Imatges irrepetibles de Sant Sadurní d’Anoia

Aquesta selecció de deu fotografies del segle XX de Sant Sadurní ens permet recuperar un món desaparegut que mai més no tornarà. Gràcies a les imatges podem reviure moments de la nostra història més recent , gaudir-los i fixar-los en la memòria col·lectiva.

L’escena que veiem en aquesta fotografia ja forma part de la història agrària del municipi i també de Catalunya. Ara el que ens mostra la imatge es fa d’una altra manera molt més asèptica. Situem-nos en el temps i l’espai i identifiquem al protagonista principal. Es tracta de la verema de 1910, a la hisenda de la Torre Pubilla, propietat aleshores de Francesc Ferrer i Parés. Propietari i rabassaires estan pesant amb una balança romana els raïms que s’han acabat de collir i que s’han col•locat prèviament dins unes portadores de fusta. Dues terceres parts corresponen als pagesos que conreen les vinyes ( el 66’66%) i una tercera part a la propietat ( el 33’33%). Aquesta distribució que els primers consideren injusta serà el cavall de batalla del moviment rabassaire fins després del Fets del 6 d’octubre de 1934, quan el Ban de guerra del general Domingo Batet va ordenar manu militari que es compensés als hisendats pels greuges causats entre 1931 i 1934. Al fons veiem la masia de Torre Pubilla i a l’esquerra una barraca de vinya per damunt de la qual treu el cap un canó granífug, un giny que llençava explosius contra els núvols per desfer les calamarses i evitar així les pedregades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’escena que veiem en aquesta fotografia ja forma part de la història agrària del municipi i també de Catalunya. Ara el que ens mostra la imatge es fa d’una altra manera molt més asèptica. Situem-nos en el temps i l’espai i identifiquem al protagonista principal. Es tracta de la verema de 1910, a la hisenda de la Torre Pubilla, propietat aleshores de Francesc Ferrer i Parés. Propietari i rabassaires estan pesant amb una balança romana els raïms que s’han acabat de collir i que s’han col•locat prèviament dins unes portadores de fusta. Dues terceres parts corresponen als pagesos que conreen les vinyes ( el 66’66%) i una tercera part a la propietat ( el 33’33%). Aquesta distribució que els primers consideren injusta serà el cavall de batalla del moviment rabassaire fins després del Fets del 6 d’octubre de 1934, quan el Ban de guerra del general Domingo Batet va ordenar manu militari que es compensés als hisendats pels greuges causats entre 1931 i 1934. Al fons veiem la masia de Torre Pubilla i a l’esquerra una barraca de vinya per damunt de la qual treu el cap un canó granífug, un giny que llençava explosius contra els núvols per desfer les calamarses i evitar així les pedregades. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquestes quatre tartanes tant similars es trobaven aturades a la plaça de l’Església de Sant Sadurní a la segona dècada del segle XX, fa uns 100 anys. Molt probablement els seus propietaris assistien a un acte litúrgic a l’interior del temple, tal vegada a la missa dominical de les onze si ens fixem en les ombres que els protagonistes humans i animals de la imatge projecten sobre el terra. També podria tractar-se d’un casament o d’un bateig i que, en aquests casos, les tartanes fossin les de lloguer de cal Xic Maxina. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech, en la seva obra Memòries d’un cabaler, explica com tota la família de can Codorníu es traslladava a l’església parroquial en tartana. La rectoria i l’església no es reformarien fins a la dècada següent i s’inaugurarien el 1926. Des d’aleshores l’habitual dels diumenges i festius al matí ja van ser els vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquestes quatre tartanes tant similars es trobaven aturades a la plaça de l’Església de Sant Sadurní a la segona dècada del segle XX, fa uns 100 anys. Molt probablement els seus propietaris assistien a un acte litúrgic a l’interior del temple, tal vegada a la missa dominical de les onze si ens fixem en les ombres que els protagonistes humans i animals de la imatge projecten sobre el terra. També podria tractar-se d’un casament o d’un bateig i que, en aquests casos, les tartanes fossin les de lloguer de cal Xic Maxina. L’escriptor local Jaume Raventós i Domènech, en la seva obra Memòries d’un cabaler, explica com tota la família de can Codorníu es traslladava a l’església parroquial en tartana. La rectoria i l’església no es reformarien fins a la dècada següent i s’inaugurarien el 1926. Des d’aleshores l’habitual dels diumenges i festius al matí ja van ser els vehicles a motor. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Les festes locals del barris conserven actualment els trets més característics però molts detalls curiosos han desaparegut. Aquest era el carret que el barri del Raval utilitzava a finals de la dècada dels quaranta del segle passat per acompanyar el seguici dels veïns que participaven en el rengle. Els protagonistes són Margarida Claparols i Valentí Vilaró de ca la Maria Sàbat, ambdós veïns del barri. La primera va tornar al municipi després de passar molts anys a Veneçuela i el segon es va traslladar a Vic on resideix. Del ruc només sabem que era de cal Frare del carrer de Vilafranca i que estava molt pendent del fotògraf que va capturar la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Les festes locals del barris conserven actualment els trets més característics però molts detalls curiosos han desaparegut. Aquest era el carret que el barri del Raval utilitzava a finals de la dècada dels quaranta del segle passat per acompanyar el seguici dels veïns que participaven en el rengle. Els protagonistes són Margarida Claparols i Valentí Vilaró de ca la Maria Sàbat, ambdós veïns del barri. La primera va tornar al municipi després de passar molts anys a Veneçuela i el segon es va traslladar a Vic on resideix. Del ruc només sabem que era de cal Frare del carrer de Vilafranca i que estava molt pendent del fotògraf que va capturar la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’avaria d’un vehicle a motor just en el moment de travessar el riu Anoia a l’alçada de Monistrol i de la Colònia Pons va ser molt habitual fins el 8 de febrer de 1957 , quan es va inaugurar en aquest indret el pont construït per la Diputació de Barcelona. Abans d’aquesta data no hi havia més remei que intentar superar l’obstacle del riu endinsant-s’hi per una zona plana poc profunda, i , com que no sempre el cabdal era desigual, resultava imprevisible saber fins on arribaria el nivell de l’aigua. Si fallaven les previsions, el vehicle s’avariava i s’aturava al mig del riu i calia evacuar els viatgers . Aleshores el xofer els carregava a coll i be un per un sobre les seves espatlles i els traslladava a la riba de destinació. Mentrestant algú donava la veu d’alarma i immediatament es posava en marxa la tasca de treure el vehicle avariat del corrent del riu i portar-lo a terra ferma. En aquesta fotografia de principis de la dècada dels cinquanta s’identifica un cotxe de línia avariat provinent d’Igualada i Piera i en direcció a Sant Sadurní just en el moment en que un altre vehicle similar es disposa a arrossegar-lo amb unes cadenes i intentar treure’l de l’aigua. En aquesta ocasió però els viatges haurien pogut ser evacuats abans per les portes del davant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

