Malauradament, no es disposa de gaire documentació personal i familiar sobre la vida i l’obra de Marc Mir Capella (Sant Sadurní d’Anoia, 1851 – 1903). Aquest propietari agrícola sadurninenc de la casa pairal de can Guineu es va significar a partir de 1887 quan va encapçalar la replantació èpica amb ceps americans de les vinyes afectades per la plaga de la fil·loxera.
L’explicació d’aquest dèficit ens obliga a remuntar-nos als segles XIX i XX. Al llarg de la història més recent hi ha hagut diversos moments en què l’arxiu de la casa pairal de can Guineu hauria pogut sofrir pèrdues irreparables. Quan el juliol de 1936 s’hi instal·là la Federació Anarquista Ibèrica (FAI) i el Comitè de Milícies Antifeixistes locals, quan mesos després aquesta casa pairal es va convertir en residència de refugiats republicans que havien arribat a la Vila procedents de zones en guerra en d’altres indrets de l’Estat, quan les nits del 20 al 21 de gener de 1939 i la següent alguns soldats republicans en retirada s’hi van allotjar, i quan l’any 2000 es va buidar l’immoble precipitadament després de la mort de Maria Teresa Mir Vidal ─la darrera representant de la nissaga Mir─, podrien haver desaparegut o extraviat fotografies, llibres i documents interessants, conscient o inconscientment. Un besnét de Marc Mir Capella (MMC d’ara en endavant), Pere Ignasi Fages de Climent Mir ( fill del poeta Carles Fages de Climent i d’una de les tres nétes sadurninenques de MMC, Ramona Mir Ràfols) , em va comentar en una ocasió que quan la família va retornar a can Guineu després de la Guerra Civil es van trobar amb totes les calaixeres, taules, canteranos i armaris sense els corresponents calaixos, els quals els refugiats havien cremat per escalfar-se durant aquells hiverns. Vés a saber què se’n fa del que contenien.
D’altra documentació imprescindible per conèixer en precisió els negocis de la família Mir, com els llibres de comptabilitat del Molí de l’Aixertell, del Molí Guineu i del Molí del Racó, van romandre allí quan es va procedir a llogar-los primer i a vendre’ls després, i ja no els van recuperar perquè ningú no se’n va preocupar. Tampoc es van salvar acabada la Guerra Civil molts documents d’Antoni Mir i Capella de can Guineu que es conservaven al Museu Boet del carrer de l’Església.
Durant el segle XIX no hi ha constància explícita que ni durant la Guerra del Francès ni en cap de les tres guerres carlines successives s’hagués saquejat o ocupat can Guineu, però no seria d’estranyar que en alguna d’aquestes quatre ocasions la casa pairal hagués sofert alguna expoliació.
Encara hi podria haver una altra explicació a tanta dissort. Fa uns deu anys vaig accedir al soterrani d’un immoble modernista ubicat en un dels carrers més cèntrics del Vendrell, propietat aleshores de l’esposa de Raül Maria Mir Ragué ( fill de Raül Maria Mir i Comas, nét de Rafael Mir i Deàs i besnét de Magí Mir Molins) on s’havien traslladat els arxius de cal Magí Guineu del número 10 del Raval de Sant Sadurní. Aquest immoble va ser construït pel notari Magí Mir Molins ( germà de Jaume Mir Molins i , per tant, oncle de MMC) a mitjans del segle XIX i el seu besnét se’l va vendre a la dècada dels setanta del segle passat. Allí al Vendrell s’hi amuntegaven, en unes condicions deplorables, llibres, fotografies i documents de can Guineu ─barrejats amb materials editorials de les revistes Resumen de Agricultura i El Cultivador Moderno─ els quals, molt probablement, van ser traspassats pels successors de MMC a Rafael Mir i Deàs després de la mort del seu oncle.
Alguns dels documents disponibles sobre MMC han aparegut de forma sorprenent en poder de particulars que en principi no els haurien de tenir si no fos perquè en algun moment, i qui sap per quin motiu i en quines circumstàncies, van arribar a les seves mans. En alguns casos sembla fàcil trobar-hi una explicació versemblant, però en d’altres o be cal recórrer a hipòtesis temeràries o, simplement, no s’hi troba cap mena de relació, ni pròxima ni remota. I encara sort que s’hagin salvat !
