Aquesta és la segona part de l’article penjat en aquest blog el 8 de febrer de 2013, amb el títol Requiescat in pace. Si encara no l’has llegit, aniria bé que ho fessis ja que t’ajudarà a entendre millor tot que ve a continuació.
Estava escrit que l’experiment no podia acabar bé de cap manera, des que el 1818 l’escriptora britànica Mary Wollstonecraft Godwin (Londres, 1797-1851), més coneguda com Mary Shelley, va publicar la novel·la Frankenstein. Els monstres dels consells d’administració de Caixa Penedès (i de la resta d’entitats similars) es van dotar d’uns òrgans mig atrofiats: un braç dels representants dels ajuntaments, un altre pengim- penjam dels delegats d’entitats culturals i tradicionals, una cama dels impositors de la xarxa d’oficines i una altra cama dels empleats elegits pels treballadors. Quan va ser l’hora d’implantar-li el cap, van triar-ne un sense massa llums, perquè no desentonés. Els legisladors espanyols i catalans que van propiciar els trasplantaments estaven convençuts que els diferents membres que s’havien seleccionat encaixarien a la perfecció, però el resultat va ser un monstre horripilant. Quan se’n van adonar, en contes de redreçar la situació i tornar a començar, es van fer l’orni i van permetre que aquella criatura esquivés el control i fes de les seves. Aquesta és una altra prova de que aquesta mena d’experiments s’han de fer sempre amb gasosa.
En la primera part d’aquest article titulat Requiescat in pace s’exposava quina era la composició del Consell d’Administració de CP a finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, immediatament després de la dictadura i just abans de la democratització per llei dels òrgans de govern de totes les caixes d’estalvis estatals. Si la lectora o lector ho recorda, els consellers de l’etapa predemocràtica es caracteritzaven per tenir vincles amb el franquisme, per una ignorància supina del negoci financer i per una total supeditació a la figura del director general la qual cosa no garantia l’adequat control de l’entitat. La meva tesis és que la democratització de la dècada dels vuitanta ─tot i plantejada amb bon criteri i amb bona voluntat─ va resultar una experiència fallida ja que els diferents col·lectius que l’haurien pogut aprofitar per garantir un control adequat (ajuntaments, impositors, entitats i associacions i personal), van actuar amb una flagrant irresponsabilitat. En darrera instància, la política no va redreçar la situació i al no modificar ni millorar la llei que regulava l’elecció dels vocals dels òrgans de govern es va propiciar que el model s’anés pervertint i perpetuant.
Vida i miracles de cinquanta-cinc consellers de CP (1979 – 2013). Consulta el PDF 
Consulta el quadre
“A un panal de rica miel/dos mil moscas acudieron,/ que por golosas murieron,/ presas de patas en él”. ¿Recordeu aquesta faula de Samaniego? Em ve com anell al dit per iniciar aquesta segona part. Davant d’una llista com la que es reprodueix en aquest capítol es posa en marxa un fenomen curiós. En un primer moment et quedes impressionat davant d’aquests 93 noms i cognoms. De la primera impressió passes a una certa perplexitat quan, a mesura que comences a identificar-ne alguns que saps perfectament de quin peu calcen pel que fa als seus coneixement o experiència per formar part d’un consell d’administració d’una entitat financera, se’t posen els pels de punta. Quan obtens informació sobre la resta, el neguit esdevé estupefacció i incredulitat i arribes a la conclusió que aquella selecció no pot haver estat casual, ja que semblen tallats tots pel mateix patró amb un requisit ineludible: ser com més ignorants millors del negoci financer. I això no pot haver esdevingut per casualitat durant 34 anys.
Seria massa laboriós i feixuc treure una conclusió sobre la idoneïtat de cadascun dels noranta dos personatges per formar part d’un consell d’administració d’una caixa d’estalvis, analitzant un per un tots els integrants d’aquesta llista adjunta, i per això he optat per seleccionar-ne un nombre prou representatiu, procurant però incloure-hi els presidents i els vicepresidents, tots els i les vocals designats pels ajuntaments, moltes conselleres i consellers que van ocupar els càrrecs durant molts anys i, aleatòriament, uns quants consellers i conselleres representatius de cada dècada i de cadascun dels col·lectius que formaven part dels òrgans de govern, és a dir, dels impositors, de les entitats i associacions culturals, dels ens locals i del personal. Alguns dels que apareixen en primer lloc al quadre adjunt, com Josep Parera Ripoll, Josep Galofré Tomàs, Pere Puig Vives, Joan Tarrada Massanell, Joan Terrades Cuscó, Joan Vallès Huguet i Joan Insensé Bas ja van ser tractats a la primera part d’aquest article. Crec que la selecció entre uns i altres d’aquestes 55 persones sobre un total de noranta tres, exactament el 59’13%, és prou nombrosa i representativa a l’hora d’extreure’n algunes conclusions. I més encara si entre els seleccionats s’hi troben, com és el cas i com ja s’ha indicat, tots els càrrecs principals (presidents i vicepresidents), els representants dels ens locals (potser se me’n ha escapat algun) i els que van exercir de consellers durant una llarga temporada.