L’avaria d’un vehicle a motor just en el moment de travessar el riu Anoia a l’alçada de Monistrol i de la Colònia Pons va ser molt habitual fins el 8 de febrer de 1957 , quan es va inaugurar en aquest indret el pont construït per la Diputació de Barcelona. Abans d’aquesta data no hi havia més remei que intentar superar l’obstacle del riu endinsant-s’hi per una zona plana poc profunda, i , com que no sempre el cabdal era desigual, resultava imprevisible saber fins on arribaria el nivell de l’aigua. Si fallaven les previsions, el vehicle s’avariava i s’aturava al mig del riu i calia evacuar els viatgers . Aleshores el xofer els carregava a coll i be un per un sobre les seves espatlles i els traslladava a la riba de destinació. Mentrestant algú donava la veu d’alarma i immediatament es posava en marxa la tasca de treure el vehicle avariat del corrent del riu i portar-lo a terra ferma. En aquesta fotografia de principis de la dècada dels cinquanta s’identifica un cotxe de línia avariat provinent d’Igualada i Piera i en direcció a Sant Sadurní just en el moment en que un altre vehicle similar es disposa a arrossegar-lo amb unes cadenes i intentar treure’l de l’aigua. En aquesta ocasió però els viatges haurien pogut ser evacuats abans per les portes del davant. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Quan el trasllat de les bótes de vi per l’interior de Sant Sadurní es feia amb animals de càrrega s’utilitzaven uns carros construïts especialment per aquesta funció. Aquest mitjà de transport estava obert per la part posterior i el carreter el feia recular fins que la bóta a traslladar dipositada el terra quedava ben centrada a l’interior. Aleshores es col•locaven dues cadenes de ferro per sota la bóta , una per la part frontal i una altra pel darrera, aprofitant la forma còncava del recipient. Proveït d’una maneta el carreter feia girar un torn amb un engranatge ubicat en un dels dos braços del carro i quan les cadenes s’hi enrotllaven la bóta ascendia fins una alçada predeterminada. Llavors s’assegurava i es podia realitzar el trasllat. Amb la desaparició dels animals de càrrega com a mitjà de transport es produí l’esfondrament d’un model que havia estat vigent des del Neolític i una colla d’oficis locals van caure en desgràcia: els constructors de carros, els carreters que els conduïen, els basters que proveïen els guarniments i el ferradors que de tant en tant canviaven les ferradures de cavalls, egües, mules, matxos i rucs. També van desaparèixer els renecs, tant habituals en aquests professionals del transport amb animals. Un dels darrers carreters va ser Josep Vias i Martí, més conegut com El Trempat, el qual veiem a la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Quan el trasllat de les bótes de vi per l’interior de Sant Sadurní es feia amb animals de càrrega s’utilitzaven uns carros construïts especialment per aquesta funció. Aquest mitjà de transport estava obert per la part posterior i el carreter el feia recular fins que la bóta a traslladar dipositada el terra quedava ben centrada a l’interior. Aleshores es col•locaven dues cadenes de ferro per sota la bóta , una per la part frontal i una altra pel darrera, aprofitant la forma còncava del recipient. Proveït d’una maneta el carreter feia girar un torn amb un engranatge ubicat en un dels dos braços del carro i quan les cadenes s’hi enrotllaven la bóta ascendia fins una alçada predeterminada. Llavors s’assegurava i es podia realitzar el trasllat. Amb la desaparició dels animals de càrrega com a mitjà de transport es produí l’esfondrament d’un model que havia estat vigent des del Neolític i una colla d’oficis locals van caure en desgràcia: els constructors de carros, els carreters que els conduïen, els basters que proveïen els guarniments i el ferradors que de tant en tant canviaven les ferradures de cavalls, egües, mules, matxos i rucs. També van desaparèixer els renecs, tant habituals en aquests professionals del transport amb animals. Un dels darrers carreters va ser Josep Vias i Martí, més conegut com El Trempat, el qual veiem a la imatge. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els tres empleats municipals de finals de la dècada dels seixanta ( d’esquerra a dreta seguint l’ordre de lectura, l’agutzil Pasqual Broch, el sereno Florido i el guàrdia Vicens Cabo) representaven en certa manera la transició del model de seguretat local heretat del segle XIX , camí ja del que esdevindria en el darrer quart del XX. Els agutzils que vetllaven la Casa de la Vila i els serenos que recorrien a peu els carrers de la Vila durant totes les nits van desaparèixer i van ser substituïts pels guàrdies urbans motoritzats, el primer dels quals a Sant Sadurní va ser el conegut com el Metralleta, un voluntari de la División Azul que havia treballat a can Codorníu i que va optar per entrar a treballar a l’Ajuntament. La seva vehemència li atribuïa caràcter i autoritat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els tres empleats municipals de finals de la dècada dels seixanta ( d’esquerra a dreta seguint l’ordre de lectura, l’agutzil Pasqual Broch, el sereno Florido i el guàrdia Vicens Cabo) representaven en certa manera la transició del model de seguretat local heretat del segle XIX , camí ja del que esdevindria en el darrer quart del XX. Els agutzils que vetllaven la Casa de la Vila i els serenos que recorrien a peu els carrers de la Vila durant totes les nits van desaparèixer i van ser substituïts pels guàrdies urbans motoritzats, el primer dels quals a Sant Sadurní va ser el conegut com el Metralleta, un voluntari de la División Azul que havia treballat a can Codorníu i que va optar per entrar a treballar a l’Ajuntament. La seva vehemència li atribuïa caràcter i autoritat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Joan Freginals ( més conegut con Jufre) va ser un professional del sector elèctric que aviat s’especialitzà en els aparells per a les transmissions radiofòniques. A la dècada dels seixanta va bastir l’emissora parroquial local Ràdio Sant Sadurní i en va ser el principal artífex. Al seu domicili del carrer Sant Antoni disposava d’un taller i d’un conjunt d’equips que li permetien comunicar-se amb d’altres radioafeccionats de tot el planeta. En aquella època era un fumador incansable i sempre portava una cigarreta encesa a les mans... com la que veiem en la fotografia. L’emissora parroquial va desaparèixer i molts anys després va ser substituïda per una de municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Joan Freginals ( més conegut con Jufre) va ser un professional del sector elèctric que aviat s’especialitzà en els aparells per a les transmissions radiofòniques. A la dècada dels seixanta va bastir l’emissora parroquial local Ràdio Sant Sadurní i en va ser el principal artífex. Al seu domicili del carrer Sant Antoni disposava d’un taller i d’un conjunt d’equips que li permetien comunicar-se amb d’altres radioafeccionats de tot el planeta. En aquella època era un fumador incansable i sempre portava una cigarreta encesa a les mans… com la que veiem en la fotografia. L’emissora parroquial va desaparèixer i molts anys després va ser substituïda per una de municipal. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Aquest tram de carrer tant estret que es va començar a bastir a partir de 1801 i que només permetia de forma intermitent el pas d’un vehicle en una sola direcció era el de Sant Antoni, entre el carrer Sant Josep ( l’inici del qual veiem a la dreta de la imatge) i la Plaça de l’Ajuntament ( que es trobaria situada a l’esquerra). Per acabar d’orientar al lector indicarem que l’immoble més alt del fons corresponia a cal Llopart. El conjunt d’edificis de l’esquerra van ser enderrocats el 28 d’agost de 1974 durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc, es va poder eixamplar el vial i se li va donar doble direcció. Durant les tasques de retirar les runes es va localitzar una olla plena de monedes d’or. El carrer Sant Antoni va mantenir des d’aleshores la doble direcció fins que el 6 de setembre de 1986 es va poder desviar el trànsit per la nova Rambla de la Generalitat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Aquest tram de carrer tant estret que es va començar a bastir a partir de 1801 i que només permetia de forma intermitent el pas d’un vehicle en una sola direcció era el de Sant Antoni, entre el carrer Sant Josep ( l’inici del qual veiem a la dreta de la imatge) i la Plaça de l’Ajuntament ( que es trobaria situada a l’esquerra). Per acabar d’orientar al lector indicarem que l’immoble més alt del fons corresponia a cal Llopart. El conjunt d’edificis de l’esquerra van ser enderrocats el 28 d’agost de 1974 durant el mandat de l’alcalde Josep Maria Raventós i Blanc, es va poder eixamplar el vial i se li va donar doble direcció. Durant les tasques de retirar les runes es va localitzar una olla plena de monedes d’or. El carrer Sant Antoni va mantenir des d’aleshores la doble direcció fins que el 6 de setembre de 1986 es va poder desviar el trànsit per la nova Rambla de la Generalitat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

La producció de carbó vegetal propiciava que en molts indrets boscosos de les rodalies de Sant Sadurní és construïssin carboneres com aquesta a l’interior de la qual es disposava la llenya de forma molt acurada. La lenta combustió amb poc oxigen permetia que els troncs i les branques coberts amb terra i fang es carbonitzessin i es poguessin comercialitzar com a combustible. La imatge es va capturar a la dècada dels quaranta. Aquesta era una de les tres pràctiques ja desaparegudes que permetien mantenir net el sotabosc per evitar els incendis forestals. Les altres dues era la pastura de cabres i bens i l’obtenció de fogots per als forns , principalment els de les guixeres de Vilobí del Penedès, on es traslladaven en carros com el que es veu a la fotografia posterior. En abandonar-se aquesta pràctica d’obtenir carbó vegetal també va ocasionar que Sant Sadurní es quedés sense carboners. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

La producció de carbó vegetal propiciava que en molts indrets boscosos de les rodalies de Sant Sadurní és construïssin carboneres com aquesta a l’interior de la qual es disposava la llenya de forma molt acurada. La lenta combustió amb poc oxigen permetia que els troncs i les branques coberts amb terra i fang es carbonitzessin i es poguessin comercialitzar com a combustible. La imatge es va capturar a la dècada dels quaranta. Aquesta era una de les tres pràctiques ja desaparegudes que permetien mantenir net el sotabosc per evitar els incendis forestals. Les altres dues era la pastura de cabres i bens i l’obtenció de fogots per als forns , principalment els de les guixeres de Vilobí del Penedès, on es traslladaven en carros com el que es veu a la fotografia posterior. En abandonar-se aquesta pràctica d’obtenir carbó vegetal també va ocasionar que Sant Sadurní es quedés sense carboners. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els pallers eren unes estructures en forma de cabana que es bastien amb la palla procedent de cereals com el blat. La seva funció era la de conservar-la per a l’alimentació dels animals de càrrega durant l’hivern i, per a protegir-los de la intempèrie, sovint es cobrien amb canyes col•locades de forma radial. En aquest cas es tractava d’un dels pallers de la Torre Pubilla i el protagonista masculí de la foto era un dels germans Batsums, el 1953. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Els pallers eren unes estructures en forma de cabana que es bastien amb la palla procedent de cereals com el blat. La seva funció era la de conservar-la per a l’alimentació dels animals de càrrega durant l’hivern i, per a protegir-los de la intempèrie, sovint es cobrien amb canyes col•locades de forma radial. En aquest cas es tractava d’un dels pallers de la Torre Pubilla i el protagonista masculí de la foto era un dels germans Batsums, el 1953. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR DEL POST

Més fotos originals del camp d’Auschwitz II – Birkenau

Per completar el post de la setmana anterior es publiquen quatre fotografies més de l’àlbum localitzat per la jueva eslovena Lili Jacob al camp de concentració alemany de Mittelbau – Dora, corresponents però al camp d’Auschwitz II – Birkenau ( Polònia), on ella havia estat empresonada el juny de 1944. La protagonista d’aquesta història va aconseguir sobreviure a l’horror nazi. De forma paral·lela es publiquen també quatre fotografies actuals que Pawel Sawicki va capturar el 2013 exactament als mateixos indrets d’Auschwitz II – Birkenau.

Dos trens en paral•lel a l’interior del recinte del camp d’Auschwitz II – Birkenau. Els vagons de l’esquerra tenen les portes obertes i estan buits, mentre els de la dreta mantenen les portes tancades i resulta impossible determinar si també estan buits. Entre els uns i els altres s’observen els equipatges amuntegats dels jueus deportats. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels dos trens, s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Dos trens en paral•lel a l’interior del recinte del camp d’Auschwitz II – Birkenau. Els vagons de l’esquerra tenen les portes obertes i estan buits, mentre els de la dreta mantenen les portes tancades i resulta impossible determinar si també estan buits. Entre els uns i els altres s’observen els equipatges amuntegats dels jueus deportats. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels dos trens, s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013. Les xemeneies ja no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013. Les xemeneies ja no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Des del sostre d’un dels vagons de tren s’observa com els deportats acabats d’arribar carreguen amb llurs farcells i pertinences i s’adrecen a un camió on les dipositaran. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels vagons del tren , s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Des del sostre d’un dels vagons de tren s’observa com els deportats acabats d’arribar carreguen amb llurs farcells i pertinences i s’adrecen a un camió on les dipositaran. Al fons a l’horitzó , a banda i banda dels vagons del tren , s’observen les siluetes de les xemeneies dels dos forns crematoris corresponents a les seves respectives cambres de gas. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . L’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona . Ja s’ha comentat que les xemeneies no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . L’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona . Ja s’ha comentat que les xemeneies no hi són perquè van ser destruïdes juntament amb els forns i les cambres de gas quan els nazis van abandonar el recinte el 20 de gener de 1945. A l’actualitat només hi ha un munt de runa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

La selecció es feia just al baixar dels vagons de tren que havien entrat per la porta principal del camp ( a l’angle superior esquerre) , els homes a la dreta i les dones i els nens a l’esquerra. Aquesta fotografia planteja una qüestió molt controvertida. Si us fixeu a l’angle inferior esquerre es veu un grup de presoners residents al camp amb els seus respectius uniformes de ratlles a tocar dels infortunats que acaben d’arribar al camp i que no saben el què els espera. Sembla del tot improbable que els primers no sabessin perfectament que la destinació dels nouvinguts era la cambra de gas , com en tantes i tantes ocasions anteriors, i també costa d’acceptar que algun d’ells, en algun moment, no advertís del què fatalment esdevindria. Per tant podríem admetre que en alguna ocasió alguns deportats van saber que moririen abans d’entrar a les cambres de gas. El presoner amb l’uniforme de ratlles que té la ma dreta prop de la cara ( a l’angle inferior esquerre) era el jueu holandès Eddi Wynschenk que va aconseguir sobreviure i es va identificar quan es van fer públiques aquestes imatges. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

