La foto més antiga de Sant Sadurní no és una, podrien ser dues

Són molts  els països  que presumeixen d’haver inventat la fotografia. La llista dels presumptes inventors  s’inicia amb Norman  Tiphaine  de la Roche (França, 1760). El segueixen  cronològicament Henry Brougham (Anglaterra, 1794), Elisabeth Fulhame (Anglaterra, 1794), Tom Wedgwood  i Anthony Carlisle (Anglaterra,1800), Humphry Davy (Anglaterra, 1801 – 1802), Nicéphore and Claude Niépce (França, 1814), Samuel Morse ( Estats Units, 1821), Louis Jacques Mandé Daguerre (França,  1824), Eugène Hubert (França, 1828), James Wattles (Estats Units, 1828), Hércules Florence (Brasil, 1832), Richard Habersham (Estats Units, 1832), W. Henry Fox Talbot (Anglaterra, 1833), Philipp  Hoffmeister (Alemanya, 1834), Friederich Gerber (Suïssa, 1836), John Draper (Estats Units, 1836), Vernon Heath (Anglaterra, 1837), Hyppolyte Bayard ( França, 1837) i José Ramos Zapetti ( Espanya, 1837). Vist tot plegat, el més sensat  no és atribuir el mèrit a l’un o l’altre, sinó acceptar que tots ells, d’una forma o altra, van contribuir successivament a  la creació de l’extraordinari invent de la fotografia.

El que sí que està prou  ben documentat  és que el primer daguerreotip que es va realitzar a Catalunya i Espanya  va ser  obra de Ramon Alabern, el qual, el 10 de novembre de 1839, va captar   la plaça de la Constitució de Barcelona. Aquesta tècnica   del daguerreotip inventada pel francès Louis Jacques Mandé  Daguerre (1789 – 1851) a partir  de les investigacions iniciades per  Joseph Nicéphore Niépce (1765 – 1833) que permetia fixar i immortalitzar les imatges en una placa metàl.lica, va ser objecte de molta polèmica des de bon començament. Així, al diari  alemany Leipzigger  Satadtanseige s’afirmava “El desig de captar els reflexos evanescents no sols és impossible, aconseguir-lo ja és una blasfèmia. Déu va crear l’home a la seva imatge i cap màquina construïda per l’home pot fixar la imatge de Déu. És possible que Déu hagués abandonat els seus principis eterns i hagués permès a un francès, a París, donar al món la invenció del diable? Si totes aquestes coses fossin possibles, ja s’hauria fet  alguna cosa així fa temps…” En contrapunt a aquesta sentència  que ara ens sembla força dogmàtica i estrafolària hi trobem la carta que la poetessa britànica Elisabeth Barret  Browning (1806 – 1861) va escriure el 1843 i que obria una porta a la modernitat: “ Anhelo posseir un recordatori així de tots els éssers humans que estimo. No és només la semblança el que és preciós en tals casos, sinó l’associació i la sensació de proximitat […] el fet que l’ombra mateixa de la persona hi estigui fixada per sempre! Em sembla  la santificació mateixa  dels retrats, i no em sembla de cap de les maneres monstruós pensar, malgrat les protestes dels meus germans, que preferiria tenir un recordatori així d’algú a qui vaig estimar entranyablement abans que l’obra d’art més noble mai produïda”.

La primera referència penedesenca a l’invent de la fotografia no la trobem fins trenta anys després en un llibre de lectura per a infants de Gaietà Vidal i Valenciano (1834 – 1893) publicat a la dècada dels setanta del segle XIX  i,  d’una manera més científica,  en la revista mensual La fotografia pràctica editada des del 1893 per Josep Baltà de Cela, quan ja hi havia fotògrafs professionals a Vilafranca. Clicant aquí es pot llegir una tesi doctoral  de Núria Fernández Rius molt ben documentada,  sobre  el fotògraf  barceloní Pau Audouard  i el període d’introducció de la fotografia a Catalunya).

Les primeres fotografies de Sant Sadurní i del Penedès

Quina va ser la primera imatge penedesenca  que es va immortalitzar en una fotografia? Fa molts anys que ho intento desxifrar. Aquesta és una pregunta que mereixeria una recerca molt més acurada que les teories  que s’exposaran en aquest  breu reportatge, però ara com ara, que jo sàpiga,  no es disposa  de cap investigació històrica que aclareixi de forma concloent aquesta incògnita. L’article publicat a Miscel.lània penedesenca ja fa trenta anys per l’amic  vilafranquí Joan Solé Bordas  estudia  principalment l’etapa posterior a 1880 i  no ens permet tampoc  resoldre la qüestió.

