Tot igual…
La compareixença d’avui (18 d’octubre de 2012) de l’exdirector general de Caixa Penedès (CP) Manuel Troyano Molina, davant el fiscal anticorrupció de Catalunya, Emilio Sánchez Ulled, ha estat una còpia calcada de la de dilluns passat, quan Ricard Pagès Font es va personar a la fiscalia acompanyat del seu advocat. Les preguntes i les respostes han estat pràcticament les mateixes i s’ha tornat a posar de manifest per part de Troyano que la creació de les pòlisses d’assegurances multimilionàries de les que es van beneficiar alguns directius de l’entitat (entre els quals s’identifiquen Ricard Pagès, Joan Caellas Fernández, Jaume Jorba Cuxart i el propi Troyano ) va ser aprovada pel Consell d’Administració de CP el mes de desembre de 1985, estan emparades en uns contractes d’alta direcció signats pels respectius beneficiaris en dates posteriors, i per tant són del tot legals. En el cas de Troyano, el seu contracte el va signar el 1996, quan va ser anomenat subdirector general de CP. Pagès l’hauria signat a finals del 1985 o principis del 1986. Tant aquests contractes com les dotacions als plans de pensions corresponents van ser avalats pels successius Consells d’Administració de CP.
Segur que la setmana que ve, el tercer exdirectiu citat, Joan Caellas Fernández, que compareixerà davant el mateix fiscal repetirà com un lloro el mateix argument i no hi haurà qui els tregui d’aquí.
Hi ha hagut mot interès en aclarir fins a quin punt els membres dels òrgans de govern de CP (Consell d’Administració, Comissió Executiva, Comissió de Control, Comitè d’Auditoria, Assemblea General…) coneixien amb precisió què aprovaven periòdicament amb relació als plans de pensions de la alta direcció. El fet que el que es sotmetés a la seva aprovació era un epígraf genèric i una xifra sense desglossar, ni que s’hi especifiquessin els noms dels beneficiaris i els imports corresponents, hauria pogut confondre desorientar als consellers. Al PDF adjunt ( triat una mica a l’atzar) , corresponent a l’exercici 2008 de CP, les lectores o els lectors podran comprovar , a l’epígraf H 1 de la pàgina 47 de l’Informe Anual de Govern Corporatiu ─aprovat per unanimitat de tots els òrgans de govern de l’entitat i enviat al Banco de España, a la Comissión Nacional del Mercado de Valores i al Departament d’Economia i Finances de la Generalitat de Catalunya─ la partida Obligaciones contraidas en materia de pensiones o de pago de primas de seguros de vida, per a l’alta direcció de CP i per un import, aquell exercici, de 3.532.000 euros.
¿Sabeu quin ha estat l’argument de la defensa de Troyano per demostrar que no hi havia mala fe en la forma de presentar la qüestió sense noms ni imports individualitzas, per tal d’aconseguir l’aprovació dels òrgans de govern corresponents? Doncs molt senzill. Que si qualssevol membre de qualssevol dels òrgans ho hagués demanat, se li hauria lliurat la informació pormenoritzada. Dit d’una altra manera: durant 25 anys, cap dels centenars i centenars de consellers representants dels impositors, de les entitats culturals i cíviques comarcals , dels ajuntaments i del personal , es va qüestionar on anaven a parar finalment aquells milions d’euros, tot ho van aprovar a cegues i per unanimitat…i abans de marxar van parar la ma per cobrar les corresponents dietes per assistència. I que no se’ns digui que la immensa majoria no hi entenien ni un borrall, perquè la ignorància no eximeix la seva responsabilitat. Si eren conscients de les seves limitacions, el que havien de fer era plegar i no contribuir al manteniment d’una enorme pallassada. Però repassant els noms i cognoms que apareixen en el PDF adjunt (i en els altres informes anuals de CP) n’hi trobo alguns que no poden al·legar ignorància o desconeixement de causa….El que caldrà determinar per part del fiscal és si aquesta forma opaca d’operar podria significar un delicte, atès el greuge final que representen per l’entitat les xifres multimilionàries en joc. I el que haurem de considerar nosaltres després, és com s’entén que tots, tots, tots els membres del Consell d’Administració de CP que el 24 de novembre de 2011 van posar al crit al cel, van destapar l’escàndol i van forçar la dimissió de Ricard Pagès i Manuel Troyano havien aprovat, en tot en part, aquelles indemnitzacions multimilionàries. Això sí que és de jutjat de guàrdia ! O de manicomi…
