“En cinc anys, aquest grup [Banco Mare Nostrum] estarà donant 700 milions d’euros de beneficis [ s’entén anuals ], amb la qual cosa la nostra obra social se’n veurà beneficiada. Passarem de ser una entitat mitjana – alta a ser una entitat molt gran”.
Ricard Pagès Font. (El Tres de vuit, 1/10/2010, pàgina 43)
No cal recórrer als manuals de males pràctiques que s’ensenyen a l’IESE, a ESADE, a l’IE i a totes les escoles de negoci d’un cert prestigi per saber que, si no hi ha més remei que haver de donar a conèixer a l’opinió pública una informació empresarial adversa, millor fer-ho quan els destinataris i els periodistes estan de vacances o distrets o despistats pensant en altres coses. Quant més desapercebuda passi la mala notícia, millor que millor. Per aplicar aquesta estratègia, les dates més indicades són Setmana Santa, finals de juliol o principis d’agost i la darrera o la primera setmana de l’any. Finalment, hi ha encara una altra oportunitat aconsellable per marejar la perdiu, la que es genera quan es produeix una notícia catastròfica d’ordre major, sigui del tema que sigui, que aconseguirà camuflar i minimitzar la que l’empresa divulgarà immediatament després. Tot plegat argúcies de manual. (Si em permeteu un estirabot, la millor opció però és el 28 de desembre, ja que sempre hi haurà alguns babaus que en pensaran que es tracte d’una innocentada).
I per mostra, un botó: el Banco Mare Nostrum (BMN), seguint la ortodòxia imperant, ha distribuït la nota de premsa corresponent als resultats de l’exercici 2012 avui dimecres , 27 de març a la tarda, per tal que es facin púbics precisament demà Dijous Sant ( si és que encara hi són a temps), quan qui més qui menys ja es troba en una altra dimensió, uns en la sobrenatural, uns altres en la vacacional i uns tercers en la dimensió desconeguda. La data escollida aprofita a més l’avinentesa que el rescat de Xipre genera una enorme alarma social que deixa en segon terme el que pugui haver esdevingut l’any passat al BMN, que els únics que hi ha al peu del canó a les redaccions dels mitjans són les becaries i els becaris sense opinió i sense criteri, els quals, en el millor dels casos, es limitaran a fer un resum de quatre línies; i que el 29, per ser Divendres Sant, no hi ha diaris. Així d’entrada ja és per desconfiar de les habilitats i intencions del BMN, però un cop llegida atentament la nota de premsa, encara més. No és casual que també Unicaja Banco hagi informat simultàniament aquesta mateixa setmana que l’exercici 2012 va perdre 577 ME. Per no contribuir a aquesta maniobra de distracció i fer-vos víctimes involuntàries de l’estratagema, penjo avui mateix aquest article d’actualitat però el mantindré a la capçalera del blog sense substituir-lo fins a mitjans de la propera setmana, quan la situació ja s’haurà normalitzat.
Han transcorregut més de dos anys i mig des que l’expresident de Caixa Penedès (CP) ─l’omnímode Ricard Pagès Font com l’ha batejat el fiscal anticorrupció─ va utilitzar l’argument que encapçala aquest article per justificar la fusió amb Caja Murcia, Caja Granada i Sa Nostra. Per separat, aquestes quatre entitats havien assolit uns beneficis de 470 ME a 31 de desembre de 2007. Tothom va aplaudir aleshores la clarividència d’aquest gurú de les finances i el seu entusiasme i ningú, ningú, ningú, es va atrevir a dir-li visionari o somiatruites, tot i que des del 2008 la crisi ja sacsejava particularment les entitats financeres, els beneficis queien en picat ( els 112’2 ME de beneficis de CP de l’exercici 2007, es van convertir en 75’8 ME l’any següent i en 39 ME el 2009; i quan Pagès va fer aquestes declaracions ja se sabia que l’exercici 2010 acabaria molt pitjor que l’anterior), creixia desmesuradament la morositat i ningú amb dos dits de front s’atrevia a pronosticar un futur tant optimista. Ni fumant-se un porro. Vés a saber qui el va aconsellar i quant va cobrar ! Alguna cosa li devien posar d’amagat aquell dia al cafè…
Ja sé que encara falta una mica menys de dos anys i mig més per completar el quinquenni que ell va indicar i que ara podria resultar també temerari pronosticar quins seran llavors els beneficis del BMN , però haurem d’admetre que, malauradament, vista la història recent de l’entitat, vistos també els resultats adversos del 2012 que ara comentarem, i a la llum de les previsions del Banco de España pel 2013 i 2014 sobre la caiguda del PIB i l’increment de l’atur, la xifra de 700 ME de beneficis queda lluny, però molt i molt lluuuuuuuuny. I això comptant que el BMN arribi viu, tant de bò, al 2015, ja que l’historial clínic d’aquesta entitat és particularment greu; li han hagut de fer tres transfusions de sang in extremis , dues per un import