(La informació que segueix sobre 55 consellers de CP d’entre 1979 i 2013 l’he obtingut de les memòries i informes anuals. A més, també ha estat facilitada per 21 amigues i amics que afirmen conèixer o haver conegut bé els individus que es relacionen, que s’han avingut a emplenar un breu formulari i que prefereixen restar a l’anonimat. Després de confrontar les diferents aportacions he seleccionat allò en què coincidien les diverses fonts, ho he donat per versemblant i la resta d’informació l’he descartat. Quan no hi ha hagut més remei, també he consultat informació a Internet, però amb les degudes precaucions. En alguns casos ─particularment en els dels representants dels ens locals─, tinc informació de primera ma ja que a la majoria els he tractat i amb alguns som amics, i per tant conec una mica les seves vides i miracles, però reconec, com ja he dit, que me’n hauria pogut descuidar d’identificar-ne algun. Malgrat tot, si m’han informat malament o de forma esbiaixada, o m’he confós amb algun d’aquests personatges, o si alguna dada o apreciació no és correcte, n’assumeixo òbviament la responsabilitat, demano disculpes des d’ara mateix i agrairé que se me’n informi per poder considerar-ho i, si procedeix, rectificar el que calgui de forma immediata. També seria una bona oportunitat per corregir alguns cognoms que curiosament apareixen escrits de forma errònia als informes i a les memòries de CP. Tanmateix, si algú em vol facilitar informació sobre la resta dels consellers que he obviat, li ho agrairé).
Comencem pels representants dels ajuntaments que, recordem-ho, ocupaven només el 20% de les places dels òrgans de govern de CP. El primer, Pere Puignau Forns (conseller entre 1991 i 1998), empleat al despatx de Codorniu a Sant Sadurní i regidor de CiU a l’Ajuntament. Entre 1987 i 1995 vàrem coincidir, ell a l’oposició i jo al govern municipal, i en més d’una ocasió, a partir de 1991, m’havia comentat els viatges i creuers ─per a ell i per a altres membres de la seva família─ amb que se’l compensava per la seva pertinença al Consell d’Administració de CP. Posaria la ma al foc que era una persona totalment honesta i ho va demostrar abastament en múltiples activitats de caire social i cultural que ell va impulsar. A l’etapa escolar havia estudiat Teneduría de libros i tenia molta pràctica administrativa i comptable, però desconeixia el més elemental de les qüestions bancàries i financeres. No era una persona incisiva ni desconfiada, al contrari, li agradava contemporitzar. Jaume Llopart Alemany (entre 1991 i 2004) , propietari agrícola i pagès, elaborador de vins i caves i alcalde de CiU de Font-rubí entre 1979 i 2009. Amb el Jaume som amics de fa molts anys i hem parlat de la seva etapa a CP. Reconeix que els consells d’administració eren una pantomima i que ell es limitava a aprovar tot allò que li presentaven i a embutxacar-se les dietes per assistència. Insisteix en que sempre va confiar amb els directius i que mai s’hauria pogut imaginar que Ricard Pagès i companyia poguessin fer-la tan grossa. No té remordiments. Confesso que soc un assidu consumidor dels seus vins i caves i li reconec la seva autoritat en aquesta matèria, però del negoci financer no en tenia ni idea.
Pere Parera Cartró (1991-1998) de Gelida, propietari agrícola i pagès, sense titulació acadèmica relacionada amb economia i finances i també amic de fa molts i molts anys. Va ser diputat al Parlament de Catalunya, alcalde de CiU del seu municipi i President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. Juntament amb d’altres viticultors va constituir una cooperativa amb la marca El cep per comercialitzar vins i caves. Va ser un dels primers en afiliar-se a la Unió de Pagesos. Crec que tampoc podia entendre les peculiaritats del negoci financer. Raimon Gusi Amigó (1999-2002), regidor de CiU a l’Ajuntament de Vilafranca i president del Consell Comarcal. A les primeres eleccions municipals democràtiques de després de la dictadura (1979) ocupava el tercer lloc de la llista d’ERC on s’indicava que aleshores feia la carrera de dret, però després també va cursar estudis d’història. Sense titulació acadèmica relacionada amb economia i finances, ha exercit de col·laborador del Grup Parlamentari de CiU al Parlament de Catalunya i de tècnic a l’Associació Catalana de Municipis i actualment forma part de l’equip de govern de l’ajuntament de la capital comarcal. Angèlica Rodriguez Herrera (2003-2007), metgessa de professió, alcaldessa de CiU de Sant Quintí de Mediona i també presidenta del Consell Comarcal. Sense uns mínims coneixements ni experiència financera. El 2005 va obtenir un préstec hipotecari de CP per un import de 240 mil euros en condicions molt favorables ( al 3% fix i a 360 mesos). No hi hagut cap més càrrec de procedència municipal que hagués aprofitat l’oportunitat per obtenir un crèdit o un préstec.
Continuem amb els representants de CiU. Elisabet Colomer Vidal (1995-1998), regidora de CiU del Pla del Penedès. Estudis de graduada social o similar. Ha treballat al menys en una empresa de cava del seu municipi. Xavier Forés Garcia (2007-2012) i Joaquim Vázquez Barbat (2012), ambdós metges i regidors de CiU a l’Ajuntament de Vilafranca. El primer exercia d’inspector mèdic i després de director del Departament de Rehabilitació a l’ambulatori de Vilafranca. El segon durant molts anys va dirigir la clínica/residència del Carme del carrer Sant Pere de la capital comarcal i posteriorment, quan els avis es van traslladar a la Residència Ricard Fortuny, ell va formar part de l’equip directiu. Actualment és membre de la Junta del Centre Agrícola. Ni l’un ni l’altre, per tant, són experts en el negoci financer.