Sense conèixer en detall la documentació i les proves que ha anat recollint el fiscal en aquests darrers deu mesos ─i que ha estat facilitades per l’actual direcció de CP, pel Banco de España i altres instàncies oficials, i pels mateixos directius involucrats─ seria una frivolitat aventurar quin podria ser el desenllaç d’aquest afer. O caixa o faixa. O es demostra que tot es va tramitar i concedir seguint els procediments legalment establerts per part dels òrgans de govern de CP… o se sospita que es va fer de forma il·legal, irregular o fraudulenta. En el primer escenari, s’hauria acabat l’enrenou desencadenat pel Consell d’Administració de CP del 24 de novembre de 2011 ─quan va obligar a dimitir al president Pagès i al director general Troyano─ i ells dos s’embutxacarien legalment i definitivament 11 i 5 milions d’euros respectivament. En el segon, el fiscal presentaria una demanda judicial contra tots els directius beneficiats (o només contra alguns) per les pòlisses d’assegurances i s’iniciaria un procés que podria durar anys, amb un desenllaç incert.
… però tot és diferent
Les diferències entre els casos de Pagès i Troyano son notòries. En primer lloc, la xifra del pla de pensions del primer ( 11 milions d’euros, equivalents a més de 1.829.000.000 de les antigues pessetes) és més del doble que la de Troyano (5 milions d’euros, equivalents a més de 831.000.000 de les antigues pessetes). L’explicació és ben senzilla: Pagès hauria signat el contracte d’alta direcció a finals del 1985 o principis de 1986; i a partir de 1996 ─després de la mort de Joan Josep Ferràs Hernández─ va exercir de director general amb el sou superior corresponent. Troyano per la seva banda l’hauria signat el 1996, quan va ser anomenat subdirector general, i no va exercir de director general fins el 2011, quan Pagès va dimitir per substituir Josep Colomer Ràfols a la presidència de l’entitat.
Ni l’un ni l’altre se’ls acabaran per anys que visquin aquests milions d’euros. Segons ells, es tracte d’una recompensa per tota una vida dedicada a CP… com si mentre estaven en actiu hi cobressin un sou de misèria , vaja ! Gairebé un milió anual el primer i mig milió el segon ! Aquest argument el podrien fer servir centenars i centenars de jubilats de CP que també hi van dedicar tota una vida… però que s’han de conformar amb una pensió més o menys suficient. Estirant d’aquest fil de la recompensa , algú els podria reclamar totes les retribucions que van percebre mentre dirigien l’entitat… a la qual van portar a la ruïna per culpa de la seva cobdícia, poca professionalitat i mala gestió.
La segona diferència és que Pagès ja va cobrar els seus 11 milions d’euros, mentre que Troyano haurà d’esperar a l’edat de jubilació, i no és el mateix una situació que una altra. En tercer lloc, a Pagès no se l’ha vist més per Vilafranca des que va explotar l’escàndol, feliç com un gínjol al seu palau d’hivern de Sant Cugat del Vallès, mentre que Troyano ha hagut de tastar el xarop amarg del descrèdit personal pels carrers de la seva pròpia ciutat. Ell ─que era en certa manera un referent de com un fill d’una humil família treballadora podia ascendir honestament des del 14 anys en l’escala social (en contrast amb Pagès, de molt bona família i catapultat directament a dalt de tot)─ , un cop destituït i destronat, es va embarcar en una reclamació per acomiadament improcedent bo i demanant una indemnització, ni més ni menys, que de 3’7 milions d’euros més. En total ─si el jutge hagués estimat la seva reclamació (la qual cosa que està apunt de descartar-se definitivament)─ 8’7 milions, 1.446.810.000 de les antigues pessetes, una xifra que retrata una extrema voracitat. En fi, això sembla que ha entrat en una fase decisiva… que es podria acabar com el rosari de l’aurora.
