El perquè de l’expulsió del paradís (Tercera i última part)

(Aquesta és la tercera i última part de l’article penjat en aquest blog el 8 de febrer de 2013 amb el títol Requiescat in pace. La segona part es va publicar el 2 de març amb el títol Els pecats originals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís. Si encara no els has llegit, aniria bé que ho fessis ja que t’ajudarà a entendre millor les conclusions que venen a continuació. Al final s’afegeix una Fe d’errades en relació a la segona part de l’article).

L’atribut de saber sumar dos més dos i que doni quatre ha estat el mínim comú denominador dels 93 consellers de Caixa Penedès entre 1979 i 2013, pel que fa al coneixement del negoci financer. (Trobaràs els seus noms al quadre que es va publicar en l’article Els pecats capitals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís, penjat en aquest blog el passat 2 de març). El màxim comú denominador és més difícil de precisar, però malauradament no s’allunyava gaire del mínim.

L’atribut de saber sumar dos més dos i que doni quatre ha estat el mínim comú denominador dels 93 consellers de Caixa Penedès entre 1979 i 2013, pel que fa al coneixement del negoci financer. (Trobaràs els seus noms al quadre que es va publicar en l’article Els pecats capitals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís, penjat en aquest blog el passat 2 de març). El màxim comú denominador és més difícil de precisar, però malauradament no s’allunyava gaire del mínim.

Façana de l’immoble de la Rambla de Nostra Senyora de Vilafranca, situat en el xamfrà amb el carrer de la Parellada, on ha estat ubicada en les darreres dècades l’Oficina Principal de Caixa Penedès, i fins al 1997, també els seus Serveis Centrals. D’aquí a unes setmanes es despenjaran els rètols de color verd i s’hi col·locaran els del Banc Sabadell. El lluminós de la teulada també desapareixerà. Aquest és un vestigi arqueològic de l’etapa de Joan Insensé Bas i caldria que algú es preocupés de conservar-lo. El rellotge seguirà funcionant, senyal que el temps no s’atura i anunciant que, inexorablement, després de la tempesta sempre ve la calma.

Façana de l’immoble de la Rambla de Nostra Senyora de Vilafranca, situat en el xamfrà amb el carrer de la Parellada, on ha estat ubicada en les darreres dècades l’Oficina Principal de Caixa Penedès, i fins al 1997, també els seus Serveis Centrals. D’aquí a unes setmanes es despenjaran els rètols de color verd i s’hi col·locaran els del Banc Sabadell. El lluminós de la teulada també desapareixerà. Aquest és un vestigi arqueològic de l’etapa de Joan Insensé Bas i caldria que algú es preocupés de conservar-lo. El rellotge seguirà funcionant, senyal que el temps no s’atura i anunciant que, inexorablement, després de la tempesta sempre ve la calma.

En la primera part d’aquest article publicat el 8 de febrer en aquest mateix blog amb el títol Requiescat in pace, s’exposava quina era la composició del Consell d’Administració de Caixa Penedès (CP) a finals de la dècada dels setanta i principis dels vuitanta, immediatament després de la dictadura i just abans de la democratització per llei dels òrgans de govern de totes les caixes d’estalvis estatals. Si la lectora o lector ho recorda, els consellers de l’etapa predemocràtica es caracteritzaven per tenir vincles amb el franquisme, per una ignorància supina del negoci financer i per una total supeditació a la figura del director general la qual cosa no garantia l’adequat control de l’entitat. En la segona part, publicada el 2 de març d’enguany amb el títol Els pecats capital de Caixa Penedès i l’expulsió del Paradís, em vaig entretenir en analitzar els currículums de 55 consellers de CP, d’un total de 93, d’entre 1979 i 2013.

La meva tesis és que la democratització dels òrgans de govern de les caixes d’estalvis endegada a la dècada dels vuitanta ─tot i plantejada amb bon criteri i amb bona voluntat─ va resultar una experiència fallida ja que els diferents col·lectius que l’haurien pogut aprofitar per garantir un control adequat (ajuntaments, impositors, entitats i associacions i personal) i per reorientar la política de l’Obra Social de l’entitat, van actuar amb una flagrant irresponsabilitat. En darrera instància, la política no va redreçar la situació i al no modificar ni millorar la llei que regulava l’elecció dels vocals dels òrgans de govern es va propiciar que el model s’anés pervertint i perpetuant. El que va començar essent conjuntural va esdevenir estructural i al final es va convertir en estructurant.

Conclusions de tot el que s’ha exposat en els dos articles anteriors sobre aquesta qüestió.

Seguirem amb la metàfora del pecat original (millor en plural) i de l’expulsió del paradís. Primer pecat original: una llei que aviat es va demostrar totalment inadequada per garantir el control de les caixes. És curiós, però amb tot el que s’ha escrit sobre la crisi de les caixes d’estalvis en lloc he llegit que els pares de la criatura entonessin el mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa. En el cas de CP ( i m’atreveixo a afirmar que també en la resta d’entitats similars de tot l’Estat) els òrgans de govern constituïts a principis de la dècada dels vuitanta a partir dels representants dels impositors, dels ajuntaments, de les entitats fundadores i culturals i del personal, aviat es van mostrar inútils i inadequats a l’hora de controlar la gestió dels directius professionals de les entitats, a causa de l’escassa o nul·la qualificació d’aquests representants en matèria econòmica i financera. Van caure en els mateixos pecats originals i en els mateixos vicis que els seus predecessors malgrat que gaudien d’una patina democràtica.

I això que precisament a l’Alt Penedès hi havia veus que ja ho advertien. Així, a l’article d’autor anònim Caixes d’Estalvis. Es democratitzen? , publicat al setmanari vilafranquí Tothom, el 7 de gener de 1978 ( veure el PDF al final d’aquest text), s’afirmava fa 35 anys “Si bé amb aquesta llei pot semblar en principi una certa democratització de la gestió popular, la veritat és, certament, una altra. En primer lloc caldrà veure l’operativitat que aquests compromissaris i aquesta assemblea general tindran a la pràctica. Imagimen-nos com podran elegir uns senyors elegits per sorteig, que no es coneixen de res, una assemblea general d’entre ells mateixos. I com aquesta assemblea podrà elegir altra vegada les comissions de control i de gestió. Aquesta llei, estranyament posada en vigor en un període que podríem considerar democràtic, significa un pas enrera en la possibilitat d’aconseguir un control real de la gestió de les caixes d’estalvis, sobretot en uns moments tant importants de la nostra història. És evident que amb unes eleccions programades d’aquesta forma és del tot impossible formar equips coherents que portin endavant una tasca positiva. Si hem de ser sincers, després de repassar-nos un parell de vegades la llei, no creiem que aquest incursió de la democràcia orgànica en la vida espanyola arribi massa lluny. Si no ja en parlarem”. Els autors vilafranquins d’aquest d’article ho van encerar gairebé tot, només la van errar quan van afirmar que la llei no arribaria massa lluny… si és que es referien a l’horitzó temporal. Si el que volien dir és que no s’avançaria gens en la democratització real dels òrgans de govern, doncs, malauradament, haurem de reconèixer que s’ha complert la seva premonició.

