La Guerra Civil dels sadurninencs (La repressió franquista)

Aquesta és la setena i última part de la crònica més extensa i documentada que mai s’ha escrit sobre la Guerra Civil dels sadurninencs (1936 – 1939). Abraça la represió franquista contra els republicans civils i miltars locals. Et convido a llegir-la i espero els teus comentaris i suggeriments. La primera part es va publicar en aquest mateix blog el passat 8 d’abril d’enguany, la segona el 6 de maig, la tercera el 18/5, la quarta el 25/5, la cinquena el 4 de juny i la sisena el 9 del mateix mes.

Alguns dels sumaris dels Consells de Guerra contra veïns de Sant Sadurní que es poden consultar a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero al Gobierno Militar de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Alguns dels sumaris dels Consells de Guerra contra veïns de Sant Sadurní que es poden consultar a l’arxiu del Tribunal Militar Territorial Tercero al Gobierno Militar de Barcelona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Una gentada a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní aclamant a les autoritats locals franquistes. Malgrat el fred i la neu, a dos quarts d’una menys tres o quatre minuts d’una data indeterminada, n’hi havia una bona colla; alguns obligats però la immensa majoria convençuts. A la dreta, l’immoble de ca les Tuies ( o ca les Tiues), ara desaparegut, que va ser habilitat com Jefatura Local de la Falange Tradicionalista y de las JONS. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Una gentada a la plaça de l’Ajuntament de Sant Sadurní aclamant a les autoritats locals franquistes. Malgrat el fred i la neu, a dos quarts d’una menys tres o quatre minuts d’una data indeterminada, n’hi havia una bona colla; alguns obligats però la immensa majoria convençuts. A la dreta, l’immoble de ca les Tuies ( o ca les Tiues), ara desaparegut, que va ser habilitat com Jefatura Local de la Falange Tradicionalista y de las JONS. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Hi ha poques imatges locals tan representatives com aquesta del mes de setembre de 1939 que ens mostrin amb tanta eloqüència el que va representar el feixisme de postguerra. Totes les forces vives de la dictadura, a l’Ateneu incautat ; amb els poders civil, militar i judicial junts; amb els representants del sindicat i del partit únic del franquisme; i amb l’alcalde i regidors del règim, en una barreja sinistra a la qual també s’han afegit els representats de l’Església. D’esquerra a dreta s’identifiquen els regidors de l’Ajuntament Eugeni Gual i Oliver i Joan Moliner i Salvador, el caporal de la Guàrdia Civil sadurninenca José Alonso Verdayes, l’alcalde Antoni Llopart i Rovira, que té al seu darrere el secretari de la corporació i funcionari municipal Carlos Andreu Figueras (l’únic a qui no podem retreure la seva presència a la fotografia, ja que hi era per exigències professionals); el comandant del regiment de la caserna de Vilafranca i el degà d’aquesta població; el delegat comarcal de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS); el rector de Sant Sadurní mossèn Rafael Prats; Joan Miró i Galofré, cap local de FET y de las JONS; Josep Maria Cuscó i Esteva, delegat sadurninenc de la Central Nacional Sindicalista (CNS), i Fidel Casanovas, significat falangista sadurninenc que aleshores exercia de jutge de pau. Per als lectors que han tingut la sort de no haver viscut en aquella època és difícil d’entendre avui el que va representar la manca absoluta de llibertat, l’omnipresència del règim i el pensament únic i obligatori, la marginació i aniquilació dels discrepants, la humiliació dels vençuts i l’ofuscació dels vencedors, el cel perdurable i la glòria infinita per a les víctimes de la Guerra Civil d’un bàndol i la vergonya eterna i l’infern perpetu per a les de l’altre. Que aquesta imatge no torni mai més; que s’esborrin les petjades que va deixar la dictadura, que els regidors i els alcaldes de tots els partits vagin per una banda i els capellans per una altra; que els militars i les forces d’ordre públic segueixin com estan, a les casernes i en missions humanitàries a altres països, sota el comandament del poder civil; que els sindicalistes facin la seva guerra sense casar-se amb ningú, en llibertat; i que els jutges es limitin a aplicar les lleis que facin els parlaments democràtics. [Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Hi ha poques imatges locals tan representatives com aquesta del mes de setembre de 1939 que ens mostrin amb tanta eloqüència el que va representar el feixisme de postguerra. Totes les forces vives de la dictadura, a l’Ateneu incautat ; amb els poders civil, militar i judicial junts; amb els representants del sindicat i del partit únic del franquisme; i amb l’alcalde i regidors del règim, en una barreja sinistra a la qual també s’han afegit els representats de l’Església. D’esquerra a dreta s’identifiquen els regidors de l’Ajuntament Eugeni Gual i Oliver i Joan Moliner i Salvador, el caporal de
la Guàrdia Civil sadurninenca José Alonso Verdayes, l’alcalde Antoni Llopart i Rovira, que té al seu darrere el secretari de la corporació i funcionari municipal Carlos Andreu Figueras (l’únic a qui no podem retreure la seva presència a la fotografia, ja que hi era per exigències professionals); el comandant del regiment de la caserna de Vilafranca i el degà d’aquesta població; el delegat comarcal de la Falange Española Tradicionalista y de las Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (FET y de las JONS); el rector de Sant Sadurní mossèn Rafael Prats; Joan Miró i Galofré, cap local de FET y de las JONS; Josep Maria Cuscó i Esteva, delegat sadurninenc de la Central Nacional Sindicalista (CNS), i Fidel Casanovas, significat falangista sadurninenc que aleshores
exercia de jutge de pau. Per als lectors que han tingut la sort de no haver viscut en
aquella època és difícil d’entendre avui el que va representar la manca absoluta de llibertat, l’omnipresència del règim i el pensament únic i obligatori, la marginació i aniquilació dels discrepants, la humiliació dels vençuts i l’ofuscació dels vencedors,
el cel perdurable i la glòria infinita per a les víctimes de la Guerra Civil d’un bàndol i la vergonya eterna i l’infern perpetu per a les de l’altre. Que aquesta imatge no torni mai més; que s’esborrin les petjades que va deixar la dictadura, que els regidors i els alcaldes de tots els partits vagin per una banda i els capellans per una altra; que els militars i les forces d’ordre públic segueixin com estan, a les casernes i en missions humanitàries a altres països, sota el comandament del poder civil; que els sindicalistes facin la seva guerra sense casar-se amb ningú, en llibertat; i que els jutges es limitin a aplicar les lleis que facin els parlaments democràtics. [Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