Albert Vancells Noguer (2009-2013), exalcalde de CiU de la Bisbal d’Empordà i expresident del Consell Comarcal del Baix Empordà. Provinent d’una família benestant d’aquest municipi se’l coneixia i encara se’l coneix en el seu cercle d’amistats amb el pseudònim de Beto. Va cursar estudis a l’Institut Químic de Sarrià. Després de la seva etapa d’alcalde va ocupar un càrrec tècnic als Serveis Territorials d’Urbanisme i/o als Serveis Territorials d’Ensenyament de la zona. Va treballar de gerent en el col·legi religiós Cor de Maria de la seva població i va ser escollit vicepresident de la Cambra de Comerç de Palamós. S’hi fixava molt i feia veure que hi entenia quan revisava els comptes, però en realitat, tot i ser químic, confonia la gimnàstica amb la magnèsia. Des del 24 de novembre de 2011 fins a principis de juny de 2012 va ser president de CP, període durant el qual no va moure ni un dit per presentar una demanda o una querella contra Ricard Pagès i companyia, tot i que ho havia anunciat públicament quan va prendre possessió de la presidència. Un regidor de la Bisbal del seu equip de govern em comenta que era “un alcalde molt simpàtic amb els de la seva corda”, i un altre que estava a l’oposició afegeix immediatament “… però una neula de gestor”. En tant que vicepresident ocupà sense pena ni glòria una de les places de CP al Consell d’Administració del BMN fins que va ser remogut el 25/1/ 2013.
Pau Perdices Pla (2009-2013), alcalde convergent de Vielha i vicepresident de la Diputació de Lleida. Diplomat en Ciències Econòmiques i Empresarials, l’escaló acadèmic elemental per passar després a una llicenciatura i a un doctorat en les corresponents matèries. Conseller i president de Vielha Gestión, S.A, una empresa dedicada a la realització d’esdeveniments esportius, lúdics i recreatius a tota la Vall d’Aràn, així com a l’explotació del Palau de Gel de Vielha, matèries que ni vistes d’esquitllada s’assemblen gens ni mica a les d’una caixa d’estalvis.
Salvador Esteve Figueras, conseller des del 2009 en representació dels ens locals. Alcalde de CiU de Martorell, diputat al Parlament de Catalunya, president de l’Associació Catalana de Municipis i Comarques i actualment, altra vegada alcalde i president de la Diputació de Barcelona. Sense formació ni experiència específiques en qüestions financeres. A la reunió del Consell d’Administració del 24 de novembre de 2011, quan ja era president de la Diputació, va ser el primer que se’n va adonar que calia forçar la destitució fulminant de Ricard Pagès i Manuel Troyano si no volien sortir esquitxats a causa de l’escàndol que es desencadenaria quan es fessin públiques les xifres milionàries dels plans de pensions dels alts directius. En aquella ocasió va arribar puntual i no se’n va anar fins que ja s’havia acabat el consell, cosa que era bastant inusual en el seu cas. Va dimitir el 2012. Ni ell ni el que ve tot seguit estaven prou qualificats per ocupar una plaça de conseller d’una caixa d’estalvis.
El darrer representant dels ens locals ha estat Joan Raventós Pujadó que va accedir al Consell d’Administració el 2012, quan la gestió del negoci de l’antiga CP ja s’havia traspassat íntegrament al Banco Mare Nostrum (BMN) i no hi havia de què tractar a les reunions habituals del consell que no fossin les relacionades amb l’Obra Social de l’entitat i la seva pròpia dissolució i conversió en una fundació especial. Per tant importava poc la seva qualificació financera, que, per cert, tampoc tenia.
Havia cursat estudis de batxillerat superior (un subterfugi que sovint amaga la realitat de que no els va acabar) i abans d’entrar a la política va ser responsable del departament comercial de l’empresa concessionària de Motor Ibérica, S.A. a l’Alt Penedès. Raventós, des del 1979, ha fet gairebé de tot en política en representació de CiU: regidor de l’Ajuntament de Vilafranca, president del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, i diputat al Parlament de Catalunya i a la Diputació de Barcelona. Ha treballat al Departament de Política Territorial i Obres Públiques (1986) i a la Direcció General d’Afers Interdepartamentals (1988), adscrita al Departament de la Presidència, on es va ocupar de la dinamització i el seguiment de la implantació dels consells comarcals. Ha estat delegat territorial del Govern de la Generalitat de Catalunya a Barcelona (1990-1995), on va exercir la direcció general d’Administració Local i també ha estat director de la Secretaria del Govern de la Generalitat (2000). Actualment ja no és ni regidor, ni diputat al Parlament o a la Diputació, ni ocupa cap càrrec per elecció, ni forma part del consell de CP, però està adscrit al Departament de Presidència de la Generalitat amb la tasca de Responsable de Seguiment de Relacions amb el Territori, i vés a saber a què es dedica.
I ara vegem els socialistes. Lluís Valls Comas, alcalde socialista de Gelida i president del Consell Comarcal. Va ocupar el càrrec de vocal del Consell de CP menys d’un any (2005) i va presentar la seva dimissió irrevocable per causes que no es van fer públiques. De professió, funcionari de correus. Per molta bona voluntat que hi posés era impossible que entengués la complexitat financera d’una entitat d’estalvis.
Carles Baiget Haro (2006-2012), metge i alcalde socialista de Sant Llorenç d’Hortons. Sense formació acadèmica específica en matèria econòmica i financera i sense cap mena d’experiència en aquest sector. Formava part del Consell d’Administració del 24 de novembre de 2011 quan es va forçar la destitució fulminant de Ricard Pagès Font i Manuel Troyano Molina davant l’evidència que aquests havien constituït d’amagat del Consell d’Administració, quatre plans de pensions individuals milionaris per a ells mateixos i per a Jaume Jorba Cuxart i Joan Caellas Fernández. En el seu cas, sorprèn que manifestés el seu estupor, quan tenia prou elements per conèixer l’existència d’aquelles remuneracions extraordinàries.