A Catalunya, tant en les caixes de les tres diputacions com en la resta es va imposar un model viciat d’origen i que es va anar pervertint amb males pràctiques a mesura que els alts directius professionals de les entitats se’n van adonar que allò seguia essent una pallassada i que ningú no els controlava. A CP, amb un reglament encara més barroer fet a mida, es van manipular les eleccions de vocals després dels sorteigs entre els impositors, es va maniobrar perquè les entitats enviessin determinats representants incondicionals a la causa i no uns altres, es van organitzar sindicats grocs per evitar que els delegats de CCOO i UGT poguessin accedir als òrgans de govern i els ajuntaments van enviar-hi alcaldes i regidors que no tenien ni la més remota idea del que tenien entre mans. Per salvar els mobles, només hauria calgut exigir per llei o per reglament que els vocals electes pels diferents col·lectius per formar part dels òrgans de govern (ens locals, impositors, representants d’entitats i personal) demostressin com a condició sine qua non uns coneixements suficients o una experiència acreditada. I si no tenien candidats idonis dins de les seves respectives entitats, institucions i col·lectius, que els haguessin pogut seleccionar de portes enfora. Al menys haurien tingut alguna base en comú.

(No m’està bé dir-ho i ja sé que és políticament incorrecte i que pot semblar petulant ─com no es cansava de posar de manifest el primer ministre Winston Churchill─, però si m’ho callo rebento: això ja ho vaig advertir fa més de trenta anys i em consta que els meus companys socialistes ho van traslladar a la ponència del Parlament de Catalunya on es discutia la llei per democratitzar els òrgans de govern de les caixes on el grup majoritari de CiU s’ho va carregar a les primeres de canvi).

Però és que els consellers electes de CP tampoc es preocupaven de controlar i fiscalitzar moltes altres qüestions per a les quals només calia una mica de sentit comú. Des de considerar l’exposició més o menys temerària de l’entitat al sector immobiliari; la comercialització a través de la xarxa d’oficines de productes financers inadequats per certs col·lectius de clients, com les participacions preferents; la proposta de fusió amb determinades caixes i en determinades condicions; els sous, plans de pensions i altres retribucions de la cúpula directiva de l’entitat; la concessió de préstecs i crèdits en condicions molts favorables a alguns consellers; els tractes de favor en els crèdits a partits polítics; la fixació del percentatge sobre els beneficis que s’havia de destinar a proveir els pressupostos anuals de l’Obra Social (sempre molt per sota de la mitjana del sector); el seguiment i control d’aquests pressupostos per garantir que s’invertien íntegrament i que no es fessin giragonses per escamotejar-los… No calia ser un expert en finances, sinó només tenir dos dits de front. Ni això.

 

Segon pecat original: la incapacitat o desgana de modificar la llei i per intentar resoldre els dèficits detectats. Ningú es va preocupar de revisar l’aplicació i el funcionament de la llei i es va enquistar un model pervers. La vanitat o el prestigi de pertànyer a l’Assemblea o al Consell de CP, la possibilitat de cobrar dietes per assistència a unes reunions en les que no calia ni pensar, l’expectativa d’aconseguir més fàcilment patrocinis o subvencions de l’Obra Social per a determinades entitats o d’obtenir préstecs o crèdits personals, familiars, per als negocis, empreses o partits… tot plegat enterbolia la situació i feia perdre de vista als consellers quina era realment la seva funció als òrgans de govern: controlar la gestió dels directius.

Els representants dels ajuntaments (tot i no ocupar més que el 20% dels òrgans de govern de CP) i els seus respectius partits polítics hi tenen una greu responsabilitat, ja que era l’únic col·lectiu realment democràtic, amb una certa homogeneïtat i interès comú, i capaç de promoure els canvis legals necessaris per corregir els dèficits detectats.

Dels catorze conselleres i consellers en representació des ajuntaments entre 1979 i 2013, dotze eren membres destacats de Convergència i Unió (Pere Puignau Forns, regidor de Sant Sadurní; Pere Parera Cartrò, alcalde de Gelida i president del Consell Comarcal; Jaume Llopart Alemany, alcalde de Font-rubí; Raimon Gusi Amigó, regidor de Vilafranca i president del Consell Comarcal; Angèlica Rodríguez Herrera, alcaldessa de Sant Quintí de Mediona i presidenta del Consell Comarcal; Xavier Forés Garcia i Joaquim Vázquez Barbat, regidors de l’Ajuntament de Vilafranca; Elisabeth Colomer Vidal, regidora del Pla del Penedès; Pau Perdices Pla, alcalde de Viella; Albert Vancells Noguer, exalcalde de la Bisbal d’Empordà; Salvador Esteve Figueras, alcalde de Martorell i Joan Raventós Pujadó, exdiputat al Parlament de Catalunya) ; mentre que només dos ho eren del Partit dels Socialistes de Catalunya (Lluís Valls Comas, alcalde de Gelida, que va ser conseller només uns mesos i Carles Baiget Haro, alcalde de Sant Llorenç d’Hortons). Ramon Xena Pereta, d’Esquerra Republicana de Catalunya, President del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va renunciar al càrrec de conseller de CP abans de prendre possessió, tot declarant que “el control de l’entitat estava segrestat en mans d’un grup conservador, que es subvencionava una escola de l’Opus la qual imposava la separació dels alumnes en funció del sexe, que no tenia una implicació social a la comarca i que no s’aplicava una política lingüística favorable al català al País Valencià i a la Franja”. Tot i no ser sant de la meva devoció li reconec la seva lucidesa, sinceritat i valentia.

La diferència numèrica entre els dos partits majoritaris no responia a la realitat electoral de la comarca durant aquest període i no és només de 12 consellers a 2, sinó que entre els 12 convergents van acumular 62 anys als consells i només 8 els socialistes (1 any o menys Lluís Valls i 7 Carles Baiget, dels quals els dos darrers ja no era l’alcalde de Sant Llorenç). És evident que posats a filar prim caldria ser molt més crític amb CiU que amb els socialistes i personalitzar els comentaris següents en la figura de Joan Raventós Pujadó. A ell, en tant que estratega comarcal i institucional de CiU a l’Alt Penedès durant més de trenta anys (sona grandiloqüent, però en realitat es podria resumir com el factòtum o el comissari polític), cal atribuir-li la responsabilitat en la ratificació dels successius representats d’aquests dos partits ( Convergència i Unió) als òrgans de govern de CP, en la incapacitat d’elaborar una estratègia comarcal mínimament responsable de cara a controlar aquesta entitat a través dels seus òrgans de govern, en la manca d’iniciativa per promoure al Parlament els canvis legislatius necessaris per garantir realment el control de la gestió dels directius, en la nul·la imaginació per definir uns criteris per a una millor aplicació dels recursos destinats anualment a l’Obra Social, en procurar situar aquesta xifra a la mitjana del sector (o per sobre, que era perfectament possible), en estimular un major compromís de CP en el progrés comarcal… Ni se li va passar pel cap ! Què sabia ell !