La selecció es feia just al baixar dels vagons de tren que havien entrat per la porta principal del camp ( a l’angle superior esquerre) , els homes a la dreta i les dones i els nens a l’esquerra. Aquesta fotografia planteja una qüestió molt controvertida. Si us fixeu a l’angle inferior esquerre es veu un grup de presoners residents al camp amb els seus respectius uniformes de ratlles a tocar dels infortunats que acaben d’arribar al camp i que no saben el què els espera. Sembla del tot improbable que els primers no sabessin perfectament que la destinació dels nouvinguts era la cambra de gas , com en tantes i tantes ocasions anteriors, i també costa d’acceptar que algun d’ells, en algun moment, no advertís del què fatalment esdevindria. Per tant podríem admetre que en alguna ocasió alguns deportats van saber que moririen abans d’entrar a les cambres de gas. El presoner amb l’uniforme de ratlles que té la ma dreta prop de la cara ( a l’angle inferior esquerre) era el jueu holandès Eddi Wynschenk que va aconseguir sobreviure i es va identificar quan es van fer públiques aquestes imatges. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. A l’angle superior esquerre veiem la porta principal d’accés al camp. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de la gentada que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. A l’angle superior esquerre veiem la porta principal d’accés al camp. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Dones i infants jueus en direcció a les cambres de gas. Costa d’assumir que s’adrecin tan resignadament cap a la mort... si és que coneixien el seu imminent i fatal destí. Més aviat semblen confiats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Dones i infants jueus en direcció a les cambres de gas. Costa d’assumir que s’adrecin tan resignadament cap a la mort… si és que coneixien el seu imminent i fatal destí. Més aviat semblen confiats. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ÀLBUM DE LILI JACOB. COL.LECCIÓ DE L’INSTITUT YAD VASHEM DE JERUSALEM.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de les dones i els nens que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

Exactament el mateix indret de la foto anterior a l’interior del camp d’Auschwitz II – Birkenau, el 2013 . Altra vegada l’absència de les dones i els nens que vèiem a la imatge anterior i la certesa de la seva mort a les cambres de gas és el que més impressiona. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE PAWEL SAWICKI.

“El camp de concentració i d’extermini d’Auschwitz-Birkenau (en alemany Konzentrationslager Auschwitz-Birkenau, on Auschwitz i Birkenau són els noms dels pobles propers polonesos traduïts a l’alemany) , fou un complex format per diversos camps de concentració, d’experimentació mèdica i d’extermini en massa de presoners construït pel règim de l’Alemanya nazi, després de la invasió de Polònia de 1939, al principi de la Segona Guerra Mundial.

En 5 anys, uns 1,3 milions d’homes, de dones i d’infants (el 90% jueus) foren assassinats a Auschwitz, aproximadament 900.000 immediatament a la sortida dels trens que els havien portat fins al camp, la majoria a les cambres de gas. La resta van morir de malalties, malnutrició, maltractaments, sàdics experiments científics, etc. Sens dubte, aquest camp d’extermini ha estat considerat el símbol del genocididel poble jueu; el símbol de la Xoà (l’Holocaust del judaisme).

Inicialment, el camp d’Auschwitz havia estat concebut com un centre de quarantena, però a partir de l’estiu de 1941, Rudolf Höss ─comandant del camp (SS-Obersturmbannführer)─ és convocat per Heinrich Himmler ─màxim responsable de les SS─ per comunicar-li que Adolf Hitler li havia encomanat dur a terme la solució final de la qüestió jueva, i que el seu camp havia de jugar un paper important car era un lloc amb bones comunicacions terrestres per tren i prou discret. L’estiu de 1943, Rudolf Höss fou reemplaçat per Arthur Liebehenschel i Richard Baer.

Auschwitz fou una combinació d’extermini massiu i industrialitzat, i explotació del treball esclau amb la complicitat de la indústria alemanya. Com molts altres camps d’extermini, s’instal•laren cambres de gas per produir la mort. L’any1942, la selecció de jueus s’havia convertit en quelcom habitual a Auschwitz. Quan arribava un tren carregat de presoners es procedia a separar els homes i les dones joves, considerats aptes per al treball, dels nens, vells, un bon nombre de dones i malats que eren, directament, assassinats. A aquests darrers se’ls deia que anaven a rebre una dutxa i a ésser desinfectats. En realitat, se’ls conduïa directament a les cambres de gas, camuflades com a dutxes.

Com que el sistema permetia l’eliminació massiva de vides humanes es va plantejar d’immediat el problema dels cadàvers. Inicialment eren sepultats en fosses comunes, però el procediment era lent i insuficient. L’estiu de 1942, els cossos, inflats per la seva putrefacció, removien la terra i amenaçaven els pous d’aigua dels voltants. El mes d’octubre foren desenterrats per a procedir a la seva incineració en foses. Finalment, la instal•lació progressiva de forns crematoris resolgué aquesta qüestió.

Les cambres de gas anirien rebent una sèrie de millores tècniques que garantien una major eficàcia i funcionament, com per exemple els sistemes d’aire de les cambres de gas del crematori. El mes de juny de 1943, Auschwitz tenia una capacitat d’incineració de gairebé 4.800 cadàvers diaris.

Les condicions de vida eren inhumanes: les robes que rebien els que passaven la primera selecció eren parracs, les hores de descans eren insuficients, no hi havia instal•lacions sanitàries (per exemple, a inicis de l’estiu de 1944, 32.000 dones compartien una mateixa comuna), l’alimentació era extremadament pobra… A la fam, el fred, un treball esgotador, l’amuntegament, la brutícia, la manca d’higiene i les malalties (eltifus, la disenteria i un bon nombre de malalties dermatològiques eren un fet comú) s’hi afegia el sadisme dels membres de les SS i els subalterns escollits entre el lumpen del camp d’extermini.

Primo Levi (Torí, 1919-1978), químic de professió i supervivent d’Auschwitz, és un testimoni colpidor de la supervivència i la mort a l’infern dels camps d’extermini durant els últims anys de l’ocupació nazi. Primo Levi explica com era de senzill sucumbir en aquest camp, convertir-se en un enfonsat, tan sols n’hi havia prou d’obeir totes les ordres que es rebien, no menjar altra cosa que el ranxo, atenir-se a la disciplina del treball i del camp. L’experiència ha demostrat que d’aquesta manera només excepcionalment es podia durar més de tres mesos. Tots els musulmans (Levi ignora per quina raó els veterans del camp designaven els dèbils, els ineptes, els destinats a la selecció amb aquest terme) que anaven a la cambra de gas tenien la mateixa història, o més exactament, no tenien història; van seguir el pendent fins al fons, de manera natural. Un cop al camp, per la seva essencial incapacitat, o per desgràcia per qualsevol incident banal, foren trepitjats abans d’haver pogut adequar-s’hi; feren tard, no començaren a aprendre l’alemany i a discernir alguna cosa en l’infernal garbuix de lleis i de prohibicions sinó quan el seu cos ja fou una ruïna, i res ja no els podia salvar de la selecció o de la mort per decaïment.

La retirada alemanya de tots els fronts de guerra, i especialment davant l’avanç soviètic, obligaren Himmler a plantejar-se el tancament dels camps d’extermini. A la tardor de 1943 s’evacuen els camps de Treblinka, Sobibor i Belzec. El mes de juliol de 1944, els soviètics entren al camp de Lublin i donen a conèixer l’assassinat massiu als camps.

A finals de 1944, només Auschwitz continuava en funcionament com a camp d’extermini, però la fi era pròxima. El 25 de novembre, Himmler ordena que es procedeixi al seu desmantellament. El 17 de gener de 1945 es destrueix el bloc mèdic del camp i es passa llista per darrera vegada. Al recompte hi ha 31.894 reclusos a Auschwitz i 35.118 als camps satèl•lits. Alhora, el personal nazi inicia l’evacuació d’Auschwitz. La majoria dels presoners van haver de marxar cap a l’oest. Els qui eren massa dèbils per caminar eren deixats endarrere. El 20 de gener un destacament de les SS afusella a dues-centes jueves i, després, destrueix els edificis on hi ha els crematoris I i II. Per la seva banda, la indústria IG Farven destrueix els seus arxius. Durant els dies següents, les SS continuaren assassinant reclusos i destruint les instal•lacions. El dia 27 de gener procediren a destruir el darrer crematori, el IV. La tarda del mateix dia apareixen les tropes soviètiques. El camp d’extermini d’Auschwitz finalitzava la seva macabra existència. Al voltant de 7.500 presoners van ser alliberats per l’exèrcit Roig el 27 de gener de 1945.
Només quedaven dempeus sis dels trenta-cinc magatzems. Als que van quedar s’amuntegaven 368.820 vestits d’home, 836.255 de dones, 5.525 parells de sabates de dona, grans quantitats de roba de nen, raspalls de dents… En una altra dependència hi havia set tones de cabell humà. Entre els cadàvers els soviètics trobaren set mil supervivents.

Des del 1949, Witold Pilecki ─un soldat de l’Armia Krajowa (organització de resistència polonesa a l’ocupació nazi)─ empresonat a Auschwitz i alliberat va aportar una considerable quantitat d’informació que es va trametre a Varsòvia i d’allà, a Londres. D’altra banda, els aliats tenien una informació aèria més detallada dels camps des del maig de 1944. Dos presoners que es van escapar (Rudolph Vrba y Alfred Wetzler) havien reunit descripcions precises i mapes que van arribar als aliats durant l’estiu de 1944. El 13 de setembre d’aquest any, avions americans van bombardejar la fàbrica de Buna Werke associada amb Auschwitz III, destruint-la parcialment.

