Imatges irrepetibles de Sant Sadurní d’Anoia

Aquesta selecció de deu fotografies del segle XX de Sant Sadurní ens permet recuperar un món desaparegut que mai més no tornarà. Gràcies a les imatges podem reviure moments de la nostra història més recent , gaudir-los i fixar-los en la memòria col·lectiva.

L’escena que veiem en aquesta fotografia ja forma part de la història agrària del municipi i també de Catalunya. Ara el que ens mostra la imatge es fa d’una altra manera molt més asèptica. Situem-nos en el temps i l’espai i identifiquem al protagonista principal. Es tracta de la verema de 1910, a la hisenda de la Torre Pubilla, propietat aleshores de Francesc Ferrer i Parés. Propietari i rabassaires estan pesant amb una balança romana els raïms que s’han acabat de collir i que s’han col•locat prèviament dins unes portadores de fusta. Dues terceres parts corresponen als pagesos que conreen les vinyes ( el 66’66%) i una tercera part a la propietat ( el 33’33%). Aquesta distribució que els primers consideren injusta serà el cavall de batalla del moviment rabassaire fins després del Fets del 6 d’octubre de 1934, quan el Ban de guerra del general Domingo Batet va ordenar manu militari que es compensés als hisendats pels greuges causats entre 1931 i 1934. Al fons veiem la masia de Torre Pubilla i a l’esquerra una barraca de vinya per damunt de la qual treu el cap un canó granífug, un giny que llençava explosius contra els núvols per desfer les calamarses i evitar així les pedregades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’escena que veiem en aquesta fotografia ja forma part de la història agrària del municipi i també de Catalunya. Ara el que ens mostra la imatge es fa d’una altra manera molt més asèptica. Situem-nos en el temps i l’espai i identifiquem al protagonista principal. Es tracta de la verema de 1910, a la hisenda de la Torre Pubilla, propietat aleshores de Francesc Ferrer i Parés. Propietari i rabassaires estan pesant amb una balança romana els raïms que s’han acabat de collir i que s’han col•locat prèviament dins unes portadores de fusta. Dues terceres parts corresponen als pagesos que conreen les vinyes ( el 66’66%) i una tercera part a la propietat ( el 33’33%). Aquesta distribució que els primers consideren injusta serà el cavall de batalla del moviment rabassaire fins després del Fets del 6 d’octubre de 1934, quan el Ban de guerra del general Domingo Batet va ordenar manu militari que es compensés als hisendats pels greuges causats entre 1931 i 1934. Al fons veiem la masia de Torre Pubilla i a l’esquerra una barraca de vinya per damunt de la qual treu el cap un canó granífug, un giny que llençava explosius contra els núvols per desfer les calamarses i evitar així les pedregades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquestes quatre tartanes tant similars es trobaven aturades a la plaça de l’Església de Sant Sadurní a la segona dècada del segle XX, fa uns 100 anys. Molt probablement els seus propietaris assistien a un acte litúrgic a l’interior del temple, tal vegada a la missa dominical de les onze si ens fixem en les ombres que els protagonistes humans i animals de la imatge projecten sobre el terra. També podria tractar-se d’un casament o d’un bateig i que, en aquests casos, les tartanes fossin les de lloguer de cal Xic Maxina. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech, en la seva obra Memòries d’un cabaler, explica com tota la família de can Codorníu es traslladava a l’església parroquial en tartana. La rectoria i l’església no es reformarien fins a la dècada següent i s’inaugurarien el 1926. Des d’aleshores l’habitual dels diumenges i festius al matí ja van ser els vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquestes quatre tartanes tant similars es trobaven aturades a la plaça de l’Església de Sant Sadurní a la segona dècada del segle XX, fa uns 100 anys. Molt probablement els seus propietaris assistien a un acte litúrgic a l’interior del temple, tal vegada a la missa dominical de les onze si ens fixem en les ombres que els protagonistes humans i animals de la imatge projecten sobre el terra. També podria tractar-se d’un casament o d’un bateig i que, en aquests casos, les tartanes fossin les de lloguer de cal Xic Maxina. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech, en la seva obra Memòries d’un cabaler, explica com tota la família de can Codorníu es traslladava a l’església parroquial en tartana. La rectoria i l’església no es reformarien fins a la dècada següent i s’inaugurarien el 1926. Des d’aleshores l’habitual dels diumenges i festius al matí ja van ser els vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Les festes locals del barris conserven actualment els trets més característics però molts detalls curiosos han desaparegut. Aquest era el carret que el barri del Raval utilitzava a finals de la dècada dels quaranta del segle passat per acompanyar el seguici dels veïns que participaven en el rengle. Els protagonistes són Margarida Claparols i Valentí Vilaró de ca la Maria Sàbat, ambdós veïns del barri. La primera va tornar al municipi després de passar molts anys a Veneçuela i el segon es va traslladar a Vic on resideix. Del ruc només sabem que era de cal Frare del carrer de Vilafranca i que estava molt pendent del fotògraf que va capturar la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Les festes locals del barris conserven actualment els trets més característics però molts detalls curiosos han desaparegut. Aquest era el carret que el barri del Raval utilitzava a finals de la dècada dels quaranta del segle passat per acompanyar el seguici dels veïns que participaven en el rengle. Els protagonistes són Margarida Claparols i Valentí Vilaró de ca la Maria Sàbat, ambdós veïns del barri. La primera va tornar al municipi després de passar molts anys a Veneçuela i el segon es va traslladar a Vic on resideix. Del ruc només sabem que era de cal Frare del carrer de Vilafranca i que estava molt pendent del fotògraf que va capturar la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’avaria d’un vehicle a motor just en el moment de travessar el riu Anoia a l’alçada de Monistrol i de la Colònia Pons va ser molt habitual fins el 8 de febrer de 1957 , quan es va inaugurar en aquest indret el pont construït per la Diputació de Barcelona. Abans d’aquesta data no hi havia més remei que intentar superar l’obstacle del riu endinsant-s’hi per una zona plana poc profunda, i , com que no sempre el cabdal era desigual, resultava imprevisible saber fins on arribaria el nivell de l’aigua. Si fallaven les previsions, el vehicle s’avariava i s’aturava al mig del riu i calia evacuar els viatgers . Aleshores el xofer els carregava a coll i be un per un sobre les seves espatlles i els traslladava a la riba de destinació. Mentrestant algú donava la veu d’alarma i immediatament es posava en marxa la tasca de treure el vehicle avariat del corrent del riu i portar-lo a terra ferma. En aquesta fotografia de principis de la dècada dels cinquanta s’identifica un cotxe de línia avariat provinent d’Igualada i Piera i en direcció a Sant Sadurní just en el moment en que un altre vehicle similar es disposa a arrossegar-lo amb unes cadenes i intentar treure’l de l’aigua. En aquesta ocasió però els viatges haurien pogut ser evacuats abans per les portes del davant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’avaria d’un vehicle a motor just en el moment de travessar el riu Anoia a l’alçada de Monistrol i de la Colònia Pons va ser molt habitual fins el 8 de febrer de 1957 , quan es va inaugurar en aquest indret el pont construït per la Diputació de Barcelona. Abans d’aquesta data no hi havia més remei que intentar superar l’obstacle del riu endinsant-s’hi per una zona plana poc profunda, i , com que no sempre el cabdal era desigual, resultava imprevisible saber fins on arribaria el nivell de l’aigua. Si fallaven les previsions, el vehicle s’avariava i s’aturava al mig del riu i calia evacuar els viatgers . Aleshores el xofer els carregava a coll i be un per un sobre les seves espatlles i els traslladava a la riba de destinació. Mentrestant algú donava la veu d’alarma i immediatament es posava en marxa la tasca de treure el vehicle avariat del corrent del riu i portar-lo a terra ferma. En aquesta fotografia de principis de la dècada dels cinquanta s’identifica un cotxe de línia avariat provinent d’Igualada i Piera i en direcció a Sant Sadurní just en el moment en que un altre vehicle similar es disposa a arrossegar-lo amb unes cadenes i intentar treure’l de l’aigua. En aquesta ocasió però els viatges haurien pogut ser evacuats abans per les portes del davant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Quan el trasllat de les bótes de vi per l’interior de Sant Sadurní es feia amb animals de càrrega s’utilitzaven uns carros construïts especialment per aquesta funció. Aquest mitjà de transport estava obert per la part posterior i el carreter el feia recular fins que la bóta a traslladar dipositada el terra quedava ben centrada a l’interior. Aleshores es col•locaven dues cadenes de ferro per sota la bóta , una per la part frontal i una altra pel darrera, aprofitant la forma còncava del recipient. Proveït d’una maneta el carreter feia girar un torn amb un engranatge ubicat en un dels dos braços del carro i quan les cadenes s’hi enrotllaven la bóta ascendia fins una alçada predeterminada. Llavors s’assegurava i es podia realitzar el trasllat. Amb la desaparició dels animals de càrrega com a mitjà de transport es produí l’esfondrament d’un model que havia estat vigent des del Neolític i una colla d’oficis locals van caure en desgràcia: els constructors de carros, els carreters que els conduïen, els basters que proveïen els guarniments i el ferradors que de tant en tant canviaven les ferradures de cavalls, egües, mules, matxos i rucs. També van desaparèixer els renecs, tant habituals en aquests professionals del transport amb animals. Un dels darrers carreters va ser Josep Vias i Martí, més conegut com El Trempat, el qual veiem a la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Quan el trasllat de les bótes de vi per l’interior de Sant Sadurní es feia amb animals de càrrega s’utilitzaven uns carros construïts especialment per aquesta funció. Aquest mitjà de transport estava obert per la part posterior i el carreter el feia recular fins que la bóta a traslladar dipositada el terra quedava ben centrada a l’interior. Aleshores es col•locaven dues cadenes de ferro per sota la bóta , una per la part frontal i una altra pel darrera, aprofitant la forma còncava del recipient. Proveït d’una maneta el carreter feia girar un torn amb un engranatge ubicat en un dels dos braços del carro i quan les cadenes s’hi enrotllaven la bóta ascendia fins una alçada predeterminada. Llavors s’assegurava i es podia realitzar el trasllat. Amb la desaparició dels animals de càrrega com a mitjà de transport es produí l’esfondrament d’un model que havia estat vigent des del Neolític i una colla d’oficis locals van caure en desgràcia: els constructors de carros, els carreters que els conduïen, els basters que proveïen els guarniments i el ferradors que de tant en tant canviaven les ferradures de cavalls, egües, mules, matxos i rucs. També van desaparèixer els renecs, tant habituals en aquests professionals del transport amb animals. Un dels darrers carreters va ser Josep Vias i Martí, més conegut com El Trempat, el qual veiem a la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els tres empleats municipals de finals de la dècada dels seixanta ( d’esquerra a dreta seguint l’ordre de lectura, l’agutzil Pasqual Broch, el sereno Florido i el guàrdia Vicens Cabo) representaven en certa manera la transició del model de seguretat local heretat del segle XIX , camí ja del que esdevindria en el darrer quart del XX. Els agutzils que vetllaven la Casa de la Vila i els serenos que recorrien a peu els carrers de la Vila durant totes les nits van desaparèixer i van ser substituïts pels guàrdies urbans motoritzats, el primer dels quals a Sant Sadurní va ser el conegut com el Metralleta, un voluntari de la División Azul que havia treballat a can Codorníu i que va optar per entrar a treballar a l’Ajuntament. La seva vehemència li atribuïa caràcter i autoritat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els tres empleats municipals de finals de la dècada dels seixanta ( d’esquerra a dreta seguint l’ordre de lectura, l’agutzil Pasqual Broch, el sereno Florido i el guàrdia Vicens Cabo) representaven en certa manera la transició del model de seguretat local heretat del segle XIX , camí ja del que esdevindria en el darrer quart del XX. Els agutzils que vetllaven la Casa de la Vila i els serenos que recorrien a peu els carrers de la Vila durant totes les nits van desaparèixer i van ser substituïts pels guàrdies urbans motoritzats, el primer dels quals a Sant Sadurní va ser el conegut com el Metralleta, un voluntari de la División Azul que havia treballat a can Codorníu i que va optar per entrar a treballar a l’Ajuntament. La seva vehemència li atribuïa caràcter i autoritat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Joan Freginals ( més conegut con Jufre) va ser un professional del sector elèctric que aviat s’especialitzà en els aparells per a les transmissions radiofòniques. A la dècada dels seixanta va bastir l’emissora parroquial local Ràdio Sant Sadurní i en va ser el principal artífex. Al seu domicili del carrer Sant Antoni disposava d’un taller i d’un conjunt d’equips que li permetien comunicar-se amb d’altres radioafeccionats de tot el planeta. En aquella època era un fumador incansable i sempre portava una cigarreta encesa a les mans... com la que veiem en la fotografia. L’emissora parroquial va desaparèixer i molts anys després va ser substituïda per una de municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Freginals ( més conegut con Jufre) va ser un professional del sector elèctric que aviat s’especialitzà en els aparells per a les transmissions radiofòniques. A la dècada dels seixanta va bastir l’emissora parroquial local Ràdio Sant Sadurní i en va ser el principal artífex. Al seu domicili del carrer Sant Antoni disposava d’un taller i d’un conjunt d’equips que li permetien comunicar-se amb d’altres radioafeccionats de tot el planeta. En aquella època era un fumador incansable i sempre portava una cigarreta encesa a les mans… com la que veiem en la fotografia. L’emissora parroquial va desaparèixer i molts anys després va ser substituïda per una de municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquest tram de carrer tant estret que es va començar a bastir a partir de 1801 i que només permetia de forma intermitent el pas d’un vehicle en una sola direcció era el de Sant Antoni, entre el carrer Sant Josep ( l’inici del qual veiem a la dreta de la imatge) i la Plaça de l’Ajuntament ( que es trobaria situada a l’esquerra). Per acabar d’orientar al lector indicarem que l’immoble més alt del fons corresponia a cal Llopart. El conjunt d’edificis de l’esquerra van ser enderrocats el 28 d’agost de 1974 durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc, es va poder eixamplar el vial i se li va donar doble direcció. Durant les tasques de retirar les runes es va localitzar una olla plena de monedes d’or. El carrer Sant Antoni va mantenir des d’aleshores la doble direcció fins que el 6 de setembre de 1986 es va poder desviar el trànsit per la nova Rambla de la Generalitat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquest tram de carrer tant estret que es va començar a bastir a partir de 1801 i que només permetia de forma intermitent el pas d’un vehicle en una sola direcció era el de Sant Antoni, entre el carrer Sant Josep ( l’inici del qual veiem a la dreta de la imatge) i la Plaça de l’Ajuntament ( que es trobaria situada a l’esquerra). Per acabar d’orientar al lector indicarem que l’immoble més alt del fons corresponia a cal Llopart. El conjunt d’edificis de l’esquerra van ser enderrocats el 28 d’agost de 1974 durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc, es va poder eixamplar el vial i se li va donar doble direcció. Durant les tasques de retirar les runes es va localitzar una olla plena de monedes d’or. El carrer Sant Antoni va mantenir des d’aleshores la doble direcció fins que el 6 de setembre de 1986 es va poder desviar el trànsit per la nova Rambla de la Generalitat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

