Tot fa suposar que el desmantellament total de Caixa Penedès (CP) arriba a la recta final molt abans del que ens temíem. Si es confirma l’operació que sembla que s’està coent [caldrà ser molt caut una altra vegada ja que les tres anteriors estratègies consecutives del Banco Mare Nostrum (BMN) per garantir la seva viabilitat via fusió o absorció ─ i que semblaven també molt sòlides─ van resultar fallides] el negoci d’unes 400 oficines de l’antiga CP, la gran majoria en territori català, es traspassarà a una altra entitat del sector. La competència l’adquirirà a un preu de saldo…i encara gràcies. No es tracte, com alguns amics i coneguts s’imaginen, de la venda dels immobles on radiquen les oficines amb el rètol de CP ─la majoria dels quals no són propietat del BMN (ni de CP)─ sinó de la cartera de clients d’aquestes 400 oficines amb totes les operacions de crèdit, d’estalvi i de serveis bancaris i financers vigents.
De fet no els queda més remei si el que pretenen és salvar el BMN de la nacionalització. Després d’un primer rescat del grup, integrat per Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra, amb recursos públics per un import de 914 milions d’euros (que ara i en els propers anys caldrà retornar al FROB amb els corresponents interessos), se les van saber enginyar, i per tal de recapitalitzar-se, van convèncer a una colla d’inversors perquè adquirissin bons convertibles en accions del BMN per un import de 242 milions d’euros. La nova exigència de capitalització del BMN derivada de les auditories externes els obligaria ara a demanar 2208 milions d’euros més (que també caldria retornar), xifra aquesta que sumada als 914 milions anteriors no pot ser assumida de cap manera pel BMN ja que hipotecaria totalment el negoci a curt, mitjà i llarg termini.
El desllorigador de la situació obligaria al BMN a seguir una estricta dieta per aprimar-se, afrontant les operacions següents: 1) traspassar a l’anomenat banc dolent tots els seus actius problemàtics valorats en 12.100 milions d’euros (3.800 milions corresponents a immobles adjudicats i 8.300 milions de crèdits a promotors); 2) vendre’s les seves participacions en empreses industrials i de serveis que encara li queden en cartera, assumint importants pèrdues ja que les haurien de col·locar al mercat en condicions molt desfavorables ( BMN té encara el 18’107 % de Miquel Costas y Miquel, el 7’973 % de Fersa, el 5’474% de Deoleo, el 4’41% de Laboratorios Rovi i el 3’07 % de Cleop); 3) vendre’s també el negoci de les 400 antigues oficines de CP; 4) aplicar una important penalització als titulars dels bons convertibles en accions; i 5 ) demanar finalment, si no hi ha més remei, un segon rescat molt inferior a la xifra prevista de 2208 milions, la qual, després de les quatre operacions anteriors quedaria reduïda a l’entorn dels 500 milions. Tot això sobre el paper, ja que a la pràctica podria resultar un altre brindis al sol. No seria el primer.
Sorprèn que el BMN renunciï al mercat català desprenent-se precisament del negoci d’aquestes 400 oficines. Segons algunes informacions que ha estat impossible de contrastar, totes elles tindrien el mateix pecat original: una morositat molt per sobre de la mitja del sector i unes ratios de negoci molt inferiors. L’herència de Ricard Pagès Font, Manuel Troyano Molina… i companyia, beneïda pels presidents Josep Parera Ripoll, Josep Colomer Ràfols i Albert Vancells Noguer… i companyia. Hi ha qui hi vol veure una venjança del president del BMN, Carlos Egea Krauel, enutjat encara amb els exdirectius de CP que li haurien aixecat la camisa amb valoracions falsejades dels actius que van aportar a la fusió. Fins i tot es comenta que alguna cosa té a veure aquesta eventual retirada del BMN del mercat català amb el procés independentista endegat a Catalunya. Vés a saber,
Ni rastre de l’antiga Caixa Penedès
Se suposa que l’eventual comprador del negoci de les 400 oficines del BMN ja està establert al territori amb una altra marca (es parla insistentment del Banc Sabadell) i pretén així augmentar la seva quota de mercat d’una tacada. Per tant, aquestes 400 oficines del BMN amb el rètol de CP el més probable és que desapareguin del mapa (potser no totes) i el negoci es concentri en la sucursal més propera de l’entitat compradora. El raonament no serveix pel que fa als empleats en nòmina del BMN que treballen a les oficines amb el rètol de CP: s’hauran de recol·locar on es pugui dins el BMN i els que sobrin seran acomiadats, prejubilats, s’incentivarà que pleguin o el que es determini. Facin el que facin no vindrà de nou i plourà sobre mullat.