Així, per posar només un exemple, Baiget ja formava part del Consell d’Administració de l’any 2008, quan es va aprovar dotar aquells quatre plans amb un total de 3’5 ME euros, destinats concretament a quatre persones. Aquestes dues informacions consten a l’Informe Anual de Govern Corporatiu i a l’Informe d’Auditoria de l’exercici 2008 que van aprovar els òrgans de govern de CP, dels quals Baiget formava part, i que es van repartir en suport digital a tots els membres de l’Assemblea General de CP, als mitjans de comunicació i a tothom que ho va demanar. (Veure en els dos PDF adjunts les pàgines 47 de l’Informe Anual de Govern Corporatiu i la pàgina 67 de l’Informe d’Auditoria on s’indica literalment “A efectes de l’elaboració dels presents comptes anuals, s’ha considerat com a personal clau de la direcció de la Caixa 13 persones, que ocupaven els llocs de membres del Comitè de Direcció (9 persones) i alts directius amb funcions corporatives (4 persones). La remuneració meritada, a la Caixa i a totes les seves societats participades, pel personal de l’alta direcció, corresponent a l’exercici 2008, ascendeix a 3.179 milers d’euros en concepte de retribucions a curt termini i a 3.532 milers d’euros en concepte de prestacions postocupació”).
I no només això. Baiget estava present a la reunió ordinària del Consell d’Administració de CP del mes d’abril de 2009, quan un dels dos representants de CCOO, Francesc Santamaria Calvache, va interpel·lar al president de CP, Josep Colomer Ràfols, perquè donés explicacions sobre la dotació de més de tres milions d’euros, formalitzada l’exercici anterior, amb destinació als plans de pensions individuals de quatre directius de l’entitat. Abans que el president Colomer obrís la boca, Pagès va sentenciar “ Les dades que ha donat el senyor Santamaria són correctes. Passem doncs al següent punt de l’ordre del dia.” . Santamaria es lamenta de que els van deixar sols als dos representants sindicals i que la resta de consellers no es va molestar en aclarir la qüestió.
És lícit que ens fem una pregunta pertinent (o impertinent, segons com es miri): ¿com lliga tot plegat amb la proclamació de la seva ignorància del tema dels plans de pensions el dia que es va destapar l’escàndol? Només hi trobo dues explicacions, o bé Baiget no es va assabentar del que aprovava i signava, no es va llegir ni l’Informe Anual de Govern Corporatiu ni l’Informe d’Auditoria del 2008…o bé es va fer l’orni l’abril del 2009 i el 24 de novembre del 2011.
Baiget va fer com molts càrrecs polítics de CiU que l’havien precedit, això és, va romandre en de conseller de CP malgrat que ja no era alcalde de Sant Llorenç, per allò de servir a la causa (o d’aprofitar-se de l’oportunitat) fins el darrer moment. (Malauradament, d’aquest personatge se’n sentirà a parlar molt en un futur immediat. No falta gaire perquè esclati la tempesta i li caigui un xàfec al damunt). L’únic que va ser escrupulós en aquesta qüestió del termini ─i això diu molt a favor seu─ va ser el regidor i exalcalde socialista de l’Ajuntament de Vilafranca i membre de l’Assemblea de CP, Francisco Romero Gamarra.
Ni Carles Baiget ni els altres dos consellers de CP, Magí Casulleras Canela i Josep Just Quer podien al·legar ignorància sobre l’existència dels plans de pensions que van escandalitzar al Consell d’Administració el 24 de novembre de 2011 i tot i així se’n van desentendre quan aquest dia els representants sindicals van destapar l’afer. No van obrir la boca i van deixar que els esdeveniments es precipitessin sense ni tan sols insinuar la possibilitat de que totes aquelles remuneracions (o algunes) s’haguessin tramitat legalment.
Consellers en representació dels impositors i de les entitats culturals (1979-2013)
Vegem ara alguns dels representants dels impositors (40%) i de les entitats culturals (30%) , els quals ocupaven en total el 70 % dels òrgans de govern de CP. Enric Regull Llorach, conseller en representació de les entitats entre 1996 i 1997 i vicepresident des del 1997 fins el 2008. Personatge vinculat a l’Acció Catòlica parroquial i al Museu de Vilafranca, molt proper al president Josep Parera Ripoll. Es dedicava a la comercialització de ceps per empeltar i era un expert en la matèria. No és cap desmèrit, però no es podia afirmar el mateix en les qüestions comptables i financeres. Josep M. Coronas Alonso (1981-1992). Aquest advocat de l’Estat i liquidador d’herències es va fer càrrec professionalment durant molts anys dels afers jurídics de CP i va establir una gran amistat amb Joan Insensé. Ell, Insensé i un propietari vilafranquí, Santiago Alayo Girona, que complia a la perfecció les funcions de testaferro a l’ombra, van fer sempre causa comuna en defensa dels interessos de l’entitat. (Deixem-ho així ja que malgrat que tots tres estiguin morts, encara podria prendre-hi mal). Quan Insensé va ser destituït després de l’escàndol del 1985, Coronas va continuar al consell de CP i es va convertir aleshores en un dels homes de confiança del nou director general Joan – Josep Ferràs Hernández. Era tant o més astut que el murri de l’Insensé.