La producció de carbó vegetal propiciava que en molts indrets boscosos de les rodalies de Sant Sadurní és construïssin carboneres com aquesta a l’interior de la qual es disposava la llenya de forma molt acurada. La lenta combustió amb poc oxigen permetia que els troncs i les branques coberts amb terra i fang es carbonitzessin i es poguessin comercialitzar com a combustible. La imatge es va capturar a la dècada dels quaranta. Aquesta era una de les tres pràctiques ja desaparegudes que permetien mantenir net el sotabosc per evitar els incendis forestals. Les altres dues era la pastura de cabres i bens i l’obtenció de fogots per als forns , principalment els de les guixeres de Vilobí del Penedès, on es traslladaven en carros com el que es veu a la fotografia posterior. En abandonar-se aquesta pràctica d’obtenir carbó vegetal també va ocasionar que Sant Sadurní es quedés sense carboners. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

La producció de carbó vegetal propiciava que en molts indrets boscosos de les rodalies de Sant Sadurní és construïssin carboneres com aquesta a l’interior de la qual es disposava la llenya de forma molt acurada. La lenta combustió amb poc oxigen permetia que els troncs i les branques coberts amb terra i fang es carbonitzessin i es poguessin comercialitzar com a combustible. La imatge es va capturar a la dècada dels quaranta. Aquesta era una de les tres pràctiques ja desaparegudes que permetien mantenir net el sotabosc per evitar els incendis forestals. Les altres dues era la pastura de cabres i bens i l’obtenció de fogots per als forns , principalment els de les guixeres de Vilobí del Penedès, on es traslladaven en carros com el que es veu a la fotografia posterior. En abandonar-se aquesta pràctica d’obtenir carbó vegetal també va ocasionar que Sant Sadurní es quedés sense carboners. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els pallers eren unes estructures en forma de cabana que es bastien amb la palla procedent de cereals com el blat. La seva funció era la de conservar-la per a l’alimentació dels animals de càrrega durant l’hivern i, per a protegir-los de la intempèrie, sovint es cobrien amb canyes col•locades de forma radial. En aquest cas es tractava d’un dels pallers de la Torre Pubilla i el protagonista masculí de la foto era un dels germans Batsums, el 1953. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els pallers eren unes estructures en forma de cabana que es bastien amb la palla procedent de cereals com el blat. La seva funció era la de conservar-la per a l’alimentació dels animals de càrrega durant l’hivern i, per a protegir-los de la intempèrie, sovint es cobrien amb canyes col•locades de forma radial. En aquest cas es tractava d’un dels pallers de la Torre Pubilla i el protagonista masculí de la foto era un dels germans Batsums, el 1953. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Més fotos originals del camp d’Auschwitz II – Birkenau

Per completar el post de la setmana anterior es publiquen quatre fotografies més de l’àlbum localitzat per la jueva eslovena Lili Jacob al camp de concentració alemany de Mittelbau – Dora, corresponents però al camp d’Auschwitz II – Birkenau ( Polònia), on ella havia estat empresonada el juny de 1944. La protagonista d’aquesta història va aconseguir sobreviure a l’horror nazi. De forma paral·lela es publiquen també quatre fotografies actuals que Pawel Sawicki va capturar el 2013 exactament als mateixos indrets d’Auschwitz II – Birkenau.

Dos trens en paral•lel a l’interior del recinte del camp d’Auschwitz II – Birkenau. Els vagons de l’esquerra tenen les portes obertes i estan buits, mentre els de la dreta mantenen les portes tancades i resulta impossible determinar si també estan buits. Entre els uns i els altres s’observen els equipatges amuntegats dels jueus deportats. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels dos trens, s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Dos trens en paral•lel a l’interior del recinte del camp d’Auschwitz II – Birkenau. Els vagons de l’esquerra tenen les portes obertes i estan buits, mentre els de la dreta mantenen les portes tancades i resulta impossible determinar si també estan buits. Entre els uns i els altres s’observen els equipatges amuntegats dels jueus deportats. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels dos trens, s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013. Les xemeneies ja no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013. Les xemeneies ja no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Des del sostre d’un dels vagons de tren s’observa com els deportats acabats d’arribar carreguen amb llurs farcells i pertinences i s’adrecen a un camió on les dipositaran. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels vagons del tren , s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Des del sostre d’un dels vagons de tren s’observa com els deportats acabats d’arribar carreguen amb llurs farcells i pertinences i s’adrecen a un camió on les dipositaran. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels vagons del tren , s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . L’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona . Ja s’ha comentat que les xemeneies no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . L’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona . Ja s’ha comentat que les xemeneies no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

La selecció es feia just al baixar dels vagons de tren que havien entrat per la porta principal del camp ( a l’angle superior esquerre) , els homes a la dreta i les dones i els nens a l’esquerra. Aquesta fotografia planteja una qüestió molt controvertida. Si us fixeu a l’angle inferior esquerre es veu un grup de presoners residents al camp amb els seus respectius uniformes de ratlles a tocar dels infortunats que acaben d’arribar al camp i que no saben el què els espera. Sembla del tot improbable que els primers no sabessin perfectament que la destinació dels nouvinguts era la cambra de gas , com en tantes i tantes ocasions anteriors, i també costa d’acceptar que algun d’ells, en algun moment, no advertís del què fatalment esdevindria. Per tant podríem admetre que en alguna ocasió alguns deportats van saber que moririen abans d’entrar a les cambres de gas. El presoner amb l’uniforme de ratlles que té la ma dreta prop de la cara ( a l’angle inferior esquerre) era el jueu holandès Eddi Wynschenk que va aconseguir sobreviure i es va identificar quan es van fer públiques aquestes imatges. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

La selecció es feia just al baixar dels vagons de tren que havien entrat per la porta principal del camp ( a l’angle superior esquerre) , els homes a la dreta i les dones i els nens a l’esquerra. Aquesta fotografia planteja una qüestió molt controvertida. Si us fixeu a l’angle inferior esquerre es veu un grup de presoners residents al camp amb els seus respectius uniformes de ratlles a tocar dels infortunats que acaben d’arribar al camp i que no saben el què els espera. Sembla del tot improbable que els primers no sabessin perfectament que la destinació dels nouvinguts era la cambra de gas , com en tantes i tantes ocasions anteriors, i també costa d’acceptar que algun d’ells, en algun moment, no advertís del què fatalment esdevindria. Per tant podríem admetre que en alguna ocasió alguns deportats van saber que moririen abans d’entrar a les cambres de gas. El presoner amb l’uniforme de ratlles que té la ma dreta prop de la cara ( a l’angle inferior esquerre) era el jueu holandès Eddi Wynschenk que va aconseguir sobreviure i es va identificar quan es van fer públiques aquestes imatges. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. A l’angle superior esquerre veiem la porta principal d’accés al camp. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. A l’angle superior esquerre veiem la porta principal d’accés al camp. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Dones i infants jueus en direcció a les cambres de gas. Costa d’assumir que s’adrecin tan resignadament cap a la mort... si és que coneixien el seu imminent i fatal destí. Més aviat semblen confiats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Dones i infants jueus en direcció a les cambres de gas. Costa d’assumir que s’adrecin tan resignadament cap a la mort… si és que coneixien el seu imminent i fatal destí. Més aviat semblen confiats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de les dones i els nens que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de les dones i els nens que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

“El camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau (en alemany Konzentrationslager Auschwitz-Birkenau, on Auschwitz i Birkenau són els noms dels pobles propers polonesos traduïts a l’alemany) , fou un complex format per diversos camps de concentració, d’experimentació mèdica i d’extermini en massa de presoners construït pel règim de l’Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia de 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial.

En 5 anys, uns 1,3 milions d’homes, de dones i d’infants (el 90% jueus) foren assassinats a Auschwitz, aproximadament 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, la majoria a les cambres de gas. La resta van morir de malalties, malnutrició, maltractaments, sàdics experiments científics, etc. Sens dubte, aquest camp d’extermini ha estat considerat el símbol del genocididel poble jueu; el símbol de la Xoà (l’Holocaust del judaisme).

Inicialment, el camp d’Auschwitz havia estat concebut com un centre de quarantena, però a partir de l’estiu de 1941, Rudolf Höss ─comandant del camp (SS-Obersturmbannführer)─ és convocat per Heinrich Himmler ─màxim responsable de les SS─ per comunicar-li que Adolf Hitler li havia encomanat dur a terme la solució final de la qüestió jueva, i que el seu camp havia de jugar un paper important car era un lloc amb bones comunicacions terrestres per tren i prou discret. L’estiu de 1943, Rudolf Höss fou reemplaçat per Arthur Liebehenschel i Richard Baer.

Auschwitz fou una combinació d’extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. Com molts altres camps d’extermini, s’instal•laren cambres de gas per produir la mort. L’any1942, la selecció de jueus s’havia convertit en quelcom habitual a Auschwitz. Quan arribava un tren carregat de presoners es procedia a separar els homes i les dones joves, considerats aptes per al treball, dels nens, vells, un bon nombre de dones i malats que eren, directament, assassinats. A aquests darrers se’ls deia que anaven a rebre una dutxa i a ésser desinfectats. En realitat, se’ls conduïa directament a les cambres de gas, camuflades com a dutxes.

Com que el sistema permetia l’eliminació massiva de vides humanes es va plantejar d’immediat el problema dels cadàvers. Inicialment eren sepultats en fosses comunes, però el procediment era lent i insuficient. L’estiu de 1942, els cossos, inflats per la seva putrefacció, removien la terra i amenaçaven els pous d’aigua dels voltants. El mes d’octubre foren desenterrats per a procedir a la seva incineració en foses. Finalment, la instal•lació progressiva de forns crematoris resolgué aquesta qüestió.

Les cambres de gas anirien rebent una sèrie de millores tècniques que garantien una major eficàcia i funcionament, com per exemple els sistemes d’aire de les cambres de gas del crematori. El mes de juny de 1943, Auschwitz tenia una capacitat d’incineració de gairebé 4.800 cadàvers diaris.

Les condicions de vida eren inhumanes: les robes que rebien els que passaven la primera selecció eren parracs, les hores de descans eren insuficients, no hi havia instal•lacions sanitàries (per exemple, a inicis de l’estiu de 1944, 32.000 dones compartien una mateixa comuna), l’alimentació era extremadament pobra… A la fam, el fred, un treball esgotador, l’amuntegament, la brutícia, la manca d’higiene i les malalties (eltifus, la disenteria i un bon nombre de malalties dermatològiques eren un fet comú) s’hi afegia el sadisme dels membres de les SS i els subalterns escollits entre el lumpen del camp d’extermini.

Primo Levi (Torí, 1919-1978), químic de professió i supervivent d’Auschwitz, és un testimoni colpidor de la supervivència i la mort a l’infern dels camps d’extermini durant els últims anys de l’ocupació nazi. Primo Levi explica com era de senzill sucumbir en aquest camp, convertir-se en un enfonsat, tan sols n’hi havia prou d’obeir totes les ordres que es rebien, no menjar altra cosa que el ranxo, atenir-se a la disciplina del treball i del camp. L’experiència ha demostrat que d’aquesta manera només excepcionalment es podia durar més de tres mesos. Tots els musulmans (Levi ignora per quina raó els veterans del camp designaven els dèbils, els ineptes, els destinats a la selecció amb aquest terme) que anaven a la cambra de gas tenien la mateixa història, o més exactament, no tenien història; van seguir el pendent fins al fons, de manera natural. Un cop al camp, per la seva essencial incapacitat, o per desgràcia per qualsevol incident banal, foren trepitjats abans d’haver pogut adequar-s’hi; feren tard, no començaren a aprendre l’alemany i a discernir alguna cosa en l’infernal garbuix de lleis i de prohibicions sinó quan el seu cos ja fou una ruïna, i res ja no els podia salvar de la selecció o de la mort per decaïment.

La retirada alemanya de tots els fronts de guerra, i especialment davant l’avanç soviètic, obligaren Himmler a plantejar-se el tancament dels camps d’extermini. A la tardor de 1943 s’evacuen els camps de Treblinka, Sobibor i Belzec. El mes de juliol de 1944, els soviètics entren al camp de Lublin i donen a conèixer l’assassinat massiu als camps.

A finals de 1944, només Auschwitz continuava en funcionament com a camp d’extermini, però la fi era pròxima. El 25 de novembre, Himmler ordena que es procedeixi al seu desmantellament. El 17 de gener de 1945 es destrueix el bloc mèdic del camp i es passa llista per darrera vegada. Al recompte hi ha 31.894 reclusos a Auschwitz i 35.118 als camps satèl•lits. Alhora, el personal nazi inicia l’evacuació d’Auschwitz. La majoria dels presoners van haver de marxar cap a l’oest. Els qui eren massa dèbils per caminar eren deixats endarrere. El 20 de gener un destacament de les SS afusella a dues-centes jueves i, després, destrueix els edificis on hi ha els crematoris I i II. Per la seva banda, la indústria IG Farven destrueix els seus arxius. Durant els dies següents, les SS continuaren assassinant reclusos i destruint les instal•lacions. El dia 27 de gener procediren a destruir el darrer crematori, el IV. La tarda del mateix dia apareixen les tropes soviètiques. El camp d’extermini d’Auschwitz finalitzava la seva macabra existència. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig el 27 de gener de 1945.
Només quedaven dempeus sis dels trenta-cinc magatzems. Als que van quedar s’amuntegaven 368.820 vestits d’home, 836.255 de dones, 5.525 parells de sabates de dona, grans quantitats de roba de nen, raspalls de dents… En una altra dependència hi havia set tones de cabell humà. Entre els cadàvers els soviètics trobaren set mil supervivents.

Des del 1949, Witold Pilecki ─un soldat de l’Armia Krajowa (organització de resistència polonesa a l’ocupació nazi)─ empresonat a Auschwitz i alliberat va aportar una considerable quantitat d’informació que es va trametre a Varsòvia i d’allà, a Londres. D’altra banda, els aliats tenien una informació aèria més detallada dels camps des del maig de 1944. Dos presoners que es van escapar (Rudolph Vrba y Alfred Wetzler) havien reunit descripcions precises i mapes que van arribar als aliats durant l’estiu de 1944. El 13 de setembre d’aquest any, avions americans van bombardejar la fàbrica de Buna Werke associada amb Auschwitz III, destruint-la parcialment.

Durant els anys d’existència dels camps, al voltant de 700 presoners van intentar escapar, dels quals 300 ho van aconseguir. La pena aplicada per intent de fuga era la mort per inhalació. Generalment, les famílies dels fugitius eren arrestades i internades a Auschwitz per ser exhibides com a advertiment als altres presoners. El nombre total de morts produïdes a Auschwitz encara està en debat, però s’estima que entre un milió i un milió i mig. El 1979, el camp de concentració d’Auschwitz fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Malgrat aquest reconeixement el seu estat de conservació és molt deficient i si no s’hi actua per restaurar-lo pot degradar-se encara més i esdevenir una ruïna total”. (Informació extreta bàsicament de la Wikipedia)

Vuitanta anys després es fabrica un tanc dissenyat a Sant Sadurní…

El 1935 l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella -propietari de l’empresa local Maquinaria Moderna para Construcciones y Obras Públicas, S.A.E. (cal Benach)-, va dissenyar un tanc que va arribar a patentar però del qual no se’n va fabricar cap prototip i ni una sola unitat. Sembla que pretenia exportar-los a Turquia, on ja venia els tractors eruga que produïa a la seva fàbrica de Sant Sadurní, o vendre’ls a algun país interessat per contrarestar la política armamentista de l’Alemanya nazi. Altres models de tancs i carros d’assalt fabricats a cal Benach van ser enviats als fronts republicans durant la Guerra Civil espanyola. El 1936 l’empresari Joan Benach va desaparèixer i tot fa pensar que va ser assassinat per ordres del Comitè de Milícies Antifeixistes local. Les seves restes mai no s’han localitzat. Tampoc ha estat possible localitzar els seus familiars descendents. Algú sap com posar-s’hi en contacte?