Quan el 1985 ─després de la crisi que va propiciar la destitució fulminant de Joan Insensé─ tal vegada s’hauria pogut redreçar la situació a CP amb una nova presidenta (la barcelonina Mercè Sala Schnorkowski) i un nou director general (el vilafranquí Ernest Giralt Raventós, resident aleshores a Barcelona). Va ser Raventós qui ho va torpedinar maniobrant amb Joan Josep Ferràs Hernández i amb Josep Parera Ripoll. L’argument era que no calia que vingués ningú de fora ja que la societat civil penedesenca era prou autosuficient per superar l’atzucac. Molt propi del vilafranquinisme més curt de mires. Ja, ja, ja! (Podeu llegir-ho en aquest mateix blog a l’article Calaix de sastre del 26 de desembre de 2012, en el capítol Torna una vella i coneguda insídia).

En això els dos partits majoritaris a Catalunya, Convergència i el Partit dels Socialistes de Catalunya, hi tenen una gran responsabilitat històrica. Van caure com unes mosques en un panal de rica miel quan van demanar el primer crèdit a una caixa d’estalvis per finançar la campanya electoral de torn i a l’hora d’amortitzar-lo , fer cau i net i si te he visto no me acuerdo , es van trobar amb que els hi n’oferien un altre en safata de plata i en les mateixes condicions. I va ser d’aquesta manera com es van embarcar alegrament en una segona operació de crèdit, aquesta vegada per adquirir o fer reformes a la seu central, que engruixia encara més el deute pendent amb l’entitat. I així, una vegada darrera l’altra, i quan no hi havia eleccions a la vista ni local per reformar, pel que es requeria un altre crèdit era per finançar la informatització del partit o les despeses ordinàries de l’aparell. Aquesta pràctica perversa, propiciada per ambdues parts, va provocar una espiral d’endeutament i de dependència dels polítics respecte a les entitats financeres i es va establir un status quo, una mena de pacte tàcit no escrit, gràcies al qual els polítics representats als òrgans de govern deixaven fer als directius de les caixes (a l’estil del famós laissez faire, laissez passer) ─sense importunar-los, sense intromissions, ni interferències, ni modificacions legislatives─ mentre aquests feien els ulls grossos a l’hora d’exigir als partits les amortitzacions dels crèdits corresponents. Exactament la mateixa situació que en aquell conegut acudit del pacient que va al dentista perquè li tracti una càries i un cop assegut a la cadira i veient que el facultatiu es disposa a anestesiar-li les genives i aplicar-li la broca giratòria per netejar la peça dental malmesa (quin horror!) li agafa ben fort els testicles i li diu : Oi que no ens farem mal ? I així fins que un bon dia, quan la situació ja era insuportable, vés per on, una part d’aquells deutes ( sempre només una part) s’amortitzaven per art d’encantament.

No són un tema menor les remuneracions que es van atribuir molts consellers en representació dels ens locals en concepte d’assistència a les reunions dels òrgans de govern. N’he conegut molts, la majoria de CiU i del PSC, que es van limitar a instal·lar-se còmodament a les poltrones frisant que arribés la propera reunió per embutxacar-se les corresponents dietes. Val a dir però que en el cas de CP aquestes despeses han estat poc rellevants (com a molt, i comparat amb el què ha esdevingut en altres caixes, la xocolata del lloro), com tampoc hi ha hagut massa abús en la concessió de crèdits o préstecs a aquests consellers. De fet, només consta que se’n beneficiés l’alcaldessa de Sant Quintí de Mediona i presidenta del Consell Comarcal, Angèlica Rodríguez Herrera, la qual el 2005 va obtenir un préstec hipotecari per un import de 240 mil euros en condicions molt favorables (al 3% fix i a 360 mesos). L’acabarà d’amortitzar el 2035.

Si hi havia alguna remota possibilitat de introduir els canvis legals necessaris per democratitzar de debò els òrgans de govern de tal forma que permetessin el control de les caixes catalanes, corresponia formular-los i endegar-los als representants polítics de CiU i del PSC , ja que la resta de col·lectius (impositors, entitats culturals i personal), com ja s’ha explicat, no tenien ni la homogeneïtat, ni la capacitat, ni la proximitat, ni els vincles indispensables per promoure-ho. ¿Voleu que us sigui sincer? Durant els primers anys no tenien ni idea del que calia fer; més endavant no ho van voler fer per no importunar als directius de les caixes; i quan ho haurien pogut fer no es van atrevir perquè ja s’havien deixat atrapar feia temps en la teranyina de les remuneracions personals i dels crèdits al partits.

Tercer pecat original: la irresponsabilitat de l’anomenada ampul·losament societat civil penedesenca. A més dels partits polítics i els seus representants als ajuntaments, també les entitats i associacions, els impositors i el personal es van fer l’orni. A la llista anterior podreu comprovar qui eren els representants de tots aquests col·lectius i us adonareu que tampoc els triaven per la seva capacitat d’entendre i fer alguna aportació al bon govern de CP. Pel que fa a les entitats ( el 30% dels òrgans de govern) , les més involucrades en aquesta darrera etapa han estat: 1) la Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports la Principal; 2) la Unió Empresarial del Penedès; 3) el Patronat Castellers de Vilafranca; 4) el Futbol Club Vilafranca; 5) la Societat Sardanista Dansaires Vilanovins; 6) les Joventuts Musicals de Vilafranca; 7) el Club Patí Vilafranca; 8) el Centre Excursionista del Penedès; 9) la Confraria del Cava Sant Sadurní; 10) l’Institut d’Estudis Penedesencs; 11) la delegació de l’Alt Penedès d’ Òmnium Cultural; 12) la Fundació Escoles Familiars Rurals del Penedès (Camp Joliu); 13) el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Penedès; 14) l’Ateneu Agrícola Noia; 15) la Fundació Privada Foment Vilanoví; 16) l’Agrupació Polifònica de Vilafranca, i 17) l’ Associació Catalana d’Enòlegs.

Impressiona llegir totes aquestes entitats perquè t’imagines qui sap què, però impressiona més descobrir la manca de coneixements i d’experiència financera dels delegats que enviaven als òrgans de govern i de CP. Totes elles van ser víctimes innocents d’un malentès malitencionat (perdoneu la redundància) que determinava uns àmbits exclusius dels directius professionals que no corresponia controlar. Cap d’aquelles entitats es devia llegir els estatuts i el reglament de CP per saber exactament quines eren les atribucions i les responsabilitats dels consellers que elles escollien. Si ho haguessin fet, tal vegada haurien seleccionat els seus representants (bé dins les seves respectives associacions, bé a fora) pensant més en la capacitat de controlar la gestió dels directius que en la capacitat de seduir-los per esgarrapar patrocinis i subvencions per a les entitats que representaven.

Ara que el fiscal ha formulat les corresponents acusacions focalizant totes les culpes en les figures de Ricard Pagès i els altres quatre exdirectius, podria semblar que tot està aclarit (falta veure com acabarà el procés judicial), però no, molts consellers i membres de l’Assemblea General de CP van pecar probablement per omissió de les seves responsabilitats. L’amic Jordi Cuyàs sempre m’explica que durant els anys que ell va formar part d’aquesta assemblea, juntament amb la convocatòria de la mateixa li comunicaven que des d’unes hores abans de la seva celebració es podia consultar tota la documentació que es sotmetria a l’aprovació dels cent compromissaris, per si algú volia obtenir més informació o aclarir algun dubte. Quan Cuyàs s’hi presentava any rera any, puntualment abans de l’assemblea, l’empleat de CP que l’atenia li facilitava la documentació i li comentava soto voce que no s’havia presentat ningú més. I a l’exercici següent, i al següent…. tampoc.