L’exalcalde republicà sadurninenc Napoleó Montagut Duran dirigint l’orquestra de presos a la Model de Barcelona on ell també es trobava complint condemna. Abans de la guerra havia estat director de l’Orquesta local La Principal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

L’exalcalde republicà sadurninenc Napoleó Montagut Duran dirigint l’orquestra de presos a la Model de Barcelona on ell també es trobava complint condemna. Abans de la guerra havia estat director de l’Orquesta local La Principal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El mestre de les escoles públiques de la plaça Nova, Albert Sans Fargas, va ser depurat i apartat de per vida de la seva professió. A més, per si un cas, el van jutjar en un procés militar i tenint en compte que era maçó, d’Esquerra Republicana de Catalunya i activista del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) el van condemnar a 15 anys de presó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

El mestre de les escoles públiques de la plaça Nova, Albert Sans Fargas, va ser depurat i apartat de per vida de la seva professió. A més, per si un cas, el van jutjar en un procés militar i tenint en compte que era maçó, d’Esquerra Republicana de Catalunya i activista del Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) el van condemnar a 15 anys de presó. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Manuel Vinaixa Serres, ben bé al centre de la imatge rodejat de nenes i nens, un dels vuit sadurninencs afusellats a la platge del Camp de la Bota de Sant Adrià de Besós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. Aquesta fotografia es va capturar l’1 de maig de 1931. FONS DE L’AUTOR

Manuel Vinaixa Serres, ben bé al centre de la imatge rodejat de nenes i nens, un dels vuit sadurninencs afusellats a la platge del Camp de la Bota de Sant Adrià de Besós. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. Aquesta fotografia es va capturar l’1 de maig de 1931. FONS DE L’AUTOR

Amb aquest simple paper escrit a ma i sense signar es va ordenar la clausura de l’Ateneu. El text diu: “Se ordena presentarse a este Alcalde mañana dia 3 a las doce y llevar las llaves y documentas del Ateneo. S. Sadurní de Noya, 2 de febrero 1939. El Alcalde”. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Amb aquest simple paper escrit a ma i sense signar es va ordenar la clausura de l’Ateneu. El text diu: “Se ordena presentarse a este Alcalde mañana dia 3 a las doce y llevar las llaves y documentas del Ateneo. S. Sadurní de Noya, 2 de febrero 1939. El Alcalde”. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Clica aquí i podràs comprovar com el feixisme va impregnar el programa de Fires de 1939. FONS DE L’AUTOR

Clica aquí i podràs comprovar com el feixisme va impregnar el programa de Fires de 1939. FONS DE L’AUTOR

Cliqueu a sobre i podreu llegir la setena part de La Guerra Civil dels sadurninecs. La repressió franquista.

Cliqueu a sobre i podreu llegir la setena part de La Guerra Civil dels sadurninecs. La repressió franquista.

 

 

Anuncis

La Guerra Civil dels sadurninencs (Cinquena part)

Aquesta és la cinquena part de la crònica més extensa i documentada que mai s’ha escrit sobre la Guerra Civil dels sadurninencs (1936 – 1939). Abraça la retirada iniciada amb motiu de la imminent ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes, el final de la guerra i l’arribada dels exiliats als camps d’internament del sud de França. Et convido a llegir-la i espero els teus comentaris i suggeriments. La primera part es va publicar en aquest mateix blog el passat 8 d’abril d’enguany, la segona el 6 de maig, la tercera el 18 i la quarta el 25. Les parts següents de l’exili (6ena) i la repressió franquista (7ena) s’aniran publicant successivament aquí mateix.