Fèlix Roca Barberà ( 1980-1992), constructor vilafranquí. Cap dels que m’han ajudat a identificar-lo li atribueixen uns mínims coneixements comptables. Miquel Conesa Gil ( conseller entre 1980 i 1984, i vicepresident entre 1985 i 1999). Després del president Josep Parera Ripoll és el conseller que ha estat més anys exercint el càrrec. Treballava d’interventor a la sucursal del Banco Hispano Americano de Vilafranca situada als baixos del Fòrum Berger Balaguer (on ara hi ha en Santander) i era un dels accionistes de l’empresa vilafranquina de confecció Peyton. Més endavant va ser propietari de l’empresa que comercialitzava la marca de roba Diesel. De coneixements bancaris, els propis d’un interventor de sucursal. Pere Mata Fuentes (1991-2000) de cal Pau Nadal, accionista també de Peyton, empresa dedicada, com ja s’ha indicat, a la confecció tèxtil. Dominava la comptabilitat de la seva empresa, però tenia moltes limitacions per assumir la complexitat del negoci bancari. Marcel·lí Forcada Domingo (1980-1992), professor d’un institut de Vilafranca. Fos quina fos la seva especialitat acadèmica, no estava capacitat per controlar la gestió dels directius d’una entitat financera. Joan Josep Forés García (1991-1995), arquitecte. Va exercir de president del Club Rotary de Vilafranca. Ni en somnis es podia haver imaginat que tingués els coneixements i l’experiència necessàries per asseure’s al consell de CP.
Pere A. Amadó Cercós (1980-1995) i Eloi Miralles Figueres (1999-2009), dos consellers de CP que malgrat ser molt diferents i haver-ho estat en èpoques diferents tenen algunes coses en comú. Ambdós són vilafranquins, més o menys de la mateixa edat, farmacèutics (Amadó, a més, és metge), historiadors, petits propietaris rurals i figures molt vinculades a entitats rellevants, el primer al Museu de Vilafranca, del quan va ser president, i a l’Acadèmia Tastavins de Sant Humbert; i el segon als castellers i a Òmnium Cultural de Vilafranca. Va ser precisament a través d’aquesta entitat que Miralles va accedir als òrgans de govern de CP. Tots aquests atributs, tot i ser importants, no eren però suficients com per asseure’s en un consell d’administració d’una caixa d’estalvis i controlar-ne els directius. El 2005, quan Eloi Miralles era vicepresident de CP, va obtenir això sí una hipoteca de 420.000 euros (a 216 mesos) i entre 2006 i 2009 va renovar anualment crèdits d’entre 240 mil i 700 mil euros, tot plegat en unes condicions més favorables que les de mercat.
Pere Domingo Alòs (1991-1993). Ha estat una sorpresa descobrir, vint anys després, que el Pere de cal Pau de les bicicletes de Sant Sadurní havia estat conseller de CP, precisament en uns anys en que jo formava part de l’equip de govern de l’ajuntament d’aquest municipi. No recordo que mai, mai, mai ens vagi informar de res o d’oferir-se per gestionar alguna subvenció. (Li preguntaré a l’alcalde de l’època, l’amic Marcel Gabarró, no fos cas que ell si que n’estigués al corrent). Va seguir els seus estudis elementals al col·legi dels hermanos i als catorze anys va començar a treballar al taller mecànic del seu pare dedicat a la reparació de bicicletes i motocicletes, al carrer Jacint Vergadguer de Sant Sadurní. En els darrers trenta anys s’ha convertit en un empresari polièdric del sector auxiliar dels vins i dels caves i també en d’altres àmbits d’actuació. El conec i li reconec els èxits professionalsi en els negocis… però haurà d’admetre que no es pot ser un savi amb tot i que això dels comptes financers no ha estat mai una de les seves especialitats.
Lourdes Mitjans Casanellas (2003-2012), veïna de Moja. Ocupa la direcció de Caves Hills, S.A. càrrec al que va accedir en substitució del seu pare. Tothom me’n parla molt bé i comenten que és competent en el seu ofici i que mentre era consellera en representació dels impositors va ajudar a obtenir algunes subvencions per entitats locals. S’ha significat en d’altres activitats, com a l’AMPA de l’escola dels seus fills, i actualment és secretària de la Penya Barcelonista d’Olèrdola. Sembla el prototip de persona que actuava de bona fe i que confiava en els directius. Tot i així a ella li devia semblar bé que quatre d’aquest directius de CP s’assignessin quantitats milionàries als seus plans de pensions individuals, ja que a la sessió del consell del mes d’abril de 2009 ─quan els representants de CCOO van demanar explicacions sobre els més de tres milions d’euros que en l’exercici anterior s’havien adjudicat aquest quatre directius─, ella va donar per bona la resposta fulminant del director general Ricard Pagès quan va manifestar lacònicament “ Les dades que ha donat el senyor Santamaria [Francesc Santamaria Calvache, un dels dos consellers de CCOO] són correctes. Passem doncs al següent punt de l’ordre del dia.” Y a otra cosa, mariposa. ¿ Com és doncs que en el consell del 24 de novembre de 2011 ─quan es va destapar l’escàndol─, ella, que encara s’asseia a la taula del Consell d’Administració de CP, no va obrir boca per insinuar, si més no, que tal vegada allò que era tant alarmant aquell dia i que propiciava la destitució del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano, podia tenir una base legal? No ho va fer, com tampoc van dir ni ase ni bèstia d’altres consellers que es trobaven en les mateixes circumstàncies com Josep Just Quer, Joan Pascual Ferran, Pere Rios Romero, Antoni Pugibet Romagosa, Carles Baiget Haro i Fèlix Gutiérrez Fernández.