Tot plegat ha estat una trista experiència que ha posat de manifest la debilitat en aquesta matèria de l’anomenada ampul·losament societat civil penedesenca. Sortosament hi ha altres àmbits que la compensen.

Quart pecat original: la institucionalització del descontrol i de la impunitat. Amb tots aquests antecedents el descontrol i la impunitat estaven servits. Es va establir una línia divisòria entre les atribucions dels òrgans de govern i les dels directius, de forma que els primers no s’entremetien en les dels executius. I així es va institucionalitzar el descontrol que es va disfressar sota l’aparença d’uns òrgans que en teoria exercien la supervisió de les caixes, però que a la pràctica eren completament inútils i ineficaços. I això era de domini públic, ho sabia el Banco de España, el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat, el Ministeri d’Economia del Govern de l’Estat, la Comisión Nacional del Mercado de Valores i Maria Santíssima.

Alguns alts directius de la majoria de caixes d’estalvis, per no dir totes, es van convèncer de que aquest descontrol era un aval per a la seva impunitat i van caure en la temptació d’aprofitar-se’n a nivell individual més enllà del que els corresponia. És el cas, segons la querella del fiscal, de Ricard Pagès Font i els altres quatre implicats en els escàndols dels plans de pensions. Al Penedès existia, d’una banda, un poder omnímode i una enorme capacitat d’intimidació per part de Ricard Pagès i companyia, i d’una altra, una flagrant debilitat, covardia o estupidesa de molta gent per deixar-se intimidar. Si ho explico és perquè n’he estat víctima en primera persona i encara ho detecto ara, quan Pagès ja no té cap poder per intimidar a ningú. Aquestes rèmores, malauradament, perduren en el temps de forma irracional més enllà de la presència física dels intimidadors.

Cinquè pecat original: l’entronització de la mediocritat. Per a un profà en la matèria podria semblar que els cinc darrers directors de CP ( Joan Insensé Bas, Joan Josep Ferràs Hernández, Ricard Pagès Font, Joan Caellas Fernández i Manuel Troyano Molina) eren uns grans professionals del negoci financer. Hi ha una sèrie de consideracions que ens portarien a l’opinió contrària. Els currículums professionals de tots ells en l’àmbit de la direcció comencen i acaben a CP i això vol dir, entre d’altres consideracions, que no van tenir cap més experiència en cap altra entitat del propi sector. El més habitual ha estat la promoció interna des d’uns inicis molt elementals (Joan Insensé i Joan Josep Ferràs) i el cas més eloqüent en aquest sentit seria el de Manuel Troyano que va entrar quan era un vailet de 14 anys i no es va ocupar posteriorment de formar-se acadèmicament ni se’n va poder anar a la competència.

Pel que fa a Ricard Pagès, els seus antecedents al Banco de Vizcaya no permetien presagiar una carrera professional gaire exitosa i els qui aleshores el coneixien quedaven perplexos de que hagués arribat tant amunt. A la primavera de 1985, Joan Insensé ─que tot i ser vicepresident actuava com si fos el director general, càrrec que ostentava aleshores Joan Josep Ferràs─ se’n va adonar que s’havia equivocat amb Pagès ja que després de set anys a l’entitat havia assolit massa aviat el seu nivell d’incompetència. Va prendre tres mesures pròpies d’Insensé: li va retirar el cotxe amb què es desplaçava a les oficines, va anul·lar-li el telèfon i el va confinar en un racó per amargar-li la vida esperant que tirés la tovallola i plegués. Però en aquest món hi ha alguns afortunats que neixen amb la flor al cul i que tenen una segona i a vegades una tercera oportunitat. Aquesta segona oportunitat se li va presentar oportunament a Pagès quan, després d’una inspecció, el Banco de España va forçar la destitució fulminant de Joan Insensé per un escàndol de finançament irregular a un constructor. A l’hora de refer el seu equip, Ferràs li va oferir la promoció al director de l’Oficina Principal, Jaume Carbó Costa, però aquest se’n va desentendre i va ser aleshores quan es va rehabilitar la figura de Ricard Pagès. La tercera oportunitat la va tenir quan Joan Josep Ferràs va morir prematurament el 1996.

Recordo que quan en els estudis de mercat encarregats per altres entitats financeres de la competència es valorava CP per la seva capacitat de gestió, per la seva innovació i per la seva visió del negoci acostumava a suspendre. I quan en una altra caixa d’estalvis, algun empleat pensava en promocionar-se professionalment, CP no era una de les opcions preferents, al contrari.

En tota la vida només he sentit un elogi adreçat a un director general de CP, el que em va transmetre Josep Vilarasau Salat de la Caixa , al vestíbul de l’Hotel Tuc Blanc, a peu de pistes de Baquèira, sobre Joan Insensé Bas, molts anys després de la seva mort. Va dir-me literalment: era més murri que el dimoni. La resta es van limitar a copiar i enganxar, seguint la metàfora del Word de Microsoft.

En unes altres circumstàncies els òrgans de govern haurien pogut analitzar a fons la gestió dels directius i buscar alternatives millors, però s’imaginaven qui sap què a causa d’aquella vella i coneguda dita de que en el país dels cecs el borni és el rei. Si la fortalesa dels actius i la taxa de morositat en una entitat financera són uns indicadors comunament acceptats de la qualitat de la gestió professional dels alts directius, en el cas de CP van demostrar, en el moment de la fusió per constituir el Banco Mare Nostrum que no assolien ni de bon tros l’aprovat.

Aquesta constatació de la mediocritat es podria estendre a moltes altres de les entitats similars que han fet fallida. Explicaré per primera vegada una anècdota de fa 28 anys quan jo treballava als Serveis Centrals de Banca Catalana a la Diagonal de Barcelona. Antoni Serra Ramoneda, president des de feia uns mesos de Caixa Catalunya, va demanar una entrevista personal amb el president de Banca Catalana Alfredo Sáez Abad ( l’actual conseller delegat del Santander) el qual s’havia fet càrrec del banc català després de la crisis de 1982 i l’estava gestionant amb èxit. Pel que em va comentar després Alfredo Sàez, Serra Ramoneda li havia ofert la direcció general de Caixa Catalunya en substitució de qui aleshores ocupava el càrrec. La qüestió és que el president de Caixa Catalunya se’n va anar amb la cua entre cames, es va haver de resignar a no poder fitxar a un gran professional i va haver de mantenir en el càrrec durant molts anys a un mediocre del qual dubtava.