De ben segur que es tractaria d’un retrat en daguerreotip d’algun membre d’una família de la burgesia penedesenca de l’època, realitzat abans de 1855. Només la burgesia s’interessava per aquestes futileses ja que la resta  de la població prou feina tenia en subsistir i s’ho mirava com un luxe o un caprici dels rics.

El que ara com ara no podrem aclarir és on es van captar els primers daguerreotips  penedesencs. Una de tres: o bé les famílies benestants de la comarca  es traslladaven als estudis dels fotògrafs barcelonins més acreditats a l’època (Charles Chavan, monsieur Chardin, Mauricio Sagristà,  Severo Bruguera, Enrique Lorinchón, Fernando i Anaïs  Napoleón, Juan Parés, Guillard, Franck, Wigle, Mattey, Albareda i Moliné…),  o eren aquests fotògrafs  establerts a Barcelona els que viatjaven ocasionalment per les principals poblacions de l’Alt Penedès (com van fer els germans  Napoleón a Sant Sadurní abans d’obrir-hi una delegació permanent)… o es simultanejaven ambdues alternatives.

Sant Sadurní era aleshores  un petit municipi de l’Alt Penedès amb un miler i mig d’habitants, aïllat del món fins que el 1865 va arribar el ferrocarril, i estructurat de forma que la família dels Mir de can Guineu era la mestressa del destí d’una gran part de la població. (A la imatge veiem com era la Vila de Sant Sadurní a mitjans del segle XIX, segons una panoràmica dibuixada per Jaume Mir Molins, aleshores l’hereu de can Guineu).

El retrat d’Antònia Molins  Fatjó (1794 – 1871)

El cas més eloqüent és la fotografia que, molt probablement,  sigui una de les dues més antigues de Sant Sadurní, (mentre no se’n identifiqui cap més, és clar ), captada  amb tota certesa entre 1855 i 1857 pels fotògrafs  establerts a Barcelona Franck i Wigle. Es tracta d’un retrat d’Antònia Molins i Fatjó (1794 – 1871), l’esposa de Pere Mir i Viladoms (1793-1853) de can Guineu i la mare de Jaume Mir  Molins (1826-1874) .

A la foto ella tindria 61, 62  o 63 anys. Sabem exactament les dates perquè els fotògrafs Franck i Wigle (al revers de la fotografia hi figura una etiqueta amb el seu logotip) només van treballar tres anys associats a Barcelona (1855 – 1857) abans de plegar veles i traslladar-se a París on van obrir un  luxós estudi conjunt a partir de 1859, el qual va assolir molt de prestigi a la cort de Napoleó III. Franck, pseudònim de François Marie Alexandre Gobinet de Villecholles (1816-1906),  va exercir simultàniament de professor de fotografia a l’Escola Politècnica de la capital francesa.

És impossible saber on es va captar aquest retrat, si a l’estudi de  les Rambles  de Barcelona (xamfrà amb el carrer Unió)  o a la casa pairal de can Guineu de Sant Sadurní,  ja que l’escenari que apareix al fons sembla artificial i es podria haver  afegit posteriorment,  quan la fotografia  es va colorar a ma després de positivar-se   la imatge sobre paper a l’albúmina  a partir  d’un negatiu de col.lodió humit.  (El col.lodió és una substància química també anomenada cotó pólvora o piroxilina. El col.lodió humit era un procés fotogràfic emprat a partir de 1854  amb plaques en què es vessava una emulsió de nitrat d’argent suspesa en gelatina. La gelatina tenia la característica de que sensibilitzava de forma considerablement ràpida l’argent, de forma que escurçava els temps d’exposició a la llum).  Aquesta va ser la una de les tècniques més emprades  a Catalunya i Espanya durant la segona meitat del segle XIX.

Antònia Molins va tenir tres fills, Josep, Jaume i Cristina, però el primer va morir als vint anys i la darrera quan en tenia dos. Només va sobreviure Jaume, el qual esdevindria amb el temps alcalde de la vila.