Reproducció en miniatura del tanc dissenyat per Joan Benach el 1935. L’empresa MIniarons amb seu a Les Cabanyes (Alt Penedès) l’ha fabricat i afegit a la seva col·lecció de tancs i carros d’assalt . La seva adreça és Carrer Cinc, 8 – 10 (Local 1), codi postal 08794, telèfon 648 788 229 , el seu correu electrònic lvilalta@minairons.eu i el seu web info@minairons.eu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

Reproducció en miniatura del tanc dissenyat per Joan Benach el 1935. L’empresa MIniarons amb seu a Les Cabanyes (Alt Penedès) l’ha fabricat i afegit a la seva col·lecció de tancs i carros d’assalt . La seva adreça és Carrer Cinc, 8 – 10 (Local 1), codi postal 08794, telèfon 648 788 229 , el seu correu electrònic lvilalta@minairons.eu i el seu web info@minairons.eu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

Plànol original del lateral del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Plànol original de la part posterior del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Plànol original de la part posterior del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Clica aquí i podràs llegir la memòria tècnica del projecte del tanc dissenyat el 1935 per Joan Benach i Olivella. FONS DE L’AUTOR

La capsa en què es presenta el model en miniatura del tanc BENACH M 1935. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

La capsa en què es presenta el model en miniatura del tanc BENACH M 1935. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

Un dels tractors eruga per al moviment de terres que es fabricaven a cal Benach de Sant Sadurní. Es va aprofitar l’estructura per bastir el tanc que veiem a la fotografia següent. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels tractors eruga per al moviment de terres que es fabricaven a cal Benach de Sant Sadurní. Es va aprofitar l’estructura per bastir el tanc que veiem a la fotografia següent. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels models de tancs i carros d’assalt fabricats durant la guerra civil a Sant Sadurní . El van batejar amb el nom de Sadurní de Noya. Hi ha molt pocs testimonis de que aquests models entressin en combat. Un d’ells el podem trobar a la pàgina 176 del capítol 18 del llibre Treinta y seis relatos de la guerra del 36 que porta per títol Tanques soviéticos para el ejército nacional , escrit per José Maria Manrique García, Lucas Molina Franco i Artemio Mortera Pérez i editat a Valladolid per AF Editores l’any 2006. La referència diu així: “ En noviembre de 1938 se constituyó la Agrupación de Carros del Sur, organizada en su totalidad a base de materiales capturados al Ejército Popular. Eran éstos mayoritariamente autoametralladoras y autoametralladoras-cañón, pero en su Compañia de Orugas, además de un atípico tractor Sadurní de Noya contaba con nueve T-26 rusos, (tres secciones de tres carros) que en diciembre ya se habian incrementado a doce". FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels models de tancs i carros d’assalt fabricats durant la guerra civil a Sant Sadurní . El van batejar amb el nom de Sadurní de Noya. Hi ha molt pocs testimonis de que aquests models entressin en combat. Un d’ells el podem trobar a la pàgina 176 del capítol 18 del llibre Treinta y seis relatos de la guerra del 36 que porta per títol Tanques soviéticos para el ejército nacional , escrit per José Maria Manrique García, Lucas Molina Franco i Artemio Mortera Pérez i editat a Valladolid per AF Editores l’any 2006. La referència diu així: “ En noviembre de 1938 se constituyó la Agrupación de Carros del Sur, organizada en su totalidad a base de materiales capturados al Ejército Popular. Eran éstos mayoritariamente autoametralladoras y autoametralladoras-cañón, pero en su Compañia de Orugas, además de un atípico tractor Sadurní de Noya contaba con nueve T-26 rusos, (tres secciones de tres carros) que en diciembre ya se habian incrementado a doce”. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

De feia alguns anys disposava dels planells d’un tanc dissenyat el 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella, propietari de l’empresa local Maquinaria Moderna par Construcciones y Obras Públicas, S.A.E. Un any abans de que s’iniciés la Guerra Civil espanyola ja va patentar el seu projecte de tanc, pensant tal vegada en el mercat turc o en potències europees que ja desconfiaven de la política armamentística de Hitler.

La revolució de 1936 declarada a Espanya arran el cop d’Estat del General Franco contra la República va acabar amb la vida de Joan Benach i el seu projecte de l’any anterior va quedar en un calaix. A la seva fàbrica col·lectivitzada de Sant Sadurní es van bastir altres models de tancs i carros d’assalt ( entre els quals hi havia el model Sadurní de Noya), que poca cosa tenien a veure amb el que havia dissenyat Benach el 1935. Expliquen els que hi entenen que aquell disseny frustrat era realment modern i que semblava inspirat en els projectes simultanis de l’enginyer nord-americà John Walter Christie (1865 – 194), concretament pel que tenia a veure amb la motricitat i la suspensió. Aprofitant que l’amic Lluís Vilalta havia tret al mercat una miniatura del model Sadurní de Noya li vaig facilitar els planells del model de 1935 i ell s’ha basquejat per fabricar-lo.

A la recerca de les víctimes de les guerres colonials

Sempre em recomanen que no expliqui els meus projectes no reeixits perquè la gent prefereix identificar-se més amb els que van per la vida de triomfadors que amb els que apareixen com incapaços. Tot i això reconec que he fracassat estrepitosament una altra vegada, en aquesta ocasió en l’intent de fer una llista de tots els veïns de Sant Sadurní que van morir en les guerres colonials de l’Imperi espanyol i en particular a Cuba, Filipines i Puerto Rico durant les campanyes prèvies al desastre de 1898, i també al Marroc. Em consta que abans de 1903 n’hi va haver nou com a mínim , però s’ignoren (millor dit, ignoro) els noms de tots ells i les circumstàncies de la seva mort. Després de consultar quatre arxius i una extensa bibliografia, una pila de webs, de links i de blogs no he aconseguit ni un sol nom i no sé on continuar la recerca. Alguna idea? A vegades, d’on menys t’ho esperes salta la llebre…

Un capellà militar resant davant les restes carbonitzades de soldats espanyols morts el 1924 a la Guerra del Rif (Marroc). Clica a sobre i s’ampliarà, tot i que s’adverteix que l’escena és molt escabrosa. FONS DE L’AUTOR

Un capellà militar resant davant les restes carbonitzades de soldats espanyols morts el 1924 a la Guerra del Rif (Marroc). Clica a sobre i s’ampliarà, tot i que s’adverteix que l’escena és molt escabrosa. FONS DE L’AUTOR

Escriptura inèdita del contracte del 1875 entre l’Empresa de Sustitución de Quintos de Casanovas y Cía de Barcelona i el senyor Antoni Bonet i Armejach, mitjançant el qual el jove sadurninenc Joan Farré i Bonet, nebot seu, s’estalviaria d’incorporar-se a l’exèrcit a Ultramar (en aquest cas la destinació era a les Antilles), previ el pagament de 1500 pessetes. En conseqüència dita empresa es comprometia a presentar un soldat alternatiu que supliria Joan Farré, repartint-se entre els dos primers la xifra convinguda. Cliqueu a sobre, les pàgines del contracte s’ampliaran i les podreu llegir millor. CONTRACTE DEL FONS DE L’AUTOR.

Quan l’anarquista Emma Goldman va visitar les caves Codorniu

Amb un nombrós grup de periodistes i corresponsals internacionals ─i acompanyada per diputats francesos anarquistes i comunistes i pel cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona, Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko, i per la seva esposa Sophie─ Emma Goldman va conèixer de prop l’experiència d’una empresa sadurninenca col.lectivitzada pels seus treballadors anarquistes (CNT) i socialistes (UGT), entre el 5 i el 7 de novembre de 1936. Segur que a les hemeroteques i als arxius fotogràfics dels diaris internacionals que van enviar els seus corresponsals hi deu haver cròniques i imatges d’aquesta visita. S’està intentant localitzar-les, però la majoria d’aquests diaris ja han desaparegut i ves a saber què se’n ha fet dels seus arxius.

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 - Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940). Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX als USA. Va visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní quan estaven col.lectivitzades pels seus treballadors de la CNT i de la UGT , entre el 5 i el 7 novembre de 1936, els primers mesos de la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 – Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940). Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX als USA. Va visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní quan estaven col.lectivitzades pels seus treballadors de la CNT i de la UGT , entre el 5 i el 7 novembre de 1936, els primers mesos de la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Grup de periodistes i diputats francesos després d’aterrar a l’aeròdrom d’El Prat entre el 5 i el 7 de novembre de 1936 a bord d’un aparell Fokker IX, matrícula F-APFA. Ara sabem que durant la seva estada a Catalunya van visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní acompanyats pels representants del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i de l’anarquista Emma Goldman. Podeu clicar a sobre per veure millor la imatge. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Grup de periodistes i diputats francesos després d’aterrar a l’aeròdrom d’El Prat entre el 5 i el 7 de novembre de 1936 a bord d’un aparell Fokker IX, matrícula F-APFA. Ara sabem que durant la seva estada a Catalunya van visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní acompanyats pels representants del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i de l’anarquista Emma Goldman. Podeu clicar a sobre per veure millor la imatge. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Llibre de visites de les caves Codorníu en el qual, ben be a meitat de la pàgina de la dreta, s’hi pot llegir la signatura d’Emma Goldmann provinent de London. Cinc línies més avall hi ha la signatura de Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko (Txernihiv, 9 de març de 1883 – Butirka, 10 de febrer de 1938) que en aquella època era el Cònsol General de la Unió Soviètica a Barcelona. La seva dona Sophie va a continuació. Entre la resta de signatures s’identifiquen una colla de periodistes i corresponsals internacionals. El 13 d'octubre de 1937, Antónov-Ovséienko fou detingut per l'NKVD en el marc de la Gran Purga ordenada per Stalin. El NKVD ( en rus: НКВД, Народный комиссариат внутренних дел; transliterat Narodni komissariat vnútrennikh ) o Comissariat del Poble d'Afers Interiors era la principal organització de policia secreta de la Unió Soviètica, sent responsable de la repressió política durant l'estalinisme. El 8 de febrer de 1938, el Col·legi Militar de la Cort Suprema de l'URSS el condemnà a morir afusellat sota l'acusació de pertànyer a una organització terrorista trotskista i per espionatge. Fou rehabilitat pòstumament arran del procés de desestalinització que s'inicià el 25 de febrer de 1956 amb la lectura del Discurs Secret per Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del PCUS, en el qual denunciava el culte a la personalitat i els crims de Stalin durant la Gran Purga. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL LLIBRE DE VISITES DE CODORNÍU. ARXIU DE CODRNÍU, SANT SADURNÍ D’ANOIA

Llibre de visites de les caves Codorníu en el qual, ben be a meitat de la pàgina de la dreta, s’hi pot llegir la signatura d’Emma Goldmann provinent de London. Cinc línies més avall hi ha la signatura de Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko (Txernihiv, 9 de març de 1883 – Butirka, 10 de febrer de 1938) que en aquella època era el Cònsol General de la Unió Soviètica a Barcelona. La seva dona Sophie va a continuació. Entre la resta de signatures s’identifiquen una colla de periodistes i corresponsals internacionals. El 13 d’octubre de 1937, Antónov-Ovséienko fou detingut per l’NKVD en el marc de la Gran Purga ordenada per Stalin. El NKVD ( en rus: НКВД, Народный комиссариат внутренних дел; transliterat Narodni komissariat vnútrennikh ) o Comissariat del Poble d’Afers Interiors era la principal organització de policia secreta de la Unió Soviètica, sent responsable de la repressió política durant l’estalinisme. El 8 de febrer de 1938, el Col·legi Militar de la Cort Suprema de l’URSS el condemnà a morir afusellat sota l’acusació de pertànyer a una organització terrorista trotskista i per espionatge. Fou rehabilitat pòstumament arran del procés de desestalinització que s’inicià el 25 de febrer de 1956 amb la lectura del Discurs Secret per Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del PCUS, en el qual denunciava el culte a la personalitat i els crims de Stalin durant la Gran Purga. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL LLIBRE DE VISITES DE CODORNÍU. ARXIU DE CODRNÍU, SANT SADURNÍ D’ANOIA

Cliqueu i podreu llegir el reportatge sobre la visita d’Emma Goldman a can Codorníu:

Cliqueu i podreu llegir el reportatge sobre la visita d’Emma Goldman a can Codorníu:

Cliqueu aquí i podreu veure i escoltar Emma Goldman

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 – Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940) va ser unaanarquista coneguda pel seu activisme polític, l’escriptura i els discursos. Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia política anarquista a Amèrica del Nord i Europa en la primera meitat del segle 20. Goldman es va convertir en una escriptora i professora de renom en la filosofia anarquista, drets de la dona, i les qüestions socials, que atreia milers de persones. Junt amb l’escriptor anarquista Alexander Berkman, el seu amant i amic de tota la vida, van planejar assassinar l’industrial i el financer Henry Clay Frick com un acte de propaganda de la seva causa anarquista . Frick va sobreviure a l’atemptat contra la seva vida, Berkman va ser condemnat a 22 anys de presó i Goldman va ser empresonada diverses vegades en els anys següents, per incitació a la revolta i il·legalment distribuir informació sobre control de la natalitat. El 1906 va fundar la revista anarquista Mare Terra.

El 1917 Goldman i Berkman van ser condemnats a dos anys de presó acusats de conspiració. Quan van sortir de la presó van ser detinguts, juntament amb centenars d’altres, i deportats al seu país natal, Rússia. Inicialment va donar suport a la revolució, però Goldman va canviar d’opinió arran de la rebel·lió de Kronstadt i va denunciar la Unió Soviètica per la seva violenta repressió de les veus independents. El 1923, va publicar un llibre sobre les seves experiències, La meva desil·lusió de Rússia. Mentre vivia a Anglaterra, Canadà i França, va escriure una autobiografia anomenada Viure la meva vida. Després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va viatjar a Espanya per donar suport a la revolució anarquista. Va ser en aquesta ocasió, entre el 5 i el 7 de novembre de 1936, quan va visitar les caves Codorníu. Va morir en Toronto el 14 de maig de 1940, a l’edat de 70 anys.

Durant la seva vida, Goldman va actuar amb un pensament lliure, com una dona rebel. La seva escriptura i conferències van abastar una àmplia varietat de temes, incloent les presons , l’ateisme, la llibertat de expressió, el militarisme, el capitalisme, el matrimoni, l’amor lliure i l’homosexualitat. Tot i que es va distanciar de feminisme primera ona i els seus esforços cap al sufragi femení, va desenvolupar noves formes d’incorporar la política de gènere en l’anarquisme. Després de dècades d’oblit, l’estatus d’icona de Goldman va ser restablert en la dècada de 1970, quan els estudiosos feministes i anarquistes van revifar l’interès popular en la seva vida i la seva obra. (Informació extreta Wikipedia)

Insòlit

La història és feta d’una barreja de treball, tenacitat, rigor… i també de casualitats. A partir d’una recerca sobre els anys de col·lectivització de can Codorníu durant la Guerra Civil (1936 – 1939) s’ha produït el mateix sortilegi que es desencadena quan s’intenta estirar una cirera d’un cistell: l’una arrossega una altra i aquesta una tercera… i així successivament. Aquest fenomen barrejat amb l’efecte papallona pot tenir unes conseqüències realment insòlites, com ara veureu si llegiu per ordre cronològic els peus de les cinc imatges que venen a continuació. Si algú por fer alguna nova aportació encantat de la vida.