Sisè pecat original: el poder omnímode dels director generals.¿Com s’ho va fer Ricard Pagès per aconseguir un poder omnímode? ( la parauleta en cursiva que ha fet fortuna és del fiscal anticorrupció). Perquè no hi va haver contrapès, i això porta a la pregunta següent : com pot ser que ningú li parés els peus? On era realment el problema? En el poder omnímode de Ricard Pagès o en la covardia o irresponsabilitat dels presidents i de tots membres dels successius consells d’administració? ¿Com s’ho va fer per mantenir-los a tots a ratlla sense que ningú piulés? Els va manipular? Els va seduir? Els va emborratxar? Els va hipnotitzar? Els va enganyar? Els va drogar? Els va subornar? O és que Pagès tenia poder esotèrics com el flautista d’Hamelín ? O dit d’una altra manera: ¿cap dels 37 consellers de la llista corresponent al període 2001-2011 ─mentre Ricard Pagès era director general i, segons s’afirma en la querella del fiscal, ja estava ordint la trama per enriquir-se─ va sospitar mai que aquest els estava amagant informació? ¿Ningú va exigir més transparència i més control sobre la gestió dels directius de l’entitat? La resposta és tan simple que fa fredor: només els tres representants sindicals de CCOO van alertar del què estava succeint… i els van prendre per derrotistes ! La resta se’n van desentendre. Tant els que confiaven cegament amb els directius, com els que s’imaginaven que alguna cosa hi podia haver però que ni en somnis s’atrevirien a enemistar-se amb Pagès no fos cas que prengués represàlies. La situació no era nova, al contrari, era el déjà vu (mas de lo mismo) durant les èpoques de Ferràs o Insensé, que també havien gaudit d’un poder omnímode, que és un sinònim d’omnipotent.

En quan a aquest poder omnímode dels directors generals en l’elecció dels consellers en representació dels impositors, i pels qui encara no se l’han llegit, torno a incloure en aquest blog un fragment del llibre de l’expresident de Caixa Catalunya, Josep Serra Ramoneda, titulat Els errors de les caixes (que quedi clar que no us el recomano, com tampoc el que ha escrit l’amic Francesc Cabana sobre el mateix tema) en el qual explica com funcionaven els processos electorals dels representants dels impositors als òrgans de govern de la seva (i de totes) les entitats : “ El procés s’iniciava amb un sorteig entre els milers, o millor dit els centenars de milers, de dipositants, per nomenar els compromissaris. El sorteig es feia amb garanties suficients, com la presència notarial, per assegurar la seva imparcialitat. Tot seguit, els compromissaris de cada circumscripció electoral es reunien en un local, normalment una oficina de la pròpia caixa, per elegir entre ells el seus representants a l’assemblea general.

 El més lògic era que, tenint en compte l’amplitud el col·lectiu del que havien estat extrets, els votants no es coneguessin entre ells, per la qual cosa els resultava difícil saber a qui concedir el seu vot, de tal manera que l’empleat de la caixa, que era qui normalment feia de director d’orquestra, tenia un gran marge de maniobra per aconseguir que finalment s’elegís al candidat que més li convenia al màxim executiu. Aquest, prèviament, s’hauria encarregat d’escodrinyar tots els antecedents, des dels professionals als familiars i polítics, dels elegits per sorteig en cada circumscripció, per veure quin tenia el perfil més convenient. El seu nom era llavors comunicat al director d’orquestra que havia de fer tot el possible perquè sortís vencedor. La meva experiència és que entre la llista dels qui el director de la caixa que jo presidia considerava idonis perquè s’integressin a l’assemblea general com representants dels impositors i la dels que finalment ho feien hi havia una coincidència que, si no era total, presentava poques excepcions”.

D’entre la munió d’anècdotes del meu arxiu particular sobre el poder omnímode de Pagès en selecciono dues d’il·lustratives. Una me la va explicar Joan Amat Solé, l’exalcalde de CiU de Sant Sadurní. En una Assemblea General de CP a les que ell va assistir en qualitat de representant d’una entitat cultural sadurninenca (abans per tant de ser alcalde) quan se’n va adonar de la poca transparència i ofuscació dels punts de l’ordre del dia que es sotmetien a aprovació va comentar-li a Ricard Pagès, en presència del cavista Magí Raventós Sáenz (Codorníu,S.A.), que aquella manera de fer no era de rebut. La resposta fulminant de l’omnímode Ricard Pagès va ser que mentre ell fos director general de CP tot seguiria igual. I ho va complir fins al final. L’altra anècdota, explicada per l’exalcalde de CiU de Font-rubí, l’amic Jaume Llopart Alemany. A principis de la dècada passada alguns consellers de CP va detectar un extraordinari creixement dels dipòsits de l’entitat i van demanar explicacions a Ricard Pagès, el qual els va comentar que ho tenia tot controlat ja que es tractava de fons procedents del paradís fiscal de les Illes Caiman. Als consellers se’ls van posar els pèls de punta, però Pagès, tot i tractar-se d’un tema molt sensible (o potser precisament per això), es va negar a donar més explicacions.

Setè pecat original: la voracitat i la cobdícia dels alts directius. En aquest negoci dels diners és molt fàcil enriquir-se lícitament… i, a partir d’un determinat nivell, caure també en la temptació de fer-ho il·lícitament. Només cal conèixer els sous i altres retribucions legals dels alts directius d’aquestes entitats i fer un inventari dels escàndols que s’han destapat a gairebé la totalitat de les caixes d’estalvis.

Aquesta voracitat ha estat la culpable de que les caixes s’embarquessin en comercialitzar productes d’alt risc que les han abocat de ple a la seva extinció. El producte financer que més ha desestabilitzat el sistema han estat les hipoteques col·locades sense les garanties de solvència adequades. Quan les caixes es van llençar a comercialitzar-les a tort i a dret, i a convertir-se en promotors immobiliaris, moltes famílies van creure que havia arribat per fi el moment de fer realitat aquell dret constitucional de gaudir d’una llar pròpia. L’argument a favor era demolidor: pel mateix preu que costa un lloguer, pots convertir-te en propietari del teu habitatge. Els recursos per divulgar les hipoteques eren molt potents, a través de la publicitat i sobretot, gràcies als milers de delegats de les oficines que, cada mes, complien abastament els objectius de col·locar-les entre els seus clients.

Així explicava cofoi el fenomen l’insigne president Josep Colomer Ràfols a l’Assemblea General de 2005 (corresponent a l’exercici 2004): “[…] Precisament, les operacions hipotecàries han contribuït a assolir un altre registre no menys notable: un 20% dels préstecs hipotecaris donats a Europa pertany a ciutadans espanyols. És una dada que palesa la cultura de la propietat privada en matèria d’habitatges, tan arrelada al nostre país. És lògic, per tant, que no sorprengui l’endeutament familiar. Fa deu anys, el deute d’una família espanyola representava el 46 % de la seva renda disponible. Avui, el seu deute arriba pràcticament al 100%. I d’aquest percentatge, el 70 % es destina al finançament de la vivenda.[…] El creixement de la nostra cartera hipotecària s’ha situat per damunt del 32 %[…]”. Semblaria evident que la contribució de CP a la creació de la bombolla immobiliària que va explotar quatre anys després tenia un entusiasta ideòleg suprem, però no, es tractava només d’un discurs banal que amagava una barroera i inconscient estratègia de créixer i créixer sense filar prim. En quant a la cultura de la propietat privada en matèria d’habitatge, tan arrelada al nostre país, potser hauria d’haver afegit alguna cosa en relació a la prudència i al seny en quan a la concessió indiscriminada de préstecs hipotecaris a particulars i promotors, una de les causes de la catàstrofe de CP.

