Perquè se li va dedicar un carrer de Sant Sadurní al Tinent Coronel Sagués? N’era realment mereixedor d’aquest honor o es va tractar d’una boutade?
El Tinent Coronel Joan Sagués i Aicart (Vilafranca del Penedès, 1879 – Sant Sadurní d’Anoia, 1923) al Passeig de Gràcia de Barcelona, durant una desfilada de l’època immediatament anterior a la Dictadura de Primo de Rivera. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO INÈDITA DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ANTONI MESTRES I SAGUÉS.
Tinc un molt bon amic (ànims Joan!) que temps enrere em va preguntar perquè el Tinent Coronel Sagués tenia un carrer a Sant Sadurní i em vaig limitar a respondre-li que estigués tranquil perquè no es tractava de cap militar franquista , sinó que era anterior a la Guerra Civil. Vaig prendre nota del seu interès pensant que quan jo tingués temps hauria d’aclarir perquè li havien dedicat un carrer del poble de Sant Sadurní d’Anoia i perquè el 1979 , quan el primer ajuntament democràtic de la segona meitat del segle XX va procedir a eliminar els noms dels carrers i el símbols franquistes, el va respectar.
Joan Sagués i Aicart , nascut a Vilafranca del Penedès el 1879, havia viscut nou anys a Sant Sadurní abans de començar els estudis de batxillerat a la capital comarcal. Posteriorment havia ingressat a l’Acadèmia Militar de Toledo on havia assolit el grau d’alferes el 1897, essent destinat a Melilla, fins que un any després ingressà a l’Escola Superior de Guerra a Madrid on amb només 26 anys seria ascendit el 1905 a capità d’Estat Major. El seu periple professional el va portar així doncs a Melilla ( 1897), Madrid ( 1898), Mallorca (1906), Barcelona (1921), Girona (1922), altra vegada Melilla (1923) i de nou Barcelona (1923). Va morir a Sant Sadurní el 22 d’agost de 1923 a conseqüència d’un accident que va patir mentre viatjava en el sidecar d’una moto, tretze anys que l’oficial de l’exèrcit britànic Thomas Edward Lawrence ( més conegut com Lawrence d’Aràbia) s’estavellés amb la seva moto Broughs.
El mèrit que va fer mereixedor al Tinent Coronel Joan Sagués i Aicart de tenir l’honor de que li dediquessin un carrer de Sant Sadurní no va ser ni una victòria militar, ni una estratègia bèl·lica reeixida, ni un heroisme als camps de batalla, ni d’una mort èpica defensant uns ideals… sinó casar-se amb la pubilla local Carme Mestres i Santacana, filla del gran propietari terratinent Josep Mestres i Mas de la casa pairal de cal Mestres de la plaça de la Vila, i tenir només filles, una de les quals, Eulàlia Sagués i Mestres, es casaria després (per amor) amb Josep Mestres i Manobens ( i també perquè no es perdés el cognom de la nissaga) . Per cert, alguns membres d’aquesta família posen més èmfasi en la segona raó que en la primera.
La relació entre Josep Mestres i Mas i la seva filla Carme no era massa fluïda i es va deteriorar més quan aquesta va decidir casar-se el 1906 amb el militar en qüestió (Joan Sagués i Aicart ). Per això, a l’hora de la veritat, Josep Mestres i Mas va traspassar el seu important patrimoni directament a la seva néta, Eulàlia Sagués i Mestres, frustrant així les expectatives de la seva mare Carme Mestres i Santacana.
En algun dels freqüents moments de la dècada dels seixanta de segle passat en que el caòtic creixement urbanístic i especulatiu de la Vila a l’anomenada Zona Nord va coincidir amb les finques rústiques de la família Mestres , Eulàlia Sagués ─que era qui realment gestionava el patrimoni familiar─ hauria demanat, suggerit o exigit que un dels nous carrers de la zona portés el nom del seu pare. O això, o van ser els regidors o l’alcalde de torn els qui ho van decidir alegrament. Ara ningú no ho qüestiona perquè poca gent coneix la història i ningú no s’ho planteja, però m’ha semblat oportú posar en evidència una decisió enquistada que de tant familiar com és l’hem donat per justificada.
Si en algun moment l’actual ajuntament, o el proper, o el següent o el que vindrà després hi reflexiona tal vegada decideixi canviar-ho . I de passada que aprofiti per rectificar l’error que vàrem cometre el 1979 quan, en base a les cròniques i informacions de diversos historiadors de la primera meitat del segle XX, es va canviar el nom de la Plaza del Comandante Cámpora (aquest militar sí que era franquista i si l’amic Joan em demana més explicacions els hi donaré amb molt de gust), per Plaça del Pont Romà. Un pont que s’havia dinamitat el 1939 durant la retirada republicana i que, ves per on, no era d’origen romà, sinó que s’havia construït a partir del 1765, com es va demostrar després de cometre’s l’atzagaiada. Mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa.
Gràcies Carles, aquest es el carrer on viu la meva filla, i tot que fa molts anys de que conec l’existencia del carrer, no sabia la historia del Tinent Coronel Sagués.
Sobre el nom de la plaça “del Pont Romà”, el què potser s’hauria d’aclarir és que les pedres de la base del pont contruït el segle XVIII, potser eren medievals. A mi m’ho ha suggerit en Salvador Llorach.
Ni pidas a quien pidió, ni sirvas a quien sirvió
El pedigüeño o el servidor sabe los trucos de quien ha mendigado o servido y puede tener deseos de vengarse de humillaciones pasadas. En un sentido más amplio, este refrán alude al cambio de ánimo que se produce en la persona que ha sufrido un cambio de estado o de fortuna.