Entre 400 i 500 residents a Sant Sadurní (oriünds i forans refugiats) van marxar del poble en retirada al final de la guerra. Aproximadament la meitat van travessar la frontera i es van exiliar a França. L’altra meitat va romandre amagada l’interior del país. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO HENRY BUCKLEY. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Entre 400 i 500 residents a Sant Sadurní (oriünds i forans refugiats) van marxar del poble en retirada al final de la guerra. Aproximadament la meitat van travessar la frontera i es van exiliar a França. L’altra meitat va romandre amagada l’interior del país. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO HENRY BUCKLEY. ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

L’exalcalde Salvador Colet Vidal va ser un dels exiliats el febrer de 1939. Mai més va retornar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

L’exalcalde Salvador Colet Vidal va ser un dels exiliats el febrer de 1939. Mai més va retornar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Josep Fabregat Segarra va ser uns dels sapadors republicans que van dinamitar el pont sobre la riera Lavernó, a l’indret de l’accés a l’estació del ferrocarril, el 22 de gener de 1939. També es va exiliar però ell sí que va tornar de visita a la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Josep Fabregat Segarra va ser uns dels sapadors republicans que van dinamitar el pont sobre la riera Lavernó, a l’indret de l’accés a l’estació del ferrocarril, el 22 de gener de 1939. També es va exiliar però ell sí que va tornar de visita a la Vila. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Vista general del camp d’internament de Sainty Cyprien, on van ser confinats molts veïns de Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Vista general del camp d’internament de Sainty Cyprien, on van ser confinats molts veïns de Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Cliqueu aquí i podreu llegir la cinquena part de La Guerra Civil dels sadurninencs.

Cliqueu aquí i podreu llegir la cinquena part de La Guerra Civil dels sadurninencs.

La Guerra Civil dels sadurninencs (Quarta part)

Aquesta és la quarta part inèdita de la crònica més extensa i documentada que mai s’ha escrit sobre la Guerra Civil dels sadurninencs (1936 – 1939). Abraça des de l’inici de la Batalla de l’Ebre (la matinada del 25 de juliol de 1938) fins l’ocupació de Sant Sadurní per les tropes franquistes ( 22 de gener de 1939). Et convido a llegir-la i espero els teus comentaris i suggeriments. La primera part es va publicar en aquest mateix blog el passat 8 d’abril d’enguany, la segona el 6 de maig i la tercera el 13. Les parts següents de la retirada, l’exili i la repressió franquista s’aniran publicant successivament en aquest mateix blog.

La casa Baqués, al carrer Sant Antoni de Sant Sadurní ben be al centre de la imatge, on estaven allotjats els comandaments i professors republicans de l’Escola de Pilots de Lavern, ubicada a cal Maristany. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

La casa Baqués, al carrer Sant Antoni de Sant Sadurní ben be al centre de la imatge, on estaven allotjats els comandaments i professors republicans de l’Escola de Pilots de Lavern, ubicada a cal Maristany. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un destacament republicà comandat pel capità argentí José Acosta va provocar una enorme trencadissa d’ampolles de xampany a can Codorníu durant la retirada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

Un destacament republicà comandat pel capità argentí José Acosta va provocar una enorme trencadissa d’ampolles de xampany a can Codorníu durant la retirada. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. DIBUIX DE JOSEP GUAL TUTUSAUS, DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels aparells Junkers JU 87 Stuka de la Legió Cóndor nazi, camuflat sota unes oliveres de l’aeròdrom de La Sènia (Montsià). A primera hora del matí de 22 de gener de 1939 va bombardejar Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels aparells Junkers JU 87 Stuka de la Legió Cóndor nazi, camuflat sota unes oliveres de l’aeròdrom de La Sènia (Montsià). A primera hora del matí de 22 de gener de 1939 va bombardejar Sant Sadurní. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Així va quedar cal Montardit, en el xamfrà dels carrers Montserrat i Sant Pere, després del bombardeig del 22 de gener. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP FRENCH CASTELLS.

Així va quedar cal Montardit, en el xamfrà dels carrers Montserrat i Sant Pere, després del bombardeig del 22 de gener. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP FRENCH CASTELLS.

Cliqueu aquí i podreu llegir la quarta part de La Guerra Civil dels sadurninencs.

Cliqueu aquí i podreu llegir la quarta part de La Guerra Civil dels sadurninencs.

La Guerra Civil dels sadurninencs (Tercera part)

Aquesta és la tercera part inèdita de la crònica més extensa i documentada que mai s’ha escrit sobre la Guerra Civil dels sadurninencs (1936 – 1939). Abraça de l’1 de gener de 1938 fins a l’inici de la Batalla de l’Ebre. Et convido a llegir-la i espero els teus comentaris i suggeriments. La primera part es va publicar en aquest mateix blog el passat 8 d’abril d’enguany i la segon el 6 de maig. Les parts següents s’aniran publicant nen aquest mateix blog.

