Vides anònimes (algunes més que unes altres)

Algú hauria d’investigar i escriure les biografies de totes les veïnes i els veïns de Sant Sadurní que han exercit de monja, de capellà o de religiós fora del municipi al llarg de la història. Aquest no és un tema que m’atregui particularment (i per això no penso dedicar-m’hi), però crec que seria inèdit i que podria tenir un cert interès. O no, vés a saber ? De moment aquí van unes fotos i uns comentaris per anar fent bullir l’olla.

Al Centre Sant Pere Apòstol de la parròquia de l’Oratori de Sant Felip Neri de Barcelona, el capellà sadurninenc mossèn Serafí Alemany Esteve de cal Serafí ( amb el davantal de feina i amb la brotxa ensabonada a la ma dreta apunt ) va oferir als pobres i indigents del barri un servei d’afaitar que, pel que sembla, va tenir força èxit a la dècada dels quaranta del segle XX . No es pot negar que va ser una iniciativa imaginativa. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Joan Alemany Esteve de cal Serafi (1920 – 2008), germà de l’anterior i també capellà, a la primera meitat de la dècada dels quaranta del segle passat . És un dels tres sadurninencs que a títol individual gaudeix del reconeixement de la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1994) . Els altres dos són l’artista Maria Assumpció Raventós Torras i l’empresari del sector del cava Josep Ferrer Sala de Freixenet. N’hi ha algun més que ara no recordi ? Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY

Fragments de metralla de setze i dotze mil·límetres que es van extreure del front del soldat republicà Joan Alemany Esteve, ferit a la Batalla de l’Ebre el 1938. Sembla que abans d’incrustar-se-li van rebotar contra una superfície dura que va reduir la força de l’impacte i només el van tocar d’esquitllada. Gràcies a aquesta giragonsa va salvar la vida. Els dos fragments estan en poder del seu nebot Serafí Cervera Alemany, de cal Serafí, embolcallats en una gasa tacada de sang del dia que se li va fer l’extracció. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, REALITZADA PER MARIA ROSA FERRÉ GALIMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell de cal Serafí, oncle dels dos anteriors, l’any 1959, que ja s’havia retirat . Va exercir de sacerdot durant la primera meitat del segle XX. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Mossèn Serafí Alemany Vendrell dalt d’un camell ( concretament del que va al davant), acompanyat d’un altre religiós i d’un guia local, a l’indret de les piràmides de Gizeh ( Egipte), l’any 1930. Els altres dos personatges són el que guiava els animals i l’aiguader. Viatjava o havia viatjat en pelegrinatge a Terra Santa i va aprofitar per visitar les ja aleshores famoses piràmides. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

Josep Maria Casanovas Santacana de cal Fidel de la Plaça Vella, de 24 anys, va ser un dels sis religiosos sadurninencs no residents al municipi que van ser assassinats els primers mesos de la Guerra Civil . En aquest cas la seva mort va esdevenir al cementiri de Les Corts de Barcelona, l’1 de novembre de 1937. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR.

Sadurní Raventós Pous de can Codorniu, fill de Josep Raventós Catasús i Mariana Pous, va ser monjo de Montserrat fins el 1835, data en la que va penjar els hàbits i va tornar a casa seva. Va morir el 1877. Segur que al segle XIX i els anteriors algunes veïnes i veïns també havien optat per fer-se religiosos. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DE L’ARXIU CODORNÍU.

La monja sadurnineca Carme Alemany Esteve de cal Serafí, el 23 de maig de 1959 a Sabadell . Dues germanes seves, Rosa i Montserrat, també es van fer monges i dos germans, Serafí i Joan, capellans. Tots ells eren nebots de mossèn Serafí Alemany Vendrell. Cliqueu a sobre i s’ampliarà. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La família Alemany de cal Serafí va ser la que més religiosos va aportar a l’església durant el segle XX. Dels set fills que veiem a la fotografia al voltant dels seus pares (Joan Alemany Vendrell i la seva esposa), tres es van fer monges ( Carme, Rosa i Montserrat) i dos capellans ( Serafí, dret amb sotana i Joan). L’oncle de tots aquests joves, mossèn Serafí Alemany Vendrell, va ser en certa manera el precursor. Aquesta fotografia es va capturar el 1939, just després de la Guerra Civil, en celebració de que tots els membres de la família havien resultat il·lesos. De les cinc noies no acabo de saber qui és qui. Algú les identifica? Cliqueu a sobre i s’ampliarà . FOTO DEL FONS DE L’AUTOR, CEDIDA PER SERAFÍ CERVERA ALEMANY.