Els balanços comptables de Codorníu del període de la Guerra Civil ( i també els anteriors i els posteriors, així com la resta de la documentació històrica de l’empresa), estan perfectament conservats i catalogats al nou Arxiu de Codorníu de Sant Sadurní. Observeu la qualitat de l’escriptura i de la informació. Si amplieu la imatge clicant a sobre veureu que un dels comptes corrents ( el darrer de tots), el més important, corresponia a la societat Vins Mousseux Naturels, S.A. de la qual no en sabia res. Després d’analitzar-ho he arribat a la conclusió que aquesta societat era coneguda en castellà com Vinos Espumosos Naturales, S.A. i en català Vins Escumosos Naturals, S.A. (VENSA era l’acrònim que la identificava) . Era una filial de Codorníu que es dedicava a la venda exclusiva de Delapierre, la segona marca de l’empresa sadurninenca més important de producció de xampany a la dècada dels trenta del segle passat. VENSA era més rendible que Codorníu. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR

Els balanços comptables de Codorníu del període de la Guerra Civil ( i també els anteriors i els posteriors, així com la resta de la documentació històrica de l’empresa), estan perfectament conservats i catalogats al nou Arxiu de Codorníu de Sant Sadurní. Observeu la qualitat de l’escriptura i de la informació. Si amplieu la imatge clicant a sobre veureu que un dels comptes corrents ( el darrer de tots), el més important, corresponia a la societat Vins Mousseux Naturels, S.A. de la qual no en sabia res. Després d’analitzar-ho he arribat a la conclusió que aquesta societat era coneguda en castellà com Vinos Espumosos Naturales, S.A. i en català Vins Escumosos Naturals, S.A. (VENSA era l’acrònim que la identificava) . Era una filial de Codorníu que es dedicava a la venda exclusiva de Delapierre, la segona marca de l’empresa sadurninenca més important de producció de xampany a la dècada dels trenta del segle passat. VENSA era més rendible que Codorníu. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR

Per il.lustrar el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil em vaig proposar trobar una foto d’una ampolla o d’una etiqueta de Delapierre dels anys trenta per veure si apareixia la referència a VENSA. Aquí la teniu. Forma part del fons de negatius dipositat recentment per Codorníu a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. FOTO DEL FONS CODORNÍU, DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Per il.lustrar el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil em vaig proposar trobar una foto d’una ampolla o d’una etiqueta de Delapierre dels anys trenta per veure si apareixia la referència a VENSA. Aquí la teniu. Forma part del fons de negatius dipositat recentment per Codorníu a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. FOTO DEL FONS CODORNÍU, DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquesta etiqueta la vaig comprar a un brocanter de la fira d’antiquaris de Vilafranca l’11 d’octubre pasat per 10 euros. Ja feia mesos que me la mirava però no m’havia fixat que hi havia impresa la llegenda Vins Mousseux Naturels. Un altra casualitat. Quan la vaig penjar al meu blog el pasat 26 d’octubre vaig comentar que em semblava impossible que hi hagués algú al món que em pogués aclarir el sentit d’aquesta etiqueta. Doncs ves per on, ha funcionat l’efecte papallona. L’amic Joan Bricollè em va enviar aquest mail des de les antípodes: “ Hola Carles: T’escric des de l’altra punta del món i per això et demano disculpes perquè ho faig amb un teclat sense accents. Has fet malament (home de poca fe…he! he! he! ) en dubtar que hi hagi algú al món que et pugui aclarir el tema de la darrera etiqueta de vi escumós que presentes en aquest post. Com a dissenyador gràfic amb més de 35 anys d’experiència en etiquetes del cava, i com a antic responsable de l’Arxiu Histìorc de Freixenet, et puc aclarir uns quants dubtes sobre l’esmentada etiqueta. En primer lloc podria tractar-se d’una etiqueta de finals dels anys 20, o sigui anterior a la República, ja que al final de la Dictadura de Primo de Rivera el català es tolerava en àmbits no oficials; una mica com al final del franquisme. En segon lloc, per l’acabat, el disseny, el troquell i el tipus de tintes utilitzades, es tracta segurament d’una etiqueta de debò, o sigui que no seria una prova d’impressió, ja que ni aleshores es feien amb l’alegria d’ara, ni la tecnologia permetia fer aquest tipus d’etiqueta de manera que sortís a compte. Les proves normalment eren inexistents, o maquetes retolades a ma. En tercer lloc, Vins Mousseux Naturels era una empresa filial que segurament, en una estratègia que feien servir moltes empreses aleshores i ara, es cuidava, entre altres coses, de col.locar producte (normalment més barat i per tant, de menys qualitat) de la casa sota altres denominacions. D’aquesta manera, i com fan ara, amb aquestes submarques (diferent de “segones marques”, que serien Delapierre i Rondel), col.locarien producte que no desprestigiaria la marca i el pedigree de l’original. I això em porta a aclarir-te el nucli central de la teva incògnita. M’explico. Aquesta etiqueta porta un triangle amb un vaixell i el texte Productes La Nau, i per això et puc assegurar que es tracte d’una marca blanca de Codorniu per a la Cooperativa de Queviures La Nau, una cooperativa obrera que comprava productes a l’engròs per als seus afiliats, i això li permetia gaudir d’un etiquetatge exclusiu. O sigui: marques blanques avant la lettre. Aixo ho feien tan Codorniu com Freixenet amb cooperatives, restaurants i cabarets on hi tenien exclusiva o gran consum. I finalment, i aixo no t’ho puc assegurar totalment, sospito que aquesta no era sinó la Cooperativa Obrera La Nau de Mataro, dedicada al tèxtil, on Gaudí va construir la nau central. Espero haver-te aclarit de forma definitiva aquest dubte que semblava, com molts, irressoluble. Sovint la llebre salta per on menys t’esperes… Salut ¡ Joan Bricollé”. Moltes gràcies Joan i bon viatge de tornada. No em negareu que ja és casualitat tot plegat.

Aquesta etiqueta la vaig comprar a un brocanter de la fira d’antiquaris de Vilafranca l’11 d’octubre pasat per 10 euros. Ja feia mesos que me la mirava però no m’havia fixat que hi havia impresa la llegenda Vins Mousseux Naturels. Un altra casualitat. Quan la vaig penjar al meu blog el pasat 26 d’octubre vaig comentar que em semblava impossible que hi hagués algú al món que em pogués aclarir el sentit d’aquesta etiqueta. Doncs ves per on, ha funcionat l’efecte papallona. L’amic Joan Bricollè em va enviar aquest mail des de les antípodes: “ Hola Carles: T’escric des de l’altra punta del món i per això et demano disculpes perquè ho faig amb un teclat sense accents. Has fet malament (home de poca fe…he! he! he! ) en dubtar que hi hagi algú al món que et pugui aclarir el tema de la darrera etiqueta de vi escumós que presentes en aquest post.
Com a dissenyador gràfic amb més de 35 anys d’experiència en etiquetes del cava, i com a antic responsable de l’Arxiu Histìorc de Freixenet, et puc aclarir uns quants dubtes sobre l’esmentada etiqueta. En primer lloc podria tractar-se d’una etiqueta de finals dels anys 20, o sigui anterior a la República, ja que al final de la Dictadura de Primo de Rivera el català es tolerava en àmbits no oficials; una mica com al final del franquisme. En segon lloc, per l’acabat, el disseny, el troquell i el tipus de tintes utilitzades, es tracta segurament d’una etiqueta de debò, o sigui que no seria una prova d’impressió, ja que ni aleshores es feien amb l’alegria d’ara, ni la tecnologia permetia fer aquest tipus d’etiqueta de manera que sortís a compte. Les proves normalment eren inexistents, o maquetes retolades a ma.
En tercer lloc, Vins Mousseux Naturels era una empresa filial que segurament, en una estratègia que feien servir moltes empreses aleshores i ara, es cuidava, entre altres coses, de col.locar producte (normalment més barat i per tant, de menys qualitat) de la casa sota altres denominacions. D’aquesta manera, i com fan ara, amb aquestes submarques (diferent de “segones marques”, que serien Delapierre i Rondel), col.locarien producte que no desprestigiaria la marca i el pedigree de l’original.
I això em porta a aclarir-te el nucli central de la teva incògnita. M’explico. Aquesta etiqueta porta un triangle amb un vaixell i el texte Productes La Nau, i per això et puc assegurar que es tracte d’una marca blanca de Codorniu per a la Cooperativa de Queviures La Nau, una cooperativa obrera que comprava productes a l’engròs per als seus afiliats, i això li permetia gaudir d’un etiquetatge exclusiu. O sigui: marques blanques avant la lettre. Aixo ho feien tan Codorniu com Freixenet amb cooperatives, restaurants i cabarets on hi tenien exclusiva o gran consum. I finalment, i aixo no t’ho puc assegurar totalment, sospito que aquesta no era sinó la Cooperativa Obrera La Nau de Mataro, dedicada al tèxtil, on Gaudí va construir la nau central. Espero haver-te aclarit de forma definitiva aquest dubte que semblava, com molts, irressoluble. Sovint la llebre salta per on menys t’esperes… Salut ¡ Joan Bricollé”. Moltes gràcies Joan i bon viatge de tornada. No em negareu que ja és casualitat tot plegat.

El passat diumenge 25 d’octubre, com tots els darrers diumenges de mes, en una parada de la fira d’antiquaris d’Igualada, altra vegada per casualitat, em vaig trobar amb aquest cartell publicitari de Delapierre. Em vaig fixar que constava el nom de l’empresa sadurninenca Vins Escumosos Naturals, S.A. i me’l vaig quedar per 5 euros. FONS DE L’AUTOR

El passat diumenge 25 d’octubre, com tots els darrers diumenges de mes, en una parada de la fira d’antiquaris d’Igualada, altra vegada per casualitat, em vaig trobar amb aquest cartell publicitari de Delapierre. Em vaig fixar que constava el nom de l’empresa sadurninenca Vins Escumosos Naturals, S.A. i me’l vaig quedar per 5 euros. FONS DE L’AUTOR

En l’al·ludit treball de recerca se cita el comptable de Codorníu Eugeni Gual i Oliver. Ves per on, qui s’ho podia imaginar !, un besnét seu viu actualment a Sant Sadurní i l’he trobat per casualitat. Ni el seu pare ni el seu avi hi havien viscut mai. El podeu veure al centre de la fotografia rodejat dels seus familiars, al pati de la torre de la seva propietat al carrer Diputació, número 4. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ALBERT GUAL

En l’al·ludit treball de recerca se cita el comptable de Codorníu Eugeni Gual i Oliver. Ves per on, qui s’ho podia imaginar !, un besnét seu viu actualment a Sant Sadurní i l’he trobat per casualitat. Ni el seu pare ni el seu avi hi havien viscut mai. El podeu veure al centre de la fotografia rodejat dels seus familiars, al pati de la torre de la seva propietat al carrer Diputació, número 4. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ALBERT GUAL

I finalment, la casualitat més insòlita. Fa molts anys que col.leciono plaques esmaltades, aquelles que s’utilitzaven per a la publicitat de les marques comercials a la intempèrie abans del descobriment del plàstic. De plaques esmaltades publicitàries n’hi ha de tres menes: els termòmetres ( el més recordat és el de Netol), les plaques de carrers i places de moltes ciutats i poblacions europees així com d’establiments públics ( ambaixades, ajuntaments, centres de l’administració, consolats...), i les que simplement anuncien algun producte comercial ( begudes, cotxes, màquines de cosir, olis de motor, cafès...). Doncs bé, a resultes de la difusió del meu treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu ( amb les referències que s’hi expliquen sobre la filials Vins Mousseux Naturels, S.A. ) un bon amic m’ha sorprès regalant-me aquest placa esmaltada en perfecte estat de conservació que devia haver estat penjada en un immoble o despatx de la societat. La tipografia i el disseny ens remet als anys vint, trenta o quaranta del segle passat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE L’AUTOR

I finalment, la casualitat més insòlita. Fa molts anys que col.leciono plaques esmaltades, aquelles que s’utilitzaven per a la publicitat de les marques comercials a la intempèrie abans del descobriment del plàstic. De plaques esmaltades publicitàries n’hi ha de tres menes: els termòmetres ( el més recordat és el de Netol), les plaques de carrers i places de moltes ciutats i poblacions europees així com d’establiments públics ( ambaixades, ajuntaments, centres de l’administració, consolats…), i les que simplement anuncien algun producte comercial ( begudes, cotxes, màquines de cosir, olis de motor, cafès…). Doncs bé, a resultes de la difusió del meu treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu ( amb les referències que s’hi expliquen sobre la filials Vins Mousseux Naturels, S.A. ) un bon amic m’ha sorprès regalant-me aquest placa esmaltada en perfecte estat de conservació que devia haver estat penjada en un immoble o despatx de la societat. La tipografia i el disseny ens remet als anys vint, trenta o quaranta del segle passat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE L’AUTOR

Si vols llegir el referit treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil clica aquí.

Memòries d’una refugiada sadurninenca d’esquitllada

Una setmana després de sortir de Catalunya cap a l’exili el 30 de gener de 1939, Maria Josep de Chopitea Rossell de la finca d’Espiells ja es divertia en els cabarets de París.

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Només el cavista penedesenc Oriol Rosell Almirall (1919 – 2011) m’havia parlat d’esquitllada de Manuel de Chopitea Castelló, el marit de Mercè Rossell Domènech, la penúltima propietària de la hisenda d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia. Però mai ningú havia fet cap mena de referència a la filla petita del matrimoni, Maria Josep de Chopitea Rossell, nascuda el 1915. El pare i aquesta segona filla van tenir unes vides força convulses que ara finalment hem pogut conèixer i podrem divulgar. La nissaga Rosell tenia la casa pairal al número 10 del carrer de la Font de Vilafranca del Penedès i la finca agrícola més important de la seva propietat era ( i és ) la de Can Cassanyes al terme municipal de Castellet i la Gornal (Alt Penedès). .

Mercè Rossell Domènech era germana d’Antoni i Josep Maria Rossell, assassinat aquest el 1936. Després de la mort del seu germà Josep va heretar la finca d’Espiells de Sant Sadurní. Amb l’aprovació de la seva filla gran Mercè de Chopitea Rossell, nascuda el 1912, van acabar cedint-la a l’Ajuntament i aquest la va traspassar a la Diputació de Barcelona després d’acordar que allí s’hi instal·laria l’escola de viticultura i enologia que porta el seu nom.

L’existència d’una segona filla del matrimoni de Manuel de Chopitea Castelló (Barcelona, 1880 – 1951) i Mercè Rossell Domènech (Vilafranca, 1889 – Barcelona, 1983) ha estat una enorme sorpresa que m’ha regalat la profesora Helena Buffery de l’University College Cork de la República d’Irlanda. Va ser ella qui es va posar en contacte després d’haver llegit aquest blog i em va donar la referència del personatge i de la seva història personal que en forma de novel·la autobiogràfica es va editar a Mèxic DF el 1954 amb el títol Sola. Després de l’assassinat el 1936 de Josep Maria Rosell Domènech, de 50 anys, solter i sense descendència, les seves propietats i finques agrícoles, entre elles la d’Espiells, van ser heretades per la seva germana Mercè Rosell Domènech que aleshores tenia dues filles, Mercè i Maria Josep, i ja s’havia separat legalment del seu marit Manuel de Chopitea Castelló. Fins el 1939 però, un cop acabada la Guerra Civil, no en va poder prendre possessió.

Maria Josep de Chopitea Rossell es va enamorar el 1938 del cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, mentre treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona on tenia la seu el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravirlles València. .

Es transcriuen alguns fragments d’aquesta novel·la relacionats amb l’exili. La seva crònica del 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes és força eloqüent: “[…] Vàrem reprendre la marxa [ ella, el cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, i el seu xofer]. Era la matinada del 24 de gener. Felipe [el xofer ] es desesperava per obrir-se pas entre els incomptables vehicles i vianants que intentaven circular per la carretera. Cada dos per tres trobàvem controls de carrabiners o soldats que ens obligaven a canviar de ruta. Les discussions eren inútils i no hi havia cap altra alternativa que obeïr.