Es conserva una anècdota que la nissaga  dels Mir de can Guineu han transmès de generació en generació en relació a Antònia Molins i que expliquen sempre que algú s’interessa per aquesta fotografia. Durant la Segona Guerra Carlina (1846-1849), un escamot carlí intentà

detenir l’administrador de  les finques rústiques i urbanes de can Guineu, ja que aquest s’havia negat a facilitar queviures als sublevats. Els carlins decidirien arrestar-lo i es van presentar per sorpresa a can Guineu, on escorcollaren la casa pairal sense trobar-lo. Cansats, desistiren de buscar-lo i se n’anaren. Si el lector d’aquest comentari deixa córrer la seva fantasia davant d’aquesta fotografia, ben aviat resoldrà el misteri

d’on dimonis s’hauria pogut amagar aquell esquifit administrador per no ser descobert. Sota les faldilles d’Antònia Molins!

Si hi era i els carlins no el van veure, és probable que tampoc nosaltres captem tot el que ens diu la fotografia  més de cent cinquanta  cinc anys després.  Antònia Molins als seus 61, 62 o 63 anys era rossa, tenia els ulls blaus i la boca petita, no sembla gaire alta, al contrari (ja sé que és molt subtil, però m’arrisco a suposar que està mig asseguda i que

descansa el braç esquerre, sense perdre la verticalitat, sobre un moble, en el qual els més alts es repenjarien amb la mà), és més aviat grassa, presumida o elegant –que no és el mateix–, impenetrable per endevinar si era una persona seriosa, estava nerviosa o posava cara de circumstàncies i adoptava  un posat solemne com correspon a un instant en el qual ella és conscient que passarà a la posteritat.

Segur que en aquella sessió se’n van fer més, de retrats, però a l’hora de triar-ne un Antònia Molins va escollir precisament aquest. Devia ser el que més li va agradar i el que millor la representava. Si poguéssim veure els que es van descartar, tal vegada podríem endevinar per contrapunt alguns trets de la seva personalitat.

Tot i que en devia tenir de molt valor, no presumeix de joies, només porta unes originals arracades. Ni collarets, ni medalles, ni braçalets, ni agulles de pit, ni penjolls. No veiem cap símbol que demostri ostentació, ni s’ha complicat a fer-se un pentinat molt rebuscat. Dels guants sense dits que porta, se’n diuen mitenes i el mocador blanc de seda a la mà dreta era un recurs d’ornamentació habitual de l’època per emfatitzar l’elegància del personatge. Segur que el lector observarà detalls que se m’han escapat i que es confirmarà una vegada més aquella vella dita que quatre ulls hi veuen més que dos.

Però per molt que ens hi fixem, no sabrem del cert com era la seva veu, ni si portava ulleres habitualment i se les va treure per fer-se la foto, ni quin caràcter tenia, ni si s’havia perfumat pensant tal vegada que el retrat captaria també la seva olor, o si portava un mirinyac o no hi sentia prou bé. Preguntes sense resposta que floten en l’ambient i que mai no podrem contestar. Limitacions de l’invent de la fotografia.

El retrat d’Anna Cristina Capella Sabadell (1835 – 1917)

La societat Albareda Moliné  va ser creada  el 1856 pel retratista  Rafael Albareda  i pel caricaturista i dibuixant   Manuel Moliné Muns (1833 – 1901),  que eren cunyats,   i  van establir al seu estudi del número 16 del carrer Aroles, a la cantonada amb el carrer Ferran VII,  de Barcelona. Ells dos van retratar  l’esposa de Jaume Mir Molins, Anna Cristina Capella Sabadell,  tal i com indica l’etiqueta enganxada al revers del quadre. S’havien casat, Anna Cristina i Jaume,  el 31 de gener de 1850, quan ella tenia només 15 anys i ell 24. Va aportar una dot de deu mil lliures.

Del matrimoni van néixer sis fills, quatre nens, Marc (1851) , Antoni (1860) ,  Pere (1862)  i Jaume (1867) ;  i dues nenes,  Elisenda (1852) i Antònia (1854) . El darrer nen, Jaume,  va morir quan només tenia 7 anys. El seu germà gran, Marc, va escriure en aquella ocasió: “ Avuy dia 22 de juliol de 1875 ha pujat al cel la anima del germanet Jaume Mir y Capella, de humors frets apoderat tot ell en lo coll pit y cara. Despues de haber molt sofert  de [il.legible] y de tos tan terrible que no li deixaba dormir a les once y cuart de la nit, moment en que nosaltres acababem de ficarnos al llit, estan sentat en lo menjador aprop de la pica de rentar les mans…l’esquena alta y assentat en un balancí, lo sobrevingué un vomit de sang y morí a l’edat de set anys i vuit mesos. Un ángel mes en lo cel”.