El gruix de documentació de can Guineu es troba actualment sota el control de Josep Maria Rossell Mir que la conserva en condicions adequades a la seva masia d’El Rebato (Subirats),
El resultat de tot plegat no és gaire engrescador. Per això quan es localitza i s’analitza un document com el que ara comentarem sembla talment com si se’ns obrís una finestra al passat i recuperéssim una part de la història.
El diari del viatge de Marc Mir a Terra Santa
L’original del diari manuscrit que MMC va redactar durant el seu viatge a Terra Santa fa més de deu o quinze anys que va desaparèixer de can Guineu, però se sap qui el té. Estic intentant que el cedeixin per lliurar-lo immediatament a l’arxiu familiar o a l’arxiu municipal, però ara com ara totes les gestions han resultat infructuoses. Per garantir que en un futur es pugui resoldre positivament aquesta cessió, considero prudent no divulgar el nom de la persona que el conserva, ja que podria qüestionar-se com és que el té en el seu poder i aleshores es podria complicar encara més el seu eventual retorn. Tot i així no s’hauria de descartar del tot que la persona que se’l va emportar de can Guineu, ara ja difunta, o li haguessin regalat o l’hagués rescatat en algun moment per evitar la seva destrucció. Si hagués esdevingut així, li hauríem d’estar eternament agraïts… si és que encara es conserva.
Es disposa d’un joc de fotocòpies del diari que conserva una besnéta de MMC, Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix ( Gelida), el qual s’inicia al port de Barcelona un 20 de novembre de no s’indica ben bé de qui any. Aquesta era una incògnita fins el dia d’avui que sortosament hem pogut aclarir ( no figurava en lloc, ni al diari del viatge, ni a la biografia que va escriure el seu fill Pere Mir Ràfols el 1909 ─en la qual ni cita el viatge a Terra Santa─, ni en d’altres articles i reportatges històrics posteriors sobre el personatge). El periple d’aquell viatge en vaixell de vapor ens porta a Roma (24 de novembre), Nàpols (27 de novembre), Alexandria (6 de desembre), Jaifa (10 de desembre) , Jerusalem (13 de desembre) , Jericó (16 de desembre) i Betlem (18 de desembre). A partir del 19 de desembre ja no hi va anotar res més i no sabem si MMC va romandre a Betlem fins la nit de Nadal i quan va iniciar el viatge de tornada. Es tracte, simplement, d’una ressenya turística, sense comentaris o reflexions que ens permetin endevinar com li va afectar aquella peregrinació l’ànim o l’ànima de MMC. Per tant, amb aquest diari disposem del relat d’un mes de la vida de MMC. Però ens calia intentar aclarir l’any, ja que en qualssevol biografia, aquesta és una data rellevant.
L’obelisc de Cleopatra al port d’Alexandria
Què hi té a veure el viatge de MMC a Terra Santa amb l’obelisc de Cleopatra? ¿Com els podem relacionar, si aquesta peça arqueològica va ser construïda per Tutmosis III el 1450 adC a Heliopolis (Egipte) , i MMC va néixer tres mil tres cents dos anys després a Sant Sadurní? Els obeliscs o les agulles de Cleopatra eren dues columnes gairebé idèntiques que encara es conserven, una al Central Park de Nova York i l’altre a l’Embankment de Westminster, al Tàmesi a Londres. La història és molt coneguda: les agulles van ser traslladades a Alexandria l’any 12 aC per Cèsar August i es van instal·lar allí al palau de Cleopatra, la darrera reina d’Egipte.
El 1869, en el moment més gloriós de la dinastia fundada per Muhammad Ali, el governador sobirà Khedive Ismail d’Egipte va regalar un dels dos obeliscs als Estats Units en agraïment per la seva contribució a la construcció del canal de Suez ( l’altre ja l’havia cedit el 1819 al Regne Unit el mateix Muhammad Ali, en commemoració de les victòries de Lord Nelson a la batalla del Nil i de sir Ralph Abercromby a la batalla d’ Alexandria, esdevingudes ambdues el 1801). Com és sabut, el canal havia estat construït per Lesseps i a la inauguració hi faltava, significativament, la reina Victòria d’Anglaterra. Sis anys més tard, el 1875, desbordat per la crisi financera, Khedive Ismail va vendre les seves accions del canal a Anglaterra, per un plat de llenties. Era el començament del protectorat britànic sobre Egipte, que seguia sent de manera oficial una província de l’imperi turc. El 1879 Khedive Ismail va ser obligat a abdicar i va ser succeït pel seu fill Teufik, un home de caràcter molt dèbil.