El jove sadurninenc Josep Barberan Segura (1920 – 1938 ).Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El jove sadurninenc Josep Barberan Segura (1920 – 1938 ).Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El veí de Pas de Piles Magí Parera Parera va ser mobilitzat el 16 de maig de 1938. El seu diari ens permet reconstruir el seu periple al front. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El veí de Pas de Piles Magí Parera Parera va ser mobilitzat el 16 de maig de 1938. El seu diari ens permet reconstruir el seu periple al front. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Formosa Estragués, un soldat sadurninenc de la lleva del biberó. També les seves memòries són testimoni de les peripècies viscudes durant el 1938. La fotografia però correspon al 1940 quan el van obligar a fer el servei militar obligatori enquadrat en l’Exèrcit Espanyol. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Formosa Estragués, un soldat sadurninenc de la lleva del biberó. També les seves memòries són testimoni de les peripècies viscudes durant el 1938. La fotografia però correspon al 1940 quan el van obligar a fer el servei militar obligatori enquadrat en l’Exèrcit Espanyol. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El soldat republicà sadurninenc Miquel French Galimany es trobava a Pozoblanco, al front de Còrdova, el 12 de maig de 1938. Va dedicar aquesta fotografia als seus pares. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP FRENCH CASTELLS.

El soldat republicà sadurninenc Miquel French Galimany es trobava a Pozoblanco, al front de Còrdova, el 12 de maig de 1938. Va dedicar aquesta fotografia als seus pares. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOSEP FRENCH CASTELLS.

Cliqueu aquí i podreu llegit la tercera part La Guerra Civil dels sadurninencs.

Cliqueu aquí i podreu llegit la tercera part La Guerra Civil dels sadurninencs.

 

El meu llibre de Sant Jordi d’enguany

La setmana passada, el 23 d’abril de 2015 concretament, Diada de Sant Jordi, es va presentar el llibre Viure i conviure a Puigdàlber. Els atractius del municipi més petit de Catalunya del qual sóc l’autor del text. Les fotografies actuals són de l’amic Pere Pascual Salat, veí del poble, i les antigues ens les han facilitat les famílies més tradicionals del poble. Quan el senyor alcalde David Masdeu ens va encarregar aquest llibre fa uns deu mesos a través de l’editor Ramon Nadal dubtàvem de que, tractant-se com es tracta del terme municipal més petit de Catalunya, hi hagués prou teca com per fer-ne un llibre. Al final ha resultat que l’hem hagut d’escapçar una mica ja que el fotògraf i jo ens havíem passat de frenada. Tot i així, el resultat és molt digne. L’obra s’ha distribuït entre els veïns del poble i els exemplars sobrants es poden adquirir a l’ajuntament. Pel proper Sant Jordi en presentarem un altre que ja està en marxa.

Aquesta destral de pedra basàltica (també anomenada pedra de llamp) és la peça arqueològica més antiga que s’ha localitzat al municipi de Puigdàlber. Es conserva al Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya) a Vilafranca del Penedès. La va cedir Sebastià Jané Domingo (Vilafranca del Penedès, 1925-1996), que només va indicar que procedia de Puigdàlber, sense més concreció. Malauradament Sebastià Jané va morir fa dinou anys i la seva família només ha pogut aclarir que qui tenia realment una vinculació amb aquest municipi era el seu germà Josep, també difunt. Josep Jané Domingo es dedicava l’agricultura a la seva finca propera a Puigdàlber i amb els seus tractors realitzava treballs de moviment de terres per a altres propietaris i pagesos veïns que es dedicaven a la viticultura. Ell hauria pogut desenterrar i trobar la destral i lliurar-la al seu germà. FOTO CEDIDA PER VINSEUM

Aquesta destral de pedra basàltica (també anomenada pedra de llamp) és la peça arqueològica més antiga que s’ha localitzat al municipi de Puigdàlber. Es conserva al Vinseum (Museu de les Cultures del Vi de Catalunya) a Vilafranca del Penedès. La va cedir Sebastià Jané Domingo (Vilafranca del Penedès, 1925-1996), que només va indicar que procedia de Puigdàlber, sense més concreció. Malauradament Sebastià Jané va morir fa dinou anys i la seva família només ha pogut aclarir que qui tenia realment una vinculació amb aquest municipi era el seu germà Josep, també difunt. Josep Jané Domingo es dedicava l’agricultura a la seva finca propera a Puigdàlber i amb els seus tractors realitzava treballs de moviment de terres per a altres propietaris i pagesos veïns que es dedicaven a la viticultura. Ell hauria pogut desenterrar i trobar la destral i lliurar-la al seu germà. FOTO CEDIDA PER VINSEUM