Durant els anys d’existència dels camps, al voltant de 700 presoners van intentar escapar, dels quals 300 ho van aconseguir. La pena aplicada per intent de fuga era la mort per inhalació. Generalment, les famílies dels fugitius eren arrestades i internades a Auschwitz per ser exhibides com a advertiment als altres presoners. El nombre total de morts produïdes a Auschwitz encara està en debat, però s’estima que entre un milió i un milió i mig. El 1979, el camp de concentració d’Auschwitz fou declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Malgrat aquest reconeixement el seu estat de conservació és molt deficient i si no s’hi actua per restaurar-lo pot degradar-se encara més i esdevenir una ruïna total”. (Informació extreta bàsicament de la Wikipedia)

Vuitanta anys després es fabrica un tanc dissenyat a Sant Sadurní…

El 1935 l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella -propietari de l’empresa local Maquinaria Moderna para Construcciones y Obras Públicas, S.A.E. (cal Benach)-, va dissenyar un tanc que va arribar a patentar però del qual no se’n va fabricar cap prototip i ni una sola unitat. Sembla que pretenia exportar-los a Turquia, on ja venia els tractors eruga que produïa a la seva fàbrica de Sant Sadurní, o vendre’ls a algun país interessat per contrarestar la política armamentista de l’Alemanya nazi. Altres models de tancs i carros d’assalt fabricats a cal Benach van ser enviats als fronts republicans durant la Guerra Civil espanyola. El 1936 l’empresari Joan Benach va desaparèixer i tot fa pensar que va ser assassinat per ordres del Comitè de Milícies Antifeixistes local. Les seves restes mai no s’han localitzat. Tampoc ha estat possible localitzar els seus familiars descendents. Algú sap com posar-s’hi en contacte?

Reproducció en miniatura del tanc dissenyat per Joan Benach el 1935. L’empresa MIniarons amb seu a Les Cabanyes (Alt Penedès) l’ha fabricat i afegit a la seva col·lecció de tancs i carros d’assalt . La seva adreça és Carrer Cinc, 8 – 10 (Local 1), codi postal 08794, telèfon 648 788 229 , el seu correu electrònic lvilalta@minairons.eu i el seu web info@minairons.eu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

Reproducció en miniatura del tanc dissenyat per Joan Benach el 1935. L’empresa MIniarons amb seu a Les Cabanyes (Alt Penedès) l’ha fabricat i afegit a la seva col·lecció de tancs i carros d’assalt . La seva adreça és Carrer Cinc, 8 – 10 (Local 1), codi postal 08794, telèfon 648 788 229 , el seu correu electrònic lvilalta@minairons.eu i el seu web info@minairons.eu. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

KONICA MINOLTA DIGITAL CAMERA

Plànol original del lateral del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Plànol original de la part posterior del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Plànol original de la part posterior del tanc projectat i patentat el 31 d’agost de 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FONS DE L’AUTOR

Clica aquí i podràs llegir la memòria tècnica del projecte del tanc dissenyat el 1935 per Joan Benach i Olivella. FONS DE L’AUTOR

La capsa en què es presenta el model en miniatura del tanc BENACH M 1935. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

La capsa en què es presenta el model en miniatura del tanc BENACH M 1935. FOTO CEDIDA PER LLUÍS VILALTA DE L’EMPRESA MINAIRONS

Un dels tractors eruga per al moviment de terres que es fabricaven a cal Benach de Sant Sadurní. Es va aprofitar l’estructura per bastir el tanc que veiem a la fotografia següent. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels tractors eruga per al moviment de terres que es fabricaven a cal Benach de Sant Sadurní. Es va aprofitar l’estructura per bastir el tanc que veiem a la fotografia següent. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels models de tancs i carros d’assalt fabricats durant la guerra civil a Sant Sadurní . El van batejar amb el nom de Sadurní de Noya. Hi ha molt pocs testimonis de que aquests models entressin en combat. Un d’ells el podem trobar a la pàgina 176 del capítol 18 del llibre Treinta y seis relatos de la guerra del 36 que porta per títol Tanques soviéticos para el ejército nacional , escrit per José Maria Manrique García, Lucas Molina Franco i Artemio Mortera Pérez i editat a Valladolid per AF Editores l’any 2006. La referència diu així: “ En noviembre de 1938 se constituyó la Agrupación de Carros del Sur, organizada en su totalidad a base de materiales capturados al Ejército Popular. Eran éstos mayoritariamente autoametralladoras y autoametralladoras-cañón, pero en su Compañia de Orugas, además de un atípico tractor Sadurní de Noya contaba con nueve T-26 rusos, (tres secciones de tres carros) que en diciembre ya se habian incrementado a doce". FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Un dels models de tancs i carros d’assalt fabricats durant la guerra civil a Sant Sadurní . El van batejar amb el nom de Sadurní de Noya. Hi ha molt pocs testimonis de que aquests models entressin en combat. Un d’ells el podem trobar a la pàgina 176 del capítol 18 del llibre Treinta y seis relatos de la guerra del 36 que porta per títol Tanques soviéticos para el ejército nacional , escrit per José Maria Manrique García, Lucas Molina Franco i Artemio Mortera Pérez i editat a Valladolid per AF Editores l’any 2006. La referència diu així: “ En noviembre de 1938 se constituyó la Agrupación de Carros del Sur, organizada en su totalidad a base de materiales capturados al Ejército Popular. Eran éstos mayoritariamente autoametralladoras y autoametralladoras-cañón, pero en su Compañia de Orugas, además de un atípico tractor Sadurní de Noya contaba con nueve T-26 rusos, (tres secciones de tres carros) que en diciembre ya se habian incrementado a doce”. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

De feia alguns anys disposava dels planells d’un tanc dissenyat el 1935 per l’enginyer sadurninenc Joan Benach i Olivella, propietari de l’empresa local Maquinaria Moderna par Construcciones y Obras Públicas, S.A.E. Un any abans de que s’iniciés la Guerra Civil espanyola ja va patentar el seu projecte de tanc, pensant tal vegada en el mercat turc o en potències europees que ja desconfiaven de la política armamentística de Hitler.

La revolució de 1936 declarada a Espanya arran el cop d’Estat del General Franco contra la República va acabar amb la vida de Joan Benach i el seu projecte de l’any anterior va quedar en un calaix. A la seva fàbrica col·lectivitzada de Sant Sadurní es van bastir altres models de tancs i carros d’assalt ( entre els quals hi havia el model Sadurní de Noya), que poca cosa tenien a veure amb el que havia dissenyat Benach el 1935. Expliquen els que hi entenen que aquell disseny frustrat era realment modern i que semblava inspirat en els projectes simultanis de l’enginyer nord-americà John Walter Christie (1865 – 194), concretament pel que tenia a veure amb la motricitat i la suspensió. Aprofitant que l’amic Lluís Vilalta havia tret al mercat una miniatura del model Sadurní de Noya li vaig facilitar els planells del model de 1935 i ell s’ha basquejat per fabricar-lo.

A la recerca de les víctimes de les guerres colonials

Sempre em recomanen que no expliqui els meus projectes no reeixits perquè la gent prefereix identificar-se més amb els que van per la vida de triomfadors que amb els que apareixen com incapaços. Tot i això reconec que he fracassat estrepitosament una altra vegada, en aquesta ocasió en l’intent de fer una llista de tots els veïns de Sant Sadurní que van morir en les guerres colonials de l’Imperi espanyol i en particular a Cuba, Filipines i Puerto Rico durant les campanyes prèvies al desastre de 1898, i també al Marroc. Em consta que abans de 1903 n’hi va haver nou com a mínim , però s’ignoren (millor dit, ignoro) els noms de tots ells i les circumstàncies de la seva mort. Després de consultar quatre arxius i una extensa bibliografia, una pila de webs, de links i de blogs no he aconseguit ni un sol nom i no sé on continuar la recerca. Alguna idea? A vegades, d’on menys t’ho esperes salta la llebre…

Un capellà militar resant davant les restes carbonitzades de soldats espanyols morts el 1924 a la Guerra del Rif (Marroc). Clica a sobre i s’ampliarà, tot i que s’adverteix que l’escena és molt escabrosa. FONS DE L’AUTOR

Un capellà militar resant davant les restes carbonitzades de soldats espanyols morts el 1924 a la Guerra del Rif (Marroc). Clica a sobre i s’ampliarà, tot i que s’adverteix que l’escena és molt escabrosa. FONS DE L’AUTOR

Escriptura inèdita del contracte del 1875 entre l’Empresa de Sustitución de Quintos de Casanovas y Cía de Barcelona i el senyor Antoni Bonet i Armejach, mitjançant el qual el jove sadurninenc Joan Farré i Bonet, nebot seu, s’estalviaria d’incorporar-se a l’exèrcit a Ultramar (en aquest cas la destinació era a les Antilles), previ el pagament de 1500 pessetes. En conseqüència dita empresa es comprometia a presentar un soldat alternatiu que supliria Joan Farré, repartint-se entre els dos primers la xifra convinguda. Cliqueu a sobre, les pàgines del contracte s’ampliaran i les podreu llegir millor. CONTRACTE DEL FONS DE L’AUTOR.

Quan l’anarquista Emma Goldman va visitar les caves Codorniu

Amb un nombrós grup de periodistes i corresponsals internacionals ─i acompanyada per diputats francesos anarquistes i comunistes i pel cònsol general de la Unió Soviètica a Barcelona, Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko, i per la seva esposa Sophie─ Emma Goldman va conèixer de prop l’experiència d’una empresa sadurninenca col.lectivitzada pels seus treballadors anarquistes (CNT) i socialistes (UGT), entre el 5 i el 7 de novembre de 1936. Segur que a les hemeroteques i als arxius fotogràfics dels diaris internacionals que van enviar els seus corresponsals hi deu haver cròniques i imatges d’aquesta visita. S’està intentant localitzar-les, però la majoria d’aquests diaris ja han desaparegut i ves a saber què se’n ha fet dels seus arxius.