 Els exercicis anteriors al 2008, tots els delegats de les oficines de les caixes d’estalvis i dels bancs, i els seus directius, es van embutxacar, gràcies a les hipoteques concedides, centenars i centenars de milions d’euros en comissions extraordinàries (els bonus), que s’afegien als corresponents a les participacions preferents, comercialitzades també de forma inapropiada entre els clients de les entitats. Aquest exèrcit d’empleats al servei d’una determinada causa incentivada va fer estralls, copiant fil per renda els negocis piramidals en els quals des de la base fins a la cúpula tots s’hi impliquen per apropiar-se d’una part del pastís. Quan el model va fer figa, es van quedar amb els balanços plens de morosos i d’immobles i solars devaluats.

La temptació de saltar la línia vermella que separava la legalitat de la il·legalitat (la que marcava els límits entre la moralitat i la immoralitat feia temps que ja s’havia traspassat) es va començar a generalitzar entre els estaments directius de les caixes d’estalvis a partir del 2001 ( i fins i tot abans) en forma de provisions milionàries per a les seves jubilacions. S’ho devien explicar entre ells perquè la fórmula aplicada és gairebé idèntica en cada cas. I també són idèntics els comportaments dels òrgans de govern que, per acció u omissió, van tolerar aquestes pràctiques abusives. En el cas de CP, el fiscal anticorrupció acusa Ricard Pagès de arrogarse abusivamente derechos económicos no amparados por sus respectivos contratos de trabajo ni autorizados por los órganos colegiados de Caixa Penedès”.

Vuitè pecat original: la inhibició dels organismes reguladors. Això ja són figues d’un altre paner. Perquè tant el Banco de España, com el Ministeri d’Economia de l’Estat, el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya , la Comisión Nacional del Mercado de Valores (CNMV) i el sursum corda , amb governs de dretes i d’esquerres, a l’Estat i a Catalunya, tenien tota la informació del què estava succeint. Tant és que ens referim als sous estratosfèrics dels alts directius, a les dotacions pels seus plans de pensions, a la comercialització inadequada de participacions preferents, al creixement desmesurat de l’exposició al risc del sector immobiliari… al que vulgueu. Ho sabien perfectament i no tenien cap inconvenient en penjar puntualment aquestes informacions al webs corresponent, com és el cas particular de la CNMV. ¿Com s’entén que es vagin inhibir? La resposta la deixo per una altra ocasió perquè és polièdrica, molt llarga i se m’ha fet massa tard. Té molt a veure també amb la inconsciència i la irresponsabilitat i amb aquella teoria neoliberal que va fer fortuna fa uns anys de que el mercat ja s’encarregava de regular-ho tot. Mentida podrida !

 

Novè pecat capital: una certa arrogància sense base ni fonament. Diguem-ne arrogància, o immodèstia, o petulància, o displicència, o vanitat, o fatuïtat, o altivesa, o sobergueria… o una mica o molt de tot plegat. El cas és que si ens hi fixem, aquesta ha estat una constant entre la gran majoria de membres destacats dels consells d’administració de CP. ¿En coneixeu algun que hagi sobresortit per la seva humilitat? Potser ho semblava una mica el president Josep Parera Ripoll, pel seu posat franciscà, però no era més que una estratègia de cara a la galeria ja que en el fons era un intransigent recalcitrant. (“Mentre jo sigui president de CP, cap comunista ni cap socialista s’asseurà al Consell d’Administració”, Parera dixit). D’ell en avall tots aparentaven un domini de la situació, un control de l’entitat, un ritual cerimoniós a les Assemblees Generals que no era més que una pura i simple pallassada. (Al menys, els pallassos del circ es posen un nas postís de color vermell !) Aquesta arrogància, o petulància, o displicència, o vanitat, o… sense fonament ( no sabien de la missa la meitat), va contribuir a que tothom es confongués i cregués que tot estava sota control. N’hi va haver més d’un, més de 10 i més de 20 que van quedar bocabadats quan van escoltar al president Josep Colomer Ràfols a l’Assemblea del 2004 (corresponent a l’exercici de 2003), quan va dir : ”[…] Presentem, doncs, l’exercici 2003, any en el que han succeït moltes coses que directa o indirectament ens han afectat i que han modelat un escenari per on hem transitat dotze mesos: des del conflicte i postguerra amb l’Iraq, al compromès Pacte d’Estabilitat dins el marc d’una Unió Europea afeblida econòmicament, passant per la depreciació de la divisa americana respecte l’euro, els tipus d’intervenció del BCE i de la Reserva Federal ─amb prou feines superant la unitat─, les noves corrents migratòries de persones o capitals, o la revifalla, no sense sotracs, dels mercats borsaris[…]”.

¡ Què sabia ell de la influència en el compte de resultats de CP del Pacte d’Estabilitat, del BCE, de la Reserva Federal, de les corrents migratòries i dels mercats borsaris ! Aquest reguitzell de tòpics encadenats formulats en to solemne tal vegada podien impressionar als consellers ignorants, però no superaven el que hauria pogut escriure sobre la situació de l’economia mundial el pitjor alumne de final de batxillerat de qualssevol institut de la comarca copiant-ho directament d’internet. Es nota que els discursos se’ls preparava ell mateix. Només que els hagués encarregat a un becari o a una becaria una mica espavilats de primer d’econòmiques s’hauria estalviat el ridícul. Malauradament ─per a ell i sortosament per la resta de la humanitat, que ara podem enfotren-se’n─ no en tenia prou en sermonejar al centenar de consellers de l’Assemblea sinó que a més s’atrevia a imprimir els seus discursos a les memòries que han quedat com a testimoni de la seva petulància pels segles dels segles. Si les voleu consultar per riure una estona, us puc facilitar l’accés a tota la col·lecció.

Encara ara els dos expresidents Josep Parera i Josep Colomer, els actors secundaris de l’enganyifa, intenten salvar la seves respectives gestions al capdavant de l’entitat com si no tinguessin res a veure amb el què ha esdevingut (els plans de pensions pels directius, la crisi i desaparició de CP) , però ni l’un ni l’altre han manifestat un mil·ligram de remordiment i d’humilitat, i ja no dic de penediment i demanar perdó a la societat per la part que els pugui correspondre. Aquesta arrogància també l’exhibien els alts directius perquè es creien els artífexs d’un gran èxit empresarial…que finalment ha fet fallida. La consideració social de què gaudien era desmesurada i ara s’ha demostrat que no se la mereixen. És curiós, però ningú ha interposat cap demanda o querella contra ells per haver portat CP a la ruïna. ¿ No hi ha ningú al món ( que jo sàpiga és clar) que es consideri perjudicat?