Josep Maria Virgili Vallès (2003-2008) gerent comercial de l’empresa vilafranquina Virben dedicada a l’elaboració de licors. Havia cursat els estudis elementals i va accedir al consell en representació dels impositors. Magí Casulleras Canela (conseller entre 2001 i 2009 i vicepresident de 2009 a 2011), empresari d’èxit del sector de la ferreteria i del subministra de materials per a la construcció, fet a ell mateix i sense formació acadèmica ni experiència professional en economia i finances. Va accedir als òrgans de govern en representació del Club Patí Vilafranca). Formava part del Consell d’Administració del 24 de novembre de 2011, en qualitat de vicepresident, quan es va forçar la destitució fulminant de Ricard Pagès Font i Manuel Troyano Molina davant l’evidència que aquests havien constituït d’amagat del Consell d’Administració, quatre plans de pensions individuals milionaris per a ells mateixos i per a Jaume Jorba Cuxart i Joan Caellas Fernández. En el seu cas, sorprèn que manifestés el seu estupor, quan tenia prou elements per conèixer l’existència d’aquelles remuneracions extraordinàries. Així, per posar només un exemple, Casulleras ja formava part del Consell d’Administració de l’any 2008, quan es va aprovar dotar aquells quatre plans amb un total de 3’5 ME euros, destinats concretament a quatre persones. Aquestes dues informacions consten a l’Informe Anual de Govern Corporatiu i a l’Informe d’Auditoria de l’exercici 2008 que van aprovar els òrgans de govern de CP, dels quals Casulleras formava part, i que es van repartir en suport digital a tots els membres de l’Assemblea General de CP, als mitjans de comunicació i a tothom que ho va demanar. (Veure en els dos PDF adjunts les pàgines 47 de l’Informe Anual de Govern Corporatiu i la pàgina 67 de l’Informe d’Auditoria de l’exercici 2008 on s’indica literalment “A efectes de l’elaboració dels presents comptes anuals, s’ha considerat com a personal clau de la direcció de la Caixa 13 persones, que ocupaven els llocs de membres del Comitè de Direcció (9 persones) i alts directius amb funcions corporatives (4 persones). La remuneració meritada, a la Caixa i a totes les seves societats participades, pel personal de l’alta direcció, corresponent a l’exercici 2008, ascendeix a 3.179 milers d’euros en concepte de retribucions a curt termini i a 3.532 milers d’euros en concepte de prestacions postocupació”. Per a més inri, ell estava present a la reunió ordinària del Consell d’Administració de CP del mes d’abril de 2009, quan un dels dos representants de CCOO, Francesc Santamaria Calvache, va interpel·lar al president de CP, Josep Colomer Ràfols, perquè donés explicacions sobre la dotació de més de tres milions d’euros, formalitzada l’exercici anterior, amb destinació als plans de pensions individuals de quatre directius de l’entitat. Abans que el president Colomer obrís la boca, Pagès va sentenciar “ Les dades que ha donat el senyor Santamaria són correctes. Passem doncs al següent punt de l’ordre del dia.” Ningú li va ordenar a Pagès que es posés la llengua al cul i ningú es va atrevir a exigir-li una resposta al president.
¿Com lliga tot això amb la proclamació de la seva ignorància del tema dels plans de pensions durant la reunió del consell de CP del 24 de novembre de 2011? Només hi trobo dues explicacions, o bé Casulleras no es va assabentar del que aprovava i signava, no es va llegir ni l’Informe Anual de Govern Corporatiu ni l’Informe d’Auditoria del 2008…o bé es va fer l’orni quan el representant de CCOO va destapar l’escàndol, l’abril de 2009 i el 24 de novembre de 2011. Cinc anys abans, el 2006, Casulleras havia obtingut un préstec d’empresa per un import de 2’177 ME i dos avals que en total sumaven 600.000 euros en unes condicions preferents. (Veure la pàgina 30 del PDF adjunt corresponent a l’Informe Anual de Govern Corporatiu de l’exercici 2006).
Josep Just Quer. Directiu d’una empresa alcoholera i president dels Castellers de Vilafranca de 1973 a 1993. Va accedir als òrgans de govern en representació però de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Formava part del Consell d’Administració del 24 de novembre de 2011, quan es va forçar la destitució fulminant de Ricard Pagès Font i Manuel Troyano Molina davant l’evidència que aquests havien constituït d’amagat del Consell d’Administració, quatre plans de pensions individuals milionaris per a ells mateixos i per a Jaume Jorba Cuxart i Joan Caellas Fernández. En el seu cas, sorprèn que manifestés el seu estupor, quan tenia prou elements per conèixer l’existència d’aquelles remuneracions extraordinàries. Així, per posar només un exemple, Josep Just ja formava part del Consell d’Administració de l’any 2008, quan es va aprovar dotar aquells quatre plans amb un total de 3’5 ME euros, destinats concretament a quatre persones. Aquestes dues informacions consten a l’Informe Anual de Govern Corporatiu i a l’Informe d’Auditoria de l’exercici 2008 que van aprovar els òrgans de govern de CP dels quals Just formava part i que es van repartir en suport digital a tots els membres de l’Assemblea General de CP, als mitjans de comunicació i a tothom que ho va demanar. (Veure en els dos PDF adjunts les pàgines 47 de l’Informe Anual de Govern Corporatiu i la pàgina 67 de l’Informe d’Auditoria).
I altra vegada la mateixa pregunta : ¿com lliga tot això amb la proclamació de la seva ignorància del tema dels plans de pensions? Només hi trobo dues explicacions, o bé Josep Just no es va assabentar del que aprovava i signava, no es va llegir ni l’Informe Anual de Govern Corporatiu ni l’Informe d’Auditoria del 2008…o bé es va fer l’orni quan es va destapar l’escàndol. Aquell mateix exercici Josep Just va obtenir un anticip de crèdit d’empresa per un import de 180.000 euros, en condicions més favorables que les de mercat. (Veure la pàgina 31 del PDF adjunt corresponent a l’Informe Anual de Govern Corporatiu). (L’any anterior n’havia obtingut un total de 336.000 euros en diversos préstecs i en condicions similars).
