La constitució de la Fundació Especial Pinnae, l’hereva de l’Obra Social de Caixa Penedès genera més recels que expectatives.
Els patrons i les entitats representades al patronat de la nova Fundació Pinnae han estat designats a dit, com en l’època franquista.
Reprodueixo el text literal de l’article que avui publiquem conjuntament al setmanari comarcal El Tres de Vuit , Jordi Guilera, Jordi Cuyàs i jo mateix. Al final del text n’he afegit un altre de la meva collita particular que es refereix als tres artífexs d’aquesta apropiació barroera.
“ De la lectura de la nota de premsa oficial penjada l’11 de juliol al web de l’Obra Social de Caixa Penedès sobre la transformació de la desapareguda entitat financera Caixa Penedès en la Fundació Especial Pinnae, de caràcter social, es generen una colla d’interrogants i recels que caldria aclarir.
Sobre el que es diu a la nota oficial: s’informa del final de l’etapa durant la qual l’entitat ha estat intervinguda per la Generalitat de Catalunya i de la constitució del primer patronat, de les tres àrees d’actuació previstes, dels patrons anomenats i del futur finançament. En resum, es disposa ja d’un nou patronat que regirà l’actuació de la nova fundació en tres grans àrees: la dinamització econòmica del territori i la inserció sociolaboral; l’assistència social, i el foment de l’educació i la cultura. S’han anomenat vuit patrons que escolliran un president i ja preveuen que no tindran més remei que haver de disposar dels recursos propis i d’eventuals ingressos atípics ja que es dubte que la participació accionarial de la nova fundació en el capital del Banco Mare Nostrum els aporti ingressos a curt i mitjà termini en forma de dividends.
Sobre el que no es diu: la nota en qüestió obvia quatre aspectes fonamentals: 1) qui i com s’han escollit els patrons i les entitats representades al patronat ; 2) qui ha determinat l’objecte social de la nova fundació; 3) quin serà l’àmbit geogràfic d’actuació; i 4 ) allò que és més important, sota quina normativa s’ha actuat.
En relació a l’elecció dels patrons cal descartar d’entrada que s’hagi practicat cap formalisme democràtic ni que s’hagi anunciat amb antelació. Es tracte d’una operació opaca que ha donat com a resultat que dels vuit seleccionats, tres provenen de la situació anterior (Martí Solé Bordes, Joan Raventós Pujadó i Miguel Àngel García Barrachina), quatre tenen alguna mena de relació amb el món empresarial: Jaume Munné Vallès, Albert Colomer Espinet, Albert Calzada Vilaseca i Maria Batet Rovirosa (la única dona entre vuit ); i finalment el viticultor Antoni Rossell Trens que hi és no perquè sigui pagès sinó perquè forma part dels Castellers de Vilafranca.
Les tres entitats civils representades al patronat son l’Associació Casal Societat la Principal de Vilafranca, els Castellers de Vilafranca i la Fundació Privada Mas Albornà que té la seu social a Les Cabanyes però que es considera eminentment vilafranquina. Deixant de banda que la darrera d’aquestes tres entitats sigui d’àmbit comarcal de l’Alt Penedès, el resultat és que no n’hi ha cap que no sigui de Vilafranca (amb l’excepció ja indicada de la Fundació Mas Albornà), cap del Baix Penedès, cap del Garraf i cap de l’Anoia. Passa exactament el mateix amb la Creu Roja de l’Alt Penedès, representada indirectament al patronat pel seu president, Jaume Munné Valls, que també té la seu social a Vilafranca. L’únic patró que aparenta un abast comarcal és el president fundador de la Unió Empresarial del Penedès, Albert Calzada Vilaseca, amb seu social també a Vilafranca, però es tracta només d’un miratge, ja que es dona la circumstància que actualment ni exerceix de president, ni forma part de la junta directiva de la patronal. Hi és exclusivament a títol personal a l’igual que Maria Batet, exregidora del grup municipal socialista de Vilafranca però no militant d’aquest partit.