total de 1645 ME de recursos públics a través del FROB (el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria, 915 ME en forma inicial de crèdit i 730 a canvi d’un paquet majoritari d’accions del BMN), i una tercera de 250 ME que van aportar directament a la vena uns 400 inversors privats a canvi també d’accions del BMN (els quals per cert van fer el negoci del Robert amb les cabres). Ara el malalt sembla que fa més bona cara (després d’aprimar-se i de vendre’s al Banc Sabadell la xarxa d’oficines de l’antiga CP, amb la corresponent cartera de clients, i de traspassar els actius immobiliaris dubtosos al banc dolent ), però el seu estat de salut és encara precari, i si no disposa de les vitamines adequades i fa bondat podria constipar-se i empitjorar i tenir un fatal desenllaç en qualssevol moment. En el millor dels casos, haurà de seguir un tractament intensiu que l’impedirà cometre les vel·leïtats d’abans, quan els seus accionistes fundadors destinaven anualment dotzenes de milions d’euros dels beneficis a obres i projectes d’interès social (confio que els lectors hauran entès que aquesta darrera frase és una ironia). D’ara en endavant, i durant molts i mooooooolts anys, els eventuals beneficis serviran principalment per pagar els deutes derivats dels tractaments per mantenir viu al pacient. I encara gràcies. I si van maldades i s’aplica mimèticament la fórmula xipriota del president de l’Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, ja caldrà que no els agafin amb els pixats al ventre.
Anem doncs pels resultats del BMN el 2012. La nota de premsa oficial diu literalment: “BMN, després del Pla de Reestructuració i Recapitalització aprovat per la Comissió Europea el 20 de desembre de 2012, i amb els seus processos d’integració operativa i informàtica finalitzats, comença una nova etapa que contempla com a eixos fonamentals l’enfortiment de la seva franquícia regional en el negoci de banca minorista.
El president de BMN, Carlos Egea, ha informat al Consell d’Administració del banc de la positiva evolució dels marges directament relacionats amb el negoci bancari, així com del notable avenç aconseguit en el procés d’integració i reestructuració i de l’esforç de sanejament i recapitalització realitzat durant el passat exercici.
Durant 2012, el Grup BMN va obtenir un marge d’interessos de 821 milions d’euros (un 17,2% superior al de l’any anterior) que, juntament amb l’increment en els resultats per operacions financeres i dels ingressos nets per comissions, van situar el marge brut en 1.191 milions, un 17% més que el 2011. Per la seva banda, la disminució dels costos d’explotació, en un 16,2% des de desembre de 2010, ha estat possible gràcies a la culminació de la integració tecnològica de les caixes que van conformar el Grup i al procés de reestructuració realitzat. Tenint en compte la venda del negoci bancari de Catalunya i Aragó, la xarxa d’oficines i el nombre d’empleats s’han reduït un 46% i un 42%, respectivament, des de 2010. En conseqüència, l’eficiència del Grup ha millorat substancialment en el darrer any, en més de 15 punts percentuals, i se situarà al voltant del 40% el 2014.
El deteriorament d’actius financers i de la resta d’actius per un import de 3.411 milions d’euros, unit a les dotacions a provisions realitzades (270 milions), suposen un total de sanejaments que supera els 3.680 milions d’euros, donant compliment als requeriments dels reials decrets llei 2/2012 i 18/2012, així com a les exigències de desconsolidació del risc immobiliari.
Aquestes dotacions, juntament amb el traspàs a la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (SAREB), que ha representat 5.820 milions nets de provisions, permet afrontar els propers anys des d’una posició sanejada, havent reduït de forma molt significativa l’exposició immobiliària. En aquest àmbit, també destaca la venda o subrogació de 20.500 habitatges durant els dos últims anys.
En conseqüència, i després d’aquests sanejaments extraordinaris, el resultat net atribuït al Grup se situa en -2.411 milions d’euros. D’altra banda, i malgrat el constant enduriment dels requeriments de solvència, BMN ha reduït les necessitats de capital estimades en l’escenari advers de l’exercici realitzat per Oliver Wyman en un 67%, des de 2.208 a 730 milions d’euros, que han estat subscrits en forma d’accions ordinàries pel FROB. Aquesta reducció ha estat possible mitjançant una sèrie de mesures, entre les quals destaquen, fonamentalment, el traspàs d’actius a la SAREB i la venda del negoci bancari de la Direcció Territorial de Catalunya i Aragó. Després d’aquestes actuacions, les ràtios de recursos propis i capital principal del Grup se situaran per sobre del 9%.
