El 1985, sota la presidència de Josep Parera Ripoll, es van aprovar els plans de pensions per a l’alta direcció de Caixa Penedès. Parera és, per tant, el primer de la llarga llista de benefactors de Ricard Pagès Font, Manuel Troyano Molina, Joan Caellas Fernández i Jaume Jorba Cuxart, entre d’altres. La fotografia de Parera és precisament de la dècada dels vuitanta, en un acte celebrat a Sant Sadurní d’Anoia. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR
Des del 2003 fins el 2011 Josep Colomer Ràfols va ocupar la presidència de Caixa Penedès. Durant el seu mandat es van fer dotacions importants als fons de pensions dels alts directius. Només entre 2005 i 2010 s’hi van provisionar 8.696.000 euros, l’equivalent a 1.446 milions de les antigues pessetes. Colomer també s’ha guanyat un lloc destacat a la llista d’honor dels benefactors dels afortunats directius. FOTO DEL FONS DE L’AUTOR
¿Quines són les persones que en un moment o altre han aprovat o ratificat al sí dels òrgans de govern de Caixa Penedès (CP) la concessió i les dotacions als plans de pensions individuals de Ricard Pagès Font, Manuel Troyano Molina, Joan Caellas Fernández i Jaume Jorba Cuxart ? (Aviat podrien afegir-s’hi quatre o cinc noms més).
Dit d’una altra manera, ¿qui passarà a la petita història comarcal com un dels benefactors (altruistes o no) de l’enriquiment personal dels alts directius de CP? O encara una tercera forma de preguntar-ho ¿ a qui haurien d’agrair eternament Pagès, Troyano i companyia (i també els descendents dels seus descendents) les indemnitzacions multimilionàries que han aconseguit? Tot això, és clar, si el fiscal anticorrupció de Catalunya no troba prou elements per acusar-los davant la justícia de frau, d’apropiació indeguda, d’administració deslleial o d’abús de funcions i inicia un procés judicial que acabi en una sentencia contra ells que els obligui a retornar tots els diners fins el darrer euro.
Si fem cas al què han declarat aquests dies Pagès i Troyano davant el fiscal anticorrupció de Catalunya ( Caellas dirà exactament el mateix, ja ho veureu) tot arrenca d’un acord del Consell d’Administració de CP del mes de desembre de 1985. ( I els directius d’abans ¿ com s’ho feien? ). I no és que aquesta sigui una excusa que s’hagin tret de la màniga per aquesta ocasió els directius afectats per l’escàndol: és el mateix que venen afirmant des que el 24 de novembre de 2011 el Consell d’Administració de CP va forçar la seva dimissió (del president Pagès i del director general Troyano) per la qüestió dels plans de pensions ocults i pel sou del citat director general.
La llista dels disset membres d’aquell Consell de 1985 que Pagès, Troyano i Caellas assenyalen ara amb el dit és la següent: el president era Josep Parera Ripoll, un comerciant vilafranquí sense la formació i els coneixements imprescindibles ─ni tampoc cap experiència professional en el sector financer─ per ocupar amb garanties un càrrec com aquest (per entendre la singularitat del personatge insisteixo en recomanar la lectura de l’article d’aquest mateix blog La cara i la creu de la mateixa moneda); dos vice-presidents, Joan Peret Freixedas, propietari dels Tallers EMMS de Vilafranca i Miquel Conesa Gil, empresari vilafranquí ; secretari, Joan Vallès Huguet, petit empresari tèxtil de Vilafranca; i consellers – vocals, Pere A. Amadó Cercós, farmacèutic de Vilafranca; Anna Bosch Ordóñez, empleada a sou de l’entitat; Jaume Bosch Pugés, directiu a sou de l’entita resident a Sant Boi de Llobregat; Josep Maria Coronas Alonso, assessor jurídic extern contractat per l’entitat; Martí Ferrer Bruguera; Pasqual Ferrer Soler; Marcel.lí Forcada Domingo, professor d’un institut vilafranquí ; Josep Galofré Tomàs, botiguer de Vilafranca ; Ramon Guarro Saumell, directiu vilafranquí a sou de l’entitat; Fèlix Roca Barberà, constructor vilafranquí ; Josep Roca Piñol, empleat vilafranquí a sou de CP ; Joan Terradas Cuscó, botiguer tèxtil de Vilafranca i Joan Josep Ferràs Hernández, director general a sou de CP i vilafranquí. (Si algú considera que la seva inclusió en aquesta primera llista de benefactors és un error, li demano disculpes des d’ara mateix i em comprometo a esmenar-lo immediatament quan se’m faciliti alguna prova concloent de que o no formava part d’aquell Consell o que l’interessat no hi va assistir; o que va votar en blanc, en contra o es va abstenir; o que precisament en aquell punt de l’ordre del dia es va excusar i va abandonar la sala del consell perquè s’avorria, per trucar per telèfon, per prendre un cafè, per anar als serveis, o perquè tenia presa per anar a sopar amb la parella al restaurant Airolo aprofitant que a la sortida de la seu central de CP cobraria religiosament les dietes per assistència a la reunió del consell. La prova del cotó no enganya i les signatures dels consellers al final de l’acta ens assenyalen de forma irrefutable a tots els benefactors d’aquella jornada ).