La participació accionarial de CP en el BMN de l’ordre del 21 % es mantindria de moment ( inicialment era del 28% i es va haver de reduir quan es va fer l’operació dels bons convertibles en accions), però amb la dieta prevista el BMN s’aprimaria, valdria menys i en conseqüència també aquell 21 % es devaluaria.
El actuals clients del Penedès i de Catalunya del BMN que operaven en unes oficines que lluïen encara el rètol de CP rebrien una comunicació de cordial benvinguda, signada pel director de vés a saber quin altre banc o caixa, oferint els seus serveis, tot demanant-los-hi que passessin per la seva nova sucursal… a recollir una piruleta. I com diuen en castellà, de CP, si te he visto no me acuerdo. Aquesta sí que seria la fi del cagaelàstics ! Entre todos la mataron y ella sola se murió. Els darrers vestigis arqueològics de CP apareixerien d’aquí a quatre dies a les deixalleries en forma de quatre cents rètols lluminosos de color verd amb un raïm penjat. Caldria salvar-ne al menys un per exhibir-lo al Vinseum, sobre un text que expliqués l’esfondrament d’aquesta gran entitat penedesenca.
Els llibres d’història no haurien de ser benèvols de cap manera amb els directius d’aquesta entitat que l’han portat a la ruïna. Però com és ben sabut, cadascú (també l’historiador) explica el mercat segons com li ha anat. De moment segueix l’apologia de l’expresident Josep Parera Ripoll, com si ell no tingués cap culpa en tot el que ha esdevingut.
Postal de l’Ametlla de Mar. Un vell amic exempleat de Caixa Penedès que en va sortir molt rebotat m’ha enviat unes fotografies de l’Ametlla de Mar. La vista parcial del port de pescadors no dona per gaire, però hi ha un parell de detalls que m’haurien passat completament desapercebuts si ell no m’hi hagués fet fixar. No crec que m’enganyi ( i si m’enganya a mi enganya també a les lectores i lectors d’aquest blog), quan afirma que en aquestes fotos identifica perfectament a un dels dos personatges que estan parlant per telèfon, concretament al més panxut. Apropeu-vos-hi i fixeu-vos-hi. El remitent el va estar observant i fotografiant perquè aquella fesomia, aquells cabells blancs, aquella panxa prominent, aquella gesticulació i posat autoritaris li resultaven molt familiars. Passats deu segons ja se’n va adonar de qui era, després de descartar Manuel Troyano i Joan Caellas.
El iot de la marca COBA sembla nou de trinca, però no sabem si el protagonista de la camisa blava l’estrenava a principis de l’estiu passat o, simplement, l’havia fet pintar o netejar i es tractava només de posar-lo a l’aigua.
El preu d’una d’aquestes embarcacions si es compra nova és de 90 mil o 100 mil euros, una minúcia quan es compara amb els 11 milions d’euros (l’equivalent a més de 1.829.000.000 de les antigues pessetes) que l’expresident de CP, Ricard Pagès, va cobrar del seu pla de pensions ocult als ulls de Consell d’Administració de Caixa Penedès i pel qual està essent investigat per les fiscalies anticorrupció de Catalunya i de l’Estat. No arribaria ni a l’1 %. No s’hi val a escandalitzar-se, perquè ¿qui no pot dedicar l’1% dels seus ingressos al lleure?
Aquesta mena de fotografies s’haurien de publicar a la primera plana dels diaris per trencar la monotonia de les manifestacions en contra de les retallades, de les cares llargues i avorrides dels aturats i dels desafortunats que no arriben a final de mes, de les fileres de gent fent cua davant els locals de Càritas i dels qui cerquen feina en una oficina de la Generalitat, dels qui subsisteixen gràcies al PIRMI, dels vaguistes reclamant que no es destrueixin els drets laborals i socials… El testimoni d’aquesta gent que no pateix la crisi i que gaudeix de certs privilegis tal vegada aconseguiria encendre més els ànims dels dissortats, moure consciències i sensibilitzar una mica l’impassible ciutadania.