El Pla de Negoci de BMN per a l’exercici en curs preveu l’obtenció de beneficis, i l’increment progressiu i significatiu dels mateixos, fins arribar els 450 milions en 2016, gràcies a l’augment dels marges i de la millora de l’eficiència. En aquest sentit, BMN enforteix la seva franquícia regional, iniciant una nova etapa centrada en el negoci minorista orientat a particulars, autònoms i pimes, contribuint al progrés socioeconòmic dels territoris en els quals desenvolupa la seva activitat”.
En resum, el BMN declara unes pèrdues de 2411 milions d’euros, que traduït equival a més de 400.000.000.000 (quatre-cents mil milions) de les antigues pessetes. La primera profecia de Pagès que ja s’esquerdava i amenaçava ruïna des del 2008, s’ensorrava encara més l’exercici 2012, quan es va informar que els resultats a finals de setembre havien estat de menys 223’8 ME. Ja sabem, com ens recorda la nota de premsa del BMN, que aquesta xifra de pèrdues a 31 de desembre de 2012 de 2411 ME s’ha d’explicar i contextualitzar, que va ser un any molt peculiar pel que fa a sanejaments extraordinaris i que les dotacions i provisions exigides durant l’exercici per un import total de 3.680 ME van hipotecar significativament els beneficis, que la resta d’entitats del sector també van sofrir pèrdues milionàries (BBVA va aconseguir 1.676 ME, un 44 % menys que el 2011; Santander, 2205 ME, un 59% menys; CaixaBank, 230 ME, un 78’2% menys; Sabadell, 81’9 ME, un 64’7% menys… tot i que segons els experts algunes d’aquestes xifres caldria qüestionar-les ja que no inclouen provisions i sanejaments que s’haurien d’haver realitzat abans del tancament del 2012, amb la qual cosa aquests resultats podrien ser pitjors). En l’article penjat en aquest blog el 2 de gener que portava per títol Adéu maleït 2012, adéu ! vaig comentar que les pèrdues 2012 podrien ser molt superiors als 200 ME i em van acusar per escrit d’alarmista, temerari i derrotista. I ara que finalment les pèrdues s’han multiplicat per 10, què diran?
El pitjor però no és això, el que més ens hauria de preocupar als penedesencs (i aquesta és la raó de que en parlem, perquè sinó ens importarien un rave els beneficis del BMN i ja es farien fotre) és que, en conseqüència, el dividend que li correspondrà a l’antiga CP és igual a zero. Cero patatero, que diuen de forma eloqüent en castellà. Fa sis anys, el 2007, els beneficis de CP havien assolit la xifra de 112 ME, i ara ni cinc. La cara d’espant del protagonista del quadre El crit que va pintar el 1893 el norueg Edvard Munch (1863 – 1944) ─i que encapçala aquest article─ no és res comparada amb la que se li quedaria a un accionista de referència d’un negoci quan s’assabentés d’aquests resultats. Després es llençaria daltabaix del pont. Per tant (i aquesta seria la segona profecia no acomplerta), ni cinc cèntims per a dotar el pressupost de l’Obra Social de la fundació CP pel 2013; s’haurà de recórrer a les reserves, a l’eventual venda o lloguer d’immobles; a la dràstica reducció del pressupost, de les despeses i de les subvencions i a mirar d’aconseguir alguns ingressos excepcionals. I així exercici rera exercici fins que ja no quedi res per administrar. Convé recordar que fa cinc anys, el 2008, CP va destinar 12 ME dels beneficis anuals a l’Obra Social. (Suposo que hi haurà algú que, més aviat d’hora que tard, es plantegi que si per gestionar aquest xiringuito de l’obra social de l’antiga CP cal encara un director general que cobri 180.000 euros bruts anuals. Amb menys de la meitat n’hi hauria d’haver prou). Contràriament al que afirmava categòricament l’omnímode Ricard Pagès fa uns dos anys i mig, l’obra social se’n veurà greument perjudicada. ( I ara que surt aquest tema, alguna complicació greu hi deu haver en la gestió d’aquesta Obra Social de l’antiga CP ja que després que el passat 25 de gener s’anunciés la seva intervenció per part dels homes de negre de la Generalitat de Catalunya i la dissolució dels seus òrgans de govern, la comissió gestora provisional encara no s’ha reunit ni una sola ocasió, no s’ha liquidat per tant el pressupost de 2012 ni dotat el del 2013 i no s’han ratificat ni el president ni el director general. ¿ Algú que n’estigui al cas em podria explicar què està passant? ).