Vam arribar a Girona, la ciutat dels quatre rius, creuada per alguns ponts de pedra i un de fusta, amb una magna i sòlida catedral, amb una única nau que ofereix una grandiosa perspectiva i una vista impressionant. Sobre el claustre destacava del campanar conegut amb el nom de Torre de Carlemany, una torre superba, un monument de l’època romanobizantina. Els carrers de Girona estaven inundats d’emigrants, entre els quals vam trobar-ne molts de coneguts: polítics, funcionaris i intel·lectuals. Les notícies que ens van donar eren desastroses. Les forces republicanes, lluitant valerosament, es retiraven, finalment, pas a pas, seguint la llera del Segre fins a Puigcerdà que més tard esdevindria una ferma i heroica posició fronterera. Sobre d’ella, en un darrer i desesperat esforç, es va replegar l’Exèrcit de l’Est, evitant que amb la seva ocupació fossin capturades les diferents unitats abans d’arribar al Portús i a Portbou, destinacions finals de la resistència armada. Corria la veu que el general Riquelme havia dit que estava disposat a defensar la capital fins al darrer resistent […] Gairebé no vàrem poder menjar res . A Felipe se li aclucaven els ulls i vam decidir que dormís mitja hora a l’interior del cotxe en un carreró de Girona.

Vam sortir de Girona amb direcció a Figueres. José Carlos [nom inventat que corresponia al del cònsol mexicà Luis Octavio Madero] va intentar conduir ell l’automòbil, però tenia més dificultats encara que Felipe i va desistir. Amb moltes dificultats vam poder arribar. Les notícies eren pitjors; a Barcelona els canons i les metralladores ja havien callat per sempre, les esquadretes d’avions enemigues passejaven el seu triomf, volant superbes sobre la ciutat; i les primeres divisions franquistes van ocupar el Tibidabo i Montjuïc. Barcelona va caure el dijous 26 de gener a la tarda. Des de l’Empalme fins a Girona els mortífers vols de metralladores, a tocar del terra, es succeïen amb aterridora freqüència, encertant al blanc sobre les carreteres plenes de fugitius indefensos. Vàrem saber que a Figueres estava reunit el Parlament de la República Espanyola. També, que a Olot s’instal·laria provisionalment el Govern i el Parlament de Catalunya ja que en aquella població s’hi trobava una gran majoria de diputats del parlament català i consellers de la Generalitat. Figueres presentava un aspecte impressionant. Centenars de dones i soldats. vells i nens, amb les marques de la fam a les cares, s’amuntegaven sota els ponts, a les places públiques i en els encreuaments de carreteres. Les cares d’aquella gent em feien por. Tenien els solcs profunds del drama intern reflectit a les seves cares, pàl·lides i afilades, i en la mirada, àvida i desorbitada de les seves parpelles vidrioses. Figueres no era la ciutat que havia alegre i neta que havia conegut en companyia del meu pare.

Com que no trobàvem benzina enlloc vàrem estar un dia aturats. Els comentaris ens turmentaven encara més. Mataró, Granollers i altres ciutats, una darrera l’altra, anaven caient sense resistència. L’enemic era l’amo de la carretera del litoral per on nosaltres havíem escapat […] I a córrer una altra vegada. Frisàvem per arribar a la frontera. Per la carretera es veien caravanes de milicians sense armes, amuntegats en els vehicles, des d’una tartana fins un automòbil del darrer model. La majoria anaven a peu, arrossegant-se i encorbats pel pes de l’angoixa. ¡ Res tan depriment com assistir a l’espectacle d’un exèrcit derrotat i contemplar l’èxode d’un poble aterrat!. En una rasa, a una banda de la carretera, paria una dona mentre d’altres l’ajudaven. Els vianants, sense aturar-se, miraven respectuosament el naixement d’una nova vida en mig de la tragèdia.

Per Agullana va passar una camioneta carregada de baguls. A sobre hi anaven mossos d’esquadra amb els seus típics uniformes de color blau i les gorres ribetejades en vermell . Anaven proveïts de mosquetons, cartutxeres i corretjam i calçats amb les seves característiques espardenyes de cintes negres entortolligades als turmells. Aviat va córrer la veu que els baguls contenien, tal vegada, part dels arxius de la Generalitat de Catalunya. Una dona cadavèrica demanava auxili xisclant i aixecant una criatura de dos o tres anys per sobre el seu cap. La camioneta es va aturar el un solc de la carretera i va ser aleshores quan ella va intentar pujar-hi, però unes mans rudes la van rebutjar. Aleshores va llençar la criatura sobre els paquets de la camioneta dient-li al mosso que el va caçar al vol: —Porteu-lo a França. Si puc arribar-hi ja el sabré trobar. La camioneta va desaparèixer i la dona es va perdre en la llunyania, amb els seus cabells a l’aire, com una bandera esfilagarsada.

Aquells dies les rodalies d’Agullana eren terres privilegiades. A la seva petita escola nacional s’hi havia instal·lat el Ministeri d’Estat de la República espanyola. A certa distància, l’Estat Major General de l’exèrcit republicà. Molt a prop el mas Perxés, va tenir l’honor de ser la darrera residència de la Generalitat, presumpte palau del Parlament català i la casa els intel·lectuals. Des d’allí, el president del Govern català, Lluís Companys Jover; Carles Pi – Sunyer, conseller de cultura; Pere Bosch Gimpera, conseller de justícia; Martí Rouret, sots-secretari de la presidència, diversos consellers de la Generalitat, utilitzant diversos mitjans van passar més tard a França, el 6 de febrer, tres dies després de que el president de la República, Manuel Azaña, acompanyat pel president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrios i seguit per tots els membres del Govern central, haguessin abandonat ja el territori peninsular.

Pels darrers trams de carretera, lliure encara de la imminent invasió franquista, avançava el nostre malmès cotxet. Havíem perdut una porta pel camí, però no podíem perdre temps per recuperar-la i lligar-la com fos; havíem tingut avaries del motor i necessitàvem aigua que José Carlos i jo vam haver d’anar a buscar a una masia propera travessant torrents plens de fang i colpejats per un aire fred, metre Felipe intentava com podia reparar el vehicle. D’aquesta manera, passant peripècies melodramàtiques, vam arribar a la Jonquera […] No hi havia temps per discutir amb les autoritats franceses i els vam deixar amb la paraula a la boca just en el moment que un allau de molta gent va sobrepassar la línia divisòria, buscant refugi en el país veí. El 30 de gener vam creuar la frontera per El Portús. Era una matinada glacial. L’aire del Pirineu penetrava en els meu pulmons i em tallava els bronquis. L’automòbil havia entrat en territori francès [aprofitant les credencials diplomàtiques] quan em vaig girar. Enrera quedava la dolça Catalunya, tan meva i tan llunyana com la de mossèn Jacint Verdaguer: Dolça Catalunya/ pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya/ d’enyorança es mor […].

Uns soldats de gegantina alçada i de cares de color negre ens van aturar […] Al final van entendre de qui es tractava i ens van deixar continuar el viatge. Vam arribar a Perpinyà […] No hi havia cap habitació disponible en cap hotel i vàrem haver de compartir les que ja estaven ocupades […] va arribar un cablegrama en el qual li ordenaven que anés a París per rebre instruccions i embarcar-se en el primer vapor que sortís en direcció a Nova York, per des d’allí viatjar a Mèxic. Els plors i l’angoixa en van apoderar de mi. Va ser un vertader calvari per ell ja que a més el turmentava la meva sort i la separació […] —No pateixis tant — em va dir —t’aconseguiré un passaport d’una altra nacionalitat i podràs anar a Suïssa i donar-li una sorpresa al teu pare. Des de Mèxic, quan sàpiga la meva nova destinació, t’avisaré i ens reunirem on sigui. Ens casarem de seguida que tornem a estar junts. Abans veuràs i abraçaràs el teu pare. No ploris, tot sortirà bé […] En el mateix cotxe i amb les mateixes incomoditats vam continuar la ruta que travessa una plana magnífica: Carcasonne, la que va ser model de fortificació medieval, que es conservava igual que 700 anys enrera; Toulouse […] on vam poder passejar pels seus carrers per admirar i fer-nos una idea d’aquella important i antiga ciutat […] Altra vegada en ruta, Montauban, Cahors, Brive, Limoges, molt coneguda per la seva indústria artística de porcellanes; Châteauroux, la ciutat de les jornades napoleòniques; Orleáns, casa pairal dels famosos Ducs alliberada dels anglesos per Joana d’Arc, la llegendària donzella heroica; i per fi, París.

[…] Quin contrast més violent ! En qüestió de pocs dies vam passar de la tragèdia a la indiferència: de la meva Barcelona destrossada i malmesa al París lluminós i magnífic. Pels Camps Elisis la llum em produïa dolor a les retines, talment com si em clavessin agulles d’or. José Carlos em va deixar a l’Hotel Mont Thabor i se’n va anar a presentar-se a la Legació de Mèxic. Va tornar amb la notícia de que dos dies després, exactament el 4 de febrer, hauria d’embarcar al port de Cherbourg en el Queen Mary. I tanmateix que abans jo aniria a Ginebra. Ambdues decisions eren irrevocables. En el fons del seu cor es moria de ganes per tornar a la seva pàtria i tornar a veure els seus; això es traslluïa en l’expressió dels seus ulls i era comprensible. Em parlava del seu estimat Mèxic amb un entusiasme desbordant, de la seva mare i de Rosario [nom fictici de la seva filla mexicana] com si en una pantalla veiés desfilar éssers, paisatges i objectes enyorats. S’oblidava de la resta i em sembla que fins i tot s’oblidava de mi. Què hauria donat jo per participar de la seva eufòria. […] Em trobava a París sense adonar-me’n. Però, què m’importava a mi París ?[…] Després d’un llarg i cansat viatge em vaig banyar i em vaig arreglar per sortir de festa, o, com diuen a París Tournée des grands ducs. Els entorns del l’Hotel Mont – Thabor, situat en el carrer del mateix nom, eren luxosos, prop de les Tulleries i de les places Vendôme i l’Òpera. Els aparadors de les botigues exhibien les novetats i delicadeses somiades per qualssevol dona […] L’espectacle del Casino de París em va deixar perplexa sense saber si allò era bogeria o atreviment; no obstant, hi havia tanta bellesa en les cares i els cossos de les artistes que al cap d’una estona baix deixar de pensar en l’atreviment d’aquells nus. Música, ball, cant, explosions fascinants, conjunt harmoniós. La figura de Chevalier sobresortia pels seus dots d’artista i pel domini absolut del seu gènere. Elegant, fi, amb el seu inseparable barret de palla i fent gala de saber jugar amb el bastó, cantava amb el seu accent peculiar i amb una gràcia infinita Paris je t’aimela cançó més popular aleshores. El públic era selecte; els homes aparentaven ser molt senyors i les dones desorientaven amb les seves joies i amb el seu gust refinat. Abans de que s’acabés l’espectacle ens vam traslladar immediatament a Les Folies Bergère, prop del carrer Trevise. L’espectacle era molt semblant a l’anterior, però sense la presència de Chevalier no va resultat tant atractiu.

 

Un cotxe ens va portar al París nocturn. Havíem decidit recórrer cabarets i era la primera vegada que jo veia una cosa semblant. Estava una mica espantada, fins i tot de mi mateixa, per trobar-me en aquells indrets. A més, després d’un bon sopar, amb un bon vi i un bon xampany, em sentia molt a gust. Vàrem continuar la carrera cap el barri de Montparnasse. A la confluència de La Coupole predominaven els efeminats. Es feien notar amb els seus gests delicats, coincidint amb amb un lleuger maquillatge als pòmuls i als llavis, amb les mans ben cuidades, trajos extravagants de colors contrastats i en l’ollal una flor, generalment blanca, junt amb una ploma de faisà o de perdiu. A la Boule noire, les parets i els sostres estaven recoberts amb autògrafs, inscripcions i dibuixos. Entre ells sobresortien les petjades de personatges bohemis que, amb el temps, havien esdevinguts famosos. De sobte ens va sorprendre una baralla entre dos individus dels suburbis parisencs, situats a prop d’una noia amb aspecte de vedette asseguda en una taula […] La baralla va pujar de to per moments, mentre la dona els volia separar just quan l’orquestra va irrompre amb un tango. Un dels simulats rivals cobert amb una gorra negra i un mocador vermell lligat al coll va agafar a la ballarina pels cabells i la va llençar a terra al mig de la pista. Anava vestida amb una faldilla de setí negre, oberta d’un costat, molt ajustada al cos i deixant al descobert la tornejada cama fins més amunt del genoll. Com un llangardaix es va arrossegar fins a la seva parella que la va alçar bruscament iniciant el rítmics passos del tango. En diverses ocasions ella va ser llançada a l’aire o a terra per ser rebuda després per aquells braços fornits que l’estrenyien apassionadament. El ball es desenvolupava amb violenta, morbosa i creixent emoció. La dona portava els cabells despentinats i oferia un espectacle impressionant. Quan van acabar de ballar em sembla que em vaig sentir més cansada que la pròpia parella.

A la recerca d’altres indrets i emocions vam entrar a La Cabane cubaine, on vàrem poder observar el clàssic gigolo el qual, lluny de ser efeminat, es deixava mantenir per les dones i tenia la gosadia de d’estar gelós de la seva poulette. Vam estar també de pas a L’Ange blancLe Paradis i per acabar de fer-la grossa al Tabarin, on em vaig escandalitzar encara més pel conjunt d’actuacions que explicaven gràficament el naixement i evolució del vestit de la dona. No vaig voler veure el final perquè em sembla que m’hauria escandalitzat com el començament[…] A la plaça Blanche, el Moulin rouge ens obria les portes. Allí és on varen romandre més temps. José Carlos va ballar amb mi fent-me sentir, com sempre, un delit embriagador[…] Els tres mosqueters ens vàrem adreçar a la plaça Pigalle . Vàrem entrar al cafè Au Soleil levant, en el qual, rendint culte al seu nom, s’hi aturava gent de pas, transformant-lo en vertader encreuament de classes socials: tranuitadors de somriure irònic, vestits de frac i acompanyats de dames vestides desoirée, amb les cares pàl·lides i la taca lívida entorn de les parpelles inferiors; homes que matinaven, de constitució robusta i galtes vermelles, amb els trajos ajustats i nets. Uns i altres coincidien en les primeres hores del dia, camí a destins oposats i diferents activitats[…].

 

L’endemà [ 3 de febrer ] : “Vàrem sortir junts al carrer […] i ens vam adreça a Les Tulleries i vam entrar a visitar el Louvre. M’hauria agradat quedar-me indefinidament en aquell palau i museu dels més rics del món, per a gaudir i saturar-me de tanta magnificència, però la sirena que advertia el tancament del museu va posar fi a la nostra visita […] Vam dinar en el Café de la paix […]. El 4 de febrer “Vam creuar Normandia per Evreux, Lisieux i Caen. Quan vam arribar a Cherbourg es van interrompre els nostres col·loquis sobre l’amor. El tren arribà fins el mateix dic des d’ es d’on es pot veure l’estàtua de bronze que representa Napoleó a cavall, assenyalant amb el braç estès la seva enemiga: Anglaterra. El Queen Mary es trobava ancorat a alta mar i calia dur a terme el transbord de persones i equipatges […] Quan van tocar les sirenes vaig perdre per complet la presència d’ànim. Els ulls se’m van ennuvolar i vaig començar a plorar de forma desoladora. José Carlos em va fer un petó, embolcallant les meves galtes entre les seves mans, va acaronar els meus cabells i ens vam tornar a petonejar. Ell també plorava[…] Un tripulant ens va advertir, molt educadament, que calia que jo abandonés el vaixell i em va arrencar literalment dels braços de José Carlos. Vaig travessar per una filera de guàrdies marins formats. La banda musical interpretava sonorament el God Save the King […] El Quen Mary va començar a balancejar-se sobre les aigües mentre nosaltres ens desplaçàvem cap a la costa. El vaixell a mesura que s’allunyava era un punt daurat en la immensitat del mar, una estrella inabastable […]”.

