Els programes de cinema de postguerra

A cada poble i ciutat de Catalunya es distribuïen  casa per casa uns programes de ma en els quals s’anunciaven les pel·lícules que properament es projectarien als cinemes del municipi. Eren la millor manera de fer-ne publicitat. El cinema va esdevenir el gran espectacle de lleure de postguerra.

Anvers i revers del programa de cinema de l’Ateneu incautat ( aleshores Hogar del Productor y Descanso) corresponent als mesos d’agost i setembre de 1952. La pel·lícula anunciada era la mítica Lo que el viento se llevó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers i revers del programa de cinema Centro Parroquial ( més conegut com la Cambra) corresponent al diumenge 17 de novembre de 1952, anunciant la pel·lícula espanyola Vuelo 971. D’’aquests programes de la Cambra se’n va fer molt pocs, mentre que dels de l’Ateneu i el Centre a centenars. Aquest es va imprimir a Gràfiques Llopart mentre que els dels altres dos cinemes van sortir de la Impremta Varias. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers i revers del programa de cinema del Centro Nacional ( el Centre) de finals de setembre de 1952, amb la pel·lícula Las minas del rey Salomón. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.

Anvers d’un programa del Hogar del Productor y Descanso ( l’Ateneu) dels dies 3 i 4 d’abril de 1948 corresponent a la pel·lícula La dama de la frontera en el qual el censor va ordenar camuflar amb un rectangle daurat l’escot dels pits de l’actriu Yvonne de Carlo a l’angle inferior esquerre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Anvers del programa del Centro Nacional ( el Centre) dels dies 28 i 29 de maig de 1949 corresponent a la pel·lícula Noche y dia en el qual el censor va ordenar que desapareguessin les cuixes de les artistes de revista tapades per una franja daurada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Ni l’Ateneu era l’Ateneu, ni el Centre el Centre,  ni la Cambra la Cambra. Durant la postguerra  a aquests tres cinemes locals  de Sant Sadurní els van canviar el nom oficial  i els van batejar com Hogar del Productor y Descanso, Centro  Nacional i Centro Parroquial,  respectivament. A la pràctica però tothom seguia identificant-los amb la denominació tradicional. Per fer calaix tots tres se les enginyaven per atreure espectadors a les sessions setmanals de cinema  i un dels elements fonamentals era la publicitat en forma  d’aquests fulletons que es repartien casa per casa.  En una època en que no existia ni internet, ni  televisió, ni emissores de radio  ni premsa  local…només funcionava el boca-orella, bé en forma literal o bé mitjançant aquesta mena de  suport publicitari i d’uns cartells que es penjaven en lloc transitats. Ara mateix costa d’imaginar-s’ho … però no hi havien gaire més opcions. Els anversos d’aquests fulletons els imprimien  la distribuïdora i els reversos  a cada municipi amb els horaris i dies de projecció i altres informacions d’interès, com els preus de les entrades.

Un primer comentari que fa al cas és que aquell model de cinemes de poble ha desaparegut  del tot a causa  de la progressiva proliferació d’alternatives  ( televisió, videos i DVD,  internet, youtube, canals de tota mena…). Algunes fórmules  ( com les sales  múltiples de cinema i els cineclubs) mantenen aquella  vella tradició social de participar en grup en una activitat de lleure. Aquesta ha estat una de les grans aportacions de la tecnologia al deteriorament  de la vida social i de la convivència  , en benefici de l’aïllament i de l’ individualisme,  sigui unipersonal,  familiar o de clan, que en els pobles i ciutats petits ha fet estralls. Cada dia que passa  es fa més evident la derrota dels ideals de fraternitat  enfront l’egoisme imperant.

Crida molt l’atenció que les il·lustracions a tot color d’aquests   programes  dels cinemes locals no fossin  fotogrames o fotomuntatges de les pel·lícules sinó dibuixos. No deixa de ser un contrasentit que la publicitat d’un art basat en la fotografia ( o si ho preferiu en la cinematografia) recorri a  composicions artístiques alienes a la tècnica fotogràfica. Encara avui perdura  majoritàriament aquesta particularitat als cinemes. Ho trobem natural, però ben mirat és força curiós.