La pregunta pertinent és ¿qui ha escollit o seleccionat als patrons i a les entitats representades al patronat? O la mateixa pregunta formulada d’una altra manera ¿ per quina raó s’han descartat possibles patrons tant o més qualificats que els que s’han seleccionat i perquè s’han descartat antres entitats comarcals tant o més arreades al territori que les que s’han triat ? Sense un procés transparent d’elecció, el més probable és que s’ho hagin amanit al seu gust, a esquenes de la societat penedesenca i, en alguns casos, amb la única finalitat d’ escombrar cap a casa en defensa d’interessos gremials, associatius o corporatius. Als patrons els han anomenat i seleccionat a dit, com a l’època franquista, i com ens recorda aquell conegut refrany castellà “Juan Palomo, yo me lo guiso y yo me lo como”.
La segona qüestió planteja interrogants sobre les àrees d’actuació de la futura fundació. Sense entrar ara com ara en l’anàlisi de les mateixes hi ha una pregunta prèvia: qui les ha decidit ? A priori, les activitat i projectes a fomentar i finançar podrien haver estat múltiples i diferents a les que s’han determinat i l’elecció s’ha fet de forma arbitrària per part de persones anomenades a dit per vés a saber qui. Les tres àrees seleccionades (dinamització econòmica i inserció laboral, assistència social i foment de l’educació i la cultura), apart que no aporten cap novetat que no s’estigui practicant ja a la comarca, son prou àmplies i etèries com per donar l’aparença que es pot incloure tot a priori, però sembla que es posi un èmfasi especial en la primera, fins el punt que quatre del vuit patrons s’han triat expressament per aquesta finalitat. Pel que fa al cas, els ajuntaments, les entitats i els experts comarcals que de fa temps trepitgen cada el dia el territori tenen els diagnòstics i les idees prou clares sobre aquestes tres àrees com per saber què cal fer i com cal actuar. Benvingut sia un agent més, però ¿ no seria més assenyat, més eficaç i més rendible donar suport i, si cal, finançar els programes ja existents ? D’altra banda, aquesta proclama ampul·losa en defensa de l’assistència social en particular no lliga massa amb l’anunci d’acomiadar el personal en nòmina dels 14 Casals d’Avis de l’Obra Social de Caixa Penedès a finals d’aquest mateix mes de juliol i intentar traspassar d’immediat aquest servei als ajuntaments corresponents. ¿ Quin òrgan col·legiat ha pres aquesta decisió i en quina data?
Sobre l’àmbit geogràfic d’actuació de la nova fundació, ni una sola paraula a la nota de premsa. Què es pretén ? ¿ Que sigui tot Catalunya, que abraci l’àmbit de la Vegueria, que es concreti al Penedès, només a l’Alt Penedès o només a Vilafranca i rodalies ? Dels vuit consellers anomenats, set o resideixen a Vilafranca, o hi treballen, o hi estan o hi han estat especialment vinculats per raons diverses i notòries. El vuitè, Albert Colomer Espinet, hi és en tant que representa una fundació privada amb seu a… Barcelona. Per tant, ningú de l’Alt Penedès que no estigui particularment vinculat a Vilafranca, ningú del Garraf, ningú del Baix Penedès i ningú de l’Anoia. Dona tota la impressió que l’elecció dels patrons s’ha fet només en clau local vilafranquina i això no és cap bona notícia per a la comarca de l’Alt Penedès i encara menys per al gran Penedès o per a la futura Vegueria. Tampoc ho és que l’únic representant dels ajuntaments ─Joan Raventós Pujadó, de Convergència i Unió, que exerceix professionalment de Responsable del Seguiment de les Relacions amb al Territori del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya─ hagi accedit al patronat a través exclusivament del Consell Comarcal de l’Alt Penedès. I encara més si es té en compte que en aquest consell no s’ha sotmès a votació o consulta la seva designació per formar part d’aquesta nova fundació.