Un tercer relat d’un altre dels refugiats sadurninencs de 1939

El soldat Jaume Formosa Estragués ( Sant Sadurní d’Anoia, 1920 – 2014), de la lleva del biberó, va ser mobilitzat el 1938, es va exiliar a França el 12 de febrer de 1939 i no va tornar a casa fins el 1945.

Joan Formosa i Estragués (1920 – 2014) era un minyó de muntanya (boy scout) que en declarar-se la revolució el 1936 s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades, la branca juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La foto correspòn però al 1943 o 1944 quan després de tornar de l’exili fou enviat a camps de concentració i camps de treball, per ser destinat finalment a complir el Servei militar obligatori. FOTO CEDIDA PER MARIA FORMOSA ROSELL

Joan Formosa i Estragués (1920 – 2014) era un minyó de muntanya (boy scout) que en declarar-se la revolució el 1936 s’afilià a les Joventuts Socialistes Unificades, la branca juvenil del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). La foto correspòn però al 1943 o 1944 quan després de tornar de l’exili fou enviat a camps de concentració i camps de treball, per ser destinat finalment a complir el Servei militar obligatori. FOTO CEDIDA PER MARIA FORMOSA ROSELL

Abans d’incorporar-se al front treballà de comptable a Vilafranca, al Departament de Transports, com a funcionari de la Generalitat republicana. El 1938 fou enviat a Sant Martí Sesgueioles juntament amb altres reclutes sadurninencs de la lleva del biberó. A causa de la seva filiació el destinaren en qualitat de comissari polític primer a la 27a divisió de l’Exèrcit Popular i més endavant al 18è Cos d’Exèrcit. Finalment s’incorporà a la Secretaria d’Organització de l’Exèrcit de l’Est, on conegué personalment Santiago Carrillo.

S’exilià a França el febrer de 1939, amb divuit anys, i fou reclòs als camps d’internament d’Arles, Amélie les Bains, Saint Cyprien, Le Barcarés i, finalment, Argelès sur Mer. Ingressà a la 129 Compagnie de Travailleurs Étrangers al gran complex militar francès de Miramas – Saint Chamas, una immensa factoria on 60.000 obrers produïen pólvora i trilita per a l’exèrcit alemany. Pressionat per la Gestapo perquè delatés els seus companys, es fugà camuflat entre un grup d’interns que treballaven a l’exterior de la factoria, i es va refugiar durant sis mesos a la zona de Bonac, molt a prop de la ciutat de Pamiers, al sud de Tolosa.

Es repatrià voluntàriament el 1941 i després de ser ingressat a la presó de Figueres. Va ser enviat al camp de concentració de Reus, d’on va sortir castigat cap a Algesires (Cadis), al batalló de treballadors número 2, el qual es dedicava a la construcció de carreteres. D’Algesires fou enviat a Cerro Muriano (Còrdova), on treballà en la creació d’un camp d’instrucció militar i va ser aquí on es contagià de la febre palúdica. Sortí de Cerro Muriano i llavors l’obligaren a fer un servei militar obligatori d’infàmia. Era l’any 1945, quan després de la guerra, de l’exili, dels camps de treball a França i Espanya i de la mili tornà a casa seva. Havien passat set anys. El cas de Formosa és el de tants i tants xicots idealistes que s’afiliaren a les Joventuts Socialistes o a les Joventuts Llibertàries de la CNT disposats a convertir en realitat les grans esperances laiques del segle XX –que ara, ja en el segle XXI, no arriben ni a la categoria d’il·lusions– i que només amb disset o divuit anys ja eren al front defensant els seus ideals.

Ateneuista de tota la vida, col·laborà en la primera etapa de Ràdio Sant Sadurní com a corresponsal esportiu. El 1979, quan se celebraren les primeres eleccions municipals democràtiques de la segona meitat del segle XX, Formosa acceptà integrar-se a la candidatura socialista i va ser regidor d’Hisenda de l’ajuntament fins al 1983.

La vigília de l’ocupació de Sant Sadurní (21 de gener de 1939) Joan Formosa Estragués es retirava per la zona de Manresa: “ Tota aquesta onada de refugiats avançaven per les carreteres i mica en mica anaven abandonant tot el que els dificultava poder avançar. Ens era difícil, per no dir impossible, instal·lar una metralladora en un punt concret i moure’ns amb celeritat ja que les carreteres estaven plenes de gom a gom de persones, carros, animals de càrrega i bestiar de tota mena. El conflicte entre els refugiats i els militars es resolia donant preferpència a tota aquella gent que fugia sense nord de l’espectre més inquietant en una guerra: l’arribada imminent de l’enemic […] L’endemà ens trobàvem a Manresa i ens vàrem provisionar de roba als magatzems Jorba de la ciutat que havia estat bombardejada feia una estona. Vàrem entra als magatzems i no hi havia un son dependent per atendrem’s. Així és que vàrem agafar tot el que necessitàvem i més encara. Des de l’inici de l’ofensiva del Nadal no m’havia pogut rentar ni canviar la roba”.

L’ 1 de febrer Jaume Formosa ja es trobava a les rodalies de Sant Hilari Sacalm: “Les forces enemigues s’han situat a les altures de Colsuspina i el comandament s’ha retirat a un lloc determinat sobre la carretera que ens ha de portar a Sant Hilari Sacalm on hi ha prevista una reunió de totes les forces vives del comissariat i pràcticament de tots els dirigents del PSUC. Allí hi acudirem nosaltres, els tres integrants del buró polític del XVIII Cos d’Exèrcit en les persones de Martínez, Massó i jo mateix, instal·lant-nos a l’Hotel o Fonda Espanya, del qual només en quedaven les parets. Abans d’arribar a Sant Hilari havíem tingut un accidentat viatge: havíem passat dos o tres dies en un refugi de Tona; en una església de Vic que era un dipòsit de la Tabacalera vàrem carregar un farcell de paquets de tabac; al pas a nivell de Balenyà l’ona expansiva d’un obús d’artilleria que va explotar a uns 20 metres de nosaltres ens va fer sortir de la carretera i finalment varem anar a Taradell a saludar i acomiadar-me del meu oncle Josep Casasas i de la seva família […] La rebuda va ser molt freda i pràcticament no ens van deixar passar de la porta.

La nostra cita propera era la reunió que havia de celebrar-se a Sant Hilari Sacalm i allí ens presentàrem, retrobant-nos amb molts companys[…] De la reunió recordo una persona que estava asseguda al meu costat anomenada Nomen, membre del Comitè Central del PSUC, i un jove que em va passar completament desapercebut i que era Santiago Carrillo. A més de valorar la situació del nostre exèrcit que constatàvem que ja pràcticament no existia, ens vam centrar en com calia afrontar la caiguda de Catalunya i també l’endemà […] Vàrem convenir trobar-nos tres dies després a Figueres[…] però nosaltres ens vàrem tenir de desviar. Vàrem passar per Amer[…] vàrem anar a Olot on vàrem visitar una fàbrica on es reparaven avions i a la recerca de gasolina en una benzinera als afores de Campdevànol. Seguidament anàrem a la Intendència de l’Exèrcit a Camprodón i en una cruïlla de carreteres ens van etzibar una ràfega de metralladora que sortosament vàrem poder esquivar […] Després de l’ensurt i convenientment allunyats d’aquell indret vàrem decidir robar-li un xai del ramat d’un pastor i menjar-nos-el, però els laments d’aquell pobre home ens van fer desistir […] El 10 de febrer vàrem començar a destruir tota la documentació i paperassa que portàvem al cotxe fent una bona foguera, la qual cosa ens va permetre passar aquella darrera nit a l’interior del vehicle. Teníem notícies que les tropes franquistes havien ocupat el Portús i Puigcerdà i per tant la bossa que defensaven les nostres unitats s’anava estrenyent i només ens deixaven l’opció de fugir per Camprodón. Qui més qui menys intentà proveir-se d’allò més elemental: menjar, mantes, roba i calçat. Calculo que uns 25000 soldats, perseguits de prop per les tropes franquistes, varem travessar el Coll d’Ares, donant temps a la destrucció de documents comprometedors, estimbant i cremant vehicles o destruint-los al fons dels barrancs[…]. El nostre cotxe, que l’havíem despenyat després d’haver-lo mullat de gasolina, va volar pels aires quan les bombes de ma que havíem abandonat al seu interior van explotar al caure per aquell gran desnivell.

A les dotze hores del 12 de febrer vaig creuar la línia divisòria que separa Catalunya de França. En el moment de traspassar la frontera, perceptible per la presència d’uns quants soldats francesos molt atents que pretenien desarmar-nos, els vaig lliurar la meva Parabelum, no recordo si d’un calibre del 7’5 o del 9, després d’haver tret el carregador i llençar-lo ben lluny perquè ningú mai més pogués utilitzar l’arma[…] Al capvespre d’aquell 12 de febrer vaig arribar als afores de Prats de Molló. Vaig passar la nit al ras i abans d’ajeure’m sobre la fullaraca que em serviria de matalàs, vaig fer un recompte de les meves pertinences: un macuto, una caçadora de pell, una manta, una capa que em protegia de la pluja i la neu, unes espardenyes noves, un recanvi de calçotets, samarreta i mitjons, uns pots de llet condensada i uns centenars de pessetes de la República que ja no en servirien de res. Tot quest era el bagatge d’un noi com jo de 18 anys en territori hostil […] Allí em vaig trobar amb el Regalat i amb un altre company de la lleva del biberó, el Joan Alemany, el qual a la batalla de l’Ebre havia rebut varies citacions a l’ordre del dia de la 27ena Divisió per llur sang freda en defensa d’unes posicions vitals i per negar-se a ser evacuat tot i estar ferit. La nostra conversa va ser molt emotiva i ens vàrem acomiadar ja que em va confessar que aquella mateixa tarda pensava tornar a Espanya. També vaig coincidir amb l’Huguet però aquest no em queia gaire bé perquè era molt esquerp […].

Amb molta gana vàrem anar baixant carretera enllà seguint el curs del Tet […] en direcció a Arles. Cada vegada que travessàvem una petita població els veïns ens miraven de reüll i nosaltres a la vegada quedàvem esmaperduts quan veiem aquells aparadors plens de pa, botifarres, formatges i aviram. Les olors que desprenien aquells establiments ens recordaven els del meu poble abans de marxar jo a la guerra. Al camp de rugby d’Arles sur Tete els gendarmes i els soldats senegalesos ja ens estaven esperant després d’haver convertit aquell recinte en un camp d’internament perfectament il·luminat per focus[…] Ens varen lliurar un trosset de pa i un parell de talls de carn fregits de mala manera que semblaven la sola d’una sabata […] Havia estat un dia ple d’emocions, d’esperança, d’incertesa i d’il·lusions, i perquè no dir-ho, ple d’aventures. Havia sobreviscut el darrer any de guerra i en aquells moments em senti protegit sota el drapeau i l’estelada nit d’hivern. Deixava volar els meus pensaments que, no cal dir, sobrevolaven la frontera per anar a parar a un petit poblet molt llunyà en el meu record, a una família, a uns pares, germana i amics, que tot semblava que els tenia al meu costat però que no eren més que records que calia superar amb decisió de cara a un futur totalment incert. Sí, també estava il·lusionat, convençut que els meus sofriments, els dels companys morts en lluita, els dels ferits que xisclaven per ser atesos havien de revertir-me en positiu un moment o altre. Tot això em passava pel cap mentre estava al camp d’Arles, camp que tot sigui dir, era un paratge bucòlic rodejat de pins d’una bellesa excepcional […].D’allí ens van traslladar al camp d’Amélies les Bains.

La nostra estada en aquest camp es va perllongar fins el 27 de febrer. Aquella matinada vaig notar un pes a l’esquena i en treure el cap per sobre la capa que em protegia em vaig adonar que ens cobria prop de mig metre de neu i que la majoria dels companys ja estaven dempeus disposats a emprendre un viatge amb destinació desconeguda. Abans del migdia vàrem ser traslladats a l’estació i des d’allí a la platge de Le Barcarés. L’aigua salada que em vaig beure em va venir com oli en un llum ja que per fi vaig poder cagar després de quinze dies de restrenyiments”.

Caixa Penedès: la fi del cagaelàstics

¿Quant ha costat fins ara (i això encara no s’ha acabat) l’aventura de Caixa Penedès al Banco Mare Nostrum?

Magatzems Ricart o Caixa d'Estalvis del Penedès, Vilanova i La Geltrú, Garraf (3)

Des d’ara mateix, els beneficis que generin els 900.000 clients de les 462 oficines de l’antiga Caixa Penedès implantades a Catalunya i l’Aragó (com aquesta de la fotografia, de la ciutat de Vilanova i la Geltrú) no es destinaran mai més a obres i projectes socials, sinó que passaran a engruixir els dividends que percebran cada exercici els accionistes particulars del Banc Sabadell. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquesta segona quinzena de desembre està resultant decisiva pel futur de Caixa Penedès (CP), pel del Banco Mare Nostrum (BMN) i pel dels 2000 empleats de les oficines del BMN amb el rètol de CP a les façanes. Entre el traspàs del negoci i del personal de les oficines del BMN a Catalunya i l’Aragó ( les que lluïen encara a la façana el rètol de CP ) al Banc Sabadell (BS), i la segona operació de rescat del BMN amb recursos públics, s’està escrivint a corre-cuita el penúltim capítol de la història d’aquella entitat d’estalvi centenària comarcal, aquella bella i vella dama del Penedès, tant desitjada i cobejada per tots aquells que d’una forma o altra s’ hi havien enganxat com una paparra per xuclar-li fins a la darrera gota dels seus enormes recursos.

Com ja s’ha anat reiterant en aquest blog, moltes de les mesures europees que s’anuncien com immediates per resoldre la crisi bancària no s’acaben materialitzant exactament com es preveia inicialment, perquè a Brussel·les es negocia fins el darrer moment ( i fins i tot després) i sovint les propostes originals en modifiquen en qüestió d’hores o de dies. A vegades penso que algú podria tenir la impressió que aquest autor s’inventa escenaris fantasiosos (com el de la nacionalització imminent del BMN) o que faig especulacions sense fonament. Pel que fa al cas, el propi ministre d’economia Luis de Guindos es va anticipar a principis d’aquesta setmana anunciant que el BMN seria nacionalitzat, afegint, això sí, que de forma parcial i temporal. Els mitjans de comunicació se’n van fer ressò, molts es van oblidar de les dues condicions i els matisos van desaparèixer dels titulars dels diaris. La realitat no és ben bé aquesta, com intentaré explicar.

El traspàs del negoci de Caixa Penedès al Banc Sabadell

El dimarts, 18 de desembre, el Banc Sabadell ha anunciat que definitivament es quedarà amb el negoci dels 900.000 clients de les 462 oficines de l’antiga CP ( fins ara propietat del BMN) i amb els seus 2.000 empleats repartits per Catalunya i l’Aragó. En total es tracte de 10.600 ME en Inversió Creditícia i 7.900 ME en Dipòsits.

Aquesta operació li permetrà al BMN aprimar el seu balanç i ingressar 350 ME. L’estratègia del BMN passa a més per traspassar els actius tòxics a la Sociedad de gestión de Activos procedentes de la Reestructuración Bancaria (
SAREB), més coneguda com banc dolent, i vendre’s actius industrials que encara conserva a la seva cartera. Amb tot això calculen que només hauran de demanar un segon rescat de 730 ME que facilitarà el Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB), el qual ja ha comunicat que la seva aportació es traduirà en aquesta ocasió en accions del BMN, el 60 % ( o més) del seu capital.

El preu que ha pagat el BS per quedar-se amb la xarxa de l’antiga CP ha estat de 350 ME cash. Aquesta xifra certifica la devaluació del valor patrimonial de CP que ja es comentava en l’article anterior d’aquest mateix blog La magnitud de la catàstrofe de Caixa Penedès. Així, es podria determinar que entre 2009 (abans del procés d’integració) i finals de 2012 el valor patrimonial de CP hauria caigut des dels 981 ME fins aquests 350 ME. La diferència de 631 ME (104.935.300.000 de les antigues pessetes) indicaria la dimensió del desastre…fins ara. M’informen que la fixació del preu final de venda per 350 ME ha estat imposat pel BS i que el BMN s’ha vist obligat a acceptar-lo vulgues que no i renunciar a la xifra que tenien pensada inicialment, uns 500 ME. Per aquesta raó, els altres 500 ME que inicialment es volien sol·licitar al FROB s’han quedat curts i s’han convertit sembla que finalment en 730 ME.

Si no sorgeix cap contrarietat, els qui n’haurien sortit beneficiats són aquests 2000 empleats de les oficines del BMN de Catalunya i l’Aragó amb el rètol de CP. Els van enganyar el 2010 quan els hi van dir que l’operació de constitució del BMN era una excel·lent oportunitat de promoció professional i els van tornar a enganyar quan els van prometre que s’integraven en un grup potent i de gran futur. Ara deixaran enrera el malson del BMN i se’n oblidaran per sempre. També me’n oblidaré jo d’ells, ja que no penso embarcar-me en cap altra guerra o batalla en la que s’hi puguin veure’s immersos en el futur. Que tingueu sort, i si em voleu fer cas, aneu al Word i tanqueu els arxius de CP i del BMN i envieu-los directament a la paperera de reciclatge ! Sense pietat.

El segon rescat del Banco Mare Nostrum amb recursos públics

Ja s’ha confirmat oficialment aquest 20 de desembre: el FROB podria injectar 730 ME al BMN ( ja n’havia aportat 915 ME), amb la qual cosa aquell obtindrà a l’entorn del 60% (o més) del seu capital. En conseqüència, el BMN passaria a estar controlat per l’accionista majoritari, en aquest cas el FROB i, en darrera instància, l’Estat. Es pot explicar així i dir           que no es tracte d’una nacionalització en tota regla, o es pot considerar que es tracte d’una nacionalització parcial, amb un mínim del 60% del capital, i temporal, a un termini de cinc anys. Sigui com sigui, queda clar que a partir d’ara serà el FROB, com accionista majoritari, qui prendrà les decisions estratègiques i qui imposarà per damunt de tot els seus interessos, és a dir, recuperar com més aviat millor els diners invertits. I queda clar també que els interessos de la resta d’accionistes minoritaris (com el cobrament de dividends) passaran a segon terme. Males notícies per les obres socials de les quatre caixes fundadores i, en particular, per CP.

D’aquí a uns dies coneixerem el percentatge exacte del capital que controlarà el FROB i com quedarà la resta de percentatges dels altres quatre accionistes institucionals. I sabrem també quin serà aleshores el valor patrimonial de CP que ─recordem-ho una vegada més─, era de 981 ME fa només tres anys i avui podria estar virtualment al voltant dels 350 ME. Però no ens anticipem perquè aquest 2012 ja ens ha portat prou males notícies i en tenim el pap ple.

S’acosta el moment en que podrem qualificar amb absoluta precisió si l’aventura de CP al BMN ha resultat catastròfica, desastrosa o simplement deplorable. Hi va entrar amb el 28% del capital del BMN i a hores d’ara en podria tenir entre el 8% i l’11 %, però d’un BMN que aprimat el seu valor en un 30%, un 40% o un 50%. El negoci del Robert amb les cabres.

Amb bona lògica algú hauria d’assumir les corresponents responsabilitats, demanar perdó per l’atzagaiada i veure’s condemnat a galeres durant trenta o quaranta anys, però això no passarà. Ningú no entonarà el mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. Com a molt se’n farà ressò sense fer-ne escarafalls la comissió d’investigació del Parlament de Catalunya que va quedar frenada arran la convocatòria electoral i que sembla que finalment es podria constituir a principis de 2013… si el nou Tripartit majoritari (Convergència, Unió i Esquerra Republicana ) no ho impedeix. No us feu il·lusions que aquesta eventual comissió, en el supòsit que s’impliqui en el tema, no donarà cap fruït.

Després d’aquest segon rescat del BMN (o d’aquesta nacionalització parcial i temporal, com vulgueu) els futurs escenaris queden ben definits. Podria ser que el BMN en solitari aconseguís redreçar la situació i d’aquí a cinc anys tornés a ser una entitat solvent i rendible, sense necessitat de capital públic en el seu accionariat. ( Això és el que van celebrar amb cava ahir mateix a la seu del BMN). En aquesta hipòtesis les accions del BMN tindrien un cert valor del qual se’n podria beneficiar l’Obra Social de CP. També podria esdevenir tot el contrari, i més aviat o més tard fos nacionalitzat al 100% amb la ruïna total dels seus accionistes fundacionals (Caja Murcia, CP, Caja Granada i Sa Nostra). Podria ser absorbit i diluït en un altre grup bancari més potent… i no hi sé veure cap més alternativa. De les tres eventuals sortides, el meu cor voldria que s’acomplís la primera però el cap em diu que, malauradament, esdevindrà la segona, i més aviat del què ens imaginem. No hi ha cap indici que permeti ser optimista i en sobren per pensar que això encara acabarà més malament. Per molt que s’hi esforcin en explicar grandeses i sopars de duro, lo que no puede ser no puede ser…y además es imposible.

Qui pagarà els plats trencats?

Com acostuma a passar, els que menys culpa hi tenen. Mai coneixerem l’abast del greuge que recaurà sobre dotzenes i dotzenes d’entitats i associacions que deixaran de rebre els ajuts i les subvencions de l’Obra Social de CP. Mai es farà un inventari dels projectes cívics que no es podran materialitzar per manca de recursos. Ens informaran abastament sobre alguns patrocinis d’aparador, però a l’hora de fer una valoració global es posarà en evidència l’enorme restricció pressupostària derivada del desastre econòmic de l’aventura de CP al BMN.

En canvi, d’aquells que van formar part dels òrgans de govern de CP en els darrers cinc o deu anys (cobrant dietes per assistència of course), d’aquells que van aprovar els comptes anuals i les línies estratègiques de l’entitat sense entendre-hi un rave, aquells que van aplaudir els discursos dels presidents Josep Parera Ripoll i Josep Colomer Ràfols, d’aquells que van secundar els plans de viabilitat i de fusió presentats per Ricard Pagès Font (i que molt probablement van aprovar també les dotacions als plans de pensions individuals dels alts directius de CP)… no n’hi haurà ni un que dimiteixi o que mostri el seu penediment i demani perdó a la societat. Ningú, així de contundent. Pot semblar inaudit, però això és el que hi ha. Prou que els fiscals anticorrupció de Catalunya i de l’Estat encara estan investigant per pròpia iniciativa un tema col·lateral ─com és l’adjudicació de plans de pensions milionaris a quatre o cinc directius de CP─ però pel que fa a la pèrdua irreversible d’una entitat financera comarcal, d’això ningú no en respondrà.

Després d’observar atentament durant mesos i mesos com s’està comportant en tot aquest afer l’anomenada ampul·losament societat civil penedesenca (una entelèquia de l’alçada del campanar major de la basílica de Santa Maria de Vilafranca, que per si no ho sabíeu fa exactament 54 metres), estic absolutament convençut que no hem après la lliçó i que si es tornessin a donar les mateixes circumstàncies, es repetirien els mateixos errors i es reproduiria la mateixa irresponsabilitat col·lectiva. Els eventuals representants dels impositors, de les entitats culturals, dels ajuntaments i del personal (amb algunes honroses excepcions que es podrien comptar amb els dits d’una ma) caurien altra vegada de quatre potes com uns ingenus ( o com uns aprofitats) en el parany d’uns directius que sabrien seduir-los, enllepolir-los o manipular-los convenientment mentre ells s’enriquirien sense escrúpols. També els mitjans de comunicació comarcals i els qui hi opinen (amb algunes honroses excepcions que es podrien comptar amb els dits de l’altra ma) es tornarien a fer l’orni i hi passarien de puntetes fent veure que no s’adonen de la realitat. Els principals partits polítics comarcals determinarien les mateixes estratègies irresponsables que han aplicat en els darrers 25 anys i els seus representants acabarien ocupant els mateixos càrrecs als òrgans de govern, però es mostrarien incapaços de controlar res i d’imposar una nova dinàmica de l’entitat que evités la catàstrofe econòmica, l’aprofitament personal i la mala imatge dels delegats polítics. Ni el millor pedagog del món és capaç de fer entendre res de res i convèncer als que no estan disposats a escoltar cap altra cosa que les consignes dels comissaris polítics dels seus partits (habitualment uns personatges grisos i insignificants, que es creuen qui sap què i als qui la militància de base acostuma a atorgar unes capacitats intel·lectuals inexistents) i els dogmes inqüestionables que tenen incrustrats al cervell i que repeteixen con un mantra. És inútil i ja no tinc edat per perdre el temps d’aquesta manera tant estúpida.

Aquesta història ha posat de manifest que el problema de CP no era conjuntural, ni no només estructural, sinó que les males pràctiques que s’hi aplicaven eren estructurants de la societat comarcal. Conformàven el dia a dia. Després d’això, només ens queda per escriure el darrer capítol i després l’epíleg final i ja caldrà que ens hi afanyem, perquè aquestes dies tot esdevé a una velocitat de vertigen. ¿Com voleu que no em senti decebut i indignat en acabar aquest 2012 ? I malgrat tot, bones festes i bon any 2013!

Elogi de la frustració

Instal·lar-se en la frustració, resignar-se i no fer absolutament res per subvertir la realitat que t’envolta ─i que consideres injusta o immerescuda─ és sovint una actitud covarda i miserable. Intenta en deu minuts, amiga o amic lector, fer una llista de noms d’amics i coneguts frustrats que tu coneixes i que responen perfectament a aquest perfil i veuràs que fàcil et resulta arribar a la cinquanta. Pel contrari, intenta de fer ara una altra llista amb noms també d’amics i coneguts que després d’un desengany, d’una frustració o d’una sotragada han estat capaços de reaccionar amb valentia, plantar cara a l’adversitat i sortir-se’n airosos de la situació. Et costarà més de fer, no sé si arribaràs a cinquanta, però sigui quin sigui el teu estat d’ànim et reconfortarà més aquesta segona llista que la primera.

Benvinguda sigui la frustració si contribueix a identificar quines han estat realment les causes que l’han provocat, benvinguda sigui la frustració si aprens bé la lliçó i ets capaç de reaccionar amb imaginació, benvinguda sigui la frustració si provoca la catarsis i de la mateixa en surts més persona o si, en darrera instància i estirant del fil, la societat en resulta una mica millorada.

Escric aquesta reflexió filosòfica de pa sucat amb oli perquè diumenge passat vaig llegir una entrevista a Josep Maria Pelegrí, secretari general d’Unió Democràtica de Catalunya, al diari La Vanguardia (pàgina 14), en la qual, sota el titular Investigar les caixes crearà frustració, aquest il·lustre personatge afirmava sense rubor “ No és bo que hi hagi una comissió d’investigació al Parlament. [Es referia a una comissió sobre les caixes d’estalvis catalanes al Parlament de Catalunya]. El reglament obligar a fer-la, i la farem. Però no és bo. Per què? Per la parcialitat del debat que es pot produir i perquè crearà frustració. A nosaltres ens interessa la veritat. El que cal, com ja ha fet CiU a Madrid, és demanar la compareixença de qui ha tingut la responsabilitat de vetllar per la trajectòria de les caixes, que és el governador del Banc d’Espanya, i exigir-li explicacions. Barrejar-ho tot no ens portarà a res. CiU ja es preocupa a Madrid de les responsabilitats dels directius, les indemnitzacions, les preferents… La gent està indignada per això i és això el que cal resoldre”.  No tindré mai l’oportunitat de rebatre-li cara a cara aquestes declaracions al Pelegrí de torn ─llàstima perquè m’hauria agradat contrastar l’alçada intel·lectual del personatge i no quedar-me amb la pobre impressió que m’ha causat l’entrevista de La Vanguardia─ i per això m’hauré de resignar a fer-ho per escrit en aquest blog, amb la trista constatació de que només arribarà a uns centenars de lectors, mentre que el diari en té centenars de milers, i que, malauradament, és molt probable que el Pelegrí en qüestió ni se’n assabenti.

Anem a desgranar aquest fragment infumable. “ No és bo que hi hagi una comissió d’investigació al Parlament. El reglament obligar a fer-la, i la farem. Però no és bo. Per què? Per la parcialitat del debat que es pot produir i perquè crearà frustració”. Això de la parcialitat del debat ho hauria hagut d’explicar millor, perquè no s’entén bé el què volia dir. ¿A què es deuria referir? ¿Volia dir que només s’analitzarien parcialment els esdeveniments? ¿O que només compareixerien alguns afectats i no pas tots? ¿O que hi hauria qüestions intocables? ¿O que no tindrien temps d’entrar a fons en els temes? No ho sabrem mai, però sona a excusa de mal pagador ja que les facultats del Parlament de Catalunya per fer debats totals (no parcials) són il·limitades i el seu partit en coalició amb Convergència allí hi té una majoria més que suficient per forçar-los.

L’altre excusa és la frustració. Com que els ciutadans som dèbils de caràcter i no podem assumir les pròpies misèries, millor no provocar una frustració col·lectiva per evitar que el país s’ensorri. ¿ Qui s’ha cregut que és per tractar-nos així? És com si pretengués que un esportista es reconegui perdedor abans de començar la competició i decideixi renunciar sense intentar guanyar. Al contrari, caldria no tenir pietat en aixecar totes les catifes que calgui i posar la lupa despiatada sobre diversos col·lectius de la nostrada Catalunya. I si això genera frustració doncs tocarà assumir la corresponent responsabilitat i intentar redreçar-la.

En primer lloc, caldria posar la lupa sobre els directius aprofitats que s’han embutxacat sous i indemnitzacions milionàries (en euros) i que en molts casos han arruïnat les entitats que dirigien (només s’ha salvat ara com ara de la crema la Caixa). Aquests serien els responsables per acció. No investigar-los és alimentar la seva impunitat i fer-se’n còmplices.

Els culpables per omissió són tants que a l’hora d’enumerar-los t’hi pots perdre. Començant pels membres dels òrgans de govern i de control integrats, recordem-ho una vegada més, pels representants dels ajuntaments i ens locals, pels delegats d’entitats culturals, dels impositors i del personal. Conec dotzenes d’alcaldes i regidors de tots els grans partits (alguns han arribat a diputats, a consellers de la Generalitat o a presidents de les diputacions) que han ocupat aquests càrrecs remunerats a les caixes (en ocasions, esplèndidament remunerats) en els darrers trenta anys i no em costa gens  ni mica identificar el seu comú denominador: totalment ignorants del negoci financer, inconscients de quina era seva responsabilitat i de les conseqüències que se’n podien derivar de la seva irresponsabilitat en aquells òrgans de govern, sense cap idea o proposta sobre l’Obra Social de l’entitat més enllà de la defensa de la subvenció o patrocini pel seu ajuntament, amb un lliri a la ma i convençuts que amb la seva presència als òrgans de govern estava fent “un gran servei al país”. Aquí hi ha hagut de tot i força, des d’un alcalde o regidor que es limitava a assistir una vegada l’any a l’Assemblea General de la caixa (i aprovar-ho tot per aclamació, sense entendre-hi un borrall ni preguntar mai res per no comprometre’s o importunar) i a cobrar uns tres cents o quatre cents euros per assistència i també algun altre regalet, fins el qui percebia uns mil, dos mil o tres mil euros mensuals o bimensuals per assistir a la reunió del Consell d’Administració (i també, aprovar-ho tot per aclamació, sense entendre-hi un borrall ni preguntar mai res per no comprometre’s o importunar).

A cap d’ells, d’un extrem a l’altre del país, fos de dretes o d’esquerres, ni a títol individual ni com a partit polític, se li va encendre una llumeta en un recòndit indret del seu cervell que l’alertés que el model inventat a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat per controlar les caixes d’estalvis era un despropòsit, que no servia per res, que un descontrol com aquell era terreny abonat per a l’abús, per a l’enriquiment personal d’alguns directius de les caixes i a tota mena de martingales i que calia canviar urgentment les lleis, l’espanyola i la catalana. Només cinc o sis alcaldes i regidors que jo tingui identificats van tenir un moment de lucidesa i van dimitir, mentre la resta al contrari, estaven tant convençuts que contribuïen a la governabilitat d’una entitat financera que s’hi enquistaven i perpetuaven fins al límit. Per tant, poca broma!

¿Què és més preferible? ¿ Que alcaldes, regidors i partits polítics continuïn a la inòpia amb la bena als ulls i s’intentin treure les puces de sobre dient que la culpa del desastre és dels altres; o assumir la quota de responsabilitat amb humilitat, posar les misèries i vergonyes al descobert, acceptar els errors i després de tastar la frustració del fracàs i demanar perdó, intentar superar i redreçar la situació? Les lectores i lectors d’aquest blog caurien de cul si escoltessin les excuses d’alguns d’aquests representants polítics als òrgans de govern de les caixes d’estalvis. Cap d’ells té remordiments, la qual cosa vol dir que no se senten culpables.

Tres quarts del mateix podríem dir dels representants de les entitats culturals als òrgans de govern de les caixes. Amb honroses excepcions, les persones que provenien d’aquest col·lectiu tampoc no eren les més indicades per accedir un lloc d’aquesta responsabilitat, però l’ocupaven sense qüestionar-se ni les seves capacitats ni la del veí, al qual però tots li atribuïen uns suposats coneixements que no tenia però que ho semblava perquè s’hi fixava molt, com aquell mussol. I així, tots contents i enganyats. Amb les dietes per assistència individuals i amb alguna subvenció o patrocini per l’entitat que representaven es donaven per satisfets.

Dels representants dels impositors als òrgans de govern de les caixes teòricament escollits per sorteig n’hi hauria per escriure un llibre de dues mil pàgines. Deixant de banda les excepcions molt excepcionals (perdoneu la redundància, està feta expressament) la immensa majoria no tenien la més remota idea del què hi anaven a fer, no sabien ni interpretar un balanç, ni entenien de què es tractava, es deixaven fer tots els gols que calia i paraven la ma per cobrar les dietes corresponents, en la mateixa quantia que els alcaldes i regidors i els representants de les entitats. Finalment, els representants del personal només tenien una preocupació: vetllar pels seus interessos i pels seus drets laborals. I ningú no els treia d’aquí ni es preocupaven d’anar més enllà. També cobraven dietes per assistència, comme il faut.

Més enllà dels qui hi estaven directament implicats per acció o omissió hi ha d’altres agents que alguna mena de responsabilitat hi tenen en tot l’afer de les caixes. Els més rellevants són els partits polítics més representatius, els quals van caure en el parany d’endeutar-se excessivament amb aquestes entitats financeres per afrontar les seves despeses electorals i de funcionament i després es van deixar embolicar en la teranyina de la negociació dels tipus d’interès, de les renovacions, de les ampliacions, de les amortitzacions…i es van convertir en els millors aliats del manteniment del status quo i dels privilegis i abusos del directius de les entitats. Si durant trenta anys no es va promoure una reforma a fons de la llei de caixes va ser perquè, d’una banda, els polítics i els partits van trobar la forma d’aprofitar-se del model obsolet i perquè, d’una altra, els gestors professionals de les entitats tenien en contrapartida les mans lliures per fer i desfer sense cap mena de control social. Posar en evidència i denunciar aquestes pràctiques produiria efectivament més frustració, però amagar-ho és ocultar la veritat i instal·lar-se en la mentida i en l’ofuscació i això, a la llarga, és encara més perjudicial per a la democràcia i per a societat.

Ens quedaria finalment reconèixer la responsabilitat dels ens reguladors, el Banco de España i la Conselleria d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya. Contràriament al què ara s’ha posat de moda, no m’hi trobareu en aquesta crítica despiatada que es limita a culpar-los a ells del desgavell, en particular al banc estatal ja que els de la Generalitat també es treuen les puces de sobre, com si no hi tinguessin competències ben clares. De la mateixa manera que no es pot acusar la policia o els mossos d’esquadra dels delictes  que cometen els delinqüents, no s’hi val exculpar als lladres i centrar la crítica només en els cossos de seguretat, perquè no hi ha prou vigilància, o perquè la legislació no és prou contundent, o perquè no disposen de prou efectius. Això és com fer-se trampes al solitari. Per tancar el cercle també caldria recordar la responsabilitat dels mitjans de comunicació que han estat absolutament neutralitzats per les caixes d’estalvis i les prestigioses escoles de negocis catalanes, exactament per la mateixa raó.

Aquest capítol final de gairebé totes les caixes catalanes ha estat un fracàs en tota regla de la política i dels polítics, sí; i també de la societat civil i dels ciutadans. És d’un d’aquells exemples de llibre que demostraria la meva teoria incòmode de que la política i els polítics no són més que un mirall fidel de la mateixa societat a la que representen, amb totes les seves grandeses i també amb totes les seves misèries. Ni millors ni pitjors; tan ètics, intel·ligents, honestos i capaços… i tan amorals, estúpids, corruptes i inútils com els ciutadans que els votem. Estem fets de la mateixa pasta. Per això em molesta tant que els polítics s’atribueixin una supremacia moral per damunt la resta dels mortals i ens vulguin alliçonar o preservar de caure en una frustració i ens recomanin viure com Alícia en el país de la meravelles. I per aquesta mateixa raó m’irrita també el contrari, és a dir, que alguns ciutadans selectes de la societat civil s’atribueixin una categoria superior i desmereixin sistemàticament la política i els polítics. Tant en un àmbit com en l’altre hi ha de tot i força, per sort i per desgràcia.

Continuem amb la declaració de Pelegrí “ A nosaltres ens interessa la veritat. El que cal, com ja ha fet CiU a Madrid, és demanar la compareixença de qui ha tingut la responsabilitat de vetllar per la trajectòria de les caixes, que és el governador del Banc d’Espanya, i exigir-li explicacions. Barrejar-ho tot no ens portarà a res”. Aquesta sí que és bona ! ¿ Perquè el que és vàlid de fer al Congrés dels Diputats de Madrid, pot crear frustració al Parlament Catalunya? S’ha de ser molt ceballut per demanar la compareixença del governador del Banc d’Espanya ja que tenia “ la responsabilitat de vetllar per la trajectòria de les caixes…” i oblidar-se dels consellers d’economia de la Generalitat de Catalunya dels darrers temps, que compartien la mateixa responsabilitat que els governadors del Banco de España. O és que aquesta, pel que fa a les caixes catalanes, no era també una competència de la Generalitat? ¿ Què és això de que “barrejar-ho tot no ens portarà a res ?” ¿Quina reflexió intel·lectual s’amaga darrera aquesta frase tan breu que en tot el cap de setmana no he aconseguit encara desxifrar? .

Seguim amb Pelegrí, “ CiU ja es preocupa a Madrid de les responsabilitats dels directius, les indemnitzacions, les preferents…”. Mentida podrida. Que jo sàpiga del que es preocupa és de que en el futur, i només en les entitats intervingudes, no es tornin a produir les indemnitzacions milionàries… però de les del passat ni mitja paraula. Finalment la frase lapidària “ La gent està indignada per això i és això el que cal resoldre”. La gent està indignada efectivament pel que ha succeït i no pel que pugui esdevenir en el futur. Intentar resoldre els greuges del passat sense demanar responsabilitats corriendo un tupido velo i amb la promesa de que d’ara en endavant no es permetrà repetir-los és una enganyifa dialèctica que no convenç ni als més incondicionals.

 Rafael Argullol en el seu article La estatua de sal publicat al diari El País el 16 de juny ens dona una perspectiva més interessant que la de Pelegrí: “[…] yo sí creo que hay que volver la vista atrás, incluso muy atrás si es necesario, no con ánimo de venganza sino por respeto a la democracia. Es una cuestión de miradas. La mirada vengadora busca el ajuste de cuentas y, aunque pueda satisfacer al agraviado, o a los suyos, en nada contribuye al crecimiento de la libertad. La mirada reparadora —tras la cual sí tienen que depurarse responsabilidades— otorga confianza a la comunidad y, al evitar la percepción de que los delincuentes quedan impunes, refuerza el sentido mismo de la ley democrática. Los delitos pueden ser perdonados, si así se considera para una mayor concordia, pero deben ser investigados implacablemente, todo lo atrás que sea imprescindible. Naturalmente para eso se necesita una sociedad que sea lo suficientemente libre como para decirse la verdad.

   Y esa, creo, es la raíz del problema. Tener el coraje de decirse la verdad guarda similitudes con la curiosa tentación de mirar atrás. También la mujer de Lot hubiese podido ser convertida en estatua de sal por querer saber la verdad. ¿Una verdad cercana?; ¿una verdad que quedaba atrás?; ¿una verdad que quedaba muy atrás?[…] . Deberíamos decirnos la verdad en tantas cosas que nadie está dispuesto a abrir una nauseabunda caja de Pandora. Sin embargo, hay algo más que la sagrada omertà de los banqueros, la complicidad de los políticos o la ineptitud de los jueces: hay una general impotencia en nuestra sociedad para contemplar el presente y, sobretodo, el pasado sin recurrir a la mentira o, cuando menos, a la opacidad. La falta de valentía no sólo imposibilita toda ecuanimidad sino que origina un permanente sectarismo.

  El actual espectáculo entorno al Diccionario de la Academia de Historia es suficientemente elocuente. La esperpéntica falta de consenso de los historiadores españoles parece confirmar el tópico de que la Historia de España es cosa de los anglosajones y de algún francés. En cualquier caso sería difícil esperar una transparencia historiográfica en una sociedad escasamente interesada en la verdad histórica, o miedosa ante sus consecuencias (depurar responsabilidades). Casi ocho décadas después de iniciada la Guerra Civil la confusión sigue viva entre nosotros, y tras casi cuatro décadas transcurridas desde el principio de la transición no hay una información ponderada sobre sus condiciones y consecuencias. Al parecer no se puede ahondar en el pasado sin temer los resultados.

  Este tabú ha acabado siendo una herida cada vez más profunda en el cuerpo de la democracia. Su gangrena es la desconfianza: los ciudadanos desconfían de sus supuestos representantes, y los políticos desconfían de cualquier movimiento que implique dirimir responsabilidades, apareciendo ante aquéllos como una casta que se autoprotege, y protege a los suyos. La imagen de impunidad de que ha gozado la corrupción ha llevado al recelo generalizado, un peligroso “cul de sac” en el que cualquier irracionalismo y demagogia son posibles, pero plenamente justificado por la tupida telaraña de intereses que rodea al poder, y que el ciudadano ve traducido en un sinfín de regalías (por ejemplo, los consejos de administración que se regalan, incomprensiblemente, a los políticos), fantasiosas indemnizaciones e impunidades.

  La sistemática ocultación de la verdad ha llevado a un tal empozoñamiento de la vida pública que ya nadie sabe si las declaraciones contundentes son fruto del autoengaño o de la desfachatez, pésimo síntoma en ambos casos. Y me temo que es esta dinámica de la incertidumbre creciente la que se ha trasladado a la opinión internacional que, agitada por la prensa amarilla pero también por responsables políticos de envergadura, empieza a señalar la culpabilidad colectiva de los españoles, como antes hizo con los griegos, sin distinguir demasiado entre los que delinquieron y los que pagan los efectos del delito. La hemorragia crece sin cesar y para cortarla en algún punto hay que dirimir responsabilidades y reconocer la verdad.

 Los ejemplos son infinitos, y necesitarían no un artículo sino una enciclopedia, pero examinemos brevemente dos, de militancias políticas opuestas, el primero situado en un “atrás” no muy lejano y el segundo en otro bien reciente. ¿Es responsable todavía hoy el señor Zapatero de su célebre tesis sobre la solidez suprema de la banca española? Sí, a mi juicio, fuera aquella nefasta euforia consecuencia del autoengaño —al que era tan proclive— o de una explícita falta de verdad. No se le puede otorgar el beneficio de la ignorancia, porque un presidente del gobierno, a no ser que fuera un inepto completo, lo cual implicaba culpabilidad en un cargo así, no podía ignorar el desastroso estado de los bancos, primeros artífices de la especulación inmobiliaria. Mirando a anteayer encontramos, nítida, la figura de Zapatero. Al mirar menos atrás, a un ayer reciente, hallamos a Rodrigo Rato proclamar en una conferencia en Barcelona, hace tres semanas, la hercúlea potencia de Bankia. Rato, ministro de Economía con Aznar, antes de ser presidente del Fondo Monetario Internacional y luego de Bankia, no podía, en ningún caso, ignorar la dimensión de la mentira proclamada. Si no tuviera otras responsabilidades —aunque me temo que sí—, tiene la responsabilidad de ese engaño.

  La maraña de informaciones contradictorias, de medias verdades cocinadas en el fogón de la manipulación, de confusos tecnicismos en boca de buscadores de impunidad únicamente puede conducir al colapso. De no remediarlo pronto nos encontramos con la imagen más vergonzosa: la de las ratas abandonando el barco porque este está a punto de hundirse. Para evitarlo es imprescindible el aire fresco de la catarsis. La sociedad debe percibir que las responsabilidades se dirimen. En eso consiste la democracia. Si es necesario mirar atrás, se mira. No parece que haya tiempo para la cobardía. Ya dijo un poeta: “En ocasiones hace falta regresar al pasado para conquistar el porvenir”.

Entre l’entrevista de Pelegrí i l’article de Rafael Argullol em queda però una darrera reflexió. No seria la primera vegada que una comissió d’investigació al Parlament de Catalunya acabés fent en un ridícul espantós, sense aclarir res i sense demanar responsabilitats a ningú. Hi ha molts interessos en joc que la poden pervertir i bloquejar ( i autèntics experts en filibusterisme parlamentari al servei dels interessos més miserables) ; però tot i així, prefereixo mil vegades que ho intentin, amb el risc de fer el ridícul, que resignar-nos al fatalisme de la frustració.