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 - Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940). Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX als USA. Va visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní quan estaven col.lectivitzades pels seus treballadors de la CNT i de la UGT , entre el 5 i el 7 novembre de 1936, els primers mesos de la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 – Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940). Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia anarquista de la primera meitat del segle XX als USA. Va visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní quan estaven col.lectivitzades pels seus treballadors de la CNT i de la UGT , entre el 5 i el 7 novembre de 1936, els primers mesos de la Guerra Civil . Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Grup de periodistes i diputats francesos després d’aterrar a l’aeròdrom d’El Prat entre el 5 i el 7 de novembre de 1936 a bord d’un aparell Fokker IX, matrícula F-APFA. Ara sabem que durant la seva estada a Catalunya van visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní acompanyats pels representants del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i de l’anarquista Emma Goldman. Podeu clicar a sobre per veure millor la imatge. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Grup de periodistes i diputats francesos després d’aterrar a l’aeròdrom d’El Prat entre el 5 i el 7 de novembre de 1936 a bord d’un aparell Fokker IX, matrícula F-APFA. Ara sabem que durant la seva estada a Catalunya van visitar les caves Codorníu de Sant Sadurní acompanyats pels representants del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya i de l’anarquista Emma Goldman. Podeu clicar a sobre per veure millor la imatge. FONS ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA

Llibre de visites de les caves Codorníu en el qual, ben be a meitat de la pàgina de la dreta, s’hi pot llegir la signatura d’Emma Goldmann provinent de London. Cinc línies més avall hi ha la signatura de Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko (Txernihiv, 9 de març de 1883 – Butirka, 10 de febrer de 1938) que en aquella època era el Cònsol General de la Unió Soviètica a Barcelona. La seva dona Sophie va a continuació. Entre la resta de signatures s’identifiquen una colla de periodistes i corresponsals internacionals. El 13 d'octubre de 1937, Antónov-Ovséienko fou detingut per l'NKVD en el marc de la Gran Purga ordenada per Stalin. El NKVD ( en rus: НКВД, Народный комиссариат внутренних дел; transliterat Narodni komissariat vnútrennikh ) o Comissariat del Poble d'Afers Interiors era la principal organització de policia secreta de la Unió Soviètica, sent responsable de la repressió política durant l'estalinisme. El 8 de febrer de 1938, el Col·legi Militar de la Cort Suprema de l'URSS el condemnà a morir afusellat sota l'acusació de pertànyer a una organització terrorista trotskista i per espionatge. Fou rehabilitat pòstumament arran del procés de desestalinització que s'inicià el 25 de febrer de 1956 amb la lectura del Discurs Secret per Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del PCUS, en el qual denunciava el culte a la personalitat i els crims de Stalin durant la Gran Purga. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL LLIBRE DE VISITES DE CODORNÍU. ARXIU DE CODRNÍU, SANT SADURNÍ D’ANOIA

Llibre de visites de les caves Codorníu en el qual, ben be a meitat de la pàgina de la dreta, s’hi pot llegir la signatura d’Emma Goldmann provinent de London. Cinc línies més avall hi ha la signatura de Vladímir Aleksàndrovitx Antónov-Ovséienko (Txernihiv, 9 de març de 1883 – Butirka, 10 de febrer de 1938) que en aquella època era el Cònsol General de la Unió Soviètica a Barcelona. La seva dona Sophie va a continuació. Entre la resta de signatures s’identifiquen una colla de periodistes i corresponsals internacionals. El 13 d’octubre de 1937, Antónov-Ovséienko fou detingut per l’NKVD en el marc de la Gran Purga ordenada per Stalin. El NKVD ( en rus: НКВД, Народный комиссариат внутренних дел; transliterat Narodni komissariat vnútrennikh ) o Comissariat del Poble d’Afers Interiors era la principal organització de policia secreta de la Unió Soviètica, sent responsable de la repressió política durant l’estalinisme. El 8 de febrer de 1938, el Col·legi Militar de la Cort Suprema de l’URSS el condemnà a morir afusellat sota l’acusació de pertànyer a una organització terrorista trotskista i per espionatge. Fou rehabilitat pòstumament arran del procés de desestalinització que s’inicià el 25 de febrer de 1956 amb la lectura del Discurs Secret per Nikita Khrusxov durant el XX Congrés del PCUS, en el qual denunciava el culte a la personalitat i els crims de Stalin durant la Gran Purga. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL LLIBRE DE VISITES DE CODORNÍU. ARXIU DE CODRNÍU, SANT SADURNÍ D’ANOIA

Cliqueu i podreu llegir el reportatge sobre la visita d’Emma Goldman a can Codorníu:

Cliqueu i podreu llegir el reportatge sobre la visita d’Emma Goldman a can Codorníu:

Cliqueu aquí i podreu veure i escoltar Emma Goldman

Emma Goldman (Kaunas, Imperi rus, 27 de juny del 1869 – Toronto, Canadà, 14 de maig del 1940) va ser unaanarquista coneguda pel seu activisme polític, l’escriptura i els discursos. Va jugar un paper fonamental en el desenvolupament de la filosofia política anarquista a Amèrica del Nord i Europa en la primera meitat del segle 20. Goldman es va convertir en una escriptora i professora de renom en la filosofia anarquista, drets de la dona, i les qüestions socials, que atreia milers de persones. Junt amb l’escriptor anarquista Alexander Berkman, el seu amant i amic de tota la vida, van planejar assassinar l’industrial i el financer Henry Clay Frick com un acte de propaganda de la seva causa anarquista . Frick va sobreviure a l’atemptat contra la seva vida, Berkman va ser condemnat a 22 anys de presó i Goldman va ser empresonada diverses vegades en els anys següents, per incitació a la revolta i il·legalment distribuir informació sobre control de la natalitat. El 1906 va fundar la revista anarquista Mare Terra.

El 1917 Goldman i Berkman van ser condemnats a dos anys de presó acusats de conspiració. Quan van sortir de la presó van ser detinguts, juntament amb centenars d’altres, i deportats al seu país natal, Rússia. Inicialment va donar suport a la revolució, però Goldman va canviar d’opinió arran de la rebel·lió de Kronstadt i va denunciar la Unió Soviètica per la seva violenta repressió de les veus independents. El 1923, va publicar un llibre sobre les seves experiències, La meva desil·lusió de Rússia. Mentre vivia a Anglaterra, Canadà i França, va escriure una autobiografia anomenada Viure la meva vida. Després de l’esclat de la Guerra Civil espanyola, va viatjar a Espanya per donar suport a la revolució anarquista. Va ser en aquesta ocasió, entre el 5 i el 7 de novembre de 1936, quan va visitar les caves Codorníu. Va morir en Toronto el 14 de maig de 1940, a l’edat de 70 anys.

Durant la seva vida, Goldman va actuar amb un pensament lliure, com una dona rebel. La seva escriptura i conferències van abastar una àmplia varietat de temes, incloent les presons , l’ateisme, la llibertat de expressió, el militarisme, el capitalisme, el matrimoni, l’amor lliure i l’homosexualitat. Tot i que es va distanciar de feminisme primera ona i els seus esforços cap al sufragi femení, va desenvolupar noves formes d’incorporar la política de gènere en l’anarquisme. Després de dècades d’oblit, l’estatus d’icona de Goldman va ser restablert en la dècada de 1970, quan els estudiosos feministes i anarquistes van revifar l’interès popular en la seva vida i la seva obra. (Informació extreta Wikipedia)

Insòlit

La història és feta d’una barreja de treball, tenacitat, rigor… i també de casualitats. A partir d’una recerca sobre els anys de col·lectivització de can Codorníu durant la Guerra Civil (1936 – 1939) s’ha produït el mateix sortilegi que es desencadena quan s’intenta estirar una cirera d’un cistell: l’una arrossega una altra i aquesta una tercera… i així successivament. Aquest fenomen barrejat amb l’efecte papallona pot tenir unes conseqüències realment insòlites, com ara veureu si llegiu per ordre cronològic els peus de les cinc imatges que venen a continuació. Si algú por fer alguna nova aportació encantat de la vida.

Els balanços comptables de Codorníu del període de la Guerra Civil ( i també els anteriors i els posteriors, així com la resta de la documentació històrica de l’empresa), estan perfectament conservats i catalogats al nou Arxiu de Codorníu de Sant Sadurní. Observeu la qualitat de l’escriptura i de la informació. Si amplieu la imatge clicant a sobre veureu que un dels comptes corrents ( el darrer de tots), el més important, corresponia a la societat Vins Mousseux Naturels, S.A. de la qual no en sabia res. Després d’analitzar-ho he arribat a la conclusió que aquesta societat era coneguda en castellà com Vinos Espumosos Naturales, S.A. i en català Vins Escumosos Naturals, S.A. (VENSA era l’acrònim que la identificava) . Era una filial de Codorníu que es dedicava a la venda exclusiva de Delapierre, la segona marca de l’empresa sadurninenca més important de producció de xampany a la dècada dels trenta del segle passat. VENSA era més rendible que Codorníu. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR

Els balanços comptables de Codorníu del període de la Guerra Civil ( i també els anteriors i els posteriors, així com la resta de la documentació històrica de l’empresa), estan perfectament conservats i catalogats al nou Arxiu de Codorníu de Sant Sadurní. Observeu la qualitat de l’escriptura i de la informació. Si amplieu la imatge clicant a sobre veureu que un dels comptes corrents ( el darrer de tots), el més important, corresponia a la societat Vins Mousseux Naturels, S.A. de la qual no en sabia res. Després d’analitzar-ho he arribat a la conclusió que aquesta societat era coneguda en castellà com Vinos Espumosos Naturales, S.A. i en català Vins Escumosos Naturals, S.A. (VENSA era l’acrònim que la identificava) . Era una filial de Codorníu que es dedicava a la venda exclusiva de Delapierre, la segona marca de l’empresa sadurninenca més important de producció de xampany a la dècada dels trenta del segle passat. VENSA era més rendible que Codorníu. IMATGE DEL FONS DE L’AUTOR

Per il.lustrar el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil em vaig proposar trobar una foto d’una ampolla o d’una etiqueta de Delapierre dels anys trenta per veure si apareixia la referència a VENSA. Aquí la teniu. Forma part del fons de negatius dipositat recentment per Codorníu a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. FOTO DEL FONS CODORNÍU, DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Per il.lustrar el treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil em vaig proposar trobar una foto d’una ampolla o d’una etiqueta de Delapierre dels anys trenta per veure si apareixia la referència a VENSA. Aquí la teniu. Forma part del fons de negatius dipositat recentment per Codorníu a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. FOTO DEL FONS CODORNÍU, DE L’ARXIU COMARCAL DE L’ALT PENEDÈS

