Un honor discutible

Perquè se li va dedicar un carrer de Sant Sadurní al Tinent Coronel Sagués? N’era realment mereixedor d’aquest honor o es va tractar d’una boutade?

El Tinent Coronel Joan Sagués i Aicart (Vilafranca del Penedès, 1879 – Sant Sadurní d’Anoia, 1923) al Passeig de Gràcia de Barcelona, durant una desfilada de l’època immediatament anterior a la Dictadura de Primo de Rivera. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO INÈDITA DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ANTONI MESTRES I SAGUÉS.

Tinc un molt bon amic (ànims Joan!) que temps enrere em va preguntar perquè el Tinent Coronel Sagués tenia un carrer a Sant Sadurní i em vaig limitar a respondre-li que estigués tranquil perquè no es tractava de cap militar franquista , sinó que era anterior a la Guerra Civil. Vaig prendre nota del seu interès pensant que quan jo tingués temps hauria d’aclarir perquè li havien dedicat un carrer del poble de Sant Sadurní d’Anoia i perquè el 1979 , quan el primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX va procedir a eliminar els noms dels carrers i el símbols franquistes, el va respectar.

Joan Sagués i Aicart , nascut a Vilafranca del Penedès el 1879,  havia viscut nou anys a Sant Sadurní abans de començar els estudis de batxillerat a la capital comarcal. Posteriorment  havia ingressat a l’Acadèmia Militar de Toledo on havia assolit el grau d’alferes  el 1897, essent destinat a Melilla,  fins que un any després ingressà a l’Escola Superior de Guerra a Madrid  on amb només 26 anys seria ascendit el 1905 a capità d’Estat Major. El seu periple professional el va portar així doncs  a Melilla ( 1897), Madrid ( 1898),  Mallorca (1906), Barcelona (1921), Girona (1922), altra vegada Melilla (1923) i  de nou Barcelona (1923). Va morir  a Sant Sadurní el 22 d’agost de 1923 a conseqüència d’un accident que va patir mentre viatjava en el sidecar d’una moto, tretze anys que l’oficial de l’exèrcit britànic Thomas Edward Lawrence ( més conegut com Lawrence d’Aràbia) s’estavellés  amb la seva moto Broughs.

El mèrit que va fer mereixedor  al Tinent Coronel  Joan Sagués i Aicart de tenir l’honor de que li dediquessin un carrer de Sant Sadurní  no va ser ni una victòria militar, ni una estratègia bèl·lica reeixida, ni un heroisme als camps de batalla, ni d’una mort èpica defensant uns ideals… sinó casar-se amb la pubilla local  Carme Mestres i Santacana, filla  del gran propietari terratinent  Josep Mestres i Mas  de la casa pairal de cal Mestres de la plaça de la Vila,  i tenir  només filles, una de les quals,   Eulàlia Sagués i Mestres,  es casaria després  (per amor)   amb Josep Mestres i Manobens  ( i  també perquè no es perdés el cognom de la nissaga) . Per cert, alguns membres d’aquesta família posen més èmfasi en la segona raó que en la primera.

La relació entre Josep Mestres i Mas i la seva filla Carme no era massa  fluïda i es va deteriorar més quan aquesta  va decidir casar-se  el 1906 amb el militar  en qüestió (Joan Sagués i Aicart ). Per això, a l’hora de la veritat, Josep Mestres i Mas va  traspassar el seu  important patrimoni  directament a la seva néta, Eulàlia Sagués i Mestres, frustrant així les expectatives de la seva mare Carme Mestres i Santacana.

En algun dels freqüents moments  de la dècada  dels seixanta de segle passat en que el caòtic creixement urbanístic  i especulatiu de la Vila a l’anomenada Zona Nord va  coincidir amb les finques rústiques de la família Mestres , Eulàlia Sagués ─que era qui realment gestionava el patrimoni familiar─  hauria demanat, suggerit  o exigit que un dels nous carrers  de la zona portés el nom del seu pare. O això, o van ser els regidors  o l’alcalde  de torn els qui  ho van decidir alegrament. Ara ningú no ho qüestiona perquè poca gent coneix la història i ningú no s’ho planteja, però m’ha semblat  oportú  posar en evidència una decisió enquistada  que de tant familiar  com és l’hem donat per justificada.

Si en algun moment l’actual ajuntament,  o el proper,  o el següent  o el que vindrà després hi reflexiona  tal vegada decideixi  canviar-ho . I de passada que aprofiti per rectificar l’error que vàrem cometre el 1979 quan, en base a les cròniques i informacions de diversos historiadors  de la primera meitat del segle XX, es va canviar el nom de la Plaza del Comandante  Cámpora (aquest militar sí que era franquista i si l’amic Joan em demana més explicacions els hi donaré amb molt de gust), per Plaça del Pont Romà. Un pont  que s’havia dinamitat el 1939 durant la retirada republicana  i que, ves per on, no era d’origen romà, sinó que s’havia construït a partir del 1765, com es va demostrar després de cometre’s l’atzagaiada.  Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa.