Just abans de cantar les absoltes

Reflexions  sobre  la  peculiar contribució de Caixa Penedès a la consolidació  de la democràcia a la comarca  i a la millora del seu  progrés econòmic i social  (1978 – 2012).

Joan Insensé Bas, el Baldiri, director general de Caixa Penedès entre 1954 i 1983. A partir d’aquest darrer any i durant dos exercicis més va continuar a l’ombra gestionant l’entitat amb el càrrec de Vice-president. Va ser obligat a dimitir el 1985 quan els auditors del Banco de Espanya van detectar greus irregularitats comptables per un import de quatre mil milions de pessetes de l’època ( l’equivalent a 64 milions d’euros de 2012, o al que és el mateix, a més de deu mil milions de les antigues pessetes ). FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

El director general de Caixa Penedès, Joan Josep Ferràs Hernández, va exercir entre 1983 i 1996, però els dos primers anys, com ja s’ha indicat, es va haver de resignar a un cert ostracisme. Gràcies a això no va resultar esquitxat per l’escàndol protagonitzat per Insensé el 1985; ni ell, ni el president de l’època, Josep Parera Ripoll, que es van excusar afirmant que de la missa no en sabien res. I se’ls van creure ! FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Ricard Pagès Font, director general de Caixa Penedès entre 1996 i 2011. Insensé, Ferràs i Pagès han estat realment els artífexs de la política empresarial i social de l’entitat en els darrers 35 anys camuflats darrera les esfinxs dels presidents Josep Parera Ripoll i Josep Colomer Ràfols, unes figures decoratives que ells van seleccionar i mantenir per donar una imatge més amable de cara a la galeria i tapar-se així les vergonyes i les ambicions personals. Pagès va haver de dimitir el 24 de novembre de 2011 quan el Consell d’Administració de Caixa Penedès va destapar l’escàndol dels plans de pensions dels alts directius, entre els quals destacava el seu per un import d’11 milions d’euros. Actualment està essent investigat pel Fiscal Anticorrupció de Catalunya i pel Fiscal General de l’Estat. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Manuel Troyano Molina, el darrer director general de Caixa Penedès fins que es va destapar l’escàndol de les pòlisses d’asssegurances el 24 de novembre de 2011. Ho va ser només durant sis mesos i, per tant, ha estat el més efímer de tota la història centenària de CP. Ell també tenia una pòlissa de 5 milions d’euros i un sou anual de mig milió. També està essent investigat pel Fiscal Anticorrupció de Catalunya i pel Fiscal General de l’Estat. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR

Ara que dissortadament el mal ja està fet i que el projecte de Caixa Penedès (CP) com entitat financera comarcal és irrecuperable, és un bon moment per mirar enrera i intentar desxifrar quina ha estat realment la contribució d’aquesta entitat a la consolidació de la democràcia a la comarca i a la millora del seu progrés econòmic i social i, per sobre de tot, quines lliçons en podem treure per evitar caure en els mateixos o semblants paranys en el futur. I dic semblants, perquè estic absolutament convençut que mai més tornarem a disposar d’un instrument financer com CP ( de fet CP ja és només una fundació i ha perdut la seva capacitat d’operar en en el negoci financer), però que hi ha o hi pot haver altres organismes i entitats susceptibles de ser víctimes també dels mateixos pecats. (Vistos alguns comportaments recents, em temo que no n’aprendrem mai i tornarem a ensopegar una i mil vegades amb la mateixa pedra).

Pretenc demostrar: a) que la cúpula directiva de CP va pervertir la democràcia a la comarca, va reduïr a la mínima expressió l’aportació obligada de l’entitat al progrés penedesenc i va situar el seu enriquiment personal per davant de tot; b) que per fer-ho va gaudir de la contribució entusiasta, per activa i per passiva, de l’anomenada ampul·losament societat civil vilafranquina i penedesenca; això és, de particulars, botiguers, empresaris, entitats, mitjans de comunicació, ajuntaments, sindicats i partits; i 3) que la immensa majoria de la ciutadania de la comarca se’n va desentendre irresponsablement i ho va tolerar. Aquí no es salva ningú. L’èpica a la claveguera.

Per fer aquest anàlisi i treure’n conclusions ens caldrà remuntar-nos a la segona meitat de la dècada dels setanta del segle passat, després de la mort del dictador Francisco Franco, quan el país va entrar en una etapa democràtica i autonòmica que va aixecar enormes expectatives. Qui sap si algun dia hi haurà un historiador que serà capaç de posar la lupa sobre l’etapa anterior abans no sigui massa tard i hagin desaparegut tots els arxius ! El cas de CP és una mostra (no un exemple) de com s’ho van fer alguns per blindar els seus privilegis i evitar així que la democràcia s’introduís en l’empresa més important de l’Alt Penedès.Malauradament, trenta sis anys després, el balanç de CP en particular és decebedor ja que transcorreguda una llarga etapa més o menys reeixida,  des del 2008 CP es troba en una situació realment inquietant que es podria complicar encara més a curt termini.

La frustrada democratització dels òrgans de govern de CP

No comparteixo en absolut el diagnòstic que fan alguns cronistes o historiadors de la comarca en el sentit d’atribuir l’operació estratègica de control i d’apropiació de CP a allò que en podríem dir la burgesia botiguera vilafranquina de l’acció catòlica de postguerra. Com molt bé ha explicat precisament avui (27 d’octubre) Joan Solé Bordes a la ponència La galvana considerada com a virtuosisme. Presència de la mandra a la cultura vilafranquina contemporània de les XIII Jornades d’Estudis Penedesencs, organitzades per l’Institut d’Estudis Penedesencs, sembla que aquella dient-me classe social no es distingia precisament pel seu dinamisme i gosadia sinó per tot el contrari, per la galvana, la interpretació vilafranquina del tedi orsià, que s’estructurava bàsicament en diferents tertúlies de la capital comarcal i no en aventures financeres. Sembla una desconsideració potser exagerada titllar de droperia a una colla de generacions de botiguers vilafranquins, però si ho diu el Solé Bordes (i ningú no li ho discuteix) ens ho haurem de creure.

La meva opinió sobre aquella operació estratègica per apropiar-se de CP és molt més prosaica: la va heretar Joan Insensé Bas a partir de 1954, quan el seu sogre, el botiguer Ramon Tomàs Estalella ─encara més murri que ell─ el va entronitzar al capdavant de l’entitat com director general. Amb els anys la va fer gran i se la va fer seva sense miraments. Des del primer moment va aplicar un estil despòtic i ai d’aquell infeliç que s’atrevís a qüestionar-lo (¡què dic a qüestionar-lo, simplement a opinar diferent !). Algunes de les seves víctimes encara podrien explicar com les gastava aquest personatge. Els seus successors, Joan Josep Ferràs Hernández i Ricard Pagès Font ─menys murris i lúcids que ell, però amb la mateixa ambició personal─ es van limitar també a casar-se amb la pubilla més rica del Penedès el 1985 i el 1996 respectivament i van mantenir el model establert per Insensé. Amics historiadors, deixem la èpica per una altra ocasió i assumim la trista i crua realitat.

Al Penedès, a l’igual que a tot Catalunya, les úniques persones i grups que haurien pogut assumir la responsabilitat de democratitzar realment els òrgans de govern de CP un cop aprovada la nova Constitució es trobaven atrapats en una altra batalla per aconseguir primer la democratització dels ajuntaments, circumstància aquesta que no es va produir fins el 1979. Un cop assolit aquest objectiu va començar per a ells la tasca ingent de governar els municipis, normalitzar la vida local i aglutinar la comarca. Van ser uns anys d’una activitat frenètica… que els directius de CP van saber aprofitar per blindar encara més l’entitat, convertint-la en un reducte impermeable a l’evolució democràtica del país i de les seves institucions.

Quan es va posar sobre la taula la necessitat de democratitzar també els òrgans de govern de les caixes d’estalvis catalanes, la força majoritària al Parlament de Catalunya (CiU), va fer una llei a mida i va deixar que cada entitat l’aigualís al seu gust amb uns reglaments encara més restrictius. A les caixes no vinculades a les Diputacions, com és el cas de CP ( i de forma semblant Caixa Laietana, Caixa Manresa, Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manlleu), s’ho van fer venir bé per atorgar la majoria als òrgans de govern de l’entitat als representants dels impositors escollits per sorteig (amb manipulació posterior, com s’explicarà) i a algunes entitats comarcals seleccionades prèviament amb criteris sectaris. Entre uns i altres ja ocupaven el 70% de l’Assemblea General i del Consell d’Administració, mentre que els representants dels ens locals ( 20 % ) i el personal ( 10 % ) es repartien el 30 % restant. Feta la llei ( i el reglament) feta la trampa.

En diferents articles d’aquest mateix blog ( i en particular el que porta per títol Caixa Penedès. Crònica d’un fracàs col.lectiu del 3 de setembre de 2011, i també el titulat El càlcul de probabilitats que demostra la quadratura del cercle viciós del passat 9 de juny) s’explica com s’ho van fer per manipular i pervertir aquella democratització, col·lectiu per col·lectiu, i mantenir l’statu quo impermeable que interessava a l’alta direcció de l’entitat.

Manual de males pràctiques

La singularitat de CP a la comarca en tan que gran empresa de caràcter social ─recordem una vegada més que no tenia ni amo ni accionistes a qui distribuir beneficis, sinó que aquests, en part, s’havien de destinar a projectes de caràcter social en les comarques de la seva implantació─ no va comportar un estil de direcció i de gestió del negoci que tingués en conte la seva peculiaritat. Ni se’ls hi va ocórrer ! Els alts directius es van limitar a aplicar mimèticament les maneres de fer de les empreses de capital privat i van ocupar ells el buit de poder que en aquestes societats està reservat a la propietat. ¿Qui millor que una caixa d’estalvis per demostrar que la socialdemocràcia podia ser realment una alternativa al model capitalista?

Tampoc van ser gaire escrupolosos i ètics a l’hora de comercialitzar  determinats productes per als seus clients. Es van afegir a la bombolla immobiliària convertint-se en promotors i atorgant préstecs hipotecaris a tort i a dret i van col·locar fons d’inversió i participacions preferents a molt clients que no podien entendre els riscos d’aquests productes financers. A l’hora de desnonar els titulars dels préstecs hipotecaris a qui abans havien atorgat la seva confiança, no tenen pietat i els treuen de casa sense miraments.

M’agradaria tenir més informació sobre el compliment de la normativa laboral amb els seus treballadors i sobre les lleis vinculants que calia aplicar dins l’empresa. Parlaré del que conec per haver-ho viscut en primera persona i té a veure amb el difunt Jaume Jorba Cuxart.

El meu testimoni personal d’aquest personatge està massa condicionat pel fracàs de la meva darrera gestió amb CP, quan ell era el director de recursos humans. D’això ja fa més de vuit anys. En aquells primers mesos de 2004 em vaig entrevistar amb els responsables de personal de més d’un centenar d’empreses penedesenques i foranies, entre les quals s’hi trobava CP i també les seves homònimes Caixa Terrassa, Caixa Sabadell i Caixa Manresa, per plantejar que complissin la legalitat en matèria de contractació laboral de persones amb disminució. Com que la llei determinava que el 2% del personal en nòmina havia de procedir d’aquest col·lectiu, i aleshores CP tenia uns tres mil treballadors, doncs s’obria la possibilitat d’aconseguir d’una tongada una seixantena de contractes. Gràcies a les notes que conservo d’aquella negociació he recordat que l’entrevista amb CP va ser la que més va costar d’aconseguir perquè l’Ajuntament de Vilafranca tractava les relacions amb CP amb cotó fluix, talment com si no vulgues importunar (la meva tasca no remunerada econòmicament es canalitzava en aquella època a través de la Fundació Pro Penedès, que, com és sabut, presidia i presideix encara l’alcalde de la capital comarcal).

Quan finalment em van atendre i vaig exposar la proposta, em va donar tota la impressió que darrere la cordialitat dels meus interlocutors hi havia una voluntat clara d’implicar-s’hi. CP ja tenia alguns empleats amb el certificat de disminució, però lluny, molt lluny del 2%. La sorpresa va venir setmanes després quan se’m va comunicar que la direcció de personal de CP havia optat per desestimar la contractació de més persones amb disminució acollint-se a l’alternativa excepcional prevista per la llei de fer una aportació en metàl·lic que mai vaig saber si s’havia acabat materialitzant. Per acabar d’assolir el cupo del 2% van forçar a una colla d’empleats de CP que tenien alguna mena de discapacitat no reconeguda que no impedia ni condicionava la seva feina perquè tramitessin i obtinguessin el corresponent certificat de disminució.

Em van semblar dues giragonses perverses, tractant-se com es tractava de l’empresa més important de la comarca i sense problemes estructurals que impedissin la contractació de discapacitats físics o psíquics perfectament aptes per a les tasques laborals pròpies d’una entitat d’estalvi. Legal, oi tant que sí, però al meu entendre, amoral.