Aquesta etiqueta la vaig comprar a un brocanter de la fira d’antiquaris de Vilafranca l’11 d’octubre pasat per 10 euros. Ja feia mesos que me la mirava però no m’havia fixat que hi havia impresa la llegenda Vins Mousseux Naturels. Un altra casualitat. Quan la vaig penjar al meu blog el pasat 26 d’octubre vaig comentar que em semblava impossible que hi hagués algú al món que em pogués aclarir el sentit d’aquesta etiqueta. Doncs ves per on, ha funcionat l’efecte papallona. L’amic Joan Bricollè em va enviar aquest mail des de les antípodes: “ Hola Carles: T’escric des de l’altra punta del món i per això et demano disculpes perquè ho faig amb un teclat sense accents. Has fet malament (home de poca fe…he! he! he! ) en dubtar que hi hagi algú al món que et pugui aclarir el tema de la darrera etiqueta de vi escumós que presentes en aquest post. Com a dissenyador gràfic amb més de 35 anys d’experiència en etiquetes del cava, i com a antic responsable de l’Arxiu Histìorc de Freixenet, et puc aclarir uns quants dubtes sobre l’esmentada etiqueta. En primer lloc podria tractar-se d’una etiqueta de finals dels anys 20, o sigui anterior a la República, ja que al final de la Dictadura de Primo de Rivera el català es tolerava en àmbits no oficials; una mica com al final del franquisme. En segon lloc, per l’acabat, el disseny, el troquell i el tipus de tintes utilitzades, es tracta segurament d’una etiqueta de debò, o sigui que no seria una prova d’impressió, ja que ni aleshores es feien amb l’alegria d’ara, ni la tecnologia permetia fer aquest tipus d’etiqueta de manera que sortís a compte. Les proves normalment eren inexistents, o maquetes retolades a ma. En tercer lloc, Vins Mousseux Naturels era una empresa filial que segurament, en una estratègia que feien servir moltes empreses aleshores i ara, es cuidava, entre altres coses, de col.locar producte (normalment més barat i per tant, de menys qualitat) de la casa sota altres denominacions. D’aquesta manera, i com fan ara, amb aquestes submarques (diferent de “segones marques”, que serien Delapierre i Rondel), col.locarien producte que no desprestigiaria la marca i el pedigree de l’original. I això em porta a aclarir-te el nucli central de la teva incògnita. M’explico. Aquesta etiqueta porta un triangle amb un vaixell i el texte Productes La Nau, i per això et puc assegurar que es tracte d’una marca blanca de Codorniu per a la Cooperativa de Queviures La Nau, una cooperativa obrera que comprava productes a l’engròs per als seus afiliats, i això li permetia gaudir d’un etiquetatge exclusiu. O sigui: marques blanques avant la lettre. Aixo ho feien tan Codorniu com Freixenet amb cooperatives, restaurants i cabarets on hi tenien exclusiva o gran consum. I finalment, i aixo no t’ho puc assegurar totalment, sospito que aquesta no era sinó la Cooperativa Obrera La Nau de Mataro, dedicada al tèxtil, on Gaudí va construir la nau central. Espero haver-te aclarit de forma definitiva aquest dubte que semblava, com molts, irressoluble. Sovint la llebre salta per on menys t’esperes… Salut ¡ Joan Bricollé”. Moltes gràcies Joan i bon viatge de tornada. No em negareu que ja és casualitat tot plegat.

Aquesta etiqueta la vaig comprar a un brocanter de la fira d’antiquaris de Vilafranca l’11 d’octubre pasat per 10 euros. Ja feia mesos que me la mirava però no m’havia fixat que hi havia impresa la llegenda Vins Mousseux Naturels. Un altra casualitat. Quan la vaig penjar al meu blog el pasat 26 d’octubre vaig comentar que em semblava impossible que hi hagués algú al món que em pogués aclarir el sentit d’aquesta etiqueta. Doncs ves per on, ha funcionat l’efecte papallona. L’amic Joan Bricollè em va enviar aquest mail des de les antípodes: “ Hola Carles: T’escric des de l’altra punta del món i per això et demano disculpes perquè ho faig amb un teclat sense accents. Has fet malament (home de poca fe…he! he! he! ) en dubtar que hi hagi algú al món que et pugui aclarir el tema de la darrera etiqueta de vi escumós que presentes en aquest post.
Com a dissenyador gràfic amb més de 35 anys d’experiència en etiquetes del cava, i com a antic responsable de l’Arxiu Histìorc de Freixenet, et puc aclarir uns quants dubtes sobre l’esmentada etiqueta. En primer lloc podria tractar-se d’una etiqueta de finals dels anys 20, o sigui anterior a la República, ja que al final de la Dictadura de Primo de Rivera el català es tolerava en àmbits no oficials; una mica com al final del franquisme. En segon lloc, per l’acabat, el disseny, el troquell i el tipus de tintes utilitzades, es tracta segurament d’una etiqueta de debò, o sigui que no seria una prova d’impressió, ja que ni aleshores es feien amb l’alegria d’ara, ni la tecnologia permetia fer aquest tipus d’etiqueta de manera que sortís a compte. Les proves normalment eren inexistents, o maquetes retolades a ma.
En tercer lloc, Vins Mousseux Naturels era una empresa filial que segurament, en una estratègia que feien servir moltes empreses aleshores i ara, es cuidava, entre altres coses, de col.locar producte (normalment més barat i per tant, de menys qualitat) de la casa sota altres denominacions. D’aquesta manera, i com fan ara, amb aquestes submarques (diferent de “segones marques”, que serien Delapierre i Rondel), col.locarien producte que no desprestigiaria la marca i el pedigree de l’original.
I això em porta a aclarir-te el nucli central de la teva incògnita. M’explico. Aquesta etiqueta porta un triangle amb un vaixell i el texte Productes La Nau, i per això et puc assegurar que es tracte d’una marca blanca de Codorniu per a la Cooperativa de Queviures La Nau, una cooperativa obrera que comprava productes a l’engròs per als seus afiliats, i això li permetia gaudir d’un etiquetatge exclusiu. O sigui: marques blanques avant la lettre. Aixo ho feien tan Codorniu com Freixenet amb cooperatives, restaurants i cabarets on hi tenien exclusiva o gran consum. I finalment, i aixo no t’ho puc assegurar totalment, sospito que aquesta no era sinó la Cooperativa Obrera La Nau de Mataro, dedicada al tèxtil, on Gaudí va construir la nau central. Espero haver-te aclarit de forma definitiva aquest dubte que semblava, com molts, irressoluble. Sovint la llebre salta per on menys t’esperes… Salut ¡ Joan Bricollé”. Moltes gràcies Joan i bon viatge de tornada. No em negareu que ja és casualitat tot plegat.

El passat diumenge 25 d’octubre, com tots els darrers diumenges de mes, en una parada de la fira d’antiquaris d’Igualada, altra vegada per casualitat, em vaig trobar amb aquest cartell publicitari de Delapierre. Em vaig fixar que constava el nom de l’empresa sadurninenca Vins Escumosos Naturals, S.A. i me’l vaig quedar per 5 euros. FONS DE L’AUTOR

El passat diumenge 25 d’octubre, com tots els darrers diumenges de mes, en una parada de la fira d’antiquaris d’Igualada, altra vegada per casualitat, em vaig trobar amb aquest cartell publicitari de Delapierre. Em vaig fixar que constava el nom de l’empresa sadurninenca Vins Escumosos Naturals, S.A. i me’l vaig quedar per 5 euros. FONS DE L’AUTOR

En l’al·ludit treball de recerca se cita el comptable de Codorníu Eugeni Gual i Oliver. Ves per on, qui s’ho podia imaginar !, un besnét seu viu actualment a Sant Sadurní i l’he trobat per casualitat. Ni el seu pare ni el seu avi hi havien viscut mai. El podeu veure al centre de la fotografia rodejat dels seus familiars, al pati de la torre de la seva propietat al carrer Diputació, número 4. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ALBERT GUAL

En l’al·ludit treball de recerca se cita el comptable de Codorníu Eugeni Gual i Oliver. Ves per on, qui s’ho podia imaginar !, un besnét seu viu actualment a Sant Sadurní i l’he trobat per casualitat. Ni el seu pare ni el seu avi hi havien viscut mai. El podeu veure al centre de la fotografia rodejat dels seus familiars, al pati de la torre de la seva propietat al carrer Diputació, número 4. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER ALBERT GUAL

I finalment, la casualitat més insòlita. Fa molts anys que col.leciono plaques esmaltades, aquelles que s’utilitzaven per a la publicitat de les marques comercials a la intempèrie abans del descobriment del plàstic. De plaques esmaltades publicitàries n’hi ha de tres menes: els termòmetres ( el més recordat és el de Netol), les plaques de carrers i places de moltes ciutats i poblacions europees així com d’establiments públics ( ambaixades, ajuntaments, centres de l’administració, consolats...), i les que simplement anuncien algun producte comercial ( begudes, cotxes, màquines de cosir, olis de motor, cafès...). Doncs bé, a resultes de la difusió del meu treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu ( amb les referències que s’hi expliquen sobre la filials Vins Mousseux Naturels, S.A. ) un bon amic m’ha sorprès regalant-me aquest placa esmaltada en perfecte estat de conservació que devia haver estat penjada en un immoble o despatx de la societat. La tipografia i el disseny ens remet als anys vint, trenta o quaranta del segle passat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE L’AUTOR

I finalment, la casualitat més insòlita. Fa molts anys que col.leciono plaques esmaltades, aquelles que s’utilitzaven per a la publicitat de les marques comercials a la intempèrie abans del descobriment del plàstic. De plaques esmaltades publicitàries n’hi ha de tres menes: els termòmetres ( el més recordat és el de Netol), les plaques de carrers i places de moltes ciutats i poblacions europees així com d’establiments públics ( ambaixades, ajuntaments, centres de l’administració, consolats…), i les que simplement anuncien algun producte comercial ( begudes, cotxes, màquines de cosir, olis de motor, cafès…). Doncs bé, a resultes de la difusió del meu treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu ( amb les referències que s’hi expliquen sobre la filials Vins Mousseux Naturels, S.A. ) un bon amic m’ha sorprès regalant-me aquest placa esmaltada en perfecte estat de conservació que devia haver estat penjada en un immoble o despatx de la societat. La tipografia i el disseny ens remet als anys vint, trenta o quaranta del segle passat. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. COL.LECCIÓ DE L’AUTOR

Si vols llegir el referit treball de recerca sobre la col.lectivització de Codorníu durant la Guerra Civil clica aquí.

Memòries d’una refugiada sadurninenca d’esquitllada

Una setmana després de sortir de Catalunya cap a l’exili el 30 de gener de 1939, Maria Josep de Chopitea Rossell de la finca d’Espiells ja es divertia en els cabarets de París.