Josep Colomer Ràfols, president de CP entre 2003 i 2011, tot i que des del 2001 ja formava part del Consell. Si per accedir als càrrecs de conseller o president hagués tingut de superar un examen en base als seus coneixements i experiència en el negoci financer hauria obtingut un suspens rotund, sense pal·liatius Professionalment s’havia dedicat a dirigir la Mútua del Penedès, un càrrec de tipus gerencial i administratiu, però d’escàs caràcter financer. Va accedir als òrgans de govern de la caixa en representació de l’entitat Esbart Dansaire Vilanoví. A l’hora de justificar-se sobre l’aprovació el 2008 , sota la seva presidència, d’una partida de 3’5 ME per dotar els plans de pensions, explica a qui el vulgui escoltar que, efectivament, ell era conscient que periòdicament s’aprovaven unes determinades partides, però que no li semblaven exagerades per una empresa amb 3356 treballadors. Sona a excusa, ja que com s’indica clarament en el reiterat Informe d’Auditoria d’aquest any, la xifra en qüestió que s’aprovà es destinava exclusivament a 4 alts directius. Tampoc s’ho devia llegir abans de signar-ho i això que no es tractava d’una minúcia sinó de tres milions i mig d’euros ! No ha demanat perdó ni pensa fer-ho i menys des que el fiscal carrega totes les culpes sobre els cinc exdirectius que es van aprofitar del descontrol.
Pere Rios Romero, un directiu d’una empresa immobiliària de Sant Andreu de Llavaneres que el 1995 va accedir al Consell de CP en representació dels impositors i hi va romandre vuit anys. Estava vinculat amb d’altres empreses. No ha estat possible aclarir la seva formació acadèmica però els que el coneixen afirmen que no era un expert en el negoci financer…ni molt menys. Maria Eulàlia Bartrolí Piquemal (1999-2008), professora d’educació física de secundària. Va exercir a l’IES Alt Foix de Sant Martí Sarroca i actualment és la representant del professorat al Consell Escolar amb total sintonia amb la direcció del centre. Va accedir al consell en representació dels impositors. Maria Antònia Albañil Araque (2009–2013), professional de l’ensenyament que treballava de professora al Centre d’Educació Especial Francesc Bellapart de Sabadell. Judit Bilbeny Vallespí (2009 – 2013) explica ella mateixa a Internet: “[…] tinc 29 anys, estic casada, sóc mare d’una nena preciosa i visc a Sant Celoni. Perquè em conegueu una mica més us diré que sóc llicenciada en pedagogia per la UAB i tinc un màster en logopèdia. He treballat com a monitora i coordinadora de casals d’estiu i fent activitats extraescolars de teatre i dansa a l’escola Estel de Granollers. Vaig fer les pràctiques de pedagogia i logopèdia a diferents escoles de Sant Celoni i el curs passat vaig fer substitucions a l’escola La Salle[…] ». El món de les finances els hi queia molt lluny a totes tres , a les antípodes dels seus coneixements o millor dit, a una distància sideral.
Ricard Pagès Font, president entre maig i novembre de 2011. S’incorporà el 1978 a CP provenint del Banco de Vizcaya on havia ingressat el 1964, i va anar ascendint en l’escalafó des de subdirector general fins a la presidència de l’entitat. Els seus superiors jeràrquics al Banco de Vizcaya ─que coneixien perfectament les seves capacitats i les seves limitacions─ no se’n sabien avenir del seu ascens fulgurant. Pagès ha estat el màxim responsable executiu des que el 1996 fou nomenat director general i a ell cal atribuir-li en primera persona el fracàs estrepitós del projecte empresarial de CP que ha portat a la seva total desaparició. La Fiscalia Anticorrupció de Catalunya l’acusa en una querella d’haver-se apropiat indegudament d’11’6 milions d’euros. Segons el text de la querella, Pagès “ prevaliéndose de un poder de hecho omnímodo para la gestión de la entidad y contando desde el principio con el conocimiento y el voluntario e imprescindible auxilio del director de recursos humanos, Jaume Jorba -recientemente fallecido-, y los directivos más cercanos a ambos, los querellados Abella, Troyano y más tarde Caellas, diseñó una estrategia a largo plazo destinada a garantizarse él mismo y sus más cercanos colaboradores una desproporcionada ganancia patrimonial a costa de la entidad, pensada para el momento en que pudieran cesar en sus puestos de trabajo por cualquier motivo, desbordando el marco de su contrato laboral y enmascarando su actuación frente a los órganos colegiados de la misma, que ni conocieron ni por supuesto autorizaron la actuación de los querellados.
Es de este modo que a partir del año 2001 y en ejercicios sucesivos los querellados se autoconcedieron derechos económicos no contemplados en sus contratos de trabajo con vistas al momento en que, por la causa que fuera, pudieran tener que abandonar sus puestos directivos en la entidad Caixa Penedes. Esos beneficios fueron concedidos y dotados económicamente a espaldas de los máximos órganos colegiados de la caja, logrando mantenerlos en una conveniente penumbra mediante informaciones fragmentarias e incompletas acerca de su verdadera naturaleza y extensión”. Li agradava que l’identifiquessin com un representant d’una família molt tradicional de la burgesia catalana (en bona lògica ara els deu avergonyir). S’havia llicenciat en Econòmiques i era diplomat en el Programa de Direcció General de l’IESE.
Martí Solé Bordes, el darrer president de CP, des del juny de 2012 al gener de 2013. Advocat de professió i col·laborador extern de CP durant la darrera etapa de l’entitat. (Per reflexionar sobre la seva elecció de president podeu llegir un post d’aquest blog, penjat el 9 de juny de 2012, amb el títol El càlcul de probabilitats que demostra la quadratura del cercle…viciós). Poc importava si sabia o no com es gestionava el negoci d’una caixa d’estalvis, perquè quan va accedir a la presidència la xarxa d’oficines de CP, amb tota la seva operativa i tots els clients, ja s’havia traspassat al Banco Mare Nostrum (BMN), del qual era Vicepresident. Allí poca cosa hi pintava ( a part de cobrar les dietes per assistència a les reunions del consell del BMN) , fins el punt que el president Carlos Egea Krauel li va plantejar que CP renunciés al percentatge de les accions de l’entitat… de franc. No se li pot atribuir cap responsabilitat en la crisi i en el desenllaç final de CP , però encara no és el moment de fer una valoració del seu mandat, ja que el conseller d’Economia i Coneixement de la Generalitat de Catalunya, amb una resolució del 25 de gener d’enguany, el va designar provisionalment per formar part de la comissió gestora o del patronat que haurà de tramitar la conversió de CP en una fundació especial.