¿Quina edat li fem en aquesta foto a Anna  Cristina Capella ? No en té  vint,  o menys de vint,  perquè l’estudi on es va fer el retrat no  va existir fins el 1856. Però a diferència de Franck i Wigle que van desaparèixer de Barcelona a partir de 1857 , l’estudi Albareda Moliné va romandre-hi fins que va entrar en declivi a partir de 1879. Per tant, la fotografia d’Anna Cristina Capella es podria haver realitzat entre 1856 i 1879, i en aquesta segona hipòtesis la imatge correspondria a una dona de 44 anys, la qual cosa sembla del tot  improbable. Al revers d’una  altra de les seves fotografies d’època hi trobem l’escrit següent “ Es distingeix per son caràcter amable y son tracte ple de bondat y distinció, havent sempre portat la capdavantera en les associacions de caràcter, benèfich,  portada per la seva caritat inagotable”.

A diferència de la seva sogra, Anna Cristina Capella porta algunes joies. Les més  valuoses semblen la creu  que porta penjada al coll,  i l’agulla de pit  i les arracades que fan joc. Els braçalets són molt diferents tot i que ambdós podrien ser d’or.  Mentre Anna Molins Fatjó ha optat per agafar un mocador amb una ma, la seva jove ha preferit per sostenir un vano per ventar-se.

Porta un pentinat més elaborat que el de la seva sogra i pel que podem observar en una altra fotografia posterior, el complica encara més a mesura que es fa gran , situant la trena,  no al clatell, sinó  ben bé sobre el cap, talment com si es tracés d’una còfia. Si no era molt alta, aquest recurs li  va permetre guanyar uns deu centímetres. Aquesta mateixa estratagema  la va utilitzar l’exèrcit soviètic a partir de 1917 i encara perdura. Van dissenyar unes  noves gorres militars  de forma que la part frontal s’enlairava uns centímetres i així  es donava la sensació que els soldats  de l’antiga Rússia eren més alts que els seus eterns enemics.

I aquí s’atura la recerca. Si el retrat d’Anna Cristina Capella se li va fer quan ella tenia  20, 21 , 22 o 23 anys, coincidiria en el temps amb el que se li va realitzar a la seva sogra, Antònia Molins  Fatjó, entre 1855 i 1857. Sense més informació, no es pot ser més precís.

Podríem elucubrar i imaginar si tenia lògica  en aquella època que la jove de can Guineu que hi acabava d’arribar  feia pocs  anys tingués un retrat abans que la seva sogra,  que en feia 25 anys o més que hi era. Jo diria que no, però vés a saber. Podria haver esdevingut  d’aquesta manera o a l’inrevés i hagués estat la sogra  qui hagués volgut imitar la nora en comprovar amb satisfacció els resultats de l’experiència. Si acceptem la primera hipòtesis,  el retrat  d’Anna Cristina Capella podria ser la fotografia més antiga de Sant Sadurni fins ara localitzada.

Del contrari, la conversa  imaginària entre l’una i l’altra , mentre contemplaven absortes els seus retrats a la biblioteca de la casa pairal, devia esdevenir  més o menys així:

ANTÒNIA  MOLINS FATJÓ (AMF)   ─ Qui goig que fas Anna ! Et veus molt jove ! Com es nota que ens portem quaranta un anys !

ANNA CRISTINA CAPELLA SADABELL (ACCS) ─ Vostè sí que va quedar bé senyora Antònia !  Com li hauria agradat al senyor Pere haver pogut veure el seu retrat ![i] El Jaume [ii] em va insistir i insistir fins que em va convèncer…i ara no me’n penedeixo. Quan me’l va  portar de Barcelona ahir a la nit li volíem ensenyar, però vostè ja se’n havia anat a dormir. Trobo que sí que he quedat bé, tot i que com pot observar  el meu  retrat no està colorat com el de vostè.

AMF  ─ Veus com jo t’ho deia que no te’n penediries, Anna.  Ai, quan el vegi mossèn Vinyals !  Diumenge passat, quan va  venir a dinar,  li vàrem ensenyar el meu , es va senyar i va dir que això del daguerreotip era obra del diable. [iii] Fem una cosa, cridem als nens [iv] i  veurem què hi diuen.