Desè i últim pecat capital: la indiferència i la covardia també institucionalitzades. D’això de la covardia ja n’he parlat de passada fa una estona ( quan comentava literalment que: Al Penedès existia, d’una banda, un poder omnímode i una enorme capacitat d’intimidació per part de Ricard Pagès, i d’una altra, una flagrant debilitat, covardia o estupidesa de molta gent per deixar-se intimidar), però encara m’ha quedat alguna cosa al pap. Només es salven de la crema els representants de CCOO als òrgans de govern de CP (Joan Santó Cots, Francesc Santamaria Calvache i Jordi Sogas Bertran), l’amic Jordi Guilera Rafecas amb el seu blog El cant de la sirena, els militants d’Iniciativa per Catalunya Verds – Esquerra Unida i Alternativa de Vilafranca , l’amic Jordi Cuyàs amb els seus articles a El Tres de vuit i a La fura i algun altre comentarista o mitjà de comunicació que en determinats moments s’han compromès amb la qüestió. Un cop va explotar l’escàndol, també alguns alcaldes, ajuntaments i el mateix Consell Comarcal es van manifestar indignats pel que havia succeït i es van comprometre a presentar una querella si el fiscal feia alguna acusació concreta contra els exdirectius. Ara jo no tenen excusa.

Els representants sindicals es queixen amargament de la indiferència amb que es tractaven les seves denúncies sobre els directius de CP a la premsa, a la ràdio i a la televisió i el que els costava de que es fessin ressò de les seves notes de premsa. El poder omnímode de Pagès tenia una gran aliada: la covardia. Era un covard l’alcalde de Vilafranca de torn que trucava al director d’un mitjà municipal dient-li que anés més en conte ja que l’acabava de telefonar Ricard Pagès queixant-se de que un comentarista havia criticat CP en aquell mitjà. Era un covard aquell director d’un altre mitjà de comunicació que es deixava intimidar quan el trucava personalment Ricard Pagès o Manuel Troyano queixant-se també d’algun comentari o article una mica crític en relació a algun aspecte de l’entitat, deixant-li entreveure que s’estava jugant la propera campanya de publicitat de CP. Era un covard aquell historiador penedesenc que a l’hora de valorar el meu informe del 3 de setembre de 2011 Caixa Penedès. Crònica d’un fracàs col.lectiu (el podeu llegir en aquest blog), en comptes de mostrar la seva solidaritat, o fer-ne una crítica constructiva, o aportar alguna dada que jo desconegués es limités a comentar que “hi havia molts errors”. (Encara és l’hora que m’hagi dit quins eren, segons ell, aquells errors).

Era un covard aquell conseller que em va amenaçar en querellar-se contra mi perquè havia divulgat els imports que ell havia obtingut de CP en forma de préstecs hipotecaris per a la seva empresa en condicions molt més favorables que les del mercat, i en canvi no va moure un dit per presentar una querella o una demanda contra els exdirectius. Eren uns covards aquells consellers de CP en representació de determinades entitats que per tal de no perdre la subvencioneta anual estaven disposats a aprovar tot el que els indiquessin sense qüestionar-se res de res. Era un covard aquell exempleat energumen que m’amenaçava al Casino de Vilafranca perquè ell deia tot el que jo explicava sobre els exdirectius de l’entitat era mentida. (Ben mirat no sé si li escau més a aquest darrer personatge el qualificatiu d’estúpid que el de covard).

Eren un covards aquells comentaristes de l’actualitat que opinaven sobre tot i que mai no van obrir la boca per qüestionar res que estigués relacionat amb CP. Eren un covards aquells consellers que estaven presents quan els representants dels treballadors al Consell d’Administració demanaven explicacions o denunciaven una dotació extraordinària als plans de pensions dels alts directius, i optaven per callar i mirar cap a una altra banda. I també eren uns covards aquells consellers que després de llegir el blog El cant de la sirena o aquest ─en els quals es posaven de manifest de forma inequívoca les aportacions milionàries als plans de pensions per els alts directius─ no es preocupaven ni tant sols de comprovar si tot allò que es denunciava era o no era cert. La covardia suprema però cal atribuir-la als setze membres del Consell d’Administració de CP que el 24 de novembre de 2011 es van limitar a forçar la destitució fulminant de Ricard Pagès i Manuel Troyano perquè acabaven de descobrir (és una manera d’explicar-ho) que els directius s’havien apropiat indegudament de 30 milions d’euros, sense presentar immediatament una demanda o una querella al jutjat de guàrdia. El súmmum.

Si haguéssim de mesurar la valentia de la societat civil penedesenca en relació a CP pel seu grau d’implicació, de denúncia i de compromís ( i també de suport als qui han donat la cara) el resultat seria patètic. Per sort hi ha altres barems per mesurar-la que permeten una millor consideració.

En fi, a vegades tinc remordiments quan penso que també jo vaig ser un covard i potser m’hauria d’haver arriscat abans que fos massa tard. Em consolo pensant en què no era ni alcalde ni regidor, ni impositor, ni representant de cap entitat, ni comentarista de l’actualitat, ni empleat de CP, ni polític en actiu, ni dirigeixo cap mitjà de comunicació comarcal. Per tranquil·litzar la meva consciència em situo a la cua de tots ells a l’hora d’atribuir-me alguna remota responsabilitat.

Epíleg ( que vol dir recapitulació final, perquè ja és hora d’anar a sopar)

Quan el 2008 va explotar l’actual crisi econòmica, amb l’esfondrament de moltes entitats d’estalvis populars, l’escàndol de les participacions preferents i els afers de les indemnitzacions milionàries als directius, aquesta era la presentació del sector de les caixes que feia la CECA (Confederación Española de Cajas de Ahorros) : “Les caixes d’estalvis són fundacions de caràcter privat que combinen dues funcions, una financera i una altra de social. Com a entitats financeres, les caixes gestionen més de la mei­tat dels recursos captats entre les empreses i les famílies espanyoles, i lideren, en sumar els actius de les 45 caixes, l’activitat creditícia del sistema financer. En el seu vessant social, les caixes s’ocupen, en essència, d’evitar l’exclusió financera i de fomentar el desenvolupament econòmic, i promoure el progrés social i cultural de les seves comunitats d’origen.

 Encara que el caràcter social orienta qualsevol activitat de les caixes, on aquest compromís es fa més visible és a través de les diferents manifestacions socioculturals de l’obra social, com la construcció i/o el manteniment de diversos centres, i la realització d’activitats que es destinen a les principals demandes socials, des del medi ambient fins a la cultura, sense oblidar els programes d’integració dels col·lectius amb més problemes, així com la restauració i la conservació del patrimoni historico-artístic.

 Sense l’obra social de les caixes, molts ciutadans espanyols, especialment en el medi rural, no tindrien nombrosos serveis assistencials i veurien pràcticament impossibilitat el seu accés a la cultura.”