La història de cada poble i de cada ciutat té un capítol que s’acostuma a ignorar, aquell que hauria d’explicar les peripècies de les veïnes i veïns que havent-hi nascut i viscut van marxar per prosseguir les seves vides en altres territoris. Fa quatre anys vaig publicar un extens reportatge sobre el tema relatiu a veïnes i veïns de Sant Sadurní d’Anoia, que podeu llegir aquí.

L’èxode més copiós i dramàtic es va produir a causa de la Guerra Civil espanyola quan primer van fugir unes desenes de veïns, després van ser mobilitzats 728 joves i homes, i finalment més de 300 sadurninencs van travessar la frontera francesa. Les històries d’aquests darrers exiliats, dels quals molts no van poder tornar, les podreu llegir al meu proper llibre Relats republicans. Sant Sadurní d’Anoia, 1931 – 1939. El més notable va ser el president del Parlament de Catalunya, Joan Casanovas i Maristany, del qual disposem de la biografia escrita pel seu fill Joan Casanovas Cuberta. Si no voleu esperar l’edició de l’obra Relats republicans, podeu llegir un resum aquí.

Abans i després d’aquest capítol de la nostra història contemporània centenars i centenars de veïnes i veïns van abandonar la seva vila nadiua per provar fortuna; per cercar aventura, felicitat o futur, o per a realitzar-se personalment en altres indrets del món. D’entre aquest grup de migrants hi ha un col·lectiu que té entitat pròpia, el de les religioses i els religiosos sadurninencs que van exercir i exerceixen la seva vocació en llocs i circumstàncies molt variades i dels quals se’n sap ben poca cosa ( amb algunes excepcions) . Segur que he perdut el fil dels darrers trenta anys i que me’n deixaré alguns, però ara mateix recordo a Josep Maria Casanovas Santacana de cal Fidel, Jaume Catasús Botifoll, Antoni Forns Carulla, Pere Tubella Rosell, Constantí Roca Huguet i el seu germà Cristí Roca i Huguet, Serafí Alemany Vendrell de cal Serafí i els seus dos nebots Joan i Serafí Alemany Esteve; Francesc Llopart Romeu de cal Pere Jan ; el missioner Antoni Lésera Banaclochs; Joan Mata Ollé de cal Lincon; Ramon Santacana Feliu, Josep Alemany Castells, Joan Anton Ventura Sala; les tres germanes Rosa, Carme i Montserrat Alemany Esteve de cal Serafí; les dues germanes de cal Montardit, Montserrat i Conxita Santacana Oliver i la seva neboda Elisabet Forns Santacana també de cal Montardit i Rosa Estruch de cal Pau Gravat… Teresa Raventós Fatjó, filla de Manuel Raventós Domènech de can Codorniu i de Montserrat Fatjó Tintorer, va ingressar a principis del segle passat en un convent, però desconec si va acabar fent-se monja.

Els sis primers d’aquesta llista, tots ells residents en altres municipis, van ser assassinats l’estiu de 1936 : Jaume Catasús Botifoll, sacerdot de 61 anys destinat al sanatori de Terrassa, el 25 de juliol de 1936 ; Antoni Forns Carulla, sacerdot de 74 anys i capellà de la parròquia de Sant Joan de Gràcia ( Barcelona),el 30 de juliol de 1936 a l’Arrabassada; Pere Tubella Rosell, religiós de 36 anys que tenia el benefici del Sagrat Cor de la parròquia de Sant Salvador al Vendrell (Baix Penedès), a Tarragona el 8 de setembre de 1936 ; Constantí Roca Huguet, religiós de 41 anys de l’orde de Sant Joan de Déu destinat a Calafell (Baix Penedès), el 30 de juliol de 1936 ; i Cristí Roca i Huguet, religiós de l’orde de Sant Joan de Déu destinat a Carabanchel (Madrid), l’1 de setembre de 1936 a Boadilla del Monte ( Madrid). Finalment, Josep Maria Casanovas Santacana, de 24 anys, l’1 de novembre de 1937 al cementiri de Les Corts de Barcelona. Sobre aquest assassinat podeu llegir unes referències aquí.