Algunes observacions sobre la llista anterior: la primera és que dels 17 consellers, 13 eren de Vilafranca (això no és ni bo ni dolent, és una simple constatació que fa recaure el pes principal sobre la capital de la comarca) ; la segona és que hi havia cinc empleats de CP, i d’aquests cinc, tres formaven part de l’alta direcció de CP: el director general Joan Josep Ferràs, Ramon Guarro i Jaume Bosch. No sé si els altres dos empleats representaven els sindicats de classe (per utilitzar la terminologia clàssica) o eren titelles d’un sindicat groc orquestrat per la patronal, molt habitual en aquells anys a CP. (He intentat aclarir-ho, per col·locar cadascú al seu lloc, però no ho he aconseguit i per això demano als dos al·ludits ─o als qui els coneguin─ que m’informin, comprometent-me a deixar-ne constància escrita en aquest mateix blog). I vés per on, també hi figurava l’assessor jurídic extern de CP, com si es tractés d’un empleat més. Aquesta pràctica encara perdura, de forma que l’actual president de CP ha estat durant dècades l’assessor jurídic extern de l’entitat.
En tercer lloc, no hi sé veure representants dels ajuntaments, a no ser que fossin Martí Ferrer Bruguera o Pasqual Ferrer Soler (en aquesta hipòtesis aniria bé saber de quin partit eren). La quarta observació té a veure amb la categoria professional dels consellers i la seva capacitat a priori per formar part d’un consell d’administració d’una entitat financera. Hi deuria haver una mica de tot, però ja es dedueix a simple vista (exceptuant els dos personatges dels que no tinc referències i sobre els quals, repeteixo, agrairé qualssevol informació que em permeti situar-los) que la qualificació mitjana pel que fa al coneixement del negoci financer devia ser equivalent ( això essent benèvol) o inferior a la del president, en qualssevol cas més aviat precària, sense arribar ni de lluny a l’aprovat. Amb uns controladors tan peculiars com aquests no calia ni gaire intel·ligència ni gens d’imaginació per bastir l’estratègia els plans de pensions individuals pels directius. Si em féssiu triar entre haver de reconèixer la lucidesa dels directius o la incapacitat o desídia dels consellers no dubtaria ni un moment.
No sabem si tots disset consellers eren conscients de l’envergadura del què estaven aprovant en aquell moment ( Ferràs i alguns altres, per descomptat ), però que tots sabien o haurien de saber de què es tractava, segur. Al·legar ignorància o bona fe en aquest cas no eximeix de responsabilitats, però com que aquestes estan i tant i tant diluïdes, entre tants i tants consellers de tants i tants consells d’administració que hi ha hagut en 25 anys, és més que probable que si el fiscal exculpa als quatre directius implicats en l’afer no hi haurà manera d’inculpar ningú. I menys quan ningú més ha presentat cap denuncia ni cap demanda, ni tan sols els Consells d’Administració de CP i del BMN, que les van anunciar a bombo i platerets quan es va destapar l’escàndol i encara és l’hora que hagi mogut un dit. I ja no dic el Consell Comarcal de l’Alt Penedès, o algun ajuntament o entitat que formés part de l’Assemblea General, o algun particular… La covardia autista de l’anomenada ampul·losament societat civil penedesenca s’ha posat de manifest una vegada més quan ha renunciat a exercir l’acusació particular contra els directius de CP. (Ja ho comentarem un altre dia, a la llum de com s’acabi el contenciós, però ¿ no us estranya aquesta inhibició? . ¿No serà que tot estava pactat ? Si els milions d’euros en joc tinguessin un propietari concret ─l’amo de l’empresa, l’accionista majoritari o un de minoritari─ dubto que aquest restés assegut esperant a veure si surt fumata blanca o fumata negra… però com que no són de ningú en concret donada la singularitat de les caixes d’estalvis, doncs ningú exerceix cap mena d’acusació. En aquesta hipòtesis, el fiscal anticorrupció de Catalunya hauria estat un intrús imprevist i incòmode. Deixem-ho aquí, de moment, però és una reflexió que promet).