Just un segle després de la seva fundació CP ha estat víctima de la irresponsabilitat de tots plegats (la d’uns més que la d’uns altres, tot sigui dit) i de la cobdícia de quatre aprofitats (segons la querella del fiscal) . Com ja s’insinuava a la primera part d’aquest article CP ha estat expulsada del paradís per haver menjat la fruita de l’arbre prohibit i ha estat condemnada a desaparèixer d’aquest món. En aquest relat tot és molt miserable, molt precari, molt poc èpic i fins i tot molt poc estètic. Alguns pensaran, com fa la dita castellana, que a rey muerto, rey puesto, però la qüestió no és tan simple. La nostra generació haurà assistit a la pràctica desaparició de les caixes d’estalvis catalanes ( a excepció ara com ara de la Caixa), i no conec ningú que d’una forma o altra, directa o indirectament, no hagi estat beneficiari de les seves respectives Obres Socials.

De suplir els serveis bancaris que oferia CP a la comarca ja se’n ocuparan amb més o menys eficiència el Banc Sabadell, la resta de bancs i la Caixa, però els recursos que anualment es destinaven a projectes de l’Obra Social a la comarca provinents dels beneficis generats en el negoci financer de CP no tindran relleu. S’han acabat, no del tot a curt termini ─perquè la fundació que substituirà l’antiga CP gaudeix d’un cert coixí econòmic i patrimonial que li permetrà subsistir uns anys més─ però res a veure amb les xifres del període 2004-2008, quan el promig anual de la liquidació dels pressupostos de l’Obra Social va assolir els 11’2 ME. (Sembla que per aquest 2013, hi ha una primera proposta encara no aprovada de destinar-hi entre 2 i 3 ME). A llarg termini ( i en el millor dels casos) podria ser que el 7% o el 8% de les accions del Banco Mare Nostrum (BMN) en poder de CP permetessin cobrar uns dividends per dotar d’una forma més substanciosa els pressupostos de la fundació, però està per veure què esdevindrà finalment en el BMN immers en una crisi molt profunda i amb moltes incerteses sobre la seva viabilitat. A data d’avui, no ha fet públics els resultats de l’exercici 2012 i encara tardaran dues o tres setmanes , però fonts del sector financer auguren una xifra de pèrdues molt rellevant, molt més, diuen, que la que es va comentar en aquest blog en l’article penjat el 2 de gener amb el títol Adéu 2012, adéu.

¿Quines lliçons de tot el que ha succeït se’n podrien extreure de cara al futur ? Cap que serveixi per recuperar aquella vella entitat financera que ja està morta i enterrada o per retornar al jardí del paradís, i en canvi moltes que podrien contribuir a que la societat assumís millor les seves responsabilitats. ¡ Fa tanta mandra tornar a insistir sobre aquest mateix tema ! Sembla tant clar què caldria fer, però em temo que això no té remei perquè la societat fa temps que ha optat per deixar-se anar per la pendent i desentendre’s cada vegada més de l’ètica, de la moral, del compromís, de la implicació política, de la responsabilitat social…fins i tot també prescindeix de l’estètica. No em correspon a mi apel·lar a la regeneració de res, ja me’n guardaré prou !, perquè ni sóc un polític en actiu (ara me’n adono que és un exemple inoportú, però ja està escrit), ni un filòsof, ni un ideòleg, ni un intel·lectual humanista, ni un apòstol de ves a saber quina causa, ni un forjador d’opinió, ni un jutge, ni res que s’hi assembli.

Sóc només un de tants pessimistes i/o escèptics que dubta que la situació es pugui redreçar, al contrari, penso que, malauradament, tot plegat encara podria empitjorar. (Dec estar encara en estat de xoc després de que el partit més votat a les eleccions generals italianes hagi estat el que encapçala el còmic Beppe Grillo, i la tercera la del pallasso Berlusconi. Tampoc és que entusiasmin massa la segona, la quarta i la cinquena).

Què voleu que us digui si sovint penso que, donat el cas, es tornarien a repetir exactament els mateixos disbarats i els mateixos escàndols que han esdevingut a CP en els darrers trenta dos anys (per no anar més enrera) ! I encara pitjors.

Per això és tant important que la justícia actuï com més aviat millor en el cas de les pòlisses d’assegurances de les quals es van beneficiar els quatre exdirectius de l’entitat, d’amagat dels òrgans de govern i de control de CP (segons s’afirma a la querella del fiscal). I si es demostra que els quatre gestors de CP van cometre delictes d’apropiació indeguda i/o d’administració deslleial dels quals se’ls acusa, se’ls jutgi i sentenciï de forma implacable, els obliguin a retornar els més de 30 ME que es van embutxacar i se’ls imposin les penes econòmiques o de presó que corresponguin. L’escarni, la vergonya pública i la recriminació social que caurien sobre tots quatre contribuirien a estendre entre la ciutadania la norma de que qui la fa la paga, que ningú no s’escapa del compliment de les lleis i que en la regeneració de la societat encara hi pot haver una espurna d’esperança si en darrera instància la justícia fa el seu paper. Precisament perquè constato amb una certa perplexitat que hi ha gent que ja canta victòria confonent la querella del fiscal amb una sentencia judicial en ferm, deixeu-me acabar fent d’advocat del diable (a contracorrent, com el títol d’aquest blog) amb una pregunta del tot pertinent ( tot i que inevitablement alguns la consideraran impertinent) : ¿i si s’arxivés la causa o els tribunals els acabessin declarant innocents?

3

Fe d’errades

En relació a l’article Els pecats capitals de Caixa Penedès i l’expulsió del paradís. Segona part s’indiquen a continuació les esmenes que molt amablement m’han fet arribar algunes lectores i lectors. No cal dir que en demano disculpes i segueixo interessat en rectificar el que correspongui per tal de fer honor a la veritat. Per això només cal que m’ho indiqueu a querolrovira@hotmail.com i ho consideraré.

1. S’afirmava que el conseller de CP Pere A. Amadó Cercós era metge i farmacèutic. M’informen que només va fer la carrera de farmàcia. Tampoc és cert que tingui la mateixa edat que l’altre farmacèutic, Eloi Mirallles Figueres. 2. El primer cognom del conseller en representació del personal del període 1981-1990 no és Boch, sinó Bosch, com ja s’indica per cert en el quadre general. Per tant, Jaume Bosch Pugés. 3. El càrrec professional de Joan Raventós Pujadó abans de dedicar-se a la política el vaig copiar literalment de la seva biografia de Wikipedia, autoritzada sembla pel propi interessat. Si sona grandiloqüent no ha estat perquè jo ho hagi exagerat. 4. Afirmava que l’exalcalde de Vilafranca, Francisco Romero Gamarra, va ser l’únic que havia renunciat al càrrec de membre de l’Assemblea General de CP quan va considerar que ja no representava la institució que l’havia delegat. Sembla que els dos regidors de Vilafranca que l’havien precedit van fer exactament el mateix quan es van donar les mateixes circumstàncies. Per tant, l’el.logi que feia a la figura de Romero s’hauria d’estendre als altres dos. 5. El termini durant el qual Lluís Pujols Caballol va exercir de president de CP va ser de 1913 a 1916 (vaig escriure 916). 6. En el segon paràgraf es parla de 92 consellers quan hauria de dir 93. 7. Les referències professionals dels regidors de l’Ajuntament de Vilafranca, Xavier Forés Garcia i Joaquim Vázquez Barbat, s’haurien alternat erròniament.

Captura de pantalla 2012-12-26 a les 18.28.08

Consulta el PDF

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s