres milions i mig només és per l’alta direcció.

Segons Colomer, tot es deu a l’engany subtil de Ricard Pagès, però no fa cap reconeixement de les seves limitacions en matèria financera, ni de la seva infinita ingenuïtat, ni de la seva covardia a l’hora d’arribar fins al final quan es van començar a produir les primeres denúncies ben documentades per part del membre del Consell d’Administració en representació dels treballadors.

Per demostrar la subtilitat de l’engany de Pagès a l’hora d’atribuir-se els plans de pensions ocults que ell no va saber detectar mentre era president, Colomer s’hi va lluir quan va fer servir l’argument de que el fiscal havia tardat més d’un any en descobrir l’enganyifa. Com si el fiscal no tingués altra feina ! Josep Colomer va estar vuit anys presidint l’entitat, anant-hi a diari, i tot i els advertiments reiterats va ser incapaç de detectar el suposat engany. Afirma que ho va preguntar, però no en va treure l’aigua clara. Raó de més per continuar amb la mosca darrera l’orella i no desentendre’s del tema per no importunar Pagès. ¿ I si aquest l’hagués hipnotitzat? Tot plegat molt patètic. Ja m’agradarà veure com els advocats de Pagès i Troyano plantejaran la seva defensa que, vista l’acusació, no pot ser altra que intentar demostrar que els acords relatius als seus plans de pensions van ser aprovats pels òrgans de govern corresponents de CP, presidits tots per Josep Colomer Ràfols.

Ricard Banquells ha reconegut sincerament ( perquè no tenia més remei) que el seu sou a la Fundació Pinae era de 180.000 euros bruts anuals i que en causar baixa havia percebut una indemnització de 360.000. (Aquestes xifres són exactament les que he anat publicant en el meu post durant les darreres setmanes i que han estat tant criticades per alguns). Ningú li ha preguntat per quin concepte havia cobrat aquesta indemnització, tema aquest que s’hauria d’aclarir ja que té tota la pinta de ser un regal molt generós de Martí Solé en reconeixement pels serveis prestats. L’arrogància que destil·lava la seva carta de comiat publicada al setmanari El Tres de vuit i també en aquest mateix blog el passat dia 1 d’octubre com afegit al meu article que portava per títol Altra vegada la falta de transparència, se la va guardar a la butxaca en aquesta ocasió, ja que una cosa és escriure unes acusacions contra els polítics des de la distància i una altra mantenir el tipus quan els tens al davant.

Algunes mitges veritats i mitges mentides

S’han verbalitzat mitges veritats i mitges mentides. No es pot fugir d’estudi quan acusen Caellas d’haver comercialitzat participacions preferents dient que al final els titulars no han perdut els diners. Aquest engany massiu va afectar milers d’impositors mentre ell era director general adjunt i si finalment, quan ell ja no era a l’entitat, es va decidir substituir aquella modalitat d’estalvi per una altra, això no treu que durant molts mesos i anys es vagi fer patir injustament i innecessàriament als clients afectats amb la incògnita de saber què passaria finalment amb seus estalvis. El mateix es pot dir sobre aquest mateix tema pel que fa al president Colomer: va ser durant el seu mandat quan es van comercialitzar les participacions preferents i presumia davant els diputats d’haver “intercedit” després perquè es resolgués la situació de forma satisfactòria pels clients. Cadascú és responsable dels seus actes i no és ètic atribuir-se els mèrits dels altres en descàrrec dels greuges propis.

Per tres vegades l’expresident Albert Vancells Noguer va afirmar davant la comissió que ell personalment havia comunicat el sou de Ricard Banquells a l’Assemblea General de CP. No sé si qualificar-ho de mitja veritat o directament de mentida, en aquest cas de tres mentides. Segons alguns assistents a l’assemblea del dia 29 de desembre de 2011 ─a la qual Vancells no va autoritzar la presència dels mitjans de comunicació─ el que va dir exactament va ser que el sou del director general se situava “ entre 160 mil i 280 mil euros bruts, més a prop de la primera xifra que de la segona”. Una argúcia dialèctica que amagava l’opacitat habitual a CP. Podeu llegir la crònica d’aquella assemblea al post El vint-i-nou de desembre, fum , fum, fum de data 29 de novembre de 2011.

Alguns oblits i excuses

Van quedar molts temes sense que ningú s’hi interessés. Un ja l’hem comentat, el perquè de la indemnització de 360.000 euros a Ricard Banquells. Un altre és la resposta donada per Colomer a la pregunta d’un diputat sobre com voldria que s’acabés el procés judicial contra els cinc directius. La resposta ha estat d’allò més sibilina: Que es faci justícia ! L’exalcalde de la Bisbal d’Empordà, Albert Vancells Noguer, vicepresident primer de CP sota el mandat de Ricard Pagès, va admetre que també tenia una confiança cega amb Pagès ( un altre hipnotitzat) i que per això mai va preguntar res que pogués importunar-lo. En un moment determinat va reconèixer que havia estat un fallo seu.

Algunes insinuacions i acusacions

Segons la majoria dels compareixents la culpa de la desaparició de CP és sobretot del Banco de España i dels organismes reguladors (ves per on, ningú ha assenyalat al Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya que també hi tenia responsabilitats). Segons la versió comuna aquest organisme no va vigilar prou l’excessiu endeutament dels particulars i l’excessiva concentració de les entitats financeres en el sector immobiliari. Cap responsabilitat per tant dels directius de CP que, segons Caellas, eren excel·lents. Pel que fa a la culpa dels plans de pensions ocults al Consell d’Administració només n’és responsable Ricard Pagès al qual ara ningú defensa. Mentre tot eren flors i violes tothom l’idolatrava i ara tos els dimonitzen.

Ningú ha demanat perdó

Els laments per tot el que ha esdevingut a CP arriben només a expressions com “ em sap molt greu” o “ tinc un gran disgust”. El mateix que diríem amb motiu de la mort d’un amic o d’un conegut. Cap dels cinc compareixents d’avui, i tampoc els dos del dia 14, han demanat perdó en seu parlamentària. Podríem excusar Martí Solé Bordes perquè no hi va tenir cap responsabilitat ja que va accedir a la presidència quan CP ja formava part del Banco Mare Nostrum. Han perdut una ocasió d’or i no tindran mai més una oportunitat com aquesta. (Continuarà)

Si voleu veure i escoltar les compareixences del 22 d’octubre cliqueu sobre la imatge anterior.

Si voleu veure i escoltar les compareixences del 22 d’octubre cliqueu sobre la imatge anterior.