A cada poble i ciutat de Catalunya es distribuïen casa per casa uns programes de ma en els quals s’anunciaven les pel·lícules que properament es projectarien als cinemes del municipi. Eren la millor manera de fer-ne publicitat. El cinema va esdevenir el gran espectacle de lleure de postguerra.
Anvers i revers del programa de cinema de l’Ateneu incautat ( aleshores Hogar del Productor y Descanso) corresponent als mesos d’agost i setembre de 1952. La pel·lícula anunciada era la mítica Lo que el viento se llevó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers i revers del programa de cinema Centro Parroquial ( més conegut com la Cambra) corresponent al diumenge 17 de novembre de 1952, anunciant la pel·lícula espanyola Vuelo 971. D’’aquests programes de la Cambra se’n va fer molt pocs, mentre que dels de l’Ateneu i el Centre a centenars. Aquest es va imprimir a Gràfiques Llopart mentre que els dels altres dos cinemes van sortir de la Impremta Varias. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers i revers del programa de cinema del Centro Nacional ( el Centre) de finals de setembre de 1952, amb la pel·lícula Las minas del rey Salomón. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP PEDROLA I ROÉ.
Anvers d’un programa del Hogar del Productor y Descanso ( l’Ateneu) dels dies 3 i 4 d’abril de 1948 corresponent a la pel·lícula La dama de la frontera en el qual el censor va ordenar camuflar amb un rectangle daurat l’escot dels pits de l’actriu Yvonne de Carlo a l’angle inferior esquerre. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Anvers del programa del Centro Nacional ( el Centre) dels dies 28 i 29 de maig de 1949 corresponent a la pel·lícula Noche y dia en el qual el censor va ordenar que desapareguessin les cuixes de les artistes de revista tapades per una franja daurada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà . IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS
Ni l’Ateneu era l’Ateneu, ni el Centre el Centre, ni la Cambra la Cambra. Durant la postguerra a aquests tres cinemes locals de Sant Sadurní els van canviar el nom oficial i els van batejar com Hogar del Productor y Descanso, Centro Nacional i Centro Parroquial, respectivament. A la pràctica però tothom seguia identificant-los amb la denominació tradicional. Per fer calaix tots tres se les enginyaven per atreure espectadors a les sessions setmanals de cinema i un dels elements fonamentals era la publicitat en forma d’aquests fulletons que es repartien casa per casa. En una època en que no existia ni internet, ni televisió, ni emissores de radio ni premsa local…només funcionava el boca-orella, bé en forma literal o bé mitjançant aquesta mena de suport publicitari i d’uns cartells que es penjaven en lloc transitats. Ara mateix costa d’imaginar-s’ho … però no hi havien gaire més opcions. Els anversos d’aquests fulletons els imprimien la distribuïdora i els reversos a cada municipi amb els horaris i dies de projecció i altres informacions d’interès, com els preus de les entrades.
Un primer comentari que fa al cas és que aquell model de cinemes de poble ha desaparegut del tot a causa de la progressiva proliferació d’alternatives ( televisió, videos i DVD, internet, youtube, canals de tota mena…). Algunes fórmules ( com les sales múltiples de cinema i els cineclubs) mantenen aquella vella tradició social de participar en grup en una activitat de lleure. Aquesta ha estat una de les grans aportacions de la tecnologia al deteriorament de la vida social i de la convivència , en benefici de l’aïllament i de l’ individualisme, sigui unipersonal, familiar o de clan, que en els pobles i ciutats petits ha fet estralls. Cada dia que passa es fa més evident la derrota dels ideals de fraternitat enfront l’egoisme imperant.
Crida molt l’atenció que les il·lustracions a tot color d’aquests programes dels cinemes locals no fossin fotogrames o fotomuntatges de les pel·lícules sinó dibuixos. No deixa de ser un contrasentit que la publicitat d’un art basat en la fotografia ( o si ho preferiu en la cinematografia) recorri a composicions artístiques alienes a la tècnica fotogràfica. Encara avui perdura majoritàriament aquesta particularitat als cinemes. Ho trobem natural, però ben mirat és força curiós.