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Targeta d’identificació expedida el 6 de novembre de 1939 pel Servicio de Emigración de México corresponent a l’asilada política Maria Josep de Chopitea Rossell. S’hi indica que havia nascut el 1918, quan en realitat va néixer el 12 de novembre de 1915. No tenia per tant 20 anys, sinó que li faltaven sis dies per complir-ne 24. Segona observació: s’indica que la seva alçada era de 1’20 m., però algunes persones que la van tractar en vida a Mèxic la feien una mica més alta. Tot i això, era tan menuda que el seu pare l’anomenava Pitusa i el seu novio Garbancito. En tercer lloc s’assenyala que la seva residència era a París on només hi havia estat de pas una temporada; i finalment obvia indicar cap membre de la seva família proper, com si no existís ni el seu pare, ni la seva mare, ni la seva germana. Potser pel fet que el primer residís a Suïssa i les dues dones a Barcelona la va fer decidir a no incloure’ls a la fitxa. Maria Josep de Chopitea havia sortit d’Espanya a finals de gener de 1939 exiliant-se a França. Des d’allí va viatjar a Suïssa, on va treballar una temporada, i després a Mèxic on va romandre fins la seva mort. Es va casar a Mèxic amb el que havia estat Cónsol General d’aquest país a Espanya i Portugal, resident a Barcelona al final de la Guerra Civil, Luis Octavio Madero ( El Güero), al qual va conèixer quan ella treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona. El matrimoni no va tenir fills i no va funcionar. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. IMATGE FACILITADA PER HELENA BUFFERY

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Aquesta és la única foto que s’ha localitzat de Maria Josep de Chopitea Rossell. La veiem amb la seva germana gran Mercè. La foto es va capturar el 21 de març de 1928 a l’estudi Niepce del carrer Fontanella, número 22 de Barcelona. La germana gran, a la que en aquella època li deien Merceditas, tenia aleshores 15 o 16 anys i la petita, a qui anomenaven Maria Josefina, 12 . FOTO CEDIDA PER LES CAVES ORIOL ROSSELL

Només el cavista penedesenc Oriol Rosell Almirall (1919 – 2011) m’havia parlat d’esquitllada de Manuel de Chopitea Castelló, el marit de Mercè Rossell Domènech, la penúltima propietària de la hisenda d’Espiells de Sant Sadurní d’Anoia. Però mai ningú havia fet cap mena de referència a la filla petita del matrimoni, Maria Josep de Chopitea Rossell, nascuda el 1915. El pare i aquesta segona filla van tenir unes vides força convulses que ara finalment hem pogut conèixer i podrem divulgar. La nissaga Rosell tenia la casa pairal al número 10 del carrer de la Font de Vilafranca del Penedès i la finca agrícola més important de la seva propietat era ( i és ) la de Can Cassanyes al terme municipal de Castellet i la Gornal (Alt Penedès). .

Mercè Rossell Domènech era germana d’Antoni i Josep Maria Rossell, assassinat aquest el 1936. Després de la mort del seu germà Josep va heretar la finca d’Espiells de Sant Sadurní. Amb l’aprovació de la seva filla gran Mercè de Chopitea Rossell, nascuda el 1912, van acabar cedint-la a l’Ajuntament i aquest la va traspassar a la Diputació de Barcelona després d’acordar que allí s’hi instal·laria l’escola de viticultura i enologia que porta el seu nom.

L’existència d’una segona filla del matrimoni de Manuel de Chopitea Castelló (Barcelona, 1880 – 1951) i Mercè Rossell Domènech (Vilafranca, 1889 – Barcelona, 1983) ha estat una enorme sorpresa que m’ha regalat la profesora Helena Buffery de l’University College Cork de la República d’Irlanda. Va ser ella qui es va posar en contacte després d’haver llegit aquest blog i em va donar la referència del personatge i de la seva història personal que en forma de novel·la autobiogràfica es va editar a Mèxic DF el 1954 amb el títol Sola. Després de l’assassinat el 1936 de Josep Maria Rosell Domènech, de 50 anys, solter i sense descendència, les seves propietats i finques agrícoles, entre elles la d’Espiells, van ser heretades per la seva germana Mercè Rosell Domènech que aleshores tenia dues filles, Mercè i Maria Josep, i ja s’havia separat legalment del seu marit Manuel de Chopitea Castelló. Fins el 1939 però, un cop acabada la Guerra Civil, no en va poder prendre possessió.

Maria Josep de Chopitea Rossell es va enamorar el 1938 del cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, mentre treballava de telefonista a l’Hotel Majestic de Barcelona on tenia la seu el Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigit per Jaume Miravirlles València. .

Es transcriuen alguns fragments d’aquesta novel·la relacionats amb l’exili. La seva crònica del 24 de gener de 1939, dos dies abans de l’ocupació de Barcelona per les tropes franquistes és força eloqüent: “[…] Vàrem reprendre la marxa [ ella, el cónsul general de Mèxic a Barcelona, Luis Octavio Madero, i el seu xofer]. Era la matinada del 24 de gener. Felipe [el xofer ] es desesperava per obrir-se pas entre els incomptables vehicles i vianants que intentaven circular per la carretera. Cada dos per tres trobàvem controls de carrabiners o soldats que ens obligaven a canviar de ruta. Les discussions eren inútils i no hi havia cap altra alternativa que obeïr.

Vam arribar a Girona, la ciutat dels quatre rius, creuada per alguns ponts de pedra i un de fusta, amb una magna i sòlida catedral, amb una única nau que ofereix una grandiosa perspectiva i una vista impressionant. Sobre el claustre destacava del campanar conegut amb el nom de Torre de Carlemany, una torre superba, un monument de l’època romanobizantina. Els carrers de Girona estaven inundats d’emigrants, entre els quals vam trobar-ne molts de coneguts: polítics, funcionaris i intel·lectuals. Les notícies que ens van donar eren desastroses. Les forces republicanes, lluitant valerosament, es retiraven, finalment, pas a pas, seguint la llera del Segre fins a Puigcerdà que més tard esdevindria una ferma i heroica posició fronterera. Sobre d’ella, en un darrer i desesperat esforç, es va replegar l’Exèrcit de l’Est, evitant que amb la seva ocupació fossin capturades les diferents unitats abans d’arribar al Portús i a Portbou, destinacions finals de la resistència armada. Corria la veu que el general Riquelme havia dit que estava disposat a defensar la capital fins al darrer resistent […] Gairebé no vàrem poder menjar res . A Felipe se li aclucaven els ulls i vam decidir que dormís mitja hora a l’interior del cotxe en un carreró de Girona.

Vam sortir de Girona amb direcció a Figueres. José Carlos [nom inventat que corresponia al del cònsol mexicà Luis Octavio Madero] va intentar conduir ell l’automòbil, però tenia més dificultats encara que Felipe i va desistir. Amb moltes dificultats vam poder arribar. Les notícies eren pitjors; a Barcelona els canons i les metralladores ja havien callat per sempre, les esquadretes d’avions enemigues passejaven el seu triomf, volant superbes sobre la ciutat; i les primeres divisions franquistes van ocupar el Tibidabo i Montjuïc. Barcelona va caure el dijous 26 de gener a la tarda. Des de l’Empalme fins a Girona els mortífers vols de metralladores, a tocar del terra, es succeïen amb aterridora freqüència, encertant al blanc sobre les carreteres plenes de fugitius indefensos. Vàrem saber que a Figueres estava reunit el Parlament de la República Espanyola. També, que a Olot s’instal·laria provisionalment el Govern i el Parlament de Catalunya ja que en aquella població s’hi trobava una gran majoria de diputats del parlament català i consellers de la Generalitat. Figueres presentava un aspecte impressionant. Centenars de dones i soldats. vells i nens, amb les marques de la fam a les cares, s’amuntegaven sota els ponts, a les places públiques i en els encreuaments de carreteres. Les cares d’aquella gent em feien por. Tenien els solcs profunds del drama intern reflectit a les seves cares, pàl·lides i afilades, i en la mirada, àvida i desorbitada de les seves parpelles vidrioses. Figueres no era la ciutat que havia alegre i neta que havia conegut en companyia del meu pare.

Com que no trobàvem benzina enlloc vàrem estar un dia aturats. Els comentaris ens turmentaven encara més. Mataró, Granollers i altres ciutats, una darrera l’altra, anaven caient sense resistència. L’enemic era l’amo de la carretera del litoral per on nosaltres havíem escapat […] I a córrer una altra vegada. Frisàvem per arribar a la frontera. Per la carretera es veien caravanes de milicians sense armes, amuntegats en els vehicles, des d’una tartana fins un automòbil del darrer model. La majoria anaven a peu, arrossegant-se i encorbats pel pes de l’angoixa. ¡ Res tan depriment com assistir a l’espectacle d’un exèrcit derrotat i contemplar l’èxode d’un poble aterrat!. En una rasa, a una banda de la carretera, paria una dona mentre d’altres l’ajudaven. Els vianants, sense aturar-se, miraven respectuosament el naixement d’una nova vida en mig de la tragèdia.

Per Agullana va passar una camioneta carregada de baguls. A sobre hi anaven mossos d’esquadra amb els seus típics uniformes de color blau i les gorres ribetejades en vermell . Anaven proveïts de mosquetons, cartutxeres i corretjam i calçats amb les seves característiques espardenyes de cintes negres entortolligades als turmells. Aviat va córrer la veu que els baguls contenien, tal vegada, part dels arxius de la Generalitat de Catalunya. Una dona cadavèrica demanava auxili xisclant i aixecant una criatura de dos o tres anys per sobre el seu cap. La camioneta es va aturar el un solc de la carretera i va ser aleshores quan ella va intentar pujar-hi, però unes mans rudes la van rebutjar. Aleshores va llençar la criatura sobre els paquets de la camioneta dient-li al mosso que el va caçar al vol: —Porteu-lo a França. Si puc arribar-hi ja el sabré trobar. La camioneta va desaparèixer i la dona es va perdre en la llunyania, amb els seus cabells a l’aire, com una bandera esfilagarsada.

Aquells dies les rodalies d’Agullana eren terres privilegiades. A la seva petita escola nacional s’hi havia instal·lat el Ministeri d’Estat de la República espanyola. A certa distància, l’Estat Major General de l’exèrcit republicà. Molt a prop el mas Perxés, va tenir l’honor de ser la darrera residència de la Generalitat, presumpte palau del Parlament català i la casa els intel·lectuals. Des d’allí, el president del Govern català, Lluís Companys Jover; Carles Pi – Sunyer, conseller de cultura; Pere Bosch Gimpera, conseller de justícia; Martí Rouret, sots-secretari de la presidència, diversos consellers de la Generalitat, utilitzant diversos mitjans van passar més tard a França, el 6 de febrer, tres dies després de que el president de la República, Manuel Azaña, acompanyat pel president de les Corts espanyoles, Diego Martínez Barrios i seguit per tots els membres del Govern central, haguessin abandonat ja el territori peninsular.