ACCS  ─ Les nenes són molt petites encara senyora Antònia , però el Marc ja és més grandet. Marc ! Marc !, vine que t’ensenyarem una cosa que t’agradarà.

Malgrat la distància que separa la biblioteca de la cuina de can Guineu, aquella veu  cridanera ressona a través del vestíbul i tot d’una apareix en escena l’hereu,  Marc Mir Capella (MMC),   acompanyat d’una de les  tres  minyones  que l’empaita per treure-li el pitet. El Marc és un nen ben alimentat  i ben vestit,  que a aquesta hora del matí sempre va molt clanxinat  amb brillantina perfumada i que deu tenir uns cinc o sis anys. Fa un instant estava esmorzant  xocolata desfeta a la cuina i  encara s’està menjant un melindro. El vell rellotge entaforat dins un carcassa de fusta instal·lada al vestíbul, que reprodueix exactament el campanar de l’església d’Esparreguera[v],  toca amb parsimònia les deu. De fet, encara falten cinc minuts  per les deu, però a can Guineu van decidir fa temps que el seu rellotge tocaria  els quarts i les hores  una mica abans que el de la plaça de l’Ajuntament de la Vila. Ells havien de ser els primers en tot.

ACCS  ─ Què et sembla Marc? Que t’agrada?

MMC ─  És la  mamà ! És la  mamà ! Que m’ho puc quedar ? Elisenda ! Antonieta ! Veniu, veniu !

Dit això, el Marc s’apropa el retrat  de la mare als llavis i el petoneja reverencialment. Això és el que li havien ensenyat a fer amb les estampes de la Mare de Déu i dels sants i  a ell li sembla del tot apropiat repetir-ho en aquelles circumstàncies. Mentrestant, la minyona,  que és un gat vell i sempre  sap fer uns comentaris afalagadors,  afegeix “─ El marc de fusta és molt bonic,  senyoreta Anna, però el de la senyora Antònia és  una mica més  luxós !”. I sense que ningú se’n adoni, mulla amb saliva una punta del seu davantal i esborra dissimuladament una nafra de xocolata que el Marc ha  deixat sense voler al vidre que protegeix el retrat. Després, amb la mateixa discreció, repeteix exactament el mateix procés i li neteja els llavis. (Final de la fabulació).

Si ens fixem en les tècniques emprades en ambdós retrats, ens adonem que el primer, com ja s’ha dit,   va positivar-se  sobre paper a l’albúmina  a partir  d’un negatiu de col.lodió humit i després es  va colorar a ma;  i el segon sembla una fotografia  sense colorar obtinguda mitjançant un  procediment més modern. Vés per on, hem començat aquest article intentant aclarir quina era la imatge fotogràfica més antiga de Sant Sadurní i l’acabem no amb una sinó amb dues fotografies. L’una i l’altra les conserva  Ernestina Torelló Llopart de cal Martí de Baix (Gelida), descendent de la família Mir de can Guineu.  Sort d’ella!

(Les imatges que   es reprodueixen a continuació corresponen, en primer lloc,  a Jaume Mir Molins, segons un dibuix fet per ell mateix el 1856.  Les tres següents, són fotografies d’Anna Cristina Capella en diferents moments de la seva vida. La cinquena, l’immoble de l’estudi fotogràfic d’Albareda Moliné al  número 16 del carrer Aroles de Barcelona, que encara es conserva;  i  a la sisena hi veiem l’etiqueta una mica deteriorada que es troba enganxada al marc de fusta del retrat d’Anna Cristina Capella. IMATGES DEL FONS DE L’AUTOR).


[i]   Pere Mir Viladoms, el marit d’Antònia Molins Fatjó,  havia mort el 1853.

[ii]  El   marit d’Anna Cristina Capella, Jaume Mir Molins.

[iii] Mossèn Josep Vinyals va ser ecònom de la parròquia el 1846 i el 1847,

    i des d’aquest any fins el 1874  hi va fer de  rector.

[iv] El Marc havia nascut el 1851, l’Elisenda el 1852 i l’Antònia el 1854.

[v]  L’havien fet construir  expressament per un fuster local,  perquè una de les joves que   s’havia casat amb un dels anteriors  hereus de can Guineu no s’enyorés del seu poble , ja que havia nascut i viscut de soltera en aquest municipi del Baix Llobregat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s