El 22 de gener de 1881 es va inaugurar el nou emplaçament d’un dels obeliscs de Cleopatra, al Central Park de Nova York. Per tant, entre 1869 i 1881 l’obelisc hauria viatjat per mar d’Alexandria als Estat Units.
Curiosament, al diari de MMC hi ha una breu referència a l’obelisc de Cleopatra que m’havia passat desapercebuda i que ara ens ha permès de retruc determinar l’any en què va fer el seu viatge a Terra Santa. El dia 10 de desembre MMC hi escriu des del port d’Alexandria, aleshores sota protectorat britànic“ Vejem la columna de Cleopatra que s’emporten als Estats Units”. El temps de verb d’aquesta frase d’onze paraules, en present, ens permet precisar que l’obelisc en qüestió estava en la fase inicial del seu viatge. A partir d’aquesta informació ha estat molt fàcil comprovar que va ser precisament l’any 1879 quan MMC la va veure, mentre la carregaven al vaixell que la va traslladar a Nova York, on va arribar el 20 de juliol de l’any següent. L’obelisc de granit vermell extret de les pedreres d’Assuan amb jeroglífics esculpits tenia una alçada de 21’5 metres i pesava 180 tones.
Més difícil i divertit ha resultat trobar imatges fotogràfiques de l’obelisc al port d’Alexandria a finals de 1879. En la que es reprodueix, adquirida a Encore–editions.com, veiem l’obelisc en posició horitzontal i l’estructura de fusta que s’hi va bastir per facilitar la càrrega al vaixell. I tot plegat coronat, vés per on, per l’omnipresent bandera nord-americana, la mateixa que va admirar el sadurninenc MMC el 10 de desembre de 1879. Per entaforar-lo dins el vaixell Dessoug van obrir un forat a babord de la proa, el van introduir horitzontalment i després van segellar l’obertura per fer la travessa del Mediterrani i l’Atlàntic. En arribar a NYC van fer l’operació inversa.
Algú podria pensar que això no té cap rellevància, que què més dona un any que un altre, però sí que té la seva importància. Ara podem afirmar, per exemple, que MMC no va viatjar en aquella ocasió amb la seva esposa, Antònia Ràfols Fontanals, ja que precisament aquell 19 de novembre de 1879, la vigília d’embarcar-se ell cap a Terra Santa, va néixer a Sant Sadurní el seu fill Jaume Mir Ràfols, el qual, malauradament, va morir el 2 de febrer de 1892. I també podem elucubrar i pensar que no es devia assabentar d’immediat de l’atemptat del forner anarquista Francisco Otero contra el rei Alfons XII i la seva segona esposa María Cristina de Habsburg-Lorena (Doña virtudes) , esdevingut a Madrid el 30 de desembre, quan probablement MMC es trobava dalt del vaixell de tornada a Barcelona. A un monàrquic convençut com ell, aquella notícia el devia trasbalsar.
MMC tenia aleshores 27 anys i encara no s’havia significat en cap dels aspectes que van determinar després la seva vida. El 1879 l’alcalde de Sant Sadurní era Joan Casanovas Prats de cal Milà de la Roca, que residia a la plaça Nova, al qual va substituir el propi MMC el 1881. (En la primera de les fotografies que es reprodueixen veiem MMC amb al seva esposa Antònia Ràfols Fontanals i el seu fill gran Pere Mir Ràfols, probablement a l’estiu de 1880, quan ja feia uns mesos que hauria tornat del viatge a Terra Santa, a la seva finca de la platja de Creixell. L’immoble que s’hi veu a la platja, convenientment restaurat fa un any per Josep Maria Rosell Mir, segueix al mateix lloc. A les dues darreres imatges, l’agulla de Cleopatra que MMC va veure al port d’Alexandria el 10 de desembre de 1879 al seu emplaçament actual al Central Park de Nova York; i una comparativa de l’estat de conservació de l’agulla de Central Park que després de 131 anys a Manhattan s’ha deteriorat més que en els tres mil tres cents trenta un anys anteriors).