Alguns  dels anversos d’aquests programes de ma van ser censurats a Sant Sadurní a l’Impremta Varias per indicació de les autoritats i civils i religioses del poble. Es van utilitzar formes barroeres,  com imprimir taques de tinta  daurada sobre escots i  cuixes  o siluetes femenines una mica provocatives que ara ens semblarien  del tot innocents ( veure les imatges 4 i 5  d’aquest post) . Al cinema de la Cambra, el vicari parroquial de torn s’encarregava de col·locar oportunament  una cortina de roba davant el focus del projector quan s’iniciava una escena que es considerava escabrosa ( habitualment quan la parella protagonista es besava a la boca) i la retirava quan ja havia passat el perill. Mentre duraven aquells segons de foscor,  la cridòria  i els xiulets de protesta del públic  no s’aturaven.   És de suposar   que algú, prèviament, havia visionat el film  i hauria pres nota dels moments crucials en què calia actuar de censor d’estar per casa. Si l’escena   poc recomanable era molt llarga se l’eliminava sencera de les bobines  abans de la projecció i es tornava a enganxar al seu lloc després de la sessió. A la cabina  els operaris disposaven oportunament d’un dispositiu per empalmar i de la cola adequada que pudia a acetona.  Ves a saber quina la categoria humana, ètica  i moral d’aquells personatges que s’havien convertit en vigilants i censors , de grat o per força ! Sí en canvi que  es podria valorar l’immens mal que van fer a moltes generacions, imposant-los una moral, una sensualitat, una ètica,  una sexualitat ,  un erotisme, una escala da valors … situats a les antípodes del que imperava aleshores als països europeus més avançats.

El  control del cinema havia estat des dels seus inicis una temptació per als qui es consideraven posseïdors   de la veritat.  El gran escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938)  de can Codorníu  ho tenia molt clar.  El 1915 , a la seva obra Proses de Bon Seny va escriure : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”. Si hagués pogut constatar  com ha evolucionat aquesta qüestió  des  de la restauració de la democràcia als anys setanta , l’ensurt hagués estat tan majúscul que hauria patit un infart.

Un  altre comentari que encara pot semblar més estrafolari: a l’accés principal al temple parroquial s’havia instal·lat una cartellera protegida per una tapa de vidre,  a l’interior de la qual s’enganxaven amb xinxetes unes fitxes que corresponien a cadascuna de les pel·lícules que es projectarien properament al poble, en les quals  se les  qualificava segons la moral catòlica imperant  a l’època per tal que els feligresos sabessin prèviament  a què atendre’s.  No era ben bé una censura, ja que les pel·lícules  havien estat  censurades prèviament per les autoritats pertinents del règim i eren sotmeses  a una segona censura domèstica, sinó una mena de guia que en principi havia  d’orientar sobre  la conveniència de si  anar o no a veure el film en qüestió. Sempre vaig pensar que aquella estratègia era un  immens despropòsit ja que, ves per on, com pitjor es qualificava  una determinada pel·lícula  en aquelles fitxes per ser contrària a la moral, o perquè es mostrava el cos femení de forma impúdica,  o perquè propiciava la violència, o perquè atemptava contra els principis religiosos… més morbositat generava en els eventuals espectadors i la seva fama s’estenia ràpidament entre els sectors populars. I també  el cas  contrari: com millor es puntuava o recomanava un film perquè fomentava els valors morals i polítics de torn menys interès generava  entre bona part del públic sadurninenc.

Anuncis

Un pensament sobre “Els programes de cinema de postguerra

  1. Força interessant i curiós el tema d’aquesta setmana. La tècnica de la censura local durant la projecció està molt ben explicada a la pel·lícula italiana ‘Cinema Paradiso’, quan el capellà del poble visiona sol la pel·lícula i des de la platea, amb una campaneta a la ma, marca les escenes a censurar i que el projeccionista talla. Al final del film l’ajudant del projeccionista, que ara és un important director de cinema, rep de la família una llauna de pel·lícula amb tots els trossos censurats. Pel que fa a les fitxes de les pel·lícules, hi havia una oficina religiosa a nivell de tot Espanya que s’encarregava de la classificació moral. Hi havia cinc graus. No recordo el nom dels dos primers (1 i 2) però els altres, que eren els que incitaven més la visió, eren: 3.- Mayores. 3R.- Mayores con reparos. 4.- Gravemente peligrosa.
    Salutacions, Jordi Valls.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s