Alguns dels anversos d’aquests programes de ma van ser censurats a Sant Sadurní a l’Impremta Varias per indicació de les autoritats i civils i religioses del poble. Es van utilitzar formes barroeres, com imprimir taques de tinta daurada sobre escots i cuixes o siluetes femenines una mica provocatives que ara ens semblarien del tot innocents ( veure les imatges 4 i 5 d’aquest post) . Al cinema de la Cambra, el vicari parroquial de torn s’encarregava de col·locar oportunament una cortina de roba davant el focus del projector quan s’iniciava una escena que es considerava escabrosa ( habitualment quan la parella protagonista es besava a la boca) i la retirava quan ja havia passat el perill. Mentre duraven aquells segons de foscor, la cridòria i els xiulets de protesta del públic no s’aturaven. És de suposar que algú, prèviament, havia visionat el film i hauria pres nota dels moments crucials en què calia actuar de censor d’estar per casa. Si l’escena poc recomanable era molt llarga se l’eliminava sencera de les bobines abans de la projecció i es tornava a enganxar al seu lloc després de la sessió. A la cabina els operaris disposaven oportunament d’un dispositiu per empalmar i de la cola adequada que pudia a acetona. Ves a saber quina la categoria humana, ètica i moral d’aquells personatges que s’havien convertit en vigilants i censors , de grat o per força ! Sí en canvi que es podria valorar l’immens mal que van fer a moltes generacions, imposant-los una moral, una sensualitat, una ètica, una sexualitat , un erotisme, una escala da valors … situats a les antípodes del que imperava aleshores als països europeus més avançats.
El control del cinema havia estat des dels seus inicis una temptació per als qui es consideraven posseïdors de la veritat. El gran escriptor local Jaume Raventós i Domènech (1868 – 1938) de can Codorníu ho tenia molt clar. El 1915 , a la seva obra Proses de Bon Seny va escriure : “Nostre poble mateix, vull dir nostre poble de Sant Sadurní ( i és cosa trista de dir) ha permès a sa joventut tots els medis de perdició, ha picat de mans, més d’una vegada, davant les lascives i descocades artistes, ha deixat buida l’Església en els dies i les hores en què la missa i la pregària són obligatòries i convenients, i ha omplert de gom a gom els cinemes que vénen a ser un llevat de podridura”. Si hagués pogut constatar com ha evolucionat aquesta qüestió des de la restauració de la democràcia als anys setanta , l’ensurt hagués estat tan majúscul que hauria patit un infart.
Un altre comentari que encara pot semblar més estrafolari: a l’accés principal al temple parroquial s’havia instal·lat una cartellera protegida per una tapa de vidre, a l’interior de la qual s’enganxaven amb xinxetes unes fitxes que corresponien a cadascuna de les pel·lícules que es projectarien properament al poble, en les quals se les qualificava segons la moral catòlica imperant a l’època per tal que els feligresos sabessin prèviament a què atendre’s. No era ben bé una censura, ja que les pel·lícules havien estat censurades prèviament per les autoritats pertinents del règim i eren sotmeses a una segona censura domèstica, sinó una mena de guia que en principi havia d’orientar sobre la conveniència de si anar o no a veure el film en qüestió. Sempre vaig pensar que aquella estratègia era un immens despropòsit ja que, ves per on, com pitjor es qualificava una determinada pel·lícula en aquelles fitxes per ser contrària a la moral, o perquè es mostrava el cos femení de forma impúdica, o perquè propiciava la violència, o perquè atemptava contra els principis religiosos… més morbositat generava en els eventuals espectadors i la seva fama s’estenia ràpidament entre els sectors populars. I també el cas contrari: com millor es puntuava o recomanava un film perquè fomentava els valors morals i polítics de torn menys interès generava entre bona part del públic sadurninenc.
Força interessant i curiós el tema d’aquesta setmana. La tècnica de la censura local durant la projecció està molt ben explicada a la pel·lícula italiana ‘Cinema Paradiso’, quan el capellà del poble visiona sol la pel·lícula i des de la platea, amb una campaneta a la ma, marca les escenes a censurar i que el projeccionista talla. Al final del film l’ajudant del projeccionista, que ara és un important director de cinema, rep de la família una llauna de pel·lícula amb tots els trossos censurats. Pel que fa a les fitxes de les pel·lícules, hi havia una oficina religiosa a nivell de tot Espanya que s’encarregava de la classificació moral. Hi havia cinc graus. No recordo el nom dels dos primers (1 i 2) però els altres, que eren els que incitaven més la visió, eren: 3.- Mayores. 3R.- Mayores con reparos. 4.- Gravemente peligrosa.
Salutacions, Jordi Valls.