La tercera profecia fool de l’omnímode en relació al tamany de la futura entitat que havia de ser molt gran, tampoc va per bon camí. Al contrari, com ja s’ha explicat, el BMN s’ha hagut de vendre tota la xarxa d’oficines i el negoci de l’antiga CP, s’ha desfet dels actius dubtosos i el seu valor patrimonial en relació al que tenia en el moment de la fusió s’ha vist reduït dràsticament. Aviat el coneixerem i també el percentatge exacte de les accions del BMN en poder del FROB (entre el 60 % i el 75%) i podrem calcular el valor actual de participació de CP en el BMN ( que hauria caigut del 28 % a entre el 6% i el 9%). La xifra resultant l’haurem de comparar amb el valor patrimonial de CP abans de la fusió (981 ME) i la diferència ens donarà una idea de la magnitud virtual de la catàstrofe (la magnitud real l’acaba imposant el mercat atribuint-li en aquests moments un valor incert; ¿ coneixeu algú que vulgui comprar-ne accions a preu de saldo?).
Res del que preveia l’omnímode s’ha acomplert, ni de bon tros, com tampoc mai s’hauria pogut imaginar ell que dos anys i mig després estaria imputat per administració deslleial i apropiació indeguda i que el jutge l’obligaria a dipositar una fiança de més d’11 ME. Segons s’afirma a la querella del fiscal, va enganyar als consellers… i per castigar-lo els oracles s’haurien venjat ofuscant-lo a ell. De petit va aprendre de memòria aquella famosa cita de Abraham Lincoln “ pots enganyar a tothom durant un cert temps i pots enganyar a alguns durant tot el temps…” però l’aprenent d’omnímode es va cansar de llegir i no va memoritzar l’acabament de la frase que a mode de corol·lari sentenciava “…però no es pot enganyar a tothom durant tot el temps”. Ara que ho ha après ja és massa tard.
Un penúltim comentari, aquest sobre el futur, que com deia el poeta Kavafis, només el coneixen els déus. N’hi ha que no escarmenten i s’atreveixen a tornar a prometre’ns la lluna en un cove. La nota de premsa que estem comentant cau en el mateix pecat original de Ricard Pagès prometent uns beneficis de 450 ME el 2016. Si us plau, no pretengueu que després de tot el què ha succeït ens prestem a continuar bevent a galet, com si aquí fóssim tots una colla de babaus. D’il·lusos n’hi ha, malauradament, molts més dels que caldria, però els qui no ens hi considerem exigim una mica de respecte i d’alçada moral i intel·lectual. Si hi ha un sector que s’ha bastit sobre l’engany ha estat precisament el financer: engany amb la comercialització de les preferents, engany amb les clàusules abusives de les hipoteques, engany en els balanços i en els comptes de resultats, engany amb els test d’estrès, engany en la col·locació de bons convertibles en accions amb resultats catastròfics, engany en les retribucions als alts directius, engany en les expectatives de beneficis … I al final ha esdevingut que bona part d’aquest sector financer privat s’ha hagut de salvar amb recursos públics que formen part del deute de l’Estat que acabem pagant entre tots. Privatitzar els guanys i socialitzar les pèrdues, aquesta és la trista realitat. I això és més vell que anar a peu i no cal ser una llumenera per practicar-ho, n’hi ha prou en no tenir escrúpols. Diguem les coses pel seu nom i no fem volar coloms. ¿Qui, en les actuals circumstàncies, es pot prendre seriosament la profecia de que d’aquí a tres anys el BMN obtindrà 450 ME de beneficis?
I finalment, un darrer comentari. És d’agrair que en aquesta nota de premsa el BMN no faci ja cap al·lusió a les obres socials de les quatre caixes que el van fundar i que actualment han esdevingut accionistes minoritaris. Allí qui mana és el FROB, que gaudeix d’entre el 60 % i el 75% del capital del banc i que té un únic objectiu: recuperar com abans millor els diners invertits amb els corresponents interessos i sortir tant aviat com sigui possible del seu accionariat. Aquest és l’objectiu suprem… i per tant, oblidar-se de tot allò que ho pugui endarrerir o li pugui fer ombra. Les dotacions anuals a les obres socials de les quatre caixes fundadores, entre les quals hi ha CP, es podrien donar per extingides.
A contracorrent 