I finalment, una darrera observació. Fixeu-vos que en el consell de 1985 la presència de càrrecs polítics en representació dels ajuntaments era nul·la o testimonial. Al llarg dels darrers 25 anys es va mantenir aquesta peculiaritat, de forma que en el cas de CP no es pot parlar de que hagin estat els polítics els culpables del daltabaix, sinó que l’han protagonitzat els directius professionals i uns consellers en representació majoritària dels impositors i de les entitats culturals comarcals, l’essència d’aquella nostrada societat civil. Els representants dels ajuntaments ( i els del personal) als òrgans de govern era residual. Ja sé que aquest comentari pot generar una resposta sorneguera en el sentit de que amb més pes dels polítics als òrgans de govern la situació hauria acabat pitjor… però vist el cataclisme que ha portat a la ruïna CP se’m fa difícil imaginar que el resultat encara hagués pogut ser més catastròfic. En qualssevol cas, el fet objectiu és el que és i el supòsit és pura especulació. A CP no l’han ensorrada els polítics.
El passat 12 d’octubre vaig saludar casualment un dels membres del Consell d’Administració de CP de 1985 en una benzinera de l’autopista i inevitablement va sortir el tema dels plans de pensions dels directius. El va treure ell, ja que jo no acostumo a fer-ho d’entrada fins que no detecto quin peu calça l’interlocutor. Així m’estalvio alguna contrarietat. Després dels seus comentaris molt crítics amb els quatre directius implicats en l’afer ( els va titllar de lladres, sense pal·liatius ), li vaig recordar amablement la seva etapa de conseller i la seva aprovació el 1985 dels fons de pensions que van desencadenar l’escàndol. Va afirmar davant la meva perplexitat que no se’n penedia absolutament de res, que no tenia mala consciència d’haver fet cap mal i que, en tot cas, ell no era responsable del mal ús o de l’abús que es vagi poder fer posteriorment d’un acord de pensions més o menys equànime pels directius. Li devia semblar una forma magistral de treure’s les puces de sobre. Ni una espurna de remordiment, com si no hi tingués res a veure.
No li va agradar gens el meu comentari final… si és que vaig interpretar bé la cara que ell va posar quan li vaig dir : “ ─ Amic meu, si vols estar tranquil de debò amb la teva consciència hauries de demanar disculpes públicament per la part que et toca, per petita que sigui, sumar totes les dietes que vas cobrar per exercir el càrrec de conseller durant una colla d’anys, actualitzar la xifra resultant a dia d’avui amb l’IPC i fer un donatiu anònim a Càritas parroquial”. Dubto que faci res de tot això, perquè em va respondre que m’ho fes mirar, com si jo estigués pixant fora de test. Podria ser, perquè, ves per on, no és el primer que m’ho diu en els darrers dotze mesos. Abans d’acomiadar-nos educadament comme il faut em va aconsellar que en aquest tema dels plans de pensions de CP ja havia tocat os i que me’n oblidés. Com es podeu imaginar m’ho pensaré, però em sembla que encara no és el moment.
Pels qui no ho sàpiguen o no se’n recordin, cal afegir que el Consell d’Administració de CP ha estat sempre històricament un òrgan de govern simplement representatiu i supeditat totalment a la direcció de l’entitat (amb algunes honroses excepcions que es podrien comptar amb els dits d’una ma), tant en la llarga etapa de Josep Insensé Bas com en les dels seus successors Joan Josep Ferràs Hernández ─des del 1985, quan es va treure de sobre Insensé─ i la de Ricard Pagès Font, des del 1996 fins el 2011.