I finalment, Anna Estallo Casanovas (consellera només vuit mesos, entre juny de 2012 i gener de 2013, quan el negoci financer i la xarxa d’oficines ja s’havia traspassat al Banco Mare Nostrum), una advocada barcelonina i màster tributari de l’escola de negocis d’ESADE que publica el seu currículum al web personal indicant-hi que és especialista en dret fiscal espanyol, en herències i successions, en el sector immobiliari, i en societats i relacions internacionals; i Miquel Àngel García Barrachina (també vuit mesos de conseller i en les mateixes dates que Anna Estallo), president del Casal de Vilafranca, professor de l’Escola Intermunicipal del Penedès (Sant Sadurní), llicenciat en Informàtica, màster en Administració i Direcció d’empreses (MBA), postgraduat en Direcció d’Organització i Sistemes d’Informació, en Direcció Comptable i Control de Gestió. Amb aquestes titulacions acadèmiques es podria interpretar a priori que ambdós podrien estar qualificats per formar part comme il faut dels consells d’administració d’empreses dedicades a qualssevol de les respectives especialitats, però, malauradament, quan van accedir al de CP el que allí s’hi discutia era només el procés de transformació de l’entitat d’estalvis en una fundació, i per això no calien ni gaires títols ni gaires llums.
Consellers en representació del personal (1979-2013)
Per últim fixem-nos en els representants del personal, només un 10% dels membres dels òrgans de govern. Entre els consellers d’aquest col.lectiu n’hi ha hagut quatre de molt peculiars : Ramon Guarro Saumell (1979 i 1992), Jaume Boch Pugés (1981-1990), Alfons Martí Borrelles (1991-2000) i Manuel Troyano Molina (1991-1998), tots membres de la direcció de l’entitat en diferents nivells i etapes. N’hi va haver al menys quatre més: Fèlix Freixedas Roig (1979-1981), Anna Bosch Ordóñez (1981-1992) Josep Roca Piñol (1983-1992) i Josep Arayo Sánchez (1999-2002) que no exercien de directius. Eren els anys gloriosos del sindicat groc (SEC Penedès) promogut per la patronal, amb un candidats que guanyaven de llarg les eleccions i així vestien de legalitat el que era una altra pantomima. De tots ells, qui més qui menys coneixia el funcionament de l’entitat, però no cal ser gaire susceptible per imaginar amb quin grau de disciplina i submissió s’asseien a la taula de consell i quina podia ser la seva actitud a l’hora d’aprovar tot allò que presentava el seu superior jeràrquic, que era qui en darrera instància determinava el seu nivell salarial i el seu futur professional.
La situació va començar a canviar quan van entrar en joc els delegats sindicals de debò, Joan Santó Cots (1991-2011), Francesc Santamaria Calvache (1993-2013) i Jordi Sogas Bertran (2011-2012) tots tres de CCOO. La seva presència al Consell de CP responia principalment a la defensa dels interessos dels treballadors de l’entitat des d’un plantejament classista, però tot i no entendre la casuística del negoci no bevien a galet ni combregaven fàcilment amb rodes de molí. Ells van ser els únics que es van negar a aprovar sistemàticament els Informes de Govern Corporatiu, els Comptes de Resultats i el nomenament d’auditors. L’abril de 2008 van denunciar que s’estaven aprovant partides pressupostàries importants per dotar els plans de pensions dels alts directius… i ningú els hi va fer cas. Cap més conseller es va prendre la molèstia de comprovar si allò que denunciaven els representants dels sindicats era o no era veritat. Alguns es van atrevir a preguntar-li al secretari del consell (de sota ma, per si un cas) el qual, òbviament, va tirar pilotes fora. Quan el 24 de novembre de 2011 el Consell d’Administració de CP, a instàncies precisament dels representants sindicals, va forçar la destitució del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano, el primer, abans d’abandonar la sala s’adreçà amb to autoritari a Santamaria tot dient-li: “ A tu no et vull sentir a parlar mai més”. Pagès, per anys que visqui, no podrà superar fàcilment que vagin ser uns pringats (una expressió que ell utilitzava en privat despectivament per referir-se als representants sindicals) els qui van posar punt i final a la seva carrera professional, deixant en evidència davant tota la societat el seu enriquiment personal a esquenes del Consell d’Administració. I això, costa molt però molt d’oblidar, en aquesta vida i en l’altra. I encara menys després que la Fiscalia Anticorrupció de Catalunya s’hi hagi querellat per apropiació indeguda. Si finalment el jutge obliga a Pagès a tornar els 11’6 ME que es va embutxacar indegudament (sempre segons consta a la querella) i l’envia a la presó en companyia dels altres inculpats, aquells tres pringats podran enorgullir-se de la seva tossuderia i valentia. (La tercera i última d’aquest article es publicarà properament).
El simbolisme d’aquesta imatge es pot aplicar als consells d’administració de Caixa Penedès: amb honroses excepcions que es poden comptar amb la meitat dels dits d’una ma, la resta ni hi veien, ni escoltaven i tampoc obrien la boca, ni que fos per preguntar.
A contracorrent 