1949, deu anys de franquisme

Una dècada després de la Guerra Civil a tots els pobles i ciutats de Catalunya l’església catòlica convivia de forma entusiasta amb el feixisme, sota la fórmula del nacionalcatolicisme.

Una processó pels carrers de Sant Sadurní, just a l’indret dels Quatre Cantons , amb cartells de Francisco Franco commemoratius dels deu primers anys del règim penjats a les parets de l’immoble de Cal Xic de l’Agustí. Fixeu-vos que totes són dones. La situació preeminent dels dos cartells franquistes per damunt de les noies de la processó és una metàfora del domini del règim franquista sobre la religió catòlica sadurninenca. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAN ROSELL I MEDALL

La victòria franquista, amb la derrota de la República i la repressió de tots aquells que s’havien significat favorables, li va permetre a l’església catòlica catalana recuperar el protagonisme i els privilegis seculars de què gaudia abans del 14 d’abril de 1931. Entre aquesta data i l’ocupació de Catalunya per les tropes franquistes , la legislació republicana ( secularització i ensenyament laic, dret de vot a les dones, divorci , avortament en determinats supòsits, matrimonis i enterraments civils, restricció de l’ocupació de l’espai públic per actes religiosos…) havia situat l’església catòlica i la seva moral en l’àmbit que li corresponia d’acord amb els principis republicans: en l’esfera privada. Més o menys igual, sense anar més lluny, que a la veïna República Francesa. Entre 1936 i 1939 la revolució i la Guerra Civil va radicalitzar la persecució contra la institució eclesiàstica i els seus ministres i acòlits. Malauradament aquest tràgic capítol de la nostra història tenyeix de negre tota l’etapa republicana (1931 – 1939) , però també en aquest cas cal situar cada cosa al seu lloc, destriar el gra de la palla i jutjar apart un període i un altre.

A partir de 1939 va funcionar la llei del pèndol i l’església catalana, amb el beneplàcit del franquisme, va tornar a ocupar els dominis que, al seu entendre, els havien estat robats. En el cas de Sant Sadurní es van recuperar les tres escoles religioses ( el Col·legi Sant Josep, el del Carme i l’Escola Professional i Domèstica), la parròquia va envair l’espai públic amb actes litúrgics i de proselitisme, va imposar la seva moral i costums a la població i va adoctrinar els ciutadans convertint-los en feligresos. Aquesta estratègia comportava acceptar de facto el règim franquista i les seves pràctiques feixistes i dictatorials, en allò que es va definir com el nacionalcatolicisme. La foto que encapçala aquest post d’avui és ben representativa al respecte i mostra la barreja entre la religió i el règim que es declarava vencedor del comunisme , amb la preeminència del segon sobre la primera.

Una mostra d’aquesta perversa identificació la trobem en un article publicat a la revista parroquial sadurninenca Juventud Cristiana amb motiu de la visita itinerant de la Mare de Déu de Fàtima el 1951, relacionant-la ves per on amb un altre esdeveniment de fa exactament un segle : Notemos la coincidencia: el 16 de abril de 1917 llegaron a Petrogrado Lenin y Trotsky, tomando el mando de la revolución social comunista. El 7 de noviembre del mismo año triunfaba en Petrogrado y en Moscú el bolchevismo, que se habia propuesto pasar a hierro y fuego a todo el mundo. Pues bien, entre estas dos fechas tuvieron lugar las seis apariciones de Fátima: de mayo a octubre el dia 13 de cada mes. Es decir: cuando en el extremo oriental de Europa, el anticristo desencadenaba contra Dios y contra la sociedad civil la más fiera de las batallas, en el extremo occidental del mismo continente, en Portugal, aparecía la grande enemiga, la eterna enemiga de la serpiente infiel, la vencedora de todas las batallas de Dios, para indicarnos el único camino de la salvación”.

Aquest manifest només el podia haver redactat una ment malaltissa o embogida , un fanàtic o un psicòtic, i la seva publicació a Juventud Cristiana va ser una mostra fidel de la ideologia del nacionalcatolicisme imperant a l’època. Quina por! Llegir-lo ara provoca incredulitat i estupor. Què hi tenien a veure Lenin, Trotsky i els bolxevics amb la mare de Déu de Fàtima? Quina remota relació podia haver-hi entre les imaginàries aparicions mensuals de la Verge a Portugal i la revolució soviètica de 1917? Quin era el simbolisme de la metàfora de la serpiente infiel? Com s’entén que vagin desaprofitar unes dates tant significades per a blasmar també de pas contra la República? Com és que es van oblidar de barrejar-hi, fent-s’ho venir bé, els separatistes, els marxistes, els jueus i els maçons, els enemics recurrents del règim franquista? Va haver-hi algun veí incrèdul que es vagi convertir a la fe amb aquests arguments?

Durant tota la dècada dels quaranta, dels cinquanta i la primera meitat dels seixanta es va mantenir aquesta situació, que es començaria a desbloquejar progressivament i que es capgiraria irreversiblement als anys setanta. Res però pot esborrar aquesta etapa negra de l’església sadurninenca, catalana i espanyola durant el franquisme.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s