L’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans ( Puigdàlber, 1896 – Bram, 1939) és un dels referents de la història d’aquest petit municipi de l’Alt Penedès. Ara sabem que va morir al camp de Bram (Departament d’Aude) a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el 16 de juny de 1939. Va ser enterrat en una parcel·la propera al camp, anomenada Bajoli, i a la dècada dels cinquanta les seves restes van ser traslladades a la fossa comuna del cementiri comunal de Montréal de l’Aude. La figura de l’alcalde republicà de Puigdàlber, Manuel Parellada Mitjans de cal Cisteller, traspassa de llarg els límits de la història local i ens ofereix el testimoni d’un ciutadà compromès amb el seu país i amb les causes socials en què ell creia profundament. No es mereixia el final que va tenir ni, l’oblit i la indiferència que ràpidament es va imposar al seu poble. Tampoc es mereixia ser testimoni de l’esfondrament de tots els seus ideals: la República i la democràcia van ser derrotades pel general Franco amb l’ajut de Hitler i Mussolini, Catalunya va perdre tots els seus drets nacionals, el cooperativisme agrícola no va resoldre cap dels problemes de la vitivinicultura del país i la causa rabassaire va ser totalment aniquilada. Personalment, l’infortuni era el seu fidel aliat i al final dels seus dies no albirava cap futur. El balanç de la seva vida no podia ser més dissortat. Tot això ho devia tenir molt present mentre agonitzava, lluny de la seva família, al record de la qual devia dedicar el seu darrer alè de vida. La cita que l’escriptor i filòsof francès Albert Camus va publicar com a testimoni de la seva participació voluntària a la Guerra Civil Espanyola, en què va defensar la causa republicana, ve com anell al dit per retre un darrer homenatge a l’alcalde Manuel Parellada: «Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa. Això és el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal.» Un bell epitafi que haurem de dibuixar en el buit perquè no hi ha cap làpida personal on esculpir-lo.FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

L’alcalde republicà Manuel Parellada Mitjans ( Puigdàlber, 1896 – Bram, 1939) és un dels referents de la història d’aquest petit municipi de l’Alt Penedès. Ara sabem que va morir al camp de Bram (Departament d’Aude) a la regió del Llenguadoc-Rosselló, el 16 de juny de 1939. Va ser enterrat en una parcel·la propera al camp, anomenada Bajoli, i a la dècada dels cinquanta les seves restes van ser traslladades a la fossa comuna del cementiri comunal de Montréal de l’Aude. La figura de l’alcalde republicà de Puigdàlber, Manuel Parellada Mitjans de cal Cisteller, traspassa de llarg els límits de la història local i ens ofereix el testimoni d’un ciutadà compromès amb el seu país i amb les causes socials en què ell creia profundament. No es mereixia el final que va tenir ni, l’oblit i la indiferència que ràpidament es va imposar al seu poble. Tampoc es mereixia ser testimoni de l’esfondrament de tots els seus ideals: la República i la democràcia van ser derrotades pel general Franco amb l’ajut de Hitler i
Mussolini, Catalunya va perdre tots els seus drets nacionals, el cooperativisme agrícola no va resoldre cap dels problemes de la vitivinicultura del país i la causa rabassaire va ser totalment aniquilada. Personalment, l’infortuni era el seu fidel aliat i al final dels seus dies no albirava cap futur. El balanç de la seva vida no podia ser més dissortat. Tot això ho devia tenir molt present mentre agonitzava, lluny de la seva família, al record de la qual devia dedicar el seu darrer alè de vida. La cita que l’escriptor i filòsof francès Albert Camus va publicar com a testimoni de la seva participació voluntària a la Guerra Civil Espanyola, en què va defensar la causa republicana, ve com anell al dit per retre un darrer homenatge a l’alcalde Manuel Parellada: «Va ser a Espanya on la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ser derrotat, que la força pot destruir l’ànima i que a vegades el coratge no obté cap mena de recompensa. Això és el que explica perquè tanta gent, tot el món sencer, sent el drama d’Espanya com una tragèdia personal.» Un bell epitafi que haurem de dibuixar en el buit perquè no hi ha cap làpida personal on esculpir-lo.FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER JOAQUIMA CASTAÑARES BAQUÉS

Durant tota la segona meitat del segle XX aquesta era la imatge més característica de Puigdàlber, impossible de dissimular. Muntanyes de canyes apilades de forma ordenada que feien recordar els poblats dels indis americans, amb aquelles cabanes que admiràvem a les pel·lícules de cowboys. Les canyes i els vímets han estat les matèries primeres que tot un reguitzell de famílies del poble han utilitzat per guanyar-se la vida en els darrers segles. Amb aquest material es bastien els canyissos, els cistells i els coves de tota mena, tan propis del món rural. Els canyers (Arundo donax) es troben arreu de la comarca i acostumen a poblar els marges de vinyes, camins, carreteres, torrents, rius i rieres. No tots són iguals, ni de la mateixa qualitat. La saviesa popular aconsellava tallar les canyes en les llunes velles dels mesos de desembre o gener, quan els dies són més curts i freds, i l’eina més adequada per fer-ho era i és el tallacanyes. Després cal triar-les, lligar-les amb cordills i filferros i traslladar-les a un espai assolellat perquè s’assequin. Si es conserven ajagudes s’hi reprodueixen fongs i es podreixen ràpidament. Es feien servir per a diversos usos: a més de canyissos, celrassos, tancats per a horts i animals, coves i cistells, s’utilitzaven per a la construcció d’habitatges i per fer joguines i instruments musicals. L’indret que es veu a la fotografia estava (i està) situat entre les cases del poble i la C-15 i era propietat de la família Vallès, on en aquella època hi fabricaven canyissos. Aquesta nissaga artesanal la va començar Antonio Vallès Miquel, nascut el 1908, la va continuar el seu fill Antonio Vallès Ferrando (1933) i la manté actualment Antonio Vallès Esteve (1967), nét del primer i fill del segon. Ves per on, tots tres es poden identificar en aquesta imatge... si sabéssiu on mirar. FOTO CEDIDA PER ANTONIO VALLÈS ESTEVE