Finalment, la qüestió més delicada de totes: quina normativa s’ha utilitzat per assolir aquests resultats ? Segur que s’han acollit al Decret legislatiu 1/2008 de l’11 de març de 2008 i a Llei 9/2012 de 25 de juliol de 2012 del Parlament de Catalunya ( les podeu llegir en dos PDF`s al final d’aquest text) , però pel que fa als mecanismes d’elecció dels patrons de la nova fundació s’han d’haver inventat uns nous estatuts i un nou reglament fet a mida perquè el resultat fos el desitjat prèviament, amb el beneplàcit imprescindible de la Generalitat de Catalunya i, en particular, del representant del govern en els processos de transformació de caixes d’estalvis en fundacions especials bancàries, Albert Carné Hernández. Feta la llei, feta la trampa. Tot plegat fa tuf d’apropiació barroera.
Els tres signants d’aquest article ─que en els darrers anys en hem significat públicament amb tot l’afer de Caixa Penedès─ manifestem que la futura fundació, a diferència del que pretenen encolomar-nos, hauria de ser independent d’interessos particulars, arrelada a tot el territori, amb una composició plural i democràtica del seu patronat, amb l’elecció transparent de persones fortament vinculades a la realitat social del Penedès i amb la definició dels seus objectius socials atenent les necessitats més prioritàries de la nostra comarca. Per això fem ara una crida a les entitats, associacions, moviments socials, sindicats, partits i ajuntaments comarcals perquè abans no sigui massa tard s’impliquin en aquest procés tot just endegat de transformació de Caixa Penedès en una fundació especial, exigeixin que es declari nul·la la constitució del patronat de la Fundació Especial Pinnae i els nomenaments dels seus vuit patrons, es retorni a la situació anterior sota l’estricte control de la Generalita i es redactin uns nous estatuts i un nou reglament.
I pel que fa a la nova llei espanyola ( podeu consultar-la en un dels PDF´s del final de l’article) i catalana que hauran de regular el futur d’aquestes fundacions, demanem als partits polítics d’àmbit comarcal que també s’hi impliquin per tal de preservar l’interès col·lectiu d’aquests entitats per damunt dels interessos particulars que intenten i intentaran apropiar-se’n. Potser caldria rellegir i recuperar el Manifest en defensa de la vinculació social i territorial de Caixa Penedès que a la tardor del 2011 van aprovar una colla d’ajuntaments de la comarca. Allí s’hi traçava un full de ruta àmpliament consensuat entre els diferents partits polítics, agents i moviments socials de Ia comarca. Un full de ruta que ha estat completament ignorat, fins i tot per aquells patrons de la Fundació Pinnae que representen a institucions que havien aprovat el manifest, com el Consell Comarcal de l’Alt Penedès. I mentrestant, també és el moment d’exigir informació pública sobre el valor real del patrimoni, els recursos líquids, els pressupostos i la seva execució dels tres darrers exercicis de l’Obra Social de Caixa Penedès, que es realitzi una auditoria externa dels seus comptes i que aquesta es faci també pública”. (Punt i final de l’article publicat avui a El Tres de vuit).
Els tres ( o més ) artífexs d’aquesta maniobra barroera
L’autoria d’aquesta maniobra té noms i cognoms, tots ells velles glòries de la història interminable de l’agonia de Caixa Penedès (CP). Durant els darrers cinc mesos han estat treballant a l’ombra per imposar una fórmula a la carta que els permetés continuar remenant les cireres.