Pels darrers trams de carretera, lliure encara de la imminent invasió franquista, avançava el nostre malmès cotxet. Havíem perdut una porta pel camí, però no podíem perdre temps per recuperar-la i lligar-la com fos; havíem tingut avaries del motor i necessitàvem aigua que José Carlos i jo vam haver d’anar a buscar a una masia propera travessant torrents plens de fang i colpejats per un aire fred, metre Felipe intentava com podia reparar el vehicle. D’aquesta manera, passant peripècies melodramàtiques, vam arribar a la Jonquera […] No hi havia temps per discutir amb les autoritats franceses i els vam deixar amb la paraula a la boca just en el moment que un allau de molta gent va sobrepassar la línia divisòria, buscant refugi en el país veí. El 30 de gener vam creuar la frontera per El Portús. Era una matinada glacial. L’aire del Pirineu penetrava en els meu pulmons i em tallava els bronquis. L’automòbil havia entrat en territori francès [aprofitant les credencials diplomàtiques] quan em vaig girar. Enrera quedava la dolça Catalunya, tan meva i tan llunyana com la de mossèn Jacint Verdaguer: Dolça Catalunya/ pàtria del meu cor, / quan de tu s’allunya/ d’enyorança es mor […].

Uns soldats de gegantina alçada i de cares de color negre ens van aturar […] Al final van entendre de qui es tractava i ens van deixar continuar el viatge. Vam arribar a Perpinyà […] No hi havia cap habitació disponible en cap hotel i vàrem haver de compartir les que ja estaven ocupades […] va arribar un cablegrama en el qual li ordenaven que anés a París per rebre instruccions i embarcar-se en el primer vapor que sortís en direcció a Nova York, per des d’allí viatjar a Mèxic. Els plors i l’angoixa en van apoderar de mi. Va ser un vertader calvari per ell ja que a més el turmentava la meva sort i la separació […] —No pateixis tant — em va dir —t’aconseguiré un passaport d’una altra nacionalitat i podràs anar a Suïssa i donar-li una sorpresa al teu pare. Des de Mèxic, quan sàpiga la meva nova destinació, t’avisaré i ens reunirem on sigui. Ens casarem de seguida que tornem a estar junts. Abans veuràs i abraçaràs el teu pare. No ploris, tot sortirà bé […] En el mateix cotxe i amb les mateixes incomoditats vam continuar la ruta que travessa una plana magnífica: Carcasonne, la que va ser model de fortificació medieval, que es conservava igual que 700 anys enrera; Toulouse […] on vam poder passejar pels seus carrers per admirar i fer-nos una idea d’aquella important i antiga ciutat […] Altra vegada en ruta, Montauban, Cahors, Brive, Limoges, molt coneguda per la seva indústria artística de porcellanes; Châteauroux, la ciutat de les jornades napoleòniques; Orleáns, casa pairal dels famosos Ducs alliberada dels anglesos per Joana d’Arc, la llegendària donzella heroica; i per fi, París.

[…] Quin contrast més violent ! En qüestió de pocs dies vam passar de la tragèdia a la indiferència: de la meva Barcelona destrossada i malmesa al París lluminós i magnífic. Pels Camps Elisis la llum em produïa dolor a les retines, talment com si em clavessin agulles d’or. José Carlos em va deixar a l’Hotel Mont Thabor i se’n va anar a presentar-se a la Legació de Mèxic. Va tornar amb la notícia de que dos dies després, exactament el 4 de febrer, hauria d’embarcar al port de Cherbourg en el Queen Mary. I tanmateix que abans jo aniria a Ginebra. Ambdues decisions eren irrevocables. En el fons del seu cor es moria de ganes per tornar a la seva pàtria i tornar a veure els seus; això es traslluïa en l’expressió dels seus ulls i era comprensible. Em parlava del seu estimat Mèxic amb un entusiasme desbordant, de la seva mare i de Rosario [nom fictici de la seva filla mexicana] com si en una pantalla veiés desfilar éssers, paisatges i objectes enyorats. S’oblidava de la resta i em sembla que fins i tot s’oblidava de mi. Què hauria donat jo per participar de la seva eufòria. […] Em trobava a París sense adonar-me’n. Però, què m’importava a mi París ?[…] Després d’un llarg i cansat viatge em vaig banyar i em vaig arreglar per sortir de festa, o, com diuen a París Tournée des grands ducs. Els entorns del l’Hotel Mont – Thabor, situat en el carrer del mateix nom, eren luxosos, prop de les Tulleries i de les places Vendôme i l’Òpera. Els aparadors de les botigues exhibien les novetats i delicadeses somiades per qualssevol dona […] L’espectacle del Casino de París em va deixar perplexa sense saber si allò era bogeria o atreviment; no obstant, hi havia tanta bellesa en les cares i els cossos de les artistes que al cap d’una estona baix deixar de pensar en l’atreviment d’aquells nus. Música, ball, cant, explosions fascinants, conjunt harmoniós. La figura de Chevalier sobresortia pels seus dots d’artista i pel domini absolut del seu gènere. Elegant, fi, amb el seu inseparable barret de palla i fent gala de saber jugar amb el bastó, cantava amb el seu accent peculiar i amb una gràcia infinita Paris je t’aimela cançó més popular aleshores. El públic era selecte; els homes aparentaven ser molt senyors i les dones desorientaven amb les seves joies i amb el seu gust refinat. Abans de que s’acabés l’espectacle ens vam traslladar immediatament a Les Folies Bergère, prop del carrer Trevise. L’espectacle era molt semblant a l’anterior, però sense la presència de Chevalier no va resultat tant atractiu.

 

Un cotxe ens va portar al París nocturn. Havíem decidit recórrer cabarets i era la primera vegada que jo veia una cosa semblant. Estava una mica espantada, fins i tot de mi mateixa, per trobar-me en aquells indrets. A més, després d’un bon sopar, amb un bon vi i un bon xampany, em sentia molt a gust. Vàrem continuar la carrera cap el barri de Montparnasse. A la confluència de La Coupole predominaven els efeminats. Es feien notar amb els seus gests delicats, coincidint amb amb un lleuger maquillatge als pòmuls i als llavis, amb les mans ben cuidades, trajos extravagants de colors contrastats i en l’ollal una flor, generalment blanca, junt amb una ploma de faisà o de perdiu. A la Boule noire, les parets i els sostres estaven recoberts amb autògrafs, inscripcions i dibuixos. Entre ells sobresortien les petjades de personatges bohemis que, amb el temps, havien esdevinguts famosos. De sobte ens va sorprendre una baralla entre dos individus dels suburbis parisencs, situats a prop d’una noia amb aspecte de vedette asseguda en una taula […] La baralla va pujar de to per moments, mentre la dona els volia separar just quan l’orquestra va irrompre amb un tango. Un dels simulats rivals cobert amb una gorra negra i un mocador vermell lligat al coll va agafar a la ballarina pels cabells i la va llençar a terra al mig de la pista. Anava vestida amb una faldilla de setí negre, oberta d’un costat, molt ajustada al cos i deixant al descobert la tornejada cama fins més amunt del genoll. Com un llangardaix es va arrossegar fins a la seva parella que la va alçar bruscament iniciant el rítmics passos del tango. En diverses ocasions ella va ser llançada a l’aire o a terra per ser rebuda després per aquells braços fornits que l’estrenyien apassionadament. El ball es desenvolupava amb violenta, morbosa i creixent emoció. La dona portava els cabells despentinats i oferia un espectacle impressionant. Quan van acabar de ballar em sembla que em vaig sentir més cansada que la pròpia parella.

A la recerca d’altres indrets i emocions vam entrar a La Cabane cubaine, on vàrem poder observar el clàssic gigolo el qual, lluny de ser efeminat, es deixava mantenir per les dones i tenia la gosadia de d’estar gelós de la seva poulette. Vam estar també de pas a L’Ange blancLe Paradis i per acabar de fer-la grossa al Tabarin, on em vaig escandalitzar encara més pel conjunt d’actuacions que explicaven gràficament el naixement i evolució del vestit de la dona. No vaig voler veure el final perquè em sembla que m’hauria escandalitzat com el començament[…] A la plaça Blanche, el Moulin rouge ens obria les portes. Allí és on varen romandre més temps. José Carlos va ballar amb mi fent-me sentir, com sempre, un delit embriagador[…] Els tres mosqueters ens vàrem adreçar a la plaça Pigalle . Vàrem entrar al cafè Au Soleil levant, en el qual, rendint culte al seu nom, s’hi aturava gent de pas, transformant-lo en vertader encreuament de classes socials: tranuitadors de somriure irònic, vestits de frac i acompanyats de dames vestides desoirée, amb les cares pàl·lides i la taca lívida entorn de les parpelles inferiors; homes que matinaven, de constitució robusta i galtes vermelles, amb els trajos ajustats i nets. Uns i altres coincidien en les primeres hores del dia, camí a destins oposats i diferents activitats[…].

 

L’endemà [ 3 de febrer ] : “Vàrem sortir junts al carrer […] i ens vam adreça a Les Tulleries i vam entrar a visitar el Louvre. M’hauria agradat quedar-me indefinidament en aquell palau i museu dels més rics del món, per a gaudir i saturar-me de tanta magnificència, però la sirena que advertia el tancament del museu va posar fi a la nostra visita […] Vam dinar en el Café de la paix […]. El 4 de febrer “Vam creuar Normandia per Evreux, Lisieux i Caen. Quan vam arribar a Cherbourg es van interrompre els nostres col·loquis sobre l’amor. El tren arribà fins el mateix dic des d’ es d’on es pot veure l’estàtua de bronze que representa Napoleó a cavall, assenyalant amb el braç estès la seva enemiga: Anglaterra. El Queen Mary es trobava ancorat a alta mar i calia dur a terme el transbord de persones i equipatges […] Quan van tocar les sirenes vaig perdre per complet la presència d’ànim. Els ulls se’m van ennuvolar i vaig començar a plorar de forma desoladora. José Carlos em va fer un petó, embolcallant les meves galtes entre les seves mans, va acaronar els meus cabells i ens vam tornar a petonejar. Ell també plorava[…] Un tripulant ens va advertir, molt educadament, que calia que jo abandonés el vaixell i em va arrencar literalment dels braços de José Carlos. Vaig travessar per una filera de guàrdies marins formats. La banda musical interpretava sonorament el God Save the King […] El Quen Mary va començar a balancejar-se sobre les aigües mentre nosaltres ens desplaçàvem cap a la costa. El vaixell a mesura que s’allunyava era un punt daurat en la immensitat del mar, una estrella inabastable […]”.