Durant tota la segona meitat del segle XX aquesta era la imatge més característica de Puigdàlber, impossible de dissimular. Muntanyes de canyes apilades de forma ordenada que feien recordar els poblats dels indis americans, amb aquelles cabanes que admiràvem a les pel·lícules de cowboys. Les canyes i els vímets han estat les matèries primeres que tot un reguitzell de famílies del poble han utilitzat per guanyar-se la vida en els darrers segles. Amb aquest material es bastien els canyissos, els cistells i els coves de tota mena, tan propis del món rural. Els canyers (Arundo donax) es troben arreu de la comarca i acostumen a poblar els marges de vinyes, camins, carreteres, torrents, rius i rieres. No tots són iguals, ni de la mateixa qualitat. La saviesa popular aconsellava tallar les canyes en les llunes velles dels mesos de desembre o gener, quan els dies són més curts i freds, i l’eina més adequada per fer-ho era i és el tallacanyes. Després cal triar-les, lligar-les amb cordills i filferros i traslladar-les a un espai assolellat perquè s’assequin. Si es conserven ajagudes s’hi reprodueixen fongs i es podreixen ràpidament. Es feien servir per a diversos usos: a més de canyissos,
celrassos, tancats per a horts i animals, coves i cistells, s’utilitzaven per a la construcció d’habitatges i per fer joguines i instruments musicals. L’indret que es veu a la fotografia estava (i està) situat entre les cases del poble i la C-15 i era propietat de la família Vallès, on en aquella època hi fabricaven canyissos. Aquesta nissaga artesanal la va començar Antonio Vallès Miquel, nascut el 1908, la va continuar el seu fill Antonio Vallès Ferrando (1933) i la manté actualment Antonio Vallès Esteve (1967), nét del primer i fill del segon. Ves per on, tots tres es poden identificar en aquesta imatge… si
sabéssiu on mirar. FOTO CEDIDA PER ANTONIO VALLÈS ESTEVE

Una de les imatges inèdites del llibre és aquest plànol de la primera meitat del segle XIX que correspon als Capbreus de les propietats que la família Cuscó de la Granada tenia al municipi de Puigdàlber. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PLÀNOL DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Una de les imatges inèdites del llibre és aquest plànol de la primera meitat del segle XIX que correspon als Capbreus de les propietats que la família Cuscó de la Granada tenia al municipi de Puigdàlber. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. PLÀNOL DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Cliqueu aquí i podreu llegir i admirar el llibre editat per l’Ajuntament de Puigdàlber (Alt Penedès) amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2015. En tot cas però, sempre és millor tenir-lo imprès en suport paper. El podeu demanar a l’ajuntament.

Cliqueu aquí i podreu llegir i admirar el llibre editat per l’Ajuntament de Puigdàlber (Alt Penedès) amb motiu de la Diada de Sant Jordi 2015. En tot cas però, sempre és millor tenir-lo imprès en suport paper. El podeu demanar a l’ajuntament.

El discurs del Primer de Maig de 1931 a Sant Sadurní d’Anoia

Després de 36 anys d’estar extraviada he recuperat de forma sorprenent i oportuna una carpeta que conté, entre d’altres texts històrics, l’original del discurs que va llegir el president de la Confederació Nacional del Treball (CNT) local, Joan Girona Balaguer, des del balcó de l’Ajuntament, amb motiu del Primer de Maig de 1931. Era la primera vegada que se celebrava aquesta efemèride després de la Dictadura de Primo de Rivera.

La manifestació del Primer de Maig de 1931 al carrer Marc Mir de Sant Sadurní. En aquesta fotografia s’identifiquen els dirigents anarquistes locals Joan Girona Balaguer i Manuel Vinaixa Serres. El primer, amb boina, a l’angle inferior esquerre, rodejat de nens i nenes; i el segon, al cantó contrari en les mateixes circumstàncies, també amb boina i també entre un grup de joves. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

La manifestació del Primer de Maig de 1931 al carrer Marc Mir de Sant Sadurní. En aquesta fotografia s’identifiquen els dirigents anarquistes locals Joan Girona Balaguer i Manuel Vinaixa Serres. El primer, amb boina, a l’angle inferior esquerre, rodejat de nens i nenes; i el segon, al cantó contrari en les mateixes circumstàncies, també amb boina i també entre un grup de joves. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

El president de la CNT de Sant Sadurní, Joan Girona Balaguer (1886 – 1945) , va ser l’encarregat de llegir el discurs commemoratiu del Primer de Maig des del balcó de l’Ajuntament. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