Del primer artífex que hem de parlar, òbviament, és del darrer president de CP i flamant president de la Fundació Especial Pinnae, escollit per aclamació, Martí Solé Bordes. Va accedir al càrrec el 24 de maig de 2012 després d’un procés electoral viciat d’origen, fent les mateixes giragonses i martingales que havien fet tots els seus antecessors en el càrrec. Ho vaig denunciar al meu post El càlcul de probabilitats que demostra la quadratura del cercle viciós de data 9 de juny de 2012. Un cop instal·lat vas prendre dues decisions que ara convé recordar: 1) va mantenir en el càrrec al director general Ricard Banquells Bernad amb un sou de 180.000 euros bruts anuals, i 2) es va abstenir de presentar cap demanda contra els exdirectius de CP que s’havien autoconcedit plans de pensions milionàries d’amagat dels òrgans de govern de l’entitat. Quan el febrer de 2013 el Fiscal Anticorrupció de Catalunya va presentar per pròpia iniciativa la seva demanda contra els cinc directius no va tenir més remei que fer-ho també en nom de l’entitat que presidia. ( Podeu llegir el meu post de data 12 de febrer de 2013 que porta per títol Ricard Pagès i companyia acusats per administració deslleial i apropiació indeguda).
Això vol dir, sense embuts, que per ell, si el fiscal no hagués presentat cap demanda, ja li estava bé que els seus anteriors amics i coneguts de Caixa Penedès s’haguessin embutxacat més de 30 milions d’euros i se’n haguessin anat de rositas. Pels qui no n’estiguin al cas ara és el moment de recordar que Martí Solé Bordes era un dels advocats externs habituals contractats per l’entitat abans que es destapés l’escàndol i facturava importants honoraris a CP. És impossible que al·legui ignorància sobre el què estava tramant el director general en els darrers cinc mesos amb els nous estatuts i el reglament . Martí Solé pretén deixar ben blindada l’entitat que presideix (la Fundació Mas Albornà) perquè a l’hora de posar em marxa la repartidora de subvencions de la Fundació Pinnae en surti beneficiada (un objectiu lícit i altruista). Segons algunes informacions de molt bona font que no ha estat possible de verificar ni contrastar de cap manera (i mira que ho he intentat) sembla que actualment està vinculat professionalment al BMN amb les mateixes funcions que abans tenia a CP ( un objectiu no altruista i una bona manera de matar dos pardals amb un sol tret). Si algú m’ho desmenteix i m’ho demostra, rectificaré d’immediat i demanaré disculpes.
El segon artífex és el director general de CP , Ricard Banquells Bernad, un advocat que en tant que secretari del Consell d’Administració de CP va jugar un paper destacat en el procés que va provocar la destitució fulminant del president Ricard Pagès i del director general Manuel Troyano. A rey muerto, rey puesto i en qüestió d’un parell d’hores després, Banquells era anomenat director general amb un sou de 180.000 euros i amb una plaça remunerada al Consell d’Administració del BMN. Entre una cosa i l’altra més de 230.000 euros bruts anuals. Va ser ell qui va maniobrar durant tot el procés electoral per tal que Martí Solé sortís ratificat en el càrrec de president el juny del 2012. Quan el 25 de gener de 2013 la Generalitat va dissoldre i va intervenir CP, Banquells i Solé Bordes no van ser destituïts, sinó que van romandre-hi en funcions, fins que el passat 11 de juliol d’enguany han estat ratificats en els càrrecs pels patrons que ells mateixos havien col·locat al patronat. Missió acomplerta: gràcies a les seves habilitats, maniobrant a tort i a dret, Martí Solé segueix de president i ell de director general, com si aquí no hagués passat res. L’interès de Banquells en tot aquest afer és mantenir obert un xiringuito amb projectes d’una aparent complexitat i innovació, per consolidar-se en un càrrec excessivament ben remunerat i gaudir-ne anys i panys. Algú s’hauria de plantejar si és la persona més adequada per continuar com director general.
