En el teu article “Radiografia d’una entelèquia” encertes quin és el moll de l’òs de la qüestió, la causa, l’orígen de tot, en el tema de Caixa Penedès.
Ho fas amb tres frases curtes:
“Amb aquella llei perversa…”
“ens trobem devant d’un problema estructural…”
“la llei que regula Caixa Penedès és una relíquia…”
En els diversos escrits que has fet, començant per “Caixa Penedès.Crònica d’un fracàs col.lectiu”, acuses a la societat penedesenca, a la societat vilafranquina, a les entitats, als membres de l’assemblea de CP, i als membres del Consell d’Administració.
Dius que no van preguntar, vigilar ni controlar.
I seguramente tens raó en la gran majoria dels casos
Però l’estructura de les Caixes, potser degut a lleis antigues (“la llei és una reliquia”, dius) sembla feta per que no es pugui controlar bé els gestors directius.
Una assemblea de tantes persones (100 persones?) i que no entenen en temes financers no poden controlar el que fan els directius.
Tampoc pot fer-ho una junta de 10 o 12 persones que tenen les seves feines i ocupacions.
Una persona entesa en temes financers que volgués controlar-ho, hauria de passar-se tot el dia allà, i encara li podrien ocultar coses.
El problema rau en la mateixa llei de caixes, que preveu aquests muntatges pseudo-participatius-vigiladors.
Crec que l’unic control fiable, hauria estat fer una auditoria trimestral promoguda per la Generalitat, i encarregada cada vegada a una agència diferent.
Jo vaig ser durent 21 anys gerent d’una cooperativa, on hi havia l’Assemblea dels Socis, la Junta Rectora, i el Consell de Vigilància.
I et puc assegurar que el millor control era l’auditoria de final d’any feta per persones externes a l’empresa.
Durant tot l’any, els diversos òrgans es fiaven del gerent, i això ja es veu que no va bé sempre i a tot arreu.
En el cas de CP crec que el millor hauria estat:
Una Junta consultiva formada per una vintena de persones: 10 en representació dels Ajuntaments; 2 en representació de les entitats patronals; 2 en representació dels sindicats, 2 en representació dels treballadors de l’entitat, i 4 en representació dels inpositors.
I un Consell d’Administració format per 5 persones, que serien les que nomenarien el Director General i els altres càrrecs directius, i els hi fixarien el sou.
I per evitar suspicàcies totes les persones i entitats que fóssin en els òrgans de direcció, no podrien tenir accès a a prèstecs de l’entitat.
Però potser no cal pensar ja en tot això, ja que les nostres caixes , les de proximitat, les arrelades al territorio concret, ja estan passant a millor vida.
Tot s’està “banquitzant”, per ordre del poder del diner.
Hola Carles:
En el teu article “Radiografia d’una entelèquia” encertes quin és el moll de l’òs de la qüestió, la causa, l’orígen de tot, en el tema de Caixa Penedès.
Ho fas amb tres frases curtes:
“Amb aquella llei perversa…”
“ens trobem devant d’un problema estructural…”
“la llei que regula Caixa Penedès és una relíquia…”
En els diversos escrits que has fet, començant per “Caixa Penedès.Crònica d’un fracàs col.lectiu”, acuses a la societat penedesenca, a la societat vilafranquina, a les entitats, als membres de l’assemblea de CP, i als membres del Consell d’Administració.
Dius que no van preguntar, vigilar ni controlar.
I seguramente tens raó en la gran majoria dels casos
Però l’estructura de les Caixes, potser degut a lleis antigues (“la llei és una reliquia”, dius) sembla feta per que no es pugui controlar bé els gestors directius.
Una assemblea de tantes persones (100 persones?) i que no entenen en temes financers no poden controlar el que fan els directius.
Tampoc pot fer-ho una junta de 10 o 12 persones que tenen les seves feines i ocupacions.
Una persona entesa en temes financers que volgués controlar-ho, hauria de passar-se tot el dia allà, i encara li podrien ocultar coses.
El problema rau en la mateixa llei de caixes, que preveu aquests muntatges pseudo-participatius-vigiladors.
Crec que l’unic control fiable, hauria estat fer una auditoria trimestral promoguda per la Generalitat, i encarregada cada vegada a una agència diferent.
Jo vaig ser durent 21 anys gerent d’una cooperativa, on hi havia l’Assemblea dels Socis, la Junta Rectora, i el Consell de Vigilància.
I et puc assegurar que el millor control era l’auditoria de final d’any feta per persones externes a l’empresa.
Durant tot l’any, els diversos òrgans es fiaven del gerent, i això ja es veu que no va bé sempre i a tot arreu.
En el cas de CP crec que el millor hauria estat:
Una Junta consultiva formada per una vintena de persones: 10 en representació dels Ajuntaments; 2 en representació de les entitats patronals; 2 en representació dels sindicats, 2 en representació dels treballadors de l’entitat, i 4 en representació dels inpositors.
I un Consell d’Administració format per 5 persones, que serien les que nomenarien el Director General i els altres càrrecs directius, i els hi fixarien el sou.
I per evitar suspicàcies totes les persones i entitats que fóssin en els òrgans de direcció, no podrien tenir accès a a prèstecs de l’entitat.
Però potser no cal pensar ja en tot això, ja que les nostres caixes , les de proximitat, les arrelades al territorio concret, ja estan passant a millor vida.
Tot s’està “banquitzant”, per ordre del poder del diner.
J.Ferret