El president de la CNT de Sant Sadurní, Joan Girona Balaguer (1886 – 1945) , va ser l’encarregat de llegir el discurs commemoratiu del Primer de Maig des del balcó de l’Ajuntament. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

Un grup d’afiliats a la CNT celebrant la festa del Primer de Maig. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

Un grup d’afiliats a la CNT celebrant la festa del Primer de Maig. Clica a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

El text íntegre i inèdit d’aquell parlament de fa 84 anys, que havia redactat Jaume Baqués Font (1904 – 1987) , vicesecretari de la CNT, el va conservar el seu autor i el va amagar en un racó de casa seva a la plaça de l’Església quan va marxar a l’exili el 1939. Allí el va trobar quan va tornar el 1944 i se’l va emportar a Caracas ( Veneçuela) quan hi emigrà a la dècada següent. El 1979 me’l va lliurar personalment… i el vaig extraviar. Ara, de forma sorprenent i oportuna, l’he pogut recuperar.

Diu així : “ Treballadores i treballadors de Sant Sadurní! Al complir-se avui el 45è aniversari de la dramàtica lluita del proletariat per la reducció de la jornada de treball i de les jornades que van precedir a aquesta lluita, i que van donar origen al Dia del Treballador en tot el món, cal que tingueu present que llavors, en el segle passat, en el començament de l’Era Industrial, els infants, les dones i els vells, havien de compartir amb els joves, hores i hores de treball en condicions durísimes i esgotadores, a canvi d’un salari esquifit i miseriós.

I que en aquell temps , en la ostentosa ciutat de Xicago, mentre que en els centre nocturns de la capital es multiplicaven els bordells de luxe i les cases de joc, on els patrons malversaven els diners a grapats, fent gala de la seva opulència, en els carrers obscurs s’hi apilaven els obrers vinguts d’arreu del món en cerca de treball, i que per poder subsistir s’havien de disputar i repartir les restes del menjar que els potestats llençaven a les escombraries… I que fou el primer de maig de 1886 que aquells obrers minats per la misèria i esperonats per la fam, sortint dels caus on vivien, es van llençar al carrer a pregonar la consigna de la jornada de vuit hores. I que per resposta, els mercenaris pagats pels capitans de la indústria van disparar contra la multitud causant una pila de morts. Sobre quines víctimes es va alçar la veu airada dels dirigents Parsons, Spies, Fielden, Schwab, Fischer, Lingg, Engle y Nebee, que uns dies després foren condemnats a mort.

I que al peu de la forca i amb la corda al coll, amb el front alt, i amb la protesta als llavis, van refrendar la partida de naixement de la jornada de vuit hores, dient “─Salut temps nous… en què la nostra mort i el nostre silenci serà més potent i eloqüent que la nostra veu”, confirmant així que havia nascut una consciència i un esperit de lluita de la classe treballadora, i posant de manifest que era la seva veu de protesta el que es volia fer callar i dur a la forca.

Abans, en l’espai dels temps, ja s’havien alçat altres veus semblants: els pàries que construïen les piràmides i els temples faraònics, un dia es van negar a seguir treballant . Fou la primera vaga que registra la història. Després, els temps medievals, veieren passar camí del suplici i de la foguera a màrtirs, a Sants , i a perseguits de la justícia que gosaren afrontar la ira dels poderosos. Després, en dita Revolució Industrial augmentà l’explotació, la desolació i les privacions del poble treballador. Davant de quina situació, el més reconsagrat orador que ha tingut l’Església ( el reverent Stephens) va exclamar “ Si als treballadors se’ls nega el dret primordial que tenen de gaudir del fruit que, segons la llei divina, guanyen amb la suor del seu front; si quan demanen millores com la jornada de vuit hores, no sel’s escolta i sel’s treu del treball; llavors si tot fracassa cal que agafin la teia encesa i que calin foc als palaus dels poderosos”. Així és que demà serà el dia que

vosaltres imposareu el compliment de la jornada de vuit hores. Si o no ?” Un si unànime dels concentrats a la plaça de la Vila va respondre la intervenció mitinera de Joan Girona. L’orador però havia canviat la penúltima frase i havia dit : “ […] llavors si tot fracassa cal que s’uneixin i que imposin el compliment de les seves justes aspiracions”.

L’espia sadurninenc de la Primera Guerra Mundial

Jaume Mir Mas (1888 – 1943), idealista, comerciant d’armes, aventurer i espia és l’únic veí de Sant Sadurní que va participar ara fa un segle en el conflicte bèl·lic que va sacsejar Europa entre 1914 i 1918.

Jaume Mir Mas (1888 – 1943). DIBUIX INÈDIT DE JOAN ANTON MASCARÓ FUERTES, DEL FONS DE L’AUTOR.

Jaume Mir Mas (1888 – 1943). DIBUIX INÈDIT DE JOAN ANTON MASCARÓ FUERTES, DEL FONS DE L’AUTOR.