I el tercer implicat en l’operació és Joan Raventós Pujadó, de Convergència i Unió, responsable del Seguiment de les Relacions amb al Territori del Departament de Presidència de la Generalitat de Catalunya. Per barroera, la maniobra porta la seva marca de fàbrica. Ha procurat lubrificar les relacions amb el Representant del govern en els processos de transformació de caixes d’estalvis en fundacions especials bancàries, Albert Carné Hernández. En aquesta opereta Raventós fa el paper en aquesta opereta del comissari polític de la vella guàrdia de l’ala més rural del seu partit, enfront de la més urbana encapçalada per l’alcalde de Vilafranca, Pere Regull. (Per cert, ha estat el primer en tocar a la porta de la nova fundació exigint una plaça de patró). Entre Banquells i Raventós, i amb l’aquiescència de Martí Solé i amb la complicitat d’Albert Carné, han bastit una operació opaca de forma tan barroera que fins i tots els companys del seu mateix color polític se’n avergonyeixen. Una de dues, o es pensen que la resta dels mortals som idiotes i ens empassarem la bola així com així…o s’haurien de mirar al mirall i preguntar-se qui són els idiotes. I no hi ha res més perillós que un idiota amb poder. I el poder de Raventós es fonamenta en les agrupacions locals de CiU dels municipis de l’Alt Penedès (a excepció de Vilafranca) i en el Consell Comarcal a través del seu home de confiança, l’alcalde de Les Cabanyes i president del Consell, Francesc Olivella. A l’hora d’engegar la repartidora de la nova fundació als ajuntaments ( res a veure amb els imports que administrava en el passat, per això n’hi haurà menys a repartir i més competència entre les municipis) ell estarà en el lloc adequat per practicar la seva política sectària… i així mantenir-se en el poder. Tos plegats han actuat com si fossin els amos del cortijo i algú els hauria de parar els peus. La història recent de CP ens ensenya que no cal tenir por de denunciar-ho, ja que es tracte de gent que quan perden el vestit de l’emperador queden completament en pilotes.
I tu, amiga o amic lector ( o enemiga o enemic) ¿ què en peses del tot plegat ?
Fe d’errades
En aquesta versió del present article s’han esmenat tres errors que hi havia en l’original que vaig penjar el 19 de juliol, gràcies als advertiments que m’han fet tres bons amics. Dos d’ells tenien poca entitat: vaig escriure Joan Guilera en lloc de Jordi Guilera i vaig indicar 11 de juny quan havia de dir 11 de juliol. El tercer error era més greu i ja l’hauria comès en algun post anterior: el president de la Fundació Pinnae i expresident de Caixa Penedès, Martí Solé Bordes, no forma part del Consell d’Administració del BMN i, per tat, no perceb l’import annual que jo indicava. He revisat els antecedents i he trobat un mail d’ara fa un any, enviat per una persona que pel càrrec que ocupava aleshores mereixia tota la meva confiança, en el qual m’indica que “… el president de CP és un dels consellers del Banco Mare Nostrum”. En aquella dates, el president ja era Martí Solé i potser ens vàrem confondre, o ell o jo, ja que es referia a l’expresident Albert Vancells Noguer, el qual, segons el web del BMN segueix ocupant el càrrec a dia d’avui, tot i que ja no forma part del patronat de la Fundació Pinnae i per tant ja no té sentit que s’assegui en aquella poltrona tan ben remunerada per no fer res. Hauria d’haver-ho comprovat i no ho vaig fer, i, per tant, en demano disculpes públicament. Veurem com evoluciona aquest tema i qui substitueix Vancells… si és que es deixa).
A contracorrent 
Acabo de llegir l’article en el 3 de Vuit i hi estic totalment d’acord, com amb altres articles teus sobre el mateix tema.
Desgraciadament sembla que no avancem. Molt decorat de cartró pedra i gens ciment, o pot ser te aluminosi. La noticia de la setmana passada en aquest mateix setmanari sobre la Fundació en qüestió ja feia arrufar el nas.
Ara que el Parlament de Catalunya està treballant sobre una llei de transparència, igual el de Madrid (jo vaig llegir l’avantprojecte espanyol que es podria definir com la “transparència opaca”), els fets consumats continuen igual que sempre. I el que és més greu: els elegits/designats no sembla que hagin tingut cap dubta ètic en acceptar el càrrec.