I pel que fa als sous i plans de pensions als alts directius, només cal adonar-se de com va reaccionar el primer Consell d’Administració de CP que va conèixer la seva magnitud: van forçar la dimissió immediata de Ricard Pagès i Manuel Troyano. Sembla que era la primera vegada que aquestes xifres es coneixien per part dels òrgans rectors de l’entitat.

L’obligació de les caixes d’estalvis de destinar part dels beneficis anuals a iniciatives i projectes socials també va ser menystinguda pels directius de CP. A part d’erigir-se en els intèrprets sobirans de les necessitats de la comarca susceptibles de ser subvencionades, sense consultar a ningú, van escamotejar tant com varen poder les aportacions anuals. Ho van provar una primera vegada i quan se’n van adona que ningú no es queixava ho van repetir sempre que els va donar la gana.

Es tractava, simplement, de situar-se sistemàticament per sota del promig de la resta del sector. Així, mentre aquest promig a tot l’Estat era del 20 % dels beneficis, ells sempre es van quedar curts (el 8’26 % l’exercici 2004; el 14’87 % el 2005; el 14’23 % el 2006; el 10’23% el 2007; el 15’81% el 2008…). I altra vegada ens cal preguntar-nos si en durant aquests 35 anys analitzats hi va haver algun impositor, algun representant d’alguna entitat comarcal o d’algun ajuntament, o algun treballador de le la caixa que formés part de l’Assemblea General que vagi demanar explicacions o, simplement, que es vagi informar del què hi destinaven les altres caixes del sector i fes quatre números mal fets. Tampoc calia ser una llumenera per adonar –se’n ! ¿ I el Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya, que revisava anualment els comptes de l’exercici, no hi tenia res a dir? ¿Hi va haver algun comentarista de l’actualitat comarcal, algun periodista espavilat, algun dirigent d’alguna entitat que es vagi quedar sense una subvenció o un patrocini anual ─perquè li explicaven que s’havia exaurit el pressupost de l’Obra Social de CP─ que es preguntés perquè no hi havia més diners disponibles? No ho puc demostrar documentalment, però pel que m’han explicat algunes persones de confiança, només un integrant de les successives assemblees generals ─formada cadascuna per cent membres !─ es va interessar pel tema i només el conseller d’Economia i Finances de la Generalitat del Tripartit va reclamar que s’incrementés el percentatge anual.

¿I què podem dir de la discrecionalitat a l’hora d’adjudicar les ajudes, els patrocinis i les subvencions ? Com ja s’ha explicat reiteradament, l’Obra Social de CP era com l’oficina de relacions institucionals que mimava els amics i els incondicionals, neutralitzava els crítics i en darrera instància castigava els insubornables.

Altra vegada la mateixa constatació: prou que hi havia un pecat original de la direcció de CP per acció, però existia també un altre pecat per omissió de responsabilitats per part dels qui havien de controlar l’entitat a través dels seus òrgans de govern ─i que cobraven dietes per fer-ho─ amb el silenci dels mitjans de comunicació i dels forjadors d’opinió comarcals.

El súmum de la manipulació democràtica

Ja s’ha exposat l’estratègia de manipulació de la direcció de CP a l’hora d’escollir els representants dels impositors, de les entitats comarcals i dels ajuntaments. Per al d’evitar la presència dels delegats dels sindicats de classe (CCOO i UGT) als òrgans de govern de CP, Joan Josep Ferràs ( i després també de Ricard Pagès) van propiciar la creació d’un sindicat groc, a imatge del sindicat vertical del franquisme, que es presentés a les eleccions del comitè d’empresa i les guanyés. A través de la xarxa d’oficines ─i dels seus caps de zona i delegats en particular─ la maquinària va funcionar sempre com un rellotge i els candidats del SEC primer i del SECP després van poder accedir d’aquesta manera als Consells d’Administració de CP.

Això vol dir: 1) que va haver-hi empleats que es van prestar al joc fomentat per la patronal, a canvi d’alguna expectativa de millora individual o d’un plat de llenties; 2) que centenars i centenars d’empleats els van votar preferentment a ells i no als altres, i 3) que una vegada asseguts als òrgans de govern, aquests representants  del sindicat groc van ser absolutament fidels a la direcció general de CP i mai van qüestionar cap de les propostes que es sotmetien a l’aprovació d’aquests òrgans de govern. No cregueu que tota aquesta estratègia requerís d’una gran intel·ligència o visió de la jugada: és més vella que anar a peu i només cal trobar infeliços disposats a vendre’s l’ànima al diable…o per una subvenció per a la coral o la colla sardanista del barri.