El juliol de 1937 se’l va veure en una manifestació pels carrers de Brusel.les (Bèlgica) subjectant una pancarta, en la qual s’hi podia llegir en francès: "Els infants espanyols víctimes del feixisme internacional demanen als pobles democràtics que ajudin llurs pares i mares per tal de salvar la democràcia a Espanya.” Dels dos personatges que porten la pancarta, Mir sembla el de la dreta de la imatge, el que va cobert amb una gorra. FOTO CEDIDA PER JOAN ROSELL MEDALL.

El juliol de 1937 se’l va veure en una manifestació pels carrers de Brusel.les (Bèlgica) subjectant una pancarta, en la qual s’hi podia llegir en francès: “Els infants espanyols víctimes del feixisme internacional demanen als pobles democràtics que ajudin llurs pares i mares per tal de salvar la democràcia a Espanya.” Dels dos personatges que porten la pancarta, Mir sembla el de la dreta de la imatge, el que va cobert amb una gorra. FOTO CEDIDA PER JOAN ROSELL MEDALL.

Jaume Mir Mas (Sant Sadurní d’Anoia, 1888 – Ixelles, Bèlgica, 1943). La seva vida va ser com una novel·la d’aventures protagonitzada per un idealista, comerciant d’armes i espia. Aquest podria ser l’argument de la biografia de Jaume Mir Mas, descendent d’una branca de la família Mir de can Guineu. El seu avi, Salvador Mir Sagristà, era fill de Pere Mir Porta (1762 – 1834), l’hereu de can Guineu, i de la seva segona esposa, Caterina Sagristà. Salvador Mir Sagristà es va casar amb Felisa Borràs i d’aquest matrimoni va néixer Casimir Mir Borràs, el pare de Jaume Mir Mas.

Es desconeix tot sobre la seva infantesa i joventut, però arran els esdeveniments de la Setmana Tràgica (1909) va fugir per cames del país i s’exilià a Bèlgica. Alguna cosa greu li devia pesar sobre la consciència per prendre una decisió com aquella.

Va sortir del foc i va caure a les brases, ja que gairebé cinc anys després, el 4 d’agost de 1914, Alemanya envaïa Bèlgica i, com explicava Joan Rossell Medall al seu web l’any 2011, Jaume Mir “va entrar en contacte amb una sèrie de coneguts seus i van organitzar una xarxa de comunicació clandestina, connectada amb Anglaterra, Estats Units i França. Passaven informació, diners i persones. L’abril de 1915, els serveis secrets anglesos i francesos li van demanar si podia fer sortir de Bèlgica obrers mecànics i ajustadors, ja que els arsenals anglesos i francesos no anaven sobrats de bons especialistes. Després de dirigir una circular clandestina als obrers belgues convocant-los a una reunió en un cèntric cinema de Brussel·les, va ajudar a sortir desenes i desenes d’especialistes cap a França i Anglaterra”.

Una informació seva a l’estat major aliat va permetre que vint-i-nou avions francesos llancessin 168 bombes i destruïssin completament el quarter general alemany de Kronprinz, a Charleville, a la regió de Namur (Bèlgica), el juny de 1915.

El 26 de març de 1917 va ser condemnat pels alemanys a pena de mort, i a quatre mesos de treballs forçats, sis mesos de presó i a la confiscació de tots els seus béns. Abans de la guerra s’havia casat amb una belga amb qui havia tingut dos fills, Elisée i Agis, i de les seves memòries es pot deduir que havia quedat vidu o s’havia distanciat o separat de la seva dona.

L’octubre de 1933 va publicar en castellà la seva obra autobiogràfica Por qué me condenaron a muerte. Memorias de un condenado a muerte por los alemanes (1914–1918), que feia vuit anys que s’havia editat en francès. Durant la Guerra Civil espanyola va ser nomenat per Jaume Miravitlles Navarra delegat del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya a Bèlgica i va fer d’intermediari en la compra d’armes per a la República i en el reclutament de brigadistes voluntaris per a lluitar a Espanya contra Franco.

Ves per on, hi ha molts esdeveniments importants del segle XX en els quals apareixen veïnes o veïns de Sant Sadurní, ni que sigui d’esquitllada: a la batalla de Leningrad (Unió Soviètica) ; enfrontant-se a les tropes nazis quan aquestes van envair França el maig de 1940; al primer equip de futbol del Barça a principis del segle XX; al camp de concentració nazi de Mauthausen-Gusen; al vaixell Winnipeg que traslladava exiliats espanyols a Xile i a l’altre vaixell Uruguay quan va esdevenir presó el 1934; a un dels millors restaurants de París dels anys trenta i quaranta; a l’expedició de Gaspar de Portolà que va colonitzar Califòrnia el 1769; a l’Orquestra Simfònica de Philadelphia el 1909 o el 1910; als hospitals de campanya de Smolensko, Porchow, Riga, i Konigsberg durant la Segona Guerra Mundial; al Centre de Rehabilitació de Primats de Lwiro (República del Congo), on s’atenen més de cent exemplars de goril·les i ximpanzés…

El cas de Jaume Mir m’ha semblat prou important i singular com per dedicar-li el post d’avui.