El mon penedesenc sembla girar al voltant de Vilafranca, igual que el mon català o fa amb Barcelona. Els demés som transparents.
Mentre tothom defensa la meritocràcia, que és el políticament correcte, els falta temps per posar l’amic, conegut o saludat.
Els governs dels millors, en plural, sempre i arreu.
Enric Giner i Borrull
informàtic i economista
Regidor del Partit Laborista Hortonenc a
Sant Llorenç d’Hortons
[i representant de dues entitats sense afany de lucre que mai, repeteixo mai, han
demanat ni rebut subvencions públiques o privades, fora dels seus associats]
Hola, Carles:
Gràcies una vegada més per la teva formació/informació.
Però és que estem davant una fundació hereva de les escorrialles d’aquell sagnat i agonia intensos que tu mateix ens has estat relatant durant aquests darrers anys, uns transformació en fundació que es deu sobretot -si no m’equivoco- al compliment dels preceptes legals, més que no pas a cap ànsia d’altruïsme per part d’aquesta “senyora” i “senyors” patrons.
És obvi que d’un passat recent com el que coneixem, no en pot sorgir -per evolució natural- cap fundació nítida i transparent…. penso que això s’entén perfectament, i és així. El realment estrany seria el contrari.
Per altra banda, no és pas presumible que BMN (en principi, la principal font d’ingressos d’aquesta fundació, oi?) sigui generosa ni amb Catalunya, ni amb el territori on actuava l’Obra Social de l’extinta Caixa Penedès, perquè actualment, per raons comercials, ja no l’hi interessem. I es pot entendre també com a normal… el negoci ja l’han fet i han marxat.
Tampoc és previsible que els “senyors” consellers del BMN vinculats al nostre territori aboquin la totalitat o part dels seus honoraris, dietes i demés, a la fundació.
Per tant, què es pot concloure? Val realment la pena lluitar per aquells punts (totalment lícits i coherents amb un procediment i actuació ètics, d’acord!) que mencioneu al final del vostre article? Què farà de realment tangible i concret aquesta fundació, llevat d’un suculent àpat cada tres mesos amb la seva patrona i patrons i algun altre -patró o convidat- que potser s’hi afegirà?
No valdria més la pena pensar en la futura actuació en el nostre àmbit geogràfic de la Fundació Banc Sabadell, que sí que compta amb prou recursos econòmics i que penso que està en deute amb la societat civil penedesenca?
Canviant de tema, i per tal d’esvair el tuf (títol del vostre article) amb aquella fragància de pi que encara podem ensumar en algunes contrades penedesenques, et voldria demanar, Carles, que ens aclarissis l’origen o etimologia del mot “Pinnae”… és bonic el nom, no creus? Et demano que ens delectis, doncs, amb quatre línies, sobre el significat de “Pinnae”, les connotacions del nom amb la nova Fundació, i -si convé- brindarem algun elogi al responsable dels serveis lingüístics o de la comissió de nomenclatura de l’antiga Caixa Penedès. Gràcies per atendre la meva petició.
La veritat es que costa de no deprimir-te. Que amb tot el que surt als mitjans dia darrera dia cal tenir molt d’anim per tirar endavant. Anys enrera, quan algú el pescaven fent-ne una de grossa la vergonya familiar i personal era tant gran que ni es gosava de sortir al carrer.
Avui aquests personatjes surten amb tota la cara i la majoria de nosaltres com ovelles d’un ramat, encara els saludem aducadament, no fos cas que ens titllesin de maleducats. La veritat es que tots plegats som una colla de babaus i a voltes penso que potser ens mereixem el que tenim per no ser prou valents de plantar cara tota aquesta colla de galifardeus, per emprar una paraula suau.
Gràcies Carles un cop mes per informar, ara faltaria que tots els politics de l’esfera local fessim també un gests de denuncia d’aquesta nova cacicada.