Aquesta pràctica a l’empresa més important de la comarca va contribuir a aigualir o retardar els esforços per normalitzar la vida sindical no només a CP sinó a moltes i moltes empreses del Penedès.

I què en podem dir del subtil control dels mitjans de comunicació locals, comarcals i nacionals? Per alguns d’ells, la llibertat d’expressió era una entelèquia quan es tractava d’opinar o de criticar CP. Es va saber teixir una teranyina amb tractes de favor, bagatel·les, patrocinis i publicitat que va atrapar fins i tot als més independents. Quan calia publicar una nota de premsa facilitada per la direcció de CP, o els resultats anuals de l’exercici, es sobredimensionava la notícia, situant-la en lloc preferent i amb titulars cridaners… però quan es produïa alguna atzagaida (com l’escàndol de 1985 o el de les participacions preferents) gairebé passava desapercebuda, no fos cas que el director general de CP tornés a queixar-se de maltractament al director del mitjà de comunicació concret i l’insinués que podria perdre la bicoca. La capacitat d’intimidació era inversament proporcional a la categoria humana i professional del director del mitjà de comunicació, i per això, en alguns casos, va resultar tan eficaç.

Les trucades telefòniques del director general de CP cridant a l’ordre als alcaldes de Vilafranca de torn a causa d’algun comentari crític d’un tertulià a la ràdio o televisió municipal, per posar només un exemple, aconseguien l’efecte immediat d’estirar les orelles al director del mitjà i advertir-lo de que posava en perill alguna subvenció que s’estava negociant amb CP.

Tot això va propiciar l’elogi sistemàtic de CP i dels seus directius ─entre el servilisme i l’adulació─ la magnificació de la nimietat i l’entronització de la mediocritat, el silenci i l’acceptació acrítica de les intencions, dels projectes i dels resultats empresarials… en definitiva, la manipulació o l’engany a la ciutadania. Us explicaré un detall molt il·lustratiu. A totes les entrevistes al director general Ricard Pagès, aquest posava un èmfasi especial en la xifra destinada anualment a l’Obra Social i la repetia com un lloro a cada oportunitat. Doncs be, mai, mai, però mai va explicar que aquella xifra era un miratge per enlluernar al personal, ja que, com vaig demostrar oportunament, l’import que s’acabava liquidant al final de cada exercici era sovint molt inferior. ( El 2004 es va anunciar la xifra de 9.600.000 euros i s’hi van destinar realment, 8.100.000; el 2008, els 15.225.000 euros inicials es van reduir a 11.490.000; i el 2010, els 8.920.000 euros van quedar en només 4.800.000). ¿ Com pot ser que cap periodista detectés l’argúcia al llarg dels anys i demanés algun aclariment? ¿Com s’entén que ningú preguntés mai pel sou dels directius i pels seus plans de pensions quan ja hi havia indicis més que evidents que alguna cosa s’estava coent ?

Posaria la ma al foc que encara en queda alguna rèmora d’aquella mena de censura sectària. I si no, ¿ com s’explica ─per posar un altre exemple─ que mai, ni en una sola ocasió, ni per equivocació, se m’hagi ofert la possibilitat de participar en una entrevista, un debat o una tertúlia a la ràdio o a la televisió municipal vilafranquina quan s’ha tractat l’escàndol de CP ? No és que em mori de ganes de sortir per una tele comarcal (això ja fa dècades que ho tinc superat), és que no conec ningú a l’Alt Penedès, ni al Baix ni al Garraf, que  hagi publicat tant sobre l’afer i que s’hi hagi implicat com jo. ( Em dec explicar molt malament, però quan sobre aquest tema em comparo amb els tertulians habituals de Radio i Televisió Vilafranca ─ja em perdonareu la petulància─ els guanyo a tots per golejada).

En aquest cas concret no crec que l’alcalde de Vilafranca hagi donat cap mena d’instrucció al respecte, altra feina té, és que al director o al cap de programes els hi deu semblar encara que sóc una persona non grata. Fins aquí arriba encara la intimidació. Ja s’ho faran, i com diuen en castellà con su pan se lo coman, i que els aprofiti. (Continuarà)