Els presidents d’aquest consell han estat sempre figures decoratives i com més ignorants del negoci financer millor. Els perfils de Josep Parera Ripoll ( president en el període 1978 – 2003) i de Josep Colomer Ràfols ( entre 2003 i 2011) eren de tot idonis per ocupar el càrrec. Els vice-presidents i vocals del consell en formaven part en tan que al director general de torn li convingués, sabien perfectament que qui manava de forma absoluta era el director general i acataven les seves propostes i decisions sense qüestionar-les. (Només s’haurien d’excloure d’aquesta consideració alguns representants dels sindicats de classe ─vull dir els autèntics sindicats i no la paròdia d’alguns dels sindicats grocs promoguts per la pròpia direcció─, que certament van ser crítics en algunes qüestions i van tenir un paper destacat en la sortida traumàtica de Pagès i Troyano de CP). No són pocs els que m’insinuen que l’interès dels directors generals envers alguns consellers en particular no era unidireccional, sinó que també funcionava a la recíproca i que n’hi va haver que van oferir fidelitat absoluta a canvi d’obtenir prebendes i favors de l’entitat… Però aquestes coses s’haurien de poder demostrar i no és ètic posar en dubte així com així l’honorabilitat de la gent. Al menys jo intentaré no fer-ho fins que no disposi de més informació contrastada.
En aquesta tessitura no sembla que en la sessió del Consell d’Administració de CP del 30 de desembre de 1985, el seu director general, Joan Josep Ferràs, tingués cap problema per aconseguir l’aprovació dels plans de pensions per a l’alta direcció ( i per a ell, en particular, es clar). Per cert ¿ de quin import en centenars de milions de pessetes devia ser l’eventual pla de pensions de Ferràs ? Si el va cobrar, ¿com és que en el seu moment vagi passar tant inadvertit que ningú el va posar en qüestió? ¿ I els noms i els imports dels possibles altres tres o quatre alts directius (a part de Pagès, Troyano, Caellas, Jorba i Santiago Abella) que també se’n podrien haver beneficiat ? Em semblava que a dia d’avui ja ho sabria però noi, la meva deep throat particular ( en femení, perquè em refereixo a gola profunda i no perquè es tracti necessàriament d’una dona) s’ha desdit del que m’havia insinuat. Encara deu tenir por de no sé què. Però com que no és la primera vegada que m’ho fa això confio en que un dia o altre s’hi repensi i m’ho expliqui amb tot detall. Llavors ja us ho comentaré perquè ara com ara no són més que conjectures. (Continuarà amb la segona, tercera, quarta… llista.)
Nota final. S’adjunten en cinc PDF els Informes anuals de govern corporatiu de Caixa Penedès dels exercicis 2005, 2006, 2007, 2009 i 2010 en els quals és fàcil d’identificar les respectives partides pressupostàries d’1.038.000 euros (pàgina 41); d’1.591.000 euros (pàgina 44), de 290.000 (pàgina 43) ; d’1.748.000 (pàgina 46) i de 497.000 ( pàgina 46) que es van destinar a dotar els fons de pensions de l’alta direcció de CP. (A l’article anterior d’aquest mateix blog titulat Troyano repeteix els argument de Pagès davant el fiscal anticorrupció la lectora o el lector hi trobarà el PDF corresponent a l’exercici 2008, amb la xifra de 3.532.000 euros).
En total, només d’aquests sis exercicis, 8.696.000 euros, l’equivalent a 1.446 milions de les antigues pessetes. És impossible que els consellers no n’estiguessin al cas, ja que es tracta de xifres rellevants i de documents públics que ells van haver d’aprovar i que fins i tot es podien consultar al web de la Comisión Nacional del Mercado de Valores. I quan a més, els representants de CCOO al consell ho van denunciar i van demanar explicacions sense obtenir cap resposta ni tampoc cap complicitat per part de la resta d’integrants del consell. En aquests PDF’s es poden consultar les llistes dels Consells d’Administració corresponents als exercicis de 2005, 2006, 2007, 2008, 2009 i 2010. I si algú s’hi vol entretenir també coneixerà la composició de les successives Comissions Executives, de les Comissions de Control (¿de què van servir?), de les Comissions de Retribucions, de les Comissions d’Inversions i de les centenàries Assemblees Generals.
Després de llegir atentament tota aquesta documentació oficial, la majoria es farà la pregunta del milió : ¿ de què i perquè es van escandalitzar tant els integrants del Consell d’Administració de CP que el 24 de novembre de 2011 van forçar la dimissió de Pagès i Troyano, acusant-los i desprestigiant-los davant l’opinió pública, quan tots ells havien aprovat anteriorment, en tot o en part, les dotacions als fons de pensions dels quals es beneficiaven els alts directius de l‘entitat?
Consulteu l’informe de 2005
Consulteu l’informe de 2006
Consulteu l’informe de 2007
Consulteu l’informe de 2009
Consulteu l’informe de 2010