De Serafí Alemany Vendrell només tinc una nota que explica que el 1930 va realitzar una peregrinació a Terra Santa i que a l’anada o a la tornada va visitar les tres piràmides d’Egipte (veure dues de les fotos de la capçalera); el seu nebot Serafí Alemany Esteve ( veure una altra de les fotos inicials), un dels capellans més vigilat pels franquistes per les seves activitats catalanistes, va estar molts anys a la parròquia de l’Oratori de Sant Felip Neri i el seu germà Joan va lluitar al bàndol republicà a la batalla de l’Ebre on va ser ferit i es va exiliar uns dies a França al final de la guerra. De 1964 fins el 1998 va ser rector de la parròquia de la Comunitat Eclesial de Sant Ildefons de Barcelona. El 1994 li havien concedit la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya. Des del 1966 Francesc Llopart Romeu va ser regent i ecònom de la parròquia de Sant Josep Oriol de Barcelona fins la seva mort el 1976. Va tenir una projecció destacada dins l’església barcelonina que algú em va explicar en una ocasió, però se m’ha extraviat la nota que vaig escriure aleshores. Antoni Lésera es trobava al continent sud-americà a la dècada dels seixanta. A Joan Mata Ollé li vaig perdre la pista però sé que va passar els darrers dies de la seva vida en una residència de Sant Cugat del Vallès. Tots ells ja són morts. De Ramon Santacana Feliu i Josep Alemany Castells no en sé res de res. Joan Anton Ventura Sala ─tot i no haver nascut a Sant Sadurní sinó a Mollet del Vallès (1943)─ hi visqué part de la seva infància i joventut. D’ell es disposa de més informació : es va traslladar a Vilafranca el 1967 com a diaca i va ser ordenat sacerdot a Sant Sadurní l’any 1968. Va ser un dels fundadors i primer director del setmanari vilafranquí Tothom. El 1975 va ser traslladat a una parròquia de Barcelona i poc temps després va deixar el sacerdoci i va estudiar la carrera de Geografia i Història. Des de l’any 1981 exercí de professor de Llengua i Literatura Catalanes a l’Institut Baix Penedès del Vendrell, on resideix actualment. Les tres germanes Rosa, Carme i Montserrat Alemany Esteve de cal Serafí, les dues germanes Montserrat i Conxita Santacana Oliver de cal Montardit i Teresa Raventós Fatjó de can Codorníu també són mortes i l’Elisabet Forns Santacana i la Rosa Estruch segueixen exercint la seva vocació.

Me’n adono que tots els noms citats corresponen al segle XX. Però, i abans? Només tinc registrada una referència al meu arxiu, la de Sadurní Raventós Pous de can Codorniu que va ser monjo de Montserrat, però que el 1835 va penjar els hàbits i va tornar a casa. Va morir el 1877. És evident que en falten ( em temo molt que m’he descuidat d’algú molt rellevant i em balla pel cap que a la família Mir de can Guineu hi va haver també més d’ una monja i més d’un un capellà; caldria revisar a fons l’arbre genealògic des del 1576), però ho deixo per a qui li vingui de gust i vulgui estirar d’aquest fil. Es va perdre l’oportunitat de fer aquesta recerca amb cara i ulls amb motiu de la redacció i edició el 2006 del llibre Parròquia de Sant Sadurní. 300 anys d’història ( 1705 – 2005) … però malauradament no va ser aquest l’únic dèficit i greuge d’aquesta publicació. El capítol d’aquesta obra Records d’infantesa i joventut escrit precisament per mossèn Joan Alemany Esteve que es publica entre la pàgina 117 i la 123 es podria aprofitar per fornir els primers anys de la seva biografia, en canvi el quadre que s’inclou al final d’aquesta darrera pàgina titulat Altres mossens nascuts a Sant Sadurní és del tot incomplet i injustificable pels oblits ( només se’n relacionen sis i a mi, que no m’hi va res, me’n surten quinze), i masclista en el fons, per no considerar també les dones religioses locals. Confiem que no passin tres cents anys més abans no es faci un treball històric rigorós comme il faut sobre aquest tema.