Identificada una fotografia de fa uns 125 anys

Antònia Ràfols i Fontanals ( d’esquena) , l’esposa de Marc Mir  i Capella (1851 - 1903)  de can Guineu, asseguda en una cadira de cosir, amb la seva filla Ernestina, nascuda el 1886 i còmodament instal·lada en un  balancí. Aquest retrat enganxat sobre una cartolina gruixuda està una mica desmillorat ja que devia estar un temps clavat amb tres xinxetes en algun suport exposat a la llum. Probablement el mateix retratista  Adolf Lara la va penjar  com a reclam publicitari a l’aparador  del seu establiment fotogràfic vilafranquí. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO ADOLFO LARA, DEL FONS DE L’AUTOR.

Antònia Ràfols i Fontanals ( d’esquena) , l’esposa de Marc Mir i Capella (1851 – 1903) de can Guineu, asseguda en una cadira de cosir, amb la seva filla Ernestina, nascuda el 1886 i còmodament instal·lada en un balancí. Aquest retrat enganxat sobre una cartolina gruixuda està una mica desmillorat ja que devia estar un temps clavat amb tres xinxetes en algun suport exposat a la llum. Probablement el mateix retratista Adolf Lara la va penjar com a reclam publicitari a l’aparador del seu establiment fotogràfic vilafranquí. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO ADOLFO LARA, DEL FONS DE L’AUTOR.

Al revers de la fotografia  s’hi pot veure el logotip del prolífic retratista  Adolfo Lara, que en aquella època tenia el seu estudi a la Plaça de l’Oli, número 11 de Vilafranca del Penedès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO ADOLFO LARA, DEL FONS DE L’AUTOR.

Al revers de la fotografia s’hi pot veure el logotip del prolífic retratista Adolfo Lara, que en aquella època tenia el seu estudi a la Plaça de l’Oli, número 11 de Vilafranca del Penedès. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO ADOLFO LARA, DEL FONS DE L’AUTOR.

Aquesta fotografia li vaig comprar fa una dècada a l’amic brocanter vilafranquí Jaume Trius i Hill perquè es tractava d’una bella imatge domèstica, immortalitzada pel retratista Adolfo Lara -també de la capital comarcal-, tot un referent en la història de la fotografia al Penedès de finals del segle XIX i de la primera meitat del segle XX, desconeixent però que corresponia, ves per on, a una instantània familiar de can Guineu de Sant Sadurní d’Anoia (en aquella ocasió me’n vaig quedar mitja dotzena més que ara me les tornaré a mirar per si un cas descobreixo algun altre sadurninenc). Poc després vaig localitzar el negatiu corresponent en el Fons Adolfo Lara dipositat actualment a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. Ara per fi s’ha pogut tancar el cercle amb la identificació de les dues protagonistes de la imatge.

No va ser una casualitat que m’aturés ara fa uns deu anys davant la parada del brocanter vilafranquí Jaume Trius i que em fixés precisament en una caixa de cartró plena a vessar de fotografies antigues. És una de les meves dèries i la practico sempre que puc cada segon i cada darrer diumenge de mes a Vilafranca i Igualada respectivament, en les fires d’antiquaris que allí s’hi celebren. De tant remenar i mirar fotografies d’època m’he convertit en un expert i ara mateix us podria parlar una llarga estona de la importància que han tingut per a la història gràfica comarcal retratistes com tots els de la nissaga dels germans Napoleón i fills, Jaume Font i Ribera, Adolf Lara, Josep Sagristà, Paco…i alguns altres. Les famílies que porten més de 40 o 50 anys establertes a l’Alt Penedès segur que conserven alguna fotografia capturada per qualssevol d’aquests artistes que acostumaven a deixar constància de la seva autoria amb la signatura o logotip a l’anvers o al revers de les imatges.

Cada fotografia té el seu misteri, com sovint s’intenta explicar en aquest blog; i el d’aquesta és una mica inquietant pel fet, com ja s’ha indicat, que la dona apareix excepcionalment d’esquena i no la podem observar de cara. Perquè ho devien fer? Podria ser que en aquella mateixa sessió fotogràfica a la casa pairal de can Guineu se’n haguessin fet d’altres en les que se la podia identificar be i que no s’han localitzat; podria ser que es tractés d’una festa d’aniversari de la nena o del seu sant el 7 de novembre ( i per això li haurien regalat les dues nines i el llitet i potser per això no apareix cap de les seves germanes i germans) i que s’hagués fet expressament així perquè la criatura esdevingués el centre de l’escena ; o perquè a Antònia Ràfols no li agradava que la retratessin perquè considerava que la fotografia era un invent del dimoni, o tal vegada aquell dia feia mala cara perquè no es trobava bé o finalment es va descartar una altra foto en la que ella sortia fent una ganyota. Hi ha fins i tot qui dubte que es tracti realment de la mestressa de can Guineu, amb un davantal de feinejar tan rudimentari i sense haver anat a la perruqueria. Sigui pel que sigui la imatge crida l’atenció i no l’oblidareu així com així. Sabem que es tracta de la dona de Marc Mir perquè ho assegura la seva besnéta, Ernestina Torelló i Llopart de cal Martí de Baix, ja que també ella conserva una còpia d’aquesta mateixa fotografia i li haurien explicat        que en ella apareixien la seva besàvia la seva àvia.

Un altre element potent de la imatge és la manteleta ( toquilla en castellà) una peça de llana que cobria les espatlles d’Antònia Ràfols. S’utilitzava en caràcter general per a protegir del fred l’esquena i el pit. El foc a terra encès ens situa a finals de la tardor, a l’hivern o a principis de la primavera. Fixeu-vos be en les flames perquè d’aquesta mena no se’n veuen. L’explicació sembla senzilla ja que Adolf Lara devia demanar a les dues dones que no es moguessin durant un parell de segons mentre mantenia l’obturador obert… i es va oblidar d’advertir al foc que va continuar dibuixant formes fulgurants. El resultat és un flama artificial. Els ornaments situats sobre l’embocadura de la llar de foc (entre els quals s’identifica una sucrera de porcellana pintada) i penjats a la paret (hi destaca un plat de ceràmica i una paleta de pintor) ens confirmen que es tractava d’una casa on hi vivia una família benestant.

I finalment la nena Ernestina, la reina de la festa, asseguda en un balancí fet a mida. Porta un llaç massa gran al cap, unes sabates de molta qualitat i per sota la bata d’estar per casa s’insinua una roba interior de categoria. Sabem que es va casar el 1907 amb Antoni Llopart i Rovira, el qual el 1939 va ser designat alcalde de Sant Sadurní.

Si la voleu veure el dia del seu casament cliqueu aquí:

https://carlesquerol.wordpress.com/2012/02/10/un-esplendid-casament-a-can